16
DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT 218 DEL26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 Periòdic popular dels Països Catalans Josep Prat dimiteix “Amb la dimissió de Josep Prat no s'acaben els problemes. Ans al contrari. Ara tenim una situa- ció d'amenaça greu”, avisa el membre de la CUP de Reus Bar- tomeu Castellano. >> Països Catalans 5 Aniversari del Castellers del Riberals i homenatge al Cala Els castellers del Riberal, de la Catalunya Nord, van celebrar el dissabte 22 de gener els quin- ze anys del seu primer pilar de quatre. Aprofitaren l’ocasió per recordar un dels fundador... >> Països Catalans 6 Retallades a Londres El Govern de Camaeron està accelerant les retallades cals serveis públics. Mentrestant, els sinicats i l’oposició es mos- tren indecisos respecte la meduara que prendre >>Internacional 10 SUMARI Les reformes anunciades pel rei del Marroc arran la primavera àrab no han alterat la siutació del poble ama- zic. Malgrat una certa obertura i malgrat la celebració d’uns comicis el mes de novembre, la comunitat amaziga continua sense tenir molts dels seus rets garantits, com ara la llengua pròpia. LAIA JURADO PÀG. 2 // SIMÓN VÀZQUEZ PÀG. 2 // ISA GARNIKA PÀG.3 // MARC GARCIA PÀG.16 ENTREVISTA “Aquesta burda persecució reforçarà l’independentisme” Guillem, Sílvia, David i Robert són els noms dels qua- tre imputats pels aldarulls i la crema de la bandera espanyola a la Diada Nacional de Mallorca del 2010. La Fiscalia els demana 9 anys de presó i més de 13.000 euros en multes i indemnitzacions. >>Contraportada 16 Marroc no reconeix el poble amazic Resposta massiva a les retallades en els serveis públics >>Internacional 10 i 11 >>PÀGINA 6

Accent 218

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Periodic popular dels Paisos Catalans. Num. 218 del 26 de gener al 8 de febrer de 2012

Citation preview

Page 1: Accent 218

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

218DEL26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012Periòdic popular dels Països Catalans

Josep Prat dimiteix“Amb la dimissió de Josep Pratno s'acaben els problemes. Ansal contrari. Ara tenim una situa-ció d'amenaça greu”, avisa elmembre de la CUP de Reus Bar-tomeu Castellano.

>> Països Catalans 5

Aniversari del Castellersdel Riberals ihomenatge al Cala Els castellers del Riberal, de laCatalunya Nord, van celebrarel dissabte 22 de gener els quin-ze anys del seu primer pilar dequatre. Aprofitaren l’ocasió perrecordar un dels fundador...

>> Països Catalans 6

Retallades a LondresEl Govern de Camaeron estàaccelerant les retallades calsserveis públics. Mentrestant,els sinicats i l’oposició es mos-tren indecisos respecte lameduara que prendre

>>Internacional 10

SUMARI

Les reformes anunciades pel rei delMarroc arran la primavera àrab nohan alterat la siutació del poble ama-zic. Malgrat una certa obertura imalgrat la celebració d’uns comicisel mes de novembre, la comunitatamaziga continua sense tenir moltsdels seus rets garantits, com ara lallengua pròpia.

LAIA JURADO PÀG. 2 // SIMÓN VÀZQUEZ PÀG. 2 // ISA GARNIKA PÀG.3 // MARC GARCIA PÀG.16

ENTREVISTA

“Aquesta burdapersecució reforçaràl’independentisme”Guillem, Sílvia, David i Robert són els noms dels qua-tre imputats pels aldarulls i la crema de la banderaespanyola a la Diada Nacional de Mallorca del 2010. LaFiscalia els demana 9 anys de presó i més de 13.000euros en multes i indemnitzacions.

>>Contraportada 16

Marroc no reconeixel poble amazic

Resposta massiva ales retallades en elsserveis públics

>>Internacional 10 i 11

>>PÀGINA 6

Page 2: Accent 218

Està naixent un nou animal ple de lle-tres, d'il·lusió i d'esforç col·lectiu, peròneix condemnat a mort, condemnat al'extinció, ens han assassinat diversesvegades abans de nàixer, i ningú confiaen la supervivència d'aquest animal. Seràla història qui ens absoldrà?

Fa molts anys que ens diuen queels tigres estan a punt de desapa-rèixer que només queden uns pocsexemplars a zones selvàtiques del'Àsia, tot i ser el símbol nacionalde diversos països, com la Índia oBangladesh. Fa més anys encara unhistoriador americà d'origen japo-nès va assassinar la història i vadeclarar el capitalisme victoriós.No fa poc han assassinat el llibrede paper, transformant-ho en xifresi codi binari. Tot i que voldrien,alguns ens volen condemnar la llen-gua a desaparèixer en algunes zonesdel país.

Malgrat tot, i malgrat els mal-decaps que genera a alguns, perexemple caçadors, els tigres seguei-xen vivint a la selva, com els gue-rrillers indis o colombians, tambéprovoca maldecaps als historiadorsque diuen que han mort algunesideologies, quan ahir sonaven critsde revolució al nord d'Àfrica, mal-grat les cefalees que genera a algunsque encara porten a les seves ban-deres com pells mortes les ideolo-gies que un dia van fer tremolarels rics o esgrimeixin urpes talla-des que ja no fan por. També hanafusellat els llibres, potser també,per controlar millor el que llegim,potser per guanyar més d'un nego-ci que no dona. En contes de crearpensament i cultura s'han dedicata afusellar-los tractant-los com mer-caderies, no han entès que no se lipot donar valor de canvi a una cosaque pot ser deixada, regalada, pres-tada, conservada en biblioteques,utilitzada per equilibrar taules,per fer bonic en una llibreria, perfer barricades,... en canvi han vistel problema en el material amb queestan fets, amb el producte en si,

ja que només poden veure els lli-bres com a objectes sense cap úsmés enllà de vendre's. Tot i això nohan mort segueixen omplint milersde llibreries, omplint el cap de baja-nades, de revolucions, d'il·lusionsa centenars de joves i no tan joves,...

segueixen explicant-nos com cui-nar, ensenyant-nos a pensar, con-servant com les millors llaunes deconserva les idees dels nostres pre-decessors,...

Ara està naixent un nou animalple de lletres, d'il·lusió i d'esforç

col·lectiu, però neix condemnat amort, condemnat a l'extinció, ensl'han assassinat diverses vegadesabans de nàixer, i ningú confia enla supervivència d'aquest animal.Aquest animal condemnat a l'exi-li interior, a parlar una llenguapetita i captiva, a afilar-se les sevesurpes amb el seus propis recursos,a amagar-se a la selva si venen elscaçadors, a caçar quan estiguin des-previnguts, condemnat a ensenyaraprenent, a no convertir-se mai enla pell morta que portin galls d'in-di entrant al Liceu ni ésser la pellmorta penjant d'un masteler podritd'incoherències, servint de ideesque ja no estan de moda, un ani-mal que neix ferit de consciènciacol·lectiva. Però serà un animalque portarà dins seu l'esperit demolts altres animals anteriorment,el foc de molts avalots, moltes sel-ves, ciutats i persones. Serà, espe-rem, l'espurna que encengui una

L’ACCENT 218DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 201202 OPINIÓ

Extrema dretaa la “Ciutat delSants” (Vic)LAIA JURADO I CANADELL VIC

La pujada de l’extrema dreta aVic i arreu és un fet consumat.Això preocupa, sobretot quan aVic s’ha creat un embrió, comla PxC, que en les últimes elec-cions municipals va créixer,encara que després en les cata-lanes i espanyoles va baixar con-siderablement. Com s’han decombatre aquest tipus de par-tits? A Vic s’han fet manifesta-cions, denuncies, concentra-cions, s’han escrit llibres... peròamb tot sembla que quan mésse’n parla més en surten bene-ficiats i reforçats.

Al meu entendre, per desac-tivar la PxC en l’àmbit munici-pal, cal fer una feina de formi-ga, constant i llarga, a travésdel contacte directe amb els seuspotencials electors i essent molttransparents en el discurs. Par-lant i actuant els podem arri-bar a desactivar, discutint el seuraonament pla i fals, dirigint-nos a qui a les eleccions muni-cipals els voten però no en altresconteses electorals, la qual cosavol dir que no combreguen fidel-ment amb els seus planteja-ments.

Des del coneixement de mésde quatre anys a l’ajuntamentde Vic i molts més d’activitatsa la ciutat, arribo a la conclu-sió que les propostes de la PxCmés que ideològiques són antitot el que ve de fora, ja que aixòels hi dona vots. Aquest fet s’hade denunciar constantment,sobre tot des dels espais públics,com és el ple de l’ajuntament.Aquí s’ha de tenir un front d’a-tac sense entrar en políticaespectacle, que per reiteradaperd tot el seu efecte a les pri-meres de canvi. Al mateix tempss’ha de tenir sempre contactedirecte amb la ciutadania (desdels barris) per contrarestar lesseves propostes. Com he dit, caluna feina de formiga que no espot fer mitjançant accions queels hi donin publicitat, perquèaixò ens ha demostrat que tansols els afavoreix.

Penso que la PxC no té unaideologia clara. Tenen un rere-fons polític, però públicamentel seu líder es guia i va seguintel rumb del què sap que li dona-rà més vots. M’explico, si calestar a favor de les seleccionscatalanes doncs ho fa i tan tran-quil.

I l’alternativa pels seusvotants? La majoria no veuenalternativa, la seva sensació ésque la política està allunyadade la realitat. Aquí s’ha de tre-ballar a fons, tenir credibilitati buscar un lideratge positiu polí-ticament parlant, ja que sinó,aquest embrió anirà creixent i... preocupa fins on pot arribar.

PUNT DE MIRA COL·LABORACIÓ SIMÓN VÁZQUEZ

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacio-nal dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado, 46 baixos, 46001València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 bai-xos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: [email protected] Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 61554 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redac-ció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginési Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Cal-dera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, PepGiner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional:Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: JosepMaria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colo-mer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almu-dena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.Coordinació gràfica:Oriol Clavera. Distribució: XavierGispert. Han col·laborat en aquest número: MariaFreixas, Xavi Sarrià, Pere Roc, Xavier Pellicer, Maria Frei-xas

Número 218 Tirada: 4.000 exemplars Número dedipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels arti-cles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA PAPER DE VIDRE

La premsa ha trobat unamina, els darrers dies, enla catàstrofe naval delcreuer Costa Concordia. Elscataclismes que posen lavida de centenars de per-sones en mans d'un solhome sempre han estat delgust de la indústria de lacultura, particularment enel cinema nord-americà.La naturalesa humanaposada al límit de la super-vivència excita la imagi-nació d'aquells que ensvolen guanyant-nos el pa“in extremis” cada dia.L’heroisme i l’èpica capa-citat de l'home per arros-segar-se en les condicionsmés lamentables per sal-var el coll es contraposenen la seva perversa fanta-sia a l'avorridíssima figu-ra de l'home que realitzacada dia el seu treball en condi-cions normals i pretén dur un soua casa sense morir ofegat per l'an-sietat. Aquesta figura la narrativadel capitalisme-espectacle la iden-tifica amb el més horrorós delsmonstres: el funcionari (glups!).

Amb el títol de “La nau” EnricJuliana aprofitava, el diumenge 22de gener a La Vanguardia, el darrerculebrot informatiu protagonitzatpel capità Schettino per extreure-’n unes metàfores d'allò més recar-golades. Per a Juliana “l'electrit-zant diàleg entre el capità del Con-cordia i el comandant del port deLivorno ha sintetitzat brutalmentel tens enfrontament entre la Ità-lia que s'escaqueja i la que com-pleix les normes”. Com és sabut -ienregistrat- el comandant intenta

obligar el capità a complir les sevesfuncions al crit ja llegendari de“Vada a bordo, cazzo!” (“Vagi a bord,collons!”) mentre l'altre prova desalvar el propi coll amb evasives.

Segons Juliana “el govern deMario Monti ha creuat aquesta set-mana el riu Po en aprovar unesmesures de liberalització que afec-ten interessos gremials als que nin-gú abans no havia gosat tocar. Far-màcies, taxistes i notaris estan enpeu de guerra. Moltes normes ireglaments canviaran, en l'intentd'eixamplar la competència i donarmés oportunitats als joves. El paíspot enfonsar-se en un mar de pro-testes corporatives, o aixecar el caplentament”. Queda clar que el sen-yor Monti ho fa tot per amor alsjoves. Aquestes inclinacions filan-

tròpiques, però, no rebenla deguda comprensió delsfarmacèutics, els taxistesi els notaris que, comtothom sap, són els quihan abocat la nau d'Itàliaal naufragi. En la narra-ció de Juliana, per tant,al senyor Monti li toca ferel paper de l'heroic coman-dant di Falco i als taxis-tes de Roma el de l'infa-me capità Schettino.

No seré jo qui posilímits a les expansions poè-tiques del senyor Julianaperò trobo que ha perdutl'oportunitat de formularla metàfora correcta. Elsenyor Monti és assessorinternacional de GoldmanSachs i membre del ClubBilderberg, que ve a sercom la versió cristiana dela cova dels quaranta lla-

dres. És, per tant, el representantpolític de la Itàlia que s'escaqueja.D'uns senyors que un bon dia vandecidir acostar-se capriciosamenta la costa de la manera més impru-dent. La festa havia de continuar.Els detalls simpàtics amb els ami-guets i els deliciosos sopars ambsenyoretes moldaves s'havien demantenir a costa de tot tipus deriscos. I quan el vaixell va emba-rrancar, els senyors van decidir sal-tar als bots salvavides en forma d'e-normes ajuts pagats pels passat-gers. I la gran diferència amb elnaufragi del Costa Concordia és que,a l'altre costat del fil, no hi va havermai ningú que els digués: “Vada abordo, cazzo!”.

Néixer condemnats a l’extinció

“Vada a bordo, cazzo!”

Page 3: Accent 218

L’ACCENT 218 OPINIÓ 03

Fraga ha mort. I la immensa majoria de mitjans de comunica-

ció i de la classe política ha optat per lloar-lo. Els arguments emprats

han estat, bàsicament, dos. Per una banda, el seu protagonisme en

la fundació d'Alianza Popular (AP) el 1976, equiparant l'organitza-

ció política de la dreta espanyola als estàndards de les dretes euro-

pees. Per l'altra, el seu paper de redactor de la Constitució espan-

yola de 1978 precisament com a representant d'AP. És a dir, valo-

rant la seva capacitat d'adaptar el projecte polític de la dreta espan-

yola a un nou període històric, de presentar-se com un demòcrata

de tota la vida malgrat haver estat participant, des de ben jove,

del règim feixista presidit per Franco. Però aquesta possibilitat de

canviar de rostre sense canviar d'ànima només fou possible grà-

cies a una modèlica transició, que alguns inclús tenen la poca ver-

gonya de voler exportar, que advocà per la desmemòria per tal de

fer possible la reconciliació. I que que ha donat els seus fruits.

