w w w. s i t g e s f i l m f e s t i v a l . c o m

Divendres 11 d’octubre de 2013 · Número 1

Ángel Sala

10

Byzantium

5

Eugenio Mira

9

The Zero Theorem

5

PRADO8:30 i 21:15

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 20132

TREN FANTÀSTIC!De l’11 al 20 d’octubre (ambdós inclosos)Tren directe Sitges – Barcelona SantsSortida des de Sitges: 1.30h de la matinada

Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbúsConsulteu tots els horaris, parades i preus:93 893 70 60 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: www.visitsitges.com

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www20.gencat.cat/portal/site/rodalies o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests ser-veis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

INFOrmacIó TraNSPOrTS

Compra les teves entrades anticipades a través de Telentrada de Catalunya-Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa

PREUS (IVA inclós)9€: Secció Oficial Fantàstic a competi-ció, Secció Oficial Fantàstic Especials, Secció Oficial Fantàstic Gales, Secció Oficial Fantàstic Panorama en competi-ció, Secció Oficial Noves Visions Emer-gents, Secció Oficial Noves Visions Ex-perimenta, Secció Oficial Noves Visions Ficció, Secció Oficial Noves Visions No Ficció, Secció Oficial Noves Visions Petit Format, Panorama Especial, Sessions Especial, Secció Seven Chances, Ses-sions Sitges Family, Focus Asia, Secció Anima’t i Sessions 3D6€: Secció Retrospectiva i Homenat-ges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7€: Sessions Anima’t Curts11€: Maratons, Programa doble 13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda14€: Maratons del dia 20 d’octubre4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots els cinemes)

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.NOU! Abonament 40 entrades: com-pra de 40 entrades o més i s’aplicarà un descompte del 20%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’en-trades als clients de CatalunyaCaixa, vàlid per a la compra a través de Telen-trada i amb un límit del 5% de l’afora-ment de la sala. 20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Dipu-tació de Barcelona, Carnet Jove, Targe-ta Cinesa Card, Club Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid per al titular i un acompanyant), RACC Master, RAKK 4u i majors de 65 anys.Els descomptes no són acumulables. El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que po-dran adquirir-ne dues.

* Excepcions dels abonaments Fan-tàstics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de Clo-enda, maratons del 20 d’octubre, maratons de matinada, les sessions Despertador, Abonament Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anticipades a través de Telentrada de CatalunyaCaixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon tru-cant al 902 10 12 12 o a les oficines de CatalunyaCaixa.

De l’11 al 20 d’octubre també les po-dràs adquirir a les taquilles de l’Audi-tori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dal-mau, s/núm) i a les taquilles Jardins del Retiro situades als jardins d’aques-ta societat (Àngel Vidal, 17).

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel car-rer Jesús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado.

Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9 h. a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/recollir anticipa-dament (Print at home / Ticket Mobi-le / caixers CatalunyaCaixa / oficines CatalunyaCaixa / a les taquilles se-gons horari).

Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà prioritat a la venda d’entra-des per a les sessions immediates. Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

INFOrmacIó I VENDa D’ENTraDES

El diari del festivalCOORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Alan Salvadó, Teresa Vallbona

BECARI Marc Barceló

MAQUETACIÓ Georgina Armisen, Juan Carlos Gómez, Francisco Valenciano

FOTÒGRAFS Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

EstacioBus Sitges-Barcelona | Sitges-VilanovaCinema PradoCinema El RetiroCap de la VilaJardins d’El Retiro. Taquilles centreHort de Can FalçCarrer Primer de MaigPasseig de la RiberaLa FragataAjuntamentFundació Stämpfli – Art ContemporaniPalau de MaricelEdifici MiramarPlatja de Sant Sebastià. EstandsL’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informacióHotel Meliá. Auditori. Taquilles. Punt d’informacióPort d’AiguadolçPhotocall MiradorCaixers CatalunyaCaixa

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 2013 3

No és un cotxet. En realitat, l’ar-tefacte on Rosemary Woodhouse s’aboca per mirar el seu fill nou nat és un bressol. El mira als ulls. Els ulls, tot el Mal, en majúscules, conegut i per conèixer, es concen-tra en aquesta mirada, la suposada mirada d’un sol nen que en realitat és legió.Dins l’àmbit del fantàstic s’acostu-ma a dir que l’atracció pel cinema d’horror es deu a què el gènere ens retorna a la infància. Les múltiples formes d’allò monstruós activen el nostre subconscient i ens fan viatjar temps enrere, fins als dies en què l’adrenalina se’ns dispara-

va mirant la televisió dels nostres pares, tot amagats darrere el sofà o afinant la vista per l’escletxa d’una porta mal tancada. Però aquesta és tan sols la visió romàntica. La veritat és molt més terrorífica que les pors ficcionades del record: l’horror és la mateixa in-fantesa. Donem per fet que naixem purs i què, al créixer, anem adquirint els mals hàbits i comportaments que ens fan imperfectes (alguns di-rien pecadors). Doncs no. La infan-tesa és on resideix el veritable caos insondable i maligne. Els nens, con-siderats el paradigma del bé, són (érem) realment desconeixedors

d’això, són prototips de persona moguts únicament per la seva prò-pia satisfacció (que ha de ser imme-diata). Res té més importància pel nen que el “jo”. No hi ha moral. No hi ha control. Només l’abisme.Al cinema ho van predir Mervyn Leroy (The Bad Seed), Wolf Ri-lla (El pueblo de los malditos), Sam Peckinpah i seu gang de cre-ma-escorpins, més cruels encara què el mateix Grup salvatge, i per suposat, William Friedkin, que va fer servir la ouija de Regan Mc-Neill com autopista per al dimoni Pazuzu a L’exorcista. Més recent-ment, el profeta més visionari ha

estat Michael Haneke, que amb La cinta blanca ens va demostrar que l’ou de la serp no és una metàfora, sinó una nena de 6 anys. Tots ells convergeixen en un bressol negre que la Rosemary es mira primer amb por i amb candidesa després.Com no podia ser menys, l’any del 45 aniversari de La llavor del di-able, Sitges es converteix en una terminal d’arribades per al Mal, amb especial predilecció pels es-perits infantils com els vailets caníbals de The Green Inferno, la nena de Dark Touch, de Marina de Van, o la terrorífica petita que habita al celler de Gallow’s Hill,

de Víctor García. Vosaltres tam-bé podreu abocar-vos al bressol i entendre perquè la fascinació per l’horror no té res a veure amb la nostàlgia d’una innocència perdu-da, sinó amb el record d’una època sense regles, sense normes, sense codis, sense moral. Quan encara érem reis.

Mike HostenchSots-director, Sitges - Festival

Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

La llavor del mal

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 20134

S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 16:30

rigor mortis

A pesar del origen europeo del mito del vampíro, la cinemato-grafía asiática no se ha quedado atrás a la hora de abordar este tipo de relatos. Los vampiros chinos (totalmente distintos de los ado-lescentes translúcidos de la saga Crepúsculo) son una especie que camina bien recto, con los brazos hacia delante y que se desplazan dando saltos. Aparecieron en la pantalla por primera vez a media-dos de los 80, en Mr. Vampire de Ricky Lau, un filme que iba a crear escuela dentro del género del te-rror oriental por su mezcla de fan-tástico y comedia. El actor y cantante Juno Mak –al-gunos de vosotros lo recordaréis de Revenge a Love Story, una angus-tiosa cinta estrenada en el festival hace unos años– se ha decantado por uno de los mitos de este sub-género. Todo un motivo de satisfac-ción. Eso sí: olvídense de cualquier atisbo de comedia. Rigor Mortis es una de las cintas de terror asiáti-co más destacadas de los últimos años. Amparado por la producción

de Takashi Shimizu –uno de los nombres del J-Horror, al que dio sentido con su eterna maldición–, Juno Mak debuta en la dirección con un filme cuya estética recuerda a Going Home de Peter Chan. Los primeros instantes de Rigor Mortis nos presentan a un hombre llegan-do a un bloque de apartamentos, dispuesto a quitarse la vida. Su pasado se irá desplegando frente al espectador como si fuese un puzzle. No llega a suicidarse, pues los espí-ritus que habitan la casa le tienen preparado otro final.

