Aristòtil: antropologia,

llenguatge i política. Recull de textos

Manuel Villar Pujol

26/02/2011

2

Recull de textos: No tienen razón, por tanto, los que creen que es lo mismo ser gobernante de una ciudad, rey,

administrador de su casa o amo de sus esclavos, pensando que difieren entre sí por el mayor o

menor número de subordinados, y no específicamente; que el que ejerce sobre más,

administrador de su casa, y el que sobre más aún, gobernante o rey. Para ellos en nada difiere

una casa grande de una ciudad pequeña, y en cuanto al gobernante y el rey, cuando la

potestad es personal, el que la ejerce es rey; y cuando, según las normas de la ciencia política,

alternativamente manda y obedece, es gobernante.

1- No tenen raó, per tant, els que creuen que és el mateix ser governant d'una ciutat, rei, administrador de casa o amo dels seus esclaus, pensant que difereixen entre si pel major o menor nombre de subordinats, i no específicament; que el que exerceix sobre més, administrador de casa seva, i el que sobre més encara, governant o rei. Per a ells en res difereix una casa gran d'una ciutat petita, i pel que fa al governant i el rei, quan la potestat és personal, el que l'exerceix és rei, i quan, segons les normes de la ciència política, alternativament mana i obeeix , és governant. Política, 1252 a, 7-16

… la comunidad constituida naturalmente para la satisfacción de las necesidades cotidianas es la casa (…); y la primera comunidad constituida por varias casas en vista de las necesidades no cotidianas es la aldea, que en su forma más natural aparece como una colonia de la casa (…) Esta es también la razón de que al principio las ciudades fueran gobernadas por reyes, como todavía hoy los bárbaros: resultaron de la unión de personas sometidas a rey, ya que en toda cas reina el más anciano, y, por lo tanto, también en las colonias, cuyos miembros están unidos por el parentesco.

2- ... la comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes és la casa (...), i la primera comunitat constituïda per diverses cases en vista de les necessitats no quotidianes és el llogaret, que en la seva forma més natural apareix com una colònia de la casa (...) Aquesta és també la raó que al principi les ciutats fossin governades per reis, com encara avui els bàrbars: resultaren de la unió de persones sotmeses a rei, ja que en tota casa regna el més ancià, i, per tant, també a les colònies, els membres estan units pel parentiu. Política, 1252 b, 12-22

La comunidad perfecta de varias aldeas es la ciudad, que tiene, por así decirlo, el extremo de toda suficiencia, y que surgió por causa de las necesidades de la vida, pero que existe ahora para vivir bien. De modo que toda ciudad es por naturaleza, si son las comunidades primeras; porque la ciudad es el fin de ellas, y la naturaleza es el fin. En efecto, llamamos naturaleza de cada cosa a lo que cada una es, una vez acabada su generación, ya hablemos del hombre, del caballo o de la casa. Además, aquello para lo cual existe algo y el fin es lo mejor, y la suficiencia es un fin y lo mejor.

3- La comunitat perfecta de diversos llogarets és la ciutat, que té, per dir-ho, l'extrem de tota suficiència, i que va sorgir per causa de les necessitats de la vida, però que hi ha ara per viure bé. De manera que tota ciutat és per naturalesa, si són les comunitats primeres, perquè la ciutat és la fi d'elles, i la natura és la fi. En efecte, anomenem naturalesa de cada cosa al que cadascuna és, un cop acabada la seva generació, ja parlem de l'home, del cavall o de la casa. A més, allò per al qual existeix alguna cosa i la finalitat és el millor, i la suficiència és un fi i el millor. Política, 1252 b, 27 – 1253b, 5

3

La razón por la cual el hombre es, más que la abeja o cualquier animal gregario, un animal social es evidente: la naturaleza, como solemos decir, no hace nada en vano, y el hombre es el único animal que tiene palabra. La voz es signo del dolor y del placer, y por eso la tienen también los demás animales, pues su naturaleza llega hasta tener sensación de dolor y de placer y significársela unos a otros; pero la palabra es para manifestar lo conveniente y lo dañoso, lo justo y lo injusto, y es exclusivo del hombre, frente a los demás animales, el tener, él solo, el sentido del bien y del mal, de lo justo y de lo injusto, etc., y la comunidad de estas cosas es lo que constituye la casa y la ciudad.

