Actes-resums...2 Padró et al.In vitro veritas 2014;15:1-9 © Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic Roche Diagnostics S

© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv162.pdf 1

_________________________________________________________________________________________

Informe del VII Simpòsium Europeu sobre El Laboratori

clínic i la indústria del diagnòstic in vitro:

“La genètica molecular en el laboratori clínic”

Ariadna Padró Miquel1, Beatriz Candás Estébanez2, Margarita Salvadó

Costa3

1 Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge , L’Hospitalet de Llobregat

2 UDIAT-Centre Diagnòstic, Corporació Sanitària Parc Taulí, Sabadell

2 Laboratori de Referència de Catalunya, El Prat de Llobregat

_________________________________________________________________________________________

Els dies 28 i 29 de maig del 2013, va tenir lloc a la

insigne sala Prat de la Riba de la seu barcelonina de

l’Institut d’Estudis Catalans, el VII Simpòsium

Europeu sobre el laboratori clínic i la indústria del

diagnòstic in vitro. Enguany ha estat organitzat

conjuntament per l’Associació de Ciències de

Laboratori Clínic i la Societat Catalana de Biologia, i

com a novetat s’han donat als assistents 1,9 crèdits

de formació continuada atorgats pel Consell Català

de Formació Continuada de les Professions

Sanitàries.

La presidència del simposi va anar a càrrec de

Margarita Salvadó (Laboratori de Referència de

Catalunya, El Prat de Llobregat) i la secretaria tècnica

va estar formada per Beatriz Candás (Laboratori

UDIAT-Centre Diagnòstic, Corporació Sanitària

Parc Taulí, Sabadell) i Ariadna Padró (Laboratori

Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge,

L’Hospitalet de Llobregat).

L’organització va rebre la col·laboració dels

membres corporatius de l’ACCLC: Abbott

Científica, S.A., BioRad Laboratories S.A., Izasa,

S.A., Menarini Diagnósticos, S.A., Thermo Scientific,

In vitro veritas 2014;15:1-9

ISSN: 1697-5421

Actes-resums

2 Padró et al. In vitro veritas 2014;15:1-9

© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv162.pdf

Roche Diagnostics S.L., Sarstedt S.A. i Siemens

Healthcare Diagnostics, S.L, i el suport puntual de

Abbott Molecular, Affymetrix i Genomica S.A.U.

El format del simposi va intentar seguir l’esperit

d’anys anteriors: després de la conferència inaugural,

el contingut científic es va estructurar en quatre

sessions de debat obert tant als experts com als

assistents, de dues hores de durada màxima

cadascuna. El moderador de cada debat va introduir

diversos arguments a través de preguntes obertes,

formulades amb l’objectiu de fomentar el diàleg i

arribar a conclusions col·lectives, que van ser

enumerades per les organitzadores a la clausura del

simposi.

Aquesta present edició es va plantejar com una

oportunitat per discutir l’impacte de la genètica

molecular als laboratoris clínics, com ha afectat a la

seva organització i cap on evolucionarà en els

propers anys. La genètica molecular és una de les

disciplines del laboratori clínic que més ràpidament

evoluciona. El gran nombre d’articles que es

publiquen diàriament en revistes científiques on es

relacionen variants genètiques amb malalties,

adjudiquen al laboratori clínic el difícil paper de

decidir quines d’aquestes variacions poden tenir un

impacte mèdic real. A més a més, l’actualització de

coneixements en les anàlisis dels àcids nucleics és

igualment imperativa per decidir la tecnologia d’un

laboratori de genètica molecular, donada la seva

complexitat, diversitat i la inversió econòmica que

representa. En aquest simposi ha quedat reflectit el

moment de transformació tecnològica que estem

vivint.

El simposi va comptar amb més de vuitanta

assistents, i les taules rodones van estar formades en

el seu conjunt per quatre moderadors i divuit experts

entre els quals hi havia tant membres de la indústria

del diagnòstic in vitro com facultatius especialistes.

Cal destacar l’heterogeneïtat de les procedències dels

experts, donat que la meitat d’ells venien de centres

de fora de Catalunya.

La mitjana del grau de satisfacció dels assistents va

ser de 3,5 en una escala de 1 a 4, on 1 correspon a

"gens" i 4 correspon a la màxima puntuació "molt",

tal com es desprèn de l’enquesta de valoració de

l’activitat.

Després que la presidenta donés les paraules de

benvinguda al simposi, Beatriz Bellosillo va ser

l’encarregada de presentar la conferència inaugural.

Va consistir en un passeig històric pels

descobriments més importants de la genètica

molecular. Des de Charles Darwin i passant per

científics com James Watson, Francis Crick, Rosalind

Franklin i Maurice Wilkins, l’evolució del

coneixement sobre genètica molecular ha estat

continuada i vertiginosa, i al seu costat, els mètodes a

l’abast dels laboratoris clínics ha experimentat grans

canvis. Només per citar els més importants: la

seqüenciació per síntesis amb didesoxinucleòtids

trifosfat de Sanger, el disseny de la reacció en cadena

per la polimerasa (d'ara endavant PCR) clàssica de

Mullis el 1985, l’inici del projecte del genoma humà

el 1990, el disseny del Southern Blot i la introducció de

la PCR a temps real que ha permès quantificar el

DNA, amb un augment molt notable de la

sensibilitat i la robustesa.

La PCR digital, l’anàlisi del DNA fetal circulant en

sang materna, la nova generació de seqüenciació

ràpida i les modificacions epigenètiques

constitueixen, entre d’altres, els nous reptes que es

planteja el laboratori de genètica molecular.

El primer debat va titular-se ―Diagnòstic molecular

en el laboratori de microbiologia clínica‖ i va ser

In vitro veritas 2014;15:1-9 Padró et al. 3


moderat per Jordi Vila (Servei de Microbiologia,

Centre de Diagnòstic Biomèdic, Hospital Clínic,

Barcelona), amb la col·laboració de Gilbert Greub

(Institut de Microbiologia, Departament de

Laboratoris. Centre Hospitalari Universitari Vaudois,

Lausana, Suïssa), Luis Martínez (Servei de

Microbiologia. Hospital Universitari Marquès de

Valdecilla, Santander), Àlex Soriano (Servei de

Malalties Infeccioses, Hospital Clínic, Barcelona) i un

representant d’Abbott Molecular.

Per obrir el debat, es van enumerar les

característiques que haurien de tenir els nous equips

moleculars de diagnòstic. Es va emfatitzar la

importància de l’elevada sensibilitat i especificitat i

valor predictiu dels mètodes, l’automatització, la

fiabilitat de l’equip i els recursos econòmics que

impliquen.

El cultiu encara és i continuarà sent irreemplaçable

com a mètode de referència. Però especialment quan

es necessita un temps de resposta molt ràpid, els

nous mètodes com els perfils de PCR i

espectrometria de masses, pren una gran importància

tot i ser més cara que el cultiu.

Es va discutir sobre els recursos econòmics que

s’han de destinar per aconseguir un temps de

resposta més ràpid, especialment en tecnologia. Hi

ha certes situacions que justifiquen la despesa

afegida. Conèixer l’antibioticoteràpia adequada

durant les primeres 24 hores d’un procés infecciós,

per exemple, pot marcar el pronòstic de la malaltia.

La incorporació de la genètica molecular ha permès

conèixer amb menys de dues hores l’origen d’una

bacterièmia, per exemple un catèter.

De les anàlisis de genètica molecular, l’estudi dels

mecanismes de resistència i la quantificació de la

càrrega microbiana són dos punts forts que estan

revolucionant el laboratori de microbiologia. També

cal destacar l’aplicació de la detecció de 16SrRNA en

líquids, on es pot lliurar el diagnòstic d’una infecció

encara que el cultiu sigui negatiu.

Es van comparar els mètodes que es dissenyen al

propi laboratori versus els equips de reactius

subministrats directament per la indústria del

diagnòstic in vitro. Mentre que els primers solen ser

més econòmics, els segons han superat els estàndards

de qualitat que compleixen amb els requisits de

l’acreditació, i són una garantia que la qualitat és

bona i mantinguda. Per aconseguir l’etiquetatge d’ús

pel diagnòstic mèdic s’han hagut de dur a terme

molts estudis, que s’estalvia de fer el propi laboratori.

La diferència econòmica entre ambdós tipus de

reactius és encara tan gran, que els mètodes in-house

són molt habituals. S’hauria d’arribar a un

compromís perquè els equips de reactius comercials

siguin més econòmics, si bé, el seu preu queda molt

diluït quan es computa el cost final del tractament del

pacient.

Finalment es va discutir sobre les tècniques més

innovadores dels laboratoris de microbiologia. La

metagenòmica és molt complexa i difícil de portar a

la pràctica. Falta una forma d’integrar tota la

informació que s’obté i avaluar com afecta finalment

en el tractament del pacient. Es necessita personal

altament qualificat expert en bioinformàtica. De

moment està reservada a l’àmbit de la recerca. Tot i

això, el futur és prometedor. En darrer terme es va

parlar del MALDI-TOF (acrònim de l’anglès matrix-

assisted laser desorption-ionitation—Time of fly) que ha

suposat un gran avenç en el diagnòstic dels

microorganismes: és molt econòmic, molt exacte (98

% d’exactitud; el 2 % restant és únicament degut a



inexactitud de les bases de dades disponibles) i

permet una dràstica reducció dels temps de resposta.

El segon debat, titulat ―Farmacogenètica al

laboratori clínic‖ va ser moderat per Montserrat

Baiget (Servei de Genètica, Hospital de Sant Pau i de

la Santa Creu, Barcelona). Els experts que van

participar foren: Miguel Álvarez-Tejado (Roche

Applied Science, S.L. Sant Cugat del Vallès), Ángel

Carracedo (Institut de Medicina Legal, Universitat de

Santiago de Compostel·la, Fundació Pública Gallega

de Medicina Genòmica (SERGAS), Santiago de

Compostel·la) i Juanjo Hernández (Nous projectes.

Laboratori de Referència de Catalunya, El Prat de

Llobregat).

El debat va començar aclarint diversos conceptes

relacionats amb la temàtica. Un biomarcador

genòmic és una característica mesurable del DNA o

RNA que funciona com a indicador. La

farmacogenòmica estudia les variacions de les

característiques del DNA i RNA que tinguin a veure

amb la farmacocinètica i farmacodinàmica dels

fàrmacs. I finalment la farmacogenètica estudia les

variacions en cada individu.

Es van explicar les tres estratègies diferents amb les

quals es pot abordar l’estudi de variants genètiques:

l’estudi d’un únic gen, l’estudi de tot el genoma, o bé

la selecció de gens candidats segons les vies

metabòliques relacionades.

Es va reflexionar sobre la demanda de les anàlisis de

farmacogenètica, ja que es dóna la circumstància que

és molt irregular segons els laboratoris, degut a què

és un camp encara molt desconegut per a la majoria

de metges clínics. De fet, la demanda ve donada per

la pressió comercial, i no tant a través dels propis

clínics.

Segons es desprèn d’una enquesta realitzada als

principals hospitals espanyols en el sí de la Societat

Espanyola de Farmacogenètica i Farmacogenòmica

(SEFF) , el 70 % de l’activitat dels laboratoris que es

dediquen a la farmacogenètica està destinada a la

recerca, mentre que el 30 % restant respon a la

demanda assistencial. En aquesta mateixa enquesta es

va comptabilitzar un total de 162 proves

farmacogenètiques diferents, entre les quals cal

destacar l’IL28B, l’UGT1A1, el K-RAS, el CYP2D6 i

el TPMT.

La farmacogenòmica és essencial per incrementar

l’eficàcia dels tractaments farmacològics,

minimitzant l’heterogeneïtat de la resposta

farmacològica i per disminuir la toxicitat, identificant,

per exemple, els metabolitzadors lents.

Tot i que resulta evident que la farmacogenètica és

una eina cost-efectiva, són necessàries institucions

d’àmbits grans (per exemple europees) que aportin

l'evidència científica mitjançant els estudis de cost-

efectivitat per a cada una dels mètodes

farmacogenètics disponibles. El paper de les agències

reguladores, en aquest sentit, és essencial. L’Agència

Europea del Medicament estableix grups de treball

de farmacogenòmica amb 8-10 experts (la meitat

reguladors i la meitat acadèmics). Tenen un sistema

per classificar i validar els biomarcadors, que parteix

de l’estudi dels biomarcadors genòmics exploratoris

(encara no validats ni subjectes a regulació).

D’aquests, se seleccionen els probablement vàlids,

basant-se en l’evidència científica i funcional, i

finalment se seleccionen els validats, que forçaran un

canvi a la fitxa tècnica del fàrmac i podran ser pagats

amb diner públic. Acaben sent aproximadament un 1

% dels biomarcadors genòmics inicialment estudiats.

Es comenta que aquest procés és exhaustiu i molt

llarg, en contraposició a l’Agència d'Aliments i



Medicaments dels Estats Units d'Amèrica, que duen

a terme una gran activitat perquè tenen més recursos

econòmics i això es tradueix en agilitat. A l’àmbit

europeu, Holanda és el país més avançat en aquesta

temàtica. Té elaborades guies per a més de 60

fàrmacs.

En teràpies antitumorals, on la presència del factor

de creixement Her2 en el càncer de mama permet

determinar el tractament específic, o bé en teràpies

antivirals (HLA-B*5701 i IL28B) ja s’ha demostrat

que les anàlisis farmacogenètiques són

imprescindibles i permeten racionalitzar la despesa, ja

sigui evitant tractament per les reaccions adverses, o

directament no administrant un fàrmac determinat.

El futur proper depara una important innovació

tecnològica en el camp de la farmacogenètica on les

matrius (arrays en anglès) es veuran substituïdes per la

seqüenciació massiva, amb biomarcadors organitzats

en perfils diagnòstics, i on els nous fàrmacs ja

vindran amb l'evidència científica de biomarcadors

genòmics.

Finalment, es va evidenciar la necessitat d’informar

als clínics, ja que els sistemes de salut del nostre país

no promouen prou la farmacogenòmica. En aquest

sentit, guies clíniques clares, que descriguin els

protocols i els processos són necessàries.

El tercer debat titulat ―Garantia de la qualitat en

genètica molecular‖ va ser moderat per Ariadna

Padró (Laboratori Clínic, Hospital Universitari de

Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat) i va comptar

amb la col·laboració dels experts Vincenzo Cirigliano

(Departament de Genètica Molecular, General Lab,

Barcelona), Míriam Guitart (Laboratori de Genètica,

UDIAT-Centre Diagnòstic, Corporació Sanitària

Parc Taulí, Sabadell) i Josep Oriola (Servei de

Bioquímica i Genètica Molecular, Hospital Clínic,

Barcelona).

Les anàlisis de genètica molecular es troben incloses

cada vegada amb més freqüència als catàlegs de tot

tipus de laboratoris clínics, i cal dur a terme les

accions que promoguin la qualitat dels resultats

obtinguts per reduir el risc d’anàlisis inadequades o

inexactes. Un resultat erroni pot tenir conseqüències

greus en el consell genètic prenatal o en les malalties

que poden afectar també als familiars. S’haurien

d’introduir mecanismes que assegurin la bona

qualitat dels resultats, i l’establiment de criteris

comuns pel que fa a aspectes tan generals com la

nomenclatura de les variants genètiques estudiades,

els informes de resultats o la formació del personal

de laboratori encarregat de dur a terme les anàlisis

genètiques (1). Caldria promocionar al màxim

l’adherència a les diverses guies de bones pràctiques

en garantia de la qualitat (2) per part dels laboratoris

de genètica.

El control intern de la qualitat (3) és el procediment

pel qual es controlen tots els processos que duu a

terme un laboratori fins a obtenir el resultat final, per

tal de decidir si aquest resultat és fiable i per tant pot

ser lliurat. El laboratori ha de prendre mesures per

assegurar que cada un d’aquests processos està ben

controlat, i de vegades resulta complex dur-ho a

terme. Hi ha molt pocs materials de control intern de

la qualitat comercials disponibles. Per això es

prefereix emprar mostres de pacients ja validades

amb anterioritat. En aquest punt, va tractar-se de la

importància d’obtenir consentiments informats per a

totes les anàlisis genètiques analitzades a fi de poder

fer servir les mostres de pacients anonimitzades com

a control intern de la qualitat. Tot i això, no es

disposa de control intern per a totes les anàlisis



genètiques dels catàlegs, especialment si la malaltia

estudiada és molt poc freqüent. En aquests casos, es

pot optar per controlar el sistema de mesura de

manera global, i assumir que funciona correctament

per a cada cas particular.

Els programes de control extern de la qualitat són

totalment indispensables per garantir la qualitat dels

resultats i aconseguir l’acreditació amb la norma ISO

15189. Són promoguts per organitzacions

científiques com la Xarxa Europea de Qualitat de

Genètica Molecular (EMQN), l'Institut de

Referència de Bioanàlisis (RfB) de la Societat

Alemanya de Química Clínica i Medicina de

Laboratori(DGKL) o el Servei d'Avaluació Externa

de la Qualitat del Regne Unit (UK–NEQAS), entre

d’altres. S’assigna un grup de treball d’experts en

cada una de les malalties/variants estudiades, que

preparen i analitzen els resultats obtinguts. Hi ha

programes que es limiten a comunicar la

concordança del resultat genètic aportat pel

laboratori (RfB o UK-NEQAS), però d’altres van

més enllà i examinen també la idoneïtat de l’informe

de resultats (EMQN), d’acord amb les guies de

bones pràctiques publicades.

L’informe de resultats es considera tan important

que s’han escrit diverses recomanacions al respecte,

la més recent el 2011 (4, 5). El resultat genètic pot

servir per emetre un diagnòstic clar, però també pot

succeir que no es detectin totes les mutacions

associades a una malaltia el fet que no tingui les

mutacions més prevalents no descarta que el pacient

tingui la malaltia, o bé que la presentació clínica no

sempre es pugui predir en funció de les mutacions

detectades. És per això que es recomana descriure la

metodologia emprada incloent la informació sobre

les limitacions del mètode genètic, la sensibilitat i

l'especificitat analítiques i la incertesa, especialment

quan es fa en portadors asimptomàtics. Es va

subratllar la importància que l’informe genètic vagi

adreçat al metge sol·licitant i inclogui les

recomanacions de consell genètic i les possibles

implicacions per altres membres familiars, sense que

això resti importància a l’educació genètica que

necessita rebre el pacient personalment, per

comprendre l’abast dels resultats continguts a

l’informe.

La revolució tecnològica actual planteja un repte al

laboratori clínic per aprendre a gestionar l’excés

d’informació disponible que aporten mètodes

innovadors com la seqüenciació massiva o les

matrius (arrays).

Es va subratllar la importància que les anàlisis

genètiques siguin sempre realitzades en el context

d’un sistema de salut, amb el corresponent

consentiment informat previ a l’obtenció de la

mostra, i una indicació clara.

La nomenclatura per designar els canvis estudiats en

el genoma ha experimentat un gran esforç de

sistematització per part de les principals bases de

dades i revistes, de tal manera que en els darrers cinc

anys, els números MIM (acrònim de l'anglès

Mendelian Inheritance in Man), els números rs (acrònim

de l'anglès reference SNP) i les denominacions

recomanades per Johan den Dunnen (6) es poden

trobar interrelacionades. S’ha de promoure l’ús de

nomenclatures úniques i inequívoques per la millor

comprensió de la comunitat científica.

I finalment, pel que fa al catàleg d’un laboratori de

genètica, per seleccionar quines anàlisis n’han de

formar part, cal tenir en consideració els costos, els

coneixements semiològics necessaris, la disponibilitat

de la tecnologia i el coneixement de la mateixa, les

característiques del mètode en termes de valor



predictiu positiu i negatiu, la sensibilitat i la

especificitat analítica i clínica, i la utilitat clínica.

Aquesta informació pot ser consultada a les Fitxes

genètiques d'utilitat clínica (Clinical Utility Gene Cards)

(7) promogudes per l’EuroGentest.

