1Batxillerat Histriade lafilosofia DESCARTES Anna Baiges Antonio Caballero Flix de Castro 2 Index pg. 1. DESCARTES - poca....................................................................... 3 - Context filosfic..................................................... 4 - Introducci biobibliogrfica................................. 6 - El coneixement....................................................... 7 - La realitat................................................................. 15 - Lsser hum........................................................... 17 - Ltica....................................................................... 18 - Textos...................................................................... 20 - El poscartesianisme............................................... 26 3 DESCARTES 0 POCA: El barroc i labolutisme (s. XVII). ElsegleXVIIsovintsconsideratcomunsegledetransicientreel RenaixementilaModernitat,resultatdeladaptacialscanvisqueshavien produtalsegleanterior.Esdesencadenenuncmuld'esdevenimentsque provoquendesequilibrisidesenganystotfentdaquestsegle,unperodede recessiicrisieconmica.Undelsesdevenimentsmsimportants,quet comaescenariAlemanya,slaguerradelsTrentaAnys(1618-1648); conflicte,enprincipireligis,queprovocalatransformacidelmapapoltic europeuamblenfonsamentdelsacreimperiromanogermnic,ifaqueEuropapassiaregir-seperun ordre poltic basat en els estats nacionals ilafirmaci de monarquies absolutes.La necessitat d'un poder estatal fort per sostenir la nova organitzaci economico-poltica provoca la centralitzaci i l'uniformisme en tot: poltica, economia, religi, art. El model de monarca absolut ser Llus XIV, conegut com el rei Sol. Amb ell, Frana va adquirint poder i prestigi; no obstant les revoltes delscamperolsidelaburgesia,desenvolupaunapolticaqueescaracteritzaperuncontrolferride lexercit,deladministracidejustciaidelaburocrciaadministrativa.Lasevatascacentralitzadorade laparellestatalculminaramblafirmaci,lEstatscjo.Lamonarquiaabsolutatindrlesseves justificacionsteriquesenpensadorscomHobbes,queconsideraquelautoritatsnecessriaperqu lsserhumenestatnaturalsegoista,iBossuet,quedefensaquelautoritatdelmonarcatunorigen div. MentrelamonarquiaabsolutatriomfavaaFrana,aAnglaterraielsPasosBaixos(Flandesi Holanda)siniciaunaexperinciapolticatotalmentdiferent:elParlamentarisme.AAnglaterraels intentsabsolutistesdelreiCarlesI,xoquenfrontalmentambelParlament,elqualfacostatalesclasses mitjanesisenfrontaalmonarcaperquaquestdefensaelsinteressosilesexignciesdelsgrans comerciantsidelEsglsiaanglicana.Larespostadelmonarca,dissolentelParlamentipujantels impostos, va provocar una guerra civil que acabar el 1649 amb la seva decapitaci i amb la implantaci dunarepblicaambCromwell,principalartfexdelaresistnciaalmonarca,queacabarconvertint-se unadictadurapersonalista.Alasevamort,idesprsdunperoderevolucionari(1688-89),elParlament tria un nou monarca, lholands Guillem dOrange, que reconeixer la igualtat dels homes davant la llei i elrespectealParlament.Aquestmodelasseguralapossibilitatdunapauinternaqueabsorveix,atravs del joc parlamentari i de lhegemonia de lEsglsia anglicana, les diversestensions socials. Des del punt de vista cientfic, l'absolutisme va cerar i potenciar les Acadmies per tal de trobar recolzamentenelsintellectuals;apareixenaixmultituddesocietatsprivadesquefomentaranla investigacicientfica:Lincei(Roma),Cimento(Florncia),l'AcadmiaFrancesaperalaLlenguaila Gramtica; la Royal Society (Londres), etc. En matria religiosa, amb la fi de la Guerra dels Trenta Anys (Pau de Wesfalia, 1648) acaben les guerresdereligidelsegleanterior,pertantaescissireligiosahadonatpeualafragmentacidel cristianisme.Launitatdelafeesfadifcilenunmntantcanviant:catlics,anglicans,calvinistes, jansenistes...Noobstantaix,itenintencomptequeelclergathaviaperdutnotablementelseupoder, Europa s, al segle XVII, profundament religiosa.4CONTEXT FILOSFIC DE DESCARTES: EL RENAIXEMENT I EL NAIXEMENT DE LA CINCIA AmbDescartesenstrobemdepleenallquesanomenaFilosofiamoderna,queocupatres seglesdelanostrahistria,delXValXVIII,pocamoltimportantperqufouquanesvan assentarlesbasesdelques'hadonatenanomenar"lamodernitat".Enquconsisteixla modernitat? La resposta de Kant, tot i que ell noms es referia al segle de les LLums, s potser la ms apropiada ja que diu que consisteix en "sortir de la minoria d'edat". Seguint aquesta afirmaci, podemdirquedurantelperodequeensocupaesvanposarelsfonamentsperl'autonomiade l'sser hum en relaci al mn i a s mateix. Enstrobemenunapocadegranspersonatgeshistrics:cientfics,literats,filsofs...Anivell culturalesprodueixelquesanomenaHumanisme.Aquestanovamanerad'entendreelmn queda plasmada en el segent fragment de Petrarca: No penso esdevenir un du, ni tenir el do de l'eternitat o abraar terra i cel. Em basta la glria dels homes: s a ella que jo aspiro; sc mortal i noms desitjo coses mortals. Sn paraules de lobra Secretum, en la qual hi trobem els dos pols de lespiritualitat de Petrarca, per una banda el Cristianisme que li parla de la contemplaci celestial i l'allunya de les glries terrenals i, per l'altra, el mn clssic que l'arrela a la terra, per no a una terra del negoci sin de l'oci, concretament de l'oci literario-filosfic. Aqu ens mostra el perfil i el paperdelpensadorenunanovasocietat,elqualhad'ocupar-setantdeqestionscviquescom prctiques i ha de distingir la cultura literrio-filosfica de la cientfico-tcnica. La primera t com a funcidonarunaeducaciuniversalalsssershumans,jaquesunafontd'illuminaciide saviesanecessriaperaconseguirlapauespiritualalaterrailabeatitudeternaal'altravida.La segona, no s res ms que l'aplicaci prctica d'una determinada tcnica. Si Petrarca fou l'iniciador del'humanisme,alseudarreran'hivahavertotaunacollaque,protegitspelsprncepsiels mecenes,forenprofessionalsdeleslletres,elqueharanhidiremund'intellectual.Eclesistics, professors d'universitat, burgesos, etc. que enfasitzaven tres idees: que el mn hum t una histria; que la naturalesa de l'sserhum s d'aquestmn, s a dir,natural i histrica i,finalment, que la tolerncia religiosa s necessria. La filosofia dels humanistes es dona principalment a Italia. No s una filosofia original, ja que tota la seva activitat terica va anar encaminada a fer reviure l'estudi de Plat i d'Aristtil. Aviat es van posicionarcomaplatnicsoaristotlics.Cadagruppartiad'inquietudsculturalsdiferents:els primers,delrenaixementreligis,jaqueconsideravenqueelplatonismeeraunasntesidetota religiositat;elssegons,delrenaixementdel'activitatespeculativa,jaquepensavenquelafilosofia natural d'Aristtil possibilitava la investigaci de la naturalesa. Al mateix temps que eclosiona lhumanisme renaixentista es produeix, estretament lligat amb ell, el Renaixementpoltic,quepersegueixlarenovacidelamalmesavidaencomunitat.Elmapa dEuropa al segle XVI no s res ms que un gran mosaic, format per cossos poltics molt diferents: alcostatdelsincipientsEstatsnacionals,hiharepbliquesurbanes,senyorius,principatslaicsi eclesisticsencontinueslluitesentresi.Cal,doncs,larenovacidelapoltica;aquestarenovaci tindr tres orientacions: la historicista, la iusnaturalista i labsolutista. La primera (Maquiavel), tendir a una anlisi de la comunitat poltica, tot retornant als origens, s a dir, al poble o naci del qual prov pertal detrobarlaforaqueli manca. La segona(Moro),buscar elfonament ltim quednaforaivaloracadacomunitatperproposarmodificacionsireformesquepuguin conduir-lacapalasevaformaideal.Latercera(Bodin),sencaminarcapalestablimentdeles lnies generals de lEstat sobir, lestat absolut, un estat en el que la sobirania del rei no t lmits ni control, ja que el poder s dorigen div, i en el que els sbdits tenen el deure dobeir, un estat en el quelapresnciapermanentdelexrcit,elpagamentconstantdimpostosiungrannombrede funcionaris,anirandonantformaaungoverncentraliaunaadministraciprovincialque controlar les autoritats locals i, fins i tot, les substitur. El model destat que acabem de dibuixar es consolidar al segle XVII amb les monarquies aboslutes i prefigurar lestat modern; s per aix queelstericsdelrenaixementpoltic(comaraMaquiavel,Bodin,etc.)snconsideratsels precursors de la teoritzaci de lestat modern actual, un estat que, segons Max Weber, s racional i efica, dirigit per treballadors intellectuals, s a dir, funcionaris o poltics que el serveixen i que sn professionals de la poltica. 