Com fer un comentari de text. Guia

I. Presentació

Quan ens veiem obligats a analitzar i comentar un text que ens agrada de forma especial, a vegades pensem: Quin rotllo! ¿Per què he d’analitzar-lo en comptes de gaudir-ne, senzillament, de la seva lectura? I tenim tota la raó. Cap autor no ha escrit la seva obra perquè l’analitzin en un laboratori. Aleshores, la pregunta és òbvia: per què he de comentar textos?

Practicar el comentari ha de servir-nos per a aprendre a llegir, per a entendre la lectura i per a gaudir-ne més. Quants llibres, poemes, pel·lícules, pintures,… no ens agraden perquè – senzillament - no els entenem prou bé?

Aquesta és una raó fonamental per la qual hem de comentar textos. Però n’hi ha una altra: comentant un text pots demostrar a qui l’hagi de corregir que comprens correctament el seu significat, la seva estructura, els recursos estilístics que ha fet servir l’autor, el tema que desenvolupa, la idea fonamental que ens transmet…

Cada text - literari, històric, científic, filosòfic… - té el seu propi codi expressiu, un codi distint, molt més complex que el que utilitzem en parlar o en desenvolupar un tema memoritzat quan ens examinen. Per això, tot i haver uns punts coincidents en qualsevol comentari, haurem de tenir en compte quina mena de text hem de comentar.

No hem d’oblidar que el comentari de text és també una tècnica; i, per tant, es millora amb la pràctica.

II. Consells per al comentari de text en filosofia

Els aspectes bàsics que cal resoldre en front d’un text filosòfic són:

• El que diu realment

• El que podem dir a partir d'ell

Si ens en sortim bé, vol dir que n’hem fet una bona anàlisi i que manifestem tenir coneixements suficients i sòlids com per a dir-ne alguna cosa coherent, o sigui, que dominem el tema. Per tant, l'objectiu d'un comentari és captar el sentit d'un text original (normalment només un fragment), clarificar-lo i aprofundir-lo.

Com a orientació, les etapes del treball són:

1. Llegir el text amb molta atenció, almenys un parell de vegades, per saber de què va: de quin tema tracta (coneixement, ètica, veritat, lògica, psicologia, ....) i quina mena de text és ( un exemple, una definició, una defensa ... ).

2. Analitzar-ne el contingut. Aquí és on cal examinar cada paràgraf o part del text. Aquest és el moment clau del comentari. Dediquem-hi tota l'estona que calgui i fem un esquema en brut de tot el que ens suggereixi aquesta lectura lenta i detallada. Primer busquem la idea principal de cada paràgraf o part del text i ho resumim en una sola frase o paraula. Quan hàgim anotat aquestes paraules frase clau, busquem els lligams lògics que hi hagi entre elles i ho marquem sobre l'esquema inicial en forma de fletxes o correspondències. Aquesta tècnica també s'anomena “fer un diagrama de flux”.

3. Iniciar l’elaboració del comentari. A partir de l'esquema que ha sorgit a la fase d'anàlisi, podem afegir les nostres aportacions personals: observacions, crítica, valoracions, comparacions amb altres autors o amb altres aspectes del tema, vincles amb diferents corrents de pensament, ...

2

* És aconsellable que mai quedi barrejat el que diu el text i el que hi aportem.

Posem, després, un número a cadascuna de les idees que vulguem comentar i, segons els lligams que tinguin entre elles, sorgirà l'estructura base del comentari.

4. Redactar el comentari. Tot comentari ha d'estar redactat seguint les normes essencials d'un escrit clar i entenedor. Hi ha d'haver una introducció, un desenvolupament i una conclusió:

a. Introducció: cal situar el contingut del text, respondre un "de què va el text?" que dèiem al primer apartat. Ha de ser breu i clar.

b. Desenvolupament: exposar el contingut de l'anàlisi feta en el segon pas i en l'elaboració.

c. Conclusió: comentari personal o opinió argumentada sobre el text, així com la recapitulació dels punts bàsics. El redactat ha de ser fluid i seguit, mai esquemàtic.

