31è Premi Castell de Barberà

conte i narració breu, poesia i microrelats

Organitza: Ajuntament de Barberà del Vallès

Edita: Ajuntament de Barberà del Vallès

Dibuix de la portada: Lluïsa Gallego i Andreu

Maquetació i coordinació : tuti Serveis Pedagògics

Impressió: Arts Gràfiques Cevagraf

Tel.93.586.11.45

1

CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària – Cicle inicial

1r premi: Unai Mendoza Calvo 6

2n premi: Biel Pérez Porro 7

3r premi: Irene Zaragoza Suárez 8

4t premi: Gerard Gómez Martínez 8

Grup B: Educació primària – Cicle mitjà

1r premi: Ariadna Rodríguez López 9

2n premi: Ana Márquez Carrillo 11

3r premi: Yaiza Escarmena García 12

4t premi: Naia Casillas Fernández 13

Grup C: Educació primària – Cicle superior

1r premi: Dante Companys Aldeamil 14

2n premi: Carolina Jara Jorquera 22

3r premi: Javier Nieto Bernardino 24

2

4t premi: Mª Teresa Rama Morales 26

Grup D: Educació secundària obligatòria – 1r cicle

1r premi: Víctor Cruz Nogales 27

2n premi: Mahalet López Calm 30

Grup E: Educació secundària obligatòria – 2n cicle

1r premi: Elisabeth Lozano Grau 35

2n premi: Dana Vicente Herreros 36

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat

1r premi: Núria Baños Sánchez 38

2n premi: Anna Berné Navarro 39

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua

oral i escrita.

1r premi: Maria Famadas 42

2n premi: Antonia Rubio Sáez 43

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de formació

i inserció (PFI). Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau mitjà.

3

1r premi: Noelia Castaño Sánchez 45

2n premi: Silvia Gómez Escrivà 45

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles

formatius de grau superior i a la universitat per a majors de 25 anys. Curs

d'iniciació a una llengua estrangera.

1r premi: Ana Atance Pérez 46

2n premi: Nuria Aparicio Vilchez 49

POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà

1r premi: Daniel Martínez Cortés 53

2n premi: Manuel Ros Lazzaro 54

3r premi: Irene Ramírez Prieto 55

4t premi: Arnau Parreño Blanco 56

4

Grup L: Educació primària – Cicle superior

1r premi: Iker Casas Sánchez 57

2n premi: Leo Rodríguez González 59

3r premi: Joel López Garcia 60

4t premi: Aitana Nadales Lago 61

Grup M: Educació secundària obligatòria

1r premi: Dana Vicente Herreros 62

2n premi: Elisabeth Lozano Grau 64

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de formació

i inserció (PFI). Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau mitjà.

1r premi: Jordi Gómez Cano 65

2n premi: Montserrat Pérez Garcia 66

Grup R: Estudis universitaris. Cicles formatius de grau superior.

1r premi: Andrea Vicente Herreros 67

5

MICRORELATS

GRUP S: Educació primària – Cicle superior

1r premi: Adrián Hernández Valiente 70

2n premi: Tania Alcalá Villa 70

GRUP T: Educació secundària obligatòria. Educació tecnicoprofessional.

Batxillerat. Programes de formació i inserció (PFI). Preparació a les proves

d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat per a majors de

25 anys. Cursos de català per a persones adultes del Servei Local de Català.

1r premi: Alejandro Juanes San José 71

2n premi: Natalia Aranega 71

6

A. CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària - Cicle inicial

L'UNAI, EL MELÓ I L'ARANYETA MARIETA

Hi havia una vegada un nen que es deia Unai i era tant petit que tenia una aranya com amiga que es deia Marieta. Un bon dia l'Unai va trobar un meló, el millor meló del món! L'Unai hi va pujar i amb molt d’esforç va arribar a dalt, va entrar-hi i va començar a saltar, a jugar i a menjar! I era tan divertit que van passar els dies i les setmanes...

–Oh! No! No puc sortir! L'enfiladissa s'ha assecat! Hauré de viure aquí dins per sempre! Auxili! L'aranyeta va sentir el seu amic i va començar a teixir una teranyina forta, la millor del món! –Amic meu! Ja pots baixar! —Va dir l'aranyeta. L'Unai va abraçar fort la seva gran amiga. –Moltes gràcies per ajudar-me! –li va dir l'Unai–. Ara ja sabem que la gent petita, com tu i jo, podem fer coses tan i tan grans com la nostra amistat.

Unai Mendoza Calvo Escola Elisa Badia, 2n B

1r Premi

7

AL POLAR Hi havia una vegada una ciutat que contaminava molt i hi havia un os polar que vivia molt feliç al Pol Nord. Va arribar l'estiu i el Pol Nord s'estava desfent. Llavors va arribar una balena blava i el Polar li va dir que el portés a la ciutat. Quan va arribar va demanar a un taxi que el portés a la televisió, però no el van deixar entrar. Sense pensar-s'ho dos cops va veure el conducte de ventilació i s'hi va ficar. Va anar on es fan les notícies, li va prendre el micro al presentador i llavors el Polar va explicar què estava passant al Pol Nord i va dir que tothom s'hauria de comprometre a no contaminar. Les persones van veure el Polar per la tele i es van sorprendre. A partir d'aquell dia l'os es va fer famós i es va dedicar a defensar la natura.

Biel Pérez Porro Escola Elisa Badia, 2n A

2n Premi

8

LA PRINCESA I EL GEGANT Hi havia una princesa que estava enfadada perquè no podia dormir. Tenia un veí que era un gegant i es passava tota la nit fent soroll. La princesa el va visitar i li va portar menjar i joguines, pensant que el gegant la deixaria dormir, però quan va tornar a casa del gegant va veure que no tenia llit. Llavors la princesa li va fer un llit i li va llegir un conte, i el gegant va dormir tota la nit.

Irene Zaragoza Suárez Escola Miquel Martí i Pol, 1r B

3r Premi PIRATES Fa molt de temps va existir un pirata anomenat pèl roig i era el capità del vaixell més ràpid de tot el món. Es va fer molt ric perquè robava a altres vaixells que anaven pel mar. Un dia una pirata molt envejós va dir que li cremaria el seu vaixell i el pèl roig va dir que fessin una carrera amb seus vaixells. Pèl roig va guanyar la carrera. El pirata envejós es va disculpar i pèl roig el va perdonar. Ara són molt amics.

Gerard Gómez Martínez Escola Miquel Martí i Pol, 2n B

4t Premi

9

Grup B: Educació primària - Cicle mitjà

JANE I LA NINA DE DRAP Hi havia una vegada, en una casa molt moderna, hi vivia una nena que es deia Jane. Només li agradava jugar amb els aparells de tecnologia: tauletes, mòbils, Nintendo... Es passava tot el dia jugant amb aquestes coses i odiava les nines. Un dia, quan va arribar el seu aniversari, els seus pares li van fer un regal: –Esperem que t'agradi. Jane va obrir el regal: –Però, què és això?! Una nina de drap, ni tan sols té botons per prémer i jugar! Ràpidament va anar a la seva habitació i va tancar la porta tan fort que va trencar la nina. Pel carrer passejava una velleta que va sentir tot el que havia passat. Però aquesta velleta no era només una velleta: era una fada! I quan Jane i els seus pares estaven dormint, va passar una cosa màgica: totes les coses de l'habitació van començar a tremolar i des del carrer es veien llums de colors dins l'habitació. Pel matí, quan Jane es va despertar, va notar que no es podia moure i que tots els objectes de l'habitació eren gegants. –Però, on soc? Aquesta no és la meva habitació! Per què tot és més gran?

10

Jane es va intentar moure però no podia. Es va mirar al mirall que tenia davant seu i es va adonar que era una nina de drap. –Oh! Què m'ha passat?! De cop i volta, va vindre un gos i agafant-la amb les dents se la va endur al menjador, on hi havia una nena que no semblava molt bona. Mentre la nena menjava una sopa de galets li va agafar el cap a Jane i el va ficar dins del plat. Li va començar a tirar dels braços i de les cames amb tanta força que li va trencar un braç. Després, li va pintar la cara amb retoladors. I així va estar tot el dia. Finalment, Jane no podia més i va començar a plorar. –Ara sé com se senten les nines quan les tracten malament! Jane estava tan cansada que es va quedar adormida. Des del carrer es van tornar a veure llums de colors dins de l'habitació. Quan Jane es va despertar pel matí, va tornar a ser una nena normal. El primer que va fer Jane és anar a buscar la seva nina de drap, i li va dir: –No havia d'haver-te tractat així de malament, ho sento! A partir d'aquest dia, la nina de drap va ser la millor amiga de Jane. I tot això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Ariadna Rodríguez López

Escola Elisa Badia, 3r C 1r Premi

11

LA NEU COBRA VIDA Hi havia una vegada, en un lloc molt i molt llunyà, una casa molt i molt gran, i en aquesta casa hi vivia un nen amb el seu pare. Un dia va nevar molt i al nen li encantava la neu. Quan per fi va parar de nevar, el nen va sortir tot alegre al pati per fer un ninot de neu. Va començar a fer el ninot i quan ja el tenia acabat... es va adonar que el ninot de neu cada vegada es feia més i més gran. El nen es va posar molt content al veure com de gran s'havia fet i de sobte, es va adonar que el ninot de neu movia un braç. El ninot de neu tenia vida! Va anar corrents a buscar el seu pare per ensenyar-li-ho, i quan va anar amb el seu pare... el ninot de neu ja no es movia i ja no estava tan gran, sinó que havia recuperat la mida original. El nen va dir al pare: –Però si abans era més gran i es movia... Com pot ser això? El pare li va contestar: –Ai! Fill meu, tens molta imaginació! El nen, molt enfadat perquè no se'l creia, li va dir: –No pare, és veritat, jo ho he vist! El pare no va creure al nen. El nen va sortir tot enfadat cap al pati i quan estava al pati... El ninot de neu va tornar a fer-se gran! El nen no sabia què fer, però de sobte... El ninot va començar a parlar i li va dir: –Hola! El nen, en escoltar-lo, es va espantar i es va posar a cridar. El ninot, en veure la reacció del nen, li va dir:

12

–Pots estar tranquil, jo no et faré res. Soc un ninot màgic! El nen li va contestar: –Perdó per haver-te cridat, però és que mai no he vist parlar un ninot de neu i m'he espantat molt. El nen i el ninot es van fer amics i estaven tot el dia junts al pati. El nen quan entrava a casa li deia al seu pare, però ell seguia sense creure'l. Fins que un dia el pare des de la finestra de la seva habitació va veure com el seu fill jugava amb el ninot, com es movia i podia parlar. El pare li va demanar perdó al seu fill i li van construir una habitació de neu dins la casa perquè el ninot es quedés amb ells per sempre.

Conte contat, conte acabat!