CineAsia

S.O.F. Panorama Competició AUDITORI 22:00

Goltzius and the Pelican company

Goltzius & the Pelican Company es la segunda de la serie de películas que Peter Greenaway dedica a los maestros de la pintura holandesa. En la primera de ellas, La ronda de noche, el cineasta galés se acer-caba a Rembrandt y, más concre-

Sense dir-nos res, els crèdits de la pel·lícula que avui inaugura Sitges ens ho diuen tot: els noms dels actors i l’equip artístic desfi-len sobre un fons d’engranatges i mecanismes, l’interior d’un piano que, de seguida, veurem alçar en l’aire, ben subjecte amb cordes, per ser traslladat a la sala de concerts on succeirà gran part de l’acció de Grand Piano. Col·loqueu bé l’esquena al respatller, relaxeu els braços i assegureu-vos de no tenir ni cera a les orelles ni par-dals ballant la conga en algun lloc del vostre cervell, perquè la nova pel·lícula d’Eugenio Mira és un recital que apel·la als sentits. És un truc de màgia sostingut. És una màquina infernal i un triomf de la tècnica. Feu-nos-ho saber si no és així, però creiem que qui ve a Sitges busca aquest tipus d’ex-periències.El film parteix d’una premissa tant senzilla com retorçada, que ens tanca en un únic espai, un sumptuós auditori de Chicago, on compartirem la sort d’un pianista condemnat a no fallar cap nota si no vol veure morir la seva dona. A partir d’aquí assistirem a un cres-cendo de tensió ple de giravolts, executat amb mestria per un di-rector que ens va robar el cor amb el seu debut, aquí a Sitges, ara fa nou anys. Parlem de The Birthday, un film de culte instantani. Grand Piano té lleugers ef luvis d’aquella pel·lícula: si la recordeu, potser

sentireu certa familiaritat amb el color vermell, amb els ascensors i els passadissos laberíntics. A més, l’insegur i trontollant pia-nista al que interpreta amb molta gràcia Elijah Wood remet i força al nuvi en problemes a qui donava vida Corey Feldman a l’òpera pri-ma de Mira.Però, sobretot, la f lamant peça de cambra amb què el realitzador

alacantí irromp a Hollywood és una carta d’amor al suspens en es-tat pur, i serà inevitable no pensar en Brian De Palma –de qui veurem a Sitges el seu darrer film, Passi-on– mentre ens deixem segrestar per la juganera i operística direcció d’Eugenio Mira, davant de la qual, un cop acabi la pel·lícula, només quedarà aplaudir com s’aplaudeix en els grans concerts.

Inauguració AUDITORI 12:15, 19:45 | RETIRO 22:45

Grand Piano

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 2013 5

tamente, al misterio que esconde una de sus pinturas más conoci-das; mientras que el tercer filme de la serie tratará sobre el arte de El Bosco. En la película que presenta-mos en Sitges es Hendrick Goltzius (finales del sigo XVI) el centro de la mirada analítica de Greenaway. Los populares grabados bíblicos del di-bujante y pintor holandés sirven al cineasta para poner en escena, una vez más, los paralelismos existen-tes entre pintura y cine. Recientemente, el polifacético Peter Greenaway apuntaba en una entre-vista que “la pintura aún supera al cine”; una afirmación que enlaza con otro de los pensamientos del artis-ta galés, la excesiva dependencia del relato en el cine contemporá-neo. Goltzius & the Pelican Com-pany aúna estos planteamientos y bajo la estética barroca propia del director penetramos en el universo creativo del pintor holandés. Lo ha-cemos por la vía de la transgresión y la provocación ya que Greenaway no duda en poner de relieve el ero-tismo y la sexualidad existentes en los pasajes bíblicos representados. La película nos muestra una vez más la radicalidad y la voluntad de expe-rimentación del director. De hecho, no es el único trabajo que veremos de él en Sitges: en 3x3D demuestra, junto a Jean-Luc Godard y Edgar Pêra, su voluntad de seguir explo-rando las posibilidades del cine. Más que pregonar su muerte, lo que hace Greenaway es llevar el cine hacia nuevos derroteros.

S.O.F. Especials RETIRO 10:15, 18:30

Byzantium

Hace ya demasiados años que guardan su secreto. Eleanor (Saoirse Ronan) y Clara (Gemma Arterton), dos jóvenes misteriosas, guapas y pobres –¿madre e hija? ¿hermanas?–, escapan del esce-nario de un crimen. Llegan a By-zantium, un hotel decadente cerca del mar. “Hay un código, sobrevivir”, sentencia Clara, que se prostituye para ganar dinero. Eleanor es más joven, va al instituto y lucha por tener una vida normal. Pero son vampiresas que tragan sangre y tienen más de 200 años. Así que lo de una vida normal no es más que un sueño inalcanzable. Byzantium cambia de rumbo cuan-do Eleanor conoce a Noel, un jo-ven raro, enfermo de leucemia y al que Eleanor confesará su secreto. Le contará su historia, ilustrada a través de de flashbacks, que se remonta a la época napoleónica, cuando su madre estaba obligada a prostituirse y ella vivía en un or-fanato. Con toques de culebrón de serie de televisión –entre los jóve-

nes nace un auténtico romance–, Byzantium es un thriller de terror con imágenes altamente poéticas, confirmando así la teoría de que el cine de vampiros –sangriento y gótico, como Byzantium– es nece-sariamente bello. La película está llena de imágenes evocadoras, que combinadas con el rostro celestial de Eleanor y al look sexy de Clara, dan una cinta más seductora que terrorífica, una historia más agra-dable a la vista que a los oídos.Neil Jordan, que en 1984 ganó el Premio a Mejor Película en Sitges con En compañía de lobos, vuelve al universo de los no-muertos dos décadas después de su adaptación cinematográfica de la novela de Anne Rice, Entrevista con el vampi-ro, obra imprescindible del cine fan-tástico de los noventa sobre Lestat, un vampiro que concede el don de la inmortalidad a sus víctimas y que años después siente la necesidad de contar su historia. Algo parecido a lo que le sucede a Eleanor, cuyas ganas de desvelar su secreto dan vida a Byzantium.

Panorama F.C. RETIRO 08:30

contracted

És sabut per tothom que mantenir relacions sexuals sense prevenció pot tenir unes conseqüències irre-versibles. Segurament, la Samantha (Najarra Townsend) també ho sap, però una nit de festa pren unes copes de més i acaba en el cotxe d’un desco-negut practicant sexe. Sense condó. Una nit boja del tot si a això se li suma que la Samantha té xicota. A partir d’aquest moment, i en només tres dies, la protagonista pateix una malèfica transformació. El primer dia, sent un calfred; el segon, li surt un morat a la panxa, l’ull se li posa ver-mell, li cau una dent, vomita sang; i el tercer... El metge no sap què dir-li, les amigues l’aconsellen que vagi a la po-licia i la seva mare li pregunta si està embarassada. La veritat de tot ple-gat? Ningú entén res, ni la Samantha, que cada hora que passa embogeix més –i no només pel deteriorament del seu cos, sinó pel canvi en l’humor, que cada cop és més agre–. Contracted narra l’empitjorament fí-sic i mental de la jove de forma crono-lògica i desemboca en un desenllaç sorprenent. Un thriller amb dosis de sexe i embolics amorosos lèsbics a mig camí entre el terror i l’indie. Una pel·lícula d’infectats que, a diferència de Contagio de Steven Soderbergh, no afecta tota la humanitat però és igual de letal. Contracted és una pel-lícula amb altes dosis de tensió on el patiment està assegurat. El jove cineasta nord-americà Eric England torna amb el que sap fer mi-llor: pel·lícules de terror. Mentre que

a Madison County els protagonistes eren un grup de joves que anaven a un petit poble a buscar la veritat sobre uns assassinats, i a Roadside una embarassada i el seu xicot lluiten per a la supervivència atrapats en un cotxe, a Contracted la jove i guapa Sa-mantha es transformarà en un altre ésser en només 72 hores.

