Embed Size (px)
Citation preview
Districte deNou Barris
Un segle d’història compartida
100 anys de l’INSTITUT MENTAL
«El Manicomio ha sido el poema de mi vida profesional, mi sueño dorado.
Dificultades, obstáculos y contratiempos fueron dilantando años y años el
llevarlo a ejecución. Y momentos hubo muchos en que pareció huir de mí hasta
la esperanza de que, ni aún fiándolo muy largo, llegara al logro de mis anhelos.
Mas yo, poseído de la halagüeña idea, haciéndoseme duro el rendirme
a la triste realidad, seguía soñando con sueño voluntario»
Extret del discurs inaugural del Manicomi de la Santa Creu de Barcelona,19 de desembre de 1889, Emili Pi i Molist.
Fotografia aèria de l’Institut Mental, 1952 (publicada en un fullet del Congrés Eucarístic).
D’aquest somni del doctor Emili Pi i Molist (1824-1892), l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau, és del que ens parla aquesta exposició. Amb motiu de la celebració, enguany, del primer centenari de la inauguració oficial en aquest majestuós edifici, on es va desenvolupar la medicina psiquiàtrica més moderna de l’època i que actualment és la seu del Districte de Nou Barris, us proposem revisitar la història d’aquesta institució. I ho farem a partir dels esdeveniments històrics i polítics que van propiciar, alhora, l’origen social i urbanístic d’aquest barri. Articulada al voltant de deu plafons, la mostra —una genealogia sobre la materialització del Proyecto médico razonado de l’eminent Pi i Molist, que es pregunta què ha quedat del seu somni— ofereix al visitant diferents mirades fetes al llarg del temps tant des de dins com al voltant de l’Institut Mental.
Higienisme a Barcelona durant el segle xixA mitjan segle XIX Barcelona és la ciutat europea que més densitat poblacional té dins del recinte medieval emmurallat. Això suposa que la població viu en unes circumstàncies en què les infraestructures i la higiene són inexistents. Aquesta situació deplorable de les condicions de vida fa que Barcelona es converteixi en un camp de proves per a les noves tendències de pensament que arriben des d’Europa, entre les quals destaca la higienista, que exigeix reformes urbanístiques que contribueixin a millorar la salut de les persones que viuen a la ciutat.
Les muralles suposen un fre per al desenvolupament comercial i industrial, a més de ser un símbol d’opressió i submissió de la població a un ordre establert imposat. El seu enderrocament passa a monopolitzar la vida política municipal.
L’any 1841 l’Ajuntament de Barcelona convoca a concurs un projecte per a enderrocar les muralles: el guanyador és el metge higienista Pere Felip Monlau i Roca (1808-1871), que presenta els fonaments del seu ideari a ¡¡¡Abajo las murallas!!! Seguint el model higienista, l’Ajuntament encarrega la demolició de les muralles el 1854 i, així, s’obre un període de transformació de la ciutat que es materialitza a partir de 1859 amb el Pla Cerdà.
1 Els fonaments de l’Institut Mental: el marc sociohistòric
Les muralles de Barcelona (AHCB-AF).
Les muralles de Barcelona (AHCB-AF).
Les muralles de Barcelona (AHCB-AF).
La necessitat de crear un manicomi a l’Hospital de la Santa CreuFins a mitjan segle XIX la psiquiatria no existeix com a tal, de manera que a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona tots els malalts tenen la mateixa consideració mèdica. Es classifiquen en només dues categories: els agitats (furiosos) i els tranquils.
Totes les persones ingressades a la Casa de Orates de l’Hospital de la Santa Creu comparteixen les mateixes estances i viuen en unes condicions de vida deplorables: en gàbies amb poca ventilació, en cel·les de càstig compartides per més de dues persones...
L’Hospital de la Santa Creu s’ubica dins de la ciutat emmurallada, amb unes condicions higièniques poc favorables per a una institució d’aquesta mena. Aquesta és la situació que es troba el doctor Emili Pi i Molist (1824-1892) l’any 1855 quan és nomenat director de la Casa de Orates.
L’ideari higienista de Monlau i Roca.
Pere Felip Monlau i Roca (1808-1871).
