13 EL TERRITORI I LA GENT - GEN-GOB · evident de la intensa activitat de la Terra en aquella època i a les nostres latituds. És en aquests moments quan els rèptils evolucionen,

Es Amunts: vida, cultura i paisatge

EL TERRITORI I LA GENT

La b

elle

sa i

la m

ajes

tuos

itat,

cara

cter

ístiq

ues d

el p

aisa

tge

des A

mun

ts.F

oto:

Men

chu

Redo

ndo

13


El

terr

itor

i i

la g

ent

14

Es Amunts constitueixen una zona espe-cialment atractiva des d’un punt de vistageològic, ja que apareixen amb claredattotes les litologies i totes les estructuresque caracteritzen la geologia insular. A mésa més, es troba molt ben representadal’escala cronològica al complet, i això per-met l’observació i la reconstrucció de tots

els esdeveniments de la nostra històriageològica. Les singulars característiquesd’aquesta regió del NW d’Eivissa són elresultat de la interacció de processos diver-sos, d’origen intern i extern, que s’handesenvolupat a la nostra àrea durant unallarga etapa de 223 milions d’anys i que, engran part, han estat responsables de la seua

De què i com estan fets:la geologiaXAVIER GUASCH (BIÒLEG)LUIS ALBERTO TOSTÓN (GEÒLEG)

Mapa geològicd’Eivissa.(Basat en el mapade l’InstitutTecnològicGeominerd’Espanya)


El

terr

itor

i i

la g

ent

15

extraordinària riquesa natural i han condi-cionat de forma directa la vida i la cultura dela població humana.

La història geològica

La història geològica des Amunts començapràcticament amb l’inici del mesozoic,que és l’era a la qual pertanyen les roquesmés antigues que coneixem. És a partird’aquest moment quan, mitjançant l’anàlisiacurada de les característiques litològiques,sedimentològiques i paleontològiques delsmaterials dipositats, es pot reconstruir lasuccessió d’esdeveniments geològics ques’han anat produint per donar lloc al relleuactual, prolongació cap a la Mediterràniaoccidental de les serralades bètiques.

Concretament, els materials més antics co-neguts corresponen al període del muschel-kalk o triàsic mitjà (-223 a -205 milionsd’anys). És convenient destacar que duranttot aquest període, i fins al començamentdel juràssic, tota l’àrea de la Mediterràniaoccidental forma part d’un únic bloc conti-nental emergit, l’anomenat Pangea, del qualEivissa està situada al marge. La nostraregió, sotmesa a un clima àrid, era distribuï-da entre terres emergides amb escàs relleu imars epicontinentals d’aigües somes i delímits canviants segons els moments.

Tanmateix aquest supercontinent començàa fracturar-se i originà nombroses fissuresque individualitzaren conques sedimentà-ries no gaire extenses i que varen ser utilit-zades per a la sortida de magmes proce-dents de la part més inferior de l’escorça idel mantell. S’origina així una considerableactivitat volcànica i plutònica que és signeevident de la intensa activitat de la Terra enaquella època i a les nostres latituds.

És en aquests moments quan els rèptilsevolucionen, es diversifiquen i assoleixenuna expansió extraordinària. Apareixen elsmamífers i les coníferes. En medis marins elgrup més important és el dels mol·luscs,abunden els bivalves i els cefalòpodes i

comença l’expansió dels peixos teleostis(els més corrents d’avui en dia). Apareixenels coralls escleractius, que comencen laconstrucció dels esculls. Les roques d’aquestperíode apareixen en afloraments reduïts idesigualment repartits a sa Mala Costa,Besora, etc. Estan constituïdes principal-ment per roques carbonatades, les anome-nades popularment pedres vives: calcàries(CaCO3) o dolomies (d’aspecte més sucrós iformades quan el calci ha estat substituïttotalment o parcialment per magnesi).

Tota la sèrie del muschelkalk es pot dividiren dos grans unitats: la inferior està forma-da per dolomies i calcàries dolomítiques decolor gris fosc, d’uns 150 m de potència i engeneral massives. Localment presenten unviat molt característic de franges paral·lelesde dolomia blanca que per la seua aparençaes denominen “fàcies zebra”. En aquestnivell no s’observen fòssils. La unitat supe-rior, d’un gruix semblant, està constituïdaper calcàries compactes de color blau fosc,estratificades en capes de 10 a 50 cm quecontenen macrofòssils de bivalves, gasterò-podes, ammonits, ostracodes, espores d’al-gues i bocins de mol·luscs i equinoderms.Sobretot en aquest nivell es presententaques negres que queden com a testimonide l’activitat d’organismes excavadors (cucs,etc.) en el fang que després de la seua con-solidació formaria la roca. Aquest fenomenes coneix com a “biotorbació” i és represen-tatiu d’aquest estatge.

Argiles bigarradesdel keuper.

Foto: Xavier Guasch

Deduïm, per tant, que l’àrea d’Eivissa corres-ponia en aquest període a un mar càlid i pocprofund (Tetis). En ell, la sedimentació tenialloc en un ambient de plataforma continen-tal allargada amb un augment de fondàriacap al NE. Els organismes que l’habitaveneren sobretot bentònics, és a dir, animalsque vivien en el fons (bivalves, etc.) princi-palment a la vora oest d’aquesta platafor-ma, on es presenten les fàcies més litorals,mentre que cap al sector est augmenten elsorganismes nedadors com els cefalòpodes,propis de batimetries superiors.

La sèrie del triàsic superior (keuper), suposaun canvi dràstic en les condicions ambien-tals. En aquesta època Eivissa, que es troba-va ben a prop de l’equador, formava partd’una plana continental amb grans llacssalats i un clima càlid i àrid que provocavauna forta evaporació. La gran plasticitat delsmaterials fa que aquests sediments haginactuat com a nivell d’arrossegament a leszones de fractura i es trobin profundamentreplegats. La sedimentació comença ambuns 80 m de margues (argiles amb un ele-vat contingut en carbonat càlcic) i argilesbigarrades (principalment rogenques per lapresència d’òxids de ferro, però també gro-gues, grises, verdoses, negres, etc.) que pro-venen de l’erosió dels continents emergits idel transport cap a la mar a través de lesaigües corrents.

Les margues i argiles multicolors intercalenen aquesta ocasió nivellets de guixos fibro-sos, principalment de coloracions grisen-ques o blanques (fruit de l’evaporació del’aigua de les llacunes) i capes de gresos.

Localment contenen petits cristalls dequars bipiramidal de tonalitats granes orosades ( jacints de Compostel·la) que algu-na gent del camp anomena “dents de brui-xa” i que tant agraden als nens que els recu-llen per jugar. És important destacar lapresència de diversos tipus de roques volcà-niques (andesites, traquites i diorites) quees presenten irregularment en forma devetes o colades interposades entre les mar-gues, com per exemple a l’E i SE de sa Talaiade Sant Vicent. Marcant el final d’aquest pe-ríode es presenten passades d’unes roquescalcàries poroses amb estructura vacuolar icolors clars anomenades carnioles. No cons-ta la presència de cap tipus de restes fòssils.Precisament els principals afloramentsd’aquest període a tota l’illa es troben a lazona des Amunts, i més concretament a lavora nord de la carretera de Sant Vicent a saCala, rodalies de Sant Joan, cala de Xarraca,caló des Porcs, punta de s’Illa d’Encalders,Besora, N i NE de Sant Miquel, etc.

Durant el juràssic (-205 a -140 m.a.) conti-nuen els processos d’aprimament i fissuracióde la Pangea i es produeix ja la fragmentaciód’aquell immens supercontinent, que donàlloc a l’obertura de l’oceà Atlàntic. Per altrabanda, s’individualitza la placa africana, quetendeix a separar-se d’Euràsia. La mar Tetis,que ja s’introduïa entremig, s’eixampla iavança cap a l’oest i, d’aquesta manera, tot eldomini ocupat actualment per les Pitiüses estroba submergit i experimenta un progres-siu aprofundiment en direcció SE.

El juràssic és el període dels grans dinosau-res, els animals més grans i pesants que maihan existit, però també fan aparició les pri-meres aus. Als continents, les plantes gim-nospermes, les cícades i els ginkgos domi-nen els paisatges. Els ammonits i els belem-nits (cefalòpodes de closca calcària com elscalamars) proliferen extraordinàriamentcom a resultat de la gran extensió de leszones costaneres d’aigües poc profundes(ambients de plataforma continental). Esdivideix en tres èpoques: inferior o lies,mitjà o dogger i superior o malm. El liescomença amb la sedimentació de dolomiesi calcàries dolomítiques grises, estratifica-


El

terr

itor

i i

la g

ent

16

Jacint deCompostel·la,també conegutcom a dent debruixa.Font: XavierGuaschFoto: Neus Prats

des al principi, després massives, sense fòs-sils. Aquesta sèrie d’uns 150 m de gruixconstitueix, per exemple, bona part del capNunó i la punta de sa Torre (Portinatx). A labase de les dolomies hi ha mineralitzacionsde galena argentífera produïdes per la con-centració dels sulfurs metàl·lics presentscom a impureses a les calcàries després dela seua dissolució.

El juràssic mitjà (dogger) no apareix, possi-blement per una emersió temporal de lazona, que ve senyalada per una importantinterrupció en la sedimentació que original’enduriment del fons submarí. Aquest fonsendurit ferruginós, observable a la puntaGrossa, representa una llacuna estratigràfi-ca d’uns trenta milions d’anys.

Després d’aquesta interrupció, la sedimenta-ció prossegueix a l’oxfordià (part inferior delmalm), amb uns 25 m de calcàries nodulosesblaves i calcàries bretxoses vermelles, riquesen ammonits molt característics i altrescefalòpodes (belemnits), braquiòpodes iequinoderms, a més d’abundant microfaunabentònica com foraminífers i radiolaris.

