View
232
Download
2
Category
Preview:
DESCRIPTION
Recull dels escrits guanyadors
Citation preview
Institut La Llauna | Badalona
SANT
JORDI
CONCURS LITERARI ESCRITS GUANYADORS CURS 2011-2012
Institut La Llauna
1 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
A continuació us presentem els escrits guanyadors del Concurs de Sant Jordi del curs
2011-2012. Alguns dels premis han quedat deserts i això ens ha permès ampliar la llista
de guanyadors en altres categories.
Volem aprofitar per donar les gràcies a tothom qui hi ha participat i animar-vos a
tornar-ho a fer l’any vinent.
Si voleu recordar les bases del concurs d’enguany, cliqueu aquí.
Institut La Llauna
2 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Els guanyadors/es del Concurs Literari de Sant Jordi 2012 han estat:
1 Modalitat: Català
1.1- Grup I: Primer i segon d’ESO
Narrativa breu: Marta Balagué
Narrativa breu. Menció d’honor: Marta Pascual
Narrativa breu. Menció d’honor: Clàudia Manero
Poesia: Júlia Hernàndez
1.2- Grup II: Tercer i quart d’ESO
Narrativa breu: Joana Niubó
Poesia: Laia Mauri
1.3- Grup III: Batxillerat
Narrativa breu: Núria Marín
Poesia: Ferran Muñoz
2 Modalitat: Castellà
2.1- Grup I: Primer i segon d’ESO
Narrativa breu. Leonardo De Haro
Narrativa breu. Menció d’honor: Oriol Canyellas
Poesia: Marta Balagué
2.2- Grup II: Tercer i quart d’ESO
Narrativa breu: desert
Poesia: desert
2.3- Grup III: Batxillerat
Narrativa breu: desert
Poesia: Adrià Marcos
3 Modalitat Anglès
3.1- Grup I: Primer i segon d’ESO
Narrativa breu: Marta Balagué
3.2- Grup II: Tercer i quart d’ESO
Narrativa breu: desert.
3.3- Grup III: Batxillerat
Narrativa breu: Minerva Estruch
Institut La Llauna
3 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
1. MODALITAT: CATALÀ
1.1- Grup I: Primer i segon d’ESO
Narrativa breu
La revolta dels mòbils
Marta Balagué
Hola,
Em dic NY152 i us explicaré una història que va passar anys enrere, al 2012.
Dos nois de 15 anys, l’Òscar i en Daniel, que anaven a l’institut La Llauna, tenien una
BlackBerry. Sempre estaven parlant pel xat, que portava incorporat, encara que
només estiguessin a cinc metres.
Tota la seva classe en tenia d’aquestes màquines i quasi mai feien ús del llenguatge
oral per a comunicar-se entre ells.
Un dia de primavera, l’Òscar va tenir la idea de piratejar la seva BlackBerry
descarregant-se i instal·lant-se programes que controlessin les despeses i les
eliminessin. L’Òscar li ho va dir a en Daniel i ell també ho va fer. En Daniel va començar
a escampar-ho per tot l’institut. Es va propagar d’allò més, i fins i tot va arribar a tota
Barcelona. Tres mesos després tot el món utilitzava aquest servei.
L’Òscar i en Daniel estaven satisfets i no tenien cap problema fins que un dia d’hivern,
al cap d’un any, va succeir quelcom inesperat.
Eren les deu de la nit d’un diumenge i en Daniel parlava amb la seva xicota, la Cristina,
per la BlackBerry. Tot just en el moment en què s’acomiadava se’n va anar la llum a tot
l’edifici. Primer va pensar que es tractava d’una sobrecàrrega del sistema, però va
sortir a fora i tota Barcelona estava a les fosques. Ho va deixar córrer perquè creia que
es tractava d’una avaria central i se’n va anar a dormir.
Institut La Llauna
4 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
A l’endemà, quan es va despertar, va veure que feia tard per arribar a temps a classe.
Abans de posar els peus a terra va comprovar si havia tornat la llum, però no era així.
Quan va arribar a la porta de l’institut tothom estava molt nerviós. En Daniel no sabia
què passava i va anar directe cap a l’Òscar per esbrinar-ho. Ell li va dir que mirés la
seva BlackBerry i la va treure d’una butxaca de la seva motxilla. Va intentar obrir el
mòbil però no podia, malgrat que havia carregat la bateria durant tota la nit. Van
passar moltes hores desconnectades i finalment sense fer res totes les BlackBerrys i els
mòbils es van posar en marxa emetent uns sorolls molt estranys. Tot eren xifres i
nombres a les pantalles, les fotos apareixien simultàniament i rebien missatges i
correus anònims de persones desconegudes. Tothom estava desconcertat i no
entenien res del que succeïa.
Les autoritats van posar-se i intentaren esbrinar perquè tot el sistema telefònic prenia
decisions sense que ningú els ho digués. No va ser gens fàcil i després de moltes hores
van arribar a una conclusió, les màquines actuaven soles com si estiguessin dotades de
vida pròpia. Començava una de les majors amenaces de la humanitat, la revolució dels
mòbils.
No només va ser un canvi de vida per a l’Òscar i en Daniel, nois acostumats a passar
l’estona aferrats a la BlackBerry, sinó per a la gent de negocis que els utilitzaven com
eines imprescindibles per a els seus treballs.
Els mòbils van prendre el poder i no es podia fer res que ells no autoritzessin. Sabien
tot de tothom i coneixien els secrets més íntims de qualsevol persona, ja que podien
llegir els correus i missatges guardats a les seves bústies i estaven al corrent amb quins
contactes es relacionaven. La xarxa estava totalment connectada i sota la seva
vigilància.
L’Òscar i en Daniel tenien la seva pròpia opinió respecte a la revolució dels mòbils i
creien que la tecnologia havia avançat molt i que cada vegada els enginyers havien
dotat de millores tecnològiques a les màquines que fins i tot, eren capaces
d’autoregular-se. Però el problema era que ara ja dominaven el món.
Institut La Llauna
5 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Poc s’ho pensaven aquells joves que tant els agradava fer enveja als altres i que
anaven fent-se els creguts amb les seves últimes generacions de mòbils o Ipods que
acabarien sotmesos a elles, i el pitjor era que si volien parlar amb els companys ho
havien de fer amb paraules. No s’acostumaven a viure sense fer-se fotos i reenviar-les
contínuament a tots els contactes, per no parlar del Facebook o les piulades del
Twitter que estaven molt de moda. I és que ara ja estaven molt controlats i no se’n
refiaven.
L’Òscar i en Daniel van pensar que havia estat per culpa seva al descarregar-se el
programa pirata que les màquines se havien revelat i per tant ho havien d’arreglar.
Van agafar un vol directe als Estats Units i es van dirigir a la seu de la NASA, pensaven
que si aconseguien desconnectar el satèl·lit que emetia la senyal central dels mòbils
aturarien el problema.
Van tenir molts problemes perquè els fessin cas i no els tractessin com a bojos, però
ells també estaven molt amoïnats i estaven buscant solucions.
Finalment, un alt comandament de la NASA va parlar amb ells i van fer el que calia per
aturar les emissions.
Tornant a casa l’Òscar i en Daniel van parlar de tots els problemes que havien
ocasionat al manipular la Blackberry. Creien que estaven massa enganxats als mòbils i
que els havien fet objectes imprescindibles quan en realitat eren màquines que s’han
de utilitzar bé i no tota l’estona.
En aquests moments que han passat deu anys, us parlo jo, en NY152, un mòbil de
nova generació anomenat, MySelfPhone, sóc descendent d’aquells mòbils antics, però
amb un xip que no ens deixa tenir idees pròpies perquè no ens revelem.
Institut La Llauna
6 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Narrativa breu. Menció d’honor
Els canvis no són tots dolents
Marta Pascual
Els meus pares des de feia bastants anys m’havien comentat que quan arribés a l’
E.S.O. m’apuntarien a les llistes per intentar-me canviar d’escola. Però jo sempre
pensava que encara quedava molt de temps perquè arribés el moment. I sempre
desitjava no parlar gaire del tema perquè em feia angoixa pensar que marxaria de
l’escola, la meva escola! On havia estat durant tota la meva infància, des dels tres anys,
on havia estat amb uns companys de classe amb qui havia compartit tantes
experiències tan bones com dolentes però ho havíem superat junts. Ells formaven
gran part de la meva vida.
