1.- EL FRANQUISME: UNA DICTADURA MILITAR

Un cop vençuda la guerra civil, Franco va imposar una dictadura militar basada a idees feixistes, l'oposició al comunisme i el rebuig als principis de la democràcia liberal. El règim també es basava a la defensa del militarisme, del catolicisme conservador i de la unitat d'Espanya.

Franco va concentrar a la seva persona el poder executiu (era Cap de l'Estat com a Caudillo de España i cap dels exèrcits com a Generalísimo. Legislava mitjançant decrets llei, el seu poder era vitalici i es reservava la potestat de nomenar successor.

Totes les institucions i legislació republicanes van ser abolides: la constitució de 1931, l'estatut català i basc, les eleccions, les llibertats públiques i privades van ser eliminades. Tots els partits i sindicats van ser declarats il·legals, excepte F.E.T. y de las J.O.N.S., de la que Franco era el màxim dirigent, i el sindicat vertical Central Nacional Sindicalista (C.N.S.). El franquisme tenia una concepció centralista de l'Estat, negant l'existència de les nacionalitats. Ja durant la guerra va abolir tots els estatuts d'autonomia (1937 País Basc, 1938 Catalunya). Es van prohibir les llengües i les manifestacions culturals no espanyoles.

La dictadura es va organitzar mitjançant un seguit de lleis (lleis fonamentals) que simulaven alguns aspectes dels estats de dret però sense ser-ho. El Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, prohibint els sindicats i les vagues. La Ley constitutiva de las Cortes Españolas (1942) creava una cambra legislativa (Corts) que no tenien poder legislatiu. Eren una cambra consultiva els membres de la qual (procuradors) no eren escollits per sufragi universal, sinó per captació. El Fuero de los Españoles (1945) era una pseudo-constitució, la Ley de referéndum (1945) establia la realització de referèndums per certes lleis, i la ley de sucesión (1947) preveia una monarquia continuadora del franquisme.

El franquisme va comptar durant tota la seva existència amb un seguit de suports socials:– La gran burgesia: va gaudir de plena llibertat per exercir el seu domini econòmic: les

reformes republicanes que podien afectar-lo van ser abolides i demonitzades, i podia dictar les condicions laborals en col·laboració amb el govern, que controlava tota protesta per part dels treballadors.

– L'exèrcit, vencedor de la guerra i garant de la unitat d'Espanya, contava amb efectius nombrosos, un pressupost elevat i molts militars van ocupar càrrecs importants (ministres, governadors civils, responsables sindicals...).

– L'Església catòlica va rebre de Franco privilegis (fiscals, implantació de l'ensenyament religiós, influència legislativa...) i es va establir la confessionalitat de l'Estat. De fet, el règim es basava al nacional-catolicisme, que unia el nacionalisme espanyol amb els valors més reaccionaris de l'Església.

Durant el franquisme, es van viure tres etapes a les relacions exteriors del règim:– 1939-1945: Durant la Segona Guerra Mundial Espanya es va mantenir neutral, però propera

a les potències feixistes. Es van mantenir relacions comercials estratègiques amb l'Alemanya nazi i fins i tot es va enviar un cos de voluntaris (División Azul) a lluitar al front rus. L'objectiu de Franco era poder participar als beneficis de la victòria feixista, i a l'entrevista d'Hendaya amb Hitler va sol·licitar gran part de l'imperi colonial francès a Àfrica.

– 1945-1953: Després de la derrota de les potències de l'Eix, Espanya viu aïllada diplomàticament. Els exiliats republicans esperen una intervenció aliada a Espanya per eliminar l'últim règim feixista. L'O.N.U. condemna Espanya oficialment el 1946.

– 1953-1975: Dins el marc de la guerra freda i l'enfrontament internacional contra el comunisme, Franco troba un àmbit de col·laboració amb els E.U.A. El 1953 signa el primer acord amb els E.U.A. i amb la Santa Seu. Des d'aquest moment, Espanya aconseguirà normalitzar la seva situació internacional.

