Barcelona, 21 de juny de 1937

Estimada Colometa,

Potser et sorprendrà rebre aquesta carta perquè, de fet, tu i jo no hem estat mai

gaire amigues, però jo no tinc ningú més a qui adreçar-me per saber notícies

de vosaltres,.

M’agradaria molt saber com esteu tots, i sobretot saber coses d’en Mateu.

Potser t’estranyarà, però el trobo molt a faltar. Segur que et deus preguntar:

però si el va deixar? Per què m’està dient que el troba a faltar? No se’n va anar

amb un altre i va plantar en Mateu? No el va deixar sol, sense la nena i sense

res? Jo et responc. M’he adonat que res es igual sense ell i que el necessito

al meu costat.

Sóc conscient de la situació... sé perfectament que us vaig deixar a tots amb

una mà al davant i una altra al darrere, sense que sabéssiu res de mi ni de la

nena.. i també sé, perquè el conec i sé que m’estima molt més del que em

mereixo, que ell es va quedar molt trist amb la meva partida. Però, jo no sabia

què fer, estava en una situació que no vaig poder controlar, no vaig saber com

sortir d’aquella angoixa que tenia i no sabré explicar mai, volia més, volia un

home més jove, més decidit, més ric... Ja sé que tot això que estic dient costa

d’entendre, però va ser així. Ara no tinc mes remei que dir que m’he equivocat,

que m’he penedit de la decisió que vaig prendre aquell dia, que no va ser

l’adequada i reconec que jo tinc tota la culpa i que tota la responsabilitat és

meva. Vull tornar, però no ho volia fer sense fer-t’ho saber abans. Necessitava

parlar d’això amb algú per no fracassar i he pensat que tu series la més

adequada, perquè tu saps com està en Mateu, si estaria disposat a perdonar-

me, encara que només sigui per la nena...

Amb en Joan , amb qui tinc tot el que volia, no em va bé, perquè ara més que

mai m’adono que el meu lloc des de sempre es aquí, amb tots vosaltres, la

meva família de veritat i que no m’interessa un home decidit, jove i ric, perquè

no em sento estimada com amb el meu Mateu. Passarem com sigui, perquè

junts no m’espanta ni la guerra ni la pobresa.

Parla amb ell, si us plau, parla-hi i fes-li entendre la meva situació. Sé que ell

m’entendrà i tornarà amb mi perquè sé que igual que jo, també em necessita al

seu costat. Però, ho he d’aconseguir a poc a poc. Sé que ell ho ha d’anar

assimilant i que llavors tot sortirà bé i que farà cas de vosaltres, sobretot de tu.

Ajuda’m, no vull tornar a perdre’l.

Espero que m’intentaràs entendre i m’ajudaràs i per això esperaré amb

impaciència la teva resposta.

Moltes gràcies, Colometa.