En parlem?«Si uis pacem, para bellum»

cap... M. Àngels FrancésPrimavera d’estrena, primavera de cultura

(pàgina 2)

Ignasi Garcia i

Susi RodríguezEntrevista a Tània Sánchez

(pàgines 4-5)

Òscar BanegasVive la vida, loca

(pàgina 8)

Faraón LlorensIdentitat digital

(pàgina 3)

Phanie TorrijoAntropologia biològica

(pàgina 6)

P U B L I C A C I Ó P E R I Ò D I C A D E D I S T R I B U C I Ó G R A T U Ï T A · U N I V E R S I T A T D ’ A L A C A N T

NÚM

ERO 1

6 · A

BRIL

/M

AIG

2010

a primavera arriba a la Universitat d’Alacant farcida d’activitats. En la Facultat deFilosofia i Lletres preparen la Setmana Cultural; el Departament de Biotecnologia, les IXJornades d’Antropologia Biològica; l’Aula de Teatre estrena Morir (o un moment abans de

morir) de Sergi Belbel; a més de cinema, música, conferències, etc. Així mateix, la Universitatd’Alacant participa en la sisena edició del Concurs de Debats de la Xarxa Vives d’Universitats.Del 26 al 30 d’abril, la Universitat de Lleida acollirà la competició, que analitzarà la qüestióSi volem la pau, cal estar preparats per a la guerra? L’equip d’Alacant —Andreu, Edith, Jordii David— espera en candeleta poder demostrar que la paraula és, sens dubte, la millor arma.

L

oves idees, nous títols: laFacultat estrena imatge! Desdel Deganat estem impulsant

una campanya d’informació a l’alumnatpresent i futur, perquè amb la implantaciódels nous graus tenim l’oportunitat de feruna renovació profunda, de modernitzar idinamitzar l’intercanvi de coneixement, defer de la Universitat un fòrum on totes lesveus tinguen espai, dins i fora de l’aula.T’hi apuntes?

Música, teatre, escriptors, debats...Tot el que t’interessa, en la VIII SetmanaCultural de Primavera de la Facultat deFilosofia i Lletres, del 19 al 23 d’abril.Perquè la Universitat és més que crèdits,més que classes: participa-hi! Ací ten’oferim un tast.

La Setmana Cultural d’abril vadedicada a la memòria de la nostraestimada companya M. Jesús RubieraMata: el dijous 22 diverses conferènciesretran homenatge a la seua llargatrajectòria com a professora iinvestigadora en l’àrea dels Estudis Àrabsi Islàmics. I, a més...

- Dilluns 19 centrem el matí en AusiàsMarch, el gran poeta del segle XV valencià,sobre el qual s'han fet diversos materialsaudiovisuals i escrits arran del 550

aniversari de la seua mort (el 2009).-Dimarts 20 t’oferim diverses

conferències, algunes proposades per laDelegació d'Alumnes de la Facultat.També ens visitarà el grup musical francésArboSWING, i de vesprada comptaremamb la presència de l'escriptor JamesCañón.

-Dimecres 21 escriurem el futur,perquè presentarem i explicaremprogrames d'interés per al futurprofessional de l'alumnat: pràctiques enempresa, màsters i postgraus, mobilitat...De vesprada hi haurà una tertúlia ambl'escriptor Luis Leante i, en col·laboracióamb el Secretariat de Cultura, podremgaudir del Quartet Almus al Paranimf.

-Dijous 22 és la jornada homenatgea M. Jesús Rubiera, però també tenimaltres activitats: conferències, debats,teatre...

-Divendres 23, Dia del Llibre,recordarem l'escriptor Miguel Hernándezamb la lectura d'alguns dels seus poemes,des de les 12 hores, al Racó dels Poetes(amfiteatre a l'aire lliure, prop de l'edificide Relacions Internacionals). La lecturaserà a càrrec de voluntaris de la comunitatuniversitària: anima’t a participar-hi!Només has d’escriure un correu a

<angels.frances@ua.es>. A més, alParanimf hi haurà una representació deJácara Teatro, La sonrisa de Miguel, enhonor al poeta oriolà. La setmana estancarà amb l'inici de les jornades«Carmelina Sánchez-Cutillas: matèria dememòria», a la Casa de Cultura d'Altea.

Aquesta primavera no et quedes acasa: estrena Universitat!

2 2 capicua

capicua

EDITA:Universitat d’Alacant

Departament de Filologia Catalana

DIRECCIÓ:

Sandra Montserrat i Buendia

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

Joan Borja, Dari Escandell, M. Àngels Francés, Faraón

Llorens, Robert Escolano, Ignasi Garcia, Susi Rodríguez,

Phanie Torrijo, David Sancho, Joan-Carles Ortega, Estela

Sànchez, Rodrigo Mira, Òscar Banegas, Alejandro Caro

i «Tresáncoras»

COL·LABORADORA ESPECIAL:

Maria Borja

AMB EL SUPORT DE:

Servei de Promoció del Valencià

Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa

IMPRIMEIX:

Gráficas Jonenses

CONTACTE:Departament de Filologia CatalanaCampus de Sant Vicent del Raspeig

Ap. 99 E-03080 AlacantTelèfons: 96 590 34 10 i 96 590 93 30

dfcat@ua.es

Depòsit legal: A-124-2008

ISSN: 1888-6507

a no tens excuses. Si consideres l'ordinador comun element estrany en la teua vida deu serperquè no hi has intimat tant com caldria. Creus

que has assajat prou les estratègies per a aconseguir queet diga que sí a tot el que li proposes? Hi has compartit lalectura del teu diari preferit? És obvi que deu ser peralguna d'aquestes raons... Això sí, ja no pots considerar-loun element estrany perquè no parla la teua llengua.

Des de l'any 1997, Softcatalà (1) ofereix una granquantitat de programes localitzats (traduïts) al català. Ara,Softcatalà ha presentat una iniciativa per a promoure l'úsde programari en modalitat valenciana: el projecteSoftvalencià (2). Per tant, ja pots disposar de la versió encatalà general o de la versió en «català (valencià)» dedeterminat programari, com es pot fer, per exemple, enprogrames de Mozilla en les versions en anglés (americà,britànic, canadenc i sud-africà) o espanyol (castellà, argentí,xilé i mexicà).

Softvalencià pretén augmentar l’ús de programari enla nostra llengua al País Valencià, actualment minoritari,amb les repercussions positives que això pot tindre per ala projecció social del valencià. Les localitzacionsvalencianes compleixen la norma ISO 639 (3) (de codid’idioma) i són responsabilitat de la mateixa associació ques’encarrega de les versions catalanes. I això és una mostrade garantia del producte, de respecte dels estàndardsinternacionals i de reconeixement de la unitat de la llenguacatalana.

En el web de Softvalencià trobaràs distribucions desistemes operatius complets (com ara l’Ubuntu 9.10 deGNU/Linux) o algunes aplicacions per a Windows i MacOSX en la versió valenciana. Aquesta iniciativa se suma a

la possibilitat d’usar el corrector ortogràfic de valencià pera qualsevol dels productes de Mozilla (com el navegadorFirefox o el gestor de correu Thunderbird) o el correctorortogràfic de valencià per a l’OpenOffice.org, que permetverificar l'ortografia també de les formes valencianes.

A més, hi ha disponible un corrector ortogràfic devalencià en línia i un traductor en línia de castellà ↔valencià (i de francés, anglés i portugués, encara enproves). Aquest traductor utilitza la tecnologia d'Apertium(4), el traductor lliure desenvolupat pel Dept. deLlenguatges i Sistemes Informàtics de la UA. Les provesrealitzades en Softvalencià serviran perquè en breuSoftcatalà integre el traductor Apertium i abandone eltraductor interNOSTRUM (que fa temps que deixàd'actualitzar-se). Per què? Perquè Apertium presentamillores significatives: treballa amb dades lingüístiquesbasades en formats estandarditzats i és de codi obert, demanera que permet la incorporació de millores col·lectives.

