88-abril-14

Periòdic digital - Tercera època

núm. 88 -abril- 2014

pàg. 2

EMPORION NÚM 88 ABRIL 2014

• Editorial

• Notícies

• Els lectors ens escriuen

• La meta és l'origen

• Contra l'elogi de la ig-norància

• Qui no sap escriure en català (científic)? III

• La primera lliçó de cas-tellà

• Fer riure, una visió irònica de la desgràcia

• La fam en el segle XXI

• Identitat catalana

• Dalí, el triomf de l'artista

• Que hi ha algú?

• Jaume Aymar o l'art de la conversa (II)

• Josep Mundet i Tarrés

• Reflexions sobre el més enllà

• Català exercicis i con-sultes

• A l'aguait del nostre patrimoni

• La cuina de la Catrina

• Gotes d'humor

• Mots en creu

• Cinema i espectacles

Editorial

La Mancomunitat

Ara fa 100 anys, el 6 d'abril de 1914, vuit mesos abans que sortís el primer número d'aquesta revista, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes i que responia a una llarga demanda històrica dels catalans en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i, en cert sentit, un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes. Era el primer òrgan de govern català des del decret de Nova Planta.

El seu primer president va ser Francesc Prat de la Riba, l'home clau que va saber con-stituir una institució administrativa amb la coordinada actuació dels diputats de Lleida, Girona i Tarragona, superant l'oposició del govern central i els seus poderosos aliats, l'exèrcit del Rei i els poders financers de l'Estat.

La Mancomunitat es convertí en un veritable òrgan de govern que va saber coordinar actuacions tant del món agrari i ramader, xarxa de camins rurals, construcció d'edificis per a cooperatives, escoles agràries, com grans infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, telèfon, com en l'aspecte cultural i social, xarxes de biblioteques, centres escolars, beneficència, cultura i sanitat.

Fou un veritable intent de crear una estructura d'estat embarcat en una tasca comuna de fer i construir país. Una primera llavor que va florir al cap d'uns anys amb la Generalitat de Macià i Companys.

El segon president de la Mancomunitat fou l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Aquest va viure uns anys tumultuosos durant els quals va cometre un greu error que mai es va perdonar. El seu suport inicial al cop d'estat del general Primo de Ribera. Va caure en l'engany d'aquest davant els fets del pistolerisme patronal i sindical i els assassinats pels carrers que això va comportar. Aviat va veure que tot el que se li havia promès era mentida. Una mentida que propiciava a l'exèrcit anar contra Catalunya i les seves insti-tucions. Al cap de poc s'eliminaria tot el que fos català. A Torroella això va comportar el tancament de l'Ateneu i la prohibició de la publicació d'aquesta revista.

Així i tot, aquest arquitecte de prestigi internacional va ser un bon executor i gestor dels projectes de Prat de la Riba, un estudiós de l'art i, encara que no fos un líder de masses, va impulsar la idea d'aconseguir més autogovern per a Catalunya per utilitzar com a instrument d'estat i primera pedra institucional, després de 200 anys, per iniciar un camí cap a la llibertat, el dret a la pròpia gestió i, si el poble ho decidís, la independència.

pàg. 3


NotíciesEmporion publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitza-dors d’actes

TORROELLAL’Ajuntament reorganitza la gestió cul-tural. Amb seu a l’Espai Ter i amb el nom d’Anella Cultural es farà treball en xarxa dels espais municipals, coordinada per un gerent. El Museu de la Mediterrània coor-dinarà el patrimoni, paisatge cultural, pat-rimoni documental, col·leccions i exposi-cions, l’Espai Ter acollirà música, teatre, arts escèniques i promoció del territori i Casa Pastors s’ocuparà de dinamització comunitària i associativa, festa i tradició.

Nova publicació municipal. S’ha anun-ciat “Montgrí Cultura” com a nova guia de referència, complementària a l’ADA, tirada de 4.000 exemplars i periodicitat semestral.

Ferrer s’incorpora a l’Ajuntament. El dia 6 Francesc Ferrer va prendre possessió com a nou regidor en substitució de San-dra Bartomeus, que havia deixat l’equip de govern en minoria. Ferrer va dir que volia obrir la porta al diàleg i que no es comptés amb ell per revisar temes ja debatuts.

El nou consistori. Completant la remod-elació, Puig, de CiU, va assumir Urban-isme, i Comas, de LEST, Medi Ambient.

S’atura la urbanització dels oli-vars. L’ajuntament va reconsiderar la de-cisió que comentàvem a les notícies de febrer i crea una comissió d’estudi.

La qualificació dels terrenys del Mas Deu. Està pendent d’aprovació de canvi d’ús perquè s’hi pugui instal·lar un gran centre comercial.

L’Ajuntament adequa l’esplanada lat-eral de l’Espai Ter. En una primera fase, s’eliminarà el desnivell existent en-tre l’Espai Ter i l’esplanada lateral on es col·loca la carpa de la fira per connectar la carpa amb l’interior de l’Espai Ter.

Festes de Carnaval. Els carrers més im-portants de la vila es varen adornar per celebrar l’arribada d’en Carnestoltes. El dissabte 1 es va fer el concurs de com-parses, ruaamb els Grallers i la Marxing Band, i Ball de Carnaval.

A Torrelles de Salanca. El dimarts 4 es van reunir a la casa de la vila de Torrelles dues delegacions de representants dels dos ajuntaments per definir la program-ació dels actes que es desenvoluparan aquest any en el marc de l’agermanament de les dues poblacions. Ara l’objectiu es d’intensificar aquest agermanament, fet l’any 1989.

Hora del conte. Amb el títol general de “La Rotllana d’en Peric”, varen continuar les sessions a la Biblioteca Pere Blasi els di-jous dies 6, 13, 20 i 27 a la tarda.

“Dies de Frontera”. El divendres 7 es va fer a la casa Galibern (Fundació Mascort) la presentació del llibre guanyador del Premi Sant Jordi 2013, del figuerenc Vi-

cenç Pagès, que algun cop ha col·laborat a Emporion.

Festival Torroella a Escena. Organitzat per l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, va tenir lloc una sessió el divendres 7 a la nit a La Sala, amb Counting Off i Aida Strings, i el dissabte 22 concert amb Bikimel.

Jornada sobre el món agrari emporda-nès. Es va fer el dissabte 8,al matí, amb taula rodona, a l’Auditori del Museu de la Mediterrània. Es va debatre el procés de concentració d’explotacions, les per-spectives de futur dels fruiters, l’olivar i la vinya, les línies de recerca a la producció de vins i olis, la comercialització directa de productes. Joan Serra, de l’Associació de Masos, tècnic del mas Badia, va proposar que agricultors i empreses junts situïn el producte al mercat.

Donació de sang. Un cop més, sota l’impuls de Genís Baquer, va tenir lloc el dissabte 8 a can Quintana durant tot el dia.

Taller de serigrafia tèxtil. Es va fer el mateix dissabte 8 a la tarda, també a can Quintana.

IX Mostra de Teatre. La companyia L’Olla dels Maiquiets va presentar el diumenge 9 a la tarda al Cine Petit “Què fem amb l’envàs?” i el diumenge 30 a la tarda, al mateix escenari, Cuca de Llum va repre-sentar “Dol de alivio”.

“El teatret de titelles dels flequers arte-sans”. El dijous 13 se’n va fer la pre-estre-na al Cine Petit.

pàg. 2


Teatre, música i dansa per a les es-coles. El matí del divendres 14, organ-itzat per l’Ajuntament, es va presentar a l’ Espai Ter l’obra de teatre “Tururut la princesa”,adreçat a escoles bressol i infan-tils. El matí del divendres 21 l’obra “So-miatruites” als alumnes de 1r i 2n. El di-vendres 28 “La lluna d’en Joan” als de cicle mitjà 3r. i 4rt.

“Un cuidador, dues vides”. La tarda del divendres 14 el Recer i l’Obra Social La Caixa varen fer la presentació a qui té al seu càrrec persones dependents.

Recerca i territori. També el divendres 14 a la tarda es va presentar al Museu de la Mediterrània el volum V de la col·lecció “Recerca i territori” amb els treballs guan-yadors de les VIII Beques de recerca Joan Torró i Cabratosa.

Història i humanitats. La Fundació Vila Casas, en l’onzè cicle de conferències, va organitzar al Palau Solterra el divendres 14al vespre converses amb els artistes visu-als d’Observatori K. El divendres 21 “Tut-mosis III, el conqueridor d’un imperi”, i eldivendres 28 “El sentit de la mesura del temps a través de calendaris i rellotges”.

Concert solidari. La Fundació Oncolliga va presentar a l’Espai Ter eldissabte 15 el concert “Non Stop Gospel” amb The Gos-pel Viu Choir.

Concert Xarxa. Joventuts Musicals va or-ganitzar al Cine Petit el diumenge 16 el concert de Thalassa.

“Ens serveix, ara, la Unió Euro-pea?” Amb aquest títol, i amb presència i organització dels companys d’Emporion Xavier Ferrer i Josep Martinoy, eldissabte 22 va tenir lloc al Museu de la Mediter-rània la VIII Jornada de Política Inter-nacional. La conferència va ser a càrrec d’Albert Royo, secretari general del Con-sell de Diplomàcia Pública de Catalunya, i a la taula rodona hi van ser Carme Colo-mina, del diari Ara, Anna Terrón, diputa-da al Parlament Europeu (1994 – 2004) i

Joan Vallvé, president de l’Associació de Regions Frontereres (1996 - 2004).

Teatre “Cosa Nostra”. El dissabte 22 es va presentar la companyia Esperrucats de Gualta. Va ser al Cine Petit i a benefici de Caritas Baix Ter.

Camí d’Empúries a Girona. Gent del Ter va organitzar la sortida del diumenge 23amb el 4rt tram Ullastret – Clots de Sant Julià.

El petit museu. El diumenge 23, al Mu-seu de la Mediterrània, es va presentar Mi-tologia pels més petits de casa.

Poesia als Mas Ramades. La llibreria Cu-cut va organitzar el diumenge 23 la pre-sentació de l’obra poètica de Maite Muns, aquest cop al Mas Ramades.

