Embed Size (px)
Citation preview
Això no obstant, el geòleg James Hutton, percebia una cosa ben diferent: no li
semblava que el relleu fos immutable. Cada any el riu que passava prop de la seva
ciutat es desbordava i deixava una fina capa de sorra i argila sobre la plana
d'inundació.Hutton va observar les làmines successives de sediments que el riu
havia anat acumulant durant molts anys i en va deduir, encertadament, que la sorra i
l'argila procedien del desgast de les muntanyes.El que havia observat li va semblar
encara més sorprenent quan es va adonar que les muntanyes, en molts casos,
estaven formades per materials amuntegats en capes successives, molt
semblants a les que ell havia vist que es formaven quan es desbordava el riu.
CREACIONISTES - FIXISTES
•antiguitat de la Terra – 6000 anys abans de Crist – IMMUTABLETeoria de la terra
1795
Semblava, doncs, que es donaven dos
processos contraposats a la Terra: un que
tendia a desgastar les muntanyes i a
acumular-ne les restes en capes de
sediments, i un altre que era capaç de
plegar aquestes capes de sediments fins a
formar cadenes de muntanyes.
Aquests processos, però, actuaven molt
lentament. Hutton va ser el primer que va
pensar que l'edat del nostre planeta
s'hauria de mesurar en milions d'anys. En
el seu llibre Teoria de la Terra, publicat
l'any 1795, només dos anys abans de la
seva mort, afirmava que en la història de la
Terra «no trobem vestigis d'un
començament ni perspectives d'un final».
Hutton va introduir la noció dels milions
d'anys del temps geològic per explicar
que processos molt lents, com l'erosió,
poguessin aconseguir resultats d'una
magnitud tan gran.
Hutton no es va equivocar en suposar que els
sediments es transformen en roques i que les
roques són convertides novament en sediments
per l'acció dels agents geològics. Aquest procés
cíclic té lloc en dos escenaris diferents:
A la superfície terrestre. Hi té lloc la
meteorització de les roques i la seva
transformació en sediments, transportats pels
agents geològics i acumulats a les conques
sedimentàries.
A l'interior de l'escorça terrestre. Els
materials hi són sotmesos a pressions i
temperatura altes, els sediments es
transformen en roques que es poden plegar,
canviar d'aspecte i de composició, o fins i tot
fondre's.
El plegament de les roques i el vulcanisme
formen relleus, i porten els materials cap a la
superfície terrestre. L'acumulació de sediments en
conques sedimentàries, que presenten
subsidència, porta els materials cap a l'interior
de l'escorça.
El valor mitjà d'aquest gradient és d'uns 3 ºC per cada 100 m de profunditat (30 ºC
per cada quilòmetre de profunditat). Hi ha zones més fredes en què el gradient
baixa i zones més càlides on augmenta.
El gradient geotèrmic: la causant del gradient geotèrmic és la calor interna de la
Terra. La major part és calor residual procedent de fa més de 4.000 milions d'anys.
En aquella època, el planeta estava sotmès a tres processos que generaven grans
quantitats de calor:
Els impactes de meteorits,
La desintegració d'elements radioactius,
La decantació dels materials més densos, pel fregament en travessar els
materials rocosos.
Els processos descrits van fer augmentar
tant la temperatura de la Terra que fa uns
4.500 milions d'anys el nostre planeta va
arribar a estar quasi completament fos.
Quan la Terra gairebé es va fondre, els
materials es van ordenar per densitats: el
ferro va formar-ne el nucli; surant sobre el
nucli van quedar els materials rocosos del
mantell, i sobre aquest es va començar a
formar l'escorça, com una capa fina de
roques poc denses.
Els gasos que es van desprendre de les
roques foses es van anar acumulant sobre
la superfície del planeta i van formar
l'atmosfera. El vapor d'aigua es va anar
condensant i va acabar formant els oceans
i la resta de la hidrosfera.
Avui dia els volcans actius continuen
emetent grans quantitats de gasos i de
vapor d'aigua, que incrementen el volum
de l'atmosfera i de la hidrosfera.
MODEL QUÍMIC
ESTRUCTURA
INTERIOR DE
LA TERRA
L'escorça és una capa rocosa prima i sòlida. N'hi ha dos tipus ben diferenciats:
Escorça continental. El seu gruix varia entre els 30 i 70 km. Forma les masses
continentals i està composta fonamentalment de granit. En moltes zones la
superfície està coberta d'una espessor variable de roques sedimentàries i de
sediments sense consolidar.
