Embed Size (px)
Citation preview
11 mm
802
Éri
c Vu
illar
d
14 d
e ju
liol
TB
SEGELLCOL·LECCIÓ
Edicions 62Balancí
FORMAT TB Rústica amb solapestripa 15 x 23
CARACTERÍSTIQUES
IMPRESSIÓ 4/0
PLASTIFICAT mat
FAIXA
CORRECCIÓ: PRIMERES
DISSENY
REALITZACIÓ
EDICIÓ
CORRECCIÓ: SEGONES
DISSENY
REALITZACIÓ
INSTRUCCIONS ESPECIALS
PROVA DIGITAL
Vàlida com a prova de color excepte tintes directes, stampings, etc.
DISSENY
EDICIÓ
La presa de la Bastilla és un dels esdeveni-ments més cèlebres de tots els temps. En coneixem la història tal com va ser escrita pels notables, des de l’Hôtel de Ville, des del punt de vista dels qui no hi eren. 14 de juliol explica la història dels qui sí que hi eren, al carrer.
Tot comença amb una follia. El 28 d’abril de 1789 els obrers de la manufactura reial, ame-naçats amb una rebaixa dels salaris, saquegen la folie Titon. Passen menys de tres mesos. El matí del 14 de juliol, el poble de París s’aixeca, la Bastilla ha de tornar els diners xuclats. Una miríada d’avalotadors, homes i dones, encar-nen la revolta a còpia de petites heroïcitats, bocins de valentia prosaics: carretejar posts de fusta, estirar els canons sobre l’empedrat dels carrers, curar els ferits, animar els uns, vilipen-diar els altres, picar, encendre la pólvora...
Perquè és des de la multitud anònima des d’on s’entén l’aixecament d’un poble, Éric Vuillard desplega una narració col·lectiva composta per � gures singulars i ens ofereix un fresc magistral que fa reviure aquell gran dia. Un llibre brillant, ardent i inquietant en què els fets i la gent ordinària recuperen la seva bellesa tumultuosa.
«En una època en què el poble es busca, en què apareix de tant en tant en algunes places, potser no és inútil explicar com el poble va sorgir bruscament, i per primer cop, en l’escena del món.» Éric Vuillard
«Una novel·la fulgurant. Una lliçó de literatura i de moral política.» Bernard Pivot
«I la llum de Vuillard és haver aconseguit il·luminar allò que els focus no van il·luminar, la part d’humanitat que la història no registra.» Jordi Amat, Culturas
Éric Vuillard14 de juliol
152 mm
230
mm
9 7 8 8 4 2 9 7 7 7 5 0 5
PVP 17,90 € 10233128
Éric Vuillard (Lió, 1968) és escriptor i cineas-ta. Ha realitzat dos � lms, L’homme qui marche i Mateo Falcone. És autor de Conquistadors, que va obtenir el Prix Ignatius J. Reilly. També ha meres-cut el premi Franz-Hessel 2012 i el Valery-Lar-baud 2013 per La bataille d’Occident i Congo, el premi Joseph-Kessel 2015 per Tristesse de la terre, el premi Alexandre-Viallatte per 14 de juliol i el premi Goncourt 2017 per L’ordre del dia.
Disseny de la coberta: Planeta Art & DissenyImatge de la coberta: © detall de La llibertat guiant el poble (1830), d’Eugène Delacroix, Museu del Louvre, Département des Peintures, París. © Drets reservats.Fotogra� a de l’autor: © Joel Sagent / AFP / Getty Images
152 mm
Éric Vuillard14 de juliol
Traducció de Jordi Martín Lloret
«Una esplèndida combinació de narració amb voluntat literària, de reconstrucció
històrica a partir de detalls.» Josep M. Fonalleras, El Periódico
«Una de les tasques del nostre temps és alliberar-nos de
la memòria ortopèdica que ens impedeix comprendre la
història. Me’n fa adonar-me’n la lectura de L’ordre del dia.»
Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia
éric vuillard
14 de juliol
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62
Barcelona
14 de juliol (2018).indd 5 12/12/18 12:35
Títol original: 14 Juillet© Actes Sud, 2016
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editorqualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació
d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei.Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos,
www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragmentd’aquesta obra (www.conlicencia.com; 917021970 / 932720447).
Tots els drets reservats.