Va anar passant el temps i els meus pares em van apuntar a les llistes perquè pogués
entrar a l’IES La Llauna (l’institut on em volien enviar). Jo estava molt nerviosa,
s’acostava cada vegada més la graduació (festa que es feia al Centre on anava en
acabar l’etapa) i no tenia cap notícia. Els meus pensaments sempre eren els mateixos:
Si entrava a l’ institut nou i m’ho deien massa tard com per no poder fer un comiat
amb els meus amics de l’escola com havien fet tots els altres que se’n anaven?
I si feia la festa i al final no me n’anava?
Va passar la graduació i seguia sense saber res. Cada vegada estava més nerviosa.
Un dia inesperat de juliol abans de marxar de vacances, la meva mare va trucar a
l’institut preguntant si m’havien acceptat: li van contestar que no.
Quan m`ho va explicar, tot i que ella no estava gens contenta, jo vaig començar a saltar
d’alegria; volia trucar als meus amics per celebrar-ho, quedar amb ells per fer una
guerra d’aigua, explicar-ho a tots els coneguts, a la família... sabia que tenia per davant
les millors vacances.
Institut La Llauna
7 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Però la meva alegria només va durar aquell matí perquè a la tarda, van tornar a trucar
casa. Va agafar el telèfon el meu pare . La secretària de la Llauna informava al meu
pare que hi havia una vacant per a 1r ESO, jo havia estat escollida per ocupar la plaça.
M’havien acceptat!!
Jo estava escoltant des del menjador, veia com el meu pare estava parlant, sense que
em digués res, vaig comprendre què li estaven dient.
La expressió de la meva cara era més de frustració que de tristesa.
Estava indignada.
D’acord que les coses poden canviar, però en aquell moment l’únic que no podia
entendre és que després de la meva alegria en saber que tot seguiria igual, ara una
maleïda trucada ho havia canviat tot.
Ningú podia entendre perquè no parava de plorar, no escoltava el que em deien, Els
meus pares em van estar intentant animar dient-me que m’aniria bé però no els feia
cas, ells veien que era perdre el temps, que no els feia cas, era impossible fer-me
canviar d’opinió.
Ho van intentar durant els dies següents però aquesta vegada no es van rendir, de tant
en tant aconseguien treure’m algun somriure.
Un dia la meva germana i el meu pare van muntar un numeret en un restaurant davant
de molta gent: vam entrar al menjador i van començar a cantar i ballar el “txiqui-
txiqui”, quina vergonya vam passar la meva mare i jo, i ens vam fer un tip de riure.
Aquell, però va ser dels únics somriures que van poder veure els meus pares en tot
l’estiu.
El meu pare cada dia intentava fer-me el numeret aquell amb la meva germana però
no van aconseguir absolutament res. Només que em posés a plorar, ja no em feia
gràcia. A mi més que a ningú em sabia greu que estiguessin pendents de mi però no ho
podia evitar i ningú m’ho podia treure del cap més d’un dia.
Institut La Llauna
8 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Els meus pares estaven molt preocupats perquè veien que jo passaria el meu pitjor
estiu. Em veien tant pansida.
La veritat és que mai havia estat així. Vaig intentar no pensar en l’ institut ni en res
relacionat amb ell però fos com fos cada dia, en algun moment, acabava plorant.
Ningú podia entendre perquè estava tant enfonsada, només jo.
Vaig passar l’agost a Salou, en un apartament que tenim. Allà vaig estar amb un amic
que tinc de la infància i vaig estar-li explicant el que m’havia passat.
Com que ell anava a l’escola amb mi em va estar ajudant molt i va intentar que
somrigués, ell sempre deia que l’últim que s’ha de perdre és el somriure i la felicitat
perquè són unes de les coses més importants per la vida. Jo intentava somriure però la
majoria de vegades era falsament, feia esforços per aconseguir-ho, però no hi havia
remei, es notava.
La veritat és que em va ajudar bastant a oblidar una mica la meva tristor, però no del
tot.
Va anar passant l’estiu i els meus pares estaven, jo crec, més nerviosos que jo. Vaig
estar plorant el dia abans de l’entrada a l’escola però, no vaig voler que ningú i menys
els meus pares se n’adonessin.
Va arribar el dia. Vaig entrar i em vaig quedar en un racó del que seria des de llavors
l’espai on passaria el meu temps d’esbarjo. Era un espai immens al costat del pati que
tenia a la meva antiga escola, les parets eren molt altes, els passadissos molt amples i
amb moltes sortides, era un espai laberíntic, sabia que no m’orientaria bé, sempre em
perdo per tot arreu.
Vaig veure que molta gent ja es coneixia, la majoria venia del mateix centre, com a
mínim a mi m’ho semblava. Durant uns instants vaig tenir pànic, tenia la sensació
d’estar fora de lloc. Què hi feia allà sola!!
Institut La Llauna
9 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Quan van passar uns quants minuts, que se’m van fer eterns, sense solta ni volta, van
aparèixer un grup de noies, que a primera impressió em van semblar molt simpàtiques,
i em van començar a preguntar que com em deia, a quina classe anava...
Vam estar passant una estona, com a mínim per a mi, agradable.
Quan vam entrar a la classe on m’havien assignat vaig seure en una cadira al costat
d’una de les noies d’aquell grup.
Vaig conèixer a molta gent en un dia i, encara que no me’n recordés de tots els noms
sabia que algun dia me’ls acabaria aprenent.
Amb alguns ara som amics inseparables, amb altres només amics i amb altres
simplement companys de classe.
Els amic de l’altre centre sé que no els oblidaré mai, però ara tinc una nova escola i una
nova vida on he pogut començar des de zero, però amb experiència.
Ara sé que em vaig preocupar massa per canviar-me d’escola perquè al final continuo
tenint contacte amb els de l’antiga escola i amb els de l’institut la Llauna.
Institut La Llauna
10 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Narrativa breu. Menció d’honor
“J” de Jordi
Clàudia Manero
Des de la mort del pare han canviat moltes coses. Ja no visc a Catalunya, ni tan sols a la
península. Ara sóc una noia distant, callada i solitària. No tinc gaire vida social ja que
crec que tinc masses obligacions a casa com per sortit lliurement. He assolit el paper
de cap de família quan la mare no hi es o està treballant, això significa gairebé sempre.
Ella arriba esgotada a casa i per molt que intenta mostrar-se serena jo se que en el
fons això li costa, i molt. No la puc culpar de res, i se que ella agraeix un plat calent a
taula cada nit. A més, ella ja te un altre problema. Al principi, quan ens vam mudar
aquí la mare va conèixer a en Jack. En Jack era un paio amb bona planta, diners,
simpàtic i amable, i en aquells moments la mare va pensar que començar una relació
amb ell ens ajudaria a tots a sortir del forat i seguir amb les nostres vides. Ell era
amable, ens ajudava, vivia amb nosaltres i es comportava com el pare, però tot això
era una simple farsa. Una farsa que em vaig empassar fins i tot jo. En Jack va resultar
ser un alcohòlic que es gastava tots els diner que no teníem en alcohol, dones i el
pòquer, la seva gran passió. I la mare es va veure obligada a mantenir-lo ja que ell
l'amenaçava de mort si no ho feia o si ni tan sols s'he li acudia xerrar gaire dels cops
que portava per tot el cos. Si, ell la maltractava i ella no hi podia fer res. Si, ho segueix
fent. A mi encara no m'ha posat la mà a sobre, ni ho ha intentat però a la meva
germana petita sí. Aquell cop la mare la va intentar protegir i va acabar amb el braç
trencat, juro que si algun dia puc li faré pagar totes i cada una de les coses que l'hi ha
fet. Els veïns sospiten que alguna cosa no rutlla des de fa temps. Ho veuen a la cara de
la mare quan surt a estendre la roba, o pels cops i crits que s'assenten a casa, i ens
ajuden. Ens porten menjar de tant en tant i es queden amb nosaltres alguns
diumenges que no hi és en Jack. Ens ajuden a estudiar o fer els deures, i fins i tot ens
regalen coses. Els hi estic molt agraïda, no per mi si no per la mare i la Lilah. Els avis no
Institut La Llauna
11 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
saben res de tot això, ni tan sols les meves amigues de Barcelona, i esque no hi ha res
mes que em tregui de polleguera que sentin llàstima per mi, i la gent es vegi obligada a
consolar-me sense saber per el que estic passant, a més no vull que els avis hagin de
passar per un altre mal tràngol. La mort del pare es massa recent per ells, i per això
vam decidir principalment de traslladar-nos a Bradford. A ells ja no els hi queda família
allà. Els tiets van marxar cap a Londres i només els veuen un cop al més, sí, el pare era
Britànic. Els meus pares es van conèixer a Barcelona quan estaven estudiant tots dos
arqueologia, es van enamorar i es van casar. Tot els hi anava molt bé. Tenien treball,
una gran casa, bons sous, una bona colla d'amics que els estimaven i una filla que
anava en camí. Jo, la Cher. Cher en francès vol dir “estimada”, a la mare sempre li
havia encantat aquesta paraula que es va convertir en el meu nom. El nom d'una nena
amb els ulls de color mel (com els de la mare), la pell careta i el cabell castany molt
fosc quasi negre i completament llis. Al cap de quatre anys, la que va arribar al món va
ser la Lilah. Aquest es el diminutiu que rep, Delilah es el nom original i el va triar el
pare. La Lilah, al contrari que jo tenia els ulls d'un verd intens i la pell mes fosca, el
cabell castany i suaument ondulat per les puntes. Encara recordo quan cada matí el
pare la despertava cantant-li en català la cançó “Hey there Delilah”. “Ei estimada
Delilah, com es tot per Nova York?” entonava cada matí. Aquesta va ser la primera
cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra. Em va ensenyar ell quan jo només
tenia vuit anys. Encara recordo les tardes asseguts al sofà mentre jo intentava tocar
alguna cosa que s'entengués. Ara tocar-la es el que em fa desconnectar i ser per una
estoneta jo mateixa.Vaig aver de canviar d'institut ara fa dos anys. No hi tinc gaires
amigues ja que em tanco en mi mateixa i no parlo amb ningú. La única persona que
m'ha aconseguit treure un somriure durant tot aquest temps ha estat la Kelly, la noia
que des del primer dia s'asseu al meu costat. Es molt oberta i diu el que pensa sense
donar-li gaires voltes. També és l'única que sap el que va passar a l'accident que hi va
haver a un jaciment arqueològic de Catalunya on un arqueòleg va morir a l'instant. Ella
té els ulls bruns i el cabell llarg, ros i ondulat. Tampoc es de Bradford, es de Califòrnia.
