Temporada 1988-1989

GRAN TEATREDEL LICEU

ea

GALERV\SMareando estilo.

CONSORCI DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

BARCELONA. Puerta del Angel. Diagonal MADRID. Callao. Gaya. Arapnes Vaguada. SerranoPALMA DE MALLORCA· VALENCIA· ALICANTE· MURCIA· ALBACETE I Y ALBACETE IIZARAGOZA· OVIEDO· VALLADOLID· VITORIA • BILBAO· BURGOS. EIBAR • LAS PALMASSANTA CRUZ DE TENERIFE· SEVILLA· CORDOBA· GRANADA· JAEN • CADIZ. BADAJOZDON BENITO.

Generalitat de CatalunyaAjuntament de Barcelona

Ministerio de Cultura

Diputació de Barcelonai

Societat del Gran Teatre del Liceu

l3 e.bn ([[ugiD) es ti lolD clDse (le

l \1 Crem D [-1' l nn d es D)·lspi l eJs¡

la lnDIrlD ¡lel SD.bOT)

Don CarloVersió en 4 actes de 1884

Llibret de Joseph Méry i Camille du LodeTraducció italiana d' Achille de Lauzières i Angelo Zanardini

Música de Giuseppe Verdi

Els dos entreactes són després del primer i segon actes

Funció de GalaDilluns, 7 de novembre, a les 21 h., funció núm. 27, torn A

Dijous, 10 de novembre, a les 21 h., funció núm. 28, torn B

Dissabte, 12 de novembre, a les 21 h., funció núm. 29, torn CDiumenge, 13 de novembre, a les 17 h., funció núm. 30, torn T

Dimarts, 15 de novembre, a les 21 h., funció núm. 31, torn D

®Don Carlo

Felip II, Rei d'Espanya Ruggero Raimondi (dies 7, 10, 13 i 15)Radoslaw Zukowski (dia 12)

Don Carlo Luis Lima (dies 7, 10, 13 i 15)Pedro Lavirgen (dia 12)

Don Rodrigo Renato Bruson (dies 7, 10)Wolfgang Brendel (dies 13, 15)Fernando Belaza (dia 12)

El Gran Inquisidor Harald Stamm

Un frare> Alfonso Echeverría

Isabel de Valois Margaret Price (dies 7, 10, 13 i 15)Maya Tomadze (dia 12)

La Princesa d'Èboli Stefania Toczyska (dies 7, 10, 13 i 15)Maria Luisa Nave (dia 12)

Patge Tebaldo Ma. Àngels Sarroca

El Comte de Lerma Josep Manuel Folch

L 'herald reial Antoni Comas

Una veu del cel Rosa Ma. Conesa

Diputats flamencs Vicenç EsteveJesús CastillónAlfredo HeilbronAntoni LluchManuel GarridoCristòfor Viñas

Director d'Orquestra Thomas FultonDirector d'Escena Jean Claude Riber

Adjunt a la Direcció escènica Paul SternDirectors del Cor Romano Gandolfi

Vittorio Sicuri

Adjunt a la Direcció del Cor Miquel OrtegaEscenografia Josef Svoboda

Vestuari Carin BartelsProducció Bühnen der Stadt Bonn

Violí concertino Jaume Francesch

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR

DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

RAMON CASAS: En los toros

MANUEL TRALLEROCONSELL DE CENT, 286

08007 BARCELONA

Contingut argumental

Nota: La versió original de Don Carlo era en llengua francesa i en

cinc actes (que a Itàlia es va fer en llengua italiana).En el primer, Don Carlos (així, en la versió francesa) anava

a Fontainebleau a veure si li agradava la princesa Elisabeth

que li assignava un tractat de pau com a esposa. Es trobaven

per atzar en una cacera i s'enamoraven profundament. Peròel pare de Don Carlo, Felip II d'Espanya, decidia finalmentecasar-se ell amb Elisabeth. La nova deixava els dos enamo­

rats abocats a una separació irreparable.Quan Verdi va escurçar l'òpera va tallar tot el primer acte

excepte l'ària de Don Carlo «lo la vidi», inclosa al principidel que era el segon acte i ara és el primer. L'obra fou tra­

duïda a l'italià novament (versió de 1884).Acte I Resum preu: En el claustre del monestir de Yuste, uns mon­

jos ponderen la brevetat de la vida. Un d'ells, d'aspecte mis­

teriós, es destaca del grup. Don Carlo, que resa, no se

n'adona, dolgut com està per l'amor perdut. Quan entra

el seu amic Rodrigo de Posa li ho confessa, i aquest l'animaa oblidar l'amor impossible i a lluitar per Flandes, que pateixl'opressió espanyola. Els dos amics es juren amistat, peròquan passen el rei i la reina, Carlo no pot ocultar el seu

dolor.Fora del monestir, les dames de companyia s'entretenen ambla cançó que canta la princesa d'Èboli, dama intrigant.Rodrigo de Posa ve a distreure-la perquè la reina pugui rebreDon Carlo sense testimonis. Però Felip II descobreix quela reina s'ha quedat sola i acomiada una comtessa que haviad'haver-ho evitat. L'expulsió suposa un insult a la reina,però aquesta es limita a aconsolar la dama expulsada. Quantots se'n van, el rei es confia inesperadament a Rodrigo dePosa i li demana que sigui el seu home de confiança. Aquestaccepta, perquè això facilitarà els seus plans.

En alçar-se el teló veiem un grup de monjos, en el claustre del mones­

tir de Yuste (el text de l'òpera, amb característica ignorància de lescoses espanyoles, diu «de San Giusto»). Els monjos ponderen com

el poder de l'emperador Carles V s'ha esvaït, i el mateix emperadorja no és sinó un grapadet de pols. Un frare es destaca del grup perles seves frases en solitari. Té un aspecte misteriós. Mentre els mon­

jos es retiren entra Don Carlo, pàl-lid i agitat: pensa obsessivamenten l'amor perdut, i a més, ara ha de veure la seva estimada conver­

tida en madrastra. (Aquí canta l'ària «lo la vidi», amb un atractiu

acompanyament de clarinet).

(Un bonsai, obra d'art vivent, és una creació artistica

)aconseguida amb sentit estètic i destresa que voltraure tot l'esplendorde la bellesa natura] d'una planta.

Kenji Murata

LA CLAUÉSSER ELS MILLORS,

NOELSMÉSGRANS.

Mutua deSeguros de SabadeU) col.1ecdu depersones a bé una deentitat d'assegurances solvent) sola) una casa a tota una urbanit-

àgiliprofessioml, ofereixassesso- zació. Per a nosaltres el mésrament i servei tantperassegurar important és el client) Rer això

:::�m,\\11 =�[�

MUTUA DE SEGUROS DE SABADELLScusociü. CI Indústria, 16· Tel. 72591.33·08202 SABADELL

Delegació Barcelona: Rambla de Catalunya, t, 1",2.'· Tel. 301 5533·08007 BARCELONA

®Entra Don Rodrigo de Posa, marquès amic de Don Carlo, que ve

a cercar l'ajut del príncep per salvar el poble flamenc que pateixl'opressió de la monarquia espanyola i de la Inquisició. Don Carlo,però, l'interromp per explicar-li el seu drama amorós. Don Rodrigotracta d'orientar el príncep cap a l'empresa política per vèncer el dolor

de l'amor frustrat i l'anima a juramentar-se amb ell (duo de l'amis­

tat «Dio che nell'alma infondere»). Passen el rei Felip II i Elisabetta,i això renova el dolor de Don Carlo, però Don Rodrigo l'anima a

repetir el jurament.

Quadre II. Les dames de la cort esperen la reina (única dona que

pot entrar al monestir) i s'entretenen escoltant la cançó que inter­

preta la princesa d'Èboli, dama intrigant de la cort, amb l'acompa­nyament del patge Tebaldo (cançó «Nel giardin del bello saracin oste­

Ilo», un dels pocs intents de Verdi de dotar l'òpera de «color local»).Arriba la reina, i Don Rodrigo la saluda i li passa d'amagat una nota

de Don Carlo en la qual sol-licita ésser rebut per ella'. Mentrestant,Don Rodrigo distreu la princesa d'Èboli amb converses galants.Veient la reina indecisa, Don Rodrigo fa un elogi de Don Carlo

(ecCarlo ch'è sol il nostro amore», romança) mentre la princesad'Èboli es pregunta si el jove príncep estarà enamorat d'ella. Rodrigose l'emporta perquè la reina es quedi sola i pugui entrevistar-se amb

Don Carlo. Ella l'anomena «fill», però el príncep no pot resistir-ho;aquí s'inicia un extens duo entre els dos personatges, però Elisabetta,veient el tomb que pren l'actitud de Don Carlo, acaba rebutjant-loviolentament. Pocs instants després arriba el rei Felip II, acompa­

nyat de diversos nobles, entre els quals hi ha Don Rodrigo i la prin­cesa d'Èboli. Veient la reina sola el rei s'indigna i declara expulsadala comtessa d'Arenberg, que pel fet d'estar de guàrdia no haviad'haver deixat la reina sense companyia. L'expulsió és un insult a

la dignitat de la reina, però aquesta no es rebel-la i es limita a agraira la dama expulsada els seus serveis i assegurar-li que a la cort de

França serà sempre ben rebuda (ària d'Elisabetta «Non pianger, mia

compagna»). La reina se'n va, seguida de totes les dames i de la prin­cesa d'Èboli: el rei fa que Don Rodrigo es quedi amb ell. El rei li

pregunta què pot fer per afavorir-lo i Don Rodrigo respon que no

res, cosa que sorprèn al rei, habituat a l'adulació cortesana. Però

Rodrigo aprofita per exposar-li la situació greu de Flandes. L'expo­sició de Rodrigo deriva després cap a un duo amb el rei, que intenta

defensar la seva actitud política dient que els països que ell governaviuen en pau. Rodrigo esclata: és la pau dels sepulcres, generada pelterror. El rei, però, no s'ofèn i comprenent que Don Rodrigo és ínte­

gre, li ofereix d'ésser el seu confident. El marquès accepta, conven­

çut que la inesperada confiança del rei afavorirà els seus plans. Final­

ment el rei l'adverteix que vagi amb compte amb el Gran Inquisidor.

LECCION MAGISTRAL

ABS de serie

SCORPIO GHIA 2.9 i.TODO UN FORO. �

Acte II Resum breu: De nit, als jardins de la reina, Don Carloarriba perquè ha rebut una nota amorosa que es pensa queés d'Elisabetta. Però era de la princesa d'Èboli, i aquestadescobreix en observar la reacció del príncep, l'amor exis­tent entre aquest i la reina. Arriba Don Rodrigo, que volmatar la princesa d'Èboli perquè no ho delati, però Don

Carlo s'hi oposa. Quan la d'Èboli se'n va, Rodrigo diu a

Don Carlo que li traspassi els papers comprometedors que

tingui. El príncep ho fa, confiant en l'amic.

El quadre següent ens mostra una plaça de Madrid durantun «auto de fe», Uns monjos condueixen els heretges a la

foguera. Surten el rei i la reina de l'església amb el clergat;de sobte Don Carlo s'avança amb sis nobles flamencs quereclamen justícia. El rei s'irrita i Don Carlo l'amenaça amb

l'espasa. El rei reclama ajut i, davant la sorpresa de tots,Don Rodrigo pren l'espasa al príncep i el rei, com a agraï­ment, el crea duc de Posa. Mentre Don Carlo és dut a la

presó, l'auto de fe continua. Però una veu celestial asse­

gura als condemnats que el cel acollirà les seves ànimes.

Després d'un atractiu preludi orquestral veiem en escena els jardinsde la reina. És de nit. Apareix Don Carlo, llegint una nota que el

cita en aquell indret, i que ell suposa que és de la reina. Però l'haenviada la princesa d'Èboli, que, imaginant que el príncep la desitja,hi acudeix. En la fosca, Don Carlo la pren per la reina i inicia ambella un duo (xSei tu, sei tu, bell'adorata). De primer, la d'Èboli creu

que el príncep és sincer, però després descobreix l' equívoc i encara

que el príncep tracta de dissimular la d'Èboli ja sap una cosa impor­tant, que li donarà molt de poder a la cort. Entra Don Rodrigo iara l'escena es transforma en trio. Don Rodrigo vol matar la prin­cesa, però Don Carlo s'hi oposa. La d'Èboli fuig i Rodrigo, veientla situació compromesa, demana a Don Carlo que li confiï els papers

comprometedors que pugui tenir. Don Carlo vacil-la: no és ara un

confident del rei? Però Rodrigo el tranquil-litza i el príncep es posaa les seves mans.

