ANNA MURIÀ,LA FICCIÓ l LA REALITAT

Montserrat Bacardí"

Anna Murià havia afirmat més d'un cop que esconsiderava una narradora amb poca imaginació,la qual cosa l'havia duta a haver de recórrer a l'ex-periència, personal i col-lectiva, Independentmentde l'exigència amb què solia jutjar-se, el cas és queen gairebé tota la seva obra, tan diversa, plana lavoluntat de deixar testimoni d'una època, d'unsfets i fins d'unes persones que va conèixer de ben aprop. Resulta manifest en els diversos treballs bi-ogràfics, d'ambició i desplegament tam bé diversos,que va emprendre, dedicats a Agustí Bartra, Mer-cè Rodoreda, Cèsar-August Jordana, Pere Calderso Lluís Ferran de Pol, i, igualment, en l'evocacióde les seves vivències de la guerra, de la Institucióde les Lletres Catalanes o de les escriptores quealeshores sobresortien. Sovint s'erigia -amb mésànim de servei que no pas complaença- com un«àlbum de records»" com la veu de la memòriacomuna que havia aconseguit sobreviure amb lu-cidesa una mica més enllà que els seus col·legues.Encara que, ben bé, no es tractava solament d'unaqüestió d'anys. La monografia més sòlida i exten-sa de totes, la Crònica de la vida d'Agustí Bartra,company de l'autora des del 1939, ja l'havia comen-çada a escriure el 1943, a Mèxic, en uns momentsconvulsos per a la parella: «de l'amor i de l'odi ésfill aquest llibre» (p. 163)2. Amor i odi que, inevi-tablement, la biògrafa compartia amb el biografi-at, de manera que, rere la semblança de l'escriptor,la veu de Murià hi és present tothora, i el llibre esconverteix en una mena d'autobiografia entelada.Un procés no del tot inusual, al capdavall, quan hiha una relació estreta entre el fotògraf i el retratat,amb precedents prou il-lustres'.

De la mateixa manera, la crítica ha remarcatsovint que bona part de la seva narrativa explota«el recurs més característic de la literatura d'AnnaMurià: l'elaboració literària a partir d'elementsbiogràíics-". l és que l'autora «ha estat incapaç deconcebre la literatura com una creació autònomadesvinculada de la vida»", de la seva vida, dels esde-veniments que van punyir-la més endins. Entrealtres atributs, conferia a l'escriptura un efectebalsàmic, al qual s'havia lliurat tota la vida, segonsque confessava a les Reflexions de la vellesa pòstu-mes: «ja de nena, des que tenia deu o onze anys, he

78

estat subjecta, quan quelcom m'altera en bé o enmal, a la com pulsió d'escriure» (p. 67), a la necessi-tat de plasmar unes vivències intenses, de deixar-ne constància. Així doncs, en les primeres novel-les, ja s'hi percep alguns elements, convenientmentmanipulats, de l'experiència pròpia.

N o d'una manera gaire explícita, encara, podemapreciar el procés aJoana Mas (1933). L'obra rela-ta, en el transcurs de tres anys, els successius fra-cassos emotius i sentimentals d'una noia ingènua iimpulsiva pujada en un ambient de cotó fluix i, enconseqüència, la seva «iniciació» a la vida adulta. Encontraposició aJoana, la seva amiga Lola despuntapel seu tarannà poc convencional i independent,per l'ànsia de llibertat que presideix la seva vida: «Jovull llibertat! La llibertat és el millor del món. Elshomes i les dones han d'ésser lliures del tot: ni espo-sos, ni reis, ni governants, ni Déu. Lliures! Res queoprimeixi, res que mani, res que intervingui en lavoluntat!. (p. 77). Anna Murià va exhibir aquestanhel en nombrosos textos d'aquells anys, especial-ment, quant a l'alliberament de les dones, en l'opus-cle La revolució moral (1934), en què ex-posava laseva proposta de revolució sexual basada en les lleisde la naturalesa, la qual, al capdavall, havia de trans-formar els models socials vigents. L'acció de JoanaMas transcorre entre Barcelona, els estiueigs alVernet i Carcassona, una població coneguda indi-rectament per Murià, a través dels ulls d'una amigaque hi havia fet per correspondència, amb qui s'es-crivia des de molt joveneta en francès", No debadesés la ciutat natal de la protagonista, la ciutat de lesil-lusions infantils i de les pri-meres cabòries ro-màntiques; a Barcelona, en canvi, es consumen elsdesenganys de la vida «real» que ha d'afrontar.