S.O.F. Gales AUDITORI 22:45

The Zero Theorem

Terry Gilliam torna a Sitges, i ho fa per la porta gran. Arriba amb tots els honors que mereix un dels nos-tres directors més estimats. The Zero Theorem, la seva última pel·lí-cula, ha creat una gran expectació, sobretot pel retorn de Gilliam als orígens, a pel·lícules com Brazil. En aquesta ocasió, Gilliam compta

amb un repartiment d’estrelles on n’hi ha una que brilla per sobre les altres: un Christoph Waltz amb aires de John Malkovich. Amb una inter-pretació sublim (i per la qual alguns demanen un nou Oscar per a l’aus-tríac), Waltz ens ofereix un personat-ge excèntric, enigmàtic, geni dels or-dinadors i que es veurà immers en la cerca, a través del “teorema zero”, del significat de la vida... the meaning of life, com deia la mítica pel·lícula dels Monty Python. El mateix Gilliam constata: “Què dóna sentit a les nostres vides? Què ens dóna felicitat? Podrem mai tro-bar solitud en un món cada vegada més connectat? El nostre món té un control o és simplement caò-tic?”. Amb aquestes paraules podem afirmar que Gilliam, als 72 anys, encara no s’ha cansat d’aprofundir en els misteris de la vida. Ho fa, com sempre, amb un segell inimitable, mitjançant la comèdia a l’estil dels Monty Python i el barroquisme més estrambòtic. Al costat de Christoph Waltz, una femme fatale amb totes les de la llei interpretada per Mélanie Thierry. Les directrius que Gilliam va donar a l’actriu van ser clares: ella havia de construir un personatge a mig camí entre Marilyn Monroe i Judy Halli-day. El resultat d’aquesta equació val la pena. Estrenada al passat Festival de Venècia, The Zero Theorem ha sorprés al propi Gilliam. Així doncs, deixem-nos sorprendre... i ben tor-nat, Terry!

Panorama F.C. RETIRO 12:30, 20:45

The colony

Dos vells amics nostres, Bill Paxton i Laurence Fishburne, són les estre-lles convidades a The Colony, un thriller de ciència-ficció gelat, gèlid i gens glamurós. Som a la nova Edat de Gel, i els petits grups de persones que han sobreviscut a l’apocalipsi blanc s’ho maneguen com poden en colònies sota terra. Ja sabem que a uns quants us agradaria que passés alguna cosa similar: que tot salti pels aires, comptador a zero, a new beginning, aprenem d’una vegada a construir una casa i a fer cuina de supervivència, recollim una noia de bon veure enmig d’una tem-pesta i ja ho tenim tot. Aquí n’hi ha una, de noia, interpretada per l’actriu Charlotte Sullivan, a qui al festival de Sitges hem pogut veure en films com The Last Will and Testament of

Esta es la historia de un viaje de alu-cinógenos. O mejor dicho, de un mal viaje emprendido a la fuerza. Es la historia de la toma de consciencia del mismo y de la reconstrucción de la vida después de darse cuenta de que todo ha cambiado. Kris (Amy Seimetz) y Jeff (Shane Carruth) han sido víctimas del mismo experi-mento: alguien ha introducido un parásito en sus cuerpos, una droga que los somete a extraños compor-tamientos y que los aleja de sus co-rrientes vidas. Una sustancia que los unirá para siempre a un extraño ciclo natural que arranca en el ser huma-no, muta en el cerdo y termina en la orquídea. Juntos –y con historia de amor de por medio– intentaran re-construir sus confusas vidas. La recreación del viaje que empren-den los protagonistas se consigue mediante una compleja superposi-ción de planos que confunde pasado y presente, realidad e ilusión, vida y ensueño. Más allá de los diálogos, que son bastante escasos, lo su-gerente de Upstream Color es la absoluta plasticidad de cada plano, las luces cegadoras y los blancos y negros que desmontan todo pa-recido con la realidad, creando una atmósfera imaginaria. Si a una es-tética cuidadosamente moldeada se le suma unos sonidos naturales, de barro pisado y de gruñidos de cerdos, el resultado es una obra de arte ex-tremadamente bella. El director norteamericano Shane Carruth vuelve a ponerse tras la

cámara nueve años después de su aclamada ópera prima Primer, pelí-cula de ciencia-ficción, rodada en un garaje que hace de laboratorio, con un bajísimo presupuesto y que triun-fó en el festival de Sundance. Si una cosa une a estas dos acla-madas películas es su compleja construcción narrativa. El plano li-neal desaparece para dar paso a una densa red de idas y venidas. Mientras

en Primer cuatro jóvenes ingenieros descubren por accidente el viaje a través del tiempo, en Upstream Color el tiempo se mezcla como re-sultado de la droga que corre por las venas de los protagonistas. Dos fil-mes de estructura experimental que sacan a la luz los conocimientos de Carruth, antiguo estudiante de Inge-niería. Sendos ejercicios matemáti-cos aplicados a la ciencia-ficción.

S.O.F. Sitges 46 AUDITORI 14:30

Upstream color

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 20136

Rosalind Leigh o Defendor.Però potser no heu pensat en els perills. Us farem una petita confes-sió: caníbals. Els protagonistes de The Colony aniran a parar a un niu de caníbals. No n’hi haurà prou amb anar-se’n a l’habitació a emborrat-xar-se, com feia R. J. MacReady a La cosa. La pel·lícula de Jeff Renfroe podria descriure’s com un encreua-ment entre els paratges nevats de l’obra mestra de Carpenter, el sal-vatgisme de Las colinas tienen ojos i la situació desesperada de 30 días de oscuridad. Potser The Colony no inventa res nou, però apel·la a cert cinema de sèrie B que no mor mai encara que muti constantment. En aquest cas particular, es tracta d’una sèrie B de supervivència, on sovint s’han de prendre decisions dràstiques, amb tota l’adrenalina que això comporta. Prepareu-vos per passar fred i pareu atenció, no fos cas que un dia d’aquests...

Panorama F.C. RETIRO 14:30

antisocial

És la nit de Cap d’any i a Sam (Mic-helle Mylett), una jove estudiant universitària de criminologia, l’aca-

ba de deixar el seu xicot per vide-oconferència. Passarà la vetllada amb cinc amics en una casa, però el que havia de ser una innocent festa de Cap d’Any –amb alcohol, clar– es converteix en una festa terrorífica i sanguinària. Un malèfic virus de ràpida propa-gació està infectant a la població. I sembla que la cosa s’escampa tan ràpidament com una taca d’oli. Els cinc amics decideixen recloure’s a la casa, tapant finestres i portes i no deixant entrar a ningú, ja que fora està ple d’infectats ansiosos de carn neta. Un simple error podria ser mortal.L’única connexió que tenen els cinc universitaris amb l’exterior i que els manté assabentats de què està passant són els portàtils i els smartphones. Gràcies a la tec-nologia poden contactar amb els seus col·legues, veure les notícies i seguir a l’instant les actualitza-cions de la malèfica i famosa xar-xa social anomenada Redroom. El que no saben és que infectar-se és cosa d’un clic, d’un missatge o de respondre una trucada d’un núme-ro desconegut. Dins la casa també ha arribat el contagi, i hauran de descobrir qui els ha infectat abans no sigui massa tard.A mig camí entre el cinema de terror i el cinema independent, Antisocial, òpera prima de Cody Calahan, fa un retrat de l’actuali-tat, on l’ús de les xarxes socials s’ha convertit en substitutori, en molts casos, de les relacions in-terpersonals. En aquesta era 2.0, la vida privada queda tan exposada a la vista dels internautes que fins hi tot la mort pot ser enregistrada, difosa i visionada en streaming. Antisocial és una metàfora de tot això, sense filtres ni retocs.