És possible que hi hagi unes preguntes que guiïn el comentari. Aleshores la redacció serà semblant però cal assegurar-se bé que s’hagi respost adequadament a les qüestions que se’ns han formulat. L’adequació és clau. També cal comprovar que hi ha coherència (una bona estructura interna i estructura global) i cohesió (la lectura es fa fluida, hi ha subjectes, bons enllaços entre els conceptes, els temps verbals i els pronoms són correctes…).

Abans d’entregar, sempre!: rellegir l'exercici (i corregir els errors que hagin passat inadvertits, que – segur! - n’hi ha algun)

III. Què no hauríem de fer:

1. Un comentari de text no és una paràfrasi. No es tracta de dir el mateix que ja diu el text amb altres paraules. És a dir, no podem confondre el comentari de text amb un resum. Comentar un text és analitzar, explicar, relacionar, afegir…

2. Mai no es repetiran paraules del mateix text, llevat que es tracti de conceptes particulars o que es faci la citació d’algun paràgraf important. Si és el cas, la citació s’ha de posar entre cometes.

3. El text no s’ha de prendre com a pretext per explicar tot el que ja sabem sobre l’autor, l’obra, el tema, l’època…, sinó que hem de seleccionar, de tot allò que sabem, el que té una relació directa amb el text, allò que ens pot ajudar a situar el text i a entendre’l millor, res més. Així, podem utilitzar els coneixements d’altres matèries per a completar el comentari.

4. Un comentari mai pot ser una associació o acumulació d’observacions disperses, desordenades. Ha de tenir un ordre i una coherència.

5. En un comentari de text no es pot donar res per sabut. Hem de redactar el comentari de text pensant que ha d’anar dirigit a un suposat lector que ignora tot el relacionat amb el text: moviment, època, autor, obra, tema…

6. Mai no enfocarem igual dos fragments distints; tot text exigeix la seva particular glossa. Per definició, mai dues persones podrien comentar un text de la mateixa manera; sempre, però, hi haurà coincidències de fons exigides pels continguts objecte de comentari.

IV. Consells, fruit de l’experiència

1. Llegeix unes quantes vegades - i a poc a poc - el text per tal d’entendre’l. Subratlla’l, o pren breus notes, ja que després et pot ser útil. Cal escriure’t alguns conceptes que et semblin fonamentals. Una estratègia interessant - abans de començar a escriure - és disposar d’un

3

senzill esquema amb les idees fonamentals del text i com hi apareixen relacionades. Així evitaràs les reiteracions que solen aparèixer en els comentaris improvisats: s’han de veure, al final, totes les idees, relacionades, però sense repetir-ho massa cops.

2. La presentació formal és molt important: un exercici net, sense ratllar-lo, sense faltes d’ortografia, de presentació o de sintaxi, amb un vocabulari d’un cert estil culte…, enriqueix formalment el comentari.

3. És recomanable introduir les afirmacions de forma impersonal: s’ha fet notar - s’ha destacat - hom ha arribat a pensar - tal vegada es pot afirmar - fa pensar - potser l’autor - segurament és problemàtic decantar-se irreflexivament per, etc.

Convé saber fer referències interdisciplinàries, completar el comentari amb algunes - poques i bones - escollides apreciacions que hi aportin originalitat o que, si més no, singularitzin el nostre comentari.

4. Abans d’escriure tracta de recordar tot el que saps de les idees de l’autor, mira si surten al text i com hi surten. Si el text no és d’un autor conegut, has d’intentar situar els pensaments que tu tens sobre el què es diu al text. Mai has de posar tot el que saps, però sí pensar-ho: al comentari només hi escriuràs allò que pertoqui pel text que t’ha proposat.

5. Intenta interpretar, pel context, els significats dels mots i expressions desconeguts, dubtosos o que et semblin tenir alguna particular accepció particular en el text proposat. (No obstant això, sempre tens els recurs del diccionari..., si ets a casa o a una biblioteca: no als exàmens!).

