2006, Llibre blanc de la professió periodística

Llibre blanc de la professió periodística

a Catalunya

1Col·lecció Lexikon

Llibre blanc

periodística aCatalunya

Col·legi de Periodistes de Catalunya

de la professió

El Llibre blanc de la professió periodística aCatalunya és una iniciativa del Col·legi dePeriodistes per poder disposar d’una aproxima-ció acurada a la realitat actual del periodisme idels mitjans de comunicació al nostre país.Pretén convertir-se en una guia per a futuresreflexions sobre cap on s’ha d’encaminar la pro-fessió i com ha d’assumir els nombrosos reptes de futur plantejats.Així,s’hi analitzen aspectescabdals com les condicions sociolaborals dels professionals del periodisme; l’impacte de lesnoves tecnologies o les discriminacions i les pressions dels professionals a l’hora de desenvo-lupar la tasca diària.Aquest Llibre Blanc,doncs,sorgeix amb la voluntat de plasmar el present delperiodisme a Catalunya,alhora que esdevenirbrúixola i guia de futur.

Equips de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Recerca quantitativa prèvia (Juliol 2004)

Direcció: Dr.Pere SolerSotsdirecció: Dr.David RocaEquip de redacció i anàlisi de dades:Dr.David Roca,Dr.Pere Soler,Heribert Araujo,Jorge Fernández de AramburoEstadística i informàtica: Marc AjenjoCoordinació de l’equip d’investigadors:Betsaida FernándezEquip d’investigadors i treball de camp:Eduardo Bayo,Cristina Fernández,Noelia García,Arnau Peidró,Anna RoldánAjudants de redacció i gràfics:Irina Arabia,Marc Bagué,Miriam Buireu,Sandra Güell,Anna Lorente,Núria López.

Recerca qualitativa prèvia(Juliol 2004)

Direcció: Dr.Jaume SorianoInvestigadors i coautors de l’informe de recerca:Maria José Cantón,Dra.Mercè Díez,DaríoGiménez,Dr.Jaume Soriano

Elaboració del resum a partir de les dues recerques:Montse Puig

Disseny:Jordi CasasCorrecció lingüística:Entitat Autònoma del DiariOficial i de Publicacions (EADOP)Maquetació:Vània RosellGràfics:Helena BatetImpressió:Grup 3,s.l.Edició:Generalitat de Catalunya.Departament de PresidènciaD.leg.B.28.911-06ISBN: 84-393-7092-X

Capítol 1

Dades personals

Capítol 2

Condicions sociolaborals

Capítol 3

La percepció de les condicions laborals dels i de les periodistes

Capítol 4

Credibilitat dels diferents mitjans

Capítol 5

Identitat professional

Capítol 6

Normes ètiques i codi deontològic

Capítol 7

Condicionants en la pràctica periodística

Capítol 8

Tecnologia

Capítol 9

Les dones a la professió

Capítol 10

Línies de recerca que cal potenciar

Annexos

Bibliografia

15

23

45

67

79

93

107

125

147

169

173

190

Continguts

resentar el llibre que teniu a les mans,el Llibre blanc dela professió periodística a Catalunya,és per a mi una doble satisfac-ció.En primer lloc,perquè inaugura una nova col·lecció amb la qualvolem posar a l’abast dels estudiosos,dels periodistes,dels empresa-ris del sector i, en general, de totes les persones interessades, docu-ments que contribueixin a conèixer i entendre millor el present i elfutur dels mitjans de comunicació.

El segon motiu de satisfacció és més personal i va lligat a la mevaactivitat professional just abans d’assumir la titularitat de la Se-cretaria de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.En aquellsmoments, durant dos anys i escaig, vaig formar part de la junta delCol·legi de Periodistes de Catalunya que va impulsar precisamentl’elaboració d’aquest estudi. Per això, i per la meva vinculació a laUniversitat Autònoma de Barcelona, vaig viure de manera moltdirecta els inicis del projecte del Llibre blanc.

En les pàgines que segueixen, Joan Brunet i Núria Ribó signen elstextos de presentació d’aquest document, que ens aporta dadesvaluoses sobre la realitat del periodisme i dels periodistes catalansd’avui dia. Per tant, m’estalvio els comentaris que ells dos, amb unconeixement més directe dels continguts,han redactat a tall de prò-leg. Només vull posar de relleu que, per a la Secretaria de Comu-nicació, és un honor estrenar aquesta col·lecció amb un document

P

del Col·legi de Periodistes, que crec que ha tingut i ha de continuartenint un paper clau en el foment del periodisme professional,inde-pendent, democràtic i català. És, en definitiva, una peça necessàriadel sistema institucional de què ens hem dotat per garantir lademocràcia i la llibertat d’expressió en el camp dels mitjans decomunicació.

Hem posat el nom de Lexikon a la col·lecció perquè té reminiscèn-cies lligades al periodisme. Lexikon significa “diccionari” i és unaparaula alemanya, com Gutenberg, que també era alemany. Peròsobretot era la màquina d’escriure que inundava les redaccions enl’època de la Transició democràtica,quan van néixer molts dels mit-jans que configuren el panorama actual del sector: la premsa encatalà, la premsa comarcal, les primeres ràdios i televisions locals...Les Lexikon eren només una eina que les noves tecnologies van es-combrar de les redaccions, però els diaris, ràdios i televisions d’a-quella generació formen part del nostre patrimoni present i futur.

Doncs aquesta col·lecció també vol ser una eina, una eina de divul-gació que s’adapti a les necessitats de cada moment. Els títols espublicaran en català i en altres idiomes sempre que sigui oportú,amb l’objectiu d’ampliar la difusió dels documents més enllà delspaïsos de parla catalana. I en doble format: físic, com els llibres desempre, i en format de llibre electrònic, és a dir, digital, com els lli-bres del futur.

Enric MarínBarcelona,juny de 2006

e tant en tant convé que tots els col·lectius hu-mans organitzats s’aturin una estona a exercitar la reflexió,una deles“arts”més nobles i proNtoses. Convé reflexionar sobre el passat,el present i el futur. Convé repensar allò que s’està fent i com s’estàfent. Sols així s’encaren amb eNcàcia els reptes i els canvis, a vega-des de vertigen,que afecten els diversos sectors de la societat.

Les professions, òbviament, no queden al marge d’aquesta necessi-tat de reflexionar, i quan ens trobem davant una activitat com elperiodisme i la comunicació, que, per la seva pròpia naturalesa,adquireix cada dia cotes més altes de responsabilitat social,la refle-xió deixa de ser només útil per convertir-se en imprescindible i exi-gible des de tots els punts de vista.

Probablement els periodistes i les periodistes encara reflexionempoc,tenint en compte l’elevat impacte social de la nostra feina,que,a més, amb les noves tecnologies i la globalització mediàtica crei-xent,augmenta dia a dia a gran velocitat.Sí que reflexionem en jor-nades,debats,congressos..., i quan ho fem constatem que hi ha méspreocupació per la manera com exercim la feina d’informar. Peròtambé és veritat que els ritmes de treball d’una professió com lanostra ens allunyen sovint de la necessària disponibilitat i distàn-cia per afrontar, tant com caldria, la permanent reflexió a l’entornde com fem les coses.

D

A vegades necessitaríem més eines. I avui el Col·legi de Periodistesde Catalunya en posa una de nova a l’abast de la professió i del con-junt de la societat: el Llibre blanc que teniu a les mans. És el fruitd’un ampli conjunt d’enquestes als diversos segments de la profes-sió: per edat, sexe, territori, àmbit professional, especialitat, lloc detreball... I recull també la reflexió en profunditat de la qual parlà-vem abans, d’un grup de professionals. L’equip de recerca els vademanar que s’entretinguessin una llarga estona pensant, analit-zant i suggerint. Des de la Junta de Govern del Col·legi estem con-vençuts que,en uns moments en què la professió periodística inten-ta respondre a tants interrogants que ens plantejem i ens plante-gen, aquest Llibre blanc que posem a la vostra disposició es conver-tirà en una eina addicional.No pas l’única,però sí molt important,per ajudar-nos a repensar el periodisme i els mitjans de comunica-ció en els inicis del segle XXI.

Per acabar, vull donar les gràcies més sinceres a tots els qui han fetpossible el Llibre blanc: als companys i companyes que hi han col·laboratcontestant enquestes o atenent entrevistes;a la comissió de treballimpulsada des de la Junta,i que va programar i fer el seguiment delprojecte.Agraïment a tots els seus membres i, en especial, a la sevapresidenta, la companya Núria Ribó,pel seu gran interès i esforç.Ala facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB per haver cre-gut des d’un bon començament en la idea del Llibre i per haver-seofert a desenvolupar les recerques corresponents quan era degà dela Facultat el doctor Marcial Murciano.I,lògicament,als dos equipsque dugueren a terme, amb tanta cura i professionalitat, els apar-tats quantitatiu i qualitatiu del treball que han conduït,Nnalment,alLlibre blanc.Gràcies a tots i a totes per la vostra feina.

Joan Brunet i MauriDegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya (2004–2005)

elaboració del Llibre blanc de la professió perio-dística a Catalunya –el primer que ens consta que existeix a Eu-ropa en aquest àmbit– ha seguit un llarg procés Nns a arribar aldocument que teniu a les mans.El resultat Nnal permet,doncs,dis-posar d’una aproximació acurada a la realitat del periodisme i delseu exercici a Catalunya. I d’una guia per a futures reflexions idebats sobre cap a on s’ha d’encaminar la professió i amb quin es-perit s’han d’entomar els moltíssims reptes plantejats.

Iniciat per encàrrec de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistespresidida aleshores per Montserrat Minobis, una comissió de tre-ball oberta a la participació dels companys i companyes interes-sats, que n’arribà a aplegar gairebé una vintena, va establir objec-tius a assolir, interrogants a respondre, inquietuds a reflectir iaspectes prioritaris de la reflexió. Es dugueren a terme nombrosesconsultes i, Nnalment, l’execució del treball de recerca fou encarre-gat a un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona, dirigitpels doctors Pere Soler i Jaume Soriano i amb el suport del deganatdel doctor Marcial Murciano de la facultat de Ciències de la Comu-nicació. D’aquell encàrrec en sorgiren dues radiograNes: una decaire quantitatiu a partir d’una mostra de 420 enquestes persona-litzades i una altra de qualitativa fruit d’una selecció de 30 entre-vistes en profunditat.Ambdues radiograNes ens mostraren ja unconjunt de trets bàsics que,des del Col·legi,agrupàrem en 38 ítems,alguns dels quals –a tall d’exemple– són els següents: una gran

L’

majoria del col·lectiu de periodistes tenen estudis de grau superior(principalment de Periodisme). La ideologia política dominant delcol·lectiu és de centreesquerra i esquerra. Una gran part treballaactualment (11% d’atur). Gairebé la meitat treballa en premsaescrita i una quarta part en mitjans audiovisuals. Cal destacar latendència creixent que els periodistes treballin en gabinets decomunicació (un 12%). Una quarta part creu que la seva categoriaprofessional no es correspon amb el lloc que ocupen. La feina no ésestable per a una quarta part dels enquestats. El principal proble-ma de la professió és la precarietat laboral.Més de la meitat creuque hi ha menys llibertat d’acció que fa deu anys.També creuen queel futur serà pitjor que ara. Els mitjans amb més credibilitat són lapremsa diària, la premsa especialitzada i la ràdio. La gran majoriade professionals està d’acord que hi ha discriminació de la dona,sobretot pel que fa als salaris. Quasi tothom defensa l’existènciad’un organisme de seguiment del Codi Deontològic.

El Llibre blanc,que ara es posa a disposició dels i de les professionalsi del conjunt de la societat en general, és un resum que inclou lesdues radiograNes esmentades. Ha estat possible gràcies a la tascadesenvolupada per la periodista i membre de la comissió de treballMontse Puig.Reflexions i conclusions per part dels responsables dela recerca, aportacions directes de les persones entrevistades i unaàmplia plasmació gràNca dels resultats a partir de quadres i taulesintegren el cos central del Llibre, al qual s’adjunten diversos anne-xos amb bibliograNa, entitats professionals, mapa d’estudis univer-sitaris, realitat del Col·legi de Periodistes i altres documents d’in-dubtable interès professional i social.

La trama central del Llibre conté els apartats temàtics del treballde recerca que poden ser de caràcter més social i no només d’interèsper a les persones,col·lectius i institucions relacionats directamentamb el periodisme i els mitjans de comunicació.Hi trobareu,doncs,les característiques fonamentals del perNl dels i de les periodistescatalans en aquests inicis del segle XXI, el mapa territorial, la sevasituació familiar i els estudis que tenen.També les condicions socio-laborals en les quals exerceixen la professió i la percepció que tenensobre aquestes condicions. Igualment, s’hi reflecteix el grau de cre-dibilitat dels diversos mitjans de comunicació.Un altre capítol ana-litza la identitat professional, tant pel que fa a cada individu que

exerceix la professió, com a la identitat col·lectiva. Les normes èti-ques, els valors, l’objectivitat i la independència i el Codi Deontolò-gic conformen un altre dels apartats.Especial rellevància té el capí-tol dedicat a la percepció que els mateixos periodistes tenen del conjunt de condicionants que afecten la pràctica habitual de la pro-fessió. L’impacte de les noves tecnologies, els reptes de canvi que originen, l’immens ventall de possibilitats de futur que obren enl’horitzó professional i, també, les pors que generen, protagonitzenun altre dels capítols. Mentre que el paper de les dones en la pro-fessió i l’impacte de la tasca professional diària en els hàbits i rela-cions familiars clouen els apartats del nucli central del Llibre Blanc.

Tothom que hi ha intervingut en algun moment de la seva gestacióespera que el Llibre blanc es converteixi en una brúixola per marcaralgunes directrius sobre el futur de la professió. Una guia canviant,modi,cable i oberta sempre a tot allò que aporti elements nous peraconseguir un periodisme cada cop més conscient i més alerta a lesnecessitats de la societat que els i les periodistes servim.

Núria RibóPresidenta de la Comissió del Llibre Blanc del Col·legi de Periodistes de Catalunya (2001–2005)

Dades personals

1

16 Llibre blanc de la professió periodística a Catalunya

Gairebé un 63% de la professió pertany al sexe masculí

Taula i gràNc 1.1.

La professió periodística encara està majoritàriament ocupada pel gèneremasculí,en un 62,9% dels casos,mentre que poc més d’una tercera part sóndones,un 37,1%.Aquest repartiment és diferent segons els mitjans,més equi-librat entre homes i dones en ràdio i televisió i menys en la premsa diària.

El sexe dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

%

Vàlids Home 264 62,9 62,9 62,9Dona 156 37,1 37,1 100,0

Total 420 100,0 100,0

% và

lid

% ac

umul

at

El Sexe dels/de les periodistes

37,1%Dona

62,9%Home

17Dades personals

Un 66% de la professió té entre 25 i 44 anys

Taula i gràNc 1.2.

Al nostre país la professió periodística té una mitjana d’edat molt jove,ja queal voltant del 70% dels i de les professionals tenen menys de 45 anys.La franjaon trobem més professionals és la compresa entre els 35 i 44 anys,fet que s’ex-plica per la situació històrica del mercat i del país:es tracta de persones quevan començar en la professió quan ja s’havien regularitzat els nous estudis deperiodisme a l’inici de la dècada dels setanta.L’altre factor que hi incideixés l’assoliment –després de la dictadura franquista– dels drets individuals icol·lectius,inclosa la llibertat d’expressió al nostre país a la meitat dels anysvuitanta.L’enquesta observa que els i les periodistes de més de 55 anys no arri-ben al 10%.

L’edat dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Edat

%

Vàlids 18-24 anys 7 1,7 1,7 1,725-34 anys 118 28,1 28,1 29,835-44 anys 160 38,1 38,1 67,945-54 anys 95 22,6 22,6 90,655-64 anys 30 7,1 7,1 97,6Més de 65 anys 10 2,4 2,4 100,0

Total 420 100,0 100,0

% và

lid

% ac

umul

at

L’edat dels/de les periodistes

1,7%

40

35

30

25

20

15

10

5

18-24

28,1%

25-34

38,1%

35-44

22,6%

45-54

7,1%

55-64

2,4%

Més de 65


Més d’un 80% de professionals resideixen a la demarcació de Barcelona

Un total del 81% dels/de les periodistes catalans/es tenen com a residència Barce-lona ciutat i municipis de la seva província.Aquesta dada respon a la realitatempresarial i poblacional del territori català,ja que és a Barcelona on es concentrala major part de l’activitat empresarial i periodística,i on es produeix,també,elvolum més gran de notícies.Aquest fet no és aïllat,ja que també passa en el mercatpublicitari, on el 90% de les empreses es concentren a Barcelona.

Taula i gràNc 1.3.

El municipi de residència dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Mun

icip

i de

resi

dènc

ia

%

Vàlids Barcelona ciutat 193 46,0 46,0 46,0Barcelona província 147 35,0 35,0 81,0Girona ciutat 6 1,4 1,4 82,4Girona província 24 5,7 5,7 88,1Lleida ciutat 8 1,9 1,9 90,0Lleida província 4 1,0 1,0 90,0Tarragona ciutat 7 1,7 1,7 92,6Tarragona província 19 4,5 4,5 97,1Fora de Catalunya 12 2,9 2,9 100,0

Total 420 100,0 100,0

% và

lid

% ac

umul

at

El municipi de residència dels/de les periodistes

2,9%Fora de Catalunya

4,5%Tarragona província

1,7%Tarragona ciutat

1%Lleida província

1,9%Lleida ciutat

5,7%Girona província

1,4%Girona ciutat

35%Barcelona província

46%Barcelona ciutat

10 20 30 40

19Dades personals

Més de la meitat de la professió està casat/da

Taula i gràNc 1.4.

Quasi un 60% dels/de les periodistes estan casats/des o aparellats/des. El col·lectiumés important dels que no tenen parella és el dels/de les solters/es, que arriba Nns al34%.

Els fills i filles dels/de les periodistes

El fet que la professió periodística sigui relativament jove i que la tendència social aestar solter/a com a estil de vida s’hagi consolidat a la nostra societat (el nombre desolters/es de Nns a 30 anys ha passat durant la darrera dècada del 20% al 56%) escorrespon amb la dada següent: més de la meitat de periodistes no tenen Nlls/es.Podríem interpretar, doncs, d’aquells que estan o han estat casats o apare-llats (65,5%) que la gran majoria són pares o mares.

L’estat civil dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Esta

t civ

il

%

Vàlids Solter/a 143 34,0 34,3 34,3Casat/da 228 54,3 54,7 89,0Aparellat/da 15 3,6 3,6 92,6Separat/da, Divorciat/da 27 6,4 6,5 99,0Vidu/vídua 4 1,0 1,0 100,0

Total 417 99,3 100,0

Perduts No contesta 3 0,7

Total 420 100,0

% và

lid

% ac

umul

at

L’estat civil dels/de les periodistes

34,3%

60

50

40

30

20

10

Solter/a

54,7%

Casat/a

3,6%

Aparellat/da

6,5%

Separat/daDivorciat/da

1%Vidu/vídua


Més d’un 80% de periodistes tenen estudis de grau superior

Taula i gràNc 1.5.

La gran majoria de les persones enquestades tenen un nivell d’estudis de grauuniversitari (87,4%).D’aquestes, el 82,4% ostenten una titulació università-ria de grau superior i un 5% de grau mitjà,dades que indiquen un nivell de for-mació i professionalització de la professió de/de les periodistes força elevat.

El nivell d’estudis dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Niv

ell

d’es

tudi

s

%

Vàlids Estudis primaris, EGB i FP1 8 1,9 1,9 1,9BUP, COU, FP2 45 10,7 10,7 12,6Universitaris de grau mitjà 21 5,0 5,0 17,6Universitaris de grau superior 346 82,4 82,4 100,0

Total 420 100,0 100,0

% và

lid

% ac

umul

at

El nivell d’estudis dels/de les periodistes

1,9%

100

80

60

40

20

Estudisprimaris,EGB i FP1

10,7%

BUP, COU, FP2

5%Universitaris

de grau mitjà

82,4%

Universitarisde grau superior

21Dades personals

La titulació en periodisme és àmpliament majoritària

Taula i gràNc 1.6.

De la població que ha contestat l’enquesta i que aNrma que té títols universi-taris,la gran majoria (82,9%) està llicenciada en Periodisme o Ciències de laInformació, la carrera especialitzada per desenvolupar la tasca de periodista.Un5,3%,a més de ser periodistes,han assolit alguna altra titulació universitària de graumitjà o superior.

Aquestes dades responen a la consolidació del periodisme com a disciplinauniversitària i al fet que estudiar aquesta carrera sembla el camí adequat peraccedir a la professió.Tot i així,un 16,9% manifesten haver cursat una altratitulació universitària,en bona part carreres de lletres molt lligades a la crea-ció literària i periodística.

Titulació universitària dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Titu

laci

óun

iver

sitè

ria

%

Vàlids Periodisme / Ciències de la Informació 280 76,3 77,6 77,6Periodisme i una altra 19 5,2 5,3 82,8Altres titulacions 62 16,9 17,2 100,0

Total 361 98,4 100,0


Total 367 100,0

Nota: Només per als que tenen un títol universitari: n=367

% và

lid

% ac

umul

at

Titulació universitària dels/de les periodistes

17,2%Altres titulacions 77,6%

Periodisme/Ciències de la Informació 5,3%

Periodismei una altra


2


Més de la meitat dels /de les periodistes enquestats tenen uns ingressos superiors als 21.000 euros l’any

Taula i gràNc 2.1.

Més de la meitat dels/de les periodistes enquestats (58,8%) tenen uns ingres-sos de més de 21.000 euros l’any, és a dir, almenys 1.750 euros bruts al mes.Aquests professionals es divideixen en dues meitats gairebé iguals pel que faals seus ingressos:un 30,3% cobren entre 30.000 i 84.000 euros /any, mentreque els altres,un 27%, perceben entre 21.000 i 30.000 euros l’any.Només un1,5% guanyen més de 84.000 euros bruts a l’any.

El nivell d’ingressos bruts regulars anuals dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Niv

ell

d’in

gres

sos

brut

s anu

als

%

Vàlids Menys de 6.000 euros 7 1,7 2,1 2,16.001-12.000 euros 24 5,7 7,3 9,412.001-15.000 euros 41 9,8 12,4 21,815.001-21.000 euros 64 15,2 19,4 41,221.001-30.000 euros 89 21,2 27,0 68,230.001-84.000 euros 100 21,2 30,3 98,5Més de 84.001 euros 5 1,2 1,5 100,0

Total 330 78,6 100,0


Total 420 100,0

% và

lid

% ac

umul

at

El nivell d’ingressos bruts regulars anuals dels/de les periodistes

1,5%Més de 84.001 euros

30,3%30.001-84.000 euros

27%21.001-30.000 euros

19,4%15.001-21.000 euros

12,4%12.001-15.000 euros

7,3%6.001-12.000 euros

2,1%Menys de 6.000 euros

10 20 30 40

25Condicions sociolaborals

D’altra banda, els inicis de la professió no semblen fàcils,ja que 2 de cada 10 periodistes (21,8%) no arriben a tenir uns ingressos bruts de més de 15.000euros l’any,uns 1.250 euros bruts al mes.I en aquesta franja trobem encara un 2% de periodistes que no reben ni 6.000 euros a l’any, encara que no podemsaber si només es tracta de col·laboradors o realment són professionals malpagats.

Finalment, és destacable mencionar el fet que un 21,4% de les personesenquestades no van voler respondre a aquesta pregunta.

Factors determinants

És evident que la professionalització és un factor clau que ha contribuït nonomés a digniNcar els emoluments que perceben els i les periodistes, sinó adigniNcar el conjunt d’aspectes que afecten la regulació laboral i la coberturasocial del col·lectiu.

Les situacions de precarietat en què era necessari compaginar diverses feinesper subsistir,Nns i tot compaginar l’activitat periodística amb altres dedicacions,era molt freqüent en el periodisme dels anys quaranta i cinquanta. Aquestasituació va començar a canviar,d’una banda,amb la formalització de l’accés ala professió mitjançant l’aparició d’uns estudis especíNcs i reglats,i també per-què el panorama social i polític de la Transició afavoriria el sorgiment d’inicia-tives empresarials prou sòlides que no es podien sostenir amb redaccions inte-grades per periodistes a temps parcial.

A banda dels casos excepcionals de poques Ngures que poden arribar a cobrarquantitats desorbitades,el comú dels i de les periodistes perceben sous equipa-rables als de moltes altres professions.Com veurem més endavant, s’observentambé alguns factors que semblen determinants en la percepció de sous inferiors.

L’edat n’és un.De la mateixa manera que passa en altres professions,els i lesjoves periodistes estan sotmesos en major mesura a la precarietat laboral isalarial.La voluntat d’obrir-se pas en la professió els fa estar sovint disposatsa treballar per pocs diners o Nns i tot sense cobrar.

En el sondeig fet per Canel i altres,1 1/7 de cada 10 joves de 26 a 30 anys cobra-ven menys de 200.000 pessetes al mes.I a la franja de menors de 25 anys,el31,6% no arribava ni a les 80.000.

1.Canel,M.José,i altres:2000,Periodistas al descubierto,pàgs.44-45.CIS.Madrid.


L’altre factor que és determinant en els salaris és l’àmbit del mitjà per al quales treballa. Entre els mitjans d’abast estatal i els d’abast regional, Canel ialtres2 calculaven una diferència aproximada de 70.000 pessetes mensuals.L’aparició de grans grups especialitzats en premsa regional dibuixa unatendència a escurçar aquestes diferències salarials. El fenomen observat aCatalunya és que tendeixen a cobrar més els i les periodistes que treballen enmitjans d’àmbit català amb seu a Barcelona ciutat, que els de comarques.

Hi ha altres condicionants que determinen els sous i que tenen a veure amb elmitjà on es treballa.D’una banda cal tenir en compte la propietat del mitjà:elstreballadors dels mitjans públics estan més ben pagats que els dels privats,amb unes diferències al voltant de les 90.000 pessetes, segons càlculs de Caneli altres.3 I dins dels privats, a més, hi ha també una diferència entre els mitjansque pertanyen o no a una cadena (aquests últims són els que presenten lespitjors condicions salarials).

D’altra banda, segons els tipus de mitjà, s’observa que els treballadors més benremunerats són els de la televisió, seguits pels de la ràdio i després pels de lapremsa escrita.

Pel que fa a la variable sexe, recordem que en diversos sondeigs duts a termesobre la professió a Catalunya s’ha posat en evidència com una constant que lesdones periodistes tendeixen a situar-se en les escales salarials més baixes de laprofessió.Algunes de les raons són el fet que les dones periodistes són mésjoves que els seus col·legues i que accedeixen en menor mesura a càrrecsdirectius (dos factors determinants amb relació als salaris).

Com a observació general cal tenir en compte que ens hem referit als ingressosd’un 79% de les persones enquestades.Es pot tenir la sensació que hi ha un58,8% de professionals ben pagats o raonablement ben pagats, al costat d’un39,1% de mitjanament retribuïts. Però abans de treure conclusions massaoptimistes, cal pensar en aquest 2,1% per sota dels 6.000 euros l’any i en el 21,4 % que no van contestar aquest apartat de l’enquesta.

Anàlisi qualitativa

Els resultats de l’enquesta realitzada per a aquest Llibre blancens ofereixen unpanorama acceptable de les condicions laborals, amb gairebé un 70% de lespersones enquestades que tenen contracte indeNnit. Com ja hem dit més

2.Op. cit.pàg.45.

3.Op. cit.pàg.46.


amunt, l’interval d’ingressos bruts anuals va dels 30.000 euros, Nns als 84.000euros i gairebé un 60% de professionals guanya més de 21.000 euros brutsanuals. Prop del 43% tenen expectatives de promoció. També és rellevantl’aNrmació del 63% de les persones enquestades que declaren no trobar-se ensituació de precarietat laboral.Però aquest fet contrasta amb els resultats dela resposta a la pregunta de quin és el principal problema que té actualment laprofessió,ja que prop d’un 37% responen,precisament,que és la precarietatlaboral.

En les entrevistes s’ha volgut aprofundir en aquesta contradicció intentantsaber allò que els i les professionals entenen per condicions laborals, peròabans cal fer un breu repàs històric d’aquestes condicions i veure com la preca-rietat laboral ha estat objecte de lluita i de preocupació en els últims trentaanys dins el col·lectiu professional.

Les condicions de treball dels i de les periodistes han estat tradicionalmentobjecte d’atenció dels col·lectius professionals i de les trobades que els hanaplegat al llarg dels darrers trenta anys. Des del I Congrés de PeriodistesCatalans,celebrat l’any 1978, la relació laboral dels i de les periodistes amb lesempreses de comunicació ha estat motiu de debat i preocupació creixent.Unsigne evident d’aquest fet és la constitució d’una ponència marc especialmentdedicada a les relacions entre la professió i les empreses en el II Congrés dePeriodistes Catalans l’any 1992.La comissió del Congrés encarregada d’aquestcapítol va fer palès com a principals problemes de les condicions de treball elsaspectes següents: la precarietat laboral, unes jornades inacabables, l’ab-sència de negociació col·lectiva, els complements de retribució, els i les be-càries, la indeNnició de freelance i col·laboradors/es, la normalització de lescondicions laborals en mitjans comarcals, els drets d’autor; i per tant, esproposà potenciar els estatuts de redacció i treballar per aconseguir l’equi-paració salarial i l’homologació de la professió amb un contracte mínim.

A més a més de les denúncies i reivindicacions recollides durant aquell segoncongrés,un dels resultats més destacables fou la formalització de les bases pera la creació del que seria el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). L’ac-tual sindicat tenia un precedent recent, no reeixit, en el Sindicat Unitari de Treballadors de Premsa, i en línies generals la professió presentava índexsd’aNliació sindicals molt baixos, de l’ordre del 7%.4 Tanmateix, les expectati-ves que s’obriren arran del clima creat a partir del II Congrés feien pensar enuna sòlida acceptació del nou sindicat corporatiu.Poc temps després del con-grés, a mitjan 1993, es constituïa el Sindicat de Periodistes de Catalunya.

4.Enquesta de l’Institut Opina SA.II Congrés de Periodistes Catalans.1992.


Les assemblees anteriors a la seva constitució oNcial ens donen una pauta del’acollida inicial del Sindicat, amb més de 500 declaracions d’adhesió entre laclasse periodística a tot Catalunya.Des dels seus orígens,el Sindicat s’ha carac-teritzat no només per defensar unes bones condicions laborals per als periodis-tes i les periodistes, sinó també per la lluita a favor de determinats valorsdemocràtics propis de la pràctica professional.

A Nnals del 1996 se celebra el III Congrés de Periodistes Catalans i la ponènciasobre les condicions laborals estarà marcada per una demanda de regulació deles múltiples situacions professionals que comencen a sovintejar (col·laboradorsa la peça, freelance,autònoms,etc.).D’entre aquestes demandes cal destacar laque reclama una atenció especial pels incipients Estatuts de Redacció que vansorgint de forma tímida a diversos mitjans de comunicació.A més de preservarel lliure i independent exercici de la professió,els Estatuts han de fer esment alvincle directe que hi ha entre aquest exercici i les condicions laborals.

En la línia iniciada en el congrés del 1996, quatre anys després es forma elFòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP),amb una clara vocació regula-dora de les condicions laborals de la professió. Es tracta d’una agrupació d’a-bast estatal en la qual hi participen el Col·legi de Periodistes de Catalunya, elSindicat de Periodistes de Catalunya,la FAPE i les agrupacions de periodistesdels sindicats CCOO i UGT. Les diverses associacions varen acordar el text delque es coneix com l’Estatut del Periodista Professional,5 que vol ser el marclegal bàsic des del qual es regeixi la pràctica periodística a Espanya.

Des del punt de vista de les condicions laborals, la tasca del FOP es va traduiren l’elaboració d’una proposta de Llei de drets laborals dels periodistes, senseperdre de vista les iniciatives que ja funcionen de fa anys en d’altres països dela Unió Europea. El document consta d’un preàmbul en el qual es posa demanifest la precarització progressiva de la professió a tot l’Estat i la necessi-tat d’intervenció del poder legislatiu per garantir la qualitat en la prestació delservei al dret de la informació per part dels periodistes.L’articulat del docu-ment deNneix en el primer article les funcions dels professionals, i en el segonestableix els límits de les modalitats de contractes en pràctiques o dels becarisa les empreses. Els cinc articles restants es concentren a regular la protecciólaboral que mereixen els periodistes coneguts com “col·laboradors a la peça”.

L’últim episodi del procés de regulació de les relacions entre empreses i treba-lladors en el sector del periodisme és del juny del 2003.Les facultats de periodisme

5.El 23 d’abril del 2004 el Congrés dels Diputats

va admetre a tràmit una Proposició de llei

relacionada amb aquestprojecte d’Estatut,pre-

sentada pel Grup Parla-mentari d’Izquierda

Verde-Izquierda Unida-Iniciativa per

Catalunya Verds.


de tot l’Estat varen signar un acord en el qual es Nxen les condicions laborals dels estudiants en pràctiques.Els centres docents dels quals aquests depenen,i que són els responsables últims del seu aprenentatge als centres de treball,intenten amb aquest acord aturar els excessos que, a judici dels sindicats icol·lectius professionals,cometen cada cop més les empreses de comunicació que acullen estudiants en pràctiques.

Àmbit laboral

Taula i gràNc 2.2.

D’un total de 420 entrevistes fetes a la població periodística, gairebé l’11% notreballa actualment, mentre que el 89%, la gran majoria, sí que exerceixen laprofessió com a periodistes.Curiosament aquesta dada coincideix amb la taxad’atur del quart trimestre del 2003 que va oferir l’INE (Institut Nacional d’Esta-dística), que va arribar Nns a un 11,20%.

Treballa actualment?Fr

eqüè

ncia

Treb

alla

actu

alm

ent?

%

Vàlids No 45 10,7 10,7 10,7Sí 375 89,3 89,3 100,0

Total 420 100,0 100,0

% và

lid

% ac

umul

atTreballa actualment?

10,7%No

89,3%Sí


On treballen? Gairebé la meitat treballa en premsa escrita i una quarta part en mitjans audiovisualsCreix la tendència a treballar en gabinets de comunicació

Taula i gràNc 2.3.

Segons l’enquesta, dels i de les periodistes que treballen actualment gairebé lameitat ho fan en premsa escrita (44,3%), una mica més d’un quart ho fan en mit-jans audiovisuals (29,3%) i aproximadament una quarta part en altres ocupa-cions (26,4%). Malgrat que la majoria treballen en mitjans convencionals comsón la premsa escrita (diària, especialitzada o d’altres periodicitats) i la ràdio ila televisió, la professió s’ha obert a altres tipus d’especialització. Destaca especialment el fet que hi ha més periodistes que treballen en gabinets de comu-nicació (12%) que no pas a la televisió (11,50%) o en altres tipus de premsa nodiària.

Àmbit general al qual correspon la feina actual

Freq

üènc

ia

Àm

bit

fein

aac

tual

%

Vàlids Televisió 43 11,5 11,5 11,5Ràdio 67 17,9 17,9 29,3Premsa diària 102 27,2 27,2 56,5Premsa d’altres periodicitats 33 8,8 8,8 65,3Premsa especialitzada 24 6,4 6,4 71,7Premsa digital 7 1,9 1,9 73,6Gabinet de premsa 45 12,0 12,0 85,6Agència d’informació 9 2,4 2,4 88,0Docència 15 4,0 4,0 92,0Altres relacionats amb

comunicació 14 3,7 3,7 95,7Altres no relacionats amb

comunicació 13 3,5 3,5 99,2Altres inconcrets 3 0,8 0,8 100,0

Total 375 100,0%

vàlid

% ac

umul

at

(Només els que treballen: n=375)


Els que treballen en empreses privades són majoria

Taula i gràNc 2.4.

Del total de persones que treballen actualment, sense tenir en compte les quees dediquen a la docència (4%), un 29% treballa en l’àmbit públic i un 71% hofa en l’àmbit privat.Aquesta dada està força en consonància amb el gràfic 3.2,cal pensar que Catalunya disposa d’una Corporació Catalana de Ràdio i Tele-visió que agrupa molts professionals,i també que molts municipis tenen unaràdio i Nns i tot una televisió pública. Això fa que el nombre de professionalsque treballen en empreses públiques sigui força elevat.D’altra banda,Cata-lunya és també seu de grups mediàtics i multimèdia que agrupen un bon nom-bre de professionals. El mapa laboral que en resulta està bastant repartit, toti predominar el sector privat, especialment pel fet de la integració de periodis-tes a llocs de treball fora dels mitjans convencionals.

Àmbit públic o privat de l’empresa actual

71%Privat

29%Públic

Vàlids Públic 102 28,3 29,0 29,0Privat 250 69,4 71,0 100,0

Total 352 97,8 100,0


Total 360 100,0

(Només els que treballen, i no ho fan en la docència: n=360)

Àmbit públic o privat de l’empresa actual

Freq

üènc

ia

Àm

bit

empr

esa

% % và

lid

% ac

umul

at


Gairebé la meitat dels i de les qui treballen tenen expectatives de promoció laboral

Taula i gràNc 2.5.

El percentatge de professionals que no tenen expectatives de promoció arribaNns a un 57,5%. Aquesta dada es podria relacionar amb el fet que més de la mei-tat de periodistes treballen en mitjans de difusió que no són ni estatals niestrangers (52,1%), i per tant podríem pensar que són estructures no gairegrans on hi ha menys oportunitats de canviar de càrrecs. És interessant tenir en compte comparar que prop del 10% de les persones enquestades novan respondre a aquesta pregunta.

Vàlids No 187 51,9 57,5 57,5Sí 138 38,3 42,5 100,0

Total 325 90,3 100,0


Total 360 100,0

(Només els que treballen i no ho fan en la docència: n=360)

Expectatives de promoció

Freq

üènc

ia

Expe

cta-

tives

de

prom

oció

% % và

lid

% ac

umul

at

Expectatives de promoció

42,5%Sí

57,5%No


L’aspiració declarada assenyala com a lloc de treball ideal el de redactor en cap i directiu

La majoria de dones se situen com a redactores

Taula i gràNc 2.6.

Del 42,5% de les persones que reconeixen tenir expectatives de promoció,lameitat (51,4%) no aspiren a cap dels càrrecs clàssics dels mitjans de comuni-cació (directiu/va, redactor/a en cap, cap de secció, redactor/a), dada que denou ens fa pensar en els i les professionals que no treballen en mitjans conven-cionals.

Vàlids Directiu/va 15 10,9 14,3 14,3Redactor/a en cap 18 13,0 17,1 31,4Cap de secció 17 12,3 16,2 47,6Redactor/a 1 0,7 1,0 48,6Una altra 54 39,1 51,4 100,0

Total 105 76,1 100,0


Total 138 100,0

(Només als que treballen, no ho fan en la docència i tenen expectatives de promoció: n=138)

Quines expectatives de promoció té?

Freq

üènc

ia

Expec

tati-

ves d

epr

omoc

ió

% % và

lid

% ac

umul

at

Quines expectatives de promoció té?

14,3%

60

50

40

30

20

10

Directiu/va

17,1%

Redactor/aen cap

16,2%

Cap de secció

1%

Redactor/a

51,4%

Una altra


La resta de càrrecs als quals s’aspira a promocionar es distribueix força regu-larment pel que fa als mitjans convencionals: el 17,1% volen ser redactors/esen cap; el 16,2%, caps de secció, i el 14,3%, directius/ves.

Cal destacar,però,que quasi una quarta part dels entrevistats (23,9%) no hanrespost aquesta pregunta.

Només una quarta part dels i de les qui treballen creuen que la sevacategoria professional no es correspon amb el lloc que ocupen

Taula i gràNc 2.7.

Vàlids No es corresponen 72 20,0 21,1 21,1Sí que es corresponen 270 75,0 78,9 100,0

Total 342 95,0 100,0


Total 360 100,0

(Només els que treballen, i no ho fan en la docència: n=360)

Correspondència entre la categoria professional i el lloc que s’ocupa

Freq

üènc

ia

Corr

es-

pond

ènci

a

cate

gori

a i

lloc d

e tr

ebal

l

% % và

lid

% ac

umul

atCorrespondència entre la categoria professional i el lloc que s’ocupa

78,9%Sí que es corresponen

21,1%No es corresponen


Un 79% de les persones enquestades que treballen consideren que hi hacorrespondència entre la categoria professional que tenen i el lloc que ocupen,mentre que només un 21% consideren inexistent aquesta correspondència.

Aparentment, doncs, sembla que hi ha una satisfacció força estesa entre els i lesprofessionals ja que consideren que el seu lloc de feina es correspon amb laseva categoria professional. De totes maneres,és interessant constatar que alvoltant del 42% dels i de les periodistes tenen aspiracions de promoció.

Bona part dels i de les periodistes diuen que tenen contracte indefinit

Taula i gràNc 2.8.

Les condicions contractuals de la majoria dels/de les periodistes són positives,ja que un 70% aNrmen que tenen un contracte indeNnit, és a dir, que tenen laseguretat laboral necessària per a l’exercici de la seva tasca periodística.