Ana Márquez Carrillo Escola Miquel Martí i Pol, 4t B

2n Premi

ADRIANA I LA SEVA HISTÒRIA AMB ELS LLIBRES! Aquesta és la meva història, la d'una nena a qui li encanta llegir. Ah sí, per cert, no m'he presentat; em dic Adriana i com us he dit, m'encanten els llibres i sobretot d'"AVENTURES" en les que hi ha expedicions a altres països. Ara que ja us he explicat una mica la meva història... "QUE COMENCI L'ACCIÓ". Era un 24 de juliol si no recordo malament. Aquella nit vaig començar a llegir el meu llibre preferit i en aquell precís instant vaig canviar de pàgina a la 29, en la qual sortia una imatge on sortia una

13

nena i un nen. Al fons de la imatge sortien unes piràmides, i en una de les piràmides una llum molt rara que mirant-la fixament va fer que viatgés a "EGIPTE". Els dos nens de la imatge estaven davant meu mirant-me. Em van dir que es deien Mohamed i Tasmin. Jo els vaig dir que em deia Adriana. Em van preguntar si volia veure una mòmia, i jo em vaig espantar una miqueta però els vaig contestar que sí. Vam anar fins la piràmide on estava la mòmia, vam obrir la tomba i va sortir d'un salt. QUIN ENSURT! Però era molt simpàtica i per cert, s'assemblava a la de TADEO JONES 2! Els tres ens vam fer molt bons amics i vam tenir moltes aventures, però tot té un final... Em vaig acomiadar i amb llàgrimes als ulls vaig anar desapareixent. De cop i volta, vaig tornar a aparèixer a la meva habitació. Que divertit és llegir! Pots viatjar per tot el món sense gastar diners! Quina experiència més al·lucinant!

Yaiza Escarmena García Escola Miquel Martí i Pol, 4t A

3r Premi

AMICS ESPECIALS En una platja de Costa Rica va néixer una tortugueta anomenada Naia molt diferent de les altres, tan diferent que tenia la seva pell de color blanc. Les seves germanes la tractaven amb indiferència, no la volien gens. Un dia va decidir anar-se'n a alta mar i així ho va fer. Quan portava dos dies de viatge va veure una bandada de peixos que fugien d'algú. Ella no es va espantar i volia saber per què fugien. Quina va ser la seva sorpresa quan va aparèixer un tauró plorant i cridant que volia tenir amics! La

14

tortuga es va apropar a ell i li va preguntar: –Per què vols tenir els peixos d'amics i no te'ls menges? El tauró se la va quedar mirant molt estranyat i li va dir: –Jo no menjo carn i els altres taurons no volen ser amics meus perquè no m'entenen. I tu, per què estàs sola sense la teva família? La tortugueta va respondre: Perquè no m'estimaven perquè sóc de color diferent d'ells. I tots dos van decidir ser amics per sempre, acceptant qualsevol animal encara que sigui diferent. Tot el que és diferent és especial, no hem de tenir por de ser diferents!

Naia Casillas Fernández Escola Elisa Badia, 4t A

4t Premi

Grup C: Educació primària - Cicle superior

ASSASSINAT AL CREUER Per l'any 2005 va passar aquesta estranya història, en un creuer que anava de Palerm fins al Brasil. El dia que sortia el creuer estaven totes les habitacions plenes. Pels voltants del vaixell hi havia moltíssima gent, la majoria que esperava eren familiars de persones famoses, riques, que els havia tocat la loteria... Però ningú era conscient del que podia passar.

15

El dia 17 de febrer va sortir el vaixell del port de Palerm. Ja eren les vuit de la nit i van obrir el menjador perquè la gent agafés menjar del bufet lliure. A les deu, la gent començava a anar-se'n cap al vals de nit. El dimecres 18 tot era normal, la gent es llevava del llit, es rentava la cara, es rentava les dents, es vestia i anava cap al menjador per esmorzar. Els nens jugaven a fet i amagar, a atrapar-se, a lluites... Hi havia adults que jugaven amb els seus fills a la piscina, uns altres eren prenent el sol i la resta, era a les seves cambres dormint, organitzant-les, descansant... De fons es podia sentir el familiar rebombori dels motors, les vàlvules, els pistons, les calderes i els engranatges fent "tric-trac-tric-trac-tric-trac". De vegades es veia el capità cridant ordres o al pont de comandament dirigint el vaixell. Així transcorrien els dies, calmats, però divertits. El creuer anava bastant lent perquè la gent pogués baixar a la part de visió subaquàtica i observar el meravellós fons submarí de corall de color verd maragda, rosa cristal·lí amb forma d'arbre, groc mostassa amb forma de cervell, taronja, blau, verd i altres colors amb forma de tentacles de pop, de gira-sol, amb forma de rosa, de tub, de paraigua... Cada dia passava amb tranquil·litat i tothom estava content amb el menjar, els cambrers, el servei de neteja... Ja era el dia 24 de febrer i ningú sabia que aquell dia hi hauria una gran tragèdia. Estaven passant al costat de les Illes Canàries, eren les deu de la nit i es va sentir un gran crit d'home que va ressonar per tot el vaixell, i després, de sobte, un silenci sepulcral, no se sentia ni el vol d'una mosca. Al cap d'una estona hi havia una multitud davant de la porta d'on havia procedit el crit. Un dels cinc mariners que havien d'estar amb les vàlvules i els motors, que havien anat alarmats per tot el soroll, diu: -Si us plau, obri la porta.

16

Els mariners van agafar un ariet/moltó i van enderrocar la porta. Van entrar i els llums eren encesos, i se sentia com l'aigua de l'aixeta brollava en petits raigs fins que vessaven de la banyera, deixant ja mig inundada l'estança. Els mariners van començar a entrar a l'habitació, els costava caminar. Van anar cap al dormitori on només estava el llit mig fet i les sabates escampades. Després van anar cap al lavabo i es van trobar el que menys s'esperaven, un cadàver. Llavors, un dels cinc mariners que hi havia, diu: –Mare meva, ara tenim un cadàver i una de les habitacions del vaixell inundada. Què li direm al capità? –va dir. –Doncs la veritat. Al cap i a la fi se n'acabarà assabentant –va dir un altre. Un mariner va precintar la porta perquè ningú hi entrés. Van anar al pont de comandament per explicar al capità el que havia passat. El capità, en sentir-ho, va posar cara d'horror. Així va ser com aquest cas va fer que vinguessin famosos detectius de tots els llocs del món. Anaven venint en petits iots. Cap d'ells va aconseguir resoldre el cas, i mira que eren bons detectius. Un dia, va arribar John Carrison, un famós detectiu conegut per tot el món. El van rebre amb una gran benvinguda. Van fer una petita festa en el seu honor. John Carrison va ser informat de que el mort era un gran empresari amb una feliç família o, com a mínim, això deien ells. Li van ensenyar una fotografia de la seva família. Allà s'hi veia la Crisana, la seva muller, el Raffaelo i en Luigi, els seus fills, i finalment, en Marco, el pare de la família. De sobte, ve un mariner dient que tenen un S.O.S. d'un vaixell que rondava per les aigües de Cap Verd. Van discutir si anaven a rescatar-lo o no. Al final es va dir que sí, que es tractava de vides humanes i que s'havia d'anar a rescatar-les.

17

John Carrison va demanar veure la cambra de la víctima, deixant de costat el S.O.S. Hi va entrar amb tres mariners. S'ho anava estudiant tot pam a pam, dit a dit, tot ho examinava amb atenció. Si trobava alguna cosa sospitosa la inspeccionava discretament. Va veure coses que intentava relacionar al cap o a la llibreta, però tot no era bufar i fer ampolles. El detectiu va demanar veure el cadàver, el va examinar detingudament, intentant no tocar-lo massa. Buuuuuuuuuuuuum! JOHN CARRISON: (el seu punt de vista) De sobte em desperto a una platja desconeguda, envoltat de gent la qual no conec. –Perdoneu, on soc? Hi ha persones estirades al meu costat, sagnant. M'aixeco. –Perdoneu, on soc? –Ets a Cap Verd, al poble de Ponta do Sol –va contestar un home de pell morena. Vaig pensar que era una broma quan va sonar una sirena. Se m'esborren els pensaments i torno a adormir-me. Desperto a sobre d'una llitera d'hospital i amb una infermera al costat. –Què ha passat? –pregunto. –Viatjaves al creuer i va explotar. La marea et va portar a la platja i nosaltres t'hi vam recollir, junt a altres passatgers. Al dia següent, després d'identificar-me, vaig demanar que em deixessin anar a comissaria, però no m'ho van permetre amb l'excusa que encara era vulnerable. Tot i així, vaig aconseguir que vingués un policia per parlar amb ell, ja que només volia saber qui ocupava la cabina de sobre de la víctima. Buscant una mica per internet i preguntant a l'empresa de creuers, van aconseguir esbrinar-ho en una hora i mitja. Es tractava d'un home bastant misteriós, que no tenia família i

18

gairebé no sortia de casa. Es deia Many Corman. En Many Corman havia sobreviscut a la catàstrofe. Hi havia pertinences seves com ara el mòbil, roba i unes sabates. –Ah, perquè ho sàpigues, van posar un cartutx de dinamita als tancs de gas per fer que l'explosió fos més gran –va dir el policia. –Si no recordo malament, al sostre hi havia un forat petit i rodó, es notava fet expressament, i al cadàver vaig veure dues marques d'ullals al canell. –vaig dir abaixant la veu. Després vaig pensar "i per què van fer explotar el vaixell aquí i no més enrere, perquè no arribessin detectius ni tota la pesca?", vaig buscar per unes recents aplicacions que hi havia: Google Maps, internet... Mirant una llarga estona, meditant i pensant, vaig treure la conclusió: havien explotat el vaixell gairebé a les platges perquè volien que s'enfonsés a la Fossa de Cap Verd que rondava per allà, d'uns 8.500 metres de profunditat. Però se'ls va espatllar el temporitzador, la qual cosa va alentir l'explosió. I ara em preguntava: per què havien explotat el vaixell?! Aquesta, vaig pensar que era una mica obvia, segurament l'assassí volia esborrar les proves. Ara per ara, només tinc a Many Corman com a sospitós. Després torno a comissaria corrents per explicar-los les meves deduccions. –Però tot i així, no entenc per què el va matar! –vaig exclamar quan ja portava una estona conversant amb ells. –No et preocupis, nosaltres detindrem en Many Corman i si podem ho esbrinarem –va dir un dels dos policies que hi havia. El mes següent, els policies van portar el cas a un jutjat. Ja havien detingut en Many Corman. Era el dia del judici. Estava allà veient tot el que podia passar, veia en Many Corman a la banqueta

