View
224
Download
3
Category
Preview:
Citation preview
Any 2015 / núm. 26
TOT SOBRE EL CIM
-TRENCAR EL SILENCI
–ENTREVISTA A
CARLES AGUILAR–
BAILAR SOBRE RUEDAS TAMBIÉN
ES BAILAR-
MOLT MÉS...
+ pòster del CIm
2
EDITORIAL ÚLTIMA HORA
índex novetats
Estàvem reunits com cada dijous i va entrar per la porta,
i, aixecant la crossa va dir, tot seriós: “TINC UN ARTICLE,
TINC UN ARTICLE!!”.
Els que estàvem allà portàvem una hora buscant la inspiració,
però aquella tarda fosca i freda era perdre el temps, aquella
tarda conspirava amb la nostra incapacitat de crear.
Però, llavors, va aparèixer el Quintero i de cop i volta va donar
sentit a la nostra feina, a aquella tarda; “Tinc un article!”.
Aquesta frase és la clau en qualsevol diari o revista
professional o amateur com la nostra. La capacitat creativa
és indispensable per gaudir del dia a dia en la redacció i per
generar articles.
És per això que aquella tarda, fosca, freda, i de nul·la
inspiració, de cop va esdevenir en una tarda màgica i
productiva.
Tant de bo a cada reunió de la redacció de la revista
aparegués algú, obrís la porta, i digués amb cara seria: “Tinc
un article!!”.
L a nostra presència més important en xarxa és el
portal d’ASPACE, www.aspace.cat, que ara l’hem
redissenyat des del Centre Especial de Treball ASPACET,
i en el que donem informació sobre nosaltres i els nostres
serveis.
La web d’ASPACE es va crear el 2000. Després de catorze
anys hi havia una clara necessitat de redissenyar-la, donant-
li un caire més modern, i aprofitant totes les oportunitats
que un portal et pot donar, tant d’imatge com d’utilitat.
S’ha redissenyat, revisat per donar-li una altra estètica,
actualitzar i ampliar els continguts. El primer objectiu
s’assoleix simplificant l’estructura i creant una presentació
més clara i atractiva.
Es preveuen altres objectius com incloure el quadre mèdic
del nostre servei de Consultes Externes, la definició dels
nous serveis residencials, i la reestructuració de continguts,
però sobretot aconseguir que sigui una eina de participació
de tots, de professionals, d’usuaris, d’alumnes, de famílies,
de socis, i de qualsevol col·laborador d’ASPACE.
3
TRENCAR EL SILENCI
E l CDIAP ASPACE, al mes d’octubre passat, va organitzar
les primeres jornades sobre l’abús sexual en la petita
infància que s’han fet a Catalunya. Aquest és un tema molt
complex en totes les seves vessants. Les jornades que van
tenir cobertura mediàtica van ser tot un èxit, i les valoracions
dels assistents van ser molt positives.
El CDIAP ASPACE (Centre de Desenvolupament i Atenció
Precoç) és un servei del districte de Sants - Montjuïc, que
atén a nens i nenes d’ entre zero i sis anys, que presenten
trastorns del desenvolupament o risc de patir-los, i a les
seves famílies. En aquest sentit, també es realitzen tasques
de prevenció i de detecció precoç.
Aquest Servei, concertat amb el Departament de Benestar
i Família de la Generalitat de Catalunya des de l’any 1.999, atén
un promig de 470 infants cada any, que presenten diferents
dificultats que interfereixen el seu desenvolupament.
En els darrers anys, relacionat amb una major sensibilitat
amb el tema,s’han detectat més casos de trastorns del
desenvolupament quines causes es podrien relacionar amb
situacions de maltractament i abús sexual infantil. És per
aquest motiu que, amb l’ interès d’aprofundir sobre aquest
tema i de compartir amb altres professionals així com
sensibilitzar a l’entorn, el CDIAP ASPACE va organitzar el
passat dia 24 d’octubre, la Jornada “Trencar el silenci. L’abús
sexual a l’entorn de la petita infància”.
Donada la complexitat del tema, es va preparar un programa
molt pensat no nomes per a la sensibilització, sino abordant
una perspectiva amplia del que es l’ASI, de les seves arrels
culturals, socials, familiars fins i tot antropològiques. Des
d’una perspectiva més clínica es van tractarles vessants
de la prevenció, detecció i el dotar d’unes primeres idees
sobre l’abordatge dels casos, considerant les repercussions
psicològiques en l’Infant que demà serà un adult. També
es van tractar els aspectes jurídic legals, els recursos de
l’administració i les dades epidemiòlogues de les que es va
confirmar la nefasta estadística internacional i també del
nostre país, el 20% de la població infantil ha patit aquest
tipus de maltractament.
La Jornada, que es va celebrar a la Sala d’actes de La
Pedrera,va ser inaugurada per la Consellera de Benestar
i Família, la Honorable Sra. Neus Munté, pel President
d’ASPACE Sr. Lluís Farrés i per la Directora Assistencial
d’ASPACE, Dra. Anna Fornós.
Les aportacions dels ponents van ser d’una alta qualitat
que es van correspondre amb una elevada participació
de professionals (180 assistents) dels diferents àmbits de
l’atenció a la petita infància.
Pel que fa a la organització de la Jornada, la coordinació
científica va ser a càrrec dels professionals del CDIAP
ASPACE i la tècnica va destacar per una acurada i esplèndida
organització a càrrec del CET ASPACE.
STAFF Direcció
Rosa Ortolà, Xavi Soteras, Pedro
Cordero, Martí Cuixart, Emilia
Vicioso, Ramiro Herrador, Miguel
Quintero, Jordi Cabrera, Luis
Sierra, José Luis Hurtado, Mata-
faluga, Verònica Pàmies, Manolo
Martínez, Chem, Yolanda Pons, i
Victor Herrero.
Suport tècnic
Adrià Domingo i Yolanda Elipe
Impressió i maquetació
ASPACET
Pau Segarra
Amb el suport d’Aspace <
Coordinació tècnica
Xema Martín
Col·laboració
Míriam Torrella, Joan Vidal,
Rosa Coca, Jordi Dam,
Toni de Ros, Anna Vidal,
Bianca Palmisano, Jose Ramón
Montforte, Jesús Sierra.
Hola Sandra:
Te escribo aún sabiendo que te has ido y que en el camino te vas a encontrar con los que han emprendido tu mismo viaje, entre ellos tu madre.
Cuando volví de mi “veraneo” entre mi casa y la playa, dos bodas, un golpe en el coxis, rabadilla para los legos en la materia ¡Eso duele mucho! y un desfile de asistentes personales, ya que la que tenía me dejó casi sin despedirse, no te preocupes, encontré otra, buena gente y estoy bien con ella ¡Es lo que tienen los pueblos!. ¡Menudo verano!. Como te decía, ¡Es que me enrollo sola!, cuando volví supe que querías irte pero no tenías la fecha decida. No me avisaron de tu fiesta de despedida, no hubiera ido, aunque te quiero mucho sabes que esas fiestas de despedida me ponen muy nerviosa y evito ir, pero ese día, curiosamente, me acordé de ti. Estaba recién operada de la muñeca, del túnel carpiano, molesto, incómodo y cabreada con los médicos que no saben que es un paralítico cerebral. ¡Cuántas veces habremos tenido esta conversación sobre médicos ineptos!. Como ves un principio de curso precioso. Estoy un poco descentrada, cabreada y molesta pero pasará.
Después de ponerte al día de mi calamitoso verano e inicio de otoño, también ha habido cosas buenas, ¡no nos quejemos tanto!, tengo una foto mía en el libro de fiestas de Pego y tengo ya lámparas en mi casa, por ejemplo. Te diré que nos has hecho una gran putada yéndote. Nos hemos quedado aliviados, por una parte y tristes por otra. Siempre estabas con una sonrisa en la recepción de mi colegio, perdón ahora lo llaman “El Centro”, pero para mí cuando hablo contigo es “mi colegio”. Cada vez quedamos menos de los que conocimos los inicios del cole y su espíritu.
Tú con tu carácter abierto, llamando a las cosas por su nombre, tus ideas de izquierdas y tu sindicalismo, esos ideales te han dado más de un disgusto, eres de las mías, no nos callamos ni bajo el agua. Tu cuerpo grande como tu corazón que da gusto abrazar, tu trato cordial. Contigo puedo hablar de todo, desde de tíos, pasando por política y arreglar el mundo, hasta de la familia, esas cosas que sólo pareces entender tú y aunque sepas lo que voy a decir, te esperas a que lo diga.
Hemos aprendido mucho la una de la otra y nos respetamos, no recuerdo haber discutido nunca contigo. Siempre me preguntas por mi madre, la pobre tuvo un jamacuco y le está costando recuperarse pero ahí está al pie del cañón. Es fácil hablar contigo. Eres una persona buena, sensata, sensible, te gusta tu trabajo a pesar de todo. Siempre hay buen rollo con tus compañeros, al menos esa es la impresión que da aunque siempre hay grupitos, como en cualquier trabajo y tú no vas a ser menos. ¡Qué sería de Joma sin ti y de ti sin él!, creo que formáis pareja de hecho laboral!
Ahora podrás fumar sin que te digamos que fumar es malo para la salud. ¡Mira que llegas a fumar!. Podrás comer sin preocuparte si engorda o sube la tensión. Podrás escribir matalassos, sin que la profesora te castigue por no decir colchones y vestirte como te de la gana, ¡o no vestirte!.
Sandra: Te escribo esto porque sé que te gusta como escribo, lo que pasa es que no sé si es mi mejor discurso, seguro que cuando lo leas te parecerá genial pero creo que esta vez me ha quedado flojo. Sólo una cosita más. Mientras te recordemos no te habrás ido de nuestras vidas por tanto no te irás nunca de nuestras vidas, al menos de la mía.
Bon vent i barca nova!. ¡Hasta siempre y buen viaje!.