Ara bé, la voluntat d'imposar una amnèsia col·lectiva, per for-

tuna, sempre acaba fracassant. I emergeix, tard o d'hora, la veri-

tat -o fragments d'aquesta- per posar llum a la foscor. I la veritat

és que, el 1962, amb quaranta anys, i després d'haver fet els mèrits

requerits, fou nomenat ministre d'Informació i Turisme. Alguns

han volgut veure en el seu pas per aquest ministeri i en la redac-

ció d'una Llei de premsa que liquidava la censura prèvia la seva

primera mostra de tarannà democràtic. Però la llibertat d'expres-

sió seguia sent una quimera i, amb la desaparició d'aquest tràmit,

cada periodista hagué d'exercir de censor dels seus propis escrits.

Doncs bé, durant els anys que ocupà aquest càrrec, el militant del

PCE Julián Grimau fou afusellat després de ser torturat, i l'estu-

diant madrileny Enrique Ruano llançat al buit després també d'in-

tenses tortures. El seu paper, en tots dos casos, fou el de justificar

els seus assassinats, arribant a l'extrem d'atribuir la caiguda del

segon al pati interior de l'edifici on estava sent torturat a un supo-

sat caràcter depressiu de la víctima.

Ja el 1975, durant el govern Arias Navarro, fou nomenat vicepre-

sident i ministre de Governació. D'aquells anys, s'ha fet cèlebre

una sentència que ell sempre ha negat com a pròpia: “La calle es

mía!”. Que l'arribés a dir o no, és el de menys. Allò veritablement

important és que s'ho creia, que era seva. I que va provar de demos-

trar-ho en múltiples ocasions, la més tràgica de les quals tingué

com a escenari Vitòria. El 3 de març de 1976, l'església de Sant Fran-

cesc d'Assís acollia una multitudinària assemblea de treballadors

en vaga. La policia la va interrompre a trets, deixant un balanç de

5 morts. Aquell vespre, el cantant Lluís Llach va composar “Cam-

panades a mort”, un homenatge als treballadors assassinats que

contenia també un desig que tenia per objecte els seus botxins:

“que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.

El 20 de novembre de 1975 moria Franco. És clar que les sensa-

cions d'avui només poden ser un eco de les de fa més de 35 anys.

Però aquella nit, l'enyorat Joan Brossa va parir un poema, “Final”,

que duia anys engendrant i que s'adiu prou a la situació que vam

viure el passat 15 de gener. En aquells moments, en Brossa va haver

de conjugar l'alegria del moment i l'esperança d'un futur més pròs-

per arran de la seva desaparició del dictador amb una ràbia inten-

sa que li recorria el cos perquè el dictador havia mort al llit quan,

de ben segur, li “esqueia una altra mort amb violència, la fi de

tants des d'aquell juliol”.

E D I T O R I A L

Conseqüènciesd’una transiciómodèlica

Els sindicats són organitza-cions del moviment obrer i laclasse treballadora per a ladefensa dels seus interessos.La mobilització és la clau pera l’assoliment dels objectiustàctics - estratègics del movi-ment sindical. L’EI defensemun model sindical de confron-tació i contrapoder al capitali als governs. És per això quelluitem per l’alliberament degènere, de classe i nacional.El nostre model sindical ésl’acció sociolaboral, més enllàde les reivindicacions imme-diates de classe, però senseoblidar aquestes.

El sindicalisme és la claude la mobilització dels i lestreballadores a les empreses,lloc de socialització de la clas-se, on conflueixen de mane-ra natural l’opressió i l’ex-plotació, però també l’orga-nització i la capacitat de llui-ta pels interessos comuns:condicions salarials, contrac-tuals, de salut laboral, de dis-criminació contra les dones...

El moviment obrer o movimentsindical és un moviment social quereuneix característiques pròpiesdels moviments socials: creació deconflictes, gestió i resolució de con-flictes. Però el moviment obrer téuna característica pròpia que el fadiferent d’altres moviments: assen-yala el conflicte capital – treball-, situa el centre de treball com ellloc central del conflicte i crea con-trapoder al Kapital. Malgrat la ter-ciarització de l’economia capitalis-ta als estats centrals, el capital iels estats al seu servei es compor-ten amb la classe en clau d’obten-ció de plusvàlua directe cada copmés accentuada (augment de pro-ductivitat, rebaixes salarials i con-tractuals) i indirecte (retallades debeneficis socials que afecten demanera específica i més punyentsles dones treballadores).

Malgrat la pèrdua de centrali-tat del moviment obrer i la dismi-nució de la seva capacitat de llui-ta, el moviment sindical de matriucombativa continua essent centralper la defensa de la nostra classe.Cal que l´EI ho tingui en comptea l’hora de definir les prioritats

per la lluita de transformació delgènere, la classe i l’estat. Cal cre-ar contrapoder al Kapital a lesempreses.

La precarietat laboral i de vidaimposada al nostre poble, dificul-ta l’arrelament i l’enfortiment dela lluita de classe e les empreses,però cal no oblidar que una partimportant del jovent, surt i entrade manera discontinua a les matei-xes empreses, sobretot a les empre-ses grans. És el cas del sector públic.Els i les treballadores del sectorpúblic a Catalunya són 230.000 per-sones. D’aquestes més de 100.000treballem a Sanitat i Educació. Unapart important (més del 30%) sónprecàries, però la seva activitatlaboral gira al voltant de l’admi-nistració Pública. Són de llarg, l’em-presa més gran del territori cata-là.

Elaborar polítiques sindicals peraquets sector ampli és clau per l´EI,si volem ser una organització útilper la nostra classe. Buscar fórmu-les d’organització de les treballa-dores al centre de treball, assem-bleàries i participatives.

Insisteixo: Confluència i suport

mutu del moviment sindicali social, però sense oblidarque a les empreses la formanatural de confluència delsi les treballadores és i ha deser el sindicalisme combatiu,que l’EI ha d’ajudar a cons-truir.

Algunes conclusions: Ladefensa dels drets laborals isocials, la defensa dels ser-veis públics, les discrimina-cions de les dones, així comla necessitat de confluènciacap a la Vaga General són tas-ques que cal treballar sobre-tot a les empreses. Ens per-toca al sindicalisme comba-tiu lluitar amb les bases sin-dicals per obligar a CCOO iUGT a convocar-la. I això hofarem des de la nostra capa-citat de mobilització als cen-tres de treball, a més de bus-car la confluència i compli-citat dels moviments socials.

Crear plataformes de tre-balladores precàries als cen-tres de treball, sobretot a lesgrans empreses de l’adminis-

tració pública, vinculades a les sevescondicions contractuals, salarialsi laborals ha de ser un dels nostresobjectius.

Crear espais de confluència sin-dical, veïnal i social entre el cen-tre de treball i el món social, esigualment cabdal per crear sinèr-gies entre les diferents lluites.

Orientar la militància de l´EI aafiliar-se als sindicats combatius,malgrat la precarietat laboral o pre-cisament degut a la precarietat labo-ral.

Els i les treballadores de l’admi-nistració Pública, funcionaries ilaborals, constituïm un gran poten-cial de lluita, tant per ser l’empre-sa més gran com perquè les nostrescondicions contractuals ens ho per-meten. Les retallades salarials, labo-rals i socials poden fer del sectorpúblic la punta de llança de la mobi-lització laboral i social a l’hora.Potenciar la lluita del sector públic,definir política sindical per aquestssector, confluir amb els movimentssocials en defensa dels serveispúblics, són i seran una de les clausper construir resistències i guan-yar batalles als PPCC.

ISA GARNIKA COL·LABORACIÓ

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

100.000 treballadores i treballadors amb un

gran potencial de lluita

CARTES DELS LECTORSDilluns, 16 de gener es va convocar ala plaça de Benimaclet (València), demanera espontània, una concentra-ció per tal de celebrar la mort d’unfeixista: Fraga Iribarne. La pluja, vaimpedir que aquesta pugues esdeve-nir amb una mínima normalitat i elsassistents convocaren per al següent

divendres 20 de gener al mateix lloc.Més enllà del gust agredolç per queescòria humana com aquesta moraimpunement, més d’un centenar depersones es congregaren per celebrari brindar per “un porc menys”, lemade la concentració. La mateixa, vaestar acompanyada per diverses inter-

pretacions musicals, grups de dolçai-nes i tabals, balls, brindis amb cavai parlaments on es va recordar elsassassinats comesos per aquest geno-cida i denunciar la manipulació infor-mativa que sobre ell donen els mit-jans de comunicació espanyols.

Ferran Navarro i Soriano (València)

Page 4: Accent 218

FRANCESC BLANCO SAGUNT

“Amb la dimissió de Josep Prat nos'acaben els problemes. Ans al con-trari. Ara tenim una situació d'a-menaça greu”, avisa el membre dela CUP de Reus Bartomeu Castella-no fent referència a la privatitza-ció d'empreses públiques. L'alcaldede Reus, Carles Pellicer (CiU), vaanunciar a principi d'any que ven-dria les empreses "rendibles" i elregidor de la formació independen-tista a l'Ajuntament, David Vidal,sentencià el 19 de gener que açònomés serviria per obtenir liquidi-tat a curt termini, però hipoteca-ria el futur de la ciutat.

El consistori reusenc té un endeu-tament de més de 300 milions d'eu-ros, més de 200 milions dels qualssón a càrrec d'INNOVA, hòldingd’empreses municipals. Josep PratDomènech va ser el president delconglomerat fins el 10 de gener quanva dimitir. Va deixar el càrrec arranque la CUP interposara una denún-cia, el dia 9, a la fiscalia de l’Au-diència Nacional espanyola (AN)per aclarir la possible incompatibi-litat de càrrecs de Prat, el qual n'os-tentava quatre al sector públic i par-ticipava en diferents empreses delsmateixos àmbits econòmics. Unquart d’hora abans que la candida-tura popular fera una roda de prem-sa per explicar el contingut de ladenúncia, el govern local (CiU) varealitzar una altra roda de premsad’urgència, en la qual va fer públicque Prat presentava la dimissió. Diesdesprés, l'Oficina Antifrau de Cata-lunya (OAC) va obrir una investiga-ció d'ofici per descobrir si Prat vaincórrer en alguna irregularitat enpresidir l'InstitutCatalà de la Salut(ICS), l'empresaprivada de ReusUSP Hospitals i elgrup empresarialINNOVA.

La investiga-ció de Prat i laprivatitzaciód'empreses públi-ques pren sentitatenent a tot unseguit d'accionsdels governs libe-rals (del PP i deCiU) al nostrepaís. L'alcalde convergent de Reusestà aplicant la mateixa línia polí-tica i econòmica que s'ha aplicat ala Generalitat principatina, valen-ciana o al consell de Mallorca (lasituació és un pèl diferent a la Cata-lunya Nord). Als tres territoris tro-bem un bon grapat de membres delgovern imputats en casos de corrup-ció —els casos més cridaners sónel dels expresidents Jaime Matas iFrancisco Camps—, centenars demilions d'euros de deute i una estra-tègia de retallades en el sectorpúblic. Però aquesta política eco-

nòmica, en el cas reusenc, té unesarrels força profundes.

Laboratori de polítiques neoliberals“L’any 1987 l’Ajuntament va crearGECOHSA, una empresa filial del’Hospital de Reus (centre de pro-pietat pública però de gestió priva-da) que al cap de dos anys passariaa formar el primer hòlding muni-cipal, SAGESSA. Aquesta empresa—dirigida des del consistori de lacapital del Baix Camp— es dedicà

a la gestió delserveis hospita-laris de la TerraAlta, la Riberad’Ebre i el Prio-rat. I, posterior-ment, l’abastterritorial s’am-plià cap al BaixEbre i al Mont-sià”, informa elmembre de laCUP de Reus,Xavier Milian.És en aquestmoment, l'any1989, quan Josep

Prat entra en la direcció del conglo-merat d'empreses públiques de lamà del govern municipal del PSC.Però, no sols la sanitat fou un delsàmbits que els socialdemòcrates vanexternalitzar, com recorda Milian,les SAM (Societats Anònimes Muni-cipals) van augmentar força: “L’any1989 es creava Aigües de Reus; l’any1993 Gestió Ambiental i Abastament,SA i també Sanejament Ambiental,SA; l’any 1997 Aigües de Reus crea-va Gestió Integral d’Aigües de Cata-lunya AIE, que l’any 2008, passariaa ser una SA [...] I, així, podríem

anar parlant d’empreses que es vancreant successivament, fins arribara 19. Això sí, totes ben agrupades enl’empresa hòlding INNOVA”.

El conglomerat, i totes les empre-ses que el formen, no es regeixenpel dret públic i administratiu, sinópel dret mercantil com qualsevolaltre empresa. Això, facilita l'opa-citat, també un major endeutament(no hi ha un límit legal establert),unes condicions laborals de pitjorqualitat, que els debats dels con-sells d'administració no siguenpúblics (com sí ho són els delsplens)... Així doncs, un 70% de l'A-juntament funciona com unaempresa més. Aquesta estructura—sumada al sistema cash pooling(caixa comuna per a totes les empre-ses)— provoca un gran volum detransaccions financeres entreempreses, i entre Ajuntament iempreses, que dificulta enorme-ment el control financer d'aques-tes. En regir-se per dret mercan-til, les empreses municipals noestan obligades per llei a convocarconcursos públics per a les contrac-tacions ni per a les ofertes labo-rals. Per tant, INNOVA pot contrac-tar les persones que vulga com atreballadores, i a més, pot signarcontractes amb les empreses quevulga per rebre i oferir serveis.Així, INNOVA ha esdevingut unmonstre que controla un pressu-post de 335 milions d’euros, pels 111que gestiona el consistori de Reus.

Canvi de govern i tot igual“El canvi de govern, després de tren-ta anys d'un mateix color polític [elPSC, de vegades amb el suport d'ERCi ICV], no significa cap canvi en l'es-tructura d'INNOVA, ja que, CiU i PP

no tenen cap projecte d'alternativaper a la ciutat”, critica Castellano,el qual forma part del Consell d'ad-ministració del hòlding. Així justi-fica que tot funcionara igual en lagestió del conglomerat d'empresespubliques fins que la CUP va fer ladenúncia a l'AN. Segons Castellano,la CUP és l'única candidatura muni-cipal que planteja una alternativaa aquest model de gestió, “tota laresta —s'anomenin de dretes o d'es-querres— defensaven, i alguns enca-ra defensen, a capa i espasa la bonagestió del senyor Prat i deien queINNOVA era un exemple per a totel país”.

Amb la pregunta que la candida-tura independentista va fer a l'ANen la seua denúncia (la persona quegoverna la ciutat la votem els i lesreusenques cada quatre anys o és eldirector d’INNOVA?) posava el dita la nafra, ja que INNOVA amb elgruix pressupost que gestiona potarribar, en gran mesura, a contro-lar la política local de Reus. O si mésno a condicionar les polítiques públi-ques. Ara, per exemple, el 66% del'endeutament del municipi és d'IN-NOVA. Per tant, si s'han de retallarsous dels i les treballadores, si s'hade reduir el volum i la qualitat delsserveis públics, si s'han de retallarel nombre i la qualitat de les inver-sions públiques... és perquè l'acti-vitat d'INNOVA —pel seu volum—condiciona l'estat de comptes de l'A-juntament i n'hipoteca els seus pro-jectes. “Per tant, la ciutadania ésen última instància la que rep lesconseqüències d'aquest model. Quantot anava bé, teníem centres sani-taris i escoles abans que arribessinles subvencions de la Generalitat,ja que avançava els diners INNOVA,

i ara que ha esclatat la crisi, pati-rem majors conseqüències per haverestirat el braç més enllà de la màni-ga”, sentencia Castellano.