19

dels acusats, els dos policies que em van atendre a comissaria, la jutgessa, el fiscal, l'advocat de la defensa... FISCAL: (el seu punt de vista) –Que comenci el judici –va dir la jutgessa amb el seu típic martellet–. Té dret a romandre en silenci, Many Corman. Ja havia començat el judici. Vaig anar fent-li preguntes com: –On era vostè el dia 24 de febrer, a les deu de la nit? –A la meva cambra –va dir Many Corman capcot. –Era amb algú? –vaig preguntar. –No, estava sol –em va respondre en Many Corman. –Coneixia la víctima? –Sí, però mai he tractat amb ell. –Coneixia el seu soci Bruköv? –De res. –Per quin motiu viatjava al vaixell? –Per temes de treball. –I per què estava en aquest creuer, si era de plaer? –Perquè jo treballava de miner i els meus caps van decidir que em donarien un descans, ja de pas que venia a unes mines d'aquí. –Que procedeixi l'acusació per part del fiscal –va dir la jutgessa. –D'acord –vaig dir– m'han dit que al sostre del dormitori de la cambra de la víctima hi havia un forat de 2 cm de diàmetre pel qual es podia veure la cambra de dalt. Es notava que s'havia fet de propòsit, perquè si s'hagués fet sense intenció, la seva forma no seria tan perfecta i estaria una

20

mica rovellat, per tant, estava fet amb una eina, i recentment. El detectiu Carrison va descobrir unes marques d'ullal al canell. L'explicació que hem trobat per això és que vostè va fer el forat, pel qual va introduir un petitíssim escurçó. Llavors, vostè el que va fer va ser ficar el petit escurçó pel forat lligat amb una corda. Una vegada la serp havia matat l'home, només havia d'estirar la corda per tornar-la a recuperar. Segons transcorria el judici es descobrien noves coses, i al final la jutgessa va sentenciar al Many Corman a 17 anys de presó per assassinat. JOHN CARRISON: (el seu punt de vista) El que no acabava d'entendre era perquè en Many Corman havia matat en Marco. Tot i així, el cas s'havia resolt, i això és el que val. Vaig anar una altra vegada a comissaria. Havia tingut una idea: –Perdoni, sap on són les restes de l'explosió del creuer? Si és que està el dispositiu mòbil d'en Many Corman al magatzem on estan les restes del vaixell, necessito veure'l –vaig dir. –Ho intentaré. Si us plau, em pot donar el número de telèfon? –va dir el policia. –693 434 781 –li vaig dictar. Vaig tornar a casa. Al cap d'una setmana em van trucar dient-me que no em podien dir res, que era privat. Vaig informar-me per saber on era el magatzem on guardaven les proves. El que volia era entrar-hi, per aconseguir unes proves especials. Ja tenia ideat un pla per entrar al magatzem. Tenia una corda, unes vambes normals, però que amb elles no feies soroll en caminar, samarreta i pantalons negres, una llanterna, i només em faltava un ganxo. El que pensava fer era passar desapercebut i lligar el ganxo a la corda. Trobar el ganxo va ser fàcil, ja que hi havia una ferreteria per aquella zona. Aquella nit sortia cap al magatzem totalment preparat. Vosaltres direu "però si

21

això sembla una pel·lícula!". Doncs teniu raó, però no ho és. Vaig tenir sort i al primer llançament vaig ficar el ganxo amb la corda per una finestra entreoberta. Després vaig començar a escalar amb l'ajuda de la corda. Hi havia un guàrdia que gairebé ni es va immutar en sentir un sorollet que havia fet jo en entrar. Vaig encendre la llanterna i tot seguit vaig buscar el mòbil d'en Many Corman. Quan per fi el vaig trobar, vaig començar a desembolcallar-lo. El que volia veure era amb qui s'havia enviat missatges i sobre què. Llavors em trobo una cosa inesperada. No tenia cap conversa ni cap missatge amb ningú. Si s'hagués comunicat amb algú hauria estat una gran pista, però no ho va fer. Quina mala sort. Vaig tornar a pujar per la paret amb el ganxo, que l'únic que havia hagut de fer abans, era girar-lo. Estava baixant per l'altre costat de la paret. Mentrestant a les Illes de Hawaii... CRISANA: (el seu punt de vista) –No m'ho puc creure –vaig dir– s'ho han cregut tot! Fins i tot el detectiu! –Ja ho pots ben dir. Bé, el tracte era que quatre empreses són meves, eh? –va dir en Bruköv. –Sííí, síííííí. I jo puc agafar tots els diners que vulgui amb les altres empreses, cases, projectes, diners del banc... Tot plegat, a càrrec del senyor MARCO –vaig seguir dient. –En Carrison era bon detectiu, però nosaltres l'hi hem jugada –va dir en Bruköv. –Ho vam fer molt bé amb el S.O.S. fals. No creus? En Many el va assassinar prou bé, però va tenir mala sort amb la investigació d'en Carrison. –Sí, de fet l'explosió tampoc va anar gairebé. Si hagués explotat a la Fossa, no hi hauria hagut supervivents i llavors no haurien enxampat en Many. –Ja, però també vam tenir sort quan al judici en Many no va dir res sobre nosaltres, no creus?

22

–Sí. I el hacker ens va esborrar les converses d'internet i del mòbil. Sense ell, ens haurien descobert. –Ara podrem disposar de les empreses i dels diners sense que ningú ens molesti. –M'encanten els finals feliços... per a mi, és clar. FI.

Dante Companys Aldeamil Escola Elisa Badia, 5è A

1r Premi EL PALLASSO SENSE SOMRIURE Tot va començar en un circ familiar i fantàstic on treballava en Joan, un divertit pallasso. Anaven de poble en poble actuant amb un munt d'atraccions: lleons, cavalls, equilibristes, trapezistes, elefants… Era un negoci humil i la principal atracció era el pallasso que feia riure molt als nens. Un dia en Joan va rebre una carta. Era estrany perquè no sabia qui l'havia escrit. Es va quedar molt estranyat. Des del dia que en Joan la va llegir, va perdre el somriure, i es pintava la cara, però ara tenia una expressió de tristor, gairebé sempre tenia llàgrimes als ulls. Ara els nens quan el veien li preguntaven: –Què et passa, pallasso? I ell no deia res. Cada cop les funcions li sortien més malament. El cap de pista li va dir: –En acabar l'actuació has de venir a veure'm. I en Joan així ho va fer.

23

–Ho sento, però cada cop ho fas pitjor. T'hem d'acomiadar. –Senyor, li diré una cosa que fa temps que li havia de dir. –El què? –Li ho explicaré... Si no hagués estat per una carta que em van enviar... En realitat va ser la meva mare. –Què deia? –Deia que havia deshonrat la família. La mare sempre m'havia dit que no fes de pallasso perquè això no dona prestigi. –Cada nit penso: per què? Per què la gent no valora els pallassos? Però si fer de pallasso és el que més m'agrada, sobre tot perquè faig riure els nens. El cap de pista es va compadir d'ell, però tot i així el va haver d'acomiadar perquè e Joan ja no feia bé la seva feina. Més aviat la seva missió havia canviat, ara gairebé feia plorar els nens. En Joan va trobar feina de mecànic al taller que hi havia al costat de casa seva. La feina no li agradava gens, però intentava fer-ho el millor possible. Els caps de setmana anava al circ d'espectador i sentia enyorança en veure als nens riure amb el nou pallasso. Van passar els anys i en Joan cada cop estava pitjor d'ànim. Un dia va tocar fons, estava tan deprimit que va pensar: o busco una solució al que em passa o em quedaré a casa i no sortiré mai més. En Joan va anar al banc i va demanar una entrevista amb el director. Va demanar-li un crèdit i amb els diners que tenia estalviats i els diners del crèdit que li havien concedit al banc, va muntar el seu propi circ. Amb el temps el circ es va fer cada cop més gran i ell estava feliç d'haver tornat a aquella professió que tant s'estimava. En les estones que li quedaven lliures es dedicava a anar als

24

hospitals on hi havia nens i nenes ingressades, i els feia oblidar per un moment que estaven malalts. Mai més no va deixar que ningú li digués que la seva feina no era important.

Carolina Jara Jorquera Escola Elisa Badia, 6è A

2n Premi ELS TRES "ESCOLLITS" Era un dia càlid, la Lara i la Judith estaven amb el mòbil al sofà mentre jo, el Jose i l'Adrià estàvem llegint un llibre. Inesperadament, al llibre posava... "esteu segurs que voleu començar aquesta gran aventura?". Primer vam preguntar a la Lara i a la Judith si volien començar l'aventura però mentre parlàvem, sense esperar la resposta, el Jose va prémer a començar! El llibre se'ns va empassar i ens va portar a l'antiga Grècia amb la mitologia grega. Al principi quan vam arribar no sabíem on estàvem però de sobte la Lara va veure un pegàs, que ens va dir... –Pugeu, necessitem ajuda urgent! La veritat és que aquell pegàs estava molt ferit. Quan vam baixar per descansar una mica jo i l'Adrià vam intentar curar al pegàs, però de sobte va aparèixer una noia que es deia Jianuo, i ella va dir que era la princesa de Grècia. Amb la seva ajuda vam aconseguir curar-lo. Al principi teníem desconfiança, però després, quan vam parlar, ella i ens va dir que era solitària perquè l'Alan, el rei d'Egipte, va sacrificar el seu pare quan ella va néixer. La vam entendre. Ens va explicar que els pegassos l'havien criada al castell de Grècia. La princesa ens va dir que anéssim amb ella, que ens diria el que havíem de fer per tornar a casa. Quan vam arribar al castell

25

estàvem impressionats, mai no havíem vist un castell tan gran. Llavors ens va donar armes. I ens va dir... –Lara i Adrià vosaltres sereu els arquers del castell. Javi, Jose, Judith, vosaltres tindreu protectors. Javi tu tindràs un llop blanc, el Jose un tigre blanc i la Judith un falcó blanc. Jo vaig preguntar: –Per què a nosaltres ens dones protectors? –Perquè sou els escollits –va respondre–. Vosaltres sereu els reis de Grècia i per això heu de lluitar per defendre el vostre regnat! Però de sobte vam sentir sorolls. Era el rei Alan que arribava amb el seu exèrcit de monstres! Nosaltres vam començar a lluitar, l'Alan estava lluitant amb la Judith però jo i el Jose vam intervenir i vam lluitar junts, però la Jianuo ens va dir que la deixem a ella... Llavors la Jianuo li va clavar la seva espasa a l'Alan, però quan ja pensàvem que tot havia passat, l'Alan li va clavar un ganivet a la Jianuo, i quan vam anar a ajudar-la ja era tard. La Jianuo, princesa de Grècia, havia mort. Quan ja pensàvem que la cosa no podria empitjorar, l'Adrià va cridar "ajuda, ajuda si us plau!". Vam anar corrents però quan vam arribar, la Lara i l’Adrià tenien una fletxa clavada al cor. Només havíem quedat els tres escollits, de sobte el llibre va començar a parlar i va dir: "Si la història voleu acabar només heu de dir aquest conte s'ha acabat". Però no va ser així perquè ens vam quedar al nostre castell amb el nostres protectors esperant que arribin els següents escollits, potser tu ets un d'ells!. I res més a dir, aquest conte continuarà...