Softvalencià difon també la campanya «Navega en

valencià». Hem de ser conscients de com és d'importantconfigurar la llengua de navegació (que no té per quècoincidir amb la de la interfície) del nostre navegadord’Internet. Per exemple, en el cas dels llocs websmultilingües, depenent de la llengua de configuració delnostre navegador, hi entrem de manera predeterminadaen una llengua o en una altra. A més, molts webs, a partirde les estadístiques de visites, ofereixen el seu contingut enles llengües dels usuaris que les visiten.

Per això, el canvi en el lloc web de la Universitatd’Alacant (ara mostra la pàgina principal en la llengua enquè està configurat el navegador) ha propiciat que elServei de Promoció del Valencià llance una campanya

semblant (5) d'informació a tota la comunitat universitària.Els serveis lingüístics de les universitats públiques

valencianes, coordinats pel Servei de Promoció del Valenciàde la UA, es fan ressò de les iniciatives de Softcatalà iSoftvalencià amb la incorporació dels fitxers d’instal·laciódel programari més habitual dins del DVD Universitat en

valencià: recursos per a l’alumnat de 2n de batxillerat(6), un material que es fa arribar a tots els instituts del PaísValencià i del qual es distribueixen 30.000 unitats.

Per a acabar, l’Escola Politècnica Superior, encol·laboració amb el Vicerectorat de Tecnologia i InnovacióEducativa, et convida a la I Jornada de Difusió de

Programari Informàtic en Valencià (7), que tindrà lloc ala sala d’actes de l’Escola Politècnica Superior el dimecres12 de maig de 2010. A més de les xarrades sobreinformàtica en valencià, hi haurà un taller d’instal·lació deprogramari, al qual podran accedir les persones inscrites iportar-hi el seu propi ordinador portàtil. També hi hauràun concurs, en què se sortejarà material informàtic entreels participants que emplenen un breu formulari sobre elcontingut de la jornada. Hi estàs convidat.

Primavera d’estrena,

primavera de cultura

Quina llengua parla el teu ordinador?ROBERT ESCOLANO

Servei de Promoció

del Valencià

J

N

M. ÀNGELS FRANCÉS

Vicedegana d’Investigació, Cul-

tura, Promoció i Biblioteca.

Facultat de Filosofia i Lletres

Enllaços relacionats

(1) http://www.softcatala.org(2) http://www.softvalencia.org(3) http://ca.wikipedia.org/wiki/ISO_639(4) http://www.apertium.org(5) http://spv.ua.es/va/navega-en-valencia.html(6) http://www.ua.es/spv/gripau/(7)http://spv.ua.es/va/jornada-programari -en-valencia.html

e xicotet el meu pare em va inculcar que havia de forjar-me una reputació. Iuna vegada aconseguida, cuidar-la. Tot el que fem afecta la nostra forma deser i condiciona com ens veuen i perceben els altres. Tot va formant la nostra

identitat. Tant els trets innats com els que anem adquirint amb el temps determinen lanostra identitat. Podríem dir que la identitat és aquell conjunt de trets propis d'un individuo d'una col·lectivitat que el caracteritza enfront dels altres. Actualment, ens movem tanten el món físic com en el virtual. Per tant, el concepte d'identitat s'estén i s’amplia als dosàmbits i apareix el concepte d'identitat digital. És a dir, per identitat digital hemd’entendre els trets que ens caracteritzen en un mitjà de transmissió digital.

Des del punt de vista tècnic, en parlar d'identitat digital ens centrem en els processosque ens serveixen per a verificar les dades que identifiquen un individu, açò és,l'autenticació i les eines i tecnologies associades (contrasenyes, certificats digitals, targetesintel·ligents, paràmetres biomètrics, etc.). En Internet, com a mitjà obert al qualaccedeixen milions de persones, el concepte d'identificació digital adquireix méscomplexitat. Al principi, en Internet, com a xarxa d'ordinadors que és, la identificaciócorresponia a les màquines interconnectades. I amb el nom d'usuari i la contrasenyabastava per a identificar-nos les persones, ja que pràcticament l’ús que en féiem eslimitava al compte de correu electrònic. Però la quantitat de serveis que ara s'ofereixena través de la xarxa obliguen a mantenir múltiples usuaris/contrasenyes, amb la dificultatde gestió que això comporta i el consegüent risc per a la seguretat. Però la tecnologia,al mateix temps que ens planteja el problema, ens proporciona les solucions (DNIelectrònic i autoritats de certificació).

Com a tecnòleg, tinc clar que el repte de la tecnologia és permetre'ns fer cosescada vegada més complexes d'una manera senzilla. I, encara que queda molt per millorar,els enginyers farem el nostre treball. El veritable repte no és tecnològic, és social i té aveure amb la naturalesa humana. Els veritables problemes no estan relacionats amb latecnologia, sinó amb l'ús que se’n fa (seguretat davant atacs premeditats, redefinició dela propietat intel·lectual, control de la qualitat de la informació, etc.).

Però més enllà del concepte tècnic d'identitat digital, del que m'interessa parlar ésdel concepte social d'identitat, ja que no únicament hem d'identificar-nos quan femtransaccions. Els éssers humans, en les nostres relacions habituals, necessitem identificar-

nos. La web 2.0 i les tecnologies que hi estan associades, amb les eines que ensproporcionen i ens permeten una major participació en la creació de continguts de laxarxa (blogs, xarxes socials, YouTube, Flicker, etc.) ens fan anar un pas més enllà delconcepte d'identitat digital i de la gestió del «jo digital». Tot el que anem fent i penjanten la xarxa va deixant rastre. I qualsevol hi pot accedir, ara i en un futur.

Però, a més a més, no únicament ens identifica el que diem nosaltres explícitament.També ho fa el que diuen i pengen uns altres sobre nosaltres. I també el que no diem.Per exemple, si mirem el nom del compte de correu de la majoria d'adolescents podremsaber la seua edat. Com? Doncs el número que hi figura és quasi sempre el seu any denaixement (comproveu-ho). Però també tenim el que es pot deduir del que fem. Perexemple, Amazon em recomana sempre llibres que m'interessen. Com ho fa? Doncs téun perfil dels meus gustos a través dels llibres que he comprat o que he consultat ambanterioritat, i em recomana els llibres que han adquirit persones que tenen un gust similaral meu. I què no es podrà extraure d'analitzar les despeses de la nostra targeta de crèdit?Por em fa pensar-ho...

Evidentment, la nostra identitat lingüística també forma part de la nostra identitatdigital. Com a creadors de continguts podem optar per crear-los en català. Però, a més,quan naveguem per Internet també podem identificar-nos com a catalanoparlants. Quanens movem en el món digital, l'ordinador és el que parla per nosaltres i en nom nostre.Per això, és tan important que configurem adequadament la nostra màquina. És la nostratargeta de presentació. Ja hi ha una bona quantitat de programes i sistemes operatiusamb versions en català. Els sistemes de codi obert són més proclius a disposar de versionsen català de qualitat; els productes propietaris depenen de les seues polítiques comercialsi, en aquest sentit, es mouen per paràmetres econòmics i de quotes de mercat. Ésimportant que el nostre ordinador conega la llengua en la qual ens relacionem.Especialment la llengua de preferència del navegador. Quan naveguem hem de donarel missatge que naveguem en català. Si fem la petició de servei de les pàgines web encatalà, encara que no hi haja aquesta versió, hi quedarà constància de la nostrapreferència lingüística. Si no sabeu com configurar la llengua predeterminada denavegació, en la pàgina web Navega en valencià (http://spv.ua.es/va/navega-en-valencia.html) trobareu explicat com fer-ho.

capicua 33

CINEMA

Cines ABC Gran Via d’AlacantEntrada gratuïta amb la TIU o amb invitació(Sala Aifos, Seu d’Alacant o La Cívica)

Dijous, 22 d’abril, 17:30 h, 20:00 hMillennium 2. La noia que somiava un llumí i unbidó de gasolina