Tot en mà dels jutjatsLa CUP va presentar el 9 de generla denúncia i ara resten a l'esperade si s'accepta, o no, la investigaciódel cas. No obstant, aquest procéspot allargar-se uns mesos. Depen-drà del volum de feina que tinguena l'AN i de l'interès que suscite elcas. I, en cas que l'accepten, caldràesperar al procés d'investigació, elqual es pot allargar segons els èxitso fracassos que puga assolir el o lafiscal. Pel que fa a l'Oficina Anti-frau, aquesta ha actuat d'ofici. És adir, cap persona o col•lectiu ha pre-sentat cap escrit o denúncia, sinóque ha sigut el personal d'aquestòrgan qui ha iniciat la investigaciópel seu compte. Per tant, ja s'ha ini-ciat la investigació i ara caldrà espe-rar quins resultats hi aporta.

Mentrestant, el govern local deCiU seguirà amb el pla de privatit-zació d'empreses públiques, des dela CUP s'apunta a Aigües de Reus,Gesfursa (serveis funeraris) o Amer-sam (aparcament i mercats). Caste-llano contesta: “La CUP dedicaremmolts esforços a combatre aquestaamenaça de privatització dels ser-veis públics. Com també a trencaramb el discurs únic i dominant queaquesta crisi s'ha de resoldre ambmesures que atempten greumentcontra tots i totes les treballadores,mentre es continua servint tot elpastís a les elits econòmiques”. Asse-gura que hi ha una alternativa almodel de gestió que comparteixenla resta de partits, i que aquesta ésnecessària.

L’ACCENT 218DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 201204 PAÏSOS CATALANS

“L'any 1989, JosepPrat entra en la

direcció del conglo-merat d'empreses

públiques de la màdel PSC”

Josep Prat no és res, la privatització és el problema

Josep Prat ha hagut de dimitir després de la denúncia de la CUP

REPORTATGE

Page 5: Accent 218

DAVID VIDAL CABALLÉ IXAVIER MILIAN NEBOT REUS*

L’any 86, fruit de la pèssima ges-tió que l’Ajuntament de Reus por-tava a terme amb l’Hospital SantJoan, el llavors govern del PSC-PSOEencapçalat per Josep Abelló i Padró,va decidir caure en el parany d’ex-ternalitzar la gestió d’aquest cen-tre hospitalari, sota la batuta deJosep Prat i Domènech. Aquestadecisió, presa amb l’objectiu de“millorar l’eficiència i la gestió”—aquest és el dogma del capital—va convertir la ciutat en un labo-ratori de les polítiques neoliberalsaplicades a la gestió dels serveismunicipals.

En aquestes darreres dècades,el que va començar com un pedaçper resoldre la greu situació quevivia l’hospital, el qual hipoteca-va seriosament els pressupostos delConsistori, s’ha acabat convertinten un hòlding d’una vintena d’em-preses municipals (anomenat INNO-VA) que controlen 2/3 parts delpressupost municipal i s’encarre-ga de l’execució de la majoria d’in-versions de la part restant del pres-supost.

Els partits que fins ara gover-naven a l’Ajuntament —PSC-PSOE,ERC i ICV-EUiA— justificaven lacreació d’aquesta gran estructuraempresarial al•legant, més enllàdel dogma neoliberal ja referen-ciat, que el fet que les empreses es

regissin segons el dret mercantil,oferia la possibilitat que aquestesfossin viables, mentre que si fos-sin públiques seria insostenible. I,a més, s’enorgullien que aquestmodel garantia que l’Ajuntamentfos solvent i tingués suficientsrecursos per no haver de vendreles empreses al capital privat.

Un cop arribada la crisi, la cai-xa dels trons s’ha destapat. Ara,fins i tot els més cecs creients iadmiradors d’aquest enginyerfinancer, s’adonen que tot plegatnomés ha servit per poder estirarmés el braç que la màniga. I, davant

d’un deute de més de 300 milionsd’euros —quantitat equivalent altotal del pressupost municipal—es posen les mans al cap.

El dret mercantil ha permès l’A-juntament endeutar-se —a travésd’INNOVA— per sobre del ràtiolegal permès per l’Estat. Ha per-mès avançar en l’execució d’obresde gran envergadura endeutant-se,i ara que la Generalitat ha tancatl’aixeta, s’ha produït un deute demés de 100 milions d’euros. Els ser-veis municipals s’han convertit enempreses que segueixen la lògicadel “mercat”, en què els represen-

tants polítics assisteixen als Con-sells d’Administració només perposar la seva signatura, i avalaraixí, la tasca d’uns gerents que poctenen en consideració el que és unservei públic. Per corregir aquestadesviació ja existeix la partida pres-supostària de serveis socials perdonar almoina a les famílies queno poden permetre’s pagar les fac-tures de l’aigua o altres serveismunicipals. I, etcètera, etcètera ietcètera.

I, un cop arribada la dreta puraal govern (CiU i PP), el fal·laç argu-ment de la suposada “esquerra”

municipal també s’enfonsa. L’al-calde Pellicer ja ha dit públicamentque per tal de sortir del deute calvendre empreses. I, òbviament,aquestes empreses són les tres dela vintena que tenen més benefi-cis: funerària, aigües i aparcaments.Paral·lelament el mateix Josep Pratdes de l’Institut Català de la Salutja va fent la seva feina per a la pri-vatització del sistema sanitari auto-nòmic. Es destapa d’una vegada, elque ja portem anys i panys denun-ciant: que INNOVA era l’avantsalade la privatització de la nostra ciu-tat.

Aquesta és la història de la capi-tal del Baix Camp. Però, podria serla història de qualsevol altre muni-cipi. Les “retallades” venen des detots els àmbits administratius i lamanca de responsabilitat políticafomenta la venda del capital públic,de tots i totes. És per això que desde l’Esquerra Independentista, caldenunciar clarament que el pro-blema no són les retallades, sinóque són les privatitzacions. Que espresenta una batalla dura i llarga,però que si no som capaços d’arti-cular una lluita popular i institu-cional que s’oposi a aquest procés,els nostres pobles i ciutats estanen venda. I, de compradors, no enfalten.

*Grup municipal de la CUP a l'Ajuntament de Reus

ANDREU MERINO BARCELONA

Els castellers del Riberal, de laCatalunya Nord, van celebrar eldissabte 22 de gener els quinze anysdel seu primer pilar de quatre.L’acte va comptar amb la col·loca-ció d’una placa commemorativa ala plaça major de Bao i va servirper recordar la figura de Josep deCalassanç Serra, Cala, impulsor dela colla el 1996 i mort el passat 18de desembre.

Cala va ser un dels puntals delprimer nucli de Terra Lliure i, obli-gat per la clandestinitat, es va refu-giar a la Catalunya Nord, on vaviure des del 1979. L’aportació deCala a aquest territori va més enllàde la creació de la colla castelle-ra. La seva implicació a l’àmbitcultural i cívic ha estat present endiverses entitats com el Fiçó, laPlataforma per la Dignitat de laCatalunya Nord, el Casal Jaume I

de Perpinyà oRàdio Arrels. “Lesseves qualitats mésimportants eren laseva capacitat d’es-colta, la modèstiai la visió de futur”,destaca Hervé Pi,president de laFederació d’Enti-tats per la defen-sa de la Llengua ila Cultura Catala-nes i cofundadord’Aire Nou de Baoamb Cala.

La colla caste-llera va néixer grà-cies a l’empenta deCala, però també al’assessorament deRafael Dalmau, dels castellers deTerrassa, o Jordi Puigsegur, fill delpresident dels castellers de l’Albe-ra. Des d’aleshores la colla ha anat

evolucionant i s’ha aconseguit endiverses ocasions carregar i des-carregar castells de set.

Precisament la visió de futur

va permetre que els castellers fos-sin un punt de partida de recupe-ració de la identitat. La colla cas-tellera ha realitzat una desena

d’intercanvis arreu del territoricatalà a partir de l’Associació AireNou de Bao, que segons Pi fan des-cobrir constantment les riquesesculturals del país. “Els castells hanajudat a forjar un sentiment nacio-nal i el sentiment nacional ajudaavui a mantenir la colla castelle-ra”, conclou Pi.

Segons el President de la Fede-ració d’entitats per la defensa dela Llengua i la Cultura Catalanes,la filosofia dels castells lliga ambla personalitat de Cala: “Sovint haestat una persona de pinya, queha treballat de valent, que ha patiti ha rebut patacades quan les cosesvan malament sense treure'n maila glòria”. L’última contribució deCala a la societat civil de la Cata-lunya Nord va ser l’impuls de l’as-sociació Catalunya Nord per laIndependència, que va quedar cons-tituïda el dilluns 23 de gener.

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 PAïSOS CATALANS 05

Els castellers del Riberal celebren el 15èaniversari i recorden el desaparegut Cala

La externalització avantsala de la privatització

Membres de la CUP en roda de premsa a l’Ajuntament

COL·LABORACIÓ

Placa commemorativa dels 15 anys de la colla i d’homenatge a Cala

Page 6: Accent 218

LLUÍS CUSSÓ VALÈNCIA

Sota el lema "Més inversió, mésqualitat, més valencià, més digni-tat” el passat dissabte 21 de genera les ciutats de València i Alacantes manifestaren desenes de milersde persones en contra les retalla-des que ha fet el govern valencià al'educació pública. Les manifesta-cions, convocades pels gran sindi-cats, també fou secundada pel Sin-dicat d'Estudiants dels Països Cata-lans (SEPC). A Alacant es van comp-tabilitzar uns 50.000 assistents,mentre que a València l'organitza-ció xifra l'assistència en 120.000persones.

En ambdós casos, les mobilitza-cions aconseguiren completar elseu recorregut quan encara falta-va gent per eixir del punt d'inici.En el cas d'Alacant, la mobilitza-ció ha omplert el tram comprèsentre les escales de l'institut Jor-ge Juan i la Casa de les Bruixes. Enel cas de València, la mobilitzaciópartia de la plaça de Sant Agustí ifinalitzava a la plaça de la Mare deDéu.

El professor Josep Villaroya del'IES Ferrer i Guardia de Valènciaciutat atengué a L'ACCENT i n’ex-plicà els motius “estem ací per recla-mar una escola pública i de quali-

tat, és a dir, que hi haja unes con-dicions dignes tant per el alumnat-a rebre una educació de qualitat,amb els recursos i els mitjans quecalen- com per al professorat -permillorar les nostres condicions labo-rals. L'educació és un dret, no unnegoci, i el país Valencià és capda-vanter en fracàs escolar i en la pri-vatització de l'ensenyament. Lesactuals retallades empitjoren enca-ra més el dret a rebre una educa-ció pública de qualitat,” segonsJosep. També destaca que “s’estàcreant una guetització de l'ensen-

yament públic, en benefici de lesconcertades, on empreses privadesassumeixen el rol de l'estat en laeducació i en perjudici no nomésde les classes que no tenen dinersper a pagar un ensenyament pri-vat, sinó de la gran majoria de gent,que creu que la educació ha de serpública i de qualitat”. També afir-ma que “s'ha de continuar lluitantals centres de treball, ja que fatemps que el professorat hem per-dut la combativitat i ens hauremde plantejar seriosament més mesu-res de força, com pot ser la de con-

vocar vaga a les esco-les i treballar con-juntament ambaltres sectors de lapoblació que esveuen afectades perles retallades”.

El SEPC crida al'organitzacióEn unes primeresdeclaracions delsportaveus del sindi-cat a L'ACCENT, elSEPC ha animat acontinuar l'organit-zació de mobilitza-cions. A les manifes-tacions del dissabte,segons fonts del sin-dicat, seguiran lesassemblees obertesa la universitat, on

professorat, estudiants i personald'administració dibuixaran con-juntament el calendari de mobilit-zacions en l'àmbit universitari. Desdel SEPC s'apunta a la vaga del pas-sat 17 de novembre com a detonantde l'inici de les mobilitzacions uni-versitàries.

Pel que fa als instituts, s'estanorganitzant assemblees en moltsd'ells. El sindicat alerta sobre latemptació del govern d'aturar lesmobilitzacions fent ús de la repres-sió contra el col•lectiu d'estudiantsde secundària, la baula que supo-

sen més dèbil, tal com succeí en elcas de l'institut d'Almassora on unestudiant que feu pública la imat-ge de la seva classe amb tot l'alum-nat amb mantes, abrics i guants,ja que el seu institut no té dinersper a pagar la calefacció. El sindi-cat ha expressat el seu convenci-ment que aquest 2012 serà un anyespecialment agitat a nivell social,i que caldrà estar preparats per aqualsevol contingència.

L’ACCENT 218DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 201206 PAïSOS CATALANS

Desenes de milers de persones ixenals carrers d’Alacant, Barcelona iValència a favor de la educació pública

Capçalera de la manifestació de València

MARC MIRAS BARCELONA

Els funcionaris van tornar pren-dre els carrers del centre de Bar-celona el passat 18 de gener per pro-testar contra les retallades delgovern de la Generalitat de Cata-lunya. Així, en la data en que elParlament de Catalunya acollia elseu debat pressupostari, els dotzesindicats que compten amb repre-sentació al sector públic van con-vocar els treballadors de l’admi-nistració a fer sentir les seves veusal carrer. El lema de la pancartaque encapçalava la comitiva ho deiatot: “No a les retallades, salvem elsserveis públics”. El ball de xifresde participació es va situar entreles 11.000 persones segons fonts delsmossos d’esquadra i els 30.000manifestants segons fonts sindi-cals.

La comitiva va partir de la pla-ça Sant Jaume i va recórrer ViaLaietana per arribar a les portesdel Parlament, al Parc de la Ciuta-della, on els representants sindi-cals van ser rebuts pels represen-tants dels diferents grups parla-mentaris a qui van exposar les sevesreivindicacions. Segons va expli-

car Rosa Canyadell, portaveu d’US-TEC, “de resposta no n’hi va havercap” tot i que si que “hi va haverqui va escoltar les reivindicacions”dels sindicats i també qui “va defen-sar la postura del Govern”. Lesdemandes dels funcionaris són fruitde la suma de retallades del governi van des de la denúncia de la reta-llada salarial que pateix el sectorpúblic, fins a la queixa sobre lanova imposició del pagament d’un

euro per recepta mèdica o l’incre-ment de taxes sanitàries, educati-ves i de subministrament, per exem-ple.

En un comunicat unitari, elssindicats van posar de relleu queaquesta manifestació té l’objectiu“d’aturar la política de retalladespressupostàries i de personal “queesta portant a terme el govern d’Ar-tur Mas”. Consideren que les polí-tiques que està aplicant Convergèn-

cia i Unió passen per “desballestarels serveis públics, deteriorar elseu funcionament i justificar aixíla seva privatització”. En aquestsentit, els sindicats denuncien queels nous ajustos pressupostaris són“un atac directe a la qualitat delsserveis com a pilar fonamental del’Estat del benestar” i afegeixenque contribueixen a “l’empitjora-ment de les condicions dels treba-lladors” i al deteriorament de laqualitat dels serveis i les presta-cions que rep la ciutadania.