6. Mira d’entendre el conjunt que formen les idees del text, és a dir, copsa la seva argumentació o tesi final. Aclareix, dins d’aquest esquema general, com s’hi relacionen les idees: convé identificar les paraules que les expressen, i ni inventar ni tampoc deixar de banda res.

7. Fes un esquema clar i lògic de les diferents parts. Això pot suposar:

• Dedicar uns moments a analitzar la coherència o estructura del text, l’ordre del discurs. Coincideix l’ordre o aparició de les idees amb la seva importància? Per què?

• Exposar de quin tipus és l’argumentació: pot ser la relació premissa / conclusions o bé idees principals / idees secundàries. En qualsevol cas, es mirarà de fer una jerarquia d’idees. És el moment d’examinar la debilitat lògica o fàctica dels arguments exposats.

• Pensar el comentari sencer i, en especial, cada frase abans d’escriure-la.

8. El comentari de text lliure de Filosofia ha d’estar està estructurat en tres parts clarament definides:

1. Introducció: en el títol o paràgraf introductori cal (1) determinar el tema, si fos possible amb una sola paraula, cercant la forma més punyent i sintètica possible. (2) Localitzar el text històricament, potser amb ajut d’alguna anècdota o dada biogràfica que, altrament, seria difícil d’incloure. Si és factible es prepararà (3) l’al·lusió, per ordre cronològic, als filòsofs que han tractat el tema abans i després del nostre autor. Veure (4) quina solució aporta el text i l’autor, i (5) la seva importància en la Història de la Filosofia.

2. Desenvolupament: el punt fonamental del desenvolupament és (1) la relació del text amb el pensament de l’autor. T’ho has de fer venir bé per (2) introduir alguna referència justificada a les idees generals de l’autor, i, més breument, a les específiques de l’obra del text (si és possible). Hauràs d’evitar fer un tema, potser dissimulant sintàcticament amb paraules clau o frases de conseqüència. Ben segur que el text a comentar és representatiu d’una etapa del pensament de l’autor. Passaràs a (3) una anàlisi històrica i crítica on citarem les influències prèvies d’altres autors, o (4) repassaràs la història del tema. (5) Comparació amb altres autors, teories,

4

adversaris. Si és possible, faràs referència a circumstàncies històriques, econòmiques, religioses, etc., que facin entenedor el significat del seus conceptes a través de la cosmovisió de l’època en què visqué l’autor. La redacció (*) sempre ha de referir-se al text, i és una bona estratègia utilitzar expressions introductòries dels nostres comentaris des del text, és a dir, (6) posar cites del text en el teu escrit. Cal (7) relacionar algun aspecte de l’autor del text amb algun altre autor que també tracti el problema que es planteja en el text. La comparació serà obligada. Un cop tractades les qüestions concretes que es demanin, (8) podràs ampliar la teva reflexió amb alguna contextualització d’art, de literatura, etc. Sempre (9) has de singularitzar el teu comentari de text.

3. Conclusió: És on es tanca el teu escrit, (1) resumint breument el desenvolupament i formulant la solució o destacant amb claredat les conseqüències que es deriven del que s’ha dit. Si has plantejat preguntes en la introducció, serà el moment de (2) respondre-les de forma clara i precisa. La conclusió (3) pot incloure opinions personals, sempre i quan s’argumentin, i, també, (4) recursos literaris que impactin positivament el lector.

V. Normatives per a la correcció de comentaris de text

V.A. Selectivitat

Qüestions sobre un text (Plató, Descartes, Hume, Mill o Nietzsche) 1. Explicar breument les idees principals del text, i com hi estan relacionades. (2 punts) 2. Explicar breument el significat d' algunes expressions del text. (1 punt) 3. Explicar les raons de l'autor a favor d'una tesi bàsica del text: per explicar aquestes

raons, s'haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l'autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)

4. Comparar un concepte important en el pensament de l'autor (vinculat amb les idees del text) amb un altre, que pot ser d'un autor diferent. (2 punts)

5. Fer una avaluació raonada i personal sobre alguna de les tesis defensades en el text. (2 punts)

Per a la correcció

Primera pregunta - Explicar breument el contingut del text (2 punts). L’objectiu de la pregunta és detectar el grau de comprensió del text. La resposta no cal que demostri que l’alumne coneix els detalls de la filosofia de l’autor. És important, però, que l'alumne no es limiti a enunciar idees sinó que mostri una mínima comprensió de l'estructura argumentativa del text.