5Lafanyperinvestigarlanaturaifer.hometdicamentportaralquesanomenaRevoluci cientfica,queesdonaalsegleXIII,perqueveimpulsadaperhomesdelRenaixement,com Coprnic, Kepler i Galileu, els quals van saber compaginar amb eficcia els elements emprics amb els racionals, tot proposant un nou mtode d'investigaci cientfica que ben aviat va traspassar el camp de la cincia per internar-se en el de la filosofia. Al continent europeu hi trobem, en el camp filosfic,elsracionalistes,quedefensenlaracomamitjperalconeixementvertader, encapalats per Descartes, el qual fou seguit per Malebranche, Spinoza i Leibniz. Al mateix temps, a les Illes Britniques, la visi empirista apareix amb Locke i Berkeley, tot afermant-se amb David Hume, el qual no dubtar del que havien dit els seus collegues i, aprofundint en l'afirmaci "tot el nostre coneixement prov de l'experincia", acabar amb un peu en el mn de l'escepticisme. En el terreny de l'estudi del coneixement, ser Kant, al segle XVIII, qui elaborar una sntesi d'empirisme iracionalisme,totafirmantquesibscertquetotconeixementcomenaambl'experincia, tamb ho s que no tot prov de l'experincia. Per les reflexions i elucubracions dels filsofs d'aquest perode no se circunscriuen noms al tema delconeixement,sinques'amplienalterrenydelamoralilapoltica,totabordantqestions sobre la sociabilitat humana, sobre com ha de ser la convivncia en societat, sobre quin ha estat i quin ha de ser el paper de la histria, qu s'entn per progrs, etc. Tot el que encara avui dia seguim plantejant-nosiquenoacabemdetreure'nl'entrallat;serbocontarambaquestsreferentsper veuresi:vivimencaraenunapocaillustrada?passemperunasegonaotercerarevoluci industrial? som empiristes o b racionalistes? han triomfat els ideals de la Revoluci francesa? Quines conseqncies es deriven de tot aix per a la filosofia? La nova cincia havia enfonsat el sistema aristotlic; les relacions amb nous continents havien obligat a revisar les idees sobre l'sser hum i el seu lloc al mn; les universitats entren en decadncia i la teologia deixa de ser el referent unificador de coneixements. Com diu un personatge del Galileu Galilei de B. Brecht: Tot el que diuen ell vells llibres ja no els s suficient, perqu all on la fe va regnar durant mil anys, ara regna el dubte. El segle demana nous horitzons intellectuals perqu els canvis que shanprodutobliguenaplantejar-selesqestionsfilosfiquesdesdunaperspectivadiferent. El gir que Coprnic va donar a lastronomia sexten a tots els mbits del coneixement. Si lsser hum s el centre de lunivers, caldr explicar-ho tot des de la seva perspectiva, des de la seva subjectivitat.Elfilsof,pertant,volreferlafilosofiadesdelsseusfonamentsisesent plenamentautnomperfer-ho,totcapbussant-seenlesideesquetrobaalasevament.Ms quemaimostrarlanecessitatd'invencii,portatperlapassipeldescobriment,demanar exigncia crtica. En aix hi tindr molt a veure un filsof: Descartes. 6 INTRODUCCI BIOBIBLIOGRFICA A DESCARTES Descartes(1596-1650)vanixeraLaHaye(Turena,Frana)enelsidunafamliadelalta burgesia. Era el tercer fill dun conseller del parlament de Rennes, i va rebre una bona educaci al'escoladelsjesutesdeLaFlche.Dejovevapassarperperodesdellargaconvalescncia degutalasevadelicadasalut,tempsquevadedicarallegirllibresdetotamena,entreellsde disciplinescientfiquesidefilosofia.Jaenaquestapocasemblaserquelisorprnqueels filsofs, homes tots intelligents, no es posin d'acord en les seves idees. Aix explica ell aquest perode: He estat criat en les lletres des de la meva infantesa; i com que em feien creure que amb elles es podia adquirir un coneixement clar i segur de tot all que es til per a la vida, tenia un gran desig d'aprendre-les. Per (...) vaig canviar enterament de parer perqu em trobava entrebancat per tants dubtes i errors que em semblava que no n'havia tret capprofit,deprocurarinstruir-me,foradhaverdescobert,cadavegadamslameva ignorncia. I aix que estava en una de les escoles ms famoses d'Europa. (Discurs del mtode) Un cop acabats els estudis de dret (1616) i dedicar-se durant un tempsa la vida mundana d'un burgs (esgrima, equitaci...), es decanta l'any segent per la carrera militar i, arran de l'amistat ambIsaacBeeckman,perl'estudimatemticifsic.El1619retiratenunquarteri,ple d'entusiasme per la reflexi sobre els fonaments d'una cincia admirable, t tres somnis que li mostren la seva vocaci filosfica. Aix, un any desprs abandona la vida militar, ven la seva part de les rendes familiars i viatja per Europa. Als 33 anys es retira a Holanda, paradigma de la tolernciailallibertat,disposatatreballarenlasevafilosofia.Allredactarlessevesobres filosfiquesmsimportants:Discursdelmtode(1637),Meditacionsmetafsiques(1641),Principisde filosofia (1644), Les passions de l'nima (1649). Durantaqueststempsnoperdelcontacteamblavidaintellectualdelmoment;coneix,per exemple, la condemna de Galileu i els atacs que, des de diversos nuclis culturals, es produeixen contra la seva prpia filosofia. Viatja a Frana tres cops, on publica alguns dels seus llibres. A msams,mantnombrosesrelacionsepistolarsambalgunsdelsseuscoetanis,elquals,a suggeriment seu, li presenten objeccions al seu pensament, que ell respon. Lany 1649 accepta la invitaci de la reina Cristina de Sucia destablir-se a Estocolm per ensenyar-li filosofia. All Descartes morir d'una pulmonia deguda al rigor de l'hivern. ElsobjectiusdelafilosofiadeDescartesesplasmenclaramentenlasevaobra.AlDiscursdel mtode manifesta la seva decisi de no recercar altres cincies que aquella que es pogus trobar en mi mateix o b en el gran llibre del mn; a les Meditacions Metafsiques comenta que tenia sempre un gran desig d'aprendre a distingir el ver del fals, per tal de veure-hi clar en les meves accionsicaminarambseguretatperlavida.Tamb,enlarespostaalesobjeccionsdeles MeditacionsqueliadreaeljesutaBourdinexposar:heafirmatenmoltsllocsdelsmeus escritsqueimitoelsarquitectesenelfetque,perconstruiredificisslidsenllocsonlaroca, l'argila o qualsevol altre sol ferm estigui cobert per una capa sorrenca, primer excaven fosses i desprs nestreuen tota la sorra i les altres coses barrejades amb ella, per tal de poder assentar els fonaments sobre sol ferm. Aix doncs, jo he rebutjat primer totes les coses dubtoses com si fossin sorra. Aix, Descartes, basant-se en la perspectiva histrica que li dna el seu temps, s'adona que no hi ha qesti important sobre la qual no hi hagin disputes i, per tant, sn totes motiu de dubte. Enaquestasituaci,lapropostadeDescartessecentraenaconseguir,apartirdelareflexi individual, un fonament slid per a la filosofia que havia de servir-li tamb de guia per a la seva vida. No volia crear un nou sistema filosfic, sin ordenar el coneixement sobre bases slides. Hem de tenir en compte que quan Descartes parla de filosofia es refereix a una nica cincia per amb disciplines diferents. Ell mateix ho representa mitjanant un arbre que t en les seves arrelslametafsica,enelseutronclafsicaienlessevesbranqueslesdiferentscincies prctiques. Des de la perspectiva filosfica, per, les seves aportacions es donen en el que ell anomena metafsica, on trobem un del temes principals: el mtode. 7 EL CONEIXEMENT UN MTODEPER LA FILOSOFIA El mtode Com hem vist, Descartes considera bsic que la recerca filosfica es construeixi sobreunsbonsfonamentsiquesegueixiunmtode.Alaprimerapartdel Discursdelmtodeensdiu:elmeupropsitnospasensenyarelmtodeque tothomhadeseguirperadirigirblasevara,sinsimplementmostrarde quinamanerajoheprocuratdirigirlameva.Aquestasprecisamentuna aportacideDescartesquecaracteritzal'actitudfilosficadelsfilsofsde l'pocamoderna:laconstruccidunsistemafonamentatenunesregles bsiques de pensament, de forma que puguem aclarir, a partir delles, totes les qestions filosfiques importants. Elpuntdepartidasn,pertant,aquestesreglesbsiquesdepensament,el mtode. Diu Descartes: per mtode entenc un seguit de regles certes i fcils, grciesalesqualstotaquellquelesobserviexactamentnoprenguimai quelcomfalspervertaderi,sensecapdespesad'esformental,sinper incrementar el seu coneixement pas a pas, arribi a una vertadera comprensi de totes aquelles coses que no sobrepassin la seva capacitat (Discurs del mtode). s adir,comabonracionalista,Descartesestpressuposantquesilament segueixunesdirectriusrigorosespotarribararespondre'sdubtessobreles qestionsqueseliplantegindelamateixamaneraqueungemetraarribaa demostracions a partir de llargues cadenes de raonaments. El ms important en aquestcamsnoacceptarrescomavertadersinoderivadelsnostres raonamentselsqualshandefonamentar-seenprincipisslids.Siaixsaix, no hi pot haver coneixement que, per ms difcil que sigui, no puguem arribar a descobrir. SirealmentacceptemelpropsitdelplantejamentdeDescarteshaurem d'abandonar tot all que pugui destorbar la ra en la seva recerca, s a dir, els prejudicis(judicisprecipitatsosensefonament),provocatsperlespassions, lesprecipitacionsoperlainflunciadel'autoritat,jaque,ambells,lamentes distreu i no utilitza correctament les seves capacitats intellectuals. Dues capacitats intellectuals: Intuci i deducci Descartes, a les Regles per a la direcci de l'esperit, 1684, (obra inacabada precursora delDiscurs)parladelaintuciiladeducci,duescapacitatsintellectuals mitjanantlesqualssomcapaos,enterament,sensepord'illusidecap mena, darribar al coneixement de les coses: 1.-laintuicisunaactivitatpuraisimpledelamentqueesprodueix quan copsem intellectualment quelcom de forma clara i distinta; apareix tan sense esfor i tan distintament a una ment atenta i no emboirada que quedem completament lliures de dubte en quant a l'objecte de la nostra comprensi. 2.- la deducci s loperaci per la qual nosaltres entenem tot all que es conclou necesriament daltres coses que ja coneixem amb certesa. s a dir, la deducci,adifernciadelaintuicinosimmediata,sinmediata,sun 8coneixementqueconsisteixenpartird'algunescosesquesabemambtotal seguretat per arribar a unes altres que no sabem. Laintuicipotatnyernocionscomladextensi,lademovimentilade figura; tamb veritats indubtables com jo existeixo, jo penso; i, finalment, lligams establerts entre diverses veritats, com per exemple la noci com dues cosesigualsaunatercerasnigualsentreelles.Aplicadaauncasconcret, aquesta noci ens permet afirmar que si 1 + 3 = 4 i 2 + 2 = 4, intutivament sabem que 1 + 3 = 2 + 2. No obstant aix, Descartes sadona que no sempre somconscientsdelevidnciadelconeixementintuitiuienshomostraala Regla 12 quan escriu: sovint s ms fcil examinar diverses natures juntes que separar-ne una de les altres. Aix, per exemple, puc conixer un triangle encara quemainomhagiadonatque,enaquestconeixementestrobaimplcitel coneixement dangle, de lnia, etc.; tanmateix, aix no ens impedeix de dir que lanaturalesadeltriangleescomposadetotesaquestesnaturalesesiqueelles snmillorconegudesqueaquesttriangleperqusnelleslesqueestroben compreses en ell. Intuci i deducci sn els camins ms segurs cap al coneixement; per no sn prpiamentelmtode,perquintuiciideduccinosnregles,sin activitatsdelament.Elmtodeindicacomusarlaintuicipernocaureen lerror (...) i com ha portar-se a terme la deducci per tal que nosaltres arribem al coneixement de totes les coses. (Regla 4) Les regles del mtode Hem dit abans que el mtode s un seguit de regles certes i fcils. Ara podrem afegirqueaquestesreglesensajudaranaemprarcorrectamentlaintuciila deducci.DescartesparlaalDiscursdequatreregles,anomenadesde l'evidncia, de l'anlisi, de la sntesi i de l'enumeraci. 