Dijous, 29 d’abril, 18:15 h, 20:15 hIce Age 3. L’origen dels dinosaures

Dijous, 6 de maig, 18:15 h, 20:15 hMapa dels sons de Tòquio

Dijous, 13 de maig, 18:15 h, 20:15 hAllà on viuen els monstres

Dijous, 20 de maig, 17:00 h, 20:00 hHarry Potter i el misteri del príncep

TEATRE

Dimecres, 5 de maig, 20:00 hMorir (o un moment abans de morir)

Aula de TeatreParanimf de la Universitat d’Alacant (invitacionsa la Sala Aifos)

Dimarts, 18 de maig, 20:30 hSilencis

FerroviàriaTeatre Principal d’Alacantlacivica@lacivica.cat

Dissabte, 22 de maig, 20:00 hPare la Burra, el Mu...si cal

SainetersEl Campello, Teatre-Auditori «Pedro Vaello» de

la Casa de la Cultura, entrada lliure

13, 14, 15 i 22 de maigXI Mostra-Marató de Monòlegs «Sol@ ante elpeligro» Clan Cabaret ttp://www.veu.ua.es/es/noticia/3212/

CONFERÈNCIES

23 i 24 d’abril, 7 i 8 de maigCurs «Carmelina Sànchez-Cutillas: matèria dememòria»Casa de la Cultura d’Altea http://www.ua.es/institutos/inst.filovalen/docs/Triptic_Carmelina.pdf

Dilluns, 26 d’abril, 13:00h Sala de Graus de Filosofia i Lletres (III)«Filologia i sociolingüística al segle XV»Dr. Joan Veny i Dr. Antoni Ferrandohttp://www.ua.es/dfc/activ/activ.html

26, 27, 28 i 29 d’abriAulari IJornades de Normalització LingüísticaInscripció: Departament de Filologia Catalana Organització SEPC(2 crèdits de bades)http//:www.ua.es/dfc

Dilluns, 3 de maig, 13:00 hSala de Graus de Filosofia i Lletres (III)Conferència a càrrec de M. Teresa Cabréhttp://www.ua.es/dfc/activ/activ.html

Dimarts 4 de maig, 13:00 hAula 14, Facultat de Filosofia i Lletres (I)«Les adaptacions cinematogràfiques de FerranTorrent»

Jaume Silvestrehttp://www.ua.es/dfc/activ/activ.htmlDimecres, 12 de maig, 13:00 hAula per confirmar«Variació lingüística i traducció: tipologia,funcionalitat, opcions»Josep Marco Borillo, Universitat Jaume Ihttp://www.ua.es/dfc/activ/activ.html

27 i 28 de maigIII Curs del Seminari Permanent (2a part) «Lainteracció oral a Secundària»Aulari Ihttp://www.ua.es/institutos/inst.filovalen/docs/Diptic_III_SemPer.pdf

LECTURA

22 i 23 d’abrilLa setmana de la lecturaAmfiteatre Aire Lliure Aulari I http://www.veu.ua.es/va/noticia/3219/

Club Lector29 d'abril, Lliris Picó, amb el llibre Claus de serp 27 de maig, Carme Riera, amb el llibre La

meitat de l'ànima

Lloc: Llibreria 80 Mundos Avinguda General Marvà núm. 14, AlacantTots els actes començaran a les 20:00 h

CONCURSOS

Concurs de Logotip. Concurs d’idees per a unlogotip de difusió de programari en valenciàTermini de presentació: 10 de maigInformació:http://spv.ua.es/concurs-de-logotip.html

Despús-demàAgenda ABRIL-MAIG 2010

D

Identitat digital FARAÓN LLORENS

Vicerector de Tecnologia i Innovació

Educativa

El passat 11 de març es va presentar a la llibreria d’Alacant 80Mundos la narració breu Compta comptes de Joan-Lluís Moreno Congost.Aquest conte ha rebut el «II Premi Helena Jubany de narració curta o recullde contes per a ser explicats». El recomanem ací perquè en 15 pàgines iescaig, l’autor explica una història ben original, de números i sentimentsi, en tot moment, manté la qualitat lliterària i fa bona mostra d’una granriquesa lingüística. Cal sumar-hi que la publicació va acompanyada d’unDVD en què tenim el plaer d’escoltar la narració en la veu de l’autormateix. També s’hi inclou la interpretació en llengua de signes a càrrecd’Helena Collado.

BreuSANDRA MONTSERRAT

Departament de Filologia Catalana

JAUME I EN JAPONÉSEl proper dimecres, 21 d’abril, a les

12:00 h, a la Sala Multimèdia de l'edifici delRectorat, es presenta la primera traduccióíntegra al japonés del Llibre dels fets de JaumeI: Seifukuou Jaume issei Kunkouroku

Rekonkisuta senki wo yomu. La traducció haestat realitzada pel Dr. Akio Ozaki, ambl’assessorament de Vicent Baydal, i ha estateditada per la University of Kyoto Press en una

edició de 2.000 exemplars. Aquesta obra ha estat desenvolupada al si delprojecte internacional d'investigació de l'Institut Virtual Internacional deTraducció (IVITRA), liderat per la UA.

a Universitat d’Alacant tenia el curs passat 177 alumnes —88 dones i 89 hòmens—amb alguna discapacitat, entre les quals hi ha la visual, l’auditiva, la motora, lasensorial o d’altres. Per atendre aquest sector d’estudiants es va crear ara fa deuanys el Centre de Suport a l'Estudiant (CSE), un servei del Secretariat de Pràctiques

d'Empresa i Suport a l'Estudiant emmarcat en el Vicerectorat d'Alumnat. El CSE estàformat per un equip de professionals, de Treball Social i Psicologia, que ofereix unaatenció específica a aquests alumnes, els quals, per circumstàncies personals, familiarso socioeconòmiques, estan en situació de desavantatge o veuen afectat el seurendiment acadèmic. El CSE els garanteix la plena participació universitària, seguint elsprincipis d'igualtat d'oportunitats i d’accessibilitat universal. L’objectiu darrer és queaquests alumnes passen de veure’s com a discapacitats a capacitats, que siguen capaçosd’aprofitar tot el potencial que tenen i que els límits no els els impose la societat.

Tània és estudiant de Filologia Hispànica i és també la nostra protagonista. Ella,amb el seu testimoni, serà la veu representant del col·lectiu al qual pertany. En lesrespostes a l’entrevista que li han fet alguns dels seus companys mostrarà vivènciespersonals, impressions i sensacions com a alumna universitària i, per una altra banda,uns quants amics i professors aportaran l’experiència compartida.

1. Com t’imaginaves la Universitat d’Alacant com a espai físic en general?Quan jo hi vaig arribar, me la imaginava grandíssima, molt bonica, i així és, perquè

açò és com una petita ciutat. M’agraden moltíssim les zones verdes que té, hi ha moltsarbres, floretes, etc. I, a més a més, tot està molt ben endreçat.

Quant a les aules, són molt grans i les classes són massa nombroses, ja que hi vanmoltíssims alumnes. Al principi de curs jo em posava pel final de la classe, però desprésem vaig adonar que m’havia de posar a primera fila, perquè de l’altra manera no veiabé la pissarra. Per tant, la valoració global de la Universitat com a espai físic és moltpositiva.

2. Com són els professors i els companys?El primer dia que jo vaig anar a classe estava molt nerviosa i vull contar la meua

experiència perquè s’entenga: el meu nom és Tània, tinc 23 anys i tinc paràlisi cerebral.Estudie Filologia Hispànica i m’agrada molt, però la veritat és que la carrera és més difícildel que jo pensava, sobretot l’assignatura de Lingüística, que és la que més em costa.Jo pensava que em trobaria una mica sola, perquè m’havien comentat que la gent dela universitat va a la seua, i, per això, estava un poc preocupada i tenia una miqueta depor. Però, per sort, estava equivocada, ja que el primer dia vaig fer amics. Una de lesprimeres va ser Letícia. La vaig conéixer així i ràpidament es va oferir a ser la meuaalumna tutora; ella m’ajuda a estudiar, em passa els apunts i ara mateix és molt més quela meua alumna tutora, perquè s’ha convertit en una de les meues millors amigues.