Besos,
Rosa Ortolà16 de noviembre de 2014
A SANDRA BARBETA
Jornades sobre l’abús sexual a l’entorn de la petita infància
Coordinadors del CDIAP
“ELS pONENTS DE LES jORNADES SóN REFERENTS EN EL TEMA EN
EL NOSTRE pAÍS”
Trencar el Silenci 03 • The Coastline Ultra 04 • IV Jornades del dia mundial de la PC 04 • IV Cursa “En marxa per la PC” 06
• El Whatsapp funciona de narices 06 • Bailar en silla de ruedas también es bailar 07 • Reportatge CIM 08
• Pòster CIM 14 • Contunuació CIM 16 • El metro quasi a punt 18 • Una experiencia inolvidable 18 • Podemos y crisis 20
• Enjoy 22 • ASPACE ja tenia una residencia! 24 • A Sandra Barbeta 26
NOVA WEB D’ASpACEWWW.ASpACE.CAT
05
THE COASTLINE ULTRA, ENTREVISTA A CARLES AGUILAR
+INFOEn Carles Aguilar, periodista, Director de
“En Bones Mans” - Programa especia-
litzat en salut, consum i qualitat de vida
en Onda Cero Catalunya, i amant de les
curses d’ultradistància, es va proposar un
repte. El repte de donar visibilitat al nostre
col·lectiu i de sensibilitzar la societat, a
través d’una cursa d’ultradistància, la “The
Coastline Ultra”
ETApAS Etapa 1: Portbou – Palafrugell
75 kmEtapa 2: Palafrugell – Arenys de Març
83 kmEtapa 3: Arenys de Mar – Castelldefels
65 kmEtapa 4: Castelldefels – Salou
85 kmEtapa 5: Salou – Amposta
74 kmEtapa 6: Amposta – Alcanar
25 km
“EN CARLES VA RECóRRER
EN SIS DIES MÉS DE 499kM”
El 22 de setembre ASPACE va ser notícia gràcies a una persona, en Carles Aguilar.
En Carles va recórrer en sis dies més de 400 km. Des de Portbou fins a Alcanar, tota la costa catalana, d’aquí el nom
The Coastline Ultra . Van ser uns dies intensos i molt especials per a nosaltres ja que érem els protagonistes d’aquesta causa
solidària, que en Carles va decidir fer pel nostre col·lectiu i per ASPACE. Vam contactar amb ell per tal de copsar la seves
sensacions després del projecte, i també aprofitem per agrair el seu esforç i la dedicació que ha tingut envers nosaltres.
novetats
– Com vas conèixer ASpACE? ¿I per què vas decidir
córrer per ASpACE?
Sóc periodista radiofònic i en el meu programa en-
trevisto habitualment diferents associacions que tre-
ballen en l’àmbit de la discapacitat a diferents nivells.
Encara que no havia fins aquest moment entrevistat
a cap representat d’ASPACE coneixia la seva existèn-
cia i vaig creure que per la seva tasca i la seva filosofia
de treball era una associació que encaixava perfec-
tament amb el meu propòsit de col·laborar amb un as-
sociació que estigués treballant per un col·lectiu molt
necessitat de rebre el suport tant de professionals com de
la pròpia societat i ajudar d’alguna manera a conscienciar
als ciutadans de la realitat que viuen els nens i els adults
que pateixen paràlisi cerebral.
Què t’ha aportat l’experiència a nivell personal?
A nivell personal ha estat una experiència excepcional, fins
i tot deixant de banda l’aspecte exclusivament esportiu
del repte, el fet de conèixer molt de prop als professionals
d’ASPACE, veure com treballen, com s’esforcen per tal de
donar el millor servei als usuaris i sobre tot m’ha impactat
el fet de tractar precisament amb les persones afectades,
nois i noies joves que malgrat la seva problemàtica estan
plens de vitalitat i ganes de viure... Encara que alguns d’ells
tenen dificultats per expressar-se i transmetre les seves
necessitat o sentiments, el fet es que a vegades només
amb una mirada o un gest són capaces d’arribar-te al cor i
comunicar tot allò que els agrada o el que desitgen i sobre
tot mha sorprès la seva capacitat per demostrar agraïment
a les persones que els envolten i per les que tenen una
estima molt especial.
Des de quan, i què et mou a fer aquest tipus de pro-
jectes solidaris?
Des de fa un parell d’anys vaig decidir que ja que la meva
activitat esportiva suposava un treball d’entrenament i es-
forç diari i que el fet de córrer es un activitat que et permet
fer recorreguts en solitari durant varies hores, això permet
que durant els trajectes tinguis temps més que suficient
de donar-li voltes al cap i planificar noves experiències...
Se’m va acudir que tot aquest esforç personal podria tenir
un ressò a diferents nivells del que es poguessin benefi-
ciar algunes persones o col·lectius en l’àmbit social.... Vaig
estar pensant de quina manera ho podia posar en marxa i
després d’una primera experiència, en aquest sentit vaig
veure que amb una mica de planificació i sense gaires mi-
tjans es podria endegar una activitat esportiva que copsés
l’aspecte esportiu amb el solidari. Encara que no es gens
fàcil coordinar una estructura que sigui eficient per tal de
lligar tots els fils però amb bona voluntat, esforç i paciència
finalment es pot assolir. La veritat és que malgrat el temps
que s’ha de dedicar i l’esforç personal, no només el meu
sinó el de tothom que hi col·labora, els resultats compen-
sen força ja que en un repte d’aquestes característiques
cal fer una feina en equip i totalment altruista perquè els
mitjans del que es disposa són realment reduïts i cal el
treball solidari de tothom.
I finalment a banda de tot això, el cert és que saber que tot
l’esforç de superació esportiva es veu potenciat amb gran
dosis de motivació és quelcom definitiu sabent que aques-
tes persones d’una manera o altra se’n veuen beneficiades.
9
07
novetats personalment
Com cada any, dels últims quatre, el 5 d’octubre es va
celebrar la cursa solidària, “En marxa per la PC” organit-
zada per la Federació Catalana de Paràlisi Cerebral (FEPCAT).
Un cop més s’ha de felicitar a la FEPCAT i a les entitats
del sector per la seva capacitat tant organitzativa com de
convocatòria.
A la cursa, amb dos recorreguts pel barri de les Corts (al
costat del camp del Barça), un de 5 km, pels més “atrevits”,
i un altre d’1 Km, hi van participar més de 2000 persones.
Podem donar fe, del bon ambient, de l’alegria de la gent, de
l’entusiasme que es respirava, ja que un grup de la redacció
de la revista hi va participar activament.
Va ser molt gratificant comprovar com aquesta festa, en for-
ma de cursa popular, està totalment consolidada i arrelada
al barri de Les Corts, així com la sensació de transversalitat
no només en relació a les diferents associacions i entitats del
col·lectiu, sinó també en relació a amics, famílies, persones
amb paràlisis cerebral i veïns.
E ls dies 3 i 4 d’octubre d’aquest any es va celebrar a
Santiago de Compostel·la les jornades del Dia Mun-
dial de la Paràlisi Cerebral. Organitzades per la Confedera-
ció Aspace i la Federació Gallega de Paràlisi Cerebral. Van
ser tot un èxit, comptant amb la participació de Michelle
Le Mètayer, Fernanda Esparza, Juan Manuel Montilla
“El Langui”, entre d’altres.
En les jornades es van congregar usuaris, representats, treba-
lladors, famílies, de 70 associacions de tot l’estat. L’objectiu
de les jornades va ser conscienciar a la societat sobre les
necessitats de les persones amb paràlisi cerebral, així com
debatre sobre els avenços en els diferents àmbits. També es
van realitzar diferents tallers, com el de ciutadania activa, on
es va reclamar la necessitat de restituir el dret a ser un ciutadà
amb la garantia total d’autonomia i participació plena.
Un dels temes més importants va ser el de les relacions se-
xuals i afectives, sobre la forma de pensar en els centres en
relació a aquest tema, ja que es va fer palès el fet de que
les persones amb paràlisi cerebral no volen dependre de les
famílies en relació a aquests temes.
També els representats del col·lectiu van reclamar major
presència en les juntes directives de les associacions i enti-
tats del sector. I, per acabar, si ens hem de quedar amb un
eslògan de les jornades, seria el següent: “res s’ha de fer
sobre nosaltres sense nosaltres”.
EL WHATSApp FUNCIONA DE NARICES
V erónica Pamies es una persona
con muchas ganas de mejora,
de adaptarse, de hacer cosas. Muchas
veces esas ganas te llevan a pequeñas
victorias o grandes logros para la auto-
nomía de la persona. En este caso
queremos destacar como se ha
buscado la vida para adaptar-
se a las nuevas tecnologías, que todo
el mundo utiliza y sin necesidades de
software específico, ni sistemas au-
mentativos de comunicación, a pesar
de sus dificultades. Ella misma nos lo
explica en este escrito.
Tengo mucha dificultad de hablar y
casi nunca llamaba a la gente por telé-
fono porqué era muy difícil mantener
una conversación por teléfono.
En mi casa todos tenían whatsapp
menos yo porqué primero lo veía una
tontería y segundo pensaba que yo no
podría usarlo.
Y para Reyes me regalaron un móvil
con whatsapp, lo probé usándolo con
la nariz y vi el cielo abierto porqué
ahora puedo comunicarme con toda
la gente que quiero.
Al principio
sólo lo usaba
cuando estaba en
una mesa, en la calle no, porqué
lo llevaba en la bolsa de la silla
y si me enviaban whatsapps no
los podía mirar.
Iba a ir a una ortopedia porqué
quería que me pusieran un
soporte en el hierro donde
está el mando de la silla
para aguantar el móvil.
Un día fui con mi ma-
dre a El Corte Inglés y
vi el soporte que llevan
los ciclistas en las bicis para el móvil,
me lo puse en el hierro del mando y me
va de maravilla. Ahora salgo a la calle
con el móvil, puedo enviar whatsapps,
puedo contestar si me llaman, puedo
navegar. Me he bajado un programa
que se llama tal. Este programa es
como un comunicador, por ejemplo
cuando voy a comprar escribo lo
que quiero y me lo leen.
