1

EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA. ELS PRESOCRÀTICS, ELS SOFISTES I SÒCRATES.

I. L’ORIGEN DE LA FILOSOFIA No és cert que els grecs inventaren de colp -cap al s. -VI- la filosofia, ni tampoc que ho feren sense influència exterior, para des de Grècia transmetre-la a tota la cultura occidental. En l'Índia, en Xina i inclús a Egipte ja existia pensament filosòfic des de diversos segles abans, encara que tinguera característiques molt diferents del pensament occidental. I a Grècia cal considerar la filosofia com a producte d'una lenta evolució. [i] La filosofia sorgix a Grècia en part com a crítica a la saviesa popular, a la tradició, al mite. [ii] La crítica al mite es du a terme en tots els fronts: moral, social, en teologia, astronomia., cosmologia... [iii] Va tindre els seus precedents en els relats mítics, religiosos i poètics. [iv] Es va veure afavorida per un context econòmic, social, polític i cultural pròsper i tolerant. II. EL PAS DEL MITE AL LOGOS Una insaciable curiositat, existent en tots els grups humans, portava als grecs a preguntar-se pel moviment del sol, la lluna i les estreles. A tot volien trobar-li un principi fonamental capaç de proporciona una explicació global i satisfactòria del que succeïa, inclús de l'home. Per a explicar globalment la realitat, les coses que succeïen en el seu entorn, van sorgir múltiples respostes. • Quan entre les moltes respostes possibles es va preferir l'explicació racional a l'explicació mítica, va tindre lloc el naixement de la filosofia. • La pregunta per l'univers, per la naturalesa, pel seu origen i la causa dels seus processos era una pregunta racional, basada en anàlisi i que requeria anàlisi. No bastava el recurs a una llegenda mitològica per a convéncer. • MITE: És un conjunt de narracions tradicionals (poètiques, simbòliques, religioses) sobre el món, els hòmens, els déus i la naturalesa, amb la pretensió d'explicar globalment la realitat i els enigmes més apressants sobre l'origen i naturalesa de l'univers, de l'home, la civilització i la tècnica. Però la filosofia racional no renunciarà a esta pretensió d'explicació total, de donar respostes últimes a la totalitat de la realitat. Però el mite consistix també en una actitud intel·lectual davant de la realitat:

2

1. Les forces naturals -foc, vent, huracans- es personifiquen i divinitzen, responsabilitzant a déus dels esdeveniments i successos.

2. No s'aporten proves del que s'ha dit. Apareixen molts elements imaginatius o sentimentals. Una tempestat es deslliga perquè Zeus s'enfurix; el bon temps se deu al fet que la deessa de la fertilitat ha decidit que hi haja bona collita, etc.

3. Però totes estes explicacions resulten arbitràries, pròpies de l'home precientífic. L'orde natural i els fets atmosfèrics o meteorològics requerixen una explicació racional, que els faça previsibles; no basta el llenguatge poètic o mític ni la voluntat capritxosa dels déus, per més que esta se sotmeta al destí o altres fatalitats. Contra el destí, res poden els hòmens ni els déus (Èdip).

4. Així, la ciència resulta impossible. No es concep la ciència sense lleis o regularitats en la successió dels esdeveniments. Com descobrir-les, si per principi es nega la seua existència? La filosofia criticarà l'arbitrarietat de les intervencions divines, i desposseïx a la idea de necessitat el seu caràcter il·lògic/misteriós/fatalista per a adequar-la a la racionalitat dels real.

5. Es planteja el problema de l'origen del món, de la naturalesa. Però el mite respon que tots els déus són engendrats, que els déus fan el món. Amb açò no hi ha gens etern, i per tant queda sense explicar l'origen últim de les coses/del món.

6. Tots els successos depenen del capritx dels déus en el pensament mític, mentres que els filòsofs busquen el principi (arjé) últim i etern que tot ho va originar i que, per tant, hauria de seguir present en tot. La pregunta fonamental és per la naturalesa (physis) de les coses: quina és la realitat permanent i última darrere del que es veu, oculta després del que percebem pels nostres sentits?

7. Es busca una interpretació de l'univers que explique de veres la realitat. Indaguen un primer principi, no imaginatiu ni poètic, de provinga tot el món i totes les coses, perquè del no-ser, del no-cap, no pot sorgir l'univers, la realitat tan complexa que coneixem.

• LOGOS o explicació racional: s'oposa al mític pel progressiu rebuig dels elements poètics, imaginatius i afectius dels relats anteriors per a centrar-se en el logos o raó que explica les coses.

1. A preguntes plantejades amb claredat es busquen respostes concretes: quin és l'origen de l'univers? La resposta exigix elements reals: aigua, foc, aire, terra... Ara es tracta d'elements objectius -coneguts per tots-, físics, naturals, no religiosos ni poètics o sobrenaturals.

2. Els déus són eliminats com a part de l'explicació racional. Entre les causes del món i dels seus processos es busca la principal, el principi que governa el naixement i desaparició de les coses (dia-nit, estacions, moviment dels astres...).

3

3. La idea de "necessitat" substituïx al capritx diví en l'explicació dels esdeveniments: les coses no poden succeir perquè els déus vullguen, sinó perquè ha d'existir una llei o orde en el món que els provoque i explique: les coses succeïxen quan i com han de succeir, i l'home que coneix la realitat pot influir en el curs dels esdeveniments (adquisició clau de la cultura occidental).

4. Es descobrix l'orde i harmonia existent en la naturalesa, perquè els seus moviments són regulars, cíclics, i en els fenòmens s'aprecien proporcions constants... Es deduïx, a més, que l'orde i les lleis existents en la naturalesa no vénen de fora, no responen al capritx dels déus: el món és un cosmos ordenat i bell, no un caos. Els misteris de la naturalesa han de ser explicats des d'ella mateixa.

5. Importància de la noció d'essència, de qualitats permanents i constants en les coses: l'essència de una cosa és el que roman a pesar dels canvis d'aparença (aigua, sal, home en diverses cultures o races...). Així van sorgir parelles de conceptes: permanent-canviant; essència-aparença; l'identicocomú entre objectes del mateix gènere, enfront de les diferències-peculiaritats. L'essència suposa unitat en les coses enfront de la multiplicitat dels seus estats i aparences o diversitat d'individus...