Noves Visions · Emergents PRADO 12:30

Leaving Hotel romantic

El pasado año, el festival acogió el estreno mundial de Dancing Dogs, largometraje realizado por alumnos y profesores de Afilm International Films Workshop, escuela de forma-ción cinematográfica que tiene su base de operaciones en Sitges. Una iniciativa ilusionante y prometedora que regresa en la edición de este año con Leaving Hotel Romantic. Realiza-do por Bikashi Rai, Omar Vasquez y Joan Alvarez (alumno, ex-alumno y profesor en Afilm, respectivamente), el filme toma como escenario prin-cipal una de las localizaciones más carismáticas de la ciudad (el Hotel Romàntic, obviamente) proponiendo un intrigante misterio: todo se inicia con la inesperada muerte de uno de los huéspedes, que llevará a los em-pleados del hotel y a un detective a un viaje de redención y de conocimiento interior. Y es que en este edificio, todo el mundo tiene algo que ocultar, in-cluso los muertos... De esta forma, Afilm une su vocación internacional, con el inglés como lengua vertebra-

Si los hermanos Colin y Cameron Cairnes, autores de 100 Bloody Acres, nos contaran que hubo un momento de sus vidas en el que to-caban la guitarra a dúo para impre-sionar a chicas, ya tendríamos leit motiv para esta maratón: una con-gregación de músicos que se me-tieron al cine de terror, como Rob Zombie. Porque tanto BJ McDonell, director de Hatchet III, como Haylar García, firmante de An American Terror, fueron músicos antes de po-nerse tras las cámaras. Pero, a falta de saber si los Cairnes tienen algo que decir al respecto,

os diremos qué es lo que tienen en común estas tres películas: la san-gre. Vuestro fluido corporal favorito. 100 Bloody Acres es una comedia gore con todas las de la ley, digna sucesora de la gloriosa Tucker and Dale vs. Evil; la enfermiza An Ame-rican Terror nos muestra el descen-so a los infiernos de unos chavales que quieren perpetrar una matanza en su instituto, y Hatchet III es el regreso por todo lo alto de Victor Crowley, el último hito del slasher, el rey de los desmembramientos. Y vosotros aplaudiréis todos y cada uno de ellos, ¿verdad?

Misnight X-Treme RETIRO 01:00

MARATÓ KILLER100 Bloody acres +an american Terror +Hatchet III

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 2013 7

dora de sus producciones, con un inteligente aprovechamiento del in-sustituible marco que le sirve de sede.En un año en el que Sitges ha que-rido mirar con especial atención a todo aquel cine español pujante, dis-tinto e independiente, que encuentra su hábitat Noves Visions – Emer-gents, la presencia de Leaving Hotel Romantic se antoja más obligatoria que nunca y debería servir de carta de presentación para los jóvenes ta-lentos de la escuela.La proyección se completará con los cortometrajes Kingdom by the Sea y Leila + Morris, realizados también por el equipo de Afilm..

Noves Visions · Ficció PRADO 08:30, 21:15

Love Eternal

“Per què hem de morir?” es pregun-ta Ian Harding, el protagonista de Love Eternal, només començar la pel·lícula. L’experiència traumàtica de contemplar el cos sense vida del seu pare l’arrossega a una crisi existencial que el duu a l’aïllament progressiu de tothom, inclosa la seva mare. Passen els anys i tancat en la seva habitació, rodejat dels milers d’amics d’internet que són el seu únic lligam amb el món exterior, Ian segueix preguntant-se per què. Amb la mort de la seva mare i la condemna a una solitud total, no li queda cap altre motiu per seguir endavant; però el dia en què decideix acabar amb la seva vida troba una raó de viure: l’amor a la mort. Sota l’aparença argumental i estè-tica del que podria ser una comèdia romàntica contemporània, el direc-tor Brendan Muldowney, realitza una pel·lícula certament mòrbida i sinistra. En ella, l’actor holandès Robert de Hoog interpreta aquest jove en crisi de gustos necròfils però d’aparença dòcil i tendra; un entre-mig d’Ed Gein i de Dexter. La gran diferència, però, és que l’Ian no mata sinó que com les tendres velletes d’Arsénico por compasión ajuda els altres a morir. Muldowney es mou permanentment en aquesta fronte-ra entre la negritud de la mort i la bellesa lluminosa de l’amor. Com a espectadors, podríem creure estar davant d’un nou El lado bueno de las cosas però en la clàssica escena del petó ens adonaríem del nostre error.Love Eternal, adaptació d’una novel·la de l’escriptor de terror japonès Kei Oishi, reflecteix la solitud de les so-cietats contemporànies on les xarxes de comunicació poden esdevenir un immens ocèa buit. Lluny del contacte familiar i social, el personatge d’Ian és la constatació que la fredor de les paraules escrites en una pantalla és un pas més cap a la deshumanització. No deixeu que l’ambigüitat del títol us enganyi, o potser sí, l’amor es mani-festa en múltiples formes..

Noves Visions · Ficció PRADO 16:45

closed curtain

Closed Curtain, ganadora del Oso de Plata al mejor guión en la última Berlinale, muestra en su interior mu-chas de las características que con-virtieron el cine iraní contemporáneo en uno de los más singulares del pa-norama cinematográfico. El carácter alegórico del film es un reflejo de la situación que vive hoy en día el propio director, Jafar Panahi, condenado a cárcel por el régimen de Irán y priva-do de ejercer su oficio durante veinte años. A pesar de ello, Panahi hace de la prohibición una virtud creativa y como sucede en su anterior película, This is not a Film, utiliza el “aisla-miento” al que está sometido como punto de partida de la historia. En un precioso plano secuencia des-de el interior de una casa en la playa, observamos a través de un ventanal la llegada del protagonista que viene huyendo de algo. Asustado y nervioso cierra todas las cortinas de la casa y las sella con una tela negra. La crítica social y el realismo propios del cine iraní se hacen presentes y la angustia que vive el viejo escritor, interpretado por el codirector del film (Kamboziya Partovi), deviene una viva imagen del mismo Panahi. El film dará un giro hacia lo extraño, e incluso fantástico, con la aparición en la casa de una misteriosa joven que huye de las au-toridades. A partir de este momento, la película navega brillantemente entre realidad y ficción donde el pro-pio acto de creación cinematográfi-ca emerge como otro de los temas centrales de la película. En un tono melancólico, y como si de una fábula mágica se tratara, los directores nos muestran cómo la libertad del cine no podrá ser arrebatada.

Noves Visions · Ficció PRADO 10:30, 23:30

The Wait

La mort d’un ésser estimat és sempre una experiència irreal: com assumir que aquella persona, tan propera a nosaltres, ja no tornarà? Que, simple-

ment, ha deixat d’existir? Aquestes són les qüestions que planen pel cap d’Emma, que troba la seva mare morta al llit, a la casa que tenen en mig del bosc. Minuts després d’aquest fúnebre esdeveniment, la noia rep una trucada de telèfon, i una veu femenina li dema-na que estigui tranquil·la, que no es preocupi, que la mare tornarà aviat. Tot i que la conversa pugui semblar inver-semblant, l’Emma s’aferra a aquesta possibilitat, enfrontant-se a la seva

germana Angela, inestable però, tam-bé, més pragmàtica i realista.L’espera a la que fa referència el títol de The Wait és, doncs, la d’un dol que no s’arriba a iniciar mai, impedint que es tanqui qualsevol ferida. El film pren la forma d’un drama amb els contorns difusos, vorejant sempre el territori del fantàstic: al voltant d’Emma i Angela giren diversos per-sonatges, com ara joves a la recerca de la seva identitat sexual, que es

comuniquen a través dels fenòmens virals que habiten internet. El món ir-real d’aquests personatges contrasta amb l’amenaça d’un incendi que cre-ma la zona: un perill tangible però al-hora llunyà. The Wait és una pel·lícula de torbadora serenitat, tan elegant com la banda sonora composta per Owen Pallett, i que conclou amb una seqüència fascinant i inexplicable, on brolla tot allò que ha palpitat en les seves imatges.

¿Qué decir, a estas alturas, de Miss Muerte? ¿Cómo no sonar redundan-te ante una de las obras cumbre del desaparecido Jesús Franco? Centré-monos, pues, en una sola de sus ideas: en un instante del filme, la pérfida científica encarnada por Mabel Karr sufre un accidente que deja su rostro surcado por horribles quemaduras. Poco después, la joven procede a reali-zar una operación de auto-cirugía que deja su piel inmaculada.