Segona pregunta - Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt) El que es demana no és donar definicions exactes o precises que hagin de ser vàlides per a qualsevol context d’ús de les expressions, ni tampoc que l’alumne utilitzi un vocabulari tècnic. El que l’alumne utilitzi un llenguatge sense cap tecnicisme, si no té incorreccions, no haurà de comptar en contra seva.

Tercera pregunta - Donar les raons de l’autor a favor d’una tesi: (3 punts) L’enunciat demana referir-se al pensament de l’autor. En aquest respecte, s’haurà de tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. Només es tindran en compte: les idees que siguin pertinents per a la afirmació que es vol explicar i les raons per les quals aquestes idees expliquen l’afirmació. Un bon

5

examen serà aquell que trobi la justificació i el paper que l’afirmació particular juga en el conjunt del pensament del filòsof. Ara bé: de vegades una exposició general i correcta del seu pensament pot no respondre el que es demana, si no explica com el pensament general de l’autor justifica la tesi particular que és objecte de la pregunta.

Quarta pregunta - Comparar o relacionar un concepte o idea del text amb un altre. (2 punts). S’ha de tenir en compte:

a. La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes diferents) de la comparació demanada.

b. El contrast pertinent dels dos termes de la comparació que es demana.

En qualsevol cas: l’alumne és lliure de triar fer una caracterització de les dues concepcions o idees de manera prèvia i independentment a la comparació, o fer-ne la caracterització implícita en termes de les diferències mútues. També pot escollir fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions –qualsevol d’elles- i descriure l’altra per contrast. L’estratègia escollida no pot afectar l’avaluació. Per tant, l’enunciat exacte de la pregunta s’ha d’entendre que no posa restriccions a aquesta llibertat en la resposta.

Cinquena pregunta - Consideració raonada de l’estudiant a favor o en contra d’una tesi (2 punts). S’haurà de valorar només:

a. el grau de comprensió que es demostri sobre la tesi a discutir i la coherència de les raons per les quals podria ser versemblant i

b. la coherència i pertinència de les possibles raons que es puguin donar contra la tesi.

Si l’alumne decideix raonar a favor de la tesi, no cal que insisteixi explícitament en raons contràries: això implica que no es poden avaluar separadament els aspectes (a) i (b). Es pot donar la màxima qualificació, doncs, si una resposta defensa la tesi, tot mencionant coherentment raons que siguin pertinents. D’altra banda, l’acord del corrector amb la tesi defensada no pot tenir-se en compte, ni tampoc el fet que l’alumne ignori fets o arguments històricament importants.

V.B. Criteris de correcció generals Durant el curs l’avaluació es farà amb lletres, que corresponen a un criteri qualitatiu “ample”, especificat en el quadre següent. Es dóna per suposada la mínima correcció gramatical, ortogràfica, etc. Les equivalències bàsiques són: A=9; B=6; C=4 i D=1. Els signes + ó – fan pujar o baixar un punt l’equivalència numèrica.

Valoració global Riquesa lingüística Correcció lingüística

A Correspon perfectament a la tasca sol·licitada.