6. Conéixer serà captar el comú i permanent de les coses, i els grecs pensaven que els sentits no bastaven per a proporcionar tal coneixement. Els sentits només mostren el mudable, aparent i canviant de les coses. Es requerix un esforç intel·lectual per a captar la naturalesa o el ser de les coses. Per tant, partien d'una dualitat o diferència radical entre la raó i els sentits com a fonts de coneixement. El model de referència dels grecs en la busca d'un coneixement verdader seran les matemàtiques i la geometria, capaços de proporcionar la millor descripció de l'estructura i proporcions de la realitat.

i) Raó à [unitat, essència permanent, la qual cosa és] à Realitat ii) Sentits à [pluralitat, aparença, el canviant] à Realitat?

7. Si hi ha essències o qualitats permanents que definixen els objectes, un exercici important serà classificar-los en gèneres (minerals, plantes, animals, hòmens), resultat d'elements constituents la combinació del qual explica tota la realitat (el ADN és comú a tots els sers vius).

• Tot l'univers es reduïx a un o molt pocs elements fonamentals, clau en tota investigació racional. D'ací la busca dels primers principis de la realitat.

RESUM: La filosofia comença quan els elements mítics són substituïts per elements racionals, lògics o naturals en les explicacions. Homer i Hesíode són deixats de banda com a autoritats científiques (encara que parlar en contra d'autoritats tan importants en la tradició grega comporte acusacions de delicte i menyspreu a l'autoritat política). Els mites deixen de ser considerats font de coneixement científic, perquè cada poble té els seus, diferents dels altres, i tots resulten criticables. La idea de necessitat substituïx a

4

l'arbitrarietat imposada pel capritx dels déus. Es descobrix la constància de certes lleis (temperatura d'ebullició i congelació de l'aigua, pes d'un material que flota...). I se suposa que ha d'existir un principi últim de tot la realitat. III. MODELS GRECS D'EXPLICACIÓ DE LA NATURALESA La idea de naturalesa està relacionada amb les d'origen, substrat i causa. Molts filòsofs han cregut possible trobar una sola substància que realitze totes estes funcions. 1. Tals de Milet (-624-546, aprox.): Viatger inquiet i curiós, va ser matemàtic, astrònom i polític, amb fama de "savi distret". Aristòtil el va considerar el primer dels físics. Del seu pensament filosòfic, a penes sabem res: • Creia que la terra descansava sobre aigua, que l'aigua és el principi únic de totes les coses i que totes les coses estan «plenes de déus». Desconeixem si volia dir que totes les coses són -o es componen d'aigua- o, simplement, que la terra procedix d'ella, ja que sobre ella flota. • Molt probablement Tals va arreplegar estes idees de la cosmologia egípcia i babilònica, a més de les seues observacions personals (vivia a Milet, important port de mar, i l'aigua és imprescindible per a la vida). Quan afirma que «totes les coses estan plenes de déus», probablement es referia que tota la naturalesa, composta bàsicament d'aigua, té vida i moviment propis; en ella, tot és viu i animat (hilozoisme). "Encara que la proposta de Tals puga paréixer "rudimentària", va donar un pas fonamental. Va començar a creure en un cosa natural, l'aigua, com a clau de tot. En tant que matemàtic i astrònom, rebutjava les explicacions mítiques i al·legòriques. La formulació d'hipòtesis físiques per a explicar l'univers li va convertir en l'excepció entre els grecs del seu temps." [F. Nietzsche, La filosofia en l'època tràgica dels grecs. Obres Completes, Madrid, Aguilar, 1932: 329-330] 2. Anaximandre de Milet (-610-545, aprox.): Segurament deixeble de Tals, va ser el primer a escriure un llibre «sobre la naturalesa» (peri fuseos) i va mamprendre inclús expedicions d'investigació (a Apol·lònia, junt amb el mas Negre, p.ex.), va idear mètodes per a determinar la distància i grandària de les estreles i va afirmar que la terra és esfèrica i ocupa el centre del món. • Cap substància concreta de què existixen en l'univers podria ser el principi [_??? -va ser el primer, pareix, que va utilitzar el terme] de tot, perquè totes procedixen d'ell; per tant, ha de ser una cosa indefinida/indeterminada (àpeiron [apeiron]. L'àpeiron és «immortal i indestructible», «etern i no envellix» (li atribuïx caràcters propis dels déus de la mitologia grega). «El principi (arch) de totes les coses és l'àpeiron. Ara bé, a partir d'on hi ha generació per a les coses, allí també es produïx la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen les culpes unes a altres i la reparació de la injustícia segons l'orde del temps» (Fr. I). • La destrucció d'uns sers engendra altres, i este és un procés necessari, regular i inevitable en el cosmos. Hi ha una espècie de ritme cíclic en l'univers, dins del qual tot