Vàlids Contracte indefinit 243 67,5 70,6 70,6Contracte temporal 17 4,7 4,9 75,6Contracte en pràctiques 2 0,6 0,6 76,2Sense contracte 10 2,8 2,9 79,1Freelance 23 6,4 6,7 85,8Autònom amb contracte

mercantil 20 5,6 5,8 91,6Autònom sense contracte 7 1,9 2,0 93,6Altres relacions contractuals 22 6,1 6,4 100,0

Total 344 95,6 100,0


Total 360 100,0

(Només als que treballen i no ho fan en la docència: n=360)

Tipus de contracte en la feina actual

Freq

üènc

ia

Tipu

s de

cont

ract

eac

tual

% % và

lid

% ac

umul

at


Els/les periodistes que treballen per compte propi (autònoms i freelance)sumen al voltant del 14%.La resta de professionals tenen situacions laboralsdiverses (contractes temporals, en pràctiques, sense contracte o altres) i agru-pen quasi un 15%. Pel que fa aquestes situacions, és preocupant que quasi un3% de les persones entrevistades aNrmin que treballen sense contracte, peròque no en saben la causa.

Tipus de contracte en la feina actual

70,6%70

60

50

40

30

20

10

Contracteindefinit

4,9%

Contractetemporal

0,6%

Contractepràctiques

2,9%

Sensecontracte

6,7%

Freelance

5,8%

Autònomamb

contractemercantil

2,0%

Autònomsense

contracte

6,4%

Altres relacionscontrac-

tuals


La feina no és estable per a una quarta part de les persones enquestades

Taula i gràNc 2.9.

Tal com ja s’ha vist, la feina d’aquest sector sembla,en línies generals,forçaestable. Així ho perceben un 76,2% dels i de les professionals que treballen,enfront d’un 23,8% que consideren que la seva feina actual no és estable.Lainestabilitat d’aquesta quarta part de periodistes és probablement la querepresenta els i les professionals que treballen per compte propi o en si-tuacions laborals d’incertesa, mentre que els que tenen un contracte indeNnit(76,2%) perceben la seva feina com estable.Podríem pensar que tres quartesparts dels i les periodistes entrevistats/des amb contracte indeNnit se sentensegurs en la seva feina,mentre que l’altra quarta part viu una situació d’ines-tabilitat. Tanmateix, el present estudi no permet saber si la precarietat la-boral en el sector periodístic és una tendència que s’anirà incrementant,ni quipateix aquesta inestabilitat; els més joves potser?

Vàlids No 86 22,9 23,8 23,8Sí 276 73,6 76,2 100,0

Total 362 96,5 100,0


Total 375 100,0


La feina actual és estable?

Freq

üènc

ia

La fe

ina

actu

al és

es

tabl

e?

% % và

lid

% ac

umul

at

La feina actual és estable?

76,2%Sí

23,8%No


Gairebé la meitat de professionals pensen canviar d’empresa.Les dones hi estan més predisposades

Taula i gràNc 2.10.

Tot i que un 76,2% de les persones entrevistades han aNrmat que la seva feinaactual era estable, podem veure ara com un 49,4% considera la possibilitat decanviar d’empresa.Tenim pocs elements per saber quin és el motiu que con-dueix les persones entrevistatades al canvi d’empresa. Sí que podem re-lacionar aquesta dada amb la xifra que indica que un 21% de periodistespensen que no hi ha correspondència entre la categoria professional i el llocque ocupen.

Vàlids No 182 48,5 50,6 50,6Sí 178 47,5 49,4 100,0

Total 360 96,0 100,0


Total 375 100,0


Considera la possibilitat de canviar d’empresa?

Freq

üènc

ia

Cons

ider

ala

pos

si-

bilit

at de

canv

iar

d’em

pres

a?

% % và

lid

% ac

umul

at

Considera la possibilitat de canviar d’empresa?

49,4%Sí

50,6%No


La gran majoria de persones enquestades estimen la professió periodística i no la volen canviar


La gran majoria dels i de les professionals de la mostra (al voltant d’un 73,4%)volen continuar desenvolupant la seva tasca de periodistes, mentre que quasi un 26,6% consideren la possibilitat de canviar de professió.

Vàlids No 268 71,5 73,4 73,4Sí 97 25,9 26,6 100,0

Total 365 97,3 100,0


Total 375 100,0


Considera la possibilitat de canviar de professió?

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Considera la possibilitat de canviar de professió?

26,6%Sí

73,4%No

Cons

ider

ala

pos

si-

bilit

at de

canv

iar d

epr

ofes

sió?


La precarietat laboral, considerat el principal problema de la professió


Segons la percepció dels i de les professionals, el principal problema delperiodisme actual és la precarietat laboral (36,8%), molt per davantd’aspectes com la mala remuneració (18,8%),l’estrès i els horaris excessius(15,9%) i l’intrusisme (11,5%). La dada de percepció de la precarietat laboral

Vàlids Mal remunerada 77 18,3 18,8 18,8Estrès/horaris 65 15,5 15,9 34,6Precarietat laboral 151 36,0 36,8 71,5Atur 19 4,5 4,6 76,1Intrusisme 47 11,2 11,5 87,6Excés de competitivitat 23 5,5 5,6 93,2Altres 27 6,4 6,6 99,8No té cap problema 1 0,2 0,2 100,0

Total 410 97,6 100,0


Total 420 100,0

Principal problema que té actualment la professió

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Principal problema que té actualment la professió

18,8%

40

30

20

10

Mal remu-nerada

15,9%

Estrès/horaris

36,8%

Precarie-tat laboral

4,6%

Atur

11,5%

Intru-sisme

5,6%

Excés decompetiti-

vitat

6,6%

Altres

0,2%

No té capproblema

Prin

cipa

l pr

oble

ma d

e

la pro

fess

ió


com a gran problema es correspon,en certa mesura,amb la situació laboraldel sector periodístic, ja que al voltant d’un 30% dels i de les professionals notenen contracte indeNnit, i concorda també amb el 21% que no arriben atenir uns ingressos bruts de més de 15.000 euros l’any, cosa que representa uns1.250 euros al mes.

L’altre element que abona aquesta aNrmació que la precarietat és el principalproblema de la professió és que un 76% dels i de les periodistes pensen que laseva feina no és estable, i que un 27% considera la possibilitat de canviar deprofessió.

La mostra de professionals que ha respost l’enquesta té consciència que hi hamés problemes a la professió, encara que no són tan greus com el mencionat.Aquests són l’excessiva competitivitat (5,6%),l’atur (4,6%) i altres problemes(6,6%).

Ja hem vist que l’escassa remuneració,amb un 18,8% de respostes, es con-sidera el segon problema més important que té actualment la professió.Doncs bé, quan es pregunta als i a les professionals de la mostra si esconsideren mal remunerats, un 47,5% respon aNrmativament. És a dir,malgrat no ser el primer problema de la professió, hi ha prou insatisfacció ambel sou actual en quasi la meitat de les persones enquestades.


Els i les periodistes pateixen problemes d’estrès i manca d’hores lliures


El tercer problema que destaquen els i les periodistes està relacionat amb lasituació d’estrès i els horaris perllongats (15,9%). Si se’ls pregunta sobre aquestes qüestions, un 66,9% aNrma que pateix el problema. S’observa unaaparent contradicció que es reflecteix en el fet que alguns/es periodistes con-sideren l’estrès un element lligat a la professió, percepció que explicaria que noel considerin un problema prioritari. Per altra banda, un 45 % de les personesentrevistades col·laboren amb un altre mitjà, a més de l’habitual.

El problema dels horaris, com veurem més endavant, és especialment notableen el col·lectiu femení.

Té problemes d’estrès i horaris?

66,9%Sí

33,1%No

Vàlids No 133 31,7 33,1 33,1Sí 269 64,0 66,9 100,0

Total 402 95,7 100,0


Total 420 100,0

Té problemes d’estrès i horaris?

Freq

üènc

ia

Té pro

blem

es

d’es

très

iho

rari

s?

% % và

lid

% ac

umul

at

Més de la meitat dels i de les periodistes contemplen amb pessimisme el futur de la professió


Si comparem aquesta taula amb la 7.1 que es reflecteix a la pàgina 124,ens ado-nem que els resultats són molt similars.Així,el nombre de persones que consi-dera que la professió serà pitjor d’aquí a deu anys és el mateix que pensa que laprofessió era més lliure abans (un 55,8% enfront d’un 56,4%).Es pot compro-var que més de la meitat dels/de les enquestats/des són pessimistes pel que fareferència al futur del periodisme i creuen en la decadència progressiva d’a-questa professió. Tot i així, hi ha un petit nombre d’optimistes, que represen-ten un 24,1%, que auguren una millora en la llibertat de premsa.

La conclusió que es podria extreure d’aquestes dues darreres taules i gràNcs ésque la professió periodística és dinàmica i es troba immersa en un procés decanvi. Davant d’aquest canvi sembla que es produeix una situació dicotòmi-ca: un 50% de les persones enquestades el perceben com a negatiu i l’altra meitat o bé no es deNneix del tot o bé el percep com a positiu.

43

Vàlids Millor que ara 85 20,2 24,1 24,1Igual que ara 71 16,9 20,1 44,2Pitjor que ara 197 46,9 55,8 100,0

Total 353 84,0 100,0


Total 420 100,0

Opinió sobre la professió d’aquí a 10 anys

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Opinió sobre la professió d’aquí a 10 anys

24,1%

60

50

40

30

20

10

Millor que ara

20,1%

Igual que ara

55,8%

Pitjor que ara

Com

serà

la pro

fess

ió

d’aq

uí a

10 an

ys?


La percepció de les condicionslaborals dels i deles periodistes

3


Les condicions laborals dels periodistes catalans s’han convertit en un factordeterminant per entendre moltes de les dinàmiques que es generen en la professió.

En un Estat de dret on la llibertat d’expressió està garantida formalment perllei,l’eix de les relacions entre els treballadors i les treballadores periodistes i lesempreses de mitjans de comunicació ha guanyat molta importància. Lesinversions necessàries per exercir aquesta llibertat d’expressió a través dels mit-jans de comunicació estan cada cop més allunyades de l’abast dels i de les perio-distes i més pròximes a interessos Nnancers.Les relacions laborals s’han conver-tit en una manera de regular la pràctica periodística dels i de les professionals.

No es tracta només de salaris, jornades laborals o productivitat, perquè totsaquests elements afecten la qualitat de la pràctica professional. En tractarde les condicions laborals en el periodisme no es pot deixar de parlar de valorscom ara la independència informativa o la vocació professional.

En la professió periodística, com en qualsevol altre camp, es donen les si-tuacions de relacions laborals que permet el marc legal vigent al nostre país.Ipossiblement també algunes que se situen per sota d’aquest marc, difícils, peraltra banda, de quantiNcar.

Les empreses de mitjans de comunicació fan ús de les diverses modalitats decontractació per cobrir les seves necessitats de personal, situació que esreflecteix en un ampli ventall de condicions laborals. Contractes indeNnits, atemps parcial,temporals,en pràctiques,etc., són algunes de les modalitats per a l’exercici de la professió per compte d’altri.També es donen formes derelacions laborals basades en la prestació de serveis de manera Nxa o es-poràdica entre professionals que actuen autònomament i les empreses demitjans de comunicació que requereixen els seus serveis.

Per a la selecció de la mostra de professionals entrevistats no s’ha tingut encompte la tipologia de les seves relacions laborals.Tanmateix, aquesta diver-sitat de situacions laborals des de la qual es practica el periodisme a Catalunyas’ha reflectit inevitablement en la mostra qualitativa de trenta entrevistes.Elgrup presenta,així,un ampli ventall de situacions professionals i de condicionsde treball.Des d’empresaris Nns a assalariats,des de professionals a la peça Nnsa periodistes amb contractes indeNnits, autònoms, funcionaris, jubilats, etc.,en conjunt trobem un mosaic d’experiències i de formes de relació diverses apartir de les quals es fa difícil construir un perNl tipus de les condicions

47La percepció de les condicions laborals dels i de les periodistes

laborals dels i de les periodistes catalans i catalanes.Però els seus comentaris iopinions sobre les condicions de treball de la professió en general i el relat de lesseves experiències personals poden servir per extreure alguns patrons comuns.

Es tracta de descriure els trets principals de la imatge creada en la consciènciadels periodistes i de les periodistes sobre les condicions laborals dominants enel sector. Aquesta imatge és el resultat de barrejar el coneixement directeobtingut de la pròpia experiència i de l’experiència dels companys pròximsamb la informació general obtinguda dels mitjans de comunicació i de lesfonts d’informació corporatives,especialment del Col·legi de Periodistes deCatalunya i el Sindicat de Periodistes de Catalunya.

Tres són els elements bàsics amb els quals les persones entrevistades iden-tiNquen la noció de condicions laborals: els ingressos, la dedicació horària i lamodalitat de contractació.Els altres aspectes en les condicions laborals sónpràcticament ignorats,com ara la higiene en el treball o la formació i reciclatgepermanents.

A partir dels tres elements que ja hem citat (els ingressos,la dedicació horàriai la modalitat de contractació),els i les periodistes articulen tot el seu discurssobre les condicions laborals. En parlar d’aquest tema, les persones entre-vistades posen exemples de casos que coneixen,emeten opinions i comentarisa partir de l’experiència personal i de la d’altres companys de la professió queconeixen bé, i el recurs habitual per expressar tot això és la comparació ambaltres professions o entre les condicions laborals presents i les passades.

Els tòpics més freqüents

La professió periodística s’ha vist tradicionalment en molts cercles socialscom una feina d’escassa reputació si es compara amb altres professions li-berals.Aquesta mala imatge ha estat alimentada també per una certa fama deprofessió amb condicions laborals indignes.No són estranys els relats d’il·lus-tres periodistes que descriuen els seus inicis en la professió com un rosari deproblemes per subsistir, associat a un cert rebuig per part de l’entorn familiar.Des de fora, la decisió de dedicar-se al periodisme era vista com una malainversió,i més quan es tractava de les dones.

Dos testimonis de les persones entrevistades ens ho dibuixen:


“Jo volia estudiar periodisme ja quan vaig acabar el batxillerat, d’això fa moltsanys, i el meu pare no em va deixar, va dir que això era un oNci de perdularis”.

“ Sempre ha sigut precari el periodisme, jo recordo que quan vaig dir a casa quevolia ser periodista,el meu pare em va dir: Això no, que et moriràs de gana’.

La situació ha canviat força, sobretot si ens Nxem en els joves, entre els quals noes mencionen prejudicis d’aquest tipus com a obstacles per dedicar-se alperiodisme. L’opció de ser periodista sembla haver-se integrat plenament comuna més de les existents en l’ampli ventall de professions possibles. Handesaparegut, per tant, els prejudicis de l’entorn social sobre les males con-dicions laborals, molt probablement per la generalització de la crisi del treball entotes les esferes professionals d’Occident durant el darrer quart del segle XX.

Curiosament, entre els i les periodistes, en canvi, persisteix la idea que estracta d’una professió que s’exerceix en males condicions laborals. Pràcti-cament totes les persones entrevistades, tant veteranes com joves, varencomençar a treballar sense cobrar, sense contractes, o bé com a becaris.Aquests tipus de condicions laborals inicials s’ha convertit en un peatgenecessari en la professió, Nns a esdevenir la ruta obligada per arribar a ser pe-riodista. L’estereotip que s’ha acabat imposant és el d’haver de passar per unamena de sacriNci laboral per arribar a la pràctica professional. A més,el recurs ala dimensió vocacional de la professió sempre s’ha utilitzat per justiNcar la dedicaciódels periodistes a pesar de les males condicions salarials i d’horaris extensíssims.

La precarietat, un signe dels nostres temps

D’ençà de la crisi econòmica de 1973,els mercats laborals d’Occident s’haninstal·lat en unes elevades taxes de desocupació i en una ocupació precària.La històrica participació de les persones en la societat mitjançant el valortreball pren noves formes i sentits.Des de llavors està en marxa una profundatransformació social i cultural al voltant del treball que suposa la crisi de lesrelacions socials vigents Nns ara.D’aquesta transformació se n’han ocupatnombrosos autors des de diferents perspectives6 en els darrers anys,que demanera coincident destaquen la crisi del treball com un dels eixos d’aquestestransformacions que està marcant de manera més dramàtica les societatsoccidentals del canvi de segle.

6.Beck,Ulrich:2000,Un nuevo mundo feliz:

la precariedad del trabajo en la era de la globalización.Paidós.Barcelona;Rifkin,

Jeremy:1996,El n del tra-bajo.Paidós.Barcelona;

Sennet,Richard:2000,La corrosión del carácter.

Las consecuencias personales del trabajo en el

nuevo capitalismo.Anagrama.Barcelona.


Conversant amb periodistes catalans,el primer problema que apareix quanes parla de les condicions laborals de la professió és el de la precarietat.Lapretensió d’aquest treball no és contrastar les impressions dels entrevistats ientrevistades amb el que podríem anomenar “situació real”de les condicions detreball de la professió.Quins són, però, els indicadors per mesurar la “situacióreal” d’aquestes condicions de treball? Ni els actors socials directamentimplicats en aquesta qüestió, empresaris, sindicats i administració, es posend’acord en el reconeixement dels elements que han de servir per deNniruniversalment la categoria “condicions de treball”.Cada sector professional,cada context social i històric, requeriria elements singulars per a la sevadeNnició.Estem, per tant, davant d’un concepte dinàmic, sense una deNnicióprecisa del qual és impossible Nxar un estat deNnitiu de les condicions laboralsi aNrmar què és el que les fa precàries. La noció de precarietat que de-senvolupem a continuació es basa en la percepció que en tenen els periodistes.No és la idea dels empresaris,els sindicats o l’administració,la qual cosa no voldir que el sentit de la precarietat expressat en alguns casos pugui coincidiramb l’opinió d’aquests actors socials.

Per valorar com es veu una de les primeres preocupacions de la professió hemde distingir entre la precarietat entesa com a sinònim de condicions laboralsdolentes (salari baix, molta temporalitat, etc.) i l’abast que tenen aquestescondicions en el conjunt de la professió.En els últims 10 o 15 anys el nombre demitjans de comunicació ha crescut, i els llocs de treball dedicats a la gestió de lainformació fora dels mitjans, encara més.També ha augmentat exponen-cialment el nombre de nois i noies preparats per ocupar aquests nous llocs detreball,i no sembla que hagi de remetre a curt termini.L’arribada d’Internet iles consegüents previsions de creixement dels sectors vinculats a la producciód’informació, són un tema recurrent en l’agenda informativa dels mitjans decomunicació.En deNnitiva,a pesar del creixement del sector de la producciód’informació en totes les seves dimensions,s’ha fet més visible la precarietatlaboral dintre la professió periodística.

És en aquest context que s’ha d’entendre una de les expressions més sentidesentre els i les professionals de la informació catalans: “De precarietat laboralen el periodisme n’hi ha hagut sempre”. Aquesta frase serveix a molts entre-vistats i entrevistades per desmentir la idea que les condicions laborals delsperiodistes catalans són pitjors ara que fa 10 o 15 anys.


Ja hem apuntat que no són pocs els casos de periodistes veterans que varencomençar la seva carrera treballant de franc i sense cap mena de coberturalaboral, i són abundants les anècdotes que ho corroboren. També són fre-qüents,d’altra banda, les expressions més pessimistes que defensen l’existèn-cia d’un clar procés de precarització de la professió en el qual són cada vegadamés presents la flexibilitat laboral, la subcontractació i la congelació salarial.Aquestes situacions contrasten paradoxalment amb les reflectides a travésdels mitjans de comunicació quan informen sobre les condicions laborals enquè treballen alguns periodistes estrella que condueixen programes de televi-sió o ràdio de gran audiència.

Precarietat és la paraula més emprada quan la classe periodística parla de lesseves condicions de treball.Tots els entrevistats reconeixen que la situaciólaboral del conjunt de periodistes catalans no ha millorat.Els casos de periodis-tes amb salaris baixos i contractació temporal es donen a pràcticament totesles redaccions del país, en major o menor nombre, i pràcticament tothom n’hapatit les conseqüències o coneix situacions de precarietat de companys o com-panyes. Els exemples són abundants, tant per part dels joves com dels mésveterans.

La precarietat no només es considera pròxima per l’existència de companys oamics que en pateixen les conseqüències, sinó que, com veurem, tots elsperiodistes també són capaços de reconèixer “bosses importants de preca-rietat” en alguns col·lectius de la professió més que en d’altres.Un d’aquestscol·lectius és precisament el dels fotògrafs,que juntament amb els joves i elsperiodistes de comarques són apuntats com els col·lectius laborals encondicions més desfavorables. Bé sigui a través de les experiències pròpies o lesde coneguts, o bé pel contacte quotidià, entre els diversos col·lectius de laprofessió sembla haver quallat un clima força pessimista.La precarietat s’hainstal·lat en la consciència dels periodistes catalans com un mal endèmic de laprofessió que sovint és percebut com amenaçant, i que Nns i tot influeix d’unamanera preocupant en els valors professionals:

“Es que yo creo que incluso la persona que esté en nómina y que supuesta-mente tenga una estabilidad y presumiblemente una continuidad dentro de laempresa también está en una situación precaria. Tal como están los medioshoy en día y por gente que conozco de otras publicaciones,o de otras empresas,no creo que haya nadie que hoy en día esté seguro en su puesto de trabajo.Ojalá. Cada vez veo más reducciones de plantilla, en el mundo editorial, últi-mamente también en televisión...Es más, se está prescindiendo de profesiona-les y se está recurriendo muchas veces a parches y a hacer revistas con unmaquetista, un becario y poco más”.


Percepcióde l’estat de precarietat

en la professió

Descens de la varia-ció en la dimensió vocacional de la professió

Reducció de la independència professional

Defectuosa especialització professional

Estrès i ansietatlaborals

Polítiques de contractació de les empreses

Creixement del’oferta de mà d’obra

Tecnificació dels processos de producció

Desiguals condicions laborals

No tots els periodistes treballen en condicions laborals precàries, però sí quepràcticament tots estan d’acord a reconèixer l’existència d’un clima de preca-rietat general de la professió.Tampoc cap dels entrevistats és capaç de concre-tar l’abast d’aquesta precarietat de la professió a Catalunya, però sí que enmolts casos assenyalen perNls o col·lectius determinats en els quals considerenque recauen amb més gravetat les males condicions laborals.

És a partir de les comparacions que les persones entrevistades manifesten queles males condicions laborals afecten més uns professionals que altres.Elseixos d’aquestes desigualtats estan marcats per l’edat, el tipus d’empresa enla qual es treballa, el sexe, la demarcació geogràNca i algunes especialitatsperiodístiques.En general es consideren més precàries les condicions laboralsde la joventut, els que treballen per empreses privades, les dones periodistes,els professionals de comarques i, més especialment, els casos dels fotògrafs idels periodistes digitals.


L’aparició dels becaris

Com s’ha vist en apartats anteriors, una de les portes d’entrada a la professióen els darrers anys és a través dels acords entre els centres d’ensenyament supe-rior de periodisme i les empreses de mitjans.En virtut d’aquests acords, lesempreses donen feina als estudiants dels darrers cursos de llicenciatura per-què aquests adquireixin una formació pràctica.La Ngura legal que capitalitzaaquest acord és el becari,que és també la Ngura sobre la qual recauen bona partde les crítiques. Molts professionals fan coincidir l’aparició dels becaris a lesempreses periodístiques amb el punt de partida de la precarització en lacarrera professional en aquest àmbit. Es tracta, com sosté algun entrevistat,“d’una forma d’esclavatge moderna i legalitzada”.

“ Els mitjans van cada cop més a les borses de la Facultat. A agafar gent ambprimeres feines als qui els puguin pagar dos duros i que els puguin‘formar’decara els interessos de l’empresa. Així de clar. I no només això, sinó que cadavegada aquesta gent està ocupant feines que abans tenien professionals esta-bles. No evidentment de cap d’àrea, però sí de redactor amb tots els ets i uts.I són gent que estan cobrant molt per sota del que els tocaria per les funcions que fan, i per sota de conveni perquè són simples becaris. Això va en detrimentde la professió”.

Està força estesa aquesta idea que els becaris són usats com un instrument perabaratir les despeses a les empreses.També es dóna la coincidència d’opinionsamb el fet que en alguns casos aquesta situació malmet la qualitat dels produc-tes periodístics.Les crítiques, doncs, es dirigeixen sobretot cap a l’ús que s’estàfent de la Ngura del becari.Les males condicions laborals en la joventut comen-cen en el període de formació com a becaris,però es dilaten durant un llargtemps en els primers anys d’exercici professional. Per molts, de tota manera,el problema es troba no només en el tipus de contracte sinó en el greuge compa-ratiu davant els companys de treball.

“Et fan contractes de pràctiques o contractes pitjors pel simple fet d’acabar desortir de la facultat,quan en realitat fas la mateixa feina que els periodistesveterans”.

En segon lloc, les diferències segons el tipus d’empreses són una marca impor-tant per distingir entre bones i males condicions laborals.D’una banda hi hales empreses que no treballen sota la urgència de la notícia d’última hora, laqual cosa permet als treballadors tenir horaris més convencionals.En aquests


casos,com ara les publicacions periòdiques no diàries o els gabinets de comu-nicació, els i les periodistes poden compatibilitzar els seus horaris amb altresactivitats, la qual cosa alleuja força l’angoixa que sovint provoquen les jorna-des laborals interminables que es fan en els mitjans de periodicitat diària .Lesdenúncies de precarietat laboral que es presenten des d’aquestes situacionsprofessionals es refereixen principalment a l’aspecte salarial.

Cal dir també que els professionals del sector audiovisual perceben una grandiferència entre les empreses de titularitat pública i les privades, amb avantat-ges per a les primeres. Els i les periodistes de les ràdios i televisions públiquesen són conscients quan comparen les hores de feina que hi dediquen i els sala-ris que en reben amb els horaris i salaris dels professionals d’empreses priva-des.

Una barreja d’estereotips, d’experiència personal i de veritat acaben percristal·litzar, en alguns casos, una imatge de les diferents condicions laboralsentre mitjans públics i privats que va més enllà d’aquestes.

En tercer lloc, les diverses administracions públiques han conNrmat sovintque, en general, les dones perceben salaris inferiors als dels homes per lamateixa feina. Segons les entrevistes que s’han fet, aquesta desigualtat no éstan evident en el periodisme, i cap de les periodistes amb les quals s’ha parlatreconeix que estigui afectada personalment per una discriminació d’aquesttipus. Com es tractarà més extensament en l’apartat dedicat a les dones i laprofessió, no sembla, doncs,que la presència d’aquestes en l’exercici del perio-disme estigui associada a un procés de precarització.

Fins i tot hi ha comentaris en els quals es reconeix que moltes empreses man-tenen nivells salarials idèntics per a homes i dones en la mateixa categoria pro-fessional,una igualtat marcada pels convenis col·lectius.

Tanmateix, si comparéssim els contractes dels homes i de les dones periodis-tes catalans en conjunt, podríem veure que entre les segones abunden els con-tractes acordats amb categories professionals mitjanes i baixes, mentre que en els casos dels homes hi ha un bon grapat de categories altes o pròximes a ladirecció dels mitjans.

Aquesta diferència sovint no es concreta en desigualtat salarial perquè es considera normal que un cap guanyi més diners, però entre les dones periodis-tes provoca un cert desencís per l’estigma que porta associat el lloc de treball


que ocupen i les diNcultats de promoció professional.En aquest sentit,si ente-nem per bones condicions laborals les expectatives de promoció personal din-tre l’empresa, cal apuntar que aquest és un punt important per explicar lesdesiguals condicions laborals entre homes i dones periodistes catalans.

En quart lloc, la precarietat laboral sembla manifestar-se d’una manera espe-cialment destacada entre els periodistes digitals, els fotògrafs i els que tre-ballen a comarques. Els primers, un col·lectiu encara molt minoritari a laprofessió, destaquen que la inestabilitat de les modalitats de contractació ide les relacions professionals els empeny a donar-se d’alta com a treballadorsautònoms. Així tenen cobertura de la Seguretat Social i a la vegada llibertat per aproNtar les oportunitats de treball, cada vegada més nombroses, queapareixen en aquest àmbit.

Els i les periodistes entrevistats/des també es referien al grup de fotògrafs comun cas especialment sacsejat per la precarietat laboral. Són molt pocs els fotò-grafs contractats de manera indeNnida pels mitjans de comunicació, i sovinte-gen els treballadors independents que ofereixen els productes fotogràNcs als mitjans.L’absència d’un contracte laboral en aquests casos planteja situa-cions de precarietat doblement greus per als treballadors i treballadores.

Per últim, les persones entrevistades coincideixen a assenyalar que l’exercicide la professió fora de la ciutat de Barcelona es paga menys que a la capital.Aquesta no és una situació nova i, Nns i tot, alguns dels periodistes veteransrecorden que en el passat les diferències eren encara més importants, la qualcosa provocava que es produís una migració natural cap a les redaccions deBarcelona a la recerca d’unes millors condicions laborals. Curiosament, la pro-liferació durant els darrers anys de nous mitjans escrits i audiovisuals fora deBarcelona no ha anat acompanyada d’una millora general de les condicionslaborals dels periodistes de comarques, i molts veuen la carrera professionalcom un sacriNci difícil d’assumir.

“Aquesta és la gran queixa. I tothom vol plegar i acaba plegant. No tens temps de res.Un gran interrogant que ens plantegem moltes de les noies quetreballem aquí és si podríem tenir Nlls si volguéssim. És impossible, perquè sidemanes la baixa de quatre mesos ja et diuen que en busquen una altra.I tampoc la reducció de jornada...impossible. De dilluns a divendres no veusningú, no parles amb ningú. I les setmanes que et toca treballar dissabte idiumenge...no tens vida social ni familiar de cap mena.”


Factors identificats com a causes de precarietat

Ja hem dit que la sensació que la professió periodística presenta un alt nivell deprecarietat laboral l’expressen la majoria dels enquestats i enquestades.Les diverses explicacions recollides proporcionen les causes a les qualss’atribueix la situació de precarietat en les condicions laborals de la professióa Cata-lunya.Un dels factors d’aquesta situació,a parer dels entrevistats,són lespolítiques de personal dels mitjans de comunicació. De resultes de les entrevistes es poden detectar dos pols oposats pel que fa a les polítiques decontractació de les empreses. D’una banda hi ha les empreses on la con-tractació i la política de personal està regida per un conveni col·lectiu i ésestructural, i de l’altra, els casos d’empreses on la contractació és arbitrària iconjuntural. Totes dues depenen del marc legal vigent, però mentre que laprimera implica una forta estabilitat davant la possible flexibilització delmercat de treball, la segona veu en aquesta flexibilització una oportunitat pera la reducció de les despeses i l’aproNta.

Aquestes dues modalitats permeten entendre millor les distincions conside-rades per molts periodistes quan es refereixen a la responsabilitat de lesempreses pel que fa a la situació de precarietat de la professió. No és la mateixala política de contractació de les grans empreses que la de les petites i mitjanes.Tampoc ho són les condicions entre les polítiques de les empreses a Barcelonaciutat o a comarques. Hem constatat també que no tenen les mateixes condi-cions els periodistes que treballen en empreses públiques que els que treballenper empreses privades.

Entre els membres de la professió enquestats,es considera que les empreses delprimer tipus, les que tenen conveni col·lectiu, són una garantia de salaris dig-nes i d’estabilitat contractual,mentre que les de la segona modalitat són unabossa inesgotable de precarietat.

“Jo estic en una empresa seriosa, aquesta és la diferència,jo no sé com funcio-nen en una emissora de ràdio privada o en un diari. El que sé és que ara la gentque entra amb contractes de pràctiques quan marxen se’ls fa una prova d’ap-titud,que queda en un arxiu, i quan hi ha una vacant per maternitat, o perquèalgú plega o el que sigui,es mira la llista de la gent que ha vingut i se’ls truca enfunció de la nota que van treure a la prova d’aptitud; o se’ls truca a tots i es con-voca un concurs públic i llavors entren”.


La legislació laboral permet formar redaccions i contractar periodistes per aperíodes molt breus o en períodes de pràctiques,i moltes empreses aproNtenaquestes possibilitats per oferir productes a baix preu i obtenir els màximsbeneNcis a canvi.

Vuit dels periodistes entrevistats tenien responsabilitats en el si de les empre-ses on treballaven que incloïen la contractació de personal o bé una quota deresponsabilitat sobre el que podríem anomenar la política de recursos humansde la redacció. Escoltar els seus comentaris és un exercici interessant per en-tendre com es conjuminen els marges legals,el mercat i el costum en la gestió de la contractació de periodistes.

“ Hi ha una política d’estalvi de recursos. Quin recurs és el primer que s’estal-via? La mà d’obra.I després...que és més cara una persona que porta deu anysa l’empresa que una de dos”.

Sovint, doncs, ens trobem que són els mateixos periodistes que ocupen unaposició directiva en l’estructura jeràrquica de la redacció, els que fan decorretja de transmissió de les polítiques laborals de les empreses.Aquest paper, però, és assumit amb més o menys convicció per part d’aquests perio-distes. Així,trobem des d’expressions de resignació pel fet d’haver d’acataraquestes polítiques Nns a expressions de clara complicitat amb les directrius de l’empresa.

“Les empreses privades, totes, paguem poc.Paguem poc perquè,a més a més,l’estructura d’un mitjà de comunicació és cara,de manteniment és car. Llavorsno pots tenir uns grans sous...No per tenir beneNcis,sinó per fer tapi tapi.Ales-hores què passa? Doncs que em marxa un periodista d’aquí i tinc un calaix plede currículums.Vull dir que puc agafar el que vulgui i trucar que seguramentestarà sense feina, i si té feina doncs trucaré a un altre.Hi ha molts periodistesa l’atur, potser és que hi ha massa periodistes, no en precari, sinó massa perio-distes”.

Aquest darrer comentari ens introdueix una altra de les causes que expliquenla imatge de precarietat que predomina entre els periodistes catalans. L’a-parició de nous centres universitaris que imparteixen estudis de periodisme haafavorit la multiplicació de periodistes disponibles, i aquest fet influeix en lescondicions laborals generals. S’ha multiplicat el nombre de periodistes joves i,en conseqüència, el volum de contractes temporals en períodes de pràctiques.


A més, molts d’ells expliquen que s’incorporen a les redaccions desenvolupantles mateixes funcions que un periodista veterà.En conjunt, la proliferació deperiodistes genera un excés d’oferta de mà d’obra i converteix en molt méscompetitiu el mercat de treball. El problema de la massiNcació de la professióes veu també com una amenaça per a la qualitat del periodisme.

“Deu anys enrere no hi havia aquest problema,no hi havia tanta gent i com mésserem...O sigui, cada vegada hi ha més gent que vol fer de periodista”.

Entre els i les professionals té força pes la idea que els joves periodistes són unproblema més que no pas un indicador de bona salut del sector i una garantiade renovació de la professió. Es tracta d’un signe més del pessimisme queimpregna els comentaris sobre les condicions laborals del periodisme a Cata-lunya. Les perspectives de futur proposades, per als joves periodistes, apun-ten cap a les noves tecnologies de la informació.

Finalment, però, també hi ha casos en els quals es veu la tecnologia no com unaoportunitat per a la millora de les condicions laborals dels futurs periodistessinó com un motiu de precarització.

Els i les professionals de la informació no només desenvolupen un treballintel·lectual sinó que hi ha una part important de tecniNcació en les seves tas-ques. La influència que la tecnologia ha exercit en sectors laborals no periodís-tics, però directament relacionats amb la informació, s’ha viscut com un pro-cés de precarització propi de la professió.

Conseqüències atribuïdes a les condicions laborals

La manera com són contractats i les condicions en què els periodistes i lesperiodistes desenvolupen la seva feina té repercussions en aspectes centrals de laprofessió. Algunes són conseqüències individuals més o menys directes iobservables,com ara l’ansietat provocada per l’estrès,i altres afecten valorsimportants de la professió,com la independència o la dimensió vocacional.Elllistat de conseqüències que les persones entrevistades van comentar en lesentrevistes són les següents: l’estrès o l’ansietat que els provoca la inestabilitati la llarga dedicació horària, la impossibilitat d’especialitzar-se en un àmbitinformatiu determinat, i la influència en la vocació i en la independènciainformativa.


Estrès i ansietat provocats per la precarietat laboral

En primer lloc, la manca d’estabilitat laboral es perNla com una de les causesmés destacades de les expressions d’ansietat i d’incertesa en la professió.Moltsdels periodistes assalariats, per molt bé que desenvolupin la seva tasca, sabenque no depèn d’ells el fet de mantenir o no l’endemà el seu lloc de treball. Lasituació s’agreuja en aquells casos en què no hi ha una relació contractual estable i la possibilitat de treballar depèn estrictament de criteris econòmics.

L’enquesta posa l’exemple dels i de les professionals que treballen a TVE coma col·laboradors d’un programa o de vegades de més d’un. Si aquests progra-mes salten de la graella, llavors aquests periodistes ho noten en les nòmines,que queden molt reduïdes, o bé es restringeix el seu contracte.

En general les manifestacions d’ansietat i d’estrès s’associen a la impossi-bilitat de conciliar la vida personal amb la vida professional. La dedicacióprofessional reclama sempre més hores de les establertes, i aquest fet esdevéuna font de problemes personals i familiars. Es tracta d’un cercle del qualresulta difícil sortir si,com passa en la majoria dels casos,es justiNca pel fet quetots els periodistes fan el mateix i que no seguir el corrent pot tenirconseqüències en la promoció personal.

Una altra de les respostes dels enquestats es refereix als sous molt baixos,a la molta pressió,i a l’estrès i les jornades laborals excessivament llargues senseveure resultats satisfactoris.

També hi ha una percepció sobre les repercussions que les actuals condicionslaborals tenen sobre la professió periodística, directament vinculada a laformació permanent dels i les periodistes.La possibilitat de disposar d’un llocde treball estable permet desenvolupar projectes i iniciatives per part delsperiodistes que van més enllà de la senzilla transmissió d’informació.Per feraquest pas, els i les periodistes han de disposar de sòlids coneixements sobre elsquals fonamentar les seves interpretacions de l’actualitat i alhora teixir unaxarxa de relacions socials amb fonts d’informació i contactes amb altresperiodistes del mateix àmbit. L’estabilitat en el lloc de treball permetcristal·litzar un marc de relacions estables amb els actors socials dels àmbitsinformatius en els quals treballa el periodista i afavoreix,també,l’aprofun-diment en el coneixement d’una especialitat informativa determinada.


Des de l’òptica de l’empresa de mitjans de comunicació, segons recull elsondeig, també és negativa la rotació de persones: les fonts es mostren re-ticents a canviar d’interlocutor massa sovint, ja que l’empresa dóna unaimatge de poca seriositat.

La dimensió vocacional, element important

En tercer lloc, tot i no ser un factor directament relacionat amb les condicionslaborals, la vocació professional es considera molt important, i es demostracom un poderós factor mobilitzador de l’exercici professional i de la sevaidentiNcació corporativa. La vocació és l’adhesió a un seguit de pautes profes-sionals que motiven actuacions dels periodistes orientades a valors i no amitjans. En el camp del periodisme, això s’ha traduït històricament en elsacriNci personal que suposa exercir una dedicació intensa sense la corres-pondència d’una adequada compensació econòmica. Els periodistes en actiumés veterans interpreten de manera rotunda les vivències dels seus inicis en elperíode de la transició democràtica i immediatament posteriors, i ho valorencom a vivència positiva malgrat les minses retribucions econòmiques.Aquestes mateixes veus dels i les periodistes veterans adverteixen,però,queactualment la manca de vocació professional pot estar motivada per laprecarietat i les retribucions baixes, i alerten que aquest és un peix que esmossega la cua i que pot repercutir negativament en el col·lectiu professional.

La indolència i la manca d’iniciativa, a més del seguidisme de les fonts d’infor-mació acreditades, són les principals crítiques expressades per fer evident lamanca de vocació.Els periodistes veterans reconeixen les males condicionslaborals però lamenten que aquestes, a diferència del que diuen que passavaabans, afectin d’una manera directa el nucli de la professió periodística.

És cert que la precarietat laboral ha influït en la percepció que els joves i lesjoves professionals tenen de la vocació periodística. No entrarem a determinarsi aquesta modiNcació s’ha donat en un sentit positiu o negatiu, però destaca-rem que les condicions laborals han adquirit un protagonisme deNnitiu en laconNguració d’un nou sentit de la vocació.Les males condicions laborals ac-tuen com una mena de factor ambiental en el periodisme d’avui dia i funcionenalhora com a “selecció natural”. Aquells periodistes amb una capacitat desacriNci més gran i que mantinguin intacta la seva vocació continuaran a la


professió,els altres acabaran per deixar-la.Aquesta prova es planteja cada diaentre els i les periodistes més joves, principals víctimes de les males condicionslaborals, i,malgrat les traves,és important destacar el grau d’adhesió que té laprofessió entre els joves.En general,reconeixen que aquestes condicions formenpart del procés d’aprenentatge i són el preludi d’una situació més favorable.