1.- Regla de levidncia. Descartes parteix del fet que la seva ment t percepcions i que no totes sn iguals de crebles. Aix proposa acceptar noms aquelles que siguin evidents, i evident s aquella percepci que la intuci capta de manera clara i distinta. Una percepci s clara quan s presenta de forma bviaiimmediataaunamentatenta;unapercepcisdistintaquanstant precisaqueesdiferenciaperfectamentdequalsevolaltra,impossibilitanttota confusi.TotaixsuposaqueDescartesestintroduintunnoucriteride veritat: un coneixement s vertader si s evident per a la ra (i no si s'adequa o no a la realitat, com pensava l'escolstica medieval). 2.- Regla de lanlisi. Consisteix a dividir cadascuna de les dificultats que sexamini en tantes parts com sigui possible i com calgui per a resoldre-la millor.Descartes pensa que la divisi en parts d'un problema acaba en aquells elementsqueespodenreconixercomasimples(quenopodendividir-se ms); s el que ell anomena les naturaleses simples que sn evidents per a la ment, i posa com a exemples la figura o l'extensi d'un cos. La regla de l'anlisi sdeltotimprescindibleperqulaintucinomspercepdeformaclarai distintaallquessimple;isicopsemintellectualmentquelcomcomplex, noms podrem saber si s evident (cert), quan les seves parts simples tamb ho siguin. 3.-Regladelasntesi.Uncops'haarribatalesnaturalesessimples per mitj de l'anlisi i s'han copsat com a evidents, s'ha de reconstruir el procs de forma segura, s a dir, mitjanant la deducci. Deductivament encadenarem 9lespartsenquhemdividitelproblemadesdelesmssimplesalesms complexes,deformaquelacomplexitatdelproblemaesredueixiarelacions evidents entre parts simples igualment evidents. Descartes ens proposa tractar elproblemesfilosficscomsifossinproblemesmatemtics,enelsque,per estar segurs de la correcci del resultat, cal seguir un procs en el que cada pas sigui correcte. La conclusi s, per tant, que per a tenir seguretat respecte a una totalitat,l'hemdetenirsobrecadascunadelesparts,jaqueunasola equivocaciposaenperilllafortalesaovalidesadetotalacadena.Iperano equivocar-se, cal la darrera regla.4.- Regla de l'enumeraci. Aquesta obliga a fer recomptes i revisions de tot el procs. s una regla de segon grau que s'aplica a les dues anteriors: els recomptescomprovenl'anlisiilesrevisionscomprovenladeducci.El propsit d'aquesta regla es donar una visi global del procs i intentar evitar els errors que provenen de la debilitat de la memria i de la precipitaci. L'aplicaci del mtode: el dubte metdic i la primera veritat. Un cop Descartes ha clarificat el seu mtode, laplica a la investigaci filosfica perqu,comsabem,consideraquelafilosofiasl'arreldelconeixement.Aix, pensaqueelmtodehaderesoldrelesqestionsbsiquesdelafilosofiaque, peraell,snfonamentalmenttres:l'existnciadeDu,ladel'nimailadel mn. Aix s el que intenta fer a les Meditacions Metafsiques. Descartes va comenar aplicant la primera regla del mtode, l'evidncia. Es va autoimposar analitzar tots els coneixements que ell tenia i aix rebutjar com a absolutament fals tot all en qu pogus imaginar el ms petit dubte, per tal de veuresidesprsd'aixquedavaenlamevaconviccialgunacosaquefos completament indubtable. Per aix, comena dubtant de tot el que es possible dubtar, s a dir, aplicant el dubte metdic, que representa lobligaci, per una banda, d'eliminar de la seva ment tots els coneixements que siguin dubtosos i, per laltra, d'estar pendent de no incorporar-ne cap que no sigui clar i distint o que no es relacioni intutivament amb els que ja t. 1.-Aix,repassanttotelqueelldnaperevident,descobreixques possibledubtardelnostreconeixementdelarealitatexterna,allque anomenemmn,perquaquestconeixementprovdelsnostressentitsis fcilrecordarcomaquestsalgunavegadaenshanenganyat:heobservatque unatorrequedellunyemsemblavarodona,deproplaveiaquadradaique esttuescolossals,situadesalcapdamuntdaquestestorres,emsemblaven, vistes des de baix, petites figures. Partint de la idea que no s bo fiar-se d'all quealgunavegadaenshaenganyat,decideixnofiar-sedetotsaquests coneixements que semblaven originar-se en els sentits, tant els externs com els interns. 2.- Descartes va ms enll en aquest recorregut que est fent per les coses que ell creia certes fins aleshores. Afirma que no noms s possible dubtar del coneixementdelescosessintambdelasevaexistncia,perquhasomiat moltes vegades coses que creia existents quan no era aix; i, qui sap si la nostra vidanosunsomnicomhaviasuggeritCalderndelaBarca?Descartes planteja,doncs,lapossibilitatdedubtardelesexperinciespersonalsen general,degutaladificultatdediscernirlavigliadelsomni.sveritatque normalment ho sabem fer, per aix no implica que sempre ho puguem fer. I si no tenim una certesa absoluta, hem de dubtar. 103.-Hihaalgunacosadelaqualnopuguemdubtartantdespertscom adormits? Descartes proposa les veritats matemtiques perqu, per exemple, fins i tot en somnis dos i dos sn quatre i els triangles tenen tres costats. Tot i aix contempla una nova possibilitat de dubte: podria ser que exists un poders esperit maligne que el fes pensar aix, s a dir, el fes creure en l'evidncia de lesveritatsmatemtiques.Totiquesunahiptesipocprobable,permet introduireldubteiperaixlacertesadelesveritatsmatemtiqueshadeser qestionada de moment. La primera veritat: Penso, doncs existeixo. SiDescartesnotrobsunaveritatquefosindubtable,elprocsde coneixementnopodriacomenarinomsliquedariacomasoluci l'escepticisme;perellrebutjalesopinionsilasuspensideljudiciiaspiraa posseir certeses. I ser a travs del mateix dubte com trobar la primera veritat. Hi ha alguna cosa que s indubtable i s el fet que ell est dubtant, ja sigui en somnis o despert, ja sigui enganyat o no per un esperit maligne; ell est dubtant i aix s indubtable. I troba que l'acte de dubtar, que s una forma de pensar, manifestademaneraevidentlasevaexistncia;peraixarribaal'afirmaci penso, doncs existeixo, (en llat ego cogito, ergo sum, en francs, je pense, donc jesuis).Unclarprecedentdaquestplantejamentelconstitueixlasegent afirmaci de Sant Agust: Quant dubto si la veritat existeix o no ja hi ha una veritatcerta,eldubte.VeiemcomDescarteshoexplicaalDiscursdelmtode: vaig adonar-me'n que mentre volia pensar que tot era fals, era necessari que jo que pensava aix, fos alguna cosa i vaig veure que aquesta veritat penso, doncs existeixoeratantevidentquenilessuposicionsmsextravagantsdels escpticspodienfer-lacaure,peraixvaigpensarquepodiaadmetre-lasense escrpols com el primer principi de la filosofia que buscava. D'aquesta forma estava demostrant dues coses: primera que podia trobar-se una primera veritat a partir de la qual comenar a construir un coneixement racional i, segona, que era possible posar en prctica el seu criteri de veritat, l'evidncia, perqu si no hagus trobat cap evidncia, la regla seria intil. LescrtiquesmsimportantsalafilosofiadeDescartes,perpartdelsseus contemporanis,vanenlasegentdirecci:l'expressipenso,doncs existeixo,anomenadaelcogito,sformuladacomsifosunraonament deductiuonhihauriaunapremissaimplcitatoteslescosesquepensen existeixen,unapremissaexplcita,jopensoiunaconclusipertant,jo existeixo.Sielcogitofosunadeduccijanoseriaunaveritatintutivai,per tant, no seria una evidncia. Descartes respon que no s una deducci sin un veritat clara i distinta que hem obtingut per evidncia; el sentit de l'expressi s:penso,ienaixconecqueexisteixo,perqucomellmateixdiu,per pensar cal existir, i ell descobreix les dues alhora: penso, existeixo. Elqueestclarsqueellpensahavertrobatelprimerprincipidelaseva filosofia i per aix, a partir d'ara, la recerca filosfica pot comenar. Com diu a les respostes a les objeccions de Bourdin he rebutjat primer, com si fos sorra, toteslescosesdubtoses;iadvertintdesprsquenopotdubtar-sequela substncia que dubta o que pensa existeix he utilitzat aix com una roca sobre la qual colocar els fonaments de la meva filosofia. 11Siacceptemelseurecorregutfinsaquestpunt,caldriaaraclarificarqus pensariqusexistir.Descartesresumeixlesduescosesenl'expressisc unacosaquepensa.IQusunacosaquepensa?sunacosaquedubta, que afirma, que nega, que entn poques coses, que n'ignora moltes, que estima, que odia, que vol, que no vol, que imagina i que sent. I qu vol dir sser una cosa?Descartesestintroduintaquelconceptedesubstnciaqueclarificar ms endavant. El pensament i les idees Amb el cogito Descartes arriba a la conclusi que noms s vertader all que es potconcebre clara idistintamentil'exemplemsclarslevidnciadelaseva prpia existncia mentre pensa. Descartes, una vegada sap que ell s una cosa que pensa, comena a examinar els continguts del seu pensament tot aplicant la regla de l'evidncia. Troba aix que els pensaments sn de dos tipus: les idees -sserhum,cel,Du,-quesncomimatgescosesielsdesitjosijudicis -estimar, tenir por, afirmar, negar-, que afegeixen alguna cosa a les idees. Com veiem, per a Descartes el pensament no recau directament sobre les coses sinqueelpensamentpensaidees,jaqueenprincipilaexistnciadelmn extern encara no li consta de forma evident. Aquesta s una aportaci filosfica de la modernitat que cal remarcar: el coneixement sobre la realitat parteix de les idees que della tenim a la ment, i sn aquestes les que hem d'analitzar. Segons el seu origen diferencia tres classes d'idees seguint la regla de l'anlisi: 1.