View
9
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Tema I. Inicial Introducció
I.TEORÍA I FUNCIÓ DE L'ART
1.-Concepte d'Art
El terme art procedeix del terme llatí Ars. En l'Antiguitat es va considerar l'art com la perícia i habilitat en la
producció d'alguna cosa. És només a partir de finals del segle XV, durant el Renaixement Italià, quan,
per primera vegada, es fa la distinció entre l'artesà i l'artista (artesania i belles arts) i, per això mateix,
entre l'artesà, productor d'obres múltiples, i l'artista, productor d'obres úniques. És també en aquest
període quan es crea un llenguatge articulat per referir-se al exterior i no a la representació formal.
Quedant classificades les arts liberals (les actuals belles arts) en tres oficis: escultors, pintors i
arquitectes.
És a finals del segle XVIII i, sobretot, a mitjans del XIX (primera industrialització) quan es dóna una
veritable oposició entre el producte artístic (treball global amb caràcter exclusiu) i l'industrial (treball
parcel·lat i produït en sèrie). En aquest període es va donar un notable increment de les col·leccions
privades, es van crear les primeres acadèmies d'art (sense accés per a les dones fins a principis del s.
XX) i els primers museus. Va sorgir la idea de patrimoni amb l'aparició dels primers museus (nascuts,
en molts casos, de les col·leccions reials) i els 'especialistes' com a crítics, galeristes i
col·leccionistes.
2. - L'art i la creació artística
L'home produeix Art (obres i manifestacions artístiques) des de
l'antiguitat més remota. Les primeres manifestacions artístiques
tindrien a veure amb la pintura (segurament sobre el propi cos)
o la música (fent sonar pedres i pals).
I. - Teoria artística
1. Concepte d'art
2. L'art i la Creació artística
3. Naturalesa de l'obra d'art
4. Estils artístics
5. Classificació Artística
6. Els Mecenes
7. La funció de l'art
8. Algunes teories sobre l'art
9. Pervivència i valoració del Patrimoni
Artístic
II. - Elements i procediments expressius
arquitectura
Elements sustentadors:
murs
Portes, finestres
pilars
columnes
Elements sostinguts:
llinda
Arc: Voltes i Cúpules
Esquema dels principals elements
arquitectònics
Urbanisme
Escultura
Valors Tècnics
Valors Formals
Funció
Pintura
Valors Tècnics
Valors Formals
Mosaics, Vidrieres, Ceràmica i Gravats
¿Es art el dibuix d’un
xiquet?
Els restes més antics són "escultures" en ivori o ossos i les "pintures
rupestres". Abans van haver d’ altres manifestacions artístiques de les
que no queden restes, sobre pell, en fang, en terra, etc ..
... Però, QUÈ ÉS L'ART? Quan un objecte és una obra d'art i quan no? Quin és el seu valor? ¿Per
a què serveix? A què donen importància en una obra d'art els historiadors? És el mateix el valor que el
preu de l'art? ¿L'art, ha de tenir una funció determinada?
Definicions:
Art: Llenguatge universal, per sobre de l'espai i del temps, que busca la
"bellesa"
Artista: És el qui crea les formes considerades com artístiques (mai fetes fins
llavors).
Artesà: És un reproductor de formes, per molt perfectes que siguen aquestes.
Concepte de bellesa:
Tot i que la recerca de la bellesa és l'objecte constant de la Història de l'Art,
l'art no només ha de produir objectes bells, ja que el significat de "bell" en art
és diferent al col·loquial.
Col·loquialment: Bell és allò de "formes" agradables i que produeix
sensacions anímiques "agradables" (assossec, alteració, excitació) l'ésser
humà segons la seva època.
Artísticament: Independentment que puga coincidir o no amb el concepte
col·loquial, el "bell" en les obres artístiques és allò que utilitzant diferents
materials, formes i tècniques, produeix en l'ésser humà les sensacions per les
quals van ser creades per l'artista (por, admiració, fe, ràbia, plaer,serenitat,
curiositat, etc ..)
Diferents respostes històriques respecte a què és art i el seu objectiu:
-Èpoques clàssiques: l'art ha de cercar la bellesa ideal per a gaudir de l'ésser humà. Crea models,
cànons, etc .. Ha de respondre al gust de la col·lectivitat
-Edat Mitjana: L'art és una forma d'honrar a Déu. No es pot separar de la religió
-Actualitat: L'art tot allò que creat pels artistes és considerat art per una col·lectivitat més o menys àmplia.
El llenguatge de l'art.
• L'art té un llenguatge propi que cal saber mirar.
Respon a:
• Una part morfològica (morfe: forma) amb la qual construïm el llenguatge artístic (arquitectura,
escultura, pintura, fotografia, etc.)