Fa poc que m’han posat un altre alumne tutor, l’Ignasi, i també estic molt contentaamb ell perquè també m’ajuda molt i és molt bona persona. Susi és una altra companyai amiga que també m’estime molt.

Ara parlaré de la meua relació amb els professors. En general, he tingut bona sortperquè tots han sigut molt pacients i atents amb mi. A causa de la meua situació,necessite algunes adaptacions, com ara en els exàmens, perquè no puc escriure amb lamà. Els professors me’ls han d’adaptar molt bé, posant-me’ls de tipus test o derelacionar, i m’han de deixar més temps per a fer-los, perquè em costa un poc parlar.

Vull destacar un professor en especial, encara que no diré el seu nom: el destaqueperquè, quan vaig anar a la seua tutoria la primera vegada per a parlar amb ell de mi ide com podia treballar, el primer que em va dir va ser: «Tània, l’únic que vull és queestigues a gust en les meues classes». Aquesta frase mai l’oblidaré, com tampoc totesles atencions i l’afecte que té amb mi. És una gran persona, i per a mi el tindria semprede professor perquè m’agraden moltíssim les seues classes.

D’altra banda, també vaig tenir algun problema amb una professora, perquè, quanvaig anar a la seua tutoria va fer un comentari que no em va a agradar gens: endefinitiva, va dir que no sabia què feia jo allí. Però bé, per sort, li he pogut demostrarque sóc on sóc pel meu esforç i per les meues capacitats, i ella va canviar d’actitud.

3. Com és la teua relació amb l’assistenta i amb el CSE?La relació amb la meua assistenta és meravellosa. M. José, que així és com li diuen,

és un encant de persona. Des que ens vam conéixer, vam connectar molt bé. És unadona molt dolça, sensible, molt treballadora. M’ajuda molt i ella és la persona que estàamb mi en els exàmens i s’encarrega d’escriure el que jo li dic. Li he pres moltíssimafecte i espere i desitge que estiga amb mi tot el temps que jo estiga en la Universitat,perquè la vull molt.

Quant al CSE, la relació també és molt bona. Estic molt contenta amb tots elsmembres de l’equip perquè des del principi van ser molt atents amb mi en tots els

aspectes. Em van fer adaptacions per poder utilitzar l’ordinador, van parlar amb laprofessora amb qui vaig tenir problemes i gràcies a ells aquesta professora va canviard’actitud amb mi. Aquest equip fa una tasca excepcional i els tinc molt d’afecte a tots.

4. Com t’imagines el teu futur professional?Primer, vull acabar aquesta carrera i fer les pràctiques amb una professora del

meu institut, que va ser la millor que he tingut allí, ja que totes dues volem tornar acoincidir. Quan acabe les pràctiques, vull estudiar Treball Social, perquè em fa molt degoig i, en acabar, fer faena d’això. Aquest és un dels meus somnis i lluitaré peraconseguir-lo, encara que em coste més que a altres persones.

4 4 capicua

IGNASI GARCIA I SUSI RODRÍGUEZ

Facultat de Filosofia i LletresEntrevista a Tània Sànchez Balibrea

«Labor improbus omnia uincit»

L

Tània amb Letícia, M. José, Susi i Ignasi

Susi Rodríguez. Companya de classe i amiga

Em diuen Susi Rodríguez, sóc d’Elx i enguany he començat el primer curs deFilologia Francesa. El camí per a arribar ací no ha sigut gens fàcil per a mi, ja que hetingut molts obstacles al llarg de la meua vida. Vaig reprendre els meus estudissecundaris a través de l’escola d’adults, després de vint-i-quatre anys amb molt d’esforçi de devoció.

Actualment continue tenint molts impediments per a poder estudiar, però, així itot, complisc amb les meues responsabilitats com a mare, treballadora i estudiant.

Tània és una de les millors companyes que tinc i estic molt orgullosa de tenir-la coma amiga. Per a mi és una persona admirable, molt especial, amb uns sentiments i unaintel·ligència impressionants. Tània és un exemple a seguir per tots, perquè ensdemostra que no hi ha cap entrebanc quan algú vol aconseguir les seues metes. Per això,jo em sent molt identificada amb ella i trobe que l’estima és mútua.

Vull estudiar Treball Social, perquè em fa molt de goig i, en

acabar, fer faena d’això. Aquest és un dels meus somnis i

lluitaré per aconseguir-lo, encara que em coste més que a

altres persones.

capicua 55

«El dia que Tània acabe els seus estudis, no només haurà aconseguit una

llicenciatura, haurà aconseguit també fer el món un poquet més just.»

Vicent Beltran. Professor del Departament de Filologia Catalana

Tània és diferent. Sí, molt diferent. Ho vaig notar d’ençà que la vaig veure entrar al’aula el primer dia de classe. Ella venia motivada, perquè tenia molt clar que voliaestudiar, que volia traure’s una carrera. No ho feia per matar les hores, acontentar elspares o aprofitar-se’n i anar-se’n de festa, com fan molts univesitaris. Ella ho feia perquèli interessava de debò. Si no, quin trellat té pujar cada dia a la cadira de rodes, carregadade motxilla, amb llibres i faristol, sense estufeta a l’hivern ni ventilador a l’estiu, senseparaigua ni para-sol, depenent de la voluntat d’uns i altres perquè l’ajuden a traure elmaterial i a passar-li els fulls i aguantar el sermó dels professors, entre d’altres el meu?Això només ho fa una persona com Tània, amb moltes limitacions físiques —és cert—, peròamb ben poques limitacions psicològiques: una dona de ment oberta, amb un sentit del’humor com ningú altre, amb una voluntat i constància sense precedents. Tània ens hadonat a tots una lliçó de valentia i coratge. Ella arribarà lluny, perquè s’ho treballa i s’hoguanya ben a pols.

Des del primer moment ha desafiat la incredulitat i l’escepticisme d’algunsprofessors. I a més de tot això, ha aconseguit ser volguda i respectada a classe; això sí,barata mostrar afecte i simpatia per cadascun dels seus companys. Un dels episodis mésentranyables que recordaré sempre va ser, sens dubte, el dia del seu aniversari, que vamcelebrar a classe gràcies a l’espontaneïtat dels seus col·legues, els quals li van oferir cinco sis pastissos d’elaboració pròpia i un moment de convivència memorable. Jo esticencantat amb una alumna com ella. Si tots foren la meitat d’agraïts, ja em donaria persatisfet: sempre somrient i sense fallar ni un sol dia a classe (bé, només un, perquè teniauna xarrada sobre el seu futur laboral). Què més vol un professor? És l’alumna ideal.

Antoni Alexandre Biosca. Professor del Departament de Prehistòria, Arqueologia,

Història Antiga, Filologia Grega i Filologia Llatina

«Labor improbus omnia uincit», deien els romans. L'esforç és capaç de véncer qualsevolcosa. L'experiència m'ha dut a pensar que aquest principi és universal. Durant tots aquestsanys dedicats a l'ensenyament del llatí he tingut l'oportunitat de conéixer tot tipus d'alumnes:uns alumnes podien veure sense problemes la pantalla amb exercicis i apunts des del fonsde la classe, altres s’hi veien menys i s'acostaven a la primera fila, i altres no s’hi veien gensi escrivien els seus exàmens en Braille; uns alumnes venien caminant a classe, altres esrecolzaven en una crossa, i altres venien en cadira de rodes; n’hi ha hagut de tímids,d’extravertis, amb més o menys cabells i de diferents colors —blau inclòs—, i un llarg etcètera;però l'esforç de superació de cadascun d'ells no ha estat tan visible com en el cas de Tània.Enguany jo també he aprés gràcies a ella que tothom és capaç de superar-se a si mateix, itan sols fa falta creure-hi. Tots ens hem trobat en situacions difícils i ens ha costat superar-les quan hem pensat en les nostres limitacions, però aquestes no són sinó una prova mésque hem de superar amb esforç i dedicació. Aquesta premissa tan coneguda de vegadesse'ns fa llunyana i, de sobte, hi ha algú que t’acosta de nou a la realitat i que et fa gaudirdel teu treball, perquè ets conscient de l'esforç que fa. A pesar dels avanços tècnics, eninfraestructures adaptades a les necessitats de cada alumne que fa la Universitat d'Alacanti que compta amb un equip meravellós, com he pogut observar gràcies a Tània, ens quedamolt per fer i moltes barreres físiques i psicològiques per trencar, i serà gràcies a gent comella que ho aconseguirem. Gent que no té por de lluitar i superar-se per allò que vol. Sé queli anirà bé, perquè, si fem cas dels llatins, la sort es posarà de la seua part, ja que la bonasort mai abandona els valents: «fortuna audaces iuuat». El mèrit personal d'aplicar cadascúl'esforç necessari ens converteix en iguals.