Ha intentat moltes vegades que surti amb ella i amb les seves amigues, que segueixen
Institut La Llauna
12 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
esforçant-se perquè vagi amb elles i em senti còmoda, però això només ho ha
aconseguit un parell de cops.
Avui a l’arribar a l'institut me n'adono de que hi ha molt de rebombori al voltant de les
llistes d'alumnes. No hi faig gaire cas i m'assento al meu lloc amb el cap recolzat a la
motxilla. Als dos minuts arriba la Kelly i sense dir res s'asseu al meu costat deixant-se
caure i em mira somrient, exactament com va fer el primer dia d'institut ara fa dos
anys. Passen les primeres hores i m'aixeco per veure que es el que hi ha a la llista que
cridi tant l'atenció. Arriba un alumne nou. Cau en el número 23 i igual que jo té dos
cognoms però el nom no hi figura. No li dono més voltes i torno al meu lloc. La
setmana següent no puc anar a l'institut perquè la Lilah s'ha posat malalta i no em vull
arriscar a que es quedi sola a casa i la mare no pot deixar de treballar. La Kelly m'ha
vingut a ajudar tots els dies, el cap de setmana ha vingut també la Lennie, una de les
amigues de la Kelly que ha intentat des del primer dia que el meu estat d'ànim millori
sense saber el que em passa. I sovint o aconsegueix. Ella si que hi viu aquí des de
sempre. Es pel roja i amb la cara pigada, els seus ulls són grans, blaus com el mar,
brillants i expressius. Entre les tres hem aconseguir que la Lilah es recuperés amb èxit.
Quan torno a l'institut sento que les noies parlen d'un tal J. “Deu ser el noi nou” penso.
No el veig enlloc, però la sorpresa me l'enduc mes tard. Estic asseguda al banc del
passadís quan sento que algú em parla.
- Ets la Cher oi? -Aquest idioma només el sento a casa quan no hi és en Jack i quan
parlo per telèfon amb la gent que vaig deixar a Catalunya. Em giro a poc a poc i em
quedo mirant a la persona de la qual han sortit aquestes paraules. Es un noi alt i amb
les espatlles amples, té el cabell cap al costat, arrissat i fosc. Em mira amb uns ulls verd
intens molt profunds i amables mentre em somriu.
- Com saps que parlo català?-li pregunto amb cautela. S'asseu al meu costat.
- No ho sé, suposo que ha estat un pressentiment, tot i que el teu nom i el cognom
Adams no ho són, Canals abunda per Catalunya.-em diu mentre encongeix les
espatlles.
Institut La Llauna
13 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
-Jo sóc de Montblanc. El miro curiosa.
-Jo sóc de Barcelona, li dic. Un grupet de noies d'una altra classe ens passen pel costat i
el miren mentre xiuxiuegen i riuen. Ell sembla no adonar-se'n. I em segueix mirant
somrient. Es molt simpàtic i m'escolta quan li explico coses d'abans de que morís el
pare, però aquest tema no el toco. Sona la campana i entrem de nou a classe. Entra a
la mateixa que jo i m'he n'adono aleshores que es el noi nou i encara no se com es diu.
S'asseu dos seients davant de mi, es gira i em saluda amb la mà. Al meu costat, la Kelly
em mira encuriosida. Toca optatives, castellà. Esbufego i faig una llista mental del que
haig de fer al arribar a casa mentre els meus companys xaporregen paraules
inintel·ligibles. Noto com algú em mira. És el noi d'abans. Em dedica un somriure i de
seguida li criden l'atenció. Quan sortim, la Kelly em convenç perquè em quedi una
estona amb ella fent una volta. Anem a mirar roba, i ens mengem un gelat. El seu de
llimona i maduixa, el meu de llet merengada, i tot i que insisteixo perquè no ho faci em
convida. Avui estic feliç. Em quedo una estona parlant amb la Kelly, la qual
m'acompanya a casa. M'acomiado d'ella i entro. Llavors ho veig: En Jack s'apropa
amenaçadorament cap a la Lilah que es cobreix la cara amb els braços espantada.
Corro cap a ells i la cobreixo amb el meu cos. A la Lilah no la toca, no li penso
permetre. Noto com el seu puny impacta amb la meva cella, però no em moc. Quan
retira la mà la té plena de sang, se la mira amb repugnància i em dona un cop contra la
paret. Tot i això segueixo sense moure'm. La Lilah fa l'acció d'anar a demanar ajuda
però no la deixo. Tampoc em vull arriscar a tornar-mi i que desprès la mare pateixi les
conseqüències, fins que em començo a marejar i en Jack em dona un cop de puny a
l'estómac. M'agafo la panxa amb les dues mans i caic al terra mentre gemego de dolor
i la Lilah queda desprotegida. Comença a cridar i el rebombori que es forma es tal que
els veïns comencen a picar a la porta i fins i tot intenten passar per el jardí interior.
Aleshores en Jack esbufega, escup al terra i agafa una ampolla de Vodka. Tot seguit
surt per la porta fent un gran terrabastall. La Lilah ve corrents i m'ajuda a aixecar-me Li
faig prometre que no li dirà res a la mare i m'ajuda a netejar el terra. Els preparo el
sopar i me'n vaig al llit. Al dia següent el trau de la cella s'ha infectat, i quan ho veu la
Institut La Llauna
14 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
mare em porta de seguida a l'hospital. Li dic que per la nit m'he donat un cop i no li
dono mes explicacions. Arribo dues hores tard a l'institut. No dec fer gaire bona cara, i
la Kelly m'ho confirma. Peró no només ella es preocupa, cinc noies més venen a veure
que m'ha passat i m'ofereixen la seva ajuda. Els hi dono la mateixa versió dels fets que
a la mare. A l'hora del pati però, la Kelly em demana més explicacions i s'asseu amb mi
a un banc a esperar que parli. La criden quan només porta insistint deu minuts i s'en va
fent-me jurar que s'ho explicaré. Em quedo sola, però als pocs segons sento de nou la
seva veu.
- Què t'ha passat al braç?-s'asseu de nou al meu costat mentre em mira preocupat.
Dirigeixo la mirada cap a on diu i ell senyala el gran blau que porto a l'alçada del colze.
Li explico la mateixa versió que a tothom però no sembla molt convençut. Mentre que
parlo els ulls em comencen a picar i s'he m'humitegen.
- No vols parlar del tema oi?-em diu preocupat. Nego amb el cap i provo de somriure.
- He sentit que t'anomenen J...-dic intentant desviar el tema.
- J de Jordi. No saben pronunciar el meu nom.-Em diu somrient. S'hem queda mirant
fixament, sembla que vulgui dir alguna cosa més però sona la campana.
