POEMAS RELACIONATS AMB ELS SENTITS DE AUTORS CATALANS

CATALÀPABLO ELIZALDE RAMOS

3 ESO B11-05-2015

LA VISTA

A LA VISTA D'UN ESQUELETO O D'UNA CALAVERA

Vinga el discurs a fer anatomia mental d'aquesta horrenda calavera. Note el número, l'orde i simetria dels ossos que s'observen dins sa esfera. Esta màquina, que alta subsistia, de dos-cents i cinc ossos consta entera; multiplicant-los Déu, per a ensenyar-te quant deus, per a adorar-lo, doblegar-te. Aquí està lo cap, a on presidia l'enteniment, monarca amb tanta glòria; aquí lo sentit comú, la fantasia, l'estimació i la memòria;

aquesta era la casa a on residia l'altiva presumpció i la vanaglòria, d'a on, expel.lida la millor potència, sols hi habita l'aire per herència.

Aquí era la vista llicenciosa, que, incauta divagant, poc recatada, la ponçonya de Venus deliciosa tal vegada begué en copa dorada; per aquí la saeta contagiosa de Cupidó tal volta trobà entrada, i en lo més viu del cor féu tal ferida que en un obrir d'ull llevà la vida. 

Ulls desllustrats, vacisos i espantosos, com plorarien, si possible fóra, per eixos dos forats, rius caudalosos de dolor i amargura duradora! Oh com serien ara més ditxosos si fossen estat cegos fins a esta hora!, pues tancades les portes a l'ofensa era segura o fàcil la defensa.

Qui hauria mai pensat que una fatxada tan hermosa, gallarda i placentera, una carn tan purpúrea i encarnada, tapàs aquesta horrenda calavera? Aquella pell sutil i delicada un sac d'ossos pròpiament era. Ah!, humana bellesa, si s'apura, quant superficial és ta hermosura! 

Ea!, vil apetit que desitjaves aquella elegant espècie hermosa, aquí tens ara lo que anhelaves, toca, besa, adora, abraça, gosa, mira, admira, adora, ta mà hi posa. Puix, allò que aleshores luxuriaves, era això que ara veus, i no altra cosa, sens faltar-li a l'essència que tenia sinó un vel sutilíssim que ho cobria.

Aquí, per últim, en poc lloc hi havia un món petit i abreviat; i ara ja no és món, ni petit, sinó que sia un món finat en foc. Mira, repara les cendres que est cadàver 'vui en dia quasi calentes té dessota encara, que per major oprobi i vilipendi són les relíquies del passat incendi.

FRA AGUSTÍ EURA

LA VACA CEGA• Topant de cap en una i altra soca,• avançant d'esma pel camí de l'aigua,• se'n ve la vaca tota sola. Es cega.• D'un cop de roc llençat am massa traça,• el bailet va desfer-li un ull, i en l'altre• se li ha posat un tel: la vaca es cega.• Ve a abeurar-se a la font com ans solia,• mes no amb el ferm posat d'altres

vegades• ni am ses companyes, no: ve tota sola.• Ses germanes, pels singles, per les comes,• pel silenci dels prats i en la ribera,• fan sonar l'esquellot, mentres pasturen• l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

• Topa de morro en l'esmolada pica• i recula afrontada; però torna,• I abaixa'l cap a l'aigua, i beu calmosa.• Beu poc, sens gaire set. Després

aixeca• al cel, enorme, la embanyada testa• amb un gran gesto tràgic; parpelleja• sobre les mortes nines, y se'n torna• orfe de llum sota del sol que crema,• vacil·lant pels camins inoblidables,• brandant llànguidament la llarga cua.

• JOAN MARAGALL

Com'hagui la Fama vista

Com hagui la Fama vista,dupti molt sa fictio.

L’anima, sens culpa, trista,esforça·s cercant de vista

si vera alli la Raho.Ni viu Raho ni Ternor,

per qui dehien que·m citaven;d’on me feu dolor lo cor,

no perque tingues gran por,mas fastig dels qui·m portaven.

FRANCESC MONER

A LA MORT DE NISE Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,

rompudes per ferir més doloroses, que, llevant-me les plomes amoroses, deixau al cor les puntes més agudes!

Flames més eclipsades que vençudes, aurores algun dia lluminoses,

ombres ja de ma vista tenebroses, tenebroses, mortals, però volgudes.

Principi trist de penes inhumanes, terme feliç de l’ànima afligida que per alívio son dolor adora; fletxes sereu i flames soberanes si llevau a mon cor la trista vida

per donar a mos ulls eterna aurora.FONTANELLA I GARRAVER, FRANCESC

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,

si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,i podré sense peus anar vers tui sense boca podré encara conjurar-te.Lleva’m els braços i t’agafaréamb el meu cor, bategarà el cervell;i si al meu cervell tu cales foc,llavors et portaré en la meva sang.

