View
6
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Teófi lo Azabal Molina
Per la veritat... pel record... per la justícia...Les imatges que trobareu al l larg de la revista amb un nom al peu escorresponen amb mestres republicans torturats i morts sota larepressió franquista. Davant els intents d'amagar la realitat del genocidifeixista, impedint que les restes humanes soterrades en foses puguenparlar i dir al lò que 40 anys de dictadura han ocultat, les mirades depersones que van ser assassinades i que van dedicar la seua vida a laformació dels més petits, ens han d'ajudar a reivindicar la recerca de laveritat: Perquè l 'obertura de les foses i l ’exhumació dels cossos delrepresaliats és alguna cosa més que una qüestió ètica i de dret cap alsfamil iars i cap a la memòria dels morts. La Universitat, fins i tot laUniversitat Politècnica, ha de ser un l loc on la recerca de la veritat, sigafísica, social o històrica, siga la seua raó principal de ser. Sols podremtransmetre coneixements als nostres alumnes si som capaçosd'investigar la realitat i comprendre-la; solament podrem conèixer larealitat si disposem de tota la informació que aquesta puga aportar-nos. Llavors, com a universitaris, com a Universitat, hem de defensarque la veritable història del franquisme isca a la l lum, per damunt delsseus "hagiògrafs", superant els entrebancs que 40 anys de mentidescalculades, de l 'ocultació i destrucció d'informació i de proves, i demanipulació de texts administratius. Des d'aquestes línies, ambaquestes fotografies, exigim que la Universitat acomplesca la seuatasca social, reivindicant que tota la veritat isca a la l lum, reivindicant latroballa d'aquelles proves de la repressió que els assassins no vanpoder el iminar; reivindicant, en suma, la recerca i l 'obertura de lesfoses del franquisme.
SUMARIPer la veritat. . . pel record. . . per la justícia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2EDITORIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3Òrgan de negociació de les condicions de treball del PDI a la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4Tu participación es necesaria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5Èxits i reivindicacions del comité d’empresa de la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6El procés de Bolonya i les polítiques neoliberals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7Avaluació docent a la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8La evaluación de las publicaciones y los trabajos de investigación en la UPV .. . . . . . 1 0El desenvolupament dels nous plans d’estudis a la UPV:
Anàlisi crítica i propostes des de CCOO .. 1 4Els campus d’Alcoi i Gandia també són UPV. O de com la distància és l 'obl it . . . . . . . . 1 8Els TEU exercint de TU (Reclamacions per percebre la diferència retributiva) . . . . . . . 1 9Per una política universitària de pau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20In memoriam .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21La limpieza étnica de Palestina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22Temps de poesia a la UPV .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24Lo que necesitan es amor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26Fitxa d’afi l iació a CCOO .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
3Ara és temps
EDITORIALLa construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior
(EEES) ha suposat l’ inici d’una transformació del sistema
universitari, en part deguda a les obligacions contretes com a
conseqüència del procés de Bolonia i en part degudes al
desig de l’administració d’aprofitar l’avinentesa per
incorporar canvis d’acord amb la ideologia neoliberal
imperant (que recolzen tant el govern com el principal partir
de l’oposició) que tants “èxits” està conreant, sobretot al
camp econòmic. Cal en tot moment diferenciar el que
correspon a cadascú: El procés de Bolonia suposa un acord
per a promoure el reconeixement mutu dels títols
universitaris, basant-se, fonamentalment, en una uniformitat
estructural dels estudis i la demanda d’uns mínims de
qualitat. Tot el procés de privatització dels resultats de la
recerca, d’àmbits de gestió universitària i l’acceptació d’una
major influencia del empresariat (que no de la societat) en
els programes d’estudi universitari cal assignar-les al govern
i a les polítiques portades a terme per moltes universitats,
entre elles, la UPV.
Dins d’aquest context, la UPV porta temps desenvolupant
el seu procés de transformació que està afectat a tots el
àmbits de treball (gestió, docència i investigació) i que ha
portat, en els últims mesos a la creació o modificació de
diferents eines d’avaluació, justificant-se en la recerca de la
“qualitat” de l’activitat universitària, i a l’ajustament dels
plans d’estudi als nous criteris aprovats pel govern, entre
altres. En tot aquest procés, i encara que ja s’han constituït
les meses de negociació sindicats-administració, totes les
propostes s’han dissenyat a esquenes de les organitzacions
sindicals que a dures penes han pogut intervenir en algun cas
aconseguint alguna millora d’ordre menor.
En aquestes pàgines i des de CCOO analitzem algunes de
les propostes eixides des de la direcció de la universitat i
presentem un esborrany del que considerem podria ser una
via alternativa més acord amb els interessos del personal de
la Universitat i del sistema universitari en general.
Molts dels nostres dirigents a la UPV miren als EUA i al
seu sistema universitari amb ulls acrítics i com si el seu
model fora la panacea universal. Però una funció fonamental
de la universitat és la formació de tècnics que seran un factor
bàsic per al desenvolupament dels sistema social, polític i
econòmic del país que els corresponga. Per això, en
l’avaluació d’un sistema universitari ha d’entrar
necessariament l’avaluació dels resultats en termes de
formació dels seus tècnics (tant des de el punt de vista tècnic,
com ètic i ideològic). I són precisament els tècnics dels
Estats Units, acompanyats per una coreografia d’admiradors
incondicionals de la resta del món, els que han portat al món
a una de les pitjors (sinó la pitjor) crisi econòmica de la
historia. I Això no és més que l’antesala de allò que serà la
major crisi mediambiental de la història humana, amb
conseqüències que encara són difícils de preveure però la
magnitud de les quals està més que assegurada.
No cal dir que una universitat hauria de tenir capacitat
d’anàlisi suficient com per a participar en polítiques de
formació i d’actuació contràries a les que s’estan portant a
terme i que poden arribar a qüestionar la viabilitat de
l’espècie humana. No cal dir que una política mediambiental
correcta no pot recolzar-se en la promoció de l’ús de
l’automòbil i en la destrucció de terrenys fèrtils d’horta.
Des de CCOO de la UPV, entenem que la defensa d’allò
que és públic, en tots el àmbits universitaris (docent, recerca
i gestió) en contraposició a les influencies ultra, neo o
simplement liberals procedents de l’altra banda del Atlàntic i
de la mateixa Europa, hauria de ser un principi bàsic de
qualsevol persona que es diga universitària i que entenga la
Universitat en la seua universalitat i no com una institució
que assumeix els interessos de la classe dirigent. Cal canviar
de xip i acostar-se a la realitat (que es la base de la ciència)
defugint d’ imatges tergiversades emeses des dels poders
econòmics.
POSTDATA
Resulta molt preocupant que les persones
encarregades de resoldre la crisi financera siguen
les mateixes que l'han provocada, sobretot tenint en
compte que entre les causes d'aquesta estan
l'especulació sense fre i l'ànsia de riquesa ràpida i
fàcil. Resulta molt preocupant que, en comptes
d'utilitzar la crisi per a derruir un sistema econòmic
corrupte i pervers per se, se li done suport i es cer-que la seua continuïtat. Resulta molt preocupant
observar que aquest model de comportament serà,
probablement, l'exemple de resposta institucional i
política a la crisi mediambiental que s'acosta.
Resulta molt preocupant observar que l'estupidesa
dels poderosos portarà, possiblement, al món a un
punt sense eixida. Resulta molt preocupant, també,
la falta de resposta de la nostra universitat, l'absèn-
cia de l'anàlisi critica que hauria de caracteritzar el
sistema universitari i a cada universitat en concret.
DESEMBRE 20084
Després de molts anys de reivindica-
ció per part sindical, el 1 7 d’abril de
2007, l’administració de la UPV i les
organitzacions sindicals amb representa-
ció a les juntes i comitès d’empresa,
van constituir entre altres, el
formalment anomenat Òrgan de
Negociació de les condicions de treball
del Personal Docent i Investigador de
la UPV (d’ara endavant mesa de
negociació del PDI).
Aquesta mesa de negociació queda
constituïda per 7 membres de
l’administració (un dels quals fa les
funciones de secretari i elabora les
actes de les reunions) i 7 representants
de la part social, que d’acord amb els
resultats de les darreres eleccions
sindicals, actualment són: 3 de CCOO,
2 d’UGT, 1 del STEPV i 1 del CSIF. A
més a més, segons els temes a tractar,
cada sindicat pot aportar un assessor
amb veu i sense vot. En principi, tot el
que té a veure amb modificacions de
retribucions i condicions laborals del
PDI hauria de discutir-se en aquest
òrgan, sempre que no contradiga la
normativa actual o decisions d’una
mesa negociadora d’àmbit superior.
Per les primeres reunions que vam
tenir (de les poques que s’han fet fins
ara, malgrat que segons el reglament
d’aquesta mesa les reunions ordinàries
han de realitzar-se cada dos mesos), la
nostra impressió és que per a l’equip de
govern d’aquesta universitat, l’objectiu
de la mesa de negociació del PDI no
era ser una mesa negociadora tal i com
l’entenem nosaltres, sinó una mena de
reunions per informar-nos d’alguns
dels seus projectes i, com a molt, per
demanar-nos la nostra opinió,
aparentment no vinculant al respecte,
amb l’argument que l’acceptació o no
de les nostres propostes dependrien del
posterior estudi per part d’altres òrgans
de la UPV, com ara la Comissió de
Promoció del Professorat o els
directors d’escoles i departaments.
De fet, cal remarcar que les primeres
convocatòries rebudes pareixien més bé
una cita a una reunió amb el VOA per a
informar-nos d’alguns temes, que no
una convocatòria oficial d’un òrgan de
negociació. Afortunadament això
pareix haver canviat després dels
nostres requeriments, encara que
continuem veient reticències a una
negociació sincera amb els
sindicats mitjançant aquest òrgan,
com ho demostra la recent
aprovació del nou índex
d’activitat investigadora (IAI) pel
Consell de Govern, sense passar
per aquesta mesa negociadora.
Tot i que, amb el risc de ser
pesat, CCOO intenta mantenir
informat puntualment el PDI
mitjançant l’ús del correu
electrònic, amb aquest escrit
volem donar un resum dels temes
més importants que fins ara hem
tractat a les poques sessions de la
mesa de negociació del PDI
realitzades fins al moment:
El primer acord, signat junt amb els
altres òrgans de negociació, va ser el
Programa d’Incentius a la Jubilació del
PDI i del PAS a la UPV, que permet
jubilar-se a partir dels 60 anys (si es
compleixen determinats requisits),
cobrant el 100% del sou brut fins el 70
anys.
Cal destacar també els acords impor-
tants per als col·lectius menys retri-
buïts, com ara un increment per als
ajudants d’un 23% del sou brut i per
als ajudants doctors d’un 14%, a partir
de gener de 2008. A pesar que per a
CCOO aquest augment és clarament
insuficient, donades les circumstàncies
el considerem un primer pas i confiem
en una dignificació major d’aquestes
retribucions en negociacions pròximes.
Cal afegir a aquests acords el
reconeixement de l’antiguitat per als
ajudants i ajudants doctors.
També hem arribat a un acord pel
que fa al criteris generals dels barems
d’aplicació a la selecció del professorat
contractat.
Altres temes tractats (encara que
alguns no han aparegut formalment a
l’ordre del dia) i que per diversos
motius continuen oberts per a pròximes
convocatòries de la mesa de negociació
del PDI, són:
- El futur de les retribucions addicio-
nals del sistema propi. Sembla que
enguany serà l’última vegada que
s’aplicarà el criteri actual, encara que
el text de la llei que prorroga el criteri
actual pot interpretar-se com que l’any
2009 també podria aplicar-se, ja que
l’avaluació de l’activitat del
professorat correspon a l’any anterior.
En qualsevol cas, les bones paraules de
rectorat respecte a aquest tema,
indiquen que el proper sistema propi de
retribucions addicionals, incrementaria
notablement la quantia d’aquetes, la
qual contaria amb una part fixa
derivada de la categoria professional, i
ÒRGAN DE NEGOCIACIÓ DE LES CONDICIONS DE TREBALLDEL PDI A LA UPV
Argimiro Rico Trabada
5Ara és temps
una part variable que dependria de la productivitat
tant docent com investigadora del PDI.
