ANTOLOGIA 17 14 Poemes de guerra. 1714

ANTO LOG I A D E T E X TO S L I T E RAR I S 1 7 1 4 Preparat per a: 4t de SO A càrrec de: Departament de Filologia: Sílvia Caballeria i Carme Codina Curs 2013-‐2014 COL.LEGI SANT MIQUEL DELS SANTS. VIC

Disset Catorze 17 14 Disset Catorze 17 14 Disset Catorze 17 14 Disset Catorze 17 14 Disset Catorze

2

INDEX Departament de Filologia

1.-‐ Antologia de textos: El fossar de les moreres, Frederic Soler............................... pg. 3 L’onze de setembre de 1714, Francesc Casas i Amigó......... pg. 6 En Bac de Roda, Anònim .................................................... pg 12 La Campana de Sant Honorat, Josep Ma de Sagarra .......... pg 14 El comte d’Estela, Anònim .................................................. pg 16 1714, Josep Carner ............................................................. pg 17 A la paret, escric amb guix, Bertold Brecht ........................ pg 18 Vietnam, Ma Àngels Anglada ............................................. pg 20 Sarajevo, Ma Àngels Anglada ............................................. pg 20 La cançó del soldadet, de Manel ........................................ pg 21 Enllaços .............................................................................. pg 22


3

ANTOLOGIA DE TEXTOS PROJECTE DE LITERATURA

17 14 El Fossar de les Moreres Frederic Soler (1839-‐1895) I -‐Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.-‐ Així mestre Jordi, un dia cavant, deia en lo fossar, quan Barcelona sentia que l'anaven a esfondrar. La batien bronze i ferro dels canons de Felip Quint. Ell los mata i jo els enterro -‐ lo fosser deia, enfondint. Quin vellet lo fosser Jordi! Jo l'havia conegut; no hi ha pas qui se'n recordi que no el plori condolgut. Havia passat la vida mirant la mort fit a fit, i era una ànima entendrida; no l'havia això endurit. Era vell: mes ningú ho veia veient-‐lo al fossar, cavant; aquell pit que tot és teia quan és sec no aguanta tant. Son dol no el feia commoure, i, l'agè, el veia patint; era un cor dur com un roure que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava a cavar amb un nét seu; si ell lo seu magall portava, -‐ Jo -‐ el nin deia -‐ porto el meu! -‐ I cavant ambdós alhora, i fent fosses al fossar, sempre dels morts a la vora se'ls sentia mormolar: -‐ Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. II Molts jorns feia que, sitiada la ciutat pels de Berwick, amb l'ànima trasbalsada lo vell cavava amb fatic. Los fossars de Barcelona s'omplien de gom a gom. Pel tros d'or d'una corona si se'n gastava de plom! Mestre Jordi, que això veia, cavant deia n’el seu nét: -‐ Felip Quint que tan se'n reia vet aquí què n'haurà tret: rius de sang i un munt de ruïnes per pujar al trono reial. Ni essent d'or i pedres fines, val rè un ceptre que tant val?


4

I així dient, lo vell plorava, i ofegava amb lo seu plor una pena que el matava i li trossejava el cor. Tenia un fill, que era pare d'aquell nin que li era nét, i li enrogia la cara la vergonya d'un secret. Que aquell fill... taca afrentosa! no tenint la pàtria en res, va abandonar fill i esposa i va vendre's al francès. Compteu, doncs, si del vell Jordi no fóra amargant lo plor; no hi ha pas qui se'n recordi que no el planyi amb tot lo cor. Ell tan lleial a Catalunya, i el seu fill tan criminal...! Qui, si té bon cor allunya aquest pensament mortal? Per ço el pobre vell plorava com si cavés lo clot seu, i tot cavant, mormolava: -‐ Si sigués... no ho voldrà Déu! -‐Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. III Cava el pobre vell la terra amb l'ajuda del seu nét. Fa ja avui tres jorns que enterra; tants de morts li duu la guerra que són pocs los clots que ha fet. De trenc d'alba a la vesprada, de la nit al dematí, los morts li van com riuada i ell obre pas amb l'aixada a aquell riu que no té fi.

-‐ Bé en tenim, fill meu, de feina! -‐ Oh, mon avi, aqueixa rai! Mentre no torni a la beina l'arma del soldat, nostra eina no espereu que pari mai. -‐ Mes, al fossar -‐ respon l'avi -‐ no hi hem d'enterrar ningú que a la pàtria faci agravi. Que cap traïdor se n'avali! Si jo em moro, pensa-‐hi tu. Conec bé de quina banda són los morts que van venint al fossar a esperar tanda. No en vull cap dels que comanda lo botxí de Felip Quint, Ja hi ha un clot fet per aqueixos fora el marge del fossar; traïdors amb traïdors mateixos. Així els vils tindran esqueixos per plantar i replantar. I, així dient, lo nét i l'avi anaven clots enfondint, mentre obrint tot just lo llavi, com si dir-‐ho fos agravi, seguien, baix, repetint: -‐ Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. IV Ai, pobreta Barcelona, Felip Quint l'assalt et dóna i t'ofega amb sa corona apressant ton fi mortal. Mes tots fills per ço no afluixen i combaten sempre forts, i en los murs que, caient cruixen, entre rius de sang que els ruixen s'alcen altres murs de morts.