Com la mateixa autora explicava sovint, la segonanovel·la, La peixera (1938), va sorgir del seu pasper ['oficina de l'adrogueria Vicenç Ferrer, de1923 a 1929. Després d'haver cursat una part delsestudis primaris en un col-legi de monges francèsi d'haver acomplert els de comerç a l'Institut deCultura i Biblioteca de la Dona, Anna Murià haviacomençat a treballar el 1921 com a administrativaa la Junta Provincial de Protecció a la Infància.Poc temps després, el pare, com al protagonista dela novel-la, li havia aconseguit la feina a l'adrogueria,una casa repu tada i solvent. Tots dos, el personatgereal i el de la ficció, s'hi marfonien, en aquell des-patx rònec, fosc i humit, de rutines estrictes i d'hi-pocresies a flor de pell, poblat de «peixets-sense-sang» que únicament pensen en «el pa segur» (p.88 i 90). Com la Lola deJoanaMas,Josep M. Gas-par sospira per no caure en les urpes de qualsevolforma d'esclavatge: «Enveja de la llibertat. Voldriaésser gitano, captaire, qualsevol cosa lliure, finsgos del carrer; tot menys ase de les sínies de 'don

el contemporani

Llorenç'» (p. 178). L'autora es recrea en el progres-siu afartament del protagonista i, en conseqüència,en l'ambient, els costums i els personatges d'aquellapeixera, fins al punt que ens els fa sempre vívids,odiosos o dignes de compassió segons les sevessimpaties; les simpaties de Gaspar, atès que és permitjà de la seva mirada que contemplem els fets.Ell els explica a la seva enamorada, Francesca, perjustificar que, en la situació d'extrema misèria enquè es troba, no vulgui ni tan sols provar de ser-hi readmès. Per aquesta raó, s'hi entreté tant, en elretrat de la «peixera», amb un fil argumental queel subjecta molt prim.

El gener de 1939 Anna Murià, com tants d'altresintel-lectuals que havien fet costat a la causa republi-cana, va haver d'exiliar-se. Va seguir el periple d'unavintena d'escriptors vinculats a la Institució de lesLletres Catalanes: Girona, el mas Perxés del'Agullana, Tolosa de Llenguadoc i el castell deRoissy-en-Brie, a la vora de París. Després vindria,per a molts, el salt cap a Amèrica. Roissyva represen-tar l'estatge més llarg i intens del grup, on van con-griar-se tota mena de vincles insospitats. Amb elrecord de les vivències encara fresc, Murià va donara conèixer Via de l'est a Mèxic el 1946, «la primera iquasi única visió de conjunt de la mai escrita 'novel-lade Roissy's", Hi recollia set contes que evocavenalgunes trifulgues de personatges fàcilment identi-ficables amb persones del cercle. El primer, «Avella-ners salvatges», estava inspirat en el final de la relacióRodoreda-Trabal i l'inici de la d'Obiols-Rodoreda,vist, tot plegat, des dels ulls de Trabal, qui, en el seumonòleg, alterna fets passats amb les imatges delsmoviments de la nova parella entre els avellaners.«La dona que no ha estat mai noia» es basa en l'itine-rari sentimental de Mercè Rodoreda, des de la pers-pectiva, igualment, d'ella mateixa. «No» relata, permitjà d'una tercera persona més distant, la pro gres-sivaseparació de C. A.J ordanaila seva mullera causade les diferències de temperaments i d'interessos,sense que en cap moment no passi res d'extraordi-nari. Sebastià Gasch i Domènec Guansé imbueixen«Dos homes sols», en una alternança, no solamentde veus, sinó també de primera i tercera persona,molt plausible. «Triomfador» es fonamenta en eltarannà passiu i indecís d'Obiols, que és qui pren laparaula. «Via de l'est», l'únic conte que no adoptacom a model alguns dels compatriotes exiliats, secentra en el suïcidi de Maria-Therèse, la filla del capde l'estació de Roissy (ben coneguda de Murià) , que,després d'haver sofert tota mena de partides, deci-deix de buscar el camí en la via del tren que duu capa la frontera alemanya, entremig de combois carre-gats d'armes i de soldats.

«Hosanna», el cinquè, mereix una atenció especi-al. Narra els primers moments de la relació d'Agus-

tí Bartra i Anna Murià, des del punt de vista de ladona. Així mateix, un episodi del relat, el seguit demalentesos que van produir-se durant un passeignocturn, va convertir-se en el motiu central de lanarració bartriana «Una nit de vents". Anys des-prés, Murià, en el capítol «La tardor del 1939» dela Crònica de la vida d'Agustí Bartra, explicavaamb força detall els fets que a «Hosanna» tan solshavia mig insinuat. La comparació entre tots dostextos revela que en la ficció l'autora era tan fide-digna com en la biografia, que es basava fil perranda en l'autenticitat dels esdeveniments. Elsexposava, això sí, servint-se d'algunes imatgespoderoses (com la dels cavalls, els trens o els ulls)que conferien al text lirisme i incertitud. Aquestesimatges ja apareixien en una carta commovedoraque escrivia amb el títol «A tu, Agustí, el26 d'oc-tubre», l'any 1940, a Santo Domingo, a propòsitdel primer aniversari del seu enllaç", Algunesfrases de la lletra van passar literalment al conte,com també el desenvolupament general, en unasimbiosi entre realitat i ficció ben singular.

