1

2

A L’ENTORN DELS PAÏSOS CATALANS 1ª PART: en bicicleta El rànger d’en Josep Mª és el mòbil més adient per fer la travessa d’aquestes Valls de Bisaura, on les darreres pluges han fet malbé molt dels camins, que fan pas pel mig dels boscos. Des del rar avet al pi roig, el roure, el teix i el faig donen la nota verda i fosca d’aquests indrets. La vida humana no la cerques pas per ací, però a Can Masacs hi trobem en Jordi i la Begonya, que han fugit del batibull de la ciutat , sobreviuen dels fruits, que amb esgarrapades fan créixer d’aquesta terra. Feia poc que la petita Raquel va veure la llum per primer cop sota les teules del Mas, on els seus pares la cuiden com el millor fruit que l’amor i l’aparellament hagi pogut fer brostar... i tant sols a cent quilòmetres la gent s’encaixona entre parets de ciment, ignorant el verd món de la natura i el soroll dels arbres contestant al refilar dels ocells, que quasi es deixen amanyagar. L’aigua brolla per arreu i la seva constància en el temps han forjat a la roca calcària les balmes. Avui tristes per l’absència d’aquells muntanyencs que un dia en elles sojornaven, acompanyant al remat del que tenien cura. Sols l’aigua resta. És la mateixa caiguda en forma de cortina que un dia i un altre dia amb la pedra i els esquitxos deixen pas a la llum tamisada pel verd fosc d’aquesta humida primavera.

Dins la balma hi ha que posar-hi imaginació: aleshores, es veu que en un temps no llunyà el pastor amullerat vivia aprofitant la poca obra que necessitaven fer, per acabar el sopluig, que en contrast amb l’ambient de les rodalies, donava un lloc sec i segur davant la inclemència de l’indret. Masos abandonats i esglesioles sense culte donen pas a que el temps i la falta d’atenció de qui li pertoqui,

passin a ser un enderroc molsós, humit i trist, que fa perdre la fe en una comunitat que ens diem civilitzats. Conec a Ms. Josep, home d’aquesta terra i que el seu bisbe ha sabut deixar-lo a la terra on es troba arrelat. És un especialista dels camins i, sobretot, de les cruïlles que constantment dibuixen el terreny que l’ha vist créixer i adonar-se que l’estima.

3

Una de les esglésies que en te cura -la de Santa Maria- acabaven de restaurar-la... “gràcies a l’esforç del Consell Parroquial...” Així va dir-nos, però en les hores que després s’ha anava perfilant la seva forta personalitat, no vaig posar en dubte els seus dots per fer-se entendre amb el “Consell Parroquial”... * * * * * Els camins per sota la carena pirenaica no són pas coneguts per massa gent. És bo?... Al menys no queden destruïts per la presencia de l’automòbil ni dels diumengers, que per gràcia de les autopistes els posen en poques hores fins ací. Per manca de camins conservats es perden bonics racons com l’ermita de Santa Magdalena, que a la festa de Sant Isidre -la darrera d'enguany es va celebrar fa pocs dies-, va ésser el motiu de troballa dels camperols de les rodalies, que aprofiten la diada per relacionar-se de nou després de no veure’s des del passat any.

Les cases en aquestes contrades no estan massa lluny unes de les altres, però els mals camins i les revoltes que tenen que fer per sortejar les valls i muntanyes, posen més distància entre elles. Seguint un d’aquests camins enderrocats en molts punts, que ens obliguen a fer us de l’ingeni per poder passar amb el rànger d’en Josep Mª,

arribem a un poble petit on ens conten la llegenda del moliner pobre, molt pobre, tant pobre que es veu obligat a ser dolent i mata per robar als caminants solitaris. Un dia va arribar prop del seu cau un d’ells, d’aspecte acurat i modals refinats, que també el va apunyalar per prendre-li la bossa. Abans de morir, el jove cavaller pregà que donés part d’aquella fortuna als seus pares... “uns moliners, molt pobres que deurien estar perduts per alguna d’aquelles valls...” La vegetació espessa i verda del Bergadà i Ripollès deixa pas a l’Empordà pel camí de Besalú i Castellfollit de la Roca, viles encara de la Garrotxa. A l’Empordà ja bufa la folla tramuntana. Com sempre, tot ho seca a més del foc, que de tant en tant també l’ajuda. Però hi ha que trobar el seu encant: la manca de bosc deixa veure els pocs arbres i els pobles es dibuixen be i la carena del Bassegoda es perfila abans de la ratlla de França. * * * * *

4

A Figueres munto a la bicicleta, mentre en Josep Mª pren l’autopista per anar a caure als braços de la seva Maria -l'apotecaria de Cambrils-, que l’espera com un d’aquells cavallers medievals que retornen de les muntanyes de la Marca. Només vull arribar fins a Roses per comprovar com queda tot el fatu que porto estibat sobre la màquina. Demà ja m’ho prendré més seriosament el començar d’aquesta Ciclada. És diumenge. Ja és nota de seguida pel tràfic que gaudeix tota aquesta costa del golf de Roses els caps de setmana. Per sortir-me un xic de la moguda carretera passo per dins la Vila de Castelló d'Empúries, situada damunt del Puig Comtal amb l’església cardenalícia de Santa Maria i el Palau Comtal. Per més que el nom de la Vila pot confondre, no te castell però posseeix grans cases senyorials amb finestrals gòtics del segle XIV. Pedalejant més enllà passo per la marina esportiva d’Empuriabrava, deixant els aiguamolls on s'arreceren les fotges i els collverds i aquelles aus que emigren de països més freds per retornar-hi amb les cries nascudes a les nostres terres. La tramuntana segueix bufant i quan vol em desplaça del meu camí a més de fer-me pedalejar amb més esforç. No em ve de nou -soc d’aquesta terra- i m’ha n’adono, que gràcies a aquest vent del nord, avui el cel es blau, net, es perfila be la ratlla de la mar i queden dibuixades, fent la rotllana a l’Empordà, els turons de El Pení, Sant Salvador, Puig Neulós, les Salines, Bassegoda, el Mont i el Montgrí, que puntegen una sardana als acords de la tramuntana. Els primers habitants d'aquesta comarca foren els indigetes, gent aspra, feréstega, de vida agrícola i ramadera. Més tard, una vela blanca aparegué per la ratlla del golf de Roses: arribaren els grecs i va començar la topada de dos móns ben diferents, que després d'haver-hi els ets i uts, que eren del cas, es va fer la fusió: "...la sirena es féu un xic ençà. Un xic ençà el pastor de la muntanya fins que es trobaren al bell mig del pla" Els grecs, que tenien la costum de ballar en rotllana, es van trobar que les muntanyes també s'agafaven les mans per ballar la sardana... i del mite a la poesia, ens ha quedat la llegenda fundacional d'aquesta comarca: "...i de l'amor fundaran la cabanya. Fou l'Empordà!"

5

Passejar per l’Empordà es gaudir d’una íntima simfonia de colors i sensacions. * * * * * Roses. I perquè encara i resten els nius d’amatralladores de la guerra del 36? Un cop més la trepitjada militar por més que l’autoritat local. La ciutadella, on es troba el niu de metralladores en la façana principal, fou el lloc de l’antic emplaçament de la ciutat grega de Rhodes. Hi queden restes d’una necròpolis i d’una esglesiola paleocristiana i, a més, els francesos, en la guerra del 1792, van destruir una abadia benedictina, portats per aquell esperit anticlerical i iconoclasta que en aquella invasió van posar de manifest. La importància que el port i la badia de Roses tenia, fou construïda la Ciutadella en temps de Carles V i, des d’aleshores, ha sigut cobejada en totes les guerres que els polítics han organitzat. Tota aquesta història que no figura en les fulles turístiques, ha fet que la Ciutadella estigui en mans de l’estament militar i l’Ajuntament no conte per rés a l’hora d’una estètica decisió. Va caient la tarda i des de la terrassa del cafè (ah!, no: des de l’snack bar!) s’albira un mar gris que reflexen els núvols negres que, el baixar la tramuntana, van donant la perspectiva d’un capvespre embolicat com fa dies acaben aquestes jornades de lleure. * * * * * Arranjada la bicicleta i després del cafè del matí, enfilo cap a Cadaqués pel camí de ronda, envoltant el Puig Rom per la part de seré. Trobar-me de bon hora amb una pujada, sempre ho he considerat de mal gust, doncs m’entren intencions de deixar-ho i retornar d’on he vingut. Però la muntanya te això: a mida que vas pujant et dones conte que entra una satisfacció dins teu i es, llavors, quan em satisfà haver penjat aquell mal pensament de retornar. El golf de Roses i la plana de l’Alt Empordà sota la muntanya de la Verdera, encapçalada per les ruïnes del Castell de Sant Salvador, queden perfilats gràcies a la pluja d’aquesta nit passada i la feble tramuntana, que s’ha entaulat al aixecar-se el dia.

6

En un recolza del camí arranjat -no en puc dir “carretera”- , no lluny de la Vila, surt en petit camí de ferradura, per on no puc fer passar la bici, i que em portaria a la Creu d’En Cobertella: ací es troba el sepulcre megalític més gran del país. No he pres mides per fer comparacions, però és evident que és gran i que si et pares a pensar com ho van fer aquells homes, impressiona el gran esforç que devien posar-hi per deixar la petjada del seu pas per aquest indret de la nostra costa.

Segueixo pujant i quan perfilo, un xic més enllà, el Cap Norfeu apareix la imatge nostàlgica d’una masia restaurada enganxada a una enlairada torre de foc. La mar lliure del golf, emmarcat per les Illes Medes, que es distingeixen molt be avui, i el Cap Norfeu, sembla que em dona un respir més de llibertat. Des de que he enfilat aquest camí al deixar la Vila de Roses no m’he creuat amb ningú. El terreny és de

pedra estellada i de tant en tant hi ha un arbre, que em recorda que un temps passat també hi havia bosc. Els antics planers de conreus en terrasses, on treballaven la vinya, que ara fa cent anys la fil·loxera va acabar-ho, donant fe que l'empordanès de la costa tenia cura tant del seu vestiment com de la terra, d’on menjava quan la mar no li deixava calar la xarxa. La imatge que dona Cap Norfeu és impressionant. Em recullo en la seva contemplació a pocs metres de començar a baixar cap a la Cala Juncols i, així, la visió de la costa i de l’ampla mar s’eixampla per les dues vessants de la carena. Travesso la riera de Juncols amb l’aiguabarreig amb la riera de la Figuera Negra. Un camí ben conservat porta a la Cala, però me’n vaig per la banda de terra, pel que queda de lo que fou un camí: rocs i més rocs! Revoltes i forts desnivells. Sol, calor i bufades de tramuntana que, quan em ve “de proa”, no hi ha canvi de marxa que em faci moure del lloc. Primer a peu; després sense la camisa i segueix el pantalon curt. Les sotragades que rep la bicicleta fan trontollar l’equipatge i en tres o quatre vegades ho he tingut que refer-ho tot, en plena pujada i suant lo meu.

7

Era el moment de pensar amb una barreja de llimonada i cervesa ben fresca! doncs no portava ni una gota d’aigua a l’ampolla: un descuit imperdonable. Quan casi no podia més, apareix una generosa font d’aigua fresca: “la font de la Dona Morta”. Una completa remullada m’ha reconfortat i, fins hi tot, he remullat també la bicicleta perquè s’ho ben mereixia. Poc després el Coll de la Cruïlla posa fi a la costa i mal camí, que s’ha afegit a la penosa pujada: he passat d’una cota de 50 mts. a la de 250, en un lineal de mil metres per un recorregut de cinc quilòmetres tant sols. Recordo que em deia, aleshores: pujar per un mal camí a peu es pesat; pujar-lo amb bicicleta és molt fumut: i pujant a peu portant la bicicleta carregada amb vint quilos... què deu ser? Ja em trobo enfront la mar d’avall, amb Cadaqués més a prop i més enllà el Cap de Creus, el seu far i la Massa d’Oros... i, tot, a la meva mà, com si ho tingués tant sols estirant el braç... Tranquil·lament i fresc m’hi acosto. * * * * * El Portaguer em dona la bona arribada amb els porxos a primer terme i el campanar de l’església traient el cap d’entre les cases que envolten la petita cala.

Estem a principis de juny i és nota, gràcies a Déu!, que la Vila de Cadaqués encara segueix adormissada. Anar en bicicleta és possible sense problemes i

8

aquesta tranquil·litat que es respira per tot arreu, aquest retornar al Cadaqués de fa anys, em decideixen per sojornar-me en la blanca Vila. És el capvespre i em trobo enfront la platja. No n’hi ha pas gent davant del xiringuito des d’on escric aquestes vivències en el paper. Cadaqués reposa. Llum reflectida per les blanques cases que l’envolten. La mar té el color blau fort d’un passat dia de tramuntana i els pocs vaixells ancorats a la badia es mouen a poc a poc, entre la corrent marina i el feble vent que , amb les hores que passen, va caient per acabar en un vespre calma i estelat.

* * * * * Sortint de Cadaqués només tinc que esforçar-me cinc quilòmetres per arribar, no tant fresc com he sortir, al Coll de Perafita. Mentre vaig pujant val la pena aturar-se, doncs des de certs revolts es pot veure com s’allunya la Vila i enquadrar-la, cada cop, en una visió sempre més bonica. La baixada al Port de la Selva és fàcil i al trobar-me més a prop de la terra, avui abandonada, dels conreus de vinya en terrassa i veure enllà les restes del Monestir de Sant Pere de Roda, em porta a una època feudal, de monjos-guerrers, dominant

9

per la por a tot un poble, etc. etc. Ara el poble és lliure... (així ho diuen). Sols depenen del turisme i d’hisenda... és lliure? I el turisme ha emplenat de xalets tota la costa retallada que la carretera segueix fins a Llançà, deixant veure entre una i altra urbanització, des del far de S’Arnella, tota aquesta mar d’amunt, la del nord del Cap de Creus, que s’albira fins el Cap de Bear, a la Catalunya francesa. * * * * *

En arribant a Llançà sempre passo enfront de l’arbre de la Llibertat, a la plaça Major, que segons a qui ho preguntes té un o altre origen. Avui, mentre l’estava mirant, se m’ha acostat un veí i sense que li preguntés, m’ha explicat que fou plantat en temps dels carlins... i no m’ha sabut dir-me rés més d’aquest gegantí plàtan, qual ombra fa agradable el descans. Prop de l’arbre es troba la Torre de l’Abat, avui dia lliurada de les edificacions que l’ofegaven. És una antiga torre gòtica del Palau dels Abats, que quan es trobaven massa tristos allà dalt entre els espadats de Roda i les muralles del seu castell-monestir de Sant Pere, baixaven a retrobar-se amb les seves amistançades. A la mateixa Plaça Major, l’escalinata em porta a l’església de Sant Vicenç a través d’una porta barroca.

* * * * *

10

Els cosins Joan i Mª Dolors i Benet i Mª dels Àngels no han pogut ser més amables i gentils em rebrem a les seves cases. A casa d’en Joan i de la Mª Dolors, a Grifeu, m’hi he sojornat, trobant el caliu d’un fi de jornada amb el redós d’una família, que sempre s’agreix i, més, quan per aquestes contrades un va sol, per lliure, i els pensaments es fan monòlegs i el parlar amb un mateix es confon amb el silenci de l’entorn. * * * * * No massa lluny de Llançà i abans de començar el Coll de Quermançò, hi queda el llogaret de La Veleta amb les seves quatre cases. Per un camí cuidat s’arriba a l’esglesiola de Sant Silvestre, d’estil romànic amb restes d’un absis preromànic. Mitjançà el Patronat existent a la Vila de Llançà, té lloc en un cap de setmana del mes de Maig, l’aplec que fa reviure el temple i les rodalies, a més de no pedrers l’estimació per les velles pedres, símbol d’una cultura que ens pot ajudar a sobreviure avui dia. Sigui per l’esforç de la pujada o per somniar amb temps de llegendes i contes d’infantesa, sempre que arribo al Castell de Quermansó (quer, pedra) tinc que passar-hi una estona entre les seves ruïnes, despulles d’una època llunyana, de la que formaven part aquells nobles senyors i dames, que avui ningú recorda.

Pot ser que també ajuda a aturar-me l’esperança de trobar el tresor, que la castellana va amagar quan el castell va ser conquerit després de descobrir-se les sortides de bandoler que feia per poder afrontar la dissipada vida del marit. Recordo que la meva avia de Portbou em recitava: ... per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la senyoria del Castell de Quermançó.