4- La raó per la qual l'home és, més que l'abella o qualsevol animal gregari, un animal social és evident: la naturalesa, com solem dir, no fa res en va, i l'home és l'únic animal que té paraula. La veu és signe del dolor i del plaer, i per això la tenen també els altres animals, doncs la seva naturalesa arriba fins a tenir sensació de dolor i de plaer i comunicar-se-la uns als altres, però la paraula és per manifestar el convenient i el danyós, el just i allò injust, i és exclusiu de l'home, enfront dels altres animals, el tenir, ell sol, el sentit del bé i del mal, del just i de l'injust, etc., i la comunitat d'aquestes coses és el que constitueix la casa i la ciutat. Política, 1253 a, 12-18

La ciudad es por naturaleza anterior a la casa y a cada uno de nosotros, porque el todo es necesariamente anterior a la parte; en efecto, destruido el todo, no habrá pie ni mano, a no ser equivocadamente, como se puede llamar mano a una de piedra: una mano muerta será algo semejante. Todas la cosas se definen por su función y sus facultades, y cuando éstas dejan de ser lo que eran no se debe decir que las cosas son las mismas, sino del mismo nombre. Es evidente, pues, que la ciudad es por naturaleza anterior al individuo, porque si el individuo separado no se basta por sí mismo será semejante a las demás partes en relación con el todo, y el que no puede vivir en sociedad, o no necesita para nada por su propia suficiencia, no es miembro de la ciudad, sino una bestia o un dios. Es natural en todos la tendencia a una comunidad tal, pero el primero que la estableció fue causa de los mayores bienes; porque así como el hombre perfecto es el mejor de los animales, apartado de la ley y de la justicia es el peor de todos: (…) sin virtud, el hombre es el más impío y salvaje de los animales, y el más lascivo y glotón. La justicia, en cambio, es cosa de la ciudad, ya que la justicia es el orden de la comunidad civil, y consiste en el discernimiento de lo que es justo.

5- La ciutat és per naturalesa anterior a la casa i a cadascun de nosaltres, perquè el tot és necessàriament anterior a la part, en efecte, destruït el tot, no hi haurà peu ni mà, llevat equivocadament, com es pot anomenar mà a una de pedra: una mà morta serà una cosa semblant. Totes les coses es defineixen per la seva funció i les seves facultats, que aquestes deixen de ser el que eren no s'ha de dir que les coses són les mateixes, sinó del mateix nom. És evident, doncs, que la ciutat és per naturalesa anterior a l'individu, perquè si l'individu sol no subsistirà per si mateix serà semblant a les altres parts en relació amb el tot, i el que no pot viure en societat, o no necessita res per la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó una bèstia o un déu. És natural en tots la tendència a una comunitat tal, però el primer que la va establir va ser causant dels majors béns, perquè així com l'home perfecte és el millor dels animals, apartat de la llei i de la justícia és el pitjor de tots: (...) sense virtut, l'home és el més impiu i salvatge dels animals, i el més lasciu i golafre. La justícia, en canvi, és cosa de la ciutat, ja que la justícia és l'ordre de la comunitat civil, i consisteix en el discerniment del que és just. Política, 1253 a, 15-38

4

… no es lo mismo el gobierno del amo que el de la ciudad, ni todos los poderes entre sí, como dicen algunos, pues uno se ejerce sobre personas libres por naturaleza y otro sobre esclavos, y el gobierno doméstico es una monarquía (ya que toda casa es gobernada por uno solo), mientras que el gobierno político es de libres e iguales.

6- ... no és el mateix el govern de l'amo que el de la ciutat, ni tots els poders entre si, com diuen alguns, ja que un s'exerceix sobre persones lliures per naturalesa i un altre sobre esclaus, i el govern domèstic és una monarquia (ja que tota casa és governada per un de sol), mentre que el govern polític és de lliures i iguals. Política, 1255 b, 16-20

Me refiero a la idea de que lo mejor es que toda ciudad sea lo más unitaria posible; tal es, en efecto, el supuesto de que parte Sócrates. Sin embargo, es evidente que si la ciudad avanza en ese sentido y es cada vez más unitaria, dejará de ser ciudad, pues la ciudad es por naturaleza una multiplicidad, y al hacerse más una, se convertirá de ciudad en casa y de casa en hombre, ya que podemos decir que la casa es más unitaria que la ciudad y el individuo más que la casa. De modo que, aun cuando alguien fuera capaz de hacer esto, no debería hacerlo, porque destruiría la ciudad.