Quadre II. Davant de l'església de Nuestra Señora de Atocha, a

Madrid, es prepara un «auto de fe». El poble contempla els prepa­ratius (cor: «Spuntato ecco è il di»). Després, el cor de monjos emprènuna melodia sinistra, al-lusiva a la mort imminent dels heretges. Final­ment apareix la comitiva reial, mentre una banda, en escena, toca

una de les inefables i populars melodies que Verdi col-locava de tant

en tant en aquests casos, i que acaba adquirint un to de

marxa. Un Herald anuncia el rei, que surt de l'església amb la reina.

Davant dels dos es presenta Don Carlo que, de sobte, interromp l'acte

presentant al rei un grup de sis diputats flamencs que, amb respecte,formulen una protesta davant del monarca (o.Sire, sire, no, l'oraestrerna»), que inicia el concertant espectacular que ocupa un bonespai d'aquesta escena. Don Carlo exigeix al rei la corona de Flan­des i Brabant i com que el rei respon agrament, el príncep es treul'espasa i amenaça el seu pare. El rei exigeix que algú desarmi el prín­cep i Don Rodrigo, davant la sorpresa de tots, li pren l'espasa. FelipII li ho premia nomenant-lo duc allí mateix i Don Carlo, atònit, ésconduït a la presó. La cerimònia continua (repetició del cor «Spun­tato ecco è il di») però una veu celestial promet la salvació als con­demnats que van a la foguera.

Acte III Resum breu: El rei reflexiona sobre el seu fracàs com a

pare i com a espòs. El Gran Inquisidor es presenta i lidemana més mà dura amb els dissidents i li exigeix, a més,la vida de Rodrigo de Posa. Després, entra la reina, quereclama justícia perquè li han robat el joier. Però el mateixrei l'hi ensenya: a dins hi ha un retrat de Don Carlo, iel rei l'acusa d'adulteri. La reina, mortalment ofesa, esdesmaia i Felip II, penedit, demana ajut. Entren DonRodrigo i la princesa d'Èboli. Quan la reina es refà, lad'Èboli, compungida, li confessa haver-li pres ella mateixael joier i les relacions amoroses que ha tingut amb el rei.Glacialment, la reina li ordena que se'n vagi de la cort.La d'Èboli, penedida, decideix redimir-se ajudant DonCarlo a fugir de la presó.Veiem ara la cel-la de Don Carlo a la presó: Don Rodrigove a advertir-lo que ell s'ha auto-acusat amb els documentsperquè Carlo pugui fugir cap a Flandes (amb l'ajut de lareina). Mentre ho explica, dos sicaris de la Inquisició elmaten i Rodrigo mor en braços de Don Carlo. Arribenara el rei i el Gran Inquisidor: el poble s'ha revoltat, inci­tat per la reina, i reclama la prova que el príncep és viu.El Gran Inquisidor s'imposa i ordena als revoltats ques'agenollin. En la confusió, la princesa d'Èboli fa fugirDon Carlo d'allí.

És la matinada. El rei ha passat la nit despert, treballant i meditantsobre el seu fracàs com a pare i com a espòs (recitatiu i ària «Ellagiammai m'amò» ... «Dorrnirò sol»). El comte de Lerma anuncial'arribada del Gran Inquisidor, un monjo de noranta anys i cec, peròque regeix amb mà de ferro els afers eclesiàstics i que ve a exigir alrei una actitud més dura contra l'heretgia. La intervenció del GranInquisidor no és ben bé una ària (<<Allor son io ch'a voi parlerò»)però és un número destacat, que enllaça amb el duo que interpreta

amb el rei. Finalment el Gran Inquisidor exigeix que el rei renunciïal seu confident, Rodrigo de Posa. El rei vol protestar però es trobaimpotent.Quan el Gran Inquisidor ha marxat, entra la reina reclamant justí­cia perquè li han robat el joier. Amb gran sorpresa seva, el rei eltreu de la seva taula i li exigeix que l'obri. Com que la reina s'hinega, Felip II l'obre i en treu el retrat de Don Carlo. La reina rebutjarotundament l'acusació d'adulteri: el retrat hi és perquè Don Carlofou el seu promès abans que el rei. La indignació fa que la reinaes desmaï, i Felip II ha de demanar socors. Entren Don Rodrigo ila princesa d'Èboli. Aquesta s'esgarrifa del resultat que ha tingut laseva denúncia; mentrestant el rei es penedeix de les seves paraulesi Don Rodrigo, a part, decideix que és hora d'actuar. Finalment elrei i Don Rodrigo se'n van i la princesa d'Eboli, penedida, confessaa la reina que ella mateixa va dur el joier al rei per denunciar-la,i que, a més, és l'amant del rei. Mortalment ofesa, la reina ordenaglacialment a la d'Èboli que abandoni la cort l'endemà. Quan esqueda sola, la princesa es desespera pel mal que ha fet a la reina (ària«Oh, don fatale») però s'anima en pensar que li queda un dia perfer una bonaacció: alliberar Don Carlo de la presó.

Quadre II. Veiem la presó. Don Carlo rep la visita de Don Rodrigo:aquest li explica que ha atret sobre ell les sospites del rei, fent queli trobessin els documents de la conspiració flamenca. Així Don Carloserà alliberat i podrà anar a Flandes a salvar el país de l'opressió.(ària «Per me giunto è il di supremo»), Mentre parlen, uns sicarisde la Inquisició maten Don Rodrigo, que mor en braços del príncep,al qual recomana que salvi Flandes sobre tot, cosa que podrà feramb l'ajut de la reina.Entretant aquesta (cosa que no es diu en l'òpera, però sí en la peçateatral) ha promogut un aldarull popular: la gent vol veure si el prín­cep és viu i el rei i el Gran Inquisidor que arriben a la presó hand'imposar-se per evitar un motí. Aprofitant l'enrenou, la princesad'Èboli, difressada, ajuda Don Carlo a fugir.

Acte IV Resum breu: Al monestir de Yuste, de nit, la reina esperamentre els monjos preguen. Arriba Don Carlo: el retro­bament dels antics enamorats ja no és voluptuós: han subli­mat el sentiment en benefici dels oprimits de Flandes is'acomiaden fins a l'altra vida. En aquest moment arri­ben Felip II i el Gran Inquisidor, amb homes armats, perdetenir Don Carlo. Però el monjo misteriós del primer acteagafa el príncep i se l'enduu. Per la veu els presents el reco­neixen: és l'esperit de l'emperador Carles V, que ha sal­vat el seu nét. ALTA COSTURA/PRET A PORTER

COSTURA A MEDIDA

Villarroel, 181 - Tel. 2530741 - 08036 Barcelona

GENt=VE

ROSA BISBE ART/DISSENY

GANDUXER, 20TELEFONO 201 65 90

RBLA. CATALUNYA, 121"GALERIAS LA AVENIDA"

BARCELONA

®El darrer acte de l'òpera ens retorna al monestir de Yuste i la músicadel preludi ens recorda el cant dels monjos del principi de l'òpera.Apareix Elisabetta, que invoca l'emperador que jeu a la tomba pro­pera i que reposa de les tensions del món (ària «Tu che le vanità»),Després recorda el seu amor per Carlo a Fontainebleau (moment en

què l'orquestra al-ludeix a temes que figuren en l'acte suprimit). Lareina sap que Carlo té una missió a Flandes i l'espera. Don Carlono triga a arribar, inflamat pel nou desig d'anar a salvar els opri­mits i d'erigir un mausoleu en honor de Rodrigo de Posa (duo «Undetto, un sol»). Don Carlo i Elisabetta ja han sublimat llur amor

i no cedeixen als impulsos sensuals: s'acomiaden fins a l'altra vidai Carlo es decideix a partir quan entren en escena el Gran Inquisidori Felip II, acompanyats d'homes armats que vénen a detenir elpríncep.Don Carlo retrocedeix cap a la tomba de Carles V i de sobte el monjomisteriós del primer acte apareix i se l'enduu cap al mausoleu. Totsels presents reconeixen en les faccions del monjo el vell emperador,i el Gran Inquisidor en reconeix la veu. Tots queden immobilitzats

pel terror mentre cau el teló.

I

D'un príncep desventurat

Hom acostuma a afirmar que, en oberta oposició al veritable perso­natge històric, tant la visió que mostrà el dramaturg alemany Frie­drich von Schiller (1759-1805) del Príncep Carles al seu poema dra­màtic Don Carlos (estrenat a Hamburg el29 d'agost de 1787) com

la que mostraren els llibretistes François-Joseph Méry (1798-1865)primer i Camille du Locle (1832-1903) després, en reconvertir-lo pera Verdi, consisteix en un heroi idealista i romàntic torturat per un

amor impossible. Però un examen una mica aprofundit del perso­natge històric, del que dibuixà Schiller i del que apareix a l'òpera,demostra que l'allunyament del model primigeni no és tan gran com

a primera vista podia semblar.Fixem-nos en primer lloc en el personatge històric. Carles d' Àustria(Valladolid 1545 - Madrid 1568), Príncep d'Astúries i també deGirona era el fruit d'un matrimoni entre cosins carnals -Felip II

d'Espanya i Maria de Portugal- i besnét de Joana la Boja. Degutpotser a aquesta tan poc afortunada herència o potser a una caigudaque sofrí i que perturbà les seves facultats mentals, la seva tragèdias'ha d'entendre abans que res com la tragèdia d'un ésser anormalmaltractat per la pràctica mèdica de l'època i enfrontat amb el seu

propi pare. I arribà a la culminació quan, a vint-i-dos anys (pocabans, per tant, de la seva mort e11568, la mateixa data en què trans­

corren el drama i l'òpera) intentà fugir als Països Baixos amb la com­

plicitat dels principals rebels. Felip se n'assabentà i, presentant-se a

la seva cambra mentre dormia, l'arrestà i el condemnà a una reclu­sió perpètua, imposant el més absolut silenci sobre el cas (se sap queféu desaparèixer de l'arxiu reial de Simancas tota la documentacióque en feia referència) la qual cosa accentuà els rumors que Carleshavia estat assassinat. La història d'aquest infeliç personatge és,doncs, obscura i permet tota mena d'elucubracions. El que sí quesembla clar és l'aversió que sentia pel seu pare; i en canvi no resulta

comprovable l'amor impossible que Schiller i els llibretistes de Verdiens diuen que sentí per la seva madrastra Elisabet de Valois, tercera

muller de Felip Il. És cert que Elisabet havia estat destinada en un

principi a Carles, i que aquesta el plorà llargament en morir, peròtambé és cert que estava molt enamorada del rei. Aquesta és una

,de les moltes inexactituds històriques presents a l'obra de Schiller

\ i recollida per Méry i du Locle. I

A la vista d'un i altre text, el primer que podem fer és preguntar-nossi Carles és veritablement un personatge heroic. En quin moment,

pe\exemple, se li destinen a l'òpera passatges realment heroics? Enmolt pocs: a l'escena de l'auto de fe i al duo amb Elisabet al darreracte. �enguem el primer cas -emprant sempre la traducció italiana

deillibr\original francès realitzada per Achille de Lauzières i Angelo

\

Per oferirla millor programació

tenim molts instruments.A Catalunya Música

disposem de 1 'equip humài dels instruments tècnics per

oferir la programaciómés acurada i selecta de música

clàssica i contemporània.Retransmissions en directe,

Gravacions digitals. Exclusivesinternacionals. Programes

que es destaquenper la selecció de les obres

i per la fidelitat en l'audició.Per oferir el millor de la música,

a Catalunya Música tenim

molts instruments.

CATALUNYA MÚSICA 101.5 FM.Música Clàssica i Contemporània.