El darrer debat va versar sobre el ―Diagnòstic

molecular prenatal‖, i va ser moderat per Francesc

Solé (Fundació Josep Carreras contra la leucèmia ,

Barcelona) amb les aportacions dels experts Juan

Cruz (Departament de Citogenètica. Servei de

Patologia Molecular , Centre Nacional

d'Investigacions Oncològiques, Madrid), Luis Pérez

(Unitat de Genètica, Universitat Pompeu Fabra;

Institut d’Investigació Sanitària Hospital del Mar

(IMIM); Centre d'Investigació Biomèdica en Xarxa

de Malalties Rares (CIBERER), Barcelona), Alberto

Plaja (Departament de Genètica. Hospital Vall

d’Hebron, Barcelona), Stuart Schwartz (Membre del

Col·legi Americà de Genètica Mèdica . Laboratori de

Citogenètica. Laboratory Corporation of America.

Carolina del Nord, Estats Units d’Amèrica) i Joris

Vermeesch (Cap de Citogenètica Molecular, Centre

de Genètica Humana, Lovaina, Bèlgica)

El desenvolupament tecnològic en el diagnòstic

molecular prenatal ha portat a la introducció de la

matriu (array) com a substitut del cariotip

convencional. Les matrius (arrays) tenen molta més

sensibilitat; per exemple són capaces de detectar

mosaïcismes en vellositats coriòniques quan el líquid

amniòtic és normal. Tot i això, la transició dels

mètodes convencionals a les matrius (arrays) es

preveu llarga, ja que cal aclarir certs aspectes com la

formació del personal de laboratori, o la informació

que cal donar al pacient. El fet que per certs casos

existeixi una gran variabilitat de penetrància i de

simptomatologia, i que per tant no es pugui preveure

la gravetat de la malaltia dificulta la decisió de quina

informació incloure a l’informe final. En general,

quan es descobreix alguna variació en el genoma que

no està heretada, no s'informa. D’igual manera, pel

que fa a les variants detectades que tenen un

significat incert, el més recomanable és no informar-

les fins que siguin de significat cert (8).

L’informe genètic ha d’anar acompanyat de forma

imprescindible de consell genètic. Per a això, es

requereixen més professionals en estructura

multidisciplinar que conformin les unitats de

planificació familiar, per tal de donar una resposta a

aquesta demanda creixent (9).

Per valorar si els mètodes de matrius (array) ha

d’estar al catàleg dels centres públics, són necessaris

estudis de cost-efectivitat. Es comenta que a l’àmbit

hospitalari, matrius (arrays) pot ser més cost-efectiu,

perquè s’estalvia el cost de realitzar altres proves

secundàries.

Cal consultar els documents de consens sobre l’ús de

matrius (arrays) tant en el diagnòstic prenatal com en

el neonatal (10).

Els mètodes de cribratge prenatal disponibles fins ara

al nostre país presenten algunes limitacions com ara

un elevat percentatge de falsos positius que dóna lloc

a la realització de proves invasives innecessàries.

Recentment s’ofereix als laboratoris privats, l’opció

de realitzar el mètode prenatal no invasiu per la

detecció de les aneuploïdies més freqüents als

cromosomes X, Y, 21, 18 i 13, en ADN fetal present

en sang materna. L’obtenció de mostres de líquid

amniòtic o vellositats coriòniques, que tenen més risc

pel fetus, queda relegada al mètode confirmatori

diagnòstic. Amb aquest nou mètode genètic, es

redueixen dràsticament els resultats falsos positius,

en comparació amb mètodes actuals de cribratge.



En qualsevol cas, el diagnòstic invasiu és d’elevat

risc, i cal potenciar els mètodes no invasius. Per tant

el cariotip s’hauria d’emprar únicament com a

mètode diagnòstic, però no com a cribratge

poblacional.

Conclusions

Del debat del diagnòstic molecular en el laboratori de

microbiologia clínica, van derivar-se les següents

conclusions: Idealment, un equip de reactiu hauria de

ser automatitzat, exacte, econòmic i tenir una elevada

sensibilitat, especificitat i valor predictiu. La rapidesa

també pot ser una característica decisiva en certes

ocasions.

Els mètodes de genètica molecular que es dissenyen

al propi laboratori són molt emprats pels seus baixos

costos, però poden comprometre la qualitat analítica

si no hi ha participació en programes externs de la

qualitat, en contraposició als equips de reactius

subministrats per les indústries del diagnòstic in vitro.

La metagenòmica i l’espectrometria de masses

MALDI-TOF són el futur del diagnòstic en el

laboratori de microbiologia, però actualment la

metodologia clàssica convencional segueix essent

clau.

Pel que fa a la taula rodona de farmacogenètica, les

conclusions a les que es va arribar són les següents: la

farmacogenòmica és essencial per incrementar

l’eficàcia dels tractaments farmacològics i per

disminuir la toxicitat. Aquesta disciplina ja ha

demostrat que és cost-efectiva en algunes teràpies

antivirals i antitumorals, però és necessari que les

agències de regulació portin a terme amb celeritat

estudis de cost-eficàcia que permetin elaborar

protocols. Els sistemes de salut haurien de promoure

la farmacogenòmica per tal que els clínics

s’adhereixin a les guies europees i internacionals.

Es coincideix en assenyalar que el futur estarà marcat

per la seqüenciació massiva i a la llarga tots els nous

fàrmacs inclouran a la seva fitxa tècnica el grup de

biomarcadors farmacogenètics relacionats.

Respecte a la taula rodona de garantia de la qualitat

hem arribat a les següents conclusions: els informes

genètics han d’anar dirigits al clínic sol·licitant i han

de contenir tota la informació estructurada necessària

per interpretar correctament el resultat, seguint les

recomanacions d’organitzacions científiques.

És necessari controlar tots els processos per

minimitzar els errors i l’acreditació per la ISO 15189

és una bona oportunitat de millora molt recomanable

pels laboratoris clínics de genètica. La participació en

programes externs de la qualitat contribueix a les

bones pràctiques del diagnòstic genètic. El laboratori

clínic ha d’aprendre a gestionar l’excés d’informació

disponible gràcies al desenvolupament tecnològic.

Pel que fa a la taula rodona de diagnòstic genètic

prenatal, hi ha hagut uniformitat d’opinions respecte

que la matriu (array) substituirà el cariotip

convencional, però la transició serà llarga perquè

encara falten certs aspectes per aclarir. La major

sensibilitat de les matrius (arrays) porta a un augment

de les variants de significat incert trobades, i només

s’hauria d’informar al pacient de les variants de

significat cert. Es requereix una estructura

multidisciplinària de consell genètic per a les unitats

de planificació familiar per tal de poder oferir

assessorament a aquesta demanda creixent. El

diagnòstic prenatal mitjançant matrius (arrays) és

cost-efectiu quan s’estalvia de fer altres mètodes

complexos de diagnòstic en un àmbit hospitalari

públic. Existeix el procediment que permet

determinar aneuploïdies mitjançant mètodes no

invasius (en sang materna) amb especificitat del 100

% i una sensibilitat també molt elevada. Un dels



reptes més interessants del futur és perfeccionar el

diagnòstic no invasiu en sang materna pel diagnòstic

d’aneuploïdies fetals, que podria aplicar-se també a

altres malalties.

Bibliografia

1. Organisation for Economic Co-operation and Development. Quality assurance and proficiency testing for molecular genetic testing: Survey of 18 OECD member countries. Paris: OECD; 2005. <http://www.oecd.org/science/biotech/34779945.pdf> (accés: 2013-11-22).

2. Organisation for Economic Co-operation and Development. OECD guidelines for quality assurance in molecular genetic testing. Paris: OECD; 2007. <http://www.oecd.org/science/biotech/38839788.pdf> (accés: 2013-11-22).

3. European Molecular Genetics Quality Network. Best practice guidelines for laboratory internal quality control. Manchester: EMQN; 2002. <http://www.cmgs.org/BPGs/pdfs%20current%20bpgs/IQC_EMQN.pdf> (accés: 2013-11-22).

4. Schweizerische Gesellschaft für Medizinische Genetik. Best practice guidelines on reporting in molecular genetic diagnostic laboratories in Switzerland. Zurich: SGMG; 2003. <http://www.sgmg.ch/user_files/images/SGMG_Reporting_Guidelines.pdf> (accés: 2013-11-22).

5. Clinical Molecular Genetics Society. Best practice guidelines for reporting molecular genetics results. Birmingham: CMGS; 2011. <http://www.cmgs.org/BPGs/Reporting%20guidelines%20Sept%202011%20APPROVED.pdf> (accés: 2013-11-22).

6. den Dunnen JT, Antonarakis SE. Nomenclature for the description of sequence variants. Hum Mutat 2000;15:7-12.

7. EuroGentest. Cinical utility gene cards. <http://www.eurogentest.org/index.php?id=668> (accés: 2013-10-20).

8. Clinical Molecular Genetics Society, Vereniging Klinisch Genetische Laboratoriumspecialisten. Practice guidelines for the interpretation and reporting of unclassified variants (UVs) in clinical molecular genetics. Birmingham: CMGS, 2007. <http://www.cmgs.org/bpgs/pdfs%20current%20bpgs/UV%20GUIDELINES%20ratified.pdf> (accés: 2013-11-22).

9. Skirton H, Goldsmith L, Jackson L and Tibben A. Quality in genetic counselling for presymptomatic testing — clinical guidelines for practice across the range of genetic conditions. Eur J Hum Genet 2013;21:256-60.

10. Clinical Molecular Genetics Society, Association for Clinical Cytogenetics. Professional guidelines for clinical cytogenetics and clinical molecular genetics. QF-PCR for the diagnosis of aneuploidy best practice guidelines. Birmingham: CMGS, 2012. <http://www.cmgs.org/BPGs/QFPCR_bp_jan2012_3.01.pdf> (accés: 2013-11-22).


_________________________________________________________________________________________

Al voltant dels escrits de Charles Darwin

Joan Nicolau Costa

Departament d'Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció, Institut Universitari Dexeus, Barcelona

_________________________________________________________________________________________

Introducció

La conferència inaugural del setè Simpòsium

Europeu «El laboratori clínic i la indústria del

diagnòstic in vitro. La genètica molecular en el

laboratori clínic», organitzat per l'Associació Catalana

de Ciències de Laboratori Clínic i la Societat Catalana

de Biologia, va estar dedicada a la història de la

genètica molecular i la seva introducció als

laboratoris clínics (1). La ponència va començar fent

referència a Charles Darwin.

Aquest article tracta de la primera traducció d'una de

les seves obres, el Viatje d'un naturalista al rededor del

mon: fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde

1831 a 1836 (Figura 1) (2), distribuïda amb el primer

diari escrit totalment en llengua catalana, el Diari

Català..

Figura 1. El Viatje d'un naturalista al rededor del mon: fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde 1831 a 1836.


ISSN: 1697-5421

Història

11 Joan Nicolau Costa In vitro veritas 2014;15:10-16


El diari

El Diari Català es publica de 1879 a 1881, amb tres

interrupcions a conseqüència de les suspensions per

condemnes judicials. Segons diu el subtítol, és un

diari «Politich y Literari», finançat personalment pel

director, Valentí Almirall i Llozer, que hi projecta la

seva tendència política, la seva afició pel periodisme,

la cultura, els avenços científics i el progrés en

general (3).

El diari té els seus corresponsals a comarques i posa

bústies a disposició dels lectors en alguns carrers de

Barcelona per recollir les cartes, les crítiques i els

suggeriments, la qual cosa és una novetat. Hi ha

redaccions a Girona, Lleida i Tarragona i una àmplia

xarxa de corresponsals a diferents ciutats espanyoles

i estrangeres, incloent Buenos Aires, l'Havana,

Lisboa i Nova York. Es rep una crònica diària de

Madrid i París (4).

A continuació s'aborden tres aspectes del contingut

del diari: les notícies científiques, el suplement literari

i La Biblioteca.

Les notícies científiques

Degut a l'interès i l'afany divulgatiu del director i

l'equip de col·laboradors, el diari publica també

notícies científiques, amb accent en la ciència

aplicada.

Per ordre de freqüència, els temes més tractats són

l'astronomia, la meteorologia, la tecnologia,

l'agricultura i la ramaderia (5). Abunden els articles al

voltant de la construcció i l'extensió de la xarxa

ferroviària, el telèfon, el telègraf i l'electricitat.

Exemples d'articles relacionats amb l'electricitat són:

«La llum eléctrica», «Mister Edisson y la llum

eléctrica», «Mes detalls sobre la llum eléctrica de

l'Edisson», «Sobre'l sistema d'alumbrat eléctrich de

Mr. Edisson», «La llum eléctrica en Paris»,

«Iluminació eléctrica». L'article «Una nova maravella

eléctrica» fa referència a la revista Nature que es fa

ressò d'experiments portats a terme per Graham Bell

(4).

Aquests són assumptes freqüentment tractats en els

diaris europeus de l'època. La majoria de textos

apareixen sense signar, sent aquest fet una

característica de la premsa del segle XIX. Aquesta

tendència ha anat desapareixen a mesura que s'han

introduït els codis penals i deontològics i els autors

es responsabilitzen d'allò que escriuen. Actualment

queden com a vestigi els articles editorials dels diaris.

El suplement literari

A banda de la informació literària pròpiament dita,

sobre els certàmens, els jocs florals, restaurats, i les

novetats literàries, el diari publica setmanalment un

suplement literari, on predomina la poesia i la

narrativa amb algun text d'assaig i crítica (4).

En la secció apareixen com autors habituals els

mateixos redactors del diari, incloent el director, que

sovint presenten traduccions d'autors especialment

d'origen europeu. Val a dir que no hi ha, a l'època,

traductors professionals aquests no apareixen fins

ben entrat el segle vint, i els que en fan les

funcions són, per tant, els escriptors o els lectors

amb coneixements lingüístics.

La literatura més representada és la italiana, amb

autors clàssics (Maquiavel), moderns o

contemporanis. També hi és representada la

literatura francesa amb autors romàntics o

naturalistes (Alphonse Daudet, Émile Zola). Hi ha

també la presència d'autors occitans i un rus

(Alexandr Puixkin) (6). A diferència de l'actualitat, la

literatura anglesa no és la més freqüentment traduïda.

In vitro veritas 2014;15:10-16 Joan Nicolau Costa 12


Les causes són el sistema educatiu del país,

l'economia del mercat editorial, l'existència de

traduccions d'autors anglosaxons ja conegudes en

llengua castellana, i la forta influència francesa en la

literatura i la cultura. En efecte, els autors europeus

són freqüentment coneguts a partir de textos

francesos (7).

La biblioteca

Ja des dels primers números, el diari comença el

repartiment d'una obra literària clàssica, la Ilíada,

d'Homer, i una obra científica moderna, el Viatje d'un

naturalista al rededor del mon: fet a bordo del barco «Lo

Llebrer» (The Beagle) desde 1831 a 1836, de Charles

Darwin.

S'hi afegeix posteriorment les Noveletas escullides de

Edgart Poe y de Bret Harte. Traduhidas expressament para

lo Diari Català, una antologia de narracions curtes

d'aquests escriptors nord-americans.

El format adoptat és el fulletó, és a dir, el conjunt de

fulls lliurats als lectors amb una periodicitat fixa i

separats de les pàgines habituals i que constitueixen

un volum propi un cop relligats. Les col·leccions de

llibres es coneixen com «Biblioteques». La majoria

dels diaris de l'època publiquen les seves

biblioteques, per entregues i també com a llibres

independents, entre ells, el Diario de Barcelona, La

Renaixença, La Vanguardia, Las Notícias, La Imprenta,

etc. (4).

Els fulletons responen a la necessitat de fidelitzar el

lector i compensar-lo per la subscripció, encara que

també segueixen una tendència general europea. En

forma de fulletons es publiquen, no només obres

literàries, sinó també obres de caire jurídic o històric,

i de contingut popular o culte. La novel·la per

entregues té una mitjana alta de lectors i supera el

tiratge habitual del llibre.

El llibre del viatge al voltant del món a bord del Beagle

La traducció del Viatje d'un naturalista al rededor del


1831 a 1836, es fa a partir de l'edició francesa, basada

en la segona edició anglesa. Això es dedueix en

comparar la traducció amb ambdues edicions i en

constatar l'abundància dels gal·licismes, els canvis en

els topònims i altres variants. Aquesta és la conclusió

a la qual arriba l'estudi preliminar publicat en la

reproducció en facsímil de l'obra, feta per la

Diputació de Barcelona, posteriorment, el 1982, en

commemoració del centenari de la mort del

naturalista (8).

El traductor és Leandro Pons i Dalmau, perit

agrònom de professió, el qual afirma, en la seva nota

preliminar, la intenció de popularitzar els

coneixements científics utilitzant un llenguatge

comprensible per a la major part de la població. En

la «Nota del traductor» explica els criteris que ha

adoptat: acostar-se en la mesura possible a la llengua

parlada, catalanitzar directament tots els termes

científics i tècnics que resultin difícilment traduïbles

sense equívoc, i assolir, així, un llenguatge científic

universal comprensible (9).

La principal raó per escollir la publicació d'aquesta

obra és la voluntat del fundador i director del diari i

de tot el grup reunit al seu voltant. L'equip directiu

afirma, en anunciar el lliurament de La Biblioteca,

que Charles Darwin és: «[...] lo sabi més

profundament reformador dels nostres temps» (10).

Posteriorment, en un article a L'Avens, el mateix

director reafirmarà el seu respecte amb aquestes

paraules «[...] era un d'aquells pochs escullits que al

passar per aquest mon deixan llarch recort pera las

generacions futuras.» i «[...] l'ilustre inglés ha marcat

época y [...] son génit será sempre considerat com



una d'aqueixas fitas que marcan lo camí que va fent

lo progrés de la humanitat.» (11).

Els altres llibres de Charles Darwin

Fins el 1982, en commemoració del centenari de la

mort de Charles Darwin, no es torna a traduir cap de

les seves obres, l'Origen de les espècies (12), i tres anys

més tard, L'origen de l'home i sobre la selecció en relació amb

el sexe (13).

L'esmentada edició de l'Origen de les espècies es

reimprimeix posteriorment en diverses ocasions,

amb el mateix format i amb diferent format. En

commemoració de l'any Darwin, el 2009, es publica

amb un nou pròleg mentre l'anterior pròleg passa a

ser l'epíleg. Es manté, però, el contingut, la

bibliografia i la cronologia sense actualitzar, la qual

cosa aixeca els comentaris de Montserrat Vallmitjana,

col·laboradora de la primera edició (14). En motiu de

la dita commemoració, una iniciativa conjunta de

l'Institut d'Estudis Catalans i la Universitat de

València llença una edició del mateix títol, il·lustrada

i alleugerida d'exemples (15).

La commemoració ha estimulat l'aparició de diversos

títols. Es publica Charles Darwin: autobiografia,

amenitzada amb fotografies i versió de la publicada

originalment el 1958 per la seva neta, Nora Barlow,

que corregia la primera versió dels familiars (16).

També, el mateix any, es publica un petit volum amb

el títol La lluita per la vida, subtitulat Cartes i textos de

Charles R. Darwin i Alfred R. Wallace. Conté la

correspondència de Charles Darwin relacionada amb

els dos treballs respectius d'ambdós naturalistes

llegits a la Societat Linneana de Londres, on

presenten l'evolució per selecció natural. El volum

inclou els textos llegits en aquella ocasió, una nota

breu d'Alfred R. Wallace després de llegir l'Origen de

les espècies, i el seu discurs, pronunciat en el cinquantè

aniversari de les comunicacions que esdevindrien

famoses amb el temps (17).

La darrera publicació és Autobiografia i Cartes des del

Beagle. El volum inclou sis cartes adreçades a

diferents persones. En el pròleg, l'editor adverteix

que el text establert per Nora Barlow està superat i

no està lliure de manipulacions i equivocacions. Per

tant, s'opta per l'edició anglesa del 2002 (18). L'editor

també ens recorda que la prosa de Charles Darwin és

valorada arreu no solament des d'un punt de vista

científic, sinó també literari.

Conclusió

La publicació del Viatje d'un naturalista al rededor del


1831 a 1836 (2) queda inconclusa, acaba al capítol

disset en lloc del vint-i-u, a causa de la interrupció de

la publicació del diari a instàncies del director,

possiblement per desavinences polítiques.