Entre Via de l'est (1946) i la següent obra narrati-va d'Anna Murià, El país de les fonts (1978),s'escolen més de trenta anys. En l'endemig haviadonat a conèixer tres llibres de gèneres diferents:la Crònica de la vida d'Agustí Bartra (1967), Elmeravellós viatge de Nico Huehuetl a través deMèxic (1974) i L'obra de Bartra (1975), els dosdarrers publicats després del retorn a Catalunya,el 1970, que cloïa trenta anys d'exili. Les datespalesen que a Mèxic Murià no devia disposar degaire s condicions per a la creació. El país de lesfonts aplega una tria de contes feta per ella mateixaapareguts en publicacions disperses des de 1937.Juntament amb la novel·la Res no ésveritat, Alícia(1984), constitueix un dels títols més d' «acciófictícia» de l'autora, en què resulta més aventuratrastrejar les empremtes autobiogràfiques 10.

En canvi, El llibre d'Eli (1982) proporcionamoltes pistes del recorregut vital d'Anna Murià.Des del mateix títol, el nom propi del qual coinci-deix amb el de la filla (també hi apareix en la foto-grafia de la portada de l'única edició impresa finsara). La gènesi del llibre es remuntava a molts anysenrere, al començament de 1950, quan, en la pri-mera estada als Estats Units, Murià va sofriralguns «accessos de nervis» (p. 216) per circums-tàncies diverses. En el període que a la Crònicaanomena d'«interludi» (p. 185), va lliurar-se alsfills. En un Carnet de la meva vida, inèdit, el 8 defebrer de 1950 anotava: «Filla! Tu encara no hieres en aquestes pàgines. Filla! Tu que ets tan dinsde la meva vida. (... ) Per a tu començaré unespàgines quan ja sigui ben arrelat en mi el coneixe-ment de la humilitat i de l'orgull. Perquè a tu

79

"La lluita dels pirates», ploma i tinta negra sobre paper (20,2x 13 cm), L'illa del tresor, Seix Barral, Barcelona, 1924.

t'haig de parlar amb el cor senzill i els llavis nets.»Pocs dies després, el 15 de febrer, precisava perquè s'havia fixat aquest propòsit: «Et diré com hesabut ésser feliç malgrat les contrarietats», si bé hiafegia: «No puc, encara> escriure per a tu. No tincencara prou senzillesa. No m'he purificat prou.La meva ànima s'ha de tornar ermitana. l al cap demolt temps d'ésser-ho, podrà davallar cap a tu,tota olorosa de bosc, serena de silenci, sàvia de nosaber res i sentir rnolt.. Algunes d'aquestes frases,va reproduir-les a penes sense cap modificació enl'epígraf «Ofrena» del primer capítol, com tambéla justificació sobre el seu origen (pp. 15-16).

Tres mesos després, el12 de maig, escrivia en elmateix Carnet: «'EI Llibre d'Elionor'. Aquest seràel títol. l començarà així: / Invocació / A quin déupuc demanar les qualitats per aquest llibre? / Ne-cessito lamiraculosa senzillesa. Només així tindranvalor les meves paraules. / A tu te la demano, filla,infant. / Petit déu infant, filla, a tu t'invoco. Dó-na'rn la teva senzillesa. La miraculosa senzillesa.»Aquesta invocació, amb petits canvis estilístics,encapçala El llibre d'Eli (p. 15). Ara, però, l'objec-tiu de l'obra esdevé més modest: «Aquest llibre, elteu llibre, Eli, serà ple de records meus. Te'ls dono,

80

no com a exemple, sinó com a record» (p. 16).En el primer capítol, que duu el mateix títol que

el volum, Murià rememora diversos episodis i situ-acions de la infantesa dels fills, entremesclats ambpensaments de la mare, amb nombroses referènci-es a la vida real de la família: l'adrogueria del carrerdel Rec, la Cabana dels Aurons, Bayville, la tietaLaieta ... Fins que a l'últim, sota la rúbrica «Migra-desa final», constata que «El petit déu infant se n'haanat al cel dels somnis» i, en conseqüència, «ElLlibre d'Eli se m'esfuma» (p. 23). Efectivament,l'obra havia quedat interrompuda durant moltsanys després d'aquest primer capítol, i no va sercontinuada fins a les acaballes dels anys setanta.