5

I a rengleres, a rengleres los van portant a enterrar al fossar de les moreres entre fum i polsegueres i un retrò que fa esglaiar. Barrejats en un munt cauen los d'un i d'altre cantó, i encara quan morts ja jauen sembla que en combatre es plauen lo lleial amb lo traïdor! De sobte, l'avi es fa enrere en mirar un mort que han dut, i el nin, en veure qui era, tant és el que s'esparvera, que, de l'esglai, resta mut; contemplant-‐se'l, nét i avi s'estan al mig del fossar sens obrir per res lo llavi; a tots dos los sembla agravi lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny, encara la canonada, fent núvols de fum, retruny i el vell veu l'eina mullada de sang de son fill, al puny. -‐ Oh -‐ al fi esclata, amb foc que llança pels ulls la ira del cor seu -‐ Mira'l, Déu n'ha pres venjança Duu el vestit de l'host de França... i és lo teu pare, fill meu! I el vell, que el magall empunya, diu tot d'una al nin que plora: -‐ Lo seu crim dels bons l'allunya, fou traïdor a Catalunya. -‐ A on l'enterrem? -‐ A fora! Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Frederic Soler (1839-‐1895) Antologia de la Poesia Patriòtica Catalana Emili Segués. vol 2-‐Col·∙lecció Frontera Oberta. Edicions Catalanes de París 1976 1.-‐ De les paraules en negreta:

a) Localitza les incorreccions lingüístiques b) Concreta el tipus d’error del qual es tracta c) Escriu-‐les correctament d) Defineix aquestes paraules que has localitzat e) De la resta de paraules en negreta que no presenten cap incorrecció, escriu-‐ne un sinònim

2.-‐ Fes un llistat de paraules que et semblin claus d’aquest text i després agrupa-‐les segons la seva categoria gramatical. (mínim 15 paraules) 3.-‐ Analitza l’estructura externa del text. Fes-‐ne un quadre analític dels 20 primers versos 4.-‐ Concreta i justifica l’estructura interna del text 5.-‐ Quina és la veu poètica del text? Comenta-‐la i copia alguns versos d’exemple 6.-‐ En un moment concret del text, aquesta veu poètica canvia. Localitza on es dóna aquest canvi i comenta’l tot relacionant-‐lo amb el recurs literari que li dóna sentit 7.-‐ Defineix amb una frase el tema del poema


6

Text complementari: “ En la siguiente imagen de ese 11 de septiembre me hallo en el Fossar de les Moreres, la gran fosa común en la que entrerraban a los caídos por la ciuad. Los combates siguien con la misma violència, pero yo, ajeno tansporto el cuerpo de Amelis cubierto con una manta. A mi lado, Ballester. Uno de los sepultureros hizo la pregunta de rigor: -‐¿Es de los nuestros? El gobierno había dado instruccions de no violar suelo sagrado con cadáveres Borbónicos. Ni siquiera me molesté en contestar. (p.580) Victus Albert Sánchez Piñol Edicions La Campana 7a edición, enero 2013

L’onze de setembre 1714 Francesc Casas i Amigó (1850-‐1887) Ja fa més de tretzes mesos que es defensa la ciutat, que es defensa a les muralles contra el ceptre d’un tirà; esparver de nova mena que de França va arribar per llevar-‐li amb negres urpes les antigues llibertats. Les granades i les bombes hi plouen a bell ruixat; ja té set bretxes obertes, com set ferides mortals. Los bastiments de Mallorca al port no poden entrar; si no la doblega el ferro potser ho faci la fam. Així en Berwick ho pensa; mes en mancar-‐los lo pa la febre de l’amor partir fa viure a n’els catalans. Mireu-‐los a les muralles esgrogueïts i malalts, veuen la mort a la vora, tenen la tomba al costat, al pit eixut de les mares senten lo plor dels infants; però si els diuen: Rendiu-‐vos, encara responen: Mai! Les llibertats de la terra foren escrites amb sang, aquell qui vulla esborrar-‐les, amb sang les ha d’esborrar. Mentre ens ne quedi una gota defensarem la ciutat; que sia un pilot de runes,