Només queden dos exemplars originals del llibre a

les biblioteques públiques del país, i algun més en

mans privades. Podem trobar part d'un exemplar a la

Biblioteca Nacional de Catalunya, al final d'un volum

relligat, juntament amb les novel·les d'Edgar Allan

Poe i Bret Harte (19).

L'altre exemplar original es troba a la Biblioteca

Pública Arús. El director de l'esmentat diari va ser un

dels executors testamentaris de Rossend Arús i

Arderiu, que va deixar l'encàrrec de la creació de la

biblioteca i el seu llegat a la ciutat de Barcelona. Un

altre col·laborador del diari, Eudald Canivell i

Masbernat, seria el primer bibliotecari. Es poden

llegir unes ratlles manuscrites seves al final del

volum, explicant la interrupció de l'edició i esmentant

el traductor (Figura 2).



Figura 2. L'exemplar del Viatje d'un naturalista al rededor del mon: fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde

1831 a 1836 a la biblioteca.

A la paret de la sala de lectura de la biblioteca hi ha el

retrat de Charles Darwin. Davant d'aquest llibre

fràgil, un recorda el naturalista, les observacions

primerenques i el llarg període fins a les

argumentacions més elaborades i influents. Davant

del llibre, sobre la taula, i de les pàgines desigualment

envellides, un valora també el caràcter dels qui volien

contribuir a la seva difusió.

Lectures addicionals

Un ampli recull d'articles signats per diversos autors

sobre el temps i l'obra de Charles Darwin, i la seva

influència en l'àmbit filosòfic, social i religiós, es pot

llegir a The Cambridge companion to Darwin (20).

Sobre el desenvolupament i l'impacte des del punt de

vista científic de la teoria de l'evolució per selecció

natural es pot consultar el biòleg evolucionista Ernst

Mayr a One long argument. Charles Darwin and the genesis

of modern evolutionary thought (21). El mateix autor en fa

una exposició més didàctica a What evolution is (22).

Per altra banda, diversos filòsofs també s'han ocupat

de l'evolució per selecció natural. Daniel C. Dennett,

li dedica Darwin's dangerous idea. Evolution and the

meanings of life (23). Michael Ruse escriu diversos

assaigs a The Darwinian paradigm (24).

El relat de la gestació de la idea evolutiva i la seva

relació amb Alfred Russel Wallace es troba a The

reluctant Mr. Darwin: an intimate portrait of Charles

Darwin and the making of his theory of evolution de David

Quammen (25). La biògrafa Janet Browne també

dedica un llibre introductori a l'Origen de les espècies. El

títol és Darwin's Origin of Species: a biography (26).

La història del pensament evolutiu tan anterior com

posterior a la idea de la selecció natural la signa

l'historiador de la ciència, Peter Bowler, a Evolution.

The history of an idea (27). El llibre de Keith Thomson,

professor d'història natural, se centra en la visió de

l'evolució anterior a Charles Darwin. Es tracta de The

watch on the heath. Science and religion before Darwin (28).

Un relat amè d'evolucionistes d'un temps passat es

pot llegir a Darwin's ghosts. The secret history of evolution

de Rebecca Stott (29).

I finalment un exercici d'actualització del contingut

de l'Origen de les espècies, utilitzant l'estructura dels

capítols originals, la fa el professor de genètica Steve

Jones a Almost like a Whale. The origin of species updated

(30).

Referències

1. <http://www.acclc.cat/continguts/Programa_VII_Simposium_CAT.pdf> (accés: 2013_08_02).

2. Darwin C. Viatje d'un naturalista al rededor del mon, fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde 1831 a 1836. [Traduït per Pons Dalmau L]. Barcelona: Estampa de Leopoldo Domenech; 1879.

3. Guillamet J. Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya (1641-1994). Barcelona: La Campana; 1994. [ISBN: 8488791089].

4. Figueres Artigues JM. El primer diari en llengua catalana: Diari Català (1879-1881). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans; 1999. [ISBN: 84-7283-477-8].



5. Casasús Bernacho A, Cortiñas Rovira S. La periodística científica als Països Catalans: el tractament de la ciència al Diari Català (1879-1881). Periodística: revista acadèmica 2008;11:9-18. DOI: 10.2436/20.3008.02.1. <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000054%5C00000015.pdf> (accés: 2013_07_24).

6. Llanas M, Pinyol R. Les traduccions en el Diari Català (1879-1881). Anuari Verdaguer 2004;12:81-90. <http://www.raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/view/67994> (accés: 2013_07_24).

7. Pinyol Torrents R. Translations and translators of English-language literature in Catalan literary publications and series between 1868 and 1910. Quaderns Rev Trad 2012;19:263-76. <http://www.raco.cat/index.php/quadernstraduccio/article/viewFile/257039/344081> (accés: 2013_08_07).

8. Camarasa JM. El Viatje d'un naturalista al rededor del mon, fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde 1831 a 1836. Primer llibre científic, en català, de la Renaixença. A: Darwin C. Viatje d'un naturalista al rededor del mon: fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde 1831 a 1836. [Traduït per Pons Dalmau L]. Edició facsímil. Barcelona: Alta Fulla; 1982. [ISBN: 84-500-7623-4].

9. Camarasa JM. Darwin i la lexicografia científica catalana de La Renaixença. Ciència 1;1980:56-7.

10. Sense títol. Diari Català 1879;2:4. Citat per: Figueres Artigues JM. El primer diari en llengua catalana: Diari Català (1879-1881). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans; 1999. [ISBN: 84-7283-477-8]. <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/diaricat/id/3/rec/2> (accés: 2013_08_05).

11. Almirall V. Darwin. L'Avens. 1882;8:66-69. <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/avens82/id/137/rec/18> (accés 2013-07-22).

12. Darwin C. L'origen de les espècies. [Traduït per Albertí S i Albertí C]. Barcelona: Edicions 62; 1982. [ISBN: 84-297-1916-4] (B. 33 967-1982).

13. Darwin C. L'origen de l'home i sobre la selecció en relació amb el sexe. [Traduït per Egózcue Cuixart J]. Barcelona: Edicions científiques catalanes; 1985. [ISBN: 8486257026].

14. Vallmitjana M. Una nova edició de L'origen de les espècies? <http://montseval.blogspot.com.es/2009/02/una-nova-edicio-de-lorigen-de-les.html> (accés: 2013_07_01).

15. Darwin C. L'origen de les espècies. [Traduït per Barrachina C]. València: Publicaciaons Universitat de València; 2009. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans; 2009. [ISBN: 978-84-370-7529-7 (Universitat de València) 978-84-7283755-3 (Institut d'Estudis Catalans)].

16. Darwin C. Charles Darwin: autobiografia. [Traduït per Terradas J]. València: Publicacions Universitat de València; 2008. [ISBN: 9788437073286] (V. 5271--208).

17. Darwin C, Wallace A. La lluita per la vida. [Traduït per Peretó J]. València: Publicacions Universitat de València; 2008. [ISBN: 978-84-370-7131-2] (V. 2778-2008).

18. Darwin C. Autobiografia i Cartes des del Beagle. [Traduït per Udina D]. Barcelona: Viena Edicions; 2009. [ISBN: 978-84-8330-548-5] (B.38.188.2009).

19. Poe, Edgar Allan. Noveletas escullides de Edgart Poe y de Bret Harte. Traduhidas expressament para lo Diari Català. Barcelona: La Academia; 1879.

20. Hodge J, Radick G, dirs. The Cambridge companion to Darwin. 2a ed. Cambridge: Cambridge University Press; 2009.

21. Mayr E. One long argument. Charles Darwin and the genesis of modern evolutionary thought. Cambridge: Harvard University Press; 1991.

22. Mayr E. What evolution is. Londres: Orion Books Ltd; 2002.

23. Dennett DC. Darwin's dangerous idea. Evolution and the meanings of life. Nova York: Simon & Schuster Paperbacks; 1995.

24. Ruse M. The Darwinian paradigm. Essays on its history, philosophy, and religious implications. Londres. Routledge; 1989.

25. Quammen D. The reluctant Mr. Darwin: an intimate portrait of Charles Darwin and the making of his theory of evolution. Nova York: W. W. Norton & Company; 2006.

26. Browne J. Darwin's Origin of Species: a biography. Londres: Atlantic Books; 2007.

27. Bowler PJ. Evolution. The history of an idea. 3a ed. Berkely: University of California Press; 2003.

28. Thomson K. The watch on the heath. Science and religion before Darwin. Londres: Harper Collins Publishers; 2005.



29. Stott R. Darwin's ghosts. The secret history of evolution. Nova York: Random House, Inc; 2012.

30. Jones S. Almost like a Whale. The origin of species updated. Londres: Doubleday; 1999.


__________________________________________________________________________________________

Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic

Requisits metrològics en les ciències de laboratori

clínic

Preparat per:

Xavier Fuentes Arderiu, Maria Altarriba Sanpons1, Dolors Dot Bach,

Francisco Javier Gella Tomás, Jordi Huguet Ballester, Raül Rigo

Bonnin, Maite Panadero García2, Gemma Rubí Fàbrega3

Col·laboradors:

Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos

alternatius (vegeu la llista del final d’aquest document)

_________________________________________________________________________________________

0. Preàmbul

El Pla estratègic 2013-2016 de l’ACCLC considera que

s’han d’establir uns requisits metrològics per als

sistemes de mesura emprats al laboratori clínic per

mesurar les magnituds biològiques d’interès mèdic.

Per a l’establiment d’aquests requisits, dins del marc de

la Secció d’Estadística i Metrologia, s’ha creat el grup

de treball format per membre de l’ACCLC que ha

preparat aquest document. El contingut del present

informe és el resultat d’un seguit de discussions sobre

la forma d’establir els requisits esmentats, tenint en

compte totes les aportacions científiques publicades

fins el moment i els coneixements professionals dels

membres del grup de treball i d’altres membres de

l’ACCLC que hi han col·laborat.

_________________________________________

1 En representació del membre corporatiu Siemens Healtcare Diagnostics.

2 En representació del membre corporatiu Roche Diagnostics.

3 En representació del membre corporatiu Thermo Fisher Scientific.


ISSN: 1697-5421

Recomanació

18 Fuentes et al. In vitro veritas 2014;15:17-31


1. Introducció

En l’àmbit de les ciències de laboratori clínic, la

diferència entre objectiu i requisit no sempre està clara.

L’ús del terme especificació, amb certa ambigüitat

respecte a la seva possible sinonímia amb objectiu i

requisit, també ha contribuït a aquesta manca de

concreció. La diferenciació entre aquests dos

conceptes és imprescindible per a la correcta

comprensió d’aquest document. Recentment, s’ha

publicat un article que pretén clarificar la diferència

entre objectiu i requisit (1).

Un requisit és una expressió que figura en un

document normatiu que comporta criteris que cal

complir (2) i la metrologia és la ciència dels

mesuraments i les seves aplicacions (3). Així, doncs, es

pot entendre requisit metrològic com una expressió que

figura en un document normatiu que comporta

criteris metrològics que cal complir; encara que també

es pot entendre com el valor màxim permès d’algun

tipus d’error.

Els requisits metrològics haurien de garantir la

consecució d’una qualitat metrològica mínima

acceptable segons la tecnologia disponible, a un cost

raonable. Aquesta qualitat hauria de ser coherent amb

la qualitat que necessiten els metges sol·licitants.

El laboratori clínic és l’únic responsable de la qualitat

de les dades que ofereix als metges clínics, i per tant

de satisfer els requisits metrològics que afecten els

mesuraments.

Els requisits metrològics també s’haurien d’utilitzar en

els processos de validació i verificació dels sistemes de

mesura desenvolupats o modificats al propi laboratori

clínic.

Els requisits metrològics els han de poder complir

tots els sistemes de mesura produïts per la indústria

del diagnòstic in vitro i la gran majoria de laboratoris

clínics.

Aquests requisits, segons els països, els estableixen

les autoritats sanitàries i són d’obligat compliment, o

els recomanen algunes organitzacions relacionades

amb les ciències de laboratori clínic i són opcionals.

Quan la finalitat del mesurament d’una magnitud

biològica és el diagnòstic o el pronòstic, la qualitat

metrològica dels sistemes de mesura amb la que

s’obtenen els valors mesurats dels pacients hauria de

ser la mateixa amb la que s’han obtingut els intervals

de referència biològics o els valors discriminants en ús.

Si es demostra que això no és així, cal canviar els

intervals de referència biològics o els valors

discriminants. Tot i que, com que gairebé sempre es

desconeix la qualitat metrològica esmentada, això no

es pot fer pràcticament mai. Si la finalitat és el

seguiment, la qualitat metrològica del sistema de

mesura al llarg del temps ha de ser la mateixa des de

l’inici del seu ús.

Partint del fet que en la realitat no es poden assolir uns

valors ideals dels requisits metrològics dels sistemes de

mesura, a l’hora de fer projectes de millora i establir

prioritats, cal tenir en compte que quan més petita

sigui la variabilitat biològica intraindividual d’una

magnitud biològica, més petits haurien de ser la

imprecisió dels seus sistemes de mesura i l’error de

mesura dels valors mesurats (4); malgrat això, el

coneixement de la variabilitat biològica no resol el

problema de l’establiment de requisits per a les

propietats metrològiques.

Tenint en compte que la idea principal és que, com

s’ha dit abans, la gran majoria de laboratoris clínics

han de poder complir els requisits metrològics, per

establir aquests requisits s’ha de recórrer a les

possibilitats reals dels laboratoris clínics i de la

In vitro veritas 2014;14:17-31 Fuentes et al. 19


indústria del diagnòstic in vitro, és a dir, a l’estat actual

de la tecnologia.

2. Objecte i camp d’aplicació

L’objecte d’aquest document de consens de l’ACCLC

és facilitar uns requisits metrològics per als sistemes de

mesura de les magnituds biològiques mesurades al

laboratori clínic.

Aquests requisits metrològics només són aplicables als

sistemes de mesura de magnituds biològiques que

corresponen, des del punt de vista matemàtic, a

variables contínues.

Aquests requisits metrològics són aplicables a tots els

tipus de laboratoris clínics, excepte als que es dediquen

a fer mesuraments de referència.

3. Vocabulari

En aquest document s’utilitzen les definicions

contingudes en el VIM (3) més les següents:

3.1 capacitat discriminant: propietat d'una magnitud

biològica que permet distingir els individus que

pateixen una malaltia particular, o un altre estat

particular, d'aquells que no la pateixen, segons els

valors de la magnitud biològica observats en els

individus

3.2 imprecisió: coeficient de variació d'un conjunt de

resultats obtinguts en mesurar repetidament un

mesurand amb un mateix sistema de mesura, usat amb

un procediment de mesura concret

3.3 imprecisió interdiària: imprecisió observada en

un laboratori a partir de resultats obtinguts en dies

diferents

3.4 material de control: material emprat per al

control intern de la qualitat o per a l'avaluació externa

de la qualitat sotmès al mateix procediment de mesura

que els espècimens dels pacients

3.5 material de referència primari: material de

referència que té la qualitat metrològica més alta i que

el seu valor està assignat mitjançant un sistema de

mesura de referència primari

3.6 objectiu metrològic: fi a aconseguir relacionat

amb una propietat metrològica

3.7 programa d’avaluació externa de la qualitat:

sistema de comparació de resultats de control de

diferents laboratoris, realitzat de manera objectiva i

retrospectiva per una organització externa per tal que

cada laboratori participant conegui, fonamentalment,

l’error de mesura relatiu dels seus resultats

3.8 programa de control de la qualitat

interlaboratorial: sistema de comparació de resultats

de diferents laboratoris, obtinguts durant el seu

control intern de la qualitat, realitzat de manera

objectiva i retrospectiva per una organització externa

per tal que cada laboratori participant conegui els

valors d’algunes propietats metrològiques dels seus

sistemes de mesura i del conjunt dels altres laboratoris

participants

3.9 requisit metrològic: valor màxim permès d’una

propietat metrològica

3.10 variabilitat biològica: fenomen pel qual els

valors de les magnituds biològiques poden variar dins

d'un mateix individu i en el conjunt dels individus

3.11 valor de referència metrològic: valor d’una

magnitud que serveix de base de comparació amb

valors de magnituds de la mateixa naturalesa

4. Requisits per a la imprecisió interdiària

El 1980, en una reunió d’experts, ja s’afirmava que la

precisió de mesura ha de ser prou bona com per

decidir quan una variació observada en un individu és

«normal» o «patològica», i que també ha de permetre



detectar variacions fisiològiques individuals encara no

descrites (5). Partint d’aquestes afirmacions, s’infereix

que, idealment, en les ciències de laboratori clínic la

imprecisió interdiària hauria de ser zero o negligible,

però, generalment, això és impossible o massa car.

En el cas del diagnòstic, els metges sol·licitants

haurien de poder estimar quina és la capacitat

discriminant mínima que admeten per acceptar l'ús

d'una magnitud biològica per a cadascuna de les

malalties en les que la magnitud biològica en qüestió té

utilitat diagnòstica. Tenint en compte que la capacitat

discriminant de cada magnitud biològica està influïda

per la imprecisió interdiària, de l'estudi d’aquesta

capacitat discriminant a una imprecisió interdiària

coneguda i de la capacitat discriminant a imprecisió

interdiària zero, es podria deduir matemàticament un

requisit per a aquesta propietat metrològica. Aquesta

forma objectiva —des del punt de vista de les

necessitats mèdiques— d'establir requisits per a la

imprecisió interdiària màxima permesa, també està

lluny de la realitat.

Tenint en compte totes les consideracions anteriors,

l’ACCLC considera que s’ha de prendre una decisió

convencional, assolible i revisable periòdicament per a

l'establiment d’un requisit pràctic per a la imprecisió

interdiària (també anomenat imprecisió interdiària màxima

permesa) per als sistemes de mesura de les diverses

magnituds biològiques. L’ACCLC recomana com a

imprecisió interdiària màxima permesa la que

s’estableix a la Taula 1. Aquests valors representen la

mitjana dels fractils 0,95 dels conjunts de coeficients

de variació corresponents a la imprecisió interdiària, a

concentracions fisiològiques o properes a les

fisiològiques, dels laboratoris clínics participants —15

com a mínim (6)— en un programa de control de la

qualitat interlaboratorial.

Les imprecisions interdiàries màximes permeses

corresponents als sistemes de mesura de les magnituds

biològiques que no apareixen a la Taula 1, es poden

establir per analogia amb la magnitud o el sistema de

mesura.

5. Requisits per al biaix de mesura

En les ciències de laboratori clínic, la dificultat

principal per conèixer l’error sistemàtic d’un sistema

de mesura, usat seguint un procediment de mesura

particular, és decidir quins valors s’han d’utilitzar per

estimar-lo, és a dir, respecte a quin valor de referència

metrològic —o amb quin material de control— s’ha

de fer aquest càlcul. Sense oblidar que quant més

petita sigui la incertesa expandida del valor assignat al

material de control, més gran serà la qualitat

metrològica d’aquest material i, per tant, més fiable

serà el valor del biaix de mesura. Les alternatives, per

ordre de rigor científic, són (7, 8):

1. material de referència primari, amb un valor

assignat pel seu fabricant i amb traçabilitat

metrològica al Sistema Internacional d’Unitats

(per exemple: sèrum humà de l’Institut Nacional

de Patrons i Tecnologia dels EUA);

2. material de control, amb un valor assignat pel seu

fabricant mitjançant un sistema de mesura de

referència i amb traçabilitat metrològica al Sistema

Internacional d’Unitats (per exemple: alguns

materials de control de Randox Laboratories);

3. material de control, amb un valor convencional

corresponent a una mitjana o mediana consensual

global per a valors mesurats traçables a una unitat

del Sistema Internacional d’Unitats (per exemple:

alguns materials de control de Bio-Rad

Laboratories o dels programes d’avaluació externa

de la qualitat);



4. material de control, amb un valor convencional

corresponent a una mitjana o mediana consensual

grupal per a valors mesurats no traçables a una

unitat del Sistema Internacional d’Unitats. Aquest

cas és aplicable a la immensa majoria de sistemes

de mesura immunoquímics (per exemple: ídem

anterior);

5. material de control, amb un valor assignat pel

fabricant amb un sistema de mesura igual al del

laboratori clínic que calcula el biaix de mesura;

6. material de control, del qual es considera com a

valor convencional la mitjana dels valors assignats

pel fabricant amb tots els sistemes de mesura

declarats en el prospecte que acompanya el

material de control.