Una lectura superficial nos ha-ría ver esta secuencia como una mera forma de informar al es-pectador sobre las habilidades de la protagonista, pero en ella también hallamos uno de los ma-yores leitmotiv de la filmografía franqueniana: la búsqueda cons-tante de la belleza. Como si no pudiera tolerar la ruina de aquello que había sido hermoso, el autor restaura el atractivo primigenio

de su actriz-criatura. Franco obra-ría así un milagro pulp, en perfec-ta sintonía con la libérrima lógica interna que rige la película.La proyección de Miss Muerte irá acompañada del estreno de La úl-tima película de Jess Franco, do-cumental de Pedro Temboury y con guión de Álex Mendíbil, que indaga (mediante fragmentos ficcionados e impagables entrevistas) en el in-agotable universo del director.

MIDNIGHT X-TREME – MONDO MACABRO PRADO 01:30

miss muerte +La última película de Jess Franco

Per començar el festival amb un d’aquells somriures dels anuncis de pasta de dents o refrescos (i amb els ulls demanant una treva, unes hores de son) us hem preparat tres comè-dies infal·libles. Per cagar-se de riure, perquè el problema del protagonista de la demencial Bad Milo! s’amaga precisament al seu budell, i és una adorable criatura amb un irrefrena-ble gust per la sang. L’impagable

Ken Marino (a qui potser heu vist en sèries com Veronica Mars) protago-nitza aquesta crazy soap opera que pica l’ullet al primer Cronenberg i a la mítica ¿Dónde te escondes, her-mano?. També veurem Hell Baby, de Thomas Lennon i Robert Ben Ga-rant, una negra i desopilant paròdia del cinema de cases encantades, que ofereix alguns gags senzillament in-fal·libles i consells pràctics que mai

estan de més, com el secret per saber si el gos que veus cada dia al porxo de casa és viu o és mort. I Nicolás López, que l’any passat ens va sacsejar amb Aftershock, recupera a Mis peores amigos els personatges del que fou el seu primer film, la gamberra co-mèdia juvenil Promedio rojo (vista a Sitges’04), per dir-nos que això de madurar és una farsa. Benvinguda sigui la immaduresa eterna!

PANORAMA F.C. / MIDNIGHT X-TREME AUDITORI 01:00

LA NIT + FREAKmis peores amigos: Promedio rojo el regreso + Bad milo! + Hell Baby

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 20138

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 2013 9

La tira de Guillem Dols

¿Cómo le llega la posibilidad de di-rigir Grand Piano? La génesis del proyecto es un guión que encontraron Rodrigo Cortés y Adrián Guerra (productores de la película) y rápidamente pensaron en mí para dirigirlo. Cuando leí el guión me di cuenta de porqué apostaban por mí. En primer lugar, por la música, ya que también soy músico y quizás ellos pensaban que tendría más aptitudes a la hora de imprimir un cierto ritmo al montaje. En segundo lugar, pienso que tanto Rodrigo como Adrían consideraron que el planteamiento hitchcockiano y de De Palma que está de por sí en el guión se adap-taba tanto al estilo de mis pelícu-las anteriores como a mis gustos personales. De hecho, Grand Piano no deja de ser una versión amplia-da del fantástico final de El hombre que sabía demasiado de Hitchcock.

¿Como director, cómo se enfrentó a este reto cinematográfico que es Grand Piano? Para mi la profesión de director es una disciplina en sí misma, como la del director de fotografía o la del sonidista. En mi caso, desde los siete u ocho años ya veía películas y pensaba en términos de escala de

planos, de colocación de la cámara y también dibujaba cómics y me los imaginaba a nivel de encuadres cinematográficos. Era algo que se me daba bien, que salía de forma innata. Ahora bien, la capacidad de contar historias a través de estos elementos fue algo que comprendí mucho más tarde, en mi tardo-ado-lescencia. Fui muy precoz respecto a lo que sería la caligrafía visual, pero entonces aun no era capaz de ponerla al servicio de una historia. De hecho, mi primer cortometraje, Fade, era un trabajo muy críptico, abstracto y hermético, que no pre-tendía contar nada. De alguna ma-nera, Grand Piano entronca con lo que hubiera sido hacer realidad un sueño de los 18 o 20 años. Se tra-ta de una película que es un regalo para cualquier director que quiera ejercer de director. Después de ha-ber hecho dos cortos y dos largos y de haber compuesto bandas sono-ras tanto para mí como para otros directores, el hecho de que llegara a mis manos un guión así fue toda una sorpresa irónica que me había jugado el destino. Tenía muchísi-mas ganas de rodar una película así. No me ha llegado esta posi-bilidad hasta alcanzar una cierta madurez. Encima, me llega con una película que une dos de mis pasio-nes: la música y la dirección cine-matográfica.

Colaboró con el guionista Damien Chazelle en la escritura. ¿Fue para potenciar o facilitar su tarea en la dirección?Con Rodrigo y Adrián introducimos algunas modificaciones en el guión consensuadas con Damien. Era un guión que estaba escrito desde hacía dos años y el propio Damien estaba muy de acuerdo con lo que planteamos. Todo lo que sugerimos fue estrictamente para que la pelí-cula fuera más férrea a nivel temá-tico, es decir, que fuese una película ambigua pero no confusa y que al mismo tiempo fuese clara pero no expositiva. No hay ni una sola al-teración en el guión que se hiciera en nombre de facilitar mi trabajo. En este sentido, el reto para mí era mantener la premisa tan loca que estaba en la base del proyecto, la de crear una película de suspense

en un único espacio y con un tiem-po ajustado. Sugerir cambios para hacer la película más creíble o po-tenciar una lógica de lo real hubie-ra sido un gran error. Justamente decidimos respetar al máximo el guión y centrarnos en elevarlo al discurso puramente cinematográ-fico, aunque sabíamos que iba a ser muy complicado. En este sentido es un poco similar a lo que le suce-dió a Rodrigo Cortés durante el ro-daje de Buried. Algunas personas del equipo le sugerían que pusiera en algún momento la cámara en el exterior del ataúd para así facilitar su tarea de dirección pero Rodrigo se negó absolutamente ya que si cambiaba esta premisa, todo su proyecto perdía el sentido y la fuer-za de la idea original.

¿Cómo se planteó el trabajo en la sala de montaje?En las películas que he hecho hasta ahora, tanto en The Birthday como en Agnosia, siempre he tendido a planificar mucho las secuencias. A pesar de ello, creo que el trabajo que hicimos de reducir el metraje a 90 minutos en The Birthday, que se desarrolla en un único espacio y en tiempo real, fue otro de los factores que llevó a Rodrigo y Adrián a pen-sar en mí para dirigir Grand Piano. A raíz de las experiencias anteriores, esta vez insistí mucho para que José Luis Romeu, el montador de Grand Piano y también de Agnosia, se in-corporara al proyecto desde el inicio. En un rodaje tan complejo y con tan poco tiempo (8 semanas), era necesario que yo tuviera a mi lado alguien a quien lanzar mis ideas de planificación y que pudiera corregir-me en caso de que estuviera equi-vocándome en el planteamiento. Lo

mismo sucedía en cierta forma en las escenas en las que el personaje interpretado por Elijah Wood toca el piano. El hecho de saber de antema-no qué tipos de planos serían y cómo se montarían facilitaba su trabajo a pesar de que él ya tenía algunos conocimientos musicales previos. Además, estuvo ensayando durante meses con una coach. Así, en la sala de montaje, no podía haber debate. José Luis Romeu y el propio Rodri-go Cortés, al que considero tanto un buen director como un muy buen montador, habían seguido el pro-yecto tan de cerca desde el principio que era imposible que entrásemos en contradicciones. En definitiva, el proceso de montaje fue bastante sencillo en líneas generales.