-Ideesadventcies,quesnlesquesemblenprovenirdelanostra experincia externa, dels sentits, com ara, les idees de cavall, d'sser hum, etc. Nopodemassegurardonprovenenperquencaranoshademostrat lexistncia de la realitat exterior, i per aix diem semblen provenir. 2.-Ideesfactcies,quesnlesqueconstrumtotcombinantdiferents idees adventcies, com ara, les idees de centaure, de quimera, de sirena, etc. 3.-Ideesinnates,quenoprocedeixendel'experincianidela combinacidaltresideessinquese'nsimposendemaneranecessriasense quehipuguemferres,deformaquehemd'acceptarqueprocedeixendela prpia naturalesa de l'enteniment: la idea d'infinit, la idea d'existncia, etc. Jasabemqueexistim,quesomunacosapensant,queelnostrepensament recau sobre les idees i que hi ha diversos tipus didees. Cap a on ha dorientar araDescarteslasevainvestigaci?Evidentmentcapalajustificacide lexistncia de la realitat exterior. Per a la filosofia anterior, el procs normal era intentar demostrar l'existncia del mn i desprs, a partir d'aqu, donar proves de l'existncia de Du. En canvi, Descartes, orienta la seva investigaci cap a la demostraci de lexistencia de Du. Per qu aquest canvi? Perqu sadona que lesideesfactciesiadventciespodenserunacreacidelseupensament, mentre que la idea dinfinit, que Descartes identificar amb Du, s lnica que es resisteix a ser-ho. 12 LA REALITAT La existncia de Du i del mn Du Descartes enceta la recerca sobre la realitat analitzant la idea de Du. En primer lloc,ladefineixdelasegentmanera:pelmotDuentencunasubstncia infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateixitoteslesaltrescosesqueexisteixen(sin'existeixenalgunes)hanestat creadesiprodudes.AquestadefiniciimplicaquelaideadeDunosuna ideaadventcia,jaquenotenimcapexperinciaempricadirectadunsser amb aquestes caracterstiques; per tampoc no s una idea factcia, perqu, per exemple,amblasumadediferentsideesdefinitudnoespotcrearlaidea d'infinitud. Accepta, doncs, que s una idea innata. Una vegada assumit aix intenta, en segon lloc, demostrar com s possible que la idea de Du sigui innata. Per qu la necessita, aquesta demostraci? Perqu si aconsegueix demostrar que Du existeix i que s la causa de la seva idea de Du,podrgarantirlasevaprpiaexistnciacomasubjectequepensaenels momentsquenohofacii,ams,lexistnciadelmnqueencaraaras dubtosa. Descartes utilitza dos tipus d'arguments: els basats en el principi de causalitat i l'anomenat argument ontolgic. Tots ell partiran de la seva prpia existncia comasserpensant,enoposicialatradiciescolstica-concretamentSant Toms- que partia de l'existncia del mn sensible per a trobar en Du la causa primera d'aquest mn. El principi de causalitat diu que tota causa produeix un efecte o tot efecte sprodutperunacausa.Descarteselmatisaafegintquehad'haver,coma mnim,tantarealitatenlacausacomenl'efecte,jaque: d'onpotl'efecte treure la seva realitat, si no s de la causa? i com pot aquesta causa comunicar lefecte,sinoeltingusellamateixa?Hihadosargumentsbasatsenaquest principi: el de la idea d'infinit i el de l'existncia del jo. El primer parteix de la seva definici de Du com a substncia infinita: podem pensar que la idea de substnciapuchaver-lacreatjoperqujoenscuna;perqupassaambla idead'infinit?nopotprovenirdemiperquscunsserfiniti,pertant,ha hagutd'estarposadaenmi(totefectesprodutperunacausa)peruna substnciaquesiguivertaderamentinfinita(hihad'havertantarealitatenla causacomenl'efecte).AquestasubstnciahadeserDu,talcoms'hadefinit msamunt.Elsegonargumentparteixdelapreguntaaquideclameva existncia?Nopotserdegudaamimateixperqusihofosmhauriacreat perfectei,encanvi,nohoscperqu,entrealtrescoses,dubto;nopotser deguda tampoc als meus pares, perqu ells, com a molt, han contribut posant certesdisposicionsenelmeucosperaixnosignificaqueellsmhaginfet comacosaquepensa(queslnicqueDescartesconcepdeformaevident 13fins ara); si fos deguda a un sser inferior a Du, llavors la causa del meu sser tindria una causa tamb imperfecta i aix successivament. Per tant, dec la meva existncia a Du, que s un sser perfecte. Lesobjeccionsqueelsseuscontemporanisvanplantejaralaprovadela causalitatesbasenenquelaideadeperfeccispossiblequeesformiper unaelevacidegraus(unacosabona,perexemple,enslapodemimaginar millor encara); en aquest cas no seria deguda a cap sser perfecte que l'hagus posat en nosaltres. A ms, aquests crtics hi afegeixen que hi ha causes que no contenentantaperfeccicomelsseusefectes,perexemple,laterrailapluja produeixenplantesianimalsambqualitatsqueellesnoposseeixen.Aix,si quelcommenysperfectepogusserlacausad'allmsperfecte,l'argument cartesi s'enfonsaria. En tercer lloc se li va objectar que la idea de Du, que ell troba en el seu esperit, no s una idea innata sin que l'ha rebut de la tradici i, perconsegent,pottenirtotselsdefectesquetenienelsprejudicisqueellha descartatmitjananteldubtemetdic.Encarahihad'altresobjeccionsque posenl'mfasienquDescartesbasalessevesduesprovesenelprincipide causalitat,quevadonarpervlidsensehaver-loexaminat,talcomexigia l'actitud rigorosa que s'havia imposat. L'altra demostraci que Descartes introdueix a les Meditacions Metafsiques s una novaversidel'argumentontolgic,exposatperSantAnselmalsegleXI. AquestargumentparteixdeladefinicideDucomassersummament perfectei,pertant,entrelessevesperfeccionshad'inclourel'existncia.La seva existncia s, en ell, inseparable de la seva essncia, com s inseparable de l'essnciad'untrianglequelamagnituddelsseustresanglessiguiigualados rectes,ocomlaideadevallsinseparabledelaideademuntanya.SiDu nomsexistsalamevamentpernoalarealitat,seriaunalimitacideles seves perfeccions, per la qual cosa, dir que Du s lsser summament perfecte per que no existeix realment s caure en una contradicci lgica. Aix doncs, per a Descartes s evident que Du existeix. Al segle XVIII, Kant considerar quelargumentontolgicsunraonamentabusiu,perqudelfetdepensar Du com un sser que existeix necessriament no es desprn que aquest sser existeixi necessriament fra del meu pensament. DesprsqueDescarteshademostratl'existnciadeDu,potassegurar definitivament que algunes coses de les quals havia dubtat sn realment certes i tambqueelseucriterideveritattfonament:sipercepalgunacosaclarai distinta,aquestaserverdaderajaqueDunopotvolerqueells'enganyi, perqu l'engany s part de la imperfecci. Aix, a les Meditacions escriu: tinc en mi una certa facultat de jutjar o discernir el ver del fals, que sens dubte he rebut deDu,comtotallquehihaenmiijoposseeixo.Noobstantaix,s evidentque,devegades,ensequivoquemique,pertant,lerrorexisteixtoti queaquestnomspotserfrutdelaimperfeccihumana.Aixdoncs,perno equivocar-se s fa palesa la necessitat del mtode. UncopdemostradalexistnciadeDu,Descartesrebutjalasevaanterior hiptesidelesperitmaligne;encaraliqueda,per,revisartotallquehavia qestionat en relaci amb el mn. El mn 14La substncia SeguintaDescartespodeminterpretarqueelprimerqueunapersonapot conixerambcertesaabsolutasque,entantquepensa,existeixiquesuna cosaquepensa.Enrelaciaaquestadarreraexpressiconsideraquela paraulacosa(res,enllat)ssinnimadelconceptesubstncia.I,entant que una cosa s all concret existent, defineix la substncia com una cosa que existeix, de tal manera que no t necessitat sin de si mateixa per existir. Aix, substnciasaplicaatotallqueexisteixiquedeulasevaexistnciaasi mateix. Per, en sentit estricte, aquesta definici noms seria vlida per a Du i peraixDescartesafegeixqueunasubstnciatambsallquenoms necessita de Du per existir. A partir d'aquest mats es pot entendre que parli de dos tipus de substncia: la substnciainfinita,Du,ilessubstnciesfinites,lesnimesielscossos.Per explicarlesdifernciesentrelessubstnciesfinites,Descartesintrodueixdos conceptesnous:latributielmode.Elcosilnimaesdiferencienpelsseus atributs respectius, lextensi i el pensament. Dir que tot cos s extens, s a dir, queocupaunespai,voldirquetalada,ampladaiprofunditat(qualitats fsiques),queconstitueixenelsseusmodes.Igualment,dirquelnimas pensamentvoldirquescapadopinar,dimaginar,jutjar,(qualitats espirituals),quetambconstitueixenelsseusmodes.Pertant,latributsla caractersticaessencialdelasubstnciaielsmodessnlesqualitatsdels atributs. SubstnciaAtributModes CosExtensiQualitats fsiques nimaPensamentQualitats espirituals Recapitulant, doncs, lestructura de la realitat per a Descartes abarca: Du com asubstnciainfinita(resinfinita),lnimacomasubstnciapensant(res cogitans) i el cos com a substncia extensa (res extensa). Per qu considera Descartes que latribut de lnima s el pensament? Perqu si lnimasallqueconstitueixlamevaessnciaijopucimaginar-meami mateixsensecospernosensepensament,lnimaesmanifestacoma pensament. El cos, en canvi, constitueix les coses materials i es manifesta com a extensi. Desprs de clarificar quina s lestructura de la realitat i havent demostrat que Du existeix i que el pensament tamb, Descartes ha de demostrar lexistncia dels cossos, el mn, i per aix, examina aquell altre tipus d'idees que tenim a la ment: les idees adventcies, aquelles que semblen tenir la seva causa en el mn. Lapreguntasexisteixenrealmentcosesforadelamevamentquesiguinla causa d'aquestes idees, com, per exemple, el meu cos? El mn fsic, substncia extensa Siapliquemlesreglesdelmtodealmncorpori,llavorsl'existnciadeles cosesmaterialsesdevproblemticaperqunolespercebemclaramentni distintament.Tenimduesopcions:obnegaraquestmniadmetrenoms l'existncia de l'nima i de Du o b intentar demostrar l'existncia de les coses 15materials.Descartesabandonalaprimerapossibilitatperinviableiresolla segona amb una argumentaci racional basada en la veracitat divina. L'argument s el segent: No puc dubtar que hi ha en mi una facultat passiva de sentir, s a dir, de rebre i reconixer les idees de les coses sensibles. Aquesta facultatseriaintilsinohihagusenmi,oenalgunaaltracosa,unaaltra facultatactivacapadeformariproduiraquestesidees.Per,degutaque aquestafacultatactivanopotestarenmi,comasserquepensa,perquno pressuposa el meu pensament sin que aquestes idees se m'han presentat molts copssensequejohifaciresi,finsitot,encontradelsmeusdesitjos,llavors aquesta facultat ha de trobar-se necessriament en alguna substncia diferent de mi.Iaquestasubstnciasobuncos-unanaturalesacorpria-oDu,o algunaaltracriaturamsnoblequeelcos.Arab,siDum'hadonatuna poderosainclinaciacreurequelesideesparteixendelescosescorporalsno veigcompodriadisculpar-sel'enganysiaquestesideespartissind'unaaltra causa que no fossin les coses corporals perqu Du no s capa d'enganyar-me (svera).Laconclusisdoncsquelescosescorporalsexisteixen,totique potser no siguin tal i com les percebem pels nostres sentits perqu hi ha moltes coses que fan que la percepci dels sentits sigui fosca i confusa... Arab,qusallque,demaneraevident,captemdelescoses?Descartes, comabonracionalistainfluenciatperlageometria,afirmaqueslaseva corporetat en tant que les coses sn per definici extenses. All que defineix la substnciacorporalselfetdeserextensa,deposseirlongitud,ampladai profunditat i, per tant, noms podem saber amb certesa dels cossos tot all que t a veure amb les seva geometritzaci. Totes les altres qualitats que defineixen uncos,comaralasevaolor,color,gust,etc.