- L’avaluació homologable, reconeixement i retri-
bució de sexennis d’ investigació al PDI laboral de la
UPV, tot seguint els passos de moltes universitats de
l’estat espanyol. Rectorat diu que ho farà, però a
hores d’ara no sabem si l’avaluació es podrà
sol•licitar enguany o haurem d’esperar la seua
negociació amb l’equip rectoral que isca de les
properes eleccions previstes per a març.
- El document d’avaluació de l’ índex d’activitat
docent, l’esborrany del qual, presentat per
l’administració, no és compartit per CCOO, i per
això, com sabeu per altres escrits nostres, n’hem
demanat la retirada.
Com hem comentat abans, des de CCOO us
informarem puntualment d’aquests i d’altres temes
d’interès que vagen sorgint en aquesta mesa
negociadora.
El pasado día 12 de mayo se puso en marcha la encuesta
ISTAS 21 , método de reconocido prestigio internacional,
adaptado y desarrollado por CC.OO., que evalúa los riesgos
psicosociales.
Ahora, cuatro meses después, todavía no hemos alcanzado
la participación necesaria para objetivar los riesgos derivados
de la organización del trabajo y que sin embargo son los que
cada día nos están enfermando, pues afectan a la salud de las
personas a través de mecanismos psicológicos y fisiológicos,
desencadenando alteraciones psicosomáticas (insomnio,
irritabilidad, ansiedad, depresión, etc.), trastornos
cardiovasculares, músculo-esqueléticos, digestivos,
endocrinos y de salud mental.
La participación de todo el personal es imprescindible para
conocer cómo es la organización interna del trabajo y qué
propuestas pueden incorporarse para mejorarla. El
cuestionario permite identificar aspectos organizativos
mejorables en beneficio de la salud y la calidad de vida.
Si todavía no has hecho la encuesta aún estás a tiempo, sólo
te llevará unos pocos minutos ya que la cumplimentación del
mismo es muy sencilla, se hace a través de la Intranet de la
UPV y queda garantizado en todo momento que los datos
que aportes son totalmente confidenciales y anónimos, pues
es una empresa la que descodifica los DNI y tabula las
aportaciones, para ser posteriormente analizados y agrupados
los datos por el grupo de trabajo formado por delegados y
delegadas de prevención de todas las organizaciones
sindicales y técnicos del servicio de prevención.
Queremos recordarte que tu aportación es importantísima,
tanto si eres PAS como PDI, pues es necesario alcanzar un
porcentaje de participación suficiente para objetivar el riesgo
psicosocial. De esta manera, los resultados de la encuesta
serán fiables y podremos exigirle a la Universidad que se
siente a negociar con las organizaciones sindicales sobre
aquellas condiciones de trabajo que afecten negativamente a
la salud estableciendo las áreas de mejora y desarrollando
alternativas más saludables de organización del trabajo.
TU PARTICIPACIÓN ESNECESARIA
Bernardo Pérez Manteca
DESEMBRE 20086
Durant aquests darrers mesos, al Comité d’Empresa de la
Universitat Politècnica de València, presidit per CCOO, hem
promogut la negociació d’un conveni col·lectiu a la UPV, la
qual cosa vam comunicar al Rector a principis de juliol. Això
no obstant, en el cas que es negociara un conveni a nivell
autonòmic amb la Generalitat, la negociació es paralitzaria a
la UPV per acollir-se al marc autonòmic amb la resta
d’universitats públiques valencianes. En aquest sentit, vam
realitzar una assemblea informativa amb el personal laboral,
per debatre les nostres propostes:
Personal Docent i Investigador:
Des del CE demanem equiparar en drets al personal laboral
amb les figures funcionarials corresponents, ja que estan
duent a terme les mateixes funcions i tasques. Aquesta
qüestió implicaria l’equiparació de les retribucions salarials
del Professor Col·laborador i del Professor Ajudant Doctor a
les de Titular d’Escola Universitària; i en el cas del Professor
Contractat Doctor a les de Titular d’Universitat.
Així mateix, creiem que el professorat contractat, en les
figures de Contractat Doctor, Ajudant Doctor i Col·laborador,
haurien de poder accedir al complement docent
(QUINQUENNI). A més a més, també per a aquestes figures
la UPV hauria de demanar a la CNEAI la possibilitat
d’avaluar la seua activitat investigadora (a través dels
SEXENNIS) i que aquesta siga retribuïda, tal com es fa amb
els funcionaris.
Per altra banda, la nostra universitat hauria de reconèixer i
retribuir l’antiguitat als professors laborals temporals:
Ajudants Doctors, Ajudants i Associats (TRIENNIS). De la
mateixa manera, també el CE reivindica la millora salarial
d’aquest professorat, tal com s’ha assolit amb les figures de
Ajudants Doctors i Ajudants.
Quant a la carrera docent del professorat contractat,
considerem que la UPV hauria d’establir un període màxim
de 3 mesos per a la promoció del professorat acreditat a una
figura superior.
Personal Investigador i Personal Tècnic de Suport a la
Investigació (programa PAI4):
Des del CE ens felicitem per l’estabilització d’aquestes
figures en qualitat d’ interins. Tanmateix, pensem que, com en
l’apartat anterior, la UPV hauria de demanar a la CNEAI que
puguen avaluar la seua activitat investigadora (SEXENNIS),
amb les retribucions corresponents.
Així mateix, hem presentat un escrit amb les nostres
propostes de modificació al nou IAI (v. article en aquest
número). De les 6 consideracions que hi vam fer, només han
tingut en compte algunes i parcialment, com ara:
1 . La consideració d’altres bases de dades per a la
publicació de resultats en revistes que sí que es tenen en
compte en la CNEAI i en l’ANECA. Els nivells que
considera la UPV corresponen al terç en què es troba la
revista (primer terç, nivell 1 ; segon terç, nivell 2; tercer terç,
nivell 3). Malgrat tot, sempre és la Comissió d’R+D+i qui
dictaminarà quines són les revistes que, finalment, consten
per a la seua avaluació. Per a les publicacions a les revistes
no indexades, continua sent la Comissió d’R+D+i qui ha
d’aprovar les revistes incloses en aquesta categoria.
2. Tot i que no s’ha augmentat la valoració de les tesis
doctorals (tal i com demanàvem), ara s’assigna fins a 3 punts
al director i altres 3 al doctorant. A més a més, també s’atorga
1 punt més per cada publicació en revista indexada o llibre
relacionada amb la tesi, fins a un màxim de 2 punts.
3 . Quant a les patents, únicament se’ns ha recollit la
proposta de distingir si la titularitat d’aquesta pertany (total o
parcialment) o no a la UPV.
4. Es valoren les publicacions de llibres i capítols de
llibres amb ISBN sense caràcter d’excepcionalitat.
5. Respecte als congressos, tan sols es considera la
participació en l’organització d’aquests, si s’és alhora
membre del comitè científic. Això no obstant, les aportacions
a congressos que no apareguen en actes amb ISBN no es valo-
raren.
Per últim, al CE sol·licitem la priorització en l’assignació
d’ajudes del “Programa d’incentiu a la investigació de la
UPV” al professorat laboral a temps complet i al personal
laboral amb perfil investigador, així com l’equiparació en
prestacions socials del PDI amb el PAS.
Personal d’Administració i Serveis:
Les propostes per a aquest col·lectiu del CE ja s’han recollit
en distints textos presentats davant l’administració de la
Universitat.
Tota aquesta informació la podeu consultar més
detalladament en la web del Comité d’Empresa:
http://www.upv.es/cde/
ÈXITS I REIVINDICACIONSDEL COMITÉ D'EMPRESA DE LA UPV
7Ara és temps
El procés de Bolonya i les polítiques neoliberalsLa universitat es troba immersa en un conflicte que està creixent
dia a dia i que té dos aspectes contradictoris que cal assenyalar. Per
una banda, les polítiques universitàries mostren trets que tendeixen a
subvertir el concepte d’Universitat com a centre de saber, d’estudi,
de formació, d’ investigació lliure i pública, i de promoció del
coneixement, supeditant-lo a criteris basats en principis neoliberals.
Per altra banda, aquesta transformació es realitza sota la bandera (o
justificació) d’un procés a nivell europeu, nascut a Bolonya l’any
1999, amb l’objectiu bàsic d’aconseguir un espai de reconeixement
mutu, a nivell europeu, de títol universitaris, per a la qual cosa, s’han
introduït normatives que afecten l’estructura dels estudis, un sistema
de mesura comú de cara a l’homologació (els ECTS) i un sistema de
garanties de qualitat. La identificació, des del mateix poder, del
procés de Bolonya amb la globalitat dels canvis que estant succeint
en el conjunt del sistema universitari ha estat la base perquè el
rebuig a les polítiques neoliberals que ofeguen la universitat, tal com
la coneixíem fins ara, s’haja traduït en el rebuig al procés de Bo-
lonya, entés com un tot.
Així, si consultem els diferents manifests que han estat sorgint, es
critiquen diversos aspectes. Per exemple, es critica un canvi
metodològic i de continguts que cerca l’anul·lació de l'equiparació
de la formació universitària amb una formació de persones lliures.
Sense entrar en detalls, el procés de Bolonya no hi entra en
continguts ni en metodologies. L’única cosa que demana és una certa
flexibilitat en els plans d’estudis per facilitar la mobilitat
interuniversitària i l’aprenentatge. Malgrat que els òrgans de poder
de moltes universitats han assimilat el procés de Bolonya a canvis
metodològics i que, fins i tot el govern, en el preàmbul del Reial
Decret 1125/2003 afirma taxativament que “la adopción de este
sistema (sistema europeu de crèdits) constituye una reformulación
conceptual de la organización del curriculo de la educación superior
mediante su adaptación a los nuevos modelos de formación basados
en el trabajo del estudiante”, en cap document del procés, abans del
2007, es fa cap referència a cap orientació metodològica. Per
suposat, menys encara s’endinsa en continguts. La primera
referència, la trobem en el document de Londres (2007) on es diu
“existeix una consciència creixent respecte a que un resultat
significatiu del procés consistirà en un transició cap a una educació
superior centrada en els estudiants [. . . ] continuarem recoltzant aquest
canvi d’enfocament”. Això vol dir que la proposta de canvi
metodològic és molt limitada i naix com a resultat d’una
manipulació prèvia del procés de Bolonya per part de governs i
universitats. Tenint en compte que són les universitats les que
elaboren els plans d’estudis i proposen l’oferta de titulacions, els
canons de la protesta han de disparar, en aquest cas, contra el govern
i contra les propis direccions universitàries i exculpar al procés de Bo-
lonya, que no hi intervé.
Una altra crítica que podem trobar, fa referència a la privatizació
progressiva de la Universitat. Aquest fenomen no és nou i és molt
anterior a Bolonya. L'externalització de serveis i l’ús de fundacions
(entitats de caràcter privat encara que puguen estar gestionades i
finançades per ens públics) com a forma de privatitzacions, estan ge-
neralitzats pertot arreu, al menys dins de l’Estat espanyol. El procés
de privatització del sistema universitari és anterior al procés de Bo-
lonya i té a veure amb la ideologia capitalista i neoliberal de tots els
partits que han estat governant l’Estat espanyol, la qual cosa no és
contradictòria amb el fet que la creació d’un espai únic universitari a
nivell europeu faça més atractiu per al capital privat la inversió en
universitats privades. Però els diferents acords dins del procés de Bo-
lonya no diuen res al voltant del caràcter públic o privat del sistema
universitari, sent responsabilitat de cada govern legislar en aquestes
qüestions.
Els acords de Bolonya tampoc diuen res sobre l’ús públic o privat
dels resultats de la recerca. Si el creixement de la ciència s’ha basat
en la comunicació lliure dels seus resultats, els resultats de la recerca
haurien de ser públics; i si la recerca es fa amb diners públics, hau-
rien de ser doblement públics. El fet que des del govern de Madrid, i
amb el beneplàcit (i l'alegria) de moltes universitats, es potencie i
legisle l’ús privat dels resultats de la recerca i es promoga la creació
d’empreses per a gaudir dels beneficis derivats de l'explotació de les
patents universitàries no té res a veure amb Bolonya. La protesta
contra aquest tipus de privatització, que és contrària a qualsevol
ètica científica (i, per tant, universitària) hauria de dirigir-se contra
el govern central (i la majoria de partits del parlament espanyol) i
contra la direcció d’aquelles universitats que participen d'aquest joc.