Al damunt (kimmeridgià) es dipositencalcàries compactes de color fosc en llosesdecimètriques amb intercalacions margo-ses (calcàries amb un elevat contingut enargiles). Aquesta unitat és una de les méscaracterístiques de l’illa i està present anombrosos talls, com per exemple alspenya-segats de na Xemena, cala d’en Sardi-na i ses Balandres. A la sèrie, que té unapotència d’uns 150 m, es troben ammonits imicroorganismes pelàgics; als nivells supe-riors abunden els crinoïdeus pelàgics.

Les fàcies de l’oxfordià indiquen un ambientmarí afectat per forts corrents i poc pro-fund, on coexistien organismes costaners ibentònics amb altres organismes pelàgics;en canvi, la sedimentació fina del kimmerid-già fa pensar en l’enfonsament del medi i enun ambient molt més profund, habitat perorganismes pelàgics.

L’àrea d’Eivissa formava part de la plataformaque envoltava l’E i SE de la Meseta Ibèrica.

Durant el cretaci (-140 a -65 m.a.) continuael procés de fragmentació de la Pangea,


El

terr

itor

i i

la g

ent

17

Penya-segat de sesBalandres on

s’aprecia la impressionant falla

que posa en contacte les

calcàries massivesdel cretaci inferioramb les calcàries i margues en lloses

del juràssic superior.

Foto: Marià Marí

Mostra del juràssic kimmeridgià. Foto: Marià Marí

però a partir de la meitat d’aquest període(aptià) té lloc un esdeveniment clau en lageodinàmica de la nostra àrea: es produeixl’obertura de l’Atlàntic nord que ocasiona laindividualització dels blocs americà i euro-asiàtic, que a partir de llavors, i encara ara,segueixen separant-se. Aquest mateix fetprovoca un canvi radical en els movimentsrelatius de les plaques africana i euroasiàti-ca, que, de separar-se, passen a acostar-se.

L’època es caracteritza doncs per processosde compressió que originen fenòmens desubducció i col·lisió, emergeixen relleus i

apareixen noves conques sedimentàrieson s’acumulen potents sèries estratigràfi-ques.

A les zones emergides predominen les co-níferes, es desenvolupen les plantes ambflors i apareixen els primers arbres caduci-folis, que acusen una clara diferenciació es-tacional. Es mantenen els grans dinosauresque s’extingiran al final d’aquest període.

En els dominis marins, com és el nostre cas,els ammonits segueixen estant presents enabundància, juntament amb equinoderms(bogamarins i estrelles de mar), gasteròpo-des i braquiòpodes. Al cretaci inferior esdesenvolupen àmpliament els foraminífersdel grup de les orbitolines, animals unicel·lu-lars (protozous rizòpodes) gegants ambaspecte de llentia i closca calcària, quepoden formar autèntics blocs de roquesquan els seus esquelets s’acumulen al fonsde la mar.

El cretaci inferior és l’època d’esplendordels rudistes, un grup extingit de bivalvesd’aspecte generalment cònic que vivienfixos al substrat per una de les valves, encondicions ambientals semblants als


El

terr

itor

i i

la g

ent

18

Els penya-segats,tret característic desAmunts, estansoventformats per calcàries urgonianes del cretaci inferior.A la fotografia,els penyals de lapunta de sa Creu,cap des Rubió i capd’Albarca.Foto: Marià Marí

Ses Torretes,majestuoses,corresponen altram final delcretaci inferior.Es tracta d’unade les zones mésfossilíferesd’Eivissa.Foto: Marià Marí

coralls, amb els que competien. Durant elcretaci es produeixen dos cicles ben dife-renciats: a partir del tram final del malm(titonià) i durant tot el cretaci inferior esdistingeixen tres ambients sedimentariscontigus, que representen un canvi laterald’ambients cada vegada més profunds iallunyats de les vores continentals en sentitNW-SE. Per contra, al cretaci superior, i coin-cidint amb una gran transgressió queredueix Europa a un simple arxipèlag,s’uniformitza la sedimentació als tresdominis. Aquests tres ambients sedimenta-ris marins que es donen a la regió durant elcretaci inferior han originat la definició detres sèries estratigràfiques:

• La sèrie d’Eivissa es caracteritza pel dipò-sit de margues i calcàries margoses de to-nalitats clares que constitueixen unamonòtona i típica successió, amb un abun-dantíssim contingut fossilífer, característicd’ambients marins oberts i allunyats de lalínia de costa. Sobre el terreny dóna relleussuaus, de tonalitats groguenques, que

contrasten amb la resta d’unitats mesozoi-ques. As Amunts tenen escassa representa-ció superficial, amb bons talls a les rodaliesde la cala de Sant Vicent i els vessants delpuig de s’Àguila.

• La sèrie de Sant Josep es caracteritza perl’aparició d’un conjunt carbonatat corres-ponent a ambients de plataforma soma,exclusivament durant el titonià-valanginià.A grans trets, es tracta d’unes calcàries enlloses i bancs, que han sofert una dolomi-tització irregular. Ambdues unitats aparei-xen molt entremesclades; indrets desta-cats serien la part alta de Sant Joan i calade Xarraca.

• La sèrie d’Albarca té com a criteri definito-ri la intercalació de nivells carbonatatsescullosos de l’aptià que evidencien unamajor proximitat a la línia de costa. Estàformada sobretot per calcàries i massesdolomítiques associades denominades tra-dicionalment “urgonianes”, que represen-ten la unitat litoestratigràfica més estesa


El

terr

itor

i i

la g

ent

19

Talls del pas de s’Illa

(Port de Sant Miquel).

Foto: Marià Marí

as Amunts i especialment als penya-segats,on s’observa àmpliament. Als talls de saFerradura, na Xemena, penyal de s’Àguila icala d’en Sardina, sobre un tram margós, esdisposa un conjunt d’uns 250 m de gruix,constituït per calcàries fossilíferes, entre lesquals destaquen els rudistes i els orbitolí-nids, estratificades en capes i bancs moltgruixats, que sovent els fan prendre unaspecte massiu.

Durant el cretaci superior, que aquí afloraúnicament al port de ses Caletes (sèrie d’Al-barca), s’uniformitza la sedimentació alstres dominis, indicant ambients tranquils ino gaire profuns de plataforma externa, demar oberta, càlida i habitada per organis-mes planctònics (algues i foraminífers). Elssediments d’aquest període estan consti-tuïts principalment per un paquet de calcà-ries molt homogènies de color ivori i gra

molt fi que assoleix una potència de 150 m;intercala margues i calcàries margoses decolor blanquinós.

Al terciari, durant el paleogen i part delmiocè inferior, es va produir una emersiógeneral que provocà una intensa erosió, laqual afectà fins i tot els materials del triàsici, per tant, no s’hi troben restes fòssils. En elperíode burdigalià-languià (miocè inferior imitjà), es produeix un nou avanç de la marsobre les terres emergides; aquesta trans-gressió marina produeix dipòsits detrítics imargosos, aquests darrers predominants,amb característiques marines poc fondes.

Aquests materials es troben àmpliamentrepresentats as Amunts (Rubió, sa Talaia deSant Joan, es Fornàs, es Murtar, etc.) i apa-reixen discordants sobre els mesozoics. Tot ila seua disposició solidària sobre la cober-tora mesozoica, els afloraments miocenspermeten delimitar amb freqüència la geo-metria de les escates encavalcades. Confi-guren terrenys de típiques morfologiessuaus i coloracions blanc-groguenques,amb gruixos visibles molt variables, que endeterminats sectors de tallserrats assolei-xen valors superiors als 250 m. Al miocèmitjà (-15 a -12 m.a.), i com a conseqüènciade la l’orogènia alpina, té lloc l’estructura-ció principal de l’illa, que provocà la forma-ció dels relleus que avui podem observar.Forces inimaginables i altíssimes pressionsvinculades al procés d’acostament entre lesplaques d’Euràsia i Àfrica actuen sobre l’illai comprimeixen els terrenys formats desdel triàsic. Aquestes pressions tangencialsa la superfície actuen sempre en el sentitSE-NW i provoquen deformacions intensesdels materials, fractures i plegaments i, enparticular, l’encavalcament de les diferentscapes geològiques amb desplaçamentslaterals d’alguns quilòmetres. Aquestesescates encavalcades durant la fasecompressiva del languià-serraval·lià consti-tueixen les tres unitats estructurals queconformen es Amunts i tota l’illa d’Eivissa, ique de SE a NW són:

• La unitat tectònica d’Eivissa, la més eleva-da, formada pels materials juràssics i creta-


El

terr

itor

i i

la g

ent

20

Dalt, fòssil d’equinoderm.Baix, i d’esquerraa dreta, radiolad’equínid i braquiòpode.Tots tres trobatsa sa Ferradura(Port de SantMiquel) i bastantabundants alcretaci inferiordes Amunts.Font:Manuel GuaschFotos:Neus Prats


El

terr

itor

i i

la g

ent

21A la punta des Moscarter s’aprecien els dipòsits quaternaris, nivell vermellós, i a les capes inferiors, de color grisenc,els corresponents al tortonià (període terciari). Foto: Marià Marí

cis de la sèrie estratigràfica del mateixnom; es troba molt replegada i encavalcasobre els dipòsits miocens de la unitat deLlentrisca-Rei. Els plegaments són vergentscap al NW amb desplaçaments dels flancsfracturats de fins a set quilòmetres. És lamenys representativa des Amunts.

• La unitat tectònica intermèdia, anomena-da de Llentrisca-Rei, està constituïda princi-palment pels materials mesozoics i mio-cens de la sèrie de Sant Josep i, en part,també pels d’Albarca. Tota aquesta unitates desplaça sobre els dipòsits miocens i cre-tacis de la d’Albarca, amb plegaments quetambé vergeixen cap al NW.