primer que un poble d’esclaus! Terrible fi d’aquell siti, arriba el jorn de l’assalt. Així que punteja l’auba, quin terratrèmol més gran! Les canonades retrunyen com los udols del mestral, i els veïns de Barcelona veuen lo fum negrejar des del convent de Sant Pere fins al portal de Llevant. La mala nova que corre pels carrers de la ciutat, que els enemics per sorpresa han presos tres baluarts, a tots los que els defenien sens compassió degollant, que el barri de la Ribera comença a ser saquejat, i al Portal Nou fa paüra l’estesa de morts que hi ha. La mala nova és guspira, del seu foc l’incendi naix. Quin perill tenim a sobre! ¡Campaners, al campanar, a sometent l’Honorata fins que foguegi el batall, tothom a la Coronela, i els consellers al davant! ¡Valga’ns, avui, Santa Eulària, patrona de la ciutat! Si del cel no ens ve l’ajuda, només que morir ens cal. Molts vellets i moltes dones dintre la Seu han entrat,


7

s’agenollen a la cripta que s’obre sota l’altar; al volt de l’urna de marbre, on se venera el Cos Sant, totes les llànties hi cremen, pareix un cel estrellat! ¡Oh, cel pur de Catalunya, quin núvol te vol tapar! ¡Per què et torni la serena, de pregàries bé se’n fan! Si a la Seu se fan pregàries, defora es toquen timbals, los gremis van aplegant-‐se, la plaça bull com la mar, i prenent l’arma s’ajunta lo noble amb lo menestral, que quan la pàtria perilla tots los seus fills són germans. ¡Valga’ns, avui, Santa Eulària, patrona de la ciutat! ¡Si sa bandera ens hi porta, tots anirem a lluitar! Lo bon Feliu de la Penya és qui la treu al portal; així que la mostra al poble, la juren tos defensar. Lo conseller avantçant-‐se l’aixeca amb trèmules mans, i crida amb veu regullosa, sota els seus plecs adreçat: -‐Avui que el perill ens crida mostrem que no som covards; la bandera de la pàtria ja és desplegada a l’espai; anem a vencer amb ella, o anem a morir lluitant. ¡Seguiu-‐me, barcelonesos, al Portal Nou tots plegats!-‐ Dient aquestes paraules arrenca carrers avall; tots volen al seu darrera com ferro que atrau l’imant. L’oreig que els besa la cara ja els porta fetor de sang, així que són a Sant Pere ja en veuen tot un bassal. Com famolenca llopada, se’n pugen al baluart; onze vegades reculen

onze vegades són a dalt! ¡Bandera de Santa Eulària, no deixes als catalans; si no ens dónes la victòria, de mortalla ens serviràs! Quina lluita més encesa! Quin xàfec de bales cau! Com que s’apunta de gola, ningú que tira en perd cap. Los acers copejant; pels aires ressonen queixes, per terra corre la sang, i com serpents enroscades morts i ferits abraçats rodolen entre les runes a tomballons cap avall. Valga’m , Jesús, quin carnatge! La lluita no para mai; los fossos obren la boca com si glatissin de fam; les herbes van enrogint-‐se al fons de sangosos llacs; la pols emblanqueix la terra, lo fum endola l’espai. En veure que els seus reculen en Berwick lo mariscal amb la reserva s’hi tira, com lo torrent al canyar. Pels enderrocs de la bretxa, los batallons van entrant, entre castells de cadàvers, los granaders s’obren pas. Los nostres perden terreno, lo comandant general ja cau ferit d’una bala, també el Conseller en Cap. Tots los qui resten amb vida volen al Born com un llamp. Ja desempedren la plaça per fer-‐se allí un baluart. Si manca pedra per fer-‐ho, prou que a les cases n’hi ha; moltes parets van a terra, moltes bigues daltabaix. En arribar-‐hi els francesos se’l troben fet al davant, amb cent canons que se’ls miren


8

guaitant per negres forats com escorpins verinosos a punt de sortir del cau. Al cim de la barricada s’aixeca als núvols un pal amb una bandera negra plena d’esquitxos de sang, que té per escut un crani sobre dos ossos creuats. En veure tanta fermesa, en Berwick gira el cavall: llorers que duia d’Almansa ja els veu a punt d’esfullar; però de sobte el somriure alegra son trist semblant; ha vist la bandera blanca que arbolen los sitiats; puix parlament li proposen, l’espera fora els portals. Per veure com fina el dia la mort reposa un instant, lo sol entre núvols rojos apaga el seu últim raig. Sobre la llum de la posta amb torres i campanars majestuosa es destaca l’antiga ciutat comtal, i sembla baix la celístia que de mortalla li fa la gran perfil d’un cadàver estès entre mig dels camps. Quan l’embolcallen les ombres amb sa negror sepulcral, seguits d’escuders i patges ne surten tres disputats. En veure’ls vestits de festa, sobre vistosos cavalls, al resplendor de les atxes, que es fonen en rojos flams, en Berwick té tal sorpresa que quasi es queda glaçat; mes en sentir com li parlen, encara la té més gran. -‐Barcelona ve a rendir-‐se, si tots los furs li servau, sens treure els que dats li foren per l’Arxiduc austríac.-‐ Primer que fer-‐los resposta