Escorça oceànica. El seu gruix és d'uns 10 km. Forma els fons oceànics i està
composta de basalt i gabre, roques d'una densitat una mica més gran que la
del granit.
El mantell és una capa rocosa situada sota l'escorça i que arriba fins a la superfície
del nucli, a 2.900 km de profunditat. Està compost quasi únicament per peridotita,
una roca que conté fonamentalment el mineral d'olivina. Té dues parts:
Mantell superior. Comprèn des de la base de l'escorça fins als 670 km de
profunditat.
Mantell inferior. Abasta des dels 670 km fins a la superfície del nucli, situada
a 2.900 km de profunditat.
A 670 km de profunditat, la pressió és prou alta per produir la compactació dels
minerals de la peridotita, que assoleix d'aquesta manera més densitat i fa que el
mantell inferior sigui més dens que el superior.
La composició del nucli és metàl·lica. Es calcula que té un 85% de ferro, un 5% de
níquel i un 10% d'elements no metàl·lics, fonamentalment silici, oxigen i carboni.
El nucli té dues parts amb la mateixa composició, però que difereixen pel que fa a
l'estat físic:
Nucli extern. Comprèn des dels 2.900 km de profunditat, és a dir, des de la
base del mantell, fins als 5.150 km, i es troba en estat líquid. Té una fluïdesa
similar a la de l'aigua, i està agitat per corrents de convecció violents. Aquests
corrents són els que originen el camp magnètic terrestre.
Nucli intern. És una esfera d'uns 1.220 km de radi i està en estat sòlid.
• Escorça continental
GRANIT/SEDIMENTS
• Escorça oceànica
BASALT/GABRE
• Mantell superior
•Mantell inferior
PERIDOTITA
(OLIVINA)
•Nucli extern – CAMP
MAGNÈTIC (líquid)
•Nucli intern (sòlid)
FERRO 85%, NÍQUEL
5% (SIDERITS –
meteorits)
• procediments directes
• procediments indirectes
GEOFÍSICA
• mètodes elèctrics
• mètodes geotèrmics
• mètodes magnètics
• mètodes gravimètrics
• mètodes sísmicsdiscontinuïtats
Quan les ones sísmiques passen d'una capa de la
Terra a una altra de característiques diferents,
canvien de velocitat, i la seva trajectòria es desvia,
és a dir, es refracten. A més, les ones sísmiques
també presenten reflexions. Analitzant els registres
de les ones sísmiques, els sismòlegs poden localitzar
a quina profunditat es troben les separacions entre
les capes, i reben el nom de discontinuïtats
sísmiques.
Les quatre discontinuïtats sísmiques més importants
duen el nom dels seus descobridors:
Discontinuïtat de Mohorovicic. Se situa entre
l'escorça i el mantell. És a una profunditat
variable, entre 30 i 70 km.
Discontinuïtat de Repetti. Separa el mantell
superior de l'inferior. Es localitza a 670 km de
profunditat.
Discontinuïtat de Gutenberg. Separa el
mantell del nucli extern. És a 2.900 km de
profunditat.
Discontinuïtat de Lehman. Separa el nucli
extern del nucli intern. Es troba a 5.150 km de
profunditat.
A l'interior del mantell superior hi ha una altra discontinuïtat que es troba a una
profunditat molt variable. La part del mantell que queda sobre aquesta discontinuïtat
està unida amb l'escorça i totes dues formen un conjunt compacte i rígid.
La part més externa del mantell superior està fermament unida amb l'escorça,
formant un conjunt compacte que rep el nom de litosfera.
Hi ha dos tipus de litosfera:
Litosfera continental. Formada per escorça continental i part del mantell
superior. Arriba a tenir un gruix de quasi 300 km sota les cadenes muntanyoses,
mentre que a les zones planes continentals el gruix és d'uns 100 km.
Litosfera oceànica. Constituïda per escorça oceànica i part del mantell
superior. Té un gruix de menys de 100 km a les zones més antigues dels
oceans, i de menys de 20 km a les zones més joves dels oceans.