“Llegim?”. El Club de Lectura de la Bib-lioteca Municipal va organitzar el diven-dres 28el comentari de “Quan érem fe-liços” amb l’autor Rafael Nadal.

Carrers en vers. La Biblioteca, l’Oficina de Català i l’Àrea de Cultura varen organ-itzar per al dissabte 29 recitals poètics els carrers de la Vila, amb guia del poeta Jo-sep Pedrals i participació del Cor Anselm Viola, l’Escola de Música i l’Aula d’Arts Plàstiques.

“Presències. L’eloqüència de l’absència”. Exposició al Museu de la Mediterrània. Es va organitzar per al dissabte 29.

L’ESTARTITFestes de Carnaval. El diumenge 2 hi va haver espectacle d’animació infantil a la plaça del Port al matí, sardinada popular, i a la tarda concurs de comparses i música i xocolatada popular.

Hora del conte. Amb el títol general de “Els tresors d’en Roc”, es varen continuar les sessions a la Biblioteca els dimecres dies 5, 12, 19 i 26 a la tarda.

Mercat de segona mà. Com és habitual, l’Associació Llagut d’Or el va organitzar els dissabtes 8 i 29 al matí al carrer Empordà.

“Anar a fer la tenda”. El divendres 14 es va inaugurar aquesta exposició del Mu-seu de l’Anxova i la Sal de l’Escala a la sala d’exposicions del Consell Municipal.

X Aniversari “Penjats pel teatre”. Es va organitzar per al divendres 21 a la nit un sopar i espectacle de màgia a la sala polivalent,i per al dissabte 22 “Ens ha caigut la sogra” i per al diumenge 23 a la tarda “Germanes”, a càrrec de “La Totxana de Vilafant”.

Un inspector dels mossos navega en un veler comissat. L’any 2007 la jutgessa va concedir en dipòsit el veler i el mosso el feia servir per a ús personal després de canviar el nom, la bandera i la matrícula.

CATALUNYAAcord per a les eleccions europees. El dia 3 Nova Esquerra Catalana i ERC van acor-dar que Ernest Maragall (Nova Esquerra Catalana) es presentaria de número dos d’ERC.

Es debat la pobresa al Parlament. El di-jous 13 els grups polítics varen debatre so-

pàg. 3


bre el problema de la pobresa a Catalunya.

Incendi a les Gavarres. Va tenir lloc el di-umenge 16 sobre unes 360 Ha de bosc de Vall-llobrega, Calonge i Palamós.

Judici a Fèlix Millet i Jordi Montull. Va començar el de l’Hotel del Palau malgrat l’estat de salut precari de Millet, per frac-tura del fèmur pocs dies abans.

Inversions importants. Catalunya atrau inversors, en pocs dies es varen anunciar les d’Horizon, H&M i Ferrari Land.

La patronal Pimec va dir “prou!”. L’acte va tenir lloc el dimecres 19. Com a con-seqüència, el govern català va proposar de reunir-se i debatre les dificultats de les pe-tites empreses i autònoms.

Querella contra l’ANC. Una associació d’extrema dreta la va presentar pel con-tingut d’un document on l’ANC proposa-va la diada de Sant Jordi del 2015 per a la declaració d’independència.

Mas i el Tribunal Constitucional. Davant la sentènciadel dimarts 25, el dimecres 26 el president diu al Parlament que no s’alterarà el full de ruta cap a la consulta.

ESPANYAEl govern espanyol adreça al Congrés dels Diputats el rebuig a la consulta. En un document presentat el divendres 7,l’últim dia del termini per fer-ho, fixa criteri, perquè diu que la considera espe-culativa i intranscendent: “si Catalunya no pot decidir separar-se, no ho pot votar”.

“Pels segles dels segles”. El ministre d’afers exteriors García-Margallo va advertir que una Catalunya independent”vagaria per l’espai” i quedaria “exclosa de la UE pels segles dels segles”. Defineix com

a paral·lels el procés de Catalunya i el de Crimea.

Conferència Episcopal. Blàzquez és es-collit president i substitueix Rouco Varela.

Madrid, “marxa per la dignitat”. El dia 22 va tenir lloc la marxa contra les retal-lades i l’elevat atur, amb 24 detinguts i 101 ferits.

Mor Adolfo Suárez. El president que va fer la transició va morir eldiumenge 23.

El Tribunal Constitucional i la declara-ció de sobirania. La declaració de sobira-nia del Parlament català va ser rebutjada pel tribunal Constitucional el dimarts 25.

MÓNUcraïna. El parlament de Crimea va apr-ovar la unió amb Rússia i eldiumenge 16 es va fer el referèndum, amb partici-pació massiva i un 97 % de vots a favor. Putin signà el decret d’annexió el dimarts 18, i provocàrepresàlies d’EUA i Europa.

Malàisia. El dia 7 va desaparèixer un avió amb 239 persones a bord, sense que se’n trobés rastre durant dues setmanes. Fi-nalment, es van localitzar restes a l’Oceà Índic.

França. A la primera volta de les eleccions municipals, avança l’extrema dreta.

Síria. S’han complert 3 anys de guerra in-terna i no es veuen camins de solució.

Unió bancària europea. Es crea un fons de rescat unificat a càrrec de la mateixa banca.

ESPORTSNotícies de l’UE L’Estartit. Dissabte 1, UE L’Estartit-CD Prainsa Zaragoza “B” (8-3). L’Estartit necessitava els tres punts

per no perdre les aspiracions a situar-se a la segona posició de la taula, que donarà accés a la disputa del play off d’ascens, a final de temporada. Amb aquesta vic-tòria L’Estartit continua presentant can-didatura per a ocupar la segona posició en la seva lluita particular amb Europa i Lleida. Dissabte 8, CD Sant Gabriel “B”–UE L’Estartit (2–3). L’Estartit visitava el municipal José Luís Ruiz Casado per en-frontar-se al filial del Sant Gabriel en una nova jornada en plena lluita per la segona posició de la classificació. Dissabte 15, UE L’Estartit–CF Igualada (3-1). Van con-tinuar les finals i cada partit era un nou pols amb els rivals directes, Europa i Llei-da, per acabar en la segona posició de la taula. Dissabte 22, UE L’Estartit–CF Cer-danyola (1-0). La competició entrava en la recta final i tots els equips estan gairebé obligats a no fallar si volen assolir els seus objectius. L’Estartit rebia al municipal la

visita del Cerdanyola, el primer en plena lluita per la posició del play off, l’altre llui-tant per sortir del descens.

Els Senglars compleixen 10 anys de rugbi a l’Empordà. El diumenge 16 van jugar l’últim partit d’aquesta temporada al Senglars Rugby Stadium contra el CR Tar-ragona. Va organitzar un vermut popular per celebrar els seus 10 anys.

Madrid-Barça emocionant. El diumenge 23 el Barça s’imposa (3-4) i Messi fa tres gols.

EXPOSICIONSMuseu de la Mediterrània. (prorrogada) “Vicenç Bou. De la plaça al Paral·lel” (fins 21 d’abril).

Fundació Mascort. “Valentí Fargnoli 1885-1944. Col·lecció Mascort” (fins 11 de maig).

Fundació Vila-Casas. “Observatori K” i “En el Sitio Roberto Burle Marx” (fins 27 d’abril).

pàg. 4


Catalunya i GrèciaJoan Surroca i Sens

Els catalans estem fascinats per Grècia. Cal recular fins l’any 1303 quan els almogàvers, els soldats mercenaris de la Corona d’Aragó, van acudir a Orient en defensa de l’emperador bizantí que lluitava contra els turcs. L’assassinat del cap de l’expedició, Roger de Flor, va provocar la batalla d’Halmirós (1311) que va ser l’origen de més de setanta anys de domini català als ducats d’Atenes i Neopàtria. La Renaixença va aprofitar aquests fets històrics per mitificar-los, per crear una èpica que capgirava les campanyes sense escrúpols dels almogàvers (paraula àrab al-mogauar, és a dir, els que provo-quen algarades) i els fets de veritable bandidatge es convertiren en gestes heroiques. Tinc un bon recull de dites gregues, que han passat de generació en generació i ignoro si encara són vigents, que deixen verds els catalans. Aquí en teniu un botó de mostra que era corrent quan algú feia una malifeta: “Quin dimoni de català!”. El figuerenc Eusebi Ayensa acaba de publicar Els catalans a Grècia, un estudi minuciós dels 12 castells i 21 torres que es conserven de l’època dels almogàvers. És un treball que s’allunya d’una certa historiografia que, a partir de la Crònica del peralad-enc Ramon Muntaner, participant de l’expedició, va generar una visió interessada de la realitat.

Pere el Cerimoniós, que va ser compte de Barcelona i Empúries, rei d’Aragó, València, Sardenya i Mallorca i duc d’Atenes i Neopà-tria, va ser prou sensible per admirar la bellesa grega i elogiar l’Acròpolis: “La pus rich joia que al mon sia”. Des de l’any 2011 una placa a la porta Beulé, al Propileus de l’Acròpolis, recorda aquestes encertades paraules en català, castellà, grec i anglès. Ens honora i potser serem perdonats d’abusos guerrers pretèrits. A les costes del Mediterrani es conserven obres esplèndides llegades pels grecs; és el cas d’Empúries, on es pot contemplar l’escultura del déu de la medicina Asclepi, descoberta fa poc més de cent anys després de segles preservada sota les sorres. El lligam de Grècia-Catalunya va veure’s arreu del món quan el foc olímpic del 1992 va desembarcar a Empúries. Les actrius Irini Papàs i Núria Espert van encendre el peveter. Era el foc que procedia del temple d’Hera d’Olímpia.

Empúries ens uneix de moltes maneres amb Grècia. Josep Pla, a Aigua de mar, explica que mentre era en una taberna de l’Escala els assistents van començar a especular si els habitants de la població eren els descendents directes dels antics grecs. Hi havia un arqueòleg i l’amic de Pla Sebastià Puig, més cone-gut com l’Hermós, tot un personatge; en el seu epitafi a la platja d’Aigua Gelida, s’hi pot llegir: “Un home feliç, analfabet, hospi-talari, mariner, caçador i gran cuiner”. Doncs bé, l’Hermós va dir a l’arqueòleg: “Vostè sosté que aquesta gent de l’Escala no són els descendents d’aquells grecs... però, llavors, on haurien anat a parar aquells grecs? A més: on haurien anat que estiguessin millor que aquí? Aquí hi ha unes anxoves i unes sardines riquís-simes... Comprèn? La gent no és mai tan simple com sembla a primera vista. Aquells grecs no ho eren gens. Per viure escolliren un lloc que està de primera...”

