Alternança acusatiu/datiu i flexibilitat semàntica i sintàctica dels verbs psicològics catalans

Carles Royo i Bieto

Aquesta tesi doctoral està subjecta a la llicència Reconeixement- NoComercial – SenseObraDerivada 3.0. Espanya de Creative Commons. Esta tesis doctoral está sujeta a la licencia Reconocimiento - NoComercial – SinObraDerivada 3.0. España de Creative Commons. This doctoral thesis is licensed under the Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0. Spain License.

Alternança acusatiu/datiu i flexibilitat semàntica i sintàctica dels verbs psicològics catalans

Carles Royo

2017

Alternança acusatiu/datiu i flexibilitat

semàntica i sintàctica dels verbs psicològics catalans

Carles Royo i Bieto

Tesi doctoral

Director: Jaume Mateu Fontanals (Universitat Autònoma de Barcelona)

Tutor: Lluís Payrató Giménez (Universitat de Barcelona)

Programa de doctorat: Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals

Línia de recerca: Estudis Avançats en Lingüística i Literatura Catalanes

Departament de Filologia Catalana i Lingüística General

Facultat de Filologia

Universitat de Barcelona

Desembre 2017

Agraïments

Aquesta tesi és fruit de l’interès que Jaume Mateu va despertar en mi per la lingüística.

Durant aquests anys de recerca he comptat sempre amb la seva dedicació i

disponibilitat. Hem compartit inquietuds intel·lectuals i hem explorat les respostes a

molts dels interrogants que qualsevol recerca planteja. Vull manifestar el meu agraïment

sincer per l’assessorament científic, la proximitat humana i el suport que sempre m’ha

donat, sense els quals aquestes pàgines no haurien arribat a port.

Amatent a la meva formació, Jaume Mateu em va animar a participar en els cursos i

seminaris organitzats pel Centre de Lingüística Teòrica (CLT) de la Universitat

Autònoma de Barcelona. Igualment, la participació en el Grup d’Estudis de Pragmàtica i

Anàlisi del Discurs (GrEPAD) de la Universitat de Barcelona i la Universitat de

València, dirigit per Núria Alturo, ha completat la meva formació des del vessant de la

lingüística aplicada. El rigor científic dels membres del CLT i del GrEPAD m’ha fet

descobrir l’inabastable i atractiu panorama de la llengua i m’ha aportat les eines

necessàries per a la recerca lingüística. Dins el meu període de formació agraeixo

especialment l’atenció d’Ana Maria Brito durant la meva estada de recerca a la

Universidade do Porto els últims mesos de l’any 2015.

Vull agrair també la bona rebuda que he tingut a la Universitat de Barcelona, tant en

l’àmbit de la recerca com de la docència. Entre d’altres, a Lluís Payrató, per la dedicació

com a tutor de la tesi. A Albert Soler i Maria-Rosa Lloret, pel suport constant com a

directors del Departament de Filologia Catalana. I una menció especial per als membres

de la Secció de Filologia de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, amb

qui he après tantes coses: no hi ha espai aquí per esmentar-los un per un, però tots

m’han ensenyat a afrontar els reptes de la docència, a millorar l’aprenentatge dels

alumnes i a treballar en equip. Una experiència professional que he compartit de manera

més intensa aquests últims anys amb l’estímul i l’ajuda constants de Glòria Bordons.

Finalment, agraeixo la col·laboració desinteressada i diligent de persones amb qui he

compartit els meus dubtes científics. A Jordi Ginebra, que ha sabut donar una resposta

encertada als meus interrogants i m’ha obert noves perspectives científiques. A Anna

Pineda, que m’ha esperonat per participar en congressos i publicacions, i amb qui he

treballat diversos temes de recerca. I molt especialment, a tantes persones discretes que

m’han donat escalf, comprensió i suport en tot moment. I als pares absents, que m’han

transmès l’amor per la llengua entre un devessall de dons sense preu.

Abreviacions

Ac acusatiu

AcExp verb psicològic amb experimentador acusatiu i alternant Subj(i)Exp(pr)

AcExp(ce) verb psicològic amb experimentador acusatiu i sense alternant Subj(i)Exp(pr)

AcExp(+dat) verb psicològic AcExp i un alternant datiu, sigla abandonada a partir de §5.3.2

AcExp(–dat) verb psicològic AcExp i sense alternant datiu, sigla abandonada a partir de §5.3.2

AcExp(prep) verb psicològic amb experimentador acusatiu i règim preposicional

Adj adjectiu

agentE agent causa externa activa (diferent de l’experimentador)

agentI experimentador agent causa interna activa

alternança agentiva e/i alternança agentiva externa/interna, entre oracions d’agentE i oracions d’agentI

alternança agentiva i/i alternança agentiva interna/interna, entre oracions d’agentI i oracions d’agentI

Apl aplicatiu

CDO (o DOC) construcció de doble objecte (o double object construction)

CPrep complement preposicional (o de règim verbal)

CR (o SC) clàusula reduïda (o small clause)

CROE condicions del règim amb objecte experimentador

Dat datiu

DatExp verb psicològic amb experimentador argument extern datiu sense cap alternant de l’alternança causativa

DatExp(din) verb psicològic DatExp en una accepció predicativa dinàmica

DatExp(+pers) verb psicològic DatExp que admet un subjecte de denotació personal

DatExp(–pers) verb psicològic DatExp que no admet un subjecte de denotació personal

Dat(>Ac)Exp verb psicològic amb experimentador argument extern datiu transparent que, a més, pot tenir un alternant ergatiu pronominal inherent

Dat(>Ac)Exp(din) verb psicològic Dat(>Ac)Exp en una accepció predicativa dinàmica

Dat(|Ac)Exp o Dat(

PsicØACEXP(CE) verb AcExp(ce) en oracions sense experimentador

PsicØDATEXP verb DatExp en oracions sense experimentador

PsicØDATEXP(DIN) verb DatExp(din) en oracions sense experimentador

PsicØDAT(>AC)EXP verb Dat(>Ac)Exp en oracions sense experimentador

PsicØDAT(>AC)EXP(DIN) verb Dat(>Ac)Exp(din) en oracions sense experimentador

SApl sintagma aplicatiu

SCt significat de la construcció

SD (o DP) sintagma nominal amb determinant o sintagma determinant (o determiner phrase)

SN sintagma nominal, sense distingir si és SD o SNe

SNe sintagma nominal postverbal escarit o sense determinant: nom plural, nom de massa o nom abstracte escarits

SPrep o SP (o PP) sintagma preposicional (o prepositional phrase)

Subj subjecte

SubjExp verb psicològic transitiu amb subjecte extern experimentador

Subj(ag)Exp verb psicològic transitiu amb subjecte extern experimentador agentiu

Subj(±ag)Exp verb psicològic transitiu amb subjecte extern experimentador agentiu o no agentiu

SubjExp(pr-prep)A verb psicològic pronominal amb subjecte experimentador i règim preposicional que pot expressar un estat resultant i que té un alternant DatExp

SubjExp(pr-prep)B verb psicològic pronominal amb subjecte experimentador i règim preposicional que pot expressar un estat resultant i que no té un alternant DatExp

SubjExp(pr-prep)C verb psicològic pronominal amb subjecte experimentador i règim preposicional que no pot expressar un estat resultant i que no té un alternant DatExp

SubjExp(refl) verb psicològic reflexiu amb subjecte extern experimentador no agentiu, amb alternant DatExp(+pers)

Subj(ag)Exp(refl) verb psicològic reflexiu amb subjecte extern experimentador agentiu, amb alternant Subj(ag)Exp

SubjExpØ verb psicològic amb subjecte experimentador i sovint sense tema

Subj(i)Exp(pr) verb psicològic ergatiu pronominal amb subjecte intern experimentador i alternant AcExp

Subj(i)Exp(pr-ci) verb psicològic ergatiu pronominal amb subjecte intern experimentador i sense alternant AcExp (verb psicològic ergatiu pronominal inherent)

SV o Sυ sintagma verbal

SVb significat del verb

SVeu sintagma Veu

SVO ordre oracional subjecte/verb/objecte

S√ / √ sintagma arrel / arrel

V o υ verb

v intr (o intr) verb intransitiu (o intransitiu)

v tr (o tr) verb transitiu (o transitiu)

Índex

1. Introducció i marc teòric............................................................................................. 1

1.1. Introducció ....................................................................................................................... 1

1.2. Marc teòric ....................................................................................................................... 9

2. Descripció dels verbs psicològics catalans ............................................................... 19

2.1. Caracterització semàntica dels verbs psicològics .......................................................... 19

2.1.1. Estats o processos mentals. Emotivitat (o subjectivitat) i pressuposició ................ 19

2.1.2. El subjuntiu temàtic ................................................................................................ 22

2.1.3. La similitud amb altres grups verbals ..................................................................... 27

2.2. Classificació dels verbs psicològics ............................................................................... 32

2.2.1. Verbs SubjExp ........................................................................................................ 34

2.2.2. Verbs Subj(i)Exp(pr) i Subj(i)Exp(pr-ci) ............................................................... 42

2.2.3. Verbs AcExp i AcExp(ce) ...................................................................................... 44

2.2.3.1. Ambigüitat dels verbs AcExp catalans ............................................................ 47

2.2.3.2. L’argument acusatiu dels verbs AcExp: experimentador o pacient? .............. 50

2.2.4. Verbs DatExp: DatExp(+pers) i DatExp(–pers) ..................................................... 56

2.2.4.1. «Duplicació» de clític ...................................................................................... 61

2.2.4.2. Inacusativitat ................................................................................................... 63

2.2.5. Verbs SubjExp(pr-prep)A i SubjExp(pr-prep)B ........................................................ 65

2.2.6. Verbs SubjExpØ ..................................................................................................... 76