Sobre finançament, els acords de Bolonya reclamen un finança-
mentadient a les necessitats de les universitats. Si el que es preten
és, mantenint l’oferta de places universitàries, orientar la docència
cap a metodologies actives i cercar uns mínims de qualitat, la simple
racionalització dels mitjans tècnics i humans no és suficient per
cobrir les necessitats derivades del procés. Si eliminen el terme
qualitat de l'equació per reduir despeses (que pareix ser el camí que
s’està portant a terme) el millor és oblidar els canvis metodològics i
ajustar els ECTS a la classe magistral. La mobilitat necessita de
recursos tant per a les universitats, que han d'ajustar-se a la recepció
d’alumnes i personal d’altres universitats, com d’un sistema de
beques (no de beques misèria com succeeix ara) que faça que
l'alumnat que es desplace no depenga dels diners familiars per a
sufragar les despeses generades. Per últim, garantir que tot estudiant
"ha de poder acabar els seus estudis sense obstacles de tipus socio
econòmic" (Londres, 2007) implica trencar la relaciò entre
l’estudiant i la seua dependència familiar, oferint a cada estudiant la
possibilitat d'obtenir una beca-salari. Bolonya no diu res del
finançament i, si bé l’agrada recomanar, no és molt exigent a l’hora
de demanar explicacions als governs sobre el nivell de finançament
o les polítiques de beques. Però si les universitats no estan
suficientment finançades, si la política de beques és miserable, si les
ajudes a la mobilitat són injustes i insuficients, podem culpar al
procés de Bolonya per la seua laxitud, però a l’hora de disparar els
canons de la protesta ho hem de fer contra el govern de Madrid i
contra el govern del País Valencià.
La defensa de l’empleabilitat és un altre factor de crítica cap al
procés de Bolonya. És cert que els documents de Bolonya conside-
ren l’empleabilitat com un factor de pes en el moment de valorar els
DESEMBRE 20088
Fa un any que la UPV va aprovar el
document titulat “Manual de
evaluación de la actividad docente del
profesorado de la UPV” amb el qual es
busca avaluar l’activitat docent del
professorat. Aquest document, que es
va redactar sense la participació dels
sindicats, presenta notables
deficiències que cal assenyalar i
difereix d’allò que des de CCOO
considerem raonable i acadèmicament
acceptable. En aquest escrit, ens
centrarem en els aspectes més generals,
ometent qüestions de detall encara que
puguen arribar a ser importants.
Utilitzarem com a recurs discursiu el
document de l’ANECA del programa
DOCENTIA que porta per títol
“Modelo de Evaluación” i que se
suposa hauria d’haver servit de guia
per a la redacció del document aprovat
per la UPV.
Dels quatre punts que segons
l’ANECA “deberían tener las fuentes y
procedimientos seleccionados”, el
document de la UPV no n’acompleix,
com a mínim, dos (el primer i el tercer,
pàg. 1 5 i 1 6). En el primer, els experts
de l’ANECA donen la raó a CCOO,
enfront dels diferents equips rectorals
d’aquesta universitat, en l’eterna
discussió sobre el valor real que poden
tenir les enquestes. Sense entrar en
l’àmplia argumentació desenvolupada
des de CCOO al llarg d’aquests anys,
en tenim prou a dir que l’ANECA, en
referir-se a l’enquesta d’alumnat
−“opiniones de estudiantes” (en pàg.
1 5)− la considera una “medida de las
percepciones” i com a tal considera la
necessitat de contrastació.
Indubtablement, la política de la UPV
ha estat sistemàticament en contra
d’aquesta consideració i ha estimat
l’enquesta sistemàticament com a
vàlida i, a més a més, ha tingut la
gosadia d’assignar-li un valor numèric.
El document últim elaborat al respecte
és continuista amb aquesta darrera
interpretació amb l’agreujant que
l’utilitza com a part d’un factor
multiplicatiu sobre la totalitat de
l’avaluació.
En el tercer, els experts de l’ANECA
tornen a donar la raó a CCOO, a l’hora
de defensar que l’avaluació de
l’activitat del professorat ha de fer-se
comptant amb la persona avaluada (al
respecte, cal llegir-hi alguns escrits i
programes electorals de CCOO). Així,
l’ANECA, en la pàgina 15, diu: “la
evaluación debería apoyarse en la
interacción con los evaluados [. . . ] en
procedimientos de recogida de
información tales como la
autoevaluación o la entrevista a
profesores”. Tanmateix, en la proposta
de Rectorat es planteja una formulació
per al càlcul del valor de l’ índex
d’activitat docent (VIAD) en què
l’autoinforme no té cabuda i aquest
apareix supeditat als resultats obtinguts
Avaluació docent a la UPV
plans d’estudi i també és cert que l’objectiu de l’empresa és el de
resoldre els seus problemes més immediats, raó per la qual la
majoria d’empreses no volen professionals sinó “llanterners”.
L’empleabilitat, entesa en aquest sentit, pot ser, per tant, un factor
pertorbador en la formació universitària i contrari a l'elaboració de
plans d’estudi que capaciten a una formació permanent al llarg de
tota la vida (sent aquesta una demanda fonamental del procés de Bo-
lonya). Però en última instància, al marge que es puga consultar a
empreses, els responsables d’aprovar els plans d’estudi són les
universitats i es responsabilitat d’aquestes el sentir a tots els
interessats i fer-los cas en la justa mesura. El document de Londres
deixa en mans del “Grup de Seguiment de Bolonya” l’estudi "amb
tot detall de com incrementar l’empleabilitat en cadascun dels tres
cicles”. En aquest cas, cal estar a l'aguait sobre les futures
indicacions en aquest sentit, però cal tenir en compte que, ara per
ara, la responsabilitat total i plena de l’elaboració dels nous plans
d’estudi la tenen les universitats. Si cal, hem de dirigir les nostres
protestes contra les direccions de les universitats i, en la mesura que
aquestes actuen supeditades a la legislació vigent, contra el govern
central.
Una altra paraula que fa mal a cau d'orella i que aparareix de
forma habitual en els documents associats al procés de Bolonya és la
paraula “competitivitat” que lliga molt mal amb “Universitat”. Mal-
grat que s’ha volgut interpretar l’ús d’aquest terme com la
competència entre universitats, en realitat fa referència a la idea
d’assolir un sistema universitari de qualitat i que siga atractiu a
persones d’altres països: ”Hem d'apuntar, en particular, cap a
l'objectiu d'incrementar la competitivitat del sistema europeu
d'educació superior. Ja que la validesa i eficàcia d'una civilització es
pot mesurar a través de l'atractiu que tingui la seva cultura per a
altres països, vam necessitar assegurar-nos que el sistema d'educació
superior europeu adquireixi un grau d'atracció mundial igual al de
les nostres extraordinàries tradicions culturals i científiques.” (Bolo-
nya, 1 999). On rau la importància d’aquesta competitivitat? Una
resposta possible està en l’ interés d’atraure persones formades de
tercers països, possiblement del tercer món. Així reforçaríem el
colonialisme cultural i la fuga de cervells cap al primer món, en
particular cap a Europa. En aquest punt, cal vigilar i apuntar, ara sí,
tots el canons cap a Bolonya.
En conclusió: Hi ha motius per a la mobilització? En sobren. Però cal diferenciar claraments els aspectes positius de la creació d'un espai europeu d'educació superiorde les polítiques neoliberals dutes a terme pel governcentral, els governs autonòmics i el governs de les pròpies universitats.
9Ara és temps
a partir d’altres fonts d’ informació
(VIAD, enquesta d’alumnes, etc.):
d’aquesta manera l’autoinforme, lluny
de ser la font principal d’ informació,
apareix com una font secundària, com
un intent de defensa o justificació de
resultats i possiblement hi tindrà
aquesta consideració pràctica. La
mateixa proposta d’autoinforme (annex
II) mostra la quasi nul·la importància
donada a aquest. (Aquesta última
afirmació ha trobat la seua confirmació
en el concepte d’autoinforme aplicat en
l’aplicació feta pública en octubre
d’enguany).
Els punts restants fan referència a la
validesa de la informació, amb la
necessitat de consultar fonts diverses
(que la UPV tampoc acompleix o, si ho
fa, aquest compliment és incomplet i
molt parcial), i a la viabilitat del
procediment.
Un altre aspecte que cal tenir en consi-
deració és allò que el document de la
UPV anomena “rendimiento académi-
co”, ja que en el càlcul del VIAD
proposat per Rectorat, hi apareix com a
part del factor multiplicatiu de la
totalitat i el VIAD, si les coses no
canvien, serà un factor de pes en el
procés d’avaluació. Des de CCOO hem
defensat en nombroses ocasions que els
resultats de l’activitat docent no es
poden assignar a l’activitat docent amb
tanta lleugeresa com s’està fent. I en
això l’ANECA torna a estar d’acord
amb nosaltres. Només cal llegir la nota
a peu de pàgina de la pàg. 1 0 del
document de l’ANECA, la qual resulta
molt aclaridora: “La actividad docente
siendo un factor esencial en el progreso
en el desempeño del estudiante, no es
el único que puede explicarlo. La
formación previa y el trabajo del
estudiante, los recursos educativos, la
propia configuración del plan de
estudios, los niveles de exigencia
establecidos o la propia cultura de
aprendizaje y mejora desarrollada en la
universidad son otros factores a tener
en cuenta”. Això que és evident per a
CCOO, per a l’ANECA i per a la
majoria del professorat, no pareix ser-
ho per a Rectorat. Per fer una avaluació
correcta caldria saber en què afecta
(perjudica) la marxa dels alumnes la
gestió i les polítiques d’alumnat
desenvolupades des de Rectorat i des
de les escoles o el context social. I, per
desgràcia, tenim una multiplicitat
excessiva d’exemples de mala gestió i,
en ocasions, d’excés de frivolitat a
l’hora d’afrontar problemes seriosos
que afecten la formació
última de l’alumnat. Des d’aquesta
perspectiva, no és correcte assignar
tota la responsabilitat en els resultats al
professor que, en moltes ocasions, fa el
que pot, lluitant en un medi hostil per
un impossible.
No cal confondre la quantitat amb la
qualitat i aquelles polítiques aptes per a
la producció de mercaderies per a “un
tot a 100” no són aplicables al sistema
universitari. De la universitat han
d’eixir titulats en nombre suficient per
cobrir les necessitats socials, però amb
coneixements i habilitats adients a les
tasques que han de desenvolupar amb
posterioritat. Si adoptem com a
principals criteris d’avaluació docent la
imatge (percepció de l’alumnat) i els
nombre d’aprovats (rendiment
acadèmic), anem per mal camí. És
important promoure entre el
professorat l’esforç i la recerca de la
qualitat docent, però sense incentivar
falses vies.
Des de CCOO considerem que un
primer pas de millora seria la
retirada del document i l’inici de
negociacions amb les organitzacions
sindicals per traure un document
amb el major consens possible.
POSTDATA
Des de l'acció sindical, hem aconseguit que la formula-
ció plantejada per al càlcul de l 'índex d'activitat docent
no siga uti l i tzada per al pagament de la productivitat, a
més del compromís de la direcció de la UPV de negoci-
ar amb els sindicats per tractar d'arribar a un acord a
l 'hora de formular l 'índex d'activitat docent en el futur.
Però no hem pogut evitar que, enguany, Rectorat es
l lance al buit, promovent aquesta formulació injusta per
al pagament de l 'ACE, que eximeix a les polítiques
errònies de la direcció de la universitat i a la mala gestió
(pèssima en moltes ocasions) dels òrgans de govern,
de qualsevol responsabil itat en els resultats de la docèn-
cia i en la percepció de l 'alumnat de l 'activitat del profes-
sorat. Tota la responsabil itat la fan recaure en el
professorat que, en moltes ocasions es veu amb serio-
sos problemes per compensar els desgavells que li or-
ganitzen des de fora.