En Grand Piano tienen una gran importancia objetos tecnológicos como el móvil o la tableta. ¿Cree que favorecen la creación del sus-pense?Desde mi punto de vista, nadie ha hecho todavía una gran película donde se aproveche al máximo las posibilidades cinematográficas de estos aparatos. En el caso de Grand Piano creo que éstos no solamente ofrecen un dinamismo para el desa-rrollo de la película sino que tienen una importancia significativa para entender la historia. En el siglo XXI el hecho de tocar el piano pertenece casi al pasado o asistir a un con-cierto de piano parece hoy en día algo anacrónico. Así, por ejemplo, hechos como que la novia del prota-gonista le regale a este una tableta antes del concierto o que este deba teclear el móvil mientras teclea el piano permiten confrontar el mun-do mecánico de antaño con el mun-do virtual de este siglo.

“Grand Piano es un regalo

para cualquier director que

quiera ejercer de director”

Entrevista: Eugenio Mira

Grand Piano

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 201310

111013_A_brigadoon

BRIGADOONúltima

salida

Un dels temes d’aquesta edició de Sitges és el Mal i les seves noves representacions. Què simbolitza, per a vostè, el concepte del mal?Per mi, un personatge que represen-ta el mal és el de Dirk Bogarde a El servent de Joseph Losey. Un vampir de veritat, això sí que em fa molta por. Ho roba tot pràcticament sense obrir la boca ni respirar. És un personatge terrorífic. I després, un mal més me-tafísic però igualment brillant és el Keyser Söze de Sospitosos habituals.

Ha de ser un orgull presentar en-guany el llibre sobre Takashi Miike, un director que sempre ha estat molt present al festival.Des que sóc director del festival, Takashi Miike ha estat amb nosal-tres i crec que és un dels realitzadors de tot el panorama cinematogràfic que millor s’ha mantingut, s’ha sa-but reinventar i no s’ha quedat quiet. Cada pel·lícula d’ell és diferent i per això de vegades és molt difícil par-lar-ne des d’un punt de vista crític.

Es compleixen 20 anys de Seven Chances. Què fa especial aquesta secció?És especial per la seva recerca d’un

cinema que no ha aconseguit arri-bar a les pantalles, un cinema per-dut, invisible, que desgraciadament cada cop abunda més. Crec que el festival s’ha convertit en un gran Seven Chances, perquè molt po-ques pel·lícules que podem veure a Sitges arribaran després a les pan-talles d’aquest país.

I malgrat tot, sembla que el cinema català i espanyol viu temps efer-vescents, amb una recerca cons-tant de nous formats, posant-hi molta imaginació i explorant no-ves vies de produccióPer molt malament que estigui la situació econòmica, que ho està, el talent és imparable en aquest país. Aquest any veurem moltes copro-duccions, per exemple amb Canadà en el cas de Mindscape, pel·lícules de gent d’aquí que treballa fora, com Víctor Garcia amb Gallows Hill o Gonzalo López-Gallego amb Open Grave, i hem obert una finestra molt gran perquè es puguin veure pel·lícu-les low cost interessantíssimes, com La tumba de Bruce Lee o Capa caída, a la Secció Oficial tenim Hooked Up de Pablo Larcuén... A Noves Visions hi ha dues pel·lícules excel·lents com ara Gente en sitios de Juan Caves-tany i Violet de Luiso Berdejo, fetes pràcticament sense ajudes.

Descobrirem en les pel·lícules del festival algun altre eix temàtic que no sigui evident a simple vista?Crec que aquest any hi ha una curi-osa revifada del cinema de vampirs, que estava una mica dominat per la saga Crepuscle. Aquest any te-nim pel·lícules que, dintre d’aques-ta concepció moderna, una mica juvenil, ens retornen la figura del vampir més tradicional: tenim Kiss of the Damned, un homenatge al vampir europeu; també una pel·lí-cula que m’agrada molt, Afflicted, que mescla els vampirs i el con-cepte del found footage; després una visió força estricta com la de Neil Jordan a Byzantium, o la de Jim Jarmusch, què és més propera a cert romanticisme existencialis-ta, amb molts tocs de comèdia no-vaiorquesa intel·ligent.

“Sitges s’ha convertit

en un gran Seven

Chances”

Entrevista: Ángel Sala

La última película que rodó Patty Shepard, Al filo del ha-cha, la dirigió el gran José Ra-món Larraz, y me jode empezar esta humilde guía de turismo cinéfago teniendo que lamentar que ambos nos hayan dejado en 2013. Entre otras cosas, porque sigo en calzoncillos, igual que cuando os dejé la última vez que escribí aquí en octubre pasado. Aunque a lo largo del año, me he vestido en unas cuantas ocasio-nes, ahora mismo no estoy muy presentable. Es lo que tiene vi-vir al límite. Pero a los nuestros hay que despedirlos con hono-res, y tanto Larraz como Patty Shepard formaron parte de esta particular y maldita cosmogo-nía, la del fantaterror español. Larraz rodó sus mejores obras en Inglaterra y Shepard, aun-que nació en California, tra-bajó toda su vida en España e Italia, participando en un buen puñado de películas de géne-ro. Y no nos olvidemos del otro gran desaparecido, Jess Franco, a quien la sed de cine y el ins-tinto de supervivencia llevaron a trabajar a menudo fuera de nuestras fronteras. En fin, que hablen las películas, hasta aquí mi perorata. Brigadoon va a ho-menajearlos hoy a los tres. Para empezar, podremos ver El techo de cristal del maestro Eloy de la Iglesia, protagonizada por Patty Shepard; La muerte incierta, una de las películas más ocul-tas y misteriosas de Larraz, y

Revenge of the Alligator Ladies, secuela póstuma de la película que el año pasado el tito Jess es-trenó en Sitges y en la que Anto-nio Mayans vuelve a ponerse en la piel de Al Pereira, el legenda-rio detective con problemas con las mujeres.No solo se vive del pasado en nuestro templo de L’Escorxador. Brigadoon arranca con tres es-trenos en primicia. Contaremos con la presencia del director argentino Luciano Onetti, que nos trae Sonno profondo, su ópera prima, un absorbente giallo que mezcla con talento y malicia las esencias del me-jor Dario Argento. Palace of the Damned de Antony Szeto es un delirio gore sobre una gente que está en China rodando un documental y de pronto se to-pan con una ancestral leyen-da y un reguero de cadáveres. Y, por último, tendremos Mar negro, con la que el brasileño Rodrigo Aragâo nos cuenta la escalofriante historia de un pueblo de pescadores asola-do por abominables criaturas. Esta película, que será presen-tada por Joan Lafulla de Almas Oscuras, bien puede servir como aperitivo para Sangue marginal, el jugoso documental sobre el cine de terror brasile-ño que se proyecta el próximo miércoles.

Toni Junyent

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 2013 11

Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya ret homenatge a Alex van Warmerd-am, el director de cinema holandès més internacional, i ho fa amb una retrospectiva als Cinemes Girona de Barcelona, durant els mateixos dies del festival.Nascut a Haarlem l’any 1952, Alex van Warmerdam és director de cinema, guionista, actor i pintor. De carrera artística –va estudiar pintura i disseny a Amsterdam–, va iniciar la seva trajectòria professi-onal al damunt dels escenaris. A la dècada dels 70 va crear la com-panyia de teatre musical Hauser Orkater, nom sorgit de la fusió de les paraules en holandès orques-tra i teatre, i més endavant va crear amb el seu germà la companyia de teatre De Mexicaanse Hond. El toc d’humor àcid és una cons-tant en la trajectòria del polifacètic artista holandès, que a través de les seves creacions, qüestiona els límits morals de l’home. Comparat sovint amb Luís Buñuel per l’ús de l’absurd, crea peces incòmodes i d’estètica sempre sofisticada, que donen completament la volta a les situacions quotidianes. Van Warmerdam va debutar el 1977 com a actor en el curtme-tratge Adelbert, i un any més tard ho va fer com a guionista a la sèrie de televisió Entrée Brussels. Des-prés d’uns anys conreant el gène-re televisiu, Van Warmerdam va fer el salt a la gran pantalla. El 1986 va escriure, dirigir i protagonitzar