Independència

Per últim,tractarem una altra de les conseqüències de les actuals condicionslaborals del periodisme a Catalunya a,que és la seva connexió amb la percepciód’independència professional. Les consideracions recollides al voltant d’a-questa qüestió són el resultat de la formulació d’una pregunta explícita perpart dels entrevistadors. Era la següent: “¿Les condicions laborals actualsafecten la independència informativa?”Les respostes, pràcticament unàni-mes, sostenen que hi ha una relació directa entre precarietat laboral (com acontext de condicions laborals dominant en la societat actual) i independènciainformativa (el valor de la independència informativa el trobareu a l’apartat“Ètica i Valors”).Però en aquest punt sí que volem constatar les opinions delsentrevistats i entrevistades aNrmant que les condicions laborals actuen com amecanisme de control de la independència, amb tot un ventall de gradacions:

1.Actua com un ressort que dispara els mecanismes d’autocensura.

“ Quizá lo que hace la precariedad es que según qué profesional se piense más lascosas a la hora de escribir una noticia o a la hora de redactarla o de locutarla”.

2.És un instrument usat per les empreses per pressionar els treballadors per-què facin allò que se’ls mani.

“Gent d’aquesta que acaba d’entrar,que tenen un contracte de sis mesos,faranel que digui l’empresa, no s’arriscaran perquè saben que els diran: «Bé,adéu,perquè darrere n’hi ha quatre més esperant ocupar el teu lloc»”.

3.És un punt dèbil dels periodistes que els fa més mal·leables i influenciables.

“Las personas que están en situación más precaria laboralmente son las quetienen más diNcultades para mantenerse Nrmes ante una presión”


4.Adequar els continguts a les expectatives dels que donen la feina passa a serun criteri central per a la pràctica de la professió periodística.

“ Si tú cobras por pieza publicada y sabes que según como redactes un tema nova a salir,pues lo redactarás de otra manera para que salga y garantizar que vasa cobrarlo”.

Vida professional i vida privada

L’excessiva dedicació horària a la feina té conseqüències directes sobre la qua-litat de vida en tant que limita el temps lliure, les relacions socials, la descon-nexió dels maldecaps que comporta la feina, etc. En deNnitiva,descompensael temps entre l’esfera professional i l’esfera privada.Les llargues jornades pro-fessionals i el no saber mai l’hora a què se surt de la feina és un problema quepreocupa especialment a les dones entrevistades, no només pel que fa a la quan-titat d’hores sinó també per com es distribueixen al llarg de la jornada.

“Es muy difícil, por no decir casi imposible. Yo tengo compañeras que traba-jan mañana y tarde y me cuentan que se van por la mañana a las 9 y a lo mejorllegan a casa a las 10 de la noche. Claro, si estás todo el día fuera, ¿qué convi-vencia tienes con tu familia? No tienes ninguna”.

Però la seva preocupació no es limita a la convivència familiar,sinó també a laimpossibilitat per fer cursets, desenvolupar afeccions personals o manteniramistats. Totes elles creen estratègies més o menys originals amb l’objectiude superar aquest obstacle per desenvolupar-se personalment,des de les queajusten les seves relacions socials i afeccions a les escletxes horàries que elspermet la feina, fins a les que ocupen posicions a les empreses de comunicacióque els permetin aquesta compatibilitat, passant per les que s’acullen (quan lescondicions i les empreses ho permeten) a restriccions horàries per maternitato per tenir cura d’algun familiar. En aquest ordre de coses, algunes de lesentrevistades també assenyalaven de manera espontània la projecció per-sonal sobre un hipotètic estat de maternitat, amb algunes perspectives forçapessimistes.

“Penso que si jo ara,que tinc 33 anys, em plantegés tenir un Nll amb la mevaparella hauria de renunciar a part de la meva feina,està claríssim, amb el risc


que et puguis quedar sense feina.La veritat és que arriba un moment que éscansat. L’ideal seria tenir una feina, viure d’aquesta les vuit hores al dia i laresta dedicar-te a llegir o a fer la teva”.

En general,els homes periodistes entrevistats toleren millor el sacriNci de vidaprivada que suposa la dedicació horària i són més proclius a esborrar els límitsentre l’esfera professional i l’esfera privada. Podem dir que hi ha dos extremsen el col·lectiu: en una banda es troben professionals, preferentment dones,per a les quals hi ha una marcada frontera entre la vida professional i la vidaprivada, provocada per la responsabilitat de tenir cura de les relacions fami-liars,i a l’altra banda els professionals, preferentment homes, que amb proufeines distingeixen entre una i altra esferes de la seva vida.

Un altre aspecte en el qual també es palesen aquestes formes de comptabilit-zar vida i treball són les amistats i relacions socials que té cadascú i la dedica-ció a la feina fora del lloc de treball.

Sobre les amistats, cal dir que un dels atractius que alguns veuen en el fetd’exercir com a periodistes –i que s’esmenta també en l’apartat “Identitatprofessional” és la possibilitat de conèixer “gent interessant”.Aquesta és,doncs, una bona predisposició per establir relacions socials amb altres per-sones que poden arribar a esdevenir d’amistat.

Els contactes que s’estableixen treballant de periodista són una font inesgota-ble per establir“coneguts”entre les fonts d’informació,però els entrevistatsdiuen que són pocs els que arriben a la condició d’amics.

Alguns professionals confessen que a causa dels horaris de treball els és difícilmantenir les seves relacions d’amistat anteriors al moment d’incorporar-se ala professió.

Una altra mostra d’aquesta diNcultat es troba en l’autoimposició que es fanmolts periodistes per, precisament, mantenir velles amistats i intentar com-patibilitzar-les amb les adquirides dintre del món professional. Tanmateix,són majoria les persones que mantenen amistats dintre i fora de la professió.


La pluriocupació

Entre els entrevistats n’hi ha que han desenvolupat carreres professionalsamb graus molt diversos d’estabilitat.En termes generals, però, a mesura queaugmenta l’edat hi ha més estabilitat laboral.Encara que hi ha alguns casos quehan desenvolupat la totalitat de la seva carrera periodística treballant en unasola redacció, s’ha de dir que actualment no és freqüent.És més habitual havertreballat en diversos mitjans dintre del mateix sector o tipus de suport comu-nicatiu. Segons la mostra són freqüents els canvis de la premsa a la ràdio o latelevisió, o bé de la ràdio a la televisió, tot i que últimament aquests canvis sónmés difícils de veure.Molt més freqüents són els salts de les redaccions dels mit-jans convencionals als gabinets de comunicació. Nombrosos dels actuals tre-balladors i treballadores de gabinets de comunicació van iniciar la seva etapalaboral en redaccions de mitjans de comunicació per passar després als des-patxos dels gabinets.En conjunt es pot aNrmar que els periodistes catalanstenen experiències professionals molt variades que faciliten situacions i casosde gran versatilitat laboral.

Entenem per pluriocupació la pràctica professional de compatibilitzar larelació laboral amb alguna modalitat de contractació estable en una empresaamb les col·laboracions periodístiques o amb una segona feina periodísticadurant el temps lliure.Dels trenta periodistes entrevistats n’hi havia cinc queestaven pluriocupats i molts altres que havien estat en aquesta situació enalgun moment de la seva carrera.L’argument per justiNcar la pluriocupació és,en tots els casos, el de complementar amb ingressos addicionals els baixossalaris del lloc de treball estable.

A més, en general, molts i moltes periodistes catalans presten els seus serveisa diverses empreses alhora. Així, entre els entrevistats hi havia Nns a setautònoms que col·laboraven en diversos mitjans com a freelance o bé com acol·laboradors a tant la peça. Aquests periodistes disposen d’una cartera declients més o menys estables amb els quals treballen per satisfer les despeses de producció de la informació i dels pagaments de les quotes com a treba-lladors autònoms.


Les condicions sociolaborals en la satisfacció professional

Al llarg d’aquest apartat s’ha dibuixat un panorama sobre les condicionssociolaborals dels periodistes catalans on predomina la denúncia de la preca-rietat.El clima de pessimisme sobre aquest aspecte es reflecteix en les opinionsi comentaris de tots els entrevistats: sembla com si la precarietat laboral fos unsigne d’identitat inevitable de la professió periodística després del pessimismearriba la resignació.

Però malgrat els disgustos provocats per les discriminacions salarials, elssacriNcis per l’excés d’hores de treball o la manca de perspectives de futur, elsi les periodistes manifesten un elevat nivell de satisfacció professional (vegeu l’apartat “Identitat professional”). En general, la insatisfacció laboral no enfosqueix la satisfacció professional. Això no vol dir que no hi hagi casos queexpressin dubtes raonables sobre l’exercici de la professió quan se’ls demana sies dedicarien a una altra activitat.

“No vull ser periodista a qualsevol preu.El dia que no pugui fer el periodismeque jo vull, podria dedicar-me a una altra cosa”.

Per aquells i aquelles periodistes que no volen renunciar a la professió elscomentaris són senzills i ràpids perquè remeten a un projecte personal que s’haanat conreant amb els anys.Per aquells que s’hi mostren més proclius,unaminoria, les seves explicacions suposen un trencament que necessita jus-tiNcacions més extenses.

És evident que en una decisió com la de canviar de professió hi intervenen fac-tors molt diversos,i permet percebre el valor que cadascú dóna a la seva profes-sió –el periodisme en aquest cas– en la seva vida i quines són les prioritats personals. Però l’existència de casos en què hi ha una connexió directa entre lainsatisfacció laboral i la satisfacció professional ens indiquen l’abast de la in-fluència que estan adquirint les condicions laborals a Catalunya en la valora-ció de l’exercici del periodisme.

Credibilitat dels diferents mitjans

4


Taula i gràNc 4.1.

La televisió, el mitjà de masses per excel·lència, és considerat i es percep comun mitjà mediocre pel que fa a la seva credibilitat. Només un 17,5% dels perio-distes i les periodistes li donen una puntuació igual o superior a 7 punts. Així,de manera genèrica podem aNrmar que aproximadament 5 de cada 10 perio-distes creuen que la seva credibilitat és només acceptable, i 3 de cada 10 la sus-penen en aquest aspecte.

Les causes d’aquest fet no es concreten en l’estudi, però en podríem entreveuredues de no excloents:les pressions de tipus polític, especialment en els mitjansde titularitat pública, i les de tipus econòmic en els mitjans privats, que llui-ten per aconseguir la màxima audiència per tal d’obtenir, alhora, el màxim

Vàlids Suspès (0,0-4,9) 110 26,2 29,1 29,1Aprovat (5,0-6,9) 202 48,1 53,4 82,5Notable (7,0-8,9) 60 14,3 15,9 98,4Excel·lent (9,0-10,0) 6 1,4 1,6 100,0

Total 378 90,0 100,0


Total 420 100,0

Puntuació a la credibilitat de la televisió

Freq

üènc

ia

Cred

ibili

tat

de la

te

levi

sió

% % và

lid

% ac

umul

at

Puntuació a la credibilitat de la televisió

29,1%

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

53,4%

Aprovat(5,0-6,9)

15,9%

1,6%

Notable(7,0-8,9)

Excel·lent(9,0-10,0)

69Credibilitat dels diferents mitjans

del pastís publicitari en televisió, un pastís que l’any 2002 va ser de 2.184milions d’euros; és a dir de cada 100 euros que invertien els anunciants en mit-jans convencionals (above the line), 40 anaven a parar a la televisió.7

Finalment, és curiós que la xifra d’una acceptació notable o excel·lent de la credibilitat del mitjà televisió sobrepassa de poc, l’11,5%,la dels periodistesque treballen dins d’aquest mitjà.

Taula i gràNc 4.2.

La ràdio es valora com un mitjà molt més creïble que la televisió, ja que en labanda alta (notables i excel·lents) obté un 57,7% de les respostes, mentre que,com ja hem vist, la televisió només n’aconsegueix un 17,5%.


Total 378 90,0 100,0


Total 420 100,0

Puntuació a la credibilitat de la ràdio

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Puntuació a la credibilitat de la ràdio

6,6%

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

35,7%

Aprovat(5,0-6,9)

52,9%

4,8%

Notable(7,0-8,9)


7.Infoadex 2003

Cred

ibili

tat

de la

ràdi

o


D’altra banda, s’observa que els i les periodistes la puntuen molt menys a labanda baixa (suspesos i aprovats) que la televisió, amb un 42,3% enfront d’un82,5%. Només un 6,6% dels periodistes donen un suspens a la ràdio pel que faa la seva credibilitat.

Taula i gràNc 4.3.

Una mica més de la meitat dels i de les periodistes (56,2%) consideren que lapremsa diària té una credibilitat bona o molt bona.D’altra banda, el nivell desuspensos se situa entorn al percentatge que també obté la ràdio (6,6%), peròl’avantatge pel que fa les persones que consideren la premsa diària un mitjàexcel·lent quant a la credibilitat (un 6,1% per un 4,8%).


Total 379 90,2 100,0


Total 420 100,0

Puntuació a la credibilitat de la premsa diària

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Puntuació a la credibilitat de la premsa diària

6,6%

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

37,2%

Aprovat(5,0-6,9)

50,1%

6,1%

Notable(7,0-8,9)


Cred

ibili

tat

de la

pr

emsa

dià

ria


En línies generals,un 93,4% de les persones enquestades consideren que lapremsa diària aprova en termes de credibilitat (la ràdio només l’aproven un75,7%,mentre que la televisió encara menys,un 17,5%).

Taula i gràNc 4.4.

Almenys 9 de cada 10 periodistes (90,2%) aproven la credibilitat de la premsad’altres periodicitats. D’aquests,un 45,7% ho fan a la part alta,amb puntua-cions superiors a 7 punts, les puntuacions que se situen a la part baixa con-centren el 54,3% de les respostes, encara que només un 9,8% dels periodistesi les periodistes suspenen el mitjà.


Total 357 85,0 100,0


Total 420 100,0

Puntuació a la credibilitat de la premsa d’altres periodicitats

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

atPuntuació a la credibilitat de la premsa d’altres periodicitats

9,8%

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

44,5%

Aprovat(5,0-6,9)

40,9%

4,8%

Notable(7,0-8,9)


Cred

ibili

tat

de la

pre

msa

d’al

tres

peri

odic

itats


Tot i la semblança amb la premsa diària per les seves característiques, pel quefa a la credibilitat la premsa d’altres periodicitats no obté per poc el seu nivelld’aprovats: un 90,2% enfront d’un 93,4%, i concentra les seves respostes en les puntuacions que se situen al voltant de l’aprovat en lloc del notable.

Taula i gràNc 4.5.

La premsa especialitzada és el més creïble dels mitjans convencionals,amb un96,1% de les respostes que li donen almenys un aprovat.A més, és l’únic mitjàque obté més d’un 10% de respostes que consideren que la seva credibilitat ésd’excel·lent, en concret un 15,4%.


Total 363 86,4 100,0


Total 420 100,0

Puntuació a la credibilitat de la premsa especialitzada

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Puntuació a la credibilitat de la premsa especialitzada

3,9%

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

25,6%

Aprovat(5,0-6,9)

55,1%

15,4%

Notable(7,0-8,9)


Cred

ibili

tat

de la

pre

msa

espe

cial

it-za

da


Segons aquestes dades, podríem deduir que com més especialitzat és un mitjà,més credibilitat té.En aquest cas és destacable el fet que les respostes situadesa la franja entre el notable i l’excel·lent representen un 70,5%; és a dir, 7 de ca-da 10 periodistes creuen que la premsa especialitzada té una credibilitat bona o molt bona.

Taula i gràNc 4.6.

Si la premsa especialitzada és la més ben considerada,la digital és el cas con-trari; de fet, les seves valoracions s’apropen a les dels altres dos mitjans audio-visuals.La poca credibilitat de la premsa digital es relaciona probablementamb la d’Internet. La premsa digital es contamina d’aquesta percepció i,


Total 354 84,3 100,0


Total 420 100,0

Puntuació a la credibilitat de la premsa digital

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

atPuntuació a la credibilitat de la premsa digital

17,2%

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

46%

Aprovat(5,0-6,9)

34,5%

2,3%

Notable(7,0-8,9)


Cred

ibili

tat

de la

pre

msa

digi

tal


malgrat obté un aprovat en el 82,8% dels casos,aquest se situa a més de 10punts per sota de la “resta de la premsa”(93,3%) i de la ràdio (93,4%), i no-més supera en credibilitat a la televisió.

GràNc 4.7.

El gràNc anterior indica de manera resumida les diferents valoracions dona-des segons l’estudi als tipus de premsa existents. Notem així,com ja hem expli-cat,una diferència acusada de credibilitat dins d’un mateix mitjà depenent del suport que s’empri.La premsa especialitzada la més creïble, mentre que ladigital se situa a l’altra costat de la balança.Pel que fa a la premsa diària i d’al-tres periodicitats, les diferències són menys pronunciades, encara que amb una petita diferència a favor de la primera.També cal esmentar la pre-ferència de les persones enquestades per les puntuacions mitjanes (aprovats inotables) en detriment de les puntuacions més extremes.

En general,la credibilitat de la premsa per als i les periodistes seria la següent:

9,37% de suspesos38,32% d’aprovats45,14% de notables 7,5% d’excel·lents.

Credibilitat dels diferents mitjants

60

50

40

30

20

10

Suspès(0,0-4,9)

Premsa diària Premsa d’altres periodicitats

Premsa especialitzada Premsa digital

Aprovat(5,0-6,9)

Notable(7,0-8,9)


6,6

%

9,8

%

3,9

%

17,2

%

37,2

% 44,5

%

25,6

%

46% 50,1

%

40,9

%

55,1

%

34,5

%

6,1

%

4,8

%

15,4

%

2,3

%


En deNnitiva,i generalitzant,un 90,62% dels i de les periodistes aproven la credibilitat de la premsa en les seves diferents manifestacions.

Taula 4.8.

A partir de les dades que aporta el gràNc 4.7, la taula estadística 4.8 ens dónala informació següent:

• La valoració més estesa pel que fa a la credibilitat per a tots els mitjans ha estatde 7 punts,excepte per a la televisió,que obté com a valor més freqüent el 5,fet que demostra la seva escassa credibilitat entre els i les professionals delperiodisme.

• Es conNrma la tendència a les valoracions de notables i aprovats,i el rebuigpels valors molt alts o molt baixos.

Vàlids 378 378 379 357 363 354

Perduts 42 42 41 63 57 66

Mitjana 5,128 6,581 6,554 6,234 7,063 5,766Mediana 5,000 7,000 7,000 6,000 7,000 6,000Moda 5,0 7,0 7,0 7,0 7,0 7,0Desv. típ. 1,5974 1,4524 1,4499 1,5326 1,4876 1,7074

Estadística de credibilitat dels mitjans

Tele

visi

ó

Ràd

io

Prem

sa dià

ria

Prem

sa d’altr

es

peri

odic

itats

Prem

sa

espe

cial

itzad

aPr

emsa

dig

ital

(Escala 0-10)

• En general, els mitjans aproven en credibilitat (vegeu el grà�c següent, 4.9).


GràNc 4.9.

La valoració mitjana de la credibilitat dels diversos àmbits de mitjans és de6,22 punts sobre 10.És a dir, pel que fa a la credibilitat tots aproven. Malgrataixò, presenten unes característiques diferencials que passem a resumir:• La premsa diària és l’únic mitjà que obté un notable (7,06 punts sobre 10),mentre que la resta se situen en valoracions entorn de l’aprovat (entre 5,13punts i 6,58 punts).De fet, la premsa especialitzada és segons l’estudi,dospunts més creïble que la televisió.• Per tant, segons la seva credibilitat els mitjans s’haurien d’ordenar de lamanera següent (de més a menys ): premsa especialitzada, ràdio, premsa dià-ria, premsa d’altres periodicitats, premsa digital, i televisió. Aquests dosúltims mitjans, premsa digital i televisió, no arriben a una mitjana superior a6 (5,77 i 5,13 respectivament). Destaca el cas de la ràdio que, amb una cre-dibilitat de 6,58 sobre 10, només és superada per la premsa especialitzada.

Mitjana de puntuació de la credibilitat dels diferents mitjans

5,13

10

9

8

7

6

5

4

3

2

1

Televisió

6,58

Ràdio

6,55

Premsadiària

6,23

Premsad’altresperiodi-citats

7,06

Premsaespecialit-

zada

5,77

Premsadigital

escala 0-10

Taula sumària

Identitat professional

5


Tots nosaltres usem indicadors del món social més o menys efectius per reconèi-xer i identiNcar a simple vista fenòmens i categories de la vida en societat comara un metge o un periodista. Tant la visió personal com el sentit comú tenenun origen subjectiu,però a partir del segon s’ha desenvolupat una dimensióobjectiva del concepte de professió en les societats modernes.8

En el sentit objectiu, una professió requereix un reconeixement social positiu.Reconeixement que fa possible la seva objectivació associant-la a altres as-pectes que van més enllà de la seva relació funcional amb la resta de la so-cietat. A partir d’aquest reconeixement es fa possible, per tant, identiNcarsocialment una professió no només per la seva aportació funcional al conjuntde la societat, sinó també per atributs addicionals com ara coneixements,autoritat, cultura, etc.

Els aspectes que diferencien una professió d’un oNci tenen a veure amb els ele-ments següents:9

• Un saber especialitzat i sistematitzat, institucionalitzat acadèmicament(generalment amb rang universitari).• Un alt grau d’autonomia en l’exercici de la professió.• Una organització corporativa reguladora de l’activitat professional.• Una cultura professional.• L’oferta d’un únic i essencial servei a la societat.• Prestigi social i legal reconegut.

En el cas de la nostra realitat, Nns a Nnals del segle XIX no apareixen les prime-res organitzacions professionals i també les primeres institucions dedicades al’ensenyament.A Catalunya i Espanya, no serà Nns al primer terç del segle XX

quan es pot parlar de professionalització, però restringida pràcticament a l’indicador d’associacionisme i d’una entitat reguladora de l’activitat profes-sional (el 1895 es crea l’Asociación de la Prensa de Madrid i el 1889 la primera Asociación de Periodistes a Barcelona).

Tanmateix, si tenim en compte els altres elements com l’autonomia, el pres-tigi social o el seu ensenyament universitari, es pot dir que la professionalitza-ció del periodisme a Espanya i Catalunya no s’ha produït plenament Nns a lasegona meitat del segle XX.

Cadascun dels elements esmentats abans actuen com a indicadors més o menysNables per permetre’ns identiNcar objectivament la professió periodística en

8.Gómez Arboleya,Enrique:1998,

“Sociología de los grupos profesionales”.

REIS núm.83,pàgs.313-320.

9.Ortega,Félix iHumanes,María

Luisa:2000,Algo másque periodistas. Ariel,

Barcelona.

81Identitat professional

un context social determinat.L’extensió, la intensitat i la manera com es rela-cionen entre si cadascun d’aquests indicadors en el context social català hande servir per reconèixer els trets que distingeixen o equiparen els periodistescatalans i les periodistes catalanes amb la resta de periodistes del món.

Així, per exemple, un 82,9% de periodistes catalans i catalanes, que represen-ten més de les tres quartes parts del col·lectiu, han cursat estudis de periodismeo ciències de la informació.

La visió objectivista de la professió es pot completar amb la seva visió subjec-tiva.Com dèiem al principi,aquesta visió és construïda pels individus a partirde l’apropiació que fan del sentit comú,que contrasten amb els seus valors,acti-tuds i experiències personals i professionals.

En aquest terreny el concepte de professió el formen la vocació i l’ocupació(Gómez Arboleya,1998).10 La primera es tradueix en la materialització d’unasèrie d’objectius i d’aspiracions personals,barrejada amb ingredients sobreaptituds i hàbits que fan que les persones es reconeguin com a cridats (tenirvocació) per assumir les funcions socials d’una professió.Quant a l’ocupació,esdiu que és la realització de la vocació, i que suposa integrar-se en un entorn con-cret on es materialitza.L’entorn on tradicionalment s’ha materialitzat la voca-ció periodística ha estat la redacció dels mitjans de comunicació.

En aquesta part del Llibre blanc ens hem ocupat d’observar la identitat pro-fessional a través de la seva dimensió subjectiva. Cada professional té una ideasobre el que és ser periodista que s’ha construït amb nombrosos ingredients.A través de les entrevistes de la mostra podem recollir informació sobre el “joprofessional” que ens acosti als signiNcats i motivacions que “enganxen”elsprofessionals catalans amb la pràctica del periodisme.Però aquest repàs, s’hade completar amb la visió del “nosaltres”que cadascun d’ells ofereix. El dis-curs sobre la identitat es modula sempre a partir d’aquest doble vessant entreel “jo” i el “nosaltres”i és arran de la barreja entre un i altre com es poden re-conèixer les identitats culturals11, i també les de les cultures professionals.Cal dir que els trets identitaris que surtin d’aquesta observació no sóndeNnitius:la identitat té un caràcter dinàmic i, com va dir Max Weber, depèndel fet que els individus sentin i es vulguin identiNcar amb algun model.

Aquest procés d’identiNcació requereix un aprenentatge que introdueix lespersones en un col·lectiu, en aquest cas el dels i de les periodistes.

10.Op. Cit.

11.Mead,George Herbert:1999,Espíritu, persona y sociedad: desde el punto de vista del conductivismo social.Pai-dós.Barcelona.


L’aprenentatge de la professió

En aquest intent d’identiNcar els criteris per assenyalar què vol dir ser perio-dista,hi tenen un paper molt important els processos de conscienciació mit-jançant l’aprenentatge de la professió. Si entenem aquesta conscienciació comuna cultura,el procediment a través del qual es pren consciència i s’estableixcontacte amb els trets culturals que la conformen és un factor bàsic per a laidentitat professional.Podem dir que aquesta consciència es construeix mit-jançant dues vies o processos de socialització en la professió: la regulada desde la formació acadèmica en les llicenciatures sobre comunicació i la que s’estableix mitjançant el lloc de treball.

Socialització acadèmica

Des de l’any 1971, data de creació de la Facultat de Ciències de la Informacióde la Universitat Autònoma de Barcelona, el periodisme assoleix rang univer-sitari a Catalunya.Durant pràcticament vint anys, el debat sobre la formació dels aspirants a periodistes va estar polaritzat a la societat catalana pelsdocents d’aquest centre universitari d’una banda i les institucions corporati-ves de la professió, especialment el Col·legi de Periodistes, de l’altra, que dis-cutien sobre la conveniència dels estudis universitaris per a la professió.

A partir dels anys noranta es trenca el monopoli de la UAB i nous centres uni-versitaris amplien l’oferta d’estudis de periodisme Nns a arribar a la situacióactual, en què un total de dotze institucions docents imparteixen aquests es-tudis a Catalunya (vegeu l’annex 1).

El debat se centra ara en el tipus de continguts d’aquesta formació per forjarbons professionals del periodisme, i els diversos models docents en són un exemple clar. Si observem amb detall les trajectòries de les persones entrevis-tades, veiem que certament l’existència d’estudis universitaris en periodismepot haver servit per uniNcar la formació dels i de les professionals de Catalunya.Potser aquest és un dels trets que distingeix millor el perNl dels i de les periodis-tes catalans i catalanes actuals si es compara amb la situació de fa 25 anys.Queden molt pocs professionals que no hagin tingut contactes intensos en laseva formació amb els estudis superiors de periodisme, comunicació audiovi-sual o bé publicitat.Es pot aNrmar que la Ngura del periodista autodidacta for-jat a les redaccions es troba en procés d’extinció.


També hem copsat entre les entrevistades i entrevistats una demanda cada copmés fonamentada d’ampliar els seus coneixements mitjançant sistemes de for-mació de tercer cicle.

La forta vinculació del periodisme amb les noves tecnologies de la comunica-ció ha ocasionat que el sector dels mitjans sigui un dels àmbits amb transfor-macions més profundes els últims anys.

S’ha obert el debat sobre la necessària formació permanent dels i de les perio-distes.I una gran part de l’oferta formativa de tercer cicle s’orienta en aquestsentit amb l’aspiració de ser una font estable per a la formació permanent delsperiodistes catalans (vegeu l’annex 1).

Socialització laboral

La classe periodística catalana entén que l’apropiació dels trets que distin-geixen la professió s’aconsegueix només mitjançant la socialització en el lloc de treball. Encara que les dues vies de socialització no són excloents, el pes del’accés a la professió en el cas del periodisme el porta la socialització en el lloc de treball,c om manifesten la majoria dels enquestats o enquestades, si bé elprimer contacte amb la professió es fa ja durant el període universitari, jasigui per iniciativa de l’estudiantat, ja a través dels acords entre universitats i mitjans de comunicació que permeten la col·laboració dels estudiants com a becaris.

Entre els i les periodistes de Catalunya s’ha generalitzat la convicció que lacarrera universitària de periodista no té el sentit iniciàtic en la cultura profes-sional que sí que tenen els estudis en altres professions. Aquesta creença s’ex-pressa principalment a partir d’una crítica punyent contra els coneixements quetransmet la universitat.Es destaca, perquè és la més estesa i antiga, la mancade sabers pràctics amb què estan dissenyats els plans d’estudi de les carreres deperiodisme.

Així, a parer dels entrevistats i entrevistades la deslegitimació dels estudis universitaris de comunicació per formar professionals deixa com a única viaveritablement vàlida la socialització mitjançant el lloc de treball.

Una màxima recorre la consciència dels i les periodistes de Catalunya: el periodista es fa “al carrer”o “sobre el terreny”.


L’opinió generalitzada és que només en la vida professional s’obtenen elshàbits, les relacions i els sabers necessaris per conduir-se correctament en laprofessió. Durant els anys d’estudis universitaris –diuen– s’obtenen moltsconeixements de caràcter teòric poc aplicables, i són pocs els que reconeixenque la universitat els va donar instruments per adoptar una visió més críticade la realitat social.

Pels periodistes, imprimeix més caràcter el treball quotidià que el pas per lesaules universitàries. Però l’estudi d’Ortega i Humanes12 contradiu l’opiniómajoritària expressada en la nostra enquesta.

La vocació periodística, encara és vigent

A l’hora de plantejar-se l’accés al periodisme,hi ha una gran coincidència afer-ho sol·licitant un lloc de treball en un mitjà de comunicació. Són pocs els quepensen que, de forma espontània, es pugui fer de periodista per compte propi,i menys els que ho han fet realment.Els pocs o poques que treballen pel seucompte,sempre ho fan després d’haver viscut l’experiència de treballar en unaredacció.

Un dels motors que explica –a parer dels entrevistats i entrevistades– elsmotius pels quals van decidir fer-se periodistes està vinculat amb l’anomenadavocació.La vocació, en sentit estricte, és una crida a fer alguna cosa.Una cridainterna orientada a la consecució d’un estat determinat.La vocació també se sustenta sobre una colla d’aptituds mitjançant les quals es manifestaaquesta crida abstracta que es dóna a l’interior de les persones. Aquesta di-mensió vocacional entre els i les periodistes de Catalunya s’expressa de múlti-ples maneres.Algunes parlen del gust per l’escriptura –preferentment lesdones entrevistades–,que es manifesta ben aviat i les fa decidir-se per estudiarperiodisme. D’altres parlen de l’interès pels temes d’actualitat o de la curiosi-tat, i alguns del plaer de viatjar i conèixer món; aquests són majoritàriamentels homes entrevistats.

Els comentaris dels entrevistats i les entrevistades ens mostren un ventall demotivacions per accedir a la professió centrades a projectar socialment la sevapersonalitat o les seves aptituds.Tanmateix, cal recordar que tradicionalmentel concepte de vocació situa l’individu davant els altres, davant la societat(Gómez Arboleya,1998).13 Això vol dir que la vocació té una important dimen-sió de servei a la societat, i d’aquí el seu reconeixement positiu.

12.Op. cit,pàg.64

13.Op. cit.


En aquest sentit és paradoxal que les persones entrevistades no expressin, comun dels motius pels quals van triar aquesta professió, que tinguessin vocacióper prestar un servei a la societat.Aquesta faceta del periodista la trobem enalguns veterans com un valor que es va assumint a poc a poc en el decurs de lacarrera professional.

L’evolució de les persones en la professió o les trajectòries professionals

El model de trajectòria professional positiva s’acostuma a identiNcar amb eld’un o una periodista que progressa en la seva tasca, un progrés que està deNnithabitualment pel guany en dos àmbits: els ingressos i el càrrec. Aquest pro-grés es fa normalment en un mateix context laboral, una mateixa empresa ogrup d’empreses, però també es pot produir en un marc més ampli com és el global d’una comunitat sociocultural.

És allò que coneixem com un èxit professional.En realitat, la majoria de tra-jectòries professionals no descriuen una línia ascendent tan evident com sug-gereix el model. Més aviat moltes estan marcades pels sotracs i els canvis labo-rals,amb experiències dolentes i experiències reeixides. Aquesta és la tònicageneral en els relats recollits sobre la pròpia experiència professional.

En la valoració que els periodistes i les periodistes de Catalunya fan de la iden-titat professional, les preguntes sobre la valoració de la trajectòria o de la car-rera professional són generalment enteses com a qüestions sobre les relacionsentre els/les entrevistats/des i la professió i, més concretament, sobre elselements positius que justiNquen la seva identiNcació com a periodistes.Lesrelacions entre el subjecte i“la professió”es reconeixen com un espai on s’in-tercanvien esforços i sacriNcis personals a canvi d’intangibles com ara l’am-pliació del ventall de relacions socials possibles. Parlar sobre aquest espaid’intercanvi quan es demana la trajectòria professional és una reacciógeneralitzada entre els periodistes joves, per als quals la vida professional totjust comença, i la valoració es fa, en realitat, sobre allò que els aporta laprofessió actualment.

Aquesta connexió de“la professió”amb els seus membres obeeix sovint al gust de treballar de periodista. El verb agradar és el que millor representaaquest plaer dels entrevistats i entrevistades per la feina periodística, malgratla càrrega d’indeNnició d’aquesta expressió.


Les explicacions són diverses, però en totes hi ha un Nl conductor que ex-pressa les possibilitats de “conèixer”en general: persones, saber i coses.Els i lesperiodistes destaquen com a element important de la professió el fet deconèixer coses i persones noves cada dia.Molts d’ells consideren enriquidor elseu contacte permanent amb la realitat que els envolta i amb la qual treballen.Evidentment no es tracta d’uns coneixements contrastats cientíNcamentsinó d’un saber sobre els altres ciutadans i sobre els fets de la vida quotidiana,per contacte permanent amb l’actualitat i la realitat.

La disponibilitat dels i les periodistes de Catalunya a canviar de feina és baixai són pocs els que accepten aquesta possibilitat com una opció per millorar laseva situació personal. Els canvis acceptables es troben normalment dins delslímits de la professió. No podem dir si aquest rebuig a canviar d’activitat és unreflex derivat del caràcter vocacional del periodisme, un immobilisme provo-cat pel temor a la sensació de fracàs que suposaria abandonar els anys d’es-forços i sacriNcis o bé per la incertesa que suposa el canvi a una nova realitatlaboral o professional. Normalment es tracta d’una barreja dels tres elements.

Les respostes d’expectatives futures de cadascú contenen un considerablevolum d’informació sobre com viuen els periodistes la seva relació amb la pro-fessió. A partir dels comentaris expressats pels i per les periodistes, a l’hora dedeNnir l’horitzó el mot que més s’hi adiu i el reflecteix és el d’incertesa. En lamajoria de casos es percep que els mitjans de comunicació social a Catalunyahan entrat, des de fa alguns anys i en general, en un procés de transformacionsi de canvis profunds. Un dels factors que més marcadament contribueix a alimentar aquesta sensació és l’impacte de les noves tecnologies de la infor-mació (vegeu el capítol “Tecnologia”).

Un altre aspecte d’aquesta incertesa es troba en la inestabilitat i flexibilitatdel mercat laboral que provoca la inseguretat professional.

Independentment del signe dels canvis que ambdós factors provoquin en elcol·lectiu professional, el que està clar és que han causat una incertesa genera-litzada. Un cop manifestada aquesta incertesa, aquells i aquelles que s’atre-veixen a precisar més les seves perspectives adopten generalment un to de conformitat amb la situació en què es troben actualment, sense expectativesde canvi ni millores substancials.


Identitat col·lectiva

La identitat col·lectiva es construeix a partir de la voluntat dels membres de lacomunitat que vulguin ser i tinguin consciència de ser una comunitat (MaxWeber). Això és el que intentem esbrinar ara, a partir dels relats de trajectò-ria professional de les persones entrevistades. Intentarem descriure com els iles periodistes de Catalunya veuen el col·lectiu professional, el “nosaltres”.Buscarem els trets identitaris que es manifesten mitjançant la consciència que els entrevistats i entrevistades tenen sobre la influència social dels perio-distes en la societat, sobre les diferències amb Madrid i sobre les percepcionsde canvis que es detecten a la professió.

La percepció més estesa és que els que tenen poder d’influir en la societat sónels mitjans de comunicació,les empreses que produeixen i fan circular els con-tinguts en la societat.En el flux informatiu del dia a dia,la major part dels i deles periodistes es consideren una corretja de transmissió,una baula més de lacadena de transmissió de la informació controlada pel poder empresarial.

Aquesta percepció del paper secundari del conjunt de la professió en la socie-tat catalana no ha estat sempre així,i entre els periodistes més veterans és ha-bitual recórrer a les comparacions amb situacions passades per comprendremillor el present.En aquest sentit molts accepten que el seu paper ha deixat detenir el grau d’influència social que va assolir per exemple al llarg de la tran-sició espanyola i en el període immediatament posterior.

Les persones entrevistades, en general, entenen que els empresaris de la comu-nicació han establert formes de control sobre els continguts que estan per sobrede la tasca diària dels periodistes, i això ha reduït la seva influència en l’esta-bliment de l’agenda pública. Ara són altres instàncies de poder les que deNnei-xen les polítiques editorials dels mitjans i les que poden influir directament enles tendències, les modes i les opinions de la ciutadania.

Alguns periodistes matisen aquesta pregunta sobre la influència social delsprofessionals amb la frase:“Els periodistes importants sí que tenen influèn-cia social”. Però aquesta elit de periodistes “importants”amb capacitat perinfluir de manera efectiva en el públic i en les institucions ja solen formar partdel poder empresarial.Personatges com els conductors de programes de ràdioi televisió de gran audiència ofereixen el miratge al conjunt de la societat que


són els professionals de la informació en general els que poden canviar les coses.Aquesta percepció popular és rebutjada des de les capes intermèdies i baixesde la professió.

En la recerca de la identitat col·lectiva,un altre element que influeix en els i lesperiodistes de Catalunya són les percepcions que tenen sobre els col·lectius deperiodistes d’altres zones. La referència immediata és, sens dubte, el col·lec-tiu de periodistes de Madrid i com se situen els catalans en relació amb ells.Defet la gran majoria de la mostra desconeix la realitat professional madrilenyai en els seus comentaris es guien per les fonts secundàries:companys i compan-yes que hi han treballat,les delegacions o corresponsalies dels mitjans on tre-ballen i també la lectura de l’actualitat de Madrid amb relació als professio-nals.

Sense entrar en l’exactitud de les seves aNrmacions, sí que hi ha un bon grapatde periodistes catalans i catalanes que comparteixen l’estereotip que hi ha unacompetitivitat malsana entre la classe periodística madrilenya, cosa que nopassa a Catalunya.

La verbalització d’aquestes impressions o estereotips ens col·loquen més aprop d’allò que entenem per identitat col·lectiva, en destacar els trets negatiusde Madrid.

És interessant per entendre la identitat col·lectiva dels periodistes catalansobservar com es marquen aquestes diferències a partir de la caracterització delclima professional a Catalunya. Centrant-nos en aquells periodistes que diuenreconèixer les diferències entre Barcelona i Madrid,el corrent principal com-parteix la idea expressada fa alguns anys en cercles professionals de “l’oasicatalà”en referència al conjunt dels professionals espanyols14. Aquest oasi el caracteritzen en positiu amb trets com“l’educació i el saber estar”, la pro-fessionalitat i el fet de ser menys sensacionalistes; en l’aspecte negatiu desta-quen que són més porucs i menys competitius.

Finalment, presentarem la identitat col·lectiva mitjançant les percepcions decanvi i transformació generals que els mateixos entrevistats i entrevistadesobserven en la pràctica professional. La identitat col·lectiva, per deNnició,requereix que la gent que la comparteix tingui alguna cosa en comú.Es pot dirque els temes que destaquen els i les professionals de Catalunya potser no po-

14.Capçalera,revista delCol·legi de Periodistes de

Catalunya,núm.65.


den considerar-se un factor de cohesió social prou fort per parlar d’identitat,però sí que ens il·lustren sobre un imaginari col·lectiu, sobre un ordre profes-sional comú. És a dir, si entenem que la identitat és un procés en constantevolució, és raonable atendre els comentaris que aquests fan sobre lesprincipals línies de transformació: els canvis produïts per la tecnologia, lescondicions de treball i les consideracions ètiques de la professió.