2.- LA POSTGUERRA: MISÈRIA I REPRESSIÓ (1939-1957)

El 1939 tota Espanya es troba devastada pels efectes de la guerra civil: més de 500.000 víctimes mortals directes, 400.000 exiliats, destrucció d'infraestructures, d'establiments industrials, greus danys a moltes ciutats...La major part de la població va veure marcada la seva vida diària per la carestia d'aliments i la pobresa, amb salaris molt baixos i capacitat adquisitiva mínima. Però els grups propers al règim (alta burgesia, membres del partit amb càrrecs...) van aconseguir enriquir-se ràpidament, gràcies als baixos salaris i alts preus dels productes.

La política econòmica franquista, inspirada als principis feixistes, establia un fort intervencionisme estatal a l'economia (producció i distribució de béns, fixació de preus, reglamentació del treball i els salaris i control sobre el comerç exterior). Es va fixar un sistema de racionament (sistema de cupons de compra de productes bàsics amb preus i quantitats controlats per cada família), que va generar un potentíssim mercat negre (estraperlo).

El règim va cercar l'autarquia, tan pel seu aïllament internacional com per la seva incapacitat de pagar les matèries primeres exteriors. Es pretenia la producció nacional de tots els productes i matèries primeres necessàries per l'economia, i es va regular de forma molt restrictiva el comerç exterior. L'Institut Nacional d'Indústria (I.N.I.) va desenvolupar un seguit d'empreses industrials públiques.

L'autarquia va resultar un fracàs, i va alentir durant molts anys la recuperació econòmica posterior a la guerra. Fins 1953 no es va recuperar el nivell de vida de 1936, i els salaris sempre es van mantenir per sota dels preus. La pauperització de gran part de la població va motivar el barraquisme, amb milers de persones a tot el país ocupant infrahabitatges (coves, barraques de llaune, fustes, cartró...) al voltant de les grans ciutats. Fins les reformes dels anys 60 no va ser possible un creixement econòmic sostingut i perceptible per la població.

El règim va mantenir una política de dura repressió contra els vençuts a la guerra (republicans, socialistes, nacionalistes, comunistes...). Més de 50.000 persones van ser executades després de ser condemnades per tribunals militars. A més, moltes persones van patir empresonaments, la pèrdua de la feina (depuracions) i la incautació dels seus béns. Lluís Companys, president de la Generalitat, va ser entregat pels nazis a Franco, jutjat per un tribunal militar i executat a Barcelona l'any 1940. A Catalunya, el País Basc i Galícia, la repressió va tenir un caràcter especial, afectant les seves cultures nacionals a les seves manifestacions lingüístiques i culturals. La censura va eliminar qualsevol manifestació cultural que no fos en espanyol i afecta al règim, i l'ensenyament era un sistema d'adoctrinament franquista exclusivament en espanyol, on l'església tenia un paper destacat.

3.- ELS TECNÒCRATES: UNA NOVA ORIENTACIÓ ECONÒMICA (1957-1973)

Durant la dècada dels 50 es va fer evident el fracàs de l'autarquia: la població vivia pauperitzada, la balança comercial era negativa malgrat els esforços autàrquics, la productivitat industrial era molt baixa i l'agricultura no aconseguia produir prou per cobrir les necessitats del país. Tot plegat va provocar l'aparició dels primers símptomes de descontentament popular, molt preocupants pel règims. A partir de 1957 es va dur a terme una reorientació econòmica total, protagonitzada per l'entrada als governs de tecnòcrates (especialistes) vinculats a l'Opus Dei. Aquests especialistes tenien com objectiu fer possible la pervivença econòmica de la dictadura sense modificar el seu caràcter autoritari. El tecnòcrates van aconseguir imposar la idea que per desenvolupar l'economia era necessari un apropament a Europa, que va imposar abandonar molts dels tics feixistes del règim:

– Es va abandonar la terminologia i l'estètica feixista utilitzada fins llavors– F.E.T. y de las J.O.N.S. va passar a ser denominada Movimiento Nacional, per reduir els

contactes amb el feixisme.– Es va iniciar un procés reformista a nivell legislatiu, amb la Ley de principios fundamentales

del Movimiento (1958) i la Ley Orgánica del Estado (1966), que definien Espanya com una democràcia orgànica.

– Per garantir la continuïtat del règim, Franco va acceptar l'any 1969 Joan Carles de Borbó

com a successor amb el títol de rei.

El màxim èxit dels tecnòcrates va ser el Pla d'estabilització de 1959. El pla, que tenia com a objectiu reformar tota l'economia franquista, tenia tres punts:

– Estabilització de l'economia: reducció de la inflació i congelació dels salaris– Liberalització interior: eliminació dels organismes estatals destinats a controlar l'economia i

fer que l'Estat deixes de controlar els preus, la producció, la distribució... Va desaparèixer el racionament.