• Una part iconogràfica i / o iconològica (icona: figura; grafs: escriptura, explicació, logos:
“No existeix l’art. Sols hi ha artistes” (E. Gombrich) “Arte és tot el que l’ home anomena art” (Dino de Formaggio)
¿És bell?
pensament, tractat) amb la qual es transmet el contingut de l'obra artística.
• Un context històric que dóna sentit general a l'obra artística.
3. - Naturalesa de l'obra art.
L'obra d'art respon a les següents preguntes bàsiques sobre tota acció de l'ésser humà: qui? (El creador o
creadors), com? (tècnica artística), quan? (estil artístic), per a què? (funció, finalitat) per a qui? (finançador
/ s de l'obra), en quines circumstàncies? (context històric)
En una obra artística incideixen molts aspectes:
a) Personalitat de l'artista. El seu propi "jo". Així cada cosa significa una cosa diferent segons l'artista que
la recrea. Ex: Goya i el Greco amb l'ús de les creus
b) Les idees i els gustos de l'època. L'època pot "exigir" realisme, idealisme, naturalisme, antinaturalisme ..
de depenent del que en aquell moment "s'estile". No obstant això, els més grans artistes solen ser
"diferents" de la moda del moment, en certa mesura es "avancen" a la seva època. Així succeeix amb
Velázquez, Goya, El Bosco, Gaudí, Leonardo, etc ..
c) Les circumstàncies socials. És a dir, les "exigències" de la "clientela". Segons els gustos i propòsits de
les clientela seran les obres d'art.
a. En el món feudal dels senyors castells
b. Per burgesia palaus, edificis civils, retrats
c. Per a l'Església catedrals, monestirs, cristos.
d. En la nostra època anònims per als particulars, gratacels, estadis, edificis d'habitatges ..
d) Els coneixements tècnics. L'art canvia segons evoluciona i perfecciona la tècnica. Però la Història de
l'Art no és acumulativa. Un estil artístic no ha de ser "millor" que l'anterior només perquè conega les
tècniques anteriors. Així les manifestacions "romàniques" no són tècnicament més ni menys perfectes que
les "romanes", són diferents i responen a la personalitat dels artistes de l'època (anònims en el romànic),
les idees dominants, les circumstàncies socials i la tècnica de l'època.
e) Ús del medi específic. Hi ha 7 arts. En cadascuna d'elles es valoraran aspectes propis del mitjà
específic que utilitzen:
1 Arquitectura. Art d'ordenar l'espai.
2 Escultura. Art de les formes
3 Pintura. Art dels colors i les línies (dibuix)
Cristos de Dalí, Velázquez i Goya. Mateix tema i técnica, distints genis i objetius
4 Poesia. Art de les paraules.
5 Dansa. Art del moviment.
6 Música. Art dels sons.
7 Cinema. Art de les imatges en moviment.
4. - Els estils artístics.
La paraula "estil" procedeix el llatí "stilus" punxó per escriure, també columna en grec.
Cada estil té uns trets formals comuns que evolucionen, es desintegren i desapareixen, per, en alguns
casos, tornar a aparèixer. Hi ha un "estil clàssic" (amb origen a Grècia) que, a Occident, ens serveix com a
referent, aquest "classicisme" es respecta o es destrossa successivament als llarg de la història i
estableix, així, una successió d'estils:
Clàssic: Greco - Llatí S. VI aC. - III dC.
Paleocristià S. IV-V
Bizantí, Islàmic S. VI-X (XV)
Romànic S XI-XIII
Gòtic S. XIII-XV
Renaixentista (Manierista) S. XV-XVI
Barroc S. XVII-XVIII
Rococó S. XVIII
Neoclàssic S. XVIII
Ismes: Romanticisme, Realisme, Impressionisme, Expressionisme, Fauvisme, Cubisme, Futurisme,
Surrealisme, Hiperrealisme, etc.
Al analitzar un estil per criteris biològics (pas del temps) o psicologia social (sense que siga fàcil
generalitzar) podem dir els estils passen per les següents fases:
o L'estil artístic neix : fase arcaica
o Creix i adquireix el seu ple desenvolupament :fase clàssica
o Es cansa i esgota : fase decadent (el cansament i l'esgotament formal s'emmascara amb una excessiva
càrrega ornamental)
5. - Classificació i consideració de les Arts (en línia temporal).
Definició: És el tipus artístic d'una època o d'un artista, caracteritzat per una sèrie d'elements comuns que el defineixen.
Malgrat ser injust “enquadrar” els artistes, pel que suposa “encasellar” als artistes en un estil, sense aquest enquadre no existiria una Història de l’Art, sinò una Història dels artistes
Cal destacar que la classificació dels estils anterior als “ismes” és d’ influència francesa. Fou proposada partint del principi il·lustrat de la “raó”. Consideraren els “millors” estils els que es semblaven al mon racional grec, i “pitjors” els que s’apartaven d’ ell. D’ ahí els noms de cadascun dels estils.