L’assumpte que més es destaca és el de la incidència de la tecnologia, sobre elqual no ens estendrem perquè se’n parla en un altre capítol.Tanmateix,cal des-tacar alguns trets dels comentaris dels entrevistats i entrevistades, com ara lapercepció generalitzada que la irrupció de les noves tecnologies de la informa-ció, i especialment Internet,han transformat la professió en la seva dimensiópràctica però no ètica.

Tothom destaca l’impacte que ha suposat la tecnologia en la vida i la feina quo-tidiana i en les rutines de producció,però no esmenten cap efecte directe de la tecnologia en la dimensió ètica del periodisme.

Els canvis en les maneres de treballar consisteixen bàsicament en un replega-ment de la iniciativa del periodista,més ocupat ara a atendre els requerimentsde les fonts d’informació que a investigar fets noticiables.

La tecnologia és també l’assumpte que més expectatives per al futur de la pro-fessió desperta, de manera que hi ha un consens implícit en el fet que les novestecnologies mantindran el sector de la comunicació social com un dels àmbitsamb més expectatives de creixement. En aquest sentit, els anomenats“perio-distes digitals”apareixen com la senyera futura de la professió.

El segon dels assumptes destacat, pel que fa a la identitat professional,posal’accent en els canvis que ha conegut la professió en matèria de condicionslaborals (tema tractat extensament en l’apartat de condicions sociolaborals).La majoria de les persones entrevistades coincideixen a ressaltar l’incrementde llocs de treball al llarg dels darrers anys i, de manera paral·lela,l’augment decandidats o joves periodistes disposats a fer carrera a la professió, una ten-dència detectada a totes les demarcacions del país i que no té,necessàriament,connotacions positives pels/per a les professionals entrevistats/des.Alhora,algunes persones assenyalen que el creixement exponencial de la professióestà associat a una precarització permanent que per a alguns s’ha convertit enun signe d’identitat de la professió.


El tercer aspecte que cal ressenyar dintre de les diverses lògiques de canvis pro-fessionals que han exposat les persones entrevistades té a veure amb la dimen-sió ètica de la professió (que tractarem més àmpliament en l’apartat“Ètica ivalors”). Entre les persones de la mostra s’estén la idea que la distància entrela manera correcta d’actuar i la manera real com s’actua és cada cop més gran.Els mots usats per deNnir-ho són força expressius:periodisme“funcionarial”,manca de compromís,rutinització,dependència,manca de consciència social.

Aquesta diferència es materialitza en dos grans corrents sobre el que podria serel futur de la professió a parer dels entrevistats i entrevistades. En un bloc estroben els realistes, que intueixen un futur dominat per una subordinació delsprofessionals a les dinàmiques empresarials, i en un segon bloc, minoritari, hiha els idealistes,que parlen d’un pròxim punt d’inflexió,d’un cansament deldiscurs mediàtic banal i mediocre que afavorirà guanys en la qualitat de latasca periodística.

Els periodistes i les periodistes de Catalunya coincideixen en un seguit depreocupacions, que són el reflex dels seus problemes professionals i personalsperò també el resultat de compartir una percepció sobre el col·lectiu. Aquest és un dels factors més sòlids per reconèixer els patrons d’identitat profes-sional d’un col·lectiu que treballa en empreses diverses, en condicions detreball diferents i amb continguts que demanen sabers i coneixements tambédiferents. Per tant, les coincidències en els aspectes destacats més amunt enspermeten parlar d’una certa cohesió com a cos professional.

Normes ètiques i codi deontològic

6


Taula i gràNc 6.1.

Taula i gràNc 6.2.

Vàlids Sempre 57 13,6 14,3 14,3Gairebé sempre 184 43,8 46,0 60,3Algunes vegades 119 28,3 29,8 90,0Gairebé mai 34 8,1 8,5 98,5Mai 6 1,4 1,5 100,0

Total 400 95,2 100,0


Total 420 100,0

Amb quina freqüència s’apliquen normes ètiques en el seu àmbit?

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Amb quina freqüència s’apliquen normes ètiques en el seu àmbit?

14,3%

60

50

40

30

20

10

Sempre

46%

Gairebésempre

29,8%

Algunesvegades

8,5%

Gairebé mai

1,5%

Mai

Vàlids No 31 7,4 7,6 7,6Sí 379 90,2 92,4 100,0

Total 410 97,6 100,0


Total 420 100,0

Necessitat d’un organisme de seguiment del codi deontològic

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Freq

üènc

ia

aplic

ació

norm

es

ètiq

ues

Cal u

n or

gani

sme d

e

segu

imen

t?

95Normes ètiques i codi deontològic

Quan parlem de l’aplicació de normes ètiques en l’àmbit periodístic enstrobem que en un 50,3% dels casos s’apliquen sempre o gairebé sempre,mentre que a l’altre extrem es pot observar que un 10% de les vegades mai ogairebé mai s’apliquen normes ètiques. A la zona mitjana,hi ha quasi un 30%de situacions en què a vegades s’apliquen i a vegades no.

A la vista d’aquestes dades, segons les quals en un 50% dels casos no esgaranteix l’aplicació de normes ètiques,no és estrany que la immensa majoriade la professió, un 92,4%, cregui necessària l’existència d’un organisme deseguiment del Codi Deontològic (vegeu la taula i el gràNc 6.2). Aquesta dico-tomia, com veurem més endavant, es repeteix en moltes qüestions plante-jades al voltant de la professió.

El 49,7% de respostes que diuen que no es garanteix l’aplicació de normesètiques –amb la precarietat laboral com a gran problema– expliquen que lademanda d’un organisme de seguiment sigui massiva,i alhora aquestes xifresassenyalen que es donen o s’han donat irregularitats en l’elaboració de lainformació.

Necessitat d’un organisme de seguiment del codi deontològic

92,4%Sí

7,6,%No


Ètica i valors

Des de principis dels anys noranta diferents agents socials,com el Col·legi dePeriodistes de Catalunya,el Sindicat de Periodistes de Catalunya i alguns mit-jans de comunicació, han participat activament en el desenvolupament d’uncorpus considerable de codis i normes de conducta dels periodistes. Els expertscoincideixen en el paper capdavanter dels periodistes catalans en aquestamatèria en relació amb la resta de l’Estat.15

“El Código Deontológico del Colegio de Periodistas de Catalunya constituyóla primera fase de un proceso de digniNcación de la profesión periodistica enaquella comunidad,que responde a este esquema: primero, dotarse de unanorma,asumible por todos o la mayoría de los profesionales de la comunica-ción; segundo, conseguir que ese código sea también asumido por las propiasempresas, cuyo compromiso es imprescindible para su viabilidad material,ytercero,dotarlo de un órgano de seguimiento y aplicación”.16

Es fa difícil concretar com ha afectat a l’exercici del periodisme aquest precoçinterès per la regulació ètica de la professió,però sí que es pot dir que, sensdubte,ha afavorit el procés de professionalització del col·lectiu. El paper de l’ètica i els valors en l’exercici de la professió ha esdevingut un eix permanentper a la conNguració de la identitat professional.

Els models d’origen anglosaxó d’ètica periodística són difícils d’encaixar enaltres contextos socioculturals, i potser d’aquesta diNcultat sorgeixen elsintents de construir una dimensió ètica de la professió compartida pels perio-distes catalans a partir de la percepció que tenen sobre els principals valors quela formen,que són l’objectivitat, la independència i la llibertat d’expressió.

L’objectivitat

L’objectivitat és potser el valor professional més controvertit dels que integrenla deontologia professional dels i de les periodistes. És el primer dels dotze cri-teris que composen el Codi Deontològic de la professió i està descrit en els ter-mes següents:“Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions ointerpretacions,evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses,així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

15.Canal,Mª José,iSádaba,Teresa: 1999,

“La investigación aca-démica sobre las actitu-des profesionales de los

periodistas.Una descripción del estado

de la cuestión”aComunicación y

Sociedad,vol.12 (29),pàgs.9-32; Sánchez

Aranda,Javier,iRodríguez Andrés,

Roberto: 1999,“Profesionalidad i

Ética.El caso de losperiodistas españoles”a

Comunicación ySociedad,vol.12(2),

pàgs.93-114;Ortega,Félix i

Humanes,op. cit.

16.Ramos Fernández,Luis Fernando: 1998,

La profesión periodísti-ca en España,pàg.370.

Diputación de Ponte-vedra.Pontevedra.


El primer que hem constatat en aquesta part de l’anàlisi és que l’objectivitates resisteix a una deNnició unívoca. L’objectivitat planteja maldecaps alsperiodistes quan se’ls demana que la concretin. Cap de les persones entre-vistades va negar la seva importància per al periodisme, ja que l’objectivitat ésun valor exigit per la societat als periodistes i una de les seves principals fontsde credibilitat.

L’objectivitat periodística és impossible –sostenen molts– seguint el raona-ment que, atès que la font de la qual parteix la informació cap als periodistes idesprés cap al públic té ja una visió subjectiva,això la condiciona d’entrada.Aquest imperatiu metafísic del subjectivisme és una sortida habitual davantla diNcultat que per a molts periodistes suposa haver de deNnir l’objectivitat en l’exercici de la professió. Podríem dir que aquest argument s’utilitza en unsentit proNlàctic davant les acusacions de mentiders i manipuladors que sovintes fan contra els periodistes. Els entrevistats i les entrevistades sostenen que la persona, home o dona, jove o gran, s’imposa al periodista en l’exercici de la professió, i això fa que les mirades que cada periodista aplica sobre la realitat estiguin primer de tot determinades per la pròpia personalitat. Això val també per a les idees o ideologies de que està impregnada la consciència delsperiodistes.

Seguint el raonament aportat per les persones entrevistades, sembla que éspossible distingir entre l’objectivitat com a entelèquia i el fet de ser objectiu.Aquest darrer concepte ens acosta a una idea molt generalitzada que associa elfet de ser objectiu,a una actitud. L’objectivitat se substitueix per la voluntat deser objectiu i quan els periodistes entrevistats actuen d’aquesta maneraaleshores ofereixen un ventall de conductes i comportaments possibles. Una deles pràctiques constitutives del ser objectiu, en el món del periodisme, és lade contrastar les informacions amb diverses fonts d’informació. Es tractad’una pràctica a mig camí entre les iniciatives de comprovació de les coses queens dicta el sentit comú i l’adaptació dels procediments metodològics pergarantir la validesa de les dades, pròpia dels treballs de recerca cientíNca.Contrastant informacions s’obté la validesa i Nabilitat sobre els fets dels qualses vol informar i alhora s’aconsegueix l’equilibri en la presentació de lesdiverses versions de la realitat.

Ser objectiu, per algun dels entrevistats, seria “després de comprovar les fonts, fer una anàlisi al més propera a la realitat”.


Aquesta declaració ens introdueix en un segon aspecte amb el qual l’identiN-ca sovint l’objectivitat periodística: tenir una actitud naturalista. Molt pocs entrevistats s’atreveixen a parlar obertament de veritat, i és més habitualparlar-ne amb eufemismes com ara “ser realista”, “dir les coses com són”, “no dis-torsionar la realitat”, “ajustar-se als fets”, etcètera. Aquesta voluntat d’acos-tar-se a l’objectivitat mitjançant la veritat imposa rutines de treball com ara recollir el màxim d’informació possible sobre la realitat observada, ser ex-haustius i referir-la d’acord amb diferents punts de vista.

Les exigències de contrastació i exhaustivitat que conformen la idea d’objec-tivitat formulada Nns ara també estan revestides d’una forta dimensió moral,que es concreta de manera majoritària en la idea d’honestedat. Davant laimpossibilitat de superar la distorsió subjectiva que, a parer dels entrevistats,impregna tota pràctica professional, s’imposa el treball a consciència i obser-vant principis ètics.

Independència

La independència és un valor molt preuat entre la professió i una aspiració per-manent del col·lectiu en la consecució d’una major responsabilitat social delperiodisme.En termes corporatius una de les principals batalles de les associa-cions i els sindicats professionals és precisament la d’allunyar de les redaccionsdels mitjans catalans les tuteles de partits i poders polítics i dels interessosempresarials. En termes individuals la independència dels periodistes cata-lans es tradueix en un baix nivell d’adhesió a associacions, grups o col·lectiuscom ara partits polítics, ONG o altres.

Els periodistes catalans consideren que el marge de maniobra de què disposenper a l’exercici de la seva professió és alt. Les decisions i iniciatives que prenenen la pràctica quotidiana a l’hora de recollir les informacions,de seleccionarels continguts més convenients i redactar-los i presentar-los en formats perio-dístics les prenen majoritàriament basant-se en criteris propis. Els seuscomentaris indiquen que les intromissions en la seva feina no són un problemacentral,i en aquest sentit es pot dir que els periodistes desenvolupen amb certacomoditat i autonomia la seva tasca.Però això no signiNca que la seva inde-pendència sigui il·limitada sinó, en tot cas, negociada, i en alguns casos vigi-lada. Les limitacions més mencionades provenen sempre de l’empresa decomu-nicació per a la qual es treballa.Ja sigui negociat o bé vigilat,el marge


de maniobra dels periodistes al seu lloc de treball és vist majoritàriament comuna autonomia relativa. L’autonomia negociada s’exerceix en un clima d’en-tesa entre els periodistes i l’empresa.

En el cas de l’autonomia vigilada, l’empresa estableix mecanismes per al con-trol dels continguts que produeixen els periodistes. Aquesta modalitat per-met, a priori, més independència en les iniciatives i decisions que prenen els professionals. Posteriorment els mitjans amplien, retallen o reformulen elscontinguts resultants de la feina feta pel periodista.En aquesta tessitura estroben bona part dels freelance, dels corresponsals o dels col·laboradors a lapeça. La cúpula dels mitjans de comunicació té la darrera paraula sobre la feina dels seus periodistes, i això es percep com una considerable manca depoder i d’independència professional.

La percepció sobre el nivell d’independència oscil·la entre la negociació i lavigilància, però dintre d’aquests dos grans grups hi ha altres variacions possi-bles. Les més destacades depenen de la titularitat dels mitjans per als quals estreballa, i també de la posició que cada periodista manté en el si de l’empresa.En el primer cas els periodistes dels mitjans audiovisuals públics proclamend’una manera més clara la seva independència en la producció de continguts,però troben diNcultats o limitacions en la manera com es difon el producteNnal. Els periodistes de mitjans privats, en canvi, insisteixen en la necessitatde treballar en concordança amb la línia editorial de l’empresa com a requi-sit previ a partir del qual cada periodista pot desplegar les decisions i iniciati-ves que consideri oportunes.En el cas dels càrrecs dintre l’empresa,trobemque els entrevistats declaren que exerceixen la professió amb una notableindependència i que les servituds als poders polítics o empresarials només sónun obstacle justiNcat. Són independents per escollir el tipus de feina i,un copacceptada,cal assumir els paràmetres que li marca el seu “client”o empresa.

Llibertat d’informació

Els principals deures o responsabilitats que imposa el Codi Deontològic de la professió periodística a Catalunya són de l’ordre de limitar la llibertat d’expres-sió. El principi jurídic que inspira aquestes limitacions té a veure amb lescol·lisions del dret a la llibertat d’informació amb altres drets fonamentals comara el dret a la intimitat o a l’honor.En aquesta línia es troben un bon grapat delsdotze articles que formen el Codi, concretament els apartats 2, 3, 6, 9, 11 i 12.


La influència social o les repercussions de les informacions difoses a través delsmitjans de comunicació han despertat en els darrers anys un seguit d’inicia-tives per intentar regular el tractament informatiu que reben persones i col·lec-tius socials com ara malalts, malalts mentals, dones maltractades, immi-grants, víctimes del terrorisme, etcètera, els quals poden veure agreujada laseva situació per la intervenció dels mitjans de comunicació. Moltes d’aques-tes iniciatives han aparegut a instàncies de sectors de periodistes sensibilit-zats amb els problemes socials associats a aquests col·lectius. Això suposa,encerta mesura, institucionalitzar iniciatives d’autocensura en la professió queno són acceptades de la mateixa manera pel conjunt de la professió.

Els periodistes en general consideren que fan bon ús de la llibertat d’informa-ció i no fan dependre l’exercici d’aquesta llibertat d’uns temes o tipus de con-tinguts més o menys controvertits. Per norma,conNen en el sentit comú i en laseva experiència professional com a millor criteri per decidir quan podenentrar en col·lisió amb els drets d’altres persones o entitats. Moltes personesde la professió periodística identiNquen clarament aquests límits en determi-nats tipus de periodisme,el que s’anomena periodisme sensacionalista,que mésaviat s’equipara a l’estil modern que els italians han batejat com a periodismede papparazzi, i que consisteix bàsicament a empaitar i capturar informa-cions sobre famosos. Per extensió, el concepte s’està aplicant també a tots els subproductes, majoritàriament televisius, basats en l’explotació dels sentiments i les emocions de la gent, exposada davant el glamour que sem-bla donar-los la petita pantalla.

Aquest fenomen també ha donat pas a l’aparició d’un tipus de periodistaespectacle o showman, de vegades protagonitzat per homes i dones de renom iamb experiència i solvència professional, però també per un allau de nous aspirants a periodistes que han triomfat en programes on es fa un despulla-ment de la intimitat.

L’opinió generalitzada de les persones entrevistades és negar la condició perio-dística d’aquests espais i Nns i tot l’autèntica professionalitat dels que es presten a conduir-los, situació que un dels entrevistats més crítics considera“denunciable des del Col·legi de Periodistes”.

La informació sensacionalista entesa com a fenomen informatiu ha anat adqui-rint cada cop més importància i és detectada pels entrevistats i entrevistadesbàsicament en espais de televisió i revistes. La resta de sectors en queden unamica més al marge, tot i que alguna periodista entrevistada sosté:“Cada vegada


són més els espais radiofònics que fan aquest tipus de periodisme, allò que se’ndiu teleescombraria; jo crec que és una moda, i que això s’hauria d’acabar”.

Què justiNca que es traspassin els límits de la llibertat d’informació enaquests casos? Val a dir que cap de les persones entrevistades treballava enproductes informatius que es poguessin catalogar com a sensacionalistes. Lesrespostes a aquesta qüestió apunten dues raons: d’una banda, el fet d’atreurel’atenció del públic a qualsevol preu, i de l’altra, la necessitat de guanyar-se lavida. Després de la crítica a aquests tipus de productes informatius, algunsentrevistats entenen que el fet de tractar-se de continguts molt apreciats pelgran públic és un atenuant a tenir en compte.

En segon lloc, després de la reflexió que els mereixen aquest tipus de continguts,molts entrevistats miren de posar-se a la pell dels companys que hi treballen perjustiNcar les seves decisions. La competitivitat, les condicions de treball i l’opor-tunitat d’un salt professional important, són alguns dels arguments que els aju-den a comprendre les pràctiques professionals que fan possible aquest perio-disme. Tanmateix, són pocs els que no descarten la possibilitat de treballar enaquests productes informatius a canvi d’una millora, sobretot, salarial.

Aquesta aNrmació ens trasllada a un aspecte destacat pels periodistes i lesperiodistes de Catalunya en el debat sobre la llibertat d’informació: la percep-ció creixent que la precarietat laboral, vista com a principal problema de la professió, influeix també en l’opinió que els entrevistats tenen sobre la lliber-tat dels periodistes catalans en el tractament periodístic de la informació.

La percepció d’estat de precarietat de la professió estén un clima general d’in-seguretat entre els periodistes que rebaixa el llindar a partir del qual cedeixendavant les exigències de les empreses per a les quals treballen, i a la vegadapotencia les actituds d’autocensura. Amb aquest panorama,els periodistesentrevistats es poden classiNcar entre aquells que consideren que les condi-cions laborals són determinants per a l’exercici de la llibertat d’informació iaquells que entenen que, malgrat la importància de les condicions esmenta-des, són anecdòtiques davant la voluntat de cada periodista de mantenir-seíntegre en els valors i principis que el mouen a treballar,uns valors i principisque alguns consideren que s’han degradat en els darrers anys.

“Abans a la gent li molestava estar mal pagada, però era secundari perquè eragent amb vocació,de la qual se n’aproNtaven les empreses; però la gent,perhonor, per la pròpia dignitat, feia una feina... Ara,com que es paga malament,la gent té una excusa”.


Més del 70% de la professió es declara de centreesquerra i esquerra

Taula i gràNc 6.3.

Aquest apartat ens aporta unes dades molt signiNcatives sobre les tendènciespolítiques personals dominants a la professió, que no necessàriament han decoincidir amb les dels principals grups mediàtics.

Gairebé el 90% dels/de les professionals enquestats/des han declarat la sevaideologia política, fet que facilita una fotograNa molt aproximada de la reali-tat.Quasi tres quartes parts dels i de les periodistes s’han declarat obertament

Vàlids Extrema esquerra 7 1,7 1,9 1,9Esquerra 69 16,4 19,0 20,9Centre-esquerra 190 45,2 52,3 73,3Centre 60 14,3 16,5 89,8Centredreta 30 7,1 8,3 98,1Dreta 6 1,4 1,7 99,7Extrema dreta 1 0,2 0,3 100,0

Total 363 86,4 100,0


Total 420 100,0

La ideologia política dels/de les periodistes

Freq

üènc

ia

Ideo

logi

a po

lític

a

% % và

lid

% ac

umul

at

La ideologia política dels/de les periodistes

1,9%

60

50

40

30

20

10

Extremaesquerra

19%

Esquerra

52,3%

Centre-esquerra

16,5%

Centre

8,3%

Centre-dreta

1,7%

Dreta

0,3%Extrema

dreta


d’esquerres (73,2%) i d’aquests el grup dominant pertany al centreesquerra(52,3%), seguit pels d’esquerra (19%) i els que diuen ser d’extrema esquerra(1,9%).El centre aglutina un 16,5% dels i les professionals,mentre que la dretaen totes les seves manifestacions agrupa només un 10,3% de les respostes.

A grans trets, la ideologia política de la professió coincideix bastant amb l’ac-tual panorama polític català.

Anàlisi de la ideologia en els/les periodistes

La ideologia és, com assenyalen els entrevistats i entrevistades, un entrebancper assolir l’ideal d’objectivitat professional. La ideologia mou i dicta les sevesconsciències i predisposa més favorablement cap a uns temes o determinadesfonts d’informació,i tria uns tractaments informatius en lloc d’altres.

La subjectivitat de la professió no es pot desprendre tan fàcilment d’a-questa ideologia en l’exercici del periodisme. Ara bé, és important inten-tar-ho i actuar de manera honesta també quan les informacions que estransmeten es contradiuen amb la pròpia ideologia.

És evident que la ideologia de cada periodista pot entrar en contradicció ambla línia editorial del mitjà de comunicació per al qual treballa.Davant de pos-sibles desacords entre els i les periodistes i els mitjans,els primers es poden aco-llir al dret de la clàusula de consciència i no desenvolupar els encàrrecs delssuperiors. El fet, però, és que la majoria de les persones enquestades no veuenaquest dret com una opció viable per dirimir les seves diferències amb l’em-presa. Normalment els problemes són més complexos.

Les discrepàncies en l’exercici de la professió van acompanyades d’enemistats,rivalitats, problemes econòmics, etc. Aquesta complexitat origina que molts imoltes periodistes entenguin que les discrepàncies ideològiques amb l’em-presa sempre es mantenen en un pla teòric i que difícilment són demostrablesen el terreny pràctic com a diferències ideològiques.

La ideologia passa a un segon terme davant la necessitat de tenir feina. Així,les prioritats que imposa la vida quotidiana provoquen que la classe periodís-tica no només es vagi ajustant al seu lloc de treball sinó també a la línia edito-rial de les empreses per a les quals treballen.


Molts entenen que, a més, els mitjans de comunicació són tolerants amb ladiversitat ideològica que es pugui donar a les redaccions,perquè això afavo-reix la pluralitat informativa i amplia el ventall de contactes amb la societat.

Pel que es desprèn de l’enquesta, no hi ha acord entre els entrevistats ientrevistades a l’hora d’acceptar aquest clima de discrepància legítima entreels periodistes i les empreses que els contracten.Alguns altres professionals espronuncien en un sentit diferent quan destaquen que per exercir còmoda-ment la feina és important que l’empresa i el/la periodista coincideixin ideolò-gicament.L’acord permet treballar més fàcilment i fer la feina millor –diuenuns–, però, a més,hi ha la consciència de cadascú que el guia per seleccionar uno altre lloc de treball.

De tota manera,els bons ulls amb què els i les professionals observen la to-lerància ideològica en les relacions entre l’empresa i els periodistes no escorresponen amb el repartiment de posicions ideològiques en el col·lectiu.

Les diverses enquestes del Col·legi de Periodistes de Catalunya17 indiquenque la professió ha mantingut de manera majoritària una alineació clara cap ales ideologies progressistes o d’esquerres, una ubicació que s’ha desplaçat lleu-gerament cap el centre en l’enquesta feta per aquest Llibre blanc. Aquest gir noés privatiu dels professionals catalans, i ja al Nnal dels anys noranta, algunes enquestes del CIS fetes entre periodistes de tot l’Estat indicaven unatendència cap al centre polític.18

Algunes de les persones entrevistades atribueixen aquesta tendència alsmitjans de comunicació més que no pas als periodistes.“Yo sí que observo quehay una tendencia a más conservadurismo de los medios de comunicación.Algunos periodistas pueden dejarse llevar por su medio de comunicación en elmomento de trabajar. En el momento de vivir, ellos viven con su moral y suética personal; en su casa es otra cosa”.

17.Es tracta de lesenquestes que l’Institut

Opina va fer per encàrrecdel Col·legi de Periodistesde Catalunya amb motiudels congressos de perio-

distes de 1992,1996 i2000.

18.En una d’aquestesenquestes (Canel,MªJosé, op. cit,2000) ha

estat on,per primer cop,el Partit Popular,amb un

15%,ha rebut el majornombre d’adhesions per

part dels periodistesespanyols enquestats,

seguit del PSOE,amb un13%,i d’Izquierda Unida

amb un 12%.


Altres argumenten que els periodistes són ciutadans del conjunt de la societat,amb la qual comparteixen els grans corrents ideològics del país. A més, con-sideren que es produeix una homologació dels seus estàndards de vida amb elsde la resta de la societat.

L’ampli ventall d’activitats que avui dia desenvolupen els i les professionals ala societat ha convertit en minoritari el tradicional perNl bohemi del perio-dista. També és minoria la generació de periodistes que varen començar a treballar durant els anys setanta, un període en el qual el periodisme catalàestava més marcat que ara per la consciència ideològica dels seus professio-nals.

Condicionants en la pràcticaperiodística

7


La recerca quantitativa ha servit per observar l’abast d’allò que les personesenquestades entenen per amenaces o pressions que reben a causa de la pos-sible divulgació d’informacions. Aquestes amenaces o pressions poden pro-cedir de grups polítics, econòmics, del poder públic, gabinets de comunicació,l’empresa periodística mateixa, lobbies o companys i companyes periodistes.A partir de les entrevistes en profunditat es pot desxifrar la naturalesad’aquestes amenaces o pressions en el marc dels condicionants professionals isaber si les fan les fonts d’informació, els anunciants o els alts càrrecs de lamateixa empresa de comunicació.

Vegem què entenem per condicionants professionals. La pràctica periodísticaquotidiana està condicionada per múltiples factors que influeixen en elsproductes resultants de la seva feina. Per observar les influències que hiintervenen podem entendre la feina periodística, com pràcticament totes lesactivitats laborals modernes, com un seguit de decisions preses en el marcd’unes estructures organitzatives. Així, independentment de la naturalesa deles decisions preses i de les condicions d’aquestes organitzacions, la feinadel/de la periodista és prendre decisions dins dels límits d’una estructura.

Destinades a produir informació,les decisions dels i de les periodistes tenennecessàriament un caràcter estratègic, ja que cadascuna obre un ventall depossibilitats d’acció futures i en tanca d’altres. Decisions com consultar unafont d’informació en lloc d’una altra o afegir un adjectiu o un altre a un titulartenen conseqüències en el curs de l’acció informativa. Aquestes conseqüèn-cies, previsibles en molts casos, són usades estratègicament per les organit-zacions informatives en la conNguració del que en diem línia editorial.

Les estructures limiten el ventall possible de decisions que un/a periodistapot prendre en el desenvolupament de la seva tasca quotidiana. Des delpersonal de les redaccions més importants del país Nns als periodistes free-lance, tots estan condicionats per unes limitacions materials que imposen elsrecursos disponibles per al treball periodístic.

Cal advertir, però,que les estructures d’avui són el resultat de decisions presesen el passat i estan sotmeses a modiNcacions en el futur, de la qual cosa es derivaque també les estructures són el resultat de decisions, però en aquest cas no dedecisions periodístiques sinó empresarials.

109Condicionants en la pràctica periodística

Les característiques individuals dels periodistes també són un factor que condiciona l’exercici de la professió. Les actituds, els valors, la ideologia,les creences, els antecedents personals i professionals, les experiències de vi-da, etc. són part del/de la periodista i l’ajuden a prendre decisions de caire professional. L’idealisme moral del periodista d’abans s’ha transformat en una perspectiva més realista que admet la impossibilitat de neutralitzar lainfluència del subjecte per assolir l’objectivitat periodística.

Però quan parlem de condicionants professionals cal fer una distinció entreels que s’imposen al periodista com un imperatiu categòric i els de caràcterconjuntural que es viuen i es perceben d’una manera més evident en el treballquotidià.Els recursos limitats que proporciona l’estructura organitzativa sóncondicionants del primer tipus i es perceben com a inevitables en la feina perio-dística.Els condicionants professionals del segon tipus són els que es viuencom a imposicions directes sobre la pràctica periodística. Aquestes últimessón les decisions que provenen dels superiors en les redaccions,les pressionsdels anunciants, de les fonts d’informació o del públic. És evident que algunesprocedeixen de l’entorn més immediat del periodista i pertanyen a l’àmbit deles influències que l’organització exerceix sobre els professionals i altres sóninfluències externes a les redaccions que poden pesar en els periodistes directa-ment o bé indirectament mitjançant l’empresa periodística.

Tradicionalment els condicionants que provenen de les fonts d’informació,i especialment del món de la política,han estat els protagonistes quan es parlad’aquest tema. Els periodistes treballen amb fonts d’informació que o béreclamen la seva atenció o bé són buscades pels periodistes mateix. L’accés alsperiodistes o la cobertura per part seva són les dues grans vies que tenen els i lesprofessionals per entrar en contacte amb les fonts d’informació. Aquestesrelacions es poden entendre com a tancades o obertes.Des de les posicions méscrítiques s’entén que les relacions entre periodistes i fonts són tancades i estanpredeterminades per la recerca de credibilitat que necessiten constantment elsi les professionals per a la seva tasca informativa.

En la recerca de credibilitat per a les notícies, els i les periodistes recorren per-manentment a fonts d’informació poderoses que gaudeixen de l’acreditaciósocial necessària per garantir-la. Així les fonts poderoses consultades pelsperiodistes sobre els fets d’actualitat poden deNnir en primera instància el sentit de les informacions. Aquestes fonts actuen de deNnidors primaris19 en

19.Hall,Stuart i altres:1978,Policing the Crisis.Macmillan.London.


l’establiment d’una deNnició inicial o en la primera interpretació de l’as-sumpte en qüestió. Aquesta primera versió dels fets es convertirà en la plata-forma sobre la qual es faran els posteriors tractaments informatius del fet d’ac-tualitat. Per tant, una elit de fonts acreditades determinen la feina dels i de lesperiodistes usant la seva capacitat de deNnir en primera instància un esdeve-niment. Una deNnició que anirà més enllà de les informacions inicials per tenyir el debat i les controvèrsies futures.

Alguns experts han plantejat dubtes raonables a aquesta manera d’entendreles relacions entre els periodistes i les fonts. Què passa quan dues fonts acredi-tades presenten deNnicions clarament diferenciades d’un mateix fet noticia-ble? És impossible un periodisme de denúncia social per la diNcultat de donarversions diferents a les que proporciona l’ordre establert? Què passa amb lesfonts acreditades que treballen en favor de contradeNnicions de la realitatsocial?20

Una segona perspectiva, de caire liberal,entén que les relacions entre perio-distes i fonts s’emmarquen en un procés permanent de negociació pel sen-tit dels esdeveniments noticiables.21 Les fonts i els i les periodistes són actors socials independents que s’utilitzen mútuament. La informació que es negocia entre periodistes i fonts sempre bascula entre la promoció, la con-Ndència, la censura i el secret.

A Catalunya, la proliferació de mitjans de comunicació en els darrers anys i elconvenciment per part dels actors socials que és important la gestió estratè-gica de la informació ha fet de les relacions entre periodistes i fonts un món més complex que l’acosta al model liberal descrit anteriorment.Els gabinetsde comunicació són el resultat d’una demanda de les fonts d’informació pode-roses,preocupades per la gestió de la seva imatge mitjançant la informacióperiodística. D’altra banda,el creixement progressiu d’empreses dedicades a aquestes tasques i la creació de departaments especíNcs en institucions públi-ques i en empreses privades ha constituït també una font de nous llocs de treball que els periodistes catalans han ocupat.

20.Schlesinger,Philip:1994,Reporting Crime.

Clarendon Press.Oxford

21.Ericsson,Richard V.,Baranek,Patricia M.,iChan,Janet B.L:1989,Negotiating Control. AStudy of News Sources

Open. University ofToronto Press,Toronto.


Antecedents dels condicionants professionals

En la memòria històrica dels periodistes catalans està instal·lat de manera per-manent el concepte de censura com a frontera que marca un abans i un desprésen les pràctiques professionals i en les relacions entre el poder i els i les periodistes.

La censura s’associa a les limitacions que,d’una manera explícita,imposa elpoder polític a la llibertat d’expressió.Els periodistes més veterans reconeixenclarament que la derogació de les lleis de censura va posar fi a una pràcticaperiodística perversa. La dictadura s’imposava en les expressions més insig-niNcants de la pràctica periodística.

“Amb el Franco hi havia el‘Parte’ 22 i el màxim d’informació que es donava eraque havien inaugurat una font i res més. A les emissores de ràdio petites no existia la informació...Havies de portar els guions més blancs que la nata...després va venir la llei de Fraga...”

Sota aquestes condicions apareixen rutines periodístiques determinades,s’estableixen formes de relacions socials i es creen hàbits de treball que avui dia poden resultar sorprenents. Els costums clientelistes i corruptes relatatspels veterans en la pràctica periodística dels anys seixanta o setanta eren assu-mits com habituals durant el règim dictatorial.

Després d’un període negre dominat per la censura, els records dels periodis-tes permeten reconstruir el moment de la transició política com una èpocad’eufòria en l’exercici de la professió.

“Realment va ser un esclat per a tota la gent que feia política aquí, que Nns lla-vors no van començar a tenir accés a les plataformes que s’anaven creant,i queserien embrions dels futurs estatuts polítics, es va viure una primavera moltmaca en aquella època. Jo penso que es va fer un periodisme més lliure en aque-lla època que el que es fa ara”.

Tot i que no podem dir que tingui caràcter general, sembla força estès el tòpicque conté aquesta última aNrmació entre els periodistes veterans, i compartiten alguns casos per la joventut que no va viure la Transició. L’aprovació de laConstitució espanyola el 1978 suposa un canvi important en el règim de lliber-tats per a la professió, el marc legal no ha variat de manera substantiva,però síque ho han fet les relacions socials que s’estableixen al voltant del fenomen de

22.Es refereix al noticiarid’informació oNcial i únicque elaborava RadioNacional d’Espanya i que,obligatòriament,haviend’emetre totes les emissoresde ràdio.


la comunicació pública. El desenvolupament del sector de la comunicació ha creat nous agents i noves rutines de treball que influeixen en la pràctica professional i la condicionen.

Els records dels periodistes veterans ens dibuixen un panorama on les pres-sions sobre la pràctica professional s’exercien sobretot en el camp de la infor-mació política.Els relats dels periodistes que van començar a treballar a partirdels anys vuitanta recorden casos de pressions en un ventall més ampli de situa-cions: des de les pressions derivades de notícies en el terreny de la políticaautonòmica Nns a aquelles altres sobre informacions aparentment banals.Lespressions sobre els periodistes ja no provenen exclusivament del poder polític,i actualment s’exerceixen des d’esferes socials més diverses.

Un altre indicador d’aquesta generalització de les pressions sobre els i les periodistes es pot deduir de les entrevistes, quan observem que pràcticamenttothom reconeix haver rebut pressions i recorda casos concrets.Aquesta con-clusió contrasta aparentment amb els resultats obtinguts en l’enquesta de larecerca quantitativa presentada en aquest mateix Llibre blanc. Quan es de-mana sobre les amenaces o pressions rebudes pels periodistes enquestats,només al voltant del 20% declaren haver-ne patit.

Creiem que la diferència es troba en el signiNcat que adquireix el terme pres-sions, segons es tracti d’una enquesta telefònica amb respostes tancades oquan apareix d’una manera més natural en una conversa informal.

Alguns relats breus de les persones entrevistades posen de manifest què volendir quan es parla de pressions com a condicionants professionals.

“He tingut intents de pressió, com una vegada que vaig denunciar dos re-gidors un dels quals tenia una immobiliària que va construir en zona verda.Elvaig citar en un bar. Venia amb una altra persona,que estava com una moto,a justiNcar l’injustiNcable.L’acompanyant era un paio amb una pistola queen teoria era el guardaespatlles, ja que deia que estava amenaçat per ETA.Jo no sé si a això se li pot dir intimidació o no,però jo no li vaig fer cap cas”.

Un altre cas:

“El programa que feia s’havia d’autoNnançar i teníem, per exemple, metgesque havien de venir a parlar de cirurgia estètica perquè amb aquestaintervenció ens feien guanyar una quantitat de diners. Clar, aquest tipus depressions són incontestables”.


L’empresa com a condicionant

En parlar de condicionants sobre el treball periodístic, hem de Nxar-nosnecessàriament en les redaccions, perquè és el context on els i les periodistesexerceixen majoritàriament la seva feina quotidiana. A partir d’aquí elscondicionants es poden viure com a influència o com a pressions a què se sotmet el conjunt de la redacció o bé alguns periodistes aïlladament. Lesinfluències són nombroses i variades, i tradicionalment s’han classiNcat se-gons la seva procedència entre les que es reben de les fonts, dels anunciants,delgovern,de l’audiència i de la competència.

Tots aquests tipus de condicionants es mouen en el terreny de les influències,enteses com a intents de provocar un efecte sobre algú d’una manera indirecta,mentre que les fonts d’informació,els anunciants i el govern en ocasions tras-passen els límits de la influència i es col·loquen en el terreny de les pressionsdirectes.

Els comentaris d’alguns periodistes entrevistats revelen que,en els darrersanys, sembla haver-se obert una escletxa entre les redaccions i el poderempresarial dels mitjans que els fan percebre l’empresa com una font més depressions que condicionen la feina periodística.

Concretament, es veu en els processos de concentració de mitjans una inèrciaque resta marge de maniobra per a l’exercici lliure de la professió.

“Aquí cada vegada la concentració de mitjans és més forta:el grup Zeta,el grup Prisa, el grup Godó, Planeta (que ja ha entrat a Prisa), etcètera.Tot això va en detriment de la premsa independent, que és la que hauríem de procurar que no desaparegués perquè és l’única que diu coses”.

La concentració de mitjans afecta la lògica productiva de la redacció i dels seusperiodistes. Suposa connectar diverses redaccions de periodistes a interes-sos comuns, la qual cosa afavoreix el transvasament de recursos i continguts,i una conseqüència directa d’aquest fet és la priorització de continguts aNns al grup de comunicació, que es manifesten en l’aplicació de criteris i la selec-ció de notícies per part dels i de les periodistes.

D’altra banda, una mateixa informació o reportatge es pot difondre mit-jançant diversos productes periodístics del mateix grup de comunicació ambels retocs necessaris,una pràctica que ha assolit deNnitivament dimensionsinternacionals.


Per separat,molts periodistes viuen el control en la pròpia feina que s’exerceixdes de la cúpula de la redacció com el tipus de condicionant professional mésdirecte i intens. Les situacions són, però, molt variades, des d’aquells casos que es descriu un ambient on no es pot exercir de manera autònoma i responsablela professió Nns a organitzacions on es treballa amb un ampli marge de maniobra.Els que treballen en grans redaccions acostumen a disposar de més capacitat de decisió sobre la pròpia feina, a diferència del que passa a les redaccions petites, on predomina la sensació d’un treball més tutelat del que es voldria.

Tanmateix,el càrrec que s’ocupa a la redacció determina la percepció que téun/una periodista sobre la seva autonomia,tant en les redaccions grans com en les petites.Pràcticament totes les persones entrevistades amb càrrecs impor-tants a les redaccions descriuen un clima de treball on predomina el diàleg,l’en-tesa entre els periodistes i el lliure criteri professional.Els redactors i redactoresde base, en canvi, relaten situacions o casos de pressions dels caps, controlsinjustiNcables sobre la seva feina i imposició de decisions,en algun cas humiliant.

“Et diu a qui has de trucar,t’agafa la pàgina i te l’estripa directament davantde tothom. Et diu vés per aquí, vés per allà... L’article el signes tu però hauràsposat tot el que ell vol”.