Per altra banda, els sindicatstambé adverteixen del perill quepoden comportar les noves mesu-res de contenció que aplica elGovern estatal. El president delgovern espanyol, Mariano Rajoy,ja ha anunciat que aplicarà mesu-res de contenció de la despesa, ques’assimilen a les que ha aplicat CIUa Catalunya. Un exemple n’és lacongelació de salaris aplicada pelPartit Popular, que s’afegeix a laretallada al sou que van patir elsfuncionaris catalans. A més, elssindicats denuncien que l’augmentde l’IRPF que planteja el governcentral “sostreu proporcionalmentmés a qui menys guanya” i això faque la congelació dels salaris es tra-dueixi en un nou descens del poderadquisitiu dels funcionaris.

L’ensenyament públic també isqué al carrer el 18 de gener a Barcelona

Sa Pobla crida contrala política lingüísticadel PPROSA FERRER BARCELONA

Les últimes setmanes gloses en con-tra de la política lingüística del Governde Bauzá omplien les xarxes socials,cants com aquest: A nen Bauzá li vulldir / que se’n pot anar a cagar / i lidic en mallorquí / que és es nostrocatalà. El dimarts 17 van sonar a SaPobla (Es Raiguer) a una de les reve-tles de Sant Antoni més reivindica-tives fins aleshores.

El grup Poblers i pobleres en defen-sa de la llengua per Sant Antonihavien fet una crida per fer un clamcontra la política lingüística, apro-fitant la visita del president Bauzáa la seva festa. Durant el capvespre,cada vegada que un membre delGovern apareixia per entrar dins l’es-glésia a l’ofici de completes —l’actemés solemne de la festa— era escri-dassat, xiulat i criticat amb glosesper més d’un centenar de personesque celebraven la revetla: en el dele-gat de govern, José María Rodríguez,com també a la presidenta del Con-sell de Mallorca, Maria Salom, entred’altres.

Però el moment central del ves-pre fou quan aparegué el presidentdel Govern, José Ramón Bauzá, quiva rebre l’escridassada més forta amblemes com “A sa Pobla, en català!” igloses ja preparades per l’avinente-sa, algunes d’elles també fent refe-rència a la mort de Fraga i a la crisieconòmica. Però no fou l’únic momentde tensió. Abans del ball de dimonis,a la sortida de l’església, la plaça tor-nà a fer renou amb crits contra lesautoritats. I fou llavors, amb el sodel piromusical que posà fi als actesprotocol•laris, quan la festa tornà ala normalitat: aquesta només acaba-va de començar en bon peu.

ALACANT / VLC

BARCELONA

Page 7: Accent 218

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

ISABEL VALLET BARCELONA*

El Departament d’Interior vol queels mossos puguin enregistrar imat-ges al carrer pràcticament senserestriccions. Aquesta és una de lespropostes que es vol incloure en lafutura llei de l’ús de l’espai públicque el conseller Felip Puig estàimpulsant. Fins ara, en les dife-rents declaracions als mitjans decomunicació, ha anat desgranantalguns dels aspectes de la llei peròamb escasses concrecions.

Pel moment, Puig pretén pro-hibir l'ús d'elements com el bur-ca, el nicab o el vel integral en elsespais públics de Catalunya. No haconcretat com ho farà però parlatambé en aquesta llei d’exigir mésdeures als estrangers; vol homo-geneïtzar les ordenances munici-pals catalanes on la prostituciótindrà un capítol especial; vol regu-lar del nivell de seguretat i civis-me en els casos de les celebracionsesportives multitudinàries, comles del Barça. També ha anunciatla possibilitat de posar en pràcti-ca la detenció preventiva perquèels Mossos –i potser també la Guàr-dia Urbana- puguin arrestar elsagitadors habituals d'aquest tipusd'esdeveniments abans de les cele-bracions. Pretén regular el nivellde seguretat de les manifestacions,l'ús de passamuntanyes dels par-ticipants, i, ja que es contempla ladetenció preventiva en el cas deles celebracions, se’n deixa la por-ta oberta en el cas de les manifes-tacions.

La llei òmnibus de l'espai públicja d'inici caurà en l'error que supo-sa voler regular en un mateix cosnormatiu fenòmens d'exclusiósocial, de marginalitat econòmi-ca, d'ús dissident o alternatiu dela ciutat i fenòmens culturals acop de prohibicions i sancions.

L'Agenda Securitària Catalana.Del nivell local al supralocalL'aparició d'ordenances munici-pals en la última dècada arreu delsPaïsos Catalans (per exemple, l'Or-denança de Mesures per Fomen-tar i Garantir la Convivència ciu-tadana a l’espai públic de Barce-lona) va obeir al discurs de dotarde protagonisme l'espai local enla definició de les polítiques deseguretat. Els espais de poder localemergiren com a espais de lobbydavant del que es denunciava coma “buits” en la legislació i en laintervenció de l’Estat.

Aquesta necessitat de proteccióo de regulació de conductes no regu-lades és l'efecte de l'augment con-tinuat del sentiment d'insegure-tat d'una part important de la ciu-tadania; obeeix a un corrent quees denomina “populisme punitiu”,que tot i ser una tendència de dretpenal, s'ha reproduït de manera

perfecta en el dret administratiusancionador, és a dir, en la llei queens preocupa.

Així, aquestes ordenances localshan anat reproduint les tesis deles “finestres trencades” (brokenwindows). Es basen en la metàfo-ra que si una finestra trencadad’un edifici es deixa sense repa-rar, se’n trenquen altres. En con-seqüència, fan una construccióargumental que ve a ser que elsindividus que comencen per unaincivilitat menor poc a poc van

pujant el nivell de lesivitat socialfins a cometre delictes greus.

En aquesta línia d’idees, certspoders locals, en funció de les dife-rents idiosincràsies municipals,han construït un discurs entornl’espai públic basat en la crimina-lització de col·lectius i comporta-ments socials: persones immigra-des, prostitutes, moviments socialso víctimes de desigualtats entrealtres. I aquest discurs és la baseteòrica que Puig vol traslladar coma punt de partida al nivell supra-local mitjançant Llei d'usos de l'es-pai públic.

L'homogeneïtzació de les orde-nances municipals en una única

llei, facilitarà que els governs iajuntaments, puguin lluitar ambles mateixes cartes contra els pro-blemes de civisme i de la segure-tat. Planteja el discurs de la segu-retat de manera ofensiva, i el lli-ga a la creació dels “enemicssocials”, d'aquells que causen elsproblemes de civisme i seguretat.

La creació dels enemics socialsi les teories acting outLa necessitat de fixar els “enemicssocials” contra els quals l'aparellrepressor s'ha de dirigir serveixper justificar la conversió de l'es-pai públic en un “espai d’excep-ció”. Un espai d'excepció que con-templi la militarització d’espaisurbans, la possibilitat de practi-car detencions preventives senseles garanties legals, el control pre-ventiu de la població a través dela vigilància i les bases de dades,la no identificació policial, el trac-tament també excepcional -entèsexcepcional aquí com ultrarepres-sor- per a certs grups definits perla seva ideologia, l'actuació poli-cial abusiva, etc.

Aquesta pràctica s'inspira enles teories de negació o acting outnord americanes. Parteixen devisions moralistes i busquen el con-trol, la repressió i el càstig i obvienles causes estructurals i socials quecreen les situacions que es preténreprimir.

Són les teories que certes ciu-tats han dut a la pràctica, l'exem-ple més emblemàtic és la ciutat deNova York i la teoria de toleràn-cia 0, exportada mundialment iaplicada en ciutats amb caracte-rístiques que res tenen a veure ambla ciutat nord americana en unexercici conscient però aberrantd'isomorfisme del model de polí-tica criminal.

Una repressió de classe, unarepressió de la precarietatNo és casual però que l’excusa depreservar l’ordre social neolibe-ral, la pau social del fals benestar,justifiqui la preponderància de laforça i del poder controlador irepressor del govern, en detrimentde les llibertats individuals icol•lectives. És un mecanisme dedefensa del propi sistema i de con-solidació de consensos que nomésbusquen la perpetuació en el poder.

I per desgràcia, el nostre cas no

és un cas aïllat, així la seguretaturbana del segle XXI s’està articu-lant al voltant de l’exclusió, l’eli-minació de la diferència, la culpa-bilització de les víctimes de les des-igualtats creades pel model econò-mic i social capitalista així comdels detractors actius al manteni-ment d'aquest sistema.

La història ens ha ensenyat queen èpoques de conflictivitat socialla resposta dels governs ha estatde major repressió. S'ensuma, queaquesta llei ultrarepressiva inten-ta preparar el camí davant del cli-ma que s'espera generat per l'es-poli que les classes treballadoresestem patint, ara de manera més

acusada. Del clima generat per laprecarietat laboral, per les reta-llades als serveis públics, per lacondemna de certs sectors que finsara sobrevivien a la pobresa, perla major pobresa que ja vivien altressectors i per totes les causes estruc-turals que el sistema capitalistaen la seva “bonança” ja no soste-nia.

Una crítica al consens Els discursos dels darrers anys hanvolgut vendre l’evolució cap a figu-res de govern més obertes i parti-cipatives. En el cas de les forcesde seguretat, s'ha volgut imposarel discurs de proximitat, de la poli-cia de proximitat que havia d'ac-tuar com mediadora del conflictesocial, però en canvi s’ha articu-lat de manera paral·lela una pràc-tica de reforç de l’autoritat san-cionadora, com s'ha demostrat enl'aplicació pràctica de tot el seguitd'ordenances.

Si aquestes retòriques de pro-ximitat, han esdevingut en la pràc-tica polítiques de mà dura, i hanreduït a l’anècdota les estratègiesbasades en la prevenció i la media-ció transversal, tot evidencia quela retòrica de Puig de mà dura supo-sa -ja hi ha hagut alguns casos- isuposarà una pràctica abusiva queratllarà la il·legalitat.

Però el que més alarma de totplegat és el consens bàsicamentsociovergent sobre el model de segu-retat ciutadana. A ells els podemassenyalar com culpables de la invo-lució dels drets i les garanties iindividuals i col•lectives, i de lacriminalització de la dissidència,la precarietat i la pobresa.

*Isabel Vallet és lletrada i militant dela CUP de Barcelona

Les clavegueres d’en Felip Puig (part II)

COL·LABORACIÓ

Felip Puig envoltat de Mossos i Mosses // FOTO: Gencat

“La necessitat defixar els enemics

socials serveix perjustificar la conversióde l'espai públic en

un espai d’excepció”

PAïSOS CATALANS 07

“El que més alarmaés el consens bàsica-ment sociovergentsobre el model de

seguretat ciutadana”

Page 8: Accent 218

DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 201208 EN PROFUNDITAT

ABEL CALDERA BERGA

Què han estat les caixes d'estalvi?Capitalisme popular, un instrumentde socialització de la riquesa o unavariant del sistema bancari tradicio-nal?D'allò que teòricament havien de ser aallò que han estat en la realitat aques-ta última etapa, hi ha una diferènciaconsiderable: convivència amb les bom-bolles especulatives, fent possible lacorrupció, el clientelisme polític, lesjerarquies oligàrquiques, molt pocadiferència amb els bancs pel que fa altracte cap als menys privilegiats. Alguntractament caritatiu de l'obra social imolt de luxe sumptuari. Podríem apro-fundir àmpliament tots aquests temesi algun altre. Malgrat tot, després d'u-na defunció és costum parlar bé delsubjecte. Cal remarcar l'existència del'obra social de la qual són beneficià-ries forces persones, que a causa de laproximitat territorial va beneficiar amolts projectes empresarials. Segonsla constància que en tenim, les condi-cions de treball estaven per sobre de lamitjana. Que hi havia la possibilitatd'un control polític. Que gran part delsbeneficis obtinguts es van reinvertiren el creixement de l'entitat. Desprésva arribar la crisi...

Després del procés de bancarització,quines diferències reals hi haurà ambl'anterior situació? Ben aviat veurem un procés de desman-tellament de l'obra social. Els nous accio-nistes només aspiren a rendibilitzar elsseus diners.

Ja estan comprant les caixes a unspreus molt bons i amb la garantia quel'Estat cobreix els possibles riscos de futu-res pèrdues. Això suposarà un altre ataca les arques de l'Estat.

Una altra gran diferència real serà l'im-pacte sobre l'ocupació. Molts acomiada-ments i moltes oficines tancades que obli-garan a desplaçaments majors en les zonesrurals.

Htat dver-stota

La cotindbancen leEls eque cals uveis són conv

causactuma ses fator axistècapauna novaens etant comutipusper asensebre dals bpoli bàsicbanqjuntla po

Des de 2008, el panorama de lement. En només tres anys la xaterritori, s'ha anat concentrancasos diluint-se en entitats d'abmig aspectes tan diversos como les participacions preferents

Banca Adéu

“p

Page 9: Accent 218

09EN PROFUNDITATL’ACCENT 215 09EN PROFUNDITATL’ACCENT 218

Hi ha també la pèrdua de la possibili-d'un control polític que hauria d'ha-se fet millor, però que ara s'eliminapossibilitat de millorar-lo.

oncentració financera, quins efectesdrà? Farà augmentar el poder delscs? Canviarà la correlació de poderes elits dirigents? efectes de la concentració en sectorscobreixen necessitats importants perusuaris són sempre nefastos. Els ser-de crèdit, dipòsit i comptes correntsimprescindibles per a la gent, s'han

vertit en béns de primera necessitat a

sa del funcionament de l'economiaual. És difícil sobreviure dins del siste-sense tenir un compte corrent i aixòa pagar. Encara que mai va ser un sec-amb una competència autèntica, l'e-ència de moltes empreses suposava unaacitat mínima de canviar d'entitat quandonava un mal tracte, de buscar una

a taxació o de trobar un crèdit quanera negat per una altra caixa. No obs-això, el fet de sotmetre a pràctiques

unes com les comissions creixents, elss d'interès alts, la falta d'informacióals dipòsits... denotaven un mercate competència. La disminució del nom-d'empreses, suposarà més poder per

bancs que quedin. Formaran un oligo-autèntic en un servei cada cop més

c. Durant els anys 70 i 80, els gransquers de l'Estat espanyol menjavens un cop a la setmana i allà decidien

olítica financera de l'estat. Ara són més

subtils. Finalment tot es tradueix en méstemps del treball de les persones dedicata pagar les rendes financeres.

La correlació de les elits de poder nocanvia per decret llei o per la privatitza-ció de les caixes. Més aviat al revés, elspolítics beneeixen amb decrets allò que enles relacions de poder ja s'ha aprovat. Lahistòria de les grans elits dirigents és llar-ga. El nostre sistema financer i el produc-tiu tenen vincles dinàstics forts, d'amis-tat, d'escola... n'hi ha prou amb veure quiés present en els consells d'administracióde les nostres empreses productives i enel nostre sector financer per entendre l'en-tramat en el qual se suma la porta giratò-ria de la classe política. Els ministres quese'n van anar a les caixes i els financersque es van asseure en el govern.

Sobre quines bases s'ha fet aquesta con-centració financera? Qui n'ha estat elbeneficiat?L'actual concentració financera i la priva-tització de les caixes ha estat un llarg pro-cés.