(qualitatssecundries)sn dubtoses perqu no es presenten de forma tant clara i evident com la figura i el moviment (o reps), all que Descartes considera els modes fonamentals de la substnciaextensa.Conclusi:elmnexternexisteixperlasevaextensis lnic que podem conixer amb evidncia. La concepci mecanicista del mn. La concepci geomtrica de la realitat, definida com a extensi, el porta reduir el mn fsic a matria extensa i moviment (qualitats primries), i a negar el buit ilesqualitatssecundries(olors,colors,sabors,).Descartestornaaqual clssic tema de l'explicaci de com s possible el moviment, el canvi. Si el mn fsic noms s extensi i moviment, no t cabuda cap tipus d'explicaci que faci refernciaaforcesocultescomhavienfetalgunsrenaixentistes,niacauses finals com havia fet Aristtil. Com es produeix, doncs, el moviment? Descartes considera la naturalesa com una gigantesca mquina construda per Dusemblantalesmquinesdelsartesansperdiferententantqueels engranatgesdaquestessnvisibles,mentrequeelsengranatgesdelscossos naturalssninvisibles.Aquestunivers-mquinaincloutamblesplantes,els animals i els cossos humans, que no sn res ms purs mecanismes. I aix ho confirma, per exemple, el descobriment de la circulaci de la sang realitzat per Harvey(1628),segonselqualaquestadepndelescontraccionsidilatacions del cor, i que Descartes explica a la cinquena part del Discurs del Mtode. 16I qu s el que produeix el moviment en la matria? Per a Descartes s Du, el quallacreaambunaquantitatconstantdemovimentsotmsaunseguitde lleisfsiques.AlasevaobraPrincipisdelafilosofia(II,36-40)lesenunciadela segent manera: 1.-Lalleidelainrcia:cadacosaromanenl'estatenquestroba (moviment o reps) si res no la canvia. 2.-Lalleidelmovimentenlniarecta:totcosqueesmoutendeixa continuar el seu moviment en lnia recta. 3.- La llei de la conservaci del moviment: si un cos que es mou en troba unaltredemsfort,noperdresdelseumoviment;isientrobaunaltrede msfeblequepuguisermogutperell,perdtantdemovimentcomen transmet. Descartes va ms enll i proposa una explicaci del moviment dels astres. Tot i que el moviment natural s en lnia recta, el fet que lunivers es composi dun fluit espacial, lter, dotat dun moviment que forma remolins (igual que el que formalaiguaquansescolapelforatdelabanyera).Cadaplanetaestrobaal centredundaquestsremolinsque,enarrossegar-lo,lidnaelmovimentde rotaci.Aquestsremolinssnarrossegats,almateixtemps,enunremolms granquetalSolcomacentreiqueprovocaelmovimentdetranslacidels planetes.Aquestateoriatambexplicarialaformacidelsplanetesper acumulacidepartculesenelscentresdelsremolins.Totiquesunateoria enginyosa,novasergaireeficaperqunointroduaformulacions matemtiquesquepermetessinclculsiprevisionsenrelacialesdistnciesi els temps de translaci dels planetes al voltant del Sol com havia fet Kepler. 17 LSSER HUM Lnima i el cos Cos i nima Sabem que existeix tant el cos com la ment, que el cos s extensi en longitud, ampladaiprofunditatiquelamentsunasubstnciapensant.Laconclusi natural que es deriva d'aix en relaci a la pregunta qu s l'sser hum, s que aquestconstadeduessubstncies:unaextensa,elcos,iunaaltrapensant, l'nima. De fet, Descartes es troba en una situaci difcil perqu l'aplicaci de laregladelevidnciaelportaaconsiderarquenimaicossndues substncies diferents i completes cadascuna, fins i tot pensa que l'nima li dna la conscincia de la seva existncia amb ms evidncia que no pas el cos; per, no vol acceptar la conclusi que sembla derivar-se'n, s a dir, que l'nima no t cap relaci amb el cos. Descartesadmetquehihaunarelacientrecosinimaiperexplicar-lala comparaalaquesestableixentreunpilotilasevanau:elcos(nau)suna mquinamentrequelnima(pilot)sallqueladirigeixilafafuncionar, lnima decideix i el cos executa. No obstant aix, Descartes reconeix que hi ha dhaver una relaci ms estreta que permeti explicar els sentiments com el de la porolamor,queafectentantlnimacomelcos.Comasoluci,afirmaque entre lnima i el cos no hi ha una simple relaci sin una autntica uni, tot i queaquestasaccidental,sadir,ambduessubstnciesjuntesconstitueixen lsserhumilamortrepresentalasevaseparaci(dissolucidelcosi permannciadelnima).Respecteacomesprodueixaquestauni,laseva soluci s tant original com insuficient: afirma que la connexi es produeix ala glndulapineal(lahipfisi).Aquestproblemavaserreprsperlarestade racionalistesposteriorsihaconstitutelques'anomenaproblemadela interacci entre les substncies. 18 LTICA Moral provisional La moral provisional QuanDescartescomenaelseuprocspersonalifilosficderecercade coneixementsvertaderssadonaquementrestanthaurderespondrela pregunta com he de viure. I s per aix que al Discurs accepta seguir unes regles de conducta que, tot i no ser resultat del mtode, prendr com a provisionals i necessriesperconviureambelsaltres.Comquedesprsnovatornara revisar-les per fer la versi definitiva, hem de considerar-les com les seves idees tiques.AixDescartesesplantejaunamoralprovisionalquesigui eminentment prctica. Es proposa seguir tres regles: Laprimerareglasobeirleslleisielscostumsdelmeupas,laqualcosa significarespectarlareligienqushaestateducatitenirencompteles opinions ms moderades i assenyades. Lobjectiu de Descartes no s, doncs, ni poltic ni religis, sin que busca la veritat des de la perspectiva filosfica. Lasegonareglademanasertanfermideciditcompogusenlesmeves accionsdeformaquefinsitotenlesdecisionsmsdubtoses,uncop assumides, hom ha d'obligar-se a seguir-les amb constncia. Latercerareglaaconsellasemprevncer-meamimateixmsaviatqueala fortuna,sadir,acceptarquetotallqueesdevencontradelsnostres desitjossimpossibledecanviar.Elquecal,doncs,sintentarcanviarels nostresdesitjosabansquelescosesqueelscausen,oditd'unaaltramanera, acostumar-se a no desitjar aquells bens que no estiguin al nostre abast. Aquestaltimaregla,enconsonnciaamblesaltresdues,ensportaa considerarlainflunciadel'ticaestoicaenDescartes,sadir,aquellatica queensparladel'autodomini,delapacinciadavantd'esdeveniments incontrolables i de la distinci entre les coses que resten sota el nostre control i les que no. Les accions i les passions Lesideesqueacabemdeveurenecessitensituar-seenelcontextdeles consideracions cartesianes sobre l'nima i el cos. Descartes distingeix en la vida humana entre accions i passions. Les accions sn aquells actes portats a terme per l'individu com a resultat de la capacitat de deliberaci de la seva voluntat, s a dir, all que fem desprs dhaver sospesar els pros i els contres. Les passions sn aquells sentiments, emocions i percepcions que l'individu rep passivament a travs del cos, com ara lamor, la por, el color... Lespassionspodenportarl'individucapalbocapalmal,perquexciten desitjosbonsidesitjosdolents.Sihomscapadediferenciar-los,detriarel bonsidominarelsquenoliconvenen,llavorsactuarmoralmentb.Aqu Descartesmostraunaclaratendnciacapal'intellectualismemoral:siveiem 19clarament que una cosa s bona, l'escollim. Per no s fcil descobrir les coses quesnrealmentbonesperqulespassionsensenganyeni,devegades,ens presenten una cosa ms desitjable del que s o ms difcil d'aconseguir del que potser.Peraix,actuarmalamentimplicaignorncia.Qucalferdavant d'aquestasituaci?Primerdetotsaberdistingirentreunbondesig,quesel queaportaunconeixementvertaderdelarealitat,iundedolent.Ams acceptarqueelmillorperal'sserhumsaconseguirlatranquillitatdela nostranimaiqueaquestadepndelfetquelanostrarapuguidirigirles nostres passions. I aix es possible, si arribem a conixer quines sn les coses quedepenendenosaltresiquinesno.Peraconseguirquelaradomini plenamentlavoluntatilespassions,Descartes recomana la prudncia com a virtut. 20TEXTOS Text 1 Per, com un home que camina sol i a les fosques, vaig decidir d'anar tan lentament i de procedirambtantacircumspeccientoteslescosesque,encaraquenoavancsgaire, almenys em guards de caure. s ms: no vaig voler comenar a rebutjar del tot cap de les opinionsques'haguessinpogutinfiltraranteriormentalamevacreenasensehaver-hi estat introdudes per la ra, sin desprs d'haver dedicat prou temps a fer el projecte de l'obra que emprenia i a recercar el veritable mtode per arribar al coneixement de totes les coses de qu fos capa el meu esperit. Havia estudiat una mica, quan era ms jove, entre les parts de la filosofia, la lgica i, entre les matemtiques, l'anlisi dels gemetres i l'lgebra, tres arts o cincies que semblava que havien de contribuir poc o molt al meu propsit. Per, en examinar-les, em vaig adonar que, pel que fa a la lgica, els seus sillogismes i la major part de les altres instruccions que dna serveixen ms aviat per explicar als altres les coses que sabem o fins i tot, com l'art deLlull,peraparlarsensejudicid'aquellesqueignorem,quenopasperaprendre-les." (Descartes, Discurs del mtode, part II) 1.De qu parla el text i quines sn les idees principals? 