La Guia per a l'expressió de la incertesa de mesura (9),

indica que quan es coneix l’error sistemàtic de mesura

(en realitat la seva estimació, anomenada biaix de

mesura) s’ha de restar de cada valor mesurat; així,

doncs, l’error sistemàtic ideal és zero. Malgrat això,

alguns autors han proposat que el biaix de mesura és

negligible si és inferior o igual a una cinquena part de

l’error de mesura (10-12).

En el cas de les magnituds biològiques dedicades al

diagnòstic utilitzant un valor discriminant «universal»,

per tal d’assegurar la idoneïtat de l’ús d’aquest valor

discriminant, el biaix de mesura hauria de ser zero, o

negligible, calculat amb els materials de referència de

les alternatives 1 i 2 donades més amunt.

Quan les magnituds biològiques s’utilitzen per al

seguiment de l'evolució de malalties o de situacions de

risc, el biaix de mesura ha de ser constant des de l'inici

de l'ús de la magnitud biològica que es tracti.

Tenint en compte les consideracions anteriors,

especialment la diversitat de valors de referència

metrològics possibles, en aquest document no s’han

establert uns requisits metrològics per al biaix de

mesura màxim permès.

6. Requisits per a l’error de mesura

Idealment, els requisits per als errors de mesura

haurien d’adaptar-se als requisits semiològics (que

haurien de proposar els metges sol·licitants) a partir

dels quals s’acceptés la idoneïtat mèdica d’una

magnitud biològica. Però això no és possible

actualment.

Partint de la dificultat esmentada, i tenint en compte

que en els processos de certificació i acreditació

s’exigeix la participació, quan és factible, en algun

programa d’avaluació externa de la qualitat, l’ACCLC

considera que cada laboratori clínic ha de satisfer els

requisits per a l’error de mesura establerts per

l’organitzador del programa d’avaluació externa de la

qualitat en que participi (13). A la Unió Europea s’han

publicat diversos requisits sobre l’error de mesura

corresponents a aquests tipus de programes (14-16).

Per a les magnituds biològiques per a les que no estan

a l’abast programes d’avaluació externa de la qualitat,

els requisits s’establiran per analogia amb els

disponibles o, si la qualitat metrològica amb que es

van produir els valors de referència és la mateixa que

l'actual, considerant zero el biaix

Bibliografia

1. Fuentes Arderiu X, Rigo Bonnin R, Dot Bach D. Reflexions sobre els objectius i els requisits metrològics en les ciències de laboratori clínic. In vitro veritas 2013;14:75-9. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv154.pdf> (Accés 2013-05-08).

2. International Organization for Standardization, International Electrotechnical Commission, Standardization and related activities — General vocabulary. ISO/IEC Guide 2:2004. Geneva: ISO; 2004.

http://www.acclc.cat/continguts/ivv154.pdf



3. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf> (Accés: 2013-05-08).

4. Fraser CG, Hyltoft Petersen P, Libeer JC, Ricos C. Proposals for setting generally applicable quality goals solely based on biology. Ann Clin Biochem 1997; 34:8-12.

5. Gräsbeck R. Implications of reference values in deciding upon the degree of tolerable variation in analytical procedures. A: Hørder M, dir. Assessing quality requirements in clinical chemistry. Helsinki: NORDKEM, 1980:25–7.

6. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa de la qualitat per a les magnituds biològiques. In vitro veritas 2011;12:4-14. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf> (Accés 2013-05-08).

7. International Union of Pure and Applied Chemistry. The international harmonized protocol for the proficiency testing of analytical chemistry laboratory—Technical Report. Pure Appl Chem 2006; 78:145-96.

8. Fuentes-Arderiu X, Rigo-Bonnin R Metrological reference values for estimating measurement bias in clinical laboratory sciences. Accred Qual Assur 2012;17:549-51.

9. International Organization for Standardization, International Electrotechenical Commission, International Federation of Clinical Chemistry and Laboratory Medicine, International Laboratory Accreditation Cooperation, International Organization of Legal Metrology, International Bureau of Weights and Measures, International Union of Pure and Applied Chemistry, International Union of Pure and Applied Physics. Guide to the expression of uncertainty in measurement. Guide to the Expression of Uncertainty in Measurement. JCGM 100:2008. <http://www.bipm.org/utils/common/documents/jcgm/JCGM 100 2008 E.pdf> (Accés 2013-05-08).

10. Gella Tomás FJ, Canalias Reverter F, Izquierdo Álvarez S, Martínez Morillo E, Sánchez Manrique M. Recomendaciones para el estudio de la veracidad de

los procedimientos de medida en el laboratorio clínico mediante la utilización de materiales de referencia (Documento I). Documentos de la SEQC 2010;2-6.

11. Izquierdo Álvarez S, Gella Tomás FJ, Canalias Reverter F, Sánchez Manrique M, Martínez Morillo E. Recomendaciones para el estudio de veracidad en el laboratorio clínico mediante la participación en programes de evaluación externa de la calidad (Documento J). Documentos de la SEQC 2011;2-6.

12. Martínez Morillo E, Gella Tomás FJ, Alonso Nieva N, Boned Juliani B, Canalias Reverter F, Izquierdo Álvarez S, Serrat Orús N. Recomendaciones para el estudio de veracidad en el laboratorio clínico mediante la comparación de procedimientos de medida. (Documento K). Documentos de la SEQC 2011;7-13.

13. Gella Tomás FJ, N. Alonso Nieva, Boned Juliani, F. Canalias Reverter, S. Izquierdo Alvarez, R. López Martinez, N. Serrat Orús. Especificaciones para la exactitud de los procedimientos de medida en el laboratorio clínico. Recomendación (2011). Documentos de la SEQC, 2011.

14. Ricós C, Ramón F, Salas A, Buño A, Calafell R, Morancho J, Gutiérrez-Bassini G, Jou JM. Minimum analytical quality specifications of inter-laboratory comparisons: agreement among Spanish EQAP organizers. Clin Chem Lab Med 2012;50:455–61.

15. Bundesärztekammer. Richtlinie der Bundesärztekammer zur Qualitätssicherung laboratoriumsmedizinischer Untersuchungen. Beschluss des Vorstands der Bundesärztekammer vom 23.03.2012 <http://www.bundesaerztekammer.de/downloads/RiliBAEKLabor201205.pdf> [Federal Medical Board. Directive of the federal medical board for quality assurance in laboratory medicine. Deutsches Ärzteblatt 2008;105:A341–55.] (Accés 2013-05-08).

16. Commission suisse pour l’assurance de qualité dans le laboratoire médical. Concept d'assurance qualité dans le laboratoire médical. <http://www.hplus.ch/fileadmin/user_upload/Qualitaet___Patientensicherheit/Qualitaet/QUALAB/Concept_QUALAB.pdf > (Accés 2013-05-08).





Taula 1. Requisits per a la imprecisió interdiària iguals a la mitjana dels fractils 0,95 dels conjunts de

coeficients de variació corresponents a la imprecisió interdiària, a concentracions fisiològiques o properes

a les fisiològiques, dels laboratoris clínics participants en diversos programes de control de la qualitat

interlaboratorial.

Magnitud biològica Requisit

(%)

Uri—Adrenalini; c.subst. 16,9

Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat. 8,6

LCR—Albúmina; c.massa 7,3

Srm—Albúmina; c.massa 4,7

Uri—Albúmina; c.massa 20,9

Srm—Aldosterona; c.subst. 15,2

Uri—Amfetamina; c.subst. 17,1

Srm— Amikacina; c.massa 14,0

Srm—-Amilasa; c.cat. 7,1

Uri—-Amilasa; c.cat. 7,4

Srm—-Amilasa pancreàtica; c.cat. 9,2

Srm—Amoni; c.subst, 29,7

Srm—Androstenediona; c.subst. 12,5

Srm—Anticòs (IgG) contra el virus de la rubèola; c.subst.arb. 17,5

Srm—Anticòs contra la iodur-peroxidasa; c.subst.arb. 20,2

Pla—Anticòs contra la tiroglobulina; c.subst.arb. 15,2

Srm—Anticòs contra l'antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. 15,1

Srm—Anticòs (IgG) contra Toxoplasma gondii; c.subst.arb. 22,9

Srm—Antiestreptolisina O; c.subst.arb. 11,9

Srm—Antigen CA-15-3; c.subst.arb. 13,1







Srm—Antigen CA-125; c.subst.arb. 9,8

Srm—Antigen carcinoembriogènic; c.massa 12,4

Srm—1-Antitripsina; c.massa 11,9

Pla—Antitrombina; c.subst. 15,0

Srm—Apolipoproteïna A; c.massa 10,9

Srm—Apolipoproteïna A1; c.massa 9,2

Srm—Apolipoproteïnes B; c.massa 10,1

Srm—Aspartat-aminotransferasa; c.cat. 7,2

Uri—Barbiturat; c.subst. 10,4

Lks(San)—Basòfils; fr.nom. 68,9

San—Basòfils; c.nom. 77,2

Uri—Benzodiacepines; c.subst. 16,0

Uri—Benzoilecgonina; c.subst. 8,4

Srm—Bilirubina; c.subst. 13,1

Srm—Bilirubina(esterificada); c.subst. 33,6

Srm—Cadena kappa(Ig); c.massa 13,7

Srm—Cadena lambda(Ig); c.massa 18,9

Srm—Cafeïna; c.subst. 15,8

Srm—Calci(II); c.subst. 4,3

Uri—Calci(II); c.subst. 6,8

Srm—Calcidiol; c.subst. 18,6

Srm—Calcitonina; c.subst. 22,3

Uri—Cannabinoïds; c.massa 17,6

Srm—Carbamazepina; c.subst. 9,3

Hb(San)—Carboxihemoglobina; fr.massa 29,3

San—Ciclosporina; c.subst. 15,3

LCR—Clorur; c.subst. 6,9

Srm—Clorur; c.subst. 2,9



Uri—Clorur; c.subst. 4,1

Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel. 9,0

Pla—Coagulació induïda per la trombina; temps 9,3

Pla—Coagulació induïda per una superfície; temps rel. 8,3

Srm—Cobalamina; c.subst. 13,3

Srm—Colesterol; c.subst. 5,1

Srm—Colesterol d'HDL; c.subst. 7,7

Srm—Colesterol d'LDL; c.subst. 6,3

Srm—Colinesterasa; c.cat. 7,4

Srm—Complement C3; c.subst. 6,8

Srm—Complement C4; c.massa 9,6

Srm—Coriogonadotropina; c.subst.arb. 16,6

Srm—Coriogonadotropina(cadena lliure); c.subst.arb. 12,7

Srm—Corticotropina; c.subst.arb. 33,6

Srm—Cortisol; c.subst. 10,1

Uri—Cortisol; c.subst. 11,4

Srm—Creatina-cinasa; c.cat. 6,0

Srm—Creatina-cinasa 2; c.cat. 21,9

Srm—Creatina-cinasa 2; c.massa 11,7

Srm—Creatinini; c.subst. 7,4

Uri—Creatinini; c.subst. 6,4

Srm—Digoxina; c.subst. 12,1

Srm—Dímer D de fibrina; c.massa 13,2

Pla—Diòxid de carboni; tensió 7,2

Uri—Dopamina; c.subst. 15,4

San—Eosinòfils; c.nom. 26,5

Lks(San)—Eosinòfils; fr.nom. 22,1

San—Eritròcits; c.nom. 2,5

San—Eritròcits; fr.vol. 3,7



San—Eritròcits; vol.entític 2,0

Srm—Eritropoetina; c.subst.arb. 9,6

San—Eritrosedimentació; long. 32,7

Srm—Estradiol-17; c.subst. 13,1

Srm—Estriol(lliure); c.subst. 15,6

Srm—Etanol; c.subst. 13,5

Uri—Etanol; c.subst. 9,6

Srm—Factors reumatoides; c.subst.arb. 18,2

Uri—Fenilciclidina; c.subst. 13,7

Srm—Fenitoïna; c.subst. 8,0

Srm—Fenitoïna(lliure); c.subst. 10,9

Srm—Fenobarbital; c.subst. 8,4

Srm—Ferritina; c.massa 8,2

Srm—Ferro; c.subst. 8,7

Srm—Ferroxidasa(«ceruloplasmina» ; c.massa 10,2

Srm—-Fetoproteïna; c.massa 10,9

Pla—Fibrinogen; c.massa 11,2

Ers(San)—Folats; c.subst. 16,4

Srm—Folats; c.subst. 17,8

Srm—Fol·litropina; c.subst.arb. 7,9

Srm—Fosfat; c.subst. 5,8

Uri—Fosfat; c.subst. 6,6

Srm—Fosfatasa alcalina; c.cat. 10,4

Srm—Gastrina; c.subst. 22,7

Srm—Gentamicina; c.subst. 9,5

Srm—Globulina enllaçant d'hormones sexuals; c.subst. 7,7

Prt(Srm)—1-Globulines; fr.massa 15,7

Prt(Srm)—2-Globulines; fr.massa 8,9

Prt(Srm)—-Globulines; fr.massa 10,5



Prt(Srm)—-Globulines; fr.massa 9,9

LCR—Glucosa; c.subst. 4,4

Srm—Glucosa; c.subst. 4,2

Uri—Glucosa; c.subst. 7,8

Srm—-Glutamiltransferasa; c.cat. 6,6

Srm—Haptoglobina; c.massa 7,8

Srm—Haptoglobina; c.subst. 7,8

Ers(San)—Hemoglobina; c.massa 3,3

Ers(San)—Hemoglobina; massa entítica 3,4

San—Hemoglobina; c.massa 3,0

Hb(Fe;San)—Hemoglobina A1c(Fe); fr.subst.(IFCC) 6,7

Hb(San)—Hemoglobina A2; fr.massa 8,3

Hb(San)—Hemoglobina F; fr.massa 11,4

Hb(San)—Hemoglobina S; fr.massa 2,6

Srm(San)—Hidrogenocarbonat; c.subst. 6,7

Uri—5-Hidroxiindolilacetat; c.subst. 22,3

Uri—4-Hidroxi-3-metoxifenilacetat; c.subst. 17,9

Uri—4-Hidroxi-3-metoximandelat; c.subst. 16,0

Srm—17--Hidroxiprogesterona; c.subst. 24,0

Pla—Homocisteïna; c.subst. 14,7

Srm—Immunoglobulina A; c.massa 7,3

Srm—Immuglobulina E; c.subst.arb. 12,4

LCR—Immunoglobulina G; c.massa 8,3

Srm—Immunoglobulina G; c.massa 7,5

Srm—Immunoglobulina M; c.massa 8,5

Srm—Insulina; c.subst.arb. 13,8

Srm—Ió calci(II); c.subst. 2,4

Srm—Ió liti; c.subst. 11,5

Srm—Ió potassi; c.subst. 4,0



Uri—Ió potassi; c.subst. 5,2

LCR—Ió sodi; c.subst. 2,8

Srm—Ió sodi; c.subst. 2,1

Uri—Ió sodi; c.subst. 4,7

LCR—Lactat; c.subst. 9,9

Srm—Lactat; c.subst. 12,2

Srm—Lactat-deshidrogenasa; c.cat. 8,4

San—Leucòcits; c.nom. 5,4

Srm—Lidocaïna; c.subst. 11,5

San—Limfòcits; c.nom. 15,7

Lks(San)—Limfòcits; fr.nom. 10,5

Srm—Lipoproteïna (a); c.massa 11,9

Srm—Lutropina; c.subst.arb. 9,9

Srm—2-Macroglobulina; c.massa 8,0

Srm—Magnesi(II); c.subst. 7,2

Uri—Magnesi(II); c.subst. 9,6

Uri—Metadona; c.subst. 5,8

Srm—Metotrexat; c.subst. 11,3

Uri—3-Metoxiadrenalini; c.subst. 16,2

Uri—3-Metoxinoradrenalin; c.subst. 10,6

Srm—2-Microglobulina; c.subst. 15,6

SrmMioglobina; c.subst. 10,0

San—Monòcits; c.nom. 37,7

Lks(San)—Monòcits; fr.nom. 35,1

San—Neutròfils; c.nom. 6,0

Lks(San)—Neutròfils; fr.nom. 6,7

Uri—Noradrenalini; c.subst. 12,2

Uri—Opiacis; c.subst. 8,2

Pac—Orina; massa volúmica rel.(20 °C/aigua, 20 °C) 0,6



Pac—Orina; osmolalitat 1,7

Pac— Orina; pH 4,0

Srm—Orosomucoide; c.massa 5,6

Pla—Oxigen(O2); tensió 7,7

Srm—Paracetamol; c.subst. 8,1

Srm—Paratirina; c.subst.arb. 24,1

Srm—Pèptid C; c.subst.arb. 18,5

Srm—Péptid natrurètic cerebral; c.subst. 9,6

San—Plaquetes; c.nom. 6,5

San—Plaquetes; vol.entític 7,6

Pac—Plasma; osmolalitat 2,0

Pac—Plasma; pH 0,6

San—Plom; c.subst. 15,7

Srm—Procainamida; c.subst. 8,3

Srm—Progesterona; c.subst. 16,4

Srm—Prolactina; c.subst.arb. 8,1

Srm—Propèptid natrurètic cerebral N-terminal; c.subst. 13,0

LCR—Proteïna; c.massa 8,6

Srm—Proteïna; c.massa 3,9

Uri—Proteïna; c.massa 11,7

Srm—Proteïna C reactiva; c.massa 13,2

San—Reticulòcits; c.nom. 2,5

Srm—Salicilat; c.subst. 6,6

Srm—Semenogelasa(«PSA»); c.massa 14,7

Srm—Semenogelasa(«PSA»)(lliure); c.massa 14,6

San—Sirolimus, c.subst. 17,6

Srm—Sulfat de deshidroepiandrosterona; c.subst. 14,8

San—Tacrolimus, c.subst. 14,7

Srm—Teofil·lina; c.subst. 7,7



Srm—Testoterona; c.susbt. 16,2

Srm—Testoterona(lliure); c.susbt. 20,4

Srm—Tiroglobulina; c.massa 13,1

Srm—Tirotropina; c.subst.arb. 9,6

Srm—Tiroxina; c.subst. 10,2

Srm—Tiroxina(lliure); c.subst. 11,1

Srm—Tobramicina; c.subst. 11,6

Srm—Transferrina; c.massa 5,3

Srm—Transtiretina; c.massa 6,7

Srm—Triacilglicerol-lipasa; c.cat. 13,4

Srm—Triglicèrid; c.subst. 6,2

Srm—Triiodotironina; c.susbt. 17,8

Srm—Triiodotironina(lliure); c.susbt. 14,8

Srm—Troponina I; c.massa 37,4

Srm—Troponina T; c.subst. 20,1

Srm—Urat; c.subst. 5,7

Uri—Urat; c.subst. 8,3

Srm—Urea; c.subst. 6,7

Uri—Urea; c.subst. 5,6

Srm—Valproat; c.subst. 8,1

Srm—Vancomicina; c.subst. 13,1

Ers(San)—Volum eritrocític; amplada de la distribució rel. 3,8

Pqs(San)—Volum plaquetari; amplada de la distribució rel. 6,7



Col·laboradors:

Xavier Amiel Bosch Aurora Blanco Font Roser Clavell Sala Roser Güell Miró Lluïsa Juan Pereira

Mariano Martínez Casademont Jaume Miró Balagué Joan Nicolau Costa

Ariadna Padró Miquel Maria Cruz Pastor Ferrer

Glòria Soria Guerrero Maria Carme Villà Blasco


__________________________________________________________________________________________

Variabilitat biològica: aplicacions inadequades

Xavier Fuentes Arderiu

Consultoria en Ciències de Laboratori Clínic, Barcelona

_________________________________________________________________________________________

Suposant que la imprecisió interdiària fos l’única

causa d’incertesa de mesura i que aquesta imprecisió

fos zero, en un moment donat, cada persona tindria

un cert valor de qualsevol magnitud biològica, però

un temps després, més curt o més llarg, mantenint

les mateixes condicions de vida, en tindria un altre,

de valor. Aquest fenomen s’anomena variabilitat

biològica intraindividual i la seva expressió quantitativa

sol ser la desviació estàndard o el coeficient de

variació. En qualsevol cas, per a qualsevol magnitud

biològica, el valor de la variació biològica

intraindividual, varia de persona a persona; és a dir, la

variació biològica intraindividual està sotmesa a

variabilitat interindividual (1, 2).