Zanardini, corresponent a la versió en quatre actes de 1883-84, queés la que avui es representa al Liceu- amb la valenta frase dirigidaa Felip demanant-li que el prepari per a ésser rei (<<per la Spagnaprepara») que culmina en l'exigència «II Brabante e la Fiandra/a me

tu dona». L'eficàcia de qualsevol entesa possible queda trencada benaviat quan el príncep desembeina l'espasa contra el rei: abans queun gest heroic, és un gest inútil i temerari; els llibretistes de Verdil'adoptaren amb molta vista, traient-lo del seu context original(Acte V, Escena IV de l'obra de Schiller, en el moment en què, des­prés de la mort de Posa, Felip entra a la cambra del seu fill perretornar-li la llibertat), posant-lo a l'escena de l'auto de fe -escena

que resulta ésser una concessió obligada als motlles de la grand-opéra,i celebració que en Schiller només és esmentada de passada.El propi Schiller, a la tercera de les seves dotze Cartes sobre DonCarlos que publicà el 1788 al «Mercuri Germànic», retrata al prota­gonista en els inicis del drama no precisament com un home capaçde vèncer els seus sentiments i les circumstàncies que li són adverses,sinó com un individu mòrbidament lliurat als seus propis mals:«Aquest amor [per Elisabet] el domina amb un poder despòtic. Cauaixí en un estat de passió, a la vegada penós i voluptuós. Totes lesseves forces s'han reunit en un objecte únic. Un ardor que res no

satisfà té la seva ànima encadenada en ella mateixa. Com podriavessar-se sobre el món del defora? Incapaç d'acontentar els seus

desigs, més incapaç encara de triomfar-hi per la força interior, migviu, mig mort, s'extenua en una visible consumpció. No cap distrac­ció al dolor que devora el seu pit; cap ésser simpàtic en el qual puguidesfogar el seu cor confiat». La desesperació s'empara més clara­ment del mateix personatge en la seva versió operística: a la seva àriade l'Acte I «lo la vidi» afirma que «Non promette un di felice/dimia vita il triste albon>. Carles arriba clarament en Schiller a ésserun personatge malaltís i molt poc de fiar; no existeix únicament elfet -com succeeix a l'òpera- que Felip temi, afavorint les seves

pretensions polítiques, la disgregació del seu propi poder, sinó quetem encara més la seva incapacitat per a l'acció militar i política.Malgrat tot, Felip accentua la situació d'insanitat del seu fill:

«CARLES. M'arrisco a enfrontar-me a la còlera del meu rei,i us ho prego per darrera vegada ... Deixeu Flandes per a mi.Jo haig i necessito sortir d'Espanya ( ... ) Greument em pesa elcel de Madrid, com la consciència d'un assassinat. Només un

ràpid canvi d'aires pot curar-me. Si voleu salvar-me ... envieu­me immeditament a Flandes.FELIP (amb calma forçada). Els malalts com tu, fill meu, reque­reixen moltes cures, i han de viure sota la vigilància del metge.Et quedaràs a Espanya i el duc [d'Alba, personatge suprimit a

l'òpera] anirà a Flandes».(Acte II, Escena II)

Aquest ofec malaltís que pateix el príncep fou recuperat per Méryi du Locle -via, tal com ja hem apuntat, Lauzières i Zanardini=­durant el duo amb Elisabet a l'ActeI: «Ques't aura m'è fata­

le/m'opprime, mi tortura/corne il pensier d'una sventura».No és, de totes maneres, ni en Schiller ni en Verdi, un personatgetan incapaç com la Història, en trets borrosos, ens el dibuixa. A lanovena de les esmentades Cartes, el dramaturg alemany ens adver­teix que l'apariència que coneixem del príncep « ... amaga un granhome per al futur, però una sang bullent no li permet encara d'ésser­ho. Tot allò que fa bons els reis, tot el que pot respondre a les espe­ranees del seu amic [Posa] i a l'espera dels pobles impacients, tot

el que pot contribuir a realitzar l'ideal que ell ha concebut d'unaforma de govern futura, tot això cal que es trobi en el seu caràcter;però no s'hi ha de trobar encara desenvolupat, no gens alliberat dela passió, no gens encara arribat a l'estat d'un or pur. D'aquestamanera calia anar acostant-lo successivament a aquesta perfecció queencara no havia assolit». I afegeix, com a demostració del que hemanat explicant: «Un caràcter més acomplert hauria convertit tota

l'obra en quelcom superflu».Una visió global de la situació de Carles envers el seu pare resultatambé necessària per a la nostra configuració del primer. Carles iFelip s'acosten l'un a l'altre en el sentit que, en tots dos, encara queper camins i raons diferents, el seu amor no és un amor acomplert(i en aquest punt no ens podem estar de recordar que Verdi expressàextraordinàriament bé, en Felip, aquest fet en el bellíssim monòleg«Ella giammai m'amò»). Malgrat els nombrosos canvis a què Méryi Du Locle sotmeteren l'original de Schiller.? mantingueren en el seu

llibret l'angoixosa situació en què es troba Felip; amenaçat en la seva

doble condició d'home i de monarca ha alçat en contra seu els dretsi sentiments naturals que el seu despotisme havia volgut combatrei anihilar: ha trepitjat la inclinació natural de Carles, casant-se ambla seva promesa. Felip trenca el darrer vincle familiar i perd aixíl'afecte del seu fill. Els sentiments naturals, obstaculitzats per aquestmatrimoni, procuren desfogar-se (gairebé mai no resoltament) ambles relacions entre el fill i la madrastra. El que, en d'altres circums­tàncies, fóra discutible, ací es troba justificat. Degut a aquesta situa­ció, Felip es presenta a si mateix i davant de Posa com a «sgraziatogenitor!/sposo piu triste ancor!».En darrer lloc, no podem oblidar el fort vincle d'amistat i ideològic,ja insinuat, entre Carles i Posa. La calidesa del drama de Schillerno ve donada per l'intriga amorosa, sinó per la presència d'aquestdarrer. A partir d'ell, Schiller es retratà idealment a si mateix, i exposàa través dels seus llavis les seves idees. A la cinquena de les seves

Cartes, Schiller explica que « ... els motius amagats del marquès, que

VIC:;TEJR cJEJR�nERA S.·A.

Esta marca tiene ubicada legalmente su sede social en estas direcciones.

Aribau, 212 (Moià, 20) Barcelona· Tel. 4180290 . Taller 20031 36

PIANOS

ÓRGANOS

CLAVES

VENTA

ALQUILER DE PRIMERAS MARCAS PARA CONCIERTOS

AFINACiÓN

REPARACiÓN

TALLER ESPECIALIZADO

ESTUDIO TECNICO Y ACÚSTICA

SALA DE ESTUDIO Y ENSAYO

DISTRIBUIDOR DE

¿Jo!lpnb Oftf,tt�iatn

EL PIANO CON LA MÁS ALTA TECNOLOGiA DEL MUNDO

®no són d'altres que l'alliberament dels flamencs i la felicitat futurade les nacions, motius que no hem pogut sinó entreveure sota el velde llur amistat [amb Carles] es posen al descobert, i comencen a

emparar-se de tota l'atenció. Carles, tot el que precedeix ho indica

prou bé, no serà res més per a ell que l'instrument únic i inseparabled'aquest projecte seguit amb tant d'ardor i fermesa.»

Aquesta doble intenció en l'actitud de Posa no queda, però, reflec­

tida d'una manera tan crua al Don Carlo verdià: la fraternal amistatde Posa amb el príncep, sense cap rerafons, queda a la mateixa alçadade les ànsies per la llibertat de Flandes i la lluita per la seva dignitat.Ara bé, Posa és -juntament amb «l'obscurantista» Gran Inquisi­dor, encara que en posicions antitètiques- l'únic personatge de

l'òpera per al qual el camí a escollir està prou clar. Elisabet, Èboli,Carles i Felip es mostren plens de dubtes, desesperació i infelicitat.

Posa no perd mai el caràcter universal; el mateix Verdi el definiria,en una carta a l'editor Giulio Ricordi datada l'any 1883 com «un

ésser imaginari, que mai no hauria pogut existir sota el regne de

Felip».Al final de l'òpera, Carles, havent après el sacrifici de Posa, venç

els seus sentiments envers Elisabet i decideix fugir cap a Flandes. Un

truculent «Deus ex machina» no previst per Schiller, el protegeix de

les cadenes del Sant Ofici, que el venia a empresonar: la reapariciód'ultratomba del seu avi, l'emperador Carles, el sostreu dels podersterrenals. Amb això, el personatge recupera la seva dignitat de prín­cep. Recuperarà algun dia la seva dignitat històrica?

J ordi Ribera Bergós

l . Recordem que Schiller, per escriure el Don Carles es basà en les Mémoires de Pie­

rre de Bourdelle (1589) i en la Histoire de Dom Carlos de l'abbé de Saint-Réal (1691),basades al seu torn en les relacions de Guillem d'Orange (1581) i d'Antonio Pérez

(1593) que feien servir dades històricament falses o deformades.

2. També Verdi col-laborà activament en la confecció deillibret, que adaptà a les seves

necessitats. Són determinants, i de la seva pròpia mà, la inclusió del duo entre Felipi Posa, i del de Felip i el Gran Inquisidor, que tenen en Schiller les arrels.

Sis personatges que van trobar autor

Don Carlo (tenor). És considerat el protagonista del drama, des delmoment que l'òpera porta el seu nom com a títol. El paper corres­

pon a un tenor líric, que té amples oportunitats per lluir-se dramàti­cament, però només té una ària, al principi de l'òpera: «lo la vidi».Totes les seves altres intervencions són duos o números de conjunt.Tenint en compte que aquí tractem la versió en quatre actes, els seus

duos són: amb Elisabeth (acte I i acte IV), amb Rodrigo (acte I),amb la princesa d'Èboli (acte II, després passa a ésser un trio) i encara

cal tenir en compte un breu duet amb Rodrigo a l'acte II, quan lilliura els documents. El límit agut de la veu es troba en el sibJ•

Elisabetta (soprano). Paper per a soprano lírica-spinto amb interven­cions espaiades, però molt assenyalades dins de l'òpera. Individual­ment té dues àries; la que serveix per acomiadar la seva dama decompanyia (<<Non pianger, mia compagna») i la del darrer acte (o.Tuche le vanità»), Són importants els seus duos amb Don Carlo, en

els mateixos actes que les àries, i la seva escena amb Felip II quedesemboca en el quartet de l'acte III, després del qual hi ha una escena

molt intensa, virtualment parlada, amb la princesa d'Èboli (xRen­detemi la croce»). La tessitura del paper és bastant elevada i reque­reix arribar al si..

Rodrigo de Posa (baríton). En certa manera és el personatge centralde l'obra. ja que mou els fils de la trama argumental. Té escenes

amb tots els personatges importants llevat del Gran Inquisidor: jad'entrada canta l'atractiu duo amb Don Carlo on sentim el tema del'amistat, que s'anirà repetint com a leit-motiv. Després dialoga ambElisabetta i amb la princesa d'Èboli, i fa un càlid elogi de Don CarIodavant la reina en la seva romança «Carlo ch'è sol il nostro amore»:

després té una altra ària en presència de Felip II i una vigorosa escena

amb aquest. En el segon acte té un trio amb Don Carlo i la princesad'Èboli i un curt duet amb Don CarIo; intervé en els concertants quesegueixen i finalment s'acomiada patèticament de Don Carlo en

l'escena de la presó (o.Per me giunto»); la seva mort acaba amb elleitmotiv que ha presidit l'amistat.

Felip II (baix). Personatge molt important per la seva posició de poderen la narració, i per la seva significació política (per més que en l'òperaes dóna preeminència a l'aspecte amorós de la trama). El paper reque­reix no sols una veu de baix poderosa i alhora flexible, sinó una ade­

quada presència escènica que faci creïble el personatge. Aquest tédues escenes de gran pes en l'òpera: el seu duo amb Rodrigo de Posa,a la fi del primer acte, i el gran recitatiu i ària «Ella giammai m'amò ...

Dormirò sol», considerats un dels cims del repertori operístic per abaix. El rei també intervé en escenes de conjunt de considerable força,com la de l'auto de fe, l'escena amb el Gran Inquisidor i el quartetamb la reina, Posa i la princesa d'Èboli. Les altres aparicions poste­riors són només episòdiques.

La princesa d'Èboli (mezzo-soprano). Personatge que deu la seva

importància més a l'òpera que no pas a l'obra teatral de Schiller,ja que Verdi li va donar un relleu especial, creant una presentacióexpressa per a ella en la cançó morisca que li fa interpretar al primeracte. El personatge verdià viu pendent de Don Carlo -n'estàenamorada- i per això Don Rodrigo l'ha de distreure mentre el prín­cep s'entrevista amb Elisabetta. Després, la seva intervenció provocala trobada amb Don Carlo al jardí de la reina; el seu duo amb DonCarlo és llarg i tempestuós, i en l'òpera és el desengany amorós elque la porta a intrigar contra la reina, tot i que després expressa perella una admiració que esclata en la gran ària «o don fatale», el puntculminant d'aquest paper, que requereix una veu de mezzo amb una

ampla tessitura i una potència remarcable; ha d'arribar al do-�. Laseva intervenció a l'acte III passa normalment desapercebuda finsi tot escènicament.

El gran Inquisidor (baix). És un paper secundari, però adquireix unaestatura considerable en l'escena amb Felip II. La seva presència per­met matisar la figura del rei, presentant un personatge més «a ladreta» encara, en els seus plantejaments polítics, i més implacable.La seva intervenció en solitari, davant del rei (<<Allor son'io ...

Nell'ispano suol»), no és ben bé una ària, però és un passatge vigo­rós i només un baix de qualitat pot fer-li justícia.

Roger Alier

LA SEGURETAT I LA TRADICIÓD'UNA BONA GESTIÓ

En els darrers anys els Patrimonis i inversions

financeres han assolit bons nivells de rendabilitat.

En el futur les previsions romanen optimistes, de

tota manera, serà precís una selectivitat més gran

de les inversions, un seguiment actiu de les

mateixes, tenir presents els aspectes fiscals i jurí­dics per assolir estalvis fiscals, i un seguimentpuntual dels aspectes administratius de les ope­

racions, si es desitja continuar tenint èxit en la

protecció, rendabilitat i creixement en termes

reals d'un capital.