11

Sense tresor però espavilat pel repòs, retorno al camiral que em condueix cap a Garriguella, desitjant trobar un bar on pugui prendre el cafè del matí, doncs tant a Llançà com a La Veleta estava tot tancat. Volia anar a Sant Quirze de Colera passant per Vilamaniscle, però abans de posar-me al camí ho he preguntat a un guarda rural, que m’ho ha desaconsellat per trobar-se molt malmesa la pista degut a les darreres pluges. La meva intenció era fer aquesta travessa pel Coll de Banyuls -un dels passos de la diàspora republicana en la desfeta del 39- i entrar a França oblidant-me de la frontera política.

Amb l'estómac buit passo per Delfià (església romànica de Sant Romà), Rabós de l’Empordà (cases del segle XVIII i església fortificada de Sant Julià), Espolla i les seves vinyes, Sant Climent de Sescebes (amb records de fa 50 anys per haver-hi passat la guerra del 36 i el despertar de la meva adolescència), Capmany (dolmen de Quer Afumat, Castell i Parròquia de Santa

Àgueda) i entro a la carretera N-II... la disbauxa!... Direcció a França ... i segueixo amb l'estómac buit, per no trobar una mísera taverna oberta. No havia passat masses quilòmetres dins l’atabalada carretera, quan m’he creuat amb un cotxe dels feliços anys 20 amb els ocupants guarnits a l’estil de l’època, anglesos, als que he saludat amb tocs de la botzina, que porto al manillar de la bicicleta en lloc del carrincló timbre reglamentari. L'entusiasme d’aquells viatgers també s’ha semblat al meu i el posat flegmàtic dels cromosomes britànics s’ha esvaït per uns moments. A la Jonquera, 40 i pico de quilòmetres de la sortida, he pogut trobar un bon entrepà de pernil amb tomàquet i un “xampú”, que m’han fet aixecar l’ànim deteriorat fins aleshores. Poc després de la Jonquera i a la vista del la Bellaguarda (el fort de Vauban a Le Perthus) he

12

cercat la font de l’hort de la Canal, on m’hi he banyat a gust amb aquella aigua fresca i abundosa, que aquesta primavera ens regalen les fonts.

Com sempre els guardians de la frontera, d’una i altra banda de la ratlla, m’han deprecia’t olímpicament: anava en bicicleta i he passat sense aturar-me. Encara rai, puix no porto mai cap document d'identificació quan faig aquestes Ciclades... * * * * * A partit de Le Perthus ha sigut un passeig fàcil i gens d’esforç. Passant per Sant Genis de les Fonts i per Sant Andreu de Sureda ho he aprofitat per contemplar, un cop més, els respectius temples parroquials, obres mestres de l’art romànic.

Més enllà, Argelers i el Càmping, on he trobat al seu simpàtic propietari que m’ha introduït dins la seva família al conèixer el meu catalanisme. He tingut que fer de ginecòleg (de la seva dona), de psicòleg (per relació pare-filleta única... de 27 anys i de bon veure) i de planificador familiar, naturalment, d’aquesta filleta de 27 anys, de bon veure i, segons sembla, té dificultats de controlar les hormones... També m’ha fet quatre lletres pel seu cunyat, batlle de Sallagossa, a la Cerdanya Francesa, que “...et rebrà molt bé i content sabent que fas la Ciclada seguint la antiga frontera catalana...” i una altra nota per un “perfecte” de la policia de París (...però, monsieur, no tinc pas intenció d’arribar-hi!), que escriu les cançons de Gilbert Becaud... Amb tot això, eren les tres, apres midi, i encara no havia menjat res més des del entrepà de la Jonquera i portava uns 80 quilòmetres a les cames com qui no fa rés. Argelers no deixa de ser el Salou d’aquesta costa de sorra, on tants catalans van deixar-hi la pell, reclosos en aquells camps de concentració, que els “francesos de París” van organitzar en el 1939. * * * * * Abans de pujar a la bicicleta, el bon jan del càmping m’ha invitat a prendre un café-francés amb galetes que... ”m’aniran molt bé per l'exercici...”

13

Hem acabat d’arrodonir la conversa i he pres el camí de la costa amb sorra que em portarà a Salses, primera fita d’aquesta Ciclada.

De Barcarès he enfilat la carretera interior, passant per Sant Hipòlit, que conserva trossos de muralla amb l’opus spicatum. En certes construccions noves d’aquesta població intenten reviure l’opus spicatum, encara que no pas amb massa bon encert. Per fi, Salses el Castell. Es la Vila del nord dels Països Catalans, és la “Porta Catalana” on he arribat, poc a poc, amb la

bicicleta, barrejant un cert romanticisme amb fantasia, de molt poc tocar peus a terra, però que gaudeixo molt al veure de prop la gent i el paisatge on es desenvolupen, entre el contrast del bosc i la sorra, la vila desperta i la quieta, adormissada al peu d’un penya-segat amb roques que no s’aparten. Salses el Castell. Neta i polida Vila que ja té connotacions afrancesades: cafè de la Paix, hotel de la Loge, cafè du Comerce, plaça de la Repùblique... Em trobo amb l’amabilitat del seu Batlle, del Tinent d’Alcalde, del personal de l’Hotel de la Ville, que em posen unes lletres, segell de la Vila i firma per donar fe de la meva arribada a la “Porta Catalana”, que em repeteixen molt cofois les simpàtiques autoritats que m’han rebut en el pompós Saló d’Actes de la Mairie. He ací l’escrit:

14

“”De Fraga à Maó, de Guarda Mar à Salses méme si l’on nous a fait des frontieres sur les Pyrenneés, nous sommes et voulons rester Catalans. Mémes racines, mémes Fréres et nous sommes fiers”” Roudieres Georges adjoint au Maire de Salses “La nostra Vila si anem pel mon un dia sabren el que ella val com es dolça, l’ombra del porxo paternal” * * * * * Es nota molt l’empenta que té aquesta Vila per no apartar-se del fet Català. M’ha explicat Monsieur Rondieres, que han fundat l'Associació Porta Catalana de la que és Vice-president l’Honorable Senyor Jordi Pujol i que el proper dia 27 tindrà lloc una reunió constitucional amb missa en català i un dinar de germanor. Tot aquest moviment es fa per aixecar un monument-porta per donar fe que ací comencen els Països Catalans i que, es vulgui o no acceptar, nosaltres som catalans... Només faltava, com a taló de fons, el cant dels “Segadors” i ja la tenim muntada per fotre fora als botiflers de torn! Ara bé, no puc dissimular l’esgarrifor, que em passà per la pell, al apreciar aquest sentiment d’una català i dins el marc d’un Ajuntament on la bandera francesa

i el bust de la República, encapçalaven aquest moment, per a mi històric, emotiu i ple de nostàlgia cap a un temps llunyà i que no tornarà mai més. * * * * * El Castell-Fort de Salses. És una construcció que, a part de certes consideracions a fer alienes a les intencions que porto, em crida l’atenció el fet de que es troba enfonsat respecte al terrenys que l’envolta. No n’he vist cap més com aquest. Per un dels camins que em retornen a la Vila, m’he arrecerat a una font on estant esculpides aquestes lletres:

“II Congrés Internacional de la Llengua Catalana

15

El seu doll arruixa l’herba al rodador i mai no s’afluixa sa viva abundor”

Josep S. Pons

No sé pas si aquesta font és la que va donar lloc a la situació de la Vila en temps dels romans, la “Salus Fontis”. Tampoc es perd rés si un s’ho creu i s’embolica en boniques històries que es conten i no fan mal. * * * * * Encara resta de l’estada a Salses, l’Hotel de la Loge on m’allotjo. Té un regust d’Art Nouveau, amb els seus grans miralls, part d’ells pintats, plafons de fusta treballada, cariàtides aguantant part del sostre que també té enteixinats que el guarneixen. Per uns esglaons es puja al menjador, limitat per unes baranes de ferro treballat i boles daurades. Prop de la meva taula s’hi troben plats penjats a la paret on llegeixo: “Les femmes comme les diputees font leurs fortune à la chambre” “En amour, il faut une préface plus lungue que l’ouvrage” “Fair l’amour avec una femme en chemise c’est savourer une orange sans l’èplucher” No he arribat a conèixer a l’amo de l’Hotel, però em sembla que deu ser molt “caxondo”. Eren les deu de la nit quan m'han invitat a sortir del restaurant perquè anaven a tancar. He anat a donar un tomb pel poble i cap ànima en pena he vist. Assegut a un banc de la Plaça de la República (no faltava més!), la tranquil·litat m’envolta. Un gos manyac se m’acosta i més enllà una parella es petonegen sense deixar espai per prendre un xic d’aire: enfocant fisiològicament la situació, crec que és la forma més adient per acabar al paller... Tot és silenci que invita a retirar-me. Bona nit, Salses el Castell! * * * * *

16

Cel gris i tot molt enfosquit. Però sempre hi ha algunes clarianes a migdia, que em donen la impressió que m’arribarà una mica de sol. Amb tot i per precaució del xàfec anunciat pels núvols i pel fred que fent camí en bicicleta vaig agafant, em poso el impermeable de plàstic i així quedo resguardat. Els primers quilòmetres sempre em resulten pesats, noto les cames dures i se m’encarcaren un xic amb el fred humit del dia d’avui. Al passar per Ribesaltes entro a saludar al Mariscal Jofre: té el seu monument a la Plaça Major muntat a cavall, que em recorda al general Prim empunyant l'espasa al mig de Reus. Per què es fan monuments als militars? Per què han perdut o guanyat aquella batalla? En les guerres no hi ha herois, només supervivents. Aprofito el pas per aquesta plaça per canviar sous espanyols per francs, ja que el banc es troba enfront del cavall d’en Jofre, el supervivent. * * * * *

Vaig fent camí per aquests terrenys on es conrea la vinya i en cada Vila s’han format els cellers i cooperatives on “casi” regalen el vi: i, doncs, per què és tant car en els restaurants? El pas per les carreteres veïnals és tranquil, però en quan passo a la N-116, la que enllaça Perpinyà amb Montlluís, qué Déu m'empari! Només em queda aquell tros d’asfalt que hi ha entre la ratlla blanca de la vorera i la cuneta: i no discuteixis, perquè pots anar-hi a parar sense contemplacions.

* * * * * No hi trobo res d'interès i em manca el factor humà de l’entorn en aquesta carretera de pas, que m’obliga a portar una marxa massa accelerada i com sempre vaig pujant, sempre estic pedalant. Em canso. En arribar a la Vila de Vinçà decideixo anar a cercar el Càmping Municipal, situat en un bonic indret, al costat del llac, artificial, amb molts arbres ploraners i espès bosc barrejant l’oma, la moixera i el faig amb les cervellines, violes boscones, crespinells i algun botó d’or, que fa joc amb les roselles i gencianes, que han deixat créixer per fer més bonic.

17

A més, estic sol. Avui l’han obert: principi de temporada i dóna bo anar als càmpings perquè es troben ben pintats, nets, tot al seu lloc, no hi ha gent i els serveis estan de primera, no manca l’aigua calenta i puc triar el racó més adient per estar-hi millor. La Vila de Vinçà és petita, sembla de bon viure i no si veuen problemes. També té la seva església amb retaules a les capelletes laterals, que si desitges veure-ho millor, només cal que posis dues monedes de 2 F i el retaule escollit queda il·luminat. Si pot admirar la Mare de Déu dels Dragons, d’acusada influencia francesa, del segle XV. És un exemplar únic entre les marededéus pirenaiques pels dos rèptils posats als seus peus (la Mare de Déu del Claustre, de Solsona, esculpida en pedra, Maria posa els peus sobre dos animals fantàstics, no identificats, i la Mare de Déu del Museu Episcopal de Vic, de fusta, té sota els peus dues bèsties tampoc identificades). La de Vinçà és de fusta i daurada sobre tela aplicada. La túnica de la Verge, cenyida a la cintura, perfila la forma dels pits en un gran naturalisme; vel blanc i testa coronada. L’Infant seu sobre el genoll esquerra amb els peus descansant sobre la falda de la Verge. Porta corona, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra sosté un llibre tancat sobre el genoll.

18

A la Casa Durant d’aquesta Vila, s’hi troba una Verge romànica del segle XIII que pertanyia a la Capella dels Preveres. Està asseguda, porta túnica, vel i mantell verd. No té pas corona i els braços estan trencats. El Nen està assegut al bell mig de la falda, com casi totes les imatges romàniques. * * * * * El Cafè de la Paix guarda aquell regust de molts cafès de poble francès amb els seus vells bevent un got i altre got de vi del país, mentre altres juguen al canari o a la botifarra i cap parla de política ni de capellans. A mida que les hores passen i els jocs decauen, coincideix en que entra més personal al local, les converses es fan curtes, sense lligar. El capvespre ha quedat trist, el cel enfosquit: no podré veure els estels reflectits al llac que m’han posat enfront de la tenda de càmping. Aquest llac té el seu encant. Tot l’indret s’ha construït a l’entorn d’un embassament que li han fet al riu Tet i una prolongació de les aigües retingudes s’ha ficat dins el poble, creant un terreny del que han sabut treure’n molt bon profit, tant per la urbanització que s’hi ha fet com pel parany, mig salvatge, que s’ha donat al bosc-càmping. A l’hora francesa m’he deixat caure en el restaurant, l'únic que he trobat. No té cap interès arquitectònic. La petita filla de la mestressa fica els dits a tots els plats de crudités situades en el carret on s’ha mostren. M’han caigut molt bé: no he deixat que la nena s’hi acostés i, a més, no havia dinat. L’steack que m’han anunciat no era més que una hamburguesa, amagada per la muntanyeta de patates fregides que l’acompanya. Per postres, flam de la casa i demano “una copeta d’anís del mono”... La mestressa em posa cara estranya... o “al menys, que sigui un anís català”... “Serà anís d’Andorra!”... Bé, també és català, penso jo... Estic paladejant els graus d’alcohol d’aquest anís d’Andorra, quan de cop es trenca l’encís quiet del saló-menjador, al arribar set femelles de mitja edat per amunt, un barbut amb cara d'intel·lectual i un jovenet que no pare de anar petonejant a les femelles. Un galliner esperonat no tindria rés que veure amb el parlar sorollós d’aquests parisencs, que no comprenen que és la “salade” catalana... o perquè es parla català en aquest poble... És veritat, que “per tot arreu couen faves” : sense cap més comentari, doncs vaig per aquest món en so de pau i París i Madrid cauen lluny. Un xic més enllà i en una taula raconera seuen una parella molt discreta. Si no fos que ella té una expressió molt bonica, no hi hagués caigut amb la seva presència. A més de ser bonica, té un posat trist, no diu rés en tota l’estona ni li contesta al seu company. Deuen haver tingut una brega. Pot ser que tot s’acabi amb aquest sopar. És trist pensar amb un amor que s’acaba. De totes maneres, no crec que l’amor s’acabi. Si així succeeix, és que no hi havia amor. L’amor no se sap pas quan ve, ni quan se’n va... Bah!, noi, canvia de rotllo.

19

És fàcil fer-ho. El riure parisien de les femelles de la taula gran posa la música de fons, que fa desagradable l’ambient. Per això demano la nota i me’n vaig al Càmping. * * * * * A darrera hora d’ahir, vaig recordar que d’aquí a la frontera hi havia el tren groc i quina idea més bona vaig tenir!

Així és que aquest matí a 2/4 de 9 tenia el bitllet i muntava, bici i jo, a un formidable tren, que feia enveja a molts “Ter” i “Talgos” castellans. Tant el cap de l’estació (una xicota ben eixerida) com el cap del tren, m’han dit que no era permès pujar-hi la bici, però... que ho fes. Merci! Val la pena viatjar amb aquest tren que recorre el Vallespir i la Cerdanya Nord. Es gaudeixen

uns paisatges que de cap manera ho hagués pogut fruir des de la bicicleta. Ressegueix tota la muntanya, corbes i més corbes, passant per estrets congosts, caigudes d’aigua, terreny verd i amb bosc, però els arbres no tapen la perspectiva que des d’aquestes altures s’albira. En arribar a Vilafranca del Conflent he fet transbordo al veritable tren groc, típic de muntanya, pocs passatgers, net i on també m’ha dit el cap que no era permès pujar-hi velos, però que la pugés prompta perquè ens anàvem... Merci, merci! Vilafranca del Conflent, amb el seu castell allí amunt, el vam contornejar per la banda de tramuntana, perfil que no es pot veure passant per la carretera. Avui era un dels privilegiats, pocs, que he pogut fruir d’unes vistes, que sempre recomanaré als amics que passin per aquí... en bicicleta. Fins a Oleta, el massís del Canigó ha estat a la guaita del nostre recorregut. Encara una mica de neu s’hi troba en el cim. Penjat a la muntanya d’enfront queda Jujols, que com totes aquestes viles de per aquí dalt, la seva església romànica de l’escola d’Arles, treu el cap. Anava d’una banda a l’altre del petit tren volen captar tant sorprenent paisatge i no donava l’abast.