2.Qu vol dir el text quan es refereix a opinions infiltrades i no introdudes per la ra? 3.Per qu no s la lgica un bon mtoda per assolir objectiu que busca Descartes? 4.Creusquesnecessariserprudentamblescosesqueunaprniteniruna metodologia per saber qu s vertader i qu s fals? Text 2 "En lloc d'aquell gran nombre de preceptes de qu la lgica s composta, vaig creure jo que en tindria prou amb els quatre segents, a condici que prengus la ferma i constant resoluci de no deixar d'observar-los ni una sola vegada. Era el primer, no acceptar mai cap cosa com a veritable que no la conegus evidentment comatal,sadir,evitaracuradamentlaprecipitaciilaprevenciinoadmetreenels meus judicis res ms que el que es presents al meu esperit tan clarament i distintament, que no tingus cap ocasi de posar-ho en dubte. El segon, dividir cada una de les dificultats que examins en tantes parts com fos possible i com es requers per a la seva millor resoluci. Eltercer,conduirordenadamentelsmeuspensament,comenantpelsobjectesms simplesifcilsdeconixer,perascendirdemicaenmica,compergraus,finsal coneixementdelsmscomplexos,suposant,finsitot,unordreentreelsquenoes precedeixen naturalment. I l'ltim, fer a tot arreu enumeracions tan completes i revisions tan generals que estigus segur de no ometre res." (Descartes, Discurs del mtode, part II) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.Quins objectius es proposa Descartes en relaci als preceptes (regles)? 3.Lesquatrereglesqueenunciaeltexttenenmoltessemblancesambelmtodeque segueix un altre tipus de coneixement que no s el filosfic. Digues quin i exposa les semblances i diferncies. 4.Tria alguna de les regles i justifica per qu la consideres correcta o incorrecta com a regla pel coneixement. 21 Text 3 "Suposo, doncs, que totes les coses que veig sn falses. Estic convenut que mai no ha existit res de tot el que la meva memria plena d'enganys em presenta. Crec que el cos, la figura,l'extensi,elmovimentielllocnosnaltracosaqueficcionsdelmeuesperit. Qu podr considerar, doncs, com a veritable? Potser, noms, que al mn no hi ha res de cert. Per,joqus,sinohihaalgunaaltracosadiferentdelesqueacabodeconsiderar incertes, de la qual no es pugui tenir el ms mnim dubte. No hi ha algun Du, o algun altrepoderqufaciconcebreaquestspensamentsalmeuesperit?Aixnosnecessari, perqu, tal vegada, sc capa de produir-los per mi mateix. I jo, almenys, no sc alguna cosa?Per,m'heconvenutquenohihaviaresderesenelmn:nicel,niterra,ni esperits,nicossos.Noestic,doncs,convenutquejotampocnoexisteixo?Benal contrari; si estic convenut d'alguna cosa o noms si penso alguna cosa, indubtablement sc. Per, hi ha no s quin enganyador molt poders i astut que utilitza tot el seu enginy perenganyar-mesempre.Nohiha,doncs,capdubtequesim'enganyasquesc." (Descartes, Meditacions Metafsiques, 2 meditaci) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.El primer fragment acaba afirmant que al mn no hi ha res de cert, i el segon que ell indubtablementexisteix.Explical'rgumentaciquehihaenmigd'ambdues afirmacions. 3.Descartes afirma en el text que no s necessria lexistncia de Du per poder tenir pensaments, ja que aquests els pot produir ell mateix. s aix el que pensa realment? 4.Qu en pensa de la possibilitat de poder dubtar absolutament de tot? Text 4"I, finalment, considerant que els mateixos pensaments que tenim estant desperts podem tamb ocrrer-se'ns quan dormim, sense que en aquest cas cap d'ells sigui veritable, vaig resoldrefingirqueresdelquefinsaleshoreshaviaentratalamevamentnoerams veritable que les illusions delsmeus somnis. Perimmediatamentdesprs vaigadonar-meque,mentred'aquestamaneraintentavapensarquetoterafals,eraabsolutament necessariquejo,quehopensava,fosquelcom;iadvertintqueaquestaveritat:penso, doncs existeixo, era tan ferma i segura que les ms extravagants suposicions dels escptics eren incapaces de commoure-la, vaig pensar que podia acceptar-la sense escrpol com el primer principi de la filosofia que anava cercant." (Descartes, Discurs del mtode, part IV) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.En el text, Descartes relaciona els pensaments de la seva ment amb les illusions dels somnis. Explica aquesta relaci i com supera el problema que li crea. 3.Tenint en compte el que ja coneixes de lautor, digues per qu Descartes necessita un primer principi i per qu considera haver-lo trobat en el cogito. 4.Quinaopinietmereixelfetque,segonsDescartes,espuguidubtardetotsels pensaments per no de lacci de pensar? 22Text 5" Desprs vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia cap mn ni cap lloc on em trobs, per que no podia fingir, per aix,quejonofos,sinque,alcontrari,delfetmateixquejopensavaadubtardela veritatdelesaltrescoses,se'nseguia,d'unamaneramoltcertaievident,quejoera; mentrequesihagusdeixatdepensar,encaraquetotalarestadelquehaviaimaginat hagus estat veritat, no tenia cap ra de creure que jo fos; vaig conixer, amb aix, que jo eraunasubstnciatotal'essnciaolanaturalesadelaqualnosmsquepensar." (Descartes, Discurs del mtode, part IV) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.Quina relaci relaci estableix el text entre dubtar de la veritat de tot i la certesa de la prpia existncia? 3.Explica per qu diu Descartes que podia fingir no tenir cos per no podia fingir que ell no fos. 4.Creus que si deixessis de pensar no tindries cap ra per creure que existeixes? Text 6 " Perqu com sabrem que els pensaments que ens vnen en somnis sn falsos i no ho sn els altres, si amb freqncia aquells no sn menys vius i expressos que aquests? I per moltqueelsmillorsesperitsestudin,nocrecquepuguindonarcaprasuficientper suprimir aquest dubte, si no pressuposen l'existncia de Du. Perqu, primerament, aix mateixquehepresabanscomunaregla,sadir,quelescosesqueconcebemmolt claramentimoltdistintamentsntotesveritables,nomsssegurperquDusi existeix iperqus unsser perfecte itot el que s ennosaltresprocedeix d'ell: d'on se segueix que, sent les nostres idees o nocions coses reals i que procedeixen de Du, en tot all en qu sn clares i distintes, no poden en aix ser ms que veritables. (...) Per si no sabssim que tot el que hi ha en nosaltres de real i veritable procedeix d'un sser perfecte i infinit,perclaresidistintesquefossinlesnostresidees,nohihauriacapraqueens assegurs que tenen la perfecci de ser vertaderes.(Descrates, Discurs del mtode, part IV) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.El text relaciona lexistncia de Du i regla de levidncia. De quina manera ho fa? 3.A quina de demostraci de lexistncia de Du es refereix el text? 4.Situa la reflexi del text en el procs de recerca de Descartes. 23Text 7 "Semblantment, perqu trobem en nosaltres mateixos la idea de Du o d'un sser enteramentperfecte,podemcercarlacausapervirtutdelaqualaquestaideasen nosaltres; per desprs d'haver consideratamb atenci quines inmenses perfeccions ens representa,ensveiemobligatsaconfesarquenomspodremhaver-lasentitd'unsser molt perfecte, s a dir, de Du, que existeix realment, perqu no noms se'ns manifesta, per la llum natural, que el no-res no pot ser creador de res i que el ms perfecte no podria serunaconseqnciadelmenysperfecte,sintambperquveiem,mitjanantaquesta llum, que s impossible que tinguem la idea o la imatge d'una cosa, sigui la que sigui, sense que hi hagi en nosaltres o fora de nosaltres un original que comprn efectivament totes lesperfeccionsqued'aquestamaneraenssnrepresentades;percomqueenssabem defectuososinopossemaquestesextremadesperfeccionsdequtenimidea,hemde concloure que estan en una natura distinta de la nostra i efectivament molt perfecta, s a dir, en Du, o almenys que han existit alguna vegada en ell, i del fet que sn infinites se segueix que existixen encara. (Descartes, Principis, I, 18) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.Explica amb paraules teves largument del text per demostrar lexistncia de Du. 3.Relaciona el text amb la classificaci de les idees que fa lautor. 4.Creusquespossiblequenosaltrespoguemtenirideescomladinfinitutilade perfecci tot i que siguem ssers finits i imperfectes? 24Text 8"Ara, per, com que comeno a conixer-me millor a mi mateix i conixer millor l'autor del meu propi origen, certament no penso que totes les coses que em sembla que vnen dels sentits hagin de ser admeses amb lleugeresa, per tampoc no penso que totes hagin de ser posades en dubte.