L'hora següent passa lenta i gris. Tinc el cap recolzat a la mà, i per fi sona el timbre que
anuncia el final de la classe. No em moc del lloc i segueixo en la mateixa posició, al
contrari dels meus companys inclosa la Kelly que surten a velocitat llum de l'aula. Crec
que estic sola, però de nou m'equivoco. Algú s'asseu al meu costat, em giro i és en
Jordi. Em mira somrient amb una rosa de les que creixen al costat pati entre les mans.
Me l'allarga i em diu:
-He pensat que t'agradaria una cosa bonica en aquests moments.-Segueixo parada i
llavors em deposita la flor a les mans. Me l'atanso al nas i l'oloro. Somric.
Institut La Llauna
15 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Ja han passat cinc dies des de que en Jordi em va regalar la rosa, i en Jack no ha tornat
a casa en tot aquest temps. Sincerament me n'alegro molt. L'incident de l'altre dia em
fa veure la realitat de la situació amb altres ulls, i decideixo fer´hi alguna cosa i posar-hi
fi a aquest calvari. El primer pas, es explicar-li a algú en qui pugui confiar. A l'hora del
pati agafo a la Kelly i en Jordi per la mà i els porto al racó mes apartat de l'institut fora
de mirades indiscretes. Respiro fondo mentre que els dos em miren amb cara de
sorpresa. Per fi em decideixo a començar a parlar.
- Sabeu per quin motiu em vaig mudar a Bradford?-la Kelly assenteix però en Jordi fa
que no amb el cap.-Doncs perquè fa dos anys que el meu pare va morir en un accident
a la feina.-noto com els ulls s'he m'humitegen però segueixo parlant.-Quan vaig
arribar, la mare va conèixer en Jack, i aquest ara resulta ser un alcohòlic sense família
al qual hem de mantenir a contra de la nostra voluntat. I no, no el podem fotre fora, ni
tan sols denunciar, perquè ens ha amenaçat de mort. No nomes això, si no que el trau,
el cop del braç i el blau al coll també son obra seva. Peró no son res comparat amb el
que li fa a la mare. Li ha arribat a trencar el braç.-faig un esforç sobre humà per retenir
les llàgrimes. La Kelly es tapa la boca amb les mans mentre que en Jordi em mira amb
els ulls oberts com plats.-Doncs no puc deixar que la mare segueixi patint i la vull
ajudar. Puc comptar amb vosaltres?-Ara ja si, les llàgrimes baixen abundantment per
les meves galtes i em mullen la samarreta. La Kelly es llença a abraçar-me i em jura que
li farem pagar entre els tres tot el que ha fet a aquell cretí. Es separa de mi i aquest cop
es en Jordi el que m'abraça. Enterra el meu cap al seu pit i la seva samarreta comença
a semblar que acabi de sortir de la rentadora, però ell no es separa. Segueix oferint-me
la seva protecció fins que la meva respiració es torna pausada i contínua. El primer que
diu quan ens separem és:
- Només sortir ens anem cap a casa teva.
La Kelly m'acompanya als lavabos i em rento la cara. Sona la campana i pugem a classe.
Comença la següent classe, però en Jordi no hi és. Tampoc hi son les seves coses.
Acaben les classes i la Kelly i jo sortim com dos llamps de l'institut. En Jordi ens espera
Institut La Llauna
16 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
a la cantonada amb una càmera de vídeo a les mans i un somriure de suficiència als
llavis. De camí cap a casa ens explica el pla.
- Mira, la Kelly i jo posem la càmera en un lloc on es vegi bé tot el panorama del
menjador i tu fas el que hagis de fer. Nosaltres ens amaguem en algun lloc i tu fas vida
normal. Gravem tot el que faci i ho portem a la bòfia.-totes dues assentim.
Arribem a casa i ells dos s'afanyen a instal·lar la càmera en un lloc on no es vegi. La
cosa costa més del que creiem i de cop sentim un cop de porta molt fort. S'hem glaça
la sang a les venes i es confirmen les meves sospites quan s'escolta a en Jack cridar tot
borratxo. Empenyo sense miraments a en Jordi i la Kelly cap a l'habitació i em quedo
allà parada. Intento semblar tranquil·la i pel que sembla de moment funciona. Tot va
bé, massa i tot, però llavors en aquest precís moment en Jack xoca contra el piano que
tenim a casa i la càmera cau a terra fent un gran terrabastall. Ell la observa amb
deteniment, pestanyeja i la seva cara es transforma en una ganyota d'odi que em mira
fixament. Agafa el gerro i el trenca contra el terra. Llavors agafa el tros mes gran i mes
punxegut i s'hem llença a sobre. L'únic que puc fer es ajupir-me i ferm-me una bola
mentre amb els braços em cobreixo el cap. Espero el cop i el dolor, però no arriben.
Sento uns gemecs apagats i poc a poc obro els ulls. El que veig em deixa astorada. En
Jordi es davant meu amb un mirall que ens cobreix als dos i en Jack es al terra amb el
tros de vidre del gerro clavat al pit. La Kelly es tapa la boca amb les dues mans mentre
ens mira. El vidre en xocar contra el mirall, ha relliscat cal avall i de l'impuls en Jack se
l'ha acabat auto clavant. En Jordi llença el mirall al terra que es trenca en mil bocins i
correm. Els tres, cap a la mateixa direcció sense un destí concret. L'única cosa que
volem es allunyar-nos de tot: de la casa, d'en Jack i del que acaba de passar. Ens
aturem a un parc que és a mig quilòmetre de casa i ens deixem caure en un banc
exhaustos. No parlem, només mirem de recuperar la respiració i relaxar-nos per
pensar amb claredat però el primer que sento quan vaig a parlar es el meu mòbil.
L'agafo amb les mans tremoloses. És la mare que em demana que vagi a comissaria.
No se quina emoció detectar-li a la veu. Els hi comunico als demés i tots tres ens
Institut La Llauna
17 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
dirigim a la comissaria. Sóc l'única que hi entro. Per un moment penso en tot el que li
pot passar a la mare si descobreixen el que ha passat, no se si es qualificaria d'accident
o d'una cosa pitjor. Entro tremolosa al despatx on m'indica la noia que m'ha rebut a
l'entrada i em sorprenc en veure a un home de mitjana edat amb el cabell canós i els
ulls blaus que em somriu. Em fa asseure a la cadira que hi ha davant seu i em mira amb
un dolç somriure. Fora, a la finestra hi veig alguna cosa escrita en el baf del vidre.
“Sort, tot sortirà bé-J”. J de Jordi, penso.
- Cher sis plau... Em podries parlar de tot el que us feia en Jack?-Que?! Aquella
pregunta em sorprèn de debò. Ordeno les idees, respiro profundament, em relaxo i
començo a explicar-li tot: Des de els dies que passava fora de casa fins el cop que li va
trencar el braç a la mare. No em deixo cap detall. Passem així dues hores i després de
prometrem que ens ajudaran en tot, em fan passar a una sala on em miren les ferides i
els cops. Jo només hi estic mitja hora però la mare hi està ficada tres. La Lilah i jo
l'esperem fora assegudes a la sala d'espera. Quan surt ens mira amb un somriure i ens
abraça. Llavors noto que plora, i intueixo que es d'alegria. Per fi, ja no haurem de patir
més.
- Que us sembla si anem a casa dels avis i s'ho expliquem tot?-ens pregunta. Assentim,
la Lilah massa efusivament i la mare comença a riure. Feia tant de temps que no la veia
tan contenta que fins i tot jo començo a plorar. Sortim i em trobo a en Jordi esperant-
me. Corro cap a ell sense poder evitar-ho i l'abraço amb força, ell em correspon a
l'abraçada. Estem així uns minuts fins que sento la veu de la Kelly que fa uns petits
sorolls. Em giro i l'abraço, però no nomes hi és ella. Vuit noies més entre elles la Lennie
m'han vingut a buscar i a donar-me el seu suport. No havia estat tan feliç des d'abans
de la mort del pare. Sembla que per fi s'ha acabat aquesta etapa de mals auguris
donant peu a una que promet durar molt de temps. M'acomiado de tothom i pujo al
cotxe amb la mare i la Lilah, tot son riures i felicitat. Mentre la mare condueix i la Lilah
canta la cançó que sona a la ràdio, rebo un missatge. “Vols que anem demà al cine?-J”
No puc evitar que un somriure se’m pinti tot sol a la cara. J de Jordi.