20

Ara passem pel Pont Sejourné, que és un elegant viaducte que porta el nom del seu enginyer-dissenyador. Per aquests indrets s’acaben les vinyes i apareixen els cables de les explotacions de les mines de fluorita. Travessem una gran vall sobre el Tet, després de passar per les viles enfilades de Sant Tomàs i Prats i es passa pel pont suspès de Gisclars, que fou l’altre enginyer que el va idear i dirigir la seva construcció fins que morir d’accident en una de les proves abans de passar el primer tren de la inauguració, amb les autoritats de sempre, que emocionats o no al recordar-lo, es va exterioritzar el seu mèrit assentant una pedra-monument a la carretera on passen els cotxes sense adonar-se’n. A ritme de tren anem pujant fins a la vila de Bolquera, on es recorda que és l’estació més alta de la França. Em entrat a la Cerdanya Nord. El paisatge és ampli, l’avet és el primer arbre i els terrenys pedregosos, amb aparença mítica per la grandària dels rocs deixats al descobert, fan presència fins arribar a La Guingueta, on baixo content d’haver agafat el tren groc, doncs l’esforç de la pujada no m’hagués deixat assaborir el paisatge. * * * * * La Guingueta, Bourg-Madame dels “Francesos de París”: turisme de pas i per això també passo de llarg i per la frontera no hi ha ningú que em faci cas. Puigcerdà. Vila molt atabalada per ser cruïlla de camins catalans i francesos i, per si fora poc, a través del túnel del Cadí els barcelonesos si perden sovint. M’hi passejo. La torre del Moro és lo que queda de la demolició de les fortificacions fetes pel Duc de Noailles durant la guerra dels Segadors. A la Plaça de les Monges s’albira bona part de la Cerdanya des del mirador i tot pedalant passo per la Plaça Major, porticada i amb cases renaixentistes. M’he aturat en el Museu de l’Institut d’Estudis Ceretans on s’exposen documents, restes arqueològics, gràfics i noticies per conèixer la vida i el passat de la Vila i de la seva comarca. He entrat a l’església de Sant Domènec on es venera la imatge de la Mare de Déu de la Sagristia, o “de la Llet”, que és una copia d’aquella imatge que fou destruïda el juliol del 1936. El tipus iconogràfic de “les marededéus de la llet” estan representades per la de Meranges, la de Tarragona, la pintada

21

en l’església de Palau de Cerdanya, la de la Pobla de Claramunt i la de Puigcerdà entre moltes més. La de Puigcerdà seia en un setial amb quatre muntants acabats en poms. Portava túnica i mantell que la cobria del tot, no deixant veure més que el pit dret que premia amb la mà dreta, mentre que amb l’altra aguantava el Fill, que seia de perfil

sobre el genoll esquerra de la Mare i premia el pit. Es datava l’escultura a finals del segle XII o principis del segle XIII. És migdia i encara no he menjat rés des d’ahir el vespre. És nota que vaig per lliure i l’estómac també passa de tot... Al retornar a la carretera m’aturo a la vorera del llac -artificial i de postal!- i un xic més enllà trobo un restaurant, que per reflexa, soc molt primitiu, se’m desperta la gana: entro.

* * * * * El Càmping de Bellver m’acull amb totes les comoditats que té la dita “baixa temporada”, és a dir, poca gent i amable, propis de cap de setmana. Després de la dutxa i de la becaina és capvespre i, aleshores, aprofito per anar amb la bicicleta, descarregada de les sàrries, a donar una volta per la Vila on celebren la Festa Major. Intento retrobar-me amb l’amic Ramon i m’adono que no ha deixat el costum de treballar: em diu la veïna que no vindrà fins el primer de juliol. M’arribo al pla de Talló on s’aixeca l’església de Santa Maria, que fou seu d’una canongia agustiniana entre els segles XI i XIV i lloc de residència del Degà de la Cerdanya. Edifici romànic del segle XII amb torre del segle XVI. Apareix el lloc en l’acta de la consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell l’any 839 i per la seva situació geogràfica sembla que tenia importància estratègica al trobar-se prop del Castell del Puig de Tallo, l’actual Vila de Bellver. L’església està presidida per la imatge de la Mare de Déu, l’única de la Cerdanya que es venera en el seu lloc. Amida 89 cm. i està asseguda en un tron amb quatre muntants de secció quadrada amb un adornament polièdric, portant vel, túnica i mantell-casulla. L’Infant, proporcionalment massa gran, seu al bell mig de la falda i

22

porta una corona adornada de lliris estilitzats. La mà dreta sembla que hagi estat restaurada doncs porta els dits recollits quan, habitualment, deurien de beneir. Aquesta probable restauració se suposa perquè la descripció que fa Camós, en la seva obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Girona, 1772.“, sobre la Mare de Déu de Talló, no és correspon pas amb l’actual. Podria datar-se entre els segles XII al XIII. Retornant a la Vila, passejo pels seus racons ben conservats, encara que es nota sobrant la torre de micro ones en un edifici de ciment i ferro encapçalat per una antena parabòlica de lo més antiestètic que és pot dissenyar. Els gegants i els nans posen la nota tradicional a la Festa Major, que es celebra en aquests dies, amb firataires, curses maratonianes i tir al colom... Els concursos de pesca de la truita ho deuen deixar per quan arribi l’amic Ramon Monegal. La tarda s’acaba. El paisatge de la Cerdanya va prenent la foscor d’una propera tempestat de muntanya com tots els darrers capvespres m’ha ofert aquesta primavera pel Pirineus. Em crida l’atenció uns cirrus tenyits de rosa. Els cúmuls en resclosa descarreguen l’aigua i aprofito el recer d’un hotelet prop del càmping per sopar en mig fels caliu dels nois de Berga, que han portat els gegants i cap-grossos a la Festa de Bellver. El cafè i l’anís el prenc a fora, per allunyar-me un xic del batibull de la gresca de germanor. La tenda en el Càmping m’acull després d’una jornada plena de sensacions i experiències molt satisfactòries. * * * * * El cel blau de la Cerdanya, quan els núvols han fugit deixant entrar l’esperança d’un dia assolellat, dóna un optimisme a l’esperit, que arriba a tots els racons del cos. Em sap greu anar-me’n d’aquest indret on em trobo bé i es acollidor, però vull aprofitar el bon dia per avançar uns quilòmetres més, doncs hi ha perspectives meteorològiques d’una setmana plujosa, en tot aquest Pirineus, que em desfarà el programa embastat que tinc fet. La carretera que voreja al riu Segre està feta de nou des de Bellver i la bona pista em permet una marxa regular, que és nota pels pocs canvis de plats i corones que tinc que fer. Això dóna lloc a poder-me perdre pel paisatge, que des de la bicicleta o reposant en un racó bonic, el gaudeixo a gust.

23

És diferent del de la vessant nord del Pirineus, però també té el seu encís amb els jocs d’aigua que el Segre, abundós en aquesta època de l’any, rega als xops, desmais roquers i tot l’enquadra natural que aquesta Vall posseeix. Fins i tot és discutible el nou Poble de Bar, que fou arrasat pel darrer aiguat que va patir la comarca. No quedà pas rés de l’antic llogaret i ara han fet un nou veïnat, funcional, campanar de ciment i ferro vist. Queda bé? Tampoc hagués estat bé construir una vila a l’estil del “Pueblo español” de BCN, imitant construccions primitives amb tècnica moderna i, sobretot, per mans de personal d’importació, alienes a les característiques de la gent del país. Però... uns racons on fer créixer plantes i arbres pel mig de tant ciment fred i gris, hagués fet perdre un xic de la fredor que respira aquesta nova vila. És sorprenent l’estranya sensació que dóna trepitjar els carrers d’un poble deshabitat. Sols en uns baixos hi restava tancat un gos ploraner. Encara no deu haver sigut lliurat oficialment als seus habitants... M’agradaria tornar-hi de nou, quan la vida retorni a aquestes carrers, limitats per parets de ciment que encara es nota tendre... Per tota aquesta ribera del Segre s’hi troben habitatges amb vida, sigui penjats a les vessants de la muntanya o a prop de la carretera, a la vorera del riu, esperant que un altre aiguat els esborri. És trist veure el Balneari (o “Banys”, com està escrit el rètol) de Sant Vicenç. És un imponent edifici de principis de segle, buit de vida però es noten les petjades d’un temps, que no perdona l’abandono en que s’ha deixat. * * * * * La Seu d’Urgell té llocs per admirar mentre passeges pels seus carrers. El claustre romànic, l’edifici del Deganat, l’església romànica de Sant Miquel i, si entres a la Catedral, es pot veure la imatge romànica de la Mare de Déu d’Andorra. Molt a prop s’hi troba la restaurada església de Sant Domènec que, actualment, forma part del Parador. No he pogut identificar el carrer on hi ha la Farmàcia Mallol de línies racionalistes.

24

Llàstima que en els pobles, i perquè no a les ciutats?, s’han deixat de fer carrers porticats, doncs dóna un ambient acollidor. El preu que es paga avui dia, per metre quadrat, el terreny deu imposar al propietari/constructor la norma en que es construeix avui dia. Sense adonar-me’n i mentre ho estava pensant, m’he assegut al

vetllador d’un dels cafès del carrer Major... porticat. És evident que la ciutat necessita un desviament de la carretera que ve i va a Andorra. Clar, que és diumenge i cotxes, motos i autocars passen cap a les Valls sense consideració. He tingut el poc seny de dinar en un restaurant a la vorera de la carretera i he viscut la seqüència d’una pel·lícula neorrealista... de mal gust: a tongades el menjador s’omplia de gent xarnagada, desagradables olors -barreja de perfum recent comprat a baix preu i suor de dona-, indiferència a la capacitat del local, crits per parlar-se, anècdotes de contraban d’anar per casa, etc. I quan es buidava el local, abans d’estabilitzar-se l’atmosfera, una nova tongada de carn fofa era de nou reposat per un altre autocar, que deixava el motor en marxa per facilitar la contaminació...

En quan he pres el darrer mos he fugit d’aquest decorat i m’he refugiat a un cinema que he trobat sense cercar-lo. Era el més vell dels assistents a aquella sessió: ple de mainada. Hi he entrat no sabent quina pel·lícula projectaven i al veure’m rodejat de tanta criatura m’he disposat a passar l’estona fent una becaina. Però no ha sigut així, doncs m’ha distret molt l’americanada tipus “disney” que han projectat. M’ho he passat molt bé i crec que he sortit més nen d’esperit que molts d’aquells noiets. * * * * * La nit ha plorat: el fi gotejar de la pluja, sorollosa sobre la tenda, l’havia protegit amb un plàstic. La temperatura ha baixat a 4º -ho he sentit per l'emissora local- i la humitat era del 100%. Dins del meu cau estic bé, calent, resguardat pel sac de ploma, tranquil -no hi ha ningú més en aquesta part del càmping- i la música suau que escolto acaba per ambientar-me. Això fa que fins que el sol no escalfa l’entorn i eixuga la tenda, no trec el cap.

25

Les 9 del matí i el cel blau sense núvols de cotó em donen ànim per seguir en aquesta Ciclada, que poc a poc recorro el camins de la nostra Catalunya, tant diferent d’una part a l’altre i tant canviant de personal i manera de fer, que em sembla que passo d’una país a un altre. És nota molt aquest canvi en el personal d’importació, que amb la seva idiosincràsia i veure’s sol·licitats, no controlen certa agressivitat envers el país on han trobat el redós i el treball que cercaven. Del resultat ens queda una barreja de mal gust i de manca d’entesa entre dos pobles i dues cultures. Dóna la impressió, en certes comarques que es van buidant d’indigetes, que els que queden tenen totes les de perdre (cultura, costums, arquitectura local, idioma, etc.) davant la massa de fora. Els governadors locals ho toleren per allò “una persona, un vot” i el govern de més amunt ho fomenta: es treuen un pes de sobre. El passar per la Cerdanya Nord i el Vallespir he observat com aquella gent te cura del terreny, de la cultura autòctona, de fins on poden arribar els estrangers... i, penso, que son pobles civilitzats i estimen la democràcia, tan o més que nosaltres... * * * * * Només son vint quilòmetres els que em separen d’Andorra la Vella sense cap respir de baixada per deixar de pedalejar. Els racons amb les esglesioles

romàniques, els salts d’aigua i els vells ponts respectats i apartats de l’asfalt gris de la carretera, em donen el repòs per neutralitzar el petit esforç, agradable fins i tot, per arribar a aquestes Valls. Avui no és diumenge i els carrers casi buits de gent i cotxes deixen pas a l’home tranquil, encara que sempre n’hi ha de “diumengers” endarrerits que s’obliden que els ciclistes també tenim dret de circular. Coneixia el Càmping, que es troba a la vorera esquerra del Valira. Està ben cuidat i com sempre en aquest temps d’entre dues temporades, no hi ha massa gent. Penso quedar-m’hi algun dia més per

reorganitzar l’equipatge, neteja a fons, reposició de material, repàs de la màquina, etc. La tarda i la nit fou remullada del tot, sense una clariana per deixar que s’eixugués la bugada. Tot el terreny a l’entorn de la tenda és un llac i l’interior de la mateixa m’ha quedat inundat, trobant-se els paquets i les sàrries “en remull”. A la dutxa, veient-me en el deplorat estat en que em trobo, m’he ficat vestit i amb les xiruques dins d’ella i, així, tot ho tingut net de cop.

26

No hi ha perspectives de que el temps millori: “...una gota d’aire fred està dominant sobre Catalunya i no deixa entrar l’anticicló de les Açores...” Traduït aquest part meteorològic vol dir que estarà plovent tres o quatre dies més. He dedicat part del matí perdent-me pels comerços d’Andorra veient les repetides ofertes del mateix material i diversos preus. També m’he adonat que se sent parlà més castellà que català en les botigues. Es possible que dins d’uns quants anys no s’arribarà a parlar català: els homes del país se’n van de les Valls i les dones, que es queden, es casen amb forasters i els fills d’aquests matrimonis parlen la llengua dels invasors d’Amèrica... Tot s’explica! Així és com arribarem a la castellanització d’Andorra. Em trobo que el talonari de xecs no em serveix a Andorra i al no disposar de fondos en metàl·lic i al tornar-se a posar fosc el cel, amenaçant pluja i pedregada, com ho ha fet, decideixo anar-me’n a cercar terres més seques, on no tingui que repetir una altra nit com la passada amb la tenda inundada. * * * * * Començo a rodar carretera avall, quan de cop aigua i calamarsa cauen d’un núvol fosc que feia estona no treia l’ull de sobre meu. Pocs quilòmetres han sigut, però renoi! he quedat ben xop.

Com sempre la duana i la policia no s’han fixat del meu passar amb la bicicleta: no deurien pas saber aquell acudit de la frontera, la bicicleta i el sac de sorra. El camí és bo, tant per la pista com per les poques pujades que trobo, ben dosificades i de poca pendent. Així és, com sense presses, a una mitja de 20 quilòmetres per hora, arribo sense problemes a la vall de l’embassament d’Oliana, on encara queden racons que se’ls hi pot treure el seu profit, deixant a banda els enquadraments de postal acaramel·lats. L’aigua, posada per fer bonic... i fer electra, dóna reflexes molt cridaners i ben perfilats que quan els núvols de cotó fluix treuen el nas per la carena de les muntanyes, també fan bonic en aquest capvespre.

27

Aquest recorregut per la vorera del pantà d’Oliana l’he arribat a fer pels tres darrers camins que l’han creuat: per la carretera d’abans de l’embassament; quan l’aigua va anant inundant el paratge es va fer la “nova” carretera (que només fou “nova” quan aquell caudillo la va inaugurar); i, avui, amb la rectificació que s’ha fet pensant (quines il·lusions em faig!) amb els ciclistes com jo, posant-nos voreres per no prendre mal... Gràcies Honorable Conseller o Ministre de Carreteres! Després del pantà em paro a un Hostal del camí on em donen “taula i llit per aquesta nit”. * * * * * El menjador de l’Hostal. Difícil de ficar el nas en cada persona que entra i s’entaula amb una rutina que sembla que són de la parròquia. Quasi tots parlen castellà i donen la impressió que pertanyen a un estament oficial. El primer que s’ha entaulat és un mestre i és maño, que ha fet el reciclatge. Sembla tocar peus a terra i hagués pogut ser un executiu agressiu i amb empenta. No em resulta simpàtic (perdoni: no puc evitar-ho). També és el primer que s’aixeca de la taula i amb un gest d’adéu molt suficient traspassa la porta. En una altra taula de més enllà s’hi han assegut tres homes. Castellans? Andorrans, tampoc. Un d’ells parla català de tant en tant: deu ésser d’aquesta terra. No sembla pas que estiguin aficionats al futbol, perquè l’amo de l’Hostal ens ha vingut a donar la noticia televisiva de que Itàlia guanya per 1 a 0... i tots ens hem quedat sense immutar-nos: m’ha sabut molt de greu pel gest amable de l’amo. En una altra taula hi mengen dues persones. També homes. És que les dones no viatgen per aquestes contrades? No sé pas qui poden ser. Tampoc m’hi he fixat massa perquè la cambrera entra i surt i poso més els ulls en ella, que les orelles en aquells homenots. La cambrera. De moment és l’única dona que passa i torna a passar pel voltant meu. No està malament, per veure-la, vull dir! Una mica gros el pandero i més amunt, la cintura, va augmentant el diàmetre. Encara més amunt, els pits ja donen lo seu. Quant m’ha dit el que hi havia per sopar, no he entès el segon plat i al fer-li repetir: - És vostè un xic curt? - Què se’m nota molt a primer cop d’ullada? Després no he sigut tant curt i ja l’he entès: carn o sardina. He triat la carn al fixar-me més a prop amb ella, doncs sempre em porto més pels reflexes subliminars.