Amb el suport del Departament de Cultura
Primera edició: gener del 2019
Disseny de la col·lecció: Francesc Sala
© de la traducció: Jordi Martín Lloret, 2019
© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.Diagonal, 662-664. 08034 Barcelona
Fotocomposició: La Letra, S. L.Imprès a CPI (Barcelona)
dipòsit legal: b. 29.629-2018isbn: 978-84-297-7750-5
Amb la col·laboració del Departament de Cultura
Proa
Col·lecció Perfils
Primera edició: novembre del 2016
Segona edició: febrer del 2017
Tercera edició: març del 2017
Quarta edició: abril del 2017
Cinquena edició: maig del 2017
© Genís Sinca, 2016
Drets exclusius d’aquesta edició:Raval Edicions SLU, ProaDiagonal, 662-664
08034 Barcelonawww.proa.cat
ISBN: 978-84-7588-582-7
Dipòsit Legal: B. 24.628-2016
Composició: Víctor Igual, SLImpressió: Egedsa
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita
de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució,
comunicació pública o transformació d’aquesta obra,
que serà sotmesa a les sancions establertes per la
llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de
Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu
fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra
(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots
els drets reservats.
034-124873-EL CAVALLER FLOID.indd 6 18/5/17 10:58
14 de juliol (2018).indd 6 12/12/18 12:35
9
la folie titon
Una folie és una casa d’esbarjo, extravagància d’ar-quitecte, exageració principesca. El seu aspecte lleu-ger, delicat, i el llibertinatge de les llums a través de les innombrables finestres anuncien el regne burgès de la segona residència. Imita les vil·les de Palladio, és un Vitrubi per a empresari, un Alberti de senyo-ret. Però entre totes les folies que es van construir a França, a la Borgonya i al Bordelès, a prop de Mont-peller, a la vora del Loira, pavellons delirants, jardins coquets, amb les seves illes de magnòlies i les seves cavernes de molsa, on eixams d’ombrel·les es disper-sen per les avingudes, la folie Titon fou la que de debò feu forrolla a les darreries de l’Antic Règim. La seva glòria és la d’haver vist enlairar-se un mont-golfier amb dos homes a la barqueta, per primer cop en la història del món. El paper que embolicava el globus venia de la manufactura Réveillon, instal·lada
14 de juliol (2018).indd 9 12/12/18 12:35
10
a la folie Titon, al barri parisenc de Saint-Antoine. La seva segona glòria fou també l’última. El 23 d’abril de 1789, Jean-Baptiste Réveillon, propietari de la manufactura reial de papers pintats, s’adreça a l’as-semblea electoral del seu districte i demana una rebaixa dels salaris. Ell té més de tres-cents treba-lladors a la seva fàbrica, a la rue de Montreuil. En un moment de relaxació i de franquesa desconcertant, afirma que els obrers ja poden viure amb quinze sous al dia en comptes de vint, que alguns ja porten el rellotge a la butxaca i aviat seran més rics que ell. Réveillon és el rei del paper pintat, n’exporta a tot el món, però la competència és ferotge; ell voldria que la seva mà d’obra li costés més barata.
Maria Antonieta havia llançat la moda, va fer-ne recobrir les parets del seu tocador: amor estrenyent un colom sota un dosser floral, angelots tirant a l’arc, grotescos, pastorals, monades. I aquesta moda del paper pintat, sublimment pintat, plantilles, pinzells, s’havia estès per tot Europa; i fou llavors que, entre dues festes sumptuoses, fent-se bufar amb una mà delicada l’armilla arrugada de color de gerds i po-sant-se bé el fulard crema, Jean-Baptiste Réveillon va meditar seriosament, mentre la competència in-ternacional feia furor, la seva rebaixa salarial.
Però el poble tenia gana. El preu del forment havia pujat, el preu del blat havia pujat, tot era car.
14 de juliol (2018).indd 10 12/12/18 12:35
11
I vet aquí que Henriot, fabricant de salnitre, va fer el mateix anunci. Als suburbis van començar a re-mugar. Als vespres al cabaret, com se’n deia abans de la taverna, es reunien, cridaven, renegaven, es pre-nien la copeta preguntant-se fins quan podrien ar-ribar a final de mes. Tothom estava agitat, inquiet. La nit del 23 d’abril de 1789 va ser una llarga nit de discussions, de queixes i de còlera.
Faltava poc per a l’obertura dels estats generals, ajornats diverses vegades. La gent es va manifestar. Un dia, dos dies, debades. Réveillon i Henriot de-vien pensar que ja els passaria la febrada, que entre dos glops de vi barat, entre dos rosegons de pa ja se l’empassarien, la píndola, bé prou que calia!, i que al matí ben d’hora tornarien tots a agenollar-se da-vant les màquines i a pencar per viure; bé prou que cal viure!, no et pots passar la vida vociferant a la place de Grève. Però les protestes no es van aturar.