se’ls mira amb ulls flamejats, a punt de rendir-‐se els creia i els troba més forts que mai. Envermellit per la ràbia després los diu: -‐Si demà així que llustregi el dia no s’ha rendit la ciutat, disposaré que les flames pasturin en sos casals, i que el coltell d’extermini la convertesca en fossar.-‐ Després de fer reverència se’n tornen los diputats; no van amb la testa baixa, que duen lo front ben alt, tant alt com va dur-‐lo un dia en Fivaller en posar a l’ombra de sa figura lo trono del Rei Ferran. Quan entren a Barcelona, segueix-‐los la tempestat. Encara no són a dintre <¡Mata i crema!> s’ou cridar. Pels aires vola la teia, pels carrers brilla el punyal, i es torna a encendre la lluita com un caliu ventejat. Los ferits, en l’agonia, troben cadàvers per jaç, los frares van assistint-‐los amb lo Sant Crist a la mà; les dones palpen les ombres, les cabelleres penjant; les mares lo breçol buiden, fugint amb los fills a braç. Quin quadre! Com recordar-‐lo, sens estremir-‐se d’esglai! A l’un cantó veus d’angúnia, a l’altre crits infernals; aquí remolins d’incendi, fosques tenebres allà; per tot arreu l’extermini nodrint-‐se dels catalans, per tot arreu negres runes que ens colguen les llibertats. Amb elles per no aixecar-‐se la nostra bandera cau, i els que cauen sota d’ella tot morint criden encar:


9

-‐¡Bandera de Santa Eulària, Bandera, no ens deixes mai; puix morim per Catalunya, amortalla’ns amb ton drap! Plany Oh quina nit més terrible! Oh quina tomba més gran! Per veure tanta desgràcia, l’aubada no vingués mai! Però l’aubada despunta i es veu un trono aixecat sobre les runes d’un poble; del nou Rei, quin pedestal! De dintre d’aquelles runes ne surt un fatídic plany. Oh nét d’en Lluís de França, botxí de mes llibertats; marca el meu front de comtesa amb lo segell dels esclaus; esqueixa a troços la roba dels meus vestits consulars; del barri de la Ribera, sobre els jardins, mústics ja, aixeca una ciutadella per presó dels catalans; dóna l’antiga gramalla dels consellers als criats

perquè l’embrutin de befes i l’arrosseguin pel fang; dintre la Sala de Sant Jordi, per lo botxí fes cremar per meus antics privilegis com un pilot d’encenalls; arreu, arreu com a branques de mos cabdills talla els caps, posa’ls en gàbies de ferro penjades sobre els portals; ferma, perquè no et feresca, damunt la taula pairal la ganiveta amb què talla cada família el seu pa; arrenca’m, si pots, la llengua per no sentir-‐me queixar, i si encara em trobes viva ofega’m amb un dogal. Lo meu afrontós suplici pels segles serà venjat; pensa que sols amb despreci s’esmenta el nom dels tirans, i que el nom de Barcelona amb lleres d’or s’escriurà, puix a la tomba dels martres creixen llorers immortals!

Francesc Casas i Amigó (1859-‐1887) Antologia de la Poesia Patriòtica Catalana Emili Segués vol “-‐Col·∙lecció Frontera Oberta. Edicions Catalanes de París 1976

1. Localitza en el text les paraules següents i explica’n el significat: baluard, Coronela, Honorata, Seu, coltell, gramalla, glatir i martres

2. Fes un llistat dels personatges històrics que apareixen en aquest text i defineix-‐los breument. 3. Escriu tots els referents locals de la ciutat de Barcelona i relaciona’ls amb el contingut del

text. (on és i què hi passa-‐ segons el text) 4. Els referents religiosos són ben explícits en aquest text. Subratlla’ls i explica’n la significació

en relació als fets que els contextualitzen. 5. Les banderes són un símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, etc.. i també són

signes per a identificar situacions jurídiques, militars, tècniques, etc ..En aquest text apareix més d’una bandera. Concreta’n el seu significat ja que tenen una funció ben específica.