DESEMBRE 20081 0
Desde CCOO venimos observando
con preocupación cómo se está
llevando a cabo la reforma de la
evaluación de la actividad de
investigación en la UPV. En primer
lugar, y antes de entrar a considerar el
reglamento aprobado por Rectorado en
esta materia, queremos apuntar que
cualquier propuesta que afecte a las
condiciones laborales del Personal
Docente e Investigador (PDI) de la
UPV debe negociarse con los órganos
de representación sindical. Es decir, no
basta con recabar opiniones de los
agentes sociales, sino que debe
permitirse a éstos que sean parte activa
en la reforma.
Nótese que una gran parte del PDI de
la UPV que dedica una carga de trabajo
considerable a tareas investigadoras,
sacrificándose personalmente en
producir una investigación de calidad,
no se ve recompensado como debiera
por el actual sistema de evaluación.
Mucho nos tememos que esta
sensación no va a cambiar y, desde
luego, la reforma no empieza con buen
pié cuando las propuestas vienen
dirigidas desde arriba, sin permitir una
mayor participación en la toma de
decisiones al currante investigador de
la UPV (más allá de la mera consulta
de opinión a los directores de
departamento, institutos y sindicatos
sobre una propuesta de reforma ya
construida).
Respecto al documento propuesto por
Rectorado para esta reforma
(“Reglamento para la Evaluación de la
Actividad de Investigación, Desarrollo
e Innovación en la Universidad
Politécnica de Valencia”), el Comité de
Empresa (CE) de la UPV realizó una
serie de consideraciones (disponibles
en http://www.upv.es/cde/). Aunque
algunas de estas consideraciones no
han caído en saco roto, el documento
finalmente aprobado en Consejo de
Gobierno es claramente mejorable. En
este sentido, en los siguientes párrafos
vamos a desgranar algunos aspectos
que creemos que deben
mejorar en relación a la
valoración que el
reglamento da a las
publicaciones y trabajos de
investigación realizados por
el PDI en la UPV.
Respecto a la evaluación
automática usando listas
ordenadas por factor de
impacto
Quizás uno de los aspec-
tos más importantes de la
reforma es la clasificación
de las revistas donde el
personal investigador puede
publicar en función del
factor de impacto que
aparece en la base de datos JCR. Este
factor de impacto se calcula
anualmente para cada revista listada en
la base de datos, teniendo en cuenta el
número de citaciones de un año
concreto a artículos publicados en la
revista durante los dos años previos
dividido por el número de artículos
totales publicados en la revista durante
esos dos años.
Este factor de impacto da una idea
aproximada de la importancia de una
revista particular, al compararse con
otras de su campo teniendo en cuenta
la media de citaciones recibidas por los
artículos publicados en esa revista en
un periodo reciente (dos años),
independientemente de las cantidades
brutas de artículos y citas que la revista
haya publicado o recibido durante todo
su periodo de vida. Estas
características hacen del factor de
impacto una medida ampliamente
usada por investigadores y bibliotecari-
os para la valoración comparativa de
las revistas dedicadas a un campo
específico de investigación.
Sin embargo, Thomson Scientific, la
empresa que elabora anualmente el
índice JCR indica en un documento en
su página web [1 ] que el factor de
impacto no debería ser usado de
manera exclusiva para medir la
importancia de las publicaciones de un
investigador. Como mucho, la
experiencia indica que hay cierta
correlación entre la dificultad de
publicar en una revista particular y el
factor de impacto de esta revista.
Thomson Scientific aconseja que la
evaluación usando el factor de impacto
sea acompañada de una revisión
informada en el campo de
investigación que se pretende evaluar.
Entre las diversas razones por la que se
puede apoyar este consejo de Thomson
La evaluación de las publicaciones y lostrabajos de investigación en la UPV
Miguel Castel Barrabés
11Ara és temps
Scientific, se pueden distinguir las
siguientes:
- Para reducir el número de
revistas con idéntico factor de impacto,
se usan tres decimales en cada una de
las listas publicadas [2] . Si, como en el
reglamento actual, se pretende aplicar
automáticamente la división de una
lista por tercios, podemos encontrarnos
con que una revista con factor de
impacto 11 .500 puede situarse en un
tercio superior a una revista con factor
de impacto 11 .495.
- Por muy bueno que sea el
trabajo de un investigador, dependiendo
de su especialización, puede que le sea
imposible publicar en el primer tercio
de una lista determinada, simplemente
porque de intentarlo, su artículo sería
rechazado por estar fuera de ámbito en
las revistas más generales del primer
tercio.
- Hay que tener en cuenta que
no todas las listas publicadas tienen el
mismo número de revistas indexadas,
en este sentido, publicar entonces en el
primer tercio de un área donde la
primera revista tiene un impacto de 0.4
puede ser más fácil que publicar en la
revista número 21 (de 80) con un índice
de impacto de 0.9 en un área mucho
más competitiva.
- El ranking de clasificación de
las revistas según su índice de impacto
varía todos los años, de tal modo que
numerosas revistas cambian de nivel
(según la clasificación de la UPV)
dependiendo del año. Teniendo en
cuenta que la publicación de un artículo
en ocasiones es lenta, y se producen
demoras de más de un año entre la
aceptación del artículo y su
publicación, un mismo artículo podría
ser puntuado de diferente forma sólo
dependiendo de su año de publicación
y no de su calidad científica.
Se podría decir que es por
esto que, prudentemente, ni
CNEAI ni ANECA especifican
la evaluación por tercios en sus
baremos, al contrario que el
reglamento aprobado por
Rectorado, sino que utilizan
calificaciones como “posiciones
muy relevantes”. Y aunque
efectivamente así lo hicieran,
intentan contar con especialis-
tas de cada área en sus
comisiones, lo que permite una
revisión informada del trabajo
de los investigadores evaluados,
evitando las disfunciones
producidas por la evaluación
automática.
Desde el Comité de Empresa
de la UPV se han expuesto una
serie de paliativos para aliviar los
errores que la evaluación automática
pueda producir. En primer lugar,
propone que se limite el uso del factor
de impacto para evaluar la calidad
científica de un artículo estableciendo
una menor diferencia entre las
puntuaciones asociadas a los artículos
publicados en revistas de diferente
nivel. Esto permitiría aliviar el error
introducido por la evaluación
automática sin revisión informada. En
este sentido, en segundo lugar, propone
que si se quiere establecer una
clasificación de las revistas, se utilicen
otros índices estadísticos asociados a la
revista diferentes del factor de impacto.
Finalmente, que se tenga en cuenta la
trayectoria de las revistas indexadas en
un periodo de al menos 3 o 4 años para
evitar sus posibles oscilaciones.
Respecto a esta última consideración,
conviene tener en cuenta que Thomson
Scientific sugiere en [1 ] y [2] la
posibilidad de incrementar el cálculo
del factor de impacto a 5 años si se
quieren evitar cambios bruscos en las
posiciones de las revistas cada año.
Respecto a una sola evaluación
uniforme para todas las áreas
En la primera propuesta del reglamen-
to realizada por Rectorado se clasifica-
ba, injustamente en nuestra opinión,
todas las revistas que no aparecían en
los índices JCR como de bajo impacto
(NIVEL 3). Afortunadamente, rectora-
do atendió a las voces (entre ellas la del
Comité de Empresa que pedían que se
tuviera en cuenta que de esa manera
minusvaloraba el trabajo de aquellos
investigadores a los que no les es
posible publicar en revistas de los
índices JCR, puesto que no las hay
suficientemente adecuadas en su área
de investigación.
Para solucionarlo, en el reglamento
aprobado finalmente se introdujeron
los índices alternativos usados por
ANECA y CNEAI para la obtención de
sexenios y acreditaciones. La tabla
siguiente muestra un resumen de cómo
estos índices son valorados por
ANECA y CNEAI, según el area, para
la obtención de la Acreditación a
Titular de Universidad y los Sexenios
de Investigación:
Ceferino Farfante
DESEMBRE 20081 2
Tabla resumen de las evaluaciones de publicaciones para la acreditación a Titular de Universidad realizada por laANECA y de los Sexenios de Investigación realizada por la CNEAI. El significado de las diversas siglas se encuentra enel glosario al final de este documento.Esta tabla muestra claramente el
trabajo realizado por CNEAI y ANECA
para tener en cuenta otros índices
apropiados en sus baremos, según el
campo o área de investigación. Nótese
que dependiendo del área, los otros
índices tienen tanta importancia como
los JCR para la obtención de
acreditaciones y sexenios.
El problema del reglamento aprobado
finalmente es que no tiene en cuenta el
área de investigación en el momento de
valorar las contribuciones, sino que
asume que CNEAI y ANECA clasifica
todas las bases de datos como de alto
impacto, impacto medio o bajo
impacto. Sin embargo, esta asunción es
errónea. Para empezar, estos tres
niveles no son aplicables en todas las
áreas ni en todos los baremos. Por
ejemplo, para la CNEAI en el área de
“Comunicación, Computación y
Electrónica” basta que una artículo se
encuentre en una revista en posiciones
relevantes (no confundir con alto
impacto) del SCI para que sea de alta
importancia (2 de ellos bastan) para
obtener un sexenio investigador,
mientras que en Física sí se tiene en
cuenta que se trate de una revista con
un factor de impacto alto. Además no
hay coherencia entre el uso de una base
de datos determinada según el área. Por
ejemplo la base de datos IDA
(International Development Abstracts)
tiene para la CNEAI una alta
importancia en Arquitectura (para
cierto tipo de trayectorias
investigadoras) pero una importancia
media en Tecnologías Mecánicas y de
la Producción. En conclusión, de seguir
el reglamento actual, la valoración
automática sin distinguir el área y sin
opinión informada perjudicará a parte
del PDI. Se necesita por tanto, un
reglamento que se adapte a la
idiosincrasia de cada área.
Finalmente, consideramos que, tal
como también se permite en los
baremos propuestos por ANECA y
CNEAI, un investigador debería poder
presentar cualquier documentación
que, para una determinada revista,
avale un nivel similar o superior al que
se obtendría si esa revista estuviera
listada en alguno de los índices que la
UPV tenga finalmente en cuenta.
Respecto a la evaluación de otras
publicaciones y trabajos de investiga-
ción
Como ya hemos apuntado, ANECAy CNEAI evalúan de formadiferenciada según los diferentescampos de conocimiento. Elreglamento aprobado por Rectoradono incluye tal diferenciaciónevaluándose con los mismos
1 3Ara és temps
criterios a todos los investigadores.Esto significa que la UPV termina
minusvalorando muchos campos de
investigación, con respecto a ANECA y
CNEAI, a otro tipo de publicaciones
que no son revistas indexadas. Entre
estas publicaciones podemos destacar
ponencias o pósteres en congresos de
investigación que no tengan actas
publicadas en formato libro de
investigación con ISBN. El Comité de
Empresa considera muy importante la
inclusión de estas contribuciones ya
que en numerosas áreas lo habitual es
que los congresos no cumplan el
requisito de publicar actas con ISBN.
Por otro lado, el reconocimiento que
en otras instituciones puedan tener
nuestros investigadores tampoco se
halla recogido como debiera, puesto
que no se puntúa ser conferenciante
invitado en un congreso de
investigación, además de la realización
de estancias, conferencias y seminarios
en otras instituciones.
Respecto a los trabajos de investiga-
ción, el reglamento sí que puntúa
trabajos catalogados como profesiona-
les que realmente no encajan dentro de
las tareas habituales del Personal
Docente e Investigador que, tal como
su nombre indica, son primordialmente
docentes e investigadoras. Nótese que
aunque este tipo de trabajos pueden
incluir investigación previa, su
inclusión beneficia principalmente a
los investigadores más veteranos que,
por contactos y recursos acumulados,
tienen más posibilidades de llevar estos
proyectos a buen término. Estamos de
acuerdo en que el desarrollo y éxito en
este tipo de trabajos debe
recompensarse, pero debe hacerse en
otro baremo. De otra manera, los
investigadores noveles siempre
resultan claramente desfavorecidos.