• La unitat tectònicament inferior és la d’Al-barca, que constitueix un autòcton relatiurespecte de les anteriors. Està constituïdaper materials especialment del cretaci infe-rior i miocè de la sèrie d’Albarca. Comprèndiversos plecs tombats cap al NW i és la

millor representada, ja que conforma elsrelleus més espectaculars.

L’aixecament dels darrers relleus a la Terrava tenir com a resultat colateral una sèriede canvis molt importants sobre el clima detot el planeta, ja que afectà la circulaciógeneral de l’atmosfera i la hidrosfera.

Posteriorment, durant el tortonià (miocèsuperior) comença la fase distensiva, queprovoca la fracturació i l’enfonsament debona part dels relleus anteriorment estruc-turats. En aquesta fase es dipositen els ma-terials calcaris de tipus escullós, que a total’illa únicament apareixen a les rodalies dePortinatx i cala d’en Serra. Es tracta decalcàries estromatolítiques i calcarenitesblanquinoses amb abundants restes fossi-líferes, sobretot gasteròpodes del gènereCerithium, tots ells indicadors d’un marcàlid i poc profund on es desenvolupavenimportants formacions d’esculls coral·lins.

Al final d’aquesta època, durant el messinià(-6,5 m.a.), es produeix un fenomen de gransingularitat, el tancament de la Mar Medi-terrània i el seu assecament parcial com aresultat de la forta evaporació en un climaàrid. Aquest esdeveniment, que es pro-longà durant un període aproximat d’unmilió d’anys, posà en contacte tot l’arxipè-lag balear entre si i amb la península Ibèri-ca per mitjà d’un desert salí que permetiagrans intercanvis de fauna i flora i quedonà lloc a la substitució de moltes espè-cies per altres de noves. Encara que almiocè els mamífers assoleixen un papertotalment predominat dins els ambientsterrestres i han conquerit els ambientsaquàtics i aeris, sembla que només hi tro-baríem representants d’aquests dos dar-rers grups.


El

terr

itor

i i

la g

ent

22

Cova de Can Marçà (Sant Miquel de Balansat). Foto: Menchu Redondo

Mostra fòssil d’escull coral·lí trobat a lacala d’en Serra, prova de laclimatologia tropical durantel tortonià.Font: Xavier Guasch Foto: Neus Prats


El

terr

itor

i i

la g

ent

23

Quadre de les unitats cronoestratigràfiques. Font: Consell Insular d’Eivissa i Formentera

El pliocè-quaternari (-5,3 m.a. fins a l’actua-litat) suposa la fi del període de clima tropi-cal que imperava durant tot el miocè supe-rior i la seua substitució per unes condi-cions climàtiques més modernes i tempe-rades, semblants a les actuals. Continua elperíode distensiu i és probable que la zonaja tengués la configuració actual, una zonafonamentalment elevada, però envoltadaen molts punts per planes on es produiriala intersecció de sediments d’origen conti-nental amb d’altres d’origen litoral. El fetmés significatiu d’aquesta època ha estat

la successió climàtica, que ha suposat l’al-ternança de fases fredes i plujoses (glacia-cions) amb períodes càlids i secs (intergla-ciacions) que han provocat importantsvariacions del nivell del mar (canvis eustà-tics), han marcat en gran mesura l’evolucióde la zona i han originat una gran varietatde processos i formes.

Els processos erosius han donat lloc a unrelleu bastant abrupte sobre el litoral, quese suavitza cap als vessants del sud i queconfigura un modelat de puigs cada vega-


El

terr

itor

i i

la g

ent

24

da més suaus. Aquesta disposició i distribu-ció dels materials reflecteix la tectònicaregional de direcció NE-SW.

Entre els dipòsits quaternaris es troben unasèrie d’acumulacions eòliques i de platgesconegudes amb el nom de marès, constituï-des per arenes de naturalesa calcària ambgrans d’entre 0,5-1 mm de diàmetre i cimenttambé calcari, que contenen abundantsfragments esquelètics d’organismes marins(mol·luscs, celenteris, espícules d’esponges,etc.). Es tracta de dipòsits molt caracterís-tics dels períodes glaciars que corresponena antigues platges exposades al transportdel vent després d’una davallada del nivelldel mar. Es consideren del pleistocè inferior,encara que alguns dipòsits podrien ser mésrecents. Durant els períodes de sequera, perexemple els interglaciars, es formà la costracalcària que a Eivissa se sol anomenar “pe-dra morta” quan l’aigua que conté el terrapuja per capil·laritat cap a la superfície i esdiposita el carbonat càlcic. D’aquesta formala part superior es va endurint i arriba a for-mar una escorça que en alguns llocs potsuperar el metre de gruix. A més, es trobenuna sèrie de conglomerats de caràcter marí,a diferents alçades, que proporcionen infor-mació sobre les variacions del nivell del maral llarg del quaternari. Per altra part, els pro-cessos fluvials han jugat un paper molt im-portant en l’elaboració del relleu, però res-ten una mica reduïts davant els dipòsits devessant que envolten la quasi totalitat delsrelleus. Entre aquests destaquen els glacis iels ventalls al·luvials. Els primers donen for-mes de relleu suaus a peu dels ressalts, queserveixen d’enllaç entre les divisòries i elfons dels valls. Estan formats per lutites decolor vermell amb nivells de còdols i graves.Al sostre solen culminar en crostes calcà-ries. La seua edat és pleistocena i el gruixpot arribar als 7 m. Els ventalls al·luvialsd’aquesta zona formen cons de petita midaprocedents dels cursos d’aigua que desem-boquen a les depressions càrstiques de SantMateu, Santa Agnès i Sant Miquel. Estanformades per argiles vermelles amb graves

heteromètriques i crosta calcària a sostre.

Per últim, cal citar la gran abundància dematerials carbonatats que fa que els pro-cessos exocàrstics deixin una importantempremta en forma de cocons, rasclers, clo-tades i, molt destacadament, en els dosgrans pòlies de Sant Mateu i Santa Agnès,dues depressions superiors als 2 Km2, lleu-gerament major la segona, ambdues a lamateixa alçada, uns 170 m, i amb suau pen-dent cap al SE. Entapissant totes les formescàrstiques es troben les argiles de descalci-ficació, que són dipòsits llimosos de colorvermell fosc i potències per damunt dels 10m. Entre els fenòmens endocàrstics s’hand’anomenar les coves de Can Marçà i es Cu-lleram i, finalment, l’avenc des Pouàs.

Recursos geològics

Els recursos geològics de la zona es limitena l’explotació de materials de construcció.Els jaciments, molt localitzats i d’utilitzacióesporàdica en l’actualitat, no han estat maigaire importants des d’un punt de vista derendibilitat econòmica. S’han arribat acomptabilitzar disset jaciments en actiu ala zona d’on s’extreien calcàries, margues,marès i arena. Tanmateix, la cultura tradi-cional de l’illa ha tret profit d’aquests re-cursos des de temps immemorials. Abun-den les coves d’argila, material emprat perimpermeabilitzar els terrats. Les emprem-tes deixades per l’extracció dels blocs demarès, emprat com a totxo a la construc-ció, encara són visibles a la zona de Xarracai fins a mitjans del segle passat s’explota-ren alguns afloraments de guixos a la zonades caló des Porcs. De fa poc les pedresmortes, que formen una crosta calcàriasubjacent als camps de conreu, s’utilitzenamb gran demanda com a pedres orna-mentals.


El

terr

itor

i i

la g

ent

25

Al nord, es Amunts:geografia físicaJOSEP ANTONI PRATS (GEÒGRAF)

La franja nord de l’illa d’Eivissa, aproximada-ment entre el cap Nunó i la punta Grossa,conforma un conjunt muntanyenc més omenys compacte, ben diferenciat paisatgís-ticament, el que fa que hagi estat anome-nat popularment com es Amunts. Contrastaamb el sector central de l’illa, on predomi-nen les planures, encara que sempre amb lapresència dels característics petits puigsarrodonits (el pla de Portmany, el de Balàfia,el de Morna i Atzaró, el des Figueral...). Uncontrast que en alguns punts es fa ben evi-dent, amb pendents pronunciats, com a sesMarrades, el pas de Buscastell cap a Corona.Aquest territori, allargassat uns 29 Km desud-oest a nord-est, ocupa una superfíciede prop de 15.000 ha, devers una quartapart del total eivissenc. Llevat de la part bai-xa d’alguna vall de torrent i algun petit sec-tor costaner, tot aquest territori es troba amés de 100 m sobre el nivell de la mar, i enbona part per damunt dels 150 m. Nombro-sos puigs trenquen l’horitzó elevant-se finsa altituds que sovent arriben a entre 300 i400 metres.

Relleu

Dins es Amunts poden diferenciar-se dueszones de puigs més elevats, una a l’oest il’altra a l’est, separades per un sector centralon predominen les planes o les petitesondulacions.

Vista septentrionaldes Amunts des de la

punta de sa Creu. Alfons, es Cavall Bernat

i el port de Benirràs.Foto: Marià Marí

Tallserrats de ses Balandres i cala d’enSardina i els plans de Corona, SonGelabert i Albarca. Foto: Tomeu Tomàs

A la zona occidental els puigs envolten lestres petites planes de Corona, Albarca i SonGelabert. El punt més elevat és es CampVell, que arriba als 400 metres d’altitud(398, segons alguns mapes), situat moltprop de la costa, en un punt estratègic desdel qual es domina bona part de l’illa i, tam-bé, la ciutat d’Eivissa, per la qual cosa s’hisituà un vèrtex geodèsic important; hi hauna caseta de vigilància d’incendis i, fins itot, fou un dels punts utilitzats per l’expedi-ció de l’Acadèmia de París que, al tombantdels segles XVIII i XIX, provava de mesurar lalongitud d’un meridià. Envoltant aquestpuig es troben altres elevacions ben impor-tants: cap al sud-oest, el puig d’en JoanAndreu (392 m) i el puig d’en Racó (328 m);cap al sud-est, el puig d’en Pau de Dalt(351 m) i el puig de sa Cova (342 m). A l’estdel pla d’Albarca hi trobam una línia depuigs que s’inicia al cap des Rubió i s’allar-gassa cap al sud, fins a la serra des FornNou, dins la qual trobam elevacions com elpropi extrem del cap des Rubió (315 m), elpuig d’en Cires (318 m), es Margalló (333 m),el puig Verd (302 m), el puig de sa Raconada(306 m), el puig d’en Sopes (342 m) i el puigde sa Torreta (348 m), que és el punt méselevat de la serra des Forn Nou. Al sud delpla de Son Gelabert i del pla de Corona leselevacions són menors; de fet, són suaus tu-rons, vistos des d’aquests llocs, però tenenuna certa importància vistos des de baixdes Amunts. D’est a oest hi trobam el puigd’en Tur (262 m), el puig des Coconets(236 m), el puig d’en Francolí (294 m), el puig

d’en Blai (291 m) i, ja a l’oest de ses Marra-des, el puig de Cas Jai (291 m) i el puig d’enJoanot (274 m). A l’extrem occidental, el puigNunó arriba als 256 m i cau sobre el mar, desd’aquesta altitud, en un espectacularpenya-segat.