A uns ens costa més, a altres menys, però tots som capaços de superar-nos. El dia queTània acabe els seus estudis, no només haurà aconseguit una llicenciatura; haurà aconseguittambé fer el món un poquet més just. I això ho haurà fet, a més, amb un somriure.

M. José Santonja. Assistenta del CSE

La primera vegada que vaig saber d'ella ni tan sols sabia si era xica o xic. Ni la seuaedat, ni tan sols el seu nom. De quin color tenia els cabells o els ulls. Tampoc com era elseu somriure, ni com sonava la seua veu, ni si la seua veu sonava o no. El primer que vaigsaber va ser que tenia paràlisi cerebral, que tenia grans necessitats de suport per a la seuavida diària i que al setembre havia de començar el curs en la Universitat. Des d'aquestmateix moment vaig començar a admirar aquesta xica, encara desconeguda. I em vaigproposar conéixer-la.

La meua experiència laboral en el sector de les persones amb discapacitat em vaportar en aquesta ocasió a tenir una de les experiències més gratificants de la meua vidalaboral i personal: conéixer Tània. A final de setembre, la universitat ens esperava. La seuamotxilla, encara buida de llibres i apunts, carregava el pes de les emocions d'aquell dia:por, inquietud, preocupació i molta, molta il·lusió. Si ja l'admirava quan encara no laconeixia, conéixer-la és estimar-la i admirar-la encara més si és possible.

A ningú no deixa indiferent, i no només perquè és espectacular veure-la moure'samb la cadira de rodes. O perquè tinga uns ulls verds tan bonics que parlen senseparaules. O un somriure alegre que encomana a qualsevol. És una dona del seu temps,valenta i decidida, plena de capacitats: capaç de qualsevol cosa que es propose. Sensdubte, Tània és una de les persones a qui més admire: fan que la vida valga la pena.

Ignasi Garcia. Alumne tutor

En la vida ocorren coses inesperades, que no et podries imaginar ni de lluny. En elmeu cas, poder conéixer Tània n’és un bon exemple. Fa tan sols uns mesos que jo nosabia qui era, ni com li deien, però ara és una d’aquelles persones que més veig al llargde la setmana. A poc a poc s’ha convertit en una d’eixes companyes en les quals pensesmolt sovint, ja que per a mi ser amic de Tània, en primer lloc, i alumne de suport, ensegon lloc, ha sigut una cosa que m’ha sorgit en un moment de canvi en la meua vida,precisament l’any que he començat la universitat. Ara bé, aquest fet sobtat m’ha aportatun grapat de maneres noves de veure les coses. Amb Tània he aprés el significat de laparaula superació, confiança amb un mateix i amb la resta; he aprés que no hi ha cosesimpossibles en la vida, per idealista i utòpica que parega la frase, ja que Tània és unad’aquelles persones que no es rendeix davant l’adversitat, sinó que s’hi fa forta i pensaque els obstacles estan per a poder superar-los i mai no es dóna per vençuda. Començaruna carrera és tot un èxit, però per a Tània encara ho ha sigut més i, a pesar de tot, hi haarribat, i açò no ho dic per lloar Tània gratuïtament, sinó perquè, la seua coneixença m’hadeixat bocabadat.

Des que sóc alumne de suport de Tània els matins a les huit han canviat. Cada dia,quan pugem cap a classe, ja li llueix el somriure i a mi també me’l desperta, ja que ambella és difícil que pugues enutjar-te; té molta paciència amb tots, sobretot quan de vegadesno l’entenem i, en compte d’ofendre’s, ens ho repeteix amb una gran rialla. En resum,diria que en comptes de ser jo un suport per a ella, és ella la que em fa de suport a mi.Per últim, voldria dir que conec molta gent amb discapacitat, però mai no ho haviaconegut des de tan a prop. Fins i tot, al principi, em feia respecte i pensava quem’afectaria; però no, les coses des de dins es veuen diferents i molt més naturals, ja queTània és una gran amiga que només necessita una mica d‘ajuda; al cap i a la fi, com totsels amics, sempre ens necessitem els uns als altres.

Tània amb els professors Antoni Biosca i Vicent Beltran

Letícia Rodríguez. Alumna tutora

Vaig conéixer Tània el primer dia de Llatí. Va entrar a classe seguida de Joaquina,coordinadora del CAE, la qual ens la va presentar i va proposar que algú de nosaltresfos el seu estudiant de suport; que li prenguera els apunts, que li posara els llibres sobreel faristol, que li subratllara els llibres, que l’acompanyara d'una classe a una altra; endefinitiva, que fos un suport en els seus estudis.

Em va semblar una bona oportunitat i una bona experiència, així que vaig decidirprovar a ser el braç dret de Tània. Al principi em sentia molt maldestra, com la majoriaquan hem de relacionar-nos amb una persona amb discapacitat, la qual cosa crea devegades un mur absurd que ens impedeix conéixer-nos els uns als altres. Tània, sobretotabans, era molt vergonyosa quan havia de demanar-me alguna cosa, que li donara elberenar, que li netejara la boca o que li llevara la jaqueta; per això, he aprés que enaquestes situacions s'ha de ser extravertit, tant d'una banda com per l'altra, calenderrocar barreres, cal comunicar-se. La comunicació per als éssers humans és el mésimportant, i no ho dic només perquè estiga estudiant Filologia, és important perquèens dóna llibertat.

Crec que Tània ha guanyat molt des que va arribar a la Universitat i que encaraguanyarà molt més, però els qui estem al seu voltant, els qui la veiem lluitar i ja la volemtant, nosaltres, també hem aprés i hem guanyat tant com ella.

6 6 capicua

ls dies 23 i 24 d’abril, la Universitat d’Alacant acolliràles XI Jornades d’Antropologia Biològica, amb el títolAntropologia, Biodiversitat i Evolució. El Departamentde Biotecnologia fa nou anys que aposta per posar a

l’abast de la comunitat universitària el coneixement i les últimesrecerques sobre l’origen i evolució de la nostra espècie.

L’antropologia biològica ha esdevingut una de les disciplinesamb més impacte i atractiu social dels darrers anys, gràcies aldesenvolupament que ha experimentat la biologia molecular i elsavanços tecnològics que permeten ara recuperar material genètic deles restes arqueològiques. La possibilitat de seqüenciació del ADN,tant de mostres antigues com d’actuals, ha permés fer novesespeculacions i hipòtesis sobre l’origen de l’home, el seu lloc d’origeni, tal volta, entendre el nostre parentiu amb altres homínids.

Qualsevol que haja viatjat a Londres o París (per posar-ne algunexemple característic) i haja pujat en metro, pot evidenciar —i fins itot sorprendre’s— la gran diversitat de formes i colors de les caresque l’envolten al vagó. És fàcil, doncs, que un dia, mentre viatgemper l’estranger, ens isca la indefectible sensació de no tenir molt clarper què som i com som, i que vulguem donar resposta a aquestapregunta immergint-nos en la història de l’evolució i la diversitathumana: Per què som diferents? I, fins a quin punt som diferents?