6. Descriu les banderes següents i explica’n la seva funció:


10

• Informació sobre les banderes durant la Guerra de Successió: http://www.11setembre1714.org/banderes.html

7.-‐ Cerca en el poema quatre comparacions i comenta-‐les en relació al significat final del text. 8.-‐ Al final del text hi apareix un plany, quina veu narrativa hi trobem? Comenta-‐la i relaciona-‐la amb aquest subgènere poètic (veure graella conceptes) 9.-‐ Comenta els quatre versos finals i relaciona’ls amb el to del poema.(veure graella de conceptes) A la poesia política, com acostuma a passar a les guerres, s'imiten formes i lletres de cançons populars a fi d'improvisar més fàcilment sobre els fets. L'arribada de les naus de l'arxiduc davant de Barcelona es celebra amb una transposició del cant dels ocells. 1.-‐ Escolliu una de les dues activitats que teniu a continuació: A.-‐ Compareu, amb el company del costat, El cant dels ocells i l’adaptació circumstancial que se’n va fer quan van arribar els vaixells de Carles III a Barcelona. Feu-‐ho a partir dels dos enllaços que teniu a continuació:

• Cant dels ocells: http://ca.wikipedia.org/wiki/El_cant_dels_ocells • Adaptació: http://1.bp.blogspot.com/_LOtXgLMl-‐

jc/RuYliFO8drI/AAAAAAAAAqA/1ns1CGz0LX0/s1600-‐h/Cant+dels+aucells.jpg

Redacteu una conclusió (tipologia de text), de 150 paraules. Podeu escoltar El cant dels ocells de Pau Casals mentre feu aquesta activitat. (Podeu treure el mòbil amb lector de QR i els auriculars. )


11

Imatge del full datat del 1705

b

B.-‐ El mateix ens trobarem amb el cas de l’adaptació del Goigs del Roser que van ser aprofitats per exaltar la figura de Carles III. Compareu, amb el company del costat, els goigs del Roser i l’adaptació circumstancial que se’n va fer per lloar la figura de Carles III a Barcelona. Feu-‐ho a partir dels enllaços que teniu a continuació

• Goigs del Roser : http://bit.ly/17CL8dk • Adaptació: http://bit.ly/134e0eI

Redacteu una conclusió (tipologia de text), de 150 paraules. Podeu escoltar El cant dels ocells de Pau Casals mentre feu aquesta activitat. (Podeu treure el mòbil amb lector de QR i els auriculars. )


12

En Bac de Roda Anònim Abans de començar a llegir el romanç sobre en Bac de Roda, visualitzeu aquest vídeo de Bac de Roda amb el mòbil.

També podeu consultar l’enllaç de suport per a conèixer la biografia i detalls de les seves gestes: http://www.11setembre1714.org/Biografies/Macia-‐Ambert-‐Francesc-‐frame.htm Busqueu el significat de : domer, “daven”, “siau”, “digau” Ai, adéu, ciutat de Vic! bé et mereixes ser cremada: n’has fet penjar un cavaller el més noble de la plana Valga’m la Mare de Déu I la Verge sobirana, La Mare de Jesucrist, La del Roser i la del Carme. Que per nom li diuen Bac i al terme de Roda estava. A deu hores de la nit el destacament marxava cap al mas del Colom Gros que prop de Roda es trobava. Quan varen arribar allí tres cops a la porta daven. -‐Està aquí un cavaller? Voluntaris el demanen. -‐No és aquí aquest cavaller que al mas Nou de Roda estava. Quan varen arribar al mas a la porta ja el trucaven. -‐No és aquí aquest cavaller que al Torrent té la posada. Quan van arribar al Torrent a la porta ja trucaven. -‐Digau que surti en Bac que el Vallfogona el demana. -‐Déu vos guard els meus amics, benvinguts siau vosaltres. -‐No ho som, no, ja els teus amics que contraris et som ara.

Quan en Bac va sentir això tota la sang se li glaça. -‐Jo sí que sóc ben perdut, trist de mi penjat sóc ara. Quan el varen tenir a baix Fortament l’agarrotaven a la cua del cavall, cap a Vic se l’emportaven. Quan a Vic el van tenir la sentència li dictaven. -‐Aneu a avisar el domer el domer de Santa Clara que vingui a confessar en Bac quan sigui al peu de l’escala. -‐Aneu a avisar els fusters i també els mestres de cases que vinguin a fer les forques al cap de les Davallades. Fa de resposta el domer que el seu cor no li abastava, ja responen els fusters: -‐no tenim bigues serrades-‐. Ja respon el general: -‐farem aterrar les cases, espatlleu molts candelers també les llànties de plata-‐. Ja van avisar el domer, domer de les Davallades que vingui a confessar en Bac que la vida se li acaba. -‐Jo us demano, general, que em doneu terra sagrada.