SAFEI BARCELONA, S.A.Gestió de Patrimonis i Inversions

BARCELONA, Avda. Diagonal, 534 - Tel. 2009922

Fax 202 08 06

Thomas Fulton (Director d'Orquestra)

Thomas Fulton és conegut del públic català principalmentpels enregistraments operístics transmesos de tant en tant

per la TV espanyola. Nascut a Memphis (Tennessee), va

començar els estudis musicals a l'edat de 4 anys. Amb elpas del temps guanyà nombrosos premis i tocà el pianoen concerts, entre altres en una sessió en què va interpre­tar un deis dos concerts de piano de Mendelssohn. Va estu­diar amb diversos mestres entre els quals Carlo Giulini,Eugene Ormandy i Claudio Abbado.Com a director va debutar amb II barbiere di Siviglia, deRossini, a l'Òpera de San Francisco i després actuà als fes­tivals de Glyndebourne (Anglaterra) i de Ravinia (prop de

Chicago) com a director i com a pianista.Per recomanació de James Levine, el Metropolitan l'admeté com a segon directord'orquestra del Metropolitan de Nova York, i va figurar entre els directors de la Galadel «Met» que commemorava el centenari del teatre, l'any 1983. Lloat per la crítica,passa a Europa i una Lucrezia Borgia (Donizetti) a Nancy; després, continuà amb DonCarlo, a les Chorégies d'Orange, amb Montserrat Caballé i Grace Bumbry, i amb Robertle diable, de Meyerbeer, a l'Òpera de París, on també va dirigir La bohème amb LucianoPavarotti.El 1986 féu el seu debut a la Scala de Milà amb I Lombardi, de Verdi, i poc desprésel feia a Berlín amb Macbeth i a la Nationaloper de Munic en el Macbeth de Verdi.Ha enregistrat diversos discs com a director orquestral, entre els quals les òperes derepertori infreqüent Le Postillon de Longjumeau, d' Adolphe Adam, i La muelle dePortici, d'Auber.

.

Aquest Don Carlo suposa el seu debut al Gran Teatre del Liceu.

Jean-Claude Riber (Director d'escena)

Nascut a Mulhouse (Alsàcia), va diplomar-se a la Facul­tat de Lletres de la Universitat d'Estrasburg en sociologiai arts populars i va completar a París els seus estudis musi­cals; després va prosseguir a Munic estudis entorn de lesarts pictòriques.E11966, a 30 anys d'edat, va ocupar el càrrec d'intendentdel Théátre Municipal de Mulhouse, que va mantenir finsel 1970, en què passà al mateix càrrec del teatre de Nancy,on obtingué el1973 la Medalla d'Or de la ciutat pels seus

serveis artístics. Aquest any passà a Ginebra com a direc­tor general de l'Òpera, a la qual va donar un nivell espec­tacular durant els vuit anys que hi va treballar. La tem­

porada 1981-82 passà a la intendència general del Teatre de Bonn, on ha aconseguitdonar a l'Òpera de la ciutat un rang internacional.Durant aquests anys, la tasca de Jean-Claude Riber s'ha desenvolupat també en con­tacte amb un gran nombre de teatres europeus: ha dirigit més de 120 escenificacionsoperístiques de totes les èpoques i estils, des de Monteverdi fms a Mozart, des de Wagnerfins a Luigi Nono. Darrerament ha dirigit a Bonn L'àngel de foc, de Prokofiev, LaDamnation de Faust, de Berlioz, Norma, de Bellini, i Medea, de Cherubini. Tambées van distingir especialment les escenificacions de La flauta màgica i de L'holandèserrant per a la televisió suïssa. La seva tasca inclou també sovint la posada en escena

i el vestuari; ha actuat no sols en teatres reconeguts, sinó en llocs i espais atípics, com

al Festival d'Atenes (on cuidà la direcció de Les vespres sicilianes, de Verdi, al teatre

d'Herodes Àtic), a I'Arena de Verona, etc. És cavaller de l'Orde de la Legió d'Honorconcedida per l'estat francès i cavaller de les Arts i les Ciències per designació del mateixestat.Com a director d'escena es va presentar al Liceu amb Wozzeck (temporada 1983-84).Després, a la temporada 1987-88, cuidà de la direcció escènica de L'holandès errant

que va tancar el cicle. Com a curiositat, cal assenyalar que molts anys abans haviaestat intèrpret, com a baix, d'un paper del Werther, de Massenet, a la temporada 1962-63del Liceu.

Romano Gandolfi

Es diplomà en composició i piano al Conservatori deParma i des del 1983 és director del Cor i consultor artís­tic al Gran Teatre del Liceu.Del 1971 al 1983 havia estat director del Teatre dela Scala de Milà on paral-lelament desenvolupà una

important activitat com a director d'orquestra.Ha dirigit òperes i concerts simfònics a la Scala de Milà,Madrid, Buenos Aires, als EUA i als principals teatres ita­lians: Roma, Nàpols, Bolonya i Trieste. Ha enregistrat pera la firma DECCA la Petite Messe Solennelle de Rossiniamb Freni, Valentini-Terrani, Pavarotti, Raimondi, i Corde Cambra de la Scala i per la FONIT CETRA els Cors

romànlics i /2 Lieder de Schubert amb Popp, Palacio, Cor de Cambra i instrumentis­tes de la Scala.

Vittorio Sicuri

Inicià els seus estudis musicals a Parma i a Milà. L'any1975 entrà a formar part de la Scala de Milà, on durant

tres anys exercí la seva activitat com a mestre col-labora­dar, treballant també amb els mestres registes Strehler, Zef­

firelli, De Filippo, Ponnelle, Ronconi, etc. L'any 1977

començà a col·laborar amb Romana Gandolfi, primer com

a ajudant en la tasca de mestre del Cor de la Scala, i des­

prés com a mestre de cor. Ha preparat estrenes mundials

d'òperes modernes (entre les quals Donnerstag aus Licht

de Stockhausen) i ha dirigit en diverses ocasions el Corale

Scaligero. Des de la temporada 1982-83 comparteix jun­tament amb Romana Gandolfi la responsabilitat del Cor

del Gran Teatre del Liceu, que l'any 1986 aconseguí un gran èxít en la seva primerasortida a l'estranger (II Corsaro a Nirnes).

------- --------------------------------------------------------

Ruggero Raimondi (Baix: Felip II)

Baix i italià, nascut a Bolonya, es va formar a Roma ambels mestres Pediconi i Piervenanzi. Després de llargs estu­

dis, el 1964 va guanyar el concurs de Spoleto, i debutàen aquesta ciutat en el paper de Colline de La bohème.A Roma cantà el paper de Giovanni Procida de I vesprisiciliani, i posteriorment va actuar en diversos teatres ita­lians. La seva carrera internacional va començar el 1970amb el seu debut en el paper de Silva, en l'Ernani delMetropolitan Opera House. La seva interpretació causàtan bona impressió que poc a poc es va anar convertinten una figura-mite del món de l'òpera, mitificació que es

va accentuar moltíssim quan fou triat per fer el paper deDon Giovanni en l'òpera d'aquest títol, de Mozart, filmada per Joseph Losey. Vaintervenir també en la Carmen de Francesca Rosi. Considerat una figura excepcionaldins de l'escàs nombre de grans baixos internacionals, ha enregistrat nombroses òpe­res senceres i alguns discs.Al Liceu és recordada especialment la seva presència en la inauguració de Temporada1986-87 en el paper de Don Quichotte, de l'òpera d'aquest títol, de Massenet.

Radoslaw Zukowski (Baix: Felip II)

Baix polonès, va estudiar al Conservatori Superior de Wro­claw, i va completar-hi els seus estudis amb un premi espe­cial pel nivell atès durant els seus anys d'estudiant. El1982va debutar a l'Òpera de Wroclaw i va cantar-hi durantcinc temporades.Entretant va guanyar quatre concursos vocals: el PremiAdam Didur, de Bytom, el Premi Txaikovski de Moscou,el Viñas de Barcelona i el concurs de Veus Verdianes, deBussetto. D'ençà d'aleshores va emprendre diverses giresper Europa, des de la Unió Soviètica fins a Lisboa, on

ha treballat durant quatre anys. D'ençà d'agost de 1987és també cantor solista del teatre Wielki, de Pozna'n.

S'ha distingit en papers amb forta personalitat, com el de Rocco, del Fidelia de Beet­hoven.

Margaret Price (Soprano: Elisabetta)

És una soprano que, com molts dels seus compatriotes,han seguit la tradició musical i de cant del País de Gal·les,tradició que cal no confondre amb l'anglesa i que ha donatveus espectaculars. Animada pel seu pare, ja des de moltjove començà els seus estudis musicals al Trinity Collegede Londres, on va aprendre cant, piano, harmonia, direc­ció orquestral i composició. Va guanyar durant l'èpocad'estudiant els premis Elisabeth Schumann, Ricordi i laMedalla d'Argent de la Worshipful Company of Musi­cians.Després d'alguns concerts a la seva Gal·les natal, va debutarel 1962 a la Welsh National Opera en el paper de Cheru­

bino, de Le nozze di Figaro, de Mozart. Un any més tard el cantà al Covent Gardende Londres per malaltia inesperada de Teresa Berganza. Aleshores començà la seva

carrera com a especialista en rols mozartians i va cantar als grans teatres de tot elmón: les Òperes de Viena, Munic, Hamburg, Milà, París, Londres i San Francisco,Nova York, etc. es van emocionar amb els seus dots lírics.Sota la batuta de Georg Solti va cantar el 1976 el seu primer paper verdià, el de Des­demona, de Otello. Després va cantar Aida (retransmesa per T.V. des de San Fran­

cisco), el paper d'Amelia del Ballo in maschera enregistrat en disc, etc. Aquell mateixany va cantar també el paper d'Isolde de l'òpera de Wagner, que va enregistrar en

discs sota la direcció de Carlos Kleiber.

Margaret Price no ha descurat gens la dedicació a un repertori de lieder i d'altra bandas'ha preparat un ampli repertori de títols operístics de totes les èpoques i estils. El1982 fou nomenada Kammersangerin de Baviera i el mateix any fou nomenada Coma­nadora de l'Imperi Britànic. La temporada següent va cantar a Zuric i a Hamburgla Giovanna d'Arco de Verdi. El 1985 debutà al Metropolitan Opera House de NovaYork en el paper de Desdèmona, de Otello i posteriorment va participar en una nova

producció de Casi fan tutte al Covent Garden i en la de Norma de l'Òpera de Munic,títol que més tard (1987) va cantar també al Covent Garden. Al Liceu la seva presèn­cia serà el debut d'aquesta cantant gal·lesa.

Maya Tomadze (Soprano: Elisabetta)

Nasqué a Tbilisi (Geòrgia, URSS) i va fer els estudis musi­cals al Conservatori de la seva ciutat natal. Realitzà pos­teriorment, durant dos anys, el seu aprenentatge al Tea­tre Bolshoi de Moscou. L'any 1986 guanyà el Primer GranPremi del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas,ofert per la Generalitat de Catalunya, i cantà en el con­

cert final al Liceu, on tingué un gran èxit de públic i decrítica. Posteriorment aquest Premi li va representar nom­

broses actuacions per Europa. Fou contractada al seu paíscom a primera soprano solista de l'òpera de Tbilisi. AlGran Teatre del Liceu l'any 1986-87 va interpretar Aidai el 1987-88 Suor Angelica.

Aquesta mezzo-soprano polonesa és natural de Gda'nski va estudiar al conservatori estatal polonès amb BàrbaraIglikovska. E11972 va guanyar el Primer Premi del Con­curs de Cant de Tolosa de Llenguadoc, i el 1973 el delConcurs de Cant d'Holanda. Va debutar a l'Òpera de laseva ciutat natal, a la temporada 1973-74, en el paper deCarmen. A causa de l'èxit obtingut, fou mezzo-sopranosolista de l'Òpera de Gda'nsk, on va cantar, entre altres

papers, el d' Azucena de II trovatore i el de Leonora de

Lafavorita. El seu debut operístic a l'estranger fou a Basi­lea a la temporada 1977-78 en una nova producció de Aida,en el paper d'Ammeris. El mateix any va presentar-se a

Viena en el paper d'Ulrica de Un ballo in maschera. Contractada com a solista, d'ales­hores ençà hi ha cantat molts altres papers de mezzo, entre els quals els d'Azucena

i Èboli.En aquest darrer paper es va presentar a Munic el 1979, i el mateix any a Hamburg,on va tenir un èxit personal destacadíssim al costat de Mirella Freni, Nicolai Ghiau-

\

Stefania Toczyska (Mezzo-soprano: Princesa d'Èboli)

rov i Piera Cappuccilli. Aquell mateix any també va obtenir un gran èxit com a Laura,en La Gioconda al costat de Renata Scotto i Luciano Pavarotti, a l'Òpera de San Fran­

cisco, on després va cantar el paper de Sara de Roberto Devereux al costat de Montser­rat Caballé.El1980 va enregistrar un Trovatore amb Katia Ricciarelli i Josep Carreras. L'any següent

- va debutar al Colón de Buenos Aires en Belshazzar (Handel) i després va cantar Car­men a París. El1981 figurà en el repartiment de la sensacional Aida de San Franciscoretransmesa televisivament a Europa, en el paper d' Amneris, al costat de Pavarottii Margaret Price. Després va cantar Maria Stuarda a Trieste i el 1983 es distingí en

II trovatore del Covent Garden de Londres amb Katia Ricciarelli i Josep Carreras.Aquell any canta també Maria Stuarda a Zuric i l'any següent L'italiana in Algeri,en una infreqüent incursió en el repertori còmic que va tenir molt d'èxit a Ginebra,en el cèlebre i discutit muntatge de Ken Russell. En anys recents ha incorporat l'Adal­

gisa de Norma i la Jane Seymour de Anna Balena, de Donizetti, als seus nombrosos

papers operístics. El març de 1986 va intervenir en el Boris Godunov de Madrid i l'estiudel mateix any va cantar altre cop Anna Balena al festival de Bregenz.Al Liceu el darrer cop que va cantar interpretà el paper de Venus, del Tannhiiuserde Wagner, al principi de la temporada 1987-88.