1.- Antiguitat clàssica (Art Grec i Art Romà). Fins el segle V dC. Es considera art qualsevol habilitat manual o intel·lectual. No hi ha diferència entre arts lliberales i manuals es considera artístic tot “el que està ben fet” (ex: art del bon menjar). L’ artista és molt reconegut i respectat. Si bé en el mon romà es produeix un canvi i molts artistes mantindran la condició d’esclau.
2.- Edat Media. Fins el siglo XV Romànic (“semblant” al Romà) i Gòtic (de “godos”, bàrbars) Naix la diferenciació entre: a) Arts liberals (7 en total) de tipus intel·lectual i que realitzen homes lliures i pretigiosos, que estudien
en Universitats (existiran dos tipus d’estudis: Trivium (lletras: Gramàtica, Retòrica y dial·lèctica –o lògica-) i Quadrivium (ciències: Aritmètica, Geometria, Astronomia i Música). Totes formaven part de l’ ensenyament escolàstic medieval.
b) Arts manuales. Fetes manualment per artesans. Estan mal considerats i inclouen totes las arts plàsticas. Els artistes manuals fins ben avançada l’ edat media seran anònims i estan molt mal pagats .
3.- Renaixement. Segles XV/XVI Continua la separació entre les arts liberales i les manuales, però les últimes més dignificades, fet que permet als artistes un major reconeixement fins arribar a l’admiració per el geni. Els artistes manuals también estudien matèrias liberales (són “humanistas”), preparant-se el camí cap el barroc. Apareix la divisió de l’ arte manual:
Arts majors: Arquitectura. Escultura. Pintura. Arts menors: Orfebreria, Talla, Vitralls, Tapissos, Ceràmica, etc.
4.- Barroc i Neoclàssic. Segles XVII i XVIII Mateixa tipologia que al Renaixement.
5.- Romanticisme, Realisme, Impressionisme, Ismes i Avantguardes S.XIX i XX. S’Incorporen noves activitats a les arts: cine, fotografia, cartell, còmic, diseny industrial, video, art digital, etc. Totes les manifestacions artístiqques tenen la màxima consideració. Naixen els museus. Els “estils” es succedeixem ràpidament. Els artistes s’ independitzen dels gustos del públic, al temps que es “monetaritza” l’ art. Naix el mercat de l ‘art. Amb la irrupció de la fotografia que reflecteix fidelment la realidat, apareix l’ Art No figuratiu front al figuratiu. 6. Època recent. La classificació de les arts es complica. Aleshores distinguim: Arts Plàstiques (arquitectura, pintura i escultura), Arts Decoratives (subordinades a la arquitectura, com el trencadís, vitralls, traceries, etc.), i exentes, com la miniatura, el gravat, l’ orfebreria, els esmalts, la ceràmica ...) , i per últim, les Arts No Plàstiques (literatura, música, dansa, fotografia, cine, etc.).Recentment s’incorpora: art efímer, d’ events, lumínic, tecnològic, etc..
6. - Els Mecenes "amants" de l'art, al qual protegeixen (inclòs als artistes). Però, sovint, no es una
protecció desinteressada (ex: Els "Médicis" a Itàlia i els "Arnolfini" als Països Baixos). Els mecenes solen
deixar grans "llegats"
Els mecenes poden ser:
Particulars: grans col·leccionistes com Cambó, Joan March, Von Thyssen, etc.
Institucionals: Església, Monarquia, Burgesia, Administracions, Fundacions, etc ..
Avui en dia l'Estat és un gran mecenes indirecte l'art a través de desgravacions fiscals, protecció de
patrimoni, encàrrecs institucionals, etc.
7. - La funció de l'art.
Des de sempre la funció principal de l'art (sobretot de la pintura i de l'escultura) havia estat la imitació o
representació de la realitat (ex: les "menines" de Velázquez), però avui és evident que la fotografia i el
cinema compleixen amb major exactitud aquesta possibilitat. En l'època contemporània els artistes ha
hagut de buscar altres eixides, i han fet de l'art un art-creació, d'alt contingut conceptual i molt subjectiu
(Mondrian o "El crit" de Munch).
Barroc Hiperrealisme Abstracte Expressionisme
La funció de l'escultura i la pintura.
La funció tant de l'escultura com de la pintura ha evolucionat al llarg de la Història. En les seves primeres
manifestacions (Bisó de la cova d' Altamira, i Venus de Willendorf) les seves funcions estaven definides pel
seu caràcter màgic i religiós (funció religiosa). Aquest caràcter màgic-religiós ha estat associat a l'art fins
als inicis de la modernitat, ja que les institucions religioses han tingut un paper
determinant en la creació artística al llarg de la història. Ha estat, a més, un element
comú a totes les civilitzacions.