Institut La Llauna
18 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Poesia
M’agradaria fer-te un regal
Júlia Hernàndez
M’agradaria fer-te un regal
d’aquells que no s’obliden,
d’aquells que, quan l’obres, t’emociones,
d’aquells amb què hi somies.
M’agradaria que t’expressés, per mi, els meus sentiments,
i que sabessis que, encara que marxis,
mai seràs el meu passat, sempre seràs el meu present.
També m’agradaria dir-te, abans que sigui massa tard
que res és impossible si estàs al meu costat
i és que cada dia, en cada instant
tu m’has anat demostrant
que no ets un simple company
que per mi ets més important.
Potser tenim diferències
però això ja m’és igual.
L’únic que et demano
és que no canviïs mai.
Vull que sàpigues que tu ets tota la meva vida,
i que per la meva vida tu ets més que algú.
Vull que sàpigues que mai ningú omplirà el buit que sento.
Vull que sàpigues que sempre pensaré en tu.
Institut La Llauna
19 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
1.2- Grup II: Tercer i quart d’ESO
Narrativa breu
Alè de rosa
Joana Niubó
Refem el camí de sorra fina que travessa els prats verds i lluminosos. L'aire fa una olor
fresca i dolça alhora i tot sembla estar fet de contradiccions. Cada passa que faig enmig
d'aquest quadre de colors vius i alegres, pintat amb la traça i delicadesa del millor dels
artistes, significa una mica més de llibertat per a mi i, en canvi, la meva mà s'uneix i es
lliga cada cop més a la teva, fent-me sentir cada cop més a prop teu.
Hem recorregut aquest camí milers de vegades, però ara tot és diferent, nou. Em
recordo sortint cada matí d'estiu de casa amb els pantalons fregant-me les cuixes, els
genolls pelats i els cabells per sota les orelles. Enfilava fent saltirons distrets el carrer
de casa meva mentre em col·locava amb delicadesa el barret de plomes de la tribu dels
peus petits per anar a buscar la tribu.
- Bon dia, Cara Vermella- em deies i em donaves la mà amb energia i la mirada
solemne.
- Bon dia, Cabell d'Esponja- et deia rient per sota el nas.
I corríem sense parar ni cansar-nos mai. La innocència i llibertat ens guiaven mentre
travessàvem els camps rient i saltant com poltres embogits. I construíem cabanes dalt
dels arbres i somnis que arribaven fins al cel “i encara més amunt!”. I tornàvem a casa
esgotats, feliços i amb dues o tres esgarrinxades més de les quals lamentar-nos durant
el sopar.
Institut La Llauna
20 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Ara, refem el camí a passes grans i harmòniques; i cada arbre, cada flor, cada pedra
són diferents, fins i tot tu ets diferent, però m'agrada. I em sento totalmet
acompanyada i plena, no tinc por de res, simplement disfruto cada segon que estic al
teu costat i la meva única preocupació és que arribi el moment que hagi de separar-me
de tu. Tímidament i sempre amb una mica de vergonya, malgrat el temps que fa que
ens coneixem, em deixo caure sobre teu deixant anar una rialla sense ni tan sols
adonar-me'n. I tu també rius i em comences a perseguir travessant el verd de la gespa i
l'aire amb rapidesa. I com un incendi descontrolat que arrasa la muntanya, l'emoció i
excitació arrasa el meu cos. I començo a córrer com mai no ho havia fet, escapant-me
amb totes les meves forces de tu malgrat que l'únic que vull és que m'atrapis. I sense
voler-ho però tampoc sense cap ganes d'aturar-ho, de dins meu s'escapen petits
xiscles i grans riallades que fan fora totes les pors com una flama que consumeix el
paper. I crido:
- Deixa'm, deixa'm!
Mentre aparto els teus braços forts i pigats del meu cos, però ho faig com si talment et
fes una carícia. Però m'atrapes. El teu cos es deixa caure sobre el meu mentre el meu
cau sobre la gespa flonja que ens recull i ens protegeix. Puc sentir cada part del teu cos
sobre el meu, però no m'aixafes, al contrari, m'eleves. Em mires amb una mirada
penetrant i sento que devores cada part del meu interior, però en canvi no em sento
ferida, sinó reconfortada. La teva boca resta entreoberta per poder recobrar l'aire
perdut durant la cursa que ara entra dins teu acompassadament i al mateix temps que
el teu pit presiona el meu. I encara no sé com, l'aire que entra dins teu en surt
perfumat per la més atraient de les aromes, i no puc deixar de respirar el teu aire, com
si fos el meu propi aire i no pogués respirar res més que el teu espectacular alè per
poder sobreviure. I tot el teu cos fa també aquesta olor dolça i fresca que fa que
només vulgui acariciar-te i apropar-me cada cop més a tu, fins que ja no hi hagi un tu i
un jo, només un nosaltres sense plural. I així ho faig. I em beses tan dolçament que
Institut La Llauna
21 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
amb prou feines noto els teus llavis sobre els meus, teus, meus... El teu nas sempre tan
recte i ferm es torna tou i suau mentre acaricia i ressegueix el meu amb la mateixa
precisió que el planejar dels ocells sobre nostre. I sento que no et puc desitjar i estimar
més o el que abans havia sigut el meu cos esclataria en milers i milers de bocinets i
s'escamparien per l'aire com el pol·len de la rosa més bella.
Poesia
Força per volar
Laia Mauri
Estimat Amor, fragància encisadora, anhel de llibertat;
amb els braços oberts t'esperava
doncs quan tu fugies d'aquesta ciutat
l'enyorança ja m'atrapava i no em deixava respirar.
Sort que has tornat,
perquè en aquesta àrida i freda vida
no existeix cap nit més trista
que la d'un pobre enamorat.
Estimada Felicitat, dolça silueta,
tota sola t'esperava en aquest prat verd i llarg
provant, d'engruna en engruna,
aconseguir fer-te tornar.
Institut La Llauna
22 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Quan dolçament t'embarcaves al vaixell del no-retorn
amb recança i melangia veia partir amb tu
aquelles paraules prohibides
que no fóren dites al seu torn.
Estimat, que amb desimboltura i encant trobaves
la conjunció d'allò tan buscat,
que feies encaixar totes les peces
de l'enigma més embrollat.
Amb goig celebro la teva existència,
i en ella haver trobat
un vent càlid que bé em pot fer caure
com donar-me força per volar.
Institut La Llauna
23 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
1.3- Grup III: Batxillerat
Narrativa breu
Com tornar a néixer
Núria Marín
Sempre he pensat que la vida, al final del camí, dóna a cadascú el que li toca, però ara
que ja tinc una edat he pogut comprovar que encara que t’ho mereixis ningú no et
regala res, per molt que hagis estat tota la vida lluitant i esforçant-te. Almenys en el
meu cas. No estic contenta amb el que tinc, no estic satisfeta de res que he fet.
Sempre m’he quedat de braços plegats davant les coses, no sóc capaç d’actuar i això
m’ha portat al fracàs. Sí, sóc una fracassada.
Per fi acabo la jornada de feina, per sort avui em tocava plegar abans, els nens han
estat molt pesats, sobretot el de la tercera fila, que es diu… això! En Joan, el maleït
Joan! Un nen mimat que mai fa cas del que li diu. De vegades et trobes amb cada
gamarús que vénen ganes de fotre un crit, així segur que s’espavilaria..., que tinc 30
anys més que ells carai!
Tanco el garatge i entro a casa. El llum del menjador és encès, que estrany, és
impossible que me l’hagi deixat encès aquest matí, simplement perquè quan em llevo
no l’utilitzo. Bé tant és, l’apago i deixo l’abric al respatller de la primera cadira que
trobo. Tot seguit entro al lavabo i les tovalloles molles al damunt de la pica em fan
deduir que fa poc que algú s’hi ha dutxat, però... com pot ser? En Ramon és a casa?
Impossible, ell ara mateix és en un congres a Madrid. Potser ha tornat abans, però que
rar, aquest mateix matí ens hem telefonat.
Institut La Llauna
24 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Surto en direcció al dormitori. Però que hi fan aquestes sabates de taló aquí al mig!?
La setmana que ve agafaré l’avió cap a París, no em cal passar per casa tot i que hi tinc
la major part de les coses. Per a mi ja s’ha acabat aquesta actitud passiva davant la
vida, una actitud que al llarg de tota la meva existència m’ha perjudicat i no penso
caure-hi una altre vegada.
Si com diu la mare vaig a veure en Ramon em trobaré amb tots els records fatals, això
ja seria massa, tot em tornaria a la ment com una onada expansiva envaint cada racó
del meu cor i no ho vull.