7- Em refereixo a la idea que el millor és que tota ciutat sigui el més unitària possible, tal és, en efecte, el cas que part Sòcrates. No obstant això, és evident que si la ciutat avança en aquest sentit i és cada vegada més unitària, deixarà de ser ciutat, ja que la ciutat és per naturalesa una multiplicitat, i en fer-se més una, es convertirà de ciutat a casa i de casa a home, ja que podem dir que la casa és més unitària que la ciutat i l'individu més que la casa. De manera que, tot i que algú fos capaç de fer això, no hauria de fer-ho, perquè destruiria la ciutat. Política, 1261 a, 16-22

Fuente: Aristóteles , Política, Clásicos políticos, Madrid 1983 (reimpresión) Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos: "Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú) que jo ja m´ocuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)". D´aquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició d´idiótai ja que ell es feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a persona que només s´ocupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i felicitat particular, una persona que no intervé en l´àmbit públic ni s´ocupa d´allò comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus d´ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que a qui no participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat, sinó com un inútil" (Tucídides , Història de la guerra del Peloponès). Les paraules de Pisístrat i de Pericles ressonen en la Política d´Aristòtil (344 -322 a C) quan defineix l´home com animal polític. És un animal polític perquè acostuma a viure en comunitat i, a més, disposa de llenguatge, i això és el més important pel que respecta a la política, ja que aquesta capacitat li permet discutir sobre el que és just i injust. Però no tot context comunitari predisposa a poder desenvolupar aquesta potencialitat que només és característica de l´ésser humà. “Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi ha política, afirma

5

Jean-Luc Nancy . És indubtable que sempre i arreu hi ha poder. Però no sempre ha hagut política” (Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010). Aristòtil és qui va construir les categories polítiques que han configurat el pensament polític occidental. Ho fa a partit de la contraposició entre l´oikos i la polis. Mentre que a la casa les relacions humanes estan marcades per la verticalitat, la jerarquia, en l´àmbit polític, domina la igualtat (isonomia) (Jorge Álvarez Yagüez , El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203).

oikos polis

- L´espai és la família

- “el govern domèstic és una

monarquia” (governa un)

- Les relaciones humanes estan marcades per la desigualtat natural: - despòtiques (amo-esclau)

- Paternalistes (pare-fills)

- Aristocràtiques (marit-

muller)

- lloc de la producció i de la reproducció (necessitat)

- vida: existència biològica

- L´espai és l´àgora, on pots actuar amb els altres

- és el govern de la paraula

raonada (logos), allò que identifica i defineix els humans i que tothom ha d´utilitzar.

- Les relacions humanes estan marcades per la igualtat: - enraonar entre homes

lliures i iguals

- lloc on es pot desplegar la capacitat deliberativa: es discuteix sobre el que volem ser i com volem viure (llibertat)