Proliferació d’institucions manicomials a Catalunya durant el segle xixPere Felip Monlau i Roca fa la traducció adaptada de l’obra d’Alexandre Brierre de Boismont Memoria para el establecimiento de un hospital de locos (1840), al mateix temps que es fa càrrec de la Casa de Orates de l’Hospital de la Santa Creu. Arran d’aquest treball pronuncia el principi d’«alliberar els boigs de les seves cadenes».
Dos aspectes del corrent higienista estan molt lligats a la proliferació de manicomis durant el segle XIX a Catalunya: l’abolició de les cadenes que lliguen els malalts i l’aplicació de teràpies adequades en funció del grau de bogeria.
A partir d’aquest moment es confronten dues línies de tractament: un corrent moralista i un corrent científic.
S’estableixen les bases per a aquestes noves instal·lacions manicomials: han de semblar una casa de repòs, de manera que es recomana que els malalts estiguin envoltats de natura i espais oberts, a més d’organitzar activitats que els proporcionin pau i tranquil·litat. Es proposen sessions d’hidroteràpia i electroteràpia; es prescriuen drogues sedants; s’habiliten salons de joc i de música, i un gimnàs, i es programen activitats d’esbarjo.
La proliferació de nous manicomis esdevé, en paraules del metge Tomàs Dolsa (1816-1909), «un negocio que produce mucho y promete más»: els pacients de classe alta paguen la millor assistència privada, mentre que la custòdia dels malalts de beneficència és a càrrec de les diputacions provincials.
L’Institut Mental és un exemple de centre amb un model assistencial doble: privat i de beneficència.
1 Els fonaments de l’Institut Mental: el marc sociohistòric
La Torre Llunàtica. El Manicomi de Sant Boi. El Frenopàtic de les Corts.
Nom de la institució Any d’inauguració Seu del centre Primer director Revista editada
Torre Llunàtica 1844 Lloret de Mar Francesc Campderà (1793-1863)
Manicomi 1854 Sant Boi Antoni Pujades La Razón de la Sinrazónde Sant Boi Primer era al carrer de (1811-1881) la Canuda però els veïns es van queixar.
Frenopàtic 1863 Les Corts Tomàs Dolsa (1816-1909) de les Corts i Pau Llorach (1839-1890), gendre de Dolsa
Nova Betlem 1873 Sant Gervasi (Tibidabo) Joan Giné i Partagàs Revista Frenopática Primer era a Gràcia, al (1839-1903) Española
carrer del Torrent de l’Olla. La Independencia Médica
Institut Pere Mata 1896 Reus Pere Mata (1811-1877)
Institut Mental 1885: 1a pedra Sant Andreu de Palomar Emili Pi i Molist (1824-1892) Psiquiatría (dirigidade l’Hospital 1915: data oficial per Óscar Torras)de la Santa Creu
Nova Betlem. L’Institut Pere Mata de Reus. L’Institut Mental.
Emili Pi i Molist: el fundadorEl doctor Emili Pi i Molist (1824-1892) presentà un projecte el 1846 per a organitzar un nou hospital mental fora de les muralles de la ciutat de Barcelona. Aquest projecte fou el germen del que després esdevingué l’Institut Mental de l’Hospital de la Santa Creu.
Pi i Molist va fer un llarg viatge l’any 1854 per diversos manicomis d’Europa i al cap de tres anys va repetir el periple en companyia de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860). A partir d’aquest viatge va escriure Proyecto médico razonado para la construcción del Manicomio de Santa Cruz de Barcelona (1860).
Com a metge alienista i primer director de l’Institut Mental, el doctor Pi i Molist seguí la mateixa línia vitalista iniciada pels francesos Philippe Pinel (1745-1826) i Jean E. D. Esquirol (1772-1840), segons els quals la malaltia mental responia només a un desordre de les facultats mentals i per això reclamaven un tracte més just i humanitari per a aquests malalts.
El model espiritualista del doctor Pi i Molist es fonamenta en quatre punts:
1. A l’hora de tractar una malaltia mental, cal basar-se en la formació filosòfica per entendre l’ànima del malalt.
2. L’alienat no perd completament l’ús de les seves facultats.
3. La manca de voluntat de l’alienat és deguda al fet que la societat li coarta la llibertat.
4. Les afeccions de l’organisme no expliquen íntegrament les alteracions de la ment.
Retrat d’Emili Pi i Molist (1824-1892) a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
2 Els fonaments de l’Institut Mental: els orígens
Philippe Pinel a l’Hospital de la Salpêtrière, 1795.