Va ser a partir del despertar de l’estètica noucentista quan Cata-lunya quedà encisada per Grècia i la mediterraneïtat que repre-

senta. Joaquim Torres-García va deixar pintures meravelloses i Arístides Maillol, amb figures com La Mediterrània, inspiraria altres escultors. Cambó es converteix en el mecenes de la Fun-dació Bernat Metge per traduir les obres clàssiques de la litera-tura grega i llatina. Hi ha gaires països al món que disposin d’una monumental col·lecció bilingüe semblant? Carles Riba, un dels traductors més prestigiosos dels clàssics i de poetes coetanis, va viatjar a Grècia el 1923 i uns anys més tard ho van fer una colla d’escriptors catalans. El 1933 van viatjar-hi alguns joves arqui-tectes, entre ells Josep Lluís Sert. L’impacte de les obres clàssiques va tenir una gran repercussió sobre el futur de l’arquitectura catalana. Aquests contactes van ajudar a descobrir la literatura grega moderna: Kazandzakis, Kavafis, etc. La música de The-odorakis ens va robar el cor i vam quedar captivats per actrius de la grandesa de Irini Papàs o Melina Merkouri. Llach, amb el seu Viatge a Ítaca, va ajudar-nos a somniar.

Narcís Comadira, en un article dins del magnífic catàleg de l’exposició Fascinació per Grècia organitzada fa uns anys pel Mu-seu d’Art de Girona, cita Gaudí quan defensava la llum del sud, en contra de les boires del nord: “La virtut està en el punt mitjà; mediterrani vol dir al mig de la terra. En les ribes de llum mitjana i a 45 graus, que és la que millor defineix els cossos i en mostra la forma, és el lloc on han florit les grans cultures artístiques, per la raó d’aquest equilibri de la llum: ni massa ni massa poca”.

Grècia clàssica, Catalunya culta, unides per les sentències gra-vades en el frontispici del temple de Delfos: “El més exacte és el més bell”, “Respecta els lími

pàg. 5


Lou Reed i la seva fascinació per Blai BonetAdrià ArboixLou Reed, una de les grans icones del rock independent, i re-conegut poeta (Nova York, 1942 ─ Long Island, 2013),paradigma de la modernitat i de la cultura urbana –tal com ho ressalta el periodista Xevi Planas–, té el mèrit de ser consider-at per la crítica especialitzada com un dels mites responsables d’haver fet entrar el rock en la seva edat adulta. El 27 d’octubre passat va morir a l’edat de 71 anys a causa de les complicacions derivades d’un trasplantament de fetge realitzat el mes d’abril. “A començaments dels anys 70, ser de Lou Reed o ser de David Bow-ie era una opció vital ideològica equivalent a ser de John Lennon o de Paul McCartney”, ens recorda Miquel de Palol. La seva com-posició Walk on the Wild Side és considerada un himne de la llib-ertat, de l’anticonvencionalisme i de la transgressió, encara que la seva obra mestra és, per a molts experts, Berlín, entre moltes al-tres peces clàssiques –Transformer, Coney IslandBaby, New York, etc.Recorda Miquel de Palol que “a diferència d’altres músics, Lou Reed ha tingut temps de mostrar-se com a poeta, com un artista capaç d’anar més enllà de les molt notables consecucions de jo-ventut (sic)”.És poc conegut, però, i s’ha de ressaltar que com a poeta era un gran amic de la cultura catalana i un ferm admirador de la poe-sia catalana del segle XX, principalment de l’autor mallorquí Blai Bonet(Santanyí, 1926-1997), figura inconformista, heterodoxa i a vegades provocadora –com la del músic–, on la seva formació religiosa –va abandonar la carrera eclesiàstica– i l’experiència de la malaltia –moriria de tuberculosi, també a l’edat de 71 anys–, influïren decisivament en una sòlida obra poètica, massa poc coneguda encara, i que va representar un trencament i un avenç amb les formes acadèmiques de l’Escola Mallorquina. De Blai Bonet és, per exemple, aquesta reflexió feta l’any 1967: “Hi ha cap home que hagi passat més a la posteritat que el Dant i que, simultàniament, hagi passat més al fons dels prestatges de les lli-breries? És un fet sobre el qual cal meditar.”Lou Reed sentia una atracció especial pel poema de Blai Bonet titulat All Brow, dedicat al primer boxejador negre llatinoamer-icà que, sortint de la misèria més absoluta, va arribar a la glòria al guanyar el títol mundial en un dels combats més breus de la història de la boxa, ja que va durar només quinze segons a causa que Panamà Al Brown (1902-1951) –el seu veritable nom– va estabornir Gustav Humery, el seu contrincant, amb una rapidesa insòlita després de trencar-li la mandíbula. L’esportista tenia unes condicions físiques excepcionals i era molt prim i llargarut, un pes mosca amb 1,74 m d’alçada i amb prou feines 54 quilos de pes. En el poema, es relata com Jean Cocteau,el famós cineasta, assagista i escriptor opiòman i homosexual, es va enamorar d’aquest pana-

meny campió de boxa, respectat en els cercles intel·lectuals de París dels anys trenta i que moriria jove, també de tuberculosi, com Blai Bonet.Blai Bonet comença el poema All Brow* –de rima lliure i de 40 versos de contingut– amb aquesta estrofa:“Què seria de l’home sense les bèsties? Si, en un moment, se n’anessin de la terra. Totes les bèsties de la terra. L’home cauria en una gran depressió […].” I l’acaba amb aquesta altra estrofa: “Si hagués quedat sense les bèsties, n’All Brow també hauria caigut en una gran depressió molt, molt, semblant a la cultura […].”Lou Reed, fascinat per Blai Bonet, va llegir aquest poema a l’acte del Made in Catalunya, organitzat per l’Institut Ramon Llull i cel-ebrat el dia 23 de març de 2007 al Baryshnikov Arts Center de Nova York, on es varen recitar també versos de Brossa, Casasses, Espriu, Estellés iMartí i Pol, entre més autors, amb la col·laboració de les mítiques Laurie Anderson i PattiSmith. I també a Barce-lona, l’any següent, en el festival de poesia Kosmópolis, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on l’artista també va re-citar obres traduïdes a l’anglès de Carner, Salvat-Papasseit, Riba, Martí Pol i Margarit.Lou Reed, durant una època, tenia fins i tot un tros d’aquest poe-ma de Blai Bonet gravat al seu contestador automàtic per saludar els qui li telefonaven.El passat mes de desembre de 2012, en la seva pàgina de Face-book, Lou Reed va sorprendre tothom publicant una imatge seva, obra del dissenyador Xavier Boronat, amb barretina catalana i amb un paisatge de fons similar a Montserrat. Barretina i Mont-serrat, dos símbols –en un personatge paradigma de la moderni-tat, el cosmopolitisme i l’anticonvencionalisme– que sovint han caricaturitzat amb menyspreu, tal com ho recorda Xevi Planas, els qui voldrien veure els catalans només com un poble folklorit-zat i desconnectat del món actual.*Nota de l’autor. Es pot llegir íntegre el poema All Brow clicant la referència bibliogràfica número 9.

BibliografiaBonet, B., “L’evangeli segons un de tants” (1967), “Els fets” (1974), Poetes del XX, Edicions 62, Barcelona, 2012.

Bonet, B., Judes i la primavera, Col·lecció El Cangur, Edicions 62, Barcelona, 1995.

Bonet, B., “Cant de l’arc”, Els llibres de l’Óssa Menor, Edicions Proa, Barcelona, 1979.

De Palol, M., “Revisitar Lou Reed”, Suplement Cultural, Avui, 6 de desembre de 2013, p. 32.

Planas, X., “Lou Reed”, Presència, 3 de novembre de 2013, número 2170, p. 18.

“Lou Reed penja a Facebook una caricatura seva amb barretina”, Vilaweb, 16 de desembre de 2012 <http://www.vilaweb.cat/noticia/4065728/20121216/lou-reed-penja-facebook-caricatura-barretina.html>

“Los separatistas convierten a Lou Reed en ‘uno de los suyos’”, Diálogo Libre, 28 d’octubre de 2013 <http://www.dialogolibre.com/noticias/2013-10-28/Los-separatistas-convierten-a-Lou-Reed-en-uno-de-los-suyos-3379#.UqNlXtLuI7k >

Lou Reed llegint All Brow, de Blai Bonet, l’any 2007 <http://www.arabalears.cat/videos/Reed-All-Brow-Blai-Bonet_3_1018728120.html>

L’Hora del Lector <http://blogs.tv3.cat/index.php?itemid=15543>

pàg. 6


Desídia a la junta del parcAlbert Llausàs I Pascual

El maig de 2013 vaig dedicar el meu article d'Emporion a la pro-posta del govern per a la Junta Rectora per al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Aquest mes de gener pas-sat, amb anys de retard, la Generalitat va aprovar el decret defini-tiu. El conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DARPAMN), Josep Maria Pelegrí, es felicitava del grau de consens aconseguit amb els agents territorials locals a través d'un procés intens de negociació. En repetides ocasions l'esmentat conseller ha retret la manca de diàleg amb la qual l'anterior govern havia tirat endavant el parc, sense ni tan sols respondre les al·legacions presentades al projecte del parc. Convé imaginar que, si aquesta era una preocupació real del conseller, un cop la responsabilitat de desenvolupar els òrgans del parc cai-gués a les seves mans, procuraria evitar els errors dels seus pre-decessors i apostaria per un autèntic diàleg amb el territori. Com el lector pot imaginar aquest no ha estat, ni de bon tros, el cas.

jmpelegri1 457El conseller podria detallar-nos en què ha consis-tit exactament el que anomena un esforç de negociació i com es diferencia del realitzat a l'anterior etapa del govern. En concret, l'esborrany sotmès a consulta pública ara fa uns mesos va rebre nombroses al·legacions que en qüestionaven, entre altres punts, la viabilitat per l'abundància de representants d'institucions de caràcter molt divers, de vegades contraposat en alguns aspectes. Com era d'esperar, cap de les organitzacions que havien al·legat i que he tingut ocasió de contactar ha rebut cap resposta de la Conselleria, ni han estat convidades a discutir l'assumpte. El de-cret ha tirat endavant amb una composició de la junta idèntica a l'esbossada inicialment, mantenint-hi enemics jurats del parc natural com a membres responsables de la seva gestió i de la pro-tecció dels seus valors. És més, comparant paraula per paraula els dos textos, el de l'esborrany del decret i el de la versió publicada al Diari Oficial, es pot constatar com els únics canvis introduïts han estat merament tècnics. A la versió final és funció de la Junta Rectora aprovar el programa d'actuació en lloc de només propo-

sar-lo, i s'hi afegeix un article segons el qual la junta comptarà amb el suport tècnic del departament responsable en matèria de medi ambient.