Finalmente, de lo anterior, se
deduce que es obvio que la UPV no
debería utilizar un baremo tan
sesgado hacia el investigador
veterano para la concesión de
ayudas a la investigación, bolsas de
viaje y ayudas a estancias en otras
instituciones. En nuestra opinión, la
concesión de estas ayudas debería
hacerse sin tener en cuenta el
resultado del índice propuesto en su
estado actual.
Referencias
[1 ] The Thomson Scientific Impact Factor, disponible en
http://scientific.thomsonreuters.com/free/essays/journalcitationrep
orts/impactfactor/
[2] The history and meaning of the journal impact factor. Journal
of the American Medical Association, 295(1 ), 90-93. Disponible en
http://www.garfield.library.upenn.edu/papers/j ifchicago2005.pdf
Glosario utilizado en la tabla resumen
Congresos: Publicaciones en congresos de carácter nacional o
internacional de especial relevancia, con revisión por pares y
suficiente antigüedad y periodicidad. Sufijos aplicados:
MP: Máximo Prestigio: Actas de congresos comparables a
JCR de Máximo Prestigio
MR: Muy Relevantes
Libros y Capítulos de Libros: Con ISBN, en editoriales de
reconocido prestigio, con garantías en el proceso de revisión. En
libros de difusión y referencia internacional. En algunos ámbitos se
tiene en cuenta el número de citas.
Revistas: Si no pertenecen a ningún índice, se suele especificar
algún indicio de calidad (por ejemplo el apéndice 1 del BOE de los
sexenios, o las diversas notas al pie en el documento de evaluación
del profesorado de la ANECA).
AHCI, SCI, SSCI: Índices pertenecientes al Journal of Citation
Reports (JCR)
SCI : Science Citation Index del Journal Citation Reports
SSCI : Social Sciences Citation Index del Journal Citation Reports
AHCI: Arts and Humanities Citation Index del Journal Citation
Reports
Sobre estos índices, se aplican estos sufijos: AI (Alto Impacto),
MI (Medio Impacto), BI (Bajo Impacto) que, aunque no se
especifica así por ANECA y CNAI, suelen hacer referencia a cada
tercio de los índices en posición de relevancia. También se utilizan
los sufijos MR (Muy Relevantes), PR (Posiciones Relevantes).
Cuando no aparece un sufijo, se considera todo el índice.
AIAP: Avery Index Architectural Periodicals
AMR: Applied Mechanic Reviews
APIRIBA: Architectural Publications Index of Royal Institute of
British Architects
ASTI: Applied Science and Technology Index
BL: Bibliographie Linguistique/Linguistic Bibliography
BOEAP1 : Indicios de calidad especificados en el apéndice 1 del
BOE correspondiente a la evaluación de sexenios.
CiteSEER: http://citeseer.ist.psu.edu/impact.html
CORE: COmputing Research and Education
(http://www.core.edu.au)
CSCR: CS Conference Rankings (http://www.cs-conference-
ranking.org)
DICE: Difusión y Calidad Editorial de las Revistas Españolas de
Humanidades y Ciencias Sociales y Jurídicas
(http://dice.cindoc.csic.es)
EA: Environmental Abstracts
ERIH: European Reference Index for the Humanities
HA: Historical Abstracts
IBSS: International Bibliography of the Social Sciences
IBZ: International Bibliography of Periodical Literature in
Humanities and Social Sciences
ICEA: International Civil Engineering Abstracts
IDA: International Development Abstracts
II: Index Islamicus
IMB: International Medieval Bibliography
LISA: Library and Information Science Abstracts
PI: Philosopher’s Index
RAML: RIMLS Abstracts ofMusic Literature
RBL: Répertorie Bibliographique de Louvain
RLG: Bibliography of the History ofArts
TEBD: TRIS Electronic Bibliography Data
DESEMBRE 20081 4
El procés de creació de l’Espai Europeu d’Educació
Superior ha suposat l’ inici d’un canvi a la nostra universitat
que es manifesta en una sèrie d’actuacions que afecten d’una
manera evident l’activitat del PDI i del PAS. Pel que fa al
professorat, els canvis en els plans d’estudis, la demanda de
canvis metodològics en la seua docència i el reforçament dels
sistemes d’avaluació de la seua activitat laboral, són els
fenòmens més significatius. Així, han eixit del Consell de
Govern d’aquesta universitat una sèrie de documents amb
l’objectiu de regular els aspectes assenyalats.
En aquest escrit ens centrem en el que afecta el professorat
i, en particular, als plans d’estudis. Així, la normativa
aprovada (“Diseño de titulaciones. Documento marco
UPV”), a banda de ser un recopilatori de normes prèvies,
aporta algunes indicacions i absències sobre aspectes que
afectaran la Relació de Llocs de Treball del professorat i la
qualitat de l’ensenyament que són, si més no, molt
discutibles. Entre elles, des de CCOO volem assenyalar les
següents:
- Transformació a crèdits ECTS sense exclusió de
ningú. Rectorat no aporta dades numèriques sobre les seues
previsions globals ni introdueix cap eina de coordinació que
permeta fer un ús racional de les hores del professorat
disponibles. Si fem unes consideracions grosso modo les
previsions globals no han de ser necessariament alarmants:
A la UPV tenim titulacions tècniques de tres anys i una
durada de 225 crèdits (3 anys a 75 crèdit per any). En
transformar-se en un Grau, la durada passa a ser de 240
crèdits ECTS, cosa que suposa un increment de 15 crèdits per
a l’alumne. També tenim titulacions superiors de 5 anys amb
una durada de 375 crèdits (5 anys a 75 crèdit per any) que es
convertiran en un Grau (240 crèdits ECTS) més un Màster
(entre 60 i 120 crèdits), la qual cosa dóna lloc a una durada
entre 300 i 360 crèdits ECTS. Si tenim en compte que, a
l’hora del reconeixement de crèdits impartits al professorat,
caldrà multiplicar cada crèdit ECTS per un factor major que
la unitat (entre 1 ,1 i 1 ,2 segons el document aprovat a la UPV
i molt insuficient segons CCOO), des d’una perspectiva de
dedicació docent del professorat, el resultat global no hi
hauria de suposar grans canvis.
El resultat final, en allò que suposa les condicions laborals
del professorat, dependrà de nombrosos paràmetres, entre els
quals hi ha el nombre de titulacions i la seua tipologia, i per
tant, dependrà de la política del govern de la UPV en aquesta
qüestió. Llavors, Rectorat faria bé a treballar en el plànol
acadèmic i estratègic en comptes d’aplicar criteris numèrics
(com són els índexs de demanda) que, basats en una
suposada neutralitat, no tenen en compte les característiques
molt especials dels objectius socials dels estudis
universitaris. Tampoc cal oblidar que hi ha altres factors a
considerar, com ara un reconeixement adient en crèdits de la
dedicació docent i una reducció de la grandària de grup, així
com la possibilitat d’oferir una optativitat i un tipus de
docència (seminaris, tutories en grup amb reconeixement de
crèdits, etc.) ajustada a les disponibilitats reals de
professorat, abans que a criteris numèrics que són, en
ocasions, un autèntic atemptat a la intel•ligència acadèmica i
a la qualitat de l’ensenyament universitari. D’aquesta forma,
els diferents desequilibris que poden aparèixer en la demanda
de docència als departaments, malgrat que es tracten de fer
les coses bé, poden ser compensats amb una política
adequada d’organització docent i d’oferta d’optativitat quereculla, a més de l’especialització, l’aprenentatge de
competències transversals.
A CCOO no tenim el menor dubte que, si les coses es volen
fer bé, es poden fer bé i tenir, per tant, uns plans d’estudis
molt bons a partir de la totalitat del professorat actual, sense
exclusions, però per a fer-ho, cal tenir la capacitat i la
voluntat necessàries.
EL DESENVOLUPAMENT DELS NOUS PLANS D'ESTUDIS ALA UPV: Anàlisi crítica i propostes des de CCOO
Carmen Lafuente
1 5Ara és temps- Reconeixement de crèdits al professorat. En el
document marc esmentat, s’assumeix el cost “zero” de la
transformació. D’aquesta forma, al costat de la petició
d’aprofitar els mitjans humans disponibles (la qual cosa és
raonable), es limita el reconeixement màxim dels crèdits
ECTS a 12 hores impartides per crèdit, la qual cosa pot portar
al fracàs el canvi metodològic que es pretén. Val a dir, doncs,
que pot ser que a Rectorat no estiguen d’acord amb
l’aplicació de metodologies actives, la qual cosa és una opció
èticament i políticament vàlida. Però, si és així, ens ho
haurien de dir, en comptes d’ introduir normes que
indirectament conviden a mantenir-se en la classe magistral i
poca cosa més.
Veiem un exemple: Suposem una classe amb una assistèn-
cia real de 40 alumnes en una assignatura de 6 crèdits: si fem
classe magistral, exàmens parcials i un seguiment mínim que
es pot fer dins de l’aula, obtenim un reconeixement d’11
hores per crèdit i una dedicació equivalent al reconeixement.
Si ens dediquem a preparar classes dinàmiques amb la
participació de l’alumnat, la realització de treballs (que cal
revisar) amb una assistència tutorial real, amb contactes per
correu electrònic o fòrums, a banda d’exàmens parcials, etc. ,
ens trobem que podem arribar a tenir un reconeixement total
de fins a 6 hores més pel treball realitzat. L’elecció és
evident. Tot aquell que haja treballat seriosament una
assignatura amb una participació activa àmplia de l’alumnat
en la seua formació, sap que el reconeixement màxim aprovat
pel Consell de Govern és insuficient. Resultat: si no canvien
les coses, la UPV serà durant molt de temps una universitat
que es mantindrà en les metodologies passives i no cobrirà
amb suficiència els objectius teòrics dels seus plans d’estudis,
i això no serà per desídia del professorat, sinó per la mala
gestió des de Rectorat.
Voldríem recordar que en un document previ de CCOO ja
vam apuntar un increment de fins al 40 % en el
reconeixement de crèdits com una quantitat que pot reflectir i
donar suport al canvi metodològic.
- Crèdits bàsics i mobilitat de l’estudiant. Un dels
aspectes més complicats de la transformació als nous plans
d’estudis és el reconeixement automàtic de crèdits bàsics. Se
suposa que el que es pretén és facilitar la mobilitat de
l’estudiantat dins de les diferents ofertes universitàries,
principalment dins d’una mateixa branca temàtica. Però el
crèdits bàsics tenen uns continguts que, tot i ser bàsics, són
necessaris per a cursar-hi la titulació. El fet d’un
reconeixement automàtic de crèdits que no en tinga compte
els continguts obliga, si volem ser lleials i ètics amb els
estudiants, a oferir assignatures que no tinguen una relació
immediata amb els estudis posteriors o a coordinar l’oferta
bàsica. Tot això per assegurar que, amb el canvi d’estudis i el
consegüent reconeixement de crèdits, l’estudiantat no deixe
d’adquirir coneixements i habilitats necessaris per cursar amb
èxit els estudis universitaris. Malauradament, en el document
aprovat es consolida la política de laissez faire d’aquesta
universitat i el resultat previsible, si bé complirà la llei,
quedarà molt lluny del que hauria de ser una política de
qualitat respectuosa amb el objectius de mobilitat previstos.
- Compromís pel valencià. En el document s’omet
qualsevol referència positiva cap al valencià. Fins ara i des de
fa uns 10 anys, com a resultat d’unes conversacions de
CCOO amb el Rector Nieto, Rectorat ha estat impulsant la
implantació de les assignatures de Valencià Tècnic en totes
les escoles. D’aquesta forma, davant l’esquifit ús del català
en les aules de la Politècnica, els alumnes catalanoparlants
podien fer-ne ús dins del context professional en unes
assignatures dissenyades a l’efecte. En el document aprovat,
amb l’omissió assenyalada, es col•loca el coneixement de
qualsevol llengua oficial europea, bàsicament l’anglès, per
damunt de la llengua pròpia dels valencians i no s’assegura el
dret als alumnes catalanoparlants a tenir l’oportunitat de
conèixer i practicar l’ús de la seua llengua dins de l’àmbit de
la seua titulació. Així doncs, en deixar sense efecte la política
d’ implantació d’aquestes assignatures, Rectorat dóna un nou
pas enrere en la defensa i promoció del valencià.