2.2.7. Preeminència semàntica i sintàctica de l’experimentador ...................................... 80

2.3. Conclusions .................................................................................................................... 83

3. Descripció i causes de l’alternança acusatiu/datiu ................................................... 85

3.1. Descripció de l’alternança acusatiu/datiu ...................................................................... 86

3.1.1. Els reculls lexicogràfics catalans ............................................................................ 87

3.1.2. Descripció de l’alternança segons diferents lingüistes ........................................... 94

3.1.3. La informació recollida als diccionaris ................................................................. 102

3.1.3.1. Definicions ................................................................................................... 103

3.1.3.2. Els exemples dels diccionaris ........................................................................ 105

3.1.3.3. Altres informacions addicionals .................................................................... 113

3.1.4. Conclusions .......................................................................................................... 117

3.2. Causes de l’alternança acusatiu/datiu segons diversos lingüistes ................................ 122

3.2.1. Canvi sintàctic: influència externa o interna? ....................................................... 122

3.2.1.1. Influència externa .......................................................................................... 124

3.2.1.2. Influència interna........................................................................................... 130

3.2.2. Causes analògiques ............................................................................................... 138

3.2.3. Factors fonètics ..................................................................................................... 144

3.2.4. Concepció de la transitivitat ................................................................................. 145

3.2.5. Localització, afectació i causa interna activa ........................................................ 149

3.2.6. Conclusions .......................................................................................................... 154

4. Anàlisi sintàctica i semàntica de l’alternança acusatiu/datiu.................................. 157

4.1. Contrast entre les oracions de verbs AcExp amb acusatiu i amb datiu ........................ 158

4.2. Natura de l’acusatiu i el datiu experimentador en oracions estatives d’ordre OVS ..... 164

4.2.1. Conclusions .......................................................................................................... 176

4.3. Oracions d’ordre OVS amb verbs AcExp i experimentador acusatiu .......................... 180

4.3.1. Ordre oracional ..................................................................................................... 181

4.3.2. Vacil·lació entre acusatiu i datiu .......................................................................... 185

4.3.3. OD no tematitzat amb preposició a ...................................................................... 189

4.3.4. OD a qui en oracions de relatiu i oracions interrogatives ..................................... 191

4.3.5. Som davant un cas de simetria sintàctica? ............................................................ 206

4.3.6. Regularització del paradigma ............................................................................... 209

4.3.7. Conclusions .......................................................................................................... 211

5. Aplicació de l’anàlisi als verbs susceptibles d’alternança acusatiu/datiu............... 215

5.1. Descomposició lèxica dels predicats ........................................................................... 216

5.2. Comportament especial d’uns quants verbs AcExp i DatExp ..................................... 231

5.2.1. Els verbs urgir i xocar .......................................................................................... 231

5.2.2. El verb doldre (o doler) ........................................................................................ 235

5.2.3. El verb encantar ................................................................................................... 250

5.2.4. El verb interessar .................................................................................................. 257

5.2.4.1. El règim del verb interessar en l’accepció ‘ser interessant’.......................... 259

5.2.4.2. Diferències entre els verbs agradar i interessar ........................................... 276

5.2.4.3. Les alternances del verb interessar ............................................................... 284

5.2.5. Els verbs molar i estranyar ................................................................................... 287

5.3. El model de neguitejar. Els verbs molestar, preocupar i sorprendre .......................... 300

5.3.1. El model del verb neguitejar ................................................................................ 305

5.3.2. El verb molestar .................................................................................................... 313

5.3.3. El verb preocupar ................................................................................................. 326

5.3.4. Els verbs sorprendre i sobtar ............................................................................... 333

5.4. Conclusions .................................................................................................................. 343

6. Estructura argumental dels verbs psicològics catalans amb objecte

experimentador i dels seus alternants ........................................................................... 357

6.1. Verbs ergatius pronominals: Subj(i)Exp(pr) i Subj(i)Exp(pr-ci) ................................. 365

6.2. Verbs AcExp i AcExp(ce), Dat(Ac)Exp ........................................... 376

6.2.1. L’experimentador com una localització mental .................................................... 376

6.2.2. Els verbs AcExp i AcExp(ce): construccions esdevenimentals ............................ 381

6.2.3. La restricció dels objectes postverbals SNe en els verbs AcExp .......................... 389

6.2.4. L’alternança acusatiu/datiu dels AcExp: verbs Dat(Ac)Exp ..... 391

6.2.4.1. La proposta d’estructura inergativa estativa .................................................. 394

6.2.4.2. Una proposta d’estructura inacusativa estativa ............................................. 410

6.2.5. La construcció transitiva causativa estativa amb verbs AcExp ............................ 419

6.3. Verbs DatExp: DatExp(+pers) i DatExp(–pers) .......................................................... 423

6.3.1. Nuclis aplicatius i estructures inacusatives de Cuervo (2003, 2010b) .................. 423

6.3.2. Estructura argumental dels verbs DatExp ............................................................. 428

6.3.3. Inacusativitat ......................................................................................................... 428

6.3.3.1. SNe en algunes estructures de l’anglès amb una clàusula reduïda ................ 430

6.3.3.2. SNe i inacusativitat........................................................................................ 437

6.3.4. Verbs DatExp reflexius i oracions d’«activitat interna» amb verbs DatExp ........ 443

6.3.5. Mecanismes de semàntica psicològica ................................................................. 452

6.4. Verbs SubjExp(pr-prep)A, SubjExp(pr-prep)B i SubjExp(pr-prep)C ............................. 454

6.4.1. Arguments a favor d’una natura oracional agentiva ............................................. 455

6.4.2. Arguments en contra d’una natura oracional agentiva ......................................... 460

6.4.3. Proposta d’estructura argumental ......................................................................... 464

6.4.4. Els verbs SubjExp(pr-prep)C ................................................................................. 472

6.5. El verb AcExp(prep) interessar {en/per} .................................................................... 475

6.6. Verbs DatImp o pseudoimpersonals ............................................................................ 481

6.7. Verbs DatHum. Els predicats inacusatius .................................................................... 482

6.8. Conclusions .................................................................................................................. 494

7. General conclusions ................................................................................................ 501

Annex ........................................................................................................................... 505

Referències bibliogràfiques .......................................................................................... 509

Resum

Els verbs psicològics catalans són predicats que expressen estats o processos emotius

d’un experimentador, el qual representa una causa interna que participa activament en

l’experiència psicològica denotada per la predicació verbal. Són verbs que presenten un

ampli ventall de configuracions sintacticosemàntiques, més enllà de la classificació

tradicional en tres grups verbals amb experimentador subjecte, objecte directe o objecte

indirecte. Es caracteritzen perquè no admeten sintagmes escarits postverbals, restricció

que pot rebre una explicació des del comportament informatiu, semàntic i sintàctic de

les oracions en què participen. Els predicats que se solen construir amb un objecte

experimentador també poden participar en oracions sense aquest objecte, en un ús

absolut del verb.

Els predicats psicològics presenten una remarcable flexibilitat semàntica i sintàctica,

que els permet participar en un ric joc d’alternances verbals, entre les quals hi ha

l’alternança acusatiu/datiu de diversos verbs que es construeixen amb un objecte

experimentador. És una alternança entre una construcció causativa de canvi d’estat amb

un ordre oracional neutre subjecte-verb-objecte (alternant acusatiu) i una construcció

inacusativa estativa amb un ordre oracional neutre objecte-verb-subjecte (alternant

datiu). Aquest datiu experimentador es relaciona amb tot l’event expressat pel verb i té

característiques de subjecte; a més, pot presentar l’aspecte morfològic d’acusatiu a

través d’un mecanisme de marcatge diferencial d’objecte indirecte (MDOI), quan

només hi ha un canvi lexicoaspectual respecte a l’alternant causatiu. La possibilitat que

un predicat psicològic pugui expressar l’estat final resultant d’un canvi provocat per un

agent té una incidència cabdal en la configuració sintàctica dels verbs amb objecte

experimentador, amb acusatiu si poden expressar-lo i amb datiu si no poden.

Molts verbs psicològics emotius presenten una estructura inacusativa amb un subjecte

intern en posició d’especificador d’un nucli funcional, que els diferencia d’altres

predicats inacusatius amb un subjecte intern en posició de complement. És un concepte

de la inacusativitat aplicable a estructures diverses amb una característica comuna:

l’absència d’un argument intern acusatiu i també d’un argument extern nominatiu en

origen o de forma no derivada, que obliga l’oració a seguir estratègies diferents per

presentar un subjecte formal.

Abstract

Catalan psychological verbs are predicates that express emotional states or processes of

an experiencer, which represents an internal cause that takes part actively in the

psychological experience denoted by the verb predication. They are verbs that have a

wide range of syntactico-semantic configurations extending beyond the traditional

classification of three verb groups with experiencer subject, direct object and indirect

object. They are characterised by not admitting bare post-verb phrases, a constraint that

can be explained in terms of the informational, semantic and syntactic behaviour of the

sentences in which they take part. The predicates that are typically constructed with an

experiencer object can also take part in sentences without that object, in an absolute use

of the verb.

Psychological predicates have a remarkable semantic and syntactic flexibility, which

allows them to take part in a rich interplay of verb alternations, including the

accusative/dative alternation of several verbs that are constructed with an experiencer

object. This alternation occurs between a causative construction of change of state with a

neutral sentence order subject-verb-object (accusative alternant) and a stative

unaccusative construction with a neutral sentence order object-verb-subject (dative

alternant). The dative experiencer is related to the entire event expressed by the verb and

has the characteristics of a subject; in addition, it can have the morphological aspect of

the accusative by means of a mechanism of differential indirect object marking (DIOM),

which involves only a lexical aspect change with respect to the causative alternant. The

possibility that a psychological predicate can express the final state resulting from a

change caused by an agent has a crucial impact on the syntactic configuration of verbs

with an experiencer object in that they can be expressed with the accusative, but not with

the dative.