En lapresentació que obria elvolum Pere Caldersafirmava que, en les vint narracions que el confor-men, hi havia descobert unes quantes «vides reals»:«Jo conec l'Eli, sé qui fou l'àvia Romaní, alguns dels. .personatges -encara que portm noms inventats-e-els reconec o, almenys, els endevino. No tots s'hancomportat, que jo sàpiga, tal com els presental'Anna, però hauria pogut ésser...» (p. 10). En efecte,tenint notícia dels camins per on va transcórrer lavida de l'escriptora, no costa gaire de reconèixer-hialgunes experiències pròpies i de persones prope-res. En una carta a la filla, de 1'11 de juny de 1982,ella mateixa ens en facilita alguna altra pista: «en lateva preferència pel personatge d'Eulàlia coinci-deixes amb mi, que també m'agrada perquè té moltde mi. Però el que jo m'estimo més són les notesque porten per títol 'El llibre d'Eli', i després lanarració titulada 'La veu', per raons òbvies.»

Eulàlia és un dels personatges amb una presènciamés destacada al llarg de l'obra, juntament amb laseva néta, Coraura (amb força trets atribuïbles, delluny o de prop, a l'Eli de carn i ossos). És qui, enuna llar sense homes, duu el pòndol de la casa i faviables unes relacions familiars espinoses. Encarnal'altruisme i la lleialtat (per més que confessi unainfidelitat matrimonial). Com la mare dels Carolveïns -i, de ben segur, com la mateixa AnnaMurià-, exerceix, de grat o per força, un veritable«matriarcat»: «Pel pare, els fills no tenen proble-mes. Mai no ha volgut preocupar-se dels possiblesconflictes dels fills, mai, ni de petits ni de grans: jame n'ocupo jo, és funció meva exclusiva, resultamés còmode per a ell que sempre s'inclina per lacomoditat; per això ho deixa tot, excepte la pròpiafeina, a mans de la dona. Jo sóc qui decideix quanhem de canviar de casa i escullo la nova segons elmeu criteri; jo compro els mobles, com comproles seves corbates, les seves camises, els seus mit-jons, i l'acompanyo a la sastreria. Jo vaig decidir aquines escoles havien d'anar els fills, jo opinosobre els estudis que els convenen, jo vigilo discre-tament llurs passes, m'inquieto pels incidents de

llurs vides ... És això ésser mare de família» (p. 208).També havia estat una mare amatent la protagonis-ta de «La veu», la qual, ja gran i senil, només viu perles trucades, reals o imaginades, de la seva filla desde la ciutat llunyana. La situació reflecteix el deliride la marassa que va ser sempre Anna Murià decomunicar-se amb els fills que havien romàs aMèxic, al país d'exili dels pares. L'abundosa corres-pondència que van intercanviar-se ho testifica.Sovint, a més, hi fan referència a les excel·lènciesi a les limitacions del telèfon.

El llibre d'Efi és un llibre de dones: no tan solshi tenen un protagonisme evident, sinó que a méss'encarreguen de moure els fils de la majoria de leshistòries. En bona manera, també ho és Aquestseràel principi (1986), la novel·la d'Anna Muriàconsiderada, des queva aparèixer, més autobiogrà-fica de totes. En primer lloc, perquè narra un llargperíode històric que l'escriptora va viure a primeralínia, des dels fets d'octubre de 1934 fins a les aca-balles del franquisme, de primer a Barcelona, des-prés a l'exili francès i americà i, a l'últim, a Barcelonaaltre cop: som, doncs, davant «un retaule literatu-ritzat de la Catalunya contemporània i un testimo-niatge de l'experiència de tota una generació»". I,en segon lloc, s'ha considerat una novel·la autobio-gràfica perquè l' «autora convoca un amplíssimventall de personatges, entre ells noms conegutsde la literatura i de la política catalanes, que aparei-xen només amb una lleu transformació literària,però amb altres noms»!", de manera que, clar i ras,es «tracta d'un dens i ric roman à clef-", 0, ditencara més contundentment, «esmas un fibra dememorias que una novela. Una autobiografía quelaautora -quiza por modestia- no se ha atrevidoaredactar.» La mateixa comentarista gosava a des-cobrir-hi, rere les màscares de la ficció, uns quantsnoms ben reals: «Presurninos que -aparte de An-dreu Nin, Mercè Rododreda, Anna Murià y suspadres y Agustí Bartra- han sido convertidos enpersonajes: Pere Calders, Joan Sunyer y su esposa,Maria Dolors, Armand Obiols, Jordi Murià ...»'4

Anna M urià ja s'hi referia al pròleg, a la presènciad'elements autobiogràfics dins de la novel·la, i noels negava pas. De fet, la reflexió es desenvolupades de les consideracions generals fins al cas con-cret i esdevé un petit assaig -molt perspicaç-sobre els vincles entre la realitat i la ficció, entrel'autor i l'obra. Murià advoca per la dependènciamútua, per la fusió absoluta: «totes les novel·lesde tots els autors són autobiogràfiques. (... ) Laficció, fins i tot la més fantàstica, sempre té unfons de realitat.» Aquest serà el principi, també elté: «Reconec actes i sentiments personals meusalmenys en tres de les protagonistes, però poc omolt hi ha quelcom de mi en totes les figures.»

