ANUARI SOCIOECONÒMIC 2011 - Banca Privada d'Andorra · 2013. 4. 25. · ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2011 7 E l 2010 l’economia mundial va deixar enrere la recessió, amb un creixement

ANDORRAANUARI

SOCIOECONÒMIC2011

EDITA I COORDINA

Servei d’Estudis de Banca Privada d’AndorraBanca Privada d’AndorraAv. Carlemany, 119AD700 Escaldes-EngordanyPrincipat d’Andorra

www.bpa.ad

DIRECCIÓ

Joan Pau Miquel Prats

EL CONTEXT INTERNACIONAL DURANT EL 2010

EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA ANDORRANA

Servei d’Estudis de Banca Privada d’Andorra

FOTOGRAFIA

Jaume Riba Sabaté

DISSENY GRÀFIC

Estudi Juste Calduch

IMPRESSIÓ

Gràfi ques Cuscó

DATA DE PUBLICACIÓ

Setembre de 2011

ISBN: 978-99920-64-13-9 DIPÒSIT LEGAL: B-33686-2011

Andorra. Anuari socioeconòmic 2011. - Escaldes-Engordany : Banca Privada d’Andorra, 2011. -

115 p. : il., gràf. ; 30 cm

Conté resum en català, castellà, francès i anglès

Conté: El context internacional durant el 2010 / Servei d’Estudis de Banca Privada d’Andorra ;

Evolució de l’economia andorrana

ISBN: 978-99920-64-13-9

1. Andorra - Condicions econòmiques - Anuaris I. Banca Privada d’Andorra

33(467.2)”2010” AND

Índex

PRESENTACIÓ 5

1 EL CONTEXT INTERNACIONAL DURANT EL 2010 6

1.1 L’economia mundial 14

1.2 L’economia de la Unió Europea i de l’eurozona 18

1.3 Evolució de les economies francesa, espanyola i catalana 23

2 EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA ANDORRANA 30

2.1 La població 32

2.2 L’educació 39

2.3 El mercat de treball 43

2.4 El teixit empresarial 49

2.5 Els preus i el consum 53

2.6 El sector primari 60

2.7 La indústria 63

2.8 El sector immobiliari i la construcció 64

2.9 El turisme i l’esquí 68

2.10 El comerç exterior 72

2.11 El sector fi nancer 79

2.12 Les fi nances públiques 84

2.13 Cronologia dels esdeveniments socioeconòmics de l’any 2010 95

RESUM. RESUMEN. RÉSUMÉ. SUMMARY 101

ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2011 5

B anca Privada d’Andorra va posar en marxa el projecte de l’Andorra. Anuari Socioeconòmic fa més de quinze anys amb la voluntat d’oferir uns elements d’anàlisi que permetessin a totes les persones interessades en el present i el futur del Principat seguir l’evolució del país i de la seva economia en un marc cada cop més globalitzat. En aquests darrers temps de crisi

i d’incertesa dels mercats fi nancers, l’Anuari Socioeconòmic de BPA ha estat una eina especialment

valuosa per valorar i interpretar la situació, al marge de la immediatesa que sovint domina les

anàlisis econòmiques, en el context internacional i amb la perspectiva de tot un any.

Al llarg del 2010 l’economia mundial va deixar enrere la recessió amb un augment important

de l’activitat, però diferents episodis d’inestabilitat dels mercats han posat en evidència les

vulnerabilitats latents en el sistema econòmic i fi nancer. La recuperació no ha seguit el mateix ritme

a tot arreu i això afavoreix l’augment dels desequilibris entre països. Les noves àrees emergents d’Àsia

i d’Amèrica Llatina són les que més creixen i les economies avançades, les que evolucionen més

lentament, amb el sector públic amenaçat i amb problemes de solvència. El 2010 serà recordat

com l’any de la crisi del deute sobirà i de la crisi de Grècia i Irlanda, que ha obligat a posar en

marxa un mecanisme europeu d’estabilització, amb la participació de la UE i de l’FMI. El comerç

ha tingut un paper fonamental en la reactivació de l’economia mundial, encapçalat per les economies

emergents que han generat una gran demanda i, en conseqüència, un encariment de les matèries

primeres. Al llarg de l’any, l’economia dels EUA va superar la caiguda del 2009 amb un creixement del

2,9% i també l’economia japonesa —sotmesa ara als efectes provocats pel tsunami— va experimentar

una important recuperació. Pel que fa als països més propers a Andorra, l’economia francesa ha

crescut moderadament (1,3%), mentre que l’economia espanyola enregistra una lleugera caiguda

(0,1%), que a Catalunya ha estat un creixement del 0,1%.

Andorra segueix la mateixa tendència dels seus veïns: no s’han produït signes clars de recuperació i

la situació del 2010 ha estat molt semblant a la del 2009. Ha baixat el nombre d’assalariats (1.150) i el

nombre d’empreses (un 0,8%): la construcció encapçala la davallada. La xifra de 56.610 metres quadrats

autoritzats per construir a tot el Principat ha estat la més baixa dels últims trenta anys. Pel que fa

al turisme, ha disminuït el nombre de visitants —500.000 persones, que representen un 6,2%—, però

les pernoctacions han augmentat un 9,5%, amb un increment de la categoria dels establiments que

convida a l’optimisme. Entre els fets positius destaca l’augment de les matriculacions i la reactivació

del consum elèctric. El sector fi nancer s’ha estabilitzat: s’han mantingut els recursos de clients

gestionats per les entitats bancàries, amb un increment del 5,2% de la mediació de clients i una

davallada dels dipòsits del 7,1%. Les fi nances públiques refl ecteixen una millora gràcies, sobretot,

a l’augment dels impostos especials sobre el tabac i els ingressos atípics i la reducció d’un 8% de

les despeses del Govern.

Aquesta publicació ha estat realitzada pel Servei d’Estudis de BPA. Vull destacar-ne una vegada

més la dedicació i el rigor i agrair l’esforç de totes les persones que han fet possible aquesta edició

de l’Andorra. Anuari Socioeconòmic.

Higini Cierco Noguer President de Banca Privada d’Andorra

6 ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2011

El context internacional durant el 2010

1


El 2010 l’economia mundial va deixar enrere la recessió, amb un creixement del PIB d’un 5,1% que va contrarestar completament la contracció del 2009 (-0,5%) i va impulsar el nivell d’activitat fins a nous màxims. Malgrat el ritme prou intens assolit per l’avanç del producte mundial, al llarg del 2010 s’han succeït diferents episodis d’inestabilitat als mercats fi-nancers, que han evidenciat les vulnerabilitats latents al sistema econòmic i financer. Mentre encara resten per resoldre alguns dels desequilibris financers que van actuar en l’origen de la crisi, n’han sorgit altres de nous, en arribar-se als límits de la política fiscal per sostenir el creixement i donar suport al sector financer. D’altra banda, la descoordinació de les polítiques eco-nòmiques nacionals, en un any marcat per la dispa-ritat en els ritmes de recuperació per àrees, ha afavorit l’ampliació dels desequilibris mundials i l’aparició de tensions als mercats canviaris.