Maria Luisa Nave (Mezzo: Princesa d'Èboli)

Mezzo-soprano italiana. Nascuda a Pàdua, va iniciar elsseus estudis al conservatori Cesare Pollini.d'aquesta ciu­tat, i després obtingué el diploma de cant del BenedettoMarcello de Venècia, ciutat on es va diplomar en cant gre­

gorià amb els PP. Benedictins de San Giorgio, on va gua­nyar una beca. Després féu un curs de perfeccionamentamb la cèlebre mezzo Giulietta Simionato i va iniciar laseva carrera musical debutant al Teatro Nuava de Milà,on va guanyar el concurs «Voci Nuove» i va interpretarel paper de Fidalma de l'òpera II matrimonio segretto, deCimarosa. Des d'aleshores Maria Luisa Nave va iniciaruna brillant carrera que l'ha duta a la Scala de Milà, al

San Carlo de Nàpols i a la majoria dels teatres importants d'Itàlia, així com a les Òperesde Munic, Hamburg, Frankfurt, Zuric, París, Niça, Bordeus i al Teatro de la Zar­zuela de Madrid, així com al Liceu de Barcelona, on ha interpretat papers tan diver­sos com el de Romea, de I Capuleti ed i Montecchi, de Bellini, i el de Princesa deBouillon de Adriana Lecouvreur, de Cilèa, entre altres.

Luis Lima (Tenor: Don Carlo)

Aquest jove tenor nasqué a Córdoba (Argentina) però es

va traslladar molt aviat a Espanya on va fer-se el renom

de què avui gaudeix internacionalment. Els seus primersestudis musicals, els va fer amb Carlos Guichandut, a Bue­nos Aires, i amb Gina Cigna, a Roma. Va debutar al SanCarla de Lisboa en el paper de Pinkerton, de Madama

Butterfly i a la temporada 1975-76 va cantar ja a Barce­lona, Estrasburg, al Carnegie Hall de Nova York i a laSala Pleyel de París on va cantar, com a Barcelona,Gemma di Vergy, de Donizetti. Més tard es va distingira Graz (Àustria) en Don Carlo, a Zuric en La bohème,a Mainz en el Requiem de Verdi i a Barcelona (tempo-

rada 1976-77) en Medea, de Cherubini, que va cantar, com abans Gemma di Vergy,

en companyia de Montserrat Caballé. Aquell mateix any va debutar a la Scala de Milà

en Faust i a la New York City Opera amb La traviata. L'èxit assolit el va fer passar

al Metropolitan amb la mateixa òpera (1979) i a Washington, on va cantar el Duc

de Màntua de Rigoletto.També s'ha distingit a l'Òpera de París, a Los Angeles, al Covent Garden, on ha can­

tat Don Carlo, etc., i actualment és sol-licitadíssim per a papers de tenor líric, que

és exactament la qualitat de la veu que posseeix en grau extraordinàriament destacat.

La seva actuació anterior, al Gran Teatre del Liceu, tingué lloc en La bohème de la

temporada 1986-87.

Pedro Lavirgen (Tenor: Don Carlo)

Nascut a Bujalance (Córdova), va estudiar cant amb

Miguel Barrosa. El seu debut com a tenor solista tinguélloc al Teatro Fleta de Saragossa, en el paper de Jorge de

l'òpera Marina, de Emilio Arrieta; a causa de la indispo­sició del tenor que havia de cantar-la, es va veure projec­tat a fer aquest primer paper i va tenir un gran èxit. El

1961 s'incorporà a la companyia lírica «Amadeo Vives»,de José Tamayo i es va presentar a Madrid, ellS de desem­

bre de 1962, amb la sarsuela Doña Francisquita. Obtin­

gué el 1963, per aquest èxit extraordinari, el Premio Nacio­

nal de Interpretación Lírica i Medalla d'Or del Círculo de

Bellas Artes de Madrid. En l'enregistrament d'aquestamateixa sarsuela obtingué el Gran Premio Nacional del Disco.

El 1964 anà a Milà, decidit a passar-se al camp de l'òpera després d'uns estudis que

li van permetre debutar el 12 de setembre de 1964 al Teatro Bellas Artes de Mèxic

en l'Aida de Verdi, que va cantar amb Robert Merrill i Antonietta Stella. Aquest mateix

any, tres mesos exactes després, va debutar al Liceu de Barcelona amb Carmen de

Bizet. Era l'inici de dinou temporades consecutives de grans èxits al Liceu, on ha can­

tat des del Canio de Pagliacci fins al Manrico de II trovatore, amb una àmplia gamma

de papers veristes i verdians, tots resolts amb una professionalitat i qualitat vocal del

màxím nivell. El 1972 obtingué la Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu i fou dos

cops Premi de la Crítica de Barcelona al millor tenor, a les temporades 1968 i 1973.

A Mèxic obtingué la Medalla d'Or del Círculo Giuseppe Di Stefano, i posseeix també

distincions italianes i d'altres països.Recentment ha obtingut grans èxits amb el Don José de Carmen a Sabadell (1986)i amb la temporada passada dels Amigos de la Ópera Cántabra (ACAO) que repetiràen altres ciutats del país. Al Liceu va reaparèixer el darrer cop en II tabarra, el març

del 1982, i per això la seva reaparició és esperada pels seus múltiples entusiastes.

Renato Bruson (Baríton: Rodrigo di Posa)

Baríton italià, nascut a Pàdua. Va debutar a Spoleto l'any1961 en el paper del Conte di Luna, de Il trovatore. L'anysegüent intervingué en I Puritani, a Roma, i va dedicar-setambé a concerts i recitals i a ampliar estudis. Finalmentel 1968, després d'una Lucia di Lammermoor on tinguéun èxit especia!ment brillant, a! Metropolitan Opera House,de Nova York, va decidir dedicar-se definitivament a

l'òpera com a professional. E11972 va debutar a la Scalade Milà amb Linda di Chamounix i el1975 ho féu a! CoventGarden amb Un ballo in maschera, de Verdi i poc desprésa Viena en La forza del des/ina.Durant els anys immediatament anteriors havia actuat

sovint al Liceu en papers secundaris, però d'aleshores ençà es convertí en una figuradel món operístic internacional. Aconseguí grans èxits al Covent Garden de Londresen el paper de Macbeth, de l'òpera de Verdi. Ha participat en diverses pel-lícules, comDon Carlos, Macbeth, Falstaff, Cavalleria Rusticana i Rigoletto i ha realitzat d'ençàdel 1975, una gran quantitat d'enregistraments discogràfics que li han valgut diversospremis, com el Grammy, un de l'Acadèmia Japonesa, i l'Orfeu d'Or de l'AcadèmiaInternacional del disc líric, pel seu enregistrament de Falstaff, el 1982.Al Li,ceu les seves actuacions recents i memorables són les del paper de Don Giovanni,en l'opera de Mozart, i en el de Yago, de YOtello verdià.

Wolfgang Brendel (Baríton: Rodrigo di Posa)

Féu els estudis preliminars de música al Conservatori deWiesbaden. L'any 1968 guanyà el Primer Premi de l'Escolade Música i del Conservatori de Mannheim. El1971 obtéel seu primer contracte. Des del 1971 forma part de laBayerische Staatsoper de Munic, des d'on el contractaren

per cantar al Metropolitan Opera Les noces de Figaro, itambé com a artista invitat el demanaren a Viena, Ham­burg, Òpera de Berlín i Edimburg.El 1976 fou nomenat Kamrnersànger i d'aleshores ençàla seva carrera ha estat realment brillant amb concerts alFestiva! de Sta. Cecília i actuacions a San Francisco, Zuric,Holland Festiva! d' Àmsterdam i figura sovint a!s reparti­

ments del Festival de Bayreuth. El juny de 1983 va cantar el paper de Wolfram, deTannhduser, al Liceu.També ha enregistrat i gravat diverses produccions.

Nascut a Bilbao, va estudiar a! conservatori d'aquella ciutatsota la direcció de Consuelo Azcoaga i obtingué les millorsqualificacions. Es formà amb Gabriel Bacquier i realitzàcursos amb Ettore Campogalliani, Paul Schilhawsky i JeanDarnel, i ha rebut consells d'Alfredo Kraus. Es va distin­

gir en el Concurs Internacional de Tolosa de Llenguadoci en el de Marsella, i va obtenir el Segon Premi en el Con­curs Viñas de Barcelona, així com el premi «PlácidoDomingo» al millor cantant espanyol.A Bilbao ha cantat el Guglielmo del Casi fan tutte, deMozart, el Sharpless, de Madama Butterfly, etc. així com

el Requiem de Fauré a Las Pa!mas. Ha intervingut en estre­

nes com Mañana de primavera, de Rafael Castro. Ha participat al Festival Interna­

cional de Loyola, amb .un recital dedicat a l'obra de cambra d'Usandizaga.

Fernando Belaza (Baríton: Rodrigo de Posa)

Aquest cantant alemany nasqué a Frankfurt, on realitzàestudis musicals amb Franz Fehringer. El1967 aconseguípremis a!s concursos Schubert de Viena i de l'Òpera deBerlín. Va debutar professionalment a Gelsenkirchen i méstard passà a formar part de l'equip estable de l'Òpera de

Colònia. El 1973 el va contractar la Staatsoper d'Ham­

burg; més tard va passar a la Deutsche Oper de Berlín.Poc després intervingué en l'enregistrament discogràfic deDoktor und Apotheker, de Carl Ditters von Dittersdorfi ha enregistrat altres peces de música vocal. Intèrpret delied i d'òpera, ha actuat a diversos països d'Europa. La

temporada passada, 1987-88, es va distingir en el paperde Hermann, el Landgrave, a l'òpera Tannhauser, de Wagner, i uns mesos més tard,en el de Daland, de L'holandès errant, òpera que va tancar la temporada.

Harald Stamm (Baix: El Gran Inquisidor)

MO KA NUEVO COLOR DE MODA

MEDIAS

o­co

coco

ozcc:w

5>z

o'Z

§

®Contenido argumental

Nota: La versión original de Don Carla era en francés y tenía cincoactos. En el estreno en Italia de la obra se tradujo la óperaal italiano. En su primer acto, Don Carlos (así, en la versiónfrancesa) llegaba a Fontainebleau para ver si le agradaba laprincesa Elisabeth que un tratado de paz le asignaba como

esposa. Se encontraban por azar en una cacería y se enamo­

raban profundamente. Pero el padre de Don Carlo, Felipe IIde España, decidía finalmente ser él quien se casara con Eli­sabeth. La noticia dejaba a ambos enamorados abocados a

una separación irrevocable. Cuando Verdi acortó la ópera, eli­minó todo el primer acto excepto el aria de Don Carlo «lola vidi», incluida al principio de lo que era el segundo acto

y ahora es el primero. La obra fue nuevamente traducida alitaliano (versión de 1884).

Acto I Resumen breve: En el claustro del monasterio de Yuste unos

monjes ponderan cuán efímero fue el poder de Carlos V.Un monje misterioso se distingue del grupo. Don Carlo no

se da cuenta al entrar, dolido por el amor perdido. Entrasu amigo Rodrigo de Posa y él confiesa su desespero.Rodrigo lo anima y le propone para olvidar ese amor lucharpor Flandes, que sufre la opresión española. Ambos ami­gos se juran amistad, pero cuando pasan el rey y la reinaDon Carlo no puede reprimir su dolor.Fuera del monasterio, las damas se entretienen con la can­

ción amorosa de la princesa de Éboli, dama intrigante.Rodrigo de Posa la distrae para que la reina pueda entre­

vistarse con Don Carlo sin testigos. pero Felipe II descubreque la reina estaba sola y despide a una condesa que teníaque haberse hallado de guardia. La expulsión supone un

insulto a la reina, pero ésta se limita a consolar a la dama

expulsada. Cuando todos se van, el rey se confía inespera­damente a Rodrigo de Posa y le ruega que sea su hombrede confianza. Éste acepta, pues esto facilitará su labor.