Dues de les planes que hem assenyalatd’aquest sector, el Pla de Corona i el Pla oClot d’Albarca són pòlies. És a dir, són de-pressions tancades, d’origen càrstic. Es for-men per la dissolució de les roques calcàriesen un sector més o menys ovalat; al seu fonsresten dipositats els sediments argilosos,mentre que a les vores, més elevades, esmanté el substrat calcari. D’aquí ve la carac-terística diferenciació entre les terres d’unvermell intens del seu interior i les blanquesdels voltants. Allí la circulació hidrogràficaés endorreica, i poden arribar a inundar-se,encara que això no passa amb gaire fre-qüència, especialment des de la baixadadels nivells freàtics que ha provocat lasobreexplotació dels aqüífers, a partir demitjan segle XX. A l’altre pla, el de Son(o Sant) Gelabert, també s’hi produeix unadissolució superficial de les calcàries, i apa-reixen les terres vermelles i relativamentprofundes, però aquí sí que hi ha drenatgesuperficial, amb el torrent de sa Tanca, ques’uneix al de Buscastell a la zona des Broll,just en el punt que s’engorja per baixar capal pla de Portmany.

Al sector central des Amunts és on es tro-ben menys elevacions d’importància. Elrelleu ve dominat per les dues valls dels tor-rents de Balansat i de Benirràs, uns pro-funds solcs en el territori, amb els turonsque queden entre elles. Al voltant del poblede Sant Miquel de Balansat es troben algu-nes de les altituds més destacades: el puigd’en Marc (248 m) i el puig d’en Besora(260 m). Més al sud, fora del territori desig-nat com “es Amunts” per la Llei d’espaisnaturals, però fent de transició entre aques-ta àrea i les planes centrals d’Eivissa, el plaRoig, que ve a ser la part més alta de les pla-nes fluvials del riu de Santa Eulària, i elspuigs que el tanquen pel sud-est: el puigd’en Serra (269 m) i el puig d’en Bassetes(263 m). Els torrents, en arribar al mar,


El

terr

itor

i i

la g

ent

26

El massís centraldes Amunts ambsa Talaia de SantJoan al centre.Foto: MenchuRedondo


El

terr

itor

i i

la g

ent

27

Penya-segats litorals des de na Xemena. Foto: Menchu Redondo

formen profundes cales (els ports de SantMiquel i de Benirràs), amb elevacions desta-cables a banda i banda: a l’oest del port deSant Miquel, la zona del cap de Balansat opunta de sa Creu, amb el puig Pelat (245 m) isa Creu (232 m); i a l’est del port de Benirràs, elpuig des Guixar (189 m) i es Pujolots (195 m).

Finalment, la zona oriental des Amunts ésl’àrea més elevada en conjunt, més com-pacta i amb pendents més pronunciats.Aquests accidents orogràfics culminen a laserra de sa Mala Costa, on es troben elspunts més elevats de tot es Amunts: esFornàs o puig de sa Torreta (412 o 409 md’altitud, segons les fonts) i el puig Gros(400 m). Aquesta serra s’allargassa cap alnord fins al mar, amb una línia d’elevacionsque, de sud a nord, inclouria el puig d’enGuillem (386 m), la serra Grossa (388 m), elpujol des Forn (334 m), el puig des Maçons(374 m), el puig d’en Bollet (338 m) i el puigde sa Fita (309 m). Des del puig Gros tambécontinuen les elevacions en direcció est, i

també arriben fins al mar, destacant-hi saMola (382 m), el puig d’en Maneta (303 m),el puig d’en Joan (287 m), el puig de s’Àguila(287 m), el puig d’en Blai (244 m) i el puig dela Mar (238 m). D’aquesta forma, quedacompletament tancada la vall del torrent desa Cala, que es correspon amb el territori del’actual parròquia de Sant Vicent de sa Cala,sens dubte el poble més aïllat d’Eivissa finsfa poques dècades. Al nord d’aquest torrent,entre ell i el mar, també trobam alguna ele-vació destacada, com sa Talaia de sa Cala(303 m), el puig des Claper (200 m) i la pun-ta Grossa (172 m), amb els seus espectacu-lars penyals sobre el mar. I, fins i tot, quedaespai per un altre petit pòlie, una altra planade dissolució càrstica, el pla de ses Formi-gues, situat entre sa Talaia de sa Cala i elpuig des Claper. Al nord-est de la serra de saMala Costa, a l’altra banda de la canaladaque forma el torrent de Labritja, hi trobamuna altra elevació important: sa Talaia deSant Joan (360 m), amb altres de menors alvoltant, com el puig de s’Ovella (255 m) o el


El

terr

itor

i i

la g

ent

28

Cala Salada,límit occidentalde la costa desAmunts.Foto:Antoni Ramón

puig d’en Xic des Pujol (259 m).

Més al nord de totes aquestes elevacions, al’extrem septentrional de l’illa, trobam unsector menys escarpat, ondulat però ambelevacions menors, que va descendint fins al’àmplia badia de Xarraca o les platges dePortinatx. Fins i tot, entre aquestes platges ila cala d’en Serra s’estén un territori gairebépla, anomenat justament la plana de Porti-natx. Els puigs més destacats d’aquest sec-tor són el de Xarraca (231 m), el de sa Desco-berta (248 m) i el de sa Caperulla (163 m).

El predomini de les roques calcàries com-porta la presència d’abundants fenòmenscàrstics. Ja s’han esmentat els pòlies de Co-rona, Albarca i ses Formigues, però n’hi hamés: avencs, com el des Pouàs; surgènciescom es Broll o es Raig; i coves com les d’enMarçà o la des Culleram.

Amb aquest interior tan accidentat, la líniade costa, com no podia ser d’una altra ma-nera, és espectacular. També hi contribueixel fet que, per qüestions d’història geològi-ca, els vessants septentrionals de les eleva-cions són aquí més escarpats, en general,que els de la banda meridional. Per tot això,


El

terr

itor

i i

la g

ent

29

Es Raig, a s’Aigua Blanca, és el límit oriental de la costa des Amunts. Enprimer pla, s’Aigua Blanca i, al fons, sa Cala. Foto: Mariá Marí

A final d’estiu i començament de la tardor

arriben les pluges, sovent deforma torrencial i acompanyades

d’aparell elèctric.Foto: Antoni Ramón

el tipus de costa que predomina, de llarg, ésel de penya-segats, en alguns punts ben ele-vats i pràcticament verticals, amb algunsmiradors francament impressionants.D’oest a est, la costa des Amunts s’inicia acala Salada, a partir de la qual ja comencenels tallserrats sense solució de continuïtat,passant pel cap Nunó, es Corrals d’en Gui-llem, ses Balandres, cala d’en Sardina, l’es-pectacular punta de ses Torretes, es Alls, elcap o mola d’Albarca, cala Albarca, el cap desRubió, els penyals de s’Àguila, na Xemena i lapunta de sa Creu, fins arribar al port de SantMiquel. En tot aquest tram els únics acces-sos al mar són ben complicats, i el descensfins a les petites raconades on s’han situatescars d’embarcacions és sovent una aven-tura que pot ser perillosa, però fantàstica(ses Balandres, cala d’en Sardina, es Portit-xol...). Després de superar el petit tram decosta de cales que conformen el Port deSant Miquel i el Port de Benirràs, ens trobamamb un sector de costa de penya-segat demenys altitud o que, fins i tot, podríem ano-menar costa d’esglaó, amb petites racona-

des més accessibles que les anteriors, comel caló de s’Illa, el caló des Porcs o es Cana-ret. Després de superar el cap Blanc i la pun-ta de Xarracó arribam a la relativament àm-plia badia de Xarraca, dins la qual trobampetites caletes, com la pròpia Xarraca o calades Xuclar. Superant la punta de sa Torrearribam a Portinatx, amb uns petits tramsde costa baixa sorrenca (s’Arenal Gros i s’A-renal Petit). A continuació la línia de costatorna a elevar-se, superant la punta desMoscarter, on un far ens indica que ens tro-bam a l’extrem septentrional de l’illa d’Eivis-sa. Després de la punta des Gat trobam lacala d’en Serra i després d’ella tornen elspenya-segats elevats i la costa poc accessi-ble, tret d’alguna raconada com el port deses Caletes. Arribam a un sector molt pocmodificat per la mà de l’home: tota la costaanomenada de ses Formigues, amb calad’Emboscar, cala de Jonc (o s’Aigua Dolça) iel caló des Moltons; a tots aquests llocsnomés s’hi pot accedir a peu o per mar. Des-prés de la punta de Cala de Jonc la línia decosta pren direcció cap al sud i després del’àmplia raconada anomenada Clot desLlamp hi ha la punta Grossa, altra vegadaamb espectaculars penya-segats que tan-quen la cala de Sant Vicent, sa Cala perexcel·lència. Amb els penya-segats de lazona des Raig s’acaba la costa des Amunts.