5

ix de i tot torna a l'àpeiron. Anaximandre suggerix la possibilitat d'innumerables mons successius, que apareixen i desapareixen dins d'un mateix marc temporal. • Entén l'orde existent en l'univers com un orde jurídic i moral («pagar culpes», «reparar», «injustícia»). Alguns van entendre ací que existir és separar-se del magma inicial i viure suposa usurpar el futur, una injustícia que ha de ser pagada amb la mort (= budisme). Probablement siga més encertat pensar que de l'àpeiron comencen a separar-se substàncies oposades entre si; quan una preval sobre una altra, es produïx una reacció que restablix l'equilibri (ex.: l'alternança d'estacions fredes/humides i càlides/seques). • Anaximandre ja inclou una cosmologia que narra la formació del cosmos (i de l'home) sense recórrer a representacions mítiques. Per rotació se separen en l'àpeiron el frig i el calent. El frig/humit ocupa el centre, i al seu voltant gira una massa de foc. Per la calor s'evapora una part de l'aigua i sorgix la terra seca; es forma el cel com una cortina de vapor, pels orificis de la qual podem veure el foc exterior, les estreles. Els primers animals van sorgir de l'aigua o del fang calfat pel sol, i de l'aigua van passar a la terra. Els hòmens descendixen dels peixos; probablement els primers es van criar dins d'algun i, ja adults, van ser intrèpids a la terra. 3. Anaxímenes de Milet (-585-524): • Deixeble d'Anaximandre, pensava que tot tenien un principi únic i infinit, però no indeterminat, sinó concret: era l'aire, del que tots els sers deriven per rarefacció (convertix l'aire en foc) o condensació (transforma l'aire primer en vent, després en núvol i, finalment, en aigua, que sobre la terra pot convertir-se en pedra). • Concep el món com esser viu: "El mateix que la nostra ànima, que és aire, ens sosté, igualment l'aire embolica al món sencer". 4. Pitàgores i els pitagòrics: Respecte a Pitàgores costa esbrinar què va ser llegenda i quina realitat. Va nàixer en Jònia (en l'illa de Samos) cap al 572 a.C. Va conéixer probablement Anaximandre de Milet. Va ser un gran viatger, i se suposa que va conéixer Egipte, Babilònia (i allí a Zoroastre, fundador de la religió dualista persa) i l'Índia. Va abandonar Samos quan davall la tirania de Polícrates, es va traslladar a Itàlia i va establir en Crotona. Allí va fundar una secta filosoficoreligiosa: hòmens, dones i xiquets vivien en comunitat de béns, mantenint una disciplina i ascesi rigorosa i guardant en secret les doctrines que aprenien. Va ser enormement cèlebre i influent. Se li van arribar a atribuir inclús miracles. Però la secta, amb enorme poder i influència en la ciutat, va despertar enveges i recels, fins que una revolució popular els va expulsar. Es va refugiar Pitàgores en Metaponto, on poc després va morir. Però la secta va tornar a guanyar adeptes i va aconseguir fer-se molt fort entre les ciutats de la Magna Grècia, fins que un altre moviment popular la va minvar. Cuesta molt esbrinar quines doctrines eren del fundador i quins dels seus deixebles, perquè totes se les atribuïen a ell. Deixebles cèlebres: Alcmeón (s. VAIG VORE-V), FiloFilolao (s. V) i Eurito (s. V), tots de Crotona. • El pitagorisme té un contingut misticoreligiós: sosté la doctrina de la transmigració de les ànimes (» orfisme) i el parentiu entre tots els sers vius. Creien també en un etern

6

retorn dels mateixos esdeveniments en cicles tancats. Les seues normes d'abstinència eren rígides, així com els seus rituals i costums morals. • Naturalesa i matemàtiques: Van ser sobretot matemàtics, i van recórrer als seus coneixements matemàtics per a elaborar la seua teories sobre la naturalesa (origen, substrat, causa) de la realitat. Van observar que moltes propietats i comportaments dels objectes poden ser formulats matemàticament, i van suposar que tots els sers de l'univers són formulables matemàticament [D'esta intuïció es nodrix la ciència actual]. Diverses experiències els van convéncer que els nombres són els principis de totes les coses (p.ex.: els intervals entre les notes musicals de la lira poden expressar-se numèricament). I van entendre els nombres espacialment, confonent el punt geomètric amb la unitat aritmètica. Les coses es componen de nombres perquè són agregacions d'unitats-punts. • Els sers de l'univers s'acomoden a les previsions i explicacions matemàtiques perquè els principis de les matemàtiques són també els principis dels sers reals. Ja que l'essència de les matemàtiques són nombres, van afirmar que els nombres constituïxen la naturalesa de l'univers. Van intentar assignar un número a cada cosa i van indagar sobre l'origen dels nombres i el nostre sistema decimal. • Per a això, els nombres procedixen de l'oposició parell-imparell, i van proposar explicacions dualistes de la naturalesa, establint oposicions entre termes com parell-imparell, limitat-il·limitat, bo-roín, llum-foscor, recte-corb, quadrat-oblong, etc., com a concrecions d'eixos dos principis fonamentals. El dualisme com a tret més característic del pitagorisme pot tindre origen en els contactes de Pitàgores amb Zoroastre. El dualisme no era sinó una versió més de la doctrina dels oposats que trobem en els filòsofs jonis. D'ací que consideren important la noció d'harmonia, entesa com la unió de coses dissímils i diferents, com la concordança de coses discordants. • La seua cosmologia intenta ser una explicació global del cosmos, encara que fosca i enigmàtica. Creien que primer va existir la Unitat (= el que limita), rodejada per l'il·limitat. Després, la unitat es va escindir en dos: al mig s'introduïx el buit dels il·limitat i sorgixen així el número 2 i la línia. Després es generen el 3 i el triangle (la figura plana més simple) i el 4 i el tetraedre (el sòlid més simple). • Descriuen el món com un cosmos en harmonia, anticipant en alguns aspectes les doctrines de Copèrnic: el cosmos és una esfera en el centre de la qual hi ha un foc originari. Després estan els cossos celests (Terra, Lluna, Sol, els cinc planetes i el cel de les estreles fixes, més l'Antiterra, per a completar el número 10 dels planetes). Tot este conjunt està embolicat per una esfera de foc. El moviment dels astres i estreles produïx una música meravellosa que no sentim per estar acostumats a ella des del naixement. Música i harmonia, traduïbles en nombres, són els principis de l'univers pitagòric. 5. Heràclit i Parmènides: Naturalesa i logos a) Heràclit de Efes (544-484 a.C., aprox.): A penes tenim notícies sobre la seua vida. Dit «el Fosc» pel caràcter enigmàtic de les seues afirmacions, va conéixer el pensament dels filòsofs de Milet i el de Pitàgores. La seua filosofia va ser entesa com una contraposició a la de Parmènides.