Ahora el whatsapp ya no lo
veo una tontería, ahora lo
veo como una necesidad
porqué me da mucha
facilidad a la hora de
comunicarme.
25 ANYS DE LLIBERTAT
E n Jordi Cabrera, un rodamón
amb la seva cadira de rodes,
fa anys que el coneixem i mai no deixa
de sorprendre’ns les seves ganes de
conèixer, d’anar i venir, d’investigar.
És molt actiu, i en aquest article ens
explica la seva experiència des de que
va iniciar a circular amb la seva cadira
elèctrica.
L’any 1988 va ser un any històric per
a mi, em vaig poder comprar la pri-
mera cadira elèctrica (de les 8 que
he tingut), gràcies a l’ajuda d’un PUA.
Evidentment no vaig ser el primer,
però en aquella època no es veien gai-
res d’elèctriques pel carrer.
Aquest fet em va alliberar, va suposar
un canvi important en la meva vida,
encara que primer vaig haver de “de-
manar permís” ja que la meva mare
no veia gaire clar que anés sol pel ca-
rrer, tenint en compte que les voreres
d’aquella època no estaven adapta-
des. Malgrat tot, s’ha de dir que era
més aviat un tema de sobreprotecció,
que vam solucionar, amb les classes de
conducció d’un veí, amic de la família
i que anava també en cadira de rodes.
Un cop convençuts a casa meva, crec
que ells també es van alliberar, primer
perquè es van adonar de les possibi-
litats que m’oferia l’elèctrica, i segon
perquè es van estalviar fer de xofer ja
que sempre m’havien de dur als llocs.
Cal dir que en aquella època em vaig
curar de paciència, em vaig passar
moltes hores “tirat a la parada” espe-
rant el bus amb rampa, perquè del me-
tro ni en parlem.
De mica en mica, i amb els mitjans que
hi havia, vaig començar a sortir i inves-
tigar camins, llocs, cinemes etc.
Durant els anys tot canvia, afortuna-
dament amb l’excusa dels JJOO’92 la
ciutat de Barcelona va donar un gran
tomb, de manera que es va millorar
l’accessibilitat no només dels carrers
principals i dels barris, sinó també dels
transports públics (encara quedava
molt per fer).
Durant aquets 25 anys de complici-
tat amb l’elèctrica m’ha passat de tot,
caigudes, atropellaments (un cop a la
Rambla vaig atropellar un senyor,
i qui ho havia de dir, tenia una cama
ortopèdica, ho haveu vist...), i quedar-
me sense bateria, sobretot quan era
novell, i amb poc temps volia fer molts
kilòmetres.
Des de sempre, les ortopèdies al prin-
cipi em “donaven” la cadira elèctrica
amb un tipus de bateria amb poca
potència i amb quedava tirat. Vaig
veure que és millor posar bateries de
“tràiler”, sobretot si voltes molt per la
ciutat com jo.
Es pot dir que ara ja fa uns 8 anys
les coses han canviat moltíssim
l’accessibilitat en general ha millorat,
i l’ús de la cadira pel carrer s’ha nor-
malitzat. Això es un estímul per a tots
nosaltres, usuaris d’elèctriques. Per
acabar, un consell, no us oblideu de
carregar la bateria abans de sortir de
casa...., així us assegureu poder tornar;
ben tornats.
IV jORNADES DEL DIA MUNDIAL DE LA pARÀLISI CEREBRAL
IV EDICIó DE LA CURSA “EN MARXA pER LA pC”
“ELS REpRESENTANTS DEL COL·LECTIU VAN RECLAMAR MAjOR
pRESENCIA EN LES jUNTES DIRECTIVES DE LES ASSOCIACIONS”
Escrit per
Escrit per
Escrit per
Escrit per
Si buscamos por la red una definición del verbo bailar, entre
varios significados leeremos lo siguiente. Bailar, mover el
cuerpo siguiendo el ritmo de una pieza musical.... Es una defi-
nición clara y sencilla, pero sin embargo, en nuestra sociedad
siempre nos gusta complicarnos la existencia y decidir, en
virtud a no sé qué criterios, quienes reúnen las condiciones
para realizar tal o cual actividad y quienes no son aptos para
ella, sin mirar realmente las posibilidades de cada persona.
A lo largo de la historia y de las civilizaciones la música siempre
ha tenido efectos positivos en las personas , y por ello, tam-
bién ha estado presente en todas las fiestas y celebraciones
colectivas realzando el espíritu lúdico y alegre de todos los
presentes, los cuales, de una forma más o menos improvisa-
da o pautada realizan unos movimientos con el cuerpo mani-
festando ese buen estado anímico y a lo que llamamos bailar.
Normalmente se suele bailar de pie pero no siempre es así,
pues también es verdad y todos hemos visto a personas
que se mueven al ritmo de la música estando sentadas,
lo cual, nos parece igualmente de lo más normal del mundo...
Hasta aquí todo normal, pero no obstante, y aquí viene la
cosecha propia, desde siempre he observado que cuando
la persona va en silla de ruedas o camina con alguna difi-
cultad su relación íntima con la música ya cambia y se ve
alterada, pero no por una decisión propia, sino, porqué la
sociedad implícitamente así ya lo ha decidido por ti, como
si el movimiento de la persona en silla de ruedas resultara
vergonzante, penoso o tuviera menos valor que el de una per-
sona que está de pie o sentada en una silla de cuatro patas.
Cuando vas creciendo vas percibiendo
esta relación fatal y también ficticia entre dis-
capacidad y baile, entonces simplemente acos-
tumbras a beberte una cerveza mientras los demás
bailan. Realmente tampoco pasa nada, simplemente te
acostumbras a ver ese hecho como algo normal, lógi-
co y razonable cuando en realidad no lo es en absoluto.
Debo decir y admitir que el gusanillo y la curiosidad inte-
rior siempre estaba ahí sobre todo cuando veía bailar cou-
ntry, el coyote, en las típicas fiestas de barrio. Ese gusanillo
interior se empezó a despertar sobre todo desde que uso
la silla eléctrica y observé el dominio y la agilidad que ten-
go con ella para pasear y ,quizás también, para empezar a
explorar esa otra parcela que aún tenía pendiente y latente.
A través de las redes sociales y de sus diversos grupos reivin-
dicativos y funcionales, me llegó un vídeo sobre la DANZA
INTEGRADA, formado por un grupo de personas, con y sin
discapacidad, que se reúnen cada miércoles en Granollers,
en un taller de danza, en el cual, lo importante es moverse
y seguir la música al margen de si vas en silla, si tienes una
prótesis por pierna, o si eres calvo o usas gafas. Es un espa-
cio donde se mira a la persona y sus habilidades para con la
música. De hecho, a medida que pasan las semanas veo que
este concepto no es ningún slogan para quedar bien, sino que,
es la real realidad palpable y tangible en este colectivo que
ya es una gran familia llamada LIANT LA TROCA. o también
apodados como LOS LIANTES, y del cual ya formo parte...
No obstante, y a pesar de todo, el gusanillo por el movi-
miento y los giros coreografiados me seguía reclamando
y llamando mucho la atención, así fue como un día de la
recién estrenada primavera de 2014 vi, a través de otro grupo
social relacionado con mi ciudad y con mi antiguo institu-
to, unas fotos de una fiesta country, en las cuales y para mi
sorpresa mayúscula, salía un conocido mío de toda la vida
bailando country en su silla de ruedas. Yo sabía y había visto
algún vídeo de personas en silla bailando este tipo de baile
en otras localidades pero ahora mi deseo se hacía realidad
viendo que era factible bailar country con la silla y además en
mi propia ciudad. Tras la sorpresa y aspavientos lógicos del
momento no dudé en escribir de inmediato al grupo, el cual,
enseguida me dieron todos los detalles de la actividad, que
curiosamente tiene lugar en el gimnasio del que fue mi institu-
to, y me dijeron que fuera a probar un día cuando yo quisiera.
Desde aquella misma semana empecé con las clases para
aprender a bailar country como uno mas, con la ayuda y la
aceptación de todo el grupo y también con el asesoramiento
práctico y personalizado de mi tocayo usuario de WHEEL-
CHAIR, David Babià, para aprender a adaptar los pasos de
baile de los andarines a los nuestros,los pasos rodantes. Y Así,
clase a clase, semana a semana, ballada a ballada, y visionan-
do video a video, he aprendido y espero seguir aprendiendo
entre los más de 2.000 bailes existentes de country con sus
diferentes coreografías y niveles, para así llegar a convertir-
me en todo un auténtico COWBOY sobre su toro mecánico.
También quiero subrayar que además de pasar un buen rato
en las clases y concentraciones, ballades
country, que tienen lugar en los di-
ferentes barrios y localidades, el
baile en general también es un
modo perfecto y muy divertido para potenciar la memoria
sin necesidad de estudiar, así como también ejercitar la
concentración, la orientación espacial y la coordinación física
junto al control de la silla. Son unos beneficios especialmente
significativos, relevantes y necesarios en nuestro colectivo.
Con todo esto he visto que mis ideas de bailar con la silla
no eran descabelladas, además estoy conociendo a mucha
gente que navega en la misma dirección. Danza, bailes de sa-
lón, country, zumba...... son algunos ejemplos de que SE PUE-
DE. Desde distintas disciplinas o practicando varias de ellas
a la vez, lo cierto es que se está desafiando y plantando cara
de una vez a esas mentalidades de vergüenzas e insegurida-
des, las cuales, eran las que realmente nos limitaban a todos.
Como dice la frase ya famosa, LA SILLA NO DEBE ESTAR
EN LA CABEZA SINO QUE SÓLO DEBE ESTAR EN EL CULO,
y creo que sólo aquel que no entienda o no quiera entender
lo que esto significa, seguirá atado y confinado a su silla o
a su discapacidad invisible en forma de perjuicios y miedos
escénicos absurdos y pasados de moda..