Javier Nieto Bernardino Escola Can Llobet, 6è B

3r Premi

26

EL SECRET DEL PASSAT Un dia, en un poble que es deia Hale, hi vivia una nena que es deia Marta. La Marta té els cabells rossos com el sol, és molt aventurera i divertida. Té uns amics que es diuen Juan, Xiu, un robot, i Tom, un treballador de la NASA. Un dia va caure una nau espacial. Tothom tenia molta por i va aparèixer un líquid viscós que es va convertir en un alien que li va dir a la Marta que hauria de dir-li el secret del passat. La Marta no sabia el que era, però els seus amics sí. Li van explicar a la Marta que el secret era molt poderós, perquè era tan i tan màgic que podia construir un planeta nou a l'espai. En Xiu va dir que s'havia de viatjar al passat per agafar-lo, però no sabia en quina època estava. Van viatjar en la màquina del temps d'en Xiu. Primer van anar a l'antic Egipte. Van preguntar a molts egipcis si sabien on estava però no van dir res perquè no els entenien. Llavors van tenir la sort de trobar a un egipci que coneixia el català. Els va dir que segurament estaria a la prehistòria. Van anar-hi i els troglodites els van dir que no estava allà, que ells l'havien donat als romans. Els romans van dir que tampoc el tenien. Només els faltava l'època dels pirates, i van anar cap allà. Li van preguntar al capità del vaixell i els va dir que no els donaria aquell secret sense que aprenguessin el ball del cocodril. Tots van ballar sense parar i van aprendre aquella dansa pirata. Llavors, el capità els va dir el secret. Finalment, van tornar a trobar-se amb els aliens i dir-los el secret perquè es poguessin fer el seu nou planeta. FI.

Mª Teresa Rama Morales Escola Elisa Badia, 6è B

4t Premi

27

Grup D: Educació secundària obligatòria - 1r cicle

CUIDAR ALLÒ NOSTRE Scott es va despertar sobtadament, estava suant i el cor li bategava veloçment com si li anés a sortir del pit. Una altra vegada havia tornat a tenir aquest horrible malson, es va posar la mà sobre el pit, va respirar profundament i es va aixecar del llit, va mirar per la finestra i va poder contemplar els escassos raigs de sol que aconseguien traspassar els núvols i l'ennegrit cel inundat per la pol·lució, però no suposava res estrany, ja hi estava acostumat. Com cada dia, es va dirigir al bany a preparar-se, va anar a la dutxa. S'obtenia aigua a través d'un sistema de destil·lació d'aigua marítima. Després es va rentar la cara i les dents, va sortir del bany i es va dirigir pel passadís cap al seu armari, es va vestir i va anar cap a la cuina. Allà, asseguda a la taula, va trobar la seva filla Anna, una adorable nena de 9 anys. Quan va escoltar el seu pare entrar es va girar sobre la cadira i en veure'l, un esbós de somriure va aparèixer a la seva cara, d'orella a orella, i va anar corrents al costat del seu pare, que la va aixecar amb les dues mans i després la va abraçar ben fort. –T'he fet l'esmorzar, pare! –I què m'has preparat? Espero que estigui bo. –He fet el teu plat preferit! Bacon i creps! –Genial! Moltes gràcies reineta, Anna, ara hauria d’anar a treballar. Oi que pots quedar-te aquí soleta com una valenta?

28

–Una altra vegada has d'anar-te'n, pare? –va exclamar l'Anna, canviant el seu rostre per un de més trist. –Anna, saps que he de marxar. Es va aproximar a ella, li va agafar les mans i li va dir: –Et prometo que d'aquí a poc estarem junts sempre, aviat agafarem aquestes grans naus i anirem a un lloc més bonic, val, bonica? –D'acord, pare... –va dir amb cert remugueig. Scott va fer un petó a la seva filla i es va preparar per anar a la feina, fora de casa havia d'anar amb una màscara que li permetés respirar, ja que l'aire exterior era irrespirable. Dins de casa l'oxigen l'aconseguia a través d'una sèrie de plantes i avets que tenia plantats i cuidats per unes màquines. Totes les llars es mantenien d'aquesta manera, ja que la contaminació havia extingit gairebé tot l'oxigen. De camí a la feina va contemplar com una nau s'enlairava cap a l'espai, es va aturar a mirar-la, aquestes naus abandonaven la terra per anar a viure a un altre planeta. Ell estava esperant el seu torn per abandonar el planeta, però els primers eren els homes i dones de major prestigi. Va arribar a la seva feina, que consistia en el manteniment i preparació de les naus. Ell sabia que el nivell del mar estava pujant i no trigaria a cobrir la terra. Tenia l'esperança de pujar a una d'aquestes naus amb la seva filla. Cada dia moltes persones desesperades intentaven colar-se en una d'aquestes naus, però els guàrdies els ho impedien. Ell preferia no causar problemes. Cada dia arribava a casa tard, mentre la seva filla dormia, tenint l'esperança que al dia següent li diguessin que podia embarcar-se en una nau. Els dies i les setmanes passaven i les naus s'enlairaven, però ells seguien allà.

29

Dia a dia, la seva filla li preguntava quan podrien anar-se'n i el seu pare li deia "aviat...". L’Anna ja no el creia i el mar cada dia engolia més la terra, així que el seu pare ja desesperat va decidir que havia de fer alguna cosa. Va decidir colar-se en una nau. Últimament hi havia moltes revoltes perquè ningú embarcava a les naus, només els més poderosos. Aprofitant la revolta i el seu accés al recinte, va portar l'Anna a una nau al costat d'unes poques persones més que havien aconseguit pujar. Uns guàrdies se'n van adonar i van anar cap allà. Scott sabia que si volia que aquelles persones aconseguissin salpar ell havia de quedar-se allà. –Anna, el papa ha de quedar-se aquí. –Però, papa, has de venir amb mi. –Escolta'm, bonica. El papa estarà amb tu sempre, te n'has d'anar a un lloc millor, no et separis d'aquestes persones, elles et cuidaran. I li va deixar anar la mà. –Adéu, bonica, t'estimo molt –va dir plorant. El malson s'havia fet realitat. L'Anna va començar a plorar i va veure com el seu pare tancava l'escotilla. A dalt va veure el planeta des de l'espai, estava gairebé blau i l'atmosfera es veia contaminada. Ella es va preguntar "com hem arribat aquí? Què ha fet malament la humanitat?...".

Víctor Cruz Nogales Institut Bitàcola, 2n ESO

1r Premi

30

EL DESTÍ NO TÉ FRONTERES Ser nen no és gens fàcil en alguns llocs del món. Soc la Mahalet i aquest és el meu conte. Amb la primera llum del sol he decidit convertir-me avui en una princesa, canviar el meu món de pobresa per un món de màgia i esperança. S'ha acabat tenir por a la fam i als maltractaments. Ja n'hi ha prou de patir! Però... de sobte una veu em fa tornar a la realitat, és la meva mare que em ve a buscar per portar-me a un orfenat. Farà veure que és la meva àvia, això he sentit dir a una de les seves amigues. Ha de fingir que no hi ha més familiars que es puguin fer càrrec de mi per poder deixar-me en aquest lloc. No sé per què no em vol. Potser perquè estic malalta? No ho sé, però estic segura que allà on vagi no pot ser pitjor de com em sento i de com em tracten aquí. Després de molt trajecte ja hem arribat, en aquest moment no sé què sentir, ja que la meva mare s'allunya sense dir-me ni adéu o fins i tot un simple i afectuós << t'estimo>>. Llavors, sento com una punyalada travessa el centre del meu cor, la qual cosa fa que m'enfonsi i comenci a plorar. Passen els dies, alguns nens em peguen, era un lloc fred, poc amable. L'únic que vull és tornar a ser una princesa als meus somnis, dins la meva imaginació. Sento a la meva pell roba de seda i brillants, en lloc de roba trencada, bruta i mal cosida... Avui ja no puc més! I els explico a tothom que la senyora que em va deixar és la meva mare i no la meva àvia. Immediatament es posen en contacte amb ella, ja que no es pot abandonar a un infant si té pares que puguin fer-se'n càrrec. Dos o tres dies després ve a buscar-me, ni una paraula, plora durant tot el camí, ni tan sols una mirada. Un cop a casa m'espera un càstig com ja m'imaginava, no us penseu que a Etiòpia els càstigs són de cara a la paret o anar a dormir sense sopar... aquí són cops de pal amb branques d'arbre. I molt pitjor el que avui he viscut: m'ha matat el meu pobre gos! En Joao! El meu amic, l'únic que m'estimava... i després s'apropa a mi amb un ganivet i em tira a terra, diria que és

31

l'últim dia de la meva vida. La seva mirada deixa veure l'odi, la ràbia i la por continguts en el silenci, els seus ulls es claven en els meus, els meus plors afluixen el seu braç que amb tanta força em subjecta i, finalment em va deixar anar... Pocs dies després, maquina un pla B amb la seva amiga estimada, jo ho estic sentint tot. El meu pare va marxar amb una altra dona feia un temps, i la nova idea és fer veure que ell ha mort. Aquí no hi ha gaires mitjans per esbrinar l'estat d'una persona, no hi ha registres, i va intentar de nou portar-me a un altre orfenat. Aquest cop és diferent: una casa gran amb jardí, gronxadors, cuidadores dolces, menjar més o menys abundant, i comparat amb casa meva, que menjàvem tres cops per setmana, és fantàstic! Molt aviat he descobert que és una casa d'adopcions, que tots els nens que som aquí som candidats a ser adoptats per pares de Catalunya. Quan em faig amiga d'alguna nena, marxa amb una família... Molts dilluns arriba una camioneta amb homes i dones que venen a buscar els seus fills... però més o menys un mes abans de recollir-los els envien un peluix i un àlbum de fotos perquè coneguin la seva nova família, fotos de la casa, de l'habitació, de les mascotes, fins i tot germanets! També dels avis, de l'entorn... Jo també vull trobar una família. Aquí no estic malament però jo vull pensar que en algun lloc estan els meus pares, els de VERITAT, endarrere queden els pares biològics que només m'han donat patiment, indiferència i maltractaments. Molt a prop de la casa d'acollida hi ha l'aeroport. Veig els avions i somio que algun dia pujaré a un d'ells cap a un món on pugui recuperar la meva infantesa perduda. Cada cop que sento els motors de la camioneta acostar-se a la casa, surto corrent a la porta pensant que la meva nova família vindrà a buscar-me, que potser s'han oblidat d'enviar-me l'àlbum i el peluix i amb aquesta