Obro la porta de l’habitació. I no em puc creure el que veig. Els llençols blancs
cobreixen una noia rossa que dorm plàcidament i al costat un home pelut que com
sempre, està destapat perquè té calor.
Em sento una estranya, jo no hauria de ser aquí. Aquests no són els meus llençols,
aquest no és el meu marit i aquesta no és casa meva. Lentament em retiro, tanco la
porta de l’habitació, agafo la jaqueta i la bossa i avanço silenciosament cap a la sortida
d’aquest infern.
Un cop al carrer camino, agafo un pas lleuger i finalment corro. Corro per aquells
carrers desconeguts que fins ara havien sigut la meva rutina, corro amb totes les
forces, com mai no havia corregut. Corro per fugir d’aquest abisme en que s’ha
convertit la meva vida en un sol minut. Un minut ràpid però que serà etern.
Ara em trobo a la terrassa de casa els pares fumant mentre observo el mar, penso en
aquest vent que em ve de cara i em porta la sal del gran blau. Em sento lliure. Demà
me n’aniré i no crec que mai aquest mar de Catalunya torni a deixar-me el cos salat,
tinc ganes de marxar i aquest cop ja no és per fugir, és per tornar a començar. Sé que
la mare tenia raó quan deia que algun dia hauria de tornar a veure en Ramon, per això
demà abans d’agafar l’avió aniré a on ja no goso dir que és casa meva i li diré que me’n
vaig, que me’n vaig per no tornar i que per molt que insisteixi no li donaré ni adreces,
ni telèfons, ni correus que puguin facilitar-li el contacte amb mi.
Institut La Llauna
25 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Que me’n vaig de veritat perquè sóc lliure, perquè ja no hi ha res que em faci mal. Els
records, o més ben dit, les ferides, han estat curades i puc seguir endavant.
Ara m’espera París, una ciutat que sempre m’havia encisat i que per primer cop tinc
l’oportunitat d’establir-hi vincles, serà la meva nova llar i allà serà on espero viure-hi
els millors moments de la meva vida. Perquè jo, acabo de néixer.
Poesia
La neu que cau
Ferran Muñoz Soler
Si volguessis,
una tarda de maig
et trauria la roba
i en algun punt del Montseny
un nen arrencaria l’escorça
a un arbre.
Si volguessis,
faria un altre glop
a la llet merengada i
compararia el seu gust dolç
amb les teves dents.
Institut La Llauna
26 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Si volguessis,
riuríem tots dos junts
en un banc de la Rambla,
i nedar sí que em vindria de gust
en els teus ulls.
Si volguessis,
el cel seria negre
i la mar blanca,
i no ens separaria
ni el sugus més blau.
Si volguessis.
Però tu no vols, i a fora la neu cau
Com avions de paper, que planen
I es fonen en explosions de menta.
Ni tu ni jo ni ningú no podem fer-hi res.
Institut La Llauna
27 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
2. MODALITAT: CASTELLÀ
2.1- Grup I: Primer i segon d’ESO
Narrativa breu
La fábrica de sus sueños
Leonardo De Haro
Mi historia comienza el 2 de abril de 1923, el día comenzó con un brillante pero frío sol
de primavera. Yo me acababa de mudar a esa desconocida ciudad llamada Badalona,
por eso después de más de 15 minutos perdido se me ocurrió preguntar a un peatón.
El peatón me explicó un poco cuáles eran las calles principales y los lugares que me
podrían ser de interés como el mercado más próximo a mi casa. En vista de las horas
deambulando desorientado, decidí comprar un mapa y me di cuenta entonces que
Badalona era una ciudad industrial llena de fábricas. No tenía nada que hacer y tenía
que encontrar trabajo así que decidí dar una vuelta por la misma. Después de estar
caminando durante un tiempo, vi una fábrica que destacaba, era especial, tenía un
presentimiento sobre ésta, no sabía lo que era, pero había algo que me decía que
aquella fábrica cambiaría mi vida. Por curiosidad más que nada, decidí entrar a verla y
como no dejaban entrar a nadie que no fuera trabajador, me tuve que hacer pasar por
un trabajador. Una vez adentro me di cuenta de dos cosas muy entrañas, primero que
las máquinas sonaban formando una extraña melodía y que todos los trabajadores
sonreían con una espectral y malévola expresión en sus rostros y de vez en cuando se
escuchaba alguna risa inquietante.
Entonces tuve la sensación que una mano me cogía por el hombro. Se me heló la
sangre. Intenté salir corriendo pero los músculos no me respondían, empecé a girar
muy despacio. Cuando me hube vuelto vi que el propietario de la mano era el guarda
de la fábrica. Ahora ya mucho más tranquilo le expliqué al guarda que era nuevo en la
ciudad y buscaba trabajo, y que como el lugar me había llamado la atención, decidí
Institut La Llauna
28 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
verla por dentro. Él me dijo que si buscaba trabajo, tenían una plaza libre. Le respondí
que me lo pensaría, aunque yo no estaba dispuesto a aceptar un trabajo allí después
del pánico que había pasado.
Pero al día siguiente, con toda lógica, acepté el trabajo. Ya llevaba más de dos
semanas y si no encontraba trabajo rápido no podría pagar el alquiler, además estaba
más que bien pagado y muy cerca de mi casa.
Me tuve que concienciar que mi primera experiencia en la fábrica había sido una
ilusión debida al calor, al cansancio y que nada era fuera de lo normal. De esta manera
fue como al día siguiente comencé en mi nuevo trabajo. Me mostraron la fábrica por
dentro, era compleja con todas sus máquinas procesadoras. No una fábrica de latas
diabólica como yo había pensado. El proceso que utilizaban era el más innovador del
mercado industrial, un método llamado impresión de litografía.
Durante el siguiente año no escuché nunca más aquella melodía espectral, ni la risa
diabólica que imaginé en mi primera visita, aunque de vez en cuando se escuchaba
algún golpe metálico muy fuerte. Durante ese año trabajé muy duro, de forma
concienzuda y constante y así, a base de tenacidad, fui ascendiendo puestos de
trabajo hasta llegar a ser el jefe de mantenimiento de la fábrica G.Ander o más
conocida como “La Llauna”. El sueldo inicial era de 5 pesetas al día, mientras que lo
que acabé cobrando como jefe de mantenimiento fueron de 10 pesetas diarias.
Un día de tantos, como estaba solo en la ciudad y nada me esperaba más que la
lúgubre pensión en la que me alojaba, me quedé, como muchos días hacía, pero esta
vez no pude con el cansancio y me dormí. Debía ser medianoche cuando me despertó
aquel grito, aquel grito que nunca olvidaré: ¡Ah, auxilio! Me asusté tanto que no podía
respirar, pasados unos segundos hice la acción más estúpida o heroica que podía
hacer. Salí corriendo en busca de quien estaba gritando. Los gritos venían de las
escaleras principales, las que daban al primer piso. En unos pocos segundos ya estaba
en las escaleras donde vi a una mujer luchando por deshacerse de una mano que le
cogía por el brazo, corrí para ayudarla y al llegar vi una cara, una cara indescriptible, los
Institut La Llauna
29 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
ojos en blanco, una herida que le atravesaba toda la cara pasando por un ojo, la nariz y
terminando cerca de la vena yugular, todas las cosas horribles que había visto en las
vitrinas de exposición no se podía ni comparar con aquella cara, por si fuera poco
aquel individuo tenía todo el cuerpo y la cara blanca. Yo le di un puñetazo en la cara
pero, increíblemente mi mano le traspasó la cabeza, entonces lo comprendí aquella
persona era un fantasma. El fantasma me miró con su diabólica mirada y soltó a la
chica que cayó al suelo, el fantasma gritó como aullando, acto seguido susurró mi
nombre y se lanzó volando hacia mí, yo me estaba preparando para lo peor, pero
instintivamente salté hacia un lado y esquivé el fantasma, que, al darme la vuelta había
desaparecido. La chica me dijo que estaba bien pero muy asustada, me dijo que era la
hija del propietario de la fábrica y que ella sólo iba a buscar unos papeles por su padre.
La acompañé hasta la salida, ella me preguntó si vivía muy lejos, yo le contesté que no,
y ella se fue, con un automóvil, que era un vehículo para ricos y yo había visto muy
pocos.
Al día siguiente fui a la fábrica con una navaja por si acaso, ese día fui con el propósito
de descubrir algo del fantasma. Pregunté por aquí y por allá si sabían de algún hombre
que se hubiera muerto y tuviesen una cicatriz como la que vi en la cara del fantasma.