Tras mi experiencia sólo puedo animaros a sa-
lir de la rutina, pues nunca es tarde para empezar
a observar, buscar, preguntar y a probar siempre
cosas nuevas. y... QUE NOS QUITEN LO BAILAOOO.
PD. Si queréis ver vídeos sobre este y otros temas podéis
hacerlo desde mi canal de youtube poniendo mi nombre
completo en el buscador o poniendo COUNTRY SOBRE
RUEDAS SABADELL.
personalment personalment
BAILAR EN SILLA DE RUEDAS TAMBIÉN ES BAILAR.
“EL GUSANILLO pOR EL MOVIMIEN-TO Y LOS GIROS COREOGRAFIADOS
ME SEGUÍA RECLAMANDO”
Escrit per
Publicitat
CIM CEnTrE InTEgrAL monTjUïC
aspace
ja fa uns mesos que tenim la sort de
gaudir de les instal·lacions del CIM
(Centre Integral Montjuïc). Tothom que
les gaudeix, tant usuaris, com profes-
sionals, com famílies que les visiten, es
mostra molt satisfet i comenta que són
unes instal·lacions fantàstiques. El CIM
no és només la residència, que ocupa
la segona planta de l’edifici. En el CIM
també hi haurà un centre de dia, situat
a la primera planta, hi ha la piscina i el
pavelló que gestionen l’equip d’ASPACE
esports, hi ha una magnífica sala senso-
rial, també hi ha una sala de fisioteràpia,
hi ha oficines, una gran sala de formació,
àmplies terrasses...
És un edifici complet i amb totes les
comoditats. Malgrat ara es parli molt dels
altres serveis que trobem en l’edifici, no
hem d’oblidar que la Residència és un
servei molt important per tots, usuaris
i famílies, i on tenen depositades moltes
esperances, i expectatives de futur.
És per això que hem demanat a dos
persones molt vinculades a Aspace,
en Jordi Dam i en Toni de Ros, que ens
expliquin des del seu punt de vista (el
d’un usuari de residència, i el d’un pare
d’un futur usuari de residència) què sig-
nifica per ells que Aspace, per fí, compti
amb aquest servei i que n’esperen.
També, la Míriam Torrella reflexiona so-
bre què signifiquen tots els serveis que
ens aporta el CIM des d’un punt de vista
professional, i l’Anna Vidal, cap d’Aspace
esports, ens explica la millora en la qua-
litat del servei que ha suposat comptar
amb el pavelló i la piscina, i com de satis-
fets estàn els usuaris del servei d’esports.
aspace
El darrer quadrimestre de l’any 2014 ha estat un període
intens i gratificant ja que progressivament hem anat activant
els diferents espais i serveis del Centre Integral Montjuïc. Mal-
grat les dificultats pròpies d’un projecte que arrenca, hem
anat superant-les i hem començat l’any 2015 amb el CIM rodat
i preparats per obrir la residència al mes de febrer.
El CIM és la materialització d’un gran projecte que es va gestar
fa 6 anys i que ha suposat molt esforç. És un gran orgull dispo-
sar d’un equipament que amplia la cartera de serveis d’Aspace,
millora la qualitat de servei de les activitats que s’oferien en
equipaments externs i permet cobrir les necessitats dels
nostres usuaris i famílies al llarg de tot el seu cicle vital. La
residència en concret és un recurs llargament esperat per a
moltes famílies i la seva posada en marxa suposa tranquil·litat
i millora de la qualitat de vida per aquelles que esperaven
plaça de residència. Els espais de rehabilitació, esport i
d’activitat diürna en general, suposen a més d’ampliar la car-
tera de serveis, fer-ho amb unes instal·lacions perfectament
equipades amb un entorn extraordinari. I no hem d’oblidar
tampoc el significat que té el centre pels professionals de
la casa, ja que el CIM és un espai de trobada que permet
conèixe’ns , intercanviar i compartir experiències amb pro-
fessionals d’altres serveis , la qual cosa a més de ser enri-
quidor personalment , ens aporta molt a nivell professional.
I en aquest marc, com a experiència clara del que comento,
a més de les sessions de formació que hem fet de forma
conjunta, el procés de posada en marxa del centre també ha
suposat moments de treball conjunt sobre el mateix projecte.
I el més satisfactori i engrescador del procés ha estat la im-
plicació i treball en equip del personal dels diferents serveis
i departaments d’Aspace que han intervingut.
I com a resultat, des del dia 27 d’octubre, tots els dies de la
setmana el CIM acull i dóna servei als nostres alumnes de
l’escola i usuaris dels CTO’s. Sumen un total de 139 persones
que de dilluns a divendres realitzen diverses activitats segons
el pla de treball establert: Activitats aquàtiques, activitats
esportives, fisioteràpia, participació i vivència d’ experiències
en la sala multisensorial, musicoteràpia, taller creatiu o taller
de jardineria i horticultura. Els Centres Ocupacionals, el dia
que pugen es queden a dinar i passen tota la jornada al CIM.
I com cuinem a casa, el nostre cuiner Toño sempre els espera
amb una sorpresa als postres i algún detall que ens dóna caliu.
I com a colofó, el Servei de Respir va estrenar la nostra resi-
dència amb un total de 25 usuaris que van gaudir del Servei
que ofereix Aspace LLar. Van ser dos caps de setmana molt
engrescadors que van completar el projecte de posada en
marxa del centre.
aspace aspace
UN SOMNI: EL CENTRE INTEGRAL DE MONTjUÏC
E l 24 de maig de 2014 es va fer la jornada de portes
obertes del nou Centre Integral de Montjuïc, el CIM. Per
a molts de nosaltres, vinculats d’una manera o altre a AS-
PACE des de fa una pila d’anys, això representava el principi
del final d’una llarga cursa d’obstacles, el poder mostrar per
fi allò que durant tants anys havia estat una constant en els
projectes, memòries i comunicacions de la Junta Directiva.
Era el gran projecte, la fita a aconseguir... i ja la teníem aquí!
Em demanen la meva
opinió, les meves im-
pressions com a pare
d’un futur resident del
CIM, i he de confessar
que em fa il·lusió expli-
car-vos el que penso de
tot aquest projecte un
cop l’he pogut veure
acabat.
Tanmateix, permeteu-
me que primer us
expliqui molt breument
la nostra relació amb aquesta institució. En Miquel va entrar
al Centre Pilot ara deu fer uns 22 anys, potser una mica
més. Des d’aleshores no hem estat mai lluny d’ASPACE,
hem sigut, fent pinya amb altres famílies, fundadors del
l’AMPA del Centre Pilot, membres del Consell Escolar,
socis d’ASPACE, vocals de la Junta Directiva de l’associació...
crec que d’aquesta manera es pot comprendre el per què
d’aquesta il·lusió de la que us parlo.
Mireu, el CIM és un edifici dissenyat, pensat i realitzat per
persones que treballen en l’àmbit de la paràlisi cerebral
i en són expertes, molt expertes. I si us hi fixeu una mica
ho veureu de seguida: els espais són amplis perquè el pas
amb cadires de rodes no sigui cap problema. Això sembla
una obvietat tractant-se d’un edifici on molts usuaris fan
servir aquests estris, però es que els passadissos i llocs de
pas permeten que dues persones en cadira de rodes puguin
transitar en paral·lel tot xerrant amb la mateixa facilitat que
si anessin caminant. I els ascensors no es col·lapsen si hi
ha molta gent que els vol fer servir al mateix temps, tenen
capacitat per portar vàries cadires simultàniament. He estat
en altres residències i això que sembla tant elemental resulta
que és l’excepció.
Però hi ha una cosa que, quan unes setmanes més tard
vaig tenir ocasió de veure el CIM ple de gent entre nois,
noies, pares i familiars, em va cridar molt l’atenció: els espais
comuns estan tan ben pensats que amb tota naturalitat els
nois i noies de seguida es van reunir en grups per xerrar de
les seves coses i compartir impressions. El CIM és, primor-
dialment, d’ells i ells se’l fan seu.
El dia de les portes obertes el vam poder recórrer de dalt a
baix, vam veure la planta residencial on en Miquel hi viurà
molt aviat, les habitacions, les zones d’oci i de convivència,
els patis i terrats amb ombres per poder-hi estar al pic de
l’estiu, les fantàstiques vistes de la ciutat, la cuina, la piscina,
el poliesportiu, la sala de fisioteràpia, les sales del Centre
de dia, la quantitat de lavabos disponibles, la facilitat per
moure’s per tot arreu... un noi d’un dels centres ocupacio-
nals, un bon amic que si llegeix això sabrà perfectament que
parlo d’ell, em va fer seure al seu costat en unes butaques
que hi ha a la planta residencial i em va dir: “Toni, jo ja em
quedo aquí”. Em sembla que aquest és el millor resum que
es pot fer.
Ara, és clar, venen els dubtes i la por, el pensar si de veritat
estem fent el millor per al nostre fill, si ara és el moment o
cal esperar encara uns anys. Crec que hem de pensar en
els nostres fills com en persones adultes que també han
de fer la seva vida fora de casa, i que tenim l’obligació
de proporcionar-los una opció de futur. Ara és l’hora de
posar en pràctica allò que tantes vegades diem i sentim dir:
l’autonomia personal, la possibilitat real que ells visquin la
seva vida independent de la nostra.
Tots els canvis són traumàtics i totes les separacions
doloroses, però quin millor moment que aquest, ara que
encara tenim per davant uns anys per acompanyar-los
i deixar-ho tot el més ben lligat possible? A ell li estem do-
nant la tranquil·litat d’un futur resolt amb companys i amics
de gairebé tota la seva vida quan encara estem nosaltres
per ser el seu necessari punt de referència; per nosaltres la
possibilitat de veure que podem dur a terme una separació
controlada i vigilada i que està en bones mans.
Quan vaig arribar a casa aquell primer dia ho vaig tenir molt
clar: no és nomBarcelona,
CENTRE INTEGRAL DE MONTJU dia r-ho tot el m davant
uns anys per acompanyarones adultes que han de fer la seva
vida és una residència, és un somni.