2 Els fonaments de l’Institut Mental: els orígens
Distribució funcional i arquitectònica de l’Institut MentalEl doctor Emili Pi i Molist va elaborar un compendi de tots els elements que s’havien de tenir en consideració a l’hora de construir i mantenir un manicomi, i els va publicar a l’obra Proyecto médico razonado para la construcción del Manicomio de Santa Cruz de Barcelona (1860). El text explica la malaltia a partir dels efectes que comporta i dels símptomes amb què es manifesta, i també aporta vies per a tractar-la, a més d’explicitar els conceptes bàsics que han de regir el manicomi.
Així, el text de Pi i Molist assenyala que el manicomi s’ha d’ubicar en una zona de camp, perquè hi entri una gran quantitat de llum, a més de tenir passadissos de comunicació espaiosos. Els dormitoris s’han d’ubicar al primer pis i la resta d’estances (menjadors, sales de treball, espais de reunió, tallers, latrines) s’han de situar a la planta baixa, perquè els malalts puguin traslladar-se de les unes a les altres sense haver de pujar ni baixar escales.
El doctor Pi i Molist concep un manicomi per a malalts d’ambdós sexes, que ocupen espais separats. La planificació dels pavellons depèn de la patologia, ja que cada malaltia té assignada una àrea de l’edifici.
A més, Pi i Molist indica que és preferible construir un manicomi de grans dimensions, ja que, com més gran sigui, s’hi podran incloure més escoles, tallers i espais d’esbarjo. També especifica que el nou manicomi ha de tenir capacitat per a ingressar-hi fins a set-cents pacients.
DIRECTORS DE L’INSTITUT MENTAL (1889-1985)
Nom del director Naixement i mort Anys ocupant el càrrec
Emili Pi i Molist 1824-1892 1889-1892
Antoni Brossa i Gelabert 1849-1918 1892-1915
Antoni Sivilla i Botey 1850-1921 1915-1919
Joan Alzina i Melis 1888-1979 1919-1920
Francesc Xercavins i Rius 1855-1937 1920-1934
Óscar Torras i Buixeda 1890-1974 1934-1960
Joaquim Fuster i Pomar 1901-1987 1960-1970
Delfí Abella i Gibert 1925-2007 1970-1985
Distribució general del manicomi en quatre grups:
1. Alienats infants, adolescents i vells.
2. Alienats indigents i pensionistes.
3. Alienats curables i incurables.
4. Alienats processats (tots els «procedentes de cárceles, presidios ó galeras»).
5. Alienats epilèptics («lipemaniacos, maniacos, dementes, imbéciles, idiotas y epilépticos»).
Diferents tipologies de malalts:
1. Divisió per sexe (part esquerra per a dones i part dreta per a homes).
2. Divisió per posició social.
3. Divisió segons el grau de gravetat.
4. Divisió segons els serveis generals de l’asil (les dependències administratives i de gestió estan situades al centre del complex).
3 Els anys d’auge de l’Institut Mental
La rotonda dels hemicicles amb un assistent religiós, durant els anys trenta del segle passat.
Inauguració polèmicaEl projecte de manicomi del doctor Emili Pi i Molist hagué de superar molts obstacles econòmics. Bona part de les obres les sufragà l’esposa de Pi i Molist, Antònia Bacigalupi i Maymó (1820-1895), familiar directa de l’influent Eusebi Güell i Bacigalupi (industrial i mecenes d’Antoni Gaudí).
La col·locació de la primera pedra tingué lloc l’any 1885, vint-i-cinc anys després de la publicació del Proyecto médico razonado para la construcción del Manicomio de Santa Cruz de Barcelona.
La primera fase de construcció quedà finalitzada l’any 1889. En aquest moment s’inauguraren els pavellons de la secció de dones, que començaren a funcionar a ple rendiment. Malauradament, el doctor Pi i Molist morí el 1892 i l’edifici no s’inaugurà fins al 1915.
