Sinopsi

A la costa est dels Estats Units

comença a escampar-se una

estranya afecció. Els individus

afectats perden la facultat de

la parla, es troben desorientats,

incapaços d’actuar racionalment

o controlar els seus moviments.

Fitxa artística

Mark Wahlberg . . . . . . . . . . Elliot Moore

Zooey Deschanel . . . . . . . . . Alma Moore

John Leguizamo . . . . . . . . . . Julian

Ashleyn Sanchez . . . . . . . . .Jess

Fitxa tècnica

Director . . . . . . . . . . . . . . . . M.Night Shyamalan

Guió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . M.Night Shyamalan

Productor . . . . . . . . . . . . . . M.Night Shyamalan

Música . . . . . . . . . . . . . . . . . James Newton Howard

Fotografia . . . . . . . . . . . . . . Tak Fujimoto

Muntatge . . . . . . . . . . . . . . Conrad Buff IV

Durada . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 min

Any . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2008

El director alliçonador

N’hi ha que estan decebuts amb el cineasta revelació de El sisè sentit (1999). La història de fantasmes que va donar a conèixer el guio-nista i director hindú va rebre una acollida espectacular a taquilla, cosa que va accen-tuar el pas discret de la següent creació, El protegit, per les pantalles. Moltes veus excla-men que M. Night Shyamalan no reuperarà mai l’empenta que semblava renèixer amb Senyals i El bosc però que La noia de l’aigua (2006) li va fer perdre del tot. Fins i tot n’hi ha que estan convençuts de que per a la pos-teritat quedarà com un one-hit-wonder més.

Doncs bé, per damunt de les opinions cal saber veure que, de fet, Shyamalan sem-pre s’ha mantingut fidel a sí mateix. El seu estil narratiu, l’ús de la llum i de determi-nats recursos estructurals, personatges ti-pus i enquadraments fa que una pel·lícula seva es pugui reconèixer en pocs segons. Sí, és cert, això no diu res en favor de la qualitat dels seus films. Però si conside-rem que en cadascun dels seus films, Sh-yamalan cerca un efecte diferent utilitzant un llenguatge molt similar podem intuir que aquesta decepció i aquest escepticis-me dels que parlàvem provenen d’esperar més sisens sentits. Podria encabir-se El sisè sentit en el gènere del terror o el thriller pa-ranormal, però no així El Protegit, malgrat que comparteixin la mirada, el protagonis-ta i altres tics del director. Si l’atmosfera de punt mort, decepció amb la vida duta, canvi brusc degut a un incident és un de-nominador comú, així com la voluntat de fer reflexionar i els girs finals inesperats, no ho són el tema ni el to. És per això que qui signa no troba motiu de decepció en

la trajectòria de Shyamalan perquè, preci-sament, es tracta d’una trajectòria i no un encasellament

M. Night Shyamalan (6 d’agost de 1970) és el nom artístic de Manoj Nelliyattu Shyamalan, nascut a l’Índia i criat prop de Philadelphia. Pensilvania i la costa est són, per aquest mo-tiu, l’escenari habitual dels seus films. Als vuit anys li van regalar una càmera Súper-8 i des de llavors fins als disset va completar quaranta-cinc pel·lícules d’aficionat, se-guint l’estela del seu ídol, Steven Spilberg. El seu model cinematogràfic és, doncs, el de l’entreteniment i les lliçons morals. De Spilberg pren també la predilecció per pro-tagonistes o co-protagonistes infantils amb un pes decisiu en el desenvolupament de l’argument. Altres trets distintius són filmar escenes reflectides en alguna superfície, fer plans generals que només s’expliquen per un petit detall quasi imperceptible, insinuar durant el film elements decisius per a la re-solució sense donar-los importància i, sobre tot, centrar les seves històries en nuclis fa-miliars trencats o incomplets.

La seva filmografia més destacada comença amb El sisè sentit (The Sixth Sense), però el seu primer film va ser Praying with An-ger (1992) seguida d’una producció menor, Wide awake (1998). L’èxit de El sisè sentit va aplanar el camí per a l’arribada de El protegit (Unbreakable) que comparteix amb la seva predecessora l’element paranormal com a centre de l’acció. La discreció a ta-quilla d’aquest segon film no va impedir que Mel Gibson posés el seu nom i el seu caché al servei de Shyamalan a la cinta de ciencia-ficció Senyals (Signs, 2002), que va revalidar el cineasta en demostrar la seva

Especial: Gaia | 10 de gener de 2013 | Horari: 21.00 h

The Happening(2008, El incidente), M.Night Shyamalan

habilitat d’introduir la inquietud i l’angoixa en l’espectador només filmant el vent agi-tant la vegetació. Aquest, per cert, serà un recurs important a L’incident, el film del que hem de parlar. El 2004 l’element paranor-mal es trasllada a la quotidianitat d’un po-ble a El bosc (The Village) enlloc d’aparèixer d’improvís, com torna a passar a La noia de l’aigua (Lady in the water, 2006). L’any 2008 aconsegueix realitzar un projecte ini-cialment batejat com The Green Effect, que es va acabar coneixent com The Happening. El primer dels films de M. Night Shyamalan qualificat per a majors de divuit anys als EUA es va conèixer aquí com L’incident. Es tracta del costat més fosc i fatalista del taran-nà alliçonador del director.