Destaquem que els components moleculars dels

sistemes biològics (també anomenats analits) no

tenen variació biològica intraindividual, si més no, en

el sentit que s’utilitza en aquest context; són les

magnituds biològiques relacionades amb aquests

components (concentracions, continguts, fraccions,

etc.) que en tenen, de variació biològica.

La variabilitat biològica intraindividual s’ha usat amb

diverses finalitats, entre les que destaquen:

l’establiment d’objectius de millora per a la

imprecisió interdiària (3),

l’establiment de requisits descrits en les

especificacions per a la imprecisió interdiària (4),

l’establiment de diferències significatives entre

mesures consecutives de la mateixa magnitud

biològica («canvi de referència») (5, 6),

Generalment en els estudis sobre la variabilitat

biològica intraindividual s’estima la tendència central,

expressada com la mitjana o la mediana, de les

desviacions estàndards (sBwi ) o coeficients de variació

(CVBwi ) dels valors mesurats en les mostres

biològiques obtingudes periòdicament durant un cert

temps en persones sanes. I en els bancs de dades

publicats (7, 8) només hi consten les mitjanes o

medianes dels coeficients de variació corresponents

a la variació biològica intraindividual obtinguda en

els diferents estudis. Alguns treballs, però, són una

excepció i també es preocupen de les distribucions

de freqüències que segueixen les desviacions

estàndard o els coeficients de variació, corresponents

a cadascuna de les persones estudiades (5, 6, 9). En

definitiva la majoria d’estudis de variabilitat biològica


ISSN: 1697-5421

Reflexió-Opinió

33 Xavier Fuentes Arderiu In vitro veritas 2014;14:32-35


intraindividual es preocupen pels estadístics de

tendència central i no per les distribucions de

freqüències.

Si per un moment deixem de banda la variabilitat

biològica intraindividual i ens centrem en els valors

de les magnituds biològiques que habitualment es

mesuren al laboratori clínic, a ningú li passa pel cap

que el coneixement de la mitjana o la mediana dels

valors de qualsevol d’aquestes magnituds tingui

interès mèdic (encara que tingui interès fisiològic o

antropològic). Són altres estadístics, diferents de la

mitjana o la mediana, els que tenen interès mèdic,

com ara els fractils 0,025 o 0,975 o els resultats

individuals anteriors.

En el cas dels valors de referència de les magnituds

biològiques (no de la variabilitat biològica), l'atenció

se centra en la distribució de freqüències de la

població de referència (inferida de la mostra

poblacional). Seguint les recomanacions de la

Federació Internacional de Química Clínica i

Ciències de Laboratori Clínic (IFCC) (10), si es pot

demostrar que els valors de referència (originals o

transformats matemàticament) obeeixen una

distribució de Laplace-Gauss, amb 30 voluntaris n’hi

ha prou per estimar els límits de referència; en cas

contrari, cal disposar d’un mínim de 120 voluntaris.

Lògicament, per disposar d’uns intervals de

referència poblacionals de les sBwi o dels CVBwi cal

aplicar tot el procés de producció de valors de

referència que recomana la IFCC. I cal tenir present

que si, per raons econòmiques i de practicabilitat,

aquesta recomanació la segueixen molt pocs

laboratoris clínics per a les magnituds biològiques

habituals, menys la seguirien per a les dades de

variabilitat biològica intraindividual, ja que suposaria

disposar de 30 o 120 voluntaris (estimació

paramètrica o no paramètrica, respectivament), com

a mínim, que es deixen “punxar” n vegades (potser

una al mes) durant un cert període de temps (potser

un any si es volen posar de manifest els possibles

ritmes circanuals).

Fem un paral·lelisme entre la concentració de

substància d’urat en el plasma, per exemple, i la seva

variació biològica intraindividual. Suposem que 340

mol/L és la mitjana d’aquesta magnitud en els

homes adults presumptament sans. Per al diagnòstic

de la gota, per exemple, a cap professional li passaria

pel cap comparar un valor mesurat en un pacient

amb aquesta mitjana; habitualment es compara amb

el fractil 0,975 de la població de referència

(presumptament sana). En cavi, en el cas de la

variació biològica tot es fa girar al voltant de la

mitjana (o la mediana) dels valors de les sBwi o dels

CVBwi de les persones presumptament sanes.

És, probablement, per aquesta dificultat que la gran

majoria d’estudis es limita a estimar la mitjana o la

mediana poblacionals de les sBwi o dels CVBwi. Encara

que, dissortadament, ho fan sense indicar l’interval

de confiança d’aquests estadístics (11, 12).

Tots aquests fets donen la falsa aparença que les

tendències centrals de les sBwi o dels CVBwi són

gairebé constants biològiques humanes que un cop

estimades, les falses constants, serveixen per establir

teories o eines útils dins de l’àmbit de les ciències de

laboratori clínic.

Amb independència del que hem vist fins ara, tot

seguit exposo diversos arguments en favor de la

hipòtesi que l’ús de dades relacionades amb la

variabilitat biològica de les magnituds biològiques

humanes no és apropiat per a cap dels usos descrits

anteriorment:

In vitro veritas 2014;15:32-35 Xavier Fuentes Arderiu 34


Els estudis demostren que la variabilitat

biològica varia notòriament entre les persones

sanes, és a dir, cada persona té la seva pròpia

variabilitat biològica intraindividual. Les dades

sobre la variabilitat biològica també varien

notòriament entre els diversos estudis publicats,

com es pot comprovar llegint la bibliografia

corresponent (11, 12, 13)

Hi ha magnituds biològiques per a les quals és

molt difícil fer estudis de variabilitat biològica

degut a la dificultat d’aconseguir persones

voluntàries, com són les magnituds relacionades

amb la sang de nadons, la sang arterial, els líquids

biològics d’accés difícil, etc. Per tant, encara que

fos aplicable, no es podria conèixer.

El valor de la variabilitat biològica intraindividual

pot dependre considerablement del disseny de

l’estudi, el nombre de mostres biològiques, el

nombre de voluntaris, el nombre de mesures

repetides i la imprecisió interdiària (11). En

general, els dissenys emprats per estimar la

variabilitat biològica intraindividual no exclouen

la variabilitat premetrològica, amb la qual cosa la

variabilitat biològica intraindividual pot estar

sobreestimada, com s’ha demostrat

experimentalment (14).

La variabilitat biològica intraindividual de

vegades és difícil d’estimar per raons

econòmiques i de consecució de voluntaris (són

molt pocs els laboratoris clínics que poden fer-

ho). Per tant, la seva factibilitat depèn de la

disponibilitat de laboratoris clínics que facin

aquests estudis.

Els requisits metrològics per al laboratori clínic

exigits legalment en Alemanya i en els Estats

Units d’Amèrica, segons es declara en la

documentació corresponent, no estan basats en

la variabilitat biològica.

Hi ha requisits derivats de la variabilitat biològica

que, encara que fossin aplicables, la major part

dels laboratoris clínics no els podrien complir

perquè la tecnologia disponible no ho permet.

Per tant, la variabilitat biològica no permet, de

forma generalitzada, establir requisits

«complibles».

Per a les magnituds biològiques amb valors de

mesura no traçables al Sistema Internacional

d’Unitats, la variabilitat biològica intraindividual

cal estimar-la per a cada sistema de mesura

concret, usat seguint un procediment de mesura

particular, ja que els resultats de mesura no són

intercanviables. Per exemple: no es pot parlar de

la variabilitat biològica intraindividual de les

concentracions de tirotropina o de prolactina en

el plasma, ja que les diverses proporcions

d’isoformes en el plasma de cada persona poden

donar lloc a diferents valors de variació biològica

intraindividual (15).

Per poder decidir el factor multiplicatiu del

coeficient de variació que expressa la variabilitat

biològica intraindividual, cal comparar el valor

que s’obté (el presumpte objectiu o requisit) amb

l’estat actual de la tecnologia.

En cap publicació es demostra científicament

que la variabilitat biològica serveixi per establir

requisits metrològics en les ciències de laboratori

clínic. Aquestes publicacions, algunes de les

quals han estat àmpliament seguides, només

contenen propostes basades en opinions.



El 1999 l'Organització Internacional de

Normalitzaci (ISO) va intentar fer una norma,

primer, i un informe tècnic, després, amb el títol

«Determination of analytical performance for

laboratory procedures based on medical needs».

En aquest projecte es pretenia que la ISO

recomanés la jerarquia metodològica

posteriorment coneguda com el «Consens

d’Estocolm» (16). Després d’intentar arribar a un

acord en repetides ocasions, la ISO va decidir

abandonar el projecte el 2002 per falta de

consens.

La conclusió de tot plegat és que l’ús de dades

relacionades amb la variabilitat biològica de les

magnituds biològiques humanes no és apropiat per a

cap magnitud biològica.

Bibliografia

1. Harris EK. Distinguishing physiologic variation from analytic variation. J Chron Dis 1970;23:469–80.

2. Harris EK, Kanofsky P, Shakarji, Cotlove E. Biological and analytical components of variation in long-term studies of serum constituents in normal subjects. II. Estimating biological components of variation. Clin Chem 1970;16:1022–7.

3. Harris EK. Statistical principles underlying analytic goals setting in clinical chemistry. Am J Clin Pathol 1979;72:374–82.

4. Petersen PH, Fraser CG, Kallner A, Kenny D, editors. Strategies to set global quality specifications in laboratory medicine. Scand J Clin Lab Invest 1999;59:475–585.

5. Harris EK, Brown S. Temporal changes in the concentrations of serum constituents in healthy men. Ann Clin Biochem 1979;16:169–76.

6. Harris EK, Yasaka T. On the calculation of a “reference change” for comparing two consecutive measurements. Clin Chem 1983;29:25–30.

7. Sebastián-Gámbaro MA, Lirón-Hernández FJ, Fuentes-Arderiu X. Intra- and inter-individual biological variability data bank. Eur J Clin Chem Clin Biochem 1997;35:845–52.

8. Ricós C, Alvarez V, Cava F, García-Lario JV, Hernández A, Jiménez CV, Minchinela J, Perich C,

Simon M. Desirable specifications for total error, imprecision, and bias, derived from intra- and inter-individual biologic variation [2012 update]. <http://www.westgard.com/biodatabase1.html> (Consultat: 2014-02-09).

9. Queraltó JM, Boyd JC, Harris EK. On the calculation of of reference change values, with examples from a long-term study. Clin Clem 1993;39:1398-403.

10. International Federation of Clinical Chemistry. Approved Recomendation on the Theory of Reference Values. Part I to VI. J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:337–42. J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:639–44. J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:645–56. J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:657–62. J Clin Chem Clin Biochem 1988;26:593–8. J Clin Chem Clin Biochem 1991;29:531–5.

11. Røraas T, Petersen PH, Sandberg S. Confidence intervals and power calculations for within-person biological variation: Effect of analytical imprecision, number of replicates, number of samples, and number of individuals. Clin Chem 2012;58:1306–13.

12. Carobene A, Braga F, Røraas T, Sandberg S, Barlett WA. A systematic review of data on biological variation for alanine aminotransferase, aspartate aminotransferase and γ-glutamyl transferase. Clin Chem Lab Med 2013;51:1997–2007.

13. Fuentes-Arderiu X, Acebes-Frieyro G, Gavaso-Navarro L, Castiñeiras-Lacambra MJ. Pre-metrological (pre-analytical) variation of some biochemical quantities. Clin Chem Lab Med 1999;37:987–9.

14. Fuentes-Arderiu X. Variability of the biological variation. Scand J Clin Lab Invest 2002;62:561–4.

15. Fuentes-Arderiu A. Biological variation of non-SI traceable biological quantities: example of proteins. Clin Chem Lab Med 2006;44:1497.

16. Kenny D, Fraser CG, Hyltoft Petersen P, Kallner A. Consensus agreement [Conference on Strategies to set global quality specifications in laboratory medicine. Stockholm April 24-26, 1999.] Scand J Clin Lab Invest 1999;59:585.


__________________________________________________________________________________________

El gen egoista, revisitat

Joan Nicolau Costa

Departament d'Obstetrícia, Ginecologia i Reproducció, Institut Universitari Dexeus,

Barcelona

_________________________________________________________________________________________

Introducció

La Neoloteca, el diccionari en línia de termes

normalitzats pel Consell Supervisor del Centre de

Terminologia TERMCAT, defineix mem de la forma

següent: «Unitat mínima de transmissió cultural que,

segons algunes teories, actua en l'evolució cultural

d'una manera comparable als gens en l'evolució

biològica» (1).

Cal buscar l'origen del terme al llibre The selfish gene

(El gen egoista en llengua catalana) publicat el 1976 (2).

L'autor és Richard Dawkins, etòleg, és a dir, estudiós

del comportament dels animals, i biòleg evolutiu.

Aquest article tracta del raonament que porta a

l'autor a l'encunyació del terme. L'article no

pressuposa la vigència científica del llibre i el seu

contingut es tracta en tant que ajuda a comprendre la

creació del terme.

Esbós biogràfic de l’autor

Richard Dawkins neix el 1941 a Nairobi, Kenya, fill

de pares anglesos. Passa part de la seva infantesa a

Nyasalàndia (actualment Malawi) (3). Més tard,

estudia zoologia a la Universitat d'Oxford. Fa el

doctorat sota la supervisió de l'etòleg Nikolaas

Tinbergen que serà Premi Nobel en Fisiologia o

Medicina, pels seus estudis sobre els patrons de la

conducta animal, juntament amb Konrad Lorenz i

Karl von Frish. En les seves memòries, l'autor ens

diu que és el mètode educatiu de la universitat el que

l'educa veritablement. Així, setmanalment, se li

encarrega la presentació d'un assaig, la qual cosa el fa

estar al corrent de les publicacions relacionades amb

el tema assignat. Aquest sistema també estimula les

seves habilitats literàries i la seva afició per la vida

acadèmica (4).

Després de passar dos anys a la Universitat de

Berkeley, retorna el 1970 a la Universitat d'Oxford

per ensenyar. L'any 1973, el govern conservador

britànic, pressionat per les vagues del sindicat de

miners, imposa la setmana de tres dies i el

racionament de l'energia elèctrica per les finalitats

considerades no essencials. És el moment aprofitat

per l'autor per escriure un primer capítol que queda

guardat a un calaix. Posteriorment, en un any sabàtic,


ISSN: 1697-5421

Ressenya



escriu la resta del seu primer llibre que es publica el

1976 (3) i es converteix en un èxit de vendes.

Des del 1995 fins a la seva jubilació és el primer

catedràtic de la Càtedra Charles Simonyi per a la

Comprensió Pública de la Ciència de la Universitat

d'Oxford. L'objectiu de la càtedra és promoure la

comprensió i difusió de diferents àmbits científics

entre el públic.

La primera edició del llibre

La sobrecoberta d'aquesta primera edició anglesa

(Figura 1) reprodueix The expectant valley, un quadre

de Desmond Morris, amic de l'autor, de personalitat

polifacètica, pintor, biòleg i autor d'èxit amb The

naked ape. La il·lustració, l'única del llibre, que mostra

uns organismes movent-se, de forma maldestre, en

un paisatge oníric, contribueix a donar una imatge

provocativa del llibre. El text de la solapa presenta el

llibre quasi com un thriller científic.

El prefaci del biòleg Robert L. Trivers, però, dóna les

referències per qualificar el llibre com un treball

didàctic però ortodox: «El gran treball de Darwin i

Mendel s'ha ampliat gràcies a un creixent nombre

d'estudiosos, notablement per R. A. Fisher, W. D.

Hamilton, G. C. Williams i J. Maynard Smith. Ara,

per primera vegada, aquest cos important de teoria

social, basat en la selecció natural, és presentat de

forma simple i popular [...].»

Pocs mesos després de la publicació, la Corporació

Britànica de Difusió (BBC) proposa a l'autor la

presentació d'un documental en la sèrie científica

Horizon, però aquest denega la invitació. Tanmateix el

documental tindrà el mateix títol que el llibre, la qual

cosa afavoreix les vendes. Un altre factor que

afavoreix la popularitat del llibre (5) és la publicació,

un any abans, de Sociobiology: the new synthesis d'Edward

Osborne Wilson, que aixeca, tant en cercles

acadèmics com en els mitjans de comunicació,

l'interès per la sociobiologia, és a dir, l'estudi

sistemàtic de la base biològica de la conducta social

dels sers vius (6).

Figura 1. L’edició del 1976 de The selfish gene.

Les succesives edicions

El 1989 es publica una segona edició amb més

contingut (7). Inclou un nou prefaci que substitueix a

l'original i una bibliografia actualitzada. El text

principal no pateix canvis, reflectint la solidesa i

frescor del contingut original que les nombroses

notes afegides complementen o matisen. Dos nous

capítols, al final del llibre, amplien les idees de la

primera edició. En el capítol dotzè es discuteixen

diversos exemples de la cooperació mitjançant la

teoria de jocs. El següent capítol està basat en The

extended phenotype (8), considerat per l'autor una

seqüela dirigida als biòlegs professionals, i del qual

afirma «És el millor que mai escriuré».

El text de l'edició del trentè aniversari, que es publica

el 2006, tampoc canvia respecte a l'anterior (9). Es

restaura el prefaci original de Robert L. Trivers,

inclou una nova introducció de l'autor i els extractes

de tres crítiques favorables signades per tres científics

de prestigi (Peter Brian Medawar, William Donald



Hamilton i John Maynard Smith) i publicades en els

mitjans de comunicació. En l'edició corresponent de

tapa dura es retroba també la imatge de la

sobrecoberta original.

Simultàniament s'edita un altre llibre commemoratiu,

Richard Dawkins: how a scientist changed the way we think

(10), amb assajos d'autors provinents del camp de la

biologia, la genètica, la filosofia, el periodisme i la

literatura. El mateix any té lloc un esdeveniment

commemoratiu a l'Escola d'Economia de Londres:

The selfish gene: thirty years on (11).

La visió del món centrada en el gen

D'acord amb la tesi de l'autor, com la selecció natural

actua a nivell dels gens, i no de les espècies o dels

grups, per explicar els seus mecanismes cal adoptar

una visió del món centrada en els gens.

Un gen que tendeix a augmentar la seva freqüència

en les properes generacions s'anomena un gen egoista

(12). En aquest context, doncs, l'adjectiu egoista no

pressuposa motius o intencions subjectives (13). És

una accepció de l'adjectiu que ha estat utilitzada

anteriorment pels biòlegs evolutius, per exemple, pel

ja esmentat William Donald Hamilton (14).

El concepte de gen egoista permet explicar, en els

individus, conductes com l'altruisme, de difícil

comprensió en la teoria evolutiva. El problema és

que el tret altruista redueix la capacitat reproductiva

de l'actor en favor d'un altre individu i, a la llarga, el

tret quedaria eliminat per la selecció natural. Però,

l'explicació, des de la visió del món centrada en el

gen, és que un gen, a fi de perpetuar-se, promou

l'altruisme entre els individus que tenen una relació

de parentiu, i que, per tant posseeixen probablement

el mateix gen.

La metàfora central del llibre

L'ús de la metàfora està estès en la ciència a l'hora

d'explicar idees sovint contraintuitives. En són

exemples, l'equiparació dels àtoms a sistemes solars

en miniatura, o els fenòmens anomenats forats

negres. Richard Dawkins recorre sovint a les

metàfores suggeridores i les frases colpidores. Els

títols de diversos dels seus llibres són una mostra:

River out of Eden (en referència a la continuïtat al llarg

del temps del DNA), Climbing mount improbable (sobre

el creixement gradual d'estructures complexes en els

organismes).