Aquest cas d'aprovació d'una Junta Rectora de dubtosa viabilitat il·lustra una de les crítiques que, pocs dies abans de l'aprovació del decret, Josep Vila, professor de la Universitat de Girona, feia del funcionament de l'administració en matèria ambiental. Vila argumentava en un article publicat al Diari de Girona (13-01-2014) que "la política endegada per UDC [Unió Democràtica de Catalunya, partit de Josep Maria Pelegrí] al DARPAMN ha promogut el desmantellament i la fragmentació de bona part de l'estructura que tenia cura de la conservació de la biodiversitat i dels espais protegits". Personalment, diria que el fet de tirar-ho tot plegat endavant, ja no només sense llegir al·legacions sinó vantant-se al mateix temps del gran diàleg i consens aconseguits, demostra també greus deficiències en comunicació i respon-sabilitat amb la ciutadania.

Al món anglosaxó sovint s'utilitza el terme accountability per ex-pressar la necessitat de verificar si les declaracions dels polítics s'ajusten a la realitat o si les seves accions i polítiques s'assemblen a les promeses dels seus programes. A Austràlia, on he passat una llarga temporada, la televisió pública disposa d'una unitat de pe-riodistes dedicada exclusivament a comprovar si les afirmacions expressades pels polítics s'ajusten a la realitat i mesuren, a partir de dades objectives, el grau de veritat (o falsedat) que contenen. A Sydney, Melbourne, Perth o Adelaide el nostre conseller hauria de rumiar-s'ho dos cops abans d'afirmar segons què o, almenys, donar suport al que diu amb les proves que, en el cas de la Junta Rectora del Parc Natural, no ha ofert.

pàg. 7


Què s’ha fet de l’Habibou?Jaume Bassa Pasqual

El meu pare va dir: "Si no puc viure al lloc que estimo, he d'estimar el lloc on m'ha tocat de viure. Si no puc parlar la meva llengua que estimo, he de par-lar la llengua on m'ha tocat de viure."Estimo el Poble Català, perquè Catalunya és la meva terra adoptiva.

Va escriure aquestes frases un noi del Senegal, l'Habibou Balde, en una carta adreçada a l'alcalde de Torroella el dia 27 de febrer del 2012. Ja feia mesos que jo el coneixia, arran de la seva ex-traordinària dedicació a Dudal, l'escola per a immigrants situada als locals de l'Esplai, al carrer de Sant Genís. Ara no sé on para l'Habibou, i a fe que em sap greu.

Potser per parlar d'ell val la pena d'explicar alguns avatars de la història de Dudal.

La primavera de l'any 2010, en Vicenç Fiol, en Joaquim Castelló i jo teníem la intenció d'ajudar els immigrants joves de Torroella a integrar-se a la nostra societat a través de la formació, a l'estil de la gran tasca que a Girona estava i està fent Àkan. El rector de la parròquia ens va cedir els locals de catequesi de l'Esplai, al carrer de Sant Genís, i algunes converses amb immigrants ens varen dur els primers alumnes. Durant força temps en vam tenir molt pocs, i alguns encara vénen: en Samba, l'Amadou, en Mah-madou... Tots eren de Gàmbia o del Senegal, la majoria d'ètnia i llengua fula. Per això vam triar el nom de Dudal, perquè en fula dudal vol dir escola.

Aviat vam crear l'Associació Dudal i s'hi varen adherir alguns torroellencs de bona fe. Als estatuts posàvem com a objectius, entre d'altres, crear un espai d'acollida i acompanyament als im-migrants, facilitar el seu accés a les necessitats bàsiques, oferir eines per adaptar-se millor a la societat d'acollida, sensibilitzar la societat respecte a la realitat immigrant, etc. El centre de gravetat de la nostra activitat se centrava tanmateix en la formació: ense-nyàvem a parlar català, a escriure i llegir, càlcul elemental, una mica de geografia...

Dudal va agafar més volada l'any 2011 amb la incorporació de dues persones, en Josep Riera i l'Habibou Balde. Tots dos se'n van fer socis. El primer ens va aportar moltes hores de dedicació, no solament en l'àmbit de la formació, sinó sobretot en el coneixe-ment de possibilitats i oferta efectiva d'acollida i ajuda. El segon ens va dur idees, entusiasme, treball i alumnes.

Jo havia conegut l'Habibou arran d'una conversa que vaig tenir amb en Maoude Balde, que fa anys que viu i treballa a Torroella i és vicepresident de l'Associació d'Immigrants de l'Empordà. En Maoude és una persona gran, serena, seriosa, i va ser ell qui va portar el pes de la conversa. L'Habibou, molt més jove, va cal-lar tota l'estona, i al final es va limitar a dir: "Així quedem que tu faràs això, tu això altre i jo aquesta altra cosa..." Vaig que-dar parat, "quina persona més eficaç", vaig pensar. Al cap d'un temps l'Habibou venia d'alumne a Dudal, poc després en portava d'altres, i finalment ell mateix feia de mestre a les classes de càlcul elemental dels dissabtes.

Això no és tot, perquè l'Habibou no parava. Per la seva insistència i amb la seva dedicació, des de Dudal vam fer estudis d'ajuda als territoris d'origen dels alumnes (magatzems de cereals a la zona de Nemataba, Velingara, Kolda), vam establir contactes amb as-sociacions d'immigrants de Girona i de Barcelona i amb ONG relacionades amb Gàmbia i el Senegal, i fins i tot ens vam ent-revistar a Barcelona amb el director general de Cooperació de la Generalitat, molt interessat precisament per ajudar Kolda, que, quan el va veure, va dir: "A tu ja t'he vist en algunes xerrades... i hi has parlat, et recordo bé." "Caram, l'Habibou", vaig pensar jo, "és pertot arreu, com Déu Nostre Senyor..."

Crec que Dudal va anar creixent gràcies a l'entusiasme i dedi-cació d'en Riera, de l'Habibou i també hi devia ajudar el nou curs d'electricitat dirigit per un bon professional jubilat, en Joan Bru-guera. El nombre d'alumnes va anar oscil·lant al voltant de quinze i a final del curs 2011-2012, vam lliurar 10 certificats d'assistència i aprofitament en una petita celebració, a la qual van assistir el director general de Cooperació de la Generalitat, l'alcalde de Torroella, el rector i els socis de Dudal. El curs 2012-2013 vam lliurar 13 certificats. Com és natural, alguns dels alumnes d'un curs tornen el curs següent, d'altres no tornen, i això també és natural, perquè canvien de població, troben una feina, potser se'n cansen...

Els nostres lectors també van tenir ocasió de conèixer l'Habibou, perquè al núm. 60, de desembre de 2011, va començar a publicar a la nostra revista una sèrie d'articles sobre el seu país i la seva gent. El primer duia per títol "Fuladu, una regió del Senegal", i de-sprés, mes darrere mes, i fins al setembre de 2012, va anar expli-cant detalls interessantíssims de la cultura, la religió, els costums, l'economia de la seva pàtria. He comprovat que el nombre de lec-tures dels seus articles és elevada, devia tenir força seguidors. No en va, segons tinc entès, era antropòleg, i de la seva gent en sabia un niu. Ens va demanar ser soci d'Emporion i, naturalment, hi va ser acceptat.

Un dia de l'hivern de l'any 2012 l'Habibou ens va dir que se'n volia anar un temps al seu país, al Senegal, i que tornaria al cap d'uns mesos, segurament el gener de 2013. El vam esperar, ens va estranyar que trigués, que no ens escrivís... i no l'hem tornat a veure, no en sabem res. En un món globalitzat sembla que se l'hagi de trobar, però no és tan fàcil: no contesta el correu elec-trònic (que sabem quin és), no contesta al Facebook (tot i que hi és),...

Des d'on sigui, llegirà potser aquest article d'Emporion?

pàg. 8


Atenció amb l'urbanisme barroerJordi Bellapart

Urbanisme o planificació urbana és la ciència de l'ordenació de les ciutats i del territori. Les ciutats, al llarg de la història, són el resultat de la planificació urbanística que es va plantejar en un moment determinat o també de la conseqüència d'allò que es va deixar de planificar.

Sovint escoltem queixes o comentaris sobre resultats per culpa d'actuacions desmesurades que atempten contra el paisatge, con-tra la racionalitat de concentracions urbanes exagerades, contra negligències que han permès la pèrdua d'elements històrics. Tot això és conseqüència de les directrius urbanístiques del Pla gen-eral d'ordenació urbana o les normes subsidiàries corresponents. Aquests són els instruments aprovats pels ajuntaments que els marquen les directrius urbanístiques a seguir: ordenació, disseny i gestió.