No hi ha illes o illots de grans dimensions entot aquest tram de costa, encara que cadaroca, cada penyal, té un gran valor mediam-biental. Hi destaquen, d’oest a est, la illetade Cala Salada, ses Margalides (o illa de sesBalandres), l’illa Murada, es Cavall Bernat,l’illa d’Encalders, sa Mesquita, ses Formi-gues i s’Escollat.

Clima

No pot afirmar-se que a la zona des Amuntshi hagi cap diferenciació climàtica destaca-ble respecte a la resta d’Eivissa. Com a molt,podria parlar-se de l’accentuació d’algunsdels trets climàtics propis del conjunt del’illa. Amb tot, aquestes afirmacions s’hande relativitzar molt perquè en realitat


El

terr

itor

i i

la g

ent

30

L’aigua,elementfonamental per a l’home.A la fotografia,l’amarador al torrentde Buscastell.Foto: MariàMarí

només se sustenten en la percepció. No hiha dades que les ratifiquin, per la senzillaraó que no hi ha a l’illa una xarxa d’observa-toris meteorològics prou completa i amb unhistorial de mesuraments prou extens comper poder comptar, a inicis del segle XXI,amb fonts estadístiques fiables sobre elsvalors mitjans, la freqüència i la intensitatdels elements climàtics bàsics (en essència,temperatures, precipitacions i vents). Ésd’esperar que abans que passin molts anysaquestes dificultats podran superar-se, tanaviat com les estacions meteorològiques jaexistents de Santa Agnès, Sant Miquel i SantCarles aportin dades estadísticament fiables(és a dir, que siguin el resultat de medicionscontinuades durant almenys uns 30 anys).

De tota manera, es pot afirmar que és unaàrea de clima mediterrani, és a dir, que esgaudeix d’uns hiverns suaus i uns estiuscàlids, i que les pluges es concentren bàsica-ment als equinoccis (a Eivissa, es pot con-cretar que a la tardor), amb l’estiu sec.

La temperatura mitjana anual se situa alvoltant de 16-17ºC, amb una oscil·laciótèrmica d’uns 14ºC, entre els devers 11-12ºCdel mes més fred (generalment febrer) i els24-26ºC del mes més càlid ( juliol). És impor-tant d’assenyalar, especialment per a temesagraris, que, pel que fa a temperatures míni-mes absolutes, rarament se’n donen persota de 0ºC (de fet, la majoria d’anys no hiha cap dia d’aquestes característiques).

Pel que fa a les precipitacions, la mitjanaanual se situa, a tota la zona des Amunts,per damunt de 400 mm. Sembla que aixícom ens allunyam de la costa aquesta xifraaugmenta lleugerament, per l’efecte barre-ra que suposen els sectors muntanyencsper a la circulació de les masses d’aire.Aquest fenomen, juntament amb la majorexposició als vents humits de llevant, expli-caria que al sector muntanyenc oriental (lazona de la serra de sa Mala Costa i els seusvoltants) la mitjana anual de precipitacionsse situï per damunt dels 600 mm, la més


El

terr

itor

i i

la g

ent

31

Torrent de Xarraca; al fons, la cala. Foto: Marià Marí


El

terr

itor

i i

la g

ent

32

alta de les Pitiüses. La característica bàsicade la seua distribució anual és l’acusatmínim estival (les precipitacions de juliolsovent són inexistents), al qual segueix unmàxim ben acusat de tardor (centrat habi-tualment en octubre, tot i que en ocasionsles pluges importants poden ser a finals desetembre o inicis de novembre). En canvi, elsmínims hivernals no són tan acusats comen altres llocs de clima mediterrani, de lamateixa manera que tampoc sol ser massadestacable el màxim de primavera. La inten-sitat de les precipitacions, així com la seuairregularitat, és un tret ben destacable de lapluviometria de tot Eivissa i, per tant, tambédes Amunts. Les pluges, quan arriben,sovent ho fan amb molt forta intensitat: nosón estranyes xifres de més de 100 mm enun sol dia (fins i tot se n’han registrat algu-nes superiors a 200 mm), que solen com-portar inundacions perquè el terreny no potabsorbir prou ràpidament aquestes quanti-tats d’aigua i les torrenteres són insuficientsper endegar-la tota. Aquest problema es vaagreujant així com el territori es va urbanit-zant cada vegada més i, per tant, encara dis-minueix més la capacitat d’absorció super-ficial. Aquestes situacions, però, són pràcti-cament imprevisibles a llarg termini, per laseua extrema irregularitat, que s’estén alglobal de precipitacions. De fet, les xifres demitjanes anuals s’obtenen a partir de dadesanuals que oscil·len de menys de 200 mmen els anys més secs a més de 700 en elsmés humits. Ara bé, el que no confirmen lesdades de què es disposa és la creença popu-lar que diu allò de “cada any plou menys”. Lamenor disponibilitat d’aigua ha de relacio-nar-se més amb la sobreexplotació ques’està produint d’ençà que s’ha iniciat eldesenvolupament turístic i urbanístic del’illa que amb un hipotètic descens de lesprecipitacions. En qualsevol cas, les dadesde què disposam no ho confirmarien.

Respecte als vents, a Eivissa predominen elsde component oest a l’hivern i els de com-ponent est a l’estiu. Aquests últims són, pre-cisament, els causants de bona part de lesprecipitacions importants, en ser els méshumits (provenen de l’interior de la Medi-terrània). L’explicació al fet que les pluges es

produeixin sobretot a la tardor vendria per-què en aquesta època es combina el mante-niment de vents de component est (humitsi càlids) amb la presència, en capes altes, demasses d’aire més fred, com a preludi de lesque predominaran a l’hivern. Les fredorades,no massa freqüents, es produiran per l’en-trada de vents de component nord (tramun-tana) i nord-est (mestral), cap als primersmesos de l’any.

Altres fenòmens climàtics es produeixenamb una certa variabilitat en funció de lescaracterístiques orogràfiques, d’orientació iexposició o de cobertura vegetal del territo-ri. És el que s’anomena condicions micro-climàtiques. As Amunts poden tenir-se encompte circumstàncies com ara l’augmentde dies de boira, i de serenes o rosades, a lesfondalades i fons de torrent. A les planeselevades i tancades poden donar-se gela-des, poc freqüents però que s’han de tenirmolt en compte pels seus efectes negatiusen l’agricultura. Una coberta vegetal densatambé influeix en aspectes com ara el man-teniment d’un cert grau d’humitat superfi-cial.

Hidrologia

La quantitat d’aigua dolça que podem tro-bar en un territori depèn de l’estructura delrelleu, de les característiques litològiques ide la quantitat de precipitació que s’hiregistra. La vegetació i el tipus de sòl tambéinflueixen, ja que tenen un paper reguladorde la circulació. As Amunts, en ser una zonarelativament elevada de l’illa, s’hi produeixel naixement de cursos fluvials que es diri-giran cap a altres zones; el predomini deroques calcàries propicia un elevat graud’infiltració, per la seua porositat; i la irregu-laritat de les precipitacions dificulta enor-mement la presència de cursos superficialscontinuats. Per tot això, és més important lapresència d’aigües subterrànies que no lad’aigües superficials.

Les aigües emmagatzemades subterrània-


El

terr

itor

i i

la g

ent

33

Es Broll, naixementd’aigua que rega

els horts que hi haal tram nord del

torrent deBuscastell.

Foto: Marià Marí

ment s’acumulen als anomenats aqüífers,que poden ser oberts o tancats, en funció desi estan comunicats o no amb el mar. Elsmés importants de l’illa (Sant Carles, sesSalines, Sant Antoni o pla de Vila) es trobenfora de la delimitació des Amunts, dins laqual tenim evidències d’una important cir-culació subterrània, però no de la presènciad’acumulacions importants. S’infiltra moltaaigua, en especial als pòlies i altres planes,que es dirigeix cap a altres punts de l’illa o

que vessa directament al mar. Els petitsaqüífers alimenten fonts i pous, i en generaltambé pateixen els efectes de la sobreex-plotació, amb descensos importants delnivell freàtic que es van agreujant des de lasegona meitat del segle XX.

La xarxa hidrogràfica (conjunt de recorre-guts que segueixen les aigües per la super-fície del territori) és de caràcter torrencial.És a dir, que ens trobam amb uns torrents


El

terr

itor

i i

la g

ent

34

gairebé sempre eixuts, però amb una certacapacitat de transport d’aigua en momentspuntuals de pluges intenses i continuades.Com ja s’ha comentat, as Amunts trobam laparticularitat dels petits pòlies (Corona,Albarca, ses Formigues) que constitueixenàrees endorreiques, la qual cosa vol dir queles aigües que hi cauen no tenen sortidacap al mar, sinó que han d’infiltrar-se en elpropi pla. La resta del territori vessa lesseues aigües cap al mar a través de torren-teres. Aquests torrents els podem dividir endos grans grups: els que vessen cap al mardins la pròpia àrea des Amunts i els que esdirigeixen cap a altres zones de l’illa.