Les diferències que es van manifestar durant la recessió entre els països avançats i els emergents i en desenvolupament han continuat sent visibles en

l’etapa de reactivació econòmica (gràfic 1.1). Els paï-sos emergents i en desenvolupament han estat el mo-tor del creixement mundial i han viscut una intensa acceleració el 2010, en beneficiar-se dels fonaments econòmics més sòlids i de l’escassa exposició del seu sector financer a actius problemàtics. Així, el PIB de les economies emergents va avançar un 7,4% el 2010 enfront del 2,7% del 2009, impulsat en primer lloc per les economies asiàtiques, que van registrar un avanç del 9,5%. Amèrica Llatina també va destacar per la vigorosa recuperació, amb una expansió del PIB del 6,1%, després de la contracció d’un 1,7% del 2009. La reactivació més suau es va observar als paï-sos d’Europa oriental i als de la Comunitat d’Estats In-dependents (CEI), que van patir amb molta intensitat la recessió del 2009, i presenten uns fonaments menys sòlids i una estreta vinculació amb les economies de la zona euro.

Enfront de la ràpida sortida de la crisi dels països emergents i en desenvolupament, les economies avan-çades van exhibir un recuperació més feble i més

El 2010 l’economia mundial va deixar enrere la recessió, amb un creixement del PIB d’un 5,1% que va impulsar el nivell d’activitat fins a nous màxims.

Les economies emergents van ser el motor de la recuperació mundial amb un creixement del 7,4% el 2010, enfront del 3,0% de les economies avançades.

El ràpid deteriorament de les finances públiques va anunciar una crisi del deute sobirà que finalment va esclatar a la zona euro el maig del 2010.

La inestabilitat als mercats va obligar les autoritats monetàries dels EUA, l’eurozona, el Regne Unit i el Japó a mantenir polítiques expansives i els tipus d’interès en valors mínims el 2010.

Els països emergents

i en desenvolupament

han estat el motor del

creixement mundial

i han viscut una intensa

acceleració el 2010,

en benefi ciar-se dels

fonaments econòmics

més sòlids i de l’escassa

exposició del seu

sector fi nancer a actius

problemàtics.

Món Desenvolupats Emergents i en desenvolupament GRÀFIC 1.1

8

Variació del PIB mundial per grans àrees econòmiques. 2008-2010. Taxes de variació anual en percentatge

2008 2009 2010

6

4

2

0

-2

Font: FMI (WEO update, juny 2011).


Els fl uxos comercials

van créixer un 12,4%

en volum el 2010,

augment rècord que

va permetre recuperar

els nivells previs a

la crisi.

irregular, sostinguda per un volum encara significa-tiu de mesures de suport al sector financer. El 2010 el creixement del PIB de les economies avançades va ser d’un 3,0%, avanç insuficient per superar completa-ment la contracció del 3,4% del 2009. Val a dir, però, que també dins d’aquest grup de països les dispari-tats han estat significatives, amb creixements molt dinàmics en el cas de les economies asiàtiques de-senvolupades (destaca Singapur amb un avanç d’un 14,5%) que contrasta amb les caigudes que encara van registrar les economies europees més afectades per l’acumu lació de desequilibris, com Grècia, Islàn-dia, Irlanda i Espanya.

El comerç mundial va tenir un paper central com a corretja de transmissió de la reactivació de l’activitat des dels països més dinàmics cap als més endarrerits en el procés de sortida de la crisi. Els fluxos comer-cials van créixer un 12,4% en volum el 2010, augment rècord que va permetre recuperar els nivells previs a la crisi (gràfic 1.4). Els països emergents i en desen-volupament, en especial els d’Àsia i els d’Amèrica

Llatina, van encapçalar l’expansió dels fluxos comer-cials, amb ritmes d’avanç que en algun cas van supe-rar el 20%. Això va servir de motor de la recuperació dels intercanvis dels països desenvolupats, que van créixer a ritmes prou sòlids, encara que allunyats dels registres assolits a les àrees més dinàmiques, fet que finalment va provocar una lleugera ampliació dels de-sequilibris comercials mundials.

El procés de desplaçament del centre de gravetat des dels països desenvolupats cap al món emergent s’ha accelerat ràpidament des del començament de la crisi i s’ha consolidat amb la recuperació. El paper que han tingut els països emergents i en desenvolupa-ment com a dinamitzadors de l’economia mundial els ha portat a assolir una presència en les xifres globals d’activitat i comerç que mai abans havien aconseguit. El seu pes en el PIB mundial es va situar el 2010 en el 47,7% (valorat en termes de PPP1), amb un guany de prop de cinc punts respecte dels valors del 2007. Pel que fa als fluxos comercials, els països emergents van representar el 45% de les exportacions mundials el

GRÀFIC 1.2 Estats Units Japó Regne Unit Alemanya França Itàlia

Saldo pressupostari de les principals economies

desenvolupades. 2008-2010 (percentatge sobre el PIB)

2008 2009 2010

2

0

-2

-4

-6

Font: FMI (WEO, abril 2011).

-8

-10

-12

GRÀFIC 1.3 2008 2009 2010 2011

Tipus d’interès de referència dels principals bancs centrals.

2008-2011 (en percentatge)

Reserva Federal

BCE

Banc d’Anglaterra

Banc de Japó

6

4,5

3

1,5

0

-1,5

Font: Reserva Federal Americana, Banc Central Europeu, Banc d’Anglaterra i Banc de Japó.

1. Paritat del poder adquisitiu.


L’encariment de les

matèries primeres

es va traslladar

progressivament a les

taxes d’infl ació, que

van registrar un repunt

signifi catiu el segon

semestre de l’any.

2010, registre igualment rècord des d’una perspectiva històrica. Un altre aspecte d’interès és la participació cada vegada més important dels països emergents i en desenvolupament en l’emissió dels fluxos d’inver-sió estrangera directa (IED), que és la font més estable de capital internacional. A diferència de la IED eme-sa pels països avançats, la inversió directa a l’estran-ger de les economies emergents i en desenvolupament té com a destinació preferent (a l’entorn del 70%) al-tres països emergents, fet que subratlla la rellevància que estan assolint aquestes economies com a motor del desenvolupament econòmic al món. El reconei-xement per part dels inversors internacionals de la creixent rellevància econòmica dels països emergents explica que, amb la recuperació dels fluxos de capi-tal el 2010, el finançament internacional s’hagi dirigit prioritàriament a les economies emergents, que van registrar un creixement d’entrades netes als mercats de renda fixa i variable superior al 50%.