Com el tarannà i les peripècies d'altres personespròximes van inspirar la gestació d'alguns perso-natges: «I sí, a part de jo mateixa, hi haguerenmodels reals per a la plasmació dels personatges iper al brodat de l'anècdota, encara que sovint sóncompostos amb elements de diverses procedènci-es.» Només esmenta, a tall d'exemple, un cas:Andreu Nin-Haima. Tot seguit s'afanya a precisarque «la figura que jo n'he tret no serviria per apor-tar dades a la seva biografia real perquè són falseja-des per les meves manipulacions» i que, en qualse-vol cas, amb un sentit clar del que distingeix l'obrad'art, «els meus personatges posseeixen o no pos-seeixen valor per si mateixos, no per l'origen de lainspiració que els donà existència» (pp. 12-13).

Sigui com sigui, amb aquesta novel·la AnnaMurià va voler deixar constància d'unes experièn-cies i d'uns esdeveniments compartits per totauna generació i identificables com a «reals» pelslectors posteriors que no els van presenciar. Hicontribueix el fet que puguem reconèixer les refe-rències d'espai i de temps: els carrers de Barcelona,Girona, el Llenguadoc, Mèxic ... ; el Bienni Negre,la proclamació de la República, el juliol del 36, lafi de la guerra perduda i, més tard, la que confrontàmig món ... Les diverses caracteritzacions delspersonatges ofereixen un fresc creïble de les diver-ses possibilitats d'acarar l'existència en unes cir-cumstàncies històriques turbulentes.

Amb tot, si mirem de concretar una mica més,ens adonem que Murià, per atorgar-los «vida», vabasar-se en itineraris que coneixia de molt a prop.Entre les diverses identificacions viables entre in-dividus reals i personatges ficticis, adquireixen mésentitat i consistència les de l'entorn íntim: Roger-Calders, Abel-Obiols, Berta-Rodoreda, Víctor-Bartra i, naturalment, Martina-Murià. Sense po-der-nos estendre en el grau d'autenticitat i d'in-venció de cadascuna, assenyalarem algunes tracesde les tres darreres, les més «properes» a l'autora.

Comencen a fer-se presents, per bé que demanera encara difuminada, a El preludi postergat,la part inicial d'Aquest serà el principi que no vapoder sortir a llum perquè la novel·la era massa ex-tensa. Berta hi apareix com una nena sense amics,que s'entreté sola, a la caseta de Sant Gervasi,devorant llibres. Com aquell qui diu, la primerapersona no de la família que tracta és un «amic dela casa» de trenta-cinc anys, resident durant tresanys a Alemanya, amb qui comença a festejar ensecret, després d'haver-se-li despertat una coquete-ria indomable. S'hi casa i de seguida apareix emba-rassada, contemplant com el seu cos es deformapel creixement d'un fill que no desitja. Es rescabalad'aquesta situació personal penosa col·laborant ala premsa. D'altra banda, de Víctor (nom de con-

8 l

notacions triomfals evidents), se'ns ofereixenapunts del seu tarannà, més que no pas detalls bio-gràfics gaire concrets: intelligent i saberut, orgu-llós, captivador, amic dels amics, cerca, inquiet, elcamí que li ha de permetre destacar, dur a termealguna cosa valuosa. De la infantesa de Martina, apenes tampoc no en tenim notícies precises, única-ment la insistència en la descripció d'un ambientfamiliar irrespirable, mediocre i despòtic, del qualella només pensa a fugir sense que se li encomanigran cosa. Els pares l'obliguen a trencar amb elprimer xicot, un company de la metal·lúrgica onhavia entrat a treballar com a aprenenta als divuitanys. Per desfogar-se, comença a escriure, tal comla mateixa Anna Murià havia confessat que feiades que tenia ús de raó. l s'identifica amb elpersonatge d'Anna Karenina, com la protagonistadel conte «Hosanna» i la noia enamorada a Roissy-en-Brie de la Crònica de la vida d'Agustí Bartra.Martina també manté una amistat per correspon-dència: a Girona, en aquest cas. A l'últim, El pre-ludi postergat ens mostra el seu deseiximent patriar-cal i el compromís polític que la duu a formar partd'un comitè de recollida de signatures per demanarl'indult dels presos del complot del Garraf, cir-cumstància per què va passar la novel·lista.