Les pressions que els responsables de les redaccions exerceixen sobre els subal-terns poden estar motivades per interessos polítics, però els condicionants vis-cuts d’una manera més clara són els motivats per interessos econòmics.Tan-mateix, els/les periodistes rarament reben d’una manera directa les pressionsdels anunciants. Els interlocutors dels anunciants són sempre els encarregatsde la publicitat del mitjà de comunicació o bé els principals responsables de lesredaccions. A través d’ells els anunciants fan valer la seva contractació publi-citària i demanen contraprestacions en espais d’informació. Pels periodistesque fan informació, les pressions dels anunciants són percebudes com pressionsde l’empresa sobre la redacció.

“A la gent que posa anuncis no se la pot tractar malament. Jo no sé en altresmitjans, però aquí et ve el de publicitat i et diu: ‘Aquest m’ha posat un anunciperò a canvi li he dit que faràs una notícia...’No han entès encara que una cosaes la publicitat i l’altra la informació”.

La frontera entre la informació i la publicitat és cada cop menys clara. Ladimensió periodística i empresarial treballen conjuntament per donar sortidaals productes periodístics. Però les lògiques en què estan instal·lades una i altra


dimensió són diferents i tenen objectius diferenciats. Això dóna lloc a conflic-tes interns que, més d’un cop, malmeten els valors i els principis professionalsdels periodistes.Hem vist com des de la lògica lucrativa de l’empresa es preténdictar l’agenda dels periodistes. Aquesta és una de les diverses formes amb quèl’empresa intenta gestionar els seus interessos econòmics utilitzant la pràcticaperiodística de la redacció.Un altre mecanisme de gestió esmentat és ignorarun esdeveniment que és notícia per la competència amb altres mitjans.

“Fa dos anys no podíem dir res d’un festival cultural al diari, perquè havienposat publicitat a l’altre diari de la ciutat. S’estaven fent estrenes, venia gentinteressant i no es podia dir res a la secció de cultura”.

Les empreses de comunicació faciliten els recursos als i a les periodistes per ferla seva feina,però aquest marc de recursos i possibilitats per desenvolupar laprofessió periodística esdevé Nnalment un condicionant. Alguns professionalsveuen que les seves relacions amb l’empresa són cada cop més una font perma-nent de limitacions de la pràctica periodística i,per tant,un obstacle en llocd’una oportunitat per exercir lliurement la professió.

El poder de les empreses de comunicació genera incomoditat entre els perio-distes catalans quan es tracta de parlar de les pressions que aquestes exercei-xen sobre la seva feina. En els episodis en els quals havíem de parlar sobreaquests assumptes,a les entrevistes en profunditat mantingudes per a l’elabo-ració del Llibre blancpredomina la prudència. Els entrevistats i entrevistadesdemanen garanties de conNdencialitat i el compromís que no es revelarà la sevaidentitat per por de represàlies.Potser aquest és un dels territoris més difícilsd’explorar entre els i les professionals de Catalunya.

Periodistes a totes dues bandes. Gabinets i mitjans

Amb l’arribada de la democràcia a Espanya,el debat obert en l’esfera públicaconverteix, a priori, tots els membres de la societat en fonts d’informació potencials i també en actors potencials de la notícia.Des de diversos sectors(partits polítics,empreses,sindicats,etc.) comencen a aparèixer els primersgabinets de comunicació.A Catalunya és on aquests serveis es desenvolupenmés aviat i on apareix la primera associació de tot l’Estat espanyol que reuneixperiodistes que treballen a gabinets de comunicació.L’Associació Catalanad’Informadors de l’Administració Local (ACIAL) va aplegar, l’any 1981,92 professionals, dels quals 33 treballaven a l’Administració Local, 12 en


organismes públics o semipúblics, 11 en organismes de l’Església catòlica, 10en l’Administració de l’Estat, 9 en l’Administració autonòmica, 6 en partitspolítics, 4 en sindicats i associacions patronals, 2 a les forces armades,un a l’em-presa privada i 4 en altres organismes.23 En l’actualitat el nombre d’associatss’ha reduït a 80 persones.

Segons l’enquesta feta per a aquest Llibre blanc,un 12% dels/de les periodistestreballa en gabinets de comunicació, tres vegades més que els que ho feien l’any2000.24 Aquest és per tant el sector d’ocupació que més ha crescut en els dar-rers tres anys. D’acord amb les dades de l’enquesta, els periodistes dels gabi-nets són el col·lectiu més nombrós després dels de premsa i ràdio.

Un dels trets que distingeix més aquest grup de la resta és precisament el delscondicionants professionals que troben en la seva feina quotidiana. Allò que ales redaccions dels mitjans és vist com una pressió de les fonts o una ingerènciaen la independència professional, en el món del gabinet es tradueix com unimperatiu del client.

“Hay algunas veces que, bueno, editando una revista o redactando un artícu-lo, pues entras en contradicción con tus propios principios periodísticos porque el empresario determina qué trato se le debe dar a esa información concreta, que no es el que tú le hubieras dado pero, bueno, es el cliente el quemanda y tienes que adaptarte”.

El servei al client és un imperatiu per als treballadors i treballadores dels gabi-nets de comunicació. Aquesta tasca es pot exercir de maneres molt diferents,la qual cosa ha afavorit l’aparició d’una abundant literatura acadèmica queintenta tipiNcar la casuística dels gabinets de comunicació i dels serveis depremsa.En qualsevol cas, però, l’autonomia dels professionals està condicio-nada sempre per l’objectiu de presentar una imatge favorable al client per alqual es treballa. A partir d’aquest objectiu la feina dels professionals consis-teix a dissenyar estratègies comunicatives orientades en aquest sentit.Unad’aquestes estratègies és subministrar documentació, recerques cientíNqueso la veu de personatges il·lustres per acreditar les informacions que subminis-tren quotidianament als i a les periodistes.

Molts dels professionals i les professionals dels gabinets han treballat en algunmoment a les redaccions dels mitjans i coneixen bé la dinàmica d’uns i altres.Els periodistes dels mitjans entenen que des dels gabinets de comunicació esdesenvolupa una tasca periodística per presentar les informacions als mitjans.

23.Ramírez,Txema:1995,Gabinetes de

comunicación.Funciones, disfun-ciones e incidencia.

Bosch Casa Editorial.Barcelona.

24.Enquesta InstitutOpina,SA.IV Congrés

de Periodistes Catalans.Any 2000.


Els professionals i les professionals dels gabinets també intenten en ocasionscontrolar els continguts que apareixen als mitjans i que tracten sobre els seusclients. Aquesta pràctica és generalment mal rebuda per les redaccions.Lesintervencions de les fonts,directament o indirectament a través de serveis depremsa, en les notícies, entrevistes i reportatges ja confeccionats pels perio-distes es veuen com una ingerència intolerable.

En aquest assumpte podem distingir tres grups d’actituds entre els periodis-tes entrevistats: un primer grup que considera intolerable i una pressió il·legí-tima que les fonts d’informació revisin els continguts de les peces periodísti-ques; un segon grup que hi introdueix matisos, com ara quan al text es tractencontinguts especialitzats que demanin aclariments sobre vocabulari o expres-sions tècniques, i finalment, un darrer grup que considera que s’ha de distin-gir entre el dret o cortesia de les fonts a conèixer la informació amb anteriori-tat i la correcció de continguts. En aquest cas es considera legítim que la fonten tingui coneixement previ i discutible la modiNcació de contingut.

Per últim ja hem vist que una de les tasques més importants dels gabinets decomunicació és la de subministrar informació als mitjans. Els gabinets tenen,doncs, per a la resta de la professió el mateix valor que una font d’informació.Les relacions entre els professionals dels gabinets de comunicació i els altresperiodistes no són planeres,i sovint hi ha reticències.

El paper dels periodistes

La consecució d’un periodisme lliure no només depèn de les condicions de tre-ball, també hi intervé l’acció del periodista. No hi ha un barem general però síalguns factors que ajuden a comprendre el paper dels/de les periodistes davantde les pressions. Partim del principi que la integritat professional és el criterigeneral, que mou l’activitat de tots els periodistes i totes les periodistes deCatalunya. No és estrany, doncs, trobar declaracions de principis com la ma-nifestada per la responsable d’una emissora de ràdio:

“Mai he cedit davant la pressió o l’intent de vulneració d’un polític a un pe-riodista. No he cedit mai i a més no penso consentir que els meus treballadorspassin per aquí.Per tant, tampoc hi ha d’haver cap pressió... Això sempre hohas de tenir molt clar”.


Davant de les pressions,el valor de la independència professional es posa en joc.En aquest sentit, la idea que cada periodista tingui sobre els marges de la sevaindependència professional hi compta molt.Des de posicions més tèbies Nns aposicions radicals davant les pressions, tots es manifesten, en principi, favora-bles a preservar la independència professional.Alguns ho veuen com un N en simateix i altres com un mitjà necessari per forjar-se la pròpia carrera professional.

“Davant les pressions, si no mantens la independència no tens credibilitat perantena. Això és inqüestionable”.

Però sobre el terreny les coses no sempre són tan senzilles i hi intervenen factorsmolt diversos que podrien justiNcar cedir a les pressions.Un d’aquests factorsés la situació laboral,que s’acostuma a utilitzar com a moneda de canvi per pressionar aquells professionals que tenen unes condicions més precàries.

“Tu imagina’t si jo estic treballant en una emissora municipal i l’alcalde, que ésel meu jefe i que, per tant, és el que em paga* i m’ha contractat,em diu que lifaciliti determinades opinions que hagi manifestat el cap de l’oposició, doncssi veig que perilla el meu lloc de treball potser les hi facilitaré”.

Un altre assumpte en el qual sovint es projecta el dubte sobre la integritat professional dels i de les periodistes és el dels obsequis que reben de les fontsd’informació.Una pràctica cada vegada més habitual entre les fonts és la delliurar obsequis o convidar periodistes amb els quals treballen habitualment.

Vet aquí,doncs,el suborn com una temptació present en les relacions entrefonts i periodistes. Però, ¿es poden considerar suborns tots els oferiments deles fonts d’informació cap als periodistes? O dit d’una altra manera, ¿podenacceptar els periodistes obsequis de les fonts? El Codi Deontològic de la pro-fessió diu en el punt set:“No acceptar mai retribucions o gratiNcacions de ter-cers per promoure, orientar, influir o haver publicitat informacions o opinions.En tot cas,no s’ha de simultaniejar l’exercici de l’activitat periodística ambaltres activitats professionals incompatibles amb la deontologia de la informa-ció, com la publicitat, les relacions públiques i les assessories d’imatge, ja siguien l’àmbit de les institucions o organismes públics o en entitats privades”.

Els professionals catalans no només declaren seguir majoritàriament els dic-tats deontològics en aquest extrem sinó que minimitzen el debat i el conside-ren intranscendent.

* Cal precisar que ésl’ajuntament o el

consistori,ambdiners públics,qui

paga els periodistes,ja que el comentari

es personalitza enl’alcalde, i no és

exacte.


Tots i totes els i les periodistes reben o han rebut obsequis de fonts d’informa-ció al llarg de la seva carrera professional,però neguen que això influeixi en lescobertures informatives que fan.Dinars de Nadal, novetats editorials o dis-cogràNques, entrades a espectacles, etc., són alguns dels obsequis més fre-qüents.Els periodistes de les grans redaccions reconeixen que algunes seccionsresulten més afavorides que altres en aquest repartiment d’obsequis. Hi hauna coincidència en el fet que, en cap cas, se senten obligats a modiNcar les seves decisions a l’hora de triar o no una informació o d’afavorir la imatge d’una fontd’informació.

En aquests casos la influència de les fonts arriba Nns a la capacitat per atraurel’atenció dels periodistes però no signiNca controlar les seves decisions perso-nals. Les invitacions i els obsequis no són decisius per esdevenir notícia o,si mésno,no són un condicionant suNcient per a tal N.Alguns professionals amb expe-riència Nns i tot van precisar on es troba la frontera entre els obsequis i elsintents de suborn.

“A mi no m’agrada que s’enviïn obsequis, però mai m’he trobat amb un regal oamb un obsequi que considerés...que fos una cosa que no em pugui permetre”.

Cap de les persones entrevistades va declarar haver acceptat suborns algunavegada durant la seva carrera. No neguen que hi hagi casos a la professió,peròmolts d’ells ho plantegen des del terreny de les suposicions i sense haver-neconegut cap directament. És interessant observar com aquests supòsits apun-ten de manera unànime cap al que podríem anomenar les“altes esferes”de laprofessió.Mentre que pel que fa a la redacció es parla d’obsequis sense cap menade transcendència, quan es tracta dels principals responsables de mitjansabunden les especulacions.

Aquesta idea dels suborns practicats sobre els alts responsables dels mitjans decomunicació es va repetint d’una manera insistent a les entrevistes.Els caps hanadquirit una mala imatge en aquest sentit. Però aquest padró de resposta,quepodríem anomenar de“desplaçament de culpa”, es reprodueix també entre elscaps dels mitjans de comunicació quan imaginen que els casos de suborns es donenen un altre món suposadament més permeable a les situacions de corrupció.

“Per exemple,en un diari de tirada nacional no és el mateix que a la nostraredacció, evidentment. Jo m’imagino que algun directiu d’algun diari detirada nacional doncs probablement ha acceptat algun obsequi, diguem-ne...amb algun interès ocult”.


El poder polític en els mitjans públics

El moment en què es va fer el treball de camp de les entrevistes en profunditatestava marcat per la contesa electoral catalana del 2003 i la contesa legislativadel març del 2004. Són períodes d’una intensa activitat periodística en l’àm-bit de la informació política però que tenen un extraordinari ressò en la restad’àrees informatives d’un país.En aquest context,apareixen de manera insis-tent entre els periodistes dels mitjans de comunicació públics entrevistats lesingerències legals del poder polític en la tasca informativa.Els periodistes deles ràdios i televisions públiques es mostren molt molestos davant l’obligato-rietat que suposa haver de “suspendre els criteris professionals per a la selec-ció i presentació de les notícies per un imperatiu legal del poder polític”.

Tot i que aquesta és una qüestió recurrent en període electoral de la qual s’o-bliden els quatre anys següents, enguany la polèmica s’ha presentat d’unamanera especialment dura, amb creuament d’acusacions entre periodistes ipolítics, manifestos dels professionals de les televisions públiques i declara-cions públiques dels òrgans de govern dels col·lectius de periodistes. La qües-tió, en deNnitiva, ha esdevingut un tema més de les campanyes electorals en les que els partits polítics han destacat les seves propostes de reforma dels mitjans de comunicació públics.

“Aquest any els diversos partits polítics que composen la Corporació Catalanade RTV van pactar el temps que nosaltres havíem de dedicar a la informació decada partit polític. Evidentment,ens vam rebotar tots els treballadors. Però Nns on arriba aquest rebot? Ens vam limitar a fer una queixa, i a fer-lapública,a parlar amb els comitès...Ens ho van ordenar i després ens ho con-trolen. Ens vam reunir tots els mitjans, perquè no som els únics. No complir-hoseria el correcte... I aquí és quan tu tens el remordiment de consciència...”.

El principal malestar dels i de les periodistes se centra en les quotes de panta-lla que els parlaments imposen a les redaccions dels mitjans públics en la co-bertura de les campanyes electorals. Aquesta apropiació legal dels productesperiodístics es viu, per part dels professionals dels mitjans públics,com unaintromissió il·legítima. N’hi ha que van més enllà i interpreten la mesura comun signe més del to que marca les relacions entre els mitjans públics i el governde torn, no només en el període electoral sinó durant tot el mandat.


“Jo penso que a les TV públiques encara influeix molt la classe política. Tant els que nomenen el director general, com els que governen, com els anun-ciants, com l’oposició...Tothom es pensa que la TV pública és seva i tothom vol influir.”

Un apunt interessant en la declaració d’aquest periodista es troba en laconfusió que provoca el terme públic quan es tracta de casos com el català, enel qual aquests mitjans de comunicació tenen una extraordinària influènciasocial. S’entén com a servei públic el fet que tothom pugui accedir a usar-lo enbeneNci propi en lloc de la idea que difongui continguts susceptibles d’inte-ressar a tots els públics de la societat catalana. En aquesta segona línias’orienta el compromís dels mitjans públics de donar cobertura informativa atot el territori nacional. Però els treballadors de les delegacions d’aquestsmitjans comenten que pateixen situacions en les quals es concentra un doblecondicionant professional, el derivat de la seva localització perifèrica i el delpoder polític.

“En tot cas, alguna vegada, i suposo que això deu passar a tots els mitjans, i no sé si dir-li pressió, quan ve el conseller tal, els hi has d’enviar l’insert o el tall de veu, i et diuen: ‘Escolta pregunta-li això’ i et trobes que arribes a la roda de premsa i el conseller de torn ja sap que tu li faràs aquelles preguntes i té les respostes preparades”.

Les seus centrals dels mitjans públics no només encarreguen cobertures informatives a les delegacions territorials. Els i les periodistes de comarquesdenuncien que el poder polític del centre actua de manera coordinada amb lesseus centrals dels mitjans públics per dictar els continguts als periodistes decomarques.


Més de la meitat dels i de les periodistes afirmen disposar de menys llibertat d’acció ara que fa deu anys

Taula i gràNc 7.1.

En general,la majoria dels i de les periodistes (56,4%) aNrmen que disposen demenys llibertat d’acció en l’actualitat que fa deu anys.Això implica en certamanera un empitjorament qualitatiu de la professió periodística, que es veu sot-mesa, possiblement, als interessos dels grups mediàtic, a influències polítiques i a organitzacions més jerarquitzades, fet aquest que no vol dir que siguin nomésempreses grans.

Vàlids Més llibertat ara 92 21,9 23,6 23,6Igual que abans 78 18,6 20,0 43,6Menys llibertat ara 220 52,4 56,4 100,0

Total 390 92,9 100,0


Total 420 100,0

Actualment, hi ha més o menys llibertat d’acció que fa 10 anys?

Freq

üènc

ia

% % và

lid

% ac

umul

at

Actualment, hi ha més o menys llibertat d’acció que fa 10 anys?

56,4%Menys llibertat ara

23,6%Més llibertat ara

20%Igual que abans

Hi h

a més

o men

yslli

bert

atd’

acci

ó?


Es produeix per tant la paradoxa següent:la consolidació del règim democràtic no im-plica que hi hagi més llibertat de premsa i d’expressió, segons el parer professional.

GràNc 7.2.

Abordem ara les diferents amenaces i pressions que reben els i les periodistes en l’exercici professional. Podem distingir dues àrees: d’una banda els agents quepressionen i de l’altra les tècniques que utilitzen per amenaçar i coaccionar els i les professionals de la informació periodística. Tot seguit resumim la casuística que ens ha donat la mostra entrevistada.

Els agents que pressionen són: el poder públic (29%), els grups polítics (24%),elsgabinets de comunicació (21%),els grups econòmics (20,9%), els lobbies (18%) i,en darrer lloc, els companys i companyes de feina (11,6%).

Pel que fa a les tècniques de pressió que utilitzen aquests agents o altres trobem lessegüents: l’agressió verbal (43,8%), el suborn (13,4%), l’acomiadament (11,1%),l’agressió física (5,9%) i l’assetjament sexual (4,5%). Com veiem, l’agressió verbalés la tècnica més utilitzada, amb una diferència de trenta punts sobre la segona,queés el suborn.En tercer lloc trobem l’acomiadament (11,1%),que té un percentatgesimilar a la pressió dels companys i companyes a la feina (11,6%) i, per tant, po-dríem pensar que estan força relacionats. En els dos darrers llocs se situen aquellestècniques més perilloses per a la salut física i mental: l ’agressió física i l’assetjamentsexual.

Incidència de diferents formes de pressió sobre els/les periodistes

13,4%Suborn

4,5%Assetjament sexual

5,9%Agressió física

43,8%Agressió verbal

11,6%Company de feina

18%Lobbies

21%Gabinet de comunicació

29%Poder públic

20,9%Grup econòmic

24%Grup polític

11,1%Acomiadament

10 20 30 5040

Tecnologia

8


Els avenços de la tecnologia en l’últim quart de segle han afectat profunda-ment gairebé tots els àmbits de les societats occidentals i,de fet, la possibilitatd’estar connectat amb qualsevol racó del món i saber coses de la gent que hi viués un dels elements que permeten parlar de globalització i plantejar-se un tipusd’ordre internacional diferent.En aquest sentit, Manuel Castells descriu en laseva ambiciosa obra La era de la información: economía, sociedad y cultura25

com la revolució tecnològica ha modiNcat les bases de les societats contem-porànies en introduir una nova lògica d’interconnexions. Aquest autor consi-dera que la incorporació de la tecnologia ha tingut com a conseqüència unanova cultura de la comunicació basada en una“virtualitat real”que afecta lavida urbana, la política global i la naturalesa de conceptes fonamentals per al’ésser humà com són el temps i l’espai.Castells creu Nns i tot que l’ús de lesnoves tecnologies porta al sorgiment de noves formes d’estat i parla de“l’Es-tat xarxa”, que estableix múltiples connexions entre els processos de descen-tralització interns i els de pertinença a entitats supranacionals.

Totes les professions de les societats contemporànies es veuen afectades, enmajor o menor grau, pel canvi tecnològic.El periodisme no s’escapa de totsaquests processos, ans al contrari, procura encapçalar-los, en el sentit que els mitjans de comunicació han demostrat des d’un primer moment el seuinterès per desenvolupar la seva presència al món virtual, encara que noméssigui creant el seu apèndix a Internet.

Els investigadors aNrmen que el desenvolupament tecnològic ha contribuït aestablir noves pràctiques periodístiques; García i León26citen Weispfenuing(1993) i Pavlik (1999,2000), i hi ha qui considera que afecta Nns i tot la natura-lesa mateixa del periodisme (Bromley,1997).Alguns estudiosos sostenen queInternet ens està portant cap un nou tipus de periodisme, que els anglosa-xons denominen online journalism i nosaltres periodisme digitalo periodismeelectrònic o ciberperiodisme i que es pot distingir per les característiquesespecíNques del mitjà: multimedialitat, hipertextualitat i interactivitat.27

De fet són molts periodistes i investigadors els que aNrmen que els mitjanselectrònics estant tenint un impacte important sobre el periodisme i estanmodiNcant el rol del periodista com a intermediari,ja que s’ofereixen al públicnoves formes d’enviar i rebre informació, de manera que estan creant una for-ma pròpia de periodisme.28 És a dir, la teoria del periodista com a gatekeeper,com a Nltre, comença a trontollar.

25.Castells,Manuel:1999,La era de la información.

Economia, sociedad y cul-tura.Alianza.Madrid.

26.García Avilés,José A.,i León,Bienvenido;2002,“Journalistic practice in

digital television newsro-oms.The case of Spain’s

Tele 5 and Antena 3”,Journalism,vol.3/3..

SAGE Publications.

27.Deuze,Mark i Paulussen,Steve:2002,

“Research Note: OnlineJournalism in the Low

Countries.Basic,Occupa-tional and Professional

Characteristics of OnlineJornalism in Flanders snd the Netherlands”.

European Journal of Com-munication,vol.17(2),

SAGE Publications.

28.Garrison,Bruce:2003,“How Newspaper Repor-

ters Use The Web To GatherNews”.Newspaper

Research Journal,vol.24,núm.3.Summer 2003.

127Tecnologia

Ja han passat com a mínim dues dècades de la informatització de les redac-cions, procés que va suposar el primer gran canvi tecnològic. L’ús dels ordina-dors va comportar indubtablement canvis en les maneres de treballar dels i deles professionals, el més signiNcatiu dels quals és l’acceleració del temps.29

Tot seguit va arribar Internet. Luis Ángel Fernández Hermana30 explica quela Xarxa d’Arquitectura Oberta es va posar en funcionament l’any 1969, peròva romandre enclaustrada en l’àmbit acadèmic i de la investigació amb el nomd’Arpa–Net.Va emergir públicament com Internet l’any 1990, però els perio-distes de tot el món comencen a prendre consciència de la seva existència i deles seves possibilitats a partir de mitjan dècada dels noranta.31 Començantpels mitjans de comunicació més grans, Internet s’implanta als diaris, re-vistes, cadenes de televisió i, Nns i tot, emissores de ràdio que ofereixen infor-mació mitjançant la seva pàgina web. Encara que a Internet els censos es desactualitzen amb molta rapidesa, es considera que hi ha prop de 10.000 mitjans de comunicació funcionant professionalment.32 En pocs anys es vainstal·lar Internet a diversos milers de diaris, la majoria en anglès, encara que actualment n’hi ha 500 en castellà.

A Catalunya, el cens de webs informatius en català elaborat per DavidDomingo33 recull 445 webs (juliol i agost del 2003),que corresponen no no-més als diaris o a les versions virtuals dels productes de les empreses perio-dístiques, sinó a qualsevol pàgina que incorpori informació d’actualitat en general. L’autor matisa, però, que, d’aquestes 445 pàgines, 328 són establesi actives, men-tre que la resta estan inactives.

Javier Díaz Noci34 aNrma que el 1994 marca l’inici del periodisme digital.Lapresència dels diaris a Internet va començar entre el 1994 i el 1995, i els primersa fer-ho van ser els catalans Avui, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya,als quals aviat van seguir l’ABC, El Mundo i El Diario Vasco. El País va espe-rar Nns al seu vintè aniversari, el maig del 1996, per llançar la seva edició digital.

L’Estat espanyol ocupa el quart lloc de la Unió Europea pel que fa a nombre dediaris presents a Internet, amb 50 capçaleres,darrere d’Alemanya amb 256diaris,d’Itàlia,que en té 89, i de Suècia,amb 79.La gran majoria són diaris d’informació general, però també es poden visitar a la xarxa quatre diaris d’informació esportiva i dos d’informació econòmica (Díaz Noci).35 La granmajoria de diaris, segons el mateix Díaz Noci, no han creat redaccions inde-pendents per a Internet que busquin i elaborin la seva pròpia informació,

29.Toledo,Edgardo,i Comba,Silvana:2002,“El hombre yla màquina:nuevas prácticasprofesionales”, Telos,núm.52.

30.Fernández Hermana,Luis Ángel:2004,“El viaje de la imprenta a la red”,Telos,núm.59,abril-junio2004.

31.Garrison,Bruce:2001,“Difusion of Online Infor-mation Technologies inNewspaper Newsrooms”,Jornalism,vol.2 (2),SAGEPublications.

32.Martin Bernal,Obdulio:2004,“Introducción:perio-dismo en la red.La dudosafortuna de navegar sinrumbo”, Telos,núm.59,abril-junio 2004.

33.Domingo,David:2003,Periodisme digital a Cata-lunya. Radiogra a de 445webs informatius, Col·legi dePeriodistes de Catalunya,col·lecció Ones i Bits,núm.5.Barcelona.

34.Díaz Noci,Javier:2002,“El comienzo del periodismoen internet (y su biblio-grafía)”,Telos,núm.52,julio-septiembre 2002.

35.Díaz Noci,Javier:2004,“Ciberperiodismo,profesióny academia.Medios digitalesespañoles en Internet”,Telos,núm.59,abril-junio2004.


sinó que alguns professionals del diari es dediquen a “refregir”o simplementpenjar les notícies que es publiquen a l’edició impresa.Els mitjans virtualstambé comencen a donar feina a tot un conjunt de periodistes que l’any 1996decideixen fundar la seva pròpia associació, el Grup de Periodistes Digitals.

L’ONcina de JustiNcació de la Difusió fa el primer control l’any 1996.Les dadesde setembre del 2003 parlen de 48 diaris digitals espanyols, entre els quals no hi ha El País ni La Vanguardia. Hi van certiNcar 2.092.000 visites diàries.

Pel que fa a l’altre gran avenç dins l’àmbit de les comunicacions, es pot dir que els sistemes digitals de transmissió, producció i recepció estan disponi-bles des de fa aproximadament una dècada.36 Telecinco va ser la prime-ra cadena de televisió a iniciar el procés l’agost del 1998 i Antena 3 la va seguir el setembre del 1999.37Ambdues cadenes van ser de les primeres granstelevisions europees a digitalitzar tot el procés de producció de la informació.

Diversos investigadors parlen de nous processos i de nous llenguatges en l’àm-bit de la comunicació i el periodisme,emancipats dels que deNneixen els mit-jans de comunicació tradicionals.Obdulio Martín38 considera que el perio-disme es troba en un procés de transició cap a un nou model que es caracterit-zaria, com ja hem anat comentant, per la interactivitat, l’hipertext i la perso-nalització de la informació.

El periodista en xarxa, un nou perfil professional

La transformació no és en absolut superNcial ni puntual en el temps,sinó quees tracta de transformacions profundes que,a més,es van desenvolupant alllarg del temps.Aquest context reclama,per tant,un nou tipus de professionalde la comunicació,amb una formació que li permeti utilitzar els nous instru-ments,però també polivalent,amb gran flexibilitat i capacitat d’adaptació aentorns contínuament canviants.

El periodista i investigador Quim Gil39parla de les habilitats que caracteritza-ran la periodista en xarxa, i ho diu en femení perquè està convençut que lesdones estan més predisposades per a la comunicació en xarxa. Haurà de sermolt més que una redactora, perquè la comunicació en xarxa permet jugar amb el disseny i amb l’estructura de continguts, integrar textos, imatges,sons,bases de dades, etc. Serà capaç de gestionar el caos, component permanent de

36.Franquet,Rosa:2002,“Los radiodifusores ante la

zozobra digital:renovarsepara nuevos escenarios”,

Telos,núm.53,octubre-diciembre 2002.

37.García Avilés i León.Op. cit

38.Op. cit

39.Gil,Quim:2004,“Análisis centrípeto de laperiodista en red.Nuevos

perNles profesionales”.Telos,núm.59,abril-junio

2004.

129Tecnologia

la xarxa,que té com a aspecte positiu disposar d’un grau de llibertat d’expressiódesconegut �ns ara. Serà també capaç de gestionar la interactivitat, la hiper-textualitat, la memòria virtualment il·limitada de la xarxa i la multiculturalitat.

Els avenços tecnològics en l’àmbit del periodisme

Internet ha estat quali�cat per moltes de les persones entrevistades com arevolució,atesos els canvis que ha suposat en la feina del periodista i que co-mentarem més endavant. En aquest aspecte, els entrevistats i les entrevis-tades han parlat del correu electrònic, el xat, els mitjans de comunicació vir-tuals, els diaris con�dencials que s’envien per correu electrònic i les bases dedades a les quals es pot accedir mitjançant la xarxa.També han comentat laimportància de l’ADSL per accedir amb rapidesa a la informació de la xarxa.

Així doncs,quan els i les periodistes parlen del paper de la tecnologia en la sevaprofessió, tenen un ampli ventall d’avenços que comprenen no només el siste-ma digital, amb les seves aplicacions al món de la ràdio, la fotogra�a i la tele-visió, sinó també altres eines professionals com l’escàner, el minidisc, el tra-ductor o les transmissions per cable o per satèl·lit, i els donaran més o menysimportància segons com els afecti en la seva feina diària.

Percepció de la importància de la tecnologia en la tasca periodística

Tot i una primera valoració positiva de la tecnologia per part de la meitat delsentrevistats i entrevistades, els altres la relativitzen i descriuen les conseqüèn-cies negatives que els avenços tecnològics han suposat per a la professió.Una periodista que es de�neix com a amant de les noves tecnologies opina per exemple que “això va en regressió” i que “Internet s’ha descontrolat una mica (...) ja que s’ha expandit tant que se’ns escapa una mica de les mans, per la quantitat d’informació que hi ha disponible a la xarxa”. Però de tots només hi ha un periodista que dóna una visió totalment negativa del paper de la tecnologia en l’àmbit del periodisme, una visió apocalíptica que dibuixa un futur fred i deshumanitzat per aquest motiu.

Al llarg de totes les converses,hi ha una sèrie de paraules clau per parlar de la relació entre tecnologia i periodisme. El terme més contundent és el jaesmentat de revolució. Diversos/es entrevistats/des han quali�cat la tecno-


logia en general o Internet en particular com a revolució per les conseqüèn-cies que ha tingut en la professió. Associats al terme revolució hi hauria lesexpressions canvi brutal,canvi totalo canvi radical,que tenen un sentit similar.

Una altra paraula clau lligada a la tecnologia és facilitat,mot que repeteixenmolts entrevistats.Expressarien aquesta mateixa idea termes com agilitat,pràctic i còmode. Immediatesa és un altre concepte clau, que consideremsigniNcatiu i molt repetit a l’hora de referir-se a Internet i a la rapidesa amb quèla xarxa proporciona i transmet informació,molt lligat a la idea anterior defacilitar la feina diària del periodista.

Un altre terme molt repetit en les entrevistes és vertigen.Els periodistes i lesperiodistes comenten que la tecnologia els provoca aquest sentiment perquèno la controlen,o en relació amb Internet per l’allau d’informació que es pottrobar a la xarxa. Dins del camp semàntic del vertigen,inclouríem expressionscom em perdo, m’agobia,m’angoixa o em supera.

És a dir,els periodistes tenen molt clar que les innovacions tecnològiques hanestat i continuaran sent molt importants en la seva professió, però tampoc esdeixen enlluernar per les meravelles de la tècnica i relativitzen els avantatgesque els aporta, perquè també són capaços de veure’n els inconvenients.A continuació farem un recorregut per aquests aspectes positius i negatius queassenyalen les persones entrevistades.

Aspectes positius

La conseqüència positiva de les innovacions tecnològiques en sentit global més comentada per les persones entrevistades és que han facilitat la tasca dià-ria del periodista, amb la qual cosa es fa més ràpidament i per tant s’estalviatemps.Molts i moltes han remarcat la possibilitat que ofereix la tecnologiad’accedir a la informació gairebé immediatament.Una periodista jove consi-dera que el que més ha canviat a la professió ha estat “la rapidesa en la produc-ció i en la comunicació al lector/oient/espectador Nnal gràcies a les noves tecno-logies”. Una altra periodista comenta: “La tecnologia ha canviat moltíssim la feina del periodista,hi ha molta més immediatesa i accessibilitat”. Encaraun altre entrevistat conclou que la tecnologia “ha millorat les prestacions delperiodista que la utilitza.InNnitament”.

131Tecnologia

Però a l’hora d’assenyalar els avantatges de la tecnologia, els comentaris delsentrevistats s’han centrat en les aportacions d’Internet.De la xarxa, en des-taquen: “Ens ha facilitat molt la feina quotidiana... Estàs fent una informa-ció i tens Internet, doncs pots arribar a fonts i tenir documents que fa anys ens hauria costat molt tenir(...), ens dóna molta possibilitat d’augmentar lainformació que tenim,les fonts que tenim,la manera de trobar-les, etc.” Un altre afegeix: “Antes de que existiera Internet a lo mejor te costaba tres díasintentar encontrar al especialista tal o alguien que te diera información; o mi-rar en el archivo,mirar un montón de papeles para encontar un dato concreto”.

Una entrevistada d’un gabinet de comunicació cita avantatges especíNcs del’ús del correu electrònic en la feina diària:“El correu electrònic ens ha facili-tat molt la feina de les correccions, abans funcionàvem amb fax i havíem de tornar a picar el text”.

Aquesta facilitat i rapidesa que aporta Internet a les tasques periodístiquessuposa també un estalvi de temps.Per a una de les entrevistades Internet “ésbàsic”.I “aproNtes molt més el temps perquè sobretot mitjançant el correuelectrònic t’evites moltes visites, molts desplaçaments i estalvies temps”.Una altra periodista explica: “Consulto coses que em queden lluny i m’estal-vio de fer Nns a deu trucades de telèfon. També és cert que has de consultardiverses dades, no et pots quedar amb les primeres que trobes. Però és un estalvi de temps”.

Juntament amb el temps, alguns periodistes també han assenyalat l’estalvi de diners com a avantatge de la tecnologia. L’exemple concret que aporta unaprofessional és que les càmeres digitals i Internet permeten “enviar les fotosdirectament als mitjans,estalviant el revelat”.

Alguns professionals apunten que la facilitat,la rapidesa i l’agilitat es traduei-xen en comoditat a l’hora de fer la seva feina i destaquen, també, la gran velo-citat amb la qual ara es pot donar a conèixer la informació.

Altres dels professionals entrevistats han observat igualment que Internetconstitueix una oportunitat per crear nous llocs de treball. S’han creat Nguresque abans no existien i hi ha el convenciment que a“Internet han d’entrar a tre-ballar molts periodistes que encara no estan treballant, perquè de momentnomés hi ha informàtics i dissenyadors”.


Algunes persones entrevistades han posat exemples molt concrets dels avantat-ges que la tecnologia ha aportat a les tasques diàries. Per exemple, a la ràdio elsistema digital ha permès eliminar les cintes i també ha permès jugar una micaamb el temps de què disposa el periodista per explicar la informació. L’exempleque dóna una entrevistada és molt aclaridor : “Jo he de fer un minut de cam-panya electoral parlant del que ha dit el candidat i només tinc un minut, i el tallde veu d’ell ja fa 45 segons, si trec les pauses de la respiració ho redueixo a 30segons i això em permet a mi explicar millor el contingut de la crònica”. De la ma-teixa manera la tecnologia permet altres millores, per exemple, en la traducció.

Aspectes negatius

Malgrat la gran importància que els/les periodistes atorguen a la tecnologia, ia Internet especíNcament,també es mostren bastant crítics i assenyalen moltsinconvenients que acompanyen el seu ús. Però en realitat,com remarca unaperiodista, aquestes conseqüències negatives dels avenços tecnològics no sónculpa de la tecnologia en si mateixa, sinó de com s’utilitza: “Si una informa-ción que tienes por Internet no te parece suNcientemente Ndedigna y no lacompruebas,es problema tuyo,no de Internet;o,si como estas presionada porel tiempo,no puedes entrevistar a alguien cara a cara y lo haces con un chat,quesiempre es peor,el resultado no será culpa del chat”. Els entrevistats i entrevis-tades han enumerat un ample ventall dels aspectes negatius de la tecnologia.

Una crítica molt contundent fa referència a un dels trets que deNneixen laprofessió: el fet de sortir al carrer, observar el que passa i parlar amb la gent perdesprés explicar-ho. Cada persona fa la seva matisació i ho expressa amb més o menys contundència, però la idea que molts comparteixen és que la tecno-logia, i sobretot Internet, ha provocat que els periodistes surtin menys alcarrer, parlin menys amb la gent i que el periodisme sigui cada vegada mésuna feina de despatx.Un entrevistat ho expressa molt categòricament:“Hemperdut el carrer, la realitat del carrer, el contacte amb les persones”. Moltsaltres insisteixen que aquest aspecte de pèrdua del carrer,pèrdua del contacteamb la realitat i amb les pròpies fonts, és un risc de cara al futur que ja escomença a notar actualment.Un altre entrevistat adverteix: “Hay informa-ciones que no se han contrastado suNcientemente, y ha sido por eso, por lacomodidad de estar delante del ordenador y que no se contrasten”.

133Tecnologia

Aquestes incidències de la tecnologia percebudes de manera negativa afectendirectament la pràctica quotidiana de la professió, però indirectament i subtil-ment també afecten els valors professionals. És per aquesta raó que la influèn-cia de la tecnologia en el periodisme es percep com més amenaçant encara.

Un altre perill, segons manifesten les persones entrevistades, és que hi hamolta gent de fora que pensen que, com que tota la informació ja és a Internet,es tendeix a qüestionar la necessitat que hi hagi periodistes o que hi hagi unaprofessionalització. Es capta i es percep per tant el risc que desaparegui lafunció del periodista com a mediador, com a Nltre que decideix què és im-portant i què no ho és per a la ciutadania.Estaria en perill aquella noció delperiodista com a gatekeeper.Amb Internet existeix la possibilitat que cadaindividu cerqui la informació que li és útil o interessant i, en molts casos, anardirectament a les fonts d’informació,encara que possiblement aquesta opciósigui teòrica perquè ningú pot buscar tota la informació que necessita,per unaqüestió òbvia de temps.Tanmateix hi ha entre els professionals aquesta per-cepció, i aquesta inquietud, que la funció del periodista, i també dels mitjans de comunicació en general, com a seleccionadors i vehiculadors d’infor-macions que consideren rellevants s’està modiNcant.

Una altra conseqüència que es considera negativa de l’ús de la tecnologia en elmón del periodisme afecta directament la concepció de la professió, la ideadel periodisme com a oNci. Una entrevistada creu que “s’està ofegant unamica el que és l’oNci,perquè s’està tecniNcant tant,parcel·lant tant i especia-litzant tant,que el que és l’oNci de periodista en general,el que és l’artesania delperiodisme, això s’està perdent i es perdrà del tot. Arribarà un moment doncsque potser no caldrà ni que sàpigues parlar bé per sortir per la ràdio, perquè ja hi haurà un robot que et llegirà les notícies que tu introduiràs en un ordi-nador”. Quant a l’especialització, aquesta periodista considera que la profes-sió “cada vegada és més compartimentada i cada vegada som més tecnòcra-tes,en el sentit que jo només faig la meva part (...), la persona que havia deconèixer una mica de tot per posar-se davant un micròfon desapareixerà”.Aquestes posicions una mica tecnofòbiques recorden l’antimaquinisme delsinicis de la revolució industrial però tenen la seva part de raó.