28

Vaig quedant-me sol en aquest espaiós menjador, que amplien pel fons. Un a un s’aixequen i s’han van com si entre ells no hi hagués res que els uneixi. Hem quedo com quan he arribat: en blanc sobre la vida i miracles dels companys de menjador. Ara surt del cau de la llar familiar la mestressa. Se li nota que és la mestressa... Pleneta, alta, ben plantada i posada. No fot res, passa sense dir tampoc res i al caminar, dissimula malament que l’artrosi ja l’hi ha fumut mà. No, clar, son els ronyons de les senyores... De cop es fa vent amb un ventall de colors de fira: deu haver entrat a la menopausa. Quan es troba amb el marit -l’amo- no es diuen res: com passa amb les parelles “normals”, deu fer masses anys que viuen junts. Tothom triturat! I, jo? Em trobo be, content i sense maldecaps. Desconec a la gent que em rodeja i em desconeixen. Ara el temps és estable. El cel es veu punxat pels estels que llueixen clars per entre els pocs núvols, que ajuden a pensar que demà potser no plourà. No he sentit la previsió del temps: així podré anar a dormir més tranquil. Noto els quilòmetres a les cames i el vi del sopar a les parpelles. Em desitjo bona nit: estic sol. * * * * * - Esmorzar continental? - Si. Em va be... Dues llesques de pa de pagès torrades, magdalenes, mantega en paquet petit, dos paquetets de melmelada i un cafè amb llet. Tot ho he digerit molt bé i sobretot al saber que era un “esmorzar continental”... (en un moment me he assabentat de les avantatges d’haver entrat a la C.E.E.). Arranjada la bicicleta he tornat a la carretera, que es presentava tranquil·la a aquesta hora del matí, prop del riu Segre, que des de l’embassament d’Oliana les aigües baixen netes, havent perdut aquell color argilós que tenien a causa de les pluges dels dies anteriors. Passo per la suau pujada de Bassella i Castellnou sense massa esforç. circulant tranquil·lament fins a Pons, on avui té lloc el mercat setmanal i la pagesia de la comarca es retroba, com cada setmana, fent les contractacions que a ambdues parts fan contents, a la fi de la jornada i a l’hora de donar explicacions a la mestressa que s’havia quedat a casa. Ara bé, avui dia, també baixen les mestresses a mercat i les faixes i cotilles per aguantar tot allò que es té que aguantar, han deixat pas als texans i xandalls, amb marca, que revistes, TV i perruqueria posen a l’abast de les xiques i menys xiques. No sé si es degut a una manca d’observació correcte, però m’ha donat la impressió

29

haver vist més dones que homes en el mercat de Pons... o és que no tinc afecció pels homes? Poc després de Pons la carretera comença a crear-me problemes. s’enlaira a poc a poc i l’esforç en el pedalejar em pren tota l’atenció i no tinc esma per anar detallant l’entorn. Amb l’excusa de localitzar el Monestir de Santa Maria, d’estil neo-gòtic, faig un descans, respiro més normal i gaudeixo del lloc i de la vista de l’antiga col·legiata. Un pagès del tros m’informa que per la festa del Roser es canta el “bon jorn” i s’hi fa “el ballet de Déu”... Doncs, molt bé amic!... Gràcies. El terreny va canviant i la verdor, que fins ara l’hi donava l’arbre, deixa pas al secà i prompte em trobo amb el Canal de l’Urgell, manca d’arbres, la calor i les pujades, que a cada quilòmetre és noten més a les meves cames. Per fi, apareix el campanar de Cubell, traient el cap per la cresta del Coll, lo que em dóna ànims per arribar-hi. * * * * * La Vila de Cubells es troba en plena feina de recollida del gra i els tractors, camions i màquines-artefactes per la recollida i tria del gra, no deixen de passar a cada moment. Això fa que els jubilats de la vila s’encauin, aprofitant la frescor de la tarda, a l’Hostal de la carretera. No hi ha qui no tingui quelcom que explicar, com tampoc hi falta l’avi que sempre pren la paraula: és el menys afectat per l'arteriosclerosi, però... quantes bestieses diu.! He decidit fer nit aquí, tant per l’Hostal, que m’ha semblat molt bé, com per les meves cames. La veritat és que no em trobo massa cansat, però porto fets més de 60 quilòmetres i noto que no em fixo tan amb l’entorn. Això no m’interessa pas, perquè no estic capficat en fer carretera, sinó que vull digerir el que veig, doncs m’agrada ficar-me dins per on passo, com quan m’he trobat amb el bonic que feien aquells cardes, envoltats per les espigues de blat, per les roselles, pels botons d’or i pel fonoll florit. El color barrejat d’aquestes plantes donava a la vista la ficció d’un entorn bucòlic, virgilià... molt lluny de la realitat d’aquell moment, quan eren els darrers metres abans d’arribar al Coll de Cubells i la manca d’aire, el pols accelerat i el joc de canvis de marxa de la bicicleta han desfet l’encís i han acabat en decidir-me pels cargols a la llauna del restaurant de l’Hostal on m’allotjo. * * * * * A mida que vaig apropant-me a casa, faig repàs del passat i com tindria que enfocar la propera Ciclada (l’optimisme mai el perdo!).

30

Hi ha detalls que es tenen que tenir en compte. Un d’ells és el temps, la temporada, i relacionat amb el terreny per on vull passar. No és lo mateix fer una Ciclada per la costa, que per l’interior o pel Pirineus. Quan fa bo, tot va bé. En canvi, el mal temps ho posa tot gris, fosc i t’altera el camí que t’has proposat fer. Mai es te que dependre d’un horari fixa, ni menys d’un quilometratge, perquè no hi ha relació entre els 20 quilòmetres que em separaven Roses de Cadaqués, pel camí de la costa, que em van deixar desfet, i els 75 quilòmetres de Llançà a Argelers, passant pel Coll del Pertús i que vaig arribar ben fresc. Tot depèn dels accidents orogràfics, de l’estat del camí i del moment com un es troba (la pàjara, per exemple). El temps que faci també té la seva importància, doncs si fa dolent, tot es torna gris i quan plou, el vent ve de cara i el fred s’enganxa a les cuixes i als panxells, i aleshores és millor prendre una decisió i canviar de camí, encara que sigui tornar enrere. Ser tossut en aquests casos farà desagradable la ciclada i antipàtica la bicicleta. El càmping, d’un principi, és un bon recurs, perquè em dóna la llibertat de no dependre dels quilòmetres a fer per arribar a trobar un lloc on passar la nit. Si portes la tenda, tens la possibilitat de plantar-la sota qualsevol lloc en cas que es trobi massa lluny el proper hostatge. Però és recomanable dormir sempre en una hostatgeria, doncs l’endemà entres a la carretera més fresc i pots gaudir del paisatge amb tots els seus ingredients que això comporta i no quedar-te a la fi de la ciclada, en que es fet tants quilòmetres sense haver vist aquella floreta o aquell racó de riu amb el seu desmai a mà dreta sota les runes d’una abandonada esglesiola. El càmping amb bicicleta té uns límits donats tant per l’època en que es fa la ciclada i el lloc d’acampada, doncs a l’estiu els de la costa i Pirineus estan plens i en els altres mesos estan tancats. Respecte al cost, avui dia casi resulta igual dormir en un càmping (persona, tenda i bicicleta) i el menjar t’espaviles o fer-ho en un hostal sense pretensions i a pensió completa. L’hostal és el lloc adient per entrar de ple i en poc temps dins el factor humà que cerco. Es comença pel bar on entra i surt tota mena de gent plena d’individualitat del moment, de pas, sense o amb problemes que no vomiten i que per la mateixa porta se’n van. És el lloc on els que han acabat o van al treball treuen part del que no han pogut fer, sia davant de l’amo, sia amb el company de barra. En el cas dels jubilats i vells és l’únic racó on ningú els hi discuteix les seves experiències o aventures de la mili, doncs tots els altres parroquians estan tallats amb la mateixa mida i mai coincideixen en el bar amb els parents que els tenen que aguantar a casa seva. La política que s’exposa a la tertúlia de la cafeteria de l’hostal no hi ha qui se la prengui en serietat, perquè així han estat educats pels polítics, que en els mítings, que cada dos per tres, fan per aquests pobles només cerquen el vot a canvi de promeses... i, avui dia, la gent ja no se l’estafa tant fàcilment com abans.

31

I de religió, què? De religió no se’n parla en els bars, mentre no entri un anticlerical de soca-rel, doncs s’ha perdut el límit del fet moral i del immoral i ningú s’atreveix a posar-hi les fites. En quan a les dones, els joves, nois i noies, ja ho tenen resolt. Els menys joves -homes i dones- fan el que poden. Els vells, homes, no tenen cap auditori perquè avui dia les històries que poden explicar es queden a la planta baixa dels gratacels de l’actual realitat, plens d’una sana enveja del que no s’acaben de creure pensant amb la gana que van passar en aquella llunyana joventut. Crec que això és el ventall que he observat tant al home com a la dona que entra en una cafeteria de poble. En aquests bars, avui dia, hi ha tantes femelles com mascles i elles, de bon veure, no deixen de beure. Aquesta particularitat fa que no hi hagin diferències entre el camp i la ciutat. Un altre lloc de l’hostal on es pot passar una bona estona és el menjador. Tota la parròquia que s’hi troba es comporta de la mateixa manera. S’entra en posat de bon comportament social. El “què aprofiti”, el “bon dia” o “bona nit” mai no falta. Fer quelcom acudit amb el cambrer que li dicta els plats del dia, també és freqüent. Si és cambrera, els homes s’ho guarden per més endavant dir-li alguna floreta, quan el vi negre ja anat fent el seu treball a mida que les mongetes o el conill han anat engreixant l’estómac. El silenci que es present en els primers plats es trenca de cop a partir del segon i, a més, si tarden en servir-lo, detall que té molt en compte l’amo del restaurant per afavorir el consum de begudes, més despeses, i l’eufòria de la parròquia afavoreix que després es parli millor d’on s’ha menjat. Als postres la verborrea es troba en ple desenvolupament i, aleshores, ningú fa cas de la televisió i, a més, si parla algun dels polítics que ens tenen acostumats a veure. En el darrer sopar que he fet en aquest hostal d’avui he observat, mentre llegia el llibre que m’acompanya en la ciclada, com es prolongava una sobretaula on l’únic que parlava era un home de mitja edat, que encara s’atrevia a explicar les aventures de la mili i em va venir a la memòria que sempre acostuma a estar acompanyat “l’orador”, per subordinats o per fills d’aquells que en queden pocs, que encara tracten al pare de “vostè” o que voten a la dreta. Arriba l’hora del cafè o del descafeïnat amb sacarina, si s’ha fet un bon menjar i amb l’estómac ple se’n recorden, aleshores, del colesterol, dels quilos de més o de la panxa que els s’hi fa nosa quan pixen o intenten, d’un any per l’altre, fornicar. Els que tenen problemes en agafar la son demanen “una copeta d’anís”... S’ha “entaulat” un cert silenci. Fins hi tot, sembla que escolten les “darreres paraules” que un clergue, vestit d’home de carrer, intenta fer-nos creure en coses molt boniques a través de la pantalla de TV, quan per ací mateix han ensenyat com els soldats israelites trencaven els braços d’un palestí... En realitat el silenci entaulat no s’ha fet per poder entendre el que mai hem entès, sinó per fer una pausa i

32

esperar si surt aquell rot indecís. Mentre, la TV es posa de colors de la bandera, fa bonic, apareixen els Borbons, hi ha una música de fons i s’apaga. Es demana la “nota”. Ha funcionat el subconscient: bandera, govern, impostos, pagar... Alguns fan el gest de voler pagar i sempre acaba pagant el mateix. Després el menjador queda buit. El cambrer o la xicoteta va recollint el servei i només resta el soroll del vidre, la darrera vida d’un dia com l’altre, que en aquest o aquell poble, retornarà demà, doncs l’home i el seu entorn estem condemnats a seguir... * * * * * Neix el dia remullat i la perspectiva de millorar en aquestes contrades son, pel que fa el cel, tan poques que més aviat sembla que empitjoraran. Em faig el despistat i com si no m’hagués compte de la foscor que hi ha a les 9 del matí, ni que la carretera estigui xopa i grans tolls neguin els carrers, vaig preparant el fat damunt la bicicleta com un altre dia qualsevol. I així, amb aquest posat de qui creu que després duna turmenta sempre ve el bon temps, em trobo rodant costa avall en un començament de diada ben fàcil per anar en bicicleta. Només el fred humit i la fina pluja em fan la punyeta. L’enrampament dels panxells poc a poc va passant, però és desagradable i fins que no he fet alguns quilòmetres tinc que pedalar amb més esforç. El terreny per on rodo és de secà, de collites de gra. Sovint es troben tallers per grans tractors i per aquelles màquines tant monstruoses i estranyes, que semblen les protagonistes de la darrera pel·lícula de la “Guerra de les Galàxies”. A mida que m’acosto a la “terra ferma” (ho diu l’eslògan de Lleida) apareixen per migdia clarianes i els negres núvols de turmenta i calamarsa els deixo enrere. Em trec el vestit d’aigües amb que estava preparat per si agafava aigua i de tant en tant un raig de sol em ve a veure. Balaguer té el seu interès si es veu molt de prop. Per allà el segle IX fou fortalesa d’un àrab i després residència dels Comtes d’Urgell i des d’aleshores tota pedra vella i racó històric es troba baix el record d’aquella gent. Al passar per la plaça del Mercadal crida l’atenció la seva construcció porticada, així com els porxos del carrer del Pont. He deixat per un altre dia el Santuari de Sant Domènec, doncs en queden molts quilòmetres per davant. * * * * * Al retornar al camí de Lleida per la vorera esquerra del riu Segre, es nota molt el canvi de conreus. L’horta apareix, els canals d’aigua tenen les seves trobades amb el camí i el verd torna atenir presència deixant enrere el groc del secà.

33

La humitat de la carretera ha desaparegut i el sol emplena tot el blau del cel. Aquesta situació m’aixeca l’ànim per seguir endavant i amb un rodar fàcil “entro i passo de llarg” per Lleida, on el tràfec de camions i de cotxes desesperats no em deixen triar cap altre camí que... “direcció Madrid”... ALTO! Un moment de reflexió, torno enrere... “Fraga”... això és una altra cosa, doncs no vaig documentat per anar a l’estranger.

Esgarrifós. En sortir de Lleida hi han uns terrenys que son la barreja d’agricultura i la indústria de l’agricultura, a més de ser la carretera un pas de camions i més camions. Etc. Etc. (Per més detalls, passeu-hi un dia feiner i m’estalviareu fer-ne un descripció més exhaustiva. Gràcies) Poc després apareix de nou la terra de secà i amb un sol de

propera turmenta que en deixa ben eixut. És trist aquest contrast: de cop i volta -el límit lo dibuixa la població d’Alcarràs- el secà ja no té discussió i no s’ha m’acudeix altra cosa que pensar amb els Monegros passant-los en bicicleta. La carretera puja lo seu i tinc que posar la “primera”. Com poques vegades ha esdevingut, apareix un arbre a un redós de la carretera i amb l’excusa de fer una foto, amb el perfil del toro d’en Domecq (és l’únic arbre que es veu) em paro i recupero el ritme normal que anava perdent per la pujada. Un xic més d’esforç i passaré el “forat”, un túnel que hi ha, i després la Ciutat de Fraga. Aquest darrers quilòmetres se’m fam molt “costa amunt”, però passat el forat tot es baixada fins a Fraga. Què se li va perdre al Comte de Catalunya en aquest indret? Tinc que ser sincer. Els catalans d’avui no vam perdre rés quan aquesta franja de ponent” va passar al regne -avui “Comunidad”- d’Aragó. Al primer hostal que m’he entrebancat he entrat. N’estava fart dels darrers 27 quilòmetres. De l’Hostal en parlaré després de dutxar-me i relaxar-me. És millor. La Vila de Fraga, la que m’interessa, la històrica, fa fàstic. Així mateix de clar. No m’ho podia imaginar. Per la inclinació en que estan posats els carrers no deu haver cap fraguetà que pateixi del cor: tots es deuen haver mort... Cases arruïnades, altres mig desfetes, cap edifici a destacar ni racó “per fer bonic”...