Des de CCOO convidem Rectorat a mantenir l’ impuls
positiu cap a aquestes assignatures i convidem, també, les
Comissions de Plans d’Estudis de les diferents titulacions a
compensar les deficiències del document aprovat i així poder
oferir als nous alumnes, en les accions de captacions, un pla
d’estudis amb una programació on es respecte la seua
cultura, la seua llengua i, per tant, la seua persona.
- Tractament de la transversalitat. La UPV, en els
últims anys, ha desenvolupat una oferta d’assignatures de
lliure elecció que, a hores d’ara, no es troben ben
representades en les Comissions de Pla d’Estudis. Per una
banda, perquè les àrees que en tenen gran part de la seua
docència, en ocasions són considerades com a marginals dins
dels estudis tècnics i, per l’altra, principalment, perquè en els
criteris d’elaboració dels plans no apareix el terme lliure
elecció (qüestió semàntica de vital importància per a aquestes
assignatures). Tanmateix, les assignatures de lliure elecció
(considerades globalment) són les que possiblement més
estan treballant des de fa temps les competències
transversals, que són un objectiu fonamental dins de la
formació dels nous titulats.
En la mesura en què hi ha àrees de coneixement que tenen
una part important de la seua docència concentrada en la
lliure elecció, des de CCOO pensem que la seua consideració
com a possible optativitat dins dels plans d’estudi s’ha de
tenir en compte i, en el cas en què la seua desaparició
afectara greument la situació laboral de companys i
DESEMBRE 20081 6companyes, se n’haurien d’incorporar. No cal oblidar que
aquestes assignatures naixen d’una oferta feta des de la
direcció de les escoles i que han sobreviscut per l’existència
d’una demanda de l’alumnat i malgrat la competència
deslleial d’una diversitat d’activitats lúdiques. Des de CCOO
lamentem que en el document impulsat des de Rectorat i
aprovat al Consell de Govern no s’hi hagen fixat les bases per
a un tractament de la transversalitat que facilite la continuïtat
de les àrees afectades per la desaparició de les paraules
“lliure elecció” dels nous plantejaments, per la qual cosa
demanem als responsables de les diferents escoles que
compensen amb una actitud positiva aquesta mancança.
- Sotmetiment a regles de mercat. Utilitzar com a
recurs decisori, a l’hora de crear o mantenir una titulació, o
de mantenir una assignatura optativa, criteris de demanda de
matrícula no solament és un criteri gens acadèmic, sinó que,
si es generalitzés, podria suposar la fi del sistema universitari
públic tal com el coneixem ara.
Si analitzen les dades presentades a l’Annex 7 del
document del MEC “Estudio de la oferta, la demanda i la
matrícula de nuevo ingreso en las universidades públicas y
privadas en el curso 2006-07”, disponible en la pàgina web
del ministeri, i les relacionem amb els criteris de demanda
aprovats a la UPV, arribaríem als resultats que reflecteixen
les taules següents:
Tant si apliquem com a criteri general no posar en marxa
una titulació amb una demanda inferior a 75 alumnes —que
la UPV vol aplicar als centres del Campus de Vera—, com si
considerem el criteri de demanar un mínim de 50 alumnes
—que es vol exigir per a posar en marxa una titulació a
Gandia i Alcoi—, el resultat seria desastrós per al conjunt del
sistema públic: Ens carregaríem la seua universalitat i tant
sols beneficiaria al sistema privat, que no té cap inconvenient
a mantenir titulacions amb pocs alumnes, com es pot
observar fent tan sols una ullada a l’Annex 9è del document
esmentat: de 322 titulacions amb dades (excloses les de
segon cicle), 1 92 no arriben als 50 alumnes matriculats en
primer curs i 233 als 75 alumnes, sent la mitjana total de
primera matrícula de 58 alumnes. Això vol dir que la
universitat privada, que no té cap inconvenient de mantenir
matrícules molt minses, estarà molt agraïda a la UPV per
l’aplicació del criteri que estem criticant.
Per suposat, en el moment de la matrícula hi ha canvis
respecte a la demanda inicial (tant en un sentit com en el
contrari) i algunes titulacions (unes poques) aconsegueixen
(1) Totes les especialitats
1 7Ara és temps
En conseqüència, a CCOO pensem que el document anomenat “Diseño de
titulaciones. Documento marco UPV” és clarament deficitari i que deixa a la bona
voluntat de les escoles accions que haurien d’estar coordinades a nivell universitari,
com són:
- Garantir a tot el professorat adscrit a totes les àrees de coneixement el dret a
mantenir un lloc de treball de qualitat i les possibilitats futures de promoció,
assegurant-hi la docència de tots i totes, sense excepcions.
- Garantir a l’alumnat la impartició d’una formació de qualitat, adaptada a
les noves exigències de l’Espai Europeu d’Educació Superior, promovent la
incorporació de metodologies actives, amb el reconeixement al professorat del
treball real que això pressuposa.
- Garantir a l’alumnat catalanoparlant el benefici de les competències
professionals en la seua llengua, mantenint el compromís de Rectorat en la
promoció de les assignatures de Valencià Tècnic en totes les titulacions (sense
oblidar la necessitat d’una promoció real de la docència en valencià i el seu ús a l’au-
la).
- Assegurar la mobilitat dels alumnes entre les diferents enginyeries,
promovent la coordinació entre centres a l’hora de dissenyar les assignatures bàsi-
ques.
- Introduir criteris d’interès social, acadèmic i estratègic per a crear o
mantenir una titulació.
- Mantenir una optativitat, el més àmplia possible, basada en criteris
acadèmics i en la disponibilitat real de professorat.
augmentar l’ índex de matrícula per sobre de la demanda
inicial. Però la visió global no canvia; així, per exemple, amb
el criteri de considerar un límit de matrícula de 50 alumnes
en primer, el 32,23 % dels plans d’estudis de l’Estat espanyol
no es posarien en marxa. La mateixa crítica es pot realitzar
per als límits imposats per posar en marxa els màsters
professionals.
No pareix raonable que una universitat propose de manera
unilateral un criteri de creació o manteniment de titulacions,
que no siga aplicable a la totalitat del sistema universitari. Si
bé, des de CCOO considerem raonable que s’utilitzen bé els
mitjans disponibles (i també, per això, cal assegurar la
docència a tot el professorat) la universitat és un servei i ha
de garantir la qualitat i les necessitats reals de la societat, que
no es podem mesurar únicament a partir de criteris de
demanda.
Quan es tracta de les assignatures optatives, la manca de
dades ens impedeix fer un estudi en detall de les
conseqüències previsibles de l’aplicació exclusiva de criteris
de demanda per assegurar la seua continuïtat. Però des d’una
perspectiva acadèmica, podem ampliar la critica realitzada,
en el cas dels plans d’estudi, a l’exigència d’un mínim de 10
alumnes per assegurar la continuïtat d’una optativa. En
l’actualitat, l’aplicació d’aquest criteri està fent que en
ocasions el professor substituesca la classe pel seu despatx o
que l’oferta d’optativitat derive cap a assignatures light per
assegurar la matrícula mínima. Si bé no sempre és així, a
CCOO considerem que la possibilitat que aquesta norma
implique una caiguda en la qualitat de la formació ofertada
(tant en nombre d’assignatures com en continguts) i una
infrautilització de les disponibilitats del professorat, suposa
necessàriament una crida cap a la revisió del criteri aprovat.
DESEMBRE 20081 8
La Universitat Politècnica de València la componen
diversos campus geogràficament distribuïts al País Valencià.
Tenim el Campus de Vera, a València, amb 12 Escoles o Facul-
tats; el Campus de Blasco Ibáñez, també a València; el
Campus d’Alcoi, a la província d’Alacant i el Campus de
Gandia a la província de València.
Des dels Campus d’Alcoi i Gandia potser es mire al
Campus de Vera com a l’enemic o com l’ens suprem que en
qualsevol moment pot decidir unívocament sobre el futur
d’aquests campus. Així mateix, des de Vera es coneix poc a
aquests campus i se’ ls valora inadequadament. Potser per
això, l’antipatia, la por, l’enveja i el menyspreu siguen alguns
dels trets que, a vegades, sobrevolen les seues relacions. Açò
que sembla i que és molt cru és desgraciadament real, sent a
vegades alimentat per personatges representatius de la
comunitat universitària. Per això, des del sindicat Comissions
Obreres, volem fer una crida a l'objectivitat i a l'enteniment.
La UPV és més gran amb aquests campus i aquests campus
són més grans dins de la UPV. Els problemes que generen les
interrelacions són normals i s’han de resoldre amb esperit
positiu pensant en tot el conjunt.
Per això, des de CCOO volem proposar a les màximes
autoritats de la UPV que s’analitze el DAFO i el CAME del
PLA ESTRATÈGIC DE LA UPV, on es fa menció explícita
dels Campus d’Alcoi i de Gandia. El DAFO declara les
fortaleses, debilitats, amenaces i oportunitats i el CAME
proposa accions referides a les conclusions del DAFO. En
aquests documents es fan moltes mencions explícites a
aquests campus i altres que els afecten perquè ho fan al
conjunt de la UPV. Posarem exemples estrets literalment
d’aquest document i farem després una reflexió final.
DAFO: Fortaleses
L’existència dels campus d’Alcoi i de Gandia ha permèsampliar la presència territorial de la UPV, acostar l’ofertaformativa a la demanda i proporcionar serveis de I+D+i.
Els centres d’Alcoi i Gandia, en un procés d’evolució decentre extern a campus extern, van assumint méscompetències a fi d’equiparar els serveis que ofereixen alsalumnes i al personal amb els del campus de Vera.CAME: Es proposa dotar d’un estatus diferenciat els
centres d’Alcoi i Gandia amb competències ampliades
respecte als actuals centres docents considerant-ne les
funcions específiques.
DAFO: Debilitats
La plantilla de professorat dels campus d’Alcoi i deGandia és molt inestable i aquesta inestabilitat es trasllada a
València quan assoleix més categoria acadèmica, cosa quees tradueix en menys qualitat docent i menys capacitat deI+D+i.
La petita dimensió de l’activitat de I+D+i als campusd’Alcoi i de Gandia dificulta la creació d’estructures deI+D+i pròpies.
CAME: Es proposa incentivar la creació de
grups estables de professors al Campus d’Alcoi i Gandia,
inclosa la possibilitat de creació de departaments propis...
...i d’estructures d’investigació pròpies, segons la
normativa vigent.
DAFO: Oportunitats
La localització dels campus d’Alcoi i de Gandia, i laprevisible millora de la capacitat investigadora, hauria depermetre desenvolupar un volum creixent d’activitats deI+D+i vinculades al seu entorn socioeconòmic.
CAME: Es proposa mantenir campanyes actives
d’establiment de vincles entre els campus d’Alcoi i
Gandia i els respectius entorns socioeconòmics.
DAFO: Debilitats
No hi ha una planificació de renovació d’equipament i deconstrucció de futures instal∙lacions esportives.
Les instal∙lacions esportives del campus d’Alcoi són moltescasses.CAME: Es proposa Generar un pla director d’ins-
tal·lacions integrant nous espais esportius i creant una
oferta actualitzada. Aquest pla ha d’incloure accions
especials per als campus d’Alcoi i de Gandia.
Ampliar les instal·lacions esportives del campus d’Alcoi
amb la dotació d’un espai per a la pràctica d’esports
d’equip.
Promoure acords i convenis per a l’ús de les ins-
tal·lacions esportives públiques i privades de la ciutat
d’Alcoi.
DAFO: Debilitats
La imatge i la identitat de la UPV està diluïda entre la delsseus campus i unitats estructurals.
CAME: Desenvolupar una campanya interna entre
responsables dels campus, unitats estructurals i serveis
per a donar a conèixer la normativa de l’ús de la marca
UPV juntament amb la pròpia (jerarquia d’imatges,
convivència de logos...).
Reforçar la promoció d’Alcoi i de Gandia, no sols com a
centres, sinó també com a campus.
Els campus d'Alcoi i Gandia també són UPV.O de com la distància és l'oblit.