El creixement de la demanda de les economies emergents va ser un dels factors que va explicar

l’encariment de les primeres matèries el 2010 (gràfic 1.5). En el cas del petroli, el preu del barril Brent va augmentar, en mitjana anual, un 29%, dels 62 dòlars del 2009 fins als 80 del 2010. Bona part d’aquest aug-ment es va produir al segon semestre, període en el qual es va accelerar visiblement la tendència alcista fins arribar als 92 dòlars el barril el desembre (grà-fic 1.6). Aquest encariment va reflectir factors tant de demanda, amb l’augment del consum mundial i les bones perspectives de creixement als països emergents, com d’oferta, en particular la decisió de l’OPEP de no augmentar les quotes de producció. Els primers mesos del 2011 va continuar l’escalada del preu del petroli, que va arribar a nivells propers als 125 dòlars l’abril, com a resultat de les tensions geopolítiques que es van registrar als països del nord d’Àfrica i l’Orient Mit-jà (o països MENA, segons les sigles en anglès) i de la crisi nuclear del Japó. Aquesta tendència alcista no va ser exclusiva de l’energia, sinó que també els preus de les primeres matèries no energètiques van augmentar, repunt que va ser particularment intens en el cas dels

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 GRÀFIC 1.4

15Comerç internacional. 2000-2010. Taxes de variació anual en percentatge d’exportacions reals

Món* Països desenvolupats Economies emergents

10

5

0

-5

-10

-15 *Mitjana d’exportacions i importacions.

Font: FMI (WEO, abril 2011).

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 GRÀFIC 1.5

250

Preus de les matèries primeres. 2000-2011*. Base 2005=100

Preu metalls Preu aliments Total matèries primeres200

150

100

50*Fins al 1r trimestre.

Font: FMI.


metalls. L’encariment de les matèries primeres es va traslladar progressivament a les taxes d’inflació, que van registrar un repunt significatiu el segon semestre de l’any (gràfic 1.7). Mentre que això no va generar problemes significatius a les economies desenvolupa-des, en les quals les taxes d’inflació continuaven en nivells prou baixos, sí que va preocupar les autoritats econòmiques de les economies emergents, algunes de les quals, en un context de sòlid creixement i fortes entrades de capital, registraven símptomes de sobre-escalfament.

Les asimetries de la recuperació mundial van fer més complexa la gestió de les polítiques econòmi-ques en un any en què, a més a més, els mercats fi-nancers van tornar a registrar diferents episodis de turbulèn cies. Si el 2009 l’atenció dels inversors va

estar centrada en la solvència del sector bancari, el 2010 el focus es va redirigir cap a la solvència del sec-tor públic, que es va veure finalment arrossegat pels efectes sobre les seves finances de la recessió i dels recursos dedicats al sosteniment del sector financer. En tot cas, la normalització de la situació del sector bancari està lluny de completar-se, de manera que, a finals del 2010, el volum de les mesures de suport pú-blic al sector financer encara era del 20% del PIB en les principals economies desenvolupades. Una dificul-tat afegida a què va haver de fer front el sector el 2010 va ser l’exposició, en ocasions elevada, dels bancs al risc sobirà.

La forta expansió fiscal, els rescats financers i la caiguda dels ingressos tributaris van desencadenar un ràpid deteriorament de les finances públiques,

GRÀFIC 1.6 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Preu del petroli. 2000-2011*

Petroli Brent (dòlars per barril)

125

100

75

50

25

* Fins al 1r trimestre.

Font: Indicadors Econòmics del Banc d’Espanya.

GRÀFIC 1.7 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Preus de consum. Índex general. 2000-2011*. Taxa interanual en

percentatge

Zona euro Regne Unit Estats Units Japó

5

4

3

2

1

0

-1


Font: BLS, Statistics Bureau, EUROSTAT i ONS.

-2


anunciant una crisi del deute sobirà que, finalment, va esclatar a la zona euro el maig del 2010 (gràfic 1.2). El primer episodi que va disparar les primes de risc sobirà es va produir el novembre del 2009, amb motiu de la sol·licitud d’una moratòria en el servei del deute per part del fons Dubai World. Posteriorment, la pre-ocupació es va traslladar als països de la zona euro, i en especial a un conjunt d’economies perifèriques que combinaven una situació d’elevat dèficit públic i baixa competitivitat: Grècia, Portugal i Espanya. En un primer moment, Irlanda va gaudir d’una certa cre-dibilitat als mercats, però la situació es va deteriorar ràpidament amb posterioritat pels problemes del seu sector bancari. A finals d’abril del 2009 una sèrie de rebaixes del ràting del deute grec, portuguès i espa-nyol va provocar fortes tensions als mercats de deu-te, i les primes de risc d’aquestes economies van as-solir nivells rècord des del començament de la Unió Monetària. Aquest primer episodi de crisi es va saldar al començament del maig amb l’aprovació per part dels països de la UEM i de l’FMI d’un programa d’as-sistència financera a Grècia per 110 mil milions d’eu-ros, i l’adopció d’un Mecanisme Europeu d’Estabilit-zació, amb la participació de la UE i l’FMI, dotat amb 750 mil milions d’euros. Així mateix, tant Grècia com Portugal i Espanya van aprovar mesures d’austeritat per donar senyals als mercats del seu compromís amb la consolidació fiscal. L’efecte positiu d’aquestes ac-tuacions sobre les primes de risc es va veure reforçat pels resultats de les proves de resistència dels bancs europeus, publicats el juliol, i que van augmentar la con fiança del mercat sobre el sector. Tanmateix, el novembre la crisi irlandesa va tornar a alimentar els temors sobre la situació de les finances públiques i del sector bancari, situació que va portar a l’aprova-ció d’un paquet d’ajuda financera a Irlanda a finals del novembre. El desembre, l’acord del Consell Euro-peu per crear el Mecanisme d’Estabilitat Financera el 2013, que substituirà el sistema actual de rescat, va contribuir a estabilitzar la situació. En tot cas, la tranquil·litat va ser transitòria, amb nous episodis de turbulències el 2011, a l’abril, amb la sol·licitud de Por-tugal d’assistència financera, i al juny, amb les dificul-tats de Grècia per complir amb els seus compromisos i el desacord europeu sobre la participació dels inver-sors privats en un segon pla de rescat.

Les tensions del 2010 als mercats de deute sobirà a Europa no es van contagiar als EUA i el Japó, eco-nomies que, malgrat l’acusat deteriorament de la seva posició fiscal, van exhibir desequilibris més reduïts que la zona euro en matèria de competitivitat i de go-vernança i disseny institucional. De fet, en contrast amb les fortes restriccions fiscals de les economies

europees, el Regne Unit inclòs, als EUA i al Japó la po-lítica fiscal va tenir un biaix més expansiu, amb l’apro-vació en la part final de l’exercici de nous programes estímul com a reacció als senyals de debilitament de l’activitat apareguts la segona meitat de l’any.