Many emotional psychological verbs have an unaccusative structure with an internal

subject in the specifier position of a functional head. This distinguishes them from other

unaccusative predicates with an internal subject in the complement position. This concept

of unaccusativity applies to various structures with a common characteristic: the absence

of an accusative internal argument and also of an originally (non-derived) nominative

external argument, which requires the sentence to follow different strategies to have a

formal subject.

1

1. Introducció i marc teòric

1.1. Introducció

Amb el terme verbs psicològics es fa referència a diversos tipus de verbs que presenten

una semàntica que s’acostuma a anomenar emotiva o afectiva, i que se sol relacionar

amb la presència d’un argument oracional amb paper temàtic d’experimentador. Les

diferents llengües del món utilitzen els verbs psicològics en construccions oracionals no

del tot equivalents. Però és un fet interlingüístic que aquests verbs presenten un

comportament gramatical específic, que exigeix una explicació adequada i encara oberta

en els debats de la ciència lingüística.

En la llengua catalana hi ha un aspecte gramatical dels verbs psicològics que ha generat

i continua generant un intens debat científic: el comportament d’un determinat grup de

verbs que en l’ús més tradicional —i també actual— participen en oracions amb objecte

experimentador amb cas acusatiu. Des de la primera meitat del segle XX (cf. Ginebra

2003: 16; 2015: 147), uns quants verbs psicològics amb experimentador acusatiu

apareixen sovint, tant en la llengua parlada com escrita, amb un canvi d’ordre oracional

i un experimentador datiu, construcció sintàctica que la normativa catalana de l’Institut

d’Estudis Catalans (IEC) no ha validat en la majoria dels casos, tot i que la GIEC i els

canvis introduïts al DIEC2 en línia el 5 d’abril del 2017 han acceptat el règim datiu —

juntament amb el règim acusatiu— en alguns predicats concrets: els verbs encantar,

estranyar, molestar i preocupar.1 La referència a l’alternança acusatiu/datiu és

necessàriament sintàctica, però en aquest estudi també pretenc donar-ne una explicació

a través de la flexibilitat semàntica que presenten aquests verbs. Es tracta d’un fenomen

complex que exigeix un aprofundiment sintàctic i semàntic que ajudi a comprendre

globalment l’alternança.

És un procés de canvi sintàctic i semàntic que no ha incidit de forma uniforme en els

dialectes catalans i sovint presenta força vacil·lacions dins de cada dialecte i, fins i tot,

1 La publicació de la GIEC és de novembre del 2016. El Ple de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar el 20 de gener del 2017 les modificacions del DIEC2 en línia. Ja abans, a partir del 19 de desembre del 1999, la normativa va admetre el règim intransitiu del verb interessar —juntament amb el règim acusatiu—, novetat que apareix recollida al DIEC2 publicat el mes de març del 2007.

2

en l’ús que un mateix parlant pot fer d’aquests predicats. Alguns predicats han

consolidat el canvi amb més fermesa, fet que s’ha recollit de forma irregular en els

diferents reculls lexicogràfics de la llengua catalana. No han faltat veus que alerten del

contagi d’una estructura oracional característica de l’espanyol, com tampoc estudis

aprofundits que descriuen el canvi com a inherent a la mateixa llengua catalana.

Aquest treball és un intent d’analitzar les dades disponibles «per saber què és propi i

què és aliè» (Cabré i Mateu 1998: 69) en l’evolució de les estructures oracionals dels

verbs psicològics catalans, i de la semàntica que hi està relacionada; altrament dit, per

«distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern» (Solà 2011). I és també

una proposta d’explicació del fenomen, d’il·luminar mínimament l’extraordinària i

polièdrica riquesa sintàctica i semàntica d’uns predicats que serveixen per expressar el

ric món interior dels sentiments, afectes, emocions, passions, interessos, gaudis i

sofrences de l’esperit humà. Uns verbs utilitzats a bastament des del creatiu i complex

intercanvi col·loquial de la llengua fins a les més elevades produccions literàries i

erudites del llenguatge escrit.

En una primera aproximació als verbs psicològics amb objecte experimentador

comprovem que de vegades la causa de l’experiència psicològica produeix un canvi

d’estat en l’experimentador (En Jordi va espantar els seus alumnes; L’actitud de la Laia

ha escandalitzat la Maria), però en altres ocasions no hi ha cap canvi d’estat (A la

Maria li agrada la xocolata; A en Roger li dol l’actitud del seu fill). Molts verbs

psicològics participen en estructures oracionals que són estatives, sense cap canvi

d’estat provocat per una causa externa, tot i que les oracions subordinades d’aquests

verbs (A la Maria no li agrada que li portin la contrària) expressen una causa o

antecedent lògic pressuposat i que el verb psicològic expressa la conseqüència en

l’experimentador d’aquesta causa o antecedent (cf. §2.1.2).

La tradició gramatical ha relacionat les oracions causatives amb construccions en què es

produeix un canvi d’estat o de lloc en un tema afectat. Diversos autors han postulat

l’existència d’oracions causatives estatives (Pylkkänen 1997, 2000; Arad 1998a;

Rothmayr 2009; Acedo-Matellán i Mateu 2015), en què la causa no produeix cap canvi

d’estat, sinó el manteniment en un estat. Rothmayr (2009) recull una observació de

Dowty (1979): Dowty assenyala que la relació causal es pot produir no només entre dos

esdeveniments, sinó també entre dos estats, en què és possible que la causa i l’efecte

3

siguin simultanis en el temps. Es tractaria d’una causació estativa. Dowty ho mostra

amb una oració de Charles Fillmore (1) i Rothmayr amb dues oracions (2)a que es

poden parafrasejar amb dues més que contenen un subjecte oracional (2)b.

(1) Mary’s living nearby causes John to prefer this neighborhood. [Dowty 1979: 103 (122)]

(2) a. ‘The tree blocks the view of the lake’; ‘Hair obstruct the drain’

b. ‘It is blocking the view that there is a tree in front of the window’; ‘It obstructs the drain that

there are hair in it’

[Rothmayr 2009: 47 (100) i (102)]

No és l’objectiu d’aquest treball discutir sobre el concepte de causa, íntimament

relacionat amb una configuració sintàctica, o causa estructural, en què l’argument causa

se situa en una posició jeràrquicament superior, encara que l’oració sigui estativa. Ara

bé, des del punt de vista semàntic es poden fer altres consideracions. Un dels arguments

de qualsevol verb psicològic és l’experimentador de la vivència emocional expressada

pel verb. Les característiques internes de l’experimentador permeten aquesta emoció:

participa activament com una causa interna activa que fa possible l’estat o procés

mental de la predicació, encara que l’experimentador no sigui el subjecte oracional.2 La

vivència emocional conté un cert tret d’especificitat: no tothom estima de la mateixa

manera ni estima les mateixes persones; la música màquina no molesta tothom i, si

molesta, no ho fa de la mateixa manera en cada persona; el gelat de vainilla no agrada a

tothom o no agrada en la mateixa mesura. En les oracions amb verbs psicològics hi ha

un experimentador «whose internal properties partly determine whether the eventuality

occurs or not» (Baker 1997: 110).

Es pot parlar d’una causa interna fins i tot quan apareix una causa externa que provoca

el canvi d’estat en l’experimentador; en una oració com Aquesta notícia ha animat en

Pere hi ha una causa externa en aquesta notícia, però també una causa interna a en Pere

(En Pere s’ha animat): la mateixa notícia pot no animar una altra persona o, fins i tot,

produir-li un efecte contrari. També es pot parlar d’una causa interna quan no hi ha un

canvi d’estat; hi ha verbs psicològics que participen en construccions que se solen

classificar com a estatives —En Roger odia el iogurt, A la Laia li agrada la xocolata

2 Segons Kailuweit (2005, 2007, 2013, 2015), l’experimentador de les oracions amb verbs psicològics és un element actiu, amb diferents graus d’activitat (o jerarquia d’activitat) segons l’oració en què participa. Per a més detalls sobre aquesta proposta, vegeu també la nota 56 in fine de §2.2.1 i la nota 517 de §5.4.

4

(tant amb un experimentador amb funció de subjecte com d’objecte)—, en què no hi ha

un canvi d’estat, però sempre hi ha una predisposició o participació interna de

l’experimentador per «mantenir» un estat.

Per tenir una visió més completa de l’especial flexibilitat sintàctica i semàntica dels

predicats que intervenen en oracions amb objecte experimentador, amplio l’estudi a

altres possibles alternances en què participen aquests predicats, més enllà de

l’alternança acusatiu/datiu. Amb la intenció de delimitar l’objecte d’estudi, analitzo els

verbs psicològics que anomeno emotius, establint criteris que ajudin a distingir-los

d’altres predicats psicològics de semàntica diferent de l’emotiva; i dins els predicats

psicològics emotius, delimito l’estudi als que es construeixen amb un objecte

experimentador, amb cas acusatiu o datiu, i als alternants possibles que poden formar,

encara que no deixo d’esmentar en algun moment tot el grup de predicats psicològics

emotius possibles per tenir-ne una òptica de conjunt. Em centraré en l’estudi dels verbs

psicològics i no aprofundiré en el dels noms i adjectius psicològics, tot i que hi faré

alguna referència puntual.

Els verbs psicològics són predicats que denoten estats o processos del ric món interior i

subjectiu dels éssers vius, i molt particularment dels éssers humans. Remeten a una

interioritat complexa i plena de matisos, feta d’emocions, sentiments, passions, actituds,

reaccions i sensibilitats de contingut semàntic polièdric i, fins i tot, amb un cert tret

d’especificitat característica de cada ésser que les viu, l’anomenat experimentador.