7

• El principi de l'univers és el foc, etern i encenent-se o apagant-se segons cert orde i mesura: «Este món (...) no l´ha creat cap home o déu; sempre va ser, és i serà foc eternament viu» (Fr. 30). Tant les coses individuals com l'univers sencer ixen del foc i tornen a ell, perixen en foc, en una espècie de conflagració universal, per a després tornar a renàixer. Apunta així la idea de «cicle còsmic» (ja suggerida per Anaximandre), una versió del mite grec de l'Etern Retorn, que reapareixerà en Plató i els estoics. Heràclit planteja també la idea d'un «juí universal», en el que el foc jutjarà i condemnarà totes les coses (Fr. 66), influït probablement per l'astronomia caldea i babilònica i per les religions mistèriques. • Va afirmar radicalment que tot canvia i res roman; l'univers és un continu esdevindre en el que res és idèntic amb si mateix perquè tot està sotmés a contínues transformacions. El món està en flux permanent, per la qual cosa «no és possible introduir-se dos vegades en el mateix riu, tocar dos vegades una substància mortal en el mateix estat, atés que per l'ímpetu i la velocitat dels canvis es dispersa i torna a reunir-se, ve i desapareix» (Fr. 91). Açò quasi li acosta a una actitud irracional davant de la realitat. • La llei que regix l'univers és la «lluita de contraris», perquè en els seus extrems els contraris es fonen en una sola cosa (Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, fartada-fam. Canvia com el foc). Açò significa que la realitat té una estructura contradictòria. Totes les coses sorgixen de la contradicció i la discòrdia: «La guerra és el pare i rei de totes les coses» (Fr. 53); «la guerra és comuna a totes les coses i la justícia és discòrdia, i totes sobreviuen per la discòrdia i la necessitat» (Fr. 80). • Però la contradicció engendra harmonia: «El contrari arriba a concordar, i de les discòrdies sorgix la més bella harmonia» (Fr. 8). L'harmonia que caracteritza a l'univers no és una harmonia estàtica, sinó dinàmica: un «equilibri dinàmic de tensions entre contraris», una harmonia tensa, com en l'arc o la lira (Fr. 51), encara que difícil de comprendre per als hòmens. D'esta manera va anticipar amb encert el que serà conegut després com a pensament dialèctic. • Els canvis -l'esdevindre- no succeïxen de manera caòtic o irracional, sinó d'acord amb certes lleis i principis. A tots els canvis de l'univers subjau un mateix i únic principi que els explica. En l'univers hi ha una llei única, una raó oculta, un logos que tot ho orienta i unifica. Afirma que eixa raó universal està també en l'home, i constituïx la seua pròpia raó. Per això l'orde de la realitat és compatible amb l'orde de la raó. Tant la ment humana com la realitat estan regits per les mateixes lleis. El problema és que la majoria dels hòmens pareixen distrets i somnàmbuls: «Encara que el logos és comú, la majoria viu com si no posseïra intel·ligència pròpia. Encara que escolten no entenen. A ells se'ls aplica el proverbi: "Presents però absents". El logos, que és etern, no l´entenen els hòmens al escoltar-lo per primera vegada ni després que l´han sentit. Els que vetlen tenen un cosmos únic i comú; la qual cosa dormen retornen al seu propi i particular» (Fr. 2, 34, 1, 89). • La filosofia d'Heràclit té una orientació «tràgica», racionalista i aristocràtica. L'ànima humana és una part del cosmos; té naturalesa ígnia ("fogosa") i està en contínua modificació, per la qual cosa experimenta en si mateixa la tragèdia de l'esdevindre i la contradicció. La missió de l'ànima és conéixer el logos universal i penetrar en si

8

mateixa: «Els límits de l'ànima no podràs trobar-los encara que transites tots els camins; tan profund és el seu logos» (Fr. 45). L'ànima es manté viva pel coneixement i gràcies a ell conserva el seu màxim caràcter igni, sobreviu a la mort i s'unix definitivament al foc còsmic. b) Parmènides d'Elea (540-470 a.C.): En Elea -Itàlia meridional- es funda una altra "escola" filosòfica, encara que reduïda. S'atribuïx la seua fundació a Jenófanes de Colofó, un joni emigrat a Itàlia, els deixebles del qual haurien sigut Parmènides i altres. Però és més probable que fóra Parmènides el fundador de l'escola eleàtica. Parmènides va participar en la redacció de les lleis d'Elea. Molt probablement la seua iniciació a la filosofia la va fer entre els grups pitagòrics, l'estil de vida dels quals imitava, segons alguns testimonis. Però més tard els va abandonar, va fundar la seua pròpia escola i va desenvolupar una filosofia pròpia, molt valorada per filòsofs posteriors com a Plató («digne de veneració i tremend al mateix temps», li considerava Plató). • La seua doctrina la va exposar en un Poema compost d'hexàmetres, amb referències crítiques a les idees pitagòriques, a Anaxímenes i pareix que també a Heràclit. Es conserven importants fragments del Poema, encara que la seua interpretació resulta enormement difícil i aleatòria. El Poema té un proemi de ressonàncies mítiques, on s'indica que a continuació ve una «revelació filosòfica». I el contingut es dividix en dos parts: (1a) la via de la veritat -en què Parmènides exposa la seua filosofia- i (2a) la via de l'opinió, on exposa una cosmologia amb molts elements pitagòrics que considera enganyosa. Només interessa la primera part, un cosa enigmàtica:

«Et diré -escolta amb atenció la meua paraula- quines són les úniques vies d'investigació que podem pensar; una: que s'és i que no és possible no ser; és el camí de la persuasió (acompanya, en efecte, a la veritat); una altra: que no s'és i que és necessari no ser. Et mostraré que esta senda és per complet inescrutable; en efecte, no coneixeràs el que no és (perquè és inaccessible) ni el mostraràs. Perquè el mateix és el pensar i el ser pensat» (Fr. 2-3).

A pesar de la seua complicació, Parmènides probablement estava donant a entendre una cosa relativament senzilla: "el que és" (el Ser) és i pot pensar-se. «El que no és» (el no-ser) ni és ni pot pensar-se. • D'una realitat única no pot sorgir el múltiple. Si només existia aigua en un principi, com és que han sorgit molts més elements diferents? L'aigua ni va poder originar-se a partir d'una altra substància diferent ni pot transformar-se en una altra cosa. El que mai va existir, no pot sorgir de colp; i el que de sempre ha existit no pot ser destruït. L'ens -"el que hi ha", el Ser, "el que és"- és ingenerat (ingènit), indestructible, finit, compacte, homogeni, indivisible, esfèric i immòbil. És ingenerat perquè en cas contrari caldria suposar que procedix del no-ser i tornar a ell; però el no-ser és impensable i inexistent. • El que hi ha o existix ha de ser una realitat única, individual. Ha de ser «un» perquè si hi haguera una altra cosa distinta seria el no-ser. Immòbil, perquè de moure's