32

esperança passen els dies, els mesos... i ningú em ve a buscar. Tots els nens marxen, venen uns altres i també marxen, jo soc més gran i tinc dificultats per caminar, és per això que no trobo família? Avui ha arribat un àlbum molt maco, amb flors de color rosa, i un peluix preciós, és una granota molt suau. Li han donat a una nena que dorm al meu costat, i les dues mirem cada nit l'àlbum abans d'anar a dormir. Quina família més maca li ha tocat! Dues germanes grans, un gosset, un ocell, la casa amb molts colors com a mi m'agrada, i els pares...! Es veuen divertits, riuen a totes les fotos! També es veu una platja, és el primer cop que en veig una, és fantàstica! Em quedo adormida somiant que jo, la princesa, trobaré el meu regne. L'endemà vam seure a esmorzar, tots junts en una taula molt llarga, i després de beneir la taula, tots em miren i es posen a riure... Jo no entenc res i per fi una de les cuidadores em diu que m'estaven fent una broma! Que aquell peluix i aquell àlbum són per a mi! No m'ho puc creure, és la meva família? Estic tan feliç que tot el dia vaig abraçada a la granota i miro un i un altre cop cada foto, i mirant al cel contemplo cada avió, algun d'ells portarà els meus pares al meu costat. La meva felicitat s'esborra cada cop que arriba la camioneta i ells no hi són. El temps vola, els àlbums i els nens entren i surten. I si m'han enganyat i no és cert que tinc pares? Ho fan perquè no estigui trista i no és una família de veritat? Jo pregunto quan vindran i em diuen que molt aviat. Ha arribat un moment que ja no corro a veure les camionetes, tan sols miro tímidament des de la finestra com els nens i els pares s'abracen, d'altres ploren, tot són emocions, regals i adéus. Tothom que passa per la meva vida sempre acaba marxant, jo no tinc a ningú. Un dels cuidadors és molt simpàtic, i m'explica que la mare està anant a un judici per renunciar a mi, tràmit indispensable per dur a terme una adopció internacional. S'ha presentat ella i els representants de la casa d'acollida. Ella quan em va deixar va dir que el meu pare era mort, però

33

el jutge ha sabut que no és cert, que està desaparegut i ha anul·lat el judici i els meus pares de Barcelona no podran venir. No m'ha dit res més, jo no hi entenc gaire, però sí que he entès que la cosa no va gens bé... Però m'ha dit que els meus pares estan lluitant per poder adoptar-me. Molt de temps després d'això, jo ja no faig cas de les camionetes. I un d'aquests dilluns entre crits, rialles, plors i emocions, una de les cuidadores em diu...: -Mahalet, que no surts a fora a veure tots els pares que han vingut? Jo faig una cara d'aquestes com si la cosa no fos per a mi, m'ha dit que no em quedi sola l'habitació. Per no sentir-la he sortit, i quan he alçat la vista... està ple de gent, i he escoltat que algú em crida, i... Són ells! És veritat, o és un dels meus somnis? M'apropo als meus pares, em miren d'una manera especial, els hi brillaven els ulls, mai ningú m'ha mirat amb tant amor i dolçor. Són simpàtics, i hem jugat una estona, li he deixat a la meva mare tot el cabell ple de trenes, recordaré aquest moment com un dels millors de la meva vida. Anem a un hotel, i m'agafa por, penso que la meva mare biològica vindrà a buscar-me, no deixo a la meva mare ni un moment, tinc tanta por que em deixin a Etiòpia i marxin sense mi que vaig enganxada tot el dia als seus braços. Si dorm la desperto, és com si s'apagués, com si anés a algun lloc on es pogués perdre i ja no tornés. Jo soc feliç, molt feliç, aquests dos blanquets als que no he vist mai em fan sentir com si sempre hagués estat amb ells. Parlen estrany, una altra llengua, però ens entenem molt bé, amb els ulls, amb gestos, no recordo ni tan sols un moment que no em pogués comunicar. És molt emocionant, he descobert moltes coses: el que és un vàter, una banyera, un raspall de dents, que et cantin abans d'anar a dormir, les pintures de la mama, la càmera de fotos, el telèfon... Parlo amb les meves germanes que s'han quedat a Barcelona amb

34

els avis perquè estan d'exàmens, només sé dir: Hola, què tal i T'estimo. Les meves germanes em diuen moltes coses però no entenc res de res. Després de fer molts papers ha arribat el dia d'anar a casa. El desitjat avió. Deixo enrere part de la meva vida, no sé on aniré, ni a qui trobaré, però tinc clar que ja tinc família, que ja no em sento sola, que estic contenta o millor... eufòrica, massa emocions per poder assimilar! Un canvi tan gran que no sé ni com gestionar tants sentiments. El meu pare ha començat a fer les maletes, l'endemà ja marxem. Poso la meva motxilla a primera fila, a sobre de tot, que no em deixin! Penso constantment, no he dormit aquesta nit, estic molt nerviosa, sempre la por que en l'últim moment vingui el meu pare i la meva mare i no pugui anar amb la meva nova família, la família que per a mi és la real, a la que estic unida per uns llaços invisibles però indestructibles. Ha arribat el moment, el taxi ens ha vingut a buscar i ja l'aeroport vaig començant a respirar, a sentir-me lliure, estic a dalt d'un núvol i això que encara no he pujat a l'avió! Tot és estrany. Molta gent, maletes, cotxes, tot nou per a mi, però vull amb tot el meu cor viure aquesta aventura la resta de la meva vida! Després de moltes hores de vol hem arribat a Barcelona, cansada però flotant. S'han obert unes portes i allà estan les meves germanes, la iaia, la meva cosineta que és de la Xina, els tiets, tots amb regals, una pancarta de benvinguda, abraçades, tots em diuen coses, em fan petons, no entenc ni una paraula però sé que m'estimen, que jo sóc la princesa que tant he desitjat i somiat. Tinc família, la meva família, i em sento única, especial, i amb ganes de veure la meva casa, el meu gosset, tot! No he tingut mai res, ni a ningú, el meu únic equipatge és el meu nom, no m'he emportat res més d'Etiòpia.

35

Em van operar, ja camino bé, fins i tot ballo! Tinc moltes i bones amigues, i he fet les paus amb el meu passat, i sobretot, tinc la millor família del món! Estic bé dins la meva pell, feliç de ser com soc i qui soc. Aquest és el meu conte. Aquesta és la meva història. Mahalet... soc JO!

Mahalet López Calm Institut Can Planas, 2n ESO

2n Premi

Grup E: Educació secundària obligatòria - 2n cicle

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES Hola, jo soc jo, i et presento la meva realitat. No tinc cap habilitat a excepció de dibuixar. Tot i això, no m'agrada pintar els meus dibuixos. Em sembla que vaig fer alguna cosa malament quan vaig voler pintar aquella papallona que amb tantes ganes vaig dibuixar. Ja que va començar tot en un murmuri, un murmuri cada cop més gran, com si cada paraula fos una gota de pluja que va augmentar la velocitat i xoca amb intensitat on més mal et fa. Des d'aquell moment vaig decidir de no pintar. Però tal com un dia em va dir una noia que desconeixia completament:

36

–Tot és més bonic quan no només pots veure les ombres i el blanc i el negre. Podries anar més enllà de les paraules si volguessis. I ara no paro de repetir-me aquella frase per poder-me concentrar i no ficar la pota. Hi haurà molta gent. O poca gent. No ho sé. Al cap i a la fi, són ulls. Ulls que no sé amb certesa si entendran el que jo vull expressar. He d'entrar. Haig d'entrar, però no vull més tempestes. M'autoconvenço que aquest cop no passarà, i entro. Un cop dins se senten murmuris. Al principi inintel·ligibles però a poc a poc vaig veient com arribo a la gent. I m'adono que el que jo pensava que era blau, es torna d'un color que tants cops he escoltat: el lila. De la mateixa forma passa amb la majoria de colors. Fins que el paisatge del mar es torna com hauria de ser, mar. Però, de l'emoció, no m'hi fixo si res més ha canviat. I sento alegria, satisfacció, però a la vegada, i no sé la raó, tristesa. Em treu dels pensaments una veu molt fina amb un aspecte no pas desconegut que em diu: -Veus com podies anar més enllà de les paraules.

Elisabeth Lozano Grau Institut Can Planas, 3r ESO

1r Premi

NO TINGUIS PRESSA Faré tard, no em dona temps, no arribaré a l'hora. Aquestes són moltes de les frases que em rumien pel cap cada dia. Estic farta, perquè sempre hem d'anar tan estressats? L'altre dia vaig sortir al carrer i un noi quasi em llença a terra, i les disculpes van ser: ho sento senyora, arribo

37

tard a l'institut! Més tard vaig anar al banc a treure diners, i a l'arribar vaig veure com el cap de l'oficina estava esbroncant terriblement la seva treballadora, la noia li va explicar que la seva filla s'havia posat malalta i no li donava temps a portar-la a l'escola. Vaig arribar a casa i vaig pensar: en el fons, tot són excuses, abans el món no era així, i al final això també provoca que tota la gent estigui de mal humor. L'endemà, cansada de la monotonia de la meva vida, sempre igual, els mateixos horaris, hàbits i rutines, quan anava al treball vaig agafar la sortida d'abans, ja que mai havia anat per aquell camí i el volia investigar. Vaig arribar a una ciutat nova, una ciutat que mai hagués pogut imaginar. En el cartell del principi posava: Ciutat sense hora. Em va cridar l'atenció i vaig continuar endavant amb el meu cotxe. Em va sorprendre molt que la gent anava molt tranquil·la pel carrer, feia molt de temps que no veia una cosa igual. Vaig aparcar el cotxe i vaig baixar, estava bocabadada de veure tot allò, no m'ho podia creure. Em va rebre l'alcalde de la ciutat, el senyor Notincpressa, i em va dir: bon dia, estàs al lloc adequat, en aquesta ciutat ningú té rellotge, ni pressa. I com compleixen les seves obligacions? –li vaig preguntar jo–. Aquí tothom sap què ha de fer i quan, però sense estrès, aquí només vivim, vivim bé. Em va agradar tant aquella ciutat que vaig decidir mudar-me allà. Una decisió que la majoria de persones hauríem de prendre. Quan ja feia un mes que vivia en aquell paradís, vaig arribar a una petita conclusió, que per molt petita que sigui, si la compleixes, tot anirà molt millor. Para, tranquil·litzat, viu la vida, que només és una i no la podem desaprofitar.

Dana Vicente Herreros Institut La Romànica, 3r ESO

2n Premi

38

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat.