Aquesta complexitat interior dels éssers sensibles dificulta la denotació exacta i concisa

dels predicats que s’hi refereixen. Tot i que cada verb psicològic té un contingut lèxic

específic recollit als diccionaris, el parlant necessita utilitzar-los envaint camps

semàntics d’altres predicats, a la cerca del matís més escaient i sovint fugisser a una

conceptualització lèxica precisa. Una mostra d’aquest fet és que de vegades hi ha verbs

psicològics amb configuracions sintàctiques diferents que mostren «solucions

divergents per a l’expressió d’una idea [...] molt semblant» (Jané 1977) (3).

(3) a. Estima la solitud; El satisfà la solitud; Li agrada la solitud. [Jané 1977]

b. Lamenta el que ha passat; L’entristeix el que ha passat; Li dol el que ha passat.

Sovint el món exterior ofereix referents més senzills i concrets que, aplicats com a

predicats amb denotació psicològica, permeten explicar de manera més simple una

5

realitat complexa. Són les psych constructions descrites per Bouchard (1995: 265-269),

verbs causatius que poden utilitzar-se com a verbs psicològics (cegar, colpir, crispar,

enfonsar, enverinar, ferir, trencar): Aquesta malaltia ha enfonsat en Lluís; Les teves

paraules l’han ferida. També és possible el mecanisme invers, i utilitzar un verb

psicològic aplicat al món exterior: La pedra d’aquesta façana pateix la humitat; Aquest

color {alegra / anima / entristeix} l’habitació. És l’àmbit de les metàfores conceptuals,

en un intent d’explicar la realitat exterior relacionant-la amb les experiències

psicològiques. Fora del món exterior, els mateixos verbs psicològics s’utilitzen sovint

metafòricament en el llenguatge parlat i escrit, i molt especialment en el literari, ple de

referències a les realitats subjectives. Fins i tot, hi ha expressions del llenguatge

col·loquial en què s’utilitzen determinats verbs psicològics en un sentit hiperbòlic de

l’oració, gairebé com una quantificació en alt grau o en el límit entre l’experiència

psicològica i la quantificació: La gent s’hi enganxa que fa por; Tenia una mala ànima

que espanta.

Però no cal recórrer al món exterior ni a les metàfores. La flexibilitat semàntica

d’aquests verbs permet usar-los en diversos sentits, però amb unes diferències

semàntiques tan subtils que sovint el parlant ni s’adona que hi ha un canvi semàntic o

un canvi lexicoaspectual de les construccions amb predicats psicològics. Per exemple,

determinats verbs psicològics transitius amb un experimentador objecte directe

(molestar, sorprendre) impliquen una causació externa amb un canvi d’estat (Els nens

molesten la Maria); però fàcilment s’usen també en construccions estatives, i amb un

matís semàntic molt pròxim al que tenen en l’ús esdevenimental, però no del tot exacte

(A la Maria li molesten els nens): són els casos que presenten l’alternança

acusatiu/datiu, un dels objectes d’estudi d’aquest treball.

La flexibilitat semàntica d’aquests verbs possibilita els canvis semàntics i aspectuals, els

quals es manifestaran a través d’un ordre concret dels elements oracionals i d’una

plasmació sintàctica determinada. Són verbs amb una extraordinària flexibilitat

semàntica i sintàctica per formar construccions oracionals prototípiques i diferents:

sembla que les estructures eventiva i argumental depenen de la construcció en què

apareix el verb, més que no pas de les característiques lèxiques de cada verb (cf.

Goldberg 1995). L’alternança acusatiu/datiu és una mostra de la flexibilitat d’uns

predicats capaços de participar en un ampli ventall d’alternances (cf. §5.4).

6

Hi ha unes altres característiques dels predicats psicològics que completen les que he

esmentat fins ara. Són predicats graduals, permeten la gradació (cf. Kiparsky 1998;

Bosque i Masullo 1999): odiar poc o molt, empipar poc o molt, agradar poc o molt,

etc. La quantificació pot ser útil per obtenir proves sintàctiques que diferenciïn els usos

d’aquests verbs (cf. §4.1).3 A més, des del punt de vista semàntic, la gradació intervé en

la flexibilitat semàntica d’aquests predicats i pot facilitar l’ús d’un verb per un altre o

l’alternança acusatiu/datiu d’un mateix predicat. Si féssim una escala de gradació amb

adverbis, es podria suggerir, per exemple, un intercanvi semàntic de verbs psicològics

en principi transitius amb els usos quantificats del verb intransitiu estatiu desagradar,

tot i que sempre hi haurà matisos que els diferenciïn: desagradar una mica

(incomodar), desagradar molt (molestar), desagradar moltíssim (mortificar).

A més, Landau (2010: 9-19) afirma —seguint les intuïcions de Jackendoff (1990),

Bouchard (1995) i Arad (1998a)— que moltes construccions amb verbs psicològics es

poden conceptualitzar com a localitzacions d’emocions a la ment de l’experimentador,

que seria el contenidor o la destinació de l’estat o l’efecte mental. Aquesta

conceptualització té unes repercussions sintàctiques fonamentals, segons Landau. Tot i

que Landau (2010) només tracta a fons els verbs ObjExp i no pas els SubjExp (cf. §2.2

per al significat d’aquestes abreviatures), considera que els experimentadors tenen

inherentment una natura locativa, tant en la posició d’objecte (verbs ObjExp) com en la

de subjecte (verbs SubjExp).4 Ynglès (1991) fa una anàlisi similar des del model

cognitivista i d’una teoria localista del llenguatge, que té en compte les característiques

3 Van Voorst (1992: 88-90) i Bouchard (1995: 276-277) indiquen que els events psicològics no són mesurables, ja que algú no pot estar mig impressionat per algú o una cosa, no pot mig admirar algú, o algú o una cosa no pot mig espantar algú altre. Tot i així, no és impossible trobar contextos d’ús com Divertir-te a mitges? Estem bojos? (anunci publicitari de Pullmantur Cruceros a La Vanguardia, 29 de febrer del 2016, p. 8). Van Voorst (1992: 88) aclareix que les intensitats diferents dels sentiments són mesurables, però que és un tipus de mesurabilitat que no és rellevant per a la interpretació aspectual de les construccions. 4 La possibilitat que un locatiu ocupi la posició de subjecte és un plantejament que coincideix amb el principi general que afirma que la realització canònica gramatical d’un locatiu és subjecte o complement oblic (cf. Fernández Soriano 1999).

Oomen (2015) estudia els verbs psicològics en el llenguatge de signes dels Països Baixos (NGT). Mostra que en aquest llenguatge només hi ha verbs amb argument subjecte experimentador —representat pel cos— i habitualment l’objecte tema hi és opcional. En canvi, no hi ha verbs amb argument objecte experimentador. Seguint Landau (2010), considera que l’experimentador és una localització mental: afirma que el cos —com un tot— representa el contenidor de l’emoció i que l’experimentador és un argument oblic que es col·loca en la posició de subjecte per inversió locativa.

7

semàntiques dels participants de l’oració i les relacions de natura espacial que s’hi

estableixen.

De fet, en els usos expressius de la llengua hi ha molts modismes amb significat

psicològic que transmeten la idea metafòrica de l’emoció com una localització mental o

de l’experimentador com un contenidor d’emocions, amb l’aparició, entrada o sortida

d’emocions o experiències, o com un moviment o falta de moviment de les emocions:

Li surt la mala llet; Li va entrar la por; Li apareix el mal humor; Li creixen els afectes;

S’omple de joia; Es queda sense ànims; No posar-se cap pedra al fetge; Traspua

optimisme; No li entra (algú o alguna cosa); Estar-ne fins al coll (o fins al capdamunt);

Li vénen {al damunt / a sobre} els problemes; Li {cau / cauen} {al damunt / a sobre}

{una feinada / uns quants morts}; Arribar-li fins al fons; Refrenar la fúria; Aplegar

forces; Se li evaporen les il·lusions; És un sac de sentiments; Treure faves d’olla... Per

tant, caldrà valorar quin abast pot tenir la consideració de les oracions amb predicats

psicològics com a locatives (cf. §6.7-§6.8).

En aquest treball argumento que es poden establir unes condicions que expliquin els

canvis de règim ja consolidats per l’ús, associats habitualment a un canvi semàntic del

verb o de la construcció en què participa. Defenso el règim datiu de determinades

accepcions psicològiques d’uns quants predicats, des d’una explicació individualitzada

de cada cas i tenint en compte els aspectes idiosincràtics de cada verb, tant de verbs

psicològics que considero no emotius (agafar ‘sobrevenir’, apetir ‘venir de gust’,

esperar ‘haver de sobrevenir’), com emotius (encantar ‘agradar molt’, estranyar

‘resultar estrany’, interessar ‘ser interessant’, molar ‘agradar’). Considero que el grup

de predicats psicològics que regeixen datiu és menys homogeni del que en un primer

moment pot semblar; cada verb necessita una explicació pròpia del procés que ha patit.

Al mateix temps intento mostrar que sovint el català no exigeix aparentment canviar de

règim sintàctic per expressar un mateix significat verbal (SVb) amb trets aspectuals

diferents: és el que anomeno un canvi de significat de la construcció (SCt), que afecta

verbs com neguitejar. A més, hi ha el fenomen més general de vacil·lació en

l’alternança acusatiu/datiu d’alguns verbs psicològics catalans, que sovint s’ha

relacionat amb la tendència a construir-se amb datiu de certs predicats com molestar,

preocupar i sorprendre, però que actualment està en fase d’expansió a altres predicats.