9

s'encaminaria cap al no-ser. I indivisible, perquè entre les seues parts existiria el buit (el no-ser). • Pareix que a Parmènides només li interessen dos conceptes contraposats, el Ser i el no-ser. Tres van poder ser els objectius de Parmènides al centrar la seua investigació en tals conceptes: 1r. Destruir la filosofia dels seus predecessors, especialment dels pitagòrics, per mitjà de la negació del buit i de la pluralitat. El canvi i el moviment serien una cosa il·lusòria. Ataca el dualisme pitagòric acceptant només una part dels atributs del Ser en la doctrina pitagòrica: limitat, un, immòbil. 2n. Parmènides entén per «Ser» la realitat, el món, i el concep com a corpori (no distingia entre objectes materials i immaterials). El món seria com una esfera compacta, redona, immòbil i eterna. 3r. Per primera vegada, planteja el problema filosòfic del coneixement: la dificultat per a distingir entre veritat i aparença o opinió. La raó -el pensament- seria la via més fiable per a obtindre coneixement, mentres que l'opinió seria un coneixement basat en aparences enganyoses. 6. Naturalesa i mecanicisme: els pluralistes (Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit) Els pensadors immediatament posteriors a Parmènides van veure les conseqüències absurdes a què podia portar una interpretació monista de la naturalesa (posar una sola realitat com a origen, substància i causa) impedia donar compte del moviment, el canvi i la pluralitat de l'existent. Per això van sorgir filosofies pluralistes (Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit). a) Empèdocles d'Agrigent (495-435 a.C. aprox.): Va nàixer a Agrigent, una bella ciutat de Sicília, on va haver de conéixer el pitagorisme, la doctrina d'Heràclit i la de Parmènides. El consideraven mag i profeta. Va ser un metge famós i va intervindre activament en favor de la democràcia. La seua mort està rodejada de llegenda: segons alguns deixebles seus, va ser arrabassat al cel i convertit en déu; una altra llegenda assegura que es va tirar a l'Etna per a purificar-se pel foc i penetrar en el si de la Terra. Va escriure dos poemes: Sobre la naturalesa i Purificacions. • Coincidix amb Parmènides a descriure la realitat com una esfera, i ho fa en estos termes: «Igual a si mateixa per totes les bandes i sense fi, fixa en el fort refugi de l'Harmonia, està l'Esfera redona que es gaudix en la seua soledat circular. No hi ha discòrdies ni lluites indecents entre els seus membres. És igual a si mateixa en totes direccions i sense fi; és una Esfera perfecta, en magnífica i circular soledat i plena d'alegre orgull» (Fr. 27-28). • La dita esfera equival al Ser de Parmènides. Però Empèdocles sosté que en el món hi ha moviment i pluralitat de sers, perquè, en el seu interior, l'esfera conté quatre elements mesclats que són les arrels de totes les coses: foc, aire, terra i aigua. Pareix com si Empèdocles haguera arreplegat els principis aportats per cada filòsof anterior: de Tals, l'aigua; d'Anaxímenes, l'aire; d'Heràclit, el foc; i ell afig la terra. Cada un d'eixos

10

elements és etern i imperible, però al mesclar-se entre si originen l'enorme diversitat de sers que coneixem. • Els canvis i alteracions que es produïxen no són més que combinacions dels elements primitius, a causa de dos forces còsmiques: a l'Amor i l'Odi. Tals forces regixen també el comportament del ser humà, per la qual cosa Empèdocles té una visió "tràgica" de l'existència:

«Estos elements mai cessen d'estar en moviment. A vegades s'unixen davall la influència de l'Amor, i d'esta manera tot esdevé l´u; altres vegades es disgreguen per la força hostil de l'Odi [...] i tenen una vida inestable.

Este mateix combat de dos forces es veu clarament en la massa dels membres dels mortals. A vegades, per efecte de l'Amor, tots els membres que el cos posseïx s'unifiquen, quan la vida està en la seua fase florent. Però altres vegades, separats per l'Odi cruel, vaguen pel seu costat a través dels esculls del mar de l'existència» . • A partir d'estes dos forces, que creen processos d'unió i separació, Empèdocles desenvolupa una teoria dels cicles del món, de l'Etern Retorn. Primer reina l'Amor en soledat, i l'Esfera és una cosa única, eterna, immòbil i homogenia (el Ser de Parmènides), on els quatre elements estan mesclats. Per l'acció de l'Odi es produïx la separació, que no sol ser completa: l'acció conjunta de l'Odi i l'Amor origina el cosmos i tots els sers que conté. Quan triomfa l'Odi, els elements se separen completament, i cada cosa s'unix amb el seu semblant: en el centre, la terra; en esferes concèntriques, l'aire, l'aigua i el foc. Finalment, l'Amor torna a mesclar-los a tots de nou i es torna a l'Esfera, iniciant-se un nou cicle. • Elabora una antropologia i una teoria de la salut en l'home que tindrà gran repercussió en la medicina grega posterior. Considera al ser humà un «microcosmos» o món en miniatura -ja que conté els quatre elements- i explica els processos de coneixement per simpatia: "el semblant coneix al semblant". Les coses produïxen emanacions que penetren pels porus de la pell fins a trobar un cosa semblant a elles en nosaltres («comprenem l'amor per l'amor i l'odi per l'odi» [Fr. 109]). En el poema Purificacions intenta revelar el destí etern del ser humà: parla de la preexistència de l'ànima, de la seua situació en el cos, de les transmigració a altres cossos i del camí de salvació per mitjà de la purificació. b) Anaxàgores de Clazomene (500-428 a.C. aprox.): Va nàixer en Clazomene, Jònia, i va viure els primers anys de la dominació persa. Després va anar a Atenes, i va ser un dels primers filòsofs que es van establir allí. Va tindre l'amistat de Pèricles, que es va convertir en un dels seus deixebles. Fins al propi Sòcrates va escoltar les seues lliçons, encara que algunes li van decepcionar. Va haver d'abandonar Atenes forçat pels enemics de Pèricles, i va tornar a Lámpsaco (Jònia), on va morir. Només li va preocupar el pensament i la teoria, i va viure alié a qualsevol tipus d'activitat política. Com a meta en la seua vida, no va tindre una altra que «viure per a contemplar el sol, la lluna i el cel». El mateix que Empèdocles, part dels plantejaments de Parmènides, encara que sosté tesi oposada al monisme i immobilisme del segon.