D'acord amb l'autor (3), les línies següents podrien

resumir la metàfora central del llibre. Són al capítol

que tracta de l'origen de la vida, és a dir, el sorgiment

espontani, en el caldo primigeni, d'entitats

(possiblement en forma de cristalls) que es poden

replicar. Els anomena els replicadors. Aquests aniran

formant progressivament estructures més complexes,

i, finalment, els organismes vivents, anomenats els

vehicles, amb la qual cosa es garanteix la continuïtat

dels replicadors.

«Després de quatre mil milions d'anys, quin ha estat

el destí dels antics replicadors? No han desaparegut,

perquè són els amos i senyors en les arts de la

supervivència. [...] Estan en tu i en mi, ens han creat,

en cos i ment, i la seva preservació és la raó última de

la nostra existència. Han recorregut un llarg camí,

aquests replicadors. Ara se'ls coneix com gens, i som

les seves màquines de supervivència.»

La unitat de transmissió cultural, el mem

En arribar al capítol titulat «Mems: els nous

replicadors», l'últim de l'edició del 1976, l'autor

argumenta que hi ha un paral·lelisme entre la

transmissió cultural de la informació i la transmissió



genètica. En elaborar aquesta idea, la intenció inicial

no és aportar una nova teoria sobre la cultura

humana, sinó posar un altre exemple de replicadors,

deixant a banda els gens, que han estat centrals en el

llibre.

La selecció es produeix sempre que hi ha entitats de

les quals es realitzen còpies, els replicadors, amb els

errors ocasionals que afavoriran la presència d'alguns

d'ells en les generacions següents (15, 16). I aquesta

lògica no s'aplica solament als gens. En les paraules

del propi autor: «Vull reivindicar el poder quasi sense

límits de les entitats que es repliquen de forma

lleugerament inexacta, quan apareixen a qualsevol

lloc de l'univers. Això és així perquè tendeixen a ser

la base de la selecció darwiniana que construeix,

passades les generacions suficients i per acumulació,

sistemes d'una gran complexitat» (7).

A l'hora de posar un nom a la unitat de transmissió

cultural, mimeme, derivat de la paraula greca que

significa imitació o còpia, sembla adient, però a fi de fer

una analogia fonètica amb el gen, l'autor proposa

meme (mem en la llengua catalana). El terme és breu,

permet formar fàcilment derivats i recorda a memòria

o même de la llengua francesa. En serien exemples les

melodies, les idees, les frases fetes, les modes, els

símbols, les receptes, els punts de vista, tots els quals

poden propagar-se per imitació d'una ment a l'altra.

El terme mem és posteriorment adoptat i

desenvolupat per estudiosos d'àmbits diversos, per

exemple en la filosofia per Daniel Dennett (17), o en

la psicologia per Susan Blackmore (16). Finalment

entra a formar part de l'Oxford English Dictionary.

Conclusió

El consell supervisor del centre de terminologia

TERMCAT, en l'acta número 343 del tretze de febrer

de 2002, certifica l'aprovació del terme. Se'ns

adverteix que «[...] els especialistes de l’àmbit de la

genètica i la biologia consultats fan constar que el fet

que la cultura material es transmeti per unitats

discretes no ha estat demostrat, i que aquest

concepte és una hipòtesi sobre la qual no hi ha

evidència empírica». Segueix «[...] el terme ha

experimentat una notable difusió, de manera que fins

i tot es parla de la ciència de la memètica», per

concloure que «[...] encara que hi hagi dubtes

seriosos sobre la base científica real d’aquest

concepte, el terme és utilitzat i difós».

The selfish gene conté notes optimistes i encoratjadores,

malgrat la visió mecanicista que pot desprendre's de

l'argumentació sobre la cultura. Per exemple, l'ésser

humà té la capacitat d'imaginar i preveure el futur.

En canvi, els gens i els mems tan sols es

reprodueixen, de forma cega i inconscient. Una altra

de les qualitats de l'ésser humà és la capacitat per

l'altruisme vertader, genuí i desinteressat. En el llibre,

llegim que som afortunats en aquest sentit, perquè

això no s'ha produït abans a la natura en tota la

història del món.

Referències

1. <http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm> (accés: 2014_02_11).

2. Dawkins R. The selfish gene. Oxford: Oxford University Press; 1976.

3. Dawkins R. An appetite for wonder. The making of a scientist. Nova York: Ecco; 2013.

4. Kohn M. A reason for everything. Natural selection and the English imagination. Londres: Faber and Faber; 2005.

5. De Chadarevian S. The Selfish Gene at 30: the origin and career of a book and its title. Notes Rec R Soc 2007;61:31-38. DOI: 10.1098/rsnr.2006.0162.



6. Wilson E O. Sociobiology. The abridged edition. Cambridge: The Belknap Press; 1980.


8. Dawkins R. The extended phenotype: The long reach of the gene. Oxford: Oxford University Press; 1982.


10. Grafen A, Ridley M, dirs. Richard Dawkins: how a scientist changed the way we think. Oxford: Oxford University Press; 2006.

11. <http://www.edge.org/3rd_culture/selfish06/selfish06_index.html> (accés: 2014_02_02).

12. Dugatkin L A. The altruism equation. Seven Scientists search for the origins of goodness. Princeton: Princeton University Press; 2006.

13. Dawkins R. Twelve misunderstandings of kin selection. Zeitschrift für Tierpsychologie 1979;51:184-200. <http://c2377742.cdn.cloudfiles.rackspacecloud.com/Twelve%20Misunderstandings%20of%20Kin%20Selection.pdf> (accés: 2014-01-22).

14. Hamilton WD. The genetical evolution of social behavior. J Theor Biol 1964;7:1–52.

15. Dawkins R. A devil's chaplain. Selected essays by Richard Dawkins. Londres: Phoenix, Orion Books Ltd; 2004.

16. Blackmore S. The meme machine. Oxford: Oxford University Press; 1999.

17. Dennett DC. Darwin's dangerous idea. Evolution and the meanings of life. Nova York: Simon & Schuster Paperbacks; 1995.


__________________________________________________________________________________________

Grau en Ciències Biomèdiques



_________________________________________________________________________________________

Des del 2008 en que es va promulgar un decret ad hoc

(1), estan ben definides les diverses especialitats de

les Ciències de la Salut, així com els diferents

graduats (o llicenciats) que tenen accés a la

formació de postgrau en aquestes especialitats.

Entre les diverses especialitats de les Ciències de la

Salut hi ha un grup anomenat especialitats

multidisciplinàries perquè en poden ser especialistes

diversos tipus de graduats (o llicenciats). D’aquestes

especialitats multidisciplinàries, quatre, a la formació

de les quals hi tenen accés els graduats (o llicenciats)

en Biologia, Bioquímica, Farmàcia, Medicina i

cirurgia i Química, tenen al laboratori clínic com a

protagonista principal (anàlisis clíniques, bioquímica

clínica, immunologia, microbiologia i parasitologia).

D’altra banda, a partir de curs 2010 una bona part de

les universitats catalanes ofereix un grau en Ciències

Biomèdiques (o Biomedicina o Biologia Humana).

Tot considerant sinònims els termes ciències

biomèdiques i biomedicina, una de les definicions que

s’ha donat al concepte que designen és «l’estudi del

diagnòstic, l’etiologia, la terapèutica i els mecanismes

de les malalties utilitzant els conceptes i els mètodes

de la bioquímica, la biologia molecular i cel·lular, la

genètica i els camps afins» (2). Aquesta definició

inclou, també, una gran part del contingut

conceptual de la biologia humana.

Si l’activitat mèdica pròpiament dita consisteix

essencialment en diagnosticar i tractar la malaltia (o

les malalties) dels seus pacients, l’activitat de les

ciències biomèdiques (o biomedicina) consisteix en el

conjunt de tots els coneixements relacionats amb

l’activitat mèdica sense dedicar-se a ella. En general,

el coneixement biomèdic exclou el coneixement

relacionat amb els procediments quirúrgics.

Com és d’esperar, les diverses universitats que

ofereixen aquests graus tenen uns objectius molt

semblants per als alumnes que els cursen. La

Universitat de Barcelona declara que «les Ciències

Biomèdiques aprofundeixen el coneixement de

l'estructura i la funció del cos humà, amb especial

èmfasi en els determinants de la salut i la malaltia,

incloent-hi influències genètiques i ambientals, i

integrant coneixements transversals procedents de la

genètica, la bioquímica, la microbiologia, la fisiologia,

la biologia cel·lular o l'estadística per oferir una visió

global de les causes de la patologia i les eines


ISSN: 1697-5421

Carta al director



disponibles per estudiar-la, diagnosticar-la i tractar-

la» (3).

Per la seva part, la Universitat Autònoma de

Barcelona diu que «les Ciències Biomèdiques

estudien la biologia humana per tal de conèixer els

fonaments de la malaltia i la resposta de l'organisme

a aquesta i les aplicacions tecnològiques per a la

biologia i la medicina.» i que «es preveu que les

sortides professionals d'aquests graduats siguin

múltiples en tot l'àmbit professional lligat a la

biologia i la patologia humanes. En el sector de la

salut no assistencial (indústria farmacèutica, recerca

bàsica i aplicada, laboratori de diagnòstic i control,

etc.) és on les persones graduades en Ciències

Biomèdiques tenen la sortida professional principal.

El grau prepara els estudiants per a la recerca en

farmacològica i en diagnòstic in vitro» (4).

La Universitat de Lleida explica que el grau té com a

finalitat «preparar i formar professionals que

desenvoluparan la seua activitat en la recerca

biomèdica, el diagnòstic biològic de les malalties i la

seua prevenció, i el disseny de noves estratègies

assistencials, a més de capacitar-los com a tecnòlegs,

docents, comunicadors i creadors de coneixement en

les diverses àrees biomèdiques» (5).

Per la seva part, la Universitat Pompeu Fabra

manifesta que el seu grau en Biologia Humana té

com a objectiu «formar professionals amb

competències específiques i genèriques per

desenvolupar amb èxit activitats professionals a la

indústria farmacèutica i biotecnològica i als

laboratoris d'anàlisis clíniques o ambientals, on la

xarxa pública de salut ocupa un lloc destacat, i que,

alhora, puguin liderar la recerca biomèdica del futur,

tant en el món acadèmic com en el de la indústria»

(6).

Les assignatures obligatòries que es cursen en

aquests graus estan relacionades amb les principals

disciplines fonamentals, com ara la física, les

matemàtiques (inclosa l’estadística), la química i,

sobre tot, la biologia humana (anatomia, bioquímica,

citologia, fisiologia, genètica, histologia, etc.), tant en

l’estat de salut com en el de malaltia. Però també

relacionades amb diverses ciències aplicades i

tecnologies, com ara la farmacologia (estudis in vitro i

amb animals d’experimentació i disseny d’assajos

clínics), les ciències de laboratori clínic (bioquímica

clínica, microbiologia de les malalties infeccioses,

toxicologia, etc.), l’epidemiologia i la salut pública, la

nutrició, la teràpia gènica, el disseny experimental, la

bioinformàtica i la bioètica.

Dels paràgrafs anteriors se’n deriva que les ciències

biomèdiques tenen un vessant assistencial i un

vessant dedicat a la recerca. El vessant assistencial es

pot dividir, principalment, en dues grans àrees: (I) el

diagnòstic in vitro, que, per la seva naturalesa,

s'identifica força amb l'activitat principal de les

ciències de laboratori clínic (7), i (II) els estudis

epidemiològics i de salut pública. El vessant

investigador pot tenir a veure amb qualsevol recerca

relacionada amb les ciències de salut (farmàcia,

medicina, odontologia, psicologia clínica, veterinària,

etc.), dedicant-se a la realització d'observacions i

experiments, in vivo amb animals d’experimentació i

in vitro en humans. Un cop assolit el grau de doctors

podran ser els directors d'aquest tipus de recerca.

Així, d’una banda uns dels llocs naturals de treball

dels graduats en ciències biomèdiques són els

departaments de recerca i desenvolupament de la

indústria farmacèutica i de la indústria del diagnòstic

in vitro, i, d’altra banda, els laboratoris clínics, tant en

les activitats assistencials con en les de recerca i

desenvolupament; sobre tot si s’aconsegueix un títol

In vitro veritas 2014;14:41-43 Xavier Fuentes Arderiu 43


d’especialista reconegut oficialment.

Per aquesta raó, crec que la proposta de l’ACCLC

sobre la creació d’un ensenyament de segon cicle

universitari sobre ciències de laboratori clínic (8), de

la qual jo n’era un dels impulsors, ara ja no té sentit:

el grau en Ciències Biomèdiques cobreix amb escreix

aquella demanda.

Com que a la vista de les assignatures cursades, els

graduats en Ciències Biomèdiques probablement

siguin els que tenen la formació universitària més

adequada per esdevenir especialistes en les diverses

branques de les ciències de laboratori clínic, seria

raonable que tinguessin accés a la formació

postgraduada en aquestes especialitats, fent una

«residència» més curta que la que requereixen els

graduats (o llicenciats) en Biologia, Bioquímica,

Farmàcia, Medicina i cirurgia i Química. Cal no

oblidar que en altres universitats existeixen graus en

Bioenginyeria, Biotecnologia, Enginyeria Biomèdica

que potser també haurien de tenir-hi accés, però això

s’ha d’estudiar més detingudament.

Bibliografia

1. Govern d’Espanya. Reial decret 183/2008, de 8 de febrer, pel qual es determinen i classifiquen les especialitats en ciències de la salut i es desenvolupen determinats aspectes del sistema de formació sanitària especialitzada. Boletín Oficial del Estado 2008-02-21; (Suplement en llengua catalana al núm. 45):1-28. http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2008/02/21/pdfs/BOE-A-2008-3176-C.pdf (Consultat: 2014-05-05)

2. Real Academia de Ciencias Exactas, Químicas y Naturales. Diccionario esencial de las ciències. Madrid: Espasa; 1999.

3. Universitat de Barcelona. http://www.ub.edu/web/ub/ca/estudis/oferta_formativa/graus/fitxa/C/G1078 (Consultat: 2014-05-05).

4. Universitat Autònoma de Barcelona http://www.uab.cat/servlet/Satellite/estudiar/llistat-de-graus/informacio-general/x-1216708251447.html?param1=1231491113526&param10=6&param11=10 (Consultat: 2014-05-05).

5. Universitat de Lleida. http://www.medicina.udl.es/biomedicina/ca/home.htm (Consultat: 2014-05-05).

6. Universitat Pompeu Fabra. http://www.upf.edu/biomed/estudis_de_grau2/biohumana/presentacio. (Consultat: 2014-05-05).

7. Fuentes Arderiu X, Castiñeiras Lacambra MJ. L'activitat clínica dins del laboratori clínic. In vitro veritas 2001;2:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv030.pdf> (Consultat: 2014-05-05).

8. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Llibre blanc del laboratori clínic a Catalunya. Barcelona: Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic; 2006. (B. 14.365-2006) <http://www.acclc.cat/continguts/ivv147.pdf> (Consultat: 2014-05-05).

http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2008/02/21/pdfs/BOE-A-2008-3176-C.pdf

http://www.boe.es/boe_catalan/dias/2008/02/21/pdfs/BOE-A-2008-3176-C.pdf

http://www.ub.edu/web/ub/ca/estudis/oferta_formativa/graus/fitxa/C/G1078

http://www.ub.edu/web/ub/ca/estudis/oferta_formativa/graus/fitxa/C/G1078

http://www.uab.cat/servlet/Satellite/estudiar/llistat-de-graus/informacio-general/x-1216708251447.html?param1=1231491113526&param10=6&param11=10




http://www.medicina.udl.es/biomedicina/ca/home.htm

http://www.medicina.udl.es/biomedicina/ca/home.htm

http://www.upf.edu/biomed/estudis_de_grau2/biohumana/presentacio

http://www.upf.edu/biomed/estudis_de_grau2/biohumana/presentacio


_________________________________________________________________________________________

Resum de la primera sessió del II Curs d’actualització en

ciències de Laboratori Clínic: “Avaluació de la

capacitació del personal”

Marta Buxeda Figuerola

Laboratori d’Urgències de Catlab, Consorci Sanitari de Terrassa, Terrassa

_________________________________________________________________________________________

El 16 d’octubre de 2013 va tenir lloc, a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la

primera sessió del II Curs d’actualització en ciències de Laboratori Clínic: “Avaluació de la capacitació del

personal” impartida per Marta Buxeda Fuguerola, Responsable del Laboratori d’Urgències de Catlab del

Consorci Sanitari de Terrassa, Terrassa.

Un dels requisits per obtenir l’acreditació en la

Norma UNE-EN ISO:15189, és que el laboratori

d’anàlisis clíniques ha de garantir la competència

professional de les persones que hi treballen

La Norma UNE-EN ISO 15189:2012 diu que

competència professional (en endavant, CP) és

“l’aptitud demostrada per aplicar els coneixements i

les habilitats”.

Aquesta Norma també diu que la Direcció d’un

laboratori d’anàlisis clíniques ha de documentar la

qualificació del personal que hi treballa, i que aquesta

qualificació ha de reflectir la formació acadèmica,

l’experiència i formació apropiada, i la capacitació

necessària per les tasques de treball que realitza.

Una definició de CP, no específica per un laboratori

d’anàlisis clíniques, la trobem en l'article 7 de la Llei


ISSN: 1697-5421

Actes-resums

45 Marta Buxeda Figuerola In vitro veritas 2014;15:44-47


Orgànica de l’Estat Espanyol 5/2002, on es diu que

la CP és "el conjunt de coneixements i capacitats que

permetin l’exercici d’una activitat professional

d’acord amb les exigències de la producció i

l’ocupació”.

En la bibliografia es poden trobar diferents

propostes o models de com un laboratori pot

demostrar o evidenciar la CP del personal que hi

treballa.

De les diferents propostes o models publicats,

destacarem els tres següents:

a) Projecte d’avaluació de la CP dels professionals

de l’àmbit de les anàlisis clíniques,

desenvolupada aCatalunya, l'any 2001a l'Institut

d’estudis de la Salut amb col·labotació de

l'Associació Catalana de Ciències de Laboratori

Clínic.

b) Clinical and Laboratory Standards Institute.

Training and Competence Assessment;

Approved Guideline —Third Edition. GP21-

A3. Wayne: CLSI; 2009.

c) Gobierno de España. Ministerio de Educación.

Procedimiento de evaluación y acreditación de

las competencias profesionales. Cualificación

profesional: laboratorio de análisis clínicos.

SAN 124_3. Guías de evidencia de la

competencia profesional.

La proposta a) es va desenvolupar a Catalunya l’any

2001, i com a prova pilot es va realitzar l’any 2003.

Va constar de dues parts: una prova per escrit i un

túnel d’habilitats. La prova per escrit contenia

preguntes amb multiresposta i descripció de casos o

situacions, similars a les reals d’un laboratori, en les

que s’havia de prendre decisions.

En el túnel d’habilitats es van desenvolupar tasques

similars a les reals d’un laboratori.

Els objectius d’aquest projecte eren obtenir

informació o evidències de la CP dels professionals

de l’àmbit de les anàlisis clíniques per:

a. Garantir a les institucions i a la societat la

CP dels professionals.

b. Detectar les necessitats de formació

continuada.

c. Demostrar les competències dels

especialistes recent formats.

d. Millorar el curriculum dels professionals de

l’àmbit dels laboratoris clínics.

El model b), és la Guia GP21-A3 publicada per el

Clinical and Laboratory Standards Institute. Aquesta guia

diu que:

a. En un sistema de garantia de la qualitat són

fonamentals els programes de formació i

l’avaluació de la competència, que l’avaluació

de la competència és necessària per

demostrar que les persones tenen els

coneixements, les habilitats i els

comportaments adequats per a desenvolupar

el seu treball.

b. L’avaluació de la competència s’hauria de

revisar anualment. La revisió anual hauria

d’incloure preguntes teòriques, pràctiques, i

preguntes o observacions directes a la

In vitro veritas 2014;15:44-47 Marta Buxeda Figuerola 46


persona avaluada que permetin valorar la

capacitat de solucionar problemes o

conflictes.