34

El personal és diferent. A més de parlar català, la gent del carrer, segueixen amb una personalitat aragonesa, manya, ferrenys, amagant un sentiment d’ajuda fins que han passat els primers moments de l’encarament i, aleshores, t’oblides del marc. Això m’ha passat també al anar a l’Ajuntament. Fraga era per mi la segona fita d’aquesta ciclada (la primera havia sigut Salses el Castell, el nord del Països Catalans) i desitjava tenir en lletra impresa la certificació de la meva arribada al límit de Ponent. El Batlle ni cap altre regidor de l’ajuntament hi eren. M’ha atès un guàrdia de la Policia Municipal, que en un principi em semblava que passava del que li explicava sobre les motivacions, el recorregut i interès que tenia per la certificació de la meva estada o pas per Fraga. - Torni a les sis de la tarda... (expressió molt coneguda quan te trobes davant d’una finestreta oficial) He seguit voltant per l’esgarrifosa població. Hi he tornat a les sis de la tarda i m’he trobat amb el mateix guàrdia, però completament diferent: des del primer moment m’ha tractat com un antic amic... doncs havia reflexionat sobre el que li havia explicat i se li han despertar els sentiments catalans, ho trobava una idea estupenda, de molt mèrit en els temps d’avui dia, etc. etc. A més ha resultat que també és un radioaficionat (EA 2 ALT) i en aquest cas ja no cal dir rés més: sempre he cregut que els radioafeccionats som una màfia... civilitzada, que es trobi un allà on es trobi, sempre que hi hagi un “boig de la radio”, que ajuda. I ja hi som. La nostra vida i miracles han aparegut i aquella part humana que tots tenim ha sortit un cop més entre dues persones que mai ens havíem vist i que tant sols ens coneixíem de pocs minuts. M’ha fet pensar que si tots anéssim en bicicleta d’un lloc a l’altre i ens paréssim a parlar amb el veí, el mon aniria donant voltes sense fer tant fressa, ens coneixeríem millor amb més amabilitat i comprensió pels nostres problemes, que una mà amiga sempre els pot alleugerar. Perquè, en realitat, no som tant dolents com volem aparentar.

35

M’ha dolgut arribar a l’hora de l’adéu. M’he acomiadat d’ell amb sentiment i promesa de que el passaria a veure en una propera sortida... encara que sigui per anar a Fraga. Aquestes ha sigut les lletres que m’ha escrit: “” En fecha de hoy en esta Ciudad de Fraga, llegó en bicicleta Enrique Sanchez Cid, en su recorrido por las historicas tierras Catalanas de lo que doy fe él que suscribe agente de la Policia Local Fernando Puigvert Sabate. Fraga 16- de Junio de 1988. (firma) EA 2 ALT”” * * * * * L’Hostal. Fou el primer que em vaig trobar després d’estar 75 quilòmetres dins del traüll de la carretera i els gegantins camions. Potser que un dia havia sigut un “hotel” o una “societat”. No ho puc negar perquè té aquesta traça, però avui... Avui ha quedat reduït a un desastre d’edifici, com si fes poc hagués passat la guerra. Brut, barreja de cafè de pas i casa d’acolliment amb un dit de pols per tot arreu, els vidres es deurien haver rentat el dia de la inauguració, etc. En canvi la mestressa em va sembla una persona molt amable, pendent de que em trobés bé i que hagi menjat millor. No és de Fraga, però si aragonesa. També és bruta i molt donada a la feina. Des de fa pocs dies passo d’una comarca a l’altra i és curiós com és nota la diversitat entre el personal. Part del recorregut que he fet l’havia fet en cotxe i mai havia tingut aquesta impressió que ara tinc, palpejant el sentiment de la gent a nivell de terra o, millor dit, des de la bicicleta, des d’on tot es veu millor al posar-hi il·lusió. * * * * * Enllestida la segona etapa de la ciclada entorn als límits de lo que foren els Països Catalans, només tinc que posar a punt la bici i tornar a casa per seguir perfilant aquesta utopia, però ara per la mar amb L’Esquitx, el meu petit vaixell que m’espera en el Port de Cambrils. Un mig quilòmetre tinc que recorre per la pendent al 7% (està escrit al costat de la carretera) per sortir de Fraga. Un cop al cim, el terreny que s’albira no presenta diferència amb el desert del sud de l’Atlas Marroquí: putxets que donen ombra a l’extensió infèrtil que arriba fins a la ratlla. Em desvio cap a Serós i a mida que entro a Catalunya, el camp es veu més conreat i la imatge de terreny sec canvia al verd de l’arbre fruitós. És la ribera del riu Segre que baixa ple. Bonic l’espectacle de l’aigua agressiva, que corre netejant les voreres i a l’ensopegar amb les pedres, l’escuma perleja la llisa superfície del riu.

36

Com pot ser que no hi hagi més canals de regadiu? Amb el Segre i l’Ebre, que es troba més avall, sembla que n’hi hauria prou d’aigua per rentabilitzar una bona canalització, que ferien d’aquestes terres el que els jueus han fet amb la terra dels palestins. Sempre que em faig aquestes preguntes capcioses penso amb la meva ignorància: no deu ser per falta de diners, que no ho han fet, doncs fa poc el Ministeri de Guerra de Madrid han pagat no sé pas quants milions de dòlars per comprar avions de combat... Des del pont per on travesso el riu, la carretera torna a pujar, no de manera forta, però continua i amb revoltes que maten el ritme del pedalar. Passo per Serós i allà dalt es va retallen, després d’una i altre corba, el poble de Maials, d’on parteix la nova carretera que em portarà a Flix, sense pedalar, durant 25 quilòmetres, que em permeten veure i seguir amb tot detall un paisatge, que fins fa poc només era creuat per un camí de mal passar i sense bicicleta. Aquesta ampla i bona carretera s’ha fet per escapolir-se de les nuclears d’Ascó i Vandellòs, en cas de que algú toqui un botó per l’altre i la central salti pels aires: fins a quin punt arriba la demagògia dels capitalistes i polítics constructors, com si en cas d’explosió es tingués temps d’agafar el cotxe i tots a la vegada enfilar la carretera... De moment el camí que faig està tranquil i gens transitat. Aquestes terres respiren més benestar, hi ha menys emigració, millor renta per càpita que en terres passades, apareixen més restaurants de carretera i “la caseta i l’hortet”

37

(del President Macià, l’avi) es fa més present. I tot això no ha sortit del conreu de la terra, sinó dels pobles “afectats” per la presencia de les nuclears, que són els que menys protesten de la seva presència i obliden el perill de l’àtom incontrolat, que pot escapar-se per una escletxa del formigó que envolta l’aparatosa central nuclear.

A l’entrar a la Comarca de la Ribera de l’Ebre (encara baixo per la nova carretera nuclear) i enganxada a la mateixa ratlla que la separa de la Comarca del Segrià, apareix la primera vinya conreada. És, aleshores, que recordo no haver-ne vist des de feia molts dies, probablement des de que vaig deixar el Conflent. Poc després i a la vista del Castell de Flix, del que queden les ruïnes

d’una torre i els atalussats murs, apareix el riu Ebre, que baixa ple com poques temporades s’havia vist. És sorprenent l’espectacle del pantà al travessar-la. La impressió que m’ha donat és que està format l’embassament per varies rescloses de ferro i que les baixen o no, segons la necessitat que hi hagi de buidar-lo. Al passar-hi amb la bicicleta, n’hi havia una de més baixa i l’aigua que es despenjava, creava una imatge impressionant que produïa vertigen i la gran bromera que creava em feia sentir impotent davant d’aquella aigua lliurada. De seguida, el riu tornava a la seva calma aparent, com si hagués tornat a dormir, baixant sense dir rés més fins a la mar, on el tornaré a trobar dins de pocs dies, quan amb L’Esquitx entri per la gola nord del seu espectacular delta. Flix i aigua més avall Ascó es passen de llarg amb les seves indústries químiques i nuclears. Per l’altre pont, el d’Ascó, travesso de nou l’Ebre i arribo a Vinebre on ens trobem Michelin i Joan Escribà, el pintor de Móra d’Ebre, per dinar. A casa d’ells passo la resta de la diada amb aquest ambient relaxat que dóna la seva companyia. En Joan amb els seus olis de colors clars i rics de matisos, reflecteixen la seva terra assolellat i tallada pel riu i on els ametllers florits del passat febrer fan sentir l’optimisme propi de l’esperit de l’artista i que coincideix amb la seva generosa amistat.

38

Micheline, plena de fantasia eteri, sura en mig dels teixits de les dames i cortesanes, de les estores i catifes i dels personatges d'il·lusió que tan bé posa dins les seves miniatures, pintades a l’oli. La contemplació de l’obra d'ambdós dóna a l’esperit la satisfacció de veure com dues personalitats diferents, Joan i Michelin, estimen i viuen l’art. * * * * * Si passo el Coll de Fages -el darrer obstacle que la carretera em posa davant- ja puc dir que he arribat a casa, doncs després tot és baixada i planer fins a

Cambrils. De nou passo el Pont de Móra sobre l’Ebre, que per les precaucions que ens fan tenir dóna la impressió que si no l’arreglen o en fan un altre, veurem un accident irreparable. Enfilo el desvio a Tivissa on s’hi troba en el seu terme el Castellet de Banyoles, que fou construït per emmagatzemar el blat que es baixava per l’Ebre i des d’ací, amb carruatges fins

a la costa, d’on partien els vaixells que el transportaven a BCN: així evitaven el control i pago del pas per Tortosa. Com moltes vegades succeeix, els tresors arqueològics trobats en el poblat ibèric o en el Castellet han anat a parar, també, a BCN però sense passar pel riu. Amb aquella mateixa política que anteriorment he exposat de donar facilitats per fugir de les centrals de Vandellòs en cas de posar-se ximple el nucli d’urani, s’ha millorat el traçat i pista de la carretera, però en el algun tram no han tingut en compte que tenia que passar en bicicleta i amb les pendents s’han passat un xic. Arribo, sigui com sigui -vull dir: panteixant- al Coll de Fages. Baixant a “tomba oberta” travesso Vandellòs (un dels municipis més grans en extensió) i Masderiudoms fins que ensopego amb la carretera de la costa. Amb un pedalar sense esforç sols atent al tràfec intens de València a BCN, deixo l’Hospitalet de l’Infant i el seu acollidor port esportiu, apresso una mica més la marxa al passar per l’esguerrada urbanització de “Miami playa” (vist des de la carretera) i per fi la Vila de Cambrils, on L’Esquitx m’espera per continuar aquest entorn als Països Catalans en vaixell. * * * * *

39

40

A L’ENTORN DELS PAÏSSOS CATALANS 2ª part: en veler El temps, a la mar, dirigeix als navegants que no volem passar maldecaps. Per això, a mig matí quan la mar es trobava calma i la boirina d’aquest dia d’estiu amagava la ratlla, vam salpar del Port de Cambrils cap a garbí. En aquesta costa “garbí” es anar al SW, d’on ve el vent d’aquest nom. Anar “a vall” es salpar cap a llevant (argot dels mariners de Cambrils). Ens dirigim al port de l’Hospitalet de l’Infant, navegació que ens facilita el feble vent de xaloc, que permet caminar per la Mar sense problemes, fet que proporciona el benestar de la tripulació que m’acompanya, l’Antoni Piqué i les seves filles Ana i Luisa. Aprofito la singlada per fer-los entrar dins els principis de la nàutica esportiva i familiar que té aquesta sortida a la mar: nusos, termes nàutics, maniobres, etc. Els nusos sempre han sigut el que més capfica a tot aficionat que trepitja per primera vegada la coberta d’un vaixell. El garbuix de voltes i passades que el cap pren per fer l’as de guia o el nus pla, per exemple, em dóna la impressió que estic fent un número de mag per la cara de la tripulació. Encara que sigui una travessia que he repetit molts cops, sempre produeix una agradable sensació navegar -a vela, clar està!- per aquest litoral de vents favorables i que el centralisme del comitè de la capital olímpica del 92 no ha volgut acceptar com a subseu de les proves de vela. L’entusiasme del bon navegar que estem gaudint a bord de l’Esquitx és reflecteix en l’ànim de la tripulació, que encara que anem un xic escorats, s’aprecia tranquil·litat en els seus moviments i en saber estar sobre coberta.

41

La mar que banya l’ampla platja de fina sorra, a garbí de Cambrils, la tallem pel camí més curt, fent rumb directe al Port de l’Hospitalet. Passem enfront la fita de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca on no manca mai, en aquesta mar que es troba al seu través, l’encalmada que es nota més quan bufa el mestral i s’agraeix, encara que sigui per uns moments tant sols. Passem per la muralla de construccions més antiestètiques que es poden dissenyar: Miami platja. I perquè la tripulació no passi un mal moment assenyalo les fites de les muntanyes de més enllà, que serveixen als vells pescadors per identificar els fons marins on creuen que s’hi troba més peix. Avui va caient l’ús d’aquesta estratègia, al tenir a bord dels actuals vestiments, el radar i en colors, que de forma exacta situen els baixos que busquen. Amb tot m’agrada sempre que navego per aquí, recordar per banda de terra les senyals de “la mola”, “les tegells”, “el més alt”, “la mamella plana”, “el cavall bernat”, “el pa de sucre”, “el monell” i molts altres que se m’escapen de la memòria i que ben enfilats identifiquen els baixos de “el majerdà”, “el cabero”, “el vapor de monell”, “la roda d’en manel”, “els ferros”, “la roca de vilaseca”, “l’esgarràç”, “el pi”, “les maleses de la cabra”, etc. Les urbanitzacions de Mont-roig tenen més dignitat i des de xalets amb gust de bon viure, sense fer malbé la costa fins la darrera construcció hotelera -el “Pi Alt”-, tenen la dignitat que hom podíem esperar d’aquests indrets. La riera de Llastres limita el terme i comença Vandellòs-l’Hospitalet, que disposa d’una bona infraestructura per poder contar com a localitat de gran avenir turístic. A part de la favorable influència econòmica i social que ha representat la construcció de les dues centrals nuclears, la personalitat i la tossuderia dels prohoms de la Vila -el Dr. Capella i el seu equip, per exemple- han pogut fer realitat el port esportiu, seu de proves internacionals de la vela lleugera i lloc d’amarratge de tots els aficionats al creuer pel golf de Sant Jordi. Aquest ben organitzat port, torna a ser avui el terme de la singlada, trobant-nos amb els companys de navegació en conserva amb qui ens ho passem molt bé, entre el creuer tranquil i el de castanya, que a cops se’ns presenta sense desitjar-lo.

El “Victoria”, el “Diamond”, el “Mistral”, el Chufas”, “Aldebarán”, el “Bocazas”, “Ismarc”, el “Rodamon”, el “Ruixim” i el “Bethania” son els que avui, patrons i tripulacions -les seves gentils mullers i filles- farem de l’arrossada al capvespre una reunió de les que ens queda el bon record d’uns amics i fi d’una singladura tranquil·la. * * * * *

42

Al dia següent, tenint com a base el Port de Sant Jordi d'Alfama hem estat navegant baix un feble mestraló durant el matí i, la resta de la jornada, fent una curta excursió a peu per les rodalies d’aquest port quasi natural. Aprofitant la riera de Sant Jordi s’ha construït -apart d’una urbanització- el port esportiu. Però s’aparta dels que estem acostumats a veure: s’ha respectat l’entorn on està ubicat. El ciment queda dissimulat per la pedra natural sobreposada del país i dóna la imatge d’un promotor, l’Enric Nómen (company de col·legi de “Can Culapi” de Sarrià), que té un gran respecte a la senzillesa de lo natural i que no té perquè estar renyit amb els interessos econòmics. El Port i l’entorn és un lloc de retiro, lluny dels sorolls de la civilització i trobar-te el vaixell amarrat aquí es sentir-se lliure... per més que sembli una contradicció de paraules i conceptes. Lliure, clar està, per qui cerca o té la llibertat interior, que no necessita altra cosa que els espais oberts que el vaixell i la mar proporcionen. * * * * * Poc després de salpar de Sant Jordi, els mestral entra amb empenta, però el rumb que dono per enfilar l’entrada a la gola de l’Ebre, em permet rebre el vent per l’aleta d’estribord i el bon navegar ens fa arribar als sis nusos en una mar que a cada milla que guanyem es fa més encrestada. Quan identifico les boies de l’entrada al riu, aleshores la mar dóna respecte i s’afegeix la forta corrent que porta el riu. Aquest navegar em preocupa, doncs amb l’intent de apropar-me a la gola per dues vegades he tocat fons amb la quilla, tot el vaixell sembla que s’estavelli i virant en rodó i accelerant el motor (ja havia arriat veles per precaució) poso rumb mar endins, allunyant-nos d’un nou ensurt.