La fam feia estralls a França. La gent la dinyava. Les collites havien estat dolentes. Força famílies pidolaven per sobreviure. Pertot arreu s’assaltaven combois de gra, es pillaven graners, se saquejaven botigues. Es trencaven els vidres a pedrades, s’es-ventraven les botes a ganivetades. Hi havia hagut avalots de la fam a Besançon, a Dax, a Meaux, a Pontoise, a Cambray, a Montlhéry, a Rambouillet i a Amiens. Pertot arreu s’havien insultat els ma-
14 de juliol (2018).indd 11 12/12/18 12:35
12
gistrats, s’havien assetjat els seus palaus, s’havien ferit soldats. Era un poble de dones i nens, el que es rebel·lava. Un poble d’aturats, també. De sis-cents mil habitants, París tenia vuitanta mil ànimes sen-se feina ni recursos. Llavors es van agitar als tugu-ris, se’ls havia apartat dels debats i del vot de pre-paració dels estats generals, ja es veia que no se’n podia esperar gran cosa, que només ens deixarien el fred de l’hivern següent i la penúria; allò es de-cidiria entre gent de bé.
La tarda del 27 d’abril, una multitud va baixar des de Saint-Marcel, reclamant el pa a dos sous i cridant: «Mort als rics!». Davant l’Ajuntament, l’Hôtel de Ville, hi van portar dos maniquins, un per a Réveillon i l’altre per a Henriot; hi van calar foc. El cap de Réveillon es va cremar sota els fanals, el fum volava cap a les finestres, s’estavellava contra els fullatges. La gent plorava. Els magistrats s’estaven atemorits darrere les cortines. La cendra ja formava fang. Al voltant de la plaça les guàrdies franceses empunyaven les armes. Les dones els van cridar a la cara, les boques tortes en el llot de l’aire, que la gent no pot morir de fam. Els soldats les apartaven suau-ment, les animaven a tornar-se’n cap a casa. I llavors va començar tot. De primer es van llançar cap a la rue de la Cotte, on van arrasar la casa d’Henriot. Un cop esbotzada la gran porta, de tal manera que només
14 de juliol (2018).indd 12 12/12/18 12:35
13
en van quedar alguns fragments agafats a les polle-gueres de ferro, s’hi van abalançar tots a un sol crit. Les dones es van abocar cap a les cuines, arreplega-ven gra o farina amb les faldilles, els homes es mo-caven als tapissos, els nens pixaven a la gatzoneta sota les taules, la gentada circulava entre les cambres, bocabadada, fent rodar botes de vi, escapant-se del foc quan ja havia pres, escopint als retrats, sotsobrant, xipollejant en un luxe inaudit que es destruïa, nete-jant els calaixos, rastellant els armaris, el rebost, el celler. Però no n’hi va haver prou, amb això.
Sempre s’ha viscut en cases de tova i de posts, amb una cadira despallada, sense foc, rosegant pa dolent. Llavors la còlera puja tant com els salaris volen baixar. Durant el dia 28 l’avalot s’escampa. Acudeixen de tots els barris del voltant, des de l’altra riba del Sena. Pel camí arrepleguen els raiers, els captaires que dormen sota els ponts; i al vespre acon-segueixen forçar l’entrada de la folie Titon. És la revenja de la suor contra l’emparrat, la revenja del soldat escarràs contra els àngels galtuts. Vet aquí la folie, la folie Titon, allà on el treball es converteix en or, allà on la vida esgotada es transforma en llepolies, allà on la feina dels homes, quotidiana, penosa, allà on tota la brutícia, les malalties, el lladruc, els nens morts, les dents podrides, les grenyes, les durícies, les inquietuds de tota l’ànima, el mutisme espantós
14 de juliol (2018).indd 13 12/12/18 12:35
14
de la humanitat, totes les monotonies, les rutines mortificadores, les puces, la sarna, les mans rostides sobre les calderes, els ulls que espurnegen en l’om-bra, les penes, les esgarrinxades, el fastig de l’insom-ni, el fàstic de la patuleia bel·licosa, es converteixen en mel, en cants, en petits quadres.