Des dels 80 amb el triomf de la supre-macia ideològica del neoliberalisme, lescaixes ja eren un mal al qual buscar solu-ció. Tot el que fes ferum de públic haviade privatitzar-se en nom de la suposadaeficiència de la gestió privada. La històriaha demostrat que els bancs que van gene-rar la crisi no tenien res de públics i quealgunes caixes han funcionat millor quealguns bancs en la nostra zona.

El model de rescat bancari global del'octubre de 2008 suposa una recomposi-ció de poder en tot el sistema financermundial. Els governs no van estar a l'al-çada de prendre les mesures necessàriesper a l'economia real, la història a partird'aquella època va canviar, es va donar méspoder sobre tota l'economia mundial alsgrans bancs. La manera en què es van rea-litzar els rescats va fixar les bases no nomésper a la concentració financera, sinó peral poder dels governs, a les formes de lademocràcia, a la submissió a les empresesproductives i a la pressió a les poblacionsactuals i les de les èpoques vinents. Els res-

cats de 2008 van posar el món als peus delsrescatats.

El primer acord entre Zapatero i Rajoyva ser la privatització de les caixes. El segon,i últim, un canvi constitucional que obli-ga a pagar als mercats preferentment,abans de qualsevol altra despesa pressu-postària. Queda clar qui es troba benefi-ciat i qui paga.

Recentment ha esclatat la polèmica deles participacions preferents. Podem par-lar de "corralito"?No. El “corralito” s'esdevé quan no hi hadiners per a què la gent recuperi els seusdipòsits perquè s'ha perdut la confiançaen el sistema financer i tothom vol recu-perar la seva liquiditat.

En aquest moment hi ha diners i molts.El BCE ha injectat en els balanços dels bancsi les caixes quasi mig bilió d'euros. És certque no hi ha confiança i que els agentsfinancers tornen a resguardar aquestaliquiditat en el dipòsit del BCE, però lespreferents no són el “corralito”. La parau-la adequada és estafa. Els bancs, i sobre-tot les caixes, van captar les preferentsdels seus clients més confiats, gent que esva refiar dels directors de la seva oficinade tota la vida i aquests van aprofitar-hoper recomanar el producte que la bancanecessitava vendre en aquell moment. Lespreferents són la conseqüència del reque-riment legal d'un percentatge de capitalpropi sobre el volum de préstecs que s'handonat en cada banc. Aquesta obligació quepretenia regular una mica la solvència deles entitats va generar la necessitat urgentd'aconseguir diners dels clients, treure'lde les formes més segures de dipòsit dellarg termini i posar-lo “a perpetuïtat” adisposició del banc perquè comptava coma capital. Segur que els clients van accep-tar legalment les condicions, però l'exis-tència de l'asimetria d'informació, la quan-titat de col•locacions, el coneixement d'a-quella època del risc existent i el perfil demolts dels afectats, fan anomenar-ho ESTA-FA.

Les administracions han tingut partici-

pació destacada en la gestió de les cai-xes. És viable demanar responsabilitatspenals als polítics?El primer pas per a sortir d'aquesta grancisi financera i real és determinar-ne elsresponsables, fer que tornin allò que hanrobat directament, els sous fraudulentsaprovats per consellers endogàmics, lesgrans primes pagades tot i el fracàs...

A aquest caos econòmic i a les seves con-seqüències de destrucció per a milions defamílies no hi hem arribat per un desas-tre natural ni per una epidèmia, sinó perl'acció o l'omissió de determinats perso-natges, que no són molts. Una societat no

pot recuperar-se si els causants dels danyssegueixen sent premiats. I si la solució ésdeixar passar el temps, la història torna arepetir-se amb crisis més greus ja que nos'han corregit els comportaments.

Existeixen figures en el codi penal pertal que la justícia faci la seva feina. Tam-bé els polítics que van gestionar les caixeshan de pagar, però acostumem a oblidar-nos dels tecnòcrates, que presumptamentno tenen ideologia... El sistema li ha enca-rregat la gestió del risc i ja sabem com hohan fet, això.

Des d'una perspectiva nacional de Paï-sos Catalans, perdre les caixes és perdresobirania?La sobirania d'un poble ha de basar-se enun bon sistema productiu: empreses fun-cionant, treballadors amb feines dignes,

un bon sistema fiscal que impedeixi eldesastre de la desigualtat que es donavadurant l'etapa del creixement i que va seruna de les causes de la crisi, una deman-da interna solvent i un sistema públic benfinançat.

Per descomptat que un sistema finan-cer proper sempre és una ajuda però si notenim les condicions anteriors es pot cau-re en la trampa del deute. El crèdit amicva dur, per la via de l'endeutament, a moltsajuntaments i comunitats autònomes abaixar els impostos per sota del que eranecessari i els interessos creixents fan quepoc a poc sigui impossible retornar els crè-dits. En l'actual situació financera globalmolts estats han perdut la seva sobiraniasense perdre els seus bancs nacionals, finsi tot mantenint la seva moneda i el seubanc central.

Molta gent, davant el ball de fusions, esplanteja què fer amb els diners que téen una caixa. Quines alternatives tenim?Són reals o només simbòliques?Això depèn de la quantitat. Si és un estal-vi normal estarà igualment assegurat (ono) en qualsevol de les entitats que sobre-visqui. Si parlem de molt capital, tindràun problema. És per això que s'estan pagantinteressos negatius, per assegurar el retorndels diners. Si la idea és fer alguna cosamés ètica amb la inversió, existeixen enti-tats les inversions de les quals són més èti-ques que les dels bancs. Existeixen tambécooperatives de crèdit que no s'han priva-titzat. Ambdues solucions impliquen ris-cos. Ara bé, si volem parlar d'alternatives,s'ha d'obrir un debat molt més llarg queaquesta entrevista. Es tracta de definir unmodel alternatiu a l'actual. Llavors s'hande posar unes altres bases i per això s'hade posar en qüestió la forma de tota l'es-tructura actual de crèdit i estalvi. Accep-tem la usura? L'estalvi, el crèdit i la ges-tió del risc han d'estar en mans privades?El funcionament bancari ha de ser un sis-tema jeràrquic? Com s'estableix el controldemocràtic del nou model? Puc escollirdemocràticament al director que m'acon-selli? Quin és el marc geogràfic òptim? Elsector productiu ha d'estar sota les ordresdel capital financer?

Abans d'arribar a l'Alternativa ja notindrem els diners. Però és urgent tenirrespostes. El col•lapse en el sistema finan-cer tal com el coneixem cada vegada estàpitjor. No aconsegueixen reparar-lo, des-prés de quatre anys tampoc tenen respos-tes. Potser no estem formulant la pregun-ta adequada...¿!?

es caixes d'estalvi ha canviat radical-arxa d'entitats, fins a 15, que cobria elnt en poques institucions i en moltsbast estatal. De caixes a bancs, i entre-

m les obres socials, els desnonamentss.

Francisco Ferrer és una de les veus del Seminari Taifa que ens elsdarrers mesos ha realitzat desenes de xerrades sobre el sistemafinancer i la problemàtica de les caixes d'estalvi. L'ACCENT hem vol-gut conèixer la seva visió i com aquests canvis afecten l'estructurasocial i econòmica dels Països Catalans.

contra pobleu a les caixes

“Ben aviat veurem unprocés de desmante-

llament de l'obrasocial”

“Des dels 80 amb eltriomf del neolibera-

lisme, les caixes jaeren un mal al qual

buscar solució”

Page 10: Accent 218

L’ACCENT 218DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

AZIZ BAHA BARCELONA*

Tot va començar per l’espurna deljove universitari aturat i desespe-rat Mohamed Bouazizi que es vaautoimmolar públicament a davantl’Ajuntament de la seva ciutat tuni-siana Sidi Bouzid el mes de desem-bre passat. La cadena de les protes-tes arriba i aixeca més la ràbia, jaencesa des de dècades, de la pobla-ció a la part occidental de Tamazg-ha (el Marroc). S’aglutinen joves,precaris i precàries, estudiants,obrers i obreres i altres en el Movi-ment 20 de Febrer que continuaocupant el carrer. Ràpidament iamb cautela, el rei actua llançantel seu discurs del 9 de març de 2011.Hi va anunciar un paquet de mesu-res tímides, entre les quals desta-quen el nomenament d’una comis-sió consultiva per a la redacció d’u-na nova constitució, el referèndumper votar-la i la celebració de leseleccions legislatives anticipades.Com era previst, els fidels al regim,polítics dels partits oficials i repre-sentants dels centres religiosos,aplaudeixen el gest monàrquic. Elgovern en funcions tranquil•litzala població i l’opinió internacio-nal amb declaracions com “nosal-tres vam començar la revolució jafa temps”, “som el referent per aels països en revolució com Tuní-sia i Egipte...”

Una resposta adreçada a taparles protestes populars: lasuperficialitat d’unes reformesi la continuïtat política tradi-cionalEn realitat, i no com les presentaen la versió oficial al Marroc, lesdites “reformes” no són més queinsuficiències, complicacions itrampes. Presenten obstacles per-manents per a l’obtenció de majo-ries al Parlament, així com la impos-sibilitat d’un govern sòlid demo-cràtic i eficaç. Fan de pretext i depont per a la intervenció del rei entots els àmbits polítics, amb la fide la consolidació i la reafirmaciódel seu rol -autodesignat- com apoder suprem.

Són reformes de façana. Conser-ven els mecanismes tradicionalsd’autoritat i perfeccionen de noula consolidació i la permanènciadel govern de la monarquia. El rei,en lloc del poble, hi continua reim-posant-se com a autoritat supremade l’Estat. Es tracta d’un combatdesigual i antic – des de la consti-tució de 1962- sobre els fonamentsde l’autoritat constitutiva alMarroc. En aquest escenari, sem-pre, el poble ha estat exclòs.

El primer de juliol de 2011 es vacelebrar el referèndum i es va apro-var la nova constitució amb 98,5%de vots favorables. La xifra parlaper ella mateixa; no cal creure queel poble no és prou intel·ligent nical gaire esforç per entendre el que

va passar aquell dia de juliol. Enl’època de l’exministre d’interiorDriss Basri (mà dreta del rei Has-san II) els referèndums solien tenirel mateix resultat o molt similar.El Marroc encara viu les repercus-

sions dels anys de plom. Amb aquesta nova carta magna,

el Marroc encara queda lluny d’unEstat civil, social, laic i respectuósdels drets humans. Les personessotmeses a aquest nou marc polí-tic s’enfronten a un altre cicle deprivació de drets i llibertat. A títold’exemple, s’hi nega -un cop més-la llibertat de creença i de no cre-ença. No hi ha separació real entrela religió i la política. L’islam hicontinua sent la religió de l’Estat

i no pas una religió que haguésadoptat la majoria del poble marro-quí.

Pel que fa a al control de les for-ces armades i dels cossos de la poli-cia, aquest continua exclusivamenten mans del rei. A més, en la novaconstitució no s’aclareix la sevafunció com a defensors i protectorsde la seguretat dels ciutadans i lesciutadanes. Així l’amenaça persis-teix i la utilització del crim, coma mitjà per contenir les protestesdel poble, continua.

Les eleccions del 25 N i el pro-tagonisme de l’abstenció:Com a etapa posterior del mateixprocés, Tamazgha occidental viules eleccions legislatives anticipa-des el 25 de novembre passat en unmarc constitucional continuïsta enel fons. El resultat directe no apor-ta cap sorpresa. És cert que els isla-mistes del partit Justícia i Desen-volupament (PDJ) hi van tenir elnombre més elevat de vots, 107escons, però els resultats assolitspels altres partits fan del parla-ment de 395 diputats un mosaic de18 partits que no deixa lloc a coa-licions ni a una oposició coherents.Els conservadors del partit de l’Is-tiqlal (partit de la independència)hi van treure 60 escons. A la ter-

cera posició, hi ha el partit Rea-grupament Nacional d’Indepen-dents, amb 52 escons. Després elpartit d’Autenticitat i Modernitat,amb 47 escons. El partit de la UnióSocialista de les Forces Popularsocupa la cinquena posició, amb 39

escons. El Moviment Popular obtéla sisena posició amb 32 escons, laUnió Constitucional és la setenaamb 23 escons i el Partit de Progrési del Socialisme n’és vuitè amb 18escons. I tot seguit uns altres deupartits amb una representacióvariada d’un a quatre escons cadas-cun.

Al Marroc tot està treballat per-què no hi hagi majoria en el Par-lament i perquè aquest quedi esta-blert com un camp de manipulació

per part dels governants reals. Noobstant això, el resultat més signi-ficatiu de les eleccions és la taxade participació, que ha estat moltbaixa: només d’un 45% del 13,6% deles persones amb dret a vot (segonsel govern mateix).

D’altra banda, tenim el Movi-ment 20 F que continua manifes-tant-se i ocupant el carrer. Tot sónproves que avalen el rebuig delsciutadans a les “reformes” atorga-des per la monarquia com a reac-ció immediata per amagar el crei-xent impuls popular que viu el nos-tre país i el Nord d’Àfrica en gene-ral. Malgrat el suport i lesfelicitacions oficials prestades alrègim marroquí per part d’estatseuropeus i dels EUA, aquesta res-posta del poble amazic marroquí,invisibilitzada internacionalment,és l’únic jutge de la no credibilitatdel sistema dominant al Marroc.

S’ incorpora l’islamisme radicala l’esfera del poder i es moder-nitza l’araboislamisme tradi-cional en un govern atípic:El panorama polític antidemocrà-tic creat pel poder hegemònic – lafabricació de partits polítics finsun nombre exagerat que garantei-xi a l’oligarquia despòtica el con-trol de les institucions, de les deci-

El poble amazic al Marroc dede les eleccions legislatives d

10 INTERNACIONAL

“Amb aquesta car-ta magna, el Marroc

queda lluny d’unEstat civil, social, laic

i respectuós delsdrets humans”

“Al Marroc tot estàtreballat perquè no

hi hagi majoria en elParlament”

M

Page 11: Accent 218

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 INTERNACIONAL 11

esprés del 25 N

Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos,08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a [email protected]

Us prego que fins a nova ordre carregueu al comptecorrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà L’Accent en concepte de subscripció. SIGNATURA

SEMESTRAL (30 E.)TRIMESTRAL (15 E.)

POBLACIÓNOM DEL TITULAR

TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ

TELF. & ADREÇA ELECTR.

CODI POSTAL i POBLACIÓADREÇA

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓSer subscripor de L’ACCENT et per-met rebre a casa cada quinze diesla publicació i col·laborar amb elprojecte d’informació popular icompromes amb la realitat dels Paï-sos Catalans

ENTITAT OFICINA CONTROL NÚMERO DE COMPTEANUAL (60 E.)

(Individual)

sions, les normes i legislacions ques’hi “debaten”- mostra quin és l’ob-jectiu:

Això es va veure en la dificul-tat que es va mostrar en el procésde creació del nous govern. Elsdebats entre els partits polítics pre-sentats al parlament i les rodes delcap del govern, “sorgit de les elec-cions”, van ser maratonianes. Ladisputa sobre els càrrecs ministe-rials es va fer veure molt. Tot ple-gat, un embolic de dificultats quevan requerir una demora de 35 diesper a formar el gabinet i repartirles carteres ministerials. Al finales forma una coalició de governinhabitual: dretes amb esquerres,islamistes amb comunistes, libe-rals amb socialistes. Aquesta imat-ge significa que, al Marroc, els nomsde les ideologies i els principis ivalors només serveixen de colora-

ció per a camuflar uns irresponsa-bles i obsessius envers el poder i elprivilegi, envers la recerca de lafortuna, la corrupció i el protago-nisme.