Posteriorment, quan les formen les institucions polítiques i
religioses en les societats antigues comencen a realitzar-se grans
edificis (Colossos de Memmnon). L'escultura i la pintura comencen
a servir per mostrar el poder i la riquesa dels seus constructors
(funció política).
En altres ocasions (Arc de Constantí) destaca una clara funció commemorativa,
convertint les obres d'art en importants instrument "educatius" (funció commemorativa
i educativa o propagandística).
En tots aquests casos són també elements de representació
d'ideals estètics (funció estètica).
La funció de l'arquitectura
Té un cap eminentment utilitari, cal atendre prioritàriament als aspectes tècnics, encara que també són
importants els aspectes estètics, el que ha permès que la història dels estils arquitectònics siga tan rica i
variada (El Partenó; Museu Guggenheim de Bilbao de Frank O.Gehry).
8. - Pervivència i valoració del Patrimoni Artístic
Els objectes artístics es van convertint amb el pas del temps en testimoni d'èpoques passades. Formaran
els anomenats objectes culturals que formaran el patrimoni històric dels pobles. Fet que crearà la
necessitat de preservar aquests objectes culturals.
El manifest de la Haia de 1945 considera que el patrimoni és un bé de tots els ciutadans i hi ha necessitat
de protegir-los. Necessitat que no existia fins a èpoques recents i que només apareixia davant catàstrofes
imminents i extraordinàries (ex: guerra civil espanyola)
Avui dia la UNESCO (organisme de l'ONU per a educació, la ciència i la cultura) promou la defensa i
protecció de tots els béns que conformen el patrimoni cultural dels pobles i fomenta l'ajuda d'institucions
tant públiques com privades. La UNESCO va aprovar la declaració de Patrimoni Cultural de la Humanitat
de caràcter material (Coves d'Altamira, centre històric de Conca) o
immaterial ("el misteri" d'Elx, el "silvo" Canari). Això ha contribuït a
crear una consciència popular sobre la necessitat de protecció dels
béns culturals.
Són béns culturals els bens mobles e immobles que tinguen una gran importància per al patrimoni cultural dels pobles: construccions de interés històric, camps arqueològics, obres d’arte, manuscrits, llibres, col·leccions científiques, museus, biblioteques, arxius, etc., inclús imàgens en moviment”
Manifiest de la Haia
8. - Algunes teories sobre l'art.
Veure PPT del tema.
9. - Conservació i reparació de béns culturals.
a) La fi de tota restauració és assegurar la pervivència dels béns culturals que ho mereixen pel seu valor
històric i artístic. Aquest fet és molt difícil de valorar per la varietat de criteris segons èpoques, necessitats i
interessos col·lectius i particulars (ex: plaça de Bous de Xàtiva)
b) Els passos per a una correcta restauració: Catalogar i classificar el bé patrimonial. Analitzar i Valorar el
seu estat de conservació. Conèixer la seva història. Decidir el tipus d'intervenció.
c) Criteris de restauració, que poden variar segons el moment o els interessos:
- Al segle XIX
• A França, Eugéne Viollet Le Duc, és partidari de la restauració estilística, de millorar l'estat del bé cultural.
Cal tornar als monuments seu aspecte original, inventant les parts desaparegudes o que no es van
concloure en el seu moment (ex: la fortalesa de Carcassone)
• A Anglaterra, John Ruskin és oposat a l'anterior i es mostra partidari de la conservació preventiva. L'
interès d'una obra, en el cas anterior, un edifici, resideix en el seu valor històric i documental. Abans
deixar-lo morir de canviar i emmascarar la seva història.
• L'escola italiana és partidària de la restauració científica o moderna (segueix en molts aspectes a
Ruskin). Cal respectar i consolidar l'existent, eliminant les històriques. Però, en última estada, cal restaurar
abans de deixar morir, deixant constància dels elements moderns i afegits per al seu posterior
reconeixement.
-En l'actualitat
Se segueixen les línies anteriors, però van guanyant terreny els corrents més intervencionistes amb criteris
economicistes i d'ús social. Es tracta de restaurar les obres artístiques amb marcat contrast dels afegits i
destinant-les a nous usos. És el cas dels edificis amb nous continguts (ex: centre de salut de l'hospital vell
o els jutjats de Xàtiva).
I. ELEMENTS I PROCEDIMENTS EXPRESSIUS
(Referits a l'Arquitectura, escultura i pintura)
A / ARQUITECTURA
Art de "tancar l'espai" crear un espai interior confortable i adequat a la seua funció.
La gran dificultat en la història de l'arquitectura ha estat sempre la coberta superior (tancament a sostres).
Un element sostingut del que dependrà tota l'estructura arquitectònica i que condicionarà l'estil artístic.