Un punt feble dels fonaments teòrics de l’Institut Mental era l’ús psiquiàtric subjugat a la funcionalitat arquitectònica de l’espai. Un exemple d’això són els dos cossos annexos laterals de l’edifici, destinats a donar asil als malalts pensionats i de beneficència. Malgrat la idea original, després de la mort del doctor Pi i Molist, aquests espais es van convertir en cel·les d’aïllament.
Interns i mossos treballant als horts de la institució (1930) (AHSCSP).
Laborteràpia forçadaEntrat el segle XX els directors de l’Institut Mental volen posar al dia el manicomi assegurant la professionalitat adequada de tothom que hi treballa: la plantilla de metges creix fins a la desena i la institució es converteix en un referent de la psiquiatria barcelonina. En aquest moment es canvia el nom de Manicomi pel d’Institut Mental.
Una de les novetats és la implantació de la laborteràpia: aquest mètode consisteix que els malalts mentals dediquin una part de la jornada a alguna mena de feina, cosa que els aporta beneficis terapèutics. A començaments dels anys vint del segle passat un nombre cada vegada més elevat de pacients comença a treballar en tasques agrícoles i en tallers; entre d’altres, telers de cotó, bugaderia, sastreria, cultiu de la terra, forn de llenya.
Fins i tot la mateixa Muy Ilustre Administración (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau veu de bon ull aquesta iniciativa.
En aquell moment es creia positivament que la laborteràpia aportava beneficis als malalts, ja que els feia estar actius.
No sempre era fàcil aplicar la laborteràpia: alguns malalts se sentien explotats, d’altres seguien el mètode de mala gana i d’altres s’hi oposaven.
L’Institut Mental esdevingué una mena de colònia productiva que ajudà al manteniment del centre, ja que la MIA estava endeutada i no podia cobrir les despeses ni fer-se càrrec del manteniment de la institució.
La sala de telers de l’Institut (1930) (AHSCSP).
El forn de pa (1930) (AHSCSP).
La sala de costura (1920-1930) (AHSCSP).
La cort de porcs (1920) (AHSCSP).
La cuina de l’Institut (1920-1930) (AHSCSP).
La projecció internacional de Barcelona a l’Exposició Universal de 1929Barcelona quedà al marge de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La ciutat va viure els feliços anys vint amb intensitat: el Paral·lel i els seus teatres experimentaren una època daurada, s’obriren sales de cinema, camps de futbol...
La ciutat s’estava preparant per a una segona exposició internacional que fou inaugurada el dia 5 de maig de 1929 i que es clausurà el 15 de gener de 1930. L’esdeveniment fou considerat un èxit i la ciutat es beneficià de la projecció internacional que li atorgà l’organització de la mostra (hi participaren diversos països d’Europa, els Estats Units i el Japó).
Són testimoni d’aquesta obertura les visites del científic Albert Einstein, el 1923, i de l’eminent psiquiatre alemany Emil Kraepelin (director de la Clínica Psiquiàtrica de Munic), el 1924, amb motiu del naixement de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria. Kraepelin visità l’Institut Mental i destacà positivament l’esforç i el sacrifici del personal, que tenia la responsabilitat d’atendre un nombre molt elevat de pacients amb ben pocs mitjans. Mentre que a Alemanya s’invertien cinquanta marcs d’or al dia per pacient, a l’Institut Mental s’invertien dues pessetes al dia per pacient.
3 Els anys d’auge de l’Institut Mental
El cartell de l’Exposició Universal de 1929.
El Graf Zeppelin sobrevolant Barcelona el 16 de maig de 1929.
L’Institut Mental com a centre de luxeL’Institut Mental travessà la millor etapa del 1919 al 1934. Els directors van voler renovar-lo per col·locar-lo al nivell que exigia un centre d’aquelles característiques:
1. Van crear una infermeria per a aïllar els malalts infecciosos.
2. Van demanar autorització per a fer un curs de psiquiatria a l’Institut Mental dirigit a estudiants de medicina, amb l’objectiu de reclutar metges joves i ben preparats.
3. Van proposar un seguiment rigorós dels interns i dels tractaments que se’ls aplicava.
4. Van instal·lar una línia telefònica, un equip d’electroteràpia i massatge, i gabinets per a anàlisis clíniques i fotografia.
5. Es reactivaren la biblioteca i la sala de jocs, es va disposar d’una sala de cinema i es va instituir un règim de sortides recreatives.