43

Faig un altre intent d’entrar i en aquest cop, estant lluny de les boies, també toco el fons i em convenço de deixar de pujar per l’Ebre per un altre dia més tranquil... Prenc rumb cap el far enfonsat i poc abans d’arribar-hi la mar s’ha fet calma, pel que dedueixo que la corrent del riu era el que donava aquella mar encrestada pels fons embarrats que vigilen l’entrada al riu, gelós de la tranquil·litat que gaudeix el Delta i que no vol que se’l trepitgi. Passarem la costa de migjorn de les boques de l’Ebre amb aquella monotonia de sempre, empitjorada avui per la forta calor i la manca de vent, no esborrant-se la boira baixa que limita la visibilitat a una mica més enllà de la sorra d’aquestes platges de l’illa de Buda, la gola sud i del Trabucador.

El poc vent i molta tela no és suficient per passar dels dos nusos. Quan no podem més -calor i monotonia- un punt de motor ens ajuda a agafar un xic d’aire i ens deixa respirar millor. Tenim llançat per popa el curri, però avui gens de peix pescat menjarem. Encara recordem la bona pesquera del darrer dia amb aquella daurada que per sopar vam assaborir. Al tenir el far de la Banya a un través, poso rumb a les Cases d’Alcanar, mentre el vent de xaloc, que s’ha fet present, ens fa caminar millor, ens notem més relaxats, podem prendre el sol i

mantenir conversa amb l’amic Antonio, que sempre té quelcom que explicar, fer-te rumiar i el que diu mai cau en sac sense fons. * * * * * Les Cases d’Alcanar. El turisme en aquests indrets de la costa es mantén dins dels límits de la bona convivència, amb molta tranquil·litat, doncs per exemple al port només hi som atracats nosaltres. La nit, més fresca, emplena més les terrasses dels bars i pubs.

44

L’entorn del Port de les Cases d’Alcanar em recorda aquells petits embarcadors que es troben per les illes gregues i on és tan agradable sojornar-nos, amb aquell personal -cada dia menys- de poble que es vol aturar en el seu primitivisme i en el treball de la mar que els envolta. Menjar a ca’l Pescador s'imposa per gaudir de la cuina de peix i llagostins, que dóna a la diada la cloenda més adient.

* * * * * De lluny, poc després de salpar, es veu Peníscola com si es trobés assentat en un illot, separat de la terra ferma. Com més t’acostes ens adonem del poc respecte que es té pels entorns que són història per tots nosaltres, menys pels depredadors urbanistics. Tampoc és ara una península sinó tot un garbuix d’edificacions pocasoltes, turístiques, que eixamplen aquell istme que un dia va donar nom a la Vila. Ens ve el record d’aquell Papa conflictiu i -segons sembla- víctima de la política d’aquella Roma encara més conflictiva. Ho aprofitem entre tots per fer un repàs a aquella història del Cisma. Fou una escissió entre els cristians d’occident, provocada per l'existència, durant 39 anys (1378-1417), de dos i tres papes simultanis, residents a Roma, Avinyó i Pisa. Aquesta situació comportà la divisió, per raons d'obediència religiosa, entre nacions, ordres religioses i fidels.

45

A partir de Bonifaci VIII, l’Església pateix una crisi, especialment arran de l’estada dels papes a Avinyó (1305-1376), en la relaxació de la cúria pontifícia, aferrada al luxe, a les riqueses i al nepotisme. A la mort de Gregori XI el conclave elegeix a l’arquebisbe de Bari el qual prengué el nom d’Urbà VI, que reduir els ingressos dels cardenals i amplia el col·legi cardenalici. El grup de cardenals francesos declaren haver votat a Urbà VI coaccionats i elegeixen al cardenal francès Robert de Ginebra, que amb el nom de Climent VII, s'instal·la a Avinyó. A més, és transforma un problema religiós en polític. La Itàlia del nord i central, l’imperi alemany, l’Europa central i nòrdica, Anglaterra, Irlanda, Flandès i Portugal obeïren el papa de Roma. Savoià, Escòcia, França, Castella, Navarra, Catalunya-Aragó i Nàpols s’adheriren al d’Avinyò. Hi havia ordres religiosos amb dos superiors generals, un romà i un altre de clementí. Diòcesis, abadies i parròquies eren disputades pels dos bàndols. Hi hagué Sants i beats en cada sector, com Catalina de Siena i Vicent Ferrer. Els papes s’excombrungaren recíprocament, crearen nous cardenals i incrementaren la política fiscal i propagandística. En el concili de Pisa (1409) deposaren als papes Gregori XII i Benet XIII, l’anomenat Papa Luna, que es retirà a Peníscola, i elegiren a Alexandre V, el qual anà a Roma. Joan XXIII, veritable artífex de la unitat convocà el concili de Constança (1414-1418), que va acabar amb el cisma amb la deposició de Joan XXIII, de Benet XIII i de Gregori XII i l’elecció, en el conclave de l’any 1417, de Martí V. El cisma comportà la minva de l’autoritat pontifícia, la doctrina de la superioritat del concili sobre el papa, la profusió de visionaris, falsos profetes, místics i, en darrera instància, l’aparició del protestantisme. Tinc que reconèixer que Antonio és un pou de ciència i ens ha deixat bocabadats. Mentre, l’Esquitx ha anat fent la seva marxa vorejant aquesta costa, que no té massa a destacar. El vent de migjorn ens fa caminar bé i sense problemes atraquem al Port de Las Fuentes, d’Alcossebre, per organitzar la despesa, fer neteja del vaixell i de la poca vestimenta que embrutim, llegir, escriure aquestes vivències i records de la singladura. * * * * * La mar plana. La nit punxada d’estels, que a mida que s’enfosca apareixen més per donar la seva tèbia llum a la travessia que fem cap a les Illes Columbretes. De moment els fars de Peníscola i Oropesa acluquen els seus llampecs per donar-nos seguretat que el rumb que he pres el seguim bé. Poc després, per proa, apareix de tant en tant el parpellejar del far de l’Illa Grossa.

46

La mar queda cada cop més tranquil·la, com “una bassa d’oli”, on s’ emmirallen els estels d’aquesta nit d’estiu, càlida, no fa vent, i al trobar-me sol a coberta pensant en aquesta mar que m’envolta, em quedo menut i al veure damunt meu totes les llumetes, que obren camí en la foscor, perquè pensar que només estem nosaltres, tant poca cosa, per tanta meravella de Creació? Els estels... n’hi ha tants! Assegut a la banda, veig les tres Maries, en fila de dalt a baix i més o menys a llevant: són Castor i Polux de la constel·lació dels Bessons, i Procyon... que no recordo a quina pertany. Més a la ratlla, brilla molt, Sírius i aquella més vermella crec que és Aldebaràn de la constel·lació del Brau. Casiopeia amb el seu zig-zag mirant a la Polar em fa passar a veure l’Ossa Major i d’aquesta a la Petita. Després em vaig aturant per les que no conec pels seus noms, garbuix d’històries i mites. És igual, són també estels que estan a la meva mà. No m’ho mereixo. Soc molt poca cosa per tanta meravella junta. Em sento feliç! Crec que no hi ha ningú que pugui dir el mateix. Tampoc ho puc dir-ho a ningú. Estic sol a coberta del meu vaixell, enmig de la mar i dels estels i del silenci, que sempre em dóna la raó. Enfront, el parpellejar del far de les Columbretes posa en dubte el que penso. No li faig cas: el far toca terra i no sap somniar. * * * * * Arribar a Les Columbretes ha sigut tot un plaer. Entràvem quan el Sol no s’havia aixecat i la claror de l’alba donava la imatge fantasmagòrica d’una illa misteriosa, deshabitada que, posant-hi la fantasia que mai falta, apareixien mil històries originals o copies de lectures adolescents, amb el teló de fons dels crits de les gavines, barreja de clam d’au i de plor de minyó.

47

La mar plana deixava veure el fons rocós, on l’ancora té cura de l’Esquitx, mentre baixem a terra respectant el paratge protegit per evitar la total extinció de les espècies que allí nien, sobretot els escorpins i les sargantanes. A llom de les dues vessants que conformen la resta del cràter volcànic enfonsat, s’hi troba el cementiri que guarda les despulles de pocs nàufrags, que de tant en tant la mar llança a les roques, i dels nadons que veien la primera llum en aquesta illa i que les condicions de vida dels farers d’abans, no deixaven pas arribar més lluny del pit de la mare. És molt emotiu aixecar un record per ells, al costat d’aquestes pedres gravades amb noms que foren un dia història per uns i esperança aturada per altres. Hem pujat a saludar als vigilants voluntaris d’aquesta Illa protegida. Els vigilants d’aquesta quinzena són autènticament voluntaris, doncs l’actual pressupost de la Generalitat Valenciana no dóna per tot el mes. Els altres dos que vindran a reemplaçar-los cobraran 80 mil pessetes. Cobrant, inclòs, es té que reconèixer que són nois plens de bona voluntat, capficats en la idea ecològica més pura, lluny d’interessos partidistes, que en la major part de les vegades enfosqueixen la seva tasca. El meu pas per la volcànica Illa ha sigut signada per aquests trobadors de la natura com a confirmació d’haver arribat a una terra més d’aquells Països Catalans, que avui en vaixell i, dies enrere, en bicicleta, vaig seguint per fites característiques, aprofitant l’avinentesa del meu pas per ficar-me dins el terreny i les persones que li donen vida. És una experiència molt encoratjadora, però a vegades fa pena saber, per primera mà, els inútils que són els que fan de governants, deixant a l’home-poble i el seu entorn sols de la mà de Déu, per després d’exprimir-los amb promeses sense realitats.

48

* * * * * El grup de roques disperses al voltant de l’Illa Grossa té noms propis: la Foradada, la Farrera, Gravina, la Senyoreta, Cerqueró i el Bergantí. Aquesta darrera és més conegut, pels homes de la mar, com el “Carallot”, degut al seu perfil fàl·lic. Totes elles les hem resseguit i a mida que ens allunyàvem és van difuminant per popa fins, que la boirina, les esborra de la ratlla.

Poso rumb a Castelló per arribar-hi al capvespre a amarrar al Club Nàutic, i quan el silenci i el bressolar de la llitera de l’Esquitx ajuda a pensar amb les fets del dia, m’emplena de satisfacció al recordar una singlada com la feta avui. * * * * * Hem passat una jornada “social” a Castelló. Ens han explicat que un Catedràtic d’Arquitectura d’una Universitat del país va organitzar un viatge d’estudis a aquesta capital, per fer veure als seus alumnes com no es tenia que dissenyar una ciutat... No entenc pas res d’organització urbanística però és nota molt que qui va fer els plànols de Castelló es va aixecar aquell dia d’un mal son. No passa el mateix amb les persones: estan ben “dissenyades”. L’amabilitat i gentilesa de les que hem pogut gaudir durant aquesta estada en terra valenciana ens han fet de la diada un record molt agradable. * * * * *

49

Aprofitem el llevant, que ens empeny per l’aleta de babord, i dóna bona marxa al vaixell sense el soroll del motor, que agraïm molt. La costa només ens serveix per fer les marcacions de situació. La mar de llevant ha anat en augment, i al arribar al Port de Farnals amb la barra de sorra que el flanqueja, toquem fons. Li faig prendre una forta escorada a l’Esquitx i enfilant la bocana evito quedar escullats. Aquest fet ens ha donat mal presagi de l’estat del port, que poc després s’ha confirmat la mala conservació en que el tenen. L’estada i el port han anat conjugats. El dia fou gris, humit, mar i vent de llevant. El part meteorològic afegeix que els pescadors de la costa valenciana tenen que deixar els seus vaixells ancorats als ports respectius. No hem dubtat pas un moment més i també hem quedat amarrats al pantalà d’aquest desbaratat port “fent coberta”. * * * * * Dos dies després ens fem a la mar de nou. Les primeres milles foren tranquil·les després de passar la barra de la bocana, on vaig tocar fons al entrar-hi i, en veritat no és pas una sensació agradable, encara que te’n surtis ben parat. Segueixen unes milles mogudes que acaben de cop amb una calma xixa, que precedeix, com sempre passa, a una turbulència local que ens agafa de ple, encara que minuts abans vaig tenir la precaució d’arrissar la vela major i canviar la gènova per un floc. La forta moguda passa i ens queda una mar de gargal, força 4, que no ens deixa fins veure el parpellar del far de Sant Antoni d’Eivissa, el de l’illa Conillera. És fosca nit quan entrem al port i no massa lluny de la passarel·la del Club llancem el ferro assegurant-lo amb l’ancorot per quedar ben tranquils després d’aquesta jornada de 85 milles, sense un moment de navegació descansada com ens mereixem per estar de vacances.

50

El gussi ens posa a terra, mentre mentalment estem fent varis menús al notar l’estómac buit, després de la poca ingesta que hem fet i de l’esforç que la travessa ens ha obligat. Reconec que ens van despatxar bé sopant: sortíem del restaurant prop de les dues de la matinada. De nou, remant a poc a poc, vam retornar a l’Esquitx. Nit sense problemes, reposant baix el suau balanceig del vaixell. * * * * * El matí a la badia de Sant Antoni és de bon recordar quan el despertar d’avui, el cel blau fosc va aclarint-se a mida que el sol ixen dóna llum, la calma és total i l’aigua neta i plana emmiralla l’entorn adormit. Sap greu posar el motor en marxa per no despertar aquest moment: voldríem aturar el temps i el caminar del Sol. A punt de motor costegem cap a la Vila d’Eivissa i entre les illes de Conillera i l’Espardell -no fa vent- parem la marxa del vaixell i prenem el primer bany del dia en una mar de postal, retallada la costa despenyada i vetllant, un xic més enllà els illots de les Bledes. Les cales, buides en aquesta hora matinera, sorgeixen una darrera d’altra sense saber triar quina és més encisadora, amb construccions ben posades damunt dels penya-segats, que van del típic estil eivissenc a l’àrab d’importació recent amb l’arribada pacífica -aquest cop- dels xecs del petroli. Una vegada més es demostra que l’Illa d’Eivissa és la cruïlla de races d’ahir i d’avui. El perfil dels illots del Vedrà i del Vedrellot posa fi a la mar plana, per entrar a prendre un vent del SW feble, que ens infla les veles fins el freus, després de descrestar els caps del Jueu i Llentrisca, i apropar-nos a l’illot del Penjats per passar a la badia d’Eivissa, des d’on albirem la Vila Vella escalona.

51

Els vaixells, que faran estada durant el dia a les platges d’Espalmador i de Ses Illetes, salpen del port en processó cívica fins aquells paradisíacs indrets, mentre les seves tripulacions femenines no perden el temps i prenen el sol a coberta amb els pits i cul a l’aire, que ens obliga a bocabadar. Estem en plena abstinència de carn... doncs tant sols ahir ens vam menjar un entrecot al pebre. L’entorn, l’encís del moment, l’estimulació eròtica i la imaginació conformen la nostra personalitat a l’atracar al port nàutic. * * * * * Tinc consciència que no descobreixo res al esmentar els carrers d’Eivissa quan la nit obra els bars, pubs, restaurants i en certes cruïlles són punt de trobada d’una joventut -i de menys joves, que no volen perdre el darrer tren- amb aire de passota i ad lib.

De moment Antonio i jo no perdem el temps i lo que ens queda de joventut esclata dins nostre des de la taula del restaurant on sopem, situat en un dels carrers que fan de passarel·la dels elements pintorescs de la fauna eivissenca, que va des del pit despenjat a l’erotisme teatral d’un sexe esvaït, passant per les top models d’un modista que es vol fer present. Tot té una sola intenció: sorprendre i proclamar la llibertat. S’aconsegueix a primera vista, si no ets massa exigent.