Empra un ventall ample i variat d’estructures, vocabulari i connectors,

Sintaxi, morfologia, ortografia i puntuació correctes, o quasi

6

És coherent, adequat i perfectament comprensible en una primera lectura

de forma adequada al context

correctes

B

És correspon a la tasca sol·licitada, però presenta certs problemes de coherència, adequació al registre i organització. Cal rellegir algun fragment una segona vegada per a què resulti entenedor

Fa servir un ventall no massa ample d’estructures, vocabulari i connectors, tot i que és adequat

Sintaxi, morfologia, ortografia i puntuació bastant correctes però amb alguns errors

C

No es correspon massa bé a la tasca demanada o al que s’esperava. Difícil de seguir; amb força problemes de coherència, adequació al registre i organització

Repeteix estructura i fa palesa una pobresa de vocabulari. No fa servir pràcticament connectors o els empra malament. Utilització no adequada del lèxic

Gran quantitat d’errors de tota mena (sintàctics, morfològics, ortogràfics i de puntuació)

D No es correspon de cap de les maneres a la tasca proposada

No es correspon de cap de les maneres a la tasca proposada

No es correspon de cap de les maneres a la tasca proposada

V.C. Criteris de correcció específics

1. Es qualificarà com a suspens (C o D) els pressumpte comentari, que no presenti una relació explícita amb el text proposat. Això es pot donar si:

a. aporta idees bibliogràfiques o filosòfiques, àdhuc genials, però sense explicitar-ne les relacions amb el contingut conceptual del text, en una concreció clara

b. desenvolupa el tema sistemàtic que inclou la problemàtica del text però no el relaciona de manera explícita

c. es limita a fer-ne un resum o paràfrasi

2. S’aprovarà (C+ o B) el comentari que relacioni el tema amb el text explícitament i no contingui errors en l’exposició. El treball que es presenti ha de suposar una reflexió sobre el fragment proposat i un mínim de comprensió del contingut.

3. Es qualificarà amb un notable (B+ o A-) el comentari que, complint amb el punt anterior, aporti una clara percepció de la tesi nuclear del text i algunes de les secundàries.

4. L’excel·lent es donarà a aquell examen o text que, a més, aporti la relació de la doctrina del text amb altres aspectes doctrinals de l’autor, amb altres autors, amb altres períodes de la

7

Història de la Filosofia, amb altres circumstàncies del període..., o, fins i tot, que expressi la postura ben raonada de l’alumne enfront el text, el tema connex o l’autor.

5. Factors complementaris a la pauta de qualificació, que obliguen a baixar o pujar la qualificació segons si són negatius o positius:

a. negatius: faltes d’ortografia notables o reiterades; faltes de sintaxi; absència de signes de puntuació o majúscules que afecten la comprensió de l’escrit, l’ús d’un argot groller sistemàtic...

b. positius: precisió terminològica, la unitat i la coherència lògica del treball, la fluïdesa i l’elegància literària de l’escrit.

6. En casos determinats es podrà sol·licitar una lectura pública del comentari per part de l’alumne.

7. S’adjunten un parell d’exemples (que es poden consultar a aquest mateix document a la web de l’assignatura)

8

Exemple 1. Text amb comentari lliure.

“Al començament del mes vint-i-tres l’infant ha desenvolupat una mania d’anomenar coses, de comunicar als altres els noms d’aquestes o de cridar la nostra atenció sobre les coses que està examinant. Mirarà, assenyalarà o posarà la seva mà sobre les coses; dirà el seu nom i mirarà als seus companys. Una actitud com aquesta no seria comprensible si no fos perquè el nom ha de realitzar una funció capital en el desenvolupament mental de l’infant. Si, quan està aprenent a parlar, l’infant tan sols hagués d’aprendre un cert vocabulari, imprimir en la seva ment i en la seva memòria una gran massa de sons artificials i arbitraris, estaríem davant d’un procés purament mecànic. Seria veritablement feixuc i esgotador, i exigiria un esforç massa conscient que sens dubte provocaria resistències per part de l’infant, atès que se li estaria demanant quelcom totalment desvinculat de les seves necessitats biològiques reals. La fam de noms que apareix a certa edat en tots els infants normals i que ha estat descrita per tots els estudiosos de la psicologia infantil, prova tot el contrari. Ens posa de manifest que ens trobem davant d’un problema ben diferent. Quan aprèn a anomenar coses, no afegeix una llista de signes artificials al seu coneixement previ d’objectes empírics acabats; més aviat aprèn a formar el concepte d’aquests objectes, a entendre’s amb el món objectiu. D’aquesta manera l’infant es troba en un terreny més ferm; les seves percepcions vagues, incertes i oscil·lants, els seus tènues sentiments comencen a adoptar una nova forma. Podem dir que cristal·litzen al voltant del nom com el seu centre fix, com un focus del pensament”

Ernst CASSIRER, Antropologia filosòfica, 1944.