MODEL FÍSICMODEL QUÍMIC
La resta del mantell superior situat sota la litosfera, tot i que també és sòlid, està
sotmès a temperatures i pressions tan altes que pot fluir lentament com un líquid
extremament viscós, de manera semblant a com es mou el glaç de les glaceres.
La litosfera, quan és arrossegada per aquests moviments del mantell sublitosfèric,
es fragmenta en grans blocs anomenats plaques litosfèriques.
LA LITOSFERA - SISTEMES MUNTANYOSOS
Hutton intuïa que la causant que hi hagués relleus a la Terra era la calor del seu
interior. Aquesta intuïció va quedar confirmada amb les erupcions volcàniques, com
la del Paracutín, a Mèxic. Les erupcions alcen cons volcànics de centenars de
metres d'altura en només uns quants mesos o pocs anys. Hutton pensava en
un procés més lent capaç de plegar les capes de sediments i d'apilar-les sobre
elles mateixes fins a alçar-les a milers de metres sobre el nivell del mar. Però com
podia la calor interna de la Terra causar aquest aixecament vertical?
Al llarg del segle XIX i principi del XX es van desenvolupar diverses teories que
intentaven explicar l'origen de les serralades i el plegament dels estrats partint de
la base que els continents i els oceans havien ocupat les mateixes posicions des
de l'origen de la Terra.
Algunes de les teories es remetien als relats bíblics, i atribuïen al diluvi universal
certs relleus o la presència de fòssils marins a les muntanyes; altres teories
suposaven que la Terra s'havia anat contraent a mesura que es refredava i que els
relleus eren les arrugues que la contracció havia causat a l'escorça.
Aquestes teories van rebre el nom de teories fixistes, ja que tenien en comú la
suposició que els continents havien estat sempre fixos, en la mateixa posició que
ocupen actualment
L'any 1912 el meteoròleg Alfred
Wegener va proposar una teoria
revolucionària. En el llibre L'origen
dels continents i dels oceans
afirmava que els continents es
podien desplaçar, i que feia 300
milions d'anys havien estat units
formant una massa continental
única que va anomenar Pangea.
Wegener va aportar proves molt
sòlides per defensar la seva teoria,
però la idea que els continents
poguessin desplaçar-se era massa
increïble. Wegener pensava que els
continents es movien lliscant sobre
els fons oceànics, però no podia
explicar quina força els empenyia,
tot i que va citar la rotació terrestre
com una causa possible. Malgrat la
validesa de les proves, la seva
teoria de la deriva continental va
ser desacreditada.
UN TALL
QUALSEVOL
DE LA
TERRA
LA DERIVA
CONTINETAL
Les teories fixistes estaven en ple
desenvolupament, i el moviment dels
continents no semblava en absolut
necessari per explicar l'origen de les
muntanyes. Encara hi havia científics
que intentaven encabir la història de la
Terra en els pocs milers d'anys que
comprèn el relat bíblic, i molts
continuaven atribuint al diluvi universal
l'origen d'algunes formacions
geològiques de sorra i conglomerats.
No obstant això, els moviments verticals
de l'escorça sí que requerien una
explicació. Cada vegada era més evident
que els fòssils que hi havia a les
muntanyes procedien de les profunditats
marines, i l'enorme espessor de les
sèries d'estrats a les serralades indicava
que s'havien dipositat en una conca el
fons de la qual s'enfonsava a mesura
que s'hi acumulaven capes de
sediments.
L'any 1914 el geòleg Joseph Barrell va suggerir que a l'interior del mantell, a uns
100 km de profunditat, hi havia una zona en què les altes temperatures devien fer
que els materials perdessin gran part de la rigidesa i es comportessin plàsticament.
Va anomenar astenosfera aquesta nova capa, que significa 'capa dèbil'.
L'astenosfera permetria que els fons de les conques s'enfonsessin a causa del pes
dels sediments que s'hi acumulaven, i que els relleus s'alcessin a mesura que
l'erosió els anava alleugerint de pes. Aquest procés corresponia a la isostàsia. Els
desplaçaments són de vegades molt notables. Per exemple, la península
d'Escandinàvia s'ha aixecat diverses desenes de metres des que fa 10.000 anys va
desaparèixer el casquet de glaç que la recobria; actualment es continua aixecant a
una velocitat d'entre 1 i 10 mm/any, segons les zones.