– Liberalització exterior: es van obrir les fronteres a les importacions, i es va intentar potenciar l'exportació.

Simultàniament es van desenvolupar els plans de desenvolupament (1964-1975), projectes que pretenien fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris territorials, creant les condicions per atreure inversions estrangeres (sòl industrial barat, infraestructures, fiscalitat a mesura...)

Entre 1953 i 1973 Espanya va viure un boom econòmic conegut com el desarrollismo. La producció industrial va créixer espectacularment i es va renovar, gràcies bàsicament a les inversions estrangeres. El sector agropecuari també es va renovar, gràcies a la mecanització i la diversificació de la producció. El turisme també va ser un sector en creixement constant i un dels puntals de l'economia. Les exportacions van reactivar-se, equilibrant la balança comercial. La renda nacional es va incrementar, els salaris van pujar i va millorar el poder adquisitiu.

Aquest creixement va ser presentat pel règim com el miracle espanyol, fruit de l'encertada política franquista, però en realitat depenia totalment de l'impuls exterior, vinculat amb la recuperació econòmica europea de post-guerra. Va ser possible exportar molts productes als mercats europeus i americans, i molts espanyols van emigrar , reduint les dades d'atur i enviant divises a les seves famílies. El turisme també va oferir enormes ingressos, en generar grans inversions i entrada de divises via els turistes. Espanya era un país atractiu per la seva manca de conflictivitat social i els baixos salaris.

Tot plegat, el creixement va crear una economia molt desequilibrat territorialment (concentrat a Madrid, Catalunya, País Basc i València) i depenent de l'exterior (en capital, tecnologia i divises).

4.- L'ÈPOCA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC A CATALUNYA

Catalunya va ser una de les zones amb major creixement industrial, gràcies a la base industrial prèvia a la guerra civil.

La indústria de béns de consum va patir especialment durant els anys 40, quan les prioritats de l'autarquia feren que patís mancança de matèries primeres i d'energia a favor de la indústria pesada. A finals dels anys 50 la producció industrial catalana representava el 27% de la producció industrial espanyola, amb el tèxtil, el químic i el metall com a sectors principals. L'arribada de SEAT (1953) va marcar l'inici de la indústria automobilística a Catalunya. El nivell de vida va millorar, i la renda per capita a la província de Barcelona superava en un 50% la mitjana espanyola.

L'agricultura va perdre pes econòmic, perdent població (¾) i especialitzant-se en cultius d'exportació (fruita) i les explotacions de bestiar (granges de porcs, aviram, etc.)

El sector industrial va ocupar fins el 42% de la població, amb la metal·lúrgia de l'automòbil, els electrodomèstics i la maquinària com a principals sectors.

El turisme (de sol i platja) i la construcció (d'hotels i d'habitatges pels treballadors industrials) van ser els sectors amb un creixement més accelerat.

Malgrat l'existència de grans empreses com S.E.A.T., predominaven les empreses mitjanes i petites (P.I.M.E.S.)

El model industrial va generar una fortíssima concentració territorial, amb el 70% de la industria concentrada a 5 comarques al voltant de Barcelona.

Les elits burgeses catalanes van viure el període, en general, com una oportunitat per fer grans negocis, i van col·laborar plenament amb el règim. Tot i això, una part de la burgesia es va allunyar

La millora de les condicions econòmiques va generar un fort creixement demogràfic durant els anys 60. El fenomen més important van ser els moviments migratoris, a tres nivells:

– l'èxode rural: la mecanització del camp va generar la manca de llocs de treball al camp, i l'emigració a les ciutats (capitals de província o grans centres industrials)

– Emigració interior: a causa dels desequilibris territorials industrials, es van generar moviments migratoris de les zones menys industrialitzades (Pirineus, interior, terres de Lleida) cap a les zones de costa i urbanes, amb especial atracció de Barcelona. A Catalunya es calcula que es van rebre 1'8 milions d'emigrants des de la resta d'Espanya.

– Emigració exterior: Alemanya, Suïssa, França... es van convertir en focus d'atracció per treballadors industrials catalans, atrets per les millors condicions de vida i salarials.