Resum (Versió 1):

L’aprenentatge del llenguatge, a partir dels vint-i-tres mesos d’edat, no pot ser explicat com un procés mecànic de memorització d’un vocabulari, que exigiria un esforç conscient esgotador i provocaria resistències per part dels infants. Una prova que les coses no són així és la fam de noms pròpia dels infants d’aquesta edat. Així doncs, l’aprenentatge del llenguatge ha de ser explicat d’una manera ben diferent. Quan aprèn a anomenar coses, l’infant aprèn a pensar conceptualment, a agrupar les seves percepcions al voltant d’un nom que dóna fermesa a un món fins aleshores incert i oscil·lant.

Resum (Versió 2):

En aprendre a parlar, a partir dels vint-i-tres mesos, l’infant no memoritza un vocabulari: això exigiria un esforç conscient esgotador i l’infant s’hi resistiria. No tan sols no ho fa sinó que té una fam de noms que tots els estudiosos han descrit. El nom realitza una funció capital en el desenvolupament mental de l’infant que, quan aprèn a anomenar coses, aprèn a formar el concepte dels objectes que anomena tot agrupant les seves percepcions incertes i oscil·lants al voltant d’un nom que els dóna solidesa.

Comentari:

El text d’Ernst Cassirer és una resposta a la pregunta sobre la naturalesa i les conseqüències psicològiques de l’aprenentatge del llenguatge per part dels infants. S’ocupa Cassirer, en primer lloc, de clarificar què no és l’aprenentatge del llenguatge: No és la memorització mecànica d’una llista de sons arbitraris (paraules) que cal associar a una llista de nocions de classe (conceptes) prèviament existents. Però aquesta és, precisament, la concepció habitual del que és l’aprenentatge del llenguatge, i per això val la pena analitzar amb detall les dues raons que Cassirer esgrimeix per refusar-la.

En primer lloc, la feina de memoritzar noms per anar associant-los a nocions de classe sembla molt poc atractiva per a una criatura de dos anys. Poc atractiva i feixuga en la mesura en què no sembla haver-hi res de divertit en una tal memorització. No sense raó diu Cassirer que realitzar aquesta feina requereix un esforç conscient (i una capacitat de sacrifici) que està més enllà de les capacitats dels infants de dos anys. Però, malgrat tot, els infants aprenen a parlar

9

sense cap esforç ni cap queixa: no sembla, doncs, que puguem descriure aquest aprenentatge en termes de memorització.

En segon lloc, la mania d’anomenar coses, la fam de noms de què parla Cassirer, ens mostren l’aprenentatge del llenguatge com un procés en què l’infant no tan sols no mostra cap mena de reserva o rebuig, sinó que sembla satisfer-lo i estimular-lo. Com pot ser això? A què és deguda aquesta actitud? L’aprenentatge del llenguatge no és memorització mecànica (com l’aprenentatge de les taules de multiplicar) sinó que satisfà necessitats biològiques reals, talment com les satisfà el menjar, observar, jugar o dormir (activitats per a les quals tampoc cal cap esforç conscient). Per això resulta atractiu.

La pregunta ara és inevitable: quina mena de necessitats biològiques satisfà l’aprenentatge del llenguatge? Respondre-la serà respondre a la pregunta sobre la veritable naturalesa de l’aprendre a parlar. Ja sabem què no és: ara cal saber què és aprendre a parlar. Quan un infant aprèn a parlar, no està aprenent els mitjans amb què expressar el que pensa: està aprenent a pensar. I pensar és, en els humans, una necessitat biològica: el secret mateix de la supervivència d’una espècie. Així doncs, de la mateixa manera que els individus amb escassa curiositat o amb poca inventiva tenien menys possibilitats de sobreviure que els més curiosos i els més enginyosos, igualment els individus genèticament menys predisposats a aprendre a parlar i/o pensar tenien menys possibilitats de sobreviure que els més predisposats.