RAINER MARIA RILKE

TACTE

Ara        Hi ha un dia que recordes el tacte de la 

roba que duies de lpetit, a màgia dels jocs que inventàvem. Potser recordes també com eren les distàncies, l’extravagància de les altures o les cabanes que feies amb una pedra i quatre canyes seques. Airit, sent que la infantesa ens va ploure damunt i ja hem deixat d’estar banyats. Per què passa tan aviat el rampell i la velocitat de la tendresa infantil? Quan vàrem deixar de ser els dies per començar-los a contar? Quan els vàrem transformar en mesos i després en anys?

Airit, la dolçor es va quedar allà, al cap de setmana i l’excursió, a l’escola, la genollera i el riure del pati. La pressa de créixer ens ha deixat tot soles i ha fet que de totes les col.leccions que fèiem només ens quedi la dels records. Adhesius inconscientes per anar omplint els nostres mars de consciència, els paradigmes de la identitat. 

      Ara desitjaria tornar a tenir els ulls de l’infant perquè em permetessin córrer innocentment darrere el futur que fuig. Els ulls de l’infant per agafar tots els coneixements, vivències i colors que no vaig poder agafar. Per ser capaç d’oblidar tots els que vaig adquirir i no m’ajuden, els que em pensen dins la raó.Voldria tenir ulls de nin, Airit, per estimar-te com record que estimava, perquè ara entenc que aquesta és l’única manera. El nin estima perquè estima, no pensa que ho fa. L’amor el té, no el cerca. S’atraca molt a l’essència, però no ho sap i no li importa i la gaudeix.

CASTANYER I BACHS, PAU

DÓNA’M LA MÀ Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,no ens miraran; miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.Dóna’m la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluuens portaran la salabror que amara,

a l’amor, tota cosa prop del mar:i jo, aleshores, besaré te galta;

i la besada ens durà el joc d’amar.Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar bategant,tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Alegria del tacte       A punta d’alba, quan els ulls 

pretenen,parpellejant encara,d’obrir senderes noves, en la fosca,la mà, clarivident, endevina la trama,adolorida i lenta, de les coses.Palmell de la mà estesa,cinc dits en harmonia amb tot el cos:simplicitat callada, amb què rebeml’almosta de la llum, do matinal,ofert, com aigua pura, en la doble petxina de les mans!Alegria del tacte, que fa seves les coses, cantelludes o suaus,

      que ressegueix les formes, tan diverses,i en comprova el silenci i la duresa-fusta, metall, paper, ales de papallona-.I quan, sota la llum vertical del migdia,tanquem els ulls, i el món s’esborra,tot d’una, a frec de mà, les coses ressusciten:joc rioler de la ceguesa efímera,contrafigura de l’atzar, batec,quasi real, del món, descobrimentd’una certesa humil, que ens apaivaga…

      JORDI PÀMIAS I GRAU

Sento el vent Sento el vent

de la folliacom s'escampa

pels terrats.Uns núvols,

prou encetats,com recerquen

el migdia.Sento el vent

movent la barcai parlant

a tort i a dret.És el seny

qui va a la plaça,recomana:

allunyar el fred.JOAN JOSEP ROCA LABÈRNIA

OÏDA

MAMBO      “Mea Culpa”. Sí noi!

De nou torno a ser al lloc.Allà on les ones sonores viatgeni sense remei atanyen la meva oïda.

Després d’un dia de llarga caminada,cansat em deixo caure a la cadira.A la cambrera demano un mos reparador.

A la taula del costat quatre noies jovesconversen alegrement sobre temes vells,lliures de cap temor a ser escoltades.

O potser, en actitud desafiant i alliberadora,no oculten al món la intimitat dels 

       seus mots.Impossible resulta inhibir-se de la conversa.

No és que abans en fos ignorant. No!Però tot i així em sembla divertit.L’amic “amb dret” d’una d’elles és el tema.Riuen amb la possibilitat d’una nit de sexe.“Mambo” diu una: “Aquesta nit hi ha mambo”.I les rialles s’intensifiquen entre elles.

Quina sort que no som on érem.Noies i dones no amaguen ja el desig.Tant de bo que aquesta nit hi hagi “Mambo”.

JORDI ABELLAN DEU

MARAGDA        Em demanes un poema 

I m’obligues a prendre una instantània de les meves sensacions.Enquadro la teva mirada miop, la teva figura lleu;Enfoco el teu caràcter tolerant, la teva veu de fum.