El primer grup, els que tenen tot el seu cursdins es Amunts, el conformen uns torrentscurts, però amb un fort pendent i, per tant,amb un important poder erosiu. Les seuesconques no són gaire extenses, però en casde pluges intenses poden arribar a endegargrans quantitats d’aigua. D’oest a est, són elssegüents (amb l’extensió de la seua conca):

Torrent de Cala Salada .........................3,75 Km2

T. de s’Escala.............................................1,30 Km2

T. des Portitxol.........................................0,75 Km2

T. des Port (de Balansat)....................19,82 Km2

T. de Benirràs...........................................8,70 Km2

T. de s’Illa ....................................................1,25 Km2

T. Blanc ......................................................0,50 Km2

T. des Porro...............................................0,62 Km2

T. de Xarraca ..........................................6,00 Km2

T. d’en Xuclar (de sa Palanca) .............1,25 Km2

T. de Portinatx .........................................1,87 Km2

T. de sa Cala d’en Serra ........................1,50 Km2

T. de ses Caletes.......................................1,01 Km2

T. des Ullastres .......................................0,55 Km2

T. de sa Cala (d’en Xomeu)................16,35 Km2

Com pot observar-se, els més importantssón els de sa Cala, Xarraca, Benirràs i Balan-sat, els quals fins a la segona meitat delsegle XX havien portat aigua almenysdurant una època de l’any, com testimonienles diverses restes d’estructures hidràuli-ques que encara avui poden observar-se alllarg del seu recorregut. El torrent de Balan-sat encara alimenta diverses basses al seucurs mitjà, que en anys plujosos es mante-nen plenes tot l’any.

Els tres torrents més importants d’Eivissaneixen a la zona des Amunts. El de Buscas-tell recull les aigües del pla de Son Gelaberti del racó d’Alcalà, abans de baixar cap al plade Portmany, on rep altres torrenteres queprovenen de la part alta de ses Rotes deCorona, com el rieró des Clot de sa Nau. SaSéquia Llevanera també neix al Racó d’Al-calà, al costat de la serra des Forn Nou, i esdirigeix cap al sud fins arribar al pla de Vila.I el riu de Santa Eulària també neix moltprop d’allí, en concret a la vall de Besora,mentre que el seu principal afluent, eltorrent de Labritja, recull totes les aigüesdels vessants occidentals de la serra de saMala Costa i els meridionals de sa Talaia deSant Joan. I un altre torrent que també neixa la serra de sa Mala Costa és el de Morna,que es dirigeix cap al sud, que és la principalaportació del torrent de s’Argentera.

En l’actualitat no pot parlar-se de llacunes atota l’àrea des Amunts. Potser sí en el pas-sat, quan sembla que els pòlies (o una partd’ells) quedaven inundats després de lespluges, potser durant mesos (la zona mésbaixa del pla de Corona s’anomena, signifi-cativament, ses Basses, mentre que “Albar-ca” vol dir lloc on s’acumula aigua). Nomésla petita bassa d’Albarca, al vessant nord delpla, es manté encara amb el cabal d’unasurgència interna. Les restes d’algunscanyissars, darrere les barres sorrenquesque es formen a la desembocadura delsprincipals torrents (sa Cala, Balansat) testi-monien la presència de petites llacunes lito-rals abans que aquestes àrees fossin trans-formades pel desenvolupament turístic.

Biogeografia

En aquest punt hi ha dos aspectes per des-tacar: els tipus de sòl predominants i lescaracterístiques de distribució territorial dela vegetació.

Els sòls varien d’un lloc a un altre en funcióde les condicions ambientals, depenent dela roca mare, el clima i els éssers vius que


El

terr

itor

i i

la g

ent

35L’espectacularitatdel pla de

Corona amb els ametllers florits.

Foto: OliverMartínez

poden trobar-s’hi. Al conjunt de les Balears iles Pitiüses, i es Amunts no són una excep-ció, els sòls són poc desenvolupats i ambuna marcada influència de la roca mare; engeneral els horitzons (franges superposa-des en què es divideix un sòl) són pedrego-sos i poc gruixuts, i la presència de matèriaorgànica és més aviat minsa. Com a conse-qüència, la seua fertilitat és relativamentbaixa.

El tipus de sòl predominant a tota aquestazona és el calcari, també anomenat vulgar-ment (de forma ben expressiva) terra prima.És el que es troba a tots els sectors més ele-vats dels vessants de serres i puigs. Són dedifícil formació, i sovent emergeix la rocacalcària subjacent, i al temps són molt frà-gils, fàcilment erosionables. En conseqüèn-cia, són difícilment aprofitables agrícola-ment, encara que en temps de necessitat estreia la capa de vegetació natural per sem-brar-hi (les anomenades rotes).

Al fons dels pòlies i de les altres planes on hiha hagut un rentat intens del substrat

calcari hi trobam la terra rossa, més conegu-da com terra fonda o terra roja. Són lesmillors terres per al seu aprofitament agrí-cola. A les parts baixes dels vessants hi tro-bam els anomenats sòls al·luvials, de colora-ció i gruix variables i sovent recoberts d’unacapa de crosta calcària (pedra morta), queha de ser retirada per poder aprofitaraquests terrenys agrícolament (també lacrosta s’aprofita, per construir marjades iparets de pedra seca).

Les característiques bàsiques de la vegeta-ció natural des Amunts (i de les Pitiüses enconjunt) són: el predomini de la flora medi-terrània; els arbres i arbusts són de fullaperenne (el paisatge varia poc d’una època al’altra de l’any); la majoria d’espècies tenenalgun tipus d’adaptació per a l’estalvi d’ai-gua i per resistir la sequera estival; el creixe-ment de la vegetació és lent; i la presènciad’espècies adaptades a llocs especials, degran valor ambiental.

Respecte al tipus de vegetació vegeu el capí-tol corresponent.


El

terr

itor

i i

la g

ent

36

Geografia humanaJOSEP ANTONI PRATS (GEÒGRAF)NEUS PRATS (NATURALISTA)

Mapa de Véndes des Amunts. Font: Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Autor: Josep Antoni Prats

Organització territorial

El territori que l’any 1991 fou incorporat a laLlei d’espais naturals (LEN) amb el nomd’Àrees naturals des Amunts, i que no escorrespon de forma estricta al territorigeogràfic d’aquest nom, inclou terres detres termes municipals, repartits en noupobles o parròquies, encara que només tresd’ells hi són inclosos en la seua totalitat.

La relació, incorporant també les véndes decada poble amb territori afectat, és lasegüent:

Terme municipal de Sant Antoni de Portmany

SANTA AGNÈS DE CORONA (TOT)

Vénda de ses Rotes

Vénda des Pla de Corona

Vénda de Sant (o Son) Gelabert

SANT ANTONI DE PORTMANY (EN PART)

Vénda de sa Vorera (part)

Vénda de Buscastell (part)

Vénda de Forada (part)

SANT MATEU D’ALBARCA (GAIREBÉ TOT)

Vénda de Can Miquel Cires


El

terr

itor

i i

la g

ent

37

Vénda de sa Noguera

Vénda d’Albarca

Vénda de Cas Turs

Vénda de Besora

Vénda des Racó d’Alcalà

Vénda de Benimaimó (part)

Terme municipal de Sant Joan de Labritja

SANT MIQUEL DE BALANSAT (EN PART)

Vénda de Rubió (part)

Vénda des Port (part)

Vénda de Benirràs (part)

SANT LLORENÇ DE BALÀFIA (EN PART)

Vénda de Porrals (part)

Vénda des Codolar (part)

SANT JOAN DE LABRITJA (EN PART)

Vénda de Cas Vidals (part)

Vénda de Xarracó (tot)

Vénda de Xarraca (tot)

Vénda des Niu des Corbs (tot)

Vénda de Portinatx (tot)

Vénda des Murtar (tot)

Vénda de Cas Ripolls (tot)

Vénda de Cas Cavallers (part)

SANT VICENT DE SA CALA (TOT)

Vénda de Cas Serres

Vénda de Cas Negres

Vénda de Cas Ripolls

Vénda des Port

Vénda de s’Àguila

Vénda de s’Almànguena

Vénda de Missa

Terme municipal de Santa Eulària des Riu

SANTA GERTRUDIS DE FRUITERA (EN PART)

Vénda de Cas Serres (part)

Vénda de Cas Ramons (part)

SANT CARLES DE PERALTA (EN PART)

Vénda de Morna (part)

Vénda des Figueral (part)

La població

Tot i que aquesta llarga relació toponímicapodria induir a pensar que es tracta d’unazona intensament habitada, el cert és queen l’actualitat la població total d’aquestaàrea no supera els 2.500 habitants, incloenten aquesta xifra la població de les àrees desòl urbà que queden envoltades pel territoriprotegit per la LEN: els minúsculs nuclis deSanta Agnès de Corona i Sant Mateu d’Al-barca, el Port de Sant Miquel, Sant Joan deLabritja, Portinatx i sa Cala de Sant Vicent.Probablement el total d’habitants es trobaal voltant dels 2.300.

Nuclis poblacionals deSant Miquel de

Balansat (dalt) iSant Joan de

Labritja (baix).Fotos: Mariá Marí


El

terr

itor

i i

la g

ent

38

No es pot oferir una dada de població mésprecisa, ja que no tenim dades específiquesde l’àrea que va quedar protegida per la LEN,perquè no abasta unes entitats de poblacióconcretes. Per arribar a aquesta xifra hemsumat els habitants dels pobles que s’in-clouen sencers en aquesta àrea, els delsnuclis de població abans esmentats (el mésgran dels quals és Portinatx, amb 321 habi-tants) i una part dels habitants disseminats,aproximadament equivalent a la porció decada poble que hi queda inclosa.

És una xifra ben reduïda de població. I encaraho és més si s’analitza la població relativa: asAmunts trobam uns 16 habitants per quilò-metre quadrat, mentre que al conjunt de lesPitiüses aquesta xifra està al voltant dels 170habitans per quilòmetre quadrat. I és que,com veurem a continuació, les dinàmiquesdemogràfiques d’aquesta zona, des de qual-sevol punt de vista, han estat marcadamentdiferents de les globals d’Eivissa i Formente-ra. Massa sovent s’han observat aquestesilles com si fossin una única entitat, i com siels processos generals que s’hi donen afec-tassin per igual tot el seu territori, quan larealitat indica clarament que les dinàmiqueshan estat, fins i tot, oposades entre diversesàrees del seu interior.