El municipi de Torroella de Montgrí, en els darrers cent anys, s'ha regit urbanísticament per quatre plans d'ordenació. El més antic data de 1927. Fou redactat per l'arquitecte gironí Isidre Bosch. No era pròpiament un pla general com els que es redacten actual-ment. Se'n deia Plano de Reforma Interior y Ensanche de Torro-ella de Montgrí, un plànol dibuixat a escala 1:1000 que feia unes propostes urbanístiques que fins i tot avui semblarien exagerades. Proposava dràstiques actuacions en el nucli antic, com eixamplar el carrer de Mar des de l'actual plaça del Lledoner fins a la plaça de l'Empordà o prolongar el carrer Pi i Margall fins al passeig de Catalunya. Dissenyava grans avingudes en previsió d'un gran creixement fins i tot a la zona avui encara agrícola. Un creixe-ment utòpic que ni avui, després de noranta anys, s'ha acomplert. Un pla de reforma interior i eixample de la població fora de lloc, amb el qual l'Ajuntament es va regir durant quaranta anys.

L'any 1967 és quan es redacta el que podem considerar primer Pla general d'ordenació urbana del municipi de Torroella de Montgrí. En fou el redactor l'aleshores arquitecte municipal Joan Baca i Reixach. El pla agafava algunes directrius traçades en l'antic plànol de 1927 i organitzava un traçat urbà de creixe-ment de la vila, principalment cap a l'est i cap al nord. Aquest document proposava unes directrius inconcretes, que traduïen en urbana tota la corona immediata al nucli de la vila, de forma indiferenciada, la qual podia arribar fins ben a prop del castell. És a dir, que tota la zona d'olivars de Montgrí fins a la zona de roca viva d'aquesta muntanya podia ser transformada en terrenys edificables. Aquesta indefinició va propiciar l'inici d'operacions

especulatives de terrenys i, en el centre de la vila, actuacions in-adequades en casos com els edificis que es construïren a la plaça dels Dolors, substituint edificis emblemàtics com el Teatre Coll o l'edifici de la Caixa de Pensions. A l'Estartit, amb el Pla parcial sector sud, sorgiren edificis de cinc plantes entre edificis de plan-ta baixa tipus xalet. A la muntanya, urbanitzacions amb forta in-cidència paisatgística: Roca Maura i Cap de la Barra, la qual mai va ser definitivament aprovada. I a la platja, el primer projecte de la Pletera, que propiciava la ubicació d'unes 20.000 persones i que afectava els aiguamolls del Baix Ter.

L'any 1980, amb l'adveniment del primer ajuntament democràtic després de la dictadura, es va redactar un nou pla general diri-git pels arquitectes urbanistes Amador Ferrer i Joaquim Sabat-er. Aquest projecte, que va guanyar el primer Premi Nacional d'Urbanisme per a poblacions menors de 10.000 habitants, va propiciar ordenances sectorials clares, la delimitació del sòl urbà, urbanitzable programat i urbanitzable no programat, i sobretot procurar les reserves de sòl públic per a espais verds i equipa-ments.

L'any 2002 es va aprovar un nou pla general que, sense trencar amb les directrius generals de l'anterior, rectificava previsions no executades o que el pas del temps havia evidenciat com a no executables, feia noves previsions de creixement i eliminava pro-jectes urbanístics desmesurats que no s'havien consolidat com és el cas de la Pletera, projecte que l'anterior pla havia reduït consid-erablement, però que no havia estat capaç d'eliminar-lo del tot. Només se'n va arribar a fer una primera fase, tot i que gran part de les obres d'urbanització s'havien realitzat.

El municipi que tenim avui és en bona part resultat d'aquests dos plans generals. Fer un pla general d'ordenació urbana no és una feina senzilla. Primer, cal fer una radiografia del municipi, i després, traçar unes directrius de futur a partir d'aquesta ra-diografia, i el que és més important, que els responsables de la seva aprovació, administració municipal i Generalitat de Cata-lunya tinguin clar quins objectius es volen aconseguir. Per això, en la seva elaboració intervenen arquitectes, biòlegs, geòlegs, economistes, historiadors, advocats. Cadascun d'aquests equips aporten estudis corresponents a les seves competències. Els nos-tres governants han de ser conscients d'això i atenent que els ajuntaments tenen competències per promoure i aprovar provi-sionalment qualsevol modificació d'un pla general, aquesta no s'hauria de fer a la babalà, ni de bon tros anar espigolant modifi-cacions puntuals responent a situacions i interessos concrets per sortir del pas.

De l'aprovació del pla de 1983 a l'aprovació del pla de 2002 van passar quasi vint anys, període de temps raonable per fer una revisió o un nou redactat i suficient per valorar resultats, mod-ificar-los i rectificar-los. Entretant, si es preveiés la necessitat de fer canvis puntuals, si aquests no es consideressin contraris a les directrius generals del pla i fossin d'interès en la millora d'aquest, com canvis aclaridors de les ordenances i en els interessos públics (compte amb les operacions oportunistes i l'urbanisme barroer), aquestes propostes es podrien agrupar i, amb els corresponents estudis previs fets amb fiabilitat i cercant el màxim consens pos-sible, proposar una modificació puntual de l'actual pla general.

pàg. 9


Temps de brunyolsJosep Fuster

A la meva àvia Gracieta

A les nostres terres, Setmana Santa i "brunyols", com aquí en diem, van tan estretament lligats, que ningú entendria una Set-mana Santa sense ells. Aquest dolç, a part de Catalunya, també s'elabora al País Valencià i a les Illes Balears, però on està espe-cialment arrelat és a les terres de l'Empordà, el Gironès i el Pla de l'Estany. Es diu que els seus orígens foren per endolcir i mitigar els rigors del dejuni i l'abstinència que antigament s'imposaven en el temps de quaresma. Suposo que, per això, es començaven a elaborar a partir del diumenge de Rams, just quan s'acaba la quaresma.

Els brunyols són uns dolços senzills, els seus mèrits recauen més en la qualitat dels productes i en la destresa per elaborar-los que en l'atractiu del seu aspecte. Aquest es fa solidari amb l'austeritat de les diades, sobri, irregular, sense cap detall de lluïment, no té format ni grandària concreta, tot depèn de la voluntat o el saber de qui els fa. Les seves formes solen ser tan irregulars i malairo-ses que, des del meu punt de vista, injustament i equivocadament, han propiciat que tinguin l'accepció de "cosa mal feta".

De brunyols, n'hi ha de tantes classes, com de gent que n'elabora. Malgrat que els ingredients bàsics solen ser per tothom els ma-teixos, les proporcions, experimentar amb nous ingredients, les aromes, la manera de pastar-los, la forma, la cocció, o simplement l'empremta personal, fan que no hi hagi dos brunyols iguals.

Segurament és el producte casolà que més es comparteix, s'intercanvia o s'ofereix entre amics, veïns o coneguts, fent in-evitables les picardioses comparacions per veure qui ha fet, amb l'accepció de la paraula, "el brunyol més gros".

Com a dolç, és un dels més polivalents, és bo per a totes les edats, calents o freds es poden degustar a tota hora, per esmorzar, com a postres, per picar, per berenar, sols o acompanyats amb xocolata, llet, amb unes gotes d'anís, sucats amb una mica de vi dolç... són

menjar dels déus.

A mesura que vaig escrivint, a part que em fa venir aigua a la boca, se'm van amuntegant a la memòria uns records de la infan-tesa, sobretot els de la meva àvia Gracieta (excel·lent cuinera) i de les moltes vegades que l'havia ajudat a pastar-los, ja que a ella, sense importar-li l'època, li agradava fer brunyols tres o quatre vegades l'any. Recordo també la petita i rústica cuina amb la taula pastera, els ingredients, les quantitats, les seves explicacions, la manera com m'ensenyava a moure la massa... Quins records...

Sóc conscient que el que faré, de ben segur, és molt agosarat, però com que ho tinc ben viu a la memòria, ja posats a fer... Us expli-caré com fèiem els brunyols amb la meva àvia Gracieta, i tot el que ella m'explicava i em va ensenyar. Àvia, espero que des de les altures em perdonis si m'oblido d'alguna cosa, o no m'explico prou bé.

Agafarem com a referència aproximada 1 kg de farina, que pot variar més o menys, perquè el que realment importa és com queda al final la textura de la massa. Si se'n vol fer més o menys quantitat, s'han d'augmentar o disminuir tots els ingredients en proporció a la farina.

Ingredients:

1 kg de farina; 150 g de sucre; 12 ous; 275 ml de llet; 25 g de mata-faluga; 30 g de llevat de París; un petit tall de massa de llevat fresc de flequer, que compràvem a la fleca, però si no en trobeu o no n'hi voleu posar, llavors del de París, i n'hi heu de posar 55/60 g en total; 1 ratlladura de llimona, just només el que és groc; 2 tubs petits de vainilla ensucrada; 1 cullerada petita de canyella en pols; 70 g de mantega; 1 copa d'anís dolç; un rajolí d'essències, una era de color verd clar i l'altra, rosa, que venien a les pastisseries; i un pols de sal.

Preparació de la massa:

Començarem per posar dins l'atuell on pastarem els brunyols la llet tèbia, el llevat de París, el llevat blanc i la mantega. Ho desfa-rem fins que no hi quedi cap grumoll. Tot seguit, hi afegirem les gemes del ous, el sucre, la matafaluga, la sal, la canyella i les essèn-cies. Ho tornarem a barrejar ben barrejat fins que no es notin els

pàg. 10


La necesitat de replantejar-nos la nostra economia i educacióSanti Sató

Els continguts de la premsa m’han fet desestimar l’article que te-nia ja mig agarbat i reescriure’l en funció del que està succeint a Espanya i Catalunya, i a Ucraïna-Crimea Rússia.

Estic convençut que els nostres lectors els coneixeran prou bé, però crec que un resum que el reuneixi i recordi, pot portar-los a trobar encertada la meva conclusió final sobre la nostra escola i sobre el destí dels nostres esforços comercials, en funció de tres paràmetres: Política, Economia i Educació.

Política i política econòmica.

La Política, en majúscula, és l’art de governar. És el conjunt d’activitats que constitueixen la relació entre els ciutadans d’una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats, gestionant correctament els afers públics, proposant les possibles fórmules de relació, i defensant les millors, les més justes, i les de millors resultats, en la relació entre el poder públic i els ciutadans. Fent primordial l’acompliment d’una correcció política, que defensi els drets dels grups socials minoritaris, enfront dels grups domi-nants -moltes vegades molt minoritaris i excessivament domi-nants- amb l’objectiu de garantir la dignitat i la redistribució del poder que beneficiï els membres més vulnerables.