- vida: viure bé

6

De hecho, ya Aristóteles, recurriendo al lenguaje, dio una respuesta a la pregunta acerca de cómo se distinguen los hombres de los otros animales (…) Lo característico del lenguaje humano es, dice Aristóteles, que tiene una estructura proposicional. Mientras que los lenguajes de otros animales tienen una función, según la cual simplemente reaccionan al ambiente, la estructura predicativa-proposicional le da al hombre la posibilidad de decir cosas que son independientes de la situación de habla. Con esto ve Aristóteles conectado el hecho de que los hombres pueden hablar de lo bueno y por consiguiente de los justo. Esta reflexión se encuentra al comienzo de su Política, y Aristóteles concluye que los hombres pueden formar conjuntos políticos sólo porque se pueden dar a entender mutualmente que algo es bueno para ellos. (…) Mientras que una sociedad de hormigas, por ejemplo, está organizada a base de estímulos químicos, en una sociedad humana los individuos se enganchan los unos a los otros por consideraciones de bien y por consiguiente tienen la capacidad de desengancharse y de dar razones sobre cómo engancharse. La sociología tiene esa base antropológica. Ahora, lo que distingue lo bueno del placer es, para Aristóteles, la deliberación: el objeto formal de toda deliberación práctica es lo bueno, mientras que el objeto formal de toda deliberación teórica es lo verdadero. Lo característico del hombre es que habla y piensa en proposiciones y, por lo tanto, que es un ente deliberativo que como tal se relaciona a lo bueno y a lo verdadero. Confrontado con una proposición, sea asertoria, sea práctica, el hombre puede asentir o negarla y, por lo tanto, también puede ponerla en duda, cuestionarla y, por consiguiente, deliberar. Confrontarse con algo dicho o pensado en la modalidad de deliberación, significa preguntar por razones, es decir, preguntarse qué se puede decir a favor o en contra de la proposición, y en este tomar distancia, en este poder tomar posición a favor o en contra, el hombre se da cuenta de que está libre. Así que, junto con el lenguaje proposicional, necesariamente aparecen varios conceptos, todos los cuales representan diferentes aspectos de una y la misma cosa: deliberación, pregunta, razones, libertad. Cuando Aristóteles dice que para el entendimiento humano el lenguaje proposicional es esencial, esto significa que el hombre es el animal que puede preguntar por razones, el animal racional, o sea, el ente deliberativo, libre.

De fet, ja Aristòtil , recorrent al llenguatge, va donar una resposta a la pregunta sobre com es distingeixen els homes dels altres animals (...) El característic del llenguatge humà és, diu Aristòtil , que té una estructura proposicional. Mentre que els llenguatges d'altres animals tenen una funció, segons la qual simplement reaccionen a l'ambient, l'estructura predicativa-proposicional li dóna a l'home la possibilitat de dir coses que són independents de la situació de parla. Amb això veu Aristòtil connectat el fet que els homes poden parlar del que és bo i per tant dels just. Aquesta reflexió es troba al començament de la seva Política, i Aristòtil conclou que els homes poden formar conjunts polítics només perquè es poden entendre mútuament sobre el que és bo per a ells. (...) Mentre que una societat de formigues, per exemple, està organitzada a base d'estímuls químics, en una societat humana els individus s'enganxen els uns als altres per consideracions de bé i per tant tenen la capacitat de desenganxar-se i de donar raons sobre com enganxar-se. La sociologia té aquesta base antropològica. Ara, el que distingeix el bo del plaer és, per a Aristòtil , la deliberació: l'objecte formal de tota deliberació pràctica és el bé, mentre que l'objecte formal de tota deliberació teòrica és la veritat. El característic de l'home és que parla i pensa en proposicions i, per tant, que és un ens deliberatiu que com a tal es relaciona amb el bé i la veritat. Confrontat amb una proposició, sigui assertòria, sigui pràctica, l'home pot donar el seu vist i plau o negar-la i, per tant, també pot posar-la en dubte, qüestionar-la i, per tant, deliberar. Confrontar-se amb alguna cosa dita o pensada en la modalitat de deliberació, significa preguntar-se per raons, és a dir,

7

preguntar-se què es pot dir a favor o en contra de la proposició, i en aquest prendre distància, en aquest poder prendre posició a favor o en contra,l'home se n'adona que és lliure. Així que, juntament amb el llenguatge proposicional, necessàriament apareixen diversos conceptes, tots els quals representen diferents aspectes d'una i la mateixa cosa: deliberació, pregunta, raons, llibertat. Quan Aristòtil diu que per l'enteniment humà el llenguatge proposicional és essencial, això significa que l'home és l'animal que pot preguntar per raons, l'animal racional, és a dir, l'ens deliberatiu, lliure. Ernst Tugendhat , Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa, Barna 2001, págs.. 206-207 Bibliografia: Jorge Álvarez Yagüez , La categoría de política. Aclaraciones desde la perspectiva de un clásico Republicano, Isegoría, nº 39, julio-diciembre 2008 Jorge Álvarez Yagüez , Aristóteles: perì demokratías. La cuestión de la democracia, Isegoría, nº 41, julio-diciembre 2009 Jorge Álvarez Yagüez , El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203 Jean-Luc Nancy , Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 Ernst Tugendhat , Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa, Barna 2001