A LA LITERATURA Estimada, avui t'escric a tu. A tu, que ets el meu refugi, la meva salvació i qui em tempta a pecar. Pecadora i pecat, vas captivar-me des del primer instant, amb aquestes faccions salvatges i els estels perfectament arrodonits i foscos que van ser pintats sobre la teva pell. Sí, aquesta nit t'escric a tu, al teu tacte, a la teva mirada tendra, al soroll de les teves sabates de taló, a la teva veu, als teus llavis entremaliats, als teus cabells que reposen sobre el coixí fent-me pessigolles cada matí. Avui vull rememorar tots els dies que hem passat juntes, com vas rescatar-me d'aquella soledat per a fer-me sentir estimada per tu i com vas ensenyar-me a adorar-te. Vull agrair-te tots els moments en els quals has omplert la meva malenconiosa habitació amb la teva ànima i el teu cos. A la meva memòria he gravat a foc totes les nits que he passat al teu costat, aquí, al meu llit, rebuscat entre la teva pell per viure dolces històries. Ets meravellosa, apassionada, innocent, malvada, trista, alegre, poderosa, esquinçadora: aconsegueixes que a qualsevol bèstia sense sentiments se li trenqui el cor només de veure't, preciosa. M'has tornat boja, visc en un deliri tot el dia fins que no puc retrobar-te, quan la lluna tenyeix el cel i els estels ballen per a nosaltres. Aconsegueixes que passi tota la nit vetllant la teva figura, fins que surt el sol i em quedo adormida amb tu als meus braços.

39

Encara més, ja no puc fer res més que pensar en tu i veig la teva ombra allà on vaig. A cada racó hi ha una mica del teu perfum. A tot arreu, a tots els carrers de la ciutat, descobreixo les teves petjades. Ets allà on miro. M'has ben enganyat, reina, jo pensava que eres una amant lleial, però ja sé que els meus llençols no són els únics que fan la teva olor. Malgrat tot, ho entenc. I no et demanaré mai que em siguis fidel. El vull, però et vull lliure. I, tot i que em fa gelosia veure com balla el teu preciós nom als llavis d'altres persones, no m'enfadaré pas amb tu, ni amb les altres, ja que sóc conscient de la teva atracció, de la teva bellesa, del teu enginy, del teu passat, de la teva vitalitat. Només em sap greu que moltes persones no puguin o no vulguin apreciar-te. Sé que et fa mal: a mi també me'n fa. He escoltat com blasfemen. Tanmateix, no et preocupis, tu em rescates cada dia amb les teves pàgines i, cada cop que t'acaricio, m'enverines una mica més, em cures i em sedueixes: ara és el meu torn de defensar-te, amor.

Núria Baños Sánchez Institut La Romànica, 1r Batxillerat

1r Premi FELICITAT, ON ETS? En Farrington es despertà com dia rere dia de la seva monòtona vida amb un mal de cap de les cerveses d'ahir i amb unes horribles ganes de tornar a la feina. Era un dia ben solejat per ser a ple febrer a la ciutat de Dublín, i aquest fet va afavorir una mica l'ànim del protagonista. Sense esmorzar, i ni tan sols saludar als seus familiars que seien a la taula parlant dels seus plans diaris,

40

va marxar decidit a prendre una cervesa amb el Higgins. Al costat esquerre de l'Oasis, on a les sis del matí encara estaven els borratxos de la nit anterior i feia una pudor insuportable, estava el seu company. Com cada matí, prenien quelcom, potser cervesa, whisky o ginebra, i parlaven de política o futbol. Malgrat això, aquell dia la conversa anava més enllà. –No puc seguir així, Higgins. Vull canviar de vida però no ser com. Estic pensant en deixar la feina… –digué en Farrington angoixosament. El seu amic s'apropà més a ell i respongué: –Potser hauríem d'afrontar la veritat. –I li acaricià la galta calenta amb estima. L'altre, sense respondre, el mirava preocupat, sense saber què dir. –No cal que ho fem ara, cel. Per cert, et vull parlar d'un assumpte. Mmm… el senyor Alleyne m'ha donat l'oportunitat de seguir treballant per a ell però a Nova York. Oi que és bona notícia? Podríem començar una nova vida. Tots dos sabem que no som feliços aquí i potser un canvi ens ajudaria. explicà en Higgins agafant la seva cervesa negra. En Farrington estava sorprès, ja que no s'ho esperava. Tot i això, la idea li agradava. –Doncs, què haig de fer? Dir-li a ma esposa que me'n vaig amb tu? I abandonar els nens? Mare meva, això és pitjor que la meva actual vida, no crec que pugui. –S'aixecà en Higgins cabrejat. –Saps, Farrington? Estic fart de ser la teva ombra. No siguis covard i afronta la veritat. Però si ho vols deixar estar així… tu mateix. Després no em vinguis ploriquejant per la merda de vida que tens. –I marxà. En Farrington no trepitjà la feina en tota la jornada de matí, i abans de començar el torn de tarda cridà el senyor Alleyne per parlar d'un aspecte seriós. Els rumors arribaren al Higgins i aquest, trist, estava segur que deixaria la feina. "No pot ser que em faci això, després del que hem passat". Rumiava.

41

"Qui sóc? En què m'he convertit?" el protagonista es mirava al mirall angoixosament. S'apropà més i acaricià la seva galta a través del vidre mentre li queien llàgrimes i els ulls es tornaven cristal·lins. Feia anys que no es mirava a si mateix. Feia anys que no pensava en ell. Feia anys que no era feliç. Els petits i únics moments que el completaven eren amb el Higgins. No el volia perdre, però era tan covard... Tampoc volia fer mal als que l'envoltaven. Es despullà i li tremolaren les cames. Les ferides que portava al pit i a les cames, que s'havia fet ell mateix en alguna ocasió quan no podia suportar la vida, li produïen una visió odiosa. Una visió, real, d'ell mateix. Caigué a terra i recolzà el cap sobre les mans, amples i grisenques. Plorà com un nen de vuit anys quan li prenen la seva xocolata. Com podia ser que algú l'estimés, si ni tan sols s'estimava ell? I com podia ser que aquest fos en Higgins? Un home tan ben plantat i meravellós com ell? Pensà en la Jane... La Jane, de qui s'havia enamorat una vegada i havia passat els millors anys de sa vida. Però ara... ara no es podia ni tan sols dirigir a ella, no podia mirar-la als ulls. Era tan poruc. Cridà, cridà com si la seva vida depengués d'allò. Tampoc ella era feliç però sabia que li era tan fidel que tot i haver tingut l'oportunitat, no hauria fet res d'adúlter. Li trencaria el cor... –Pare, estàs bé? –Arribà la Julia de l'escola. S'apropà a ell que restava estirat a terra. –No... Cap dels seus companys sabia què havia estat d'en Farrington en tot el dia. No va ser fins l'endemà cap a les dues aproximadament que va reaparèixer. –On t'havies ficat, coi? –preguntà la senyoreta Parker. Com no era d'estranyar, ja que la seva relació era així sempre, rudement passà de llarg. Corregué en busca de Higgins, el qual estava assegut al seu despatx, concentrat mirant uns documents. Tots els presents en l'oficina el miraren

42

sorpresos. Llavors, Higgins s'aixecà i es dirigí cap a ell en busca d'una explicació. Abans de tenir temps a parlar, en Farrington se li acostà amb un somriure radiant i li acaricià els dos pòmuls per acostar-lo encara més a ell i plantar-li un petó d'allò més tendre públicament. En Higgins sabia què significava aquest afecte i tornà a acostar els seus llavis al seu estimat.

Anna Berné Navarro Institut La Romànica, 2n Batxillerat

2n Premi

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i escrita. PAS DEL TEMPS A BARBERÀ Jo vaig venir a viure a Barberà ja que m'acabava de casar. Venia de Manlleu, un poble més gran. Això era com un poble, es coneixia tothom. M'hi vaig trobar de seguida molt bé, em varen acollir com una més. Barberà ha canviat molt, ja que van venir moltes empreses i això ha fet que molta gent hi hagi vingut a viure. Ara tenim ambulatori, tenim teatre, ha millorat molt. Es fan moltes activitats que abans no existien, jo mateixa no hagués pogut imaginar que pogués fer informàtica, ja que sóc gran. La veritat és que m'ho passo molt bé. Som un grup molt guapo i tenim una professora que té molta paciència... Quan jo vaig venir a viure hi havia botigues, existia una cooperativa, on ara està el teatre, que tenia un «colmado» i en una altra part un bar on la gent gran anava (només homes, clar) a les

43

tardes a jugar a les cartes o al dòmino. Tenia la sensació de que la gent era molt feliç. Ara tothom va molt estressat. En aquells temps jo volia fer alguna feina. Hi havia una petita fàbrica de bijuteria i em vaig presentar per treballar. Em van fer una entrevista i va arribar un moment que em van preguntar si era casada i com que vaig dir que sí, no em van donar la feina. Després vaig trobar feina a la indústria tèxtil, concretament als telers, però als dos anys em vaig quedar embarassada i quan ja estava a punt de ser mare vaig plegar perquè no tenia una altra opció. En aquells moments aquí a Barberà no tenia família que pogués ajudar-me amb la criatura. Ara els temps han canviat.

Maria Famadas CFA BARBERÀ

1r Premi

EL BAÑADOR Hace mucho tiempo que hice un viaje desde Úbeda a Valencia. La razón era la comunión de la Juani, una sobrina de mi hermana Mercedes. Ella vivía allí desde que se casó un año antes. Yo tenía doce años en aquel momento. En aquella época yo estaba demasiado delgada y por eso me llevaron a Valencia a la celebración para ver si a través de la ilusión del evento cambiaba mis hábitos alimenticios y engordaba algo.

44

Se celebra la comunión y después de salir de la iglesia fuimos toda la familia caminando hacia la playa. En el camino, me quedé muy sorprendida cuando vi a un señor en la esquina del Banco de España con un racimo de uvas colgando en la cara. No tenía sentido para mí. Me quedé mirándolo. Todos los que íbamos lo vimos pero nadie dijo nada, como si no lo hubieran visto. Llegamos a la playa. No había mucha gente y existían aquellas casetas que se alquilaban para cambiarse. Me alquilaron un bañador y cuando salí por la puerta del cambiador me moría de vergüenza. Nunca me había encontrado en una situación parecida. A pesar de estar asustada y sorprendida me lo pasé muy bien. Luego estuve una semana más, mi hermana se fue a trabajar y yo cuidaba a mi sobrino que tenía pocas semanas. Estaba muy contenta de cuidarlo. En aquel entonces descubrí el Cola Cao. Mi hermana me lo compró. Yo no sabía lo que era hasta ese momento que lo probé y me gustó mucho. Pero llegó la hora de volver al pueblo y ¡Qué feliz fui viendo a mi MADRE! Que no me había separado nunca de ella hasta los dieciséis años que vine a Cataluña a trabajar con mi tía. Estuvimos dos meses sin vernos hasta que mis padres vinieron. Aquí me puse novia, me casé a los dieciocho, no fuera que me quedara sin novio, tuve a mis dos niños y ellos han tenido cada uno una niña. Estoy contenta de que mis hijos vivan aquí cerca de nosotros. Esta historia ocurrió el año 1961.