I els resultats de l’actual política espanyola no són aquests, segons les dades fetes públiques per l’Organització de Cooperació i De-senvolupament Econòmic (OCDE): Aquest informe destaca que els ingressos de la població més rica dels 34 països que la integren varen baixar un 1% anual entre els anys 2007 i 2010, i els de la població més pobre varen baixar un 2% anual. Però a Espanya va representar un 14% anual, o sigui un 56% en aquets 4 anys, i

granets de sucre. Hi barrejarem les clares dels ous que prèviament haurem posat a punt de neu, i tot seguit començarem a tirar-hi la farina sense parar de remenar, amb un moviment "envoltant" de la mà, de manera que la massa dels costats vagi al centre, i també hem d'evitar els grumolls. És fonamental de no perdre la paciència, fer la massa vol el seu temps, i del seu pastat, en pot de-pendre l'èxit dels brunyols. Sabrem quan la massa està acabada i té prou farina, quan després de ben treballar-la, quedi com un pa i, amb l'ajuda d'un petit pols de farina, es desenganxi totalment de l'atuell i de les mans. L'embolcallarem amb un drap lleugera-ment enfarinat i la posarem dintre d'un recipient suficientment gran perquè hi càpiga tot el que se n'espera que llevi. Ho situarem en un lloc tebi, tampoc massa calent, i esperarem que hagi doblat el seu volum, o una mica més. Això pot tardar entre tres i cinc hores, dependrà de la temperatura i de la força del llevat. De totes maneres, s'ha d'anar vigilant, perquè passats de llevat, tampoc és recomanable.

Donar forma i cocció:

Una vegada llevats, traurem la massa i amb molt de compte la po-sarem sobre una taula. Amb les mans untades d'oli, en tallarem

llesques, en farem tires i, d'aquestes, els daus que conformaran cada brunyol. Sense masegar-los gaire, els estirarem donant-los la forma desitjada. Tot seguit els submergirem en una cassola d'oli calent, millor la meitat oli d'oliva i l'altra meitat de gira-sol, i els deixaren enrossir fins que agafin un color marró fosc, i pro-curarem donar-los la volta al seu temps, perquè no es coguin més d'un costat que de l'altre. El color ha de ser uniforme per les dues cares. Aquí no val a badar.

Fins aquí la teoria. Qui no n'hagi fet mai, li recomano que s'hi atreveixi. Tret del moment de la cocció, es poden fer en família, i els més petits passaran una estona entretinguda i divertida, i tots gaudireu d'unes postres de tradició excepcionals. D'altra banda, és del tot impossible el risc de fracàs, d'una manera o altra segur que sortiran brunyols.

Ara ja només em queda desitjar-vos bona sort, que us ho passeu bé, i bon profit!

Per qui no vulgui o no pugui emprendre la tasca, a Torroella, totes les pastisseries i fleques tenen merescuda fama per l'elaboració d'aquests exquisits dolços.

pàg. 11


amb un atur del 26% de la població activa, que ha afectat més el col·lectiu dels més joves, entre 18 i 25 anys.

I en el que fa referència al tractament d’unes i altres autonomies no es disposa d’una informació que impedeixi que alguna d’elles es proclami víctima i acusi a una altra –Catalunya- de ser la més beneficiada amb unes inversions i uns préstecs, amb interès, pro-cedents de l’aportació dels seus tributs, en raó d’una col·laboració interregional no gaire correctament justificada, ni en imports ni en destinataris, ni en nombre de funcionaris. Mentre són contin-ues les defenses de la unitat i les comparacions de Catalunya amb vols espacials de duració galàctica o amb la recent reincorporació de Crimea a Rússia, fet que no té la més mínima relació amb la reivindicació de la solució del “Problema dels catalans”.

Està molt propera la resolució sobre la petició al Congrés dels Diputats del referèndum, per l’article 150.2. Què és el dret a deci-dir sinó democràcia?

L’Economia.

La política econòmica ha de representar la millora del sistema de protecció social, que han d’aplicar tant el govern central com els autonòmics, amb la màxima eficiència i estricte control per evi-tar la generalització a tota Espanya de la cultura del subsidi, al temps que cuidi les polítiques que, per exemple, perjudicant als autònoms, incrementin l’atur i, el que és pitjor, l’economia sub-mergida.

Per alta part, aquí a Catalunya, no podem oblidar, ni menys pre-scindir, d’un mercat que tenim molt proper, amb una població molt superior a la d’Espanya: França, amb fort poder adquisitiu, un Producte Interior Brut de 518.200 milions d’euros i un deute extern de 1.900 milions d’euros.

És en el nostre veí amb una proximitat geogràfica en qui hauríem d’esmerçar temps i esforços. I sens dubte amb nexes Catalunya - Catalunya Nord, el català i l’èxode del 39, que poden ser un punt de contacte amb un mercat que no hem cuidat suficient-ment, amb una població i un poder adquisitiu molt superior a l’espanyol, així com en l’economia en general.

Un mercat que ja des de Torroella, i parlo dels anys 80 i 90 del

segle passat, Robert Mercader com a empresari, i jo personal-ment, vàrem cuidar des d’una filial a Perpinyà. Una empresa a la que la crisi en el mercat immobiliari espanyol va fer inviable la continuïtat.

El típic viatjant català, que avui exerceix a Espanya, ha d’arribar a la conclusió que, per població i per economia, és molt menys atractiva per fer-hi negocis que França. I està aquí a la cantonada i amb bona comunicació.

L’Educació.

Crec indispensable la modificació de la nostra escola. El català, sens dubte, ha de seguir sent la llengua vehicular, i un tant per cent, (força elevat!), entre altres tres llengües obligatòries: castellà, francès i anglès, i com a llengües opcionals l’alemany o el rus o el xinés. I en cap moment podem acceptar que el contingut dels llibres de text – història, llengües, cultura...- estigui determinat per un govern que considera més important la unitat de la nació més antiga d’Europa, sense la realitat d’altres nacions, com la catalana, que li poden discutir aquesta afirmació, i em refereixo a “el cas del catalans”, al tractat d’Utrecht, que el propi Felip IV de la corona catalanoaragonesa -Felip V d’Espanya-, va incomplir amb respecte a Catalunya, i del que avui es reclama Gibraltar als anglesos.

Sense oblidar el decret lingüístic de la LOMQE que obliga a pagar educació, transport i menjador als alumnes que estudiïn amb el castellà com llengua vehicular, en un centre privat, en cas que no es doni en l’escola pública. Jo mateix, si fos jove i tingués fills en edat escolar, m’apuntaria automàticament a aquest “xollo”, que sembla només tenir un clar caire polític per fer decantar el vot dels que puguin aprofitar tal benefici, senyalant la manca que no cobreix l’educació pública de Catalunya. Encara que els resultats que reflecteix el darrer informe PISA sobre coneixements en matemàtiques, ciència i comprensió lectora dels alumnes de 15 anys en 65 països i regions, senyalen que Espanya encara con-tinua per sota de la mitjana dels països de la OCDE, que si ho fa Catalunya i, quant a comprensió lectora, els catalans han ob-tingut 501 punts, per sobre de la mitjana d’Espanya, 488, i dels països de la OCDE, 496.

La Torroella d'abans i la d'ara

A l'aguait del nostre patrimoni

pàg. 12


Les quatre llunes de sangJosep Martinoy

Quan es produeix un eclipsi total de Lluna, aquesta es veu de color vermell, d'aquí que s'anomeni lluna de sang.

La interposició de la Terra entre la Lluna i el Sol no és un fenomen estrany, es produeix dues o tres vegades en un any, encara que en la majoria d'ocasions l'ombra del nostre planeta no tapa total-ment la superfície lunar. Aquest mes d'abril del 2014, concreta-ment el dia 15, hi haurà el primer d'una sèrie de quatre eclipsis totals i consecutius de Lluna, cosa que ja és un fet que només es produeix molt rarament. Els següents seran el 8 d'octubre d'aquest any; el 4 d'abril del 2015 i el 28 de setembre del 2015. Però el que fa molt interessant la seqüència d'eclipsis lunars que s'acosten, i als quals s'hauran de sumar dos eclipsis solars, és que coincideixen en dies de festa de la religió jueva. El pròxim 15 d'abril, per exemple, els jueus commemoren la Pésaj per recor-dar la sortida d'Egipte del poble d'Israel. Aquesta coincidència de festes jueves i eclipsis només s'ha donat set vegades des de fa 2.800 anys, ara en serà la vuitena.

Cada vegada que s'han donat aquestes coincidències a l'Orient Mitjà, i les últimes vegades concretament a Israel, han passat es-deveniments històrics que han canviat la història de la Humani-tat. Per posar els exemples més recents, l'any 32 i 33 després de Crist es va donar el fenomen de les llunes de sang, que van acabar amb la crucifixió de Jesús i l'inici del cristianisme. El 1492-93, mentre Colom descobria Amèrica, els Reis Catòlics expulsaven els jueus de la península Ibèrica. La següent sèrie d'eclipsis lunars que s'encavalquen amb les festes jueves no es va tornar a produir fins al 1949-1950. Israel es va crear el 1948, però d'entrada va haver de fer front a una guerra amb els països àrabs veïns, arran de la qual els israelians van conquerir molt més territori del que inicialment l'ONU els havia donat. L'armistici es va signar l'abril del 1949.

No es va haver d'esperar massa perquè es repetís el fenomen. El 1967-68, coincidint amb la Guerra dels Sis Dies, Egipte, Síria, Jordània i l'Iraq es van aliar per atacar Israel el mes de juny del 1967. El resultat va ser favorable als israelians. Van conquerir els Alts del Golan a Síria, el Sinaí a Egipte i Cisjordània a Jordània. Les tropes jueves van ocupar finalment Jerusalem, que ja no tor-narien a abandonar fins ara. Fets extraordinàriament rellevants per entendre la història mundial dels últims dos mil·lennis. S'haurà de veure què ens portaran les llunes de sang del 2014 i 2015.