Al levantarse el telón vemos a un grupo de monjes, en el claustrodel monasterio de Yuste (el texto de Ia ópera, con característica igno­rancia de las cosas españolas, dice «de San Giusto»). Los monjesponderan cómo del poder del emperador Carlos V no queda ya sinoun montoncito de polvo. Un fraile se distingue del grupo por sus

frases en solitario y su aspecto misterioso. Mientras se retiran losmonjes entra Carlo, pálido y agitado: piensa obsesivamente en su

perdido amor y, además, tiene que ver a su amada convertida en

su madrastra. (Aquí canta el aria «lo la vidi», con un atractivo acom­

pañamiento de clarinete).Entra Don Rodrigo, marqués de Posa y amigo de Don Carlo, queviene a recabar su ayuda para salvar al pueblo flamenco de la opre­sión que sobre él ejercen la monarquía española y la Inquisición. DonCarlo lo interrumpe para narrarle su drama amoroso. Don Rodrigotrata de orientar al príncipe hacia la empresa política como modode vencer el dolor del amor frustrado, y lo anima a juramentarsecon él (dúo de la amistad «Dio, che nell'alma infondere»). Pasanel rey Felipe II y Elisabetta yeso renueva el dolor de Don Carlo,pero Don Rodrigo lo anima a repetir el juramento.

Cuadro II. Las damas de la corte esperan a la reina (pues sólo ellapuede entrar en el monasterio) y escuchan la canción que canta laprincesa de Éboli, dama intrigante de la corte, con el acompaña­miento del paje Tebaldo (canción «Nel giardin del bello saracin oste-

110», uno de los pocos intentos de Verdi de dotar a esta ópera de«color local»).Llega la reina y Don Rodrigo la saluda, entregándole a escondidasuna nota de Don Carlo en la que solicita ser recibido por ella. Entretanto, Don Rodrigo distrae a la princesa de Éboli con conversacióngalante. Viendo a la reina indecisa, Don Rodrigo le elogia a DonCarlo (cCarlo ch'è sol il nostro amore», romanza) mientras la prin­cesa de Éboli se pregunta si el joven príncipe estará enamorado deella. Rodrigo se la lleva para que la reina permanezca y pueda verse

con Don Carlo. Ella lo llama «hijo», pero el príncipe no lo resiste:aquí se inicia un extenso dúo entre ambos, pero Elisabetta, viendoel cariz que adquiere la actitud de Don Carlo, acaba rechazándoloviolentamente. Pocos instantes después llega Felipe II, con variosnobles, entre los que están Don Rodrigo y la princesa de Éboli.Viendo a la reina sola, el rey se indigna y expulsa a la condesa deArenberg que por haber estado de guardia no debía haber dejadoa la reina sin compañía. La expulsión supone un insulto a la digni­dad de la reina, pero ella no se rebela y se limita a agradecer a ladama expulsada sus servicios y asegurarle que en la corte de Franciatendrá siempre un hogar (aria de Elisabetta «Non pianger, mia com­

pagna»). La reina se va, seguida de todas las damas; el rey se quedacon Don Rodrigo y le pregunta qué puede hacer por él: Rodrigo sor­

prende al rey al contestar que no quiere nada. Pero aprovecha paraexponerle la grave situación de Flandes. La exposición de Rodrigoderiva hacia un dúo con el rey, que intenta defender su actitud polí­tica afirmando que en los países que él gobierna hay paz. Rodrigoestalla: esa paz es la de los sepulcros, generada por el terror. El reyno se ofende y comprendiendo que Don Rodrigo es íntegro, le ofreceser su confidente. El marqués acepta, convencido de que la inespe-

rada confianza del rey favorecerá sus planes. Finalmente el rey lapreviene contra el Gran Inquisidor.

Acto II Resumen breve: De noche, en los jardines de la reina. DonCarlo acude por una nota amorosa recibida, según ima­gina, de la reina. En realidad la ha mandado la princesade Éboli, que se presenta y al observar la reacción del prín­cipe, descubre el amor entre éste y la reina. Llega Don

Rodrigo, que quiere matar a la princesa de Éboli para queno lo delate, pero Don Carlo se opone. Cuando la de Ébolise va, Rodrigo le dice a Don Carlo que debe traspasarlelos papeles comprometedores que tenga. El príncipe obe­dece, confiando en el amigo.El cuadro siguiente nos muestra una plaza de Madriddurante un «auto de fe». Unos monjes conducen a los here­

jes a la hoguera. Aparecen el rey y la reina con el clero:de pronto Don Carlo se adelanta con un grupo de noblesflamencos que reclaman justicia. El rey se irrita y DonCarlo lo amenaza con la espada. El rey reclama auxilio yante la sorpresa de todos, Don Rodrigo le quita la espadaal príncipe y el rey, en agradecimiento, lo nombra duquede Posa. Entre tanto, Don Carlo es conducido a la prisióny la ceremonia continúa. Pero una voz celestial asegura a

los condenados que el cielo acogerá a sus almas atribuladas.

Después de un atractivo preludio orquestal, vemos en escena los jar­dines de la reina. Es de noche. Aparece Don Carlo, leyendo una nota

que lo cita en aquel lugar y que él supone que es de la reina. Perola ha enviado la princesa de Éboli, que imagina que el príncipe ladesea y también acude. En la oscuridad, Don Carlo la toma al prin­cipio por la reina y empieza con ella un dúo (e.Sei tu, sei tu bell' ado­rata»). Al principio, la de Éboli cree que el príncipe es sincero, peroluego descubre el equívoco y aunque el príncipe trata de disimular,la princesa tiene ya un dato importante que le dará mucho poderen la corte. Entra Don Rodrigo y ahora la escena se transforma en

trío. Don Rodrigo quiere matar a la princesa, pero Don Carlo se

opone. La de Éboli huye y Don Rodrigo, viendo la situación ame­

nazadora, urge a Don Carlo que le confíe los papeles compromete­dores que tenga. Don Carlo vacila, pues el marqués es ahora confi­dente del rey. Pero Don Rodrigo lo tranquiliza y el príncipe se poneen sus manos.

Cuadro II. Ante la iglesia de Nuestra Señora de Atocha, en Madrid,se prepara un «auto de fe». El pueblo contempla los preparativos(coro «Spuntato ecco è il di»). Luego, el coro de monjes emprende

una melodía siniestra, alusiva a la muerte inminente de los herejes.Finalmente aparece la comitiva real, mientras una banda, toca una

de las inefables y populares melodías que Verdi colocaba de vez en

cuando en estos casos, y que acaba adquiriendo un tono de marcha.Un Heraldo anuncia al rey, que sale de la iglesia con la reina. Ante

ambos se presenta de pronto Don Carlo interrumpiendo el acto para

presentar al rey a un grupo de seis diputados flamencos quienes, con

respeto, formulan una protesta ante el monarca (<<Sire, sire, no, l'ora

estrema»), que inicia el espectacular concertante que ocupa un amplioespacio de esta escena. Don Carlo exige al rey que le dé la corona

de Flandes y Brabante, y como el rey responde agriamente, el prín­cipe desenvaina la espada y amenaza a su padre. El rey exige que

alguien desarme al príncipe y Don Rodrigo, ante la sorpresa de todos,le quita la espada. Felipe II lo premia nombrándolo allí mismo duquede Posa y Don Carlo, atónito, es conducido a la cárcel. La ceremo­

nia prosigue, pero una voz celestial promete la salvación a los con­

denados que van a la hoguera.

Acto III Resumen breve: El rey reflexiona sobre su fracaso como

padre y esposo. El Gran Inquisidor se presenta y le exigemano más dura con los disidentes, exigiéndole, además,la vida de Rodrigo de Posa. Luego entra la reina, quereclama justicia porque le han robado el joyero. El pro­

pio rey se lo muestra: en él se halla el retrato de Don Carlo,y el rey la acusa de adulterio. La reina, mortalmente ofen­

dida, se desmaya y Felipe II, arrepentido, pide ayuda.Entran Don Rodrigo y la princesa de Éboli. Cuando lareina se recupera, la de Éboli, compungida, le confiesael robo del joyero y las relaciones amorosas que sostienecon el rey. Glacialmente, la reina le ordena que abandonela corte. La de Éboli, arrepentida, decide redimirse ayu­dando a Don Carlo a escapar de la prisión.Vemos ahora la celda de Don Carlo. Don Rodrigo acudea advertirle que él se ha auto-acusado con los documen­tos para que Carlo, libre, pueda huir a Flandes (con la

ayuda de la reina). Mientras lo explica, dos sicarios de la

Inquisición lo matan y Rodrigo muere en brazos de Don

Carlo. Llegan ahora el rey y el Inquisidor: el pueblo, agi­tado por la reina, reclama que se demuestre que Carlovive. El Gran Inquisidor se impone y el tumulto se calma,pero en la confusión, la princesa de Éboli ayuda a Don

Carlo a huir.

Es de madrugada. El rey ha pasado la noche en vela, trabajandoy meditando sobre su fracaso como padre y como esposo (recitativo

Major de Sarrià, 57Tel. 20307 14

PI. de Sarrià, 9 i 10Tel. 2030473

08017 Barcelona

y aria «Ella giammai m'amò» ... «Dormirò sol»). El conde de Lerma

anuncia la llegada del Gran Inquisidor, un fraile de 90 años y ciego,pero que rige con mano de hierro los asuntos eclesiásticos y que viene

a exigir del rey una actitud más dura contra la herejía. La interven­

ción del Gran Inquisidor no es exactamente una aria (ecAllor son io

che a voi parlerò»), pero es un número destacado, que enlaza con

el dúo que interpreta con el rey, Finalmente el Gran Inquisidor exigeque el rey renuncie a su confidente, Rodrigo de Posa. El rey quiereprotestar, pero se halla impotente.Cuando el Gran Inquisidor se ha ido, entra la reina reclamando jus­ticia porque le han robado el joyero. Con gran sorpresa por su parte,el rey pone sobre su mesa el joyero, y le exige que lo abra. La reina

se niega y Felipe II lo abre y extrae de él el retrato de Don Carlo.

La reina rechaza furiosa la imputación de adulterio: el retrato está.

allí porque Don Carlo fue su prometido antes que el rey. La indig­nación causa el desmayo de la reina, y Felipe II tiene que pedir soco­

rro. Entran Don Rodrigo y la princesa de Éboli. Ésta se horroriza

ante el resultado de su denuncia: entre tanto, el rey se arrepiente de

sus palabras y Don Rodrigo, en un aparte, decide que es hora de

actuar. Finalmente, el rey y Don Rodrigo se van y la princesa de

Éboli, arrepentida, le confiesa a la reina que ella misma entregó el

joyero al rey para denunciarla y que, además, es la amante del rey.

Mortalmente ofendida, la reina le ordena glacialmente que abandone

la corte al día siguiente. Cuando se queda sola, la princesa se deses­

pera por el mal causado a la reina (aria «Oh don fatale»), pero se

anima al pensar que le queda un día para realizar una buena acción:

liberar a Don Carlo de la cárcel.

Cuadro II. En la cárcel, vemos a Don Carlo en su celda. Recibe

la visita de Don Rodrigo: éste le explica que ha atraído sobre éllas

sospechas del rey merced a los documentos de la conspiración fla­

menca. Así Don Carlo será puesto en libertad y podrá acudir a Flan­

des para salvar el país de la opresión (aria «Per me giunto è il di

supremo»). Mientras hablan, unos sicarios de la Inquisición hieren

a Don Rodrigo, que muere en brazos del príncipe, a quien recomienda

que salve a Flandes por encima de todo, lo que logrará con la ayudade la reina.Entre tanto (esto no se dice en la ópera, pero sí en la obra teatral)la reina ha promovido un alboroto popular: la gente quiere saber

si el príncipe sigue vivo y el rey y el Gran Inquisidor que llegan a la

cárcel tienen que imponerse para evitar un motín. Aprovechando la

confusión, la princesa de Éboli, disfrazada, ayuda a Don Carlo a huir.

Acto IV Resumen breve: Es de noche, en el monasterio de Yuste.

La reina espera mientras los monjes rezan. Llega Don

Carlo: su reencuentro con su antigua amada ya no es

voluptuoso: ambos han sublimado sus sentimientos en

beneficio de los oprimidos de Flandes y se despiden hastala otra vida. En este momento llegan Felipe II y el GranInquisidor, con hombres armados, para prender a DonCarlo. Pero el monje misterioso del primer acto se apo­dera del príncipe y se lo lleva. Por la voz, los presenteslo reconocen: es el espíritu del emperador Carlos V, queha salvado a su nieto.