11

• Admet la pluralitat i el moviment, els canvis i transformacions en la naturalesa. Sosté que tot existix des de sempre i res de nou pot originar-se, encara que sí combinacions diferents dels elements inicials. • Les partícules actuals procedixen d'una massa original especialment compacta i massissa, sense intersticis ni cap separació. • Tot el que es produïx i succeïx és resultat de la mescla d'innumerables elements: «Res ve a l'existència ni és destruït, sinó que tot és resultat de la mescla i la divisió» (Fr. 17). Queda així explicada la pluralitat. • Anomena als elements o «principis» inicials "llavors" (sp??µata, spérmata), que són qualitativament distintes i divisibles fins a l'infinit. En cada cosa hi ha llavors de totes les altres i "tot participa de tot": de totes les substàncies que coneixem existixen des de sempre partícules diminutes, acumulades les d'una mateixa classe en cada objecte natural -homeomerías en el cas de l'home-; però en cada objecte estan presents partícules de tots els altres. Un objecte determinat pot passar fàcilment a ser un altre distint, si arriben a predominar les llavors del segon: en el plom predominen les partícules de plom, però estan presents també les de tots els altres objectes de l'univers, encara que siga en quantitats mínimes. • Explica la pluralitat d'objectes i individus en l'univers i els canvis -generació de nous sers, corrupció i destrucció, transformació- per la mescla o disgregació de les llavors. L'univers es va originar per mitjà d'un remolí o remolí que va proporcionar el moviment inicial i les primeres forces de caràcter mecànic (només va identificar l'aire, l'èter i altres elements com a causes). El seu sistema, per tant, se situa entre una concepció finalista i una altra mecanicista. • Com a Parmènides havia parlat d'una Esfera immòbil, Anaxàgores va postular un «principi de moviment» que donara l'impuls inicial a l'Esfera: li va cridar «Noûs» (Enteniment, Intel·ligència, Esperit), la causa que va imprimir a tota eixa massa inerta un moviment en forma de remolí. El Noûs és una cosa separada, distinta, de la massa de llavors; res el limita i és completament autònom; ho coneix tot i té el màxim poder. És la cosa més subtil i pura de totes. «L'Esperit governa totes les coses que tenen vida, tant les més grans com les més xicotetes. L'Esperit va governar també tota la rotació, de tal manera que va començar a girar en el començament. [...] Esta rotació va fer separar-se les coses. El dens se separa del rar, el càlid de el frig, el brillant del tenebrós i el sec de l'humit. Hi ha moltes porcions de moltes coses, però cap està separada ni dividida completament de l'altra, excepte l'Esperit» (Fr. 12). • Va ser el primer a exposar la idea de déu com a principi rector de l'univers. Va aportar elements per a una concepció de l'univers com resultat d'una intel·ligència que actua conforme a fins, i per això el resultat de tots els processos naturals és sempre l'obtenció de la màxima perfecció, bellesa i harmonia. A Plató i Aristòtil els va entusiasmar molt la idea d'una «Intel·ligència universal», però els va decepcionar el que Anaxàgores limitara la seua activitat a posar en marxa l'Esfera, imprimint-li un moviment rotatori, sense fer-li intervindre després per a res, ja que ja són forces de caràcter mecànic les que explicaran tots els processos físics.

12

c) Demòcrit d'Abdera (aprox. 460-370): Va nàixer i va viure a Abdera. Poc sabem de la seua vida, dedicada fonamentalment a l'estudi i la reflexió. El seu mestre va ser Leucipo, oriünd -pareix- de Milet, de l'existència alguns del qual dubten, però que altres consideren deixeble de Parmènides i Zenó. Cuesta discernir els elements aportats per Demòcrit i les idees atribuïbles a Leucipo. Encara que Demòcrit va escriure uns 52 llibres sobre Física, Matemàtica i Música -segons Trasilo, el seu compilador-, tots es van perdre. Només ens han arribat alguns fragments sobre Ètica, com a referències incloses en les obres d'Aristòtil i altres filòsofs. • Com a Parmènides, accepta la impossibilitat que la pluralitat sorgisca a partir de la unitat, i els trets que Parmènides atribuïx al ens: ingenerat, indestructible, immutable, finit, compacte, homogeni i indivisible. Però no accepta que els àtoms només siguen esfèrics (n'hi ha d'altres formes) ni la seua unicitat. Pretén, com van fer Empèdocles i Anaxàgores, salvar la pluralitat i el moviment en el món, que percebem pels sentits. «Alguns filòsofs antics van creure que el que és ha de ser necessàriament un i immòbil, perquè sent el buit un cosa inexistent, no podríem parlar de moviment sense un buit separador [de la matèria], ni existiria una pluralitat de coses sense un cosa que les separe. [...] Però Leucipo va creure tindre una teoria que, concordant amb la percepció dels sentits, no feia desaparéixer el naixement, la corrupció, el moviment ni la pluralitat de sers» (Aristòtil, Sobre la generació i corrupció, I, 8, 325 a). • Però, a diferència d'Empèdocles i Anaxàgores, admet el buit -el "no-ser"- i nega qualsevol tipus de força (Amor, Odi, Noûs) aliena a la matèria. Entre la multitud de realitats -àtoms-, és necessari que existisca un cosa, el buit, perquè si hi ha dos coses separades per un cosa, en realitat tindríem tres coses. I si no hi haguera separació entre elles, serien una sola i única cosa.

«Leucipo i el seu company Demòcrit van sostindre que els elements són tant "el compacte" com "el buide", al quals van cridar "ser" i "no ser", respectivament. El ser està ple, és compacte i sòlid; el no-ser, és buit i subtil. Com el buit existix no menys que el sòlid, se seguix que el no-ser existix no menys que el ser. Junts els dos constituïxen les causes materials de les coses existents» (Aristòtil, Metafísica, I, 4, 985 b).

