Reus, 2011 · I allà vaig veure fer el formatge de cabra, i allà em van ensenyar a mirar els...

Reus, 2011

Autor: ©Ignasi RieraAdaptació: Cristina Garreta GironaIl·lustracions: ©Marc A. Pérez OlivánMaquetació: Maria Casanova LozanoEdita: Regidoria de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Reus

DL: T-337-11 Impressió: Rabassa Arts Gràfiques

IGNASI RIERA

Il·lustracions: MARc A. PéREz OlIváN

4

Sóc fill del desert. Un blanc i rinxolat fill del

desert. Si voleu, un accidental fill del desert,

però els meus pares no hi veien cap problema,

que fos fill del desert. Recent nascut de mare

valenta i fill del desert. Quan només vius de

llet de pit és fàcil ser fill del desert, però quan

segresten el pit que t’alimenta, com s’ho fan els

fills del desert? Tinc un àngel de la guarda fill del

desert. El cameller cec em dóna llet de camella

com als fills del desert. El cameller cec m’acull

com un fill del desert. El cameller cec m’ensenya

les màgiques nits estelades i em fa sentir fill del

desert. Retrobo els pares i torno a Barcelona,

però sempre seré fill del desert.

5

66

77

Això que ara llegiu, no és un conte, per això no comença amb aquelles

paraules en què comencen gairebé tots els contes: “Hi havia una

vegada…” Això que ara llegiu és una història de veritat, encara

que costi de creure, i per això ha començat amb un pensament que vaig

tenir dalt de l’avió, quan tornava d’haver estat per segona vegada amb el

cec del desert i encara sentia la sorra calenta dins les sabates.

8

Els meus pares eren arqueòlegs,

aquells savis que busquen fòssils

i pedres antigues i tombes de

faraons. Jo havia nascut feia poc.

La meva mare, que era una dona

molt llesta i molt valenta, se’m va

endur al desert amb el pare. Deia

que així em podia alimentar: em

donava el pit i es veu que jo, que

era un nen golut, xarrupava amb

fúria i xisclava quan la mare deia

prou o se li acabava la llet.

9

1010

1111

Un dia, i quan érem en un oasi en ple desert del Sàhara, una colla de bandits van

assaltar les haimes on vivíem, van calar foc al poblat, es van endur les reserves

d’aigua dolça i els camells que no s’havien pogut amagar entre les dunes del desert. I

també van segrestar els meus pares. Volien aconseguir un rescat i guanyar així molts

diners. No sabien que els meus pares no en tenien gaires, de diners, però ells creien

que els catalans i els europeus eren tots rics.

12

— Els refinats cucablanques, sí home, vull dir els

catalans, aquells mig africans-mig europeus que

es creuen nòrdics axaparrats, descendents de

Tort, són tots una colla de butxins perdonavides,

pidolaires que fan caritat, terratinents de lloguer,

dòcils carronyaires i Patufets.

— M’han dit que es posen a viure a les nostres haimes

al mig del desert per fer exercici d’austeritat mentre

la sorra substituiex la lluentor de l’or de les seves

casasses a les quals s’han acostumat.

— Em fan gràcia aquests caçamisèries, que ens vénen

a passar per davant del nas les seves magnífiques

càmeres, i fent veure que són uns enrotllats, ens

roben fins l’esguard.

— És just que ens repartim tot allò que aconsegueixen

a càrrec nostre, com l’honor i la glòria.

— Hem d’actuar aquesta nit mateix.

vet aquí un fragment de la conversa entre bandits que mai ningú va

sentir:

13

1414

1515

Es veu que jo em vaig quedar sol. Abandonat. Quan els bandits fugien amb el seu

botí, després de l’assalt a l’oasi, jo em devia posar a xisclar. I devia xisclar tant que

un vell cec (al desert, moltes persones perden la vista pel sol i perquè no poden

menjar taronges ni pastanagues) es va acostar fins on jo era. I em va acaronar. Havia

estat molts anys cameller del desert i sabia parlar als camells. Va començar a cridar-

los. Esverats, els camells que s’havien salvat no gosaven tornar a l’oasi, però com que

coneixien la veu del cec i sabien que era molt bona persona, van anar tornant. I es

van trobar que un vell cec i gairebé sense dents, amb una barba de molts anys, i els

braços negres del sol del desert, acotxava una criatura de poques setmanes.

16

Al desert no hi ha vaques. El formatge el fan amb llet de cabra, que és una llet

boníssima, però molt forta. Quan una dona no pot donar de mamar al seu infant,

acuden a les camelles que tenen una llet dolça, la més semblant a la llet de les dones.

I va ser així com em vaig salvar.

Ningú feia cas als missatges dels segrestadors que tenien empresonats els meus pares,

així que vaig viure en aquell oasi ben bé dos anys.