Probablement l’aspecte demogràfic més ori-ginal de la zona des Amunts, comparant-loamb el del conjunt insular, ha estat la pròpiaevolució de la població. Les Pitiüses han aug-mentat vertiginosament el seu nombred’habitants el darrer mig segle (d’uns 35.000l’any 1950 a més de 94.000 l’any 2001). Peròes Amunts no han participat d’aquest crei-xement. La tendència ha estat més aviat lacontrària: s’ha perdut població o, com a molt,algun poble s’ha mantingut en les mateixesxifres. Observant la trajectòria al llarg delsegle XX les xifres són eloqüents: SantaAgnès de Corona passa de 813 habitantsl’any 1885 a 251 l’any 1996; en el mateix perío-de, Sant Mateu d’Albarca passa de 1.008habitants a 398, i Sant Vicent de sa Cala de715 a 315. Els altres pobles ja hem indicat queno s’inclouen en la seua totalitat as Amunts,però les xifres totals ens serveixen tambéper contrastar el que ha passat en aquest

territori. Sant Joan de Labritja passa de 1.434habitants el 1885 a 818 el 1996; i Sant Miquelde Balansat de 1.394 a 1.219 (tot i que hacomençat una important recuperació a l’úl-tima dècada del segle XX).

Aquest descens de població implica que si,en general, les Pitiüses han estat terra d’im-migració, es Amunts en concret ha estat unterritori d’emigració. Moltes famílies hanabandonat aquestes terres a la primera mei-tat del segle XX per fer llargues migracionscap a fora de l’illa, sovent cap a Amèrica o, enmenor mesura, cap a Alger. I a la segona mei-tat del mateix segle l’emigració ha continuatexistint, amb l’única diferència que ara eltrajecte era més curt: el destí eren els nuclisque es desenvolupaven amb l’arribada delturisme, dins la mateixa illa, especialment laciutat d’Eivissa i Sant Antoni de Portmany.

Certament, aquest moviment de sortida depoblació s’ha vist relativament compensat,en algunes zones molt concretes (bàsica-ment els nuclis urbans o prop d’ells), per unaltre moviment de sentit contrari: la immi-gració de persones de fora de les illes, majo-ritàriament estrangers, atretes per la belle-sa del territori i la possibilitat d’iniciar-hiuna nova vida. Poden servir de referència lesdades de població per lloc de naixement,l’any 2001, del terme municipal de Sant Joande Labritja (representatiu del que pot ser elconjunt des Amunts): el 59,9% de la pobla-ció és autòctona, mentre que el 23,29% hanascut fora de l’Estat espanyol i el 16,81% hanascut a l’Estat espanyol, però fora de lesBalears.

S’ha produït, idò, una important substitucióde població, com es pot comprovar pel fetque més d’una tercera part del total és nas-cuda fora de les illes, però aquesta arribadade gent no ha suposat un augment delnombre total d’habitants, el que vol dir queparal·lelament hi ha hagut emigració depoblació autòctona.

Una conseqüència important d’aquestsfenòmens migratoris ha estat el progressiuenvelliment de la població. Per fer-nos unaidea, i tornant a agafar com a referència el

Nucli turístic de sa Cala. Foto: Marià Marí


El

terr

itor

i i

la g

ent

39

A finals de l’estiues recullen elsfruits dels arbres de terra seca.A la imatge,collida de garroves.Foto: Marià Marí


El

terr

itor

i i

la g

ent

40municipi de Sant Joan de Labritja, l’any 1996l’anomenat índex d’envelliment (proporcióde població d’igual o més de 65 anys respec-te a la d’igual o menys de 20 anys) era 101,72,quan per al conjunt de les Pitiüses era 44,71.És a dir, a Sant Joan de Labritja hi ha méspersones de més de 65 anys que de menysde 20, mentre que a les Pitiüses n’hi ha mésdel doble de menys de 20 que de més de 65.

Tenim, per tant, una població reduïda, queno ha crescut al ritme de la resta de les Pitiü-ses perquè ha patit un autèntic èxode rural, ique ha envellit notablement, tot i l’arribadade nous pobladors provinents, majoritària-ment, de l’estranger.

El poblament

El poblament des Amunts, és a dir, la formaen què es reparteix la població pel territori iel paisatge humà a què dóna lloc aquestrepartiment, també ha patit grans transfor-macions, especialment a la segona meitat

del segle XX. S’ha passat d’un territori ambuna població escampada de forma més omenys uniforme per tota la seua extensió aun territori on han aparegut alguns nuclis depoblació i, sobretot, grans buits demogràfics.

Sovent es comet l’error de considerar que elpaisatge actual des Amunts és una repre-sentació fidedigna de com devia ser el de totEivissa abans de l’arribada del turisme. Ambles xifres que hem donat més amunt aquestargument queda ben desmentit: hi ha moltamenys gent als espais rurals que fa centanys i, a més a més, molta de la gent que hiqueda no es dedica a les feines del camp. Laconseqüència és òbvia: als nostres dies hi hamoltes menys parcel·les cultivades que fauns decennis i, per tant, les extensions devegetació natural són molt més grans. Moltshabitatges s’han abandonat i enrunat i, encanvi, han aparegut nuclis de població allàon s’ha desenvolupat el turisme (Port deSant Miquel, Portinatx i sa Cala), al tempsque ha crescut moderadament el nucli deSant Joan de Labritja, centre administratiudel municipi del mateix nom.

Mapa d’usos del sòl.Font: Consell Insular d’Eivissa iFormentera


El

terr

itor

i i

la g

ent

41

Abans que el turisme començàs a provocarl’abandonament d’aquestes terres, el pobla-ment tradicional des Amunts era conformat,com a la resta de les Pitiüses, per tota unasèrie d’habitatges distribuïts regularmentper tot el territori, dins cadascuna de lesexplotacions agràries, molt sovent al límitentre les terres cultivades i el bosc. Aquestadispersió de les residències constitueix unade les característiques més singulars del pai-satge eivissenc i formenterer. Sembla quepodria ser d’una gran antiguitat, i respon,probablement, a la suma de tota una sèriede factors que anirien des de les característi-ques de l’orografia fins a l’organització

defensiva, passant per les disponibilitatsd’aigua i altres raons físiques i humanes. Toti les pressions exercides en diferents èpo-ques des del poder intentant que la poblacióvisqués concentrada en nuclis (durant lail·lustració, per exemple), la dispersió s’hamantingut, lligada a les explotacions agrà-ries, fins al canvi de model que ha suposatl’arribada del turisme.

Aquesta original forma de distribució de lapoblació també donà lloc a les seues pròpiesformes d’organització social que, al seu torn,tenen la seua traducció territorial. Així, la pri-mera forma d’identificació de qualsevol per-

sona és el nom de la seua casa, el seu nomfamiliar, que es transmet d’una generació ala següent, i que identifica tant les personescom l’habitatge que ocupen. Quan un grupde cases pròximes s’organitzaven per a fei-nes comunitàries (defensa, collites, construc-ció de temples...) o simplement per a actesfestius (ballades a pous o fonts), s’agrupavenper véndes (paraula que significa “torn defeina”). Aquest terme acabà per tenir unsentit de territori, i així nasqué el sistemad’organització territorial que ha perduratfins als nostres dies. En crear-se les parrò-quies, els temples acabaren per exercir unaforta influència social i el seu terme es con-verteix en “el poble”, i les véndes es reconver-teixen en les seues subdivisions.

Dins del territori des Amunts, les véndesnomés són oficials al terme municipal deSant Joan de Labritja, on s’estan recuperantper a usos quotidians i administratius (ca-

dastre, correus...). En canvi, no ho són, i estanen procés de desaparició, als termes munici-pals de Sant Antoni de Portmany i SantaEulària des Riu.

Les activitats econòmiques

Activitats tradicionals

El sistema de repartiment de la població id’organització territorial i social que s’hacomentat, anterior a l’arribada del turismede masses, implicava una gran identificacióde les persones amb la casa que habitavenperquè (entre d’altres raons) gran part de laseua vida es desenvolupava al seu interior o,si més no, a l’interior de les seues terres.

El sistema econòmic era familiar i marcada-ment autàrquic. Cada família, dins les seuesterres (o dins les terres que treballaven coma ‘mijorals’–parcers–), procurava obtenirgran part del que necessitaven. Així, elscamps es treballaven intensament, sem-brant-hi cereals i collint la fruita dels amet-llers, garrovers, figueres o oliveres. Es procu-rava reservar una part de l’aigua disponibleper a algun petit hortet que donàs hortalis-ses i alguna fruita dolça. Es feien llargs jor-nals al bosc, on s’hi obtenia llenya, carbó, calço pega. Els nens o els majors s’encarregavende cuidar el bestiar, per proveir-se de carn i,sobretot, de llet. La pesca, per als que vivienprop del mar, també podia ser un bon com-plement alimentari.

En no haver-hi cap desenvolupament urbà, atota l’àrea des Amunts no es trobaven altresactivitats, tret de les petites “botigues-cafè”de vora les esglésies o prop dels camins prin-cipals. Potser es donava també algun cas defeina més especialitzada, encara que serienpoc nombrosos: fusters, ferrers.

Activitats actuals

Després de l’arribada del turisme de masses,es trenca l’autarquia i es transformen com-pletament tots els processos productius.


El

terr

itor

i i

la g

ent

42

Forn de calç a sa Cala.Foto: Marià Marí

L’agricultura es va residualitzant progressiva-ment. Cada vegada el percentatge de pobla-ció que es dedica a les activitats primàries ésmenor, arribant a nivells pràcticament testi-monials. Moltes explotacions s’abandonen, imoltes passen a ser treballades a temps par-cial, que sol significar també l’abandona-ment a llarg termini (després de la primerageneració que no s’hi ha dedicat professio-nalment). La mitjana d’edat dels treballadorsdel camp també puja espectacularment.Amb tot, grans extensions continuen senttreballades o, com a mínim, no es deixenemboscar.