Tot i que hi ha aspectes propis de la llengua catalana que expliquen la tendència a

8

canviar de règim en aquests casos, sembla que la incidència de l’espanyol n’ha accelerat

el procés. Això no obstant, hi ha mecanismes conceptuals que expliquen el fenomen, ja

que la concepció del món que el parlant té i la manera d’expressar l’escena que vol

descriure influeix a l’hora de determinar quin format oracional utilitzarà a través d’uns

predicats psicològics de sintaxi i semàntica especialment flexibles.

Tenint en compte el marc teòric de Cuervo (2003), completo aquest estudi amb una

proposta d’estructura argumental dels verbs psicològics catalans que participen en

l’alternança acusatiu/datiu i d’altres alternants possibles d’aquests predicats. Partint

d’un concepte d’inacusativitat com una caracterització comuna i general d’oracions que

poden tenir una plasmació estructural diversa, proposo les diferents estructures

inacusatives en què participen els verbs psicològics emotius, a més d’altres estructures

que no són inacusatives. Explico des d’un punt de vista estructural (a més d’altres

explicacions des d’un punt de vista informatiu i semàntic) la restricció general dels

verbs psicològics emotius catalans a construir-se amb sintagmes escarits postverbals,

per la col·locació d’aquests sintagmes en la posició d’especificador d’un nucli

funcional. Per comprovar les característiques específiques dels verbs psicològics

emotius catalans, també proposo l’estructura d’uns altres dos grups verbals —que

etiqueto amb les sigles DatImp (cf. §6.6) i DatHum (cf. §6.7)— que sovint s’han

associat amb els verbs psicològics, però que presenten unes propietats sintàctiques i

semàntiques diferents.

Per aconseguir aquests objectius, després d’aquesta introducció i de la referència al

marc teòric (capítol §1) faig una descripció dels verbs psicològics catalans (capítol §2),

no només d’aquells verbs que regeixen acusatiu i datiu (cf. §2.2.3 i §2.2.4), sinó també

d’altres grups verbals que ajudin a donar una visió de conjunt dels predicats psicològics.

A continuació faig un estudi de l’alternança acusatiu/datiu, en què recullo tant aspectes

descriptius (capítol §3) com d’altres de més teòrics o d’anàlisi de l’alternança (capítol

§4). L’apartat més pràctic d’aquesta tesi està destinat a aplicar els aspectes descriptius i

teòrics a verbs psicològics catalans concrets, per determinar el seu comportament i

deduir els mecanismes que el fan possible (capítol §5). Finalment, presento una

proposta de l’estructura argumental de les oracions construïdes amb els verbs

psicològics emotius que regeixen acusatiu o datiu i els seus alternants (capítol §6), i

unes conclusions generals (capítol §7).

9

1.2. Marc teòric

Un dels objectius d’aquest treball és fer una descripció i una anàlisi exhaustives de

dades sobre els verbs psicològics catalans amb objecte experimentador que permetin

explicar-ne el funcionament. Davant les diferències que presenten les anàlisis de

diversos lingüistes sobre aquests verbs, intento recollir, juntament amb les dades, les

aportacions fetes des de diversos marcs teòrics que puguin ser útils per descriure el

comportament d’aquests predicats, juntament amb proves sintàctiques que confirmin

aquest comportament. Justifico la llargada d’aquesta tesi doctoral per la necessitat

d’intentar aportar la màxima informació possible, tant descriptiva com teòrica, que ajudi

a aclarir un camp d’estudi immers en un debat ple d’opinions no coincidents.

Per aconseguir una visió de conjunt dels verbs psicològics i una òptica unificada que

permeti encaixar aportacions que de vegades poden semblar divergents, en primer lloc

és necessari establir un criteri per seleccionar l’objecte d’estudi i destriar quins són els

verbs que considero psicològics emotius, ja que la suma de predicats amb contingut

semàntic psicològic és força més àmplia (cf. §2.3). A continuació, cal una descripció del

comportament d’aquests predicats, i específicament de l’alternança acusatiu/datiu i

d’altres possibles alternants de les oracions amb objecte experimentador, juntament amb

una anàlisi de les causes de l’alternança i del comportament semàntic i sintàctic de cada

alternant. Tenint en compte aquesta base prèvia, faré una proposta sobre el règim dels

predicats catalans que presenten més discussió i sobre l’estructura eventiva i argumental

de les diferents oracions amb tots els predicats objecte d’estudi.

L’apartat més teòric i més extens del treball és el capítol §6, dedicat a l’estructura

argumental dels verbs psicològics catalans amb objecte experimentador i dels seus

alternants. Tot i que el marc que descric a continuació, basat en Cuervo (2003), és

l’utilitzat fonamentalment per a aquest capítol, ja en els capítols descriptius i d’anàlisi

anteriors hi és present d’alguna manera (juntament amb aportacions d’altres marcs), en

la mesura que la flexibilitat semàntica i sintàctica dels verbs psicològics permet que una

mateixa arrel verbal pugui presentar-se en estructures sintàctiques diferents, fet que es

manifesta en una rica possibilitat d’alternances d’aquests predicats i en un significat

configuracional derivat de les construccions en què participen (cf. Basilico 2012; Mateu

i Acedo-Matellán 2012; Acedo-Matellán i Mateu 2015). Aquest enfocament encara es

mostra més útil si tenim en compte que la flexibilitat dels predicats psicològics és

10

extraordinària: sovint una mateixa arrel verbal pot incorporar-se en més d’un alternant

o, altrament dit, pot participar en més d’una alternança (cf. §5.4).

El marc teòric establert per Cuervo (2003) —i concretat també a Cuervo 2010a, 2010b,

2014a, 2015— segueix un enfocament neoconstruccionista, en què l’estructura

argumental està determinada per la construcció sintàctica, no pas per les característiques

lèxiques del verb o dels elements lèxics: les estructures per si soles tenen significat

independentment del verb que hi hagi, independentment dels elements lèxics que

continguin. Segons Marantz (1997), «structures carry meaning»: si un element té una

determinada posició a l’estructura argumental de l’oració, d’acord amb aquesta posició

serà interpretat, ja que presentarà un significat estructural. El significat oracional és un

significat composicional, a partir dels significats de cadascuna de les parts oracionals i

de la manera com estan combinades.

Seguint Hale i Keyser (1993, 2002), hi ha dues relacions sintàctiques entre un nucli

funcional i els arguments que legitima en l’estructura argumental: com a especificador i

com a complement. Cuervo (2003) desenvolupa una teoria de l’estructura argumental

amb tres tipus de nuclis, les característiques dels quals determinaran quina d’aquestes

dues relacions sintàctiques serviran per legitimar els seus arguments. Els tres tipus de

nuclis són els introductors d’events (υ petita),5 els introductors d’arguments (Veu i

aplicatius) i les arrels. Cuervo assumeix que els verbs es formen a la sintaxi per

combinació d’una arrel lèxica i d’un nucli verbal υ (cf. Marantz 1997), amb tres tipus

possibles de υ petites introductores d’events (flavors ‘matisos’ de υ: cf. Harley 1995;

Folli i Harley 2005) —υDO, υGO i υBE—, cadascuna de les quals es corresponen amb tres

tipus bàsics d’events —activitats, canvis i estats, respectivament (4)— que presenten les

característiques recollides a la taula 1. A més, accepta que hi ha nuclis funcionals

especialitzats a introduir determinats arguments: el nucli SVeu per a l’argument extern

(cf. Kratzer 1996, Alexiadou et al. 2006) i els nuclis aplicatius per als arguments datius

(cf. Baker 1988, Marantz 1993, Harley 1995, Pylkkänen 2002, Anagnostopoulou 2003),

seguint la terminologia utilitzada a les llengües bantus per als arguments oracionals

extra. Finalment, seguint Levin (1999), assumeix que les arrels poden legitimar

5 Per desfer possibles ambigüitats, utilitzo el terme event amb un sentit diferenciat del terme esdeveniment. Els events inclouen tant els esdeveniments (actius o dinàmics) com els estats (estatius).

11

semànticament un argument en la posició de complement; en canvi, no poden dur un

argument en la posició d’especificador (cf. Cuervo 2003: §1.2.3).6

(4) Three types of little υ Three types of simple events Examples

a. υDO ACTIVITIES dance, sweep, run

b. υGO CHANGES fall, go, die, grow

c. υBE STATES like, admire, lack

[Cuervo 2003: §1.2.1 (15)]

taula 1

Properties of the three event introducers υ

υDO υGO υBE

character of event dynamic, agentive dynamic stative

can take subject DP? via Voice no yes (+root)

can take object DP? yes (via root) yes yes

can embed a υP? yes, all types yes, υPBE no

can embed a SC? yes yes yes

[Cuervo 2003: §1.2.1 (16)]

Per a una breu explicació sobre els introductors d’arguments i sobre les arrels, em

remeto a Cuervo (2003: §1.2.2-§1.2.3). Partint de tots aquests elements, Cuervo (2003:

§1.3) descriu i presenta les estructures argumentals dels cinc tipus d’events possibles

amb predicats no perifràstics,7 que poden ser simples o complexes: activities (υDO),

predicates of change (υGO), statives (υBE, amb dos subtipus d’estructures estatives:

existential i predicational), causatives (υDO + υBE) i inchoatives (υGO + υBE).8 «The

first three types of events (activities, changes and states) are simple, mono-eventive

structures. The two other types (causatives and inchoatives) are complex, bi-eventive

structures» (Cuervo 2003: §1.3).