Durant la Segona Guerra Mundial es va desenvolupar molt la tecnologia SONAR,
que va permetre fer mapes detallats dels fons oceànics.
L'aspecte del fons dels oceans era radicalment diferent del que se suposava. No
era una plana amb una capa gruixuda de sediments acumulats al damunt al llarg de
milions d'anys, sinó que tenia relleus i esquerdes profundes. El recorria una
serralada de més de 2.000 m d'altura i de milers de quilòmetres de longitud, i a les
zones planes hi havia molt pocs sediments. Aquella imatge del fons dels oceans va
fer que el fixisme resultés insostenible.
Tot començava a encaixar. L'oceà Atlàntic
s'havia obert en desplaçar-se cap a l'est
els continents d'Europa i Àfrica, i cap a
l'oest l'Amèrica del Nord i l'Amèrica del
Sud, i continuava creixent i fent-se cada
cop més ample.
La velocitat d'expansió actual devia ser
d'uns quants mil·límetres a l'any, tot i que
era difícil de calcular. Això no obstant, la
velocitat a què s'havia expandit al llarg de
la història sí que es podia calcular gràcies
a les mostres recollides pels vaixells de
prospecció geofísica.
Els estudis sísmics mostraven que no era
l'escorça sinó la litosfera sencera la que
lliscava, arrossegada probablement pels
corrents de convecció, l'existència dels
quals havia apuntat Arthur Holmes l'any
1929. Si Wegener hagués viscut fins als
vuitanta anys, hauria vist confirmades les
seves idees sobre la mobilitat continental.
Bandat magnètic dels fons oceànics
Des de principi del segle XX se sabia que el camp magnètic de la Terra és
inestable i que la seva polaritat s'inverteix cada cert temps, de manera que el pol
sud magnètic passa a ocupar el lloc del pol nord magnètic, i viceversa. Actualment
el pol nord magnètic es troba a l'oceà Glacial Àrtic, a prop del Canadà, i a uns
1.600 km del pol nord geogràfic.
Aquestes inversions es produeixen a un ritme molt irregular. Algunes s'han succeït
amb més rapidesa i altres, amb més lentitud. En els darrers cinc milions d'anys se
n'han produït més de vint.
Les inversions del camp magnètic queden enregistrades a les roques
volcàniques que contenen minerals com la magnetita, ja que actuen com si fossin
brúixoles microscòpiques.
Quan la lava es consolida, els cristalls de magnetita queden orientats en la direcció
nord-sud, en la posició en què es trobi el camp magnètic terrestre en aquell
moment.
L'any 1963 els geòlegs Fred Vine i Drummond Matthews van publicar uns treballs
en què explicaven els resultats de les mesures del magnetisme romanent de les
mostres de basalts recollides als fons oceànics. La interpretació que van aportar
Vine i Matthews en els seus treballs va acabar d'arraconar definitivament les
teories fixistes.
L'expansió del fons oceànic proposada per
Hess l'any 1962 va marcar un canvi
profund i molt ràpid en la geologia. Durant
els anys següents es van publicar
nombroses investigacions que van anar
perfilant una nova manera de concebre la
Terra, i l'any 1968 s'havia desenvolupat ja
una teoria completa sobre els processos
geològics: la tectònica de plaques.
Hi ha diferències importants respecte de la
deriva continental proposada per Wegener,
ja que la tectònica de plaques fa referència
a la litosfera, que és arrossegada pel
moviment convectiu del mantell que hi ha a
sota. En canvi, les deduccions que va fer
Wegener sobre els desplaçaments
continentals i els seus arguments en favor
del mobilisme es van revelar encertats.
Les proves aportades per Wegener sobre
el moviment dels continents continuen sent
vàlides, i la seva proposta de l'existència
del continent únic Pangea ha estat
confirmada.
Les nombroses investigacions que es van fer al llarg de les dècades del 1970 i
1980 van demostrar que fenòmens geològics com el vulcanisme, la sismicitat, la
formació de serralades i molts altres podien trobar una explicació en el context de
la tectònica de plaques. En la dècada del 1950, el físic i sismòleg Hugo Benioff va
descobrir que els terratrèmols que es produïen a la costa nord-americana del
Pacífic presentaven una distribució peculiar: els que tenien el focus sísmic menys
profund se situaven a prop de la línia de la costa, i els que tenien el focus més
profund se situaven terra endins, com si es disposessin en un pla inclinat. Aquesta
superfície inclinada es va anomenar pla de Benioff. Segons la teoria de la
tectònica de plaques, el pla de Benioff corresponia a la superfície d'una placa
litosfèrica oceànica que s'enfonsava en el mantell sota el continent.