Dos anys més tard Shyamalan esdevè el guionista millor pagat de la història de Ho-llywood gràcies als cinc milions de dòlars que Disney li paga pel guió de l’adaptació d’una sèrie d’animació nord-americana, Avatar. Per qüestions de copyright el film, concebut com una trilogia, es va titular Air-bender. L’aventura de Shyamalan en el ci-nema familiar, però, no va passar d’aquest film: la franquícia es va cancel·lar.

Actualment el cineasta prepara After Earth, un film post-apocalíptic en un planeta que acull la humanitat desprès de la destruc-ció de la Terra.

The happening: “You deserve this!”

Els protagonistes s’allunyen d’una futu-ra zona residencial desprès de passar uns minuts en una casa de mostra on tot, des d’una planta ornamental al menjar dels plats passant per un munt de regals en un racó, és de plàstic. Mentre pugen un pen-dent veuen com un grup més nombrós de fugitius s’acosta a la casa que ells acaben de deixar, probablement a la recerca de menjar o aixopluc. El vent agita la vegetació i els protagonistes presencien com tot el grup queda glaçat, immòbil, amb els braços cai-guts a banda i banda del cos. És la primera

fase de l’estranya afecció de la que fugen. En qüestió de segons, es suïcidaran. Els protagonistes els donen l’esquena i, vigilant sempre enrere, passen per davant d’un gran cartell que anuncia els luxosos habitatges de propera construcció. A dalt de tot, amb una tipografia que recorda la dels anuncis dels anys vint i l’american way of life, s’hi llegeix l’eslògan: “You deserve this!” (“Us ho me-reixeu!”). El verb apareix subratllat i en cur-siva. Els protagonistes no ho llegeixen, però fa estona que ho sospiten.

Shyamalan acusa el gènere humà amb un sí-mil que el protagonista verbalitza poc abans d’aquesta escena. La planta del tabac, quan es troba amenaçada per determinada eruga, segrega un líquid que atreu el depredador natural del seu atacant. Les plantes es de-fensen de la humanitat. Però el director i guionista no es limita a un discurs ecologista quan sermoneja l’espectador. Posant-lo, com als protagonistes, en una situació terminal, aprofita per treure tota la bateria de defectes humans. Va a fer sang. No s’atura tampoc a l’hora de mostrar maneres més i més maca-bres de treure’s la vida un cop explicats els efectes de la toxina que impregna l’aire. Ni tampoc té inconvenient a mostrar la mort de nens. Però no és un film “sensacionalista”, no busca l’escàndol ni l’excès del gore. Ni arriba a caure en el mal gust o la morbositat. Senzillament, no ho vol estalviar. Shyamalan està enfadat i The happening és la seva reac-ció. Està enfadat amb la sensibilitat adormida de l’espectador –adormida envers la natura– i està decidit a despertar-la com sigui. Fins i tot preveu, al final de la pel·lícula, la postura dels més escèptics i els respon amb el recurs més cruel que té a l’abast un director quan fa un thriller: el final obert. Però el retret més poderós que ens fa és el mateix, per exem-ple i salvant les distàncies, que fa Von Trier a Melancholia (2011) o Soderbergh a la seva adaptació de la novel·la Contagion (2011): som fràgils. Som contingents.

Shyamalan s’especialitza en tocar-nos la fi-bra i en fer-nos prendre partit tant sí com no. Estableix una frontera difusa entre el bé i el

mal, al bell mig de la qual es troba la inten-ció, però, alhora, és dràstic: cal ser bons. En tots els sentits i en cada aspecte de la nostra vida. Les negligències ens passen factura, com li passa al personatge de Bruce Willis a The Sixth Sense; els nostres actes ens de-fineixen i l’elecció es sempre nostra, cosa que es fa patent en el personatge de Samuel L. Jackson a Unbreakable; en qualsevol mo-ment podem patir un accident i estroncar un grapat de vides, com el personatge del mateix Shyamalan a Signs; som totalment prescindibles en l’ordre natural. Tanmateix, Shyamalan acostuma a fer us de la noció de destí, fatalitat, de connexió necessària entre fets i persones –en especial a Lady in the water. Aquí no, i aquesta es una altra pro-va del seu enuig: quan s’esdevé (en anglès “happen”) l’incident, no hi ha res a fer, no hi ha esperança ni destí ni cap pla imponde-rable que ho resolgui tot.

A The Happening el cineasta explota els re-cursos que el van catapultar a la fama i que caracteritzen el seu cinema: una fotografia generalment marcada per colors freds, la música incisiva de James Newton Howard, el marc natural dels estats de l’est dels EUA i l’aparició d’un perill en el lloc més impensable. Aconsegueix fer remoure’s l’espectador a la butaca amb un sol cop de vent agitant les fulles dels arbres i aconse-gueix que aquest remoure’s no sigui només una inquietud per la sort dels protagonis-tes sinó també l’angoixa per la confirmació d’una hipòtesi esgarrifosa: que el mal pro-vingui de la natura, que no hi hagi, doncs, escapatòria possible i, encara més, que la causa del mal siguem nosaltres mateixos.

Aquest incident que reporta Shyamalan és una advertència. És ciència-ficció, és fata-lista i és extremat i cru, però no deixa de ser un avís: estem en la natura, som en la natura i la natura canvia per preservar-se. En la natura tot encaixa i tot segueix un or-dre per perpetuar un equilibri vital. Tren-car l’equilibri tindrà conseqüències fatals.

Aura C.Delgado