En canvi hi ha periodistes que expressen la idea contrària, és a dir, que la tec-nologia està aconseguint que el redactor/a també faci funcions de tècnic,decàmera, de maquetador... I així ho expressa un jove periodista: “Actualmentels periodistes, almenys en el camp que jo treballo, sabem fer de tot i dominem


les tecnologies (...).Es tendeix que el periodista es faci ell mateix la major partdel procés de la notícia”. Aquesta oposició d’idees es pot entendre millor a par-tir del raonament següent:“A les grans empreses,molt consolidades,amb moltsmitjans humans i tècnics, les feines estan molt deNnides. En una empresapetita cadascú ha de fer diverses coses”. En ambdues situacions, doncs, elsperiodistes i les periodistes perceben conseqüències negatives de la utilitzacióde la tecnologia.

Un altre dels perills que s’assenyala, i al qual ja hem fet una breu referència, ésel fet que no es contrastin de manera suNcient les informacions que es troben ala xarxa d’Internet, ja sigui per manca de professionalitat o per falta de temps.Un entrevistat creu que “és aberrant el fet que hi hagi cada vegada més diarisque es fan a base d’Internet,sense contrastar ni conNrmar”. També desconNade la Nabilitat dels conNdencials que es reben per correu electrònic i aNrma:“Aquesta és la perversió del sistema,que és brutal(...), aquí no podem arribar”.

També hi ha qui relativitza aquesta qüestió i no es planteja l’excés d’informa-ció com un veritable problema: “Potser hi ha massa allau d’informació,però s’ha de saber què és el que vols llegir”o “és un excés d’informació si no ho saps utilitzar”. Potser és més problemàtica la pèrdua de temps que generen les cerques a la xarxa: “A vegades la gent que no coneix molt bé Internet o queencara no coneix molt bé els mecanismes de la professió perd molt de tempsamb Internet i no farà altra feina que també ha de fer”.

El correu electrònic

Les impressions sobre el correu electrònic diuen això:“El correu electrònic vamolt bé,però m’angoixa una mica perquè reps tanta quantitat d’e-mails querealment no et serveixen de res,però... jo sóc de les persones que els miro i elsobro per si de cas,però perds molt de temps amb això”.

El desenvolupament tecnològic en el món de la comunicació ha estat tan ràpidi ofereix tal quantitat de possibilitats (inimaginables fa tan sols uns quantsanys) que causa en molts professionals com a mínim vertigen; curiosament,enles nostres entrevistes només el manifesten les dones.El fet de sentir-se supe-rades, aclaparades, desconcertades o estressades, tal com han comentat di-verses periodistes que han contestat l’entrevista, no el genera exclusivamentla ingent quantitat d’informació que es troba a Internet, sinó que es pot gene-ralitzar com a resposta als avenços tecnològics que les envolten.

135Tecnologia

Aquesta sensació d’aclaparament relacionada amb les noves tecnologies no va pas lligada a l’edat,com es creu habitualment;algunes periodistes joves,que no arriben als quaranta anys, reconeixen: “Els ordinadors són una revolució i ara a la feina on estic hi ha vegades que em sento completament perduda, perquè haig de dominar 50.000 programes d’ordinador, oNmà-tica,Internet, cerques... i és clar, hi ha vegades que em sento perduda”. Aquesttestimoni és una mostra de com actualment els canvis no són tant generacio-nals sinó que es produeixen en períodes breus; en el cas de l’apropiació de la tecnologia creiem que es produeix una escletxa generacional provocada, en-tre altres factors, per una educació diferent.

Mentre que en l’apartat d’avantatges de la tecnologia molts periodistes havienconsiderat la immediatesa de transmissió de la informació una conseqüènciapositiva de la tecnologia en el món de la comunicació, altres comenten i es mos-tren preocupats pel vessant negatiu d’aquest ús dels avenços tecnològics:“Avegades, hi ha molta informació que no aporta res i la pressa et porta a prendredecisions amb poca reflexió. Això fa que de vegades donis coses que no hauriesd’haver donat o que de vegades no ho conNrmis o no ho contrastis tot.És a dir,que el producte Nnal no sigui tan acurat i tan bo com hauria de ser. La capacitatde tenir molta informació i de poder donar-ho immediatament obstaculitza lareflexió, i les consideracions a vegades ètiques, estètiques o professionals”.

Com a conseqüència de la rapidesa de la tecnologia,comença a estendre’s la ideaque això condueix, també, “a carregar-se una mica el llenguatge”. En el cas del redactor/a,la pressió del temps té com a conseqüència que no es tingui cu-ra del llenguatge, de l’escriptura, en un oNci en què l’eina fonamental és la pa-raula.Una periodista amb experiència conNrma aquesta idea:“Ara jo crec queel que menys importa és escriure les entrevistes maques, ben redactades,aratot és més pla,entrevistes de tres fulls,molta foto,molta cosa i fora. La lletrasembla com si fes una mica de por en aquest moment,molt de text...no agrada”.

Paral·lela a aquesta idea és l’opinió que els avenços tecnològics han tret crea-tivitat a la feina periodística,sobretot des del punt de vista del disseny i lamaquetació.Aquest és el comentari d’un maquetador:“Només l’entrada delsordinadors va robotitzar més la feina.No és tan creativa,és agafar models ireproduir-los”.Una altra periodista considera que “Internet ha fet la cosa commés globalitzada ,és tot més monòton i més igual (...),és tot molt més massiu”.I encara un altra visió quasi apocalíptica: “La tecnologia deNneix el futur...un futur asèptic, sense bons ni dolents... fals”.


Així doncs, no sembla que entre els periodistes catalans es pugui parlar de l’existència d’una escletxa digital respecte a la difusió de les noves tecnologiesde la comunicació. Tots hi tenen accés i les utilitzen. Tanmateix, sembla manifestar-se una divisió similar al que Umberto Eco va qualiNcar com divi-sió entre apocalíptics i integrats per referir-se a la cultura de masses entre elsintel·lectuals de les societats modernes. Traslladant aquesta divisió del se-miòleg italià al camp de la tecnologia en el periodisme, es diria que entre els periodistes catalans n’hi ha que han après a usar les noves tecnologies permillorar la seva feina però n’hi ha també que s’han deixat portar pel correnttecnològic a costa de la qualitat del seu treball com a periodistes.

La tecnologia en el periodisme

GràNc 8.1.

Facilitat

Accessibilitat a la informació

Immediatesa

Agilitat

Rapidesa

Comoditat

Revolució a la feina

Internet genera nous llocs de

treball

Incidència negativa sobre

valors de la professió

Aspectes positius Aspectes negatius

Pèrdua de carrer

Periodisme de despatx

No contrastar lainformació

Deshumanització

Risc que desapare-gui el periodistacom a filtre

Poca cura ambla llengua

Facilita lamanipulació

Excés d’informacióa Internet

Vertigen

La tecnologia en el periodisme

137Tecnologia

Canvis en les rutines productives

Les converses amb els/les periodistes revelen com la implantació de les innova-cions tecnològiques a les redaccions ha suposat diferents canvis en les sevespràctiques professionals.Un periodista aNrma que l’ús de la tecnologia “en elsperiodistes ha creat hàbits de treball,més que de resultats”. És a dir,que s’hanmodiNcat més les rutines de producció de la informació que no pas el producteNnal que s’ofereix a la ciutadania.

En termes generals,la relativa facilitat d’ús de moltes aplicacions tecnològi-ques (programes informàtics, càmeres , etc.) converteixen molts periodistes en professionals polivalents, capaços de redactar una crònica, enregistrarimatges, posar talls de veu o gairebé maquetar la seva informació. Tal comaNrma una entrevistada:“La tecnologia ens proporciona autosuNciència,queno vol dir que t’explotin més sinó simplement que no només ets un periodista,ets un tècnic”.

L’aparició d’Internet com a font d’informació, amb la immensa quantitat dedades que conté,ha modiNcat les rutines de cerca d’informació dels i de lesperiodistes. Abans d’Internet els periodistes havien de recórrer a l’arxiu delseu mitjà, a biblioteques, hemeroteques, buscar llibres especialitzats, ferfotocòpies, localitzar experts que els aclarissin una mica la qüestió, fer moltestrucades telefòniques.... com hem vist. En la majoria de les ocasions, cadaperiodista s’anava fent el seu arxiu personal, especialitzat en els temes que ello ella tractaven...:“Fer un arxiu és un esforç diari molt important, vol dir quecada dia agafaves la premsa diària nacional i internacional, la retallaves i l’or-ganitzaves en carpetes”. Aquesta rutina periodística perd sentit amb l’arri-bada de la nova font d’informació; actualment es combina l’arxiu de paperamb els documents electrònics que es guarden a l’ordinador personal.

A partir d’aquí, el/la professional de la informació han de contrastar les dadestrobades a la xarxa,localitzar algun expert, etc. Malgrat tot, sembla que la pràctica de contrastar la informació, pilar fonamental de la professió, està deixant de ser respectada per alguns periodistes, segons les declaracions dels entrevistats,amb el risc que això comporta de donar informació falsa,errònia, esbiaixada o incompleta, ja que la credibilitat d’Internet és dubtosa.

La rutina de buscar les fonts directament sembla que es va perdent. Algunesinnovacions tecnològiques, però sobretot Internet, estan aconseguint que el


periodisme es vagi convertint cada vegada més en una feina d’oNcina. Apareixde nou la percepció que cada vegada es fa més periodisme de taula i menysperiodisme de carrer.

Un altre aspecte en què van canviant les formes de treballar és conseqüència de les amplíssimes possibilitats que ofereixen els ordinadors combinats ambInternet.Per tant, podem dir que en gran mesura s’ha canviat el paper per la pantalla.

Tal com expliquen els entrevistats i entrevistades, des de l’ordinador es pottenir accés als teletips i a les fotograNes d’un esdeveniment per seleccionar lesmés adequades.En premsa, els periodistes tenen la maqueta del diari o revistaen pantalla al seu ordinador (els corresponsals la poden rebre per correuelectrònic) i “ara ningú no escriu Nns que té la maqueta feta i saben de l’espaique disposen”.

Igualment han canviat les maneres de treballar a la ràdio: s’han oblidat les cin-tes i ara es fa tot amb ordinador per la digitalització. Ha passat la mateixamanera amb les càmeres de fotograNa digital.

Però totes aquestes modiNcacions en les formes de treballar dels i les periodis-tes impliquen un aprenentatge i un procés de reciclatge en molts casos forçaimportant. A més, el constant desenvolupament de la tecnologia demana alsprofessionals que aquest esforç sigui permanent, i els entrevistats i entrevis-tades en són ben conscients: “T’has de posar al dia absolutament en tot, si no et vas posant al dia amb les tecnologies...o progresses amb elles, et quedesenrere, desapareixes”. Una de les entrevistades és encara més contundent:“Cal reciclar-se constantment; si no aprens, ets mort professionalment”.

Malgrat els canvis en les rutines productives,alguns dels quals afecten aspec-tes bàsics de la professió,hi ha també l’opinió que el periodisme en realitat és el mateix i ha de seguir sent el mateix. L’ús de la tecnologia ha canviat la pro-fessió bàsicament en l’aspecte tècnic,“però no en el concepte”. Els conceptesbàsics del periodisme són exactament els mateixos ara que sense Internet:bona informació, veriNcació, les preguntes bàsiques (què,qui,com,per què),les fonts. Això no ha canviat encara que sembli que tot és més fàcil.En aques-ta línia, una periodista veterana considera:“Todo es igual que antes, para mí es lo mismo,como no tengas olfato, curiosidad, que te guste la profesión...”.

139Tecnologia

Una altra entrevistada pensa que, malgrat que tot està canviant molt depressa i que és difícil dibuixar un panorama general, “el periodisme ha de ser elmateix, perquè la ciutadania no pot accedir directament al polític, l’Ad-ministració (...), els periodistes podem fer aquest paper de denúncia de les administracions, de les coses que no funcionen, dels serveis, dels polí-tics que no fan bé la seva feina, etc. Jo penso que això ha de continuar ai-xí, perquè hi ha moltes institucions econòmiques,empresarials,polítiques,que el que pretenen és que la gent no sàpiga, no estigui informada, de mo-ment ha de seguir igual, no veig una altra professió que faci això”.

Internet modifica rutines productives

GràNc 8.2.

Internet com a canal de comunicació

Internet és abans que res un canal de comunicació i, com ha passat al llarg dela història amb cada nou canal que apareixia al panorama comunicatiu, portamolts canvis i reestructuracions de tot tipus i en tots el àmbits al món de lacomunicació. Probablement perquè és una obvietat, els entrevistats i entrevis-tades no han fet referència expressa a Internet com a canal de comunicació i síque han insistit en la importància que té per a ells com a font d’informació. Peròsi Internet s’ha convertit en font d’informació és precisament perquè és canal decomunicació.I és un canal que s’ha desenvolupat amb enorme rapidesa, però que,segons les persones entrevistades, encara “s’anirà desenvolupant molt més”.

Internet modifica rutines productives

Cerca d’informació Contacte amb les fonts

Contrast de la informació

Elaboració de l’arxiu personal

Treball en pantalla vs. Treball en paper


D’altra banda, la resta de mitjans de comunicació (diaris, emissores de ràdioi cadenes de televisió) s’han interessat pel nou canal i els de mitjana i gran difu-sió tenen la seva versió digital.Cal aclarir encara com fer rendibles les versionsdigitals dels diaris; de fet alguns dels mitjans importants ja han començat acobrar per fer consultes dels seus continguts.

Juntament amb les versions electròniques dels mitjans de comunicació tradi-cionals, a Internet es publiquen també els portals d’informació 100% digitals.Segons aNrma una periodista, l’espai comunicatiu que ofereix Internet és moltric i interessant, malgrat que encara s’hagi de deNnir: “Hi ha molts mitjans decomunicació per Internet, hi ha gent que treballa molt bé aquí, però també hiha gent que treballa molt malament. Suposo que s’haurà de clariNcar i que lapersona que es vulgui informar sàpiga on ha d’anar i quins són els que real-ment et donen informació Nable i els que no”.

Cal constatar,també,que un nou canal de comunicació genera tota una sèrie de llocs de treball,en aquest cas mitjançant les dues opcions:versions digi-tals dels mitjans tradicionals i, sobretot, nous portals d’informació i diaris o revistes digitals, tal com han observat les persones entrevistades. D’aques-ta manera han anat apareixent i consolidant-se els periodistes digitals,que en opinió d’alguns entrevistats també creixeran. Internet constitueix igual-ment una oportunitat per al futur de la professió periodística.

El perfil antinòmic d’Internet entre els professionals

El valor afegit que ha adquirit Internet en el periodisme fa que ens Nxem espe-cialment a entendre com ha estat rebut per la professió.En aquest sentit esdibuixen dues grans percepcions compatibles sobre Internet que el presentencom a canal o mitjà de comunicació,d’una banda,i com a font d’informació,de l’altra.

La imatge d’Internet com a mitjà de comunicació és francament dèbil entre elsperiodistes. Tots situen el seu moment històric en un futur possible i semprevinculat a la decadència d’alguns mitjans convencionals, especialment lapremsa escrita, o després de profundes reestructuracions del sistema global demitjans de comunicació. També, però, es mostra com una oportunitat de desenvolupament de llocs de treball futurs per al sector dels professionals de lainformació.Es pot dir que quan els periodistes opinen sobre Internet com a mit-jà de comunicació ho fan com a “comunicòlegs”, no pas com a periodistes digitals.

141Tecnologia

La imatge d’Internet com a font d’informació és molt més forta i alhora con-trovertida entre els professionals.Certament, el veritable impacte de la xarxa en la professió s’ha de mesurar actualment en termes de modiNcació de les rela-cions entre fonts i periodistes si ens atenem a les seves opinions. La xarxa s’haimposat com a mediadora necessària en la fase de recollida d’informació de laproducció periodística.El seu ús és doble: serveix tant per trobar informa-ció, per contextualitzar assumptes noticiosos,com per cercar possibles fets objecte de notícia.

La idea que la gran majoria dels periodistes tenen formada d’Internet sorgeix,doncs,del contacte quotidià que hi tenen com a font d’informació i no de laxarxa com a “lloc de treball”. Des d’aquest punt de vista és des d’on s’ha d’entendre el que hem anomenat perNl antinòmic d’Internet. A partir d’aquíanirem desgranant els trets principals que dibuixen aquest perNl en la comu-nitat professional.

En el vessant positiu d’aquest perNl, Internet signiNca un món de possibilitatsinimaginable Nns ara. L’ideal d’una societat transparent (Vattimo,1990)40 asso-lida gràcies als mitjans de comunicació arriba al seu clímax gràcies a la xarxa.Aquesta inNnitat d’oportunitats que representa Internet per al periodisme mo-dern els empeny a usar-la i a mantenir-la com una font d’informació,un recurs,o el que sigui, per si de cas. En la consciència dels periodistes sembla assumitque,si hi ha alguna professió que es pot beneNciar veritablement d’aquest nouinvent,aquesta és la de periodista.Una oportunitat que no es pot desaproNtar.

També destaquen la capacitat de la xarxa per dinamitzar el treball i estalviartemps. L’ús del correu electrònic per comunicar-se ràpidament amb fonts,col·legues, entre d’altres, la consulta immediata de documents, arxius i bases de dades difícilment accessibles abans, són exemples esmentats pels perio-distes. Estalviar temps i guanyar en eNciència són dos valors associats a lamillora de la productivitat dels treballadors periodistes dels quals s’aproNtadirectament l’empresa que els contracta però que també està tenint conseqüèn-cies com ara noves formes de treball a distància i jornades laborals més flexibles.

La rapidesa en la transmissió d’informació materialitza un altre dels somnis de la tasca periodística, la immediatesa informativa. Internet ha permèsreduir de manera espectacular els terminis de processament de la informacióreduint a la mínima expressió les formes de transportar-la d’aquesta. Elsperiodistes són més responsables dels productes informatius perquè handesaparegut altres mediacions.

40.Op. cit.


A l’altre plat de la balança ens trobem que el vessant negatiu d’Internet té unadimensió menys mundana.

Primer,pels periodistes la credibilitat d’Internet és inferior a la de les fontsd’informació clàssiques.Les garanties que els ofereixen les fonts d’informaciótradicionals no les troben a Internet,en molts casos accedeixen a informacionso documentació interessant des del punt de vista periodístic però que sovintno està acreditada,no hi ha un autor o autors de la informació que l’avalin ambles garanties de legitimació social que síque tenen les fonts d’informació tradi-cionals a les quals acudeixen habitualment.En alguns casos el criteri per cer-car informació consisteix a traslladar a Internet el mateix nivell d’acreditacióde les fonts que se segueix fora de la xarxa.És a dir, recórrer només als websoNcials, institucionals, coneguts, etc.41

Segon,Internet fa que els periodistes surtin menys al carrer, parlin menys ambla gent i que el periodisme sigui cada vegada més una feina de despatx.Aquestaqüestió i les conseqüències que se li atribueixen serà objecte d’una atenció espe-cial en el pròxim apartat d’aqueest capítol,per la incidència que té sobre valorsprofessionals força arrelats.

Tercer, la imatge d’Internet com a oportunitat té el seu contrapès en l’excés d’oferta informativa que posa la xarxa a disposició dels periodistes. L’atractiuinicial de la xarxa s’ha convertit en una incomoditat per a molts avui dia.

Quart,un dels aspectes que afecta negativament la potenciació de la immedia-tesa és l’idioma. L’estil, el lèxic, la gramàtica, etc., necessiten una cura cons-tant i una dedicació que no permeten els ritmes de treball que imposa l’apariciód’Internet en el periodisme modern.

L’amenaça de la “pèrdua de carrer”

El més interessant del material recollit és observar com prolifera la idea d’atri-buir a les noves tecnologies, i especialment a l’aparició d’Internet, la causad’això que en diuen “la pèrdua de carrer”. La importància d’aquesta associa-ció d’idees ve augmentada pel fet que es manifesta en tots els perNls dels entre-vistats.És a dir, no té a veure ni amb el sexe,ni amb l’edat ni amb el mitjà decomunicació en el qual es treballi,com podem veure a partir dels comentarisd’aquesta jove periodista que treballa a televisió,però col·labora regularmentamb ràdios i premsa escrita:

41.Una interessantrecerca sobre aquests

usos d’Internet és lafeta recentment per

Myriam RedondoEscudero entre els

corresponsals aBrussel·les dels diaris

El Mundo i El País(1994).

143Tecnologia

“Sortir al carrer per a qualsevol periodista hauria de ser un exercici que s’hau-ria de fer cada dia i a vegades de manera conscient, mirant els cartells,mirantla gent... i potser en aquest procés meu de documentació, doncs clar, trobescoses que t’amplien...En canvi Internet, pel fet d’estar tancat una mica a casa,buscant coses,et permet de vegades desenvolupar la feina sense sortir al carrer.”

També comparteixen aquesta percepció des de sectors de la professió que hansabut aproNtar extraordinàriament les potencialitats de la xarxa com són elsperiodistes dels gabinets de comunicació.Es tracta d’una visió que identiNca cla-rament Internet com una amenaça per a la tradicional inquietud periodística.

“Creo que la tecnología ha influido muy negativamente en el trabajo del perio-dista, y es que entre el teléfono móvil,Internet y...tanta cosa de ésta hay vecesque el periodista ya no sale a la calle para hacer la noticia, y eso es muy triste”.

“Hablando del periodismo en general lo que veo es que hay un pequeño riesgode que el periodista se quede sentado en su despacho inmerso en el mundo...y que sólo conozca la realidad a través de Internet por ejemplo, y que no pise la calle”.

Constatem que una de les crítiques més contundents que es pronuncien des deles diverses posicions de la professió contra Internet és l’anomenada “pèrdua decarrer”. Però, quin sentit té el carrer en la pràctica periodística? Sortir alcarrer vol dir observar directament el que passa a la societat,sense interme-diaris,parlar amb els protagonistes dels fets noticiables per després explicar-hoal públic.La virtut del “fer carrer”com a pràctica periodística està avaladaper tota una tradició professional que iguala els èxits més sonats del perio-disme d’investigació amb el treball de camp,amb el contacte directe amb per-sonatges poderosos i conNdents.

Fer carrer també és sinònim d’informació Nable.La interacció directa amb elsactors de les notícies ha de permetre als periodistes copsar el sentit profunddels fets sobre els quals s’informa.En termes epistemològics diríem que el “fercarrer”permet comprendre els fets noticiables i convertir la recollida informa-tiva en una hermenèutica de la vida diària.“Fer carrer”signiNca també estar encontacte permanent amb la realitat i això encaixa amb una idea molt populardel periodisme que l’equipara amb un mirall d’aquesta realitat.El periodista,com s’observa en molts comentaris, és el millor instrument per a aquestaobservació directa i immediata dels fets.


“Tu Nrmes una crònica perquè tu has vist els fets o parts dels fets, perquè si noja no la Nrmes. Si ens deixéssim conduir només per Internet no tindríem unaversió directa dels fets”.

Aquesta identitat situa la realitat al carrer i la Ncció (virtualitat) als despat-xos.I es manifesta molt sovint també en la distinció entre els sabers que estransmeten a les aules i els que s’adquireixen a l’etapa professional. Els pri-mers són la teoria, la virtualitat, la Ncció, mentre que allò que s’aprèn al carrer té un reconegut valor pràctic. És real.

“No tiene nada que ver, al menos en mi época, lo que yo estaba estudiando con lo que fuera en el mercado de trabajo te encontrabas. Sobre todo a nivel de maquetación estábamos trabajando con tipómetros cuando fuera lo ha-cían ya con ordenadores.Ya te digo, te dan una base, pero todo lo que apren-des lo aprendes fuera, en la calle, trabajando. Tienes una base, tienes una teoría, tienes unos conocimientos básicos, para luego sobre esos conocimien-tos ir ampliando mucho más, ¿no?”

La teoria que proporcionen les aules atorguen coneixements molt generals i dedubtosa aplicació, segons els periodistes. És ja un clàssic entre els professio-nals l’expressió que el “periodista es fa al carrer”. A través del carrer s’adqui-reix un dels valors més preuats per a la professió, el sentit pràctic. Aquest sentit pràctic permet destresa en la feina quotidiana i diligència en la presa de decisions. Tot plegat serveix per valorar la capacitat d’un professional perresoldre problemes en lloc de crear-ne més. És una peça fonamental de la fei-na periodística i es converteix en un valor apreciat. Davant dels problemesperiodístics no s’hi valen cabòries i la reflexió al voltant de la pròpia feina ésvista molt sovint com una pèrdua de temps que va en detriment del sentit pràctic de la professionalitat periodística.

“Jo de masses NlosoNes no en sóc. Sóc molt pràctica... He hagut de batallar al carrer... al dia a dia, i això em fa ser molt pràctica”.

L’oposat de “fer carrer”és l’actitud acomodatícia dels periodistes que renuncienal contacte directe amb les fonts i que estan conNnats a les seves taules de lesredaccions; se’n diu periodisme de taula. Encara que de vegades no s’expresside manera explícita, aquest periodisme concentra una bona quantitat delstabús i defectes que molts atribueixen a la professió avui dia. El periodisme detaula no contrasta les informacions, és, en deNnitiva,una mala pràctica. Allòque no hauria de ser el periodisme, com sosté el director d’una televisió local:

“Crec que és aberrant el fet que hi hagi cada vegada més diaris que es fan a based’Internet, sense contrastar, sense conNrmar. La tecnologia pot facilitar la

145Tecnologia

feina, però cuidado, jo crec que els conceptes bàsics del periodisme són elsmateixos: bona informació, veriNcació, les preguntes bàsiques: què, qui,com,per què..., les fonts. Això no ha canviat, encara que ara sembli que tot és més fàcil”.

Aquesta funció de contacte permanent amb la realitat que té el periodisme lapractiquen sobretot alguns tipus de professionals.Els escalafons mitjans i bai-xos de les redaccions,els quals suporten en gran mesura el pes de la produccióperiodística d’un mitjà, són els que tenen assignades tradicionalment aques-tes tasques“de carrer”a les redaccions. Els càrrecs superiors,en canvi,dedi-quen bona part del seu temps a organitzar i coordinar les tasques d’aquests pe-riodistes i poc tenen a veure amb el “fer carrer”. Això comporta implicacionsen la imatge que té la cúpula de càrrecs que controlen els mitjans, i és aquí onde vegades es confonen el periodisme de taula amb el “periodisme de despatx”.

“Moltes vegades els caps són gent que no han fet mai carrer,que han entratdirectament de cap o que han fet carrer molt poc temps i l’han posat de cap illavors no sap el que és l’oNci en si, sap manar i de vegades ni això, peròdesconeixen la realitat del carrer”.

El periodisme de taula suposa la “pèrdua de carrer”en la pràctica professional.En molts casos és descrita com el símptoma d’una nova manera de fer perio-disme. Aquest canvi cap a la “pèrdua de carrer”suposa l’èxit de les notes depremsa,dels dossiers de premsa,de les rodes de premsa i de tots els pseudo-esdeveniments construïts per les fonts d’informació per influir en l’agenda delsmitjans.Es redueix el protagonisme dels professionals en la producció perio-dística en favor d’unes fonts capaces de generar importants volums d’infor-mació i de presentar-la de manera atractiva per als mitjans.

“Cada vez se está imponiendo más el periodismo de mesa y cada vez hay menosperiodismo de calle,de buscar la noticia.Cada vez es más la noticia la que nosllega y con un enfoque determinado y prácticamente ya te han escrito el titu-lar y el ladillo”.

En la pràctica periodística sempre han conviscut les tasques d’accés i de cober-tura informativa.El desenvolupament de les relacions públiques des dels anysvuitanta ha inclinat la balança en detriment de les tasques de cobertura.Ladifusió de l’ús d’Internet entre els professionals periodistes els ha accentuataquesta sensació de pèrdua de la feina de cobrir informacions i,en deNnitiva,una reducció de la capacitat d’iniciativa del professional en el periodisme.Pera molts, Internet és el veritable responsable d’aquesta transformació en lespràctiques de recollida informativa,una idea creixent que alimenta la sevamala imatge entre els periodistes.

Les dones a la professió

9


Algunes xifres per situar el pes de les dones en la professió

La presència de les dones en l’àmbit del periodisme,com en altres sectors labo-rals de la nostra societat,ha augmentat progressivament en l’últim quart desegle. Així, la recerca quantitativa prèvia a aquest Llibre blanc, amb una en-questa a 420 periodistes, posa de manifest que exerceixen la professió un 63% d’homes i un 37% de dones. Aquest percentatge de dones periodistes és lleugerament superior al d’aNliades al Sindicat de Periodistes de Cata-lunya,constituït per un 34% de dones,dels gairebé 700 aNliats (juny del 2004).

En l’apartat B de la recerca qualitativa prèvia a aquest Llibre blanc (“Els perio-distes catalans en el context espanyol i internacional”) es pot observar l’evolu-ció de la presència femenina en la professió mitjançant les diverses enquestesque el Col·legi de Periodistes ha encarregat a l’Institut Opina, SA, i la pròpiad’aquesta obra.L’observació diacrònica de les dades (les dones representavenel 29,2% dels periodistes catalans l’any 1992, el 35% l’any 1996,el 31,8% el2000 i el 37,1% l’any 2004) permet posar en qüestió la suposada “feminització”de la professió, ja que les dones amb prou feines superen actualment la tercerapart del nombre total de periodistes en actiu, i a més el creixement de donesperiodistes no ha estat sostingut al llarg del temps. Tot i així,el fet que a les franges d’edat més joves la presència femenina sigui sensiblement més alta fapensar que aquest desequilibri s’anirà corregint en el futur.

Cal constatar que no hi ha registres Nables que acreditin amb exactitud el nom-bre de dones que exerceixen com a periodistes a Catalunya, perquè és molt di-fícil accedir a les periodistes que treballen com a freelance o com a col·labora-dores sense contracte, col·lectius que s’intueixen bastant nombrosos. Així mateix, també és complicat tenir en compte les periodistes que treballen ocol·laboren en mitjans digitals.L’únic treball disponible és l’Informe sobre lasituació laboral i professional dels periodistes digitals a Catalunya ”.42 Segonsl’enquesta, que es va difondre per correu electrònic i a la qual van respon-dre 66 periodistes digitals, el 55% dels que treballen a Internet són dones,mentre que el 45% són homes.

De fet, ens enfrontem a les mateixes diNcultats per esbrinar el nombre d’ho-mes periodistes que treballen en aquestes condicions.Elaborar un cens globaldels professionals del periodisme constitueix una tasca àrdua,perquè molts no estan registrats enlloc, i tampoc no estan col·legiats ni pertanyen a cap associació professional.

42.Asensio,Eva;Calvo,Lucía; Domingo,David,i

Rubies,Toni: 2003.Informe sobre la situació

laboral i professional dels periodistes digitals

a Catalunya.Grup dePeriodistes Digitals i

Sindicat de Periodistes deCatalunya,en col·labora-

ció amb el Col·legi dePeriodistes de Catalunya.

Barcelona(pág.169).

149Les dones a la professió

En tot cas,l’augment de dones a la professió ha estat suNcientment signiN-catiu perquè l’any 1992 es creés l’Associació de Dones Periodistes de Cata-lunya, que avui compta amb 197 aNliades.

On les dones sí que són una majoria aclaparadora des de fa anys és a les facul-tats de Ciències de la Comunicació.Per exemple,les dades que ens han facilitatles facultats de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la UniversitatRamon Llull (malauradament,no ens ha estat possible accedir a les dades dematriculació de l’alumnat desglossades per sexes de la Universitat PompeuFabra) mostren l’evolució de la dècada dels noranta.Com es pot observar a lestaules següents, les dones ja són una majoria important al curs 1995-1996,quan a totes dues universitats sobrepassen el 60% de l’alumnat (65,88% a laUAB i 62,48% a la URL).La progressió de la presència femenina a les llicen-ciatures de comunicació ha continuat Nns a arribar als índexs del curs 2003-2004,quan a l’Autònoma hi ha un 71,33% de dones matriculades davant el28,67% d’homes i a la URL són un 64,4% enfront el 35,6% d’homes.

Taules 9.1.i 9.2.

Tenint en compte el progressiu increment de dones a la professió,hi ha investi-gadors i periodistes que parlen d’una“feminització”del periodisme. Tanma-teix, s’hauria de deNnir exactament què es vol dir amb el terme feminització:si simplement fa referència a l’augment de dones que exerceixen com a perio-

1995-1996 2000-2001 2003-2004

Homes 1 078 34,12% 773 30,73% 728 28,67%Dones 2 081 65,88% 1 742 69,27% 1 811 71,33%

Total 3 159 2 515 2 539

Alumnat de llicenciatures en comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona

1995-1996* 2000-2001 2003-2004

Homes 254 37,52% 584 37,63% 548 35,60%Dones 423 62,48% 968 62,37% 991 64,40%

Total 677 1 552 1 539

Alumnat de llicenciatures en comunicació de la UniversitatRamón Llull

*Només s’impartia el primer cicle.


distes, o si a més es parla de canvis en la manera d’exercir la professió i els continguts que s’ofereixen a l’audiència. E.Israel i E.García43 consideren lafeminització el simple augment del nombre de dones a la professió,i en el seuestudi conclouen que aquest increment de la presència femenina ha suposatuna precarització de la professió.La inseguretat laboral que es genera com-porta una creixent vulnerabilitat dels mitjans enfront de les institucions,tantpúbliques com privades. Però aquesta teoria que sosté que la precarietat a laprofessió ha estat motivada per l’increment de dones que l’exerceixen és discu-tible,ja que no ha estat demostrada d’una manera clara i deNnitiva.

L’investigador i periodista Quim Gil (2004),44 en la seva anàlisi sobre el futurperNl del periodista,es mostra convençut que serà aclaparadorament feme-ní. Gil parla del“periodisme en xarxa”com un nou concepte de periodisme que requerirà un nou perNl de professional amb habilitats i rutines diferentsde les dels periodistes convencionals i aposta per “la periodista en xarxa”,encara que no explicita més.

Hi ha investigadors que s’han plantejat la possibilitat que una presència feme-nina més gran en la professió pugui tenir conseqüències qualitatives impor-tants.En aquesta línia ha treballat l’investigador francès Erik Neveu,45 queparla de l’approche gendered i que sosté que aquesta progressiva feminitzacióde la professió hi ha aportat un plus de comprensió. De fet aquest autor par-teix de le feminin-compréhensif, que considera un intent d’aclarir la realitat apartir de les experiències de la vida quotidiana,en la qual la capacitat d’em-patia i de reflexió tenen papers fonamentals.

Aquest possible periodisme femení no és un estil d’escriptura,sinó un enfoca-ment diferent a l’habitual en l’aproximació i el tractament periodístic de qual-sevol fet social. Neveu ha observat aquest estil en almenys una part de les perio-distes franceses, diu que es caracteritzaria per un espai més gran pels repor-tatges en forma de “trossos de vida”, l’ús d’un to menys deferent respecte a les autoritats socials i una utilització més intensa de l’anàlisi psicològica (es-pecialment en el periodisme polític).

Neveau intueix l’autoria d’escriptura femenina en el creixement de la infor-mació tova, que es recolza en el periodisme “de trossos de vida”, també en elperiodisme etnogràNc i en el New Journalismnord-americà dels anys seixanta.Segons aquest investigador, aquest estil femení de fer periodisme s’observariatambé en les formes de cobertura i deNnició de l’actualitat, formes més com-prensives i atentes a la vida quotidiana.

43.Israel,E,i García,E.: 1995.“Paradojas

mediáticas: la mujer enla comunicación de

masas de los 90”.Ciencias de la

Información,5,pàgs.225-243.València.

Fundación UniversidadSan Pablo.

45.Neveu,Erik: 2000.“Le genre du journalis-

me.Des ambivalencesde la feminisation d’une

profession”.RevuePolitix,núm.51,octo-bre 2000.PublicationsHermès France,París.

44.Op. cit.


Juntament amb aquests arguments, l’autor assenyala que l’assignació dedones a seccions com societat potser les porta a enfocar els temes que desenvo-lupen i a fer-ho de la manera com ho fan.D’aquesta manera, l’escriptura fe-menina seria simplement el resultat d’un joc de restriccions professionals.

De tota manera,no totes les dones es plantegen la professió igual, de la matei-xa forma i per tant no es pot assegurar que l’augment de la presència femeni-na al periodisme l’hagi de canviar necessàriament.

La investigadora Margareta Melin-Higgins (2001) –igual que Van Zoonen(1988,1998) o Zilliakus-Tikkanen (1997),46 a les quals fa referència– defensala idea que el periodisme és una construcció masculina on hi ha una “culturadominant”que està de5nida per valors masculins.Quan una dona decideixdedicar-se al periodisme ha de passar per una segona socialització (quecomençaria subtilment a les facultats,però que es viu amb més intensitat alsprimers llocs de treball) per tal d’interioritzar aquests valors masculins quede5neixen la professió, poder integrar-se i ser un col·lega més.

Davant d’aquesta cultura dominant se situen les “cultures d’oposició”,algu-nes de les quals estan formades per dones. Melin-Higgins de5neix tres mane-res d’actuar de les dones enfront de la cultura dominant.Una possibilitat seriano qüestionar l’ordre establert,amb la qual cosa no seran percebudes com a amenaça i se’ls permetrà dedicar-se a informacions toves,la feina a les revistes,etc.Una altra actitud és la que adopten aquelles periodistes que volen ser und’ells,que accepten les regles del joc i es volen integrar en aquest món periodís-tic on predomina el prestigi masculí,encara que a la vegada qüestionen la jerar-quia dels gèneres.Una tercera tàctica o actitud és la d’aquelles dones periodis-tes que es qüestionen la cultura dominant masculina del periodisme i intentenfeminitzar-lo.I aquesta feminització aniria en la línia del que descrivia ErikNeveu, Zilliakus-Tikkanen (1990, a Djer-Pierre i Löfgren-Nilsson, 2001).S’assenyalen set àrees a partir de les quals s’aniria de5nint un tipus de pe-riodisme més femení: donar prioritat a les notícies toves;contextualitzar les notícies i observar els processos; no donar dades aïllades; donar més impor-tància a les causes i les conseqüències dels esdeveniments; subjectivitat i im-plicació;treball en equip;implicar la vida personal en el periodisme en lloc decontinuar la vida laboral en els moments de vida privada, i experimentar ambformes i continguts i travessar les fronteres dels gèneres periodístics.

El debat sobre l’exercici del periodisme que duen a terme les dones tot just hacomençat,i una anàlisi més exhaustiva ens donaria altres àrees de coneixement.

46.Op. cit.


El Llibre blanc vol només deixar constància d’aquestes realitats, i assenyalarla possibilitat, certament difícil, d’aprofundir-hi.

Un dels aspectes importants a l’hora d’apropar-se a la situació de les dones enla professió periodística fa referència a la discriminació. El segon apartat dela recerca qualitativa d’aquest treball repassa les retribucions salarials deperiodistes homes i dones i posa de manifest notables diferències. L’enquestaquantitativa que acompanya aquesta investigació revela que,en opinió del54,3% dels homes i del 77,9% de les dones, a la professió es dóna discrimina-ció per raons de sexe.

Aportarem la dada d’I.Menéndez (2003)47 en una investigació a 129 diaris de totes les comunitats autònomes espanyoles en la qual conclou que hi ha un14% de directives,incloent-hi caps de secció, malgrat que sigui discutible queels caps de secció formin part dels entorns directius. Tant investigadors comperiodistes estan convençuts que el principal problema de les dones en el perio-disme, com en tantes altres professions, és que no accedeixen als càrrecs de responsabilitat.

Un altre tema que s’ha tractat amb les persones entrevistades és la compatibi-lització entre vida professional i vida personal i familiar, intentant veure comho viu cadascuna i quines solucions han trobat.

A continuació comentarem la visió que tenen les dones periodistes i també elshomes periodistes entrevistats sobre la situació de les primeres a la professió.

Dones periodistes

Dins una professió majoritàriament masculina i amb una cultura també mar-cadament masculina,les dones s’han anat introduint,tot i haver de superarobstacles de diversa índole i magnitud. Algunes de les nostres entrevistadeshan recordat que quan elles van començar a exercir la professió,als inicis delsanys setanta, el periodisme era considerat un o8ci d’homes, a8rmació que mésaviat era un estereotip, ja que trobem dones professionals del periodisme desdels inicis de la premsa escrita.

En canvi, aquesta professió s’ha anat omplint de dones progressivamen, i jahem vist com a les facultats de Ciències de la Comunicació són majoria les

47.Op. cit.


noies que es volen dedicar al periodisme. Com a mínim la carrera s’ha tret desobre aquesta quali�cació “d’o�ci d’homes” i les noies joves ja no s’han d’en-frontar a aquells comentaris de la família i de l’entorn social d’abans, contra-ris al fet queaspiressin a ser periodistes.