Antonia Rubio Sáez CFA BARBERÀ

2n Premi

45

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de formació i inserció (PFI). Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau mitjà. CARTA DE COMIAT

Noelia Castaño Sánchez Fundació Barberà Promoció

1r Premi UN HOMENATGE A LA MEVA FAMÍLIA La meva mare em va explicar que quan era petita els seus pares ho van passar molt malament a causa de la seva invalidesa: eren sordmuts. En aquella època, per a les persones amb discapacitat no hi havia ajudes ni tenien cap paga com succeeix en l'actualitat. La meva mare havia d'acompanyar la meva àvia a tots els llocs: a arreglar papers, a buscar feina, a comprar..., ja que li havia de traduir mitjançant llenguatge de signes tot el que li deien. Els meus avis, a més a més, tenien més complicat que la resta de gent trobar feina per la seva discapacitat. Això va fer que econòmicament ho passessin una mica malament, si tenim en compte que també tenien dos fills més apart de la meva mare: els dos meus tiets. En aquells temps, a sobre, vivien en una dictadura on governava Franco. Un dia, la policia va empresonar al meu avi per equivocació. Es pensaven que era un delinqüent perquè tenia els mateixos cognoms que aquell criminal. Com que el volien fer parlar, i ell no podia a causa de la

46

seva minusvalidesa, li van pegar una pallissa que li provocà un dany irreversible als seus pulmons. La policia pensava que no parlava perquè amagava alguna cosa. D'aquí, la gran pallissa. Quan van descobrir que ell no era el delinqüent, li van demanar perdó i el van deixar anar. El meu avi, a causa de tots els cops rebuts, es va morir. Dono gràcies a Déu de no viure en aquells temps. Res més puc dir. M'han pres una cosa molt bonica que mai no podré oblidar: l'abraçada i l'estima de poder conèixer el meu avi.

Silvia Gómez Escrivà CFA BARBERÀ

2n Premi

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a una llengua estrangera. NIT DE REIS Estic asseguda en una sala d'espera, encara no m'han cridat perquè passi... Són les 4 del matí... No tinc gens de son. És la nit de Reis i aquest matí, quan m'he aixecat, no pensava que seria aquí... No m'he canviat de roba, porto el pijama, la jaqueta i unes vambes sense mitjons. He fugit corrents. I la veritat... estic molt espantada, angoixada, i no sé què fer...

47

Em dic Carla i tinc 21 anys. Visc a Barcelona amb els meus pares. Treballo a una tenda de roba i porto amb la meva parella, l'Albert, gairebé dos anys. Avui és el dia de Reis i com tots els anys el passo amb la meva família. Portem els regals, dinem tots junts, mengem el tortell i després anem cap a casa. Avui ens hem acomiadat abans, perquè jo havia quedat amb l'Albert per donar-nos els nostres regals. Així que, quan hem sortit de casa, li he dit al meu pare si m'hi podia apropar. Ell no suporta l'Albert. Bé, realment... crec que ningú del meu entorn el suporta... La cara dels meus pares quan baixo del cotxe cada vegada que vinc d'estar amb ell és tot un poema, ulls vidriosos, decepció. Truco a la porta i pujo corrents. L'Albert està esperant-me a la seva habitació, estirat, com de costum. No té cara d'emoció, el noto més seriós... Sopem i ens donem els regals. Jo veig que està una mica estrany, però no vull insistir-hi massa. Ens posem el pijama i ens fiquem dintre del llit. Jo només faig que pensar en el que li pot passar... Estic esgotada mentalment i em quedo adormida. A les 2 del matí el veig aixecat i li pregunto: "Passa alguna cosa?". Ell calla. Porta el meu telèfon a la mà, s'ha esperat que m'ha adormís per agafar-me'l. Comença a recriminar-me el per què he esborrat les converses amb les meves amigues. Que si el dissabte, quan vaig sortir de festa, havia estat amb algun noi. Que el truqués ara mateix. Jo m'aixeco nerviosa. Només vull que em torni el telèfon. –Vull que em diguis què vas fer el dissabte! –Ja t'ho he explicat tot. Torna'm el meu mòbil! –No em dona la gana! Te'l trencaré si no m'expliques les coses!

48

M'aixeco del llit. Ell està assegut davant meu. Intento agafar el meu mòbil, però jo no tinc gens de força en comparació a ell. Em comença a donar cops de colze a la panxa. Agafo les meves ulleres i dic: –Me'n vaig d'aquí! No tinc per què aguantar res d'això, no he fet res. Ets boig! –Tu no aniràs a cap lloc. Imbècil! El meu nuvi de dos metres m'estampa contra l'armari. Jo cada vegada sóc més petita, tinc més por. Li veig la cara i la ràbia que reflecteixen els seus ulls contra mi. M'agafa del coll, no puc respirar, m'està ofegant i no puc parar de plorar. Em trobo paralitzada. La seva mare fa un crit des del menjador perquè deixem de fer soroll. No s'immuta per saber el que està passant. Sento centenars d'emocions: com és possible que amb els sorolls i els cops, aquesta dona no reaccioni contra el seu fill? Estic descol·locada. Em deixa anar el coll, agafa la tassa que li he regalat i me la tira als peus. Es trenca en mil bocins. En aquell moment, jo no sé què fer. El cap i el cos són tot nervi. Penso que aquell serà el meu últim dia. Miro a terra perquè sento els peus molls. Crec que és de la tassa, que em puc haver tallat. Quan miro a terra veig que és el meu pixum. Tinc tanta por que me l'he fet a sobre. Ell em mira i s'espanta. Em vol abraçar. Jo arronso els braços perquè penso que ara vindrà la bufetada. M'agafa en braços, em posa a sobre seu i m'abraça amb molta força. Em demana perdó, diu que no m’ho tornarà a fer més... No el crec, aquesta situació l’hem viscut fa una setmana. Em fa petons, però sento fàstic i culpabilitat. Ell diu que és culpa meva que es posi així: l'altero massa, li dono la raó encara que pensi que no la té.

49

Ens estirem al llit. Em mira i em diu: "T'estimo molt, i no et vull perdre. Per aquest motiu reacciono d'aquesta forma". Es queda adormit. Jo tinc els ulls com taronges, no puc dormir. Espero una estona i agafo la jaqueta i les sabates. Sense fer cap mena de soroll surto de la seva habitació, travesso el menjador fins a arribar a la porta, i amb molt de compte i a poc a poc, aconsegueixo sortir sense despertar ningú. Corro pel carrer. No puc tornar a casa. Vaig tant de pressa que en un moment estic als Mossos d'Esquadra. Un mosso em para i em pregunta: "Què hi fas aquí?" Al que responc sense dubtar: "Vinc a denunciar la meva parella". Estic asseguda a la sala d'espera d'una comissaria i encara no sé què faig aquí... He fet bé en venir aquí?

Ana Atance Pérez CFA BARBERÀ

1r Premi ENTRE LA MORT I L'AMOR Avui era un dia especial per a ell. Després de tres mesos, per fi, la seva mare havia sortit del coma. Era un matí clar, sense núvols, on la llum hi apareixia amb tota la seva intensitat a mesura que el sol es feia pas. Però no era moment de gaudir-lo. El matí corria mentre ell esperava un

50

autobús que no arribava. Desitjava abraçar-la amb la sensació que era viva. Feia temps que no estava tan content. L'autobús continuava sense aparèixer i ell mirava una carretera sempre buida. De sobte, empès per la desesperació, va girar la vista cap a l'altre cantó. A la cantonada hi havia una vella i atrotinada floristeria. Una botiga ancorada en una època passada que sobrevivia entre supermercats pakistanesos i bars de "xinos". Veient que l'autobús no arribava, va decidir acostar-s'hi. Va comprar un ram de flors. El dia ben bé ho mereixia. Un ram d'hortènsies i lavanda, on predominava un dolç color lila, que a contrallum s'omplia de reflexos blavencs. Feia goig. Era meravellosament tendre. Senzill. Tanmateix, ell sabia que és en la senzillesa on recau la veritable bellesa. Un cop a l'autobús va caminar cap al final, esquivant la gent, va seure. Mirava el ram. Tenia la vista clavada als petits estigmes vermells de les hortènsies. Pensava en l'efímer d'aquella bellesa que havia estat comprada sabent que estava condemnada a una decadència prematura. En aquell moment va sonar "Summertime" i va recordar que era la seva melodia del mòbil. Trucava la seva germana i tenia una veu greu. La seva mare havia mort. Els músculs d'un cos encara viu es van contraure. Les forces que abans havien subjectat el ram van desaparèixer. La gravetat va fer la resta. El ram va caure, inexorablement, al terra de l'autobús. Ell va baixar en la següent parada i el matí continuava lluent amb la mateixa intensitat.

51

Aquell mateix matí, potser a la mateixa hora i segurament en un lloc diferent, el Jordi es va despertar. Era l'aniversari de la seva parella i havien quedat per dinar. Fidel als seus costums, havia deixat tot per a última hora. Així que, sense prendre ni tan sols un cafè, va sortir a comprar un regal. La pressa dirigia les seves passes i les idees no caminaven tan ràpidament. Empès per la necessitat més que per la convicció, va entrar en una joieria, just davant d'una vella floristeria. Al mostrador de cirerer situat al mig de la botiga, lluïa un anell amb una petita ametista. Aquella pedra deixava passar una fina llum que reflectia una tonalitat lilosa, el color preferit d'ella. El preu animava a desistir. Però, les alternatives no eren moltes. Va mirar l'anell, qui sap si mirant-se a si mateix, i es va decidir. Sabia que l'estimava. Potser, fins i tot molt. Era el regal perfecte. Va parlar amb el botiguer que, amablement, li va embolicar. Es va dirigir a la caixa amb la intenció de pagar. Quan volia treure la cartera, es va adonar que la butxaca de la jaqueta era buida. Va mirar el rellotge. Era tard. Molt tard. Ensopit per la vergonya de la situació va sortir de la botiga. El temps no li permetia tornar enrere. Així que es va dirigir a la parada de l'autobús en direcció al restaurant. Els pocs euros que portava al pantaló de la nit anterior, li van permetre pagar un transport massa públic. La tristesa envaïa tots els seus pensaments. Recorria el passadís de l'autobús esquivant una gent aliena als seus problemes. Va arribar al final on va seure. Pensava en aquests últims anys al seu costat. Havien estat fantàstics.

52

L'autobús recorria la ciutat que havia estat l'escenari del seu amor i ell mirava per la finestra quan l'autobús s'endinsava en un túnel de la Ronda de Dalt. Aleshores, reflectit al vidre va observar un estrany color lilós. Va dirigir la mirada cap al lloc des d'on provenia aquell miratge. A terra, inadvertit per una gent massa ocupada en les seves vides quotidianes, hi havia un senzill ram d'hortènsies i lavanda.