1 9Ara és temps
Després del Pla estratègic, es va aprovar el document marc
de disseny de titulacions UPV. En aquest document a part
d’altres condicions, es fixa un mínim d’estudiants de nou
accés de 50 alumnes per a poder sol·licitar una titulació. I
caldria preguntar-se:
- Però abans no haurien de fer-se efectives totes les
propostes del CAME del Pla estratègic?
- Vistes les deficiències enumerades pel propi Pla
estratègic, ¿no és de sentit comú resoldre-les abans de retallar
el nombre de titulacions amb una condició tant fixa que no
deixa marge per a altres consideracions?
Pensem, per tant, que el que toca és dur a bon terme les
propostes de millora del CAME. Propostes que milloraran
aquests campus i, per tant, també la UPV. I per últim, volem
afegir que al nostre programa electoral proposàvem la creació
d’una Comissió Intercampus, en la qual havien d'estar
representats els estaments de la UPV i, en particular, els dels
campus assenyalats. Aquesta Comisió Intercampus hauria de
dinamitzar l'aplicació de les millores proposades pel Pla
estratègic de la UPV. D’aquesta manera, la seqüència d'actua-
cions per a millorar el funcionament de la UPV seria la
correcta i la més adient. Un company Titular d’Escola Universitària de la
Universitat de Las Palmas de Gran Canaria que ha estat
impartint docència en segon cicle va presentar una
demanda contra la Universitat per percebre la diferència
retributiva entre TEU i TU relativa als complements de
destinació i específic, ja que estava exercint funcions de
Titular d’Universitat. Després d’un llarg procés judicial,
el Tribunal Suprem ha dictat sentència, confirmant que
cap TEU té l’obligació d’ impartir docència en segon o
tercer cicle i que l’oposició a TEU té com a objectiu
únicament la impartició de docència en els tres primers
cursos de l’ensenyament universitari.
Des de la secció sindical de CCOO de la UPV hem
posat en marxa el procediment perquè pugues començar
el procés: model de reclamació a la Universitat, terminis
per a reclamar i l’advocat amb qui cal contactar als
serveis jurídics de CCOO per començar el contenciós.
La Universitat ha denegat les demandes presentades pels
TEU i els primers processos judicials per via contencioso
administratiu estan en marxa.
En la pàgina web de la secció sindical de CCOO de la
UPV:
http://www.ccoo.upv.es apartat “El més vist” (Sentènci-
es sobre els TEU en 2n cicle) en trobareu més
informació.
Els TEU EXERCINT DE TU(Reclamacions per percebre ladiferència retributiva)
Gerardo Muñoz Muñoz
Severiano Nuñez García
DESEMBRE 200820
Encara estem sorpresos per la instal·lació de lacarcassa d’un avió de combat al campus de la UPV,entre les escoles de topografia i disseny. L’avió enqüestió és el mirage F1 c14-34 (14-17), una foto delqual mostrem en la imatge adjunta. En aquesta, podemobservar que l’equipament que posseeix es corresponamb l’objectiu per al qual està construït: repartir mort idestrucció.Ignorem el seu currículum. No sabem si va participar
o no en els fets gloriosament bèl·lics protagonitzats pelnostre govern, com va ser la participació de l’aviaciódel Regne d’Espanya en el bombardeig sistemàticrealitzat per l’OTAN (sense en concurs de l’ONU,recordeu?) de Iugoslàvia o la impressionat reconquestade l’Illa Perej il (sense esmentar l’ Iraq, on no vaintervenir l’aviació). Però tant se val, el significat de laseua existència està molt lluny de la pau i del respecte ala vida aliena.
Per altra banda, calrecordar que la Universitat,com a centre de formacióque encara compta amb uncert prestigi, no sols ha deformar a les persones com aprofessionals sinó quetambé ha de formar apersones en l’àmbit del’ètica i la ciutadania. Arreudel món, la universitat hadestacat en nombrosesocasions per ser motor decanvis cap a la llibertatenfront de la tirania o l’abúsde poder i ha estat model deprogrés en la defensa delsvalors fonamentals de l’esserhumà com són la pau i lasolidaritat. I els valors, noúnicament han de ser partintegrant de l’activitat dinsde l’aula, sinó que han d’estar presents també fora del’activitat docent, tant a l’àmbit lúdic com dins d’altresactivitats usuals a la universitat com són la recerca, lagestió, la informació i la imatge pública desenvolupada.En aquest context, des de CCOO no podem sinó
rebutjar amb tota energia la instal·lació al campus d’unavió de combat Mirage, un símbol de mort i destrucció
en nombrosos països, i una icona contra la cultura depau que la UPV hauria de conrear. Tant ens fa a quicorrespon l’autoria d’aquest desgavell, però entenemque cal rectificar i en aquesta línia vam demanar alRector de la UPV que procurés la retirada immediatad’aquesta provocació apologètica de la violència. En el
moment d’escriure aquestes línies,
encara no hem obtingut resposta i la
carcassa, a mig instal·lar, no s’ha
retirat (octobre 2008).Però, una vegada hem entés que en
aquesta universitat hi ha persones queno participen de la cultura de la pau,tal com nosaltres l’entenem,comencem a desconfiar. Pot ser quemembres de la UPV estiguenparticipant en projectes amb finalitatsoposades a una ètica de pau, per dir-hode manera suau, i això no és de rebut.No tenim dades al respecte, però lasolució es fàcil. Hem sol·licitat a
Rectorat la declaració de la UPV
com a institució defensora de la pau
a tots els nivells, amb la conseqüènciade negar la utilització dels seusrecursos materials i humans per aqualsevol activitat que puga tenirrelació amb objectius de guerra,
terrorisme (d’Estat o civil) o qualsevol altre tipus deviolència, dotant-se, en aquest sentit, dels mitjans decontrol que siguen necessaris.
La simple retirada de l’avió sense una acció
d’aquest tipus quedaria com un acte cosmètic cap a
“allò políticament correcte”. Cal anar més enllà.
Per una política universitària de pau
21Ara és temps
«Era el 11 de septiembre. Desviados de su
misión ordinaria por pilotos decididos a todo, los
aviones se lanzan hacia el corazón de la gran
ciudad, resueltos a abatir los símbolos de un
sistema político detestado. Muy rápido: las
explosiones, las fachadas que se hacen pedazos,
los derrumbamientos con un estrépito infernal,
los supervivientes que huyen despavoridos,
cubiertos de escombros. Y los media que
difunden la tragedia en directo. . .
¿Nueva York, 2001? No, Santiago de Chile, 11
de septiembre de 1973. Con la complicidad de
Estados Unidos, golpe de Estado del general
Pinochet contra el socialista Salvador Allende, y
bombardeo intensivo del palacio presidencial por
las fuerzas aéreas. Decenas de muertos y el
inicio de un régimen de terror que se prolongará durante
quince años. . .».
Fa 35 anys que amb la intervenció, ja reconeguda, dels
Estats Units (EUA), era assassinat en nom de la “llibertat” i
de la pau dels cementeris el president Allende i, amb ell, el
seu projecte de llibertat, democràcia i socialisme a Xile. Un
cas extraordinari? Per suposat que no! El nostre amic i aliat (o
aliat i amic del Regne d’Espanya, si ho preferiu) s’ha
caracteritzat per promoure l’extermini de tot allò que l’ha
destorbat a l’hora d’assolir el seus interessos o, si ho preferiu,
dels interessos de la seua classe dirigent. Si rellegiu l’article
d’Ignaci Ramonet (a Le Monde Diplomatique d’octubre del
2001 ) amb el qual obrim aquest escrit, trobareu una relació
incompleta però salvatge de la actuació del país que
s’autodefineix com la reserva moral d’occident. No cal
oblidar que el succés de les torres bessones, malgrat la seua
magnitud, és pecata minuta davant els excessos comesos pels
EUA i els seus aliats, i troba la seua especial importància en
la cobertura mediàtica realitzada i en el poder militar de
l’Estat afectat.
Per a tots els que amem la llibertat i la igualtat real entre les
persones, i desitgem arribar algun dia a una societat sense
classes, ni discriminació de cap tipus, l’11 de setembre ens ha
de recordar que el camí cap al socialisme no és fàcil i que són
molts els poders que es conjuguen per tancar-lo. Això no
obstant, l’exemple d’honestedat personal del president
Allende, mantinguda fins al mateix moment de la seua mort,
ens serveix per a continuar treballant a desgrat dels
entrebancs i les amenaces (implícites o explicites) dels
defensors de l’actual sistema econòmic i social, el qual es
recolza en la corrupció legalitzada i generalitzada, en la
defensa a ultrança dels interessos de la classe que
posseeix el capital i el mitjans de producció, i en el
camuflatge d’un sistema pseudodemocràtic que
respectaran mentre siga convenient per als seus
objectius.
No cal deixar-se enganyar pels mass media. L’11 desetembre és el dia de Salvador Allende: un dia per
recordar el seu projecte polític i la seua lluita, i per
condemnar el terrorisme d’Estat exercit pels EUA i els
seus aliats. «. . .podrán avasallarnos, pero no se detienen
los procesos sociales, ni con el crimen, ni con la fuerza.
La historia es nuestra y la hacen los pueblos. . .».
Salvador Allende, 11 de setembre de 1973.
In memoriam
DESEMBRE 200822
Éste es un año de aniversarios. Pero
como ocurre con las noticias, parece
que hay aniversarios dignos de
mención y otros no tanto. Poco se ha
recordado por ejemplo el aniversario de
la matanza que perpetraron los
soldados yanquis en My Lai, matanza
que los 639 periodistas de los EE.UU.
en Vietnam no cubrieron y que sólo el
ingente trabajo investigativo de
Seymour Hersh trajo a la luz en
noviembre de 1969. Es una lástima
porque es un incidente del pasado que
ayuda a entender el presente: las
atrocidades de las guerras imperialistas
que se están librando en Afganistán e
Iraq, atrocidades que Hersh ha seguido
denunciando recientemente desde las
páginas del New Yorker.
Otra tragedia que no ha despertado
mucho interés es la Nabka, la catástrofe
que sufrió el pueblo palestino en 1948.
Es, por tanto, apropiado hacer mención
del último libro de Ilan Pappé, La
Limpieza Étnica dePalestina (2007
Crítica: Barcelona). El historiador
israelí trabaja actualmente en la
Universidad de Exeter, Gran Bretaña,
ya que su posición en la Universidad de
Haifa se hizo insostenible tras apoyar
la campaña a favor de un boicot
académico de las universidades
israelíes mientras Israel seguía con la
ocupación ilegal de Palestina y el
incumplimiento de la resolución 194 de
la ONU, resolución que afirma el
derecho de retorno de los palestinos
expulsados durante los terribles
acontecimientos de 1948.
El libro de Pappé es una obra
polémica que plantea cuestionar la
mitología fundacional de Israel según
la cual los palestinos salieron
voluntariamente de sus pueblos para
dejar paso a los ejércitos que provenían
de los países árabes para
impedir la fundación de
Israel. Frente a este mito
fundacional, Pappé docu-
menta la expulsión sis-
temática de los palestinos
por parte de tres fuerzas
paramilitares judías: la
Haganá, que más tarde
pasaría a ser el actual
ejército israelí y dos
grupos terroristas, hasta
para los británicos, el
Irgún y la banda de Stern.
Pappé se basa en tres
elementos para redactar
su libro: nuevos documen-
tos desclasificados, la
historia oral palestina y el
paradigma de limpieza
étnica. El primer capítulo
examina diferentes defini-
ciones del término limpieza étnica y
concluye que lo ocurrido en 1948 es un
caso claro de limpieza étnica.
Además de su valor como estudio
histórico, el libro de Pappé tiene la
virtud de proponer una radical
reinterpretación de los trágicos aconteci-
mientos de 1948, reinterpretación que
subraya las continuidades tanto con el
pasado y como con la actualidad.
Así Pappé destaca que la preparación
meticulosa y la ejecución sistemática
del llamado plan D presenta analogías
evidentes con los procesos coloniales
europeos en África en el siglo XIX y la
primera mitad del siglo XX, El plan D
fue el último de diferentes planes minu-
ciosamente diseñados por “expertos”
sionistas para decidir qué pueblos
deberían desaparecer, quiénes deberían
ser asesinados en cada pueblo, etc. El
autor subraya la responsabilidad de los
sucesivos gobiernos británicos en la
partición de Palestina y quizá vale la
pena recordar que el primer
gobernador británico de Jerusalén
consideraba que el movimiento sionista
proporcionaría a Gran Bretaña “un
pequeño Ulster judío leal”. Este papel
de bastión de occidente, en medio de
unos países árabes, en una zona
particularmente rica en recursos
naturales, lo ha asumido Israel a
cambio de una enorme ayuda
financiera y militar por parte de los
Estados Unidos y una actitud hipócrita
de la Unión Europea.