la seva primera pel·lícula, Abel, una comèdia surrealista sobre un home que als 31 anys mai ha sortit de casa seva, i a qui el seu pare intenta ajudar a integrar-se a la societat. El 1992 va tornar a es-criure, dirigir i interpretar –aquest cop en un paper secundari però no menys important– la seva segona producció, Los norteños, premiat al seu país i que analitza la men-talitat holandesa a la dècada dels 60 amb una barreja d’humor i tra-gèdia protagonitzada per uns per-sonatges infeliços, marcats per una forta moral catòlica. Un joc de passions ocultes i repressions que no escapa a la sofisticació de les pel·lícules de Van Warmerdam. Amb The Dress, es va reafirmar al rebre el Premi de la Crítica Inter-nacional en el Festival de Cinema de Venècia d’aquell any. La seguí Little Tony, una cinta protagonit-zada per ell mateix i per la seva

dona i que narra la història d’un triangle amorós amb un dramàtic desenllaç. Completen la seva fil-mografia Grimm, una de les seves pel·lícules més conegudes; Ober, la història d’un cambrer mediocre en un restaurant mediocre envol-tat de gent mediocre; i Los últimos días de Emma Blank, pel·lícula de clima opressiu que, mitjançant el toc inconfusible i sarcàstic del di-rector, desvela les misèries de la classe burgesa. Ara, a la Secció Oficial Fantàstic Sitges 46, Sitges s’estrena la seva darrera pel·lícula, Borgman, la història d’un assassí busca-vides que fa viure un malson psicològic a una família d’aparença perfecta –subratllem el terme “aparença”, ja que a les cintes de Van Warmerdam res és el que sembla–. Presentada a Canes, Borgman no deixa indi-ferent. Com tota l’obra d’Alex van Warmerdam.

En la historia del vampiro cine-matográfico, televisivo, literario, qué demonios, en la historia del vampiro contemporáneo enten-dido como sujeto de ficción fan-tástica (y a menudo, romántica), existe un antes y un después de Louis de Pointe du Lac, el ator-mentado comerratas creado por Anne Rice para su Entrevista con el vampiro y encarnado por un palidísimo Brad Pitt en la brillante adaptación de Neil Jor-dan. ¿Que por qué? Muy sencillo. Porque hasta que Louis decidió cerrar una cita con un periodista (interpretado en la película por Christian Slater, en el último pa-pel potable de su carrera) y con-tarle cómo era ser vampiro en los noventa, cómo era ser vampiro de verdad, más allá de los mitos (de los ajos, los crucifijos, las es-tacas), lo que sabíamos de ellos tenía que ver con tipos que se en-cerraban en castillos y que, de vez en cuando, se colaban en el cuar-to de una chica que solía dormir vestida de blanco y la devoraban, chupando hasta la última gota de su sangre. No era casualidad que esos tipos, en realidad, ese tipo, el Conde Drácula, hasta la llegada de Louis, Lestat y la generación de vampiros made in Rice el ar-quetipo de chupasangre por an-tonomasia, modelo para los mu-chos y muy variados sucedáneos basados en el personaje cumbre de Bram Stoker, fuese conde y viviese, alejado del mundo, en un castillo. Desde sus orígenes, el vampiro ha estado ligado a los bajos instintos (los que trotan so-bre el caballo negro descrito por Platón en su teoría del demiurgo), los instintos primitivos, anima-les, en palabras de Jung, instintos que, en la sociedad contemporá-nea y en la sociedad en la que fue

creado el Conde tienen que ver con el hedonismo, con el placer egoísta, animal. De ahí que no sea casualidad que el primer vampi-ro arquetípico sea de la nobleza, la única clase en aquella época que podía permitirse consumir, en este caso, súbditos. Lestat, el presuntuoso creador de Louis, el atormentado Louis en el que se basan desde el Bill Compton de True Blood (dispuesto a dar char-las sobre la Guerra de Secesión a señoras de la tercera edad en la alucinógena Bon Temps) hasta el Edward Cullen de Crepúsculo (aunque lo suyo con Bella sea un Romeo y Julieta postmortem no puede negarse que su autocontrol es hijo de Louis), vive por y para el placer y trata al humano como el envase que lo contiene (no en vano abre muñecas y se sirve la sangre en copas de vino), mien-tras que Louis trata de huir de él y se rinde al ensayo moral en un mundo en el que no sólo Dios ha muerto (o nunca ha existido) sino que el único ser que podría limi-tar tu existencia te exige hacer el Mal. Para ellos ya ni siquiera el crucifijo tiene sentido (los vam-piros de Rice, como el resto de vampiros contemporáneos, son inmunes al concepto de Dios que contenía al Conde y a los prime-ros chupasangre). Porque lo suyo es el hedonismo, un hedonismo culpable compatible tanto con los arcaicos conceptos del Bien y del Mal (y sobre todo, con el Amor y su condición carnívora: Let me in) como con un egocentrismo ca-níbal (y en extremo falto de em-patía) fácil de encajar en la socie-dad capitalista contemporánea, en la que el Otro cada vez nos trae más sin cuidado. a

Laura Fernández

LA COLUMNA DEL CRÍTICSANGRE y hEDONISMO

CULPABLE, EL éRASE UNA vEz DEL vAMPIRO

CONTEMPORáNEO

a9 9Sitges homenatja l’humor àcid d’Alex van Warmerdam

Los últimos días de Emma Blank

Little Tony

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 201312

Com cada any, als stands de The Original Cha Cha podreu adqui-rir tot el marxandatge oficial del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya: samarretes amb la diabòlica imatge d’aquesta edició, cartells, catàlegs, samarretes d’altres edicions, tasses, objectes de col-leccionisme amb l’emblema del festival... El kit de supervivència

necessari per poder arribar en plena forma al final del festival! Tot això ho podeu trobar a l’exte-rior de l’Auditori de l’Hotel Meliá i a la Platja de Sant Sebastià, en el village de stands. A més, aquest any The Original Cha Cha estrena una botiga on-line on trobareu tots els seus pro-ductes. www.cha-cha.es

Avui a les 11:00 tindrà lloc la inauguració de l’exposició La guerra dels móns a l’espai que Gas Natural Fenosa té al festival. Aquesta mostra, comissariada per Jordi Ojeda, commemora el 75è aniversari de la retransmis-sió radiofònica que Orson Welles realitzà a partir de la novel·la d’H.G. Wells, i que va causar el pànic entre la població.Com a patrocinador oficial de la 46 edició del Sitges-Festival In-

ternacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Gas Natural Feno-sa vol compartir amb tu les hores prèvies a la inauguració del festival amb un recorregut per l’exposició i convidar-te a un refrigeri posterior. L’acte d’inauguració anirà a càrrec de Jordi Garcia i Tabernero, direc-tor general de Comunicació i Ga-binet de Presidència de Gas Natu-ral Fenosa, de Miquel Forns, batlle de Sitges, i del director artístic del festival, Ángel Sala.

Inauguració de l’exposició La guerra dels móns

Degut a la baixa de Franck Ribiè-re, Marcelo Panozzo s’incorpora al Jurat de la Secció Oficial Fantàstic Sitges 46. Nascut a Buenos Aires el 1967, Panozzo es va iniciar com a cronista especialitzat en cinema i música, treballant per a diaris com Clarín, Página 12 y La Nación, i per a revistes com Rolling Stone, La Mano, El Amante, d-mode i TXT. Des de fa 6 anys és editor a Ran-

dom House Mondadori Argentina. També ha escrit el guió de la co-media Masterplan i és el director artístic del Buenos Aires Festival Internacional de Cine Independi-ente (BAFICI).Per altra banda, el jurat Focus Àsia · Anima’t queda tancat amb la presencia de Menene Gras, di-rectora de Cultura i Exposiciones de Casa Asia.