Les persones entrevistades suggereixen diverses explicacions per aclarir queaquest elevat percentatge de presència femenina a les facultats (gairebé el70%) no es reflecteixi a les redaccions dels mitjans de comunicació (37% dedones). Què passa amb aquesta majoria de dones que estudien carreres de comunicació? Un bon nombre d’homes i alguna dona consideren que lasocietat encara és masclista; un entrevistat especi�ca: “Les estructures em-presarials són masclistes. I els homes no parim”. Una periodista veteranaa�rma que “hi ha un masclisme imperant a les redaccions”i diu haver sentit uncap de secció d’un mitjà que deia:“En aquesta secció no entrarà cap més donamentre jo mani aquí”. La periodista explica que el cap de secció consideravaque hi havia massa dones, encara que “potser eren meitat i meitat”.

Desigual accés a la professió entre homes i dones

Grà�cs 9.3.

També hi ha algunes visions per part d’homes entrevistats que són bastant in-gènues i simplistes, i que denoten la seva indiferència vers aquest fenomen.Hi ha qui diu que li sembla injust, però que és així també en totes les profes-sions. Altres ho justi�quen dient que “les plantilles dels mitjans de comuni-cació es remunten a molts anys i les incorporacions es fan de mica en mica”.

Trajectòria professional d’homes i dones

70%Dones

30%Homes

Formació acadèmica

37%Dones

Professió

63%Homes


La percepció de les dones, en canvi, és bastant diferent.La majoria de les pro-fessionals entrevistades,així com alguns homes,aNrmen que hi ha moltes do-nes treballant a les redaccions,i localitzen el problema.Cada vegada hi ha mésdones periodistes,“però només als llocs de treball de base”. Ens aproparem unamica més a aquest fenomen a l’hora de parlar de la discriminació de les dones ala professió. El que també assenyalen algunes periodistes és una diferenciacióde la presència de les dones en funció del tipus de mitjà.La percepció que tenenés que a la ràdio i a la televisió hi ha més dones periodistes que a la premsaescrita.Una professional de la televisió diu:“Crec que hi ha moltes dones quetreballen en mitjans de comunicació; sobretot a la televisió hi ha igual homesque dones. A la premsa escrita ja és una altra cosa,potser hi ha més homes.També és més tradicional,no es tan fàcil que a la premsa generalista, tipus Van-guardia o Periódico, s’incorpori massa gent de noves fornades.Els professio-nals acostumen a tenir una feina més estable durant més temps”.

Els comentaris dels periodistes entrevistats apunten algunes causes d’aquestincrement de dones a la professió. En primer lloc,alguns l’inscriuen dins el fenomen general d’incorporació de la dona a la universitat i al món laboral.“No es tracta d’un fenomen aïllat i exclusiu de la professió periodística, sinóque hi ha més dones a tot arreu”.

L’augment de dones a la professió planteja també la possibilitat que es pro-dueixi algun tipus de canvi, precisament per la idea que expressava una perio-dista a l’enquesta:“Les dones tenen unes capacitats, habilitats o sensibilitatsdiferents, com el saber escoltar, capacitat d’observació, empatia...”.

Un grup de periodistes, homes i dones, pensa que “un bon professional és in-dependent del sexe”,aNrmació que implica també que l’augment de dones a laprofessió no comportarà canvis, perquè una vegada comencin a exercir s’hauran convertit en “professionals”, és a dir, hauran après en què consis-teix ser periodista. Aquesta és la idea que ha teoritzat la investigadora Margareta Melin-Higgins48 sobre la segona socialització que pateixen lesdones al món del periodisme i que citàvem a la introducció d’aquest capítol.Arribar a ser “un bon professional”consisteix a exercir la professió de la maneracom ho han fet els homes des dels seus inicis. Si aquesta segona socialització ala qual fa referència Melin-Higgins té èxit, lògicament, per molt que aug-menti la presència de dones a la professió, Nns i tot en càrrecs directius, no es produiran canvis perquè acceptaran i reproduiran aquesta visió masculina del periodisme i del món en general.

48.Op. cit.


Però sempre hi ha excepcions, i per tant, sí que existeix la possibilitat que hi hagi canvis en la manera de fer periodisme, o almenys així ho expressen algu-nes entrevistades. Una d’elles creu que “es podrien canviar els temes que estoquen,buscant que siguin més socials,que afectin més la família, a la dona”Aquesta entrevistada també creu que si hi hagués més dones en els llocs dedirecció canviaria la visió dels caps, “seria més fàcil per a nosaltres, enten-drien més bé certes coses i segur que canviaria la perspectiva dels continguts”.Una altra periodista comparteix aquesta opinió: “És bastant impossible serobjectiu i suposo que les dones vivim una realitat diferent a la dels homes.I comque vivim una realitat diferent, doncs l’expliquem d’una manera diferent a ladels homes. Crec que sí que està afectant el major nombre de dones a la profes-sió, però lentament i en forma de tendència”.

Aquestes reflexions ens podrien fer pensar en un tipus de “periodisme femení”(no necessàriament exercit només per dones,ni tampoc per totes les dones),com el denomina el francès Erik Neveu,49 amb més interès pels continguts detipus social,un periodisme que mostra més empatia, i és més comprensiu,quetracta els esdeveniments relacionant-los entre si i no fragmentats.En aquestalínia,una periodista experimentada aNrma que “les millors entrevistadoressempre han estat dones”.

Malgrat això, a partir dels comentaris dels entrevistats i entrevistades no espot arribar tan lluny i aNrmar que existeix un tipus de periodisme determinatamb aquestes característiques aïllat del periodisme tradicional, ni tan solsaugurar que pugui existir en un futur.

El que podem aNrmar a partir de les entrevistes és que algunes professionals,dones, han començat a percebre certs canvis pel que fa a l’exercici de la profes-sió per part de les dones. Aquests canvis percebuts van en dos sentits: unamanera diferent de percebre el món,i per tant d’explicar-lo en els mitjans decomunicació,i una manera de manar diferent. Amb aquesta base,i comptantamb l’augment de dones joves a la professió,que possiblement assoliran càrrecsdirectius, es poden albirar canvis en el periodisme del futur sense determinargaire com seran ni els terminis d’aquest futur.

49.Op. cit.


Aportacions (esmentades) de les dones al periodisme

GràNc 9.4.

Dones periodistes i precarietat laboral

Alguns veterans expliquen que el periodisme ha estat sempre una professióprecària i que desgraciadament la situació actual no és nova.Però a aquestaprecarietat,que les persones entrevistades atribueixen com a característicapròpia del periodisme,encara que en realitat constitueixi un fenomen comú agairebé totes les professions, s’hi ha d’afegir un increment en el nombre dedones que en els últims temps estan exercint el periodisme, la qual cosa ha portat a relacionar ambdós fenòmens: feminització i precarietat.

Hi ha teories que sostenen que una professió precària està més oberta a accep-tar dones, fonamentalment perquè els homes busquen opcions millors, men-tre que es pressuposa que la dona no és ambiciosa i es conforma amb més pocacosa.Aniria en consonància amb la idea que el sou de la dona és com un afegit a l’economia familiar. Per tant, les dones acabarien treballant en profes-sions precàries perquè els és més fàcil accedir-hi i s’hi conformen.Però tam-bé es planteja la qüestió a la inversa: són les dones les que precaritzen la pro-

Aportacions (esmentades) de les dones al periodisme

Percepció diferent de la realitat

Canvis respecte als continguts

Canvis respecte ales maneres

de manar

Temes més socials

Família

Dones


fessió quan hi irrompen en gran nombre.Tanmateix, en societats tan com-plexes com la nostra és molt difícil deNnir i etiquetar clarament cau-ses i conseqüències: la precarietat facilita la feminització d’una professió o la feminització porta a la precarietat? Probablement es tracta de fenòmensparal·lels que no es poden relacionar de manera causal. Els nostres entrevis-tats consideren que es tracta de fenòmens independents:molts afirmen que enaquests moments la precarietat afecta totes les professions i afecta tothom,tant homes com dones.Alguns consideren que la precarietat laboral és conse-qüència de la societat capitalista i que no té res a veure amb les dones; al-tres en responsabilitzen directament els empresaris.

Una altra causa de la precarietat que s’apunta és l’excés de llicenciats en pe-riodisme i carreres aNns. L’oferta de titulats, i sobretot titulades, és massa gran perquè pugui ser absorbida pel mercat i “les empreses se n’aproNten”.Unaaltra opció compartida puntualitza que les condicions precàries afecten“sobretot aquells que comencen,homes i dones per igual”.Per tant,no rela-cionarien la precarietat amb les dones, sinó amb l’edat o amb la joventut.D’altra banda, és evident que si hi ha més noies a les facultats la preca-rietat afectarà més les dones que s’incorporen a la professió. Una entrevis-tada denuncia que a les redaccions una part de la feina la donen als becaris i col·laboradors externs,i certament aquestes persones les treuen de la uni-versitat. Aquest binomi precarietat-joventut s’explica amb detall en el ca-pítol sobre la precarietat laboral dels professionals del periodisme català.

Un altre entrevistat explica la seva experiència en una agència de notícies:“La majoria de persones noves que arriben solen ser becaris, i en un 80% són dones. Quan acaben el període de beca, tres o quatre mesos, quan ja estaven ensenyats en vénen de nous i els has de tornar a ensenyar”.

Un altre testimoni d’una periodista que va estar durant quatre anys com abecària en una agència de notícies, observa ara des d’un gabinet de premsa:“Els periodistes amb els qui parlo com a responsables de seccions,en la ma-joria dels casos són homes, és força estrany trobar dones caps de secció; en contrapartida,els caps de setmana,la majoria de becaris amb responsabili-tats són noies”. Aquest comentari ens serveix per introduir el tema de la dis-criminació de les dones en l’àmbit del periodisme. El que sembla que tothomreconeix,i ho expressa un home, és que “elles ho tenen més dur, s’ho han deguanyar més”.


La discriminació cap a les periodistes

Preguntar sobre l’existència de discriminació contra les dones és un tema controvertit, i com era d’esperar la diversitat d’opinions és gran: van des del no categòric o un “no ho crec”, expressats per alguns homes, a un sí rotund.Entre qui considera que en l’àmbit del periodisme no hi ha discriminació cap ala dona hem trobat una justiNcació molt ingènua, expressada per un home,però que segurament està implícita en els comentaris d’altres col·legues,dones incloses. Aquest periodista aNrma que no hi ha discriminació,adduin:“No, a mi mai m’han dit no contractis aquesta perquè és dona,això seria una barbaritat”. De vegades la realitat sorprèn i presenta casos de discriminació flagrants i d’una obvietat absoluta,però normalment s’utilitzen estratègies més subtils i més o menys reNnades;Nns i tot, segurament hi deu haver casos de discriminació que s’han fet de forma no deliberada, simplement repro-duint l’ordre establert.Però en un moment en què a la nostra societat discri-minar algú per raons de gènere,de raça o de religió és políticament incorrecte (abanda de reprovable i il·legal), és molt ingenu pensar que la discriminació es pugui produir de manera oberta i barroera.En canvi,un altre entrevistat fa una apreciació més lúcida sobre l’existència de discriminació: “No oberta-ment ni teòricament, però sí en la pràctica”.

Un periodista experimentat proposa una anàlisi de la qüestió interessant.Aquest periodista considera que no hi ha discriminació en aquest àmbit, sinóque es tracta d’una professió que funciona a base de capelletes.“A Barcelonajo anava passant d’un mitjà a un altre perquè el redactor en cap canviava de diari i s’emportava una sèrie de gent.(...) La gent que es fa més amiga, des-prés és promocionada. A l’hora de muntar els staffs, no s’aconsegueix que hihagi dones”.

Potser es tracta d’una dinàmica molt masculina en la qual les dones no parti-cipen perquè els costa entrar en aquests cercles tan masculins o perquè no elsinteressa introduir-s’hi. De fet les dones no solen portar la feina al terreny personal, intenten separar clarament els seus espais vitals i, per exemple,no els interessa continuar la jornada laboral prenent alguna cosa al bar amb els companys; sembla que amb aquesta actitud perden oportunitats de millorar la seva carrera professional.

Dins del grup que pensa que les dones no estan discriminades en l’àmbit delperiodisme, hi ha diverses dones que aNrmen amb reticències coses com ara:


“Voldria pensar que no existeix”,“prefereixo pensar que anem cap a la igual-tat”; o no saben si allò que veuen és realment discriminació o no s’atreveixen aposar-li el nom: “Més que discriminació... és que no sabria com de#nir-ho”.És a dir,són #ns i tot dones les que es neguen a identi#car certes pràctiqueso situacions com a discriminatòries (i molt menys a parlar-ne), probablementper evitar ser etiquetades de feministes,connotació considerada negativa,laqual cosa les portaria a una arriscada desquali#cació professional (Gallego ialt.,2002).Es tracta d’una posició permissiva i tolerant cap a la discriminació,igual que la d’aquells que pensen que sí que n’hi ha, però “no més que en altresàmbits”,“com a tot arreu”. Aquesta visió accepta l’existència de la discrimi-nació de les dones en el periodisme, i la justi#ca pel simple fet que també hi ésal conjunt de la societat. Aquesta posició no considera que la discriminacióconstitueixi un problema, no veu que genera una situació injusta per a les do-nes perquè no es planteja més enllà del fet que existeix.

La gran majoria dels nostres entrevistats comparteix la idea que no existeixdiscriminació cap a les dones en l’àmbit del periodisme català, excepte quanes tracta d’accedir a càrrecs directius.En aquest punt coincideixen homes idones, de fet és l’opinió més generalitzada, i el comentari que és molt difícil trobar dones exercint càrrecs de responsabilitat es repeteix en moltes entre-vistes. Per exemple: “On jo sempre he vist discriminació és que a les dones no se’ls ofereix fàcilment un lloc de mínima jefatura, encara menys d’alta jefatura”. I un home també a#rma: “Crec que sí que hi ha discriminació en els quadres de comandament. És a dir, hi ha molts més homes dirigint quedones”. Altres ho il·lustren amb la situació del seu mitjà: “Aquí si mires, gai-rebé tota la redacció són dones, però jefas ni una”. I una altra resposta moltclara: “A la redacció pot haver-hi una proporció gairebé igual de nois que denoies. En canvi a la direcció hi ha una dona per cada vuit directius”.

L’experiència d’una periodista que ha aconseguit tenir un càrrec directiu éssigni#cativa:“Jo he començat des de baix i anava a les rodes de premsa i tot erendones. Ara vaig a dinars i sopars de directors i sóc l’única dona”.És a dir,lesdones estan presents als nivells baixos dels organigrames dels mitjans decomunicació però molt poques vegades aconsegueixen accedir a càrrecs di-rectius, de gestió i organització, amb la qual cosa la presa de decisions impor-tants està en mans dels homes.

Sobre les possibles causes d’aquesta discriminació, algunes de les personesentrevistades,amb independència que siguin homes o dones,coincideixen a


l’hora d’identiNcar una causa per a aquest fenomen:el masclisme.Un perio-dista jove aNrma que “la cultura masclista encara no s’ha eradicat” i unacol·lega observa que“a l’home li costa menys semblar bon professional,unadona ha de demostrar-ho més”.Una altra periodista completa aquesta ideadient que les dones “arrastran un lastre desde hace unos cuantos años, y se tie-ne la percepción, que quizás también la hemos fomentado nosotras mismas,que un cargo de responsabilidad requiere de una dedicación,de muchas horas,y parece que a las mujeres ya les adjudicamos la responsabilidad a nivel fami-liar antes que la responsabilidad en la profesión”,mentre que l’home se’l per-cep “mucho más capaz de ejercer un cargo de responsabilidad en un medio por-que podrá disponer de todas las horas (...),porque no tiene que responder aunas necesidades de familia porque ya tiene a la mujer que es la que las resuelve”.

De fet, és la dona qui es planteja tenir Nlls o intentar promocionar-se profes-sionalment com una dicotomia irreconciliable.Una entrevistada ho conNrma:“Nos pesa mucho el tema de la vida personal.Yo me he encontrado compañe-ras que me han dicho que han preferido relegar el tema de la carrera a unsegundo plano porque han querido dar preferencia a su vida familiar, y a mí eso me parece muy injusto porque ningún hombre deja su carrera en unsegundo plano por la vida familiar, sino que lo compagina perfectamente”.

Altres arguments que aporten les entrevistades són la típica inseguretat perassumir càrrecs de responsabilitat,un perNl que no s’adequa gaire a la mane-ra com hauria de ser un cap.També és signiNcativa la idea segons la qual les dones en general no són ambicioses,no anhelen alts càrrecs ni el prestigisocial que comporten,etc. Pel que ens diuen les entrevistades,les dones perio-distes no es neguen a aquest progrés,però en canvi sembla difícil eradicar o simés no modiNcar aquesta visió de les dones que no estan interessades a mi-llorar la seva situació professional,escudant-se en la manca d’ambició, ente-nent a més l’ambició com un defecte. Aquest és un altre front contra el qual han d’encarar-se les dones que volen progressar professionalment.

Altres argumentacions per analitzar la manca de dones directives al món de lacomunicació sostenen que no hi ha dones ocupant càrrecs perquè encara sónjoves i “la revolució encara no ha arribat a dalt (...),encara tenim directors ques’apoltronen als llocs de responsabilitat perquè les dones estem pujant (...),estem entrant totes per baix i no s’ha arribat a aquests llocs de responsabilitat”.


Un parell d’entrevistades han parlat de les dones que arriben a càrrecs direc-tius. Sembla que ara mateix perquè la dona assoleixi un lloc de responsabili-tat ha de lluitar gairebé ferotgement i “ha de ser més llesta, més eNcient,més tot que un home ocupant aquests llocs”.Un altre periodista més vehement diuque “és molt difícil trobar una dona que sigui jefe, i si arriba a ser cap ha hagutde demostrar que té el cor més dur que un exèrcit d’homes”. Segons laclassiNcació de la investigadora Margareta Melin-Higgins,50 la dona s’ha deconvertir en “un d’ells”si vol ser acceptada,respectada i mantinguda com a cap.

Finalment, hi ha periodistes, sobretot dones, a qui els sembla evident l’exis-tència de discriminació de gènere en aquesta professió. Una periodista fareferència al paternalisme present en molts àmbits i també a la comunicació:“Pel que fa als programes de ràdio, els de la tarda,els donen a dones pensantque és una hora que l’escolten les marujas mentre que els dels matí s’entén quevan adreçats als homes, que molts van en cotxe, entre ells els empresaris, iaquests són conduïts per homes (...) Els grans anuncis tenen veu masculina per-què es conNa més en l’home perquè vengui el producte”.

Una altra periodista apunta:“Les dones en general tenim sous més baixos perla mateixa responsabilitat o categories inferiors que altres companys que sónnois,jo crec que la culpa és de la direcció de les empreses, que decideix qui pujai qui no puja i què cobra i què no cobra cadascú”.Denuncia casos de discrimi-nació en el seu mitjà,i comenta que al seu diari treballen moltes dones però que no n’hi ha cap exercint un càrrec de responsabilitat:“El cap de redacció vamarxar a un altre mitjà i van posar una noia , però no la van fer cap de redacciócom l’anterior, no, només redactora,tot i que tenia la mateixa feina i la ma-teixa responsabilitat que el seu antecessor”.

Encara una altra periodista recorda que,quan treballava amb un presentadorde televisió que és molt conegut, li va dir “Tu faràs temes d’ensenyament per-què ets noia”. Això va passar fa deu anys,però fa poc va patir un altra experièn-cia,quan la seva cap posava objeccions a deixar que ella anés a un país en con-flicte, perquè era dona (malgrat que era la tercera guerra on anava). En canvi,ella està convençuda que l’ideal és treballar amb equips mixtos perquè “on noentra un,entra l’altre. Ho tinc comprovat i demostrat, perquè a molts llocs alshomes els veuen com un perill, i en canvi amb les dones es conNen”. Una altraperiodista comparteix aquesta opinió i considera que com més sensibilitats hihagi a l’equip, a la redacció en general, millor, perquè això enriqueix els puntsde vista i amplia la visió del món que es té i que es pot transmetre a l’audiència.

50.Op. cit.


Sembla que la discriminació està bastant present en l’assignació de feines quees fan diàriament a les redaccions,no només puntualment en els processos depromoció de professionals.

Entre les periodistes catalanes hi ha la percepció que encara costarà molt detemps i esforç assolir la igualtat amb els homes, i algunes entrevistades pensenque l’educació és el camí per eliminar la discriminació.

Una opinió més o menys generalitzada,expressada per alguns homes i algunadona,posa de manifest com en un futur la situació haurà de canviar necessà-riament“per pressió natural”,perquè si ara ja hi ha moltes dones a la base delsorganigrames de les empreses periodístiques,quan es vagin jubilant els actualsdirectius,que segons assenyala una periodista són homes que tenen entre 45 i 55 anys, hauran de pujar aquestes dones. Com aNrma aquesta periodista:“Si hi ha més dones que homes, a la llarga hi haurà més‘dirigentes’que diri-gents”. Malgrat tot, la idea que els canvis arribaran de manera natural és enrealitat una fal·làcia per tranquil·litzar les consciències;en la pràctica, aques-ta fal·làcia de la tendència natural convida a no actuar per canviar la situació.

El periodisme o la vida, o el periodisme és la vida

La visió romàntica del periodista com l’heroi solitari que persegueix la notí-cia,que viu per descobrir la veritat amagada i publicar-la en exclusiva a la pri-mera plana ja gairebé no existeix.Per aquest personatge no hi havia res més ala seva vida que el periodisme, perquè la seva vida professional i personal esconfonien,tot era periodisme.Avui la tipologia del periodista és molt diversa i variada i també el concepte de periodisme ha canviat, però algunes remi-niscències deuen quedar d’aquella noció del periodista,a banda dels requeri-ments de l’oNci, les exigències de les empreses, etc., perquè els periodistes quepretenen tenir una vida personal i familiar independent de la seva professió hotroben molt difícil.

De tota manera aquesta voluntat no s’hauria de vincular únicament amb lesdones,perquè poder gaudir de vida personal també és, o hauria de ser,una aspi-ració i un dret dels homes, i per tant hauria de constituir una reivindicació detots,homes i dones.En canvi,molt pocs homes s’ho plantegen així, i els comen-taris dels entrevistats posen de manifest que no veuen problemes a l’hora deconciliar la seva feina amb la seva vida personal, encara que hagin de treballar


moltes hores i estar disponibles per anar a cobrir una notícia a qualsevolmoment, o treballar alguns diumenges.

Només alguns comenten que no sempre és fàcil conciliar la vida familiar i labo-ral.Un dels entrevistats reconeix la diNcultat de mantenir la relació amb laparella,perquè el periodisme exigeix molta dedicació “i a vegades no tens ni diu-menge, o a les dotze de la nit has d’anar a pencar on et diguin”.Un altre ho cen-tra en la seva experiència com a pare:“Durant un temps em va ser molt difícil,sobretot quan tenia les Nlles petites.Llavors tenia feines de responsabilitat aldiari i marxaves al matí i tornaves quan ja tothom estava dormint.Això em vacrear una certa ansietat en un moment determinat, perquè només veia lesmeves Nlles a estones els caps de setmana, i encara anava amb cara de mala lletperquè estava cansat.Això sí que era difícil.Però també arriba un moment ques’encén aquella llum vermella que diu alerta! I llavors vaig intentar rectiNcar,i des d’aleshores ho he intentat compatibilitzar.Aquests anys de la vida delsNlls de 0 a 5 anys són irrecuperables i s’ha de ser responsable”.

Malgrat aquests comentaris d’alguns homes, són majoritàriament les donesles que plantegen la qüestió com a veritable problema i comenten els diversosaspectes, les causes i les solucions que han anat trobant.

Per a les periodistes catalanes, la compatibilització de l’exercici de la seva pro-fessió amb la vida personal i familiar és un repte molt difícil d’assolir. Gairebétotes les entrevistades insisteixen que els resulta molt complicat combinarprofessió i vida personal. Una d’elles diu que “és molt difícil, per no dir gairebéimpossible”. Aquesta mateixa periodista parla de companyes que comencena les 9 del matí i arriben a casa a les 10 del vespre. Les entrevistades identiN-quen el fet de tenir jornades laborals excessivament llargues com a principalcausa d’aquesta impossibilitat de portar una vida familiar o personal normal.

Una altra periodista argumenta aquestes diNcultats dient que“és bastantcomplicat perquè els mitjans de comunicació solen exigir molta dedicació, lesnotícies mai saps quan s’acabaran, és a dir, mai saps quan sorgiran ni quantafeina et donaran”. Moltes entrevistades coincideixen a aNrmar que el perio-disme és una professió que “no té horaris”. Sembla que la disponibilitat to-tal per part del periodista, el fet de treballar sense horaris constitueix unacaracterística de la professió. “Jornades laborals perllongades que en moltscasos ni tan sols es compensen econòmicament” és l’aportació d’una altraentrevistada.


Aquesta situació de jornades laborals molt llargues i sense preveure, aNrmenalgunes homes i dones,es converteix en més important i complexa amb l’arri-bada dels Nlls. No obstant això, una periodista soltera i sense Nlls aNrma queaquesta idea “és una trampa”, perquè,com que se suposa que no tens respon-sabilitats familiars,es pensa que s’ha de tenir total disponibilitat per a l’em-presa.El fet és que aquestes dones sense Nlls també es queixen del poc tempsque la professió els deixa per a la seva vida personal,per a la família, els amics,les seves afeccions o la parella.

Parella de periodista

El poc temps per a la vida personal que permet el periodisme afecta tambéseriosament les relacions de parella. Diversos entrevistats, dones i homes,comenten la importància de trobar una parella comprensiva,que entengui queel periodista està obligat a seguir uns horaris molt particulars,a perllongar laseva jornada laboral sempre que faci falta, a estar disponible en qualsevolmoment, etc. Els entrevistats parlen de parelles “molt comprensives”, de“molta comprensió mútua”, o diuen que la parella s’ha adaptat a la seva pro-fessió. Alguns no tenen problemes perquè les seves parelles també són perio-distes i en viure la mateixa realitat no hi ha conflicte. Però una periodista considera que el fet de no tenir horaris, és a dir, de no disposar del propi temps és un factor important a l’hora de trobar parella, i assenyala que“trobar una persona que realment ho pugui acceptar i assimilar és complicat”.

De fet,el periodisme es percep com una de les professions en què hi ha un ín-dex de divorcis més elevat (la dada de la recerca quantitativa d’aquest Llibreblancassenyala que un 6,5% dels periodistes catalans,homes i dones,estan sepa-rats o divorciats).I així ho conNrmen alguns dels entrevistats,que, en molts ca-sos,estan divorciats precisament a causa de la dedicació que exigeix la professió.

En resum, si la parella entén, accepta i s’adapta a les condicions de treball del/de la periodista la parella es mantindrà. Si no, la ruptura està gairebé asse-gurada,perquè la professió deixa poques opcions per aconseguir un equili-bri entre les seves demandes i les de la vida personal dels i les professionals.


Paternitat i maternitat

Com ja hem dit,el problema de compatibilització de la feina i la vida personalesdevé més evident quan arriben els Nlls. És curiós que només un home hagiparlat dels problemes que ha tingut per conciliar feina i paternitat,com vèiema l’inici d’aquest apartat.En canvi són moltes les dones que reflexionen sobrela maternitat i els problemes per compaginar-la amb la professió.Una entre-vistada aNrma: “A mi m’ha resultat molt difícil i he hagut de fer sacriNcis peraquesta professió (...),per a mi ha estat un gran esforç combinar la feina deperiodista i la de mare de dos Nlls.Has de córrer,sempre has de córrer més queels altres,dormir menys,has de fer una colla de coses que si no tinguessis voca-ció i no creguessis en la teva professió no faries de cap manera”.

Davant d’aquestes diNcultats,cada dona periodista es veu obligada a buscarindividualment la solució que millor s’adapta a la seva situació,la que més liconvé. Algunes opten per renunciar a part de la feina,“amb el risc que despréset puguis quedar sense feina”. De fet,una periodista reconeix haver renunciata ser corresponsal perquè ja tenia els Nlls.L’opció presa per una altra entre-vistada és la reducció de jornada.Però normalment aquestes renúncies te-nen conseqüències més a llarg termini, perquè suposen períodes en què ladona no està el 100% del temps a la seva feina i això impedeix després la sevapromoció, o l’endarrereix en el millor dels casos, mentre que els homes quecontinuen treballant al 100% són els que participen plenament en elsprocessos de promoció dins dels organigrames dels mitjans.

De fet,quan analitzàvem la qüestió de la discriminació a l’hora d’accedir acàrrecs directius ja hem vist com algunes entrevistades feien referència a la vida familiar i a la maternitat com elements que entorpien la promoció pro-fessional de les dones.

La solució adoptada per una altra entrevistada va ser crear la seva pròpiaempresa “per poder controlar els horaris i fer-los compatibles amb les respon-sabilitats familiars”. No obstant això, aquesta és una opció que no tothom es-tà en condicions d’escollir. La solució habitual és la renúncia,amb les conse-qüències negatives que comporta per a la carrera professional.

És important destacar que hi ha una part de les professionals del periodismeque aconsegueixen escapar-se d’aquest problema (a part dels homes que no elconsideren com a tal).Es tracta de les persones la vocació de les quals és tanforta i,per tant,els agrada tant la seva feina,que les satisfaccions que els pro-porciona la professió els compensa els inconvenients que els pugui ocasionar.


Pseudofeminització

Una de les grans transformacions del periodisme en els últims 25 anys ha estat la irrupció de dones a la professió.Alguns entrevistats, especialmentdones,pensen que això comportarà canvis més importants i profunds en el periodisme,mentre que d’altres pensen que el fet de ser bon professional ésindependent de ser home o dona i,per tant,no creuen que s’hagi de produircap canvi.En qualsevol cas, es tracta d’un procés que encara requereix temps.

El fet és que el nombre de dones que exerceixen la professió ha anat aug-mentant des dels inicis de la democràcia,sobretot als mitjans audiovisuals,segons les percepcions d’algunes entrevistades. Sembla que la premsa acceptaamb més diNcultats els canvis, es veu com un mitjà més tradicional i en el qual es produeixen menys moviments (també pel que fa a rotacions de pro-fessionals), i això la porta a continuar sent més“masculina”que la ràdio i latelevisió.

On deNnitivament tothom està d’acord és en el fet que gairebé no hi ha donesocupant càrrecs de responsabilitat. Homes i dones entrevistats posen demanifest aquesta situació reiteradament i assenyalen el fet que a les dones elscosta molt més assolir un càrrec directiu. La raó més citada per explicaraquest fenomen és que encara som una societat masclista i que les estructuresempresarials són encara més masclistes.També s’al·ludeix a la maternitatcom a inconvenient especíNc de la dona a l’hora de promocionar-se en laprofessió.La maternitat arriba en el mateix moment en què la dona ha assolitprou experiència per passar a assumir un càrrec directiu. Si en aquest mo-ment la dona opta per la maternitat, la possiblitat d’ascendir s’esvaeix; en elmillor dels casos, es retardaria.

La compatibilització de l’exercici del periodisme amb la vida personal ifamiliar no hauria d’associar-se amb les dones ni considerar-se un problemafemení, sinó que s’hauria de vincular en tot cas als problemes de la professió.No obstant això, la majoria de les dones entrevistades ho perceben com unproblema,mentre que només s’ho planteja així una petita part dels homes.Elgran problema amb què s’enfronten els periodistes en aquest sentit és eltemps que els exigeix la professió. El periodisme“no té horaris” i en moltscasos no deixa temps als professionals per dedicar a la parella, a les amistats,a les aNcions,i encara és més problemàtic amb els Nlls perquè aquests tambédemanen molt de temps. Són les dones qui han identiNcat i assenyalat tots


aquests inconvenients que els suposa la seva professió respecte a la seva vidapersonal.En aquest sentit,cadascuna s’ha de buscar la seva pròpia solució i s’ha d’organitzar la vida a la seva manera per tal de mantenir algun tipus d’equilibri entre els dos vessants, personal i professional.Aquest equilibriprecari s’aconsegueix mitjançant renúncies de totes dues bandes,però mésvisibles a la professional quan la dona queda apartada de la promoció, del’accés a càrrecs de responsabilitat.En aquest sentit,algunes entrevistadesremarquen que consideren injust que la maternitat afecti la seva carreraprofessional,que es vegin obligades a triar entre tenir Nlls o progressar dins la professió perquè sembla un impossible aconseguir totes dues Ntes.

Davant aquesta situació moltes professionals han hagut d’abandonar, encaraque sigui de manera momentània,la professió,o bé s’han desplaçat cap a po-sicions inferiors a les dels homes en les quals es fa més fàcil la compatibilitzacióentre la vida professional i la vida privada. Tot plegat fa versemblant pensar queles condicions sociolaborals en què les dones s’han incorporat a la professió aCatalunya s’ajusten millor a una pseudofeminització que no pas a un procés decanvi com el descrit per la tan esmentada feminització del periodisme.

Les línies de recerca que cal potenciar

10


Línies de recerca que cal potenciar

Per molt ambiciós que sigui el Llibre blanc d’una professió,no pot arribar adonar totes les respostes;és més, no és la seva funció,sinó la de donar una àmpliaradiograNa de la situació dels professionals en un moment determinat.Peròuna de les aportacions importants d’un llibre blanc hauria de ser detectar nousinterrogants, identiNcar aspectes o àmbits de la professió que cal conèixer ambmés profunditat.En aquest sentit, les característiques especíNques del treballdut a terme per elaborar el present Llibre blanc (especialment la combinació dediverses metodologies d’anàlisi i el debat i la revisió continus de les conclusionsque s’anaven obtenint) permeten apuntar una sèrie de propostes de potencialsrecerques per aprofundir en aspectes de la professió que considerem rellevants.

a) El treball comparatiu de les diverses enquestes dutes a terme des de l’any1992 ha permès observar diferències en els resultats que posen de manifest lautilització de variables poc precises per estudiar els fenòmens de la professióperiodística. En aquests mateixos treballs s’observen també diNcultats perdeNnir l’univers de periodistes que exerceixen actualment a Catalunya i,en con-seqüència,per elaborar mostres que siguin més representatives del col·lectiu.

Un dels primers reptes que es plantegen a partir d’aquí és el d’elaborar un cens,al més exhaustiu possible, dels periodistes i les periodistes en actiu a Catalunya,que serveixi de base de sondeig per a futurs mostrejos. Aquestes mostres espodran aplicar a les futures enquestes,que hauran de comptar amb les preci-sions fetes en el present informe,precisions a tenir en compte a l’hora de formu-lar els nous qüestionaris per tal de donar resposta a algunes contradiccions quehem detectat (com ara que la precarietat laboral es percep com el principal pro-blema de la professió,a pesar que ha augmentat considerablement el salari il’estabilitat contractual, segons les últimes enquestes).Caldrà resoldre tambéincògnites sobre el perNl dels i de les periodistes (com la inversió en la propor-ció entre homes i dones quan es passa dels estudis universitaris a la pràcticaprofessional).

b) L’empresa de comunicació, i més especialment la redacció, és el context detreball en el qual la majoria dels periodistes catalans desenvolupen la sevatasca. Aquest context té cada vegada més pes en la producció de contingutsinformatius Nns a esdevenir el principal condicionant de la pràctica professio-nal,per sobre de les fonts d’informació,els anunciants,el públic, etcètera.Peraquest motiu creiem que és important desenvolupar una línia de recerca queintenti deNnir amb precisió allò que entenem per redacció periodística; així es podria inventariar de la manera més exhaustiva possible el nombre de

171Les línies de recerca que cal potenciar

redaccions que hi ha a Catalunya, conèixer les seves dimensions, la seva estructura jeràrquica i la seva dinàmica.

c) L’estructura del sector de la comunicació a Catalunya s’ha anat fent cadavegada més complexa i enteranyinada.A aquesta situació hi han ajudat deci-didament les polítiques de subcontractació de les empreses, especialment les més grans, i això és vist negativament pels treballadors i treballadores delsector, ja que entenen es tracta una dinàmica que alimenta la precarietat en el periodisme català.Aquest és un aspecte que no hem abordat directament enel present treball però en el qual caldria endinsar-se per avançar futurestendències sobre el mercat de treball periodístic.

d) La situació de les dones a la professió ha generat també moltes incògnitesque haurien de propiciar noves recerques.Una de les grans preguntes que for-mula aquest Llibre blancés:on van a parar les dones llicenciades en comunica-ció?; què ha passat amb aquell més de 60% de dones que estudiaven ciènciesde la comunicació el curs 1995-96 si gairebé deu anys després a les redaccionshi ha tan sols un 37% de dones? I què passa amb les dones més grans de 45 anys,que segons l’enquesta del 1996 només suposaven un 4% de les redaccions?

e) Estretament relacionat amb el lent augment de dones periodistes es trobala possible feminització de continguts periodístics. Seria interessant dur aterme una anàlisi dels continguts dels mitjans de comunicació per tal d’obser-var si s’ha produït cap feminització, deNnint ben clarament en què consistiriaaquesta feminització de continguts.

f) Una darrera línia de recerca potencial estaria relacionada amb el desenvo-lupament tecnològic que ha transformat tan profundament la professió.Lainfluència de la tecnologia afecta directament els processos de formació i d’in-serció laborals dels i les periodistes.Les empreses demanen cada cop més com-petències i habilitats tecnològiques en els periodistes que els distreuen del seuobjectiu principal: informar adequadament.La qüestió a analitzar és si calregular les competències i habilitats tecnològiques dels i les periodistes en elsentit de posar-hi algun tipus de límits.

El ventall de línies de recerca possibles no s’esgota amb les presentades Nns ara,i de ben segur que hi ha molts altres temes interessants que es poden abordaren un futur. Tanmateix, les propostes esmentades són les més evidents, i s’apunten com a possibles vies per a les recerques de l’esdevenidor,sorgides a partir de les que ara presentem.Totes van encaminades a aprofundir en el coneixement de la professió periodística a Catalunya amb l’objectiu de millo-rar les condicions en què s’exerceix.