5.- ELS CANVIS SOCIALS I CULTURALS

Durant la post-guerra es van mantenir formes de vida tradicionals, però a la dècada dels 60 es van produir grans canvis socials de forma accelerada.

La població agrícola va disminuir de forma accelerada, i es va produir un increment de la població urbana, dedicada a la indústria i els serveis. Però aquest creixement ràpid va provocar un desenvolupament desordenat i caòtic de les ciutats, sense planificació urbanística ni infraestructures bàsiques (asfaltat, enllumenat elèctric, clavegueram...) i serveis bàsic (hospitals, escoles...).

La millora dels salaris va generar una millora del nivell de vida entre els obrers industrials, i va reaparèixer la classe mitjana urbana (professionals liberals, treballadors de l'administració,la banca, l'ensenyament, la sanitat...).

Una part creixent del pressupost familiar es va dirigir al consum de béns de consum (frigorífic, rentadora, televisor, automòbil...). Espanya va començar a desenvolupar una societat de consum, amb molt retràs respecte Europa. L'arribada del turisme i l'obertura de fronteres van posar en contacte els espanyols amb el món i les noves idees, especialment entre els joves. Poc a poc es van modificar els hàbits de relació, les dones es van anar integrant al món del treball i l'Església va anar perdent pes social. Les noves generacions, ja sense el record de la guerra civil, van anar allunyant-se de la retòrica i la mítica del règim, i es van estendre els moviments favorables a la democratització del país.

Les noves orientacions polítiques i econòmiques es van reflectir en un seguit de lleis reformistes: la llei de bases de la Seguretat Social (1963) va establir la Seguretat Social pels treballadors, la llei de premsa (1966) va eliminar la censura prèvia, i la llei de llibertat religiosa va oferir un marge de tolerància per les altres confessions, mantenint la catòlica com oficial.

A nivell educatiu poc a poc es va estendre l'educació obligatòria, fins els 14 anys des de 1964 i mitjançant la llei general d'educació (1970) es va convertir en gratuït i obligatori l'ensenyament elemental.

5.- L'OPOSICIÓ AL FRANQUISME

Els primers anys del franquisme estan dominats per una duríssima repressió militar, basada a la llei de responsabilitats polítiques (que perseguia qualsevol activitat política durant la República i la participació a l'exèrcit republicà) i la llei de repressió de la maçoneria i el comunisme (que perseguia qualsevol moviment de resistència democràtica contra el règim). Milers de persones van patir penes de presó o van ser executats sumàriament (entre ells Lluís Companys l'any 1940).

Fins els anys 50 va existir una resistència armada, els maquis. Guerrillers restes de l'exèrcit republicà i les milícies comunistes, van tenir el seu moment de màxima activitat entre els anys 1941 i 1947, amb un intent de conquesta de la Vall d'Aran (1944), execucions de jerarques franquistes locals i atracaments de bancs. Van patir la persecució de l'exèrcit i la guàrdia civil. Quan va

desaparèixer l'esperança que els aliats realitzessin qualsevol acció per eliminar el règim franquista van perdre el sentit i es van anar dissolent.

Acabada l'etapa del maquis, alguns partits (P.S.O.E., P.C.E.) i sindicats (C.N.T., U.G.T.) van abandonar la lluita armada i van incidir als intents de reactivar la lluita social de les classes populars. A Catalunya, un cop desmantellada pràcticament de forma total la C.N.T., van ser els comunistes (P.S.U.C.) els qui van dur el pes de l'oposició. Els socialistes creaven el Moviment Socialista de Catalunya (1945)

Els partits nacionalistes catalans van reorganitzar-se, però fins els finals dels anys 60 la seva activitat va ser marginal. ERC, Unió Democràtica de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya es van coordinar a les seves actuacions i estratègies. L'any 1974 apareix Convergència Democràtica de Catalunya. Al País Basc el P.N.B. va continuar com a força hegemònica, però l'any 1959 apareix E.T.A. com a grup terrorista molt actiu.

U.G.T. i C.N.T. van quedar pràcticament desarticulats per la repressió, i el 1964 es va crear un nou sindicat, C.C.O.O., que va aconseguir infiltrar molts dels seus membres dins l'estructura sindical franquista i va unir reivindicacions laborals (salarials, condicions de treball...) amb les polítiques (llibertats democràtiques).