Les incerteses sobre la solidesa de la recupera-ció econòmica, el marge de maniobra més reduït de la política fiscal i els diferents episodis de turbulèn-cies als mercats van obligar les autoritats monetàries dels EUA, la zona euro, el Regne Unit i el Japó a man-tenir polítiques expansives al llarg del 2010. Si bé al començament de l’exercici la millora del context eco-nòmic i financer va permetre deixar expirar algunes de les mesures no convencionals implementades els dos anys previs, el deteriorament de les condicions financeres amb la crisi del deute sobirà i els senyals de fragilitat de la recuperació a mesura que avançava l’any van derivar en noves actuacions dels bancs cen-trals. El BCE va ser especialment actiu en un primer moment, amb la introducció el maig d’un programa de compra de títols de deute públic emesos pels paï-sos més afectats per l’ampliació dels diferencials de rendibilitat. Tanmateix, la principal actuació expan-siva de política monetària del 2010 es va localitzar als EUA, on l’agost la Reserva Federal va anun ciar una segona fase de l’expansió quantitativa, que va co-mençar el novembre, consistent en la compra de 600 mil milions de bons del Tresor fins al juliol del 2011 i la reinversió de 300 mil milions més de venciments d’actius del balanç de la Fed. També el Banc del Japó va decidir l’octubre ampliar les facilitats de crèdit i la creació d’un nou fons destinat a la compra d’actius financers, per un volum equivalent a l’1,1% del PIB. L’aplicació de noves mesures no convencionals va estar acompanyada pel manteniment dels tipus d’in-terès oficials sense variacions en els nivells mínims assolits durant la crisi (gràfic 1.3), amb l’excepció del Banc del Japó, que l’octubre va reduir el tipus d’inte-rès dels préstecs a un dia sense garantia fins a un in-terval del 0% al 0,1%. En tot cas, al segon semestre el BCE es va començar a declarar preocupat per l’es-calada dels preus de les primeres matèries i l’impac-te sobre les taxes d’inflació, fet que, finalment, el va portar a decidir apujar el tipus d’intervenció 25 punts bàsics, fins a l’1,25, l’abril del 2011. Altres economies desenvolupades, en les quals la recuperació va ser més sostinguda, ja havien començat el 2010 a nor-malitzar el nivell dels tipus d’interès, i així els bancs centrals de Canadà, Austràlia, Suècia i Noruega van decidir apujar tipus.

La relaxació monetària de les principals economies desenvolupades, i, en especial, als EUA, va complicar la gestió dels responsables de la política econòmica

Les tensions del 2010

als mercats de deute

sobirà a Europa no es

van contagiar als EUA

i al Japó, economies

que, malgrat l’acusat

deteriorament de la seva

posició fi scal, van exhibir

desequilibris més reduïts

que la zona euro en

matèria de competitivitat

i de governança i

disseny institucional.


als països emergents. Les fortes entrades de capital en cerca de nivells més elevats de rendibilitat i uns fona-ments econòmics més sòlids van provocar fortes pres-sions apreciadores de les principals divises emergents en un moment en el qual l’alça de la inflació recoma-nava un enduriment de la política monetària. Les au-toritats econòmiques dels països asiàtics i d’Amèri-ca Llatina van optar per combinar pujades dels tipus d’interès amb intervencions en el mercat de divises i mesures per controlar les entrades de capital i l’apre-ciació del tipus de canvi. En tot cas, les principals divi-ses emergents van finalitzar l’any amb notables reva-loritzacions, que, segons les dades del BIS, en termes efectius nominals van ser d’un 7,9% en el cas del bath tailandès, d’un 4,4% per al dòlar de Singapur, d’un 4,3% per a la rupia índia i d’un 4,1% per al real bra-siler. D’altra banda, a la Xina el juny del 2010 es va flexibilitzar el règim canviari del renminbi, fet que va permetre l’apreciació efectiva nominal de l’1,2% de la divisa xinesa. L’altra cara de la moneda es corres-pon amb la forta depreciació d’algunes de les princi-pals divises dels països desenvolupats, principalment l’euro i el dòlar, que es van depreciar el 2010 en ter-mes efectius un 8,6% i un 3,2%, i, en menor mesura, la lliura esterlina, que ho va fer un 0,1%. Tanmateix, Japó i Suïssa també van registrar fortes tensions apre-ciadores el 2010, que van obligar l’autoritat monetària d’ambdues economies a intervenir en el mercat de di-vises per frenar aquesta tendència. Malgrat aquestes intervencions, el franc suís es va apreciar un 9,3% en termes efectius el 2010, mentre que en el cas del ien nipó l’apreciació va ser del 7,8%.

Els mercats de renda variable van registrar nota-bles fluctuacions el 2010, en acusar els efectes de les

tensions als mercats de deute i l’augment de l’aversió al risc (gràfic 1.8). La crisi del deute del maig del 2010 va provocar fortes caigudes borsàries i un augment de la volatilitat i les primes de risc al mercat. Entre el maig i l’agost les cotitzacions van oscil·lar sense regis-trar grans variacions i en mig d’un sentiment d’incer-tesa sobre la solvència dels deutors sobirans i l’efecte de les tensions als mercats sobre el creixement i so-bre el sector financer. A partir de l’agost, però, es va produir un canvi en el sentiment del mercat, que va reaccionar a l’anunci del segon programa d’expan-sió quantitativa als EUA i dels plans d’estímul fiscal als EUA i al Japó, de manera que els índexs borsaris van tornar a una dinàmica alcista, molt més acusada als EUA i al Regne Unit que al Japó i a la zona euro. Això va permetre que l’Índex Dow Jones de la borsa de Nova York i el FTSE-100 britànic acabés l’any amb un guany d’un 10%. En el cas de la borsa europea i japonesa, les alces de final d’any van ser insuficients per recuperar les caigudes prèvies i l’any es va saldar amb una pèrdua lleugerament superior a l’1% tant en el cas de l’Eurostoxx-50 com del Nikkei-225. Al co-mençament del 2011 va continuar la tendència alcista de les borses mundials, fet que va reflectir la millora de l’activitat i de les perspectives econòmiques mun-dials, encara que la incertesa i les correccions van tornar als mercats el març amb motiu del terratrèmol del Japó i la crisi nuclear resultant i, posteriorment, a partir del maig, pel temor a una reestructuració del deute grec.

Els desequilibris i els elements d’incertesa que van estar actuant en l’economia mundial el 2010 continua-ran vigents el 2011, al temps que s’incorporen noves variables com la tensió geopolítica als països MENA

GRÀFIC 1.8 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Índexs borsaris. 2000-2011*. Base 100: 2000

S&P 500 Nikkei 225 Eurostoxx 50 FTSE 100

100

80

60

40


Font: Elaboració pròpia a partir de dades d’Standard&Poor’s, Reuters, STOXX Limited i FTSE

International Limited.

20


i els efectes del tsunami i la crisi nuclear al Japó. Les darreres previsions de l’FMI, del juny del 2011, han re-visat lleugerament a la baixa l’avanç del PIB mundial fins al 4,3%, al temps que estimen un creixement de les economies emergents tres vegades supe rior al dels països avançats, amb un perfil més moderat en amb-dós casos. Els riscos a la baixa seran significatius, con-siderant la debilitat que encara mostren els fonaments

de les economies desenvolupades, que hauran de fer front a l’ajustament dels desequilibris del sector fiscal i del sector financer. En el cas de les economi-es emergents, el principal repte serà assolir taxes de creixement sostenibles en un entorn macroeconòmic estable, evitant situacions potencialment desestabilit-za dores que podrien provocar aterratges bruscos en el futur.


1.1. L’ECONOMIA MUNDIAL

El 2010 l’economia dels EUA va superar la caiguda del 2009 amb un creixement del 2,9%, avanç en línia amb la mitjana dels països desenvolupats.

El PIB de Japó va créixer un 4,0% el 2010, avanç insuficient per compensar totalment la caiguda del 2009.

L’enduriment de la política monetària a la Xina per evitar el sobreescalfament va afavorir una progressiva desacceleració del creixement del PIB al llarg del 2010.