6 Per a una visió alternativa sobre els nuclis funcionals de l’estructura argumental, vegeu Wood i Marantz (2017): fonamentalment SVeu, aplicatius i preposicions. Per a aquests autors la υ petita no introdueix arguments per si sola. 7 «In principle, dynamic υDO can embed an event of any of the three types. [...] In Spanish, as in English, causatives that embed a dynamic event (υDO or υGO) are expressed by two separate verbs, the light verb hacer ‘make’ and the contentful main verb [...]. These types of causative predicates with hacer will not be discussed in this dissertation» (Cuervo 2003: §1.2.1). 8 Al llarg del capítol §6, dedicat a l’estructura argumental, es recullen les representacions sintàctiques d’aquestes estructures de Cuervo: activities —cf. (511) de §6.2.2—, predicates of change —cf. (591) de §6.3.3.2—, existential statives —cf. (589) de §6.3.3.1— i predicational statives —cf. (550) de §6.2.4.2—, causatives —cf. (506) de §6.2.2— i inchoatives —cf. (485) de §6.1.

12

La descripció del marc teòric de Cuervo (2003) es completa amb les estructures

possibles en espanyol de tres tipus bàsics d’aplicatius introductors de datius en

l’estructura argumental: aplicatius baixos, aplicatius mitjans o affected i aplicatius alts, i

la corresponent interpretació semàntica de cada configuració. A la taula 2, la taula 3 i la

taula 4 es recullen esquemàticament tots aquests aspectes relacionats amb els aplicatius,

específicament referits a l’espanyol.

taula 2

Three distinct types of possible dative arguments licensed by Appl

Low Appl Affected Appl High Appl

Complement of Appl is DP υP (SC) υP

ApplP is complement of root dynamic υ nothing; Voice

[Cuervo 2003: §1.4 (28)]

taula 3

Types of datives in Spanish

1stARG: DP (LowAppl) υP

Dynamic Relation Static Rel. Stative υ Dynamic υ

TO FROM AT Embedded

(AffAppl)

Non-embedded

(HighAppl)

Meaning

υ Recipient Source Possessor Affected Experiencer Benef/Malef

υDO send, bake steal wash break --- Walk

υGO arrive escape grow break Inch happen, grow

υBE owe save envy, lack --- like, seem ---

[Cuervo 2003: §1.4.2 (40)]

taula 4

Defining characteristics of three kinds of Applicatives

Characteristics Low Appl Affected Appl High Appl

Meaning of applied

argument

Recipient/Source/

Possessor

Affected

(positively or neg.)

Ben(mal)efective/

Experiencer

First argument is... DP-object υP state/result υP

External to the event? no yes (υP1) and no (υP2) yes

Requires 2 events? no yes no

[Cuervo 2003: §3]

13

I argue that dative arguments have structural meanings, i.e., the meaning of a dative DP can be

derived directly from the position in which it is licensed. To be able to predict the possible

meanings of dative arguments, it is crucial to take into account the details of the syntactic

configuration, which include the properties of the head that licenses the dative DP and of the

functional heads that construct the event structure (Cuervo 2003: Abstract).

Tot i que Cuervo (2003) no aplica específicament el seu marc teòric als verbs

psicològics, hi fa alguna referència puntual i Cuervo (2010a) estudia més a fons

diverses estructures amb datiu experimentador. Després de la descripció i l’anàlisi dels

verbs psicològics catalans fetes als altres capítols, al capítol §6 aplico directament

algunes de les estructures de Cuervo a determinades oracions amb verbs psicològics

catalans, en concret, les causatives a oracions com {L’Arnau / El fum} va espantar el

nen i La {Tona / joguina} va captivar el nen (cf. §6.2.2), les incoatives a oracions com

El nen es va espantar i El nen es va emmurriar (cf. §6.1), i les predicatives estatives

amb datiu a oracions com A la Tona li agrada l’Arnau i A la Tona li costa aquest tema

(cf. §6.3.2).9 A partir d’aquí eixamplo les possibilitats d’aquest marc per aplicar-lo a

altres oracions amb verbs psicològics emotius: A la Tona l’atabala el teu caràcter i A la

Tona li molesta la teva actitud (cf. §6.2.4.2), A la Tona li està agradant la pel·lícula (cf.

§6.3.4), L’Enric s’interessa per la literatura i L’Enric es penedeix d’haver-ho fet (cf.

6.4.3), L’Albert va interessar la Coia pel teatre i La Coia s’interessa pel teatre (cf.

§6.5). A més, diferencio totes aquestes estructures de les corresponents a altres oracions

amb significat psicològic però que no pertanyen a verbs psicològics emotius, tal com els

defineixo en aquest treball: Li va caure un esbronc a l’Esteve (cf. §6.3.5), Li falten

amics a la Tona (cf. §6.6) i A la Tona li abelleixen pèsols (cf. §6.7).

Alguns dels postulats del marc teòric de Cuervo (2003) són qüestionats en l’àmbit

lingüístic o poden ser objecte de discussió; d’altres varien en marcs teòrics diferents. A

continuació n’esmento uns quants. Primer, a diferència dels postulats teòrics en què

l’argument extern està introduït per una υ (cf. Chomsky 1995), Cuervo (2003) utilitza el

nucli SVeu amb aquesta funció (cf. Kratzer 1996) i υ com a nucli eventiu que es

combina amb l’arrel verbal (cf. Marantz 1997).10 Segon, en contrast amb l’afirmació

9 Cuervo (2003: §4.1.1 (6)) ja aplica aquesta estructura predicativa estativa amb datiu a oracions de l’espanyol com A Daniela le gustan los gatos. 10 Per al debat sobre la introducció de l’argument extern per una υ o per un nucli SVeu, vegeu Harley (2013) i Legate (2014).

14

que les arrels poden introduir complements (cf. també Harley 2014 i Cuervo 2014b), hi

ha autors que utilitzen marcs teòrics en què les arrels no duen complements a

l’estructura argumental (cf. Alexiadou 2014; Acedo-Matellán i Mateu 2015). Tercer, la

interpretació com a datiu affected (introduït per un aplicatiu mitjà) d’un datiu afegit a

oracions causatives de canvi d’estat i a oracions ergatives pronominals11 (cf. Cuervo

2003: §2.2.3; Schäfer 2008: 78-81) pot ser discutible i probablement diferents autors

defensarien que es tracta d’un datiu possessiu, introduït per un aplicatiu baix (cf. la nota

541 de §6.1); l’aplicatiu mitjà és possible per la caracterització sintàctica d’aquestes

oracions amb dos nuclis eventius, entre els quals s’insereix l’aplicatiu, una estructura

bieventiva no prevista en marcs teòrics més restrictius (cf. Marantz 2013: 161).

A més, hi ha lingüistes que no proposen l’existència d’un nucli aplicatiu específic per

introduir un datiu argumental a l’oració, si més no en determinades estructures (per

exemple, cf. Brito 2015 per a les construccions ditransitives del portuguès europeu, en

contra de Torres Morais i Lima Salles 2010), aspecte relacionat amb l’afirmació de

Cuervo (2010c) que la ditransitivitat lèxica i sintàctica són impossibles i que, en realitat,

la ditransitivitat és un epifenomen. Finalment, autors com Marantz (2013) defensen que

la sintaxi és autònoma de la semàntica i, seguint la tradició iniciada per Hale i Keyser,

afirmen que hi ha molt poques estructures argumentals canòniques que donin raó de les

diferents oracions d’una llengua. No entraré, però, a discutir tots aquests aspectes i em

limitaré a assumir el marc teòric de Cuervo (2003), encara que amb algunes

matisacions.12 I el mateix faré amb el marc general neoconstruccionista en què treballo

al capítol §6, en debat obert amb els postulats projeccionistes o lexicalistes.

Puntualment, dono veu a la crítica que ha rebut algun aspecte concret de les propostes

de Cuervo (2003), com és el cas de Pineda (2015, 2016), que nega la diferència

estructural de les oracions de l’espanyol amb doblat de clític datiu i sense doblat: segons

Cuervo, és una construcció de doble objecte (CDO) si hi ha doblat (amb aplicatiu baix) i

és una construcció preposicional si no hi ha doblat (sense aplicatiu); Pineda, en canvi,

mostra que és una CDO amb aplicatiu baix en tots dos casos (cf. §6.2.1), fet també

aplicable al català. Un altre aspecte obert en el debat científic és la caracterització del

11 Exemples de Cuervo (2003: §1.4.1): Emilio le rompió la radio a Carolina; A Carolina se le rompió la radio. 12 Vegeu, per exemple, els comentaris recollits a la nota 728 (cf. §6.8).

15

nucli SVeu, que segons Kratzer (1996) pot introduir un argument extern tant en una

construcció esdevenimental (un agent) com en una construcció estativa (un holder); en

una mateixa publicació recent es recullen articles amb postures diferents en aquest punt,

l’una que accepta la doble caracterització de Kratzer del nucli SVeu (cf. Husband 2012)

i l’altra que assenyala que el nucli SVeu només introdueix un agent, si més no en

determinades llengües (cf. Kim 2012): a §6.2.4.1 faré una referència puntual a aquest

debat, a més de referir-me a un nou nucli aplicatiu descrit per Kim (2012), l’aplicatiu

perifèric. Finalment, és discutible la possibilitat —que Cuervo accepta— que una

mateixa posició estructural legitimi un sintagma nominal escarit (SNe) amb cas partitiu

inherent (d’interpretació inespecífica) i un sintagma determinant (SD) amb cas

estructural (d’interpretació no inespecífica): cf. les notes 533 de §6 i 650 de §6.3.3.2.