13

-‐No t’espatllis, no, en Bac, que bé te’n serà donada. Una crida varen fer que tots els portals es tanquin; quan els portals són tancats el perdó ja n’arribava. Quan al peu de la fora va ser Treu una capsa de plata, Diu que la facin a mans Del pare Ramon del Carme. -‐Ell era el meu confessor, la tindrà en recordança. dues filles que té en Bac Als peus se li agenollaven. -‐Filles meves, aixequeu’s, de Déu siau perdonades,

a mi no em reca morir ni ser la mort afrontada sinó el tenir-‐vos de deixar soles i desemparades. Quan dalt de la forca va ser va dir-‐ne aquestes paraules: -‐No em maten per ser traïdor, ni tampoc per ser cap lladre sinó perquè he volgut dir que visca sempre la pàtria. Valga’m la Mare de Déu I la Verge sobirana, La Mare de Jesucrist, La del Roser i la del Carme.

Per escoltar: En Bac de Roda cantada per Rafael Subirachs http://bit.ly/18CiaPi

1.-‐ Comenta l’estructura interna i externa del poema 2.-‐ Comenta també les tècniques narratives i justifica-‐les en funció de la temàtica del poema i del públic a qui va adreçat.


14

La Campana de Sant Honorat Josep Ma de Sagarra (1894-‐1961) Quan s’anava escolant nostra ciutat dins del setembre de la mala anyada, la campana de Sant Honorat, a dalt del campanar a cada estrebada movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent anava renegada d’odi i de gana, quan s’esberlava el pit d’algun valent, la llengua de metall de la campana repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat alçava al cel l’espasa i la bandera, ja el llop amb la casaca de soldat i el lladre de la terra forastera ens ho deixava tot esmicolat, feia un so ronc com un grinyol de fera la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit i s’ensorrà per sempre aquell delit, i era nostra florida ciutadana cementiri, misèria i cos podrit, pell que tremola i llavi que demana, amb un plorar de ràbia i de despit plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent féu despenjar aquella campana altiva, perquè havia tocat a sometent amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons, somicant digué adéu a les germanes; i la van fondre sense més raons, i del metall en varen fer canons per ofegar la veu de les campanes.


15

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat des del setembre de la mala anyada, des del rei que escanyant la llibertat amb la mà va deixar-‐nos profanada la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent, amb tanta voluntat i amb tanta fúria, que campana que toca a sometent el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal i l’ungla de les bèsties s’encomana, a la campana no li fa cap mal, perquè el so de la campana és immortal, i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent, qui té l’orella molt rasposa, qui l’aparta com un mal pensament, però encara repica a sometent nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat, catalans de tota hora, ¿no sentiu, caminant dins la ciutat, la campana de Sant Honorat? ¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi —no és el cor que us enganya— tant si seguiu les mentes del camí com si palpeu el cor de la muntanya; tant si aneu amb la rella dins les mans, tant si el rem us fadiga i us aplana, si sou pobres, cridaires o bergants, fills de lluita, o de calma casolana, tant se val!, que si sou catalans hi ha alguna cosa que us farà germans, aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel, encara més amunt ara repica, ni grapa de botxí ni foc cruel de mal no poden fer-‐n’hi gens ni mica. Canons i lleis i forques, això rai! Se’ns menjaran segons la seva gana, però ningú pot ofegar-‐nos mai la Veu de la Campana. J.M de Sagarra (1894-‐1061)


16

Escolteu el poema, mentre el llegiu:

http://www.ivoox.com/campana-‐sant-‐honorat-‐josep-‐ma-‐de-‐audios-‐mp3_rf_1420632_1.html

Maleïdes les guerres (Cançó popular catalana (hi ha diferents versions en d'altres llengües) No és un text que faci referència directa a la Guerra de Successió, però sí que explica el sentiment de desconsol, solitud, enyor, desconcert i dolor que comporta qualsevol guerra. El Comte d’Estela Grans crides ja en són fetes, gran guerra hi ha d'haver. Hi han d'anar tots el comtes. comtes i cavallers. També hi han d'anar els nobles. hauran de ser els primers. Aquell que faci falta. escapçat ha de ser; també el comte d'Estela, que nuvi tot just és. Ja busca la comtessa per a fer-‐li saber. No sap pas con posar-‐s'hi quan al davant la té. -‐-‐Què teniu, el bon comte? sembla que no esteu bé. -‐-‐El mal que tinc, comtessa, greu us ha de saber. Me n'he d'anar a la guerra, no sé quan tornaré. -‐-‐Digueu que vós sou nuvi, tot just teniu muller. -‐-‐Això no hi val, comtessa, això no val per res. Els qui van a la guerra tots tenen sa muller. Ja tornen a fer crides, gran guerra hi ha d'haver. Hi han d'anar els nobles, tenen de ser els primers. El comte crida als patges,