(...) Com que s que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Du tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l'altra, per a estar cert que l'una s diferent de l'altra, ja que, almenys per part de Du, es poden presentar separadament; i per considerar-les coses diverses, s ben igualquinasiguilapotnciaquefacilaseparaci.Pertant,delfetmateixdesaberque existeixo i d'advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la mevanaturalesaoessncia,llevatnomselserunacosapensant,enconcloc correctamentquelamevaessnciaconsisteixnomsenaix:serunacosapensant.I encara que potser (o millor dit, amb certesa, tal com dir desprs) tingui un cos que est unitamidemaneramoltestretaambtot,comque,d'unabanda,tincunaideaclarai distintademimateix,entantquescnomsunacosapensant,noextensa,id'altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que s noms una cosa extensa, no pensant, s cert que jo sc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell(...) M'adono que existeix una gran diferncia entre la ment i el cos, pel fet que elcos, per la sevanaturalesa,ssempre divisible, lament,encanvi,sclarament indivisible; isque, realment, quan la considero -o b em considero a mi mateix, en tant que sc noms una cosapensant-nopucpasdistingirpartsenmi,sinqueentencquescunacosa claramentunaisencera;iencaraquelamentsencerasembliestarunidaalcossencer, amb tot, quan s'ha amputat un peu o b un bra, o qualsevol altra part del cos, a causa d'aixnoconecpasques'hagisostretresdelamentilefacultatsdevoler,desentir, d'entendre,etc.,tampocnoespodenpasanomenar"partsdelament",perqulament que vol, que sent, que entn, s sempre una i la mateix. Per, en canvi, no puc pensar cap cosacorporaloextensasensedividir-lafcilmentambpartsenelpensamentisense entendre-la, per aix mateix, com a divisible. Aix sol seria suficient per ensenyar-me que lamentstotalmentdiferentdelcos,sinohosabjaprouperunaltrecostat." (Descartes, Meditacions metafsiques, 6 meditaci) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.Per qu diu Descartes: no penso que totes les coses que em sembla que vnen dels sentits hagin de ser admeses amb lleugeresa, per tampoc no penso que totes hagin de ser posades en dubte? 3.Explica la relaci entre ment i cos tal com surt al text, per amb les teves paraules. 4.Compara la relaci que estableix Descartes entre cos i nima amb algun altre autor. 25Text 9 "(...)Aix,pertaldenorestarindecsenlesmevesaccionsmentrelaram'obligusa estar-neenelsmeusjudicis,idenodeixardeviuredesd'aleshorestanfelimentcom pogus,envaigelaborarunamoralprovisional,quenoconsistiasinentresoquatre mximes, que us voldria comunicar. La primera era obeir les lleis i els costums del meu pais, mantenint constantment la religi en qu Du m'ha fet la grcia de ser educat des de la infantesa i guiant-me en tota altra cosa per les opinions ms moderades i ms allunyades de l'excs que fossin comunament admeses en la prctica pels ms assenyats d'aquells amb qui hauria de viure (...) Lameva segona mximaerasertantfermi deciditcompugusen lesmevesaccions,i seguir fins les opinions ms dubtoses, una vegada m'hagus determinat per elles amb no menys constncia que si haguessin estat molt segures (...) La meva tercera mxima era procurar sempre vncer-me a mi mateix ms aviat que a la fortuna, i canviar els meus desigs ms aviat que l'ordre del mn, i en general acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui enterament en el nostre poder sin els nostres pensaments, de manera que, quant a les coses que ens sn exteriors, desprs d'obrar tan bcomhempogut,totallquenoenssurtbs,pelquefaanosaltres,absolutament impossible." (Descartes, Discurs del mtode, part III) 1.De qu parla el text, quines sn les idees principals? 2.Relacionalaprimeramximadelamoralambelfethistricdelacondemnade Galileo. 3.QuvoldirDescartesamblexpressinohiharesqueestiguienteramentenel nostre poder sin els nostres pensaments? 26 El postcartesianisme La filosofia de Descartes va tenir molta influncia a Europa al llarg del segle XVII. Autors com GeulincxiMalebranchesncartesiansquevanmatitzaralgunsaspectesdelseupensament, sobretotlaideadesubstnciailade Du.Pascal,en canvi,vaposarlmitsalaracartesiana afirmant que el cor es capa de comprendre coses que la ra no pot explicar. ElprincipalproblemaqueDescartesdeixavaplantejateraeldelacomunicacientreles substncies,sadir,larelacientrecosinima.SpinozaiLeibnizreprenenaquesta problemtica i li donen una nova orientaci. SPINOZA: Du es la Naturalesa Baruch Spinoza (1632-1677) va nixer a Amsterdam al si de la comunitat jueva. Fou crtic amb el judasme, per la qual cosa va ser excomunicat i expulsat de la Sinagoga lany 1656. Es traslad a la Haia, on es va guanyar la vida com a tallador de lents. La seva tendncia poltica liberal el vaportarafreqentarelscerclesmsdissidentsianticlericals.Dentretoteslesobresqueva escriure, la ms important va seu ltica demostrada segons l'ordre geomtric (1675), que no va gosar publicar i que va veure la llum pstumament. Tot i que lobjectiu filosfic de Spinoza t a veure amb altres aspectes de la filosofia (l'tica, la religiilapoltica)enscentraremaquenlasoluciquevadonaralproblemacartesidela uni, en lsser hum, de les dues substncies. Spinoza parteix de la definici de substncia de Descartes (substncia s all que no necessita deresperexistir),ilaportaalessevesltimesconseqncies.JaDescartes,haviavistquesi saccepta aquesta definici, hem dacceptar tamb que, en sentit propi, noms podia existir una nicasubstncia,Du.Totiaix,Descartestambfaservirelconceptedesubstnciaper referir-sealmnialnima,totiquereconeixqueenunsentitsecundari(allquenoms necessitadeDuperexistir).LasolucideSpinozasdiferent:siDuslnicasubstncia, aixvoldirqueDusidentificaamblaNaturalesa(i,pertant,amblarealitat).Veiemcom arriba a aquestes afirmacions. Spinozacomenadefinintlasubstnciacomallquesensimateixiesconceppers mateix; s a dir, all que no t necessitat de cap altra cosa per a ser o ser conegut. Daquesta definiciespotconclourequenomsexisteixunanicasubstncia:Du,queSpinoza identifica amb la Naturalesa. Com sentn que Du (substncia nica) i la naturalesa (pluralitat dssers)siguinlamateixasubstncia?Quanconeixemlanaturalesaensadonemqueaquesta existeixifuncionaautnomamentseguintunesreglesquesnsemprelesmateixes,sadir, sn necessriament les que sn. O dit duna altra manera, tot el que existeix a la naturalesa es troba lligat entre s per les lleis naturals, i aquestes manifesten el seu ordre. Si coneixem aquest ordre,coneixeremlanaturalesa.Spinoza,comjavanveureelsgrecs,consideraquequan coneixem el funcionament de la naturalesa a partir de lleis necessries s quan aquesta deixa de serperanosaltrespluralitatiesdevunitat.Icomquedunitatnomsnhihauna,Du,la Naturalesa s Du. Aquesta postura filosfica s el que sanomena panteisme. Perentendremillorelfetquelanaturalesasiguialhoraunitatipluralitat,Spinozadiferencia entre naturalesa creadora (Natura Naturans) i naturalesa creada (Natura Naturata). La primera s la naturalesa entesa com una fora activa que s la causa i alhora lexplicaci dall que esdev a la realitat; la segona s la naturalesa entesa com el conjunt de coses existents, com les parts del tot.Aix,lanaturalesaperaSpinozasunanicasubstncia(tot),peraquestatmoltes formes de manifestar-se (parts). Cadascuna de les formes que la naturalesa t de manifestar-se s, per a ell, un mode (un individu). Aix, tot all que existeix a la realitat sn modes o formes depresentar-selnicasubstnciaexistent:laNaturalesa;isconeixentlescosesnaturalso modes (natura creada) com coneixem la naturalesa creadora. Un arbre, una planta sn modes de la Naturalesa, perqu sn naturalesa i per mitj delles la coneixem. 27 Arab,nosaltresnoconeixemlanaturalesatalcomellasensmateixasintalcom sexpressa.ISpinozaconsideraquehofadunainfinitutdemaneresdiferents,queanomena atributs, dels quals noms en coneixem dos: lextensi i el pensament. s com si la naturalesa parlsunainfinitutdellengesdelesqualstansolsenconeixemdues.Aix,nomsdesdels atributs i grcies a ells coneixem la realitat, la qual cosa implica que ens hi apropem des duna perspectiva concreta. Lextensi s latribut mitjanant el qual entenem la natura com a conjunt de coses (modes) materials; el pensament s latribut a partir del qual entenem la natura com a conjuntdecoses(modes)espirituals.Relacionemaraelstresconceptesfonamentalsde Spinoza: la Naturalesa s una nica substncia infinita: Du. Aquesta substncia sexpressa a travsdunainfinitutdatributsdelsqualsenconeixemdos(lextensiielpensament)i, aquests, es presenten en forma de modes. Els modes de lextensi constitueixen els objectes, i els modes del pensament sn les idees. ElracionalismedeSpinozavamsenll:afirmaqueacadacosa(omodedelextensi)li corresponunaidea(omodedelpensament),deformaquelordredelpensamentreflecteix exactament lordre de les coses i, per aix, s possible el coneixement racional de la naturalesa. EnaquestsentitpodremperfectamentdefensarqueSpinozasunfilsofmaterialistay espiritualista alhora. Cos i nima sn el mateix. SpinozaestdacordambDescartesquelsserhumscosiment,pernoqueambdues siguinsubstncies,perqudesubstncianomsnhihauna.Llavors,qusncosiment?El cos de lsser hum no s altra cosa que un mode ents des de latribut de lextensi; i la ment no s ms que un mode ents des de latribut del pensament. Daquesta forma el problema de larelacientre lessubstancies desapareix:sicosinimasnmodesdelamateixasubstncia, sentenquehihagiunarelacientreells,omillordit,queambdossnelmateix.Aixlsser hum no s una o dues substncies sin una manifestaci de la naturalesa que es pot conixer des de dues perspectives diferents. La fora de les passions i el poder de lenteniment. Lsser hum i tot sser natural s una manifestaci de la substncia. La caracterstica principal que els defineix, com a sser naturals que sn, s lesfor per persistir en el seu propi sser, o connatus com ho anomena Spinoza. En el cas de lsser hum, el connatus es concreta en la lluitaperlasupervivnciaienelperfeccionamentdelseusser.Enquconsisteixaquest perfeccionament?Spinozaresponapartirdelasevateoriasobrelarealitat:sinosaltresens coneixemcomapartdelanaturalesaiaquestasidentificaambDu,elconeixementdeDu ser el nostre autoconeixement, la qual cosa representa el nostre perfeccionament. Per assolir aquest coneixement necessitem deslliurar-nos dall que ens fa tenir idees confuses: lespassions.Qusn?Lespassions(ira,odi,enveja,)snemocionsquenodepenende nosaltres sin que sens imposen com a resultat del que ell anomena idees inadequades (falses concepcions