Des del punt de vista d’un marc teòric neoconstruccionista, l’estructura argumental no

està associada a un verb en particular en el lexicó, sinó que les arrels verbals o constants

són lliures i poden inserir-se en diferents estructures argumentals (cf. Marantz 1997;

Borer 2005). Per tant, no hi ha una estructura verbal bàsica associada a l’entrada lèxica

del verb i una altra de derivada a través d’operacions sobre l’estructura bàsica, sinó que

la sintaxi condiciona la interpretació de cada estructura verbal. «Verbal meanings

(causative, inchoative, etc.) are configurational» (Cuervo 2015: 417), o «it is the

position the root occupies in the syntax that determines its structural interpretation (as

Manner, Result, etc.)» (Mateu i Acedo-Matellán 2012: 225); altrament dit, l’estructura

sintàctica determina el significat estructural de les peces lèxiques (en aquest cas, el

verb), diferent del significat conceptual o enciclopèdic de les arrels (cf. Mateu i Acedo-

Matellán 2012; Acedo-Matellán i Mateu 2015). Ara bé, no totes les arrels verbals són

compatibles amb qualsevol estructura sintàctica, fet que contradiu la pretesa llibertat

absoluta de les arrels per inserir-se en diferents configuracions sintàctiques.13 Per això,

seguint Marantz (1997) i Borer (2005), Cuervo (2015: 417) afirma que «all that is

required is for the idiosyncratic meaning of the verb or root to be compatible with the

meaning of the construction», de manera semblant a l’afirmació de Acedo-Matellán i

Mateu (2015: 98): «los supuestos casos de agramaticalidad son más bien de anomalía

semántica, es decir, de falta de compatibilidad entre el contenido conceptual de la raíz y

13 «As noted by Levin and Rappaport Hovav (2005), the challenge for the lexicalist approach is the observed flexibility, while the lack of complete, unrestricted use of verbs in all configurations constitutes the challenge facing syntax-driven approaches» (Cuervo i Roberge 2012: 5).

16

la semántica estructural que se deriva de la estructura en la que está inserida».14

D’alguna manera, la semàntica idiosincràtica de les arrels verbals i la conceptualització

que en fem els parlants poden imposar restriccions per participar en determinades

estructures argumentals. Aquest fet pot explicar, per exemple, com dos verbs

psicològics molt propers en una construcció ergativa pronominal, com enfadar-se i

empipar-se, mostrin una flexibilitat diferent a l’hora de participar en una oració

causativa de canvi d’estat: enfadar s’hi resisteix (?En Joan enfada la Maria), a

diferència de empipar (En Joan empipa la Maria): cf. §2.2.2, §2.2.3.2, §5.3.2 i §5.3.3.

Tot i així, hi ha aspectes diferenciadors de l’ús dialectal dels verbs psicològics catalans

que són difícils d’explicar simplement per un factor semàntic, conceptual o pragmàtic,

sense tenir-hi en compte un possible «marcatge lèxic» que en doni compte (enfocament

projeccionista o lexicalista: cf. Jackendoff 1990; Levin i Rappaport Hovav 1995, 2005):

és el cas del verb agradar-se (de), que juntament amb l’ús general amb datiu (A l’Enric

li agrada la Rosa Maria) encara és viu en alguns parlars del català —com el del bisbat

de Girona: El rei s'ha agradat de la pastoreta (cf. Rigau 1990: 11)— i permet fer una

construcció resultativa estranya per a la majoria dels dialectes catalans: És a dir, que vós

us penseu que encara n’estic agradat, de la Maria Rosa? (Guimerà 1983: 105) (cf.

§5.2.4.2 i §6.4). En canvi, un verb com interessar no presenta aquesta diferència

dialectal, i és d’ús general tant amb datiu (A l’Enric li interessa la literatura) com en la

forma pronominal de règim preposicional (L’Enric s’interessa per la literatura) i la

seva variant resultativa (L’Enric està interessat per la literatura). D’una banda, la

possibilitat de l’arrel del verb agradar (√agrad-) d’inserir-se en l’estructura pronominal

de règim preposicional sembla que corrobora la llibertat de les arrels que defensen els

postulants noeconstruccionistes, però no explica per què, a diferència de interessar, és

una construcció viva en uns quants dialectes i no ho és en d’altres: es podria acceptar

que es tracta d’una diferència d’ús que no afecta el sistema computacional (serien

causes extralingüístiques), però quedaria per argumentar com queda marcada aquesta

diferència «lèxica» en un plantejament neoconstruccionista radical (cf. Borer 2005). En

canvi, postures construccionistes més mitigades podrien explicar més bé aquest

14 Acedo-Matellán i Mateu (2015: 99) afirmen que les arrels verbals són més flexibles del que sovint pensem a l’hora de participar en diferents estructures argumentals, fet que corroboren amb un exemple extret d’Internet en què es mostra l’ús resultatiu del verb odiar i, per tant, indicador d’un canvi d’estat: Te tengo bien odiada. [].

17

fenomen, en la mesura que acceptin mínimament que les arrels poden estar marcades

amb algun tipus d’informació sintàctica rellevant (cf. Ramchand 2008).

En el fons, i dins l’àmbit de la gramàtica generativa, és el debat encara viu entre els

postulats projeccionistes o lexicalistes i els postulats construccionistes de la interfície

lexicó-sintaxi, a l’hora d’explicar com interactuen els components lèxics, semàntics i

sintàctics per construir l’estructura argumental de l’oració i per interpretar-la (cf.

Mendikoetxea 2007). Són els dos enfocaments anomenats, respectivament, per

Ramchand (2008: 4-11) com a lexical-thematic approach i generative-constructivist

approach, autora que assenyala dos posicionaments extrems dins de cada un dels dos

enfocaments. Dins l’enfocament projeccionista, els autors que propugnen the static

lexicon view (cf. Baker 1988) i els que defensen the dynamic lexicon view (hi ha

processos interns dins el lexicó previs a la inserció sintàctica: cf. Levin i Rappaport

Hovav 1995). Dins l’enfocament construccionista, els autors que abonen the naked

roots view (les arrels no contenen informació sintàctica rellevant, només informació

conceptual o enciclopèdica: cf. Borer 2005) i els autors que s’identifiquen amb the well-

dressed roots view (les arrels poden contenir informació sintàctica, postura que es

confon amb the static lexicon view): segons Ramchand, la majoria d’autors

construccionistes se situen en una posició intermèdia entre tots dos extrems.15

Mateu i Acedo-Matellán (2012) resumeixen aquestes dues posicions extremes en un

esquema senzill recollit a (5). A (5)a hi ha l’enfocament lexicalista, en què la semàntica

conceptual o enciclopèdica de les arrels es projecta en la sintaxi des del lexicó, i a (5)b

l’enfocament construccionista, en què la sintaxi determina la semàntica estructural de

les arrels, tot i que permet que el coneixement enciclopèdic hi intervingui per permetre

que un determinat ítem lèxic pugui inserir-se o no en una estructura concreta.

(5) a. Conceptual interpretation of the root → Event/Argument structure → Syntax

b. Syntax → Event/Argument structure → Structural interpretation of the root

[Mateu i Acedo-Matellán 2012: 225 (40)]

El marc teòric de Cuervo (2003) —en el qual em baso al capítol §6— segueix

l’enfocament de (5)b, i hi és present implícitament en l’estudi de les alternances verbals

15 Per a més informació sobre el contrast entre els postulats projeccionistes i els postulats construccionistes, vegeu Cuervo i Roberge (2012: 1-2).

18

dels capítols anteriors. En algun apartat puntual d’aquest treball presento l’enfocament

lexicalista amb una voluntat descriptiva, més que no pas teòrica, en aspectes com la

classificació dels verbs psicològics o el règim verbal d’un verb determinat (com

interessar). Aquest enfocament es mostra específicament quan parlo de la preeminència

sintàctica i semàntica de l’experimentador (cf. §2.2 i §5.2.4.1) o de les diverses

explicacions semàntiques que ha rebut el fenomen de backward binding ‘anàfora cap

enrere’ (cf. §6.2.2), segons diferents aspectes semàntics que poden incidir en la

plasmació sintàctica oracional: la referència als protoagents (cf. Dowty 1991; Baker

1997) o la jerarquia temàtica i les regles de realització argumental (cf. Grimshaw 1990).

Ara bé, coherentment amb el marc teòric que utilitzo, la classificació i el règim dels

verbs psicològics també reben una explicació des d’un enfocament construccionista (cf.

Acedo-Matellán i Mateu 2015), en la mesura que les arrels verbals poden inserir-se en

una posició sintàctica que els doni un significat estructural, i la mateixa estructura pot

determinar el règim dels arguments segons el nucli funcional que els introdueix.

A l’apartat §5.1 recullo una observació de Cabré i Mateu (1998), autors que basant-se

en una proposta descriptiva de Goldberg (1995) distingeixen entre significat del verb

(verbal meaning) i significat de la construcció (constructional meaning), conceptes que

utilitzo en aquest treball amb les sigles SVb (significat del verb) i SCt (significat de la

construcció) per explicar els mecanismes semàntics que poden intervenir en l’alternança

acusatiu/datiu dels verbs psicològics catalans. La Construction Grammar de Goldberg

no pertany als postulats generativistes del construccionisme (el neoconstruccionisme),

ja que no accepta la gramàtica universal ni l’autonomia de la sintaxi respecte de la

semàntica (no hi ha una distinció discreta entre semàntica i sintaxi). Tot i així, faig

correspondre aquesta distinció, respectivament, amb el concepte de significat

conceptual (enciclopèdic o idiosincràtic) i amb el de significat estructural del

neoconstruccionisme, en la mesura que Goldberg afirma que les estructures tenen

significat —un significat diferent del de l’arrel verbal— i que l’estructura argumental no

és una qüestió lèxica, sinó construccional, ja que és la construcció, i no pas el verb, la

que estructura el significat argumental. L’assumpció que les estructures tenen significat

independentment del verb que hi hagi a l’oració és el punt de coincidència entre el

model construccionista cognitivista de Goldberg i els models neoconstruccionistes

generativistes.