El poble amazic, el perjudicatde sempreSens dubte, el gran perdedor és lamassa dels sense veu ni vot: la llen-gua tamazight i el poble amazic;perdedors encara més davant larenovació de la coalició i la unitatentre els conservadors arabistes(parit de l’Istiqlal) i els islamistes(parit de Justícia i Desenvolupa-ment) en l’aparell de dominaciósobre el poble a causa dels interes-sos d’aquests grups.

Perquè un poble assoleixi la sevadignitat, llibertat i justícia socialno hi ha cap altre mitjà que impo-sar-se com a moviment popular mas-siu i amb força política pròpia com-bativa. Però, al Marroc, no hi hacanvi. Hi continua la privació legali sistemàtica de tota forma d’orga-nització política amaziga; n’hi con-tinua la seva persecució. Les for-macions polítiques amazigues, amés a més de ser un dret políticfonamental, són instruments mit-jançant els quals els amazics podenaglutinar-se per frenar el genoci-di identitari que pateixen, rehabi-litar la seva civilització i defensaren els àmbits local, nacional i inter-nacional el seu dret a una existèn-cia digna.

La nova situació condemna elpoble amazic –el tolerant, l’oberti el pluralista– a la pura realitatde denegació dels drets col·lectiusi individuals. Un fet que es conso-lida amb el nou govern i amb laconsolidació dels lligams entre l’is-lamisme, l’arabisme i el liberalis-me. En la mateixa línia, es dispa-ren les desigualtats, com la de gène-re, que es reflecteix, a títol d’exem-ple, en la composició del nou govern–d’entre els 31 ministres, només hifigura una única dona.

En la nova constitució, s’esmen-ten alguns drets lingüístics; peròòbviament, sense cap garantia enla seva execució. No n’hi ha prouamb concessions de gota en gotapel que fa als drets d’individus i decol·lectius. Els amazics no es podenreduir a tribus nòmades del deserti de la muntanya, sinó que són unanació a la seva pròpia terra. No hihaurà cap esperança amb la ideo-logia arabista dominant, ni sense

la declaració de la seva caducitat idel ple reconeixement del pobleamazic.

Tot i que la llengua amaziga cons-titueix la llengua de la gran majo-ria del poble marroquí, el futur dela seva oficialitat anunciada a lanova constitució, queda pendentde la sort i de la “bona” fe d’ungovern arabois-lamista anti-amazic que hade desenvolu-par-ne el regla-ment. Així, lallengua tama-zight queda des-criminada iminoritzada; encanvi, l’àrabcontinua essentprivilegiat coma primera llen-gua oficial delpaís, a més d’en-fortir-se pelcaràcter sagratper la seva relació amb l’Islam.

A més a més, què es pot esperard’un “cap de govern” islamista quemenysprea la llengua amaziga, llen-gua del seu poble? Abdelilah Ben-kiran, nomenat pel rei presidentdel govern marroquí, posa en dub-te la legitimitat social, històrica igeneracional de la llengua amazi-ga; i s’ha manifestat en favor de ladefensa de l’uniformisme arabis-ta, un model aliè a la naturalesa ila identitat dels i de les marroqui-nes: en unmíting electoraldel seu partit,utilitzà l’expres-sió "escripturaxinesa" per refe-rir-se al tifinagh(la grafia pròpiade l’amazic).

Pel que fa alsdetinguts polí-tics, el nougovern no té laintenció ni lavoluntat de pro-nunciar-se tansols sobre el tema de l’alliberamentdels detinguts amazics, ni de la res-ta dels detinguts polítics i d’opinióde les presons del Marroc. Tampocno és un govern que mostri cap inte-rès en posar fi a la tortura i a lesdetencions arbitràries, ni per acon-seguir l’enjudiciament dels respon-sables dels crims i de les tortures.

El moviment 20 de Febrer(Moviment 20F):El moviment 20F constitueix l’o-posició no domesticada per lamonarquia. Agrupa diplomats atu-rats, universitaris, amaziguistes,islamistes, alguns partits i correntsd'esquerra, sindicats, organitza-cions de drets humans i organitza-

cions juvenils iha demanat elboicot a les elec-cions i ha cridata no deixar-seenganyar pelsdominants desempre. Malgrataquesta posturalegitima davantla falsedat de lesreformes no hapogut restar almarge dels efec-tes dels comicis.Així ha vist la lasortida dels isla-

mistes del grup“Al adl wa al ih’san” (Justícia iBenestar) per no incomodar els seusgermans del grup Justícia i Desen-volupament en el govern. D’altrabanda, aquest acte posa en eviden-cia la dificultat de combinar elsvalors dels drets humans univer-sals amb la tradició encadenadaamb preceptes religiosos tancats iinterpretacions salafistes arcai-ques.

Tot i que la població i el movi-ment 20F no renuncien a continuar

la lluita, unareflexió objecti-va ens apropariaa entendre el des-tí de les revoltesdel 2011 alMarroc.Almenys, fins almoment, hem dedir que els resul-tats dels aixeca-ments són imper-ceptibles i nohan suposat elcanvi i la millo-ra esperats. Es

tracta d’una realitat deguda a moltsfactors i a la interferència dels inte-ressos del enemics del poble. Entreaquests elements hi ha la natura-lesa de l’aparell del makhzen (l’a-parell de dominació del podermonàrquic), el sistema policialrepressiu actiu i l’omnipresent queés, de fet, el suport material i sim-

bòlic de l’imperialisme (és a dir,dels estats aliats de l’exterior: Euro-pa, EUA i els països àrabs del Golf).D’altra banda, el sostre de lesdemandes del moviment 20F és limi-tat (s’ha de demanar molt per acon-seguir poc, si es demana poc no s’a-consegueix res): no reflecteix elposicionament real del poble res-pecte les institucions del poder tra-dicional, siguin polítiques o reli-gioses; ni reclama el seu dret a triarel seu model d’Estat; ni demana elrepartiment equitatiu dels béns idels recursos del país. Per tant, noposa sobre la taula les perspectivesde tot un poble culturalment i polí-ticament divers. Subratllem tam-bé que una gran part de les capessocials del Marroc no s’ha incor-porat a les revoltes: d’una banda,una part de les elits (ben ubicadessocialment i que no comparteixenla lluita al carrer com a via de cre-ar canvis); i d’altra banda, una partde la població rural i dels barrismarginals per por del makhzen ipel control ferri exercit pels seusagents civils i policials.

Finalment, per poder sortir delcaos permanent i per a començara parlar d’ un Marroc democràtic,el poble amazic ha de proclamar elcamí de l’alliberament, trencantamb l’actual transició impossible–transició falsa, eufèmica i engan-yosa-, i ha de reclamar l’empreso-nament dels polítics i dirigents idels càrrecs responsables d'esta-ments polítics, econòmics i socials,culpables de la seva ruïna i exclu-sió. Els amazics i les amazigues hande defensar una estructura mésàmplia, per a construir un Estatque sigui lliure del control impe-rialista i del nacionalisme arabis-ta. En un sistema polític de demo-cràcia real, ni la Bay’a (acte públicper expressar el compromís ambl’obediència davant el rei, en elqual, els subjectes es comprometena confiar al príncep (califa o rei)els assumptes dels musulmans, sen-se disputar-les amb ell i obeir-li entot el que fa (Ibn Khaldun)), ni lamonarquia ancorada en el passatpoden substituir la voluntat delpoble i la via democràtica per aestablir les seves institucions i triarlliurement els seus representantsi governants.

*Aziz Baha és membre de la comunitat catalano-amazic

“Els amazics no espoden reduir a tri-bus nòmades del

desert i de la mun-tanya, sinó que sónuna nació a la seva

pròpia terra”

“El poble amazic hade proclamar el camí

de l’alliberament,trencant amb

l’actual transicióimpossible “

Manifestació amazic del dia internacional dels treballadors

Page 12: Accent 218

L’ACCENT 21812 INTERNACIONAL DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barce-lona // Assemblea de Joves de Cardedeu // AteneuCorberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ate-

neu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // AteneuPopular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barra-queta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular QuicoSabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia,15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Giro-na //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casald'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

SERGI MASÓ LONDRES

La coalició entre liberals itories encapçalada pel DavidCameron està decidida a ferpassar pel sedàs tot el que con-tingui l’adjectiu públic. Lesrecents declaracions del líderde l’oposició laborista, Ed Mili-band, destacant que el seupartit estaria també preparatper a governar en temps difí-cilsaccentuava l’absoluta reti-rada dels laboristes en ladefensa de la responsabilitatsocial des de les institucionspúbliques. Aquest canvi derumb no deixa de ser relatiu.La consigna de la multitudi-nària manifestació del marçde l’any passat presentava jaun discurs vacil·lant. Convo-cada per la Trade Union Con-gress (TUC), principal fede-ració de sindicats britànicaque manté una estreta con-nexió amb els laboristes, vaaplegar a Londres prop de500.000 persones rere unacapçalera on clamant per auna Alternativa es realitzava unatíbia defensa del sector públic. Elsparlaments finals, amb tots elsfocus centrats en la intervenciód’Ed Miliband en què va apuntarque considerava algunes retalladesnecessàries, ja van posar de mani-fest la instrumentalització parti-dista en la que fou la major con-gregació de treballadors que ha vis-cut Londres des de la 2a GuerraMundial. Les vagues realitzades el30 de juny i el 30 de novembre pelsector públic per aturar l’endarre-riment de la jubilació i la reduccióde les pensions van aconseguir tansols un ampli seguiment en els cen-tres educatius, arribant-se a atu-rar prop del 60% de les escoles públi-ques angleses i el recolzament de2 milions de treballadors de l’ad-ministració en la darrera convoca-tòria.

El model d’Estat del benestarbritànic desenvolupat a l’unísonde l’Informe Beveridge i la políti-ca econòmica keynesiana des delsinicis de la dècada de 1940 es carac-teritza per un alt grau de mercan-tilització, l’assistencialisme públici el paper clau de la responsabili-tat individual. Aquest model esdiferencia de, per exemple, l’exis-tent en els països mediterranis, onles profundes estructures patriar-cals han donat lloc a uns Estats delbenestar on la submissió de lesdones en les tasques domèstiques

i de cura als dependents ha jugatun paper clau per a comprendre unmodel pseudo-universalista. En elcas britànic, en canvi, cal tenir pre-sent que la política social s’ha dis-senyat especialment com un meca-nisme d’auxili enfront la margi-nació social; és a dir, la políticasocial no es conceptualitzava comuna qüestió de drets, sinó com unsinstruments discrecionals quehavien de cobrir especialmentaquells col·lectius que quedaven en

els vorals de la societat capitalis-ta: ancians, malalts o nens. A més,funciona també a partir del crite-ri que l’home és el sustentador prin-cipal de la llar segons un model deplena ocupació. En el cas britànicens trobem que el caràcter assis-tencial de les seves polítiques

socials, on el seu leitmotiv és pottraduir bàsicament en resoldre laqüestió de la pobresa com a quel-com aïllat, no era més que un col·lec-ció de pedaços per a fer front a lesdesigualtats propiciades pel propicapitalisme. Per tant, davant lescreixents taxes d’atur propiciadesper la crisi que arrenca en el darrerquart del segle XX, el progressiuenvelliment de la població i la crei-xent adopció de models familiarsque trencaven amb la família tra-dicional, ja fos a mitjançant elsdivorcis o la monoparentalitat,comunes a les societats occidentalsel sistema britànic començà a posarde manifest les seves mancances.Els col·lectius que patien exclusiósocial eren cada volta més abun-dants.

Els plantejaments neoliberalsdesenvolupats per Margaret Tat-cher i Ronald Reagan a inicis delsanys 80 del segle passat es conver-tien en el paradigma que, en emfa-titzar la responsabilitat individualenfront de la social, justificavaobertament unes ajudes públiquesde mínims. El problema de l’exclu-sió social es convertia en un pro-blema de l’individu. Per exemple,davant unes pensions de jubilacióraquítiques que no garanteixen elcobriment de les necessitats bàsi-ques, el discurs deixa de parlar d’u-na responsabilitat estatal i es tras-llada a l’individu en tant i quant

aquest no es va proveir d’un pla depensions privat. En aquest cas elresultat és clar, propiciar a travésde la política pública la capitalit-zació per part de la banca. Aquestgir, no obstant, no s’efectua tansols des dels partits conservadorssinó que afecta també l’esquerraparlamentària. L’adopció de la ter-cera via propugnada per Tony Blairseguint les tesis d’Anthony Giddensno és sinó l’acceptació d’aquest des-plaçament de la responsabilitat del

benestar des de l’Estat cap a l’in-dividu en les files dels laboristes.Com dèiem, les declaracions rea-litzades pel seu actual líder, EdMiliband, no són més que donarcontinuïtat a aquests planteja-ments.

És des d’aquest rerafons que

topem amb les reformes delsconservadors. Els atacsactuals dels tories a la pen-sions i a la jubilació s’arti-culen bàsicament a travésde la prolongació de la vidalaboral, passant dels 60 als66 anys, i el canvi d’esque-ma en les retribucions, tran-sitant de la paga única a lacontributiva. El diàleg entrel’executiu de Cameron i elssindicats ha començat i, ambell, les primeres renúncies.La decisió dels líders de Uni-son i GMB, sindicats que for-men part de la TUC, de tren-car la unitat sindical d’opo-sició generada des la vagadel 30N suposa un revésimportant i la necessitatd’un replantejament. A ban-da de l’enuig d’algunes deles seves bases, no han estatpoques les veus des d’altressindicats que han plantejatuna nova vaga per tal dedemostrar que la lluita perles pensions continua i for-çar de nou la unitat sindi-

cal. De fet, la vaga del 30J va actuard’una manera similar, ja que Uni-son va passar de no secundar-la aestar-hi present el 30N. Més enllàdels possibles moviments quepoguessin mantenir la pugna anivell sindical, és també evidentla contradicció que s’estableix entrealguns sectors de la TUC i el plan-tejaments dels laboristes. La neces-sitat d’una formació política capaçd’aglutinar l’esquerra i defensarels interessos de la classe treballa-dora és, des d’antuvi, l’assignatu-ra pendent d’un moviment comu-nista extremadament fragmentat.

La tasca no serà fàcil. Un símp-toma prou clar de l’estat dels plan-tejaments el podem trobar en elsdiscursos que han acompanyat demanera hegemònica la defensa deles pensions. Situant-se la proble-màtica en l’oposició entre el 99%de la població i l’1% més ric, quedit sigui de pas entronca plena-ment amb el discurs realitzat desdel moviment OccupyLondon homò-leg al 15M, es presenta la qüestiócom un afer que no es troba inscriten el mateix capitalisme i, per tant,al cap i a la fi, com un problemacapaç de resoldre’s des del mateixsistema. Uns plantejaments quedifícilment quadren amb la reali-tat. L’alternativa serà un camí difí-cil, però difícil mai és impossible.