CENTRE INTEGRAL MONTjUÏC, UN pROjECTE DE TOTS I pER A TOTS.
Lloc on posteriorment es construirà la residència
Primeres propostes de plànols
La residència amb construcció
Sense equiparEscrit per
Escrit per
Directora de Serveis Comunitaris
Q uina sort, comentava un noi, avui “estrenem” les
instal·lacions de la residència. Un altre deia: “com
seran els llits”, i un altre va dir: “Això és un luxe”. Les cares
de les persones que van gaudir dels dos primers respirs
que Aspace Llar va organitzar fa unes setmanes reflexa-
ven una gran il·lusió. La il·lusió de passar uns dies en unes
instal·lacions meravelloses, noves, sense estrenar, i la il·lusió
de que aquestes instal·lacions són d’Aspace!! són nostres!!,
i ens obren una munt d’oportunitats.
El programa de respir familiar d’ASPACE LLAR , es un
servei de suport familiar destinat a aquelles famílies que
tenen a càrrec una persona amb discapacitat de qualsevol
edat. Amb la finalitat d’oferir un suport puntual per a la seva
atenció i cura, intentant disminuir en la mesura del possi-
ble, l’estrès que aquestes situacions provoquen. També vol
conciliar la vida familiar amb la vida social per tal que no es
generin situacions de sobrecàrrega familiar.
Es realitza una vegada al mes un cap de setmana (de diven-
dres a diumenge).
Ens hem estrenat a les instal·lacions el 28, 29 i 30 de
novembre de 2014, amb gran nombre d’usuaris disposats a
gaudir del cap de setmana amb els monitors i auxiliars que
han estat amb ells des del divendres a les 17h fins diumenge
a les 18h.
El dos matins han esmorzat en els menjadors de les unitats
de convivència i han baixat a dinar i sopar al menjador de
la primera planta.
L’aula de sensorial els va servir de pantalla de cinema i apro-
fitant el material que tenim allà, es van a estirar i van gaudir
d’una tarda de dissabte relaxada.
A la primera planta s’ha aprofitat el material informàtic que
estava a disposició dels usuaris i també els jocs de taula per
fer els matins més divertits.
Com van tenir un cap de setmana molt plujós no van poder
utilitzar cap de les dues terrasses del CIM però en el Respir
del mes de desembre els va donar treva i van poder sortir
a gaudir de l’aire lliure i les belles vistes que tenim des de
la Residència.
A la nit la festa ha estat assegurada amb el concurs “furor”,
que és una batalla de cançons de nois contra noies i uns dels
jocs preferits pels usuaris del Respir.
Un cop al mes està previst fer un respir amb la possibilitat
que els usuaris i les famílies decideixin si vénen dos o tres
dies. Com hem dit abans el les instal·lacions del CIM ens
donen un munt d’oportunitats, aprofitem-les!!
Us hi esperem per gaudir del cap de setmana junts !!
ESpORTS AL CIMD urant el primer trimestre del curs 2014/2015 hem posat
en marxa les noves instal·lacions del Centre Integral
d’ASPACE a Montjuïc.
Pel departament d’esports és un pas endavant pel que fa a
qualitat i comoditat, i sobretot per als nois i noies d’ASPACE
que han pogut estrenar unes magnífiques instal·lacions.
Sembla que fa pocs anys que utilitzàvem el vell pave-
lló d’esports, amb la seva rampa d’accés entre els arbres.
I segurament algú hi haurà que recorda encara el pavelló
antic quan no tenia ni tan sols parets. Ha plogut molt des
d’aleshores i això ens indica que passa el temps i que, en
aquest passar el temps, podem dir que hem fet un salt qua-
litatiu increïble.
Ara mateix comptem amb un pavelló d’uns quasi 400 me-
tres quadrats, amb material esportiu nou del que podem
gaudir tant els nens i nenes de l’escola com els nois i noies
dels tallers.
També comptem amb la instal·lació estrella del CIM
d’ASPACE, la piscina. Es tracta d’una piscina de 13 per
7 metres, d’aigua calenta i totalment adaptada amb cadira
hidràulica, grua, escales i pasarel·la per realitzar la marxa.
Com totes les obres noves, posar a punt la instal·lació i acon-
seguir el seu rodatge té la seva feina. I, a ASPACE, no hem
estat una excepció. Des de setembre estem treballant per la
bona gestió, i per un òptim funcionament, i procurant que el
màxim d’usuaris passin per les nostres mans i puguin gaudir
d’aquestes instal·lacions. Això ens ha portat a treballar d’una
manera molt més acurada, pendents de tots els detalls,
minimitzant inconvenients.
Cal destacar la bona predisposició del personal d’ASPACE
per tal de que l’activitat de piscina es pugui realitzar, i des-
tacar també, i sobretot, la gran satisfacció dels nois i noies
i les seves famílies amb les condicions tant personalitzades
i de qualitat que ens permet tenir la nostra pròpia piscina.
Així doncs, un cop passats els primers mesos de proba po-
dem dir: gaudeix de l’esport al CIM… això no para!.
C om tots sabeu el 4 de desembre de 2009 va ser un
dia gran per ASPACE i els PCs ja que es va posar la 1a.
Pedra de la Residència que hauria de ser la Joia d’ ASPACE.
Ara, al cap de quatre anys i mig, s’ha fet realitat el somni de
tots nosaltres perquè ja està acabada.
Llavors em van demanar que fes la ressenya d’aquell acte
i ara m’han demanat que fes un article des del punt de vista
d’un PC. que ha estat tota la seva vida vinculat a aquesta
Associació i que viu en una Residència. Per a mi el CIM (Cen-
tre Integral Montjuïc) és el lloc ideal per viure un PC ja que
és una Residència espectacular. Hi ha de tot i està enmig
de la natura.
Per circumstàncies familiars fa 6 anys vaig haver d’anar a
viure a una residència de gent que no és PC. i que està a fora
de Barcelona, cosa que dificulta estar a prop de la família
i dels amics de tota la vida. Per això crec que el CIM serà la
Residència ideal per nosaltres perquè serà atesa per gent
especialitzada amb els PCs i estarem atesos com a tals.
Penso que una residència per PCs ha de ser un lloc on aquest
se senti considerat i que pugui prendre les decisions que
consideri més adequades, per a la seva vida, en cada mo-
ment (evidentment amb el vist i plau dels professionals que
l’estiguin atenent en aquell moment). També ha de poder
desenvolupar les seves aficions i les seves habilitats. No s’ha
de sentir pres allà dins sinó que ha de saber que té un lloc
on estar-s’hi en qualsevol moment i a on pot anar a dormir
quan ho necessiti.
Com he dit, jo visc en una residència on hi ha gent que ha
tingut algun accident o una malaltia que l’ha deixat en una
cadira de rodes. Aquesta gent, normalment, no té massa
l’esperit de superació que tenim els PCs i no té la “necessi-
tat” de veure el món ni d’integrar-se en ell. En canvi nosaltres
sempre hem volgut la integració a la societat que també
formem part. El CIM ha de ser un mitjà per a aquesta integra-
ció i al mateix temps una assegurança on poder viure amb
dignitat. Crec parlar en nom de tots els PCs si dic: GRÀCIES
ASPACE PER L’ESFORÇ QUE HEU FET!!
ASPACE ja pot dir amb orgull “HEM FET EL CIM”.
UNA RESIDÈNCIApER pC’S
aspace aspace
COMENçA EL RESpIR FAMILIAR A LA RESIDÈNCIA!!!
Escrit per
Escrit per
Escrit per
Responsable d’ASPACE ESPORTS
Responsable de ASPACE LL
UNA EXpERIENCIA INOLVIDABLE
La Fundación Deporte & Desafío en colaboración con la
Fundación Jesús Serra de Catalana Occidente, organi-
zó un curso deportivo para personas que tuvieran alguna
disminución, especialmente pensada para hijos de los tra-
bajadores de la Cía., con sus respectivos acompañantes.
El curso era en Palma de Mallorca y duraba cuatro días.
Fueron cuatro días fantásticos por el buen ambiente que
había y todos los pasamos estupendamente bien.
Salimos el jueves 2 de octubre hacia Palma y el vuelo duró
treinta minutos. Al llegar al hotel descansamos un poco
y salimos a pasear. Comimos en un restaurante y regre-
samos al hotel con el tiempo justo para reunirnos con el
resto del grupo que habían llegado con el vuelo de Madrid.
Nos conocimos todos y entonces nos comunicaron el pro-
grama que teníamos pues habían unos cambios de última
hora. Después cenamos en el hotel.
Al día siguiente, viernes 3 de octubre, nos dividimos en
dos grupos, un grupo fuimos por la mañana a hacer un
deporte del que hasta entonces no había oído hablar, que
se llama Blockart. Es un deporte que consiste en ir en una
especie de vehículo de cuatro ruedas y que no importa el
sexo ni la edad que se tenga, sino el peso y las ganas de
practicarlo. Se tiene que poner uno sentado, estirado en
una postura cómoda. Para manejarlo tiene una especie de
barra para maniobrar la vela según venga el viento. Claro
está esto lo hicimos con los monitores.
Después de comer fuimos a la piscina para hacer el curso
de buceo donde aprendí a respirar bajo el agua con botella
de oxígeno. Después nos fuimos al hotel para descansar
y cenar.
El sábado 4 de octubre fuimos por la mañana al acuario.
Vimos los peces y después buceamos en el mismo acuario
nadando junto con los peces. Fue muy divertido.
Luego fuimos a comer a RANCHO GRANDE. Allí el que
quería podía montar a caballo o bien ir en carro. Y ya cuan-
do terminamos volvimos al hotel.
El domingo 5 de octubre después de desayunar teníamos
la mañana libre y salimos de compras. La mayoría com-
praron ensaimadas para llevar a casa. Yo me compré una
y me la comí allí. Volvimos al hotel, cogimos las maletas
y nos fuimos al aeropuerto.
Subimos al avión de vuelta a Barcelona y la aventura se
acabó.