dels fets). Com s possible deslliurar-sen? s l'enteniment la via per deslliurar-nos de les passions que provoquen dolor i ens aparten de la felicitat. L'enteniment ens pot fer veure quelespassionssnirracionalsmostrant-nosqueesbasenenideesinadequadesiamsens proporcionaelmitjpertransformar-lesenideesadequades,ideesclaresidistintes.Icom podem transformar-les? L'entenimentenspotferveure quelespassions snirracionalsi,per tant,eliminar-lessicomprnelfuncionamentdelanatura:totelqueenellasucceeixsper necessitat,finsitotlesaccionshumanes(comjahavienafirmatelsestoics).Perexemple, podem sentir odi per alg quan considerem que ha fet quelcom malintencionadament; per si comprenemquelasevaaccierainevitable(allquepassanecessriamenthadepassar), llavorselnostreodiespottransformarencompasii,finsitot,amor.Enlamesuraenqu comprenguemquesompartsd'untotordenat(lanatura),donaremplaeralanostramenti estimarem Du: jo s (i aquest coneixement em proporciona la ms gran joia i pau desperit) que totes les coses esdevenen pel poder i el decret immutable d'un sser summament perfecte. Del que acabem de dir sen deriva una concepci determinista de la natura, ja que es presenta larealitat com unsistema de partslgicamentconnectadesquesegueix unesnormes dictades per ella mateixa. I si aix ho apliquem a lsser hum descobrirem que la llibertat no existeix i que sentir-se lliures no s res ms que desconixer les causes de les nostres accions. No obstant aix,Spinozapensaquedescobririacceptarquetotsalesmansdelanaturasestimar-la (estimar Du) i que aix s la nostra salvaci, beatitut o llibertat.28 LEIBNIZ: lanatura es el rellotge de Du GottfriedWilhelmLeibniz(1664-1716)vanixeraLeipzigenelsid'unafamliad'origen eslau. Mostr de seguida una intelligncia preco que va fer dell un autodidcta encuriosit per tot. Va estudiar filosofia, matemtiques i dret, i va desenvolupar una intensa activitat filosfica, cientficaipoltica,almateixtempsqueentraencontacteambdiferentspersonalitatsde l'poca,entreellsambSpinoza.Elseuapassionamentperlamatemticaelportadescobrir, quasialavegadaiindependentmentdeNewton,elclculinfinitessimal(1676);se'lconsidera tambelprecusordelalgicamatemticaactualamblasevaobraArtcombinatria(1666). Va publicar moltes obres breus i va deixar una mplia i interessant correspondncia. La seva obra msimportantsNousassaigssobrel'entenimenthum(publicadapstumamentel1765coma rplica a l'Assaig de Locke). LobjectiufilosficdeLeibnizbuscalaunificacidetoteslescincies,igualqueelsaltres racionalistes per, per a ell, aquesta unificaci va lligada a la seva convicci de l'univers com a sistemaharmonis,idealqueesmanifestatambenelsseusintentsdereunificacideles EsglsiesielsEstatscristiansoenlaideadecrearunarepblicadelescinciesambtotsels savisd'Europa.Enscentrarem,per,enelsseusintentspertrencareldualismecartesiiel panteisme spinosi. Dos tipus de veritats: de ra i de fet. PerlasevatemticaipelseumtodeLeibnizsracionalista.Arab,tambcreuquecertes afirmacions poden considerar-se vertaderes, tot i que semblen derivar-se de l'experincia. La seva aportaci ms important al coneixement s la diferenciaci entre dos tipus de judicis: els necessaris i els contingents. Comparem els judicis el triangle s una figura de tres angles i Csar va creuar el Rubic. Analitzant el primer veiem que no necessitem comprovar-ho per saberquesverdader:allqueafirmasnecessriamentverdaderinegar-hosuna contradicci.Analitzantelsegonjudiciveiemqueperconixerlasevaveritatnecessitarem comprovar-la per l'experincia ja que negar-la no s contradictori sin, en tot cas, fals. Aix, hi ha dos tipus de judicis que expressen veritats diferents. Les veritats basades en judicis necessriscomelprimerlesanomenaveritatsdera.Aquestesesbasenenelprincipide contradicci(noespotafirmarinegarlamateixacaractersticaialmateixtempsde quelcom).Aquestsjudicisnoensaporteninformacisobreelsubjectesinquedestaquen alguna de les caracterstiques que el defineixen; sn, per aix, analtics. Que el triangle s una figuradetresanglessvertadersempre,sensenecessitatdecomprovaciempricajaque negar-hoscaureenunacontradicci(seriaelmateixquedirqueeltrianglenosun triangle),persunjudiciquenoensaportacapinformacinova.Leibnizs'adonaqueles veritatsderanomsserveixenperalamatemtica,perquaquestesparlendelesrelacions lgiques entre els termes i no fan referncia a la realitat fsica. En canvi, les veritats basades en judicis contingents, les anomena veritats de fet, i sn aquestes les que serveixen per parlar de la realitat fsica. Es basen en el que ell anomena principi de ra suficient (res no succeeix sense una ra per la qual sigui aix i no d'una altra manera). Aix el judici Csar va creuar el Rubic, parla sobre quelcom que es va succeir, s una veritat que es remuntaaunfethistric;arab,nosunjudicianalticperquelpredicatvacreuarel Rubic no s una caracterstica definitria del subjecte Csar i negar aquest predicat no s contradictori sin, en tot cas, fals. s un judici sinttic, s a dir, aporta una informaci nova sobre el subjecte que necessita d'una investigaci emprica per poder ser comprovada. Amb tot, larasuficientqueexplicariaundeterminatfet,comqueCsarcreuselRubic,nopotser coneguda totalment per nosaltres. La natura s dinmica. Leibnizcomparteixlaconcepcidinmicadelanaturalesaquetlafsicamodernaiintenta justificar-la filosficament. Abandonar, per aix, la concepci cartesiana d'una natura extensa, regida per les lleis de la mecnica i intentar buscar una nova explicaci. Sent com s un bon coneixedordel'escolstica,trobaqueelmovimentquesdonaalanaturanopotserents nomsambelconceptematemticd'extensi,peraixafirma:vaigcomprendrequelasola consideraci d'una massa extensa no bastava, i que calia emprar a ms la noci de fora, que s molt ms intelligible. 29 Queelconcepted'extensinopotexplicareldinamismedelanatura,hopodemcomprovar tot contemplant-la, ja que s fcil intuir que en cada sser natural hi ha una fora que li dna vida i que, per tant, no s tan sols pura matria extensa. s per aix que el concepte fora, tot i ser un concepte metafsic, i no matemtic, pot explicar millor que el d'extensi qestions fsiques com el moviment d'inercia del cossos. El mn s format per partcules inextenses: la mnades Si per a Descartes el mn es compon de substncies extenses, per a Leibniz es compon dunes substncies inextenses que sn com punts dotats de fora i que anomena mnades (unitats). Per qu sn inextenses? Perqu tot all extens s, per definici, divisible, i tot all divisible st compost de parts i, per tant no pot ser el fonament ltim de la realitat. Per aix les mnades sn inextenses i el fonament ltim de la realitat, sn els veritables toms de la naturalesa, i, en unaparaula, elselements delescoses. Totique diutoms,nosnelstomsdelsatomistes grecs perqu no posseeixen extensi, figura ni divisi. Amsams,lesmnadesnosnmateriasinformaoessnciaincorruptible(al'estil aristotlic), i tenen vida prpia; per aix diu que sn nimes. No es comuniquen entre s perqu sntancades(notenenfinestres,diuell).Sninfinitesennombreihanestatcreadesper Du i noms ell pot aniquilar-les. EnelconceptedemnadatrobaLeibnizsentitalanocidefora:lesmnadessn substnciesdotadesdefora.Persisninextenseslasevaforanopotprovocarel moviment, ja que noms hi ha moviment entre els cossos extensos, materials. Quin efecte pot provocar,doncs,lasevafora?Launidemnadesquednallocalaformacidelscossos. Allquepercebemiqueanomenemcosnos,pertant,unaunitatsinunamultiplicitatde forces (mnades) que composen una unitat aparentment extensa. Per no ho s, perqu per a Leibnizsi all que anomenem cos s un conjunt de forces inextenses, la seva suma tamb ho s. Quslarealitat,doncs?Elmnnosbenbunconjuntdecoses,sinquelesmnades actuen de forma que provoquen, a la nostra conscincia, imatges, emocions, pensaments, etc. Aix suposa que les percepcions no sn causades per quelcom exterior material existent, sin per la fora de les mnades. Podem entendre ms fcilment aquesta interpretaci de la realitat si pensem que avui en dia alguns fsics tamb parlen de lenergia, que s quelcom inextens, com allquecomposalamatria.Perllavorslapreguntaseria:compotserqueensposem d'acord en la percepci del mn? s a dir, com podem parlar d'un mn ordenat? La natura s el rellotge de Du. Leibniz respon a la pregunta per l'ordre del mn amb el concepte d'harmonia preestablerta: la natura s un conjunt de parts que funcionen de forma cronometrada com si fossin rellotges independents que han estat creats i posats en marxa a la vegada. Aix, totes les mnades acten alhora,noperqusinflueixinrecprocamentsinperqusnmecanismesperfectament exactes. Ambaquestaideasoluciona Leibnizelproblemacartesidela comunicacientrecosi ment. L'sser hum s un conjunt de mnades que van a l'unson. El cos l'enten com un agregat de mnadesil'nimacomunamnadadominant.Donatquetoteslesmnadesd'aquestmn estan en harmonia, no s necessria la comunicaci entre nima i cos. Qui ha creat les mnades i l'harmonia? En el sistema de Leibniz tamb Du s necessari, per a difernciadeSpinoza,sunDunomscreador.Perdemostrarlasevaexistnciautilitza,a msdelargumentontolgicidaltres,largumentdel'harmoniapreestablerta:aquesta harmonia noms es pot justificar si existeix una causa nica i exterior, Du. I, per qu ha creat aquest mn i no un altre? Leibniz diu que ha tingut una ra suficient per crear aquest mn i, a ms, el considera el millor dels mns possibles. Com s'ha d'entendre aix? Abans de crear el mnexistentDucontemplaunainfinitatdemonspossiblesicomqueDusbocreael millor de tots, aquell on el b predomini mximament sobre el mal. I per qu s necessari un cert grau demal?Perqulallibertatnoms spossiblesipodem triarentreelbi el malis preferible un mn on la llibertat sigui possible i perqu el b noms s possible per comparaci amb el seu contrari. 30