Cal precisar, però: els infants, en aprendre allò que té d’específic el llenguatge humà (simbòlic i articulat), aprenen allò que té d’específic el pensament humà (conceptual). Així, la pregunta inicial sobre la naturalesa de l’aprenentatge del llenguatge es transforma ara en la pregunta sobre la relació entre la gènesi del llenguatge simbòlic y la gènesi del pensament conceptual. Quan aprèn a anomenar coses l’infant aprèn a formar el concepte dels objectes. En aprendre i usar adequadament el nom cadira, l’infant ha descobert una nova perspectiva des de la qual mirar-se la realitat. Una perspectiva que mai més l’abandonarà. El seu món ja no estarà integrat per percepcions aïllades, per infinits objectes particulars, sinó per classes d’objectes. En aprendre i usar adequadament el nom cadira, l’infant ha après a fer abstracció, a prescindir de determinats trets de l’objecte al que es refereix. Ha après que això és com allò altre, tot i no ser iguals. A partir d’ara tenen una cosa en comú: el nom, que com afirma Cassirer, és com un focus de pensament.

En conclusió, doncs, i per resumir, direm que l’aprenentatge del llenguatge no és la memorització mecànica d’un llistat de sons (paraules) que cal associar a un llistat de nocions de classe (conceptes) prèviament existents, perquè aquestes nocions de classe no són prèviament existents. L’aprenentatge del llenguatge consisteix en la projecció sobre la realitat de la capacitat d’abstracció de l’infant, gràcies a la qual aquest generarà nocions de classe a mesura que vagi designant amb el mateix nom realitats que podran ser més o menys semblants, però mai idèntiques.

10

Exemple 2. Text amb comentari dirigit

(fet per Josep M. Terricabras) “L'evolució individual se'ns presenta com el producte de la interferència entre dues tendències: l'aspiració a la felicitat, que solem qualificar d'«egoista», i l'anhel de fondre's amb els altres en una comunitat, que anomenem «altruista». Les dues designacions no passen de ser superficials. En l'evolució individual l'accent sol recaure en la tendència egoista o de felicitat, mentre que l'altra, que podríem designar «cultural», es limita generalment a instituir restriccions. Molt diferent és el que passa en el procés de la cultura. L'objectiu d'establir una unitat formada per individus humans és, de bon tros, el més important, mentre que el de la felicitat individual, toti que encara subsisteix, és desplaçat a segon pla; gairebé semblaria que la creació d'una gran comunitat humana podria ser aconseguida amb més èxit si es fes abstracció de la felicitat individual.” Freud, El malestar en la cultura (PAU. LOGSE. Curs 2001-2002) 1. Expliqueu breument la idea principal del text. [2 punts] En aquest text, Sigmund Freud comença per afirmar la idea que el que ell anomena "l'evolució individual" és fruit, tot i que no a parts iguals, de la influència que en nosaltres exerceixen una tendència egoista (individual, que ens empeny a cercar el nostre benestar personal) i una altra d'altruista (cultural, encaminada a la construcció social). Segons Freud, els objectius perseguits pel projecte individual i el col·lectiu es contraposen de tal manera que qui busca la felicitat individual procura allunyar les obligacions altruistes i, al revés, el procés cultural deixa en un segon terme la felicitat individual i, fins i tot, a aquest procés li seria més fàcil realitzar-se sense ella. 2. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia del pensament d'aquesta època. [3 punts] Freud és considerat, segons una classificació clàssica (que sembla haver anat caient en desús), com un dels tres anomenats "mestres de la sospita", al costat de Nietzsche i Marx. És cert que el pensament d'aquests tres autors té poca cosa en comú però les seves reflexions són gairebé contemporànies (tenen totes lloc en el marc cronològic de la segona meitat del segle XIX, a excepció de Freud, el més jove, i que viurà fins al 1939) i, sobretot, responen a un mateix esperit d'època: el de la crítica a la cultura occidental. En el cas de Marx, la crítica serà, sobretot, de tipus socio-econòmic; en Nietzsche hi trobem una crítica integral però amb predomini de la revisió moral; en Freud, metge psiquiatre, la crítica s'articularà a partir del problema sexual. Malgrat els interessos divergents que els interessen, Freud i Marx coincideixen, a més, en un altre aspecte important: el seu pensament es converteix en un sistema d'interpretació de la realitat molt potent però alhora també molt unitari, amb una forta cohesió interna. Aquest caràcter sistemàtic ha fet que més d'un pretengués convertir el marxisme o la psicoanàlisi en ciències. Conversió impossible ja que ni l'un ni l'altra no compten amb els necessaris criteris de demarcació científica (sobretot el popperià de falsació). Les teories de Marx i de Freud són, més aviat, dos filtres que ens permeten mirar la realitat posant un èmfasi molt fort en aspectes als quals altres teories amb un enfocament menys dirigit no donen tanta importància. Això, però, ens obliga a fer-ne un ús crític, acceptant d'entrada que hi haurà aspectes de la teoria que probablement fallaran (la profecia marxista d'una revolució dels treballadors n'és un clar exemple), però sempre n'hi haurà d'altres que ens continuaran aportant perspectives interessants.