T’imagino al meu costat, al llit, de bon matí.Estem fumant.Se sent una pluja lenta, que gairebé demana perdó.M’envaeix l’assossec de les teves paraules i… Dormitejo.No puc, no vull moure’m.

La pluja mort, però el dia no.Tu et vesteixes amb unes llentilles: ja ets una altre.Jo tracto, en debades, d’alentir la meva edat,

        calçant texans esquinçats, vestint els ulls de dol. El cambrer ens serveix cafè i tu segueixes parlant.Ell es detura quan, de nou, tornen al carrer.Ni ha hagut prou amb l’harmonia dels teus moviments,Amb aquesta veu que esgarrapa amb suavitat, amb una mirada fugaç.S’ha produït l’encant!Es diu Diamant, es pèl-roig i té els braços forts.Quan tu l’encerclis amb els teus i li parlis a l’oïda,els seus muscles es tensaran i deixarà de ser un nen.Quan la llum de l’albada, tímidament, tregui el nas:No voldrà, no podrà prescindir de la nit.

CAIROT BURDON LLAHI

Veus al meu cap

   Veus que sentó quan no estasVeus al meu capSenyals del futurSenyals del passatRes te sentitEn aquest mon D ignorants desgraciatsVeus al meu cap Imatges que venen i van Paraules insignificantsRécords indescriptiblesD'un passat per oblidar Veus al meu cap.

     No en deixen concentrarme En la feina mes cansada Que us pogueo imaginar La de treballar al costatDe la noiaQue va cambiar el futur Quan vam estar juntsSense cap miramentAl que podria pasar Veus al meu cap

GUILLERMO MUÑOZ

ODA A ESPANYA• Escolta, Espanya, - la veu d'un fill• que et parla en llengua - no castellana;• parlo en la llengua - que m'ha donat• la terra aspra:• en'questa llengua - pocs t'han parlat;• en l'altra, massa.• T'han parlat massa - dels saguntins• i dels que per la pàtria moren:• les teves glòries - i els teus records,• records i glòries - només de morts:• has viscut trista.• Jo vui parlar-te - molt altrament.• Per quE vessar la sang inútil?• Dins de les venes - vida és la sang,• vida pels d'ara - i pels que vindran:• vessada és morta.• Massa pensaves - en ton honor• i massa poc en el teu viure:• tràgica duies - a morts els fills,• te satisfeies - d'honres mortals,• i eren tes festes - els funerals,• oh trista Espanya!

• Jo he vist els barcos - marxar replens• dels fills que duies - a que morissin:• somrients marxaven - cap a l'atzar;• i tu cantaves - vora del mar• com una folla.• On són els barcos? - On són els fills?• Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:• tot ho perderes, - no tens ningú.• Espanya, Espanya, - retorna en tu,• arrenca el plor de mare!• Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;• que el plô et torni feconda, alegre i viva;• pensa en la vida que tens entorn:• aixeca el front,• somriu als set colors que hi ha en els núvols.• On ets, Espanya? - no et veig enlloc,• No sents la meva veu atronadora?• No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?• Has desaprès d'entendre an els teus fills?• Adéu, Espanya!

• JOAN MARAGALL

GUST

Amalgama       Amalgama de sabors,aliments de tota la gamma,

plata d'amanida,tota ella vitaminai suquet de peix:salabror marina, llagostins i gambes

coseta fina,rap,

i un altre peix molt similar,el nom del qual ningú no sap.

Canta l'aipot a la salai balla el vi blanc a taula.Castanyes torrades,tortell de nata,

praliné de xocolatai cafè aràbiga del millor.S'acaba un àpat rodó,aroma, gust i emoció.

BARRIEL, ISABEL

CALA Bell veure d'aigües verdes, corbs

marins al bat d'esculls ja ponents, dol

tendre acabat de ploure, cala.

Si no encerta a ser el vent que em prometia,

una nit, per al meu desfici. I al fer-me'n recer per als raigs últims

dels dies. I quan guaixe ara en l'oreig de l'espiga al sementer,

a dir-me les més simples coses: agre que en l'altre es gusta,

l'aigua als clots, túmuls, les revinclades, verdeloses

formes que hi prenguen, l'alta vergella, la mal'herba, l'aire fàcil.

ROIG , ALBERT

Acabo de tancar

     Acabo de tancarun any per a l'oblit,perdut tot l'esperit,perdut el treballar.Els homes compromesos,sense saber per on,els dirigents ofesos,són membres d'altre món.He posat cadenata un seguit de negocis,m'han traït tots els socis,m'han venut i oblidat.He anat a dormir,

     demanant a la lluna:la preada fortuna,el bon gust de ser ric.He desat els dinersa les golfes guardats,he pujat quatre sacsper menjar tot el mes.Acabo de tancarun any per a l'oblit,demà haurà partit,permeteu-li marxar.