Cap als darrers anys del segle XX s’ha produïtun reviscolament de les activitats agràriescentrat en els cultius especialitzats. Enaquest camp cal destacar l’augment de pro-ducció de vi, a partir del plantament denoves vinyes, sobretot a la zona de SantMateu d’Albarca. Algunes empreses ja hancomençat a elaborar el vi de forma gairebéindustrial, embotellant-ne i procurant crearmarques que s’identifiquin amb la qualitat(com ara “vi de la terra”). Sembla que el futurde les activitats agràries al conjunt del campeivissenc haurà d’anar lligat, per força, a acti-

vitats d’aquest tipus, centrades en la promo-ció d’un producte autòcton i de qualitat.

La construcció i la promoció immobiliàriasón activitats que han viscut un extraordina-ri creixement les darreres dècades del segleXX, lligades a la pressió urbanitzadora i a lesfacilitats que han ofert els planejamentsurbanístics municipals. S’ha consumit moltterritori, i s’han fet malbé àrees gairebéparadisíaques, al temps que bona part delsbeneficis econòmics d’aquestes activitatssortien de la zona des Amunts, ja que, en


El

terr

itor

i i

la g

ent

43

Portinatx, principal nucli turístic des Amunts. Foto: Marià Marí

De les activitats tradicionals cal

destacar, actualment,l’especialització

en la vinya.A la fotografia,

verema a Sant Mateu.

Foto: Marià Marí

bona part dels casos, els beneficiaris hanestat empreses radicades fora d’aquestaàrea.

Les activitats turístiques, el motor de totaquest canvi, s’han localitzat als terrenysdeclarats en algun moment urbans de la cos-ta. Així han aparegut els nuclis bàsicamentturístics (acompanyats de segones residèn-cies) de Portinatx, Port de Sant Miquel i saCala de Sant Vicent. Altres nuclis, per fortuna,no han arribat a desenvolupar-se en tota l’ex-tensió que havia arribat a estar prevista, comna Xemena, Benirràs o Allà Dins. I algun puntha vist frustrat el seu desenvolupament coma infraestructura turística, de tal forma ques’ha pogut evitar la instal·lació d’un projectefaraònic: la urbanització Isla Blanca, as Mar-galló, que finalment s’ha convertit en una zo-na residencial després d’anys d’abandó. Elsintents de l’administració per racionalitzar elcreixement poden comportar, indirecta-ment, la necessitat de reconversió d’aquestsector cap a activitats més lligades a la res-

tauració i rehabilitació d’edificis.

No hi ha xifres al respecte de la quantitat deplaces hoteleres radicades as Amunts, ja queaquestes estadístiques tenen base munici-pal. Amb tot, es pot suposar que les 5.330places del municipi de Sant Joan de Labritja(juny de 2002) és una dada que no s’allunyamolt de la que deu correspondre al total desAmunts. D’aquestes places, 2.707 correspo-nen a hotels (8 de tres estrelles i 1 de cinc) i1.246 a apartaments.

És de destacar l’aparició als darrers anys dediversos establiments que pretenen oferiruna alternativa al turisme de sol i platja, im-mensament majoritari.

Xarxa viària

La connexió amb Vila es realitza mitjançantdos eixos: les carreteres de Vila-Sant Antoni ide Vila-Santa Eulària. La xarxa viària, d’es-


El

terr

itor

i i

la g

ent

44

Carretera de Portinatx. Foto: Marià Marí

tructura radial, es desenvolupa a través devies secundàries i terciàries. En general,aquesta xarxa de segon i tercer ordre pre-senta deficiències. En molts de casos, s’haportat a terme l’asfaltat de camins que hanprovocat la fragmentació de part del seuterritori.

La distància entre es Amunts i Vila, centreneuràlgic de l’illa i lloc on es troben pràctica-ment tots els serveis bàsics, no ha implicatuna millora de la qualitat del transport pú-blic i la comunicació. Aquest fet ha suposatun aïllament i, per tant, un perjudici de lesàrees rurals respecte dels nuclis urbans, i so-vent provoca una forta dependència delvehicle privat. També cal esmentar l’extensaxarxa de línies elèctriques i telefòniques quesolquen es Amunts i que degraden el seupaisatge.

Mapa urbanístic

(...)La marcada i creixent inquietud social, moti-vada per la ràpida i irreversible desnaturalit-zació d’una part del territori illenc, exigeixl’adopció de mesures legislatives que vinculinles polítiques territorials i urbanístiques delsòrgans executius de la Comunitat i dels muni-cipis, en ordre d’una protecció estable delsvalors naturals i paisatgístics d’uns territorisinsulars caracteritzats per la seua limitadasuperfície i per la fragilitat dels esmentatsvalors.

(...)Exposició de motius de la LEN

La zona des Amunts està caracteritzada perla preponderància de paisatges agraris tradi-cionals i grans masses forestals intactes.

Mapa de la Llei d’espaisnaturals (LEN).

Font: ConsellInsular d’Eivissa i

Formentera


El

terr

itor

i i

la g

ent

45

Afortunadament, l’orografia i ubicació de lazona, apartada dels principals nuclis urbansi turístics de l’illa i de les principals vies decomunicació i infraestructures com el port il’aeroport, l’han preservat de l’especulaciódurant els successius booms urbanístics queha patit Eivissa.

Majoritàriament, es Amunts mantenen, demoment, el paisatge tradicional, el mateixque apareix a les postals i als fulletons turís-tics i que ens serveix com a eina promocio-nal quan es vol captar el turisme de qualitat,aquell que fuig de la massificació.


El

terr

itor

i i

la g

ent

46

Esglésies de SantaAgnès de Corona(dalt) i Sant Mateud’Albarca (dreta).Fotos: Marià Marí


El

terr

itor

i i

la g

ent

47

Exemple d’atemptat paisatgístic. Habitatge unifamiliar construït al vessant d’un puig a Sant Joan de Labritja. Foto: Marià Marí


El

terr

itor

i i

la g

ent

48

La importància dels valors d’aquesta zona esreconeix ja als anys 80, amb la seua inclusióa tota una sèrie d’inventaris com a espai aprotegir per les normatives futures.

La comunitat autònoma aprovà, el 1991, l’a-nomenada Llei d’espais naturals que, mal-grat preveure plans de gestió del medi natu-ral que havien d’assegurar una proteccióefectiva de l’entorn en un termini curt detemps, mai s’arribaren a realitzar, deixantaquesta norma pràcticament buida de con-tingut. La seua modificació mitjançant la Llei9/99, canvià la matriu d’usos de sòl rústic iprohibí les noves edificacions a les àreesnaturals d’especial interès de la LEN. Ambaquesta modificació quedava urbanística-ment preservat bona part del territori desAmunts, però tampoc es preveien uns plansd’ús i gestió per a la promoció i manteni-ment de les activitats tradicionals. Actual-ment les institucions insulars i autonòmi-ques han aprovat una nova reforma de laLEN que, en principi, preveu que es puguireprendre l’ús urbanístic dels espais naturalsprotegits, la qual cosa suposa una importantpassa enrere a l’hora de poder garantir lapreservació efectiva d’aquesta zona, mésencara quan no es parla de plans d’usos o deprotecció del medi natural que impedeixinque aquests sòls es puguin considerar pràc-ticament urbanitzables amb més o menysdensitat edificatòria.

La Llei de directrius d’ordenació territorial,(DOT), aprovada pel Parlament balear l’any1999, amb l’objectiu de retallar el creixementurbanístic previst als plans municipals, jaobsolets (fets majoritàriament vint anys en-rere), i que preveien creixements urbanísticsdesmesurats, tingué també incidència sobreaquest territori.

Les principals normatives municipals aplica-bles as Amunts en l’actualitat són el plansgenerals d’ordenació urbana dels municipisde Sant Antoni de Portmany, Sant Joan deLabritja i, en menor mesura atesa la petita

extensió de territori inclosa, el de Santa Eulà-ria des Riu.

Al municipi de Sant Joan existeix una super-fície de sòl urbà de 135’75 ha. D’aquestes,11’3 ha pertanyen als nuclis de Sant Joan iSant Miquel.

Quant a sòl urbanitzable, les DOT desclassifi-caren la totalitat dels terrenys sense pla par-cial aprovat, és a dir, un total de 114’63 ha, laqual cosa suposa que mantenen la seuavigència un total de 76’47 ha de sòl urbanit-zable, que repartits entre sectors serien: naXemena (27’95 ha), Benirràs (15’53 ha) i AllàDins (32’99 ha).

Pel que fa al municipi de Sant Antoni dePortmany, l’únic sector de sòl urbanitzableinclòs a l’àmbit des Amunts, segons el PGOU,era el número 1 de Cala Salada, amb un totalde 10’70 ha, que va ser desclassificat per lesDOT en no tenir la tramitació finalitzada iestar afectat per l’anomenada àrea de pro-tecció territorial de costa (menys de 500 mdes de la ribera de la mar). Els nuclis urbansde Santa Agnès de Corona i Sant Mateu d’Al-barca estan classificats per la LEN com a àre-es d’assentament dins paisatge d’interès i espreveu un creixement màxim d’aquests d’un10%.

Malauradament, un tema del qual s’ha defer menció quan es parla d’urbanisme, és elde la indisciplina. De poca cosa serveix tenirinstruments d’ordenació territorial, siguinmés o menys encertats, si aquests no s’a-compleixen. Les infraccions urbanístiques ésdonen abundantment a tota l’illa, i esAmunts no en són una excepció. En qualse-vol cas, tot i les greus i sovent irreversiblesconseqüències, encara avui dia es continuasense emprendre mesures efectives de con-trol que garanteixin el restabliment de lalegalitat davant d’aquest fet. Així, les contí-nues agressions urbanístiques que pateixenes Amunts es van consolidant i multiplicantamb impunitat gairebé absoluta.

Documents

13 EL TERRITORI I LA GENT - GEN-GOB · evident de la intensa activitat de la Terra en aquella època i a les nostres latituds. És en aquests moments quan els rèptils evolucionen,