Tots aquests trets, a El preludi, hi són al-Íudits peròno desenvolupats, perquè bona part de la trama secentra en la relació d'Eloi Murtra i Gabriela Ximenis,com també el primer capítol, «El camí del trasbals»,d'Aquestserà elprincipi. Resulta perceptible, en aquestsentit, la refosa de dos projectes novel-lístics a què feiareferència Murià en el prefaci. A mesura que Aquestserà elprincipi avança, es perfilen els personatges pro-tagonistes, se'n despleguen les actituds característi-ques al llarg dels anys, amb alguns viratges raonablesque els confereixen versemblança.

La Berta Mariner que el lector veu més de propés la de la guerra i la dels primers temps de l'exili,talment com la Mercè Rodoreda que va tractarAnna Murià. És una dona de formes plenes i rialla

inconfusible, aparentment segura d'ella mateixa,teatral, que exerceix de periodista sagaç, la qualcosa li permet de conèixer Haima, d'estimar-lo ide mitificar-lo, alhora que es veu impel-lida arompre el seu matrimoni absurd. A partir d'alesho-res, un cop esclatada la guerra, comparteix casa alGuinardó amb Martina (en la vida real Rodoredai Murià coincidien a la feina, a la Institució de lesLletres Catalanes) i, per mantenir viu el recordd'Haima, comença a fer-se amb el seu amic i se-guidor Abel Urgell, amb qui es retroba al Llen-guadoc i s'uneix. De vegades l'afany de verisme dela novel-lista arriba a detalls sorprenents, comquan relata la intimitat explicada en el pròleg a lesCartes a l'Anna Murià segons la qual, després de«mig any de contactes íntims», «Obiols encara nohavia volgut consumar del tot la còpula, no l'haviapenetrada mai» (p. 37). Més endavant l'encaixBerta Mariner-Mercè Rodoreda perd una mica denitidesa, si bé emergeix de nou en la correspon-dència que intercanvia amb Martina Ordal-AnnaMurià. L'enyorament del món irremissiblementperdut tenyeix les cartes de la realitat i de la ficció:«El nostre Guinardó de les acàcies i els carrerscosteruts, dels jardins ben regats i les vistes damuntla ciutat! Aquell bat de sol!» (p. 233), exclamaBerta, mentre que Rodoreda, somniadora, implo-rava a l'amiga: «Torna, torneu així que us siguipossible. Tindrem una caseta a Sant Gervasi i detant en tant farem visita» (p. 62).

Víctor Montclar continua presentant un caràctersense parió, que el converteix en un dels personat-ges menys corporis de tots, en una mena de figuratothora mitificada que encarna unes creences i unsvalors fonamentals. Busca encara la manera d' excel·-lir, però des d'una maduresa fructífera que l'obliga,en primer lloc, a interpellar-se ell mateix i, després,les persones de la vora. És exigent, lúcid (tant que,de vegades, frega la clarividència), lluitador i perse-verant, seductor i extremadament ambiciós: en laprimera carta que adreça a Martina ja li retreu el fet

82«Explosió», ploma i tinta negra sobre paper (7 x 22,5 cm), L'illa del tresor, Seix Barral, Barcelona, 1924.

que «endevino en tu un romanticisme esquifit queet podries treure, que hauries de treure't. Tenstortures petites que no valen la pena. Cerca't tor-tures grans i profundes» (p. 150). En la cartad'Anna Murià a Agustí Bartra amb motiu delprimer aniversari de la seva unió, esmentada adés,s'atribuïa una censura per part d'ell semblant: «Tuet creies que era una dona de pensaments ensucratsi moral lleugera, disfressada de dona superior.sL'inici de la relació Víctor-Martina, en la novel·la,es presenta més planer i lineal que el que va viureBartra-Murià. Curiosament, s'elideix l'episodi ini-cial i decisiu, Roissy-en-Brie, i la coneixença avançaper mitjà d'algunes cartes i d'una breu trobada, finsque ell li comunica que ha fet els papers per poderembarcar junts cap a Mèxic (una gestió administra-tiva que no vol que els comprometi sentimental-ment). A les oficines del SERE (Servicio de Evacua-ción de Refugiados Españoles), sense els papers enregla, la parella també va haver d'insistir perquè noels separessin i, a l'últim, en la targeta de Bartra, enl'apartat «Re-lación de personas que constituyen elhogar del interesado», el funcionari va escriure-hi:«Anna Murià, que quiere ir con él por el anchomundo». Durant el llarg viatge esclata el seu amor,intens i poderós, de manera que, en arribar a Mèxic,ja no poden prescindir l'un de l'altre. A partird'aquest moment, la figura de Víctor, en mans delanovel-Iista devota, no para de créixer, d'enlairar-seper da-munt de totes les altres, en una progressiósense a penes escletxes, i només de tant en tant, peralgun comentari marginal de la veu narradora, endescobrim el «caràcter contradictori», «turmen-tat», «turmentador» (p. 246). Entre altres valors,se'n remarca sovint el de l'amistat, a la qual es lliurasense reserves, especialment quan s'ho val, com ésel cas de Roger. També a la Crònica de la vidad'Agustí Bartra s'emfasitza aquesta idea: «L'amis-tat és un dels elements essencials en la vida deBartra. L'amistat d'home a home. No li plauen lesreunions nombroses, però frueix amb el diàlegintel·ligent, càlid, de compenetració. Es-tima l'amicivol ésser-ne estimat» (p. 78). Un dels pocs aspec-tes desagradosos de la seva personalitat que deixa