 JOAN JOSEP ROCA LABÈRNIA

SETEMBRE

Raïm daurat i sucós,raïmet atapeït,

madures emmorenitpel bes de la solellada.

Tens el gra tan dolç i rosque sembla d’aigua emmelada.

JOANA RASPALL

OLFACTE

Vuitena elegia Salto entre les roques

fet doll il.luminat... Força alada i captiva -àngel!- oh tors de fragosa bellesa,nu i pur en el combat d’una claror que el canviava en arbre:t’alçaven tes alertes, ja complet de volada i tortura,marcat per la vermella xifra tràgica de l’èpic llamp!

Ta llarga cabellera dava asil al desig dels pujols, vivia la nostàlgia filadissa dels salzes...

I et naixien molts braços, també a tu, fillada d’una còlerad’unànimes arrels que s’enfonsaven en un sol vençut.Però la veu del vent balbucejava el meu cant en tes fulles

i, sota el tènue pèplum de la nit, en teu tronc delatava, en el pur tibament del seu dolor d’atlant de les aurores,el pes d’espai i temps -ja sense lluna ni astres atziacs-que en les verdes catifes de l’amor trena els dos agonisteseterns: l’amant i l’ànima...

Oh l’aroma de Dafne s’estenia com una bandera en l’anhelant olfacte! Més terrestre que el teu gran desig,com una ona saltares a l’encalç de la metamorfosi

d’aquella que corria vers sa fita d’immòbil duresa.Enfonsares la limfa del teu cap en l’espera apaciblede la terra florida... El mar dansava el fruit!

BARTRA I LLEONART , AGUSTÍ

A L'ALBA       Perquè així havia de ser després de 

la naixençade la llum, tan senzilla.Dylan Thomas

És tan recent el diaque encara desconfia de les coses.L’horitzó d’una mar llunyana es daurad’albes, alhora que es dauren les sendesc’una profunda aroma a camamirla.El món diu veritat des de l’olfacte.Les mans temptegen el dubte dels cossosmolt abans que els ocells celebren el prodigi

      d’un matí nou, confosos espant i meravellacom si fos la primera llum del Gènesi.

Sols el llenguatge desbordat del tactees deleix per imposar-hi silenci,però no hi ha silenci tan voraçcom el que un cos disputa a un altre cos.Un saqueig entre cossos que es desclouenamb idèntic alè, proteix o genital,al que cada solstici resssuscitaestrelles arrelades a la terra:firmaments amb perfum de camamirla.

 ESCRIVÀ, MARIA JOSEP

OLFACTE Quan l’arbre de sobte obri els seus dominis, l’olfacte implora l’ocell

eteri del cerç, —tornaré a enfilar el vendaval de la nit, la seua doside trementina, la seua ebriesa d’escriptura morta.En la paella buidada del cel, ja no hi ha menjar per a nous comensals,(udola l’horitzó en el seu miratge de ventre ofegat. El pervindre revelaen el seu hort mític.) Ara cridem, però és que sempre ho hem fetquan ens exaspera la pólvora,quan cadascú degolla la pudor del cansanci en el cubell de fem.—Tanta llum encega i arruga tota l’escriptura dels somnis.Tot l’olfacte és innocent quan respirem; davall dels rellotges d’alarma,les interminables escales del pudor de mort amb determinades certeses prohibides.Cadascú s’apressa a escriure el seu propi epitafi de xiprers.El temps és olor enmig del vaixell del teu melic. Ho sé mentreEl teu cos s’ensenyoreix de les meus mans…

ANDRÉ CRUCHAGA

AMOR

L'AMOR• Tot en l'amor s'emplena de sentit.• La força renovada d'aquest cor

• tan malmenat per la vida, d'on surt• sinó del seu immens cabal d'amor ?

• És, doncs, sols per l'amor que ens creixen• roses als dits i se'ns revelen els misteris;

• i en l'amor tot és just i necessari.• Creu en el cos, per tant, i en ell assaja• de perdurar, i fes que tot perduri• dignificant-ho sempre amb amorosa• sol.licitud : així donaràs vida.

• MIQUEL MARTÍ I POL--------------------------Llibre de les solituds

ANALISI DEL POEMA DE “ SENTO EL VENT ” ESCRIT PER JOAN JOSEP ROCA LABÈRNIA

• El poeta explica que sent el vent, aquest vent mou una barca i la barca fa soroll i porta fred a la plaça.

• El vers es d’art menor (tetrasíl·labs 4), consonant i femenina.