1/ Elements sustentants Murs Massís Aparells diversos
Vans Portes
finestres
Pilars
Columnes
2/ Elements sostinguts
Dintell(llinda). Sostres plans Entaulaments
Cobertess
Arco (arc). Sostres corbs Voltes
Cúpules
1. - Elements sustentadors
Murs. –
A/Massissos. Els elements constructius (peces de construcció) són:
Sillares (carreus).- Pedres de forma paral·lelípeda.
Maons (maó).- Arcilla i agua assecadas en forn
Adobes (tova).- Barreja de terra, palla i aigua
La forma de colocar les peces de construcció és l’ Aparell
L’ a
par
ell p
ot
ser:
Regular
Isódom
De soga i través ( A soga y de tizón). Uno
horitzontal, de cara, i l’ altre de través
Almohadillo –rústico-. (encoixinat, de
carreus bocellats).- carreus biselats de tal forma que queden enfonsades les unions d’uns unos amb altres- Produint efecte de claroscur.
Irregular
Ciclópi (ciclópeo). Aparell format amb pedres de gran tamany, generalment sense devastar i amb poca o ninguna argamassa (pasta d’ unió)
Paredat (Mampostería). Mur construit amb pedres más o menys menudes, regulars i de vegades amb argamassa o mortero (barreja de calç, arena i aigua) o sense ella. Llavors rep el nom de pedra seca.
B/ Vans o obertures
Portes
Umbral (llindar).- Part baixa
Broncals(jambas).- Parts laterals
Finestres
Esplandit o Ampit (Alféizar).- Part Baja
Broncals (Jambas) .- laterals
A l'edat mitjana les obertures són menudes i els murs gruixuts, ja que les obertures grans podien fer perillar l'estabilitat dels murs. La solució per a afavorir una major entrada de llum va ser el atrompetament (abocinamiento) dels brancals augmentant progressivament l'obertura sense que disminuesca la superfície de sustentació.
Les portades romàniques i gòtiques són esqueixades (també anomenades de vessament o de derrame) i permeten la creació de molts elements constructius i decoratius.
Definicions: • Arquivoltes (o rosca). Cara frontal d'un arc. Al Romànic, conjunt d'arcs atrompetats d'una portada • Mainell (o Parteluz). Columna situada al mig d'un buit o va. El que el divideix en dues o més parts, part seva llum. • Timpà (tímpano). Espai interior d'un frontó (coronament triangular d'un edifici. Vegades, els dos costats superiors es converteixen en un de sol de traç corb, cridant-se llavors frontó corb. • Llinda. Part horitzontal, generalment monolítica, que cobreix una obertura
També en algunes portes i finestres pot haver un element decoratiu anomenat Alfiz (l'espai que queda entre el arrabà i l'arc es denomina arrabá). És molt utilitzat en l'art islàmic i mudèjar (musulmà entre cristians) Arrabà (Alfiz): Motllura a manera de llinda i amb dos suports verticals que emmarca un arc de ferradura en l'arquitectura musulmana.
.
Pilars
Element sustentant vertical de secció poligonal, generalment quadrada.
A l'edat mitjana es feien cruciformes per adaptar-los a les 4 àrees que corresponen a cada tram
2 faixons i dos formers
Amb el temps el pilar cruciforme (el primer) es va complicant perquè es compliquen al seu torn les voltes
amb multitud d'arcs.
Si el pilar és adossat s'anomena pilastra. Si té forma de piràmide invertida i truncada s'anomena pilar
estípit ( estipete). Sol, com les columnes, tenir basa i capitell
Columnes
Element sustentant de secció corba,
generalment rodona.
Segons sigua la columna serà l'estil
dels temples clàssics greco-llatins.
Els fusts poden ser o no estriats.
Les columnes poden tenir o no basa
Els capitells seran diferents segons
l'estil de què es tracte. En ells la part
que realment canvia és l'equí
Llis en el dòric
Amb volutes al Jònic
Fulls de Acant al Corinti
PARTS D’UNA COLUMNA
2. - Elements sostinguts
Llinda (dintell): Element de caràcter
horitzontal i d'una sola peça. L'empenta que
exerceix sobre els elements sustentadors és
vertical. Proporciona vans adintellats. És
molt utilitzat a Egipte,Grècia i Roma (en
aquesta última al costat de les voltes )
En l'arquitectura clàssica tot el que es troba
sobre les columnes constitueix l'entaulament
(entaulament). Les parts del entaulament
són:
• Llinda (també arquitrau)
• Fris
• En el fris dòric:
tríglifs (tríglifos). Representa els caps de
bigues transversals
Mètopes (métopas). Peces que tapen els
buits entre les bigues
• Cornisa
• Frontó
Els frontons es perllonguen amb cobertes a
2 o més "aigües" o vessants (Vessants)
L'estructura en fusta de la coberta a 2
aigües es diu encavallada( cercha) o de
ganivets encavallats.