El ADN mitocondrial situa l’origen de l’home a l’Àfrica És ben sabut, gràcies a l’estudi del ADN mitocondrial, que la

primera bifurcació, la més antiga —que correspon a l’avantpassatcomú a tots— separa africans de no africans, i que les bifurcacionsque separen entre si les poblacions d’altres continents són totes méstardanes. Per això, podem concloure que l’home es va originar al’Àfrica. I no només això: també sabem que els africans mostren lamàxima heterogeneïtat, mentre que les poblacions d’altres llocsmostren una diversitat menys elevada. És lògic que la població queha tingut més temps per a diferenciar-se revele la màxima diversitat,i és això el que ens indica, de nou, que l’origen de l’home es trobaa l’Àfrica.

Antropologia, biodiversitat i evolucióEnguany, en les Jornades d’Antropologia Biològica tenim la

sort de comptar amb personatges de la vàlua d’Adolf Tobeña,catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la UniversitatAutònoma de Barcelona i autor d’El cervell eròtic, un llibre que vapublicar fa deu anys amb tanta bona venda com escàndol. Descriuel procés de l’enamorament des del punt de vista biològic, idescobreix la complexa maquinària que hi intervé. D’altra banda,

Adolf Tobeña també s’ha interessat en el camp de l’agressivitathumana: com s’originen i com funcionen els mecanismes neuronalsi cognitius que hi intervenen.

Ambrosio García Leal, un altre dels convidats, és biòleg igairebé filòsof. En els últims anys, ha reflexionat sobre biologiaevolutiva i psicologia evolucionista i ha focalitzat la seua atenció enel sexe.

García Leal reivindica que el penis i les mamelles tenen tantaimportància evolutiva com el bipedisme o el desenvolupament delcervell i, al voltant d’aquestes idees, ha publicat dos llibresdivulgatius, La conjetura de los machos i El sexo de las lagartijas, enel quals també ens explica que la selecció natural ens va adaptar aun sexe lúdic, tot comparant-nos amb unes altres espècies sociablescom els bonobos o els dofins.

Neandertals i sapiens, dues espècies diferents dins del

gènere Homo

Fernando Ramírez Rozzi també ens acompanyarà en lesjornades. Ramírez Rozzi treballa a França, en el Centre National dela Recherche Scientifique (CNRS), i durant molts anys ha investigatsobre els neandertals. Un dels seus treballs, publicat en la prestigiosarevista Nature, va afegir noves proves que allunyen els neandertalsde la nostra línia evolutiva i va comportar importants avanços en elconeixement de la seua biologia. La discussió sobre si els neandertalspertanyen al nostre llinatge agita les aigües des de fa 150 anys,d’ençà que se’n va reconéixer l’existència. L’estudi deldesenvolupament dentari, observant les línies de creixement del’esmalt i l'anàlisi d’aquestes, pot determinar la velocitat decreixement i els resultats evidencien que, encara que els neandertalsi nosaltres descendim d’una espècie comuna (Homo heidelbergensis

o antecessor), vam evolucionar de forma diferent: els neandertalsho van fer cap a un desenvolupament accelerat, mentre que

nosaltres ho vam fer cap a un de més prolongat. Tal volta aquests estudis siguen suficients per a recolzar la

hipòtesi que neandertals i sapiens es tracten de dos espèciesdiferents dins del gènere Homo.

També comptarem amb la presència de Daniel Turbón,catedràtic d’Antropologia Física en la Facultat de Biologia de laUniversitat de Barcelona, on treballa des de fa més de 20 anys fentclasse d’evolució humana i on dirigeix diversos projectesd’investigació. És autor del llibre La evolución humana,imprescindible en les prestatgeries de qualsevol biòleg, però tambédels apassionats de l’evolució. Les conferències de Daniel sorprenenpel seu diàleg proper i per la seua capacitat d’explicar, com si forenfàcils, qüestions tan complicades com les de l’origen de l’home.

A més, lluny de voler adoptar un to pragmàtic exclusivamentcientífic, deixa la porta entreoberta a poder acostar-nos al perfil mésfilosòfic en matèria d’evolució.

I, finalment, des de casa nostra, hi participarà el Dr. Eduardo

Galante, catedràtic de Zoologia de la Universitat d’Alacant i directordel Centre Iberoamericà de la Biodiversitat (CIBIO). Aprofitant quel’ONU ha declarat el 2010 com l’Any de la Biodiversitat, el Dr.Galante ens parlarà de la importància de la defensa de labiodiversitat i ens encoratjarà a conservar-la i a conscienciar-nosd’aquesta pèrdua constant de diversitat que en tots els nivells estàpatint el nostre món antropitzat.

Per tant, aquestes jornades són una cita ineludible, i de bensegur que gaudirem de totes les ponències dels convidats.

Si en voleu més informació, no dubteu a consultar la pàginaweb del Departament de Biotecnologia: www.ua.es/dbt.

E

Antropologia biològica,

una disciplina per a tots el públics.9a edició de les Jornades d’Antropologia Biològica en la UA

PHANIE TORRIJO

Màster en Biotecnologia i

Biomedicina

L’epidèmia silenciosa

es malalties cardiovasculars (MCV) constitueixen en l’actualitat la primera causa demort arreu del món. Als països desenvolupats, com ara els Estats Units, Regne Unito Espanya, aquests tipus de malalties provoquen més defuncions que els accidents

de trànsit o el càncer. S’estima que durant l’any 2006 aproximadament 17 milions de personesmoriren en tot el planeta per causa de les MCV, xifra que representa al voltant del 30% del

total de morts siga quina siga la causa. Així mateix, dins d’aquest grup, la cardiopatia isquèmica(CI) ocupa el primer lloc, ja que l’infart de miocardi i l’angina de pit encapçalen les causesd’hospitalització i defunció per MCV. Però aquestes malalties no sols són importants per leselevades xifres de letalitat, sinó per les conseqüències socials, econòmiques o personalsderivades de la discapacitat.

Quan ens interroguem sobre la CI, hi ha alguns aspectes que certament resulteninteressants: Hi ha diferències de gènere en la presentació o la forma de tractar la malaltia?Per què hi ha patologies que malgrat ser menys freqüents o importants gaudeixen d’una majorrepresentació mediàtica? És la CI una malaltia evitable? Aquests i molts altres plantejamentshan motivat les investigacions més recents sobre el tema. A hores d’ara se sap que la CI no és(com es creia tradicionalment) una malaltia d’hòmens, sinó que afecta tots dos sexes. I nosolament això, sinó que es creu que la dona té una major taxa de mortalitat i una forma depresentació diferent. No obstant això, l’atenció femenina segueix preocupant-se més pel càncerginecològic, cosa que no deixa de ser curiosa.

Hi ha proves suficients que permeten afirmar sense cap mena de dubte que la CI té unsfactors de risc identificats, que es poden controlar per evitar la patologia. Factors com ara ladiabetis, la hipercolesterolèmia o el tabaquisme, entre d’altres, són els responsables d’aquestesmalalties, ja que d’una forma o una altra, tots condueixen a una obstrucció de les artèries queirriguen el cor, una obstrucció que —recordem-ho— és la causa principal de la CI.

Queda molt de camí encara per recórrer, però un fet és cert: allò fonamental perdisminuir les alarmants xifres de què hem parlat és la conscienciació de les persones percontrolar i millorar la seua salut. Hi estem disposats?

L

DAVID SANCHO

Màster en Infermeria

capicua 77

Un èxode particular Microassaig sobre la vida quotidiana

am eixir de les nostres cases d’Altea o de Novelda,enfilàvem de pressa pels carrers d’Alcoi i de Dénia;el nostre propòsit era arribar a la parada d’autobúsde Monòver o la Vila Joiosa. Allí, a la parada del

bus, passaven centenars de cotxes i camions, semblava queel xofer de la línia es retardaria una mica. Oloràvem fum degasolina i de plom, romaníem (in)quiets enmig del dinamismedels altres. El temps transcorria atzarós, a l’espera del pròximèxode particular: nosaltres, els fenicis, sempre esperem l’acciód’un nou moviment pendular que ens porte a la Terra queestem prometent tots; en l’espera, anava consumint-sel’expectativa de l’oportunitat i el vigor de la promesa. Aixíque teníem dues opcions: o bé obríem un altre llibre de lanostra motxilla bibliòmana per compensar la solitud relativadel moment, o bé ens dedicàvem a observar amb empatia elpersonal —anònim com nosaltres-— que transitava per lesvoreres. Vam fer les dues coses. I la conclusió fou molt bellai sostenible: «tots som extres crucials en una societat farcidade tants protagonismes precaris».