Les retallades de Westminster

Els sindicats anglesos han de trobar un camí nou per enfrontar-se a les retallades

“El diàleg entrel’executiu de

Cameron i els sindi-cats ha començat i,

amb ell, les primeresrenúncies

“Ed Miliband, diri-gent laborista, va

apuntar que considerava

algunes retalladesnecessàries”

Page 13: Accent 218

REDACCIÓ BARCELONA

Després de les vacances de l'estiu,els treballadors del grup ARCO vanrebre la notícia que l'empresa haviapresentat un ERO d'extinció queafectava a 204 treballadors. Aquestses sumaven als dos centenars queja havien estat acomiadats en unERO anterior de la planta que ARCOté a Bonrepòs i Mirambell. En aquellcas, l'empresa va deicidir abando-nar unes determinades línies deproducció que fins aleshores havienestat rendibles.

Després d'aquest anunci sobreun segon ERO, l'empresa va obrirun període de consultes amb elsdos comitès d'empresa. Mentres-tant, els treballadors van organit-zar les primeres mobilitzacions,com ara manifestacions per l'anti-ga N340, concentracions davant dela delegació de treball a València,aturades intermitents de la pro-

ducció i dies de vaga. Segons la COS,sindicat amb presència a l'empre-sa de vàlvules, la sensació entre la

majoria dels treballadors era que“tot el peix està venut”.

Les negociacions només aporta-ren una rebaixa moderada dels efec-tes de l'ERO. Es rebaixava el nom-bre de treballadors afectats de 204a 150, i s'augmentaven els dies i lesmensualitats per al càlcul de lesindemnitzacions, de 20 dies per 12mensualitats a 30 dies per 16 men-sualitats amb un màxim de 45000euros.

Tot i que la posició inicial delsdos comitès d'empresa era de rebuigfrontal a l'ERO, segons la COS “deseguida es van destapar la careta inomés buscaven treure la màxima

indemnització econòmica posible,quan el que haurien d'haver fet és

continuar amb el rebuig frontal illuitar per reduir al màxim el nom-bre de treballadors afectats”. Elsindicat també denuncia el menys-preu de l'empresa en no volerincloure el representant de la COSa la mesa de negociacions.

De moment l'ERO esta aprovari en execució, i els acomiadamentes van fent en comptagotes. Segonsla versió de l'empresa, això és per-què no poden pagar les indemnit-zacions fins que no aconsegueixinrefinançar-se. La COS denuncia lasituació creada per aquest impàs,en què els treballadors veuen comes llença part de la producció i com

es desmantella maquinària enca-ra útil sense saber en quin moments'aplicarà l'ERO en cada cas.

Des de la COS s'acusa l'empresa,i en especial al seu directiu J.M.Ferrer, d'haver invertit en negocisespeculatius en comptes d'invertiren recerca i desenvolupament.

L’ACCENT 218 ECONOMIA 13DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012

REDACCIÓ BARCELONA

Sanitat, educació, serveis socialsi també cultura. El Museu Valen-cià d’Història Natural -el tercermés important de l’estat d’aques-tes característiques- va tancar lesseues portes la setmana passadavíctima dels impagaments de lesadministracions públiques. Aquestsendarreriments han provocat l’a-provació d’un expedient de regu-lació d’ocupació (ERO) que ha fetfora tres dels quatre treballadorsde què disposava el museu. La polí-tica cultural comença a patir l’e-fecte de les retallades.

L’espai estava gestionat per laFundació Torres Sala i es finança-va amb aportacions de l’Ajunta-ment de València, la Diputació i laGeneralitat. Però la corporació pro-vincial duia tres anys sense pagar

els 24.000 euros de subvenció anualque tenia compromesos. La Gene-ralitat, al seu torn, té un deute acu-

mulat amb el museu de 65.000 euros,corresponents a 2010 i 2011.

Ara només hi restarà un con-

servador per amantindre enbon estat els mésde 100.000 exem-plars d’insectes imol·luscs queconformen elfons del museu.El futur d’aques-ta mostra depatrimoni natu-ral, però, podriaestar a Madrid,ja que els hereusde Torres Salahan amenaçatd’emportar-se elllegat de l’ento-mòleg valencià -75.000 insectes

del País Valencià i de la resta delmón- al Museo Nacional de Histo-ria Natural de Madrid.

En realitat, la falta d’atencióde les institucions públiques capa aquesta infraestructura cultu-ral de més de 30 anys no ve de nou,cosa que demostra el mal estat deconservació de les seuesinstal·lacions o el reduït espai d’a-questes, el qual no permetia exhi-bir-hi ni una desena part de totala col·lecció.

La mort per inanició d’aquestmuseu és un bon exemple de lapolítica cultural de les institucionsvalencianes controlades pel Par-tit Popular, les quals han apostatper una cultura d’aparador ban-dejant xicotets equipaments que,tot i el seu enorme valor, no encai-xen en la visió opulenta de la dre-ta valenciana. I en temps de crisii retallades, no cal ser massaintel·ligent per endevinar quinsespais tenen les de perdre.

Els treballadors d’ARCO no s’han mibilitzat contra l’ERO

Mig any de mobilitzacionssindicals contra l’ERO a ARCO

Piquet sindical contra els gestors del Bus Turístic barceloní

“Les negociacionsnomés han aportat

una rebaixa modera-da dels efectes de

l'ERO”

REDACCIÓ BARCELONA

Aquest 25 i 26 de gener els treba-lladors i treballadores d'HP de SantCugat del Vallès estan convocatspels sindicats CGT, CSI i CCOO auna vaga en solidaritat amb elsacomiadats de forma improcedenten diverses factories d'aquestaempresa a l'estat. Els sindicats acu-sen HP de negar-se a renegociarPlans d'Ocupació basats en la volun-tarietat.

Fonts sindicals denuncien queamb aquests acomiadaments s’ele-va a 26 el continuat degoteig d’a-comiadaments que l’empresa por-ta perpetrant des de setembre.

Els treba-lladors deHP en vagasolidària

Protestes dels treballadors pel centre de Barcelona

“La COS acusa elsdirectius d'haver

especulat en comptes d'invertiren recerca i desen-

volupament”

Page 14: Accent 218

L’ACCENT 218DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 201214 CULTURA

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

El 14 de gener va morir a SantSebastià José Luis Álvarez Enpa-rantza, Txillardegi (Sant Sebas-tià, 1929). La transcendència quela seva figura té per a la histò-

ria i la cultura basques es ramifica endues branques diferenciades i alhoraemparentades. D'una banda Txillardegi vamarcar la història de la literatura i lallengua basques. De l'altra trobem una tra-jectòria política que va exercir la sevainfluència en moments decisius de la his-tòria política basca moderna.

Txillardegi no era parlant nadiu de lallengua basca sinó que la va aprendre amb17 anys. Poc després, el 1948, entrà en con-tacte amb l'activitat política en l'organit-zació Eusko Ikasle Alkartasuna i el 1952 vafundar Ekin.

La seva obra Leturiaren Egunkari Ezku-tua (El diari amagat de Leturia, 1957) esconsidera la primera novel·la modernaescrita en basc juntament amb Egunerohasten delako, de Ramón Saizarbitoria.Amb aquesta obra Txillardegi va superarla tendència de la literatura basca al cos-tumisme i va proposar un model denovel·la urbana influïda per l'existencia-lisme. Aquell mateix any va ingressar al’Acadèmia basca de la Llengua (“Euskalt-zaindia”), des de la qual va treballar en lafixació d'una llengua basca unificada(“euskara batua”)

El 1958 les tensions entre Ekin i el PNBes van aguditzar i van donar lloc, l'anysegüent, a la creació d'ETA, organització ala que Txillardegi va donar nom. En 1960fou empresonat durant tres mesos a lapresó de Martutene. En quedar en lliber-tat va fugir a França i fou el primer mem-bre exiliat d'ETA. Les autoritats franceses,però, li van prohibir l'estada al país, i al

principi de 1965 es traslladà a Brussel·les,on va romandre cinc anys i va continuarla seva obra narrativa.

Des de Brussel·les va encapçalar unatendència que es va articular al voltant dela revista Branka i s'oposava a l'OficinaPolítica d'ETA i la línia “obrerista” de Pat-xi Iturrioz, que acusava d'espanyolista.L'abril del 1967, poc després de la celebra-ció de la segona part de la V Assemblea,Txillardegi i altres destacats membres d'E-TA es donen de baixa i denuncien la líniamarxista-leninista que, en la seva opinió,domina l'organització.

El 1976 va promoure la creació d'EuskalSozialista Biltzarrea (ESB) i algunsintents de crear un front unitari delsnacionalistes bascos. La temptativa més

important fou la de Txiberta, el 1977, queva reunir partits i sindicats. La imminèn-cia de les eleccions, però, va impedir l'a-nàlisi de les qüestions de fons i va bloque-jar el diàleg entre els sectors que demana-ven la no participació, de moment, a lesprimeres eleccions espanyoles (ETA) i elsque hi volien participar a qualsevol preu(PNB).

El fracàs de Txiberta va conduir a lacreació, el 1978, d'Herri Batasuna, forma-ció des de la qual Txillardegi va obteniruna acta de senador per Guipúscoa l'any1986, a banda de formar part de la sevaMesa Nacional. La seva trajectòria políticava estar plenament integrada en l'esque-rra abertzale fins el 1998, en que va mar-car distàncies amb ETA per causa de la

ruptura de la treva que va donar lloc alProcés de Lizarra-Garazi. En considerarque l'estratègia armada era inviable, es vaintegrar a Aralar després de la rupturad'aquest sector amb el procés Batasunal'any 2001 i es va presentar per aquestaformació a les eleccions basques del 2005,sense ser elegit. Se'n va desvincular, però,quan en el 2007 aquest partit va participaren un acte de solidaritat amb les víctimesd'ETA organitzat pel Govern de la Comuni-tat Autònoma Basca i es va presentar a leseleccions municipals en coalició ambEzker Batua. Finalment va tornar a donarsuport a l'esquerra abertzale en les elec-cions generals de 2008.

Borja Català MANISES

La dramàtica situació econòmica decanal 9, fruit de la crisi i, sobretot,de la roïnissíma gestió a la que haestat sotmesa pels seus diferentsresponsables al llarg dels darrers

anys, contínua cobrant-se les seues vícti-mes; si un primer moment es va anunciarun Expedient de Regulació d'Ocupació quede dur-se a la pràctica afectarà bona partdel personal, ara s'ha fet públic que la tele-visió pública valenciana no renovarà el pro-grama Trau la llengua, tot i els seus bonsresultats d'audiència.

L'espai, dedicat a la promoció del valen-cià, estava realitzat per la productoramadrilenya Vértice 360, la qual encara noha cobrat res del que l'ens públic li deu perla primera temporada que ara acaba. De fet,són moltes les productores que han realitzatprojectes per a la televisió pública valencia-

na que estan patint pels endarreriments

de Canal 9 al'hora depagar.

El que méssobta, però, ésque dilluns 16en l'informa-tiu de la cade-na es va donarla notícia quel'últim episodide Trau la llen-gua, emés el dia anterior, havia estat líderd'audiència de la seua franja horària ambun 14% d'espectadors. La bona resposta delpúblic no ha sigut suficient perquè la televi-sió pública valenciana mantinga en antenal'únic programa dedicat a la divulgació delvalencià. En canvi, un programa molt carde produir com Nou debat, dirigit per ladretana periodista madrilenya IsabelDurán, amb la participació de moltscol·laboradors vinguts de la capital de l'es-

tat, íntegrament en castellà i amb unaaudiència mínima no perilla.

De moment, ja s'ha creat un grup al Face-book que demana que no es tanque el Traula llengua. Precisament, a la mateixa xarxasocial, el programa anunciava dijous 19 que“s'estan estudiant a fons totes les alternati-ves viables”, però l'actual situació econòmi-ca no convida a l'optimisme. I tot això suc-ceeix en la televisió que havia de promourela llengua pròpia del País Valencià.

La defensadel català,protagonistaals PremisCiutat dePalma

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

El passat divendres 20 de geners'havia de celebrar la que ésuna de les festes més destaca-des de la literatura catalana.Però aquest any no era com els

darrers. L'anunci que al Premi Ciutat dePalma inclouria per primera vegada unpremi en llengua castellana sorprenguéel món literari català que decidí respon-dre-hi d'alguna manera, no només per lagravetat d'aquesta decisió sinó també pelfet que aquesta era la darrera d'unreguitzell de mesures decretades pelGovern Bauzá destinades a arraconar elcatalà a les Illes.

La resposta que el PEN Català i l'Asso-ciació d'Escriptors en Llengua Catalana(AELC) van acordar donar fou la de ferpúblic un manifest al què s'ha adherittres-cents cinquanta escriptors d'arreudels Països Catalans i organitzar un acteparal·lel a l'entrega. Així doncs, mentreal Teatre Principal se celebrava l'entregadel Premi Ciutat de Palma entre impor-tants absències, Can Alcover, seu de l'O-bra Cultural Balear (OCB), aplegava unrecital literari i musical amb la presèn-cia d'una setantena de persones. Ara bé,els actes de protesta no es limitaren aaquest acte cultural alternatiu. Al TeatrePrincipal, quatre activistes provaren dedesplegar una pancarta en defensa delcatalà, moment es visqué amb tensió perla violència amb què foren neutralitzats.I els guanyadors de la categoria de depoesia, Jordi Julià, i el de novel·la, JosepMaria Quintana, malgrat assistir a reco-llir el guardó, varen fer menció al con-flicte. El primer, recordant la celebracióde l'acte alternatiu i als companys que hiassistien. El segon, cedint l'import econò-mic del premi a l'Obra Cultural deMenorca i a Acció Cultural de Menorca.

Retallada a la llengua en Canal 9

Txillardegi, una clau en la història del País Basc

Page 15: Accent 218

L’ACCENT 218 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2012 CULTURA 15

Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

Tot i que alguns diran que VittorioGiardino compta amb obres de mésqualitat en la seva bibliografia, elrecull que ara ens permet llegiríntegrament No Passaran! en cata-

là és un innegable exemple de bon còmiceuropeu. Aquest volum concentra en unaedició d'autèntic luxe el que en realitat ésuna de les aventures d'en Max Fridman,antic brigadista internacional, heroiintel·lectual, jueu i obrerista que fa de laseva bonhomia gairebé la seva característicaprincipal com a personatge.

Després d'uns anys d'haver lluitat a laGuerra d'Espanya contra el feixisme, la donad'un amic i company d'armes seu el reque-reix per anar a cercar aquest últim, desapa-regut enmig del conflicte. A partir d'aquíMax viatjarà a Barcelona, i d'allí encara alfront de l'Ebre, enmig d'una trama detecti-vesca que serveix l'autor per retratar lasituació històrica d'aquells temps. Aixòinclou des dels diferents personatges (perio-distes internacionals, agents de serveissecrets estrangers, militars, pistolers, mem-bres de les organitzacions polítiques, etc)fins a la confrontació al si d'un bàndol repu-blicà gairebé del tot vençut.