de soldats més de cent, de bona matinada al pati del castell. Que carreguin els ases amb tot el menester, que tots portin ses armes amb tot el parament. -‐-‐Tanmateix partiu, comte, i soleta en deixeu? Si al menos en diguéssiu. quin dia tornareu! -‐-‐Jo espero que per Pascua, a veure'm tornareu. La dama es desconsola d'estar sola al castell. La Pascua ja s'acosta, ja espera al marit seu. Puja dalt de la torre, per vigilar si el veu. Ja en veu tornar els patges i los soldats també. Tots duen robes negres que els arriben als peus. Ja en veu tornar els patges. però el comte no ve. -‐-‐No em diríeu, els patges, el meu marit on és? -‐-‐Comtessa, la comtessa. aviat ho sabreu. Prou us traureu les gales, de dol us vestireu.


17

El comte de l'Estela, mai més ja no el veureu, que n'ha mort a la guerra, com toca a un cavaller. El dia de l'enterro, pertot gran dol i hagué. De cavallers i nobles n'hi anaven més de cent. Al damunt de la tomba hi ha nat un taronger,

i a la branca més alta hi canta l'estornell, que diu amb son llenguatge sempre de cara al vent: -‐-‐Malïdes les guerres. i aquell qui les va fer, perdició de donzelles i mort de cavallers.

Maleïdes les guerres (recull de poesies sobre la guerra a càrrec de Jordi Cornudella) Edicions 62 -‐ Empùries. Barcelona, 2003

No només la literatura popular s’ha fet ressò de la tragèdia de la guerra sinó també els poetes cultes han volgut expressar el sentiment de pèrdua del seu poble. Ja hem vist com alguns autors d’aquesta antologia, Frederic Soler, Francesc Casas i Amigó, Josep Maria de Sagarra, ho van fer tot utilitzant formes mètriques i recursos populars. En el text que tenim a continuació, Josep Carner, poeta conegut també com el príncep dels poetes catalans i màxim representant de la poesia del Noucentisme utilitza una forma mètrica i una estrofa, ben culta: el sonet. 1714 Josep Carner (1884-‐1870) Oh valentia funeral del setge, bandera que esparraca el forester! En terra jau, nafrat, el banderer; la mort arriba que el seu mal li metja. Cau la ciutat. El fratricidi petja un vell destí mentre que el nou ja ve. La boira fuig del foradat carrer com una glassa dolorosa i lletja. Sinistre zona, travessant les places, el martelleig d’unes feixugues passes. El vent se’n du la cendra de les lleis.-‐ Homes callats, coberts de sang i sutge, alcen l’esguard impenitent, que jutja: poble vençut que sobreviu als reis. Josep Carner (1884-‐1870) Antologia de la Poesia Patriòtica Catalana Emili Segués vol “-‐Col·∙lecció Frontera Oberta. Edicions Catalanes de París 1976


18

1.-‐ Defineix les paraules en negreta. 2.-‐ Realitza una anàlisi mètrica i de rima del poema amb una taula. Comprova que es tracta d’un sonet. 3.-‐ Glossa cada una de les estrofes, al costat mateix del text. 4.-‐ Localitza un hipèrbaton i ordena’l sintàcticament. 5.-‐ Comenta la comparació, una antítesi de la segona estrofa. 6.-‐ Comenta el significat del vers: El vent se’n du la cendra de les lleis i concreta de quin tipus de recurs estilístic es tracta. 7.-‐ A qui et sembla que va dirigit aquest poema? Cerca en el text un vers que ho justifiqui.

Les guerres han estat i són encara motiu de desolació i patiment del poble. La vida dels homes es trenca brandant enlaire banderes de moltes ideologies, i malauradament ,la història no ens ha servit d’exemple perquè continua essent encara ara, una constant.

Hi ha moltes definicions de literatura però la que més s’ajusta a l’objectiu d’aquest treball seria aquesta: “ La literatura és l’expressió de la veu de l’home feta art”

I aquesta veu esdevé universal en la mesura que és el poble i la seva gent qui viu, qui sent i qui pateix els estralls d’una guerra on la misèria, el dolor, la soledat, la impotència, la solidaritat, la tristesa, la ràbia hi són presents en tot moment. Llegiu aquests poemes: A la paret, escrit amb guix Bertold Brecht (1898-‐1956) A LA PARET, ESCRIT AMB GUIX, DIU: Ells volen la guerra. El qui ho ha escrit ja ha caigut. ELS SUPERIORS DIUEN:

Anem cap a la glòria.

Els inferiors diuen:

Anem cap a la tomba.

LA GUERRA QUE VINDRÀ no és la primera. Abans hi ha hagut altres guerres. Quan la darrera va acabar hi havia vencedors i vençuts.