A les armadures de cobertes a dues aigües,
en ser triangulars, es forma a la part
davantera el frontó emmarcat per la cornisa.
El timpà seria l'espai interior d'un frontó,
igual que l'espai interior d'un arc.
Tant en l'escultura clàssica com en el
romànic i gòtic és lloc per relleus o estàtues
Tímpanos
Tímpans
Arc. Va de configuració corba format per diverses peces anomenades dovelles (dovel • els) que encaixen per tenir forma de falca. La seva forma convergent impedeix que caiguin. Totes les dovelles exerceixen una pressió obliqua sobre les contigües fins a la dovella salmer, en la qual es converteix en vertical.
Parts d'un arc
Voltes i Cúpules (voltes i Cúpules). Són les cobertes originades per arcs
A / Voltes. S'originen pel moviment de translació d'un arc, generalment en direcció recta, però també en
corba (volta anular). La volta té el nom de l'arc que l'origina, excepte si és un arc de mig punt. Llavors rep
el nom de volta de canó.
B: Cúpules. Creada pel moviment rotatori d'un arc. Pren el nom de l'arc que la engendra, excepte quan
aquest és de mig punt. Llavors es denomina de mitja taronja o semiesfèrica.
Les cúpules cobreixen fàcilment superfícies rodones. El problema es planteja a l'hora de cobrir una
superfície quadrada. Això es resol amb l'ús de trompes (trompes) o de petxines (Pechinas)
Volta d'aresta
Normalment la cúpula es recolza sobre un tambor o cos de llums (claraboia) ia la seva clau es col · loca la llanterna (llanterna) per donar major il · luminació a l'interior. La llanterna consta també d'un tambor i un casquet.
Un altre problema que sorgeix en el cobriment és el dels empentes obliques. Es resol amb altres sistemes com el de contrarrest, contraforts i arcbotants.
Contrarrest
També cal atendre a l'explicació i comprensió de:
Plantes. - Com identificar-ne les parts (murs, obertures, columnes, pilars ..)
Talls Transversals / perfils Alçats / façana
ESQUEMA DELS PRINIPALES ELEMENTS ARQUITECTÒNICS
B / ESCULTURA "Art del volum"
Representació d'una figura en tres dimensions i ocupant, almenys, una vista.
1. - Valors Tècnics (anàlisi tècnica).
a) Materials:
• Fang, argila (fang, argila). També s'utilitza per als esbossos.
• Pedra (marbre, granit, alabastre, jade, pedra calcària, etc.)
• Fusta (noguera, caoba, roure, faig, olivera, etc.) Policromada o són policromar
• Metall (ferro, coure, bronze, or, plata, etc.)
• Ivori i ossos
• Atzabeja (Azabache)
• Escaiola, formigó, plàstic, cera, metacrilat, etc. (fins als més moderns).
b). Tècniques. Depenen del material emprat (anterior) i del mètode d'execució utilitzat
Mètode d'execució:
• Afegint matèria (més volum)
• sostraient matèria (menys volum
Per buidatge (amb motlles) Funerària. Piràmides, Hipogeus, Mastabes, Cementiris
URBANISME Definició. Espai estructurat per a albergar construccions arquitectóniques (edificis, espais oberts, infraestructures) i ser complementat amb monuments. S’ aplica en les ciutats. L’ urbanisme es pot classificar en:
Urbanisme puntual. En places, en menuts o grans espais públics. Urbanisme de ciutats. Concepte més global relacionat en el traçat urba i la disposició dels carrers,
edificis i espais oberts que organitzen les xarxess urbanes. Estes trames poden ser:
Regulars: radial, ortogonal, en dameo, concèntrica, etc.
Irregular Urbanisme de paisatges o de jardins. També de parcs urbans.
TIPOLOGIES ARQUITECTÒNIQUES. Distingim entre: arquitectura civil i religiosa a/ Arquitectura civil. És subdivideix en:
Domèstica. En l’antiga Roma distigim: Ínsula (cases de pisos), Domus (casa unifamiliar), Villa (casa de camp)
Lúdica i Cultural. Termes, Circs, Teatrs, Estadis, Places de Bous, Cines, Museus, etc. Institucional. Ajuntaments, Palaus, Jutjats Commemorativos. Arcs de triomf, Obeliscs, Columnes Comercial. Longes, Duanas, Centres comercials De Infraestructures. relacionada amb la Ingenieria. Camins, Ports, Aeroports
b/ Arquitectura religiosa. Temples, Catedrals, Esglésies
Mètode Material Técnica
Afegint matèria Argila Modelat Metall Soldadura Fusta Encolat
Sustraind matèria Pedra Esculpit Fusta Talla
Buidatge Escaiola Formigó Metall, Plàstic
c). instrumental
Per fang
Puntes de fusta, paletes, draps humits, però sobretot, les mans
Per fusta
Paper de vidre, raspes, llimes, serres, gúbies, filaberquí, etc.