52

Només en queda d’Eivissa aquella primera essència “ad lib” que va fer d’aquesta illa la capdavantera de les virtuts d’una humanitat esclafada per l’ordre i el consum. Es té una sensació de llibertat que t’envolta i que ens queda al retornar al vaixell. És una llibertat que no fa mal, que s’agreix i que es comparteix sense esforç... Però, actualment, i any darrera any, va perdent “espontaneïtat”. * * * * * Eivissa també té un turisme de terra i deixant amarrat l’Esquitx, anem amb el petit “tot terreny” llogat per l’interior de l’Illa. El bosc de pi mediterrani s’estén per arreu fins a les cales retallades, tranquil·les avui, plenes de natura i quina millor que l’altre. El retorn pel costat pla de l’Illa no ens complau massa: indrets turístics al 100%, on es nota que de tant en tant els avions i, més tard, el bus aboquen tones de carn blanca del nord d’Europa, per emplenar aquests amplis hotels i nius d’apartaments, aixecats entre la sorra i l’aeroport, que no para de rebre els sorollosos avions gegantins. * * * * * La intenció era bona: fer rumb a l’illa de Cabrera, però a unes 20 milles d’haver salpat d’Eivissa, ja n'estàvem tips de tenir la mar de proa i de tenir que avançar fent bordos. En una d’aquestes virades vaig observar que navegàvem més tranquils i que portàvem rumb a Andratx. No ens ho vam pensar dues vegades...

I així fou com hores després arribàvem a Mallorca. Es nota que és un club nàutic “reial” i es paga per tot: amarratge, aigua, aixeta, endoll, electra, clau per fer pipí... La travessa un xic moguda ens ha deixat baldats, però un bon sopar i el dormir tranquils va fer que l’endemà no recordéssim res dels mals moments passats. Amb cotxe vam passejar

la major part de l’Illa corresponen “a la muntanya”. És d’acceptar que Mallorca gaudeix també de tot, amb indrets de l’interior que acaben a la costa, retallada del

53

nord, poc trepitjats pel turisme de masses i que el sojornar en ells ens entren poques ganes de retornar a la bogeria de la costa. Feia poc que la nit s’havia aclarit amb la llum d’un sol que prometia calor. Salpàvem rumb a Cabrera amb mar plana i vent suau del tercer quadrant, el mestraló del nostre Golf de Sant Jordi. Una travessa creuada pel tràfic comercial de Palma i algun veler, que aprofita el bon temps per passar un dia més de vacances a la Mar. A hora baixa entrem a la Cala Ganduf, passant enfront de la mítica Cova Blava, que ha motivat llegendes i dites, unes més fantàstiques que altres, però totes ingènues i que deixen afegir-hi tots els ingredients dels contes de la infantesa. La Cala Santa Maria queda recollida dels vents i, avui, buida de navegants i pescadors. És un indret meravellós. Calma i silenci embolica l’entorn. El clam d’alguna gavina ens saluda des d’alt de la carena que voreja la cala. El ferro per proa i un cap per popa amarrat a la roca punxeguda d’una cova, fixen el veler prop de la costa i a redós dels vents, que ens poden sorprendre durant la nostra estada. Aquesta cova a on ens arrasem, forjada pels cops de mar, té un replà de terreny on els pescadors d’abans construïren una taula i els seus bancs i, entre ella i el gran finestral, hi passa un braç de mar. És habitable perfectament. Al arribar a la nit, la lluna en el seu quart creixent, amaga amb la seva llum quasi tots els estels de migjorn. L’alçada del penya-segat que s’aixeca davant nostre encara ens deixa veure l’Ossa Major i la Polar: no estarem sols aquesta nit. L’estada a coberta mentre la xerrada, més o menys intranscendent, va matant el temps i el cava posa certa llibertat al parlar, que es nota en el fàcil dir de les nostres passades experiències d’una vida que s’apaga, fins que les parpelles donen l’hora de posar fi a una jornada marítima. A punta de dia xorrem la calada que ahir vespre vam fer entre la popa i el rocam de la costa. N’hem tingut prou per fer un bon esmorzar: dues daurades, dues escorpes i dues petites sípies. Regat amb bon vi de casa nostra (la bodega del vaixell no n’hi falta pas mai), cafè i una faria... “Què pesada és la vida del penitent mariner...!”

54

* * * * * Quan el garbí se’n va a dormir, llevem l’ancla i proem cap a Santa Eulàlia del Riu, a Eivissa, en una travessa amb vent favorable, que ens permet gaudir d’unes hores a vela i d’una nit de clima suau amb lluna i estels fent-nos companyia. La llum del dia mitigada per la boirina ens ha deixat veure l’Illa de Tagomago. Entre la llosa senyalada i l’Illa de Santa Eulàlia entrem a la badia on es troba un dels altres ports sense acabar, que van fitant aquest rosari de matusseries urbanístiques, sense cap infraestructura i que a mig fer, entre raons burocràtiques i econòmiques, es paren i poc a poc es fan malbé. Aquest es el problema del port de Santa Eulàlia, segons ens ha explicat el guarda. Ni anelles ni norais per poder amarrar l’Esquitx. Tampoc, ni aigua ni electra. Si, iem “rebut”, sense data ni concepte, ni signatura per 700,- ptes...., de què?

Em sembla que la vila té que ser un racó molt bo pel descans i relaxar-se en plena febre turística del mes de juliol. Es troba sota el Puig de Missa des d’on s’albira un panorama general de boscos de pi mediterrani i horts, que encara resten conreats en espera de les propostes dels

constructors d’apartaments i hotels. Damunt d’aquest panorama verd es distribueixen blanques cases d’estils acurats que no desdiuen del clàssic eivissenc. Més enllà la desembocadura de l’únic riu -sec, clar està- que tenen les Illes Balears. No cal baixar del Puig de Missa per veure que al nord es troba la platja d’Es Canar, després de passar la vista per les baladres -les de petita fulla-, pins, ametllers, figueres i oliveres. Les aigües d’aquesta Cala són d’un color clar, més tirant a verd que la resta: probablement alguna deu subterrània hi desemboca. Dins la Vila es descobreixen carrers estrets amb cases de vells pescadors (no n’hi ha pas de “joves” pescadors) i molts d’ells passats al turisme, mitjançà la transformació de l’antiga llar casolana en “típiques” tasques i restaurants, que donen vida i llum al arribar a la nit. La nit. El Passeig de la costa està limitat per nous restaurants, gelateries i cafeteries amb disseny que no fa mal a la vista i que no estem acostumats a veure per les costes turístiques per on hem passat. * * * * * El vent ens és favorable per poder navegar a vela i, així costejant i fent bordos anem perfilant l’Illa d’Eivissa envers els freus, a la vegada que paro en comte de no

55

envestir i, sobretot, que no ens envesteixin les motores i altres “camions de la mar”, que amb el dret dels seus cavalls de potència i l’esnobisme de conduir a velocitats suïcides passen sense respectar el dret de prioritat de la vela i d’estar amurats a estribord. Després del pas pel freu entre Formentera i Eivissa, la mar queda lliure de tota aquesta fauna i motor i ens arribem a la Cala Llentrisca, a redós del garbí, que deixa

la mar en calma i ancorats podem fruir del bany i de menjar un mos. Al cap vespre, deixem la cala per passar sota l’alçada de l’illot del Vedrà i seguint la retallada costa a punt de motor per evitar que el soroll del metàl·lic ingeni faci malbé el silenci, que en aquesta hora aixa, es respira, passem per

les diferents cales fins entrar a Cala Vedella, plena de velers i motores, on ens espera una nit clara de lluna plena. Volem matinar i l’entorn tranquil ens ajuda a anar a dormir un xic massa tard. * * * * * El Sol encara no s’havia llevat i amb un bon terral per l’aleta caminem cap a la península. Veure matinar el Sol des de la mar i que tregui el cap per darrera d’Eivissa és tot un espectacle, que encara que navegant per aquesta mar és repeteix sovint, no deixa d’emocionar i si te’n vas d’aquest paradisíac indret et corprèn. Aquest estat d’ànim no et deixa pas fins hores després. És l’encís que tenen les Illes Pitiüses i el record que d’elles ens emportem. La travessa resulta bona: vent i mitjana de cinc nusos. El Mongò és el primer que es veu, difuminat per la xafogor de la terra assolellada. El Cap de Sant Antoni i el seu far i més al sud l’imponent Cap de la Nao, tanquen la gran badia oriental de la Península. Ens dirigim a Dénia portats per un fort llevant que acaba d’entrar. El Port de Dénia, sempre que es pot, s’ha d’evitar. D’ací salpen els ferris a Formentera: vull dir que el tràfic és intens. Més del 50% de l’espill d’aigua del port queda per sota del calat de seguretat pels vaixell quillats i, a més, mal senyalitzat i com no disposo de sonda electrònica -faig servir el clàssic escandall- no cal estendrem massa per explicar els problemes que vam passar. Per fi, tocant fang i algues, llenço l’àncora i amollant uns 30 metres de cap i cadena puc fixar-la i aguantar les ratxes de vent de força 5 que marca l’anemòmetre.

56

Naturalment el Club Nàutic no disposava d’amarratges lliures: és la plètora estiuenca, coincidint aquest Club amb el punt de saltar de la Península a les Illes per molts navegants que arribant a aquesta època es fan a la mar. La resta de la tarda és fàcil de passar-la tant per el treball a coberta com la sempre poc ponderada companyia i conversa amb l’amic Antonio, que ja està fent les darreres milles del seu bateig de nauta i que ha sabut sortir-ne molt bé. Ha sigut una companyia molt estimable a més d’una ajuda -no s’havia embarcat mai- molt envejable per “experimentats” nautes que he conegut amb més hores de navegació que ell. Passada la mitja nit i en contrast amb la arribada, la calma de la mar i del vent voltaven a el veler. Cercant la canal per on passen els ferris hem sortit a la mar lliure, posant proa a Poble de Farnals. Travessa monòtona, sense massa vent. Costa avorrida amb construccions d’habitatges paral·lels a la platja i amb edificis de gratacels antiestètics aixecats per la dèria de l’especulació. De lluny es perfila l’illa de Manhattan..., perdó, vull dir el complexa d’edificis de Farnals, que donen la falsa imatge de la ciutat novaiorquesa, tant difosa per arreu. Sortejant els geps de sorra de l’entrada al port, amarrem a on ens sembla millor. Cap control. Feia 48 hores que no baixàvem a terra i aquest fou el motiu perquè vam entrar en aquest port. Antonio se’n torna a Tarragona mitjançà el bus que el portarà a València i amb tren fins a la vora de la seva Lluïsa, la Penèpole d’aquesta història que l’espera teixint hores d’angoixa i esperança. En ell, se li nota massa que l’enyora... * * * * * Em quedo sol. Però no per massa temps. Retrobo a una parella -en Paco i la Manoli- de Tarragona, que fa anys vaig assistir al part de la primera filla. Em

presenten a Jaume i Carles i a les seves respectives mullers. Tots viuen per la mar i, precisament, tenen vaixells idèntics al meu. Crec que no cal dir res més. Fins entrada a la matinada no ens retirem a dormir, parlant de la mar, aventures nàutiques, vaixells, projectes i d’innovacions afer... És la vida de passarel·la, de gent que no podem sortir d’aquest “mono” que hem

57

agafat estimant la mar i el nostre vaixell. Ells s’acompanyen sempre per les seves mullers, també entusiastes d’aquesta felicitat que dóna la navegació... Me’n vaig a dormir enyorant una companya que tingui aquest mateix sentiment i que no vulgui fer-me aterrar. * * * * * Tot ahir va bufar llevant de força 4-5. També ahir fou lluna plena i per això crec que tindré vent i mar per dies. Prop de la sortida del sol em desperto. La mar està plana i no fa pas vent. No hi poso pas massa confiança amb aquesta observació, però de totes maneres salpo aprofitant la calma del moment i... ja veuré el que passarà! No feia pas mitja hora que havia sortejat la bocana, quan entrà de nou el llevant, primer arrissant la mar i no tardà massa en que les ones passaven per coberta i el vent es va entaular a força 5-6. El portar un rumb contrari, em vaig posar a fer bordades i amb la major arrissada i a mil rpm del motor, per mantenir el rumb, assoleixo marcar sis nusos a la corredora. Al trobar-me enfront del Port de Burriana decideixo entrar: n’estic far d’aquest navegar que no considero pas compatible amb el meu tipus de vacances que m’he proposat fer. Han sigut prop de set hores de no parar per fer tant sols vint milles que en rumb directe separen la Pobla de Farnals de Burriana. Demano, per radio, entrada i ajuda al Club Nàutic, doncs el vent m’empeny per popa i no se pas si podré parar-me al arribar-hi. Molt amablement acudeixen a detenir al vaixell i quedo amarrat a una petita palanca prop de l’edifici social. L’amabilitat del personal d’aquest Club és per tenir un bon record. Des del mariner de la passarel·la, la bonica secretaria, el conserge, etc. em donen aquesta satisfacció que tant agraeix el navegant solitari, fumut per la castanya passada i que necessita una mà. Acabava d’arranjar la maniobra d’amarratge, quan una bonica noia amb un dos peces de color verd, m’ajuda a prendre el cap de popa per fer l’spring i fixar millor el vaixell. Des d’aquest moment no ens hem separat de tot el dia: el Port de Burriana és fantàstic!! * * * * * La Vicenteta fou molt amable des del primer moment. Va fer-me d’hostessa. Amb el seu cotxe -un Ford Fiesta- em va fer conèixer les rodalies, tot passant per Burriana, Nules, aturant-nos al Castell d’Almenara i poc més enllà a les ruïnes del Temple de Venus. Vam dinar a Vall d’Uxò, prop de les grutes, que vaig evitar visitar-les, doncs n’estava fart de pedres i antigalles i era més interessant veure a la

58

Vicenteta a plena llum i sentir la seva amabilitat i gentilesa en tot el que em deia i em feia sentir.

A mitja tarda la calor es feia notar. Havíem dinat tard i la segona botella de vi negre ajudava a sentir-nos bé. Passant per la vorera d’un dels rius, vam veure que s’havia format un toll, d’aigua neta, que ens invità a prendre un bany refrescant i més propi d’un conte de Bocaccio que de la crònica d’unes impressions turístiques: per això no segueixo cap altre comentari. No fou gens estrany com la companyia de la Vicenteta em va fer canviar la desagradable situació que va obligar-me a refugiar en aquest Port. La manera d’estar d’ella era tendra. La conversa agradable, catalana d’Olot, mai va caure en un silenci buit. Quan aquests es feien presents eren més expressiu el seu fer que qualsevol paraula. La pell fina, tensa, encara jove, es deixava tocar amb gust de nina enyorada.

A bordo de l’Esquitx, i ja de fosca nit, vam menjar un mos i cava fresc, que mai em falta a la petita gelera. Música suau. La calor del dia deixava pas a la bona i fresca temperatura, que a la vora de la mar i prop d’ella, feia molt agradable aquesta nit d’estiu. Però... s’arribà a mitja nit i com aquella ventafocs del conte de la nostra infantesa, la Vicenteta se’n va anar... * * * * * Quan el matí següent desperto, després d’un agitat dormir, no vaig trobar cap sabata de vidre...

59

El record d’aquelles hores felices passades amb ella, que no podia concretar, van fer que m’arrasares a l’estat del dia, nuvolós, sense vent, mar de fons... i decideixo quedar-me amarrat en aquest port. Esperant. Què?... També com en el conte de la ventafocs, m’entrà un deler de trobar a la Vicenteta i en el bus m’arribo fins al poble de Bor-i-Anna (primitiu nom de la Vila) i anant per un carrer i per altre no he trobat pas la felicitat d’ahir. Tot ha quedat en un somni d’un dia que no oblido. El retorn al veler ho vaig fer a peu, en un intent d’espavilar-me un xic, car el meu esperit en baixa forma, s’havia empitjorat al no cercar a la gavina, que em va fer reviure unes hores, garbuix de realitat i fantasia. * * * * * Tota la platja està vorejada per “viles” noucentistes, més o menys retocades i que conserven el seu jardí, el porxo i l’escalinata en corba. Mai manquen les flors, els ploraners, les acàcies i, en les més antigues cases, hi he vist xops centenaris, difícil de trobar-los en indrets on no abunda l’aigua. La gent d’aquí és tot un llibre que vulgui tractar de les cruïlles de races, de costums, de parla. És amable, no es pot dubtar. Com tenen aquesta parla que en diuen “valencià”, constitueix un dir sec, poc flexuós i que en la sonoritat sona adust, no coincidint en res amb l’amabilitat que tenen quan els tractes. El gust que exterioritzen és carrincló, no ofèn, una mica passat de moda amb excepcions, que per aquest motiu destaquen bé. En la Vila és nota un gust d’ahir, que ha passat d’una generació a l’altre sense canvis, amb una estructura de la ciutat clàssica amb jardí cuidat i estàtua del “pròcer” en el seu lloc, amb rètol dedicat i simbolismes mítics, hel·lènics, que l’envolten. Respecte al Club Nàutic de Borriana és de reconèixer que destaca molt dels altres del veïnat marítim per on passo en el pelegrinatge per aquestes costes mediterrànies. Té un gust seriós, tot en el seu lloc, no hi manca res i el que té, està construït sense improvisació, de qualitat i ben aprofitat: crec que tot això fa que tingui èxit, doncs sempre s’hi troben socis, sobretot, pescadors que donen un caire d’activitat.