Quan vam pujar al bus, el xofer ens va tornar malamentel bitllet de deu euros. S’havia quedat un euro per la cara (oper a estar menys a la saltadora: el conductor s’haviaembutxacat un euro nostre davant la nostra cara). Li ho vamdir en to conciliador i ell va escenificar un esbufec atrabiliari,tot restaurant d’una grapallada el canvi exacte. En la pròximaparada vam assistir a un pleit improvisat d’interessantscoloracions morals: el xofer volia cobrar el tiquet al xiquet debolquers (cinc mesos de vida, als braços) d’una recent mareimmigrant. «Yo la comprendo a usted, señora, perocompréndame usted a mí: son las normas de la empresa. Siviene una inspección y ven que alguien viaja sin tique, se mecae el pelo».

La mare immigrant, acostumada a viatjar amb elstransports públics de Tarragona i Barcelona, on només escobra als xiquets majors de cinc anys, esgrimia insistentmentel seu punt de vista: «El xiquet que porte jo a la meua sina noel puc seure en aquestes cadires tan amples, ací s’esvara,vostés em cobren pel nadó i no disposen d’una simplecadireta infantil en condicions». Així esclatava per solidaritatuna coral d’ancianes que anaven camí de l’hospital comarcal

i dirimíem l’assumpte amb la perícia que atorga l’experiènciade la maternitat pretèrita. El xofer va baixar el to de veuafirmatiu de la seua legitimitat autoritària, la mare immigrantamollava rèpliques constants des del fons de l’autobús i lesancianes tractaven de trobar una solució intermèdia. La cosava quedar que la mare havia acumulat la faena afegidad’escriure una petició a l’empresa; el seu greuge formal aniriaa parar al despatx d’uns oficinistes que li contestarien unacarta diligent amb arguments implacables en contra seu i afavor del que volgués la superioritat àvida de cèntims.

Quan es fa de dia, de bon matí, enmig d’eixa fraternitatentusiasta i harmoniosa de les salutacions superficials entrematiners, es posa en funcionament un gran algoritmepersistent, incrustat en les regles del joc humà i de l’intercanvieconòmic. El gran algoritme reubica els fluxos de l’energiaquimèrica de tots els rodals per on circula el veïnat autòctoni el forasteram: uns van guanyant amb discreció i els altresvan perdent inexorablement, uns van acumulant els rèdits

estentoris de les seues xàrcies d’acaparament tenaç i altresvan desemborsant els pocs bitllets que tenen estalviats per adipositar-los en la ratera de l’Ordre Jeràrquic. Siga com siga,el gran algoritme està passablement desxifrat per als quiporten dècades triomfant, mentre sembla un esborranyincalculable i una equació incessantment irresolta per als quivan descendint cada dia en l’escala de la credibilitat.

El nostre autobús de línia, provinent del poble, vaarribar al centre d’Alacant, a una estació vella, plena decoloms bruts de gasolina negra, l’escenari exacte de lapèrdua no reparada: allí vam ser tractats com a ricsproveïdors d’almoines, requerides ara i adés pels marginalsurbans i rodamons de l’infraclasse. Vam eixir en direcció a laplaça dels Cavallets, quatre passes més amunt entre algunsBancs de l’Entusiasme Decebut i els Magatzems de laIdentitat Consumista. I, aleshores, ja pujaríem a un altre businterurbà. Ens vam barrejar amb estudiants jóvens, algunprofessor que tenia aversió a conduir i, una altra volta, mésancians i mestresses de casa. Les classes llestes a la vora deles classes passives? És increïble com les categoriesconceptuals etiqueten sovint de manera ferma i monocromaels comportaments reals que flueixen com gotes d’aiguaesfèrica dins la matriu multidimensional de la totalitatcanviant i esmenable.

Anàvem cap amunt, per davant de la plaça de Bous,per l’ascensió grisenca de l’avinguda d’Alcoi, contemplantmés avant la colònia dissuassòria de Santa Isabel.L’hipermercat proper ens despertava en la memòria fugaç laidea ectoplàsmica del rebost esgotat i de la nevera buida.Seria veritat —tal com suggeria entretingut i enjogassat undels nostres catedràtics preferits— que dins dels àtomsmicrocel·lulars hi ha tanta buidor que poden habitarcòmodament fantasmes de debò —com tu i com jo? Vamarribar al final d’aquell trajecte: llavors, en tant que massadeambulatòria amb un objectiu territorial precís, els viatjantsja estàvem més que triats: entràvem tots dispersant-nos alcampus de la Universitat d’Alacant, cadascú caminant enversels seus afers especials. «Gaudeamus igitur... nos habebithumus».

V

JOAN CARLES ORTEGA

Sociòleg

Sentiments d’un músic

om tots sabeu, les bandes de música exerceixen en el nostre territori un paper moltimportant, ple de tradició i d’història. La banda a la qual pertany es va fundar l’any 1925 a Benidorm. Des d’aquella datafins als nostres dies ha vist créixer, passar i acomiadar moltes persones que d’alguna

manera n’han format part.Ser músic significa tindre una segona família, ja que es comparteixen grans i bons

moments amb la resta de companys, que es converteixen en grans amics. Cada divendres ensreunim a l’assaig i, ja tingues major o menor grau de complicitat i amistat, mirem tots cap ala mateixa direcció per tal de connectar-nos, i intentem traure el millor de cadascú per sonarcom una persona sola, per produir, com deia Serrat en la seua cançó «belles notes, bellsacords», i d’aquesta manera expressar allò que nosaltres sentim mitjançant aquest llenguatge.

Una de les coses més satisfactòries a nivell personal que pots realitzar és la interpretaciód’una obra com a solista, és a dir, tocar un solo. En aqueix moment et converteixes en el granprotagonista de la sala o la plaça (si el concert és a l’aire lliure). Te’l prepares amb moltail·lusió i quan menys t’ho esperes et trobes dalt de l’escenari, dempeus, al costat del director...Notes, abans de començar a tocar, els nervis que ja havies sentit durant tota la setmana,però que en aqueix instant estan més presents que mai. Però et concentres i intentesinterpretar la peça tal com l’havies estudiada a casa. El principi és costós, i no és fins que hanpassat alguns compassos, que trobes l’estabilitat i la comoditat que abans no tenies. Llavors,comences a soltar-te i a gaudir d’allò que fas, a més de compartir-ho amb la resta de personesque estan al teu voltant. En acabar, la sala s’ompli d’aplaudiments, dirigits amb més força capa tu, que has tingut el valor i la valentia d’afrontar-te a tu mateix en aquest repte contra els

teus nervis i la teua timidesa. En tornar al seient, la teua companya deixa caure la mà damuntde la teua cama i en mirar-la, un somriure de felicitació que es correspon amb un altre teuen forma d’agraïment.

Són molts els moments viscuts a les aules de l’acadèmia, als corredors, als diferentsviatges, en les cercaviles realitzades... xiulets, cançons i ritmes que fan de nosaltres una famíliamolt diferent a la resta.