Per Pedra
Punter: serveix per a devastar-eliminar grans masses de material Cisell (Cisell), instrument tallant de tall recte Cisell dentat, amb dents punxegudes o rectes Gúbies, de tall corb Trepant / s, punta llarga per excavacions profundes Trepà, espècie de filaberquí que fa girar una punta d'acer deixant empremta d'un forat (se sol utilitzar en buits nas, orelles, etc.) Pedra Tosca, Esmeril, per allisar
d). Tipus d'Escultura
De ple volum o exemptes (exemptes)
De bulto redondo o exentas (exemptas)
Bust Tors Estatua De grup
Orant Sedent
(asseurat) Jacent
(jaurent) De peu
Eqüestre (equestre)
Relleus (adossats a un mur)
Alt Rellleu Mig Relleu Baix Relleu Buit Relieve (relleu
enfosat)
2. - Valors Formals (anàlisi formal)
3. - Valors funcionals (anàlisi funcional)
C / PINTURA:
Art del color. Es desenvolupa sobre un pla, però fingeix profunditat-de vegades-i llum.
Temes Religiós, Mitològic, Històric, retrat, Nu, etc.
Composició Piramidal, Triangular, Rectangular (horitzontal, vertical) Textura Rugós, Polit, Espiral.
Espai Lloc que ocupa l'escultura en relació a l'espectador-mateixa altura, elevada .. -
Volum En positiu afegeixen matèria per crear volum En negatiu treuen matèria (buits) per crear volum
Moviment S'aconsegueix amb el joc de línies
Proporció
De les parts que conformen una figura D'una figura amb la resta que formen un grup
Perspectiva S'aconsegueix mitjançant l'escorç (escorzo)
Decorativa D’ interior D exterior (decorativa)
Estructural Formant part de l'estructura de l'edifici (amb l'arquitectura
Mixta Estructural-decorativa. ej: cariàtides
1 / Valors Tècnics (anàlisi tècnica)
A / Materials i tècnica pictòrica.
En pigment, o color en pols, se li afegeix un aglutinant (substància líquida que solidifica passat un temps i
en la qual es dilueixen els pigments). Aquest aglutinant determina el procediment pictòric.
Tècnica Aglutinant
Oli (óleo) Oli amb secativo de lli (Llíria) o de nous
Tremp(temple)
Qualsevol tipus d'aglutinant oleaginós (orgànic) + aigua com a dissolvent del pigmento. Els aglutinants oleaginosos poden ser variats (ou, cola de conill o peix, goma aràbiga, etc. • Tèmpera o guaix (aigüada) Goma aràbiga + aigua + carbonat càlcic (unit al pigment). És una pintura opada i mat • Tremp d'ou. Només amb el rovell de l'ou + aigua com a dissolvent del pigment. Requereix una preparació de la superfície a imprimir anomenada algeps dur
Aqüarel·la (Acuarela)
Goma aràbiga i molta aigua, però aquesta última és molt dominant. Pintura de consistència transparent, gairebé impossible de modificar, que quartera amb el pas del temps. Per impedir-se li afegeix mel o fel de bou
Fresc Fresc Aigua i, de vegades, calç. També s'ha de preparar la paret prèviament formant l'estuc (barreja d'aigua + pols de marbre + sorra
Pastís(Pastel) Pràcticament no porta aglutinant. De vegades, al pigment se li afegeix caolí, guix o goma de tragacant. Un cop acabada, per fixar el pigment pur (que es desfà amb molta facilitat) se li tira laca o esprai.
Encàustic (Encáustico)
Resines i cera (verge). En calent perquè estiguin foses. Les paletes han d'estar colientes i ser de metall.
Acrílic. (Acrílico)
Al principi es va utilitzar plàstic blanc laminat (PVC), però el seu problema era la insolubilitat aquosa. Una varietat és el làtex
Collage Combinació de qualsevol tècnica pictòrica amb diferents materials (paper, corda, fusta, etc)
Oli /Óleo Témpera (temple) Aquarel·la Fresc Pastís Encàustica Acrílic Collage
B / Suport
Alguns suports han de ser específics en tècniques concretes (p.ex. el mur per al fresc). Entre els suports
cal incloure, la pedra o roca (pintura parietal), el paper, el papir, el pergamí, taules de fusta, teles, vidre,
ceràmica, pell.
2. Valors formals (anàlisi formal)
A / Temes
No figuratives. No es poden diferenciar les figures (no s'aprecien clarament elements comprensibles)
Pintura abstracta.