Actualment el gran problema dels israelians és l'Iran. Tot i que la sortida del poder del president Mahmud Ahmadinejad, molt més radical i hostil amb Israel que el seu successor, Hassan Rouhaní, ha afluixat les tensions entre els dos països, el govern israelià con-tinua mirant de reüll el programa nuclear persa. Teòricament per nodrir el país d'energia barata, Ahmadinejad va impulsar un am-biciós pla de desenvolupament d'energia atòmica per a ús civil. Però les constants referències que feia de destrucció de l'estat

d'Israel van encendre totes les alarmes. D'aquí van venir els em-bargaments imposats per les Nacions Unides, que han malmenat l'economia d'un país de 79 milions d'habitants ple de pous de petroli i gas.

Israel, des del 2011, té dissenyat un pla d'atac preventiu contra instal·lacions atòmiques iranianes. Pilots israelians s'han entre-nat per atacar centrals nuclears i ja disposen de míssils capaços de perforar gruixuts murs. Si no s'ha produït l'atac és perquè els Estats Units han frenat el govern jueu repetidament a base d'incrementar l'ajuda militar i de prometre accions diplomà-tiques contundents.

A principis del mes de març, l'Armada israeliana va suposada-ment interceptar un vaixell de bandera panamenya, el Klos C, en aigües internacionals del mar Roig carregat amb un arsenal d'armes, entre aquestes míssils de fabricació siriana tipus M-302. Segons la intel·ligència militar d'Israel les armes, camuflades en-mig de contenidors de material de construcció, havien estat en-viades per l'Iran a la franja de Gaza, on havien d'arribar creuant el Sinaí egipci. Una operació molt complicada si es té en compte que en aquests moments el govern militar d'Egipte està destruint els túnels pels quals els palestins de Gaza rebien clandestinament subministres i la franja està estretament controlada pels militars israelians. El moviment Hamas, que controla la franja, i el mateix Iran han desmentit aquestes informacions. Però les alarmes s'han tornar a engegar, perquè es demostra que l'hostilitat entre els dos països continua ben viva.

Si al final Israel llança un atac, les conseqüències poden ser molt preocupants. L'Iran ja ha advertit que respondrà a qualsevol agressió i no estem parlant d'un país precisament feble, ni d'un conflicte que només afecti els dos estats implicats.

pàg. 13


El segle XXI serà el de les personesXavier Ferrer

Des de temps immemorial els humans han solucionat les seves relacions a base de força i poder, sovint, també, tot sigui dit, fent ús del diàleg, però quan aquest no troba el seu encaix, es torna al conflicte.

I ara, en el segle XXI, amb les noves tecnologies en ple funciona-ment i amb un potencial inimaginable pel que fa a la capacitat de comunicació i a la immediatesa, i amb el món cada vegada més globalitzat, és evident que estem entrant en una altra dimensió social, política i econòmica. I és en aquest nou escenari en el qual també ens hem d'adaptar el ciutadans i totes les organitzacions, polítiques, econòmiques i socials, que serveixen avui en dia per a les relacions de la societat. Per entendre'ns, és com si el ritme de vida real anés a una velocitat que deixés enrere bona part de la ciutadania i també hi quedessin els estaments organitzatius. Hem, doncs, d'adaptar-nos a la nova realitat, canviant maneres de funcionar i d'organitzar-nos, i també regulant, si cal, el procés de canvi propiciat per la globalització i les noves tecnologies, amb la finalitat de trobar un escenari estable que, de ben segur, haurà de tenir els conceptes de flexibilitat i adaptació ben pres-ents, imprescindibles per gestionar societats complexes com les que tenim avui en dia. Si mirem enrere, només deu o vint anys,

veurem que les coses han canviat molt, ha canviat la realitat tec-nològica, les comunicacions, les relacions internacionals, amb àrees econòmiques i polítiques grans, amb els antics estats emer-gents ja amb plena capacitat d'interactuar amb els clàssics.

Tot això ens situa en un escenari en el qual les institucions sovint no responen a la realitat del moment. Així, amb una societat oc-cidental, concretament l'europea, desenvolupada i complexa, pel que fa a la diversitat que la compon, i també desacomplexada, pel que fa al concepte de llibertat i de drets de les persones, ens trobem que les institucions polítiques no donen la resposta ad-equada. En el pla internacional, la majoria de les institucions són el resultat de la II Guerra Mundial. Si ens fixem en l'ONU veurem que el consell de seguretat el formen cinc estats, dos d'aquests europeus, el Regne Unit i França, però no hi ha Alemanya, que actualment té més capacitat econòmica que els altres o, fent un salt qualitatiu, no hi està representada la UE com a unitat i potser fóra adient que hi fos en substitució de França i el Regne Unit. I pel que fa a les institucions polítiques de la UE, algunes amb dèficit democràtic, i les dels estats, no donen resposta adequada a les exigències de rapidesa, eficàcia i llibertat que requereixen els temps en què vivim. Tot plegat vol dir que ens hem d'adaptar a la nova realitat i posar la democràcia en el centre de la llibertat de les persones i dels pobles. En el segle XXI, els ciutadans que formen part de les societats complexes han de tenir el dret i la llibertat de poder decidir, democràticament, el seu futur i el seu encaix, això sí, sempre respectant el resultat de les urnes. I les institucions, si cal, s'han d'adaptar a les noves realitats socials i a les decisions democràtiques de la ciutadania

Atocha

No puc sentir res més,no puc sentir-ho,m'alço amb l'esperit al cel amunt,voltejo les valls i les muntanyes,segueixo els rius plorant amb dolor profund.Al trepitjar la terra, l'angoixa m'espanta,sento el retruc del tro,veig la foscor i la solitud,el cor batega d'impotència,ferralla..... i mirades demanant clemència,vides trencades i plors de dolor...Què fem !!! Què fem !!!O què no fem pregunto jo.

Carmen Carbó i Creixell21.03.2004

En recordança de l'atemptat terrorista de Madrid

Els nostres lectors han tingut oportunitat de llegir i veure a tots els mitjans els actes commemoratius de l'atemptat de Madrid que va commoure el món el mes de març de l'any 2004.

També per fer-ne recordança, Carmen Carbó ens ha enviat el poema que va escriure en aquella ocasió, ara fa deu anys.

pàg. 14


Quaranta anys desprésJavier Zuloaga

Vaig néixer tretze anys després del final de la Guerra Civil Espa-nyola, però no vaig començar a sentir-ne a parlar fins que, més o menys als catorze anys, em vaig fumar el meu primer Celta curt.

La meva família era, tant pel que es referia al meu pare com la meva mare, de la part vencedora, tots érem molt catòlics, "a ma-chamartillo", i dels "roigs!", a casa no se'n parlava perquè ni els meus germans ni jo estàvem preparats per escoltar tanta barbà-rie. Vivíem instal·lats al dogma permanent, en un sentit amplís-sim i no només religiós, però teníem Rin Tin Tin, Blancaneu i El Jabato.

Això del tabac, així ho sentia llavors, em va fer més home i sobre-tot em va obrir la porta per descobrir per mi mateix que la vida tenia uns horitzons molt més llunyans. I va ser així, a poc a poc, quan vaig començar a descobrir que no hi havia un "pensament únic" al país on havia vingut al món.

En l'adolescència vaig coincidir amb alguns amics que parlaven fatal del Caudillo, cosa que confesso ara, em creà força confusió i em va fer portar l'assumpte al menjador dels meus pares, perquè m'ho aclarissin. Sí! I fou llavors quan em van dir que Franco havia guanyat la Croada i que Santiago Carrillo, a més d'assassí,

era un cabró, igual que aquells que el defensaven, per la qual cosa havia d'anar amb l'ull ben obert.

Crec que no havien passat gaires mesos d'aquella revelació que em va deixar encara més confús quan el meu pare va arribar a casa desolat i ens va confessar un gran desastre -jo ja hauria d'anar pels quinze o setze-, que a un dels seus millors amics, regi-dor de l'Ajuntament de Madrid pel terç familiar, li havia sortit un fill "roig" que estava detingut a la Direcció General de Seguretat, on ara hi ha la seu de la Comunitat de Madrid, a la Puerta del Sol.

Amb aquells vímets ideològics tan fràgils vaig arribar a l'Escola Oficial de Periodisme, a la qual s'accedia després de passar un examen oral en què el tribunal amb alts capitosts del Règim trac-tava de salvaguardar, als futurs alumnes amb les seves preguntes i bon olfacte, de les males companyies ideològiques, d'esquerres

naturalment. Però no ho van haver de fer gaire bé, perquè no pocs van aprovar sense cap problema després d'haver estudiat bé les lleis fonamentals del franquisme i vestit pulcrament després de passar per la perruqueria.

Crec que va ser llavors, el 1970, quan va començar la metamor-fosi, la meva. Primer al pegar-me de front contra la realitat que aquells "roigs" sobre els quals m'advertien a casa, no tenien ni banyes ni cua, ni tan sols alguns que eren tan intolerants i radi-cals com els que portaven al bastó de comandament del costat on jo havia crescut. Només hi havia una diferència, que alguns d'ells passaven alguna nit a la Direcció General de Seguretat o pel Tribunal d'Ordre Públic, com li va passar a l'amic del meu pare, amb el seu fill esgarriat.

Just quaranta anys després d'acabar la carrera, una vintena d'aquells graduats ens hem reunit a sopar a Madrid. El temps i la vida han passat per nosaltres i ja no queden ni les cendres d'aquells perfils apassionats de les assemblees prèvies a les vagues d'estudiants. Imagino que gairebé tots coincidíem a observar en què ens semblàvem més a aquells professors, que ens van ense-nyar els rudiments del periodisme, fins i tot, encara, una mica més grans.

Estaven ells, els que no tenien ni banyes ni cua, i uns quants -mai n'hi va haver gaires- dels que vam arribar a aquella escola ideològicament immaculats gràcies a la tutela del sistema. Du-rant aquests anys, tots hem tingut prou temps per canviar, com ha passat amb tot el que ens envoltava. Almenys hem tingut l'oportunitat de fer-ho.