En aquest sentit, potser una de lesmillors virtuts d'aquesta novel·la gràficasiga la notable feina de documentació realit-

zada per l'autor i que es pot apreciar a totsels nivells, també gràficament. Pareu aten-ció, per exemple, a la premsa i al recull decartells revolucionaris que es veuen retra-tats. Realment, tot l'apartat visual és espec-tacular, amb un Giardino en plena forma que

desenvolupa un dibuix a migcamí entre la línia clara i l'es-til realista, amb un color molttreballat, amb influènciesfotogràfiques en la composiciói un bon domini del ritmenarratiu. La part més fluixa,en canvi, l'aporta un guió quese sustenta sobre una estructu-ra de recerca massa feble perla longitud de l'obra. Està clar

que aquesta funciona a modede catalitzador de l'acció, de tal manera quel'autor pot fer anar el protagonista on ell volamb l'excusa de seguir una pista. Però, en lapràctica resulta un poc frustrant veure lamanca d'avenços mentre el nus es va fentcada vegada més gros, fins que a la fi es pot

resoldre. De tota manera, tot aixòdepén de les filies del lector quant alsgèneres.

En general, trobe que qualsevol lec-tor adult, amant del còmic, de lanovel·la gràfica i de la nostra històriasabrà gaudir d'aquest No Passaran!. Imés en aquesta edició de luxe per partde Norma Editorial, amb annexos,tapa dura, paper bo, i una reducció degrandària respecte de l'original quehom diria que afavoreix el resultat.Per últim, potser caldria afegir unaxicoteta reflexió. Cal que per poderllegir una traducció al català, el guió

es desenvolupe necessàriament a casa nos-tra? En un elevat percentatge de vegades,sembla que sí, i això segurament parla d'unacerta concepció casolana que tenim de lanostra llengua. No voldria menystenir labona feina fet pels editors però, fóra bonacosa poder llegir també en català la resta deles obres de Giardino.

Fitxa tècnica:

Títol: Les aventures de Max Fridman. Nopassaran! (Integral en català) Autor: Vittorio Giardino Editorial: Norma EditorialCaracterístiques: 240 pàgines, color , 25e

“En general, trobe que qualsevol lectoradult, amant del còmic,de la novel·la gràfica i de la nostra històriasabrà gaudir d'aquest No Passaran!.”

Ressenya de la quinzena Les aventures de Max Fridman. No passaran!

Visió gràfica de la Guerra d’Espanya

De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic.Fragments i testimonisEdició i traducció de Joan Ferrer GràciaEdicions de la Ela Geminada, 2011

Nascuda al febrer farà un any,aquesta editorial gironina enspresenta, per primera vegadaen català, el recull més impor-tant del pensament grec antic

anterior a Plató, és a dir, d'aquells autorsque anomenem presocràtics i que constitui-ran els fonaments sobre els quals es cons-truirà la tradició filosòfica occidental. D'a-questa manera, a banda d'una introduccióextensa que ens situa tot aquest món, troba-rem una rica selecció de testimonis sobre elsescrits i les vides d'autors com ara Tales,Anaxímenes, Xenòfanes, Heraclit, Parmèni-des, Diògenes o Demòcrit.

El PSUC. L'antifranquisme i la política d'aliances aCatalunya (1956-1977)Giaime PalaEditorial Base, 2011

L'historiador milanès Giaime Pala porta anysestudiant el paper del PSUC durant el franquis-me, un treball que s'ha materialitzat en la tesidoctoral Teoría, práctica militante y culturapolítica del Partit Socialista Unificat de Cata-lunya (1968-1977). El llibre que presentem secentra en les característiques de la seva pràcti-ca política unitària, basada en l'antiaïllacionis-me, imprescindible per poder sortir del guetoen què es trobava, i la tranversalitat, necessà-ria si el que es volia era la unitat de totes lesforces antifranquistes. Un treball interessantperò que centra massa el discurs en el queferde la direcció del partit.

Obra completaJoan FusterEdicions 62 i Universitat de València, 2012

Després de deu anys d'espera,els volums II i III de l'ObraCompleta d'en Joan Fuster acura de l'Antoni Furió i delJosep Palacios han vist la

llum. Aquests dos nous volums es venenjunts en un estoig. El segon dels volumsconté el conjunt del seu treball d'assagis-ta literari, que consta de vuits llibres (Eldescrèdit de la realitat, Les originalitats,Tres notes marginals, Diccionari per aociosos, L’home, mesura de totes lescoses, Examen de consciència, Babels iBabilònies i Sagitari) i altres dotze textos.El tercer acull un miler de textos disper-sos publicats en diferents mitjans decomunicació com ara Serra d'Or, El món oEl Temps.

SomiatruitesAlbert Pla i Ricardo LiniersTakatuka, 2011

El 2002, l'Albert Pla va publicar undels seus discs més peculiars: ¿Anemal llit?. Tenint en compte la trajectò-ria del cantautor de Sabadell fins elmoment, ningú no es podia esperar

que aquest fos un disc de cançons de bressoldestinades a un públic infantil. Ara, gairebéuna dècada més tard, l'il·lustrador argentíLiniers, popular al seu país per “Macanudo”, latira còmica diària publicada a La Nación, haagafat el text d'una d'aquelles cançons, “Somia-truites”, que explica la història d'una “escolaperduda allà al mig del Montseny on només hiestudien els nens que somien amb truites”, iha posat imatges als seus somnis.

Lectures recomanades

Page 16: Accent 218

L’ACCENT 218DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 201216 CONTRAPORTADA

parà joves independentistes amb neo-nazis. Una petita anècdota lamenta-ble, però en general molt bé.

Des de la pàgines de L'ACCENT heminformat en diverses ocasions quemembres de la nostra redacció erenal lloc dels fets i sabem de primeramà que les acusacions que recauensobre en Guillem són totalment fal-ses. Tot i així, vostè és l'imputat a quies demana una pena més elevada. Comvalora aquesta situació?GC: M’acusen d’agredir a un policiaamb una cadira, la qual cosa és com-pletament falsa. De tot plegat en faiguna valoració política, penso que ambaquest cas volen enviar un missatge ala creixent militància de l’EsquerraIndependentista de Mallorca: si norebaixeu la línia de confrontació ambl’estat, anirem a per vosaltres. Però noels està funcionant, el nostre movi-ment no deixa de créixer i de construirestructures. I això els preocupa. Peròel que més els preocupa és que la sevarepressió té l’efecte contrari: ens fa mésforts com a militants i com a movimentpolític antagònic.

Concretament, li demanen tres anysde presó. És a dir, si la justícia espan-yola el condemnés, hauria d'ingres-sar en un centre penitenciari. Creuque pot arribar a passar això?GC: Fa gairebé 300 anys que Espanyaocupa els Països Catalans mitjançantla violència, fent ús de guerres, llar-gues dictadures i una contínua repres-sió. Durant aquests 300 anys els mallor-quins i mallorquines no hem deixat derebutjar aquesta ocupació. Aquest judi-ci és un episodi més d’aquest camí capa la llibertat, i si l’Estat espanyol pen-sa que ara no li queda més remei queempresonar-nos, ho faran sense dub-tar-ho. Per tant el que cal fer és visua-litzar el suport social que tenim lesquatre imputades, de forma que nos’atreveixin a tancar-nos.

Té por d'haver d'ingressar a presó? G.C: Jo som una persona com qualse-vol altra, amb una família, amistats,feina i projectes vitals. I és clar queno m’agradaria haver d’entrar a lapresó. Però també hi ha unes causesjustes per les que considero que callluitar, i cal lluitar de forma revolu-cionària, amb el cap ben alt i sensepor a demanar el que volem. Si aques-ta lluita em porta a la presó, com liha passat a altres persones, ho afron-taré de forma racional, amb la cons-ciència que això vol dir que anem pelbon camí. I, sobretot, amb el conven-ciment en l’enorme suport que rebem,i que hem sentit des del principi.

Vostès dos van patir fa un any unaconsiderable campanya criminalit-zadora per part d'El Mundo – Dia deBaleares, poc temps després de lamanifestació del 30 de desembre de2010. Creuen que pot haver influïtel seu currículum com a militantsde l'Esquerra Independentista i,actualment, d'Endavant Mallorca?G.C: Sens dubte, ja fa temps que tenien

ganes de criminalitzar al nostre movi-ment, i pensaren que aquesta era unaoportunitat perfecte, però es passa-ren de rosca, que diríem. La burda per-secució que patirem va fer que s’es-campés la indignació entre les inde-pendentistes i que guanyéssim méssuport: més de 100 persones es solida-ritzaren amb nosaltres els dies de lesdeclaracions davant el jutge.D.P: Totalment d'acord. Tanmateix,cal dir que aquestes difamacions nosón res de nou. És ja un clàssic quansucceeix quelcom esperar a veure qui-na crònica en fa El Mundo. Algunsdels seus periodistes com en Juan Rie-ra Roca, Manu Aguilera, etc. són japersonatges tristament coneguts pelmoviments socials, moviment en defen-sa del català o l'independentisme. Evi-dentment, tot plegat, respon a unsintents de criminalització i deslegiti-mació de qualsevol moviment fora deles institucions.

El judici contra els 4 independentis-tes de Mallorca podria produir-se alllarg d'aquest 2012, i l'organitzaciópolítica Endavant-OSAN ja ha comen-çat a difondre una campanya a favorde l'absolució. Quin enfocament esvol donar a aquest cas repressiu icom el penseu afrontar a nivell social? DP: L'enfocament vol deixar palès queés una persecució contra l'EsquerraIndependentista de Mallorca. Volencolpejar allà on fa més mal: combi-nant la pressió policial i legal, per unabanda, i la mediàtica per l'altra. Així,per la nostra part, els volem deixarben clar que amb aquest tipus d'ac-cions policials i mediàtiques no ensaturaran, sinó al contrari: estam mésforts i engrescats que mai a continuarla lluita. Vivim una situació políticamolt difícil i amb campanyes com lade A Mallorca en català! els estamenviant el missatge que no pensamafluixar.

Guillem, Sílvia, David i Robert són elsnoms dels quatre imputats pels alda-rulls i la crema de la bandera espan-yola a la Diada Nacional de Mallorcadel 2010. La Fiscalia els demana 9 anysde presó i més de 13.000 euros en mul-tes i indemnitzacions. Malgrat tot, els4 independentistes han estat la caravisible de la manifestació de la Diadad’enguany. En aquesta entrevista, par-lem amb dos d’ells, militants d’Enda-vant Mallorca i membres de l’organit-zació de la mobilització anual. Gui-llem Colom (Palma, 1981) és profes-sor assistent a la Universitat de Bangor(País de Gal·les), on està fent el doc-torat, lluny de casa seva. David Pujol(Palma, 1980), en canvi, viu a Mallor-ca on exerceix com a professor de cata-là de secundària. Els dos estan con-vençuts que el seu suport social ésmolt major a la capacitat repressivade l’Estat.

Guillem Colom iDavid Pujol,

imputats pels fetsde la Diada de

Mallorca

ENTREVISTA

“Aquesta burda persecuciópolítica servirà per reforçar l’independentisme”

Les primeresMARC GARCIA BARCELONA

Tot just ha començat l'any i comés tradició ens fan saber quinsson els noms dels primers xiquetsnats enguany, que si la Diana vanéixer a la segona campanada,que en Mekhamedamin és el pri-mer Lleidatà, l'Alí el primer giro-ní i en Pol el Tarragoní. En sabemfins i tot el pes, i procedènciadels seus pares. Però, perquè hovolem saber tot això? Segura-ment és una dada positiva i allun-yada de les noticies que a diariestem acostumades, un natalicisempre és agraït, i la tradiciófranquista fa que en fem un segui-ment de curta volada, que no vamés enllà del propi dia. La pre-gunta però és perquè no conei-xem el primer mort de l'any? per-

què no sabem el primer mort enaccident laboral de cada provín-cia, la primera dona assassina-da a mans de la seva parella, elprimer assassinat dels mossos,el primer mort de l’any a les pre-sons, en la indigència o per reta-llades sanitàries. Sortirà Boi Ruiza donar el condol a la família,de la mateixa manera que s'hidesplaça a felicitar els natalicis?Segurament no, ja que és mésfàcil donar bones noticies i sor-tir a la foto, que no pas entomarles dolentes i assumir responsa-bilitat. Segurament si algú pre-tén culpar-ne d’això al govern,sàpiga que a Interior tenen unreguitzell d'advocats fregant-seles mans per plantar querelles atort i a dret, ja que segons sem-bla, el primer mort causat pelsmossos enguany, és fruit d'unafeina exemplar. Sort n'hem tin-gut, si hagués estat una feinabarroera, el Bages podria ser ara,el decorat de Mad Max. Segura-ment caldrà buscar entre les pagi-nés de l'altra premsa, la nostra,les primeres víctimes del siste-ma d'enguany a cada país, pro-víncia, comarca o localitat, jaque segurament, La Vanguàrdia,El Periodico o l'Ara, a partir deldia 2 retornaran a les seves noti-cies habituals, quan els becarisacabin de fer la crònica hospita-lària, el reportatge de les plat-ges durant la nit o la primeracapbussada al mar típica del 1erde gener, gran riquesa informa-tiva la que ens espera!

LA REMATADA

XAVIER GISPERT PALMA

El 30 de Desembre de 2011, quan esproduïren els fets que aniran a judi-ci, vostès eren a la manifestació inde-pendentista de la Diada. Què hi vasucceir als carrer dels Oms?DP: El moment dels incidents es vis-queren amb força tensió: joves cremantuna bandera espanyola, dos policies almig del bloc carregant contra la gent,feixistes llençant cadires contra elsmanifestants... Fou una situació difí-cil. Ara, els més nerviosos foren els poli-cies espanyols, un joves inexperts i,sobretot, molt espantats. La nostra gentdemostrà més maduresa que ells...

Ens podeu explicar com es van viureels aldarulls i tot el que va envoltarla crema de la bandera espanyola?GC: Els aldarulls foren provocats peruns policies que començaren a agredirales manifestants just després que duespersones cremessin una bandera espan-yola. A més, dos feixistes tiraren cadi-res cap a les manifestants, que es defen-saren de les agressions. Tot plegat foumolt ràpid, i com diu en David la nos-tra gent hi actuà de forma molt res-ponsable.

És habitual que hi hagi aldarulls enel marc de la Diada Nacional de Mallor-ca?DP: No. Sí sol ser habitual una certatensió. Sobretot per dos motius: pelsintents d'agressió per part de feixistesi pel control i les provocacions de lapolicia al bloc independentista. Tot ple-gat, fa que cada vegada haguem d'es-tar més preparats pel que pugui suc-ceir, ja que realment som els únics inte-ressats a què l'autèntica Diada de Mallor-ca sigui una mobilització tranquil•la isegura per a la nostra gent i esdevin-gui així una manifestació cada pic mésmassiva.

Com valoreu les reaccions polítiquesi socials que van provocar aquestsfets, tant just després de la manifes-tació com ara, més d'un any desprési amb l'acusació fiscal sobre la tau-la?DP: En general foren i estant sent moltpositives. Des del primer moment, hiestà havent una forta resposta de soli-daritat cap als quatre acusats (Robert,Sílvia, Guillem i David), tant pels col•lec-tius, persones individuals, familiars,etc. En aquest sentit hi estam molt con-tents. L'única nota discordant la donàBiel Barceló, Secretari General del PSM,quan en unes declaracions condemnàla crema de la bandera espanyola i equi-

“La pregunta, però,és perquè no conei-xem el primer mort

de l'any?”