Aquell ram orfe per una mort inesperada, omplia ara, un amor ple de vida.

Nuria Aparicio Vilchez CFA BARBERÀ

2n Premi

53

B. POESIA

Grup K: Educació primària - Cicle mitjà

EL RELLOTGE Tic-tac, tic-tac les agulles del cucut tic-tac, tic-tac els minuts són diminuts. Tic-tac, tic-tac i les hores van passant. Tic-tac, tic-tac jo m'acabo de llevar! Tic-tac, tic-tac, i a l'escola he d'anar. Tic-tac, tic-tac Aquest poema s'ha acabat.

Daniel Martínez Cortés Escola Can Llobet, 3r B

1r Premi

54

ELS ESCACS Sobre un taulell blanc i negre 32 fitxes en el seu quadrat, estic esperant que mogui el meu contrincant. Si no mou aviat, m'hauré d'esperar. Em mossego les ungles no em vull desesperar! Amb la dama em quedaré el cavall del jugador, a veure si mou fitxa i em proclamo guanyador!

Manuel Ros Lazzaro Escola Can Llobet, 3r B

2n Premi

55

EL MAR M'agrada el mar perquè em puc banyar fer castells a la sorra, també nedar i bussejar. Vaig amb tota la meva família, amb amics i amb molta alegria ens ho passem molt i molt bé, m'agradaria anar-hi cada dia. M'agrada caminar a la sorra fer la roda, el pi i el pont. Em protegeixo sempre del sol amb una gorra m'agraden les platges d'aquí i de tot el món. Costa Brava i Daurada Cabo de Gata i San Sebastià a totes aquestes platges m'encanta anar.

Irene Ramírez Prieto Escola Can Llobet, 4t A

3r Premi

56

EL DIA Mira el sol com brilla aquí dalt d'una vila! La muntanya ens escolta i ens crida vaig a veure el sol com brilla! Una nena al carrer jugant amb el seu patinet va veure un gegantet i de morros va caure al carrer.

Arnau Parreño Blanco Escola Can Llobet, 4t A

4t Premi

57

Grup L: Educació primària - Cicle superior

PER SEMPRE

La meva besàvia va arribar fins als 96 anys.

Sempre duia un vestit blau de llana, amb un vell davantal a quadres.

Va ser la setena de 9 germans,

a la seva època tots passaven molta fam, mentre els nou nens menjaven

uns trossets de carn arrebossada els seus pares tan sols menjaven un bocí de pa.

Més endavant tingué dos fills,

un nen i una nena, i com una germana li digué abans de morir,

a la noia l’anomenà Glòria.

La meva besàvia va arribar fins als 96 anys. Sempre duia un vestit blau de llana,

amb un vell davantal a quadres.

58

Ella sempre era feliç, i feia que cada dia fos divertit.

Quan ja era vella, anava amb bastó

i jeia asseguda al sofà mirant el televisor. Tots la trobarem molt a faltar,

sempre la recordarem.

La meva besàvia va arribar fins als 96 anys. Sempre duia un vestit blau de llana,

amb un vell davantal a quadres. Per molt lluny que estigui, sempre la portarem al cor.

Dedicat a la Iaia petita.

Iker Casas Sánchez Escola Miquel Martí i Pol, 5è C

1r Premi

59

UN LLARG CAMÍ Nens trists molta boira molts crits. Hem de córrer hem de fugir hem de córrer per poder sortir.

Estem en un llarg viatge amb molt de risc a milers de quilòmetres d'on jo visc. He arribat, m'han deixat passar, quina sort quants s'hauran quedat allà! SOC UN AFORTUNAT!

Leo Rodríguez González Escola Miquel Martí i Pol, 5è C

2n Premi

60

CONTAMINACIÓ

Boira negre, boira grisa

la contaminació al meu país cotxes circulen

escombraries s'acumulen.

Transport públic a la ciutat no és utilitzat

trens i autobusos no tenen recursos.

Escalfament global un desastre natural

el pol nord es desfarà i molta calor farà!

Joel López Garcia

Escola Can Serra, 6è B 3r Premi

61

L'EXCURSIÓ Demà vaig d'excursió i em fa molta il·lusió. Va ser una aventura i semblava una assignatura. Em menjava un entrepà quan de sobte vaig gemegar. L’entrepà era de formatge, i vaig veure un animal salvatge.

Allà feia molt de vent perquè estàvem a l'hivern. L'autobús ens va venir a buscar i nosaltres vam col·laborar. Quan estem a l'escola la terra tremola. Això acaba aquí perquè ho dic així.

Aitana Nadales Lago Escola Pablo Picasso, 6è B

4t Premi

62

Grup M: Educació secundària obligatòria.

DOS QUARTS DE CINC Era 17 d'agost, anava cap a Barcelona. Qui m'anava a dir que aquella fos la meva hora. Amb el meu germà anava i ell molt feliç semblava. Jo tenia un mal pressentiment, sabia que no era un bon moment. El tren va arribar i nosaltres vam baixar. Cap a la rambla vam anar i moltes botigues vam mirar. De sobte vaig sentir un soroll, i ràpidament vaig girar el coll. Una pila de gent cridava, i jo molt nerviosa estava.

63

Vaig buscar al meu germà, que ja no era al meu costat. No el trobava per cap lloc i de sobte vaig sentir un xoc. A terra vaig caure, sense saber què passava. La gent corria molt espantada i moltes persones mortes estaven. Només sentia crits de desesperació, però jo sabia que aquell era el meu lloc. Estava morint per culpa d'un atemptat, i això mai més ho hauríem de deixar passar. Vaig obrir els ulls per últim cop, i tot estant envoltada de tristesa i dolor, vaig sentir que moria a la ciutat més bonica del món. Barcelona.

Dana Vicente Herreros Institut La Romànica, 3r ESO

1r Premi

64

PODRÍEM SER COM LES MATES Podríem ser com les mates, podríem aplicar la suma i fer-nos més grans al pas dels moments i no dels anys. Podríem ser com les mates, podríem restar i dividir les penes amb més gent i no multiplicar-les tots sols. Podríem ser com les mates, i multiplicar el que sí val la pena perquè mai s'acabi. Però sobretot podríem ser com les mates, i posar al final de cada operació un signe igual, i així poder escriure a continuació la resposta correcta.

Elisabeth Lozano Grau Institut Can Planas, 3r ESO

2n Premi

65

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de formació i inserció (PFI). Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau mitjà. L'AMISTAT Amics sempre vaig tenir, amics sempre tindré però amics com tu mai oblidaré. Persones com tu n'hi ha poques per no dir cap, i cada esforç que fas et servirà per fer noves amistats. El més important és ser tu mateix i no deixar-te emportar pels altres, per descobrir quins amics són reals i en el pas del temps perduraran. Amb tot això que t'he dit, reflexiona i sabràs les veritables amistats que tens i tindràs.

Jordi Gómez Cano Fundació Barberà Promoció

1r Premi

66

DONA FORTA COM UNA ROCA

DONA FORTA COM UNA ROCA...

SOMRIU ENCARA QUE LA VIDA T'HO HAGI ROBAT TOT.

T'AIXEQUES CADA DIA, ENCARA AMB L'ÀNIMA EN PENA, QUANTS COPS HAS ESTAT, AMB EL COR A LES MANS, QUANTS COPS HAS PLORAT, DIENT NO PASSA RES...

DONA FORTA COM UNA ROCA...

EL DESTÍ T'HA TRIAT, T'HA PRES MOLTS SOMNIS, T'HA ROBAT IL·LUSIONS, T'HA DESPULLAT DE TOT.

ENCARA ET QUEDEN GRANS FITES, QUE ARRIBARÀS A ASSOLIR.

ENCARA QUE TOT ES COMPLIQUI SORTIRÀS AIROSA... PERQUÈ ETS LLUITADORA.

DONA FORTA COM UNA ROCA!

Montserrat Pérez Garcia

Fundació Barberà Promoció 2n Premi

67

GRUP R: Estudis universitaris. Cicles formatius de grau superior. EL CAMÍ DEL DIA DESPRÉS Passejo. Passejo per la ciutat d'estrelles mortes. Camino amb calma, la que em va faltar a la vida. Respiro amb la vista, veig amb el cor. Veig com tot ha canviat. Ciutat obscura, ciutat del fum i del després. Del després ho faig. Del després et truco. Del després et veig. Ciutat de promeses falses, de competència i superficialitat.

68

De qui queda primer és el que guanya, de valors eliminats. Ciutat de rancúnia i por, de por a ser el pitjor. Ciutat de guerres internes, d'egos i del després. Del després vaig. Del després vinc. I del mai no ho faig. Ciutat de rapidesa i de treball. Ciutat d'insensibilitat i discriminació, d'oblit i falta d'emoció. Ara camino, i ho faig amb calma, la que em va faltar a la vida. I valoro els moments i les persones. Aquelles que em van dir frena, que em van avisar que córrer no et feia arribar abans, i que arribar l'últim no era perdre.

69

Aquelles que em van demanar un petó, una abraçada, un instant i jo els hi vaig dir que després. El després és futur, el futur és incertesa a la ciutat de l'eternitat. Vaig viure sense fer-ho, vaig gaudir sense sentir-ho, ho vaig deixar tot per a després. Ara és ja massa tard. No vaig arribar a temps.

Andrea Vicente Herreros

Universitat Autònoma de Barcelona 1r Premi

70

C. MICRORELATS

Grup S: Educació primària - Cicle superior

PENCIL Vaig comprar-me un llapis a la papereria nova de Barberà. A classe d'anglès el llapis es va posar a parlar i em van fer fora de la classe. Vaig voler canviar-lo però la papereria ja no hi era. Adrián Hernández Valiente Escola Pablo Picasso, 5è A

1r Premi LA CAIXA A una caixa abandonada li van sortir potes. Va caminar fins a un gimnàs i va començar a fer esport i, quan va sortir... Era una caixa forta per guardar diners.

Tania Alcalá Villa Escola Miquel Martí i Pol, 6è A

2n Premi

71

GRUP T: Educació secundària obligatòria. Educació tecnicoprofessional. Batxillerat. Programes de formació i inserció (PFI). Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat per a majors de 25 anys. Cursos de català per a persones adultes del Servei Local de Català. 5 SENTITS. UNA VIDA La cançó de bressol quan plorava. La meva llengua acariciant-me per 1a vegada. L'olor de cocido en arribar a casa. El mural universitari, quin regal per a la vista! Gust de mar a la cara... Últim avís: emigrants a bord.

Alejandro Juanes San José Servei Local de Català

1r Premi

POR Tinc por, molta por, i ploraré.

Natalia Aranega Fundació Barberà Promoció

2n Premi