Glòria, la companya que va dirigir aquells cireres, va insistir a agrair una vegada i una altra l'esforç que havíem fet els que viat-gem des de lluny i es va referir a mi, per haver-ho fet des de Bar-celona, on visc des de fa gairebé vint anys. Allò, segur que algun ho va pensar, tenia el seu què.

- Què tal Zulo?, com ho portes?, vaja merder!

N'hi havia qui em preguntaven amb preocupació, altres una mica apesarats i algun d'aquells "roigs" em somreia amb molt bona pasta i, fins i tot, em feia l'ullet com dient: "Cal veure les voltes que dóna la vida."

I jo no els vaig dir el que penso, sinó simplement el que sento i vull seguir sentint: "Estic molt bé, a Barcelona, a casa nostra, a l'Empordà... no us ho podeu ni imaginar."

pàg. 15


Torroella, espai d’artPer Sofía Borrego i Moreno

Al setembre de 2012, després del malaurat incendi que va patir l'Alt Empordà, la galeria d'art El Claustre de Figueres va organit-zar una exposició i subhasta per ajudar els damnificats. L'escultora Ció Abellí va crear i donar aquesta obra, Foc i brot, per participar en el projecte. Es tracta d'una peça única, realitzada en argila re-fractària i cuita al forn de Joan Raventós a la Bisbal d'Empordà. L'autora no només va vincular l'obra al tema del foc, sinó que va intentar transmetre un missatge esperançador.

Com es pot apreciar, l'obra mostra la figura d'una dona nua que estira els braços a l'aire. El cos, que comença des de la part infe-rior amb formes ondulants que imiten les flames del foc, es va transformant en un troc que reverdeix en un brot, i no a l'inrevés. Això denota que després del foc, encara que sembli impossible, el sotabosc reneix dins del cicle vital de la natura i es renova la relació de la comunitat amb el bosc; es creen nous vincles de re-sponsabilitat i de protecció.

Així doncs, l'escultura de Foc i brot enllaça amb els corrents simbolistes catalans dels començaments del segle XX, que sen-tien predilecció per l'Art Nouveau, en què potenciaven el cos femení per suggerir idees vinculades a un món més espiritual. En aquest sentit, aquest obra s'identifica amb el regust deixat per l'experiència de l'incendi, deixant de banda el tema anecdòtic, in-tentant apropar-nos a la conducta dual de l'esser humà, que d'una banda és potenciador de la desforestació i, d'altra, ens mostra el seu intent per esmenar l'abandó en què s'ha deixat el bosc.

En definitiva, l'obra no deixa d'ésser un símbol a l'esperança, que, malgrat tot, tindrem l'habilitat de corregir els nostres errors vers la natura, que serem capaços de desenvolupar un creixement per-sonal ecològic com la branqueta tendra que sobresurt als braços d'aquesta escultura.

Bibliografia

Ció Abellí - Escultora

http://www.cioabelli.com/pag4bo.php [Consulta 20 de març de 2014]

Ció Abellí

"Foc i brot"

Fornells de la Selva (2012)

Ció Abellí (n. 1963)

Terra cuita

45 x 12 x 10 cm

Col·lecció particular

pàg. 16


“QUI NO SAP ESCRIURE EN CATALÀ?” Es va publicar a Emporion cada mes, de l’agost del 2010 al juny del 2013. “CATALÀ. EXERCICIS I CONSULTES” S’està publicant cada mes a Emporion des del juliol del 2013.

Català exercicis i consultesPer Jaume Bassa

Exercici 10Traduïu al català:

En invierno es preciso abastecer bien la bodega y la despensa. Le ha dado un pronto, pero después se ablandará. Es un caradura, carece de sentimientos, pero le echo en falta. Esto es un desbarajuste, no encuentro el destornillador. Me hirieron las garras del gavilán. Es tan buena como su madrina, pero cuando grita tanto da miedo. ¡Cuánto trabajo en un solo día! Por la noche estará hecho polvo. No sé qué mascullaba, debe preparar alguna fechoría. Cuando lleguemos a la colina te enseñaré el plano.

Consulta

Com s’ha de traduir la paraula castellana “plano”?

Quina diferència hi ha entre pla, planell i plànol?

Resposta

Traducció de “plano”: La traducció correcta és plànol.

Diferència entre pla, planell i plànol: pla (nom) pot significar una classe de superfície (pla horitzontal, pla inclinat). pla (nom) també pot significar projecte (pla urbanístic, quin pla

teniu?). pla (adjectiu) significa sense elevacions ni depressions (país pla, terra plana). pla (adverbi) s’usa com a negació o exclamació (tu pla que ho faràs, ara pla!). planell és un indret pla i elevat (a dalt del planell, un planell assolellat). plànol és un dibuix representatiu (els plànols de les obres, m’he deixat els plànols!) Com a consell general: sempre que tingueu dubtes d’aquest tipus consulteu el diccionari. Curiosament, de vegades la gent debat el significat dels mots sense pensar en aquest procediment tan senzill i tan segur.

Els diccionaris es poden trobar fàcilment per internet: http://dlc.iec.cat Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. http://dcvb.iecat.net Diccionari Català Valencià Balear

Solució a l’Exercici 10:

A l’hivern cal proveir bé el celler i el rebost. Ha tingut un rampell però després s’estovarà. És un penques, no té sentiments, però el trobo a faltar. Això és un desgavell, no trobo el tornavís. Em varen ferir les urpes de l’esparver. És tan bona com la seva padrina, però quan crida tant fa por. Quanta feina en un sol dia! A la nit estarà baldat. No sé què remugava, deu preparar alguna malifeta. Quan arribem al turó t’ensenyaré el plànol.

pàg. 17


Api i RoquefortIngredients:

• El blanc de l'api

• El suc de mitja llimona

• 1 manat de julivert

• Sal

• Oli

• 100 gr. Roquefort

• 1 mató

• 2 o 3 cullerades de llet

Preparació:

Feu una salsa amb el minipimer, amb la llet, el mató i el formatge. Tritureu el julivert.

Talleu l'api d'uns 5 cm i col·loqueu-lo en una plata. Assaoneu-ho molt poc i poseu-hi una miqueta d'oli, a sobre el suc de la llimona i la salsa que tenim preparada. Acabeu-ho escampant-hi el julivert.

La cuina de la CatrinaPer Caterina Bosch

Humus de cigronsIngredients:

• 500 gr. de cigrons

• 1 cullerada de ceba "potxada"

• El suc de mitja llimona gran

• 2 grans d'all cru

• Sal

• Oli

Preparació:

Feu un puré amb tots els ingredients amb el minipimer i deixeu-ho al seu punt amb el mateix suc de coure els cigrons.

pàg. 18


Mots en creuPer Joaquim Lloret

Gotes d‘humorPer Fuster

El periòdic digital Emporion no es fa respon-sable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

NÚM. 17

Horitzontals. 1. Subministra. 2. Peix que viatja a cavall. Ocell que neda millor que vola. 3. El meu datiu. Santa dels impossibles. Re-gata i treu les vocals. 4. Trenta dies però amb l'accent augmenta. Presó. 5. Començament. Salti pel profit obtingut a la guerra. 6. Amb salut. Indret. Quatre. A la UGT no estan gaire units. 7. Fruit de l'esbarzer magrebí. Màquina de teixir. 8. Barrejar. Sal de fruita. 9. La vídua de John Lehnon. Moll per l'esforç. Posen límits al tap. 10. Pati voltat de pòrtics. Això ajuda a caminar al baldat.

Verticals. 1. Pitgis i trauràs recompenses. Ocell enorme desapa-regut fa tres-cents anys a Nova Zelanda. 2. Agitació. 3. Arbre de ribera. Afirmació si té accent. Poble de la Selva i bisbat de Vic. 4. Temença. Insecte que devora la fusta. Iode. 5. Atípics, inèdits. 6. Rosegador comú. Crit de l'òliba. 7. Cent. Sentenciar el partit. 8. Pia sense fòsfor. Noi. Matís del color. 9. Regresso pujant. L'entrellat del plet. Sofre. 10. Desacurats. 11. Resum de decisions de la Junta. Cos de l'exèrcit.

pàg. 19


Cinema i espectaclesPer Jordi Bellapart

Inevitablement, el CINEMA MONTGRÍ està a punt d’entrar a l’època digital. A l’inici de l’any tindrem en funcionament un equip de projecció en aquest for-mat.

Això suposa una inversió molt important que està previst de ser sufragada en un 50 % pel Cine Club Torroellenc i en l’altre 50% per l’Ajuntament.

En els darrers mesos, segurament que per diferents motius, es constata una baixada d’assistència d’espectadors a les sessions de cinema, que es tradueix en pèrdues significatives cada setmana.

Si continua aquesta línia descendent, pot arribar a ser inviable la continuïtat d’aquesta activitat gestionada pel Cine Club Torroellenc.Torroella es pot quedar sense cinema.

La imposició de fer front a noves despeses, com és la declaració de l’IVA, agreuja aquesta situ-ació. Fins ara, com a entitat sense ànim de lucre, exempts.

Durant quasi 30 anys, el Cinema Montgrí, gestionat primer pel Patronat Municipal i en els dar-rers 10 anys pel Cine Club Torroellenc, ha funcionat amb notable èxit.

La seva continuïtat és possible i depèn de nosaltres.

ÉS MOLT SENZILL:

ANEM AL CINEMA

TORNEM A ANAR AL CINEMA

CONTINUEM ANANT AL CINEMA

La Junta del Cine Club Torroellenc

pàg. 20


pàg. 21


pàg. 22


pàg. 23


pàg. 24


Medalla del Montgrí

2008

Socis Fundadors

•Jaume Bassa•Jordi Bellapart•Montserrat Blai•Xavier Ferrer•Vicenç Fiol•Gabriel Martinoy•Cels Sais•Santi Sató•Joan Surroca•Enric Torrent

Consell de redacció

• Jaume Bassa• Jordi Bellapart• Roser Benet• Sofia Borrego• Xavier Ferrer• Josep Fuster• Gabriel Martinoy• Anna M. Mercader• Cels Sais• Enric Torrent

Jaume Bassa -- PresidentAnna M. Mercader -- SecretariPlàcid Busquets -- Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy -- Preparació, estructura i gestió de continguts

Edita Associació Emporion

Documents

88-abril-14