La mayoría evitaba responder aquellas preguntas, hasta que un hombre que
aparentaba unos 50 años de cara amable, mirada tranquila, nariz chata y una sonrisa
que expresaba sinceridad y amabilidad, me dijo que justo el día después de que la
fábrica se estrenara una viga cayó sobre el propietario de la fábrica con tan mala
suerte que le dejó media cara colgando de unos pocos trozos de piel y, al coserle le
quedó esta cicatriz, pero que murió años después asesinado en su despacho por su
hijo adoptivo y me dijo que se dice que el propietario juró que se vengaría de todos los
descendientes de su hijo adoptivo. Fue entonces cuando pensé en la hija del
propietario. Fui a hablar con el Señor con la excusa de que una máquina estaba
averiada. Una vez dentro, cuando le planteé la avería, nos pusimos a hablar. Por alguna
razón nos pasamos más de una hora hablando, sin saber por qué el propietario me dio
las gracias mil y una veces, le pregunté que por qué me daba las gracias y él me dijo
Institut La Llauna
30 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
que de no ser por mí habrían atracado a su hija, yo recordé mi "velada" de la noche
anterior con el fantasma. Le dije que no había sido nada, pero él me dijo que si algún
día me quisiera casar con su hija tendría su bendición, yo al oír eso me alegré porque,
por lo que había visto la noche anterior era bastante guapa.
La noche siguiente volví a quedarme hasta tarde para ver el fantasma, saber más sobre
él e investigar. Hacia la una de la madrugada vi a alguien entrando en la fábrica, era un
encapuchado con una linterna en una mano y un manojo de llaves al otro. El
propietario voz que no era muy ágil se cayó y por toda la fábrica resonó su grito. Yo,
lo seguí hasta debajo de las escaleras principales donde apareció una gran luz blanca y
luego desapareció. Salí con cuidado de mi escondite y comprobando que no me veía
nadie fui donde el encapuchado había desaparecido. Vi un cuadro de control y una
puerta sin cerradura, abrí el cuadro de control que tenía muchos interruptores y
botones, apreté varios a ver si sonaban igual que los que había escuchado antes,
estuve media hora probando secuencias hasta que conseguí que sonara la secuencia
del encapuchado, pero no pasó nada. Pensé en la puerta que no se abría y al recordar
la luz que había encendido probé pulsar el interruptor de la luz y al hacerlo, la puerta
se abrió.
Detrás de la puerta había un laboratorio con un gran círculo metálico conectado a
cables de todas partes, se sentía un ruido leve pero continuo como una mosca, un
zzzzz interminable, y de golpe noté un golpe muy fuerte en la nuca. Me desperté atado
a una silla con nudos que ni Houdini hubiera podido deshacer. Vi un encapuchado. Se
acercó a mí y se quitó la capucha, el rostro del encapuchado, mejor dicho la
encapuchada era el rostro de la hija del propietario de la fábrica.
En ese laboratorio se estaba tramando algo ilegal, algo que después se vendía de
contrabando y el fantasma había intentado atacarla porque no le gustaba lo que
hacían en la fábrica de sus sueños. Ya veía cerca mi fin, así que le pregunté que por
qué hacía aquello si era ya multimillonaria y heredera de una fábrica tan importante
como la fábrica G.Arder, ella contesto despacio, segura y su respuesta fue simple y
Institut La Llauna
31 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
concreta. Quería poder. Sus últimas palabras antes de intentar matarme fueron: ¿Cuál
es tu propósito?, ¿Crees que podrás salvar al mundo tu solo?, que patético eres, pero
sin embargo me salvaste y por eso tu muerte será rápida e indolora.
Busqué alguna cosa con la que liberarme de los nudos de las manos pero nada. Cuando
me estaba apuntando una pistola con silenciador para acabar conmigo, recordé la vieja
navaja de mi padre. Ella disparó justo un instante después de yo quedar libre y
agacharme. Salté contra ella, no sin llevarme un balazo en el costado izquierdo. Yo no
quise matarla por lo que la até y destruí todas las máquinas y papeles para que no
fuese reconstruida.
Por alguna razón mientras destruía la máquina, esta explotó y se formó un remolino
similar al de de los agujeros negros que se veían en los libros de ciencia, solo que
alternaban el negro y el rojo. Ella comenzó a decirme que qué había hecho, que ahora
hasta que no hubiese consumido un alma no pararía de crecer destruyéndolo todo a su
paso. Con un acto reflejo la empujé cuando estaba cerca del remolino. Mientras el
remolino encogía y se llevaba a la hija del propietario ella dijo: yo te maldigo a ti y a
todos tus descendientes y si me reencarno solo viviré para destruirte. Así que si alguna
vez veis algún profesor o alumno yendo bajo las escaleras o con pintas bastante
siniestras es más que posible que sea la reencarnación de la hija del propietario de una
fábrica llamada G.Arder en esa entrañable ciudad, llamada Badalona.
Institut La Llauna
32 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Narrativa breu. Menció d’honor
La Pesadilla
Oriol Canyellas
Al final me habéis convencido: iré a ver al psicólogo. Buscaré uno que me quede
cerca de casa o del trabajo para no perder más tiempo del absolutamente necesario.
Aunque sigo creyendo que se va a quedar con mi dinero y no me solucionará nada.
Ay, qué descuido, si aún no me he presentado: mi nombre es Eric Rodríguez
Hernández, tengo 28 años y soy DJ (discjockey). Mi problema empezó cuando tenía
más o menos 6 años, una noche tuve una pesadilla que marcó mi vida hasta la
actualidad, aunque entonces – claro – yo no lo sabía.
Se trataba de lo siguiente: yo era un bebé de 2 o 3 años y mi madre me estaba dando
la cena en mi trona. Como yo era muy movido, siempre me abrochaba los cinturones
de la sillita.
Pero esa noche, mi madre tenía un dolor de cabeza atípico.
Así que me dejó solo mientras terminaba mi pastel para tomarse una pastilla. Por lo
visto se equivocó de pastilla y en vez de coger una para el dolor de cabeza, cogió un
somnífero. Yo la vi pasar por delante en dirección a su habitación, pero tenía mí pastel
y no le presté mucha atención hasta que acabé mi postre y no vino a recogerme.
Empecé a llamarla, alzando la voz cada vez más. Al cabo de poco ya estaba gritando y
llorando a la vez. Ella no venía. Empecé a darle golpes con la cuchara a todo lo que
tenía a mi alcance. Pero solo conseguí que una débil voz me dijera:
¡Calla, Eric!
Institut La Llauna
33 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
De repente se abrió un agujero en la pared y de ella empezaron a salir los más
horribles monstruos que mi imaginación podía crear. Al principio estuvieron bailando a
mi alrededor y burlándose de mí. Luego, del agujero empezaron a sacar bandejas y
más bandejas de pasteles.
“¿Te gustan los pasteles, Eric? ¡Come, come! Son todos para ti”. Y empezaron a
darme trozo tras trozo de pastel. Al principio estaba tan asustado que abría la boca
porque tenía miedo. Luego empecé a comer con más ganas hasta que estuve a punto
de explotar. En ese momento dijeron: “Ahora es nuestro turno y como tú estás tan
relleno tienes la suerte de ser nuestro postre”.
Esa pesadilla se iba haciendo cada vez más y más frecuente. Hace no sé cuántos años
que me despierto cada noche gritando: “¡¡¡¡¡¡Mamá, me comen!!!!!!”.
Evidentemente no hay nadie. Mi madre está en su casa, yo vivo solo y hace tiempo que
dejé de comer pasteles. Aún así me despierto cada noche sudando, con un sobresalto
increíble y el corazón a toda pastilla. Hay noches en que me ocurre hasta dos veces.
Haciéndoles caso a mis amigos y a mi madre, he venido a consultarle a usted. ¿Cree
que me puede quitar eso de la cabeza?
Eric, su caso, aunque bastante curioso por lo de los pasteles, es frecuente en la
sociedad actual. Vivimos estresados por nuestro trabajo, por el traficó, porque no
hacen ninguna película por la televisión, etc. Es muy sencillo de tratar. Estoy
convencido de que hoy usted va a dormir de muerte. Voy a someterle a un trance
hipnótico. Cuando despierte habrán acabado para siempre sus pesadillas. explicó el
doctor.
¡Fantástico! Vamos a ello, entonces.
Bien, relájese y mire fijamente al cristal que tengo en la mano. ¿Ve como la luz
pasa a través de él y estalla en miles de reflejos de tranquilos colores? Le pesan los
ojos, Eric, déjese llevar por el sueño y desaparecerán todos sus temores.