Tot això només és un exemple de les moltes atencions que rebien els pacients de primera classe, unes comoditats que ja van ser anunciades al fullet promocional que es va difondre el 1908 en ajuntaments de tot Espanya. Un exemple del luxe de primera classe quedà palès al xalet que es va construir exclusivament per a la pacient María de la Trinidad Fernández Calzada y Galí i la seva minyona.
Els pacients de segona i tercera classe continuaven amb un règim de comuns i beneficència.
Una sala d’estar per als pacients de primera classe (1908) (AHSCSP).
Un dormitori per als pacients de tercera classe (1930) (AHSCSP). Un menjador per als pacients de primera classe (1930) (AHSCSP).
La Guerra Civil i les conseqüències intramurs a l’Institut MentalTotes les millores aconseguides quedaren dràsticament interrompudes arran de l’esclat de la Guerra Civil. L’Institut Mental estava molt lluny de tornar a gaudir dels seus anys de glòria.
El cos facultatiu va quedar molt reduït perquè els homes havien de complir el servei militar obligatori, de manera que regnava el desordre com a conseqüència de la manca d’atenció mèdica.
Va minvar el nombre d’ingressats de primera classe i van créixer els de beneficència, que eren derivats —per evacuació— d’altres centres manicomi ocupats durant la guerra. A més, cal afegir-hi les persones que ingressaven a l’Institut Mental per un trauma bèl·lic o perquè havien perdut la família durant la guerra. La Diputació cada cop aportava menys diners per a mantenir la institució.
El doctor Josep M. Comelles, a l’estudi canònic Stultifera Navis (2006), explica tot un seguit de casos d’aquella època, com ara el de l’Ada,
una jove de dinou anys casada amb un republicà de classe mitjana. Tingueren un fill i, després del naixement, l’Ada va començar a patir crisis hipomaníaques i paranoides; per aquesta raó va ser ingressada a l’Institut Pere Mata de Reus. El marit pagava rigorosament la pensió. L’any 1938, com a conseqüència de la batalla de l’Ebre, l’Ada
fou traslladada a l’Institut Mental. Aleshores el marit deixà de pagar i encarregà a la seva família que se’n fes càrrec, tot i que al cap de
poc temps la família d’ell també deixà de pagar, de manera que l’Ada passà del pensionat a la beneficència. Els anys passaren i l’Ada no rebia assistència mèdica de qualitat. El marit va refer la vida a Panamà i l’Ada va morir a l’Institut Mental l’any 1975.
4 Els temps de crisi de l’Institut Mental
Retrat de l’Ada, amb dinou anys.
Milicians anarquistes atrinxerats a la porta principal de l’Institut Mental, el 19 de juliol de 1936.
Milicians anarquistes atrinxerats a la porta principal de l’Institut Mental, el 19 de juliol de 1936.
El model psiquiàtric franquista a l’Institut MentalLa legislació sobre assistència psiquiàtrica va ser un dels pocs elements de l’època republicana que es van mantenir vigents durant el franquisme. En aquest moment es restitueixen els manicomis als antics propietaris, de manera que queden en mans de l’Estat franquista les institucions religioses i un percentatge molt baix de residències privades.
L’estat deplorable de l’assistència psiquiàtrica durant la postguerra no va millorar durant els anys següents per problemes d’organització sanitària i per manca de pressupost. Aquestes dificultats van obligar a tornar a les teràpies ocupacionals de la laborteràpia.
Com a conseqüència d’això, es radicalitzà la psiquiatria organicista, s’endurí l’assistència benèfica i custòdia dels estaments religiosos, i es reforçà la moral catòlica: s’identificava higiene mental amb moral nacionalcatòlica sense un discurs científic. Contràriament als plantejaments del doctor Emili Pi i Molist, els alienats continuaven sent els marginats de la societat.
Els mètodes terapèutics més habituals eren l’electroxoc, el coma insulínic, el xoc cardíac provocat i la lobotomia. Els psicofàrmacs encara s’administraven aleatòriament i sense mesura.
Durant la postguerra, l’Institut Mental es va convertir per a moltes famílies en el lloc on abandonaven o amagaven un problema sense solució.
Interns en diferents indrets del centre durant els anys setanta del segle passat.