Les cadenes muntanyoses són el resultat de la col·lisió de les plaques. S'ha
comprovat que l'Índia era una placa independent, la qual, en anar a la deriva, va
col·lidir amb Àsia; així es va aixecar el relleu de l'Himàlaia.
La tectònica de plaques aporta el mecanisme que Hutton buscava, capaç de plegar
els sediments i d'aixecar cadenes de muntanyes.
PROVES
• Morfològiques i
Geogràfiques
• Geològiques i
Tectòniques
• Climàtiques
PANGEA: 225ma
ALFRED WEGENER
(Deriva Continental)
• Paleontològiques
Mesosaure (cocodril primitiu)
Glossopteryx (falguera fòssil)
Ratolí
mamífer
Ratolí
marsupial
ratolí
arcaic
insularitat.
Els marsupials americans varen
desenvolupar-se amb èxit i varen
conquerir l’actual Antàrtida i
Austràlia. En aquests continents,
l’evolució va fer aparèixer molts
tipus de marsupials diferents, des
de herbívors a impressionants
carnívors. L’aïllament d’Austràlia
ha fet possible la conservació de
molt marsupials fins al dia d’avui,
en canvi el contacte de l’Amèrica
del Sud amb la del Nord va
condicionar una disputa per
l’habitat amb els seus parents els
placentaris.
L'aïllament geogràfic ha derivat en
un conjunt de línies evolutives
diferents, procés que va iniciar-se
ara fa 100 milions d’anys. El curiós
de tot plegat, és que l’evolució ha
acabat donant, en alguns casos,
individus tremendament similars,
com ara el ratolí placentari i el
ratolí marsupial.
MARSUPIALS
AMERICANS
Zarigüeña
Yaca
Monito
del monte
La litosfera és una capa mixta formada per l'escorça i part del mantell superior. És
d'un gruix variable: a les grans serralades arriba a tenir 300 km de gruix, ja que els
relleus són en realitat un engruiximent de tota la litosfera, mentre que als fons
oceànics té un gruix de menys de 100 km.
A les dorsals oceàniques, que són zones de fractura de la litosfera, el mantell
sublitosfèric està pràcticament a la superfície. Hi ha dos tipus de litosfera, que es
diferencien en la composició i en les propietats físiques: la litosfera oceànica i la
litosfera continental.
Si observem el mapa tectònic de la superfície terrestre, podem adonar-nos que hi
ha tres menes de plaques segons la composició:
Plaques oceàniques. Estan compostes únicament per litosfera oceànica. La
placa Pacífica, la placa de Cocos i la de Nazca són d'aquesta mena.
Plaques continentals. Estan compostes únicament per litosfera continental.
La placa aràbiga és d'aquesta mena.
Plaques mixtes. Contenen litosfera continental i oceànica. És el cas de la
majoria de les plaques, com l'europea, l'africana, etc.
Les plaques litosfèriques més grans són mixtes: tenen litosfera continental i
oceànica, de manera que formen part alhora de les masses continentals i dels
fons oceànics.
Quasi tota la superfície terrestre està ocupada per set grans plaques mixtes: la
Nord-americana, la Sud-americana, l'Africana, l'Eurasiàtica, la Pacífica,
l'Antàrtica i la Indoaustraliana.
A més, n'hi ha altres de més petites, com les de Nazca, de Cocos, del Carib, la
filipina i l'aràbiga.
A una escala més detallada, hi ha fragments petits de litosfera que es mouen
empesos per les plaques més grans que els envolten. És el cas d'algunes illes del
Mediterrani, com les Balears, Còrsega, Sardenya i altres. S'anomenen
microplaques o litosferoclasts; és a dir, fragments de litosfera.
Les vores de les plaques són zones en què dues o més plaques entren en
contacte i interactuen entre elles, la qual cosa origina una activitat geològica
intensa: vulcanisme, sismicitat, compressió i distensió dels materials,
subsidència...; aquests processos, al seu torn, són resultat del tipus de moviment
relatiu que es produeix en aquestes vores.