11

3. Expliqueu el concepte de cultura que es desprèn d'aquest text. [3 punts] En aquest text, Freud utilitza el terme "cultura" per referir-se a tot allò que es contraposa al que és estrictament individual, personal. D'acord amb la caracterització de tendències que l'autor realitza, la cultura es construeix aplicant restriccions a la felicitat individual per tal de reforçar els vincles altruistes. Segons Freud, sembla que existeix una oposició irreconciliable entre els interessos de l'individu i els de la societat. Si l'individu busca satisfer els seus propis desigs ho ha de fer, forçosament, de forma egoista, potser perjudicant la comunitat. Contràriament, si la comunitat vol erigir-se amb força només ho podrà fer si aconsegueix temperar el desig de satisfacció personal dels seus membres, per mitjà de restriccions de la felicitat individual. Per això, el text de Freud acaba amb una afirmació molt contundent (només matisada pel condicional "semblaria"), segons la qual, la felicitat de la comunitat s'aconseguiria amb més facilitat si es prescindís de la felicitat individual dels seus membres. 4. Quin sentit creieu que pot tenir avui denunciar una cultura les exigències de la qual no tenen en compte la felicitat dels individus? [2 punts] D’ençà que Freud va escriure "El malestar en la cultura" (1927) la societat occidental ha canviat molt. Gairebé podríem dir que la imposició de restriccions amb la qual ell caracteritzava la societat de la seva època, ha desaparegut completament, o ho està fent de manera creixent. Una felicitat col·lectiva que obligués a pagar el preu de la renúncia a la satisfacció dels propis desigs, avui seria frontalment rebutjada. La nostra societat sembla haver adquirit una sòlida consciència que la felicitat individual no és negociable i que una societat col�lectiva feliç només ho pot ser en la mesura que estigui formada per individus també feliços. Aquesta presa de consciència deriva, probablement, de la creixent importància que ha anat adquirint la llibertat en el nostre sistema de valors. Avui i aquí, seria difícil que algú acceptés formar part d’un model de societat més perfecta si això suposés una retallada de les llibertats individuals. Aquest és exactament el debat que, arran dels atemptats de l'11 de setembre, s’ha instal·lat als Estats Units: l’alternativa entre una societat segura però controladora, i una societat insegura però que continuï preservant la llibertat individual. No deixa de ser sorprenent, però, que la majoria de crítiques a la política "proteccionista" nord-americana hagin vingut d'Europa. Una Europa que ja té poca cosa a veure amb la de Freud.