Annexos


Annex 1

Oferta universitària de l’àrea de comunicació a Catalunya

Taula 1

Oferta d’estudis de 1r i 2n cicle del’area de comunicació a les universi-tats de Catalunya (curs 03-04)

Universitat 1r i 2n cicle

UB (Universitat de Barcelona)Publicitat i relacions públiquesComunicació audiovisualDocumentacióCinema i audiosvisuals

UAB (Universitat Autònoma de Barcelona)PeriodismePublicitat i relacions públiquesComunicació audiovisualArxivística i gestió de documentsDocumentacióMultimèdia (àmbit tècnic)

UPC (Universitat Politècnica deCatalunya)Multimèdia (àmbit tècnic)

UPF (Universitat Pompeu Fabra)PeriodismeComunicació audiovisualPublicitat i relacions públiques

UdL (Universitat de Lleida)Comunicació audiovisual

UdG (Universitat de Girona)Publicitat i relacions públiquesRealització audiovisual imultimèdia (àmbit tècnic)

URV (Universitat Rovira i Virgili)PeriodismePublicitat i relacions públiques

URL (Universitat Ramon Llull)PeriodismePublicitat i relacions públiquesComunicació audiovisualMultimèdia (àmbit tècnic)

UOC (Universitat Oberta de Catalunya)Comunicació audiovisualDocumentacióMultimèdia (àmbit tècnic)Publicitat i relacions públiques

UVic (Universitat de Vic)PeriodismePublicitat i relacions públiquesComunicació audiovisual

UIC (Universitat Internacionalde Catalunya)PeriodismeComunicació audiovisual

UAO (Universitat Abat Oliba CEU)PeriodismePublicitat i relacions públiques

Font:Departament d’Universitats,Recerca iSocietat de la Informació (novembre del 2005)

Taula 2

Oferta docent de 3r cicle en matèriesrelacionades amb la comunicació enuniversitats de Catalunya

UB (Universitat de Barcelona)DoctoratsArt i representació,expressió icomunicació visualArt,territori i cultura dels mèdiaComunicació,art,educació

175Annex 1

Educació artística: ensenyament iaprenentatge de les arts Lingüística i comunicacióInformació i documentació en l’era digitalMultimèdia educativaRecerca en disseny

Màsters i postgrausAnimació telemàtica i formació en xarxaComunicació empresarialComunicació en l’àmbit de la salut,competència emergent per als professionalsComunicació mèdica i socialDirecció de fotogra&acinematogrà&caExpert en edició en línia i electrònicaGestió d’empreses de comunicació,informació i audiovisualsGestió de la comunicació i relacionspúbliques en les organitzacionsGuió de &cció televisivaGuió de llargmetratges de &ccióPublicitat i comunicacióempresarialTècniques editorials

UAB (Universitat Autònoma de Barcelona)

DoctoratsPeriodisme i ciències de la comunicacióComunicació audiovisual i publicitatPercepció,comunicació i tempsPsicologia de la comunicació:interaccions educativesInformació i documentació en l’era digital

Màsters d’especialitzacióComunicació i educacióComunicació,cultura i educacióDirecció de comunicació empresarial i institucionalDirecció i gestió d’empreses radiofòniques EdicióEducació i MultimèdiaEscriptura per a la televisió i el cinema (a distància)Gestió de la comunicació política i electoral (en xarxa)Imatge digital:especialitat fotogra&aMàrqueting polític:estratègies icomunicació políticaMàster internacional d’animació audiovisualTeoria i pràctica del documental creatiu

Diplomatures de postgrauComunicació creativaComunicació i estratègia políticaComunicació local:producció i gestióEstratègia i creativitat interactiva (coordinació de projectes de comunicació publicitària aplicada a Internet)FotoperiodismeGestió de documents electrònicsGestió i tractament d’imatge digitalImplementació de la tecnologia digital en la pràctica de la fotogra&aLa comunicació dels conflictes i la pau

Cursos d’especialitzacióCinema i història contemporània Comunicació administrativaComunicació corporativa


Comunicació i llenguatge.Línia deperNl en l’avaluació del llenguatgeGestió de la comunicació empresa-rial i InternetImplementació de la tecnologia digi-tal en la pràctica de la fotograNa Infoperiodisme imprès i digitalProducció televisivaTècniques d’expressió oral

UPF (Universitat Pompeu Fabra)

DoctoratsComunicació social

MàstersComunicació cientíNca,mèdica imediambientalComunicació empresarial (especialitat en tecnologies digitals)Direcció d’empreses de comunicaciói grups multimèdiaDisseny periodísticDocumental de creacióGestió organitzacionalDocumentació digital

Diplomes universitaris de postgrauComunicació empresarialDivulgació cientíNca a la televisió:documentals i reportatgesReportatge de televisióTecnologies digitals per a la comunicació empresarialDocumentació digitalNet ràdio i ràdio digitalProgramació orientada al multimèdia

Cursos de postgrauComunicació mèdicaLa crítica literària a la premsaTècniques d’informació i comunica-ció empresarialVideoperiodisme

Seminaris i cursos de perfeccionamentCursos d’estiu de periodisme i comunicacióHabilitats de comunicació per a dones professionals

UdG (Universitat de Girona)

MàstersComunicació i crítica d’art

Cursos de postgrau i especialitzacióMàrqueting i comunicació internacionalDiploma d’especialització integral de ràdioPolítica internacional i mitjans de comunicació.El tractament de la informacióinternacionalComunicació de l’art i de la culturaTecnologies de la informació i lacomunicació per a graduats en estudis de ciències de l’educacióComunicació culturalMediació en els centres d’art.La creació dels públicsEines i recursos informàtics per a la comunicació i la crítica d’artEls mercats de la cultura:teatre,cinema i espectaclesTaller de gabinets de comunicació

177Annex 1

URV (Universitat Rovira i Virgili)

Especialista universitariComunicació de risc i de crisiNarrativa audiovisual

Cursos d’extensió universitàriaTècniques genèriques de creació i guionatge audiovisualTècniques de locució.Interpretació i dramatització de textosTècniques especíNques de guionatge per a mitjans multimèdia

URL (Universitat Ramon Llull)

DoctoratsComunicació i humanitatsPolítica,mèdia i societat

MàstersMèdia-MBA en gestió d’empreses de l’audiovisualDigilab-Màster en projectes digitals de comunicacióDirecció d’art en publicitat

PostgrausPlaniNcació estratègica de la comunicació empresarialProducció publicitària i below-the-lineComposició del textRealització audiovisualReporterismeComunicació política i relacions institucionalsProducció i comunicació culturalDirecció d’actors per a cinema i televisió

Crítica de cinema i música popAnàlisi de guions i projectes per acinema i televisióComunicació de la tradició i l’oferta culturalPublicitat directa i comunicació interactivaCorresponsalia internacional

Cursos de formació continuadaDirecció d’art i expressió gràNcaComunicació oralEl guió d’humor per a televisió.Del gag a la sitcomGestió intel·ligent del posicionament de marcaPush.Curs pràctic de nous perNls creatiusEl muntatge.De la tècnica a la producció de sentitLa investigació de la comunicació i la publicitatCoolhunting.Investigació qualitativa de tendències

UOC (Universitat Oberta de Catalunya)

DoctoratsSocietat de la informaciói el coneixement

Màsters i postgrausDirecció i gestió de la informaciói el coneixementDirecció i gestió de la informació:recursos i serveisPeriodisme digital:creació i producció de mitjans digitalsEdicióProcessos editorialsEdició digital


Cursos d’especialitzacióDirecció i gestió de recursos d’informacióDirecció i gestió de serveis i projectes d’informacióTècnic en mitjans digitals i usabilitat

UPC (Universitat Politècnica de Catalunya)

MàstersDisseny d’aplicacions multimedia i espais Internet

PostgrausDisseny i producció de continguts digitalsGestió i qualitat del softwareLa pràctica del gènere documental en vídeoLa producció audiovisual i multimedia (TV, TDT i Internet)

Font:elaboració pròpia a partir de la informació de la pàgina web de cada centre.

Annex 2

El Col·legi de Periodistes de Catalunya

El Col·legi de Periodistes de Cata-lunya és una organització professio-nal de dret públic creada l’any 1985mitjançant una llei del Parlament de Catalunya i que té com a objectiusfonamentals:

• Aprofundir en la millora de les condicions en què els periodistes i les periodistes duen a terme la sevafeina,en tant que garantia per a la defensa global del dret ciutadà–reconegut a la Constitució i a l’Estatut de Catalunya– a les llibertats d’expressió i informació.

• La defensa del dret de la ciutadaniaa rebre una informació veraç,inde-pendent,contrastada i èticamentincontestable.

• La prestació de serveis professio-nals, assistencials i d’altres àmbitsals seus col·legiats i col·legiades,entant que col·lectiu organitzat.

El Col·legi s’organitza a partir decinc demarcacions territorials:Barcelona (on hi ha la seu central),Girona, Lleida,Tarragona i Terres de l’Ebre.

Poden formar part del Col·legi:

• Llicenciats/des i doctors/es enciències de la informació,brancaperiodisme, i en periodisme.

• Llicenciats/des i doctors/es en unaaltra disciplina universitària quehagin exercit com a activitat princi-pal el periodisme almenys durant els darrers dos anys consecutius endemanar l’ingrés.

179Annex 2

• Els/les membres d’altres col·legisprofessionals de periodistes de laresta de l’Estat espanyol.

• Els/les professionals d’altres països de la UE que gaudeixin decondicions homologables.

Els principals serveis que presta el Col·legi són: infraestructura;documentació i estudis; acreditacióprofessional; defensa professional i jurídica;borsa de treball;publica-cions pròpies;activitats culturals i deprojecció social; formació i reciclatgeprofessional permanent;assistènciasanitària i mutualista; acords prefe-rencials amb institucions i empresesculturals,esportives, lúdiques,Nnan-ceres,d’assegurances,de mobilitat,de restauració i altres; accions de soli-daritat i cooperació.

Per treballar en els seus objectius,elCol·legi de Periodistes de Catalunyadisposa de nombroses eines,les mésimportants de les quals són:

• Agenda de la Multiculturalitat

• Anuari de la Informació de Catalunya

• Braçal de periodista gràNc

• Biblioteca i hemeroteca especialitzades

• Butlletins de sumaris especialitzats en comunicació

• Carnet de periodista

• Carnet internacional

• Catàleg de premis periodístics

• Catàleg de publicacions especialit-zades en comunicació

• Codi Deontològic de la professió

• Col·lecció de llibres“Vaixells dePaper”(història)

• Col·lecció de llibres“Ones i Bits”(prospectiva professional)

• Col·lecció de llibres“Eines dePeriodista”(manuals)

• Col·lecció de llibres“Papers deComunicació”(història-Girona)

• Comissions temàtiques de treball

• Convenis amb les universitats,especialment amb les que imparteixen estudis de periodisme i comunicació

• Cursos,jornades i mestratges

• Decàleg de bones pràctiques de la comunicació local pública

• Decàleg per a les pràctiques externes dels estudiants

• Estatut – marc de redacció

• Exposicions especialitzades

• Full del Col·legi (butlletí intern)

• Guia de Serveis del Col·legi (acordspreferencials de caràcter mutua-lista, assistencial, cultural, comer-cial, etc.)

• Guies de la comunicació de lesdemarcacions

• Les imatges i missatges del sud(recomanacions d’ús periodístic)

• Locals i equipaments propis

• Llibre blanc de la professió

• Manual sobre drets i límits del periodisme gràNc

• Manual d’estil sobre el tractamentde les minories ètniques als mitjansde comunicació social


• Manual sobre el tractament de les notícies referides a violència de gènere als mitjans

• Quadre mèdic (Barcelona) i conveni d’assistència sanitària

• Quadre jurídic general i especialitzat

• Pàgina web i intranet

• Revista Capçalera

• Reculls de premsa especialitzats

• 0,7% per a accions de cooperacióinternacional

A Nnals de juliol del 2005,el nombrede membres del Col·legi de Periodis-tes de Catalunya era de 3.676.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya

Demarcació de BarcelonaRambla de Catalunya,10,pral.08007 BarcelonaTef.:93.317.19.20 e-mail:col·[email protected]

Demarcació de GironaNou delTeatre,1,1.1.17004 GironaTef.:972.209.162 e-mail:[email protected]

Demarcació de LleidaRambla Ferran,21,8è.A 25007 LleidaTef.:973.24.00.44 e-mail:[email protected]

Demarcació de TarragonaAugust,5,1.1.43003 TarragonaTef.:977.24.54.54e-mail:[email protected]

Demarcació de les Terres de l’EbreCervantes,743500 TortosaTef.:977.44.15.37e-mail:[email protected]

181Annex 3

Annex 3

El Centre Internacional de Premsa de Barcelona

El Centre Internacional de Premsade Barcelona (CIPB) és el resultatd’una iniciativa del Col·legi de Periodistes de Catalunya feta reali-tat a través de la Fundació Privada Centre Internacional de Premsa de Barcelona, de la qual formen part la Generalitat de Catalunya,el Ministeri de la Presidència,l’Ajuntament de Barcelona,la Cambra de Comerç de Barcelona i el mateix Col·legi,així com un Consell Consultiu integrat per insti-tucions, empreses periodístiques ialtres empreses i entitats i un grupd’empreses col·laboradores.

El CIPB és un centre d’informaciói d’internacionalització de Barce-lona, Catalunya i l’Estat espanyol,en el qual se celebren tot tipus d’actes (conferències, simposis,congressos, encontres de periodistesamb personalitats, debats sobretemes d’actualitat).

És un centre de formació que orga-nitza seminaris, cursos i jornades ialtres activitats similars adreçades a periodistes i a diversos sectors professionals de la societat.

És un centre de serveis que facilitaals periodistes que es desplacen aBarcelona per raons professionalsunes instal·lacions i uns serveis

especialitzats perquè puguin desen-volupar la seva feina còmodament,alhora que els fa més senzill apropar-se al coneixement de la realitateconòmica, política, social, cultural i esportiva de Barcelona i de Catalunya.

Posa a disposició del conjunt de lasocietat catalana unes instal·lacionsespecialment preparades per facili-tar el contacte d’entitats,institu-cions i empreses amb els mitjans de comunicació.

Els principals serveis que ofereix són:

• Sala de redacció:dotada amb elsmitjans necessaris per al correctedesenvolupament de la feina delsperiodistes. Servei de consulta dediaris i revistes espanyols i estran-gers, teletips de quatre agències denotícies, connexió a Internet i serveide documentació del mateix CIPB.

• Sala de conferències de premsa

• Biblioteca

• Comunicacions:cabines telefòniques,fax i plató deTV.

• Servei de bústia

• Secretaria

• Servei de reprograNa

• Cafeteria

• Sala per a coffe breaks,còctels o dinars

• Sales de reunions

• Despatxos independents en lloguer


• Dossiers de premsa estrangera

• Organització d’activitats per aperiodistes

El CIPB es troba a:Rambla de Catalunya,10,lr,08007 BarcelonaTef.:34-93.412.11.11Fax:34-93.317.83.86E-mail:[email protected]:www.periodistes.org

Annex 4

Col·lectius professionals

Agrupació General de Periodistes delaUGT

Agrupación de Periodistas de CCOO(Madrid)Fundada:1998Nre.de membres:entre 1.200 i 1.500

Asociación de Corresponsales dePrensa Extranjera (Madrid)Fundada:1923Nre.de membres:106

Asociación de Corresponsales dePrensa Iberoamericana (Madrid)Fundada:1961Nre.de membres:131

Asociación de Directivos de Comunicación (Madrid)Fundada:1992Nre.de membres:400

Asociación de Periodistas Parlamentarios (Madrid) Fundada:1994Nre.de membres:105

Asociación Profesional Española deInformadores de Prensa,Radio yTV Fundada:1983Nre.de membres:350

Associació Barcelonina de laPremsa EsportivaFundada:1954Nre.de membres:117

Associació Catalana d’Informadorsde l’Administració LocalFundada:1981Nre.de membres:80

183Annex 4

Associació Catalana de Comunicació CientíNca Fundada:1992Nre.de membres:105

Associació Catalana de Comunicació i Relacions PúbliquesFundada:1982Nre.de membres:90

Associació Catalana de Crítics iEscriptors CinematogràNcs Fundada:1988Nre.de membres:84

Associació Catalana de Periodistesde Seguretat i DefensaFundada:1995Nre.de membres:13

Associació Catalana de Periodistes iEscriptors deTurismeFundada:1986Nre.de membres:105

Associació Catalana de Periodistes iEscriptors de Turisme i GastronomiaFundada:1984

Associació Catalana de Premsa de l’Automòbil i el Motor Fundada:1981

Associació Catòlica Nacional de Propagandistes

Associació d’Escriptors i Periodistes Independents

Associació d’Homes delTemps

Associació de Col·laboradors iCorresponsals de Premsa

Associació de Crítics i Informadorsde Televisió Fundada:1996

Associació de Directors d’Art,Dissenyadors GràNcs i Il·lustradorsd’Espanya

Associació de Dones Periodistes de CatalunyaFundada:1992Nre.de membres:170

Associació de Fotògrafs per la PauFundada:1993

Associació Iberoamericana dePeriodistes Especialitzats i Tècnics Fundada:1981Nre.de membres:106

Associació de Periodistes d’Informació deTennis Fundada:1991

Associació de Periodistes d’Infor-mació Econòmica de CatalunyaFundada:1986Nre.de membres:144

Associació de Periodistes d’SkiFundada:1973Nre.de membres:80

Associació de Periodistes Europeus de CatalunyaFundada:1988Nre.de membres:96

Associació de Periodistes GràNcs

Associació de Periodistes i Escriptors Agraris de CatalunyaFundada:1987Nre.de membres:95

Associació de Periodistes Jugadors de Golf Fundada:1988

Associació de Premsa ElectrònicaFundada:1996


Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya

Cámara de Periodistas y Comunicadores de TurismoFundada:1986Nre.de membres:105

Grup de Periodistes DigitalsFundat:1996Nre.de membres:200

Grup de Periodistes ProgressistesJosep Maria LladóFundada:1999Nre.de membres:140

Grup de Periodistes Ramon BarnilsFundat:2002Nre.de membres:50

Grup Gaziel de PeriodistesFundat:1998Nre.de membres:180

Mitjans.Xarxa d’Educadors iComunicadorsFundada:1979Nre.de membres:95

Reporteros sin Fronteras (Madrid)Fundada:1986Nre.de membres:270

Sindicat de Periodistes de Catalunya Fundat:1993Núm.Membres:690

Unió de Professionals de la Imatge i la FotograNa de Catalunya Fundada:1994Nre.de membres:400

(Font:Col·legi de Periodistes de Catalunya i elaboració pròpia)

Annex 5

Codi Deontològic

Declaració de principis de la profes-sió periodística a Catalunya

Criteris

1.Observar sempre una clara distin-ció entre els fets i opinions o interpre-tacions, evitant tota confusió o dis-torsió deliberada d’ambdues coses,així com la difusió de conjectures irumors com si es tractés de fets.

2.Difondre únicament informacionsfonamentades, evitant en tot casaNrmacions o dades imprecises isense base suNcient que puguinlesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany odescrèdit injustiNcat a institucions i entitats públiques i privades, aixícom la utilització d’expressions oqualiNcatius injuriosos.

3.RectiCcar amb diligència i ambtractament adequat a la circums-tància, les informacions –i les opi-nions que se’n derivin– que s’hagindemostrat falses i que, per tal motiu,resultin perjudicials per als drets ointeressos legítims de les personesi/o organismes afectats,sense eludir,si calgués, la disculpa, amb indepen-dència d’allò que les lleis disposin alrespecte.

4.Utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges, senserecórrer a procediments il·lícits.

185Annex 5

5.Respectar l’”off the record” quanaquest hagi estat expressamentinvocat, d’acord amb la pràcticausual d’aquesta norma en una societat lliure.

6.Reconèixer a les persones indivi-duals i/o jurídiques el seu dret a noproporcionar informació ni respon-dre preguntes, sense perjudici deldeure dels periodistes a atendre eldret dels ciutadans a la informació.Aquest dret protegeix molt especial-ment l’estricta conNdencialitatsobre la salut o la malaltia d’una persona com a nucli de la seva priva-citat,malgrat la curiositat que puguihaver-hi en el cas de personatgesconeguts públicament, Nns i tot mésenllà de la seva mort. Pel que fa aassumptes relacionats amb lesadministracions públiques, el dretfonamental a la informació ha deprevaler sempre per damunt dequalsevol restricció que vulneriinjustiNcadament el principi de la transparència informativa a laqual estan obligades.

7. No acceptar mai retribucions ogratiCcacions de tercers per pro-moure, orientar, influir o haverpublicat informacions o opinions.En tot cas, no s’ha de simultaniejarl’exercici de l’activitat periodísticaamb altres activitats professionalsincompatibles amb la deontologiade la informació, com la publicitat,les relacions públiques i les assesso-ries d’imatge, ja sigui en l’àmbit deles institucions o organismes públicscom en entitats privades.

8.No utilitzar mai en proCt propiinformacions privilegiades obtingu-des de forma conNdencial com aperiodistes en exercici de la seva funció informativa.

9.Respectar el dret de les persones a laseva pròpia intimitat i imatge, espe-cialment en situacions de vulnerabi-litat i malaltia i en casos o esdeveni-ments que generin situacions d’a-flicció o dolor, evitant la intromissiógratuïta i les especulacions inneces-sàries sobre els seus sentiments i circumstàncies,especialment quanles persones afectades ho explicitin.

10.Observar escrupolosament elprincipi de presumpció d’innocènciaen les informacions i opinions relati-ves a causes o procediments penalsen curs.

11.Tractar amb especial cura totainformació que afecti menors,evitant difondre la seva identiNcacióquan apareixen com a víctimes(excepte en supòsit d’homicidi),testimonis o inculpats en causes criminals, sobretot en assumptesd’especial transcendència social,com és el cas dels delictes sexuals.També s’evitarà identiNcar contra laseva voluntat les persones pròximeso parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals.

12.Actuar amb especial responsabi-litat i rigor en el cas d’informacions oopinions amb continguts que puguinsuscitar discriminacions per raonsde sexe,raça,creences, extracció sociali cultural i malaltia, així com incitara l’ús de la violència, evitant expres-sions o testimonis vexatoris o lesiusper a la condició personal dels indivi-dus i la seva integritat física i moral.


Annex 1Sobre manipulació d’imatges

En fotoperiodisme no estan perme-ses manipulacions que suposin alte-ració de la informació visual enregis-trada originàriament per l’objectiude la càmera i que recull el suport,és a dir, afegir, eliminar, desplaçar o modiNcar qualsevol element de la imatge original.(La inclusió d’aquest annex va ser proposada pel IV Congrés de Periodistes de Catalunya)

Annex 2 Recomanació sobre fotoil·lustració

Recomanació que es doni prioritat ala regulació d’aquesta activitat,a Nde poder-ne fer esment en el CodiDeontològic.(Aquesta recomanacióva ser feta pel IV Congrés de Periodistes de Catalunya)

Annex 3 Recomanació sobre Internet

Que es determini l’acceptació perpart dels mitjans de comunicació del’arbitratge del CIC en documentsweb signats per periodistes i difososa través d’Internet.

Que s’iniciï un debat per veure si espot aconseguir un consens sobre elsdiversos problemes que es podenpresentar en la redacció d’un codiètic d’Internet, entre els quals hiNguren els aspectes relacionats ambla publicitat,els links hipertextuals,el comerç electrònic, la manipulaciód’imatges, el copyright i la privacitatquan puguin afectar la imparciali-tat, l’exactitud i la credibilitat de les notícies a través de la xarxa.(Aquesta recomanació va ser feta pel IVCongrés de Periodistes deCatalunya)

Annex 4 Recomanació sobre el criteri 7è.del Codi Deontològic

L’exercici de la professió periodísticaés, per principi, èticament incompa-tible amb el desenvolupament simul-tani d’activitats o serveis retribuïtsen l’àmbit de la publicitat o la propa-ganda comercial i en qualsevol de lesseves manifestacions i suports.Aquest principi és extensible a laprestació de serveis d’imatge,consul-toria o assessoria, entitats o organis-mes privats i públics, excepte encasos justiNcats d’assumptes de lapròpia funció periodística quan no hihagi ànim de lucre ni es faci en canvide la percepció de retribucions.

No obstant,queda admesa la parti-cipació dels periodistes en activitatsi campanyes divulgatives o informa-tives en institucions i organitzacionssocials sense Nnalitats lucratives.

Les noves fórmules de patrocinid’espais informatius,especialmenten l’àmbit d’informació de serveis,des del punt de vista de l’ètica perio-dística no constitueixen per ellesmateixes una pràctica recusable.

En qualsevol cas,no es poden presen-tar subreptíciament les diferentsmodalitats de patrocini i d’informa-ció comercial (publireportatge) comsi fossin materials informatius de lesredaccions ni es poden encobrirsense que puguin ser clarament dife-renciades pels lectors i les audiències.

La percepció de retribucions ogratiNcacions de tercers és ètica-ment reprovable quan està relacio-nada amb l’exercici de l’activitatperiodística en els mitjans informa-tius,especialment en casosveriNcables d’influència i/o relacióentre la remuneració o gratiNcació

187Annex 6

percebuda i l’acte informatiu vincu-lat a l’interessat, ja sigui com a actoro inductor.

La pràctica d’acceptar obsequis iregals és a criteri dels mitjans i delsprofessionals, establint les condi-cions i circumstàncies en què espuguin ultrapassar els límits d’unacortesia raonable o convertir-se en un factor de mediatització o distorsió del treball professional.

La participació retribuïda delsperiodistes en iniciatives o actes pro-moguts per particulars, entitats oorganismes públics i privats (semi-naris, conferències, presentacions,debats, etc.) aliens als mitjans en quètreballen pot contravenir els princi-pis de l’ètica professional quanderivi en l’àmbit de la propaganda,la promoció o publicitat d’interessosde tercers, ja sigui de forma mani-festa o subreptícia, o quan s’infrin-geixin normes exigibles de lleialtatprofessional i laboral.(Aquesta recomanació va ser feta pel IV Congrés de Periodistes deCatalunya)

Annex 6

El Consell i la Fundació Consellde la Informació de Catalunya

El Consell de la Informació de Catalunya (CIC)

El Consell de la Informació de Cata-lunya (CIC) és una entitat senseafany de lucre constituïda per lamanifestació de voluntat del Col·legide Periodistes de Catalunya (CPC)l’any 1997. Té la Nnalitat de vetllarper l’acompliment dels principis d’è-tica professional periodística con-tinguts en el Codi Deontològic,elqual va ser aprovat per la Junta deGovern del CPC i pel II Congrés dePeriodistes de l’any 1992.

El CIC va assolir personalitat jurí-dica pròpia l’any 1999 convertint-seen la Fundació Consell de la Infor-mació de Catalunya (FCIC), ambl’objectiu de ser un òrgan d’arbitratgeprivat i independent.

Com a tal,exercirà les seves funcionssobre els professionals i mitjans decomunicació que desenvolupin lesseves activitats informatives en elterritori de la Comunitat Autònomade Catalunya.

Es tracta,doncs,d’un organismerepresentatiu i plural que,al margede les atribucions dels òrgans judi-cials,vetlla pel compliment delsprincipis i criteris del Codi Deon-tològic de la professió periodística a Catalunya. En tractar-se d’un instrument d’àutoregulació de laprofessió, les seves recomanacionssón de caràcter moral.


Funcionament

El CIC és un òrgan compost per persones físiques de solvència i auto-ritat moral reconeguda provinentsdel món de la comunicació,la univer-sitat,les fundacions,els col·legis professionals,els instituts de cièn-cies socials i les associacions cíviquesi de caràcter social.A més delsvocals,el CIC està integrat per unpresident/ a i un secretari/a general,que ho són també del Patronat.En l’exercici de les seves funcions, el CICaprova resolucions que vincularanles parts que voluntàriament accep-tin el seu arbitratge.

Per rebre l’arbitratge del CIC qualsevol persona o entitat pot pre-sentar una queixa per la lesió comesaper part d’un professional o mitjà decomunicació. No obstant, la pre-sidència, a criteri propi, del Patro-nat o del CIC pot declarar d’oNciqualsevol assumpte que consideri detranscendència social.

El Consell segueix un procedimentrigorós, sempre d’acord amb elreglament.Admesa una queixa,esdóna audiència a les parts per aal·legacions, tots els membres delConsell reben la informació i docu-mentació, es nomena una comissióinformativa o un ponent, i tots elsaltres membres del Consell són con-vidats també a formar-ne part si eltema els sembla particularmentinteressant.Aquest funcionamentde comissió oberta ha donat bonresultat. N’han sortit informes oponències que han facilitat la pro-posta d’acord per presentar al Ple deconsell. El resultat d’aquest treballde conjunt queda reflectit als infor-mes - memòria anuals disponibles ala seu de la Fundació.

En algunes ocasions, els ponents oels consellers, en el seu debat, s’hantrobat amb la conveniència de preci-sar,aclarir o ampliar algun punt delCodi. Bé perquè hi havia aspectesque estaven tocats només de pas-sada, bé perquè es feia palès un pro-blema que no s’havia considerat.Mésenllà, doncs, de la resolució sobre elcas presentat, s’ha vist que una deles funcions més transcendents iproNtoses del Consell pot ser preci-sament l’actualització i ampliaciódel Codi Deontològic.

[email protected] de Catalunya,10,pral.08007 BarcelonaTef.:93.317.19.20

189Annex 7

Annex 7

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) és una autoritatindependent,amb personalitat jurídica pròpia,que emana de la Llei2/2000 del Parlament de Catalunya.

És l’autoritat de regulació dels ser-veis de comunicació audiovisualcompetència de la Generalitat deCatalunya.La llei estableix que elCAC exerceix les seves funcions enl’àmbit de la comunicació audio-visual gestionada directament per laGeneralitat o en règim de concessió o d’habilitació, siguin quines siguinla forma d’emissió i la tecnologiaemprades.També en els supòsits en què s’efectuïn emissionsespecíNques per a Catalunya i enaquells altres que, per aplicació de la normativa vigent, restin sotmesosa l’àmbit de gestió i tutela de laGeneralitat.

Funcions i competències

La Nnalitat del CAC és vetllar pelrespecte dels drets i les llibertats;garantir el compliment de la norma-tiva reguladora de la programació ila publicitat, i assegurar l’acompli-ment de les condicions de les conces-sions i l’observança de la normativaeuropea i dels tractats internacio-nals relatius a aquesta matèria.

El CAC també té per objectiu vetllarpel pluralisme polític, religiós,social,lingüístic i cultural en el con-junt del sistema audiovisual a Cata-lunya;vetlla també per la neutrali-tat i l’honestedat informatives, i pre-serva el compliment de les normes

relatives a l’ús de la llengua catalanai l’impuls de l’aranès.

És competència del CAC adoptarcriteris i emetre informes sobre:

• Els projectes i les disposicions decaràcter general relatius al sectoraudiovisual.

• La proposta de plec de condicionsformulada pel Govern amb caràcterprevi a la convocatòria de cada con-curs d’adjudicació de concessions.

• Les propostes presentades en els concursos d’adjudicació.

• Les peticions de renovació de les concessions.

• Els expedients de modiNcació del capital social de les empresestitulars de les concessions.

Vetllar:

• Pel respecte del pluralisme.

• Pel respecte de les disposicionssobre programació i publicitat.

• Pel respecte de les obligacions inscrites en les concessions atorgades pel Govern.

• Pel respecte de les obligacions de servei públic dels mitjans audiovisuals públics.

Promoure:

• L’adopció d’acords d’autoregulació.

CACEntença,32108029 BarcelonaTef.:[email protected]


Bibliografia

ALBORNOZ,Luis Alfonso2002.“La prensa española en la red:un sector pionero en busca de rentabilidad”. Telos,núm. 53,octubre-diciembre.

ALONSO,Luis Enrique1998. La mirada cualitativa en sociología. Fundamentos, Madrid.

ALTÉS,Elvira2000. Imágenes de las mujeres en los medios de comunicación.Líneasactuales de investigación,Madrid,Instituto de la Mujer, Serie Documentos.

ASENSIO,Eva; CALVO,Lucía;DOMINGO,David, i RUBIES,Toni2003. Informe sobre la situaciólaboral i professional dels periodis-tes digitals a Catalunya.Grup de Periodistes Digitals i Sindicatde Periodistes de Catalunya,encol·laboració amb el Col·legi dePeriodistes de Catalunya.Barcelona,novembre 2003.Disponible a http://www.periodis-tesdigitals.org/cat/informes.htm.

BECK,Ulrich2000.Un nuevo mundo feliz:la preca-riedad del trabajo en la era de la globalización. Paidós,Barcelona.

BERICAT, Eduardo1998. La integración de los métodoscuantitativo y cualitativo en la investigación social. Ariel,Barcelona.

BRODDASON, Thorbjörn1994.“The Sacred Side of Professio-nal Journalism”, a European Jour-nal of Communication,vol. 9, n. 3,pàgs. 227-248

BRODY,Lee Ann;TYNDALL,Andrew,i THORSTON, Esther2004. The State of the News Mediawww.stateofthemedia.org.Març 2004.

CANEL,Mª José i SÁDABA,Teresa1999.“La investigación académicasobre las actitudes profesionales delos periodistas.Una descripción delestado de la cuestión”a Comunica-ción y Sociedad,vol.12(2),pàgs.9-32.

CANEL,Mª José; RODRÍGUEZANDRÉS,Roberto; SÁNCHEZARANDA,José Javier2000. Periodistas al descubierto.CIS, Madrid.

CAPÇALERA1995.“El periodisme d’opinióbatega a l’‘oasi català’”, núm.65,(desembre 1995/gener 1996).

CASTELLS,Manuel1999. La era de la información.Economía, sociedad y cultura.Alianza, Madrid.

CASTELLS, Manuel i TUBELLA,Imma2000. La societat xarxa a Catalunya.Informe de recerca i UOC,Barcelona.

CEBRIÁN HERREROS, Mariano2002.“Formación y empleo en la edición audiovisual”, Telos,núm. 52, julio-septiembre 2002.

191Bibliografia

CHALABY, J.1996.“Journalism as an Anglo Ame-rican invention”a European Journal of Communication, vol.11(3),pàgs. 303-327.

CONTI,Luigi1993 .“Le tecnologie in redazione:organizzacione del lavoro e nuoveNgure professionali”, Problemidell’Informazione, núm.1,any XVIII, març 1993.

DE BIASE,Luca2002.“Il tempo del giornalista all’epoca di Internet”, Problemidell’Informazione, núm.3,setembre 2002.

DE PABLOS, Estrella; TARIFA, Elena2003. Conciliar vida laboral i fami-liar: tasca impossible per a les donesperiodistes? Informe sobre l’En-questa a les dones periodistes deCatalunya sobre la conciliació de lavida laboral i familiar, Secretaria dela Dona del Sindicat de Periodistesde Catalunya,Institut Català de laDona,Barcelona.

DELANO,Anthony2003.“Women Journalists:what’s the difference?”, Journalism Studies,vol.4, núm.2, 2003.

DEMERS,François1996.“Impacts des nouvelles technologies de l’information et dela communication:déstructuration(et restructuration?) du journa-lisme”, Technologies de l’Informa-tion et Société, núm.1,vol.8.

DEUZE,Mark;PAULUSSEN,Steve2002.“Research Note:Online Jour-nalism in the Low Countries.Basic,Occupational and Professional

Characteristics of Online Journalismin Flanders and the Netherlands”,European Journal of Communica-tion,vol.17(2), SAGE Publications.

DIEZHANDINO,Pilar et al.1994. La élite de los periodistas.Bilbao: Universidad del País Vasco.

DJERF-PIERRE,Monika;LÖFGREN-NILSSON, Monica2001.“Sex-typing in the Newsroom:Feminization of Swedish TelevisionNews Production,1958-2000”,15th Nordic Conference on Mediaand Communication Research,Reykjavik, 2001.

DÍAZ NOCI,Javier2002.“El comienzo del periodismo eninternet (y su bibliografía)”, Telos,núm.52, julio-septiembre 2002.2004.“Ciberperiodismo, profesión y academia. Medios digitales espa-ñoles en Internet”, Telos, núm.59,abril-junio 2004.

DOMINGO,David2003. Periodisme digital a Catalunya. RadiograCa de 445 websinformatius,Col·legi de Periodistesde Catalunya,Col·lecció “Ones iBits”, núm.5, Barcelona.

ERICSON,Richard V.;BARANEK,Patricia M.;CHAN,Janet B.L.1989. Negotiating Control: A Studyof News Sources. Open University of Toronto Press, Toronto.

FARRÀS,Andreu;LAMELAS,Marcos,i SERRANO, Sebastià1996.“RadiograNa de la professió”.III Congrés de periodistes catalans,29-30 novembre 1996. En línia a:http://www.periodistes.org/cat/cpcDocuments/3erCongres04.htm?elmenu=1


FERNÁNDEZ HERMANA,Luis Ángel2004.“El viaje de la imprenta a lared”,Telos, núm. 59, abril-junio2004.

FRANQUET,Rosa2002.“Los radiodifusores ante lazozobra digital:renovarse para nuevos escenarios”, Telos, núm.53,octubre-diciembre 2002.

GALLEGO, J.(dir.); ALTÉS, E.;CANTÓN,M.J.; MELÚS,E.;SORIANO, J.2002. La prensa por dentro.Produc-ción informativa y transmisión deestereotipos de género. Barcelona,Los Libros de la Frontera.

GANDY,Oscar H.1982. Beyond Agenda Setting:Information subsidies and Public Policy. New Jersey:Ablex Publishing Company.

GARCÍA DE CORTÁZAR,Marisa,i GARCÍA DE LEÓN,Mª Antonia(coords.)2002. Profesionales del periodismo.Hombres y mujeres en los medios decomunicación. Madrid: Centro deInvestigaciones Sociológicas.Colección “Monografías”, núm.181.

GARCÍAAVILÉS, José A.;LEÓN,Bienvenido2002.“Journalistic Practice in Digi-tal Television Newsrooms. TheCase of Spain’s Tele 5 and Antena 3”,Journalism, vol.3(3), SAGE Publi-cations.

GARRISON, Bruce2001.“Diffusion of Online Informa-tion Technologies in NewspaperNewsrooms”, Journalism,vol.2(2),SAGE Publications.

2003.“How Newspaper ReportersUse The Web To Gather News”,Newspaper Research Journal,vol.24,núm.3,summer 2003.

GIL,Quim2004.“Análisis centrípeto de laperiodista en red.Nuevos perNlesprofesionales”,Telos,núm.59,abril-junio 2004.

GÓMEZARBOLEYA,Enrique1998.“Sociología de los grupos profesionales”REIS, núm.83,pàgs.: 313-320.

GÓMEZ MOMPART, Josep Lluísi VIDAL, David2000.“La premsa”,a Informe de la comunicació a Catalunya 2000.Barcelona.Institut de laComunicació a Catalunya,Universitat Autònoma deBarcelona,pàgs.39-40.

GUILLAMET,Jaume1988. La premsa a Catalunya.Col·legi de Periodistes de Catalunya,Barcelona.

HALL, Stuart et alt.1978. Policing the Crisis.Macmillan, London.

HACHIGIAN,David;HALLAHAN,Kirk2003.“Perceptions of Public Relations Web Sites by ComputerIndustry Journalists”, Public Relations Review, núm.29, ElsevierScience Inc.

HUERTAS CLAVERIA,Josep Maria1998. El periodista.Entre laindeCnició i l’ambigüitat (evoluciód’un concepte professional entre dossegles). Barcelona. D èria Editors.

193Bibliografia

INSTITUT OPINA

2000.“Enquesta sobre la situació dela professió periodística a Cata-lunya”, a:IV Congrés de Periodistesde Catalunya. Col·legi de Periodistesde Catalunya. Novembre 2000.INSTITUT OPINA

1992. “Anàlisi del perNl del perio-dista de Catalunya”. Segon Congrésde Periodistes Catalans. Col·legi de Periodistes de Catalunya. 30,31d’octubre i 1 de novembre de 1992.

ISRAEL,E.; GARCÍA,E.1995.“Paradojas mediáticas: lamujer en la comunicación de masasde los 90”. Ciencias de la Informa-ción, 5:225-243,València, Funda-ción Universidad San Pablo.

JANOWITZ,Morris1975.“Professional Models in jour-nalism: the Gatekeeper and theAdvocate”a Journalism Quarterly,52. Pàgs.:618-626.

LIMOR,Yehiel i LAVIE,Aliza2002.“The Feminization of the Media:The Case of Israel”.Barcelona:XXIII Annual conference of the InternationalAssociation for the MassCommunication Reseach(IAMCR),Gender andCommunication Section,21-26 juliol 2002.

MANCINI,Paolo1999.“La paradoja de los periodis-tas italianos: difusores teóricos,perodefensores prácticos. Problemasmetodológicos e interpretativos”aComunicación y Sociedad, vol.12 (2),pàgs.:115-34.

MARTÍN BERNAL,Obdulio2004.“Introducción:periodismo enla red.La dudosa fortuna de navegarsin rumbo”,Telos,núm.59,abril-junio 2004.

MEAD,George Herbert1999. Espíritu, persona y sociedad:desde el punto de vista del conducti-vismo social.Paidós,Barcelona.

MELIN-HIGGINS, Margaretta2001.“Coping with Journalism:Gendered Newsroom Culture”.Ponència per a les jornades de dis-cussió “Belles sirenes,vídues negres i dames de ferro.Construcció delsestereotips de gènere als mitjans decomunicació”, maig 2001, Facultatde ciències de la Comunicació, UAB.

MENÈNDEZ,I.2003.El cuarto poder,¿un poder demujeres?, Oviedo, Milenta.

MORGAN,D.1998.“Practica Strategies for Com-bining Qualitative and QuantitativeMethods:Aplications to HealthResearch”, a Qualitative HeathResearch, vol.8.

NEVEU,Erik2000.“Le genre du journalisme.Des ambivalences de la féminisationd’une profession”, Revue Politix,núm.51, octobre 2000, PublicationsHermès France, París.

ORTEGA,Félix,i HUMANES,María Luisa2000. Algo más que periodistas.Ariel,Barcelona.


PRATS, Elisabet2003.“Weblogs:quan la informacióestà al marge dels mitjans”,Comunicació 21, núm.11, any III,tardor 2003.

RAMOS FERNÁNDEZ, Luis Fernando1998. La profesión periodística enEspaña. Diputación de Pontevedra,Pontevedra.

RAMÍREZ, Txema1995. Gabinetes de comunicación.Funciones, disfunciones eincidencia.Bosch Casa Editorial,Barcelona.

REDONDO, Myriam1994. Interessant recerca fetarecentment sobre usos d’Internetentre els corresponsals a Brussel·lesdels diaris El Mundo i El Pais.

RIFKIN, Jeremy1996. El n del trabajo.Paidós,Barcelona

RODRÍGUEZANDRÉS, Roberto2003.“Características socio-demo-gráGcas y laborales de los periodis-tas españoles e índice de satisfacciónprofesional”. Ámbitos, núm. espe-cial 9-10, 2n semestre 2002-any2003,pàgs.487-504.

SÁNCHEZARANDA, Javier i RODRÍGUEZANDRÉS, Roberto1999.“Profesionalidad y ética. Elcaso de los periodistas españoles”,a Comunicación y Sociedad,vol.12(2),pàgs.:93-114.

SENNET, Richard2000. La corrosión del carácter.Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo.Anagrama, Barcelona.

SCHLESINGER, Philip1994. Reporting Crime.Clarendon Press,Oxford.SCHULTZ,Tanjev2002.“Does education matter?”aJournalism Review, vol.3 (2), pàgs.223-238, Sage Publications,London.

SINGER, John B.2003.“Who Are These Guys? TheOnline Challenge to the Notion ofJournalistic Professionalism”,Journalism, vol.4(2), SAGE Publications.

TOLEDO,Edgardo;Comba,Silvana2002.“El hombre y la máquina:nuevas prácticas profesionales”,Telos, núm.52, julio-septiembre2002.

TREJO DELARBRE, Raúl2002.“Internet es el futuro”,Telos, núm.51, abril-junio 2002.

VAN ZOONEN, Liesbet1994. Feminist Media Studies,SAGE Publications, London.

WEAVER, David H.(ed.)1998. The Global Journalist.News People Around the World.New Jersey: Hampton Press.