17

1818

1919

20

Cucacablancapaca

Si volagueruli recupente els iurs comcopacanys helds i seifs, exigirulim

que ens entregueruli sense regatente, les iurs cacamequeresque

píctiques, mocs els bequenequefiquiciquis que heruli obtès

investiguerulint les urs cocovesque i les urs ocoacasis i mot l’hoconorco

i la glocoriquiaca que heruli aconseguès eniuer a coscosaca ur.

Allà vaig aprendre a caminar, i allà vaig aprendre a parlar berber, que

és una llengua diferent de l’àrab. I allà vaig veure fer el formatge de

cabra, i allà em van ensenyar a mirar els estels a la nit i a orientar-me

pels camins de sorra del desert… fins el dia en què uns missioners

belgues van desxifrar el missatge dels segrestadors dels meus pares,

els hi van parar un parany, van detenir-los i els meus pares van

poder retrobar el seu infant.

Val a dir que els primers dies jo enyorava el desert. Vivíem a Barcelona,

al barri de Vallcarca, i no sabia com pujar les escales de casa, perquè

no n’havia vist mai abans, i enyorava les nits estelades, i els contes

i les cançons en el berber que anava oblidant. Jo aleshores tenia

gairebé dos anys i avui en tinc gairebé 65.

Un dels missatges enviats pels bandits que mai ningú va rebre:

21

2222

2323

24

“Per no perdre’t, t’he lligat amb sorra, t’he

mirat amb ulls cécs, t’he cantat amb una

llengua estranya, t’he fet ordenar els estels.

T’he condemnat a sentir-te lligat a la terra

llunyana on et vaig perdre”.

Només m’ha quedat el record de la cançoneta que la mare em cantava quan

m’abraçava fortament contra el seu cos:

25

2626

2727

28

Han passat molts anys, de tot allò. Des d’ en fa ben

bé quinze que torno sovint al desert. Sento com

a meva la causa del poble saharauí, de la RASD

(República Àrab Saharauí Democràtica) i conec els

dirigents del Polisario, que és el partit que mana

en els camps de refugiats de Tinduff. Els visito

sovint. Escric molts papers a favor d’aquest

poble abandonat que vol tornar a la terra d’on va

ser expulsat. Fa anys que vaig ser a Reus, en una

escola, on vaig explicar als alumnes i a les seves

famílies les raons a favor dels saharauís que

reclamen poder decidir el seu futur, com els ho han

reconegut les Nacions Unides. Però els governs

del Marroc no els deixen. I això els fa viure cada

cop més tristos.

29

3030

3131

En un d’aquests viatges, els mesos de febrer i març de 1993, em van

convidar a fer una excursió pel desert. Cinc dies seguits. Jo només

veia sorra, herbotes i cabres si hi havia ombra i sinó, camells. Ens

vam aturar en un oasi que en deien l’Oasi dels Ulls Blaus perquè els

berbers que hi vivien eren molt alts i d’ulls blaus. Alguna cosa a dins

meu em va començar a fer rac-rac-rac, com si recordés coses que no

recordava. Va ser un vell, sí, un vell cec, que em va agafar la mà, me

la va acaronar i va començar a dir-me paraules que jo no entenia. Un

dels meus amics saharauís me les va traduir: “em recordes un infant

que va ser alimentat amb llet de camella!” Tots es van posar a riure,

en canvi jo aquella nit no vaig poder dormir. L’endemà, i quan ja érem

a punt de continuar el viatge –preníem un bol de llet de cabra, dàtils

i formatge- vaig demanar a l’intèrpret que em tornés a portar fins

on era el vell cec. Em va tornar a agafar la mà i em va dir, aixecant-

se de terra: “Vine, que te la presentaré...” I a sota d’una palmera

mig cremada, ajaguda hi havia una camella molt i molt vella. “Està

malalta, pobreta!”, ens va dir el vell. Quan vaig veure la camella, els

ulls se’m van omplir de llàgrimes i els d’ella també. Amb la pota em

va resseguir el cos mentre amb la llengua aspra em llepava els braços

i les cames i les galtes. Com si tot se m’il·luminés acabava de trobar,

en un oasi del desert, la camella que m’havia salvat la vida...

32

com que ja us he dit que això era una història de veritat, ara us diré el final. Quan veig

al costat meu persones que vénen de l’Àfrica, que han hagut de deixar aquell cel blau i

les nits estelades perquè es morien de gana, i aquí han de fer cues per aconseguir uns

papers sense els quals no els deixem ser persones com nosaltres, dic, en veu baixa, la

paraula “camella”. Em sembla que així encomano les seves millors qualitats: paciència,

generositat i solidaritat. També penso que no puc dir “estrany o estranger” aquell que,

quan mira cap al cel, hi veu els estels del meu desert.

33

3434

3535