El PIB de l’economia brasilera va créixer un 7,5% el 2010, avanç que va descansar en la fortalesa de la demanda interna i, en especial, de la inversió.

El 2010 l’economia dels EUA va superar la caiguda del 2009 amb un creixement del 2,9%, avanç en línia amb la mitjana dels països desenvolupats (qua-dre 1.1). Aquest creixement va estar impulsat per la recuperació de components rellevants de la deman-da domèstica, com la inversió en béns d’equipament i software, que va augmentar per sobre del 15% el 2010, i que contrasta amb la nova caiguda de la inver-sió en construcció. En menor mesura, el consum pri-vat també va afavorir l’avanç del PIB i va accelerar el creixement de manera molt gradual al llarg de l’any, de manera que el quart trimestre va assolir un crei-xement anualitzat del 4%. En tot cas, la recuperació de l’activitat el 2010 també va estar afavorida per ele-ments transitoris, en especial l’acumulació d’inven-taris, factor que va ser molt rellevant per impulsar el creixement en la primera meitat de l’exercici i que va aportar 1,4 punts a l’avanç anual del PIB. La reacti-vació de la demanda domèstica va implicar el retorn del desequilibri exterior als EUA, amb una contribució negativa de la demanda externa de 0,5 punts. Malgrat l’estímul que va representar per a les exporta cions la debilitat del dòlar, l’enfortiment de la demanda do-mèstica es va traduir en un elevat dinamisme de les importacions, que es van incrementar un 12,6% el 2010, per sobre de l’avanç també significatiu de les exportacions (11,7%).

Cal matisar, però, que la sortida de la crisi de l’eco-nomia dels EUA el 2010 va ser irregular i va presen-tar punts febles que van provocar una pèrdua d’ím-petu de la reactivació en la part central de l’any, la qual cosa va generar dubtes sobre la seva sosteni-bilitat (gràfic 1.9). Aquesta incertesa ha continuat els primers mesos del 2011, amb la desacceleració del creixement del PIB el primer trimestre (1,9%

anualitzat) i la revisió a la baixa del creixement espe-rat per al 2011 (2,5% segons l’FMI). El perfil irregu-lar de la recuperació es deriva del fet que l’economia dels EUA manté problemes estructurals sense resol-dre. En particular, la situació del sector immobiliari i del sector financer va continuar sent molt complexa, i per aquest motiu aquests sectors van continuar sent l’objectiu preferent de les mesures d’estímul de la po-lítica. Tot i que el sector de l’habitatge es va animar transitòriament per la influència de les ajudes fiscals a la compra, la finalització l’abril del 2010 d’aques-ta mesura es va traduir en una recaiguda dels preus i de les vendes.

D’altra banda, el mercat de treball no va donar se-nyals clars de millora, amb una taxa d’atur del 9,6% de mitjana anual, el nivell més elevat des del 1983. El balanç de l’ocupació va ser dispar, i així, en termes acumulats a finals d’any, el 2010 es van crear 1,17 mi-lions de llocs de treball en el sector privat, fonamen-talment en el sector de serveis no financers, enfront de la destrucció de 233 mil en el sector públic. L’ocupació en el sector de la construcció va continuar caient i es va situar en el nivell més baix des del 1995. Aquesta situació del mercat de treball va frenar la recuperació del consum privat i va mantenir controlades les pres-sions inflacionistes de demanda. Així, malgrat la de-preciació del dòlar i l’escalada del preu de les matèries primeres, la inflació es va mantenir en nivells mode-rats, encara que amb un perfil accelerat al llarg de l’any, des de l’1,2% del primer trimestre fins al 2,0% del quart (quadre 1.2). D’altra banda, l’elevat endeu-tament de l’economia dels EUA continua sent una font d’incertesa, que no es va corregir el 2010. Malgrat la lleugera reducció que va registrar el deute viu de les llars (-1,9%), el fort creixement de l’endeutament del

Malgrat l’estímul que

va representar per a les

exportacions la debilitat

del dòlar, l’enfortiment

de la demanda domèstica

als Estats Units es

va traduir en un elevat

dinamisme de les

importacions, que es van

incrementar un 12,6% el

2010, per sobre de l’avanç

també signifi catiu de

les exportacions (11,7%).


2009 2010 2011 (p) 2012 (p) QUADRE 1.1

EUA -2,6 2,9 2,5 2,7 Creixement del PIB mundial. 2009-2012. Taxes de variació anuals en percentatge

Japó -6,3 4,0 -0,7 2,9

Regne Unit -4,9 1,3 1,5 2,3

Canadà -2,8 3,2 2,9 2,6

Àrea de l’euro -4,1 1,8 2,0 1,7

- Alemanya -4,7 3,5 3,2 2,0

- França -2,6 1,4 2,1 1,9

- Itàlia -5,2 1,3 1,0 1,3

- Espanya -3,7 -0,1 0,8 1,6

Mèxic -6,1 5,5 4,7 4,0

Brasil -0,6 7,5 4,1 3,6

Xina 9,2 10,3 9,6 9,5

Índia 6,8 10,4 8,2 7,8

Rússia -7,8 4,0 4,8 4,5

Economies avançades -3,4 3,0 2,2 2,6(p) Previsió.Economies emergents 2,8 7,4 6,6 6,4

Total mundial -0,5 5,1 4,3 4,5 Font: FMI (WEO update, juny 2011).

2009 2010 2011 (p) 2012 (p) QUADRE 1.2

EUA -0,3 1,6 2,2 1,6 Evolució dels preus de consum en percentatge als principals països i àrees econòmiques del món. Índex general. 2009-2012

Japó -1,4 -0,7 0,2 0,2

Regne Unit 2,1 3,3 4,2 2,0

Canadà 0,3 1,8 2,2 1,9

Àrea de l’euro 0,3 1,6 2,3 1,7

- Alemanya 0,2 1,2 2,2 1,5

- França 0,1 1,7 2,1 1,7

(p) Previsió.

Font: FMI (WEO Abril 2011).

- Itàlia 0,8 1,6 2,0 2,1

- Espanya -0,2 2,0 2,6 1,5

Mèxic 5,3 4,2 3,6 3,1

Brasil 4,9 5,0 6,3 4,8

Xina -0,7 3,3 5,0 2,5

Índia 10,9 13,2 7,5 6,9

Rússia 11,7 6,9 9,3 8,0

Economies avançades 0,1 1,6 2,2 1,7

Economies emergents 5,2 6,2 6,9 5,3

Total mundial 2,5 3,7 4,5 3,4

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 GRÀFIC 1.9

4

Evolució del PIB als països desenvolupats 2000-2010. Taxa de variació anual en percentatge

Zona euro Regne Unit Estats Units Japó

2

0

-2

-4

-6

-8

Font: Cabinet Offi ce, BEA, EUROSTAT i ONS.


sector públic el 2010 (en especial el de l’administració federal, que va augmentar un 20,2%) va compensar aquesta reducció i va afavorir una acceleració del deu-te del sector domèstic no financer.