• El buit no és real si només considerem real la matèria que palpem. Però és un cosa real en quant que efectivament existix o està present entre dos substàncies distintes. El buit té una importància decisiva: fa possible la pluralitat i també el moviment. Sense buit, les partícules quedaven agarrades en la massa compacta d'Anaxàgores. Però gràcies al buit, els àtoms poden moure's lliurement per ell. • El món consta d'infinites partícules indivisibles (àtoms), sòlides i compactes, immutables (cada àtom individual posseïx les característiques del «ser» de Parmènides, amb la diferència que són infinits en número). No tenen qualitats sensibles i només es distingixen entre si per la figura i la posició. Posseïxen moviment propi i espontani en totes les direccions (com les partícules de pols en suspensió il·luminades per un raig de sol). Xocant entre si s'enganxen i unixen o reboten i se separen. A vegades s'originen remolins d'àtoms que donen lloc a mons infinits, tots ells peribles.

13

• Els xocs entre els àtoms són fortuïts, regits per l'atzar. No obeïxen a cap ordenació intel·ligent ni s'orienten cap a un fi determinat. Matèria, buit i moviment són els únics elements del cosmos atomista, una doctrina típicament mecanicista. • El moviment no es va iniciar en cap moment concret, perquè els àtoms sempre s'han mogut eternament en el buit. Es lleva així, expeditivament, el problema de l'origen. • Tota forma de coneixement es reduïx al tacte o contacte. Els objectes emanen àtoms (eidola, eídola) que viatgen pel buit i, al xocar amb els òrgans dels nostres sentits, produïxen el coneixement. Però açò no significa que captem les coses tal com realment són, perquè cada un capta de manera peculiar les qualitats de les coses que ens transmeten els àtoms. El pensament sorgix per una concentració d'àtoms anímics en alguna part del cos, dotats de moviment espontani. L'ànima són també un conjunt d'àtoms les forces del qual mouen al cos. IV. FILOSOFIA I DEMOCRACIA: ELS SOFISTES 1) Nova situació social, econòmica i cultural La filosofia emigra de les colònies (Milet, Efes) a Atenes. En este període els filòsofs representen els interessos i preocupacions de la democràcia atenesa. Coincidint amb la seua preponderància política -Atenes no tindrà més rival polític que Esparta-, es convertix en la capital de la filosofia, on Plató establix la seua Acadèmia. • El triomf de la democràcia coincidix amb un període de prosperitat econòmica i cultural. La democràcia suposa: · Igualtat política, igualtat social i govern del poble (ciutadans, no esclaus). · Llibertat personal respecte de persones i grups; només subjecció a la llei. · La llei és l'únic sobirà permanent, i el seu valor és discutit i examinat a fons; · Contraposen els conceptes "llei" (convencional, arbitrària i provisional) i "naturalesa" (permanent, comú i universal). També discutixen sobre la llei moral. · Els estoics descobrixen que també la naturalesa té les seues lleis. 2) Els sofistes: Són, en la seua majoria, estrangers arribats a Atenes, molt cultes i coneixedors, pels seus viatges, de les formes de viure i de pensar dels altres grecs. Les seues noves idees desperten entusiasme en els jóvens i forta oposició entre els de mentalitat més tradicional. Van exercir gran influència en pensadors contemporanis i posteriors. • Sofista (sophistés) va ser primer sinònim de savi (sophós). Però després va adquirir el sentit pejoratiu d'entabanador hàbil i mentider (en els diàlegs de Plató). Últimament han merescut una millor consideració: els sofistes van crear a Grècia un ampli moviment de difusió cultural, conegut com «Il·lustració grega»: * Per ser estrangers, no podien intervindre directament en la política d'Atenes, però educaven a la majoria dels polítics atenesos.

14

* Viatgers incansables, van defendre l'ideal del panhel·lenisme: la unitat de tots els grecs, per la seua llengua comuna, que hauria de contribuir a mantindre la pau i oblidar les diferències. * Van ser educadors a sou dels jóvens «bé», amb un model renovat d'ensenyança molt àmplia i posada al dia. Emfatitzaven l'oratòria i l'erística, i ensenyaven a convéncer entre altres coses per a guanyar pleits en els tribunals. * Van ser grans oradors. L'atenés preferien escoltar-los abans que assistir al teatre, i difonien les seues idees per mitjà dels seus discursos. Encara que van escriure també, a penes conservem fragments seus. * No van formar escola, ni tenien una doctrina comuna. Però coincidien en: • Atenció als problemes pràctics: política, moral, religió, educació, llenguatge, etc., els temes més urgents en la recent democràcia. Van donar, per tant, un notable gir filosòfic. • Actitud relativista i inclús escèptica. No sols van renunciar a conéixer la veritat sobre la naturalesa, sinó també sobre els problemes de l'home i la societat. Els seus viatges els van ensenyar que no hi ha dos pobles amb les mateixes lleis o costums. Per això consideraven les lleis purament convencionals, faltats de valor absolut. Amb ells van quedar desfasades les discussions sobre els primers principis de la naturalesa i van centrar les discussions en l'oposició entre llei (convencional, arbitrària, provisional) i naturalesa (permanent, comú i universal). • No són pensadors sistemàtics, ni buscaven un sistema de pensament deduït de principis universals. Procedien inductivament, acumulant informacions i dades durant els seus viatges, dels que procuraven derivar conclusions de caràcter pràctic. El seu set de saber era inesgotable, i arribaven a ser autèntiques enciclopèdies andantes. • Van tindre un enorme influx en la vida d'Atenes. Van dur a terme una aguda crítica de les institucions i idees tradicionals, propiciant la seua renovació. Però l'oratòria i l'art de la persuasió eren tècniques molt manipulables, si les utilitzaven ciutadans ambiciosos i egoistes. Els sofistes més importants van ser Protàgores i Górgies. a). Protàgoras (481-401): Natural d'Abdera (paisà de Demòcrit), es va fer famós a Atenes, però va haver d'escapar a Sicília acusat d'ateisme i blasfèmia. Respecte als déus afirmava que «no és possible saber si existixen, ni quina és la seua forma ni la seua naturalesa». I pensava que la vida era molt breu per a afrontar amb èxit un problema tan fosc. Es va ficar també contra els usos i ritus religiosos, i potser per això li van considerar perillós. • La seua tesi més coneguda: «l'home és la mesura de totes les coses, de les que són en quant que són, i de les que no són en quant que no són». Pareixia defendre, perquè, un relativisme en qüestió de qualitats percebudes i valors. • Pot considerar-se un relativista cultural: cada poble té costums i lleis diferents, i crega que les seues són les millors. La llei, per tant, no és una cosa basada en la naturalesa, sinó invenció dels legisladors. Existix per convenció, i és sempre modificable.