El último acto de la ópera nos devuelve al monasterio de Yuste yla música del preludio nos recuerda el canto de los monjes al princi­pio de la ópera. Entra Elisabetta, que invoca al emperador yacenteen la tumba cercana, y que reposa de las tensiones del mundo (aria«Tu che le vanità»). Luego recuerda su amor por Carlo en Fontai­nebleau (momento en que la orquesta alude a temas que figuran en

el acto suprimido). La reina sabe que Carlo tiene una misión en Flan­des, y aguarda su llegada. Don Carlo no tarda en comparecer, infla­mado por su deseo de ir a salvar a los oprimidos y de erigir un mau­

soleo en honor de Rodrigo de Posa (dúo «Un detto, un sol»). DonCarlo y Elisabetta ya han sublimado su amor y no ceden a los impul­sos sensuales: se despiden hasta la eternidad, y Don Carlo se decidea partir cuando entran en escena el Gran Inquisidor y Felipe II, acom­

pañados de hombres armados para prender al príncipe.Don Carlo retrocede hacia la tumba de Carlos V y de pronto el monjemisterioso del primer acto aparece y se lo lleva hacia el mausoleo.Todos los presentes reconocen en las facciones del monje al viejoemperador, y el Gran Inquisidor identifica su voz. Todos quedaninmovilizados por el terror mientras cae el telón.

Paseo de Gracia, 92 (La Pedrera) - BARCELONA

Perfer un tast

no cal perdrel'estil

Rambla dels Estudis,115

Per menjar bé, bo i ràpid.

®Seis personajes que encontraron autor

Don Carla (tenor). Es considerado el protagonista del drama, toda

vez que la ópera lleva su nombre como título. El papel correspondea un tenor lírico, que tiene amplias oportunidades para lucirse dra­

máticamente, pero tiene sólo un aria, al principio de la ópera: «lo

la vidi». Sus restantes intervenciones son dúos o números de con­

junto. Teniendo en cuenta que aquí tratamos la versión en cuatro

actos, sus dúos son: con Elisabetta (acto I y acto IV), con Rodrigo(acto I), con la princesa de Éboli (acto II; luego se convierte en trío)y, además, un breve dueto con Rodrigo en el acto II, cuando le

entrega los documentos. El límite agudo de su voz se sitúa en

el si-�.

Elisabetta (soprano). Papel para soprano lírico-spinto. Individual­

mente tiene dos arias: la que sirve para despedir a su dama de com­

pañía (<<Non pianger, mia compagna») y la del último acto (<<Tu che

le vanità»). Son importantes sus dúos con Don Carlo, en los mis­

mos actos que sus arias citadas, y su escena con Felipe II, que desem­

boca en el cuarteto del acto III, después del que hay una escena muy

intensa, virtualmente hablada, con la princesa de Éboli (<<Rendetenila croce»). La tesitura del papel es bastante elevada y requiere llegaral si¿

Rodrigo de Posa (barítono). En cierto modo es el personaje central

de la obra, ya que es quien mueve el hilo de la trama argumental.Tiene escenas con todos los personajes importantes excepto el Gran

Inquisidor: ya de entrada con el atractivo dúo con Don Carlo, donde

oímos el tema de la amistad, que se repetirá como leitmotiv en la

obra. Luego dialoga con Elisabetta y la princesa de Éboli y formula

un cálido elogio de Don Carlo ante la reina con su romanza «Carlo

ch'è sol il nostro amore»; tiene luego otra aria en presencia de FelipeII y una escena vigorosa con éste. En el segundo acto tiene un trío

con Don Carlo y la de Éboli y un breve dueto con Don Carlo; inter­

viene en los concertantes que siguen y finalmente se despide patéti­camente de Don Carlos en la escena de la cárcel (o.Per me giunto»);su muerte acaba con el leitmotiv que ha presidido la amistad.

Felipe II (bajo). Personaje muy importante por su posición de poderen la obra, y por su significación política (aunque en la ópera se dé

preeminencia al aspecto amoroso de la trama). El papel requiere no

sólo una voz de bajo poderosa y a la vez flexible, sino una presenciaescénica adecuada que dé credibilidad al personaje. Éste tiene dos

escenas de gran peso en la ópera: su dúo con Rodrigo de Posa, al

final del primer acto, y el gran recitativo y aria (<<Ella giammai

m'amo» ... «Dormirò sol»), considerados uno de los hitos del reper­torio operístico para bajo. El rey también interviene en escenas deconjunto de una fuerza considerable, como la del auto de fe, la escenacon el Gran Inquisidor y el cuarteto con la reina, Posa y la Princesade Éboli. Las apariciones posteriores del rey son sólo episódicas.

La princesa de Éboli (mezzo-soprano). Personaje que debe su impor­tancia más a la ópera que a la obra teatral de Schiller, pues Verdile dio un relieve especial, creando una presentación expresa para ellaen la canción morisca que le hizo interpretar en el primer acto. Estepersonaje verdiano vive pendiente de Don Carlo -está enamoradade él- y por eso Don Rodrigo tiene que distraerla mientras el prín­cipe se entrevista con Elisabetta. Luego, su intervención provoca elencuentro con Don Carlo en el jardín de la reina; su dúo con DonCarlo es largo y tempestuoso, y en la ópera es el desengaño amo­roso el que la lleva a intrigar contra la reina, aunque luego expresapor ella una admiración que estalla en «O don fatale», el punto cul­minante de este papel, que requiere una voz de mezzo con una ampliatesitura y una potencia notable: debe alcanzar el do-�. Su interven­ción en el acto III pasa normalmente desapercibida, incluso comoescena.

El gran Inquisidor (bajo). Papel secundario, pero que adquiere unaestatura considerable en la escena con Felipe II. Su presencia per­mite matizar a la figura del rey, presentando a otro personaje más«a la derecha» aún, que él, en sus planteamientos políticos, y másimplacable. Su intervención en solitario, ante el rey (ecAllor son'io» ...

«Nell'ispano suol») no es exactamente una aria, pero es un pasajevigoroso y sólo un bajo de calidad puede hacerle justicia.

Roger Alier

IBERIA, vola a les capitals de l'Òpera:

LONDRES Covent Garden

HAMBURG Staatsoper

MILÀ La Scala

MUNIC Staatsoper

PARÍS Opêra

ROMA Teatro dell'Opera

VIENA Staatsoper

LOS ANGELES Music Center

CHICAGO Lyric Opera

NOVA YORK Metropolitan

BUENOS AIRES Teatro Colón

ES1OCOLM Pa Operan

oo. i moltes més

INFORIBERIA, Tel. 3013993

LAS OPERAS DE LA TEMPORADAEN GRABACIONES

• l@hi4iVERDI: DON CARLODomingo/RicciarellilR. RaimondiValentini, Terrani/Nucci/GhiaurovC. y O. Scala Milán/Abbado (en francès)D.G. 4 CD/5 LP/3 MC 415361-2/1/4 Digital

Bergonzi/TebaldilG h iaurovB u m bryIF isc h er- D iesk BuITalvelaC. y O. Covent Garden/Solti (en italiano)Decca 3 CD 421114-2

DONIZETTI: LUCIA DI LAMMERMOORSutherland/Pavarotti/Milnes/GhiaurovC. y O. Covent Garden/BonyngeDecca 3 CD 410139-2/3 LP 6799136/2 MC 8-90093

Caballé/Carreras/Sardinero/RameyC. y O. New Philharmonia/López CobasPhilips 3 LP 6769005

WAGNER: PARSIFAL

Hotrnann/Vejzovic/Mott/van DamC. y O. F. Berlín/KarajanD.G. 4 CD 413347-2/5 LP 2741002 Digital

Hofmann/W. Meier/Satin/EstesC. y O. Festival Bayreuth/LevinePhilips 4 CD/5 LP 420842-2/1 Digital

Ka Ilo/Ludwi g/F ri ck/F ischer-D iesk a u

C. y O. F. Viena/SoltiDecca 4 CD 417143-2

R. STRAUSS: SALOMENilsson/Wachter/Stolze/Hoffman/KmenttO. F. Viena/Solti e Decca 2 CD 414414-2

R. STRAUSS: ARABELLA

Kanawa/Grundheber/Fontana/Dernesch/SeiffertC. y O. Covent Garden/TateDecca 3 CD/3 LP/3 MC 417623-2/1/4 Digital

WAGNER: TRISTAN E ISOLDAHofmann/Behrens/Minton/Sotin/WeiklC. y O. S. Radio Baviera/BernsteinPhilips 5 CD 410447-2 Digital

Windgassen/Nilsson/Ludwig/Talvela/WachterC. y O. Festival Bayreuth/BbhmD.G. 3 CD 419889-2

Ko Ilo/M. Price/Fassbaender/M oil/F. -O ieskauC. y O. Estatal Dresde/C. KleiberD.G. 4 CD 413315-2/5 LP 2741006 Digital

WAGNER: LOS MAESTROS CANTORESFischer-Dieskau/Oomingo/Ligendza/LudwigC. y O. Opera Alemana Berlín/JochumD.G. 4 CD 415278-2/5 LP 2740149

VERDI: REQUIEMRice iarel I i/Verrett/Dom i ngo/G h iau rov

C. y O. Scala Milán/AbbadoD.G. 2CD 411618-2/2LP 2707120/2 MC3370032

Freni/Ludwig/Cossutta/GhiaurovC. y O. F. Berlin/KarajanD.G. 2 CD/2 LP 413215-2/1

Tomowa-Sintow/Baltsa/Carreras/Van DamC. y O. F. Viena/KarajanD.G. 2 CD/2 LP/2 MC 415091-2/1/4 Digital

Sutherland/Horne/Pavarotti/TalvelaC. y O. F. Viena/SoltiDecca 2 CD 411944-2/2 LP 6799117/2 MC 8-90092

SAINT-SAENS: SANSON y DALILA

Domingo/Obraztsova/Bruson/LloydC. y O. de Paris/BarenboimD.G. 3 LP 413297-1

PolyGram Ibérica, S a

Don Carlo

La version représentée à cette occasion au Liceu est celle en quatreactes, en italien, réalisée par Verdi et Antonio Ghislanzoni, en 1884.

Acte I. Un moine mystérieux prie au pied du tombeau de l'empé­reur Charles V. L'infant Don Carlos prie désespéré, car son père Phi­

lippe II vient d'épouser Élisabeth de Valois dont Carlos s'était éprisdans la scène de Fontainebleau (coupée dans cette version). Survient

Rodrigo, marquis de Posa, lequel incite l'Infant à oublier son amour

impossible et se dévouer au peuple flamand afin de le sauver de

l'implacable domination espagnole sous Philippe II.

Les dames de la cour s'amusent à entendre chanter la princessed'Éboli, femme intrigante qui s'est éprise de Don Carlos. Rodrigos'efforce à la distraire afin que Don Carlos puisse parler avec Élisa­beth, la reine. Celle-ci repousse l'amour du prince; sa dignité de reinene lui permet que d'être fidèle à son époux, Philippe II. Pourtant,celui-ci surveille la reine sans arrêt et il chasse sur-le-champ la comtesse

d' Arenberg qui a laissé la reine seule. Élisabeth ne se plaint del'offense reçue mais s'efforce de consoler la comtesse. Lorsque tous

sont partis, le roi reste sur la scène avec Posa et lui demande de deve­nir son confident, car il reconnait en lui un sujet fidèle. Posa acceptecar il imagine que ceci peut favoriser ses plans.

Acte II. Don Carlos a reçu un billet et se rend la nuit suivante aux

jardins de la reine. Survient la princesse d'Èboli, qu'il prend pour

la reine, lui faisant d'imprudentes déclarations d'amour. La prin­cesse, comprenant que c'est la reine que Don Carlos attendait, éclate

en invectives. Survient Rodrigo, qui voudrait tuer la princesse, mais

Don Carlos l'en empêche. La princesse s'éloigne, décidée à la ven­

geance. Rodrigo demande à Don Carlos de lui livrer les documents

compromettants concernant la Flandre, et le prince les rend mani­

festant sa confiance à l'égard de son ami, bien qu'il soit le confident

du roi.Un auto-da-fé se prépare; les moines conduisent les condamnés au

supplice. Lorsque le roi et la reine arrivent, Don Carlos se présenteà la tête de six délégués flamands et exige la couronne de la Flandre.

Le roi s'indigne mais lorsque Don Carlos tire son épée contre lui c'est

Rodrigo le seul ayant le courage de le désarmer, à la grande surprisede Don Carlos qui imagine que son ami l'a trahi. Tandis que Don

Carlos est conduit en prison, l'auto-da-fé reprend mais une voix

céleste console les condamnés.

