Barcelona, desembre de 1942Estimada Julieta.M'ha fet molta alegria rebre la teva carta,ja que no sabia res de tu des de feia moltíssim temps i havia pensat tantes coses..tantes vegades en tu, en on devies ser, en què et deuria haver passat...

Estic molt contenta que al final puguis ser feliç , però mai no

m’hauria imaginat que haguessis anat a parar ta lluny! Ara bé, si

penso en la teva força, en les teves ganes de viure, res no

m’estranya.

Ara et parlaré de mi. Es pot dir que la meva felicitat està a mitges , perquè encara que es pot dir que estic bé sempre em faltarà en Quimet, no ben bé ell físicament sinó aquell amor que em feia accelerar el cor, l’amor del començament amb ell perquè al final era molt diferent .. Però,si penso que això no pot tornar, per la resta soc molt feliç amb l'Antoni i el nens.

Les coses aquí,a Catalunya, van molt millor, encara que hi ha

gent que encara ho té molt difícil tot ha millorat tot des de l'última

vegada que et vaig veure. Tot menys els nostres cors, que han patit

ferides inesborrables.

Ara mateix treballo amb l'Antoni , l'ajudo perquè la botiga vagi millor i m'ocupo de la casa, però tinc una minyona que fa la major part de la feina.

Per cert , et parlo de l’Antoni i t’he de dir que és el meu marit.. no t'ho

he dit però em vaig casar , no podia tirar endavant sola, ja saps que jo

mai no he tingut la teva força.

Sí, Julieta,visc al mateix barri on tot va començar , però a casa de

l'Antoni i el nens ja són bastant grans. Tots dos estudien i la Rita ja és

una noieta. N’estic molt orgullosa.

M'ha fet molt feliç tenir noticies de tu i del teu soldat. No cal dir que m'agradariatornar a veure't, estimada, ja que trobo a faltar una amiga de debò. Moltspetons a tu i al teu estimat soldat. Escriu-me aviat.

Natàlia.

•

P.D: Dues coses, primera la senyora Enriqueta està bé, però ja és molt gran, i segona, teniu pensat tornar algun dia?