Marcelo Panozzo i Menene Gras

al Jurat Sitges 46 El marxandatge del festival

TR3SC al festival de Sitges

TR3SC és el club de cultura més gran d’Europa. Tots els socis que en formen part poden gaudir cada dia de descomptes de fins al 50% per anar al teatre i a concerts. Entrades gratuïtes per assistir a les principals pre-estrenes de cinema, tastos de vins i escapades d’enoturisme, rutes i viatges culturals exclusius, descomp-tes en llibres, cd’s, i per descomptat, avantatges exclusius per a tot el Sit-ges–Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 201314

08:30 RETIROcontractedEric England. EUA, 2013.84’

08:30 PRADOLove EternalBrendan Muldowny. Irlanda, Països Baixos, Luxemburg, Japó, 2013. 94’

10:15 RETIROByzantiumNeil Jordan. Regne Unit, Irlanda, 2012. 118’

10:30 PRADOThe WaitM. Blash. EUA, 2013. 96’

12:15 AUDITORI Grand PianoEugenio Mira. Espanya, 2012. 90’

12:30 RETIROThe colonyJeff Renfroe. Canadà, 2013. 90’

12:30 PRADOKingdom By the SeaLeila + morisLeaving Hotel romanticBikash Rai, Omar Vasquez, Joan Alvarez. Espanya, 2013. 85’

14:15 PRADOWhy Don’t You Play In Hell?Sion Sono. Japó, 2013. 126’

14:30 AUDITORIUpstream colorShane Carruth. EUA, 2013. 96’

14:30 RETIROantisocialCody Calahan. Canadà, 2013. 89’

16:30 RETIROcurts d’animació a competició I

16:30 AUDITORrigor mortisJuno Mak. Hong Kong, 2013. 101’

16:45 PRADOclosed curtainJafar Panahi, Kamboziya Partovi. Iran, 2013. 106’

18:30 RETIROByzantiumNeil Jordan. Regne Unit, Irlanda, 2012. 118’

18:45 PRADOGoltzius & The Pelican companyPeter Greenaway. Regne Unit, Països Baixos, França, Croàcia, 2012. 128’

19:45 AUDITORIGALA INAUGURACIÓ Sequence. 20’ Grand PianoEugenio Mira. Espanya, 2012. 90’

20:45 RETIROThe colonyJeff Renfroe. Canadà, 2013. 90’

21:15 PRADOLove EternalBrendan Muldowny. Irlanda, Països Baixos, Luxemburg, Japó, 2013. 94’

22:45 AUDITORIThe Zero TheoremTerry Gilliam. EUA, 2013. 107’

22:45 RETIROGALA INAUGURACIÓ Sequence. 20’ Grand PianoEugenio Mira. Espanya, 2012. 90’

23:30 PRADOThe WaitM. Blash. EUA, 2013. 96’

01:00 AUDITORILA NIT + FREAKmis Peores amigos: Promedio rojo El regresoNicolás López. Xile, 2013. 90’Bad milo!Jacob Vaughan. Filipines, 2013. 85’Hell Baby Robert Ben Garant, Thomas Lennon. EUA, 2013. 92’

01:00 RETIROLA NIT + KILLERTorturous. 6’100 Bloody acresColin Cairnes, Cameron Cairnes. Austràlia, 2012. 91’Los crímenes del día de todos los santos. 22’an american TerrorHaylar Garcia. EUA, 2013. 85’Hatchet IIIBJ McDonnell. EUA, 2013. 82’

01:30 PRADOLa última película de Jess FrancoPedro Temboury. Espanya, 2013. 80’miss muerteJesús Franco. França, Espanya, 1966. 84’

Espai FNAC

17:00 Presentació del llibre: Quentin Tarantino. Glorioso bastardo

Brigadoon

14:00 Homenatge Patty Shepard El Techo De cristal

16:00 Homenatge José Ramón LarrazLa muerte Incierta

18:00 Estrena Brigadoon Palace of the Damned

20:00 Estrena BrigadoonSonno Profondo

22:00 Almas Oscuras Presenta mar Negro

00:00 Estrena Brigadoonrevenge of the alligator Ladies

PROGRAMACIÓ AVUI DIVENDRES 11

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

Diari del festival Divendres 11 d’octubre 2013 15

PROGRAMACIÓ DEMÀ DISSABTE 12

Última Projecció Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORImagic magicSebastián Silva. EUA, Xile, 2013. 97’

08:30 RETIROUpstream colorShane Carruth. EUA, 2013. 96’

08:30 PRADOProxyZack Parker. EUA, 2013. 120’

10:30 AUDITORI The Green InfernoEli Roth. EUA, 201. 103’

10:45 RETIROPororo: The racing adventure 3DPark Young-kyun. Corea del Sud, 2013. 77’

10:45 PRADOJellyfish EyesTakashi Murakami. Japó, 2013. 100’

12:30 AUDITORI The JungleAndrew Traucki. Austràlia, 2013. 84’

12:30 RETIROcurts fantastics a competició I

14:30 AUDITORI Blind DetectiveJohnnie To. Hong Kong, Xina, 201. 129’

14:30 RETIROanime mirai 2012100 ‘

13:00 PRADOEl desiertoChristoph Behl. Argentina, 2013. 98 ‘

15:00 PRADOSGaE Nova autoria

16:30 RETIROThe Zero TheoremTerry Gilliam. EUA, 2013. 107’

17:00 AUDITORISpace Pirate: captain Harlock 3D Shinji Aramaki. Japó, 2013. 115’

17:00 PRADOIllusionRoland Reber. Alemanya, 2013. 95’

18:45 RETIRODrug WarJohnnie To. Hong Kong, 2012. 107’

19:00 PRADOBlackfishGabriela Cowperthwaite. EUA, 2012. 83’

19:15 AUDITORI Los inocentesVaris autors. Espanya, 2013. 68’

20:45 AUDITORI magic magicSebastián Silva. EUA, Xile, 2013. 97’

20:45 PRADOThe Guest. 4’Escape from TomorrowRandy Moore. EUA, 2012. 90’

21:00 RETIROantisocialCody Calahan. Canadà, 2013. 89’

22:45 AUDITORI The Green InfernoEli Roth. EUA, 201. 103’

22:45 PRADOWhy Don’t You Play in Hell?Sion Sono. Japó, 2013. 126’

23:00 RETIROcontractedEric England. EUA, 2013.84’

01:00 AUDITORILA NIT + ZOMBI Evaded. 10’La otra cena. 13’The Dead 2: IndiaHoward J. Ford, Jon Ford. Regne Unit, 2013. 93’Battle of the DamnedChristopher Hatton. EUA, Singapur, 2013. 87’StalledChristian James. Regne Unit, 2013. 83’

01:00 RETIROLA NIT + FREAKmis peores amigos: Promedio rojo el regresoNicolás López. Xile, 2013. 90’Bad milo!Jacob Vaughan. Filipines, 2013. 85’Hell BabyRobert Ben Garant, Thomas Lennon. EUA, 2013. 92’

01:15 PRADONOUS ZOMBISThe BatteryJeremy Gardner. EUA, 2012. 100’HalleySebastián Hofmann. Mèxic, 2012. 83’Las amigas. 33’miss ZombieSabu. Japó, 2013. 85’

Tramuntana

11:00 Master Class Terry Gilliam

12:00 Presentació Little Secret Film de Calle 13

16:00 Sitges View. Presentació sèrie Bates Motel

17:30 Sitges View. Presentació sèrie Hemlock Grove

19:45 Presentació Little Secret Film de Calle 13

22:00 Sitges View. #Cinebasura amb Canal+ Xtra

Espai FNAC

12:00 La música de Pino Donaggio 13:00 Revisitant Lem, Bradbury i Hodgson

17:00 Presentació de llibres de terror i col-loqui sobre el cinema fantástic i la seva connexió amb la literatura de gènere.

19:00 Presentació llibre John Carpen-ter: Ultimátum a la Tierra

Brigadoon

11:00 Estrena DocumentalBirth of the Living Dead

13:00 Estrena DocumentalFrom romero to rome. The rise and Fall of the Italian Zombie

14:30 Estrena BrigadoonShopping Tour

16:00 Premi Nosferatu: Simón AndreuEl asesino esta entre los trece

19:00 Premi Brigadoon Paul Naschy, primer passi

21:00 Estrena BrigadoonZombie massacre

23:00 Estrena Brigadoonapril apocalypse

Stand AnnexiaDE 18:00 A 19:00 Firma de Toni Bascoy: Tyrannosaurus Double Feature: Dark Star + El regreso de los muertos vivien-tes. Firma de Nae Esteban: Recetas de cocina zombie y otros monstruos.