19

Entre els vençuts el poble passava fam. Entre els vencedors el poble passava fam també. QUAN ARRIBA EL MOMENT DE DESFILAR, MOLTS no saben que l’enemic camina al seu davant. La veu que els mana és la veu de l’enemic. Aquell que parla de l’enemic és, ell mateix, l’enemic. GENERAL, EL TEU TANC ÉS UN VEHICLE PODERÓS, pot abatre un bosc i masegar cent homes, però té un defecte: necessita un conductor. General, el teu bombarder és potent, vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant, però té un defecte: necessita un mecànic. General, l’home és molt útil, pot volar i pot matar, però té un defecte: pot pensar. Bertolt Brecht (1898-‐1956) Maleïdes les guerres (recull de poesíes sobre la guerra a càrrec de Jordi Cornudella) Edicions 62 -‐ Empùries. Barcelona, 2003 No podem acabar aquesta antologia sense llegir dos excel·∙lents poemes que va escriure la nostra autora vigatana Ma Àngels Anglada. Aquests versos fan referència a dos conflictes bèl·∙lics que van marcar moltes generacions, la Guerra de Vietnam (1954-‐1975) i la de Bòsnia (1992-‐96) amb un llarg setge a la ciutat de Sarajevo.


20

Vietnam Ma Àngels Anglada (1930-‐1999) Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles. Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort mentre alats corsers els seus passos retallen. Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent i es glaçaran els mots en el vers dels poetes si oblidem que els infants petgen camins de mort -‐raïms mai madurats, quina amarga verema! No podem cridar junts contra el crim i la sang però a la cova profunda on els records s'amaguen viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat i tenyiran de dol les alegres imatges. Sarajevo

Fins aquí la mà de Virgili Francesc Parcerisas

També a mi em guiava la mà de Virgili– la pietat la música dels mots. Vaig visitar amb ell el regne d’ombres lleugeres, dels espectres sense llum. Ara el ferro roent de Sarajevo m’ha esborrat el rastre de la seva mà. Són pesants les ombres, pàl·∙lids els espectres d’infants estriats amb claror de sang. A la rereguarda llunyana, impotent sé per què no trobo la mà del poeta, sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre –els ulls escruixits, els llavis ben closos. Ma Àngels Anglada -‐ Febrer de 1994


21

Abans hem dit que “ La literatura és l’expressió de la veu de l’home feta art”, la música també forma part d’aquesta veu. Per això molts cantants o grups han donat paraula i harmonia als sentiments de l’home, al seu patiment i a la seva desolació.

La cançó del soldadet del grup barceloní Manel explica els sentiments d’un soldat que entra en combat. El títol és aparentment innocent però les paraules que li donen sentit no ho són gens. 1.-‐ Escolteu la cançó, aneu a l’adreça que s’indica a continuació i realitzeu les activitats que es proposen.

El soldadet Manel

http://www.youtube.com/watch?v=VSkB8Ed2cUM&feature=youtube_gdata_player 2.-‐ Aneu a l’adreça que es suggereix a continuació per tal de realitzar les activitats que s’hi proposen: http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/comprensio/21/


22

ENLLAÇOS Cançons actuals 1-‐ Manel: El soldadet http://www.youtube.com/watch?v=VSkB8Ed2cUM&feature=youtube_gdata_player 2-‐ El último de la fila : Querida Milagros http://www.youtube.com/watch?v=VmB2JgmDyA0&feature=youtube_gdata_player 3-‐ COMTE ESTELA http://www.amnistiacatalunya.org/edu/2/guerra/guerra-‐comte-‐estela.html 4-‐LECTURES DE GUERRA http://desdelamediterrania.cat/2013/07/16/lectures-‐de-‐guerra-‐per-‐a-‐alemanys/ Textos lit pop cast http://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/2153045.pdf 5-‐ CANT DELS OCELLS i VAIXELLS AL PORT DE BCN Imatge del text: http://bit.ly/1dwxSe 6-‐ http://ca.wikipedia.org/wiki/El_cant_dels_ocells 7.-‐ GOIGS DE CARLOS III http://soltorres.udl.cat/bitstream/handle/10459/232/LLG-‐1-‐0125.pdf?sequence=1 8-‐ Bac de Roda http://www.11setembre1714.org/Biografies/Macia-‐Ambert-‐Francesc-‐frame.htm 9-‐ El fossar de les Moreres http://www.somiserem.org/fossar.htm IMATGE placa http://bit.ly/176a1gZ 10.-‐ L'onze de setembre Francesc Casas i Amigó imatge banderes http://www.11setembre1714.org/banderes.html


23

Documents

ANTOLOGIA 17 14 Poemes de guerra. 1714