L’economia japonesa també va registrar una recu-peració del nivell d’activitat el 2010, amb un creixe-ment del PIB del 4,0%, que, en tot cas, no va permetre compensar totalment la caiguda del 6,3% registrada el 2009 (quadre 1.1). El sector exterior va ser el gran motor de la recuperació, gràcies al fort creixement de les economies asiàtiques emergents, que es va traduir en un creixement de les exportacions del 23,9%. Pel costat domèstic, la inversió no residencial del sector privat i el consum privat i públic van ser els princi-pals components impulsors del creixement, enfront de l’ajustament de la inversió residencial del sector privat i la inversió pública. La demanda domèstica va tenir el suport dels estímuls fiscals aplicats al llarg de l’any, i així el consum de les llars va reaccionar fa-vorablement als incentius fiscals a la compra de béns de consum durador. Cap a finals d’any, la moderació del creixement de les economies asiàtiques emergents es va traduir en un menor dinamisme de les exporta-cions, mentre que la finalització d’algunes mesures d’estímul fiscal va afectar la demanda domèstica, en especial el consum privat. Això va provocar una no-table desacceleració del PIB, que es va accentuar al començament del 2011, amb una caiguda de l’1,1% el primer trimestre (gràfic 1.9). La recuperació de l’acti-vitat del 2010 va ser insuficient per crear ocupació, i així la població ocupada va caure per tercer any con-secutiu, reflectint la pèrdua de llocs de treball a les manufactures, a la construcció, als serveis financers i al sector públic. La taxa d’atur es va mantenir sense variacions en el 5,1%, un dels nivells més elevats des de principis de la dècada. Pel que fa als preus, l’IPC va continuar caient durant bona part del 2010, enca-ra que a un ritme cada vegada més suau, com a resul-tat de les pressions alcistes derivades dels augments dels impostos indirectes sobre el tabac i l’encariment de les primeres matèries. De fet, el darrer trimestre del 2010 es va registrar una inflació lleugerament positi-va (0,1%), malgrat que el nucli estable de l’IPC, sen-se energia i aliments, va mantenir la tendència defla-cionista. Les perspectives de creixement per al 2011 del Japó s’han revisat a la baixa amb motiu dels efec-tes del terratrèmol i del tsunami que va assolar el país el març del 2011, i, de fet, s’espera una contracció de l’activitat econòmica per al conjunt de l’any (-0,7% segons l’FMI).

Pel que fa a les economies emergents, que han es-tat les grans impulsores del creixement mundial el 2011, les àrees més dinàmiques el 2010 van ser Àsia

i Amèrica Llatina. Les economies de la regió asiàtica van registrar un fort creixement el primer semestre del 2010, que va tendir a moderar-se a la segona part de l’any. Xina, la principal economia emergent asiàtica, va tornar a registrar un ritme d’avanç de dos dígits el 2010 (10,3%), malgrat que el perfil de creixement in-teranual del PIB al llarg de l’any va ser desaccelerat, des de l’11,9% del primer trimestre fins al 9,8% del quart. Pel costat de l’oferta, la moderació de l’activitat al sector industrial va explicar l’alentiment del ritme de creixement, mentre que pel de la demanda l’alen-timent va estar afavorit pel consum privat, enfront del vigor de la inversió i de les exportacions. La pro-gressiva desacceleració del PIB va ser propiciada per les intervencions del govern xinès destinades a evitar un sobreescalfament del sector immobiliari i del crè-dit, mitjançant l’enduriment de la política monetària que es va produir el segon semestre de l’any. El Banc Central va augmentar els tipus d’interès dues vegades, l’octubre i el desembre, a més d’apujar fins a sis vega-des el coeficient de caixa per als bancs. El biaix més restrictiu de la política monetària també va respon-dre a les creixents pressions inflacionistes, amb una taxa d’inflació que, des dels nivells per sota del 2% de principis d’any, va arribar al 5,1% el novembre, im-pulsada en gran mesura per l’alça dels preus dels ali-ments (quadre 1.2). Al començament del 2011 s’han intensificat les pressions inflacionistes, amb una taxa de creixement que ha tornat a superar el 5%, mentre que el PIB ha mantingut un fort creixement, del 9,7% el primer trimestre, evolució coherent amb les previ-sions d’una moderació suau del creixement de l’eco-nomia xinesa el 2011 (9,6% segons l’FMI).

Les economies d’Amèrica Llatina van consolidar la seva recuperació el 2010, encara que, igual que els països asiàtics, el creixement del primer semestre va ser més vigorós que el del segon. Cal destacar que l’evolució econòmica no ha estat homogènia per paï-sos, en la mesura que, mentre els països exportadors de productes bàsics es van beneficiar de l’augment del preu de les primeres matèries i d’una millora de la relació d’intercanvi, la resta de països van regis-trar un deteriorament dels seus balanços externs per l’augment del valor de les importacions. La principal potència emergent de la regió, Brasil, va protagonit-zar una forta sortida des de la caiguda del PIB el 2009. El PIB de l’economia brasilera va créixer un 7,5% el 2010, tot i que el creixement es va moderar des del 9,3% del primer trimestre fins al 5,0% del quart. El sòlid avanç del PIB va descansar en la fortalesa de la demanda interna, amb un creixement del 22% de la formació bruta de capital i del 7,0% del consum pri-vat. Darrere d’aquest vigor de la demanda interna es

A Japó el sector exterior

va ser el gran motor de

la recuperació, gràcies

al fort creixement de les

economies asiàtiques

emergents, que es va

traduir en un creixement

de les exportacions del

23,9%.

Les economies de la regió

asiàtica van registrar

un fort creixement el

primer semestre del

2010, que va tendir a

moderar-se a la segona

part de l’any.

Les economies d’Amèrica

Llatina van consolidar

la seva recuperació

el 2010, encara que,

com als països asiàtics,

el creixement del primer

semestre va ser més

vigorós que el del segon.


troba el biaix expansiu que va mantenir la política fiscal, a més de l’expansió del crèdit i la forta entra-da de capitals al país. La inflació es va accelerar da-vant les pressions internes de la demanda i l’alça del preu de les primeres matèries, i va passar del 4,5% del gener al 6,4% del desembre. Per tal de contrares-tar les tensions inflacionistes i d’evitar un sobreescal-fament de l’economia, el banc central va augmentar el tipus d’interès de referència del 8,75% al 10,75%, i va implantar una taxa sobre l’entrada de capitals estrangers per controlar les fortes entrades d’inversió

exterior. El perill de sobreescalfament ha portat les autoritats econòmiques a adoptar noves mesures mo-netàries i fiscals restrictives al començament del 2011, amb pujades addicionals del tipus d’interès fins al 12%, elevacions del coeficient de caixa, i nous im-postos sobre el crèdit i els capitals estrangers a curt termini. Aquestes mesures haurien d’ajudar a recon-duir l’avanç de la demanda domèstica cap a nivells més sostenibles i, així, les previsions per al 2011 pre-veuen una moderació en el creixement del PIB (4,1% segons l’FMI).