Por otra parte, el libro destaca las
continuidades en las políticas llevadas
por el Estado de Israel contra los
palestinos hasta la actualidad. Las
expulsiones se mantenían con menos
intensidad hasta 1953 en el caso de los
palestinos y hasta 1962 en el caso de
los beduinos. Y el expolio de la tierra
de los palestinos dentro de Israel y en
los territorios ocupados continúa
La limpieza étnica de Palestina
23Ara és temps
desde 1948 hasta la actualidad.
Otra continuidad que destaca Pappé
es la de una visión sionista de la región
que era Palestina y el establecimiento
de algo que puede parecer paradójico
para cualquier demócrata, “un estado
judío y democrático”. Por eso, el lema,
aparentemente inocuo, de “un estado
para todos sus ciudadanos” despierta
tanta indignación entre las élites
israelíes. Porque en Israel hay
ciudadanos de segunda clase, los
llamados “árabes israelíes”.
Finalmente, la continuidad que más
daño ha hecho al pueblo palestino es la
negación sistemática por parte de Israel
de la Nabka. Es dentro de esta
negación que hay que entender el
proceso de desarabización de la tierra –
que implica el destrozo de pueblos y
aldeas palestinos reemplazados, a
menudo, por parques nacionales, los
“pulmones verdes” y “ecológicos”,
dominados por coníferas, en un intento
de europeizar el paisaje, y un
desarrollo urbano que ha buscado
erradicar el carácter árabe de la
arquitectura de muchas ciudades. Todo
esto forma parte de un proceso, que
aún continúa, de “memoricidio de la
Nakba”, que implica no sólo negar la
limpieza étnica que empezó en 1948
sino también la presencia de los
palestinos antes de esta fecha.
Como argumenta el autor, esta
negación de la Nakba es esencial para
entender uno de los axiomas de la
estrategia israeilí en los diferentes
“procesos de paz” – Israel se niega a
aceptar lo ocurrido en 1948 y, por lo
tanto, se considera legitimado para
negarse a contemplar el derecho de
retorno de los refugiados establecido
por la resolución 194 de la ONU (con
el voto a favor de los Estados Unidos).
Sin embargo, como destaca Pappé,
rechazar el derecho al retorno equivale
a comprometerse de forma incondicio-
nal con la defensa de la Israel
Fortaleza, un enclave “blanco” en la
región que institucionaliza el apartheid.
El autor está convencido de que la paz
es posible, que el último enclave
poscolonial europeo se puede convertir
en un Estado civil y democrático.
Señala la importancia creciente
(aunque aún minoritaria) de sectores de
la sociedad judía que han decidido
actuar de consideraciones humanas en
lugar de aplicar la ingeniería social
sionista. Pero Pappé advierte que la
oportunidad puede perderse. El
historiador se pregunta:
“¿Por cuánto tiempo más podemos
pedir, por no hablar de esperar, que
nuestros hermanos y hermanas
palestinos sean leales con nosotros y
no sucumban por completo a la
desesperación y la tristeza en las que
sus vidas fueron transformadas el año
en que Israel erigió su fortaleza sobre
sus aldeas y ciudades destruidas?”
José Rodriguez Aniceto
DESEMBRE 200824
Encara que l'espai per a la poesia existeix a la Universitat
Politècnica des de fa molts anys gràcies al mecenatge del
professor i antic rector Justo Nieto, va ser a partir del 2002
quan es va establir una Aula-taller de poesia, coordinat per la
professora Elena Escribano, espai en llengua castellana que
manté des de llavors les seues activitats poètiques. Aquestes
activitats consisteixen no només a seguir el programa que
s'ofereix en cada curs i que arreplega des dels textos clàssics
fins als més actuals, sinó a compartir amb el grup la lectura
de la producció pròpia i aliena, així com la possibilitat de
rebre la visita de poetes de prestigi, com Ángel González,
Francisco Brines o Carlos Marzal,
entre altres. El 2003-2004 s'iniciava
l'Aula-taller de poesia en valencià, a
càrrec del professor Àngel
Montesinos. Llavors ens van visitar
Joan Margarit, Marc Granell, Narcís
Comadira… Després d'un parèntesi
d'un any sense poesia en valencià,
l'Aula-Taller es consolida en el curs
2006 sota la coordinació de la
professora Begonya Pozo. Aquest
espai compleix una doble funció, ja
que servint-se de la poesia escrita en
català, concedeix a la llengua una
situació de privilegi enmig del
panorama desolador que és l'escàs ús
que se'n fa a la nostra universitat. No
obstant això, conflueixen en l'aula les
més diverses llengües, unes vegades perquè les coneixem,
unes altres perquè han estat traduïdes al català o al castellà,
de manera que treballem amb textos bilingües. Pel que fa a la
creativitat, cal dir que alguns de nosaltres només havíem
escrit en castellà i que, valencianoparlants o no, ha suposat
un veritable repte escriure poemes en valencià.
Escriure poesia i en valencià a la UPV és una cosa que,
sens dubte, crida l'atenció. Pensem que ciències, arts i lletres
conformen la cultura. És veritat que la FBA i Arquitectura
són els Centres on més humanisme cap. Però cal rebutjar la
idea que allò tècnic i tecnològic està renyit amb allò poètic.
Joan Margarit* és arquitecte i poeta, per exemple, i no
s'haurà vist mai algú que calcule com ell tan magníficament
les estructures, les arquitectòniques i les poètiques. La
universitat té l'obligació d'oferir a la societat professionals
ben preparats, no només a nivell academicoprofessional,
sinó també formats humanísticament, de manera que la
cultura s'estenga als sectors més diversos.
Escric aquest article després d'haver escoltat en el Saló
d'Actes de l'ETSE de Telecomunicació al poeta colombià
Darío Jaramillo, que presentava el seu llibre “Quaderns de
música”. Entre el públic, hi havia altres poetes, però també
professors de matemàtiques, física, enginyers. S'escriu
poesia per a tots i ha de ser de tots. El 19 de juny ens va
visitar la poeta valenciana Teresa Pascual, que amb el seu
recital tancà el curs. Però nosaltres seguim llegint, escrivint,
compartint en les tertúlies, gaudint de la ciència de les lletres
més exacta, com ens diu Margarit: la poesia.
Dues publicacions, antologies del taller en castellà i del
taller en valencià, han vist la llum des del seu inici:
“Polimnia 222”, el 2005, arreplega textos en castellà de 24
poetes. “Poliversos”, el 2007, reuneix produccions en
valencià de 5 poetes. Vegem una menuda mostra d'aquesta
última antologia, així com un poema del nou company del
grup, mentre comença un nou curs, enguany dedicat al poeta
Ausiàs March.
*Joan Margarit és autor del poemari “Càlcul d’estructures” (Proa, 2005) i de l’edició bilingüe “Cálculo de estructuras” (Col.
Visor de Poesía, 2005)
TEMPS DE POESIA A LA UPV
25Ara és temps
La roba vella (Fèlix Faus)
És hivern o estiu?Tan se val,perquè la clauestà perdudai el corcó afusellales portes entreobertes.Plora el rovellde les frontisses,mentre s’enllumenala foscor més oblidadai la pols es despenjade la pell dormida.Avui he tretla roba vellade l’armari.
Calle Zambrana nº 83 (Begonya Pozo)
A ma mareQuantes històries ara que tornes de noui plou un cel llunyà.Els peus banyats et recordenque ningú ja no pot arrencar-tede la terra que dus a l’ànima,roja i plena d’olivereson les teues passes petitesressonen encara jugant en una eragran i verda de fam trista.No te n’has anat mai.
Llavors, durant el dia teixia en el telar un grantapís, i per les nits el desteixia amb l’ajut d’unestorxes.Odissea (II, 1 05-107)
Com l’Ulisses i la seua consciència Penèlope,quan m’absente de mi cap tapís és possible.
(Jordi Santamaria)
Silenci (Estel Julià)Fa dies que visc el silenci.He parat en petites cosesque no recordava.A les nits sols un sorollde cassoles amera la cuinaamb veus d’acer inoxidable.I no vull pronunciarparaules comet trobe a faltar, per si de cas,el cor m’esclata a les mans mentreprepare el sopar.
Skyline (Toni Polo)Ofegat en l’aire estèsde les terrasses.
Una au relliscaa sobre com una gotad’aigua en una bassad’oli.
Ciutat escrita en lletres de rajola
El bany de Diana (Àngels Guilabert)El diamant dins la boca,fica’t a l’aigua!La bèstia no va a devorar-te,aquesta vegada no.Potser demà,si la puresa del cristallet fereix la llengua.
DESEMBRE 200826
Querido Juliá:
El señor Rodríguez, como empleado público, goza de un muy merecido descanso en las selvas tropicales. Parece
que ha juntado los “moscosos” a las vacaciones de verano con el muy loable propósito de tener tiempo suficiente
para descubrir los rincones amazónicos y recoger impresiones entre los desarrapados por la civilización, dada la
insaciable sed de justicia de nuestro amigo.
Hace unos días recibimos una postal de este nuestro -y tuyo, supongo-, querido Rodríguez, desde Leticia
(Colombia), en la ribera del Amazonas, allí donde el río abandona los Alpes y se adentra en la llanura brasileña,
olvidando su loca carrera por tierras incas, para convertirse en el río tranquilo y caudaloso que acabará muriendo en
el Atlántico.
Nos manda un abrazo “flotando en los aromas incomparables de paisajes arrogantes y desconocidos”, que yo
traslado cumpliendo sus deseos.
Me ha dejado como responsable de su correspondencia, que es, como puedes suponer y a pesar de los días de
canícula por los que atravesamos, abundante.
Entre la infinidad de cartas recibidas, la mayoría son de funcionarios que disfrutaron las vacaciones en el mes de
julio. Parecen encabronados por el hecho de que, cuando para ellos apenas queda el recuerdo, la mayoría de sus
compañeros disfrutan ahora del divertimento vacacional; la soledad de las oficinas les suscita la queja, afloran
reivindicaciones como al perro flaco las pulgas, que yo leo con fruición.
No obstante te traslado una carta de la funcionaria C. G. de la CAM (Comunidad Autónoma de Murcia), con un
tema diametralmente opuesto, y cargado de romanticismo becqueriano.
“Querido Rodríguez: Te escribo estas cuatros letras para poner en tu conocimiento una historia de amor acaecidaen mi Consejería, digna de figurar en el programa de Isabel Gemio “Lo que necesitas es amor”.Ella era Consejera de las de carnet, por la cuota del 25% y contra su voluntad; él, delegado sindical por ser elque más largaba a su Jefe de Negociado, y no precisamente contra su voluntad. Se conocieron en la mesa denegociación, cuando la primera crisis de presupuestos ajustados y cinturones apretados. Todo hacía presagiar que eldialogo acabaría como el rosario de la aurora. Pues no. Con el correr de los días, el juguetón Cupido, harto depropuestas y contrapropuestas, lanzó un dardo y ensartó sus corazones cual brocheta de champiñón con magro. Lanegociación terminó en feliz acuerdo.Hace ya algunos meses que la pareja vive feliz, jurando por lo más sagrado no volver a negociar errepetés; hanpedido excedencia voluntaria para retirarse a una granja de perdices. La Consejería quedó sin Consejera, y elsindicato sin delegado. Ambos andan a la greña con las sustituciones, buscando la coincidencia en el sexo de losfuturos negociadores”.
Ojala cunda el ejemplo y en las próximas negociaciones de los sacrosantos Presupuestos que se nos echan encima,
el amor se convierta en el protagonista. Tuyo affmo.
MARTÍNEZ
Septiembre-94
Las cartas de recomendación de Rodríguez
FSAP- Comisiones Obreras
Lo que necesitan es amor
Recommended