5 La fi de l’Institut Mental
L’Institut Mental obre les portes al barriA mitjan dècada dels seixanta del segle XX la situació econòmica comença a ser insostenible. La MIA inicia un lent període d’enderrocament de pavellons durant els anys setanta, amb la voluntat de vendre els terrenys per construir-hi edificis destinats a acollir la població creixent de l’època.
Alguns dels serveis interns de l’Institut Mental es lloguen per a ús públic, com ara El Club (sala de teatre) o la mateixa església, de manera que gent de fora de l’Institut Mental participa en les festes religioses, així com en les representacions teatrals i en les sessions de cinema. S’estableix contacte amb corals i grups de teatre de Sant Andreu i Horta perquè programin actuacions als espais de l’Institut Mental. I així comença la relació entre l’Institut Mental i els veïns.
Una de les figures més rellevants d’aquesta època fou el pare Jaime Cuduñet Guix (1892-1987), pel paper que desenvolupà com a impulsor i dinamitzador cultural, i perquè sempre vetllà per la projecció social de l’Institut Mental més enllà de les parets de la mateixa institució.
Jaime Cuduñet Guix (1892-1987).
La darrera reforma psiquiàtrica a l’Institut MentalAls pavellons que quedaven dempeus es gaudí progressivament de millores assistencials, ja que durant aquest període van entrar a l’Institut Mental noves tendències progressistes a l’hora de tractar els malalts, uns mètodes inspirats en els fonaments crítics i ideològics de l’antipsiquiatria europea (moviment intel·lectual que s’expandí entre els anys seixanta i setanta del segle XX).
L’antipsiquiatria denunciava l’exclusió social del malalt mental, la privació dels seus drets elementals, el règim custodi i jeràrquic, i l’arbitrarietat d’alguns diagnòstics; i pretenia reformar el sistema psiquiàtric i les relacions entre el personal i els ingressats.
A l’Institut Mental s’organitzaren moltes assemblees obertes al Xalet, edifici enderrocat el juliol del 2011 i ubicat a la seu actual de la Guàrdia Urbana.
Font de l’Institut Mental, circa 1955.
Metges, personal d’assistència i pacients de l’Institut Mental, durant els anys setanta del segle XX.
El desmantellament de l’Institut MentalLa renovació dels tractaments que s’aplicaven a les malalties mentals a finals de la dècada dels anys seixanta del segle XX així com la reivindicació dels drets dels pacients comportaren la fi de molts manicomis, ja que no tenia sentit mantenir una institució per a unes persones que ja disposaven de la condició de ciutadans. L’enderrocament de l’Institut Mental fou una conseqüència lògica d’aquest canvi social.
Es vengueren els terrenys que ocupava l’Institut Mental i s’enderrocaren els pavellons a partir de l’any 1968.
A començaments de la dècada dels vuitanta del segle XX quedaven a la institució tres-cents pacients ingressats. La majoria ja no tenien família directa i el 80 % superaven els seixanta anys i havien passat tota la vida allà. Amb els enderrocs van ser desallotjats i traslladats a centres de dia, a residències de gent gran i a pisos tutelats.
Uns quants treballadors, amb el suport dels veïns, es van tancar a les dependències de l’Institut Mental i es van negar a desallotjar-lo.
Després de la clausura definitiva de les instal·lacions, entre 1987 i 1988, van quedar dempeus el cos central i el primer pavelló de la secció de dones. L’església, que tampoc no es va enderrocar, va quedar abandonada i actualment es troba en procès de recuperació.
Avui en dia l’edifici acull la seu del Districte, la Biblioteca Central de Nou Barris, dependències municipals i una comissaria de la Guàrdia Urbana. L’any 2003 s’inaugurà el parc Central de Nou Barris, que ocupa bona part dels terrenys de l’antiga finca de l’Institut Mental.
El 2014 van finalitzar els treballs de rehabilitació de la façana i l’edifici de la comissaria de la Guàrdia Urbana.
5 La fi de l’Institut Mental
A dalt, l’interior de l’església de l’Institut Mental, dedicada a sant Rafael, el 1908. Al mig i a baix, estat de l’interior i l’exterior de l’església l’any 2004.
L’enderroc del Xalet l’any 2011.
Enderroc dels pavellons de l’Institut Mental.