L’economia europea va reproduir, a una escala més petita, alguns dels desequilibris de la recuperació del 2010 a escala mundial. La reactivació europea va ser molt asimètrica tant en intensitat com en elements tractors, encara que, en general, totes les economies van tenir en comú l’aportació positiva de les exporta-cions al creixement del PIB. En termes agregats, el rit-me d’avanç del PIB va ser molt similar a la UE (1,8%) i a la zona euro (1,7%), creixement que en ambdós casos va ser insuficient per corregir totalment la cai-guda del 2009 i recuperar els nivells d’activitat previs a la crisi. Malgrat aquest avanç relativament similar, les bases del creixement van ser sensiblement dife-rents, en tenir una contribució més positiva en termes relatius la demanda interna a la UE, fet que va reflectir fonamentalment la forta acumulació d’inventaris. Per contra, en el cas de la zona euro, el sector exterior va tenir un major pes específic que a la UE com a motor de la recuperació, cosa que reflecteix el menor crei-xement relatiu de la demanda interna i el dinamisme més acusat de les exportacions.

En tot cas, tant a la UE com a la zona euro la sor-tida de la recessió va seguir un patró similar, amb les exportacions i l’acumulació d’inventaris liderant l’em-branzida al PIB, enfront de l’evolució més irregular de la inversió fixa i del consum privat. En línia amb l’evo-lució del cicle mundial, la reactivació de l’economia europea va començar el 2010 amb relativa força, però aquest vigor es va anar esvaint a mesura que els estí-muls fiscals desapareixien i, fins i tot, esdevenien res-triccions, el cicle d’acumulació d’inventaris s’esgo-tava i s’alentia el creixement de la demanda mundial (gràfic 1.10). La incertesa que es va generar arran de la crisi grega i l’enduriment de les condicions de fi-nançament en alguns països de l’eurozona també van

contribuir a un canvi en el sentiment inversor, i és un fet que ajuda a explicar la caiguda que va registrar la formació bruta de capital fix (FBCF) a la zona euro el segon semestre del 2010 (quadre 1.3).

Pel que fa a la inversió, cal tenir en compte, a més a més, que el creixement de la FBCF en béns d’equipa-ment va estar condicionat per la lenta recuperació de la utilització de la capacitat productiva, que el 2010 va estar al voltant del 76% tant a la UE com a la zona euro, nivell per sota de la mitjana històrica. En tot cas, la in-versió en béns d’equipament va augmentar amb força als països que més es van beneficiar del creixement de la demanda exterior i en els quals les vendes exteriors es van expandir amb força. Aquest és el cas d’economi-es bàltiques com Estònia i Lituània, o d’altres del nord d’Europa com Suècia i Alemanya, països que el 2010 van registrar creixements de dos dígits de la inversió en béns d’equipament. A l’altre extrem es troben les eco-nomies en què es van accentuar els problemes de fi-nançament el 2010, com a resultat de l’augment de les primes de risc sobirà, com Grècia i Irlanda.

D’altra banda, la inversió en construcció va conti-nuar molt deprimida i amb caigudes en la gran majo-ria dels països europeus, però amb especial intensitat en les economies perifèriques afectades per l’esclat de la bombolla immobiliària, l’elevat endeutament del sector privat i la crisi del deute sobirà. Així, el 2010 la contracció de la inversió en construcció va ser molt intensa en economies com Irlanda (-36%), Grècia (-13%) i Espanya (-11%). En sentit contrari, la inver-sió en construcció va créixer a un ritme relativament sòlid a altres països del nord d’Europa com Alemanya, Suècia, Polònia i Finlàndia, que reflecteixen els nivells més reduïts d’atur i la situació financera més saneja-da de les llars i del sector públic.

La reactivació europea

va ser molt asimètrica

tant en intensitat com en

elements tractors, encara

que, en general, totes les

economies van tenir en

comú l’aportació positiva

de les exportacions al

creixement del PIB.

En línia amb l’evolució

del cicle mundial, la

reactivació de l’economia

europea va començar el

2010 amb relativa força,

però aquest vigor es va

anar esvaint a mesura

que els estímuls fi scals

desapareixien i, fi ns i tot,

esdevenien restriccions,

el cicle d’acumulació

d’inventaris s’esgotava

i s’alentia el creixement

de la demanda mundial.

1.2. L’ECONOMIA DE LA UNIÓ EUROPEA I DE L’EUROZONA

L’avanç del PIB va ser molt similar a la UE (1,8%) i a la zona euro (1,7%), i en ambdós casos va ser insuficient per corregir totalment la contracció del 2009.

Els països europeus líders en creixement el 2010 es van caracteritzar per un fort sector exportador i una situació financera relativament sanejada del sector públic i privat.

El PIB va caure el 2010 als països protagonistes de la crisi del deute sobirà i a altres amb greus desequilibris interns i externs.

La millora cíclica i els esforços de consolidació fiscal als països amb més desequilibris van permetre que el dèficit públic registrés una lleugera flexió a la baixa tant a la UE (6,4%) com a l’eurozona (6,0%).


El consum privat va mostrar al llarg del 2010 un creixement positiu però feble tant al conjunt de la UE com a l’eurozona, que no va permetre recuperar els nivells previs a la caiguda del 2009 (quadre 1.3).

L’augment del consum de les llars va estar afavorit per la millora de la renda disponible (que va créi-xer un 2,8% a la UE i un 1,1% a l’eurozona) i per la reducció de la taxa d’estalvi, després dels màxims

Taxes interanuals Taxes intertrimestrals QUADRE 1.3

2008 2009 2010 2009IV

2010I

2010II

2010III

2010IV

2009IV

2010I

2010II

2010III

2010IV Eurozona: composició

del creixement del PIB en percentatge. 2008-2010Producte interior brut real 0,4 -4,2 1,7 -2,1 0,8 2,0 2,0 2,0 0,2 0,4 1,0 0,4 0,3

Demanda interna(1) 0,3 -3,5 1,0 -2,7 -0,4 1,2 1,3 1,5 -0,2 0,4 0,8 0,2 0,1

- Consum privat 0,4 -1,2 0,8 -0,4 0,4 0,6 1,0 1,1 0,3 0,3 0,2 0,2 0,4

- Consum públic 2,2 2,4 0,5 1,9 1,1 0,6 0,5 0,6 0,0 -0,1 0,2 0,4 0,1

- Formació bruta de capital fi x -0,8 -11,8 -0,8 -9,5 -4,8 -0,6 0,5 1,1 -1,1 -0,2 2,1 -0,2 -0,5

- Variació d’existències -0,2 -0,8 0,6 -0,7 0,2 0,9 0,6 0,6 -0,1 0,4 0,3 0,1 -0,1

Demanda exterior neta(1) 0,1 -0,7 0,8 0,6 1,2 0,8 0,7 0,4 0,4 -0,1 0,1 0,2 0,2

- Exportacions 1,0 -13,1 11,3 -5,3 7,0 12,9 12,3 11,6 2,2 3,1 4,5 2,1 1,6

- Importacions 0,8 -11,9 9,5 -6,9 3,6 11,1 10,9 10,7 1,1 3,6 4,2 1,5 1,0

Valor afegit brut real 0,6 -4,2 1,8 -2,3 1,0 2,0 1,9 2,0 0,2 0,6 0,8 0,3 0,3

Indústria -2,5 -13,1 6,2 -6,5 4,4 7,6 5,8 6,4 0,6 2,4 2,0 0,7 1,2

1. Contribució al creixement del PIB real; en punts percentuals.

Construcció -1,7 -6,3 -4,1 -5,9 -6,6 -4,1 -3,3 -2,5 -1,6 -1,8 1,0 -0,8 -0,9

Comerç, hoteleria, transport i comunicacions

1,4 -5,3 2,4 -3,1 1,3 2,6 2,9 2,4 0,5 0,9 1,0 0,5 0,0

Intermediació fi nancera i serveis immobiliaris i empresarials

1,6 -1,6 0,9 -1,1 0,3 0,6 1,1 1,4 -0,1 0,2 0,4 0,6 0,3Font: EUROSTAT.