60

El turisme de fora comarca no té pas massa tirada. Algun francès -no faltava més!- s’hi pot trobar en els càmpings escampats per la llarga platja que s’estén pel nord. Entre el Port i la Vila s’hi troben terrenys de conreu de la taronja creuats per una veritable ret de sèquies, que de tant en tant entollen un tros, segons correspon el dia. La canalització és molt acurada i les petites comportes, que es fan servir sovint, estan ben conservades i funcionen. * * * * * El dia s’alçà amb la mar calma, el cel buit de núvols i per la ratlla el color roig-taronja del matí assenyalant per on sortirà el Sol. No deixa dubte per preveure que serà un dia amb molta calor, sense vent i que tinc que espavilar-me si no vull patir els efectes d’un veritable dia d’estiu. Són 2/4 de 7 quan passo la bocana del Port de Burriana camí a Las Fuentes d’Alcossebre. No em toca cap més remei que anar amb el motor i tan sols hisso la major per estabilitzar al vaixell. La navegació es fa sense problemes per una mar amb aspecte de bassa d’oli. Castelló es va perfilant fins fer-se reals les dues xemeneies de la petroquímica i els duc d’Alba on amarren els petrolers. Poc després, el Grao. Platja i edificis van seguint, alternativament, fins Benicàssim, que ja és un conglomerat de construccions antiestètiques a que tant estan aficionats els arquitectes i els constructors, que són qui els paguen, del País Valencià amb el permís de les autoritats. El Port d'Orpesa dóna la impressió que està fent el mateix fi que altres que he visitat. No es veu una ànima que treballi. Ni màquines. S’ha construït l’escullera de protecció i tres vaixells, de pas, ho aprofiten per estar-hi ancorats a la rada. El passat hivern hi vaig passar amb la furgo VW i es trobava igualment parat. El Far d’Orpesa és una bona fita quan es passa pel seu abast, anant a Les Columbretes, per exemple, d’on disten tant sols 27 milles. Entra vent de mar i em precipito a parar el motor i a hissar la gènova, que amb la major que portava embossen molt bé el xaloc que s’entaula definitivament. És, aleshores, quan la navegació té tot el sentit de ser-ho. La mar no moguda. El vent suau i agradable. Corredora a 3 nusos. Al piano (a través de la FM) Mozart. Acabo de fer pis per sotavent. Amb un got de vi negre a la mà estic flairant l’aroma d’una faria... Què puc desitjat més? Què trista és la vida del penitent mariner!... Després de descrestar el Capicorp, on s’hi troba un castell-torre i a prop una esglesiola blanca i de construcció senzilla, rumbejo al Port de Las Fuentes, d’Alcossebre, que de lluny s’identifica per una edificació en forma de veler.

61

Com casi sempre passa, no m’estranya que al intentar l’amarratge no hi trobi cap mariner per recollir-me un cap. M’ho tinc que fer sol i, aleshores, utilitzo la “tècnica personal” d’amarrar un cap a les maneguetes de proa i popa d’una mateixa banda, m’abarloo al moll, salto a terra i aconsegueixo els norais respectius i queda veixell amarrat. Uns turistes, que s’havien parat, només parat, a veure com ho feia, s’han posat a aplaudir... Quina “jeta”! Deuria ser al migdia de l’hora del Sol, perquè la calor era de “meseta castellana”. Endollada la mànega, la dutxa ha estat el remei ben agraït. Neteja de la coberta i arranjar la resta. Poc després menjava a la taverna del moll. El temps se m’escurça sense donar-me’n compte. La foscor envaeix el meu estar a la banyera del vaixell. Els altaveus de les tasques competeixen qui fa més soroll amb la seva estrident música. La FM clàssica del meu aparell la faig imperar sobre aquelles estridències i en aquest racó de món, puc somniar sota els estels quiets i de la lluna minvant, que es deixa veure de tant en tant per entre la boirina baixa d’una nit d’estiu. El darrer glop de rom... i me’n vaig a dormir. * * * * * Quan un es desperta mandrós no hi ha res que fer. Avui fou un d’aquests dies. M’he espavilat un xic amb la dutxa. Després, el parell d’ous amb cansalada virada, un got de vi negre i un fort cafè. Eren prop de les vuit , quan he lliurat les amarres i he salpat. L’ambient del port es trobava estancat, la vida semblava aturada. El vent tampoc s’atrevia a donar la cara. El Sol, rodó i vermellós, s’aixecava per la ratlla emboirada. Peníscola em passa pel costat difuminada: millora així la seva maltractada imatge actual per les construccions que li han fet al seu entorn. El Castell i el far inviten a pensar de nou amb la seva història. Passat Benicarló i veient el caire calmós i calorós que està prenent el dia, decideixo posar rumb al Delta. Aprofito la tranquil·litat i la visibilitat que tinc de la costa per entretenir-me a fer marcacions i situacions d’estima, mentre deixo passar el far de la Banya, la platja del Trabucador, el far fonejat... Havia passat el far de la Banya i la plataforma de xuclar petroli, quan el vent de migjorn m’anima a hissar tot el drap i a parar el motor: quin descans, Déu meu!

62

Són hores de bona mar i bon vent. No passo dels tres nusos. Dóna temps de fer moltes coses a bord, però la mandra pot més i com sigui que pensar m’és fàcil, deixo el moure’m per una altre ocasió i estirat i bocabadat a coberta em passa la costa i el temps i... un dofí. No sé pas en què pensava, però el temps i l’Esquitx no s’han parat pas i amb el garbuix de pensaments, de projectes, de sentir lliscar el vaixell per la mar... he arribat enfront del Port de Sant Jordi d'Alfama. Era el capvespre. Tot respirava quietud. Pocs velers amarrats. M’ha sabut greu entrar-hi amb el motor i fent filigranes he assolit arribar al punt d’amarratge amb la gènova tensada a mà, doncs no volia trencar l’encís d’aquella hora. Un cop arranjat el veler -no hi he pas dedicat massa temps, doncs tenia l’estómac buit- m’he dutxat i he anat a sopar... peix! Des de l’Illa de Cabrera no he pescat res encara que sempre he portat el curri. Em quedava cada dia ganes de menjar peix, però fresc i sempre me’l oferien industrialitzat. El darrer restaurant que semblava que l’oferta era de fiar per l’aspecte “social” del local, va ser una graellada de peix congelat. Aquesta nit, en el restaurant del Club Nàutic he arribat a menjar, per fi, peix fresc i d’aquesta costa... pescat per l’amic Moixonet. * * * * * Dia de repòs a Sant Jordi... però d’esgotament: he deixat el vaixell més bé que nou. Neteja, reparacions, vogada. No ha fet un excés de calor i el poder-me remullar de tant en tant ha sigut un gran alleujament. He tingut temps per tot, em sento lent, digereixo els pensaments i el que vaig a fer ho faig poc a poc, com si tingués por d’acceptar la realitat, que no tardarà massa en caure. No em sento d’aquest món que m’arriba per la “finestra” de la radio: cap noticia agradable, accidents, embussaments a la carretera, justícies injustes, polítics trapelles, guerres estúpides... Per què tot això? Per què no miren més el nostre entorn que és tant bonic? Per què desitjar més i més? Tal com vaig per aquest món em trobo lliure, no tinc res més que lo que porto damunt i... sota els meus peus, l’Esquitx. Sense cadenes ni lligams. No soc l’únic. També s’hi troben altres i si ens necessitem correm a donar-nos una mà. Després, altre vegada dins el nostre territori, tant ampla com és la nostra llibertat. Què deu ser tornar a la dita civilització?... Amb els seus sorolls, els llums vermells, les direccions obligades, no poder parar quan vols, no poder caminar per on vols, disgustos amb els amics, cops baixos... Treballar a una hora fixa, menjar quan toca menjar encara que no es tingui gana... pagar impostos per mantenir persones i idees equivocades... sentir la televisió del veí... i tantes altres agressions que hi deu haver-hi i que pel temps que fa que n’estic lluny, tinc la sort de no recordar-me’n.

63

Pot ser que tot això sigui massa per aguantar-ho sense esclatar. Procuraré entrar-hi pas a pas. No em serà tan dolorós. Noto que estimo molt el silenci del navegar. El vent, les gavines, els cops de mar, les veles esventades, el concert de les drisses... Reconec que tinc els ulls tenyits per la llum dels estels i que terra endins només hi ha claror per trepitjar l’asfalt i al veí. Ho tindré molt costa amunt acceptar la vida que m’espera, després de viure en llibertat total. Però, no em tocarà cap més remei! Em quedarà el consol del record d’aquests tres mesos, de lo que he après, de que entre un temps i un altre es poden fer moltes coses o no fer rés, que la llum dels estels donen prou claror per veure’s dins d’un i pensar sobre el que un ha fet i pot fer i que viure lliure té la seva virtut, mentre no em senti estrany entre els que han perdut la llibertat... * * * * * El temps és presenta inestable. A la matinada ha entrat una llevantada que

m’obliga a retirar el tendal amb que em protegeixo del Sol i que ahir nit la vaig deixar per evitar la humitat del vespre. El nivell de la mar ha pujat (sobre nostre hi deu haver-hi una baixa pressió) i les corrents dins el port es noten molt. A mig matí rola el vent a mestral (la borrasca s’ha desplaçat cap al golf de Lleó) i s’entaula definitivament amb ratxes de força 5-6, comprovades pel anemòmetre, i pròpies d’aquesta costa de garbí. Els pocs vaixells que ens trobem

aquí reforcem les amarres i ningú surt a passejar. Som gent de pau, poc valents o massa prudents. Fem passarel·la... que també té el seu encant. A la caiguda de la tarda encara no amainat el vent i “Catalunya Mar” pronostica que demà tindrem mestral fort i tramuntana a la Costa Brava. Considero que estic de vacances i aquí em trobo bé. A mitja nit les ratxes del mestral es presenten a cada moment més intenses i duren més. Els vaixells que les agafen per la banda, arriben a escorar considerablement, encara trobant-se dins el port. Tothom es mou afermant més les amarres. Quina nit a passar! * * * * * He dormit tota la nit, en contra del pronòstic que havia fet.

64

Dec tenir l’esperit d’un infant. El temporal de vent mou l’Esquitx com si fos un bressol. Crec que això deu ser el motiu perquè em trobo feliç dins d’aquest cau, part d’ell sota l’aigua i que resisteix les sotragades del mestral, que no baixa de força 5. Sembla que tindrem vent per tot el dia d’avui. Serà una bona oportunitat per anar fent, tant a dins del vaixell com a coberta. He estat dissenyant petits detalls a fer, que encara tinc pendents des de fa deu anys, quan vaig comprar el vaixell. No apareix mai el dia en que no tindré res més que fer-li. * * * * * Era migdia quan el mestral ha amainat i he decidit posar termini a l’estada al Port de Sant Jordi. Costejant, amb un risso de la major i amb la gènova, he gaudit d’aquesta costa neta de boirina i delimitada, com sempre que bufa el vent de dalt. He arribat al Port de L’Hospitalet de l’Infant en ple boom turístic del mes d’agost. Penso que em convé d’anar prenent contacte amb la gent, perdre aquest aire salvatge que he agafat a gust i deixar de tancar-me dins el feliç món de les meves coses i els meus pensaments. Em recordo sovint, que em falten pocs dies per adaptar-me de nou al terreny d’entrenament per on passem, si volem gaudir d’un feliç traspàs a la bona vida que ens espera... Estic ben encoratjat per afrontar-ho bé, sense mal gust de boca, amb aquell ànim amb que agafo totes les activitats que faig (confesso que només faig el que m’agrada). Avui és de les darreres singlades d’aquestes vacances a la mar. Cambrils cau a dos-tres hores de navegació, segons el vent que trobi. He avisat a la Secretaria del Club, pel canal 9 de la VHF, que em tingui preparat el meu amarratge. El vaixell el tinc en condicions de tornar-hi al primer benentès que es presenti, car encara que penso anar-me’n amb moto pels Pirineus en aquests pocs dies que em queden de vacances, no crec que pugui estar massa temps sense fer sortides a la mar, encara que només sigui per ventilar les veles. * * * * * Port de Cambrils, tot l’any. De tots es reconegut com un dels millors ports de la costa. Està ben concebut. No va néixer per generació espontània, sinó de l’esforç d’aquells pescador que arrimaven l’espatlla als vestiments a vela -i, més tard, a motor d’un sol pistó- i que no passaven totes les nits dormint tranquil·lament, doncs els cops de mar i el vent de

65

llevant i garbí posava en perill els vestiments sorrats prop de les seves cases de la platja. Era l’època en que la torre de foc, encara no tenia la forma de sucrera d’avui dia. Molts pescadors -quasi tots- eren de terra endins i amb el pas de les generacions s’ha fincaren a les casetes de la platja, on guardaven els estris de la pesca. Altres, van tenir que retornar al tros perquè la mar no havia sigut feta per ells. Hi va haver-hi un pagès del Cambrils de “terra endins”, que tenia en el seu hort un gatell -arbre de brancam nuós i fulles fosques i dentades i les llavors tenen un plomall de pels sedosos-, que també es va embarcar. Per ell la mar no s’havia fet i es va establir com a barber a la platja, servint al matí, primer, i més endavant tot el dia, els carajillos i esmorzars de peix i vi de les vinyes properes a la Vila. D’aquest fet va començar el Cambrils d’avui, que no ha deixat de banda el caràcter pesquer d’abans i, que s’ha ampliat cap el present turístic que viu Catalunya i es va fer l’esplèndid Club Nàutic, que gaudim tots els aficionats d’aquesta costa. Parellament han aparegut apartaments i hotels en més o menys fortuna, però el poble ha sabut mantenir aquella tranquil·litat marinera que li dóna vida, tant a l’hivern com a l’estiu. * * * * *

A Cambrils s’hi pot arribar per molts camins. De preferència per la mar. Vinguem d’on vinguem, sigui davall, de les illes o de garbí, l’espectacle de veure el poble després de passar la bocana, és inoblidable. Té un perfil ordenat que envolta a la blancor de les façanes. La Torre de Foc, que s’escau en un indret a propòsit, és tot un símbol de la Vila junt amb l’Ermita del Camí. Quan arribo amb l’Esquitx mai deixo de donar una volta -la de l’honor, com deia l’amic Tomàs Fortesa- per la

vorera dels vestiments de pesca amarrats al moll de la costa i de ponent. Casi sempre si troben pescadors enfeinats arranjant les seves xarxes, que demà tornaran a la mar per recollir el fresc peix, que hores després passaran als restaurants de la Vila, a quin millor que l’altre. * * * * * Al Club Nàutic sempre s’hi troba el mariner en el punt de l’amarratge, ben ensenyat per rebre els caps que li passen les tripulacions dels vaixells que volen atracar.

66

Després d’una travessa, curta o llarga, planera o acompanyada d’una “castanya”, sempre amagreix els serveis que el Club pot oferir-te y és el Nàutic de Cambrils un dels que ha sabut fer de l’estada a les seves passarel·les, una fita pels que passen les vacances a la mar. Junt al mariner Àngel, m’espera l’amic Jordi Piñas, que em ve a cercar per anar a esmorzar -són les 11 del matí, l’hora de sempre- al seu restaurant, com faig molts dies de festa o per les vacances. És el primer contacte amb el meu món y en veritat no pot ser millor. A la taula de “Can Piñas” em retrobo amb en Josep Mª, el farmacèutic, a Sadurní Martí, l’Adolfo, el vidrier, a Josep Mª Sellarés, que té un dels millors vins de la costa, a Àngel Aguilera, a Juan Roca, a Toni... Tots ells constitueixen la diària tertúlia de mig matí, discutint de tot, sense que arribi la sang a... la mar (Cambrils no té riu). Crec que no buscant-ho han fet d'aquestes trobades un retorn a aquells carajillos, que generacions de pescadors d’abans feien, quan la mar i el vent els aturaven a la platja. Ha canviat la feina i el nivell de vida, però el sentiment de l’arrel que es porta dins, no canvia mai. * * * * * Segueix el dia. S’apropa la fi de les vacances. Aprofito el temps, planejant el demà: treball i lleure. A l’entorn dels Països Catalans, Juny, juliol i agost del 1988.