Lo pasamos muy bien todos, porque había un buen am-
biente fantástico y todos disfrutamos hasta el último día.
Me ha quedado muy buen recuerdo para siempre de la
experiencia vivida. Y quiero dar las gracias a Anna Vidal
por acompañarme en esta experiencia.
Cuando me llamó José Ramón para que le acompañara
a una salida deportiva no lo dudé ni un momento.
Hace ya unos cuantos años que nos conocemos. Primero
en el taller de Numancia, luego en Badalona y ahora en la
actividad de natación de adultos. Me planteó que le acom-
pañara, y a la vez disfrutara con él de las actividades que
había organizado la Fundación Deporte y Desafío. La cosa
prometía… 4 días, Mallorca, deporte adaptado y detrás una
fundación con mucha experiencia que organizaba todo el
fin de semana. Así que, esto no se lo podía perder alguien
como yo que trabaja en Aspace Esports, y de cabeza nos
fuimos: José Ramón y yo.
Allí encontramos gente de diferente procedencia. Gente
del país Vasco, Andalucía, Madrid, Valencia y Catalunya,
todos de diferentes edades, des de niños hasta jubilados,
se creó des de el minuto cero muy buen ambiente y buen
rollo y si a eso le sumas actividades como buceo en pisci-
na, buceo con rayas en el acuario de Palma, paseo en ca-
rro por el campo, blockart, turismo por Palma… No podía
haber ido mejor. Los cuatro días pasaron volando. En nada
nos encontramos despidiéndonos y esperando volver a
coincidir en otra ocasión.
Para mi fue una experiencia increíble. El solo hecho de
compartir 4 días con personas tan diferentes, tanto en
capacidades como en edad y procedencia, fue muy en-
riquecedor.
Agradezco enormemente a José Ramón, a su madre y a
Chema, por pensar en mi como acompañante para este
viaje ya que lo vivido y aprendido en ese fin de semana
fue muchísimo.
Ahora sólo nos queda mirar las fotos con José Ramón
y recordar y explicar todas las anécdotas que vivimos
esos 4 días.
Espero que más gente pueda beneficiarse de experien-
cias tan fantásticas como la que vivimos, y también creo
que en Aspace Esports podemos intentar explorar y
adaptar alguna de estas actividades!
«La línia de metro de Barcelona és una de les millors
adaptades del món» Aquesta afirmació l’ha fet el
Sr. Ricard Font, Secretari d’Infraestructures i Mobilitat de la
Generalitat, que també va comentar que el 86% de las 139
estacions de metro existents ja poden ser utilitzades per
passatgers amb dificultats físiques.
Gràcies a la llei 20/1991 de promoció a l’accessibilitat i de
supressió de barreres arquitectòniques, que va establir les
bases de la normativa a seguir a l’hora de construir les pa-
rades de metro posteriors al 91, i adequar i adaptar les ja
existents, podem gaudir d’una xarxa de metro amb un alt
nivell d’accessibilitat.
Des de l’any 2004, s’han fet una sèrie d’actuacions amb la
finalitat d’adaptar la xarxa de metro de Barcelona a les per-
sones amb mobilitat reduïda. Ascensors, rampes i altres
elements han estat instal·lats per facilitar l’accessibilitat
al metro. Què lluny queda aquella època de finals dels 80,
principis del 90, de manifestacions, on reivindicàvem amb
molta fermesa justament això! Quina satisfacció, veure com
aquell sacrifici, aquelles ganes per avançar, es van traduir
en relació a aquest tema en la llei que hem comentat i com
actualment s’està apunt de culminar aquest procés, ja que
segons les previsions aquest any 2014 les estacions que res-
ten per adaptar (les més antigues), ja en tindran el projecte
d’adequació a persones amb mobilitat reduïda.
josé ramón monforte y Anna Vidal (coordinadora de Aspace Esports) nos explican sus vivencias en un fin de semana
no convencional de deporte adaptado, podríamos decir.
Cal dir, que en aquesta minoria d’estacions per adequar,
hi trobem algunes històriques com Vallcarca, Poblenou,
Ciutadella-Vila Olímpica, Maragall, Plaça Espanya, Plaça de
Sants, Urquinaona, Rambla Just Oliveres, Poble Sec, Verda-
guer, Clot, i Jaume I. Algunes, actualment, ja estan en obres.
De totes formes, encara queden coses per millorar, com per
exemple l’espai existent entre l’andana i el vagó de metro
(anomenat gap).
L’última gran notícia en relació a aquest tema ha estat la
inauguració de la nova i adaptada estació de Passeig de
Gràcia al mes de febrer del 2014.
El Metro. Quasi a punt
personalment personalment
Responsable de ASPACE ESPORTS
Escrit per
Escrit per
Escrit per
Para poder comprender con exactitud la situación so-
cio-política en la que se encuentra nuestro país hoy en
día, es necesario remontarnos unos cuantos años atrás.
Por lo que el efecto Podemos del que se habla, o la re-
ciente crisis del bipartidismo, no aparece de un día para
otro, como veremos esto se ha fraguado por los propios
partidos gobernantes desde que subieron al poder.
Nos vamos a finales de los 70, cuando tras la reciente
caída del régimen franquista e inicios de la transición
democrática, son los dos grandes partidos los que
suben al poder, gobierno que se han repartido hasta día
de hoy. Aunque veamos pequeñas excepciones en los ini-
cios como la UCD, pero que al fin y al cabo no son más
que primos hermanos del PP y PSOE.
Parece que el pueblo llano español del que hablan
algunos, que al fin y al cabo no es más que la ciudadanía
de nuestro país, ha despertado después del largo letargo
en el que se encontraba, bajo el yugo (aunque suene duro
decirlo así) de este liberalismo económico, que a ratos ha
hecho las veces de una socialdemocracia con cara agra-
dable y maquillada, pero en la cual sigue resguardándose
el monstruo del capitalismo.
Por lo tanto el pueblo ya se ha cansado de ver casos de
corrupción hasta el aborrecimiento que incluso acaban
la capacidad de sorpresa de la gente; de ver como la jus-
ticia no es ecuánime a la hora de juzgar diferentes casos,
dependiendo de la clase social del juzgado; de ver cómo
se incumplen programas legislatura tras legislatura trai-
cionando y mintiendo así a millones de personas, recor-
tando en ayudas sociales a los sectores clave como, la
dependencia o la sanidad…y así podría seguir con muchos
más ejemplos.
A causa de este estado de excepción en el
que entra España tras la estafa económi-
ca y demás causas, surgen iniciativas
provenientes de movimientos como el
15-M entre otros…ya sea Podemos o
similar, una gran mayoría de ellas que
tienden hacia una izquierda transfor-
madora en mayor o menor medida.
A partir de aquí se pretende expli-
car cómo se ha dado un auge tan
importante de la formación fundada
por Pablo Iglesias, Íñigo Errejón o
Juan Carlos Monedero entre otros.
Aparecen diferentes explicaciones,
dependiendo de quién las pronun-
cie. Pero lo que está medianamente
claro es que el descontento general
de la gente con los partidos del régi-
men y toda esa cúpula financiera, patronal y demás han
derivado en el aumento estrepitoso de Podemos.
Esto no resta credibilidad o legitimidad a la nueva forma-
ción, al contrario, se merecen un respeto mayor respecto
a los partidos de la famosa casta (como denominan en
Podemos a la clase social pudiente que se beneficia de
su estatus social y que se aprovecha de ello para el enri-
quecimiento personal y así instaurar la pobreza extrema
en los que ya de por si son pobres, no están nada equi-
vocados en utilizar ese término, ni mucho menos). Y se
merecen esa legitimidad ya que el apoyo popular que
tienen pocas veces se había visto.
Desde la derecha actual en España, y también desde el
PSOE, se ha intentado deslegitimar a Podemos con acu-
saciones, utilizando un discurso no sólo falaz sino además
poco efectivo. Se han lanzado ataques relacionando a
miembros del partido con los estados de Venezuela, di-
ciendo así que se financia de ese estado. Parece curioso
que se oiga esto, que aunque sea del todo falso y que no
se sustenta, quienes le acusan se han financiado de mane-
ras mucho menos lícitas que esa, si es que esa afirmación
fuese cierta que no lo es.
El voto de castigo del que dispone la gente contra PP Y
PSOE, vaya a Podemos o a otro, y proveniente en muchos
casos según las encuestas recientes del CIS de antiguos
votantes del bipartidismo.
Es necesario para la democracia y por lo tanto para el
mejoramiento del país que empiecen tiempos de cambio
y que de alguna forma el miedo cambie de bando, puede
parecer que hablemos de la revolución bolchevique, pero
únicamente es un cambio político y social, que aunque
puede ser brusco, es necesario.
No hay que seguir la corriente reaccionaria en la que siem-
pre se ha visto sumergida España, no hay que temer los
cambios y más si como esta vez parecen que en mayor o
menor medida van a ser para bien, ya que siguiendo esta
línea que llevamos, sólo se puede ir a peor.
polos o opuestos polos o opuestos
pODEMOS Y CRISIS
El debat està al carrer, a la tele, als bars, als mer-
cats... i per suposat a Connexió Aspace. Com sem-
pre ens agrada estar al cas dels temes que bullen
en l’entorn social, i per desgràcia en els últims
mesos (i anys), la política, o millor dit, la ineficàcia
de la política, està en boca de tots.
En aquesta secció hi parlen dos germans, dos
amics nostres, hi parlen sobre el bipartidisme
i l’efecte “Podemos”.
Estoy totalmente de acuerdo con el hecho de que el bipar-
tidismo, (histórico bipartidismo), merece un real y severo
voto de castigo.
El problema o la duda que me preocupa es propio efecto
podemos. Podemos es realmente un soplo de aire fresco,
nos ofrece una alternativa a PP y PSOE. Sin embargo creo
que su progresión meteórica, (parece ser que en las en-
cuestas ya salen como futuros inquilinos de la Moncloa),
ha sido más gracias a una buena campaña de Marketing,
popularidad saliendo en programas de TV, y gracias a la
propia situación del país, larga crisis económica, y gracias
a los derroches de PP y PSOE en la gestión económica,
y gracias a la corrupción total, y no a los méritos que po-
dían haber ganado haciendo una buena oposición política
al bipartidismo.