Zona de
Subducció
M. Destructiu Zona
d’Expansió
M. Constructiu
Falla de
Transformació
M. Transformant
Zona
Inactiva
M. Passiu
Zona
d’Obducció
M. Destructiu
Límit divergent o
constructiu
Límit convergent o
destructiu
Zona de
Subducció
Arc d’Illes
M. Destructiu
Les vores de placa constructives són les dorsals oceàniques. Tenen les
característiques següents:
Són zones de fractura de milers de quilòmetres de longitud, en què el material
calent del mantell surt a la superfície i origina una intensa activitat volcànica
fissural.
El vulcanisme produeix grans volums de basalt, que origina nova escorça
oceànica. Aquesta escorça queda adherida a la part més superficial del mantell
i forma una litosfera prima.
Els corrents de convecció divergents produeixen esforços distensius que
tendeixen a separar els dos flancs de la fractura, de manera que aquesta
generalment queda oberta i afavoreix la sortida contínua del magma basàltic.
La pressió que fa el magma des de l'interior aixeca les dues vores de la fractura,
que formen el relleu de la dorsal. Entre totes dues vores queda la depressió
ocupada per la fractura, que rep el nom de rift.
En la zona del rift, l'escorça és prima i està molt fracturada. L'aigua de l'oceà s'hi
infiltra fàcilment, però quan entra en contacte amb les roques incandescents situades
a pocs metres de profunditat, és expulsada a una temperatura molt alta i forma
sortidors hidrotermals.
Dorsal de Rift Valley
Les dorsals són fractures discontínues i zigzaguejants; és freqüent que una dorsal
s'interrompi i continuï uns quants quilòmetres més a l'esquerra o més a la dreta.
En aquest cas, l'expansió del fons oceànic fa aparèixer una zona de cisallament
que rep el nom de falla de transformació.
La característica principal de les falles de transformació és un moviment de
cisallament molt actiu que genera una forta sismicitat.
DESTRUCCIÓ
DEL FONS
OCEÀNIC
A mesura que la litosfera oceànica s'allunya de la dorsal on es va formar, es va
refredant i es fa més densa. Augmenta de gruix perquè el mantell sublitosfèric es
refreda i s'hi va adherint. Finalment té prou densitat per enfonsar-se en el mantell.
A les zones de subducció la litosfera oceànica es doblega i s'enfonsa en el
mantell. Per això són zones de destrucció de litosfera oceànica.
Menor
Densitat
Major
Densitat
Volcans i Terratrèmols
La placa subducent sempre és oceànica, però la placa cavalcant, que és la que
es manté a la superfície, pot ser oceànica o continental. En tots dos casos es
produeixen processos similars:
Es destrueix litosfera oceànica.
La força d'empenyiment de la placa subducent origina una sismicitat intensa.
Es produeix magmatisme per la fusió del basalt de la placa subducent.
El basalt fos és més lleuger que els materials que l'envolten i, en ascendir,
genera orògens tèrmics tant en els marges continentals (serralades
volcàniques) com en l'oceà (arcs d'illes).
Es produeix metamorfisme per l'increment de la pressió i de la temperatura.
PUNTS CALENTS
LA MEVA
JUBILACIÓ
La litosfera continental no pot subduir perquè el granit té una densitat insuficient per
enfonsar-se en el mantell. Quan col·lideixen dues plaques continentals, una queda
encavalcada sobre l'altra i el moviment convergent s'atura. Parlem d’obducció
En una zona de col·lisió tenen lloc diversos processos geològics:
El gruix de la litosfera continental augmenta —es pot arribar a duplicar— a
causa de la superposició d'ambdues plaques.
Els sediments acumulats entre les dues plaques abans de col·lidir queden
deformats, fracturats i apilats sobre la zona de sutura entre les dues plaques,
formant un relleu que rep el nom d'orogen de col·lisió.
Té lloc un ascens isostàtic de l'orogen per l'empenyiment que fa el mantell sobre
la litosfera engruixida.
La compressió a causa del xoc i del fregament entre ambdues plaques produeix
metamorfisme i magmatisme. S'originen emplaçaments de plutons granítics.
La col·lisió provoca en totes dues plaques grans fractures que causen una forta
sismicitat.
600 MA
290 MA
MOLTES SITUACIONS DIFERENTS ALHORA