traslluir-se és el seu temperament excitable, elsrampells de fúria que li surten, per exemple, en unabaralla amb la dona i el fill cap al final de la novel·la(pp. 341-346). A la Crònica tampoc no s'ocultaaquest tret en evocar, posem per cas, el plet que vamantenir amb els amos de la llibreria juarez, ontreballava, després d'una batussa amb tots els ets iuts: «Bartra perdé la paciència: increpà el tipus,cridaren tots dos, s'insultaren, Bartra agafà unamàquina d'escriure i l'alçà per tirar-la al cap del'altre, que es defensà a cops de puny, Bartra els hitornà, caigueren damunt del sofà, entrà gent, elssepararen, i Agustí se n'anà cap a casa» (p. 234).

Fins que no se'n distancia, ja a l'exili, la Martinade les dues primeres parts d'Aquest serà elprincipicontinua tenallada per la família i, en un segonterme, per les relacions amoroses no reeixides.L'esclat de la guerra l'allibera de la primera servitud,com exposa a Berta en una de les seves primeresconverses: «Sí, en mi fou derrotat el pare el dillunssegüent, quan vaig decidir baixar a Barcelona perrespondre a la crida que ens feien a tots els empleatsde la metal-lúrgica. Aleshores per a mi començà lanova vida» (p. 67). Una transformació ben similara la que va seguir la mateixa Anna Murià. Ben aviat,abans fins i tot d'unir-s'hi, Víctor s'imposa en lavida de Martina i, en part, reemplaça el do-minipatern: «Martina pensà: voldrà ordenar la maneracom haig de sentir-me? Recordà el seu pare, quevolia imposar-li les idees, però Víctor és diferent ...EI pare era brutal per autoritari. Víctor és brutal peruna mena de convicció de la seva força, o del seupoder, i hi ha com una dolcesa en la seva brutalitat.Callà. Davant del pare no hauria callat» (p. 177).Martina acata i s'hi lliura sense condicions, tal comMurià explicava en la Crònica que ella s'havia donata Bartra. D'ara endavant, només pot comptar unaidea: «Víctor per sempre, costés el que costés» (p.257). Per damunt de tota mena d'oscil-lacions: desd'estats de gelosia (que Murià va sofrir en carnpròpia, per exemple, en la primera estada de laparella als Estats Units, el 1950) fins a momentsd'explicitació del desig sexual (també evident en elcapítol «El prodigi de juliol» de la Crònica), inclo-

«[im i la seva mare fugint», ploma i tinta negra sobre paper (5 x 20,5 cm), L'illa del tresor, Seix Barral, Barcelona, 1924.

83

ent-hi la maternitat, tan llargament desitjada pelpersonatge de ficció i pel real. Martina sempre és alcostat de Víctor, com una ombra que es fa grossa opetita segons la dimensió que adquireix el pal depaller. La seva grandesa rau en la humilitat, en lasubmissió, en l'amor impertorbable.

Els últims anys de la seva vida, Anna Murià vaprovar d'escriure unes memòries, tal com explicaen les Reflexions de la vellesa pòstumes, però vadeixar-ho córrer de seguida per diverses raons:bàsicament, perquè no volia mentir i tampoc noestava disposada a mostrar-se tan nua com exigia laveritat, «laconfessió: allò que jo no puc ni vull fer».En tot cas, només es veia amb cor de presentar «elretrat de l'Anna que pretenc ésser i que vull fer-voscreure que és», un projecte que a l'últim també vadesestimar, convençuda com estava que, al capda-vall, «seria com mostrar un àlbum de fotografies ianar inventant-hi l'acció» (pp. 167 i 193). Unabona part d'aquesta acció «inventada» -del jo quemaldava per mantenir a l'ombra- va traspassar-laa les obres de ficció; una altra part, als diversosescrits de caràcter testimonial. Sempre, però, desd'una segona fila discreta i lleial, més a prop del'objecte que del subjecte, que corrobora la consta-tació -ben funesta- que <desmemòries han estatnegades a les dones»!S, si més no fins a les darreresdècades del segle xx. Fet i fet, es tractava d'unaqüestió de fe, de confiança en les pròpies possibi-litats, i ella n'anava més aviat justa: «no crec en lameva facultat de crear quelcom que valgui realmentla pena» (p. 136), sentenciava en lesReflexions. Sortque la necessitat que sentia d'escriure, el «vicid'escriure» (p.1S3), va impel-lir-la a omplir unsquants centenars de pàgines fresques i delicioses,que tant plauen als que hi cerquen un gaudi estèticcom als que hi volen descobrir alguna cosa verita-ble. Com la gran literatura de tots els temps. •