15

• Això no significa que qualsevol puga violar la llei quan vullga, sinó que hem de mantindre en la mesura que es puga les lleis que posseïm, perquè qualssevol altres seran també convencionals. • Defén el valor de la cultura com un cosa que necessita l'home per a sobreviure -és un ser desvalgut- i que li diferència dels animals. Però es necessita a més el sentit de la justícia i la virtut política, sense les quals seria impossible la vida en la ciutat. b) Gòrgias (483-374): Natural de Leontinos (Sicília), prompte va abandonar la filosofia per a dedicar-se a l'oratòria. En el seu tractat Sobre la naturalesa o del no-ser, afirma:

1. Res existix; 2. Si existira alguna cosa, no podria ser coneguda; 3. Si poguera ser coneguda, no podria ser comunicada ni explicada als

altres. • Intenta demostrar que no coincidixen la realitat, el pensament i la paraula, destruint així les tesis fonamentals de la filosofia eleata -la identitat entre el ser i el pensar-. • Va renunciar al coneixement objectiu per a dedicar-se a l'oratòria, en la que va destacar notablement com a mestre i teòric. • Estén el seu relativisme a l'ètica. Per això pensa que la seducció, la il·lusió i l'engany queden justificats en l'oratòria i en el teatre: actor i orador han de ser mestres de seducció. V. SÒCRATES (469-399 a.C.) Va pertànyer a una família modesta d’Atenes (pare escultor i mare comare) i mai va voler dedicar-se a la política ni eixir de la seua pobresa. La seua figura continua rodejada de misteri i admiració, perquè no va escriure res i els testimonis que ens arriben són contradictoris (Aristòfanes i Xenofont que el ridiculitzen com un sofista més, per un costat; per un altre, Plató i Aristòtil que l´exalcen i reconeixen la seua vàlua). Segons Aristòtil: • No escriu llibres, renúncia a l'oratòria, no cobra als seus deixebles. I no presumix de saviesa. Li van dir que la pitonissa havia dit que no existia un home més savi que ell, però ell ho va interpretar dient que qui crega que no sap res és qui més prop està de la saviesa, no els que creuen que tot ho saben. Era un home impulsat pel seu interior a buscar la veritat, i va dedicar tota la seua activitat a examinar-se a si mateix i als altres respecte al bé de l'ànima, la justícia i la virtut en general. Pensava que la vida sense este tipus de reflexions no mereixia ser viscuda. Es comparava a si mateix amb un tave que agullona als altres perquè no s'adormen i presten atenció a la virtut. • Va ser condemnat a mort acusat de corrompre a la joventut, de no donar culte als déus en què tots els altres ciutadans creien i d'introduir déus o dimonis estranys. Però el verdader motiu potser va tindre a veure amb la seua escassa simpatia cap a la democràcia i amb el fet que havia sigut el mestre de violents tirans, com a Alcibíades i Crítias.

16

• El problema sobre la seua doctrina: coneixem el que va dir només a través de les paraules que Plató posa en els seus llavis. Per això és molt difícil distingir el que va dir Sòcrates del que li va atribuir Plató. Podrien, no obstant, apuntar-se les idees següents: [1] Decepcionat dels plantejament dels primers filòsofs -sobre la naturalesa, el cosmos, etc.- va decidir dedicar-se a reflexionar sobre si mateix i sobre la vida de l'home en la ciutat. Pensava que dels sers i objectes de la naturalesa res podia aprendre; només dels hòmens que viuen en la ciutat. Es va donar compte que en el seu moment el més important eren els problemes ètics. [2] Entén la filosofia com un diàleg que fa possible la busca col·lectiva de la veritat. Estava convençut que cada home posseïx dins de si una part de la veritat, però sovint només pot descobrir-la amb ajuda dels altres. Rebutjava, per tant, que algú posseïsca ja la veritat i que esta puga ser trobada de forma individual. [3] El seu mètode consistia a fer preguntes que facen descobrir a l'altre la seua pròpia ignorància. Aclaparat per les preguntes de Sòcrates, el que es creia llest acabava reconeixent que no sabia res. A partir d'este moment recorria a la seua estratègia mayeútica (lit.: "art de la comare", sa mare), intentant que l'altre arribe a descobrir la veritat per ell en si mateix. [4] Sòcrates no va ensenyar ni va dictar cap doctrina pròpia, ni pareixia tindre-la: només ajudava als altres a pensar, i buscava la veritat amb ells. Semblant modèstia i busca en comú contrastaven amb l'individualisme i autosuficiència de què feien gala els sofistes. [5] Amb el seu mètode, Sòcrates pretenia anar construint definicions, la formulació del qual havia de tancar l'essència immutable o qualitats permanents del que estudia o investiga. S'oposava així al convencionalisme i relativisme dels sofistes, inaugurant la busca d'essències en Filosofia. [6] L'estratègia de Sòcrates per a, per mitjà de la mayeútica, arribar fins a la definició verdadera, era inductiva: de l'anàlisi i examen de casos particulars s'arribava a una generalització que ens donara la definició buscada. No obstant, la seua busca en l'àmbit de la moral no va tindre, aparentment, molt d'èxit. [7] Va centrar tota la seua atenció en els problemes ètics, a examinar quina era l'essència de la virtut i com ensenyar-la. A la seua doctrina se li coneix com «intel·lectualisme ètic», i defén que el saber i la virtut coincidixen: només l'ignorant actua malvadament, perquè si coneguera el bé es comportaria moralment. [Després Aristòtil criticaria fortament este plantejament.] [8] Defenia Sòcrates una espècie d'utilitarisme moral: el bo és el moralment útil, i tot el món busca la felicitat i la utilitat. Per tant, la virtut consistix a discernir què és el més útil en cada cas. I este tipus de saber útil pot ser ensenyat (ningú és bo i virtuós per naturalesa). Després de la mort de Sòcrates (399), els seus deixebles es van dispersar i van originar nombroses escoles filosòfiques. Però va ser en l'Acadèmia, fundada per Plató, on es van desenvolupar els aspectes científics i psicològics de les idees i estil socràtic, sobretot l'ideal de precisió i rigor en la troballa de la definició i els conceptes.