Institut La Llauna
34 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Cuando desperté estaba atado y amordazado a una pesada silla de madera en un sitio
muy diferente a la consulta a la que había entrado. Lo que no había cambiado era el
psicólogo, aunque ahora llevaba una bata blanca y un delantal de carnicero, manchado
de sangre. En la mano llevaba un enorme bol del que sobresalía el mango de una
cuchara de madera, de esas de remover la sopa y que olía a algo dulce que me pareció
reconocer como de pastel.
Intenté chillar, pero mi boca no podía emitir ningún sonido. Solamente mis ojos podían
expresar el terror que sentía en esos momentos.
Como le he dicho antes, Eric, se acabaron sus pesadillas. Hoy va a dormir usted de
MUERTE. Y yo me voy a meter las botas con esa carne tan tierna que tiene usted,
aunque que ya va siendo hora de tutearnos, ya que vas a ser mi cena durante unas
cuantas noches. Además, esa idea de rellenarte de natillas es genial ¡Ojalá se me
hubiera ocurrido antes! Con todos esos jovencitos y jovencitas que han saciado mi
necesidad de carne humana y nunca había pensado en hacer un buen relleno. En fin,
ahora voy a quitarte la mordaza, estás en el sótano de mi casa. Está insonorizado y no
tengo vecinos a menos de dos kilómetros. O sea que puedes chillar tanto como
quieras. Lo prefiero en realidad. ¡Ah! Se me olvidaba. Te he preparado tres boles más
como éste: leche merengada, crema de chocolate, natillas y dulce de leche. Espero
encontrar el relleno a mi gusto.
Como estoy seguro que no piensas colaborar, Eric, te voy a enseñar lo que he
comprado especialmente para tí en una tienda para dentistas: se llama abrebocas y te
obligará a tener la boca abierta, sin que tenga que ayudarme ningún otro monstruo.
Solos tú y yo ¿estás contento?
Si esto es lo que usted entiende por terapia de choque, le advierto que se está
pasando de la raya y pienso demandarle al colegio de médicos. ¡Le aseguro que nos
veremos en los juzgados!
Institut La Llauna
35 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
No, al contrario, esto no es ninguna terapia. Es un culto que aprendí en un poblado
perdido de Centroamérica. Ellos se comen a los yanquis estúpidos que se pierden por
ahí.
Ya me estaba imaginando cómo el tipo me iba a atiborrar de dulces a la fuerza cuando,
de repente, se abrió un agujero en la pared a su espalda y apareció una garra que me
resultaba tremendamente familiar.
“Creo que no es el único a quien le gusta la carne rellena de dulces”, fue mi último
pensamiento.
Poesia
Regálame un sueño
Marta Balagué
He querido recordar
de entre todos mis libros
que son mis compañeros,
¿Cuál me hizo primero soñar?
Tal vez fue uno de princesas,
o de islas de piratas aventureros,
de chicas de alambre maravillosas
y otros de complicados misterios.
Institut La Llauna
36 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Regálame un libro, amigo,
que quiero volar
y viajar entre sus páginas,
caminar sin andar.
Mi compañero de noche eres
y el mejor de mis amigos,
pues conoces mis gustos
y siempre me diviertes.
En busca de historias emocionantes
abro expectante tus láminas,
de personajes interesantes
están llenas tus páginas.
Regálame un libro, amigo,
que quiero volar
y viajar entre sus páginas,
caminar sin andar.
Institut La Llauna
37 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Estás hecho de palabras,
de recuerdos, de diálogos,
de voces y susurros
y algunos de lecciones largas.
Si me obligan no te quiero
y si te escojo me apasionas,
pierdo el reparador sueño
haciendo volar palomas.
Regálame un libro, amigo,
que quiero volar
y viajar entre sus páginas,
caminar sin andar...
Institut La Llauna
38 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
2.2- Grup III: Batxillerat
Poesia
Adrià Marcos
Vivo con impío mis costumbres, ya mi vida se consume.
El diáfano vidrio de la botella me susurra pero
ya no queda alcohol para embriagarme y olvidarme tu perfume
y mi cuerpo derrotado es colilla sucia en cenicero.
Prefiero yacer bajo el dolor de tu silencio,
seguir siendo esclavo de tus ojos de cristal
aunque en ellos se refleje el castigo que presencio,
que el puro color de tu iris no me deja respirar.
Si es tu pelo las cortinas que me impiden ver a la cordura
tienes tú los labios que tantean mi locura.
Viajo hacia otro mundo observando tu mirada y tu sonrisa
quiero ser un ápice de viento y formar parte de tu brisa.
Juro que soy capaz de mantener la bandera que se iza,
que lucha en incesante combate contra el viento
y evitar que se vaya deshaciendo
este frágil dibujo hecho con tiza.
Quiero poder derrocar el pilar negro de la cúpula
y no dar esta elección por errónea,
insistir en los recuerdos que con férula
han golpeado ya mi córnea.
Institut La Llauna
39 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
3. MODALITAT: ANGLÈS
3.1- Grup I: Primer i segon d’ESO
Narrativa breu
Surprise trip
Marta Balagué
My mother’s name’s Rosario. She had to emigrate because of unemployment one year
ago. My brother and I had to stay in La Paz with our cousins because we weren’t
adults.
My name’s Maria and I write letters to my mum every two weeks because I miss her.
Here’s an example:
Monday,19thMarch
Dear mum,
Hi mum, how are you?
Here in La Paz we’re doing the season in French, this language is difficult but I’m only
learning a little. I hope that you are working a lot for us! My best friend, Maribel, is
very sad because her granddad has died. Here the weather is very overcast and in
Badalona?
I miss you!!
Lots of love,
Maria
Institut La Llauna
40 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
Here’s an answer from my mother:
Sunday, 25th March
Dear Maria,
I’m very good here in Badalona, and you?
Badalona has an exceptional good situation, between the sea and the mountain. There
are a lot of restaurant where you can eat different kind of food from countries around
the world. I have been to the Roman’s baths and the Roman theatre. There’s a famous
basketball team with a very big stadium.
A big hug,
Rosario
And one day of May I had a very big surprise.
The weather was very cool and breeze. It was Saturday and everybody was working on
the coffee plant. I was reading a newspaper, while my brother came from working.
Then I started to write another letter and when I finished I went to the post office.
Normally, there aren’t a lot of people so I bought a stamp and I through the letter into
the post box. Then, I came back and I saw a letter under the door that said: GO TO THE
LIVING ROOM.
I went to the living room and I saw my MUM! I started to scream loudly and the first
thing that I did was give her a very enormous hug and a lot of kisses.
She told me why she was in La Paz and it was because in Badalona is summer and
there were holidays for everybody. That day I was very happy because I didn’t know
that, now every August my mum comes to La Paz.
Suzanne
Institut La Llauna
41 | S a n t J o r d i 2 0 1 1 - 2 0 1 2 Institut La Llauna.
3.2- Grup III: Batxillerat
Narrativa breu
Life is a great sunrise
Minerva Estruch
Daphne was a regular latecomer but had a very special reason for getting up early the
next day, so she set the alarm for 5am. The clock rang shrilly when it was still dark and,
despite being absolutely sleepy, she hurried because she was really excited. She woke
up, put on some worn out shorts and a blue tank top and brushed her wavy red hair.
When she was done, she glanced at her apartment before closing the door and rushed
into the street. The village was still quiet, she started running down the deserted
avenue dangling her fiery hair but ten minutes later she had to stop because she was
panting. Then, she realized that she didn’t have to walk briskly because, in fact, nobody
was waiting for her. She decided to take her time and stroll peacefully towards the
place where she wanted to go.
Daphne, finally, arrived at the beach where she had been planning to go for a week.
The day before, their friends asked her why she was going to the seaside at daybreak
because some of them thought she was pulling their leg. Actually, she was saying it
seriously. She had been living in that hamlet since she was a kid and she had never
seen the sunrise. When she reached the beach, she decided to skirt the shore before
sitting to watch the amazing scenery that was about to come. The air was fresh and
the waves were wetting her feet. After a while, she was so relaxed that she decided to
sit on the soft sand. She sighed deeply and enjoyed the moment.
And there she was, sitting in front of the most breath-taking scenery she had ever
seen. She was gazing at it amazed, it was an incredible sunrise. She thought that she
was very fortunate and that if she had had Champagne she would have toasted to her
luck. The sun was rising and the sky had turned orange and pink. She thought that that
image could turn the sulkiest person in the world into the kindest. Sometimes it is near
you where you find the most extraordinary things. It was stunning.
Recommended