Bibliografia d'Anna Murià citadaJoana Mas, Llibreria Catalònia, Barcelona: 1933 / La

peixera, Edicions Populars Literàries, Barcelona:1938 (2aed.: Publicacions de l'Abadia de Montserrat (PAM), Bar-celona:2005) / Crònica de la vida d'Agustí Bartra, MartínezRoca, Barcelona: 1967 (2a ed.: Serra Airosa, Andorra: 1982;3a ed.: Pòrtic, Barcelona:1990; 4a ed.: PAM, Barcelona:2004) / L'obra de Bartra, Vosgos, Barcelona:1975 / Elllibre d'Eli, Selecta, Barcelona: 1982/ Aquest serà el princi-pi, La Sal, Barcelona:1986/ «Una mujer en la guerra», aCatalunya en la guerra civil española. La Vanguardia (17-VIII-1986), pp. 149-156/ «Mercè, o la vida dolorosa»,Catalan Review, II:2 (desembre 1987), pp. 17- 26/ «Eltemps i les escriptores de la II República», a Literatura dedones: una visió del món, La Sal, Barcelona:1988, pp. 43-53 / «Mercè Rodoreda viva», a Mercè RODOREDA:Cartesa l'Anna M urià, 1939-1956, Edicions de l'Eixample, Barce-lona:1991, pp. 7-49/ «Evocació de la Institució de lesLletres Catalanes durant la guerra», Serra d'Or, 390 (juny1992), pp. 33-34/ «La candidesa de Mercè Rodoreda», a

84

Mercè Rodoreda, una dona enigmàtica, Ajuntament deMontcada i Reixac, Montcada i Reixac: 1993, pp. 9-11 /«c. A. Jordana, l'home de qualitats definides», Serrad'Or, 405 (setembre 1993), pp. 45-46/ «La cohesió vitalde Pere Calders», Catalan Review, X: 1-2 (1996), pp. 35-37/ «Entre els poetes i la literatura en cursiva», Quadernsd'Estudis Arenyencs, 5 (setembre 1997), pp. 26-27/ Refle-xions de la vellesa, PAM, Barcelona:2003.

':.Professora de la Facultat de Traducció i d'Interpretacióde la Universitat Autònoma de Barcelona

I Q. GRIFELL:Anna Murià, àlbum de records, L'Aixer-nador, Argentona: 1992.

2 Per a indicar les pàgines ens servim de la tercera edicióde l'obra: AnnaMuRIÀ: Crònica de la vida d'Agustí Bartra,Pòrtic, Barcelona: 1990.

3 Com ja va assenyalar Sam Abrams al pròleg a la terceraedició de la Crònica, el model més directe de Murià va serel llibre de memòries de la segona muller de Bach, DieKleine Chronik der Ana Magdalena Bach, el qual va llegirpoc abans d'encetar la redacció de la Crònica.

4 J. AULET: «Entre l'exili i el retorn», Serra d'Or, 467(novembre 1998), p. 45.

5 S. ABRAMs:«Digues si us plau i gràcies», Serra d'Or,467 (novembre 1998), p. 41.

6 Per resseguir els detalls biogràfics de l'autora, vegeuMontserrat BACARDÍ:AnnaM urià. El vici d'escriure, Pòrtic,Barcelona:2004.

7 J. ESPINÓS:«Anna Murià: biografia, autobiografia, fic-cions», Caplletra, 36 (primavera 2004), pp. 162-163.

8 J. Aulet. «Un conte inèdit d'Agustí Bartra», Els Mar-ges, 55 (maig 1996), pp. 73-78. Van ser reeditats tots dosper Jaume Aulet a Anna MURIÀ i A. BARTRA:Dos contesautobiogràfics, Ajuntament de Terrassa, Terrassa:2000.

9 Es conserva inèdita a l'Arxiu Històric Comarcal deTerrassa.

lO J. AULET: «Entre l'exili ... », art. cit., p. 46.11 Ibidem, p. 46.12 Mercè IBARz:«Anna Murià publica Aquest serà elprin-

cipi al cap de 40 anys»,Avui (12-IV-1986).13 S. ABRAMs:«Digues si us plau ... », art. cit., p. 42.14 Neus AGUADO: «La escritora Anna Murià y la evoca-

ción», La Vanguardia (23-X-1986).15 E. Bou: Papers privats. Assaig sobre lesformes literàries

autobiogràfiques, Edicions 62, Barcelona: 1993, p. 41.