La tercera proposta, la c) és la del Ministeri

d'Educació del Govern d’Espanya. És una guia per

l'evidència de les competències professionals, i està

reservada per al personal avaluador.

Aquesta guia dona les directrius a seguir per dur a

terme l’avaluació i acreditació de les competències

professionals.

La guia desglossa la competència professional en dos

camps o àrees, la tècnica i la social.

La guia diu que competència tècnica la conformen el

saber i el saber fer, i la social el saber estar.

En el saber s’avalua la formació acadèmica, la

formació continuada, i la pròpia del lloc de treball.

El saber fer ha d’evidenciar les habilitats en temes de

gestió, organització, logística i execució de les tasques

pròpies del laboratori d’anàlisi.

El saber estar avaluarà aspectes tals com l’ambient de

treball, les habilitats comunicatives entre les persones

de l’equip, el compliment de les normes de prevenció

en riscos laborals, les relacions amb els clients, el

compliment de la Llei Orgànica de Protecció de

Dades (LOPD), etc.

Conclusions

De la revisió dels tres models exposats se’n pot

treure com a conclusió que per a garantir la CP d’un

laboratori d’anàlisis clíniques cal evidenciar els

coneixements (o saber) i les habilitats (saber fer i saber

estar) de les persones que hi treballen.

I, la qüestió és com fer per evidenciar de forma

objectiva aquesta CP.

Les evidències dels certificats de la formació

acadèmica, de la formació continuada, dels registres

de formació interna, etc., són suficients per

demostrar o garantir els coneixements o saber?.

El temps d’experiència laboral, l'observació directa

de la realització de les tasques de treball de l’avaluat

per l’avaluador, la no existència de queixes o no

conformitats, la valoració del treball ja realitzat, etc.

són eines o evidències suficients que permetin

valorar les habilitats o saber fer?.

Per la valoració del “saber estar”, serà suficient

observar les relacions entre els membres de l’equip,

la transmissió d’informació entre l’equip, el tracte

amb els clients, el compliment de les normes o

directrius en matèria de riscos laborals, ...etc?

Les valoracions basades en les observacions directes,

que els avaluadors realitzin els dies puntuals de les

seves visites, són suficients per garantir els

coneixements i les habilitats?

Els laboratoris d’anàlisis clíniques que es volen

acreditar segons la Norma UNE-EN

ISO:15189:2013 necessiten garantir la seva CP,

evidenciant els coneixements i les habilitats.

Per aconseguir-ho s’haurien d’utilitzar mètodes

d’avaluació que fossin objectius, acceptats per

l’avaluador i el professional avaluat, vàlids, fiables,

factibles per dur-los a terme, motivadors i no

punitius.

En resum, les avaluacions haurien d’aportar un valor

final positiu que permetessin aconseguir alguns

objectius tals com:

a. Garantir a les institucions i a la societat la

CP dels professionals.

b. Detectar necessitats de formació continuada.

47 Marta Buxeda Figuerola In vitro veritas 2014;15:44-47


c. Demostrar la CP dels especialistes recent

formats i millorar el currículum dels

professionals de l’àmbit dels anàlisis

clíniques.

Bibliografia

1. Blay-Pueyo C. Avaluació de la competència professional en anàlisis cliniques. Presentació de la prova pilot d'un projecte d'avaluació objectiva i estructurada. In vitro veritas 2004;5, art. 60: <www.acclc.cat/continguts/ivv060.pdf> (Accés 2014-05-24).

2. Clinical and Laboratory Standards Institute. Training and competence assessment; Approved Guideline —Third Edition. GP21-A3. Wayne: CLSI; 2009.

3. Gobierno de España. Ministerio de Educación. Procedimiento de evaluación y acreditación de las competencias profesionales. Cualificación profesional: laboratorio de análisis clínicos. SAN 124_3. Guías de evidencia de la competencia profesional. http://www.educacion.gob.es/educa/incual/pdf/Acreditacion/Guias/GEC_SAN124_3.pdf (consultat: 2014-05-26).

4. Burnett D. Una guía práctica para la Acreditación del Laboratorio Clinico. Barcelona: SEQC; 2005.

http://www.educacion.gob.es/educa/incual/pdf/Acreditacion/Guias/GEC_SAN124_3.pdf

http://www.educacion.gob.es/educa/incual/pdf/Acreditacion/Guias/GEC_SAN124_3.pdf


_________________________________________________________________________________________

Resum de la setena sessió del II Curs d’actualització en

ciències de Laboratori Clínic: “Control de la plausibilitat

de les magnituds hematològiques”

Lourdes Sánchez Navarro

Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de

Llobregat

_________________________________________________________________________________________

El 21 de maig de 2014 va tenir lloc, a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la primera

sessió del II Curs d‟actualització en ciències de Laboratori Clínic: “Control de la plausibilitat de les

magnituds hematològiques” impartida per Lourdes Sánchez Navarro, Laboratori Clínic, Hospital

Universitari de Bellvitge, L‟Hospitalet de Llobregat.

Existeixen diferents processos que permeten garantir

que els resultats de mesura emesos en un informe de

laboratori clínic són vàlids per a ser lliurats a qui els

ha sol·licitat. A la fase premetrològica, la inspecció

visual de les mostres rebudes per a la realització de

les mesures sol·licitades permet detectar possibles

defectes en les mateixes que les facin inadequades

per a la seva finalitat. A la fase metrològica, els

calibratges dels sistemes de mesura i els diferents

processos de mesura (per exemple, alarmes

obtingudes als sistemes de mesura i l‟examen

microscòpic del frotis de sang són sotmesos) són

sotmesos a un control intern de la qualitat per tal de

garantir la qualitat dels resultats emesos. Finalment, a

la fase posmetrològica, el control de la plausibilitat

(comunament conegut com procés de validació dels

resultats de mesura) permet una última revisió dels

resultats abans del seu lliurament.


ISSN: 1697-5421

Actes-resums

49 Lourdes Sánchez Navarro In vitro veritas 2014;15:48-52


Malgrat existeixen diverses normes o guies (1, 2) que

requereixen que els laboratoris clínics realitzin un

procés de revisió dels resultats abans de lliurar-los,

cap d‟elles especifica com dur-ho a terme. Així

mateix, altres organitzacions com l'Institut per a la

Normalització de Laboratoris Clínics (CLSI) i

l‟Associació Catalana de Ciències de Laboratori

Clínic (ACCLC) han publicat documents que

descriuen com realitzar aquest procés de revisió de

resultats (3, 4). El document “Autoverification of

Clinical Laboratory Test Results—Proposed

Guideline (Auto 10-A)” del CLSI conté

recomanacions molt generals que fan difícil la seva

implantació als laboratoris clínics. Per altra banda, al

2008, el Comitè Tècnic de l‟ACCLC va elaborar el

document “Guia per a la revisió final dels resultats

de mesura en el laboratori clínic” on s‟especifiquen i

es detallen, de manera minuciosa, les recomanacions

per al disseny, la creació i implementació dels

algorismes i les regles a utilitzar per al control de la

plausibilitat dels resultats del laboratori clínic.

Sovint, el terme validació s‟utilitza com a sinònim de

control de la plausibilitat. Tenint en compte que els

productes del laboratori clínic són els resultats de

mesura, aquests poden ser de dos tipus: conformes i

no conformes. Segons els diccionaris generals i els

específics del laboratori clínic, el terme validació es

defineix com un procés que només pot generar un

tipus de resultat: resultat conforme. En canvi, la

definició del control de la plausibilitat contempla els

dos tipus de resultats. Per aquest motiu, és millor

abandonar la utilització del terme “validació” i

substituir-lo per “control de la plausibilitat” (5).

El control de la plausibilitat es defineix com el

conjunt de procediments usats per decidir amb

criteris clinicobiològics si un resultat de mesura és

vàlid o no. L‟objectiu principal és la detecció d‟algun

fet que hagi pogut falsejar el resultat de mesura d‟una

magnitud biològica i hagi passat desapercebut als

processos realitzats a les anteriors dues fases (resultat

sospitós de ser erroni) (4, 5).

La importància de detectar els resultats de mesura

erronis radica en què les conseqüències derivades del

lliurament d‟un informe que contingui resultats

erronis poden ser negatives, des d‟un canvi en el

tractament dels pacients (per exemple, el trasllat

inapropiat a les unitats de cures intensives, les

accions terapèutiques inapropiades com transfusions,

la prescripció de determinats fàrmacs com digoxina,

heparina...) fins a efectes adversos greus sobre els

mateixos. De la mateixa manera, es generen exàmens

addicionals del laboratori clínic o de diagnòstic per la

imatge així com exàmens més invasius o consultes

addicionals que generen un augment del cost sanitari

i afegeixen malestar al pacient.

La freqüència dels errors del laboratori clínic varia

segons la font bibliogràfica consultada, oscil·lant des

d'un 0,1 % fins un 1 % dels informes de laboratori

clínic. Els errors es poden classificar depenent de la

fase en la que succeeixen. Els errors que es donen a

la fase premetrològica són els més freqüents i

representen el 61,9 % del total d‟errors mentre els

errors de la fase metrològica i posmetrològica

representen un 15,0 % i 23,1 %, respectivament (5,

6).

Els factors que poden generar resultats de mesura

erronis i que poden passar desapercebuts a les fases

premetrològica i metrològica són diversos: factors

relacionats amb la preparació del pacient (per

exemple, la manca de dejú, alguna condició

fisiològica particular...), factors relacionats amb la

mostra (per exemple, la mostra pertanyent a un altre

In vitro veritas 2014;15:48-52 Lourdes Sánchez Navarro 50


pacient, les mostres obtingudes d‟una via d‟infusió

intravenosa, les mostres recollides amb un recipient

amb un additiu inapropiat...), factors relacionats amb

el procés de mesura (per exemple, l'obstrucció de la

pipeta d‟aspiració de mostres, els errors en la

transcripció de resultats...).

El control de la plausibilitat es pot classificar en dos

grups en funció del grau d‟estandardització del

procés: el control de la plausibilitat sense

estandardització i amb estandardització total (5). El

control de la plausibilitat no estandarditzat consisteix

en la inspecció de tots els resultats del laboratori

clínic per part del facultatiu especialista, el qual aplica

uns criteris propis per a la detecció dels resultats

sospitosos de ser erronis. És un procés subjectiu i

intuïtiu basat en l‟experiència i el coneixement

professional que comporta una elevada variabilitat,

tant intraindividual com interindividual, i un elevat

consum de temps. En aquest procés es realitza una

avaluació intuïtiva de diferents informacions: la

quantia del resultat inspeccionat (un resultat molt alt

o molt baix serà sospitós de ser erroni), el canvi

respecte a un resultat anterior de la mateixa magnitud

biològica, la concordança amb un altre resultat

obtingut a la mateixa mostra amb el qual es trobi

correlacionat fisiopatològicament, la concordança

amb el diagnòstic o la procedència de la sol·licitud.

En base a totes aquestes avaluacions es realitza una

avaluació intuïtiva conjunta per decidir finalment si el

resultat inspeccionat es considera vàlid o, pel

contrari, sospitós de ser erroni.

Per altra banda, el control de la plausibilitat

estandarditzat consisteix en aplicar uns criteris de

forma objectiva per a la detecció dels resultats de

mesura sospitosos de ser erronis. Es tracta d‟un

procés no intuïtiu, científic, basat en decisions

arbitràries però consensuades, reproduïble i que

permet eliminar l‟elevada variabilitat intraindividual i

interindividual entre facultatius especialistes. Aquest

procés s‟aplica a tots els resultats de mesura i es basa

en algorismes de decisió que, per a què siguin

efectius, han d‟estar informatitzats. Així, aquells

resultats de mesura que superin aquests algorismes

seran lliurats al sol·licitant sense cap tipus

d‟intervenció humana mentre que els que no els

superin, seran sospitosos de ser erronis. Les eines

utilitzades en els algorismes de decisió comproven si

els resultats de mesura excedeixen uns límits d‟alerta,

excedeixen un canvi respecte a un resultat anterior de

la mateixa magnitud biològica (límit de canvi o delta

check), concorden amb un altre resultat d‟una

magnitud biològica obtinguda a la mateixa mostra

amb la qual es trobi correlacionada

fisiopatològicament (límit de predicció) o concorden

amb el diagnòstic o la procedència de la sol·licitud.

Els límits d‟alerta defineixen l‟interval en el qual és

previsible que es trobin una elevada proporció dels

resultats. Qualsevol resultat que superi aquests límits

(resultat poc freqüent) serà sospitós de ser erroni.

Aquests valors acostumen a ser valors allunyats dels

intervals de referència i es poden obtenir a partir dels

límits d‟inversemblança (que són aquells valors d‟una

magnitud biològica que tenen una probabilitat molt

petita o nul·la de correspondre a un pacient), dels

límits d‟alarma (que són aquells valors que indiquen

un perill immediat pel pacient), dels límits de decisió

obtinguts de les guies de pràctica mèdica, dels

percentils extrems de la distribució d‟un conjunt de

resultats, dels valors consensuats pels especialistes o

d‟un múltiple dels límits de referència biològics.

Els límits de canvi es defineixen com la diferència

màxima entre dos resultats de mesura consecutius

del mateix pacient, més enllà de la qual un resultat es

considera sospitós de ser erroni. Es parteix de la base

51 Lourdes Sánchez Navarro In vitro veritas 2014;15:48-52


de què la diferència observada entre dos resultats de

mesura consecutius d‟una mateixa magnitud

biològica en un mateix pacient és deguda a l‟efecte

conjunt de les variabilitats premetrològica,

metrològica, biològica fisiològica i patològica

intraindividuals. Un augment no raonable d‟aquesta

diferència ha de fer sospitar que el resultat actual pot

ser erroni. Aquests límits es poden obtenir a partir de

les dades de la variabilitat biològica, dels percentils

extrems de la distribució de les diferències d‟un

conjunt de resultats, o del consens dels

especialistes...(7).

Els límits de predicció defineixen l‟interval de

resultats dintre del qual es trobarà, amb una elevada

probabilitat, el resultat d‟una magnitud biològica

quan es coneix prèviament el resultat d‟una magnitud

biològica correlacionada fisiopatològicament. Així,

aquests límits s‟apliquen a parelles de magnituds

biològiques relacionades fisiopatològicament.

Qualsevol resultat de la magnitud correlacionada que

supera aquest interval es considera sospitós de ser

erroni. Aquests valors s‟obtenen a partir d‟equacions

de predicció (8).

La concordança amb el diagnòstic o, en el seu

defecte, amb l‟origen de la petició, només comporta

l‟acceptació d‟un resultat de mesura que inicialment

és sospitós de ser erroni per les eines abans descrites,

de manera que fa més tolerant el procés de control

de la plausibilitat.

Una vegada el sistema de control de la plausibilitat

estandarditzat realitza les diferents comprovacions,

els algorismes de decisió donaran com a resultat final

l‟acceptació o no acceptació del resultat de mesura

avaluat.

Davant la troballa d‟un resultat de mesura sospitós

de ser erroni, tant pel control de la plausibilitat no

estandarditzat com per l‟estandarditzat, s‟han de dur

a terme una sèrie d‟accions de comprovació, per tal

d‟acceptar finalment aquell resultat de mesura, o bé,

rebutjar-ho, i sol·licitar una nova mostra. Aquestes

accions es basen en la comprovació de la traçabilitat

biològica de la mostra, la sol·licitud d‟informació

sobre la seva obtenció, les accions correctives sobre

els sistemes de mesura o bé la repetició de la mesura

en la mateixa mostra.

Actualment, als laboratoris clínics que lliuren

resultats de magnituds hematològiques, hi ha una

manca d‟uniformitat en el procés de control de la

plausibilitat. En alguns d‟ells no s„aplica cap sistema

de control de la plausibilitat degut a l‟elevat cost del

personal especialitzat que requereix, la dificultat del

procés i l‟elevat consum de temps. Malgrat

l'avantatge potencial de realitzar un control de la

plausibilitat estandarditzat i de l‟existència de

sistemes que permeten fer-ho de manera parcialment

informatitzada (9), la major part de laboratoris clínics

apliquen un control de la plausibilitat no

estandarditzat amb la conseqüent subjectivitat i

elevada variabilitat intraindividual i interindividual.

D‟aquesta manera, el control estandarditzat queda

limitat als laboratoris clínics amb elevada càrrega de

treball o que treballen amb magnituds bioquímiques.

Malgrat això, hi ha un interès creixent en disposar de

sistemes que permetin realitzar un control de la

plausibilitat de forma completament informatitzada i,

conseqüentment, la indústria de la informàtica

aplicada al laboratori clínic està treballant en el

disseny de sistemes que ho permetin.

In vitro veritas 2014;15:48-52 Lourdes Sánchez Navarro 52


Bibliografia

1. Generalitat de Catalunya. Decret 76/1995, de 7 de març, pel qual s‟estableixen el procediment específic d‟autorització administrativa dels laboratoris clínics i les normes reguladores de les activitats que s‟hi realitzen. Diari oficial de la Generalitat 1995;2031: 2555-7.

2. International Organization for Standardization. Medical laboratories — Particular requierements for quality and competence. ISO 15189. Geneve: ISO; 2012.

3. Clinical and Laboratory Standards Institute. Autoverification of Clinical Laboratory Test Results; Proposed Guideline. AUTO-10P. Wayne: CLSI; 2006.

4. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la revisió final de resultats de mesura en el laboratori clínic. In vitro veritas 2008;9:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv102.pdf>. (accés: 2014_07_04).

5. Fuentes Arderiu X, Castro Castro MJ, Sánchez Navarro L, Dot Bach D. Validació i control de la plausibilitat dels resultats. In vitro veritas 2013;14:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv149.pdf>. (accés: 2014_07_04).

6. Plebani M. The detection and prevention of errors in laboratory medicine. Ann Clin Biochem 2010;47:101-10.

7. Castro Castro MJ, Dot Bach D, Candás Estébanez B, Cano Corres R, Fuentes Arderiu X. Estimation of alert and change limits and its application in the plausibility control. Accred Qual Assur 2011;16:643-7.

8. Castro Castro MJ, Candás Estébanez B, Solé Enrech G, Fuentes Arderiu X. Use of prediction equations for reviewing measurement measured values in the clinical laboratory. Accred Qual Assur 2009;10:525-8.

9. Sánchez Navarro L, Castro Castro MJ, Dot Bach D, Fuentes Arderiu X. Estimation of alert and change limits of haematological quantities and its application in the plausibility control. eJIFCC 2014;25: <http://www.ifcc.org/media/255851/eJIFCC%20April%202014.pdf>(accés: 2014_07_04).


__________________________________________________________________________________________

Cal reforçar els coneixements sobre la teoria dels

valors de referència biològics



_________________________________________________________________________________________

En els darrers anys, dins les meves activitats docents de

postgrau en el curs Diploma de innovación tecnológica y

gestión en el laboratorio clínico organitzat per Roche

Diagnostics i la Universidad Complutense de Madrid,

he tingut l’ocasió de fer alguns sondejos sobre el

coneixement relacionat amb la teoria de valors de

referència biològics (1,2) utilitzant una sola pregunta

sobre un concepte bàsic d’aquesta teoria:

«En general, quan en una persona sana es mesura una magnitud

biològica, quina és la probabilitat que el valor mesurat estigui

fora de l’interval de referència biològic?»

La pregunta, de resposta anònima i voluntària, que

sistemàticament he repetit utilitzant altres paraules i

donant tots els aclariments sol·licitats, l'he fet a 273

residents, la majoria R4 de les especialitats d’Anàlisis

Clíniques i de Bioquímica Clínica, en formació en

diferents ciutats espanyoles, incloses les catalanes.

L’han contestat correctament el 56,7 % dels

enquestats i incorrectament el 43,3 % .