C

ESTELA SÀNCHEZ

Facultat d’Educació

8 8 capicua

De rap...

l llarg de tota la seva història, la música del nostre país s’ha desenvolupat amb la based’un moviment d’arrel lingüisticocultural anomenat la Nova Cançó. Fins i tot, els

estudiosos opinen que, en el nivell nacional, aquest és l’episodi més important de la segonameitat del segle XX, alhora que en determina l’estudi social. El país, a poc a poc, va anarcanviant, i moltes de les fórmules que semblaven màgiques es van exhaurir. La músicacatalana, per tant, ja no podia viure de les rendes del passat. Si no volia quedar anquilosadaen el temps, havia de trobar un canvi en el full de ruta. I, de fet, l’ha trobat. Avui la músicacatalana té una salut envejable, és un referent europeu força important i diversos grups(Manel, Obrint Pas, Antònia Font, Mazoni) són coneguts fora del país. Tot i que la NovaCançó va evidenciar que l’espai musical català era i és massa reduït com per poder funcionaramb normalitat, també va servir per a obrir el camí, i crec que avui dia podem dir, clar icatalà, que som musicalment dignes o, si més no, tot just comencem a ser-ho ara.

En aquest context de modernització i tecnificació de gairebé tot el panorama, ungènere musical, fins ara pràcticament desconegut, irromp i fa la nit negra. El rap català, enla seva vessant més consolidada i depurada, ha aparegut i ha dilapidat tots els tòpics que espoden tenir al voltant d’aquest estil. Com a referència màxima del rap a casa nostra, tenimAt Versaris. Pau Llonch, de Sabadell, el meu homònim Rodrigo Laviña, del barri de Sants(Barcelona), i DJ Singu, d´Olesa, formen aquest trio que encapçala un fenomen designificació urbana que té la poesia com a principal forma d’expressió, però també dedenúncia social i política, un element que és imprescindible a l’hora de fer rap. L’exemple delsnostres At Versaris també és bo perquè el seu últim disc és una paradoxa i ens serveix pera entendre en quin estat d’ànim es porta a terme el rap. A Cada Passa (Propaganda pel Fet,2009) és, sens dubte, el millor disc de la història (curta, però valuosa) del rap en català. Nonomés perquè la seva puresa musical ha fugit de qualsevol comparació amb d’altres estils,sinó perquè les cançons en què hi ha col·laboradors són un afegitó que fan més atractiuencara el disc, tot combinant les tonades amb la peça clau de tot plegat: el llenguatge. Al’elapé, a banda dels At Versaris, hi participen també Vazili, El gordo del puro i Miki i Mai.L’esplendor de la música catalana ha començat i el rap ja feia temps que t’esperava. (Compteamb l’última cançó del disc; quan l’escoltis, sentiràs un rampell que t’empenyerà a brindara la matinada per la música, el jazz i un solo de piano amb soda. N’estic segur.)

l guapíssim i espectacular cantant Ricky Martin acaba de reconéixer obertament, através d’un comunicat publicat en la seua pàgina web, que és homosexual. I aratothom diu que això ja se sabia. Doncs no, o almenys oficialment. Però ara que ho

ha dit, que ha decidit contar la veritat, ara és quan podem assegurar-ho i en podem parlar.Una veritat que, recordem-ho, ell mateix moltes vegades abans desmentí i que sempre vaacompanyar d’una desconcertant ambigüitat. Era, però, un secret de domini públic.

El porto-riqueny ha dit, a més a més, que ser gai és un regal de la vida —perdescomptat!—, que ho ha fet per l’amor als seus dos xiquets bessons i perquè, com que hacomençat a escriure les memòries, necessitava sincerar-se amb si mateix. Jo crec que nocalia que justificara els motius que l’han portat a fer aquest decisiu i important pas, és sa vidai no ha de donar explicacions de cap tipus a ningú. L’allau de comentaris, de tota mena, nohan tardat a arribar, i tret d’alguna crítica per part d’alguna dolguda exparella, el cantantha rebut el suport d’amics i companys com Alejandro Sanz, Miguel Bosé o Juanes, entred’altres.

Ricky Martin no ho podia haver dit més clar: la veritat tan sols comporta la calma. I johi afegisc: i quina calma! Perquè només els qui hem estat dins l’armari —en el meu cas,inútilment i innecessària—, i en algun moment hem decidit eixir-ne, sabem el pes que s’hatret del damunt. Ni més ni menys el mateix que es va llevar Harvey Milk, regidor del districteCastro de San Francisco el 1977, quan va reconéixer públicament la seua homosexualitat,reconeixement que pagaria un any després amb la mort en mans d’un fracassat, envejós iressentit adversari polític. Aquesta història real és la que inspira la pel·lícula Mi nombre es

Harvey Milk (EUA, 2009), guardonada amb dos Òscar a millor actor i millor guió original, quereflecteix, sens dubte, una eixida de l’armari —i no sols això: sobretot la lluita activa per ladefensa dels drets del col·lectiu gai nord-americà fa més de trenta anys— que no té res aveure amb la de l’atractiu vocalista.

Però, tot i que diferents, hi trobem un nexe comú: Milk i Martin no són personesanònimes, són públiques: el primer, amb tota una potencial però interrompuda trajectòriapolítica i, el segon, com a cantant; són coneguts, famosos, rellevants, i allò més important,per a moltíssima gent són uns autèntics ídols. I és en aquest punt que adquireix mésimportància encara la decisió de revelar una intimitat tan personal com és l’orientació sexual,que hi insistisc: ens hauria de fer igual. Per tant, són també eixides de l’armari estel·lars quehan fet molt de bé al col·lectiu gai, perquè contribueixen, d’alguna manera, a normalitzaruna situació que, malauradament, a hores d’ara, encara no és la que voldríem.

Per això, necessitem que futbolistes, entrenadors, toreros, actors, cantants, banquers,bisbes, alcaldesses, ministres, periodistes i un llarg etcètera de professions amb unarepercussió social o mediàtica significativa tinguen coratge, facen el pas i isquen dels armaris,de la mateixa manera com, anònimament, ho fan cada dia estudiants, infermers, professors,perruquers, mossos de magatzem, fisioterapeutes o dependents, per posar-ne tan sols algunsexemples, i s’enfronten amb la veritat, una veritat que, com a Ricky Martin, els proporcionaràmolta, moltíssima calma.

Perquè, comptat i debatut, és l’única manera, entre tots i mostrant-nos tal com somdavant la societat, de regularitzar la situació de l’homosexualitat, amb un clar i únic objectiu:aconseguir que l’eixida de l’armari d’una persona, pública o no, deixe de ser notícia. Perquèsolament quan no sorprendrà que en tal, en tal i en tal altre són gais és quan, vertaderament,podrem dir que la societat haurà assolit un nivell d’igualtat exemplar, digne, envejable.Mentrestant, però, tota pedra fa paret. Gràcies a Harvey, a Ricky i als milions de gais anònimsi valents que no amaguen la seua homosexualitat fem possible, cada dia, un món millor o,si més no, menys injust.

RODRIGO MIRA

Facultat de Filosofia i Lletres

AT VERSARIS,

A cada passa. 2009

E

Parar taula...

Vive la vida, locaÒSCAR BANEGAS

Facultat de Filosofia i Lletres

A

Contemples ton rostre a l'espill,

plasmat als ulls pregon rancor.

Subtil remor ton cap endins,

crema, ferotge, el teu interior.

Còlera, els pensaments vessà;

ja no és el teu seré rostre

el que l'espill mostra agosarat.

No veus la imatge d'un monstre?

Maldestre, colpeges l'espill;

va intent de trencar la il·lusió;

t'adones amb semblant enfurit,

que el monstre roman al teu cor.

Furtives llàgrimes als ulls,

bruscos moviments pel passadís.

Inevitable culpa sotja sobre tu,

records d'aquell moment maleït.

Arribes al niu del monstre;

el pes del teu pecat, la teva condemna.

Davant de tu, el cos mort amb pàl·lid rostre

de l'amant a la teva ira sotmesa.

Suaument, t'acostes a una tràgica realitat;

somnis trencats, innocència perduda.

Agenollat, acaricies aquell vestigi d'humanitat;

una tomba de llàgrimes macera sa ànima nua.

LA IMATGE D’UN MONSTRE

De poesia... ALEJANDRO CARO

Facultat de Filosofia i Lletres

...icua