Todo esto me genera una gran desconfianza, añadido al
hecho de ser un partido político muy joven y sin expe-
riencia ni política, ni en el gobierno, además de utilizar
demasiado (para mi gusto), el hecho de decir lo que la
gente quiere oír (peligro de ser populista).
Ahora que está de moda hablar de terceras vías, a mi me
daría más confianza valorar la posible subida de izquierda
unida o de UPID (para los que son más de derechas) como
voto de castigo al bipartidismo, básicamente porqué
tienen más experiencia política.
Entiendo que muchas personas puedan pensar que
Izquierda Unida y UPID, serían distintos perros con los mis-
mos collares, y que prefieran el cambio y el aire fresco de
podemos, pero yo no lo veo claro, permitirme el beneficio
de la duda.
EL BIpARTIDISMO SE MERECE UN VOTO DE CASTIGO, pERO NO ME FÍO DE pODEMOS.
pODEMOS Y CRISIS DEL BIpARTIDISMOjesús Sierra, hermano de uno de los nuestros, es una persona muy activa y comprometida socio-políticamente. Le
hemos pedido su opinión sobre el mapa político, la opinión de un joven de 20 años. La opinión del futuro.
Luís Sierra se mide con su hermano en estos polos opuestos con temática política. Hace muchos años que nos cono-
cemos con Luís, es de aquellas personas que nunca te falla, y aunque no le gusta mucho mojarse, en esta ocasión lo
ha hecho dando su opinión sobre un tema cansino, la política.
Publicitat
Lucía tuvo sin problemas a una rolliza
niña a quien llamaron Sara y estaban
en el piso que alquilaron ella y Juanjo
en Nou Barris, donde él de madrugada
repartía prensa escrita. Luís escogió a
una opulenta colombiana como susti-
tuta de Lucía, que Cristina le echaba
en cara que la había escogido más por
atributos pectorales que por otra cosa.
Luís se defendía de la amenaza que
recibió su narrador de cortarle todo
lo que le cuelga si en la próxima re-
vista no le pide perdón por no haber
sido invitado a la celebración de la re-
vista 25 i a visitar la lujosa residencia
de ASPACE. El irónico narrador es-
taba muy tranquilo porqué pensaba
que al ir siempre sentado no le cuelga
nunca nada.
Un día la pareja hablaba de la jubila-
ción del año 2014 y Luís dijo:
—Es que, aparte de la metedura
de pata de los elefantes (con perdón
incluido) y de sus muchas concubinas,
la metió hasta el fondo al elegir el nom-
bre de su sucesor sabiendo los males
recuerdos que nos trae a los catalanes.
A nosotros nuestro narrador nos hace
hablar en castellano porque él ya hace
el crucigrama en catalán; así cumple
con el bilingüismo imperante. Pero no-
sotros hablamos en catalán y forma-
mos parte de la gran via que atravesó
toda Catalunya (con ny).
—Además, la pandilla de Madrid
nos está quitando el catalán –intervi-
no Cristina–, nuestra querida lengua
y una de las más antiguas de Europa.
Aunque nosotros no podamos hacer
proselitismo, lo que sí que podemos
y debemos hacer es defender nuestra
identidad, sobre todo, nuestra lengua:
el catalán. Es un sentir popular por
encima de actitudes políticas lícitas
o no, y a pesar de asumir formas no
honorables de cierto cabecilla del ca-
talanismo.
Luís, volviendo a la jubilación del año,
añadió:
—Si su matrimonio ha durado tan-
to tiempo porque la mujer le enseñó la
postura que lleva el nombre del genti-
licio de los hombres de su país.
—Veremos si la de los telediara-
rios pone en vereda al sucesor por-
que todos los de su estirpe les gusta
probar otras camas. Y tú tampoco te
salvas porqué cuando salía la de los
telediararios te embobabas y no por
las noticias.
—De todos modos, me quedo con
tus muslos, cariño.
Fa uns mesos i a través de les xarxes socials vam veure aquest
curtmetratge que volem compartir amb tots vosaltres. És un
curt dirigit per Cesar Ríos i protagonitzat per José Sacristán
i Vanesa Lorenzo. El contingut del curt és un homenatge a
totes les persones amb diversitat funcional que es veuen
abocats a defensar els seus drets com a ciutadans, i a lluitar
cada dia per fer-se visibles i no caure en l’oblit.
Ens anima molt veure com persones famoses com els
protagonistes s’impliquen en projectes solidaris i de
conscienciació com aquest.
Us animem a trobar-lo per internet. Si voleu compartir la
vostra opinió en veure’l ens podeu enviar un mail a :
connexio@aspacecat.org
ROSAS Y ESpINAS SOBRE REUDAS CORTO“EL ASCENSOR DE ROMEO”
DOBLE V DOBLE V DOBLE V
pASSATEMpS
enjoy enjoy
(Luís roberto Arturo y Cristina de los Álamos Caídos –dos “tetras” con eléctrica–, platican de su pasado. Ella hace
informática y pediatría. Él consigue trabajo de informático. Ella entra en una residencia. Él conoce a juanjo, un joven “sin
papeles”. Cristina hace prácticas de pediatría. Le proponen a Luís introducir droga. Con juanjo abre un locutorio con
Lucía al frente. Luís entra en la residencia y les dan una habitación. Critican no poderse casar y la “resi” es trasladada.
juanjo y Lucía se casan y Luís explica cómo escribir fácil. A Cristina le ascienden.)
Capítulo
XXVI
www.aspace.catUs convidem a fer una ullada a la renovada web d’aspace, hi trobareu informació de tots els serveis i dels
diferents centres. És un bon recurs per estar al dia de tot allò que te a veure amb la nostra associació. Des de
la pàgina pots accedir-hi al facebook d’aspace, veure els tweets, al blog del centre de poble Nou, al Facebook
del Centre d’Integració social Aspace Badalona...
www.deporteydesafio.comLa Fundación Deporte y Desafío es una institución privada sin ánimo de lucro. El objetivo principal es la
integración social de las personas con discapacidad física, intelectual o sensorial, a través del deporte.
Con la práctica de deportes como el esquí alpino, esquí náutico, golf, equitación se trabajan valores como
la superación, la progresión social, y promueve la independencia, la autoestima.La Fundación contribuye
también a la formación profesional e inserción laboral de sus participantes, compaginando la organización
de actividades deportivas con cursos enfocados a su integración en el mercado de trabajo, posibilitando de
esta forma su completa integración.
www.centrescivics.bcn.catSi no has descobert encara el munt de possibilitats que t’ofereix un centre cívic, aquí tens la pàgina web on
trobaràs tota la informació i programació. Els centres cívics són un espai obert a tothom, i acostumen a tenir
un molt bon nivell d’accessibilitat. Els centres cívics són com una finestra oberta, on pots explorar des de
temes culturals, establir relacions, i aprendre.
www.catalunyaenminiatura.comDeclarat d’interès turístic Catalunya en Miniatura és un espai on podras gaudir d’un circuit de maquetes dels
monuments i edificis més representatius de Catalunya. És un bon plan per passar un dia a l’aire lliure, en un
entorn amb tots els serveis i totalment adaptat.
ENCREUAT:HORITZONTALS: — 1 Transport públic pràcticament ja tret de circulació (en plural). — 2: Conjunt de flors que s’acostuma a regalar. Plat típic de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i El Garraf. — 3: Una família de proteïnes d’ADN amb una alta especificitat conseqüència d’unió. Mirador. — 4: Localitats de Navarra. Vocal. — 5: Que té ales (a l’inrevés i en femení). Una pel·lícula estaundienca de ciència ficció de 1982. — 6: A la mitologia grega, fill d’Eupàlamo, famós per haver construït el laberint de Creta. Vocal molt oberta. — 7: Una de les deu parts en què es divideix un tot (a l’inrevés). Beguda alcohòlica que es crema a les cantades d’havaneres (a l’inrevés). — 8: Consonant que serveix per fer molts plurals. Tradicionalment, el viatge que era un gran joc de la caça, però avui dia sovint es refereix als viatges per observar i fotografiar la vida silvestre. VERTICALS: — A: Coses que estan unides en forma de trena. — B: Que tenen el cabell tallat al cero (en femení). — C: Ocultades. — D: 1.000. Espasa. — E: 15 (a l’inrevés). Substantiu que s’utilitza per definir els colors estàndard de pintura i revestiment. Consonant. — F: La base de dades terminològica multilingüe de l’EU. Moviment del mar. — g: Organització terrorista que diuen que s’ha dissolt. Vocal. Metall preciós. — H: Joc de cartes per jugar una persona sola.
A12345678
B C D E F g H
SOLUCIó: — Tramvies. — 2: Ram. Xató. — 3: Epac. Tal.— 4: Nagore . — 5: adalA. ET. — 6: Dedalo. A. — 7: èser. noR. — 8: S. Safari.
Publicitat
Escrit per
V ictor es una persona divertida, ácida, con un peculiar
sentido del humor como podréis ver a continuación.
Aplica a rajatabla esa máxima de reírse de uno mismo. Es
joven y todavía tiene mucho camino por recorrer. Actual-
mente busca trabajo… le gustaría probar de monologuista…
Hola, me llamo Víctor y soy subnormal.
Ayer perdí 20 euros, los llevaba en el bolsillo y yo sin oficio
ni beneficio.
No os preocupéis porqué me llame subnormal, esto es como
la canción de Paco Porras del miembro viril, tiene nombres
mil, pues, conmigo pasa lo mismo: subnormal, anormal, re-
trasado, y ahora viene la que más me gusta, discapacitado.
Yo ya había asumido que lo era. Pues resulta que ahora nos
llamamos personas con diversidad funcional, esto es como
si a los negros les llamásemos personas con diversidad tonal.