Des del meu punt de vista d’extutor de l’especialitat

Bioquímica Clínica, aquests resultats són molt

preocupants, atesa la senzillesa de la pregunta. Cal tenir

present que encara que en la majoria de laboratoris

clínics no es produeixin valors de referència biològics,

els especialistes del laboratori clínic han d’estar en

condicions d’assessorar els metges sol·licitants sobre

l’ús dels intervals de referència biològics, incloses les

seves limitacions (3).

Confio que la majoria de residents actuals i, perquè

no?, també d’especialistes, puguin contestar

encertadament la pregunta formulada. Si no fos així,

encara quedaria més palesa la necessitat de reforçar els

coneixements sobre la teoria de valors de referència,

com a mínim.

Bibliografia

1. International Federation of Clinical Chemistry, International Committee for Standardization in Hematology. Approved recommendation on the theory of reference values. J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:337-42; J Clin Chem Clin Biochem 987;25:639-44; J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:645-56; J Clin Chem Clin Biochem 1987;25:657-62; J Clin Chem Clin Biochem 1988;26:593-8; Eur J Clin Chem Clin Biochem 1991;29:531-5.


ISSN: 1697-5421

Carta al director



2. Henny J, Petitclerc C, Fuentes-Arderiu X, Petersen PH, Queralto JM, Schiele F, Siest G. Need for revisiting the concept of reference values. Clin Chem Lab Med 2000;38:589–95.

3. Fuentes Arderiu X, Castiñeiras Lacambra MJ. L'activitat clínica dins del laboratori clínic. In vitro veritas 2001;2,<http://www.acclc.cat/continguts/ivv030.pdf> (Consultat: 2014-07-28).





_________________________________________________________________________________________

Estudi de l’estabilitat de la concentració de substància

de paratirina en el sèrum en mostres centrifugades cinc

hores després de la seva extracció

Raül Rigo Bonnin1, Magda Macià Montserrat2, Pedro Alía Ramos1

1 Laboratori Clínic Territorial Metropolitana Sud, Laboratori Clínic, Hospital Universitari de

Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat

2 Laboratori Clínic Clínic Territorial Metropolitana Sud, Laboratori Clínic de l’Hospitalet-

Atenció Primària, L’Hospitalet de Llobregat

_________________________________________________________________________________________

1. Introducció

L'estabilitat d'una magnitud biològica es pot definir

com el període de temps en el qual la magnitud

manté el seu valor dins d'uns límits establerts i en

unes condicions especificades (1).

Els principals factors que poden influir en l’estabilitat

d’una magnitud biològica són el sistema i

procediment de mesura utilitzat, el temps i les

condicions en què s’emmagatzema la mostra

(temperatura; intensitat lluminosa —llum o foscor—;

tipus de recipient—tub amb additius o sense, amb

presència o no de gel separador, amb o sense tap,

entre altres—; tipus de material del recipient—vidre

o plàstic—; centrifugació i separació prèvia de la

mostra). La influència d’algun o varis d’aquests

factors, conjuntament amb el criteri utilitzat per a

establir els diferents límits d’estabilitat (criteri

estadístic, criteri metrològic, criteri basat en la

variabilitat biològica, entre altres), poden donar lloc a

valors d’estabilitat molt diferents per a una mateixa

magnitud (1, 2).

Als laboratoris clínics existeixen diversos motius pels

quals les mostres biològiques s’han d’emmagatzemar

en unes condicions que garanteixin l’estabilitat de les

magnituds que en aquestes es mesuren. Aquests

motius poden ser deguts a la necessitat de repetir

algun mesurament, d’afegir un mesurament no

sol·licitat inicialment o de realitzar sèries de


ISSN: 1697-5421

Article original

56 Rigo Bonnin et al. In vitro veritas 2014;15:55-59


mesuraments més llargues quan s’utilitzen sistemes o

procediments de mesura d’ús poc freqüent. Per altra

banda, l'estabilitat de les magnituds biològiques

durant el transport de les mostres és un problema

general dels laboratoris clínics ja que aquestes poden

necessitar ser processades diverses hores després de

la seva extracció. Aquest fet s'accentua quan les

mostres són obtingudes en centres d'extracció

allunyats del lloc de processament de les mateixes,

necessiten ser centrifugades o aliquotades i aquest

procés no es realitza immediatament.

El Laboratori Clínic de l’Hospitalet rep mostres per

al mesurament de la concentració de substància de

paratirina en el sèrum de diferents centres perifèrics

d’extracció, les quals triguen unes cinc hores en ser

centrifugades i processades. Per aquest motiu,

l’objectiu del present treball és estudiar l’estabilitat

d’aquesta magnitud biològica en les esmentades

condicions.

2. Material i mètodes

2.1. Procediment i sistema de mesura

Per al mesurament de la concentració de paratirina1

s’utilitza l’analitzador Immulite 2000 XPi (Siemens

Healthcare Diagnostics, Erlangen, Alemanya).

Aquest sistema de mesura empra un mètode basat en

l’enzimoimmunoanàlisi quimioluminiscent no

competitiva en fase sòlida amb dos anticossos

policlonals dirigits enfront a la paratirina. Un d’ells es

troba enllaçat a una esfera de poliestirè i reconeix el

fragment carboxi-terminal 44–84 i l’altre anticòs, està

marcat amb fosfatasa alcalina i reconeix el fragment

amino-terminal 1–34.

1 A no ser que s’especifiqui el contrari, quan es faci referència a “la

concentració de paratirina”, sempre indicarà la magnitud específica, és

a dir, la concentració de substància de paratirina en el sèrum.

2.2. Obtenció i preparació de les mostres

Per al present estudi s’empren un total de 166

mostres de sèrum que corresponen a 83 pacients

arribats al Laboratori Clínic de L’Hospitalet. Les

mostres dels pacients es recullen durant 15 dies no

consecutius i amb un número de mostres per dia que

oscil·la entre 2 i 9. A cada un dels pacients se li

realitzen dues extraccions sanguínies en tubs de

plàstic de 8,5 mL amb gel separador Vacutainer

SST-II Advance (Becton Dickinson, Nova Jersey,

Estats Units). Una de les mostres obtingudes se

centrifuga immediatament, prèvia retracció del

coàgul, a 2000 g durant 10 minuts a temperatura

ambient, s’aliquota en un tub de plàstic de 5 mL i

s’emmagatzema a -20 ºC fins al seu transport a

l’Hospital de Bellvitge per al seu processament.

L’altra mostra es deixa a temperatura ambient sense

centrifugar durant cinc hores i, passat aquest temps,

es realitza el mateix procediment esmentat per a la

primera mostra.

2.3. Procediment experimental

Cadascuna de les mostres en estudi és transportada,

en un recipient apropiat que les manté congelades, al

Laboratori Clínic de l’Hospital de Bellvitge per al seu

processament. Una vegada arriben al laboratori,

aquestes es descongelen, s’agiten mitjançant inversió

i es processen simultàniament per l’analitzador

Immulite 2000 XPi.

Amb cada sèrie de mesura, es processen dos

materials de control de matriu sèrica Liphocheck

Immunoassay Plus Control (BioRad Laboratories,

Hercules, Califòrnia, Estats Units) per tal de garantir

el correcte funcionament del sistema de mesura. A

més, aquests materials de control s’empren per

estimar la imprecisió interdiària del sistema de

mesura en ús.

In vitro veritas 2014;15:55-59 Rigo Bonnin et al. 57


2.4. Estudi de l’estabilitat

L'estudi de l’estabilitat es porta a terme seguint les

recomanacions de la Societat Espanyola de

Bioquímica Clínica i Patologia Molecular (SEQC) (3,

4). Els límits d’estabilitat es calculen seguint un criteri

metrològic, utilitzant la imprecisió interdiària (CV)

del sistema de mesura en ús (1,65·CV), i l’estabilitat

s’avalua calculant el percentatge de desviació (PD) a

partir dels valors mesurats de la magnitud obtinguts

en les mostres centrifugades immediatament després

de la seva extracció (Xi), i els valors obtinguts en les

mostres que són centrifugades a les cinc hores

posteriors a la seva extracció (Yi), utilitzant la següent

equació:

on n, és el nombre de parelles de mostres emprades

en l’estudi.

Es considera que la magnitud en estudi és estable si

el valor del PD es troba dins de l’interval [-1,65·CV,

1,65·CV].

3. Resultats i discussió

Quaranta-dues de les parelles de mostres utilitzades

presenten valors fisiològics de la magnitud en estudi

(interval de referència comprès entre 1,30 i 7,11

pmol/L) i 41 d'elles, valors patològics.

Les mitjanes més menys les desviacions estàndards

obtingudes en les mostres centrifugades

immediatament després de la seva extracció i les

centrifugades a les cinc hores posteriors són (9,09

6,32) pmol/L i (8,69 5,71) pmol/L,

respectivament.

Els coeficients de variació obtinguts a partir dels

materials de control, en el període en estudi, són 5,2

% i 4,2 % a uns valors mitjans de 6,10 i 35,5 pmol/L,

respectivament. Donada la semblança entre les

mitjanes de Xi, Yi i la del material de control a valors

fisiològics, el coeficient de variació que s’empra per

calcular els límits d’estabilitat és 5,2 %. A partir

d’aquesta dada, l’interval d’estabilitat que resulta és [-

8,6, 8,6].

El percentatge de desviació obtingut és +2,1%.

Donat que aquest valor està inclòs dins de l’interval

comprés entre -8,6 i 8,6 % es pot afirmar que la

concentració de paratirina és estable en les

condicions estudiades. El signe positiu del

percentatge de desviació indica que, en conjunt, els

valors obtinguts per a la concentració de paratirina

en les mostres centrifugades immediatament desprès

de l'extracció són superiors als valors obtinguts en les

mostres centrifugades cinc hores després de

l'extracció.

A la bibliografia existeixen nombrosos articles que

estudien l’estabilitat de la concentració de paratirina

en diferents líquids biològics (5-23). Tot i això,

només alguns (5, 9, 11, 14) estudien l’estabilitat de la

concentració de paratirina en el sèrum en mostres

centrifugades diverses hores després de la seva

extracció. En dos d’aquests estudis (5, 9), la

concentració de paratirina no és estable en mostres

que han sigut centrifugades 5 hores després de la

seva extracció degut a la utilització de sistemes i

procediments de mesura diferents, així com al criteri

utilitzat per establir els límits d’estabilitat. Per altra

banda, els altres dos estudis (11,14) presenten valors

d’estabilitat semblants als obtinguts al nostre estudi,

tot i presentar condicions i criteris d’estabilitat

distints.

58 Rigo Bonnin et al. In vitro veritas 2014;15:55-59


4. Conclusions

La concentració de paratirina és estable en mostres

que són centrifugades cinc hores després de la seva

extracció. Per tant, els valors mesurats obtinguts per

aquesta magnitud en mostres que són transportades

des de diferents centres d'extracció perifèrics serien

fiables com a mínim 5 hores, fins i tot sense haver

estat refrigerades ni centrifugades immediatament.

Per altra banda, cal concloure que els resultats

d’estabilitat obtinguts en aquest treball únicament

podrien ser aplicats per aquells laboratoris clínics que

utilitzin les mateixes condicions de treball emprades

en el present estudi, és a dir, les mateixes condicions

d’emmagatzematge de la mostra, el mateix sistema i

procediment de mesura i el mateix criteri metrològic

emprat per establir els límits d’estabilitat.

5. Bibliografia

1. Cruz Carlos LM, Monge Azemar N, Valero Politi J, Fuentes Arderiu X. Estabilitat de les magnituds bioquímiques. In vitro veritas 2002;3:< http://www.acclc.cat/continguts/ivv035.pdf> (Accés 2014-07-14).

2. Sociedad Española de Bioquímica Clínica y Patología Molecular—Comité de Garantía de la Calidad y Acreditación de Laboratorios. Definición del límite de estabilidad de las magnitudes en las muestras biológicas. Quim Clin 2006; 25(2):81-85.

3. Sociedad Española de Bioquímica Clínica y Patología Molecular—Comité de Garantía de la Calidad y Acreditación de Laboratorios. Protocolo para el estudio de la estabilidad de las magnitudes biológicas. Quim Clin 2006; 25(2):86-89.

4. Boletín informativo de la Sociedad Española de Bioquímica Clínica y Patología Molecular 2009;165:7 <http://www.seqc.es/es/Publicaciones/1003/4/Boletin_Informativo_165/> (Accés 2014-07-14).

5. Hanon EA, Sturgeon CM, Lamb EJ. Sampling and storage conditions influencing the measurement of parathyroid hormone in blood samples: a systematic

review. Clin Chem Lab Med 2013;51:192541.

6. Oddoze C, Lombard E, Portugal H. Stability study of 81 analytes in human whole blood, in serum and in

plasma. Clin Biochem 2012;45:4649.

7. Brinc D, Chan MK, Venner AA, Pasic MD, Colantonio D, Kyriakopolou L, et al. Long-term stability of biochemical markers in pediatric serum specimens stored at -80 degrees C: a CALIPER substudy. Clin Biochem 2012;45:816–26.

8. Cavalier E, Carlisi A, Bekaert AC, Rousselle O, Chapelle JP, Delanaye P. New insights on the stability of the parathyroid hormone as assayed by an automated 3rd generation PTH assay. Clin Chim Acta 2012;413:353–4.

9. Stokes FJ, Ivanov P, Bailey LM, Fraser WD. The effects of sampling procedures and storage conditions on short-term stability of blood-based biochemical markers of bone metabolism. Clin Chem 2011;57:138–40.

10. Cavalier E, Delanaye P, Hubert P, Krzesinski JM, Chapelle JP, Rozet E. Estimation of the stability of parathyroid hormone when stored at -80 degrees C for a long period. Clin J Am Soc Nephrol 2009;4:1988–92.

11. Zwart SR, Wolf M, Rogers A, Rodgers S, Gillman PL, Hitchcox K, et al. Stability of analytes related to clinical chemistry and bone metabolism in blood specimens after delayed processing. Clin Biochem 2009;42:907–10.

12. Morales Garcia AI, Gorriz Teruel JL, Plancha Mansanet MC, Escudero Quesada V, Pallardo Mateu LM. Analysis of variability in determining intact parathyroid hormone (iPTH) according to the method used to process the sample. Nefrologia 2009;29:331–5.

13. Parent X, Alenabi F, Brignon P, Souberbielle JC. Delayed measurement of PTH in patients with CKD: storage of the primary tube in the dialysis unit, which temperature? Which kind of tube? Nephrol Ther 2009;5:34–40.

14. Morales Indiano C, Granada Ybern ML, Biosca Adzet C, Ventura Orriols E, Thomson Luque R, Corominas Vilardell A. Estudio de la estabilidad de insulina, testosterona y péptido C en suero y de paratirina en

suero y plasma. Rev Lab Clin 2008;1:812.

15. Tanner M, Kent N, Smith B, Fletcher S, Lewer M. Stability of common biochemical analytes in serum gel tubes subjected to various storage temperatures and times pre-centrifugation. Ann Clin Biochem

2008;45:3759.

16. English E, McFarlane I, Taylor KP, Halsall DJ. The effect of potassium EDTA on the stability of parathyroid hormone in whole blood. Ann Clin

Biochem 2007;44:2979.

In vitro veritas 2014;15:55-59 Rigo Bonnin et al. 59


17. Scharnhorst V, Valkenburg J, Vosters C, Vader H. Influence of preanalytical factors on the immulite intact parathyroid hormone assay. Clin Chem 2004;50:974–5.

18. Anderson NR, Nicholas J, Holland MR, Gama R. Effect of a protease inhibitor on in vitro stability of intact parathyroid hormone. Ann Clin Biochem 2003;40:188–90.

19. Ellis MJ, Livesey JH, Evans MJ. Hormone stability in human whole blood. Clin Biochem 2003;36:109–12.

20. Glendenning P, Laffer LL, Weber HK, Musk AA, Vasikaran SD. Parathyroid hormone is more stable in EDTA plasma than in serum. Clin Chem.

2002;48:7667.

21. Omar H, Chamberlin A, Walker V, Wood PJ. Immulite 2000 parathyroid hormone assay: stability of parathyroid hormone in EDTA blood kept at room temperature for 48 h. Ann Clin Biochem 2001;38:561–3.

22. Walker KS, Seth J. Stability of parathyroid hormone in blood from renal patients on haemodialysis. Ann Clin Biochem 2000;37:800–1.

23. Russell D, Henley R. The stability of parathyroid hormone in blood and serum samples at 4 degrees C and at room temperature. Ann Clin Biochem 1995;32:216–7.


_________________________________________________________________________________________

Resum de l’XIè Congrés Català de Ciències de Laboratori

Clínic

Xavier Amiel Bosch

Laboratoris Amiel, Novescia, Figueres

_________________________________________________________________________________________

El magnífic Teatre El Jardí de Figueres (Girona) va

ser la seu de l'XIè Congrés Català de Ciències de

Laboratori Clínic que es va celebrar els dies 13, 14 i

15 de març d’enguany i va comptar amb una

assistència de 184 participants.

L’acte inaugural va estar presidit per l’Honorable

Conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi

Ruiz García, l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip

Torres, juntament amb el President d'Honor del

Congrés, Frederic Suñer Casadevall, la Presidenta de

l'Associació Catalana de Ciències de laboratori Clínic

(ACCLC), Dolors Dot Bach, i el President del

Congrés, Xavier Amiel Bosch.


ISSN: 1697-5421

Actes-resums

61 Xavier Amiel Bosch In vitro veritas 2014;15:60-64


La conferència inaugural, titulada Salvador Dalí, el

poder de materialitzar la imaginació en realitat, va anar a

càrrec de Montserrat Aguer Teixidor, Directora del

Centre d'Estudis Dalinians de la Fundació Gala-

Salvador Dalí. Va ser una conferència molt

interessant sobre el personatge del figuerenc més

universal, Salvador Dalí, per la quantitat d'aspectes

desconeguts, que Montserrat Aguer destacà sobre la

vida i obra de Dalí, que va ser seguida amb gran

expectació pel públic assistent.

El programa científic, elaborat pel Comitè

Organitzador, va constar de sis ponències, dues

conferències i un debat. Es pot consultar el

contingut en línia a http://acclc.tv.

En les ponències es van tractar temes innovadors i

de gran actualitat, com ara, l'activitat esportiva i els

biomarcadors bioquímics de lesió muscular, noves

perspectives en el diagnòstic de la intolerància a la

lactosa, el paper del laboratori clínic en les malalties

tromboembòliques, tècniques de genètica molecular

pel diagnòstic de les malalties minoritàries, innovació

tecnològica en el diagnòstic de laboratori de la

insuficiència cardíaca congestiva i l’automatització en

microbiologia i les tècniques emergents en aquesta

disciplina.

Les conferències van tractar sobre novetats en el

diagnòstic bioquímic de la fibrosi hepàtica i aspectes

preanalítics relacionats amb l'estabilitat de les

magnituds biològiques.

Com és habitual en els congressos de l'Associació ,

també tingué lloc l’exposició oral del contingut de 10

pòsters seleccionats pel Comitè Organitzador, d’un

total de 62 que es van presentar.

http://acclc.tv/

In vitro veritas 2014;15:60-64 Xavier Amiel Bosch 62


63 Xavier Amiel Bosch In vitro veritas 2014;15:60-64


Es va celebrar també l’Assamblea General de

l’ACCLC i en ella es va anunciar la seu del XIIè

Congrés Català de Ciències de Laboratori Clínic, que

tindrà lloc la primavera del 2016 a Sitges i del qual en

serà la Presidenta, Lluïsa Juan Pereira.

En el decurs del sopar de germanor del congrés, que

va tenir lloc a l’emblemàtic Motel Empordà, amb una

nombrosa assistència dels participants, es va fer

lliurament dels premis als guanyadors de les

comunicacions en format de pòster, gràcies al

patrocini del Col·legi de Biòlegs de Catalunya i als

Col·legis de Metges i Farmacèutics de Girona.

El dissabte al matí, el debat sobre Models de

gestió dels laboratoris clínics va posar el

punt i final a tres jornades d'una gran

activitat acadèmica.

In vitro veritas 2014;15:60-64 Xavier Amiel Bosch 64


Documents

Actes-resums...2 Padró et al.In vitro veritas 2014;15:1-9 © Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic Roche Diagnostics S