I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 I/2010 II/2010 III/2010 IV/2010 GRÀFIC 1.10

3Variació interanual i intertrimestral real del PIB de la Unió Europea. 2008-2010

Intertrimestral Interanual

2

1

0

-1

-2

-3

-4

-5Font: EUROSTAT.


8

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a la Unió Europea. 2008-2010

Ocupació Taxa d’atur

6

4

2

0

-2

Font: EUROSTAT.


assolits en els moments més crítics de la recessió del 2009. El creixement de la renda disponible va tendir a accentuar-se el segon semestre de l’any i va ser par-ticularment intens a alguns països de la UE que no formen part de l’eurozona, en especial a Polònia, al Regne Unit i a Suècia. A la zona euro, l’evolució més dinàmica de la renda disponible es va produir als pa-ïsos que configuren el “nucli central” de la UEM, com Alemanya, França i Bèlgica, i a economies del nord d’Europa com Finlàndia. En tot cas, el 2010 la millo-ra de la renda disponible no va ser general als països europeus, i, en aquest sentit, destaca la caiguda que va registrar a Espanya i als Països Baixos, com a re-sultat de l’evolució del mercat de treball a aquestes economies.

Fins que no es produeixi una recuperació del mer-cat laboral, el consum privat continuarà sense donar un suport significatiu al creixement del PIB (gràfic 1.11). En aquest àmbit, el balanç del 2010 no és gai-re positiu, en acabar l’any amb una nova destrucció d’ocupació tant al conjunt de la UE (-0,6%) com de l’eurozona (-0,8%). Espanya va ser el país que va fer una contribució més significativa a la pèrdua de llocs de treball de l’economia europea, amb una destrucció d’ocupació que va representar el 32% de la registra-da a la UE i el 40% de la de l’eurozona. En tot cas, la caiguda de l’ocupació va estar generalitzada a les eco-nomies europees el 2010, amb un ritme de reducció que va ser especialment intens a determinades econo-mies bàltiques i de l’est d’Europa (Bulgària, Lituània, Letònia, Estònia), i a les economies perifèriques de la zona euro que van sofrir els efectes de l’ajustament del sector immobiliari i la crisi del deute sobirà (Irlan-da, Grècia, Espanya). Així, el 2010 tan sols nou de les 27 economies de la UE van crear llocs de treball (en-capçalades per Malta, Luxemburg, Bèlgica i Suècia), a un ritme inferior al 2% en tots els casos.

El fet que l’ocupació no s’hagi recuperat a la UE, fins i tot a economies que l’any 2010 van registrar

creixements del PIB prou significatius (cas d’Alema-nya, Finlàndia, Dinamarca o Eslovàquia), reflecteix la relativa resistència que va exhibir el mercat de treball europeu durant la crisi del 2009. Els països europeus van absorbir bona part de la caiguda del nivell d’acti-vitat mitjançant la reducció del nombre d’hores treba-llades per ocupat, evitant així una pèrdua més acusa-da de llocs de feina (gràfic 1.12). Això explica que els augments de la producció del 2010 s’hagin traduït, en un primer moment, en l’increment del nombre d’ho-res treballades, i que el retard que habitualment es produeix entre la recuperació de l’activitat i de l’ocu-pació estigui sent més prolongat en la sortida d’aques-ta crisi. En tot cas, les diferències en les estructures i les característiques institucionals dels mercats de treball als diferents països europeus són molt signi-ficatives, i això explica evolucions molt dispars de l’ocupació i dels nivells d’atur. Aquesta situació que-da reflectida en els nivells de la taxa d’atur, que va des dels nivells màxims per sobre del 20% a Espanya i del 15% a les economies bàltiques fins als nivells mínims, per sota del 5% d’economies centrals del la zona euro, com Àustria, Països Baixos i Luxemburg.

Tot aquest conjunt de factors expliquen l’eleva-da disparitat en el creixement del PIB per països el 2010. El grup d’economies més dinàmiques, amb un creixement superior al 3%, es caracteritza per un fort sector exportador, que en alguns casos va servir d’estímul a la inversió, i per una situació financera relativament sanejada del sector públic i privat, fet que va evitar ajustaments bruscos pel costat domès-tic. Aquest col·lectiu de països està format principal-ment per economies del nord d’Europa, amb alguna excepció: Suècia (5,7%), Eslovàquia (4,0%), Polònia (3,8%), Alemanya (3,6%), Luxemburg (3,5%), Malta (3,2%), Estònia i Finlàndia (ambdues amb un creixe-ment del 3,1%).

Un segon grup de països, format principalment per economies d’Europa central amb forts vincles

GRÀFIC 1.12 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Creixement del PIB i de l’ocupació total de l’eurozona. 2000-2011*. Taxa interanual en percentatge

Ocupació total PIB

4

2

0

-2

-4*Fins al 1r trimestre

Font: EUROSTAT.

A la zona euro, l’evolució

més dinàmica de la

renda disponible es va

produir als països que

confi guren el “nucli

central” de la UEM,

com Alemanya, França

i Bèlgica, i a economies

del nord d’Europa, com

Finlàndia.

La caiguda de l’ocupació

va ser generalitzada a

les economies europees

el 2010, amb un ritme

de reducció que va

ser especialment

intens a determinades

economies bàltiques i

de l’est d’Europa i a les

economies perifèriques

de la zona euro, que

van sofrir els efectes de

l’ajustament del sector

immobiliari i la crisi

del deute sobirà.


comercials amb els països més dinàmics, van regis-trar creixements al voltant de la mitjana europea. En aquest cas, el principal motor del creixement del PIB el 2010 va ser el dinamisme de les exportacions, enca-ra que l’impuls al creixement va ser menys significatiu que en el cas anterior pel fet de ser economies menys competitives i menys orientades als països emergents. A més a més, pel costat domèstic, malgrat no haver desequilibris greus, la contenció fiscal i/o la lenta recuperació del sector financer van pressionar a la baixa la demanda interna, via menor creixement del consum públic i privat i, en algun cas, també de la inversió residencial. Aquest grup estaria format per la República Txeca (2,3%), Bèlgica (2,2%), Àustria (2,1%), els Països Baixos (1,8%), Dinamarca (1,7%), França (1,4%) i el Regne Unit (1,4%).

Un tercer grup de països, format principalment per països bàltics i de l’est d’Europa, va registrar creixe-ments positius el 2010 però notablement més febles que la mitjana europea, a causa de