A partir de la dècada de 1950 les males condicions de vida de la població van provocar l'aparició de mobilitzacions contra el règim. La primera gran manifestació de descontentament amb la política del franquisme va ser la vaga dels tramvies de Barcelona (1951), contra l'augment del preu dels bitllets del transport. La dècada dels 60, amb l'increment dels treballadors industrials, també va veure incrementar-se els conflictes laborals. L'any 1962 va començar una onada de vagues a les zones industrials d'Astúries, Catalunya, Andalusia, País Basc i Madrid.

Les universitats també van ser un focus de conflictivitat. Es va crear un sindicat clandestí d'estudiants (S.D.E.U.B., Sindicat Democràtic d'Estudiants) a Barcelona, en un edifici religiós per gaudir de certa protecció (Caputxinada). Els universitaris van ser la punta de llança dels moviments antifranquistes.

Dins l'Església també van començar a aparèixer moviments antifranquistes. Van aparèixer grups vinculats al món obrer (Joventut Obrera de Catalunya, J.O.C.) i part del clero va començar a criticar el règim per la seva manca de voluntat de reconciliació nacional. L'abat de Montserrat Escarré va escandalitzar el país criticant el franquisme pel seu caràcter dictatorial, i va ser exiliat a Roma fins la seva mort. Van aparèixer moviments que vinculaven el catalanisme conservador amb la renovació eclesiàstica (“Volem bisbes catalans”)

6.- LA FI DEL FRANQUISME

A partir de 1973 Occident viu l'anomenada crisi del petroli, amb un sobtat augment del preu del carburant per part dels països de l'O.P.E.P. que va generar tancament generalitzats d'indústries i atur massiu. Aquesta crisi va posar fi al període de creixement continuat conegut per l'economia espanyola, inaugurant una etapa de profunda recessió. La inflació es va unir a l'enfonsament del sector turístic i a la fi d'arribada de divises, tan com a despeses turístiques com a inversions estrangeres.

A partir de 1973 Franco comença a estar greument malalt i cedeix el govern a l'almirall Carrero Blanco, que és assassinat per E.T.A. Amb la seva mort, les possibilitats de pervivença del règim es van reduir a zero, i el franquisme es va dividir en dues tendències:

– Immobilistes: defensaven la necessitat de mantenir els principis del Movimiento fins i tot després de la mort de Franco

– Oberturistes: apostaven per un procés de reformes progressives i limitades

El 1974 Arias Navarro és nomenat cap de govern, amb un programa reformista de mínims, que sembla escàs als oberturistes i excessiu als immobilistes.

Les organitzacions de l'oposició van aprofitar el desconcert dins el franquisme per mostrar-se més actives i es van unir en dos plataformes unitàries, la Junta Democràtica (organitzada pel

P.C.E.) i la Plataforma Democràtica (organitzada pel P.S.O.E.). A Catalunya es va crear l'Assemblea de Catalunya (1971) i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975) com a plataformes unitàries de l'oposició, amb les peticions bàsiques d'amnistia, democratització i restauració de l'autonomia.

La crisi del final del franquisme es va veure agreujada per la crisi del Sàhara espanyol. Aprofitant la paràlisis del règim, el monarca marroquí Hassan II va promoure la Marxa verda, l'ocupació pacífica per part de centenars de milers de civils del protectorat espanyol. L'última colònia espanyola es perdia a l'inici de la transició democràtica.

El mateix 1975 Joan Carles I va ser nomenat rei i successor de Franco, i al seu discurs inaugural va deixar entreveure el seu posicionament amb els oberturistes. Arias Navarro, incapaç de dur a terme reformes reals, va dimitir i va ser substituït per Adolfo Suàrez, molt més oberturista.

Als carrers la tensió era contínua, amb vagues i terrorisme de dretes i d'esquerres. A Catalunya les mobilitzacions es realitzen sota el lema Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia.

Suàrez va iniciar la reforma pactada del sistema, es a dir, una reforma molt progressiva acordada amb tots els partits, inclòs el que quedava del franquisme. La Llei de la reforma política (1976) permetia la transformació de les Corts franquistes en un congrés de Diputats i un Senat elegits per sufragi universal. El 1977 es van legalitzar els partits i sindicats (inclòs el P.C.E.) i el mateix any es van realitzar les primeres eleccions democràtiques.