Acte III. Le roi médite dans ses appartements sur le manque

d'amour de la reine et de son fils à son égard. Le Grand Inquisiteur

est annoncé et lorsqu'il arrive il entame une discussion avec Ie roidans laquelle il exige une fermeté implacable dans la lutte contre lesennemis de l'église, parmi lesquels il compte aussi Rodrigo, dont ilexige la vie. Le roi reçoit ensuite la visite de la reine qui se plaintdu vol de son coffret à bijoux. Le roi l'ouvre devant elle et en tireun portrait de Don Carlos. Élisabeth se décIare innocente: Don Car­los lui avait remis ce portrait avant qu'elle fut destinée à Philippecomme épouse. Outragée par les soupçons du roi, elle s'évanouit.Le roi demande au secours et arrivent Rodrigo et la princesse d'Éboli.Restée seule avec la reine, la princesse avoue avoir volé le coffretet d'avoir été la maí'tresse du roi. La reine lui ordonne de quitter lacour et la princesse décide de se rédimer en aidant Don Carlos às'enfuir de la prison avant de s'enfermer dans un couvent.

Rodrigo vient informer Don Carlos qu'il a détourné les soupçonsde l'Inquisition sur lui, à l'aide des documents compromettants, afinque le prince, resté libre, puisse aller aider la Flandre. Mais un coupde feu abat Rodrigo qui tombe dans les bras de son ami. L'Inquisi­tion a eu raison de son ennemi.Le roi et le Grand Inquisiteur se rendent en prison car la populacedemande une preuve que Ie prince n'a pas été meurtri. Dans la con­

fusion, la princesse d'éboli réussit à faire échapper le prince.

Acte IV. À Yuste, près du tombeau de Charles V, la reine attendDon Carlos qui arrive. Leur amour n'étant plus possible dans ce

monde, ils se quittent pour toujours, mais lorsque Carlos veut partirpour la Flandre surviennent Ie roi et Ie Grand Inquisiteur pour l'arrê­ter. Soundain, Ie moine mystérieux du premier acte reparaït sous lestraits de l'empéreur Charles V et entraí'ne le prince vers la pénombredu cIoí'tre, l'enlévant aux gardes du roi.

®Don Carlo

This opera will be performed in the four-act Italian version arrangedin 1884 by the composer himself and Antonio Ghislanzoni for LaScala, Milan.

Act J. A strange monk is seen praying at the tomb of EmperorCharles V, in the monastery of Yuste. Don Carlo, heir to the Spanishthrone, is also praying for comfort after his prospective bride, Elisa­betta (Elisabeth de Valois) was married to this father, King PhilipII, for reasons of state. Rodrigo, Marquis of Posa, arrives both tocomfort Don Carlo and to convince him he still has a reason to livefor: helping the oppressed Flemish people to overthrow the Spanishtiranny. Rodrigo helps Don Carlo to meet Elisabetta. She flatlyrefuses to regard Don Carlo as her lover, much as she esteems him.The King barely misses Elisabetta and Carlo's farewell, but he noticesthe Queen has been left alone and immediately discharges thelady-in-waiting whom he deems to be responsible for that. The Queen,deeply hurt, lovingly bids her friend a tender farewell. When all haveleft, the King unexpectedly asks Rodrigo to become his confidant.Rodrigo accepts, since this may foster his political plans.

Act JI. The Princess Eboli, passionately in love with Don Carlo,summons him at night in the Queen's gardens. Don Carlo, purpor­ting her to be the Queen in the darkness, pours out his love to her.The Princess is suddenly aware of his mistake and swears revenge.Rodrigo, arriving in time to hear her threats, tries to stab her, butDon Carlo prevents him from doing so. The next morning, an

auto-da-fe is held during which Don Carlos openly demands his fatherin presence of the whole court to grant him the crown of Flanders.Philip refuses his son's request in great anger. Unexpectedly, Rodrigohelps the King and disarms Don Carlo, who is thrown into prison.

Act III. After a sleepless night, Philip II sadly realizes he has never

won his wife's love or his son's affection. A 90 year old monk, theGrand Inquisitor calls on him to demand Rodrigo's life and to urgethe King to strengthen his measures against the enemies of theChurch.When the Inquisitor leaves, the Queen arrives, claiming her jewel­box has been stolen. To her astonishment, the King himself producesthe box and opens it without her consent. A portrait of Don Carlois found in it, and the King rails at Elisabeth for her supposed unfaith­fulness. She adamantly refuses to accept such an insult and faints.Rodrigo and the Princess Eboli come in to help. Later on, the Prin­cess confesses to the Queen it was all an intringue of hers and that

¡::¿¡c:.5OE-<p::� � <{

00z

�S::cñ ..." o

®�..J

� '"w

Zp:: A... u

¡::¿¡E-< o a:

OU o � <{

P:::3 1..0 al

C'iO¡::¿¡ lb e

'<t she is the King's mistress. Elisabetta orders her drily to leave the court

*0(.O

..,¡<CX) the following day. The Princess decides to use her remaining time

OZN N

O""" < LO to free Don Carlo from prison to atone for her misdeeds.- ...... 0 o

U U¡::¿¡ >- ON Rodrigo visits Don Carlo in prison and tells him he has attracted

¡::¿¡ <cP:: ......

p:: ¡::¿¡p:: Zo; the Inquisition's attention to some forged documents to let them

A...I-

¡::¿¡ '_:¡O O

�believe it is Rodrigo who is fostering the Flemish revolt, whereupon

p:: <Cu U M Don Cado will regain his freedom and will be able to join the rebels

� ¡::¿¡O ,_:¡(.O

O O::r: <c <{'

.

in Flanders, with the Queen's help. While he speaks, two hired assas-

00 ooU E-< sions shoot him and Rodrigo dies in Don Carlo's arms, urging him

Z <c¡::¿¡ O :c a:to save flanders. Meanwhile a popular revolt forces the King and

...... E-<E-< E-<a:

00 Z* O '"<{ the Grand Inquisitor to visit the prison and prove the prince is not

OCI)

<CO ...... « dead. In the ensuing confusion, Princess Eboli urges Don Carlo to""':> ,_:¡p:: U -;:¡ ,_:¡¡::¿¡ ¡::¿¡

t-o flee.

,_:¡ *;:¡ p:: >

:>< A... <{ooU

C2 Act IV. Elisabetta awaits Don Carlo in the monastery of Yuste.

O �¡::¿¡ ....

<c <co LO When he arrives, both notice they no longer crave for each other

Q oo¡::¿¡o

and that they expect to meet again in Heaven. Don Carlo decides...... 0E-< ca

LO

p::CX)

to leave for Flanders, but at that moment Philip II and the Grand

;:¡ Zz ....

¡::¿¡<c'<t

Inquisidor arrive with guards to arrest him. Suddevly, the strangeC) P::,_:¡¡::¿¡ �O

o monk we saw in act I reappears: everyone recognizes the ghost of00

LO

.¿ <c>-Ol Charles V in his demeanour. Don Carlo is spirited off to safety by'<t

...... > 0* CX) the ghost of his grand-father.U cj ......0

....

Z E-<p::'<t

¡::¿¡ M ;:!3¡::¿¡ Ol

E-ot- oo;:¡

I-

O...-i <cucrJ

CX)

A... Z¡::¿¡'<t

<c 00w

U ,_:¡"""<c

'<t

;:¡ U......

6

Z >- up:: Ciï,_:¡ ¡::¿¡¡::¿¡ <{

- <c P::u >

z2 >- ............OA...

a:

"<:I' *<cw

C"'I OE-<o

� Z U*z

"""0<{

O �OCI)

V)...... oU �<c

w

U CI)

� ¡::¿¡� oZ <{

N :>< E-<0 a..

Z ;:¡......

00 e:: <cS::-

�o:;00 oêO t:o::¡

� p:: Q 000O ¡::¿¡u

>- Z a O<c...... � <c¡::¿¡

s,_:¡- ::::¡ op::U GI

-......

U<csc t:o::¡ 0*'_:¡¡::¿¡¡::¿¡""':>>-<clO"""*>-

®Discografia

La present discografia només ofereix versions comercials íntegres a

partir de l'any 1970. Els personatges són esmentats en el següentordre: Don Carlo, Elisabetta, Felip II i Rodrigo, a continuació elcor, l'orquestra i el director.

1970 EM! C 191 02149/52. Tornat a enregistrar per EM! en 1986en versió COMPACT DISC EM! CDS 7477018T, 3 Cds.Plácido Domingo, Montserrat Caballé, Ruggero Raimondi,Sherrill Milnes. Ambrosian Opera Chorus. Orquestra delCovent Garden. Dir.: Carlo Maria Giulini. Versió completaen 5 actes.

1979 EM! 157-03450/53 S (4LP). COMPACT DISC EM! CMS 769304-2 (4/88)Josep Carreras, Mirella Freni, Nicolai Ghiaurov, Piero Cap­puccilli. Cor i Orquestra Filharmònica de Berlín. Dir.: Her­bert von Karajan.Versió en 4 actes.

1985 DGG 413316-1 Gh5 i COMPACT DISC DGG 415316-2GH4(12/85)Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Ruggero Raimondi, LeoNucci. Cor i Orquestra del Teatre de la Scala de Milà. Dir.:Claudio Abbado.Versió completa en 5 actes cantada en francès.

FOYER 1029Eugenio Fernandi, Sena Jurinac, Cesare Siepi, Ettore Bastia­nini. Cor de l'Òpera de l'Estat de Viena. Orqestra Filharmò­nica de Viena. Dir.: Herbert von Karajan.Versió en 4 actes.

MELODRAM 036 (3)Eugenio Fernandi, Sena Jurinac, Boris Christoff, Ettore Bas­tianini. Dir.: Nello Santi.Enregistrament d'una representació a Salzburg l'any 1960.Versió en 4 actes.

MELODRAM 001 (3)Giulio Gari, Leonie Rysanek, Jerome Hines, Robert Merrill.Cor i Orquestra del Metropolitan Opera House de Nova York.Dir.: Fausto Cleva.Enregistament d'una representació al Metropolitan l'any' 1959.Versió en 4 actes.

F.-X. M.

®Notes importants: En atenció als artistes .i al públic en seneral.

s'exigeix l'adequada correcció en el vestir (senyors: amencana ,Icorbata) i es prega la màxima puntualitat: no es permetral'entrada a la sala un cop començada la representació, ni verifi­

car enregistraments, fotografies o filmar escenes de cap mena.

El Consorci del Gran Teatre del Liceu, si les circumstàncies ho

reclamen, podrà alterar les dates, els programes o els intèrpretsanunciats en aquest programa.En compliment d'allò que disposa l' Article. 92 del Regla�e�td'Espectacles, és prohibit de fumar als passadissos; hom ha d uti­

litzar al Saló del 1er. pis i el vestíbul de l'entrada.

t Accés pel carrer Sant Pau, núm. l, bis, d'ús exclusiu per a

G\. minusvàlids.

Comentaris: Roger Alier, Xosé Aviñoa, Pau Nadal. Coordinador

d'aquest programa: Roger Alier

Programes: Publi-Tempo

Portada. Disseny: América Sánchez

®Pròximes funcions

Lucia di LammermoorG. Donizetti

Joan Sutherland, Alfredo Kraus, Harry Dworchak,Vicenç Sardinero, Josep Ruiz, Ma. Àngels Sarroca,Alfredo Heilbron

Director d'orquestra: Richard BonyngeDirector d'escena: Vittorio PatanéDirectors del Cor: Romano Gandolfi - Vittorio SicuriProducció: Gran Teatre del Liceu

Funció de GalaDilluns, 21 de novembre, 21 h., funció núm. 32, torn C

Dijous, 24 de novembre, 21 h., funció núm. 33, torn BDiumenge, 27 de novembre, 17 h., funció núm. 34, torn TDimecres, 30 de novembre, 21 h., funció núm. 35, torn A

ParsifalR. WagnerPeter Hoffmann (dies 8, 11, 13 i 16), William Pell (dia 19),Kurt Moll (dies 8, 11, 13 i 16), Kurt Rydl, Arthur Korn (dia 19),Eva Randová, Anthony Raffell, Simon Estes, Alfred Kainz,Axelle Gall, Hiroko Shirashi, Deborah Sasson, Christine Obermayr,Milena Rudiferia, Michael Knapp, Ewald Aichberger,Josef Becher, Rohangiz Yachrni

Director d'Orquestra: Uwe MundDirecció d'Escena: Jean-Pierre Ponnelle tRealització d'escena: Florian LeibrechtDirectors del Cor: Romano Gandolfi - Vittorio SicuriProducció: Bühnen der Stadt Kòln

Funció de GalaDijous, 8 de desembre, 20 h., funció núm. 36, torn B

Diumenge, 11 de desembre, 17 h., funció núm. 37, torn TDimarts, 13 de desembre, 20 h., funció núm. 38, torn A

Divendres, 16 de desembre, 20 h., funció núm. 39, torn CDilluns, 19 de desembre, 20 h., funció núm. 40, torn D