19

2. Descripció dels verbs psicològics catalans

En aquest capítol s’hi recull una descripció dels verbs psicològics catalans que permeti

caracteritzar-los, delimitar l’objecte d’estudi d’aquest treball, classificar els diferents

tipus de verbs psicològics i analitzar amb més detall les seves característiques,

especialment les dels que participen en l’alternança acusatiu/datiu.

2.1. Caracterització semàntica dels verbs psicològics

Per caracteritzar els verbs psicològics, en aquest apartat intento aproximar-me a

diversos aspectes semàntics que s’hi relacionen, com una mirada feta des de diferents

punts de vista que ajudi a tenir-ne una òptica més completa o a comprendre la riquesa de

matisos que presenten aquests predicats.

2.1.1. Estats o processos mentals. Emotivitat (o subjectivitat) i pressuposició

Els verbs psicològics són un grup de predicats que se solen definir pel fet de denotar

estats mentals o processos mentals d’un experimentador (cf. Rosselló 2008: §S 13.3.7.1;

GIEC §21.5). És una caracterització semàntica molt àmplia i, en una primera

aproximació, permet encabir-hi un gran nombre de verbs que participen en oracions

amb un experimentador que faci la funció de subjecte o la funció d’objecte: verbs que

denoten emocions i sentiments (agradar, doldre, emprenyar, espantar, molestar, odiar),

verbs volitius i desideratius (abellir, ambicionar, anhelar, aspirar, delejar, desitjar,

esperar, preferir, pretendre, voler), verbs de coneixement i operacions intel·lectuals

(analitzar, aprendre, distingir, endevinar, recordar, saber), de creença i opinió (creure,

jutjar, opinar, pensar, sospitar), d’inferència (concloure, deduir, inferir), de suposició

(imaginar, somiar, suposar), de dubte i negació (dubtar, negar).

Aquesta dispersió semàntica obliga a delimitar molt més què entenem per verbs

psicològics, per tal de tenir un objecte d’estudi prou definit i abastable segons uns trets

compartits. Una manera d’obtenir una caracterització semàntica més refinada d’aquests

verbs és mitjançant la interpretació que reben els seus arguments oracionals en català.

20

En concret, la interpretació de les clàusules subordinades substantives amb verb

conjugat introduïdes per la conjunció que (clàusules completives). D’aquesta manera és

possible delimitar els verbs psicològics només al primer grup de verbs esmentats, que

d’una manera general he descrit com a verbs que denoten emocions i sentiments: els

verbs anomenats factivo-emotius (cf. Pérez Saldanya 1988: §II.4.2; GIEC §24.7.5.3).

Són verbs factius, és a dir, que pressuposen el valor de veritat de l’oració que

introdueixen (cf. Kiparsky i Kiparsky 1971): menysprear, odiar, emprenyar, espantar,

agradar, doldre... El caràcter factiu es mostra obertament quan construïm oracions amb

aquests verbs i una clàusula introduïda per el fet que: {menysprea / odia / l’emprenya /

l’espanta / li agrada / li dol} el fet que {l’hagis ignorat / siguis tan esquerp / no t’ho

prenguis seriosament}.16 Segons Pérez Saldanya, aquests verbs presenten dos trets

semàntics característics que defineixen el grup a què pertanyen: l’emotivitat (o

subjectivitat) i la pressuposició.

No hi ha possibilitat de suspendre la pressuposició de veritat d’aquests predicats, que es

manté invariable quan el predicat va negat, qüestionat o sotmès a condició (6). Algunes

propietats sintàctiques dels verbs factivo-emotius són útils per diferenciar-los d’altres

grups de verbs que denoten un contingut psicològic; per exemple, la majoria no es

poden construir amb oracions interrogatives indirectes (cf. Bonet 2008: §S 19.11f) (7).

(6) A en Joan el molesta que facin tant soroll; A en Joan no el molesta que facin tant soroll; ¿El

molesta, a en Joan, que facin tant soroll?; Si a en Joan el molesta que facin tant soroll...

[Bonet 2008: §S 19.8.3 (112)]

(7) a. *A la Laia (no) li agradava si hi havia anat la Tona (o no hi havia anat la Tona).

b. {No sé / Dubto (de)} si caldrà fer-ho (o no fer-ho).

La subordinada d’aquests verbs pot expressar-se sense cap restricció temporal. Aquesta

propietat remarca que «el caràcter d’antecedent lògic que la pressuposició expressada

per la subordinada té respecte als predicats emotius no exclou pas que el fet referit en la

pressuposició pugui situar-se en una temporalitat posterior a la del predicat» (Bonet

2008: §S 19.8.3c).17 Hi ha autors que consideren que el subjuntiu està mancat de temps

16 Que {l’hagis ignorat / siguis tan esquerp / no t’ho prenguis seriosament} és un fet. 17 Els trets lèxics específics d’alguns verbs com penedir-se o acostumar-se hi poden imposar restriccions temporals (cf. Bonet 2008: §S 19.8.3c).

21

perquè està condicionat pel verb de la principal (cf. Picallo 1985), un fet vàlid per a

molts verbs que seleccionen completives i no, en canvi, per als factivo-emotius (8).

(8) a. Em va molestar molt que {te n’haguessis anat / te n’anessis / te n’hagis anat / te’n vagis} a

Anglaterra.

b. Lamento que {haguessis estat / fossis / hagis estat / siguis} incapaç de fer-ho.

[Bonet 2008: §S 19.8.3c (116)]

Pérez Saldanya (1988) resumeix la seva classificació semàntica per als predicats que

seleccionen una completiva (en indicatiu o subjuntiu) en l’esquema de (9).

(9) mode

indicatiu subjuntiu

actualitat inactualitat

lògica psicològica

pressuposada posada possible emotiva volitiva

[Pérez Saldanya 1988: 37 (34)]18

Cal distingir els diferents tipus de verbs amb un cert contingut semàntic psicològic, per

centrar l’estudi dels verbs psicològics únicament en els predicats d’inactualitat

psicològica emotiva, que són els verbs emotius,19 en descartar tota la resta de grups

verbals. Per no allargar l’exposició, em remeto a les diferents proves recollides per

Bonet (2008: §S 19.8-11) i Quer (2008: §S 25.2), que permeten destriar els verbs

emotius dels altres quatre grups descrits per Pérez Saldanya.20

18 Pérez Saldanya (1988: 49 (51)) recull un altre quadre que completa el dels valors semàntics de (9) afegint-hi els valors informatius. 19 En la mesura que aquests verbs poden anar amb un SN en lloc d’una oració subordinada (A la Laia li agrada el futbol), en aquest treball els anomeno verbs emotius i no utilitzaré l’etiqueta factivo-emotius. 20 a) Actualitat pressuposada: predicats semifactius (sistema pressuposat o semifactiu). Són verbs de saber o coneixement: verbs de coneixement adquirit (saber, tenir coneixença) o actiu (aprendre, assabentar-se, descobrir, endevinar), d’operacions intel·lectuals (analitzar, distingir, interpretar), de previsió (augurar, predir, preveure, profetitzar, pronosticar, vaticinar), de record (evocar, recordar, rememorar), de percepció intel·lectual (adonar-se, atestar, fixar-se, revelar, veure), etc.

b) Actualitat posada: predicats assertius (sistema posat o assertiu). Són verbs assertius febles que denoten un contingut psicològic: els relacionats amb les nocions de ‘creença’ i ‘opinió’ (creure(’s), estar

22

2.1.2. El subjuntiu temàtic

Tot i ser verbs factius, pot sorprendre que el verb de la subordinada completiva vagi en

subjuntiu. Segons Pérez Saldanya (1988), el predicat de la subordinada d’aquests verbs

és temàtic, expressa una causa o antecedent lògic pressuposat com un constituent

informativament no rellevant o inactual (informació coneguda o vella en el context

discursiu); en canvi, el verb psicològic expressa la conseqüència en un experimentador

d’aquest antecedent o causa, que és la informació rellevant de l’enunciat. Aquesta

inactualitat temàtica explica que la subordinada es construeixi en subjuntiu (cf. també

Bonet 2008: §S 19.8.3; Quer 2008: §S 25.2.1.3): és l’anomenat subjuntiu temàtic (10).21

(10) a. L’Arnau odia que hi hagi faves per sopar.

b. Que hi hagi faves per sopar sorprèn l’Arnau. / A l’Arnau el sorprèn que hi hagi faves per

sopar.22

c. A l’Arnau li desagrada que hi hagi faves per sopar.

Basant-me en aquesta proposta de Pérez Saldanya, dedueixo que des del punt de vista

informatiu la subordinada de subjuntiu és una causa i un antecedent lògic pressuposat.

El subjuntiu indicaria que la subordinada és un tema informatiu, tot i ocupar la posició

oracional que correspon al rema, just al final de l’oració. La informació remàtica i

informativament més rellevant de l’enunciat seria l’expressada pel verb psicològic, que

indica la conseqüència en l’experimentador d’una causa pressuposada. Aquest

plantejament es podria criticar dient que en oracions de verbs psicològics amb un

sintagma nominal postverbal,23 en lloc d’una clàusula completiva, difícilment el verb

{segur / convençut / persuadit} de, jutjar, opinar, pensar(-se), sospitar, trobar), d’‘inferència’ (concloure, deduir, inferir) o de ‘suposició’ (afigurar-se, imaginar(-se), simular, somiar (en), suposar).

c) Inactualitat lògica possible: predicats dubitatius. Són verbs de dubte i negació: dubtar, desmentir, negar, tenir dubtes.

d) Inactualitat psicològica volitiva: predicats volitius i desideratius, com voler, ambicionar, pretendre, aspirar, entestar-se, etc. D’altres denoten una «volició atenuada, situable en el límit de la