Figuratives. S'aprecien clarament les figures allà representades. Podem distingir entre els temes:
Tema religiós, mitològic, bodegó, paisatge, marina, de gènere (costumista), nu, històric, etc.
B / Elements Plàstics.
En primer lloc cal diferenciar elements plàstics demanda el dibuix o la línia i elements pictòrics -mana el
color-.
1. - La Línia (dibuix).
Com és i què suggereix?: La línia pot ser solta, vigorosa, acadèmica, nerviosa, segura, etc.
Com estan disposades?: En horitzontal, diagonal, vertical, corbes, etc.
2. - El color (taques)
Per la seva temperatura (anímica)
- Càlids: Vermell, groc, taronja i els seus derivats
- Freds: Verds, blaus, violeta i els seus derivats
Per les seves propietats al combinar-se:
-Primaris o fonamentals: Vermell, Blau, Groc
-Secundaris o binaris: Taronja (groc + vermell),
Violeta (vermell + blau), Verd (groc + blau)
-Complementaris. El complement d'un color primari és el que no
apareix en les mescles dels binaris. Així el complementari del taronja és el
blau, el violeta del groc, el verd del vermell-
3. - La perspectiva .
Absència (fons d'un sol color, a bandes, daurats, etc.)
Caballera
Geomètrica o cònica, amb punt de fuga frontal o oblic.
4. - La llum (combinació de colors i tons)
Sense llum, colors plans
Embolicant les formes. Molt utilitzat en el Renaixement
Amb un focus de llum dirigida (dins o fora de la pintura). clarobscur
tenebrisme
El color dóna la forma. Impressionisme.
5. - La composició.
Juxtaposada
Simètrica / Asimètrica
Horitzontal / Vertical / Diagonal
Triangular, Quadrangular
6. - Concepció del tema o com concep cada artista la seva pròpia obra (trets personals i de l'època). Ex:
Diferències entre les Immaculades de Murillo- adolescents en èxtasi i Zurbarán- joves recollides en oració-.
D / MOSAIC
Format per multitud de tessel·les sobre murs i sòls. Les tessel·les són peces petites de diversos materials -
pedres, vidre, metall, ceràmica- de colors i mides diferents.
Procés de creació d'un mosaic:
1 / Es confecciona un dibuix en paper en posició horitzontal i sobre ell es van col·locant les tessel·les, com
en un puzle.
2/Se s'encolen les peces i sobre elles papers forts que permetin el seu alçat. Es traslladen al mur que
prèviament ha estat preparat amb una argamassa humida que permet l'adherència del mosaic.
3 / Quan farga, es desencolen els papers de subjecció i es neteja.
* Si el mosaic és sobre sòl, es posen les tessel·les directament.
E / VITRALLS/ VIDRIERA
Vidres acolorits que serveixen per tapar forats (vans), generalment finestres. Molt significatius els rosetons
de les esglésies
Igual procés previ que en el mosaic. Dibuix sobre paper.
1 / Un cop tallats els vidres del color que es necessiten s'acoloreixen amb pigments que es fonen a altes
temperatures amb el vidre dins del forn.
2 / Es recompon el mosaic de vidres.
3 / S'uneixen les vores amb plom i s'arma sobre ferros sòlids.
4 / Es col·loca al finestral unint amb ciment o qualsevol element d'unió
-Alguns colors s'obtenen superposant 2 o 3 tons, amb el que augmenta la transparència i la brillantor
F / CERÀMICA
En la seva forma més pura, argila amb aigua cuita en forn. Se li poden afegir altres tipus de terra o sorres.
Generalment s'enforna amb una cobriment d'esmalt o vernís i se sol decorar amb pintures.
Segons els materials emprats, el revestiment i la temperatura de cocció, es distingeixen dos tipus de
ceràmica:
Poroses: factura tèrrea i pasta permeable Terracota i test (loza)
Impermeables: vitrificades a altes temperatures Gres i Porcellana
G / GRAVAT (de creació -obra original per reproduir- i de traducció -còpia d'escultures, pintures, etc. -)
La seva característica principal és la seriació -possibilitat de reproducció múltiple. Es realitza sobre paper o
tela (allà quedarà gravada "). Es necessita una premsa per a la seva impressió. Hi ha diverses maneres
d'impressió:
1. - Xilografia. La superfície impresa, generalment fusta, queda en relleu.
2. - Gravat al buit. La matriu sol ser de coure i el dibuix en la superfície impresa ho és a força de solcs.
S'utilitza en les tècniques del gravat l bisell i l'aiguafort.
3. - Litografia. Matriu de pedra.
4. - Serigrafia. Diverses matrius de seda que s'imprimeixen successivament per obtenir el gravat. Una
manera de serigrafia actual és la fotomecànica.
5.- Esgrafiat.- El dibuix resultant no te relleu sinà que està enfonsat.
Recommended