Yo lo único que quiero es que no discriminen, a mí ya me
discriminan, siempre piensan que voy borracho, el otro día
ni más ni menos, estaba en el lavabo de un bar y a mi lado
había otro chico, en eso que me pregunta: “oye, como estas
tío?”, yo le respondo “bien” y él me dice “vaya taja que llevas
chaval”, entonces le digo “no no, pero si soy así”, y él me
sale con «tranqui si yo también llevo una buena tortaaaaa...”.
Estas situaciones me pasan muy a menudo. Hace tiempo
que tengo mucho miedo porqué resulta que mi abuela tiene
Alzheimer y a veces voy a pasear con ella, y pienso que si
alguien escucha la conversación de besugos que tenemos…
yo le digo “me dejas dinero para comprar” y ella me dice:
“oye, cómo te llamas”, y yo respondo: “Víctor”, y a continua-
ción le digo: “te cojo el dinero del bolso” …, van a llamar a la
policía pensando que un yonki está robando a una pobrecita
viejecita, yo ya me veo en comisaría justificándome “no soy
yonki, soy una persona con diversidad funcional”.
A Pesar de todo me siento un chaval afortunado, un día
saliendo del trabajo estaba lloviendo y una chica me dijo
“me puedes acompañar hasta mi portal con el paraguas”, yo
asiento con la cabeza, al llegar a su portal, incrédulo de mí,
se quita las bragas… En teoría, este es el sueño de cualquier
tío, el problema es que la chica tenía 80 años.
Para acabar os explicaré, que un día me intentaron atracar 2
tíos, yo cansado de que en los últimos meses me intentaran
robar en 2 ocasiones, cuando me dijeron por tercera vez
“dame la cartera o si no te rajo”, yo les dije “queréis acabar
como yo”.
El 3 d’octubre de 1977 va ser un dels dies importants per
Aspace. Aquest dia es va inaugurar el que havia de ser la Re-
sidència estrella de l’Associació i que finalment no va poder
obrir com residència per problemes econòmics.
El que si va funcionar 12 anys va ser el Taller Ocupacional
on hi havia diversos tallers que intentaré explicar un a un. El
més important era el de Plàstic perquè era el que ens donava
més beneficis als nois. En aquest taller hi havia una màquina
injectora per fer peces de plàstic (segons el motlle que hi
posséssim) Fèiem taps per les colònies Puig, aixetes per
obrir el gas de les cuines de la casa Corberó, i altres peces
que ara, després de 37 anys no me’n recordo. Un altre taller
important pel nostre benefici econòmic era el de Bugaderia
on rentàvem les tovalles de diferents restaurants. També hi
havia la Fusteria on bàsicament fèiem palets per a una em-
presa, nius d’ocell per Icona, casetes per gossos, etc. Final-
ment hi havia Tapisseria on fèiem tapissos de diferents estils.
A part d’aquests Tallers també es feia una revista “La Co-
munitat d’Alella” Penseu que en aquells anys, d’ordinadors
,res de res. La revista la fèiem amb una màquina d’escriure
elèctrica IBM que tenia les lletres amb una bola que es podia
canviar per fer diferents tipus de lletra. Per sort també tenia
una cinta per esborrar. Un cop feta la revista la dúiem a la
impremta a fer la tirada que volíem.
Per mi varen ser uns anys molt macos perquè des del primer
dia Aspace va confiar en mi i em va posar a Secretaria. La
meva feina era portar els comptes del Centre. Feia els rebuts
de cada mes, els cobrava, pagava les factures, etc. Com he
dit abans, tot això sense ordinador. A final de mes copiava
el llibre de caixa i el passava a l’oficina central que està a
Barcelona. La meva feina també era rebre les trucades i avi-
sar el personal amb una sèrie de timbres repartits per tot el
Centre. Cada treballador tenia un codi Morse i jo els avisava
que tenien una trucada.
El problema era que la majoria dels nois vivíem a Barcelona i
cada dia havíem d’anar i venir amb un autocar que no estava
adaptat. Hi havia nois que es passaven quasi dues hores a
l’autocar, depèn d’on vivien.
La llàstima va ser que, estant tot muntat per començar a
funcionar com a Residència no va ser possible per qüestió
econòmica.
Jordi Dam
enjoy cuéntame
MONóLOGO
7 DIFERÈNCIES
(
ASpACE jA VA TENIR UNA RESIDÈNCIA!
Escrit per
La Redacció
Escrit per
Fet per
Hola Sandra:
Te escribo aún sabiendo que te has ido y que en el camino te vas a encontrar con los que han emprendido tu mismo viaje, entre ellos tu madre.
Cuando volví de mi “veraneo” entre mi casa y la playa, dos bodas, un golpe en el coxis, rabadilla para los legos en la materia ¡Eso duele mucho! y un desfile de asistentes personales, ya que la que tenía me dejó casi sin despedirse, no te preocupes, encontré otra, buena gente y estoy bien con ella ¡Es lo que tienen los pueblos!. ¡Menudo verano!. Como te decía, ¡Es que me enrollo sola!, cuando volví supe que querías irte pero no tenías la fecha decida. No me avisaron de tu fiesta de despedida, no hubiera ido, aunque te quiero mucho sabes que esas fiestas de despedida me ponen muy nerviosa y evito ir, pero ese día, curiosamente, me acordé de ti. Estaba recién operada de la muñeca, del túnel carpiano, molesto, incómodo y cabreada con los médicos que no saben que es un paralítico cerebral. ¡Cuántas veces habremos tenido esta conversación sobre médicos ineptos!. Como ves un principio de curso precioso. Estoy un poco descentrada, cabreada y molesta pero pasará.
Después de ponerte al día de mi calamitoso verano e inicio de otoño, también ha habido cosas buenas, ¡no nos quejemos tanto!, tengo una foto mía en el libro de fiestas de Pego y tengo ya lámparas en mi casa, por ejemplo. Te diré que nos has hecho una gran putada yéndote. Nos hemos quedado aliviados, por una parte y tristes por otra. Siempre estabas con una sonrisa en la recepción de mi colegio, perdón ahora lo llaman “El Centro”, pero para mí cuando hablo contigo es “mi colegio”. Cada vez quedamos menos de los que conocimos los inicios del cole y su espíritu.
Tú con tu carácter abierto, llamando a las cosas por su nombre, tus ideas de izquierdas y tu sindicalismo, esos ideales te han dado más de un disgusto, eres de las mías, no nos callamos ni bajo el agua. Tu cuerpo grande como tu corazón que da gusto abrazar, tu trato cordial. Contigo puedo hablar de todo, desde de tíos, pasando por política y arreglar el mundo, hasta de la familia, esas cosas que sólo pareces entender tú y aunque sepas lo que voy a decir, te esperas a que lo diga.
Hemos aprendido mucho la una de la otra y nos respetamos, no recuerdo haber discutido nunca contigo. Siempre me preguntas por mi madre, la pobre tuvo un jamacuco y le está costando recuperarse pero ahí está al pie del cañón. Es fácil hablar contigo. Eres una persona buena, sensata, sensible, te gusta tu trabajo a pesar de todo. Siempre hay buen rollo con tus compañeros, al menos esa es la impresión que da aunque siempre hay grupitos, como en cualquier trabajo y tú no vas a ser menos. ¡Qué sería de Joma sin ti y de ti sin él!, creo que formáis pareja de hecho laboral!
Ahora podrás fumar sin que te digamos que fumar es malo para la salud. ¡Mira que llegas a fumar!. Podrás comer sin preocuparte si engorda o sube la tensión. Podrás escribir matalassos, sin que la profesora te castigue por no decir colchones y vestirte como te de la gana, ¡o no vestirte!.
Sandra: Te escribo esto porque sé que te gusta como escribo, lo que pasa es que no sé si es mi mejor discurso, seguro que cuando lo leas te parecerá genial pero creo que esta vez me ha quedado flojo. Sólo una cosita más. Mientras te recordemos no te habrás ido de nuestras vidas por tanto no te irás nunca de nuestras vidas, al menos de la mía.
Bon vent i barca nova!. ¡Hasta siempre y buen viaje!.
Besos,
Rosa Ortolà16 de noviembre de 2014
recorda
A SANDRA BARBETA
Centre Especial de Treball
SI VOLS QUE LA TEVA EMpRESA SIGUI SOCIALMENT RESpONSABLE
TREBALLA AMB NOSALTRESOFERIM TOT EL QUE NECESSITES
ASPACET el Centre Especial de Treball d’ASPACE Barcelona, és una iniciativa social que té com a objectiu formar i integrar laboralment persones amb paràlisi cerebral i altres patologies del desenvolupament en els diferents àmbits de treball.
IMpRESSIóRESpONSABLE
COpISTERIA I REpROGRAFIA
IMpRESSIóDIGITAL
MAILINGS I MANIpULATS
SERVEIS DE SECRETARIA
ESTUDIDE DISSENY
INSTITUTFUNDACIÓPRIVADA
TALLER DE CUINA FÀCILDurada: 8 hores (sessions de 2h).
Horari: Dijous de 18:00 h. a 20:00 h. (4 sessions).
Lloc: Cuina del CIM (Centre Integral Montjuïc)
Docent: Toño (cuiner professional)
Places limitades
Gratuït
Fa temps que volíem organitzar un taller de cuina, i gràcies a les noves
instal·lacions del CIM, que disposa d’un nou i modern espai per cuinar, us
podem oferir aquesta experiència.
Es tracta d’aprendre, conèixer, practicar, jugar amb els aliments, per tal de fer
una cuina fàcil i assequible a les persones amb diversitat funcional. Aprendre
receptes i trucs que ens ajudin en el dia a dia a la cuina.
Els interessats a participar en aquest Taller de Cuina ens ho podeu fer saber
a través del e-mail, connexio@aspacecat.org, i ens posarem en contacte amb
vosaltres per tal de donar-vos la informació de la data en que començarà el
taller.
ORGANITZA
Recommended