La gentada corre pels jardins de la manufactura. S’atapeeixen entre els petits parterres verd clar, tra-vessen el riu de la Inclinació pel pontet de l’Estima abans de quedar atrapats entre els bosquets, dins del secret dels rics. Uns quants grups s’aturen al peu de la casa, sota la façana sublim, admirant frontons, balustrades, i experimentant ells també, per un ins-tant, una sensació de gràcia, d’equilibri, al·lucinats per l’ànsia de proporció i de simetria. Però l’ordre i la bellesa no aguanten gaire. La gentada sent una mena d’oi. L’encís ja no fa efecte, la majestuositat de la folie Titon es dilueix entre la grava del pati. Només queda la follia, la dels deliris de grandesa, amb el crani tot foradat.
Sí, sí, a can Réveillon tot es transmuta en luxe, teles, miralls, petits estris per pentinar-se, maqui-llar-se, arrissar-se els cabells per als amors gentils. Sí, tot es converteix en tot, el cordill en corda de cortines, el falçó en unes boniques tisores, les calces en bata, el pixum de rossí es transforma en renglera de flascons. Sí, aquí la mosca és una abella, pintada
14 de juliol (2018).indd 14 12/12/18 12:35
15
sobre la llinda, el pou és una font, la post corcada un marge, la torba llefiscosa un bonic parquet, l’es-peritat de cada dia una classe de piano, el sostre que degota es converteix en un altre pis, i una pila de barraques es metamorfosa en folie. Sí, era ben boni-ca, la folie Titon. Però ara els seus matalassos estaven a punt de deixar-hi les tripes de llana i les sabates estaven a punt de perdre-hi els talons.
En una llampada, una multitud d’homes va acon-seguir, a través d’una mussolina de teranyines, arren-car de les entranyes de la terra unes quantes ampolles. Era el nèctar de les Llums, sortit de la tina de Mon-tesquieu. Van trencar els brocs de vidre sobre els esglaons del palau i van beure, d’un glop, els vins més nobles, ensangonant-se la cara. Que bons que eren!, no hi ha res millor que fotre’s d’una tirada un vi de mil lliures, mamar a raig un château margaux. Amb el gasòmetre ben ple, es van aixecar amb sabates de balancí, el cervell en escabetx, desarborats, portant ulleres de pell de llonganissa i atonyinant-se com bèsties. El producte furtat del treball s’ha de malba-ratar, la seva delicadesa s’ha d’esclafar, perquè cal que tot brilli i que tot desaparegui.
El 28 d’abril de 1789 la revolució va començar així: van pillar la bella residència, van esmicolar els vidres, van arrencar els dossers dels llits, van esgar-rapar les tapisseries de les parets. Tot fou trencat,
14 de juliol (2018).indd 15 12/12/18 12:35
16
destruït. Van abatre els arbres; van aixecar tres fo-gueres immenses al jardí. Milers d’homes, dones i nens van saquejar el palau. Volien fer cantar els sa-lamons, volien ballar entre els vels, però sobretot desitjaven saber fins on es pot arribar, el que pot fer una multitud tan nombrosa. A fora hi havia una massa de trenta mil curiosos. Però van desarmats, només porten bastons i llambordes. I llavors arriben els gendarmes. La gernació llança una calamarsada d’insults i de xiulades. De les teulades plouen pedres i pissarra. Desempedren la rue de Montreuil. Quin gust, lapidar els agutzils! Si no es pot fer això no hi ha llibertat que valgui. La cavalleria avança contra la multitud; la gent recula esquitxada per les baves dels cavalls, davant dels sabres que brillen. Llavors els soldats carreguen els fusells i disparen. Una pri-mera salva mata molta gent, la multitud llisca contra les parets, s’arracona on pot; llancen teules, criden. Però els fusells es tornen a carregar: foc a voluntat! Desenes de morts cobreixen el carrer. Llavors la gent es dispersa. Corren, s’atropellen, la gran bugada sota l’afany del cel. Les dones criden als soldats que no matin, que tinguin pietat! Tornen a esclatar els trets, els morts s’amunteguen, els cavallers recorren els carrers, punxant l’esquena dels que fugen. Es parla de més de tres-cents morts i d’altres tants ferits. Els cadàvers es van llançar als jardins dels voltants, en
14 de juliol (2018).indd 16 12/12/18 12:35
17
carros de fems, amuntegats. També hi va haver uns quants penjats. Després van marcar amb ferro roent els avalotadors i els van enviar a les galeres. I diuen que, a part del 10 d’agost de 1792, aquell va ser el dia més sagnant de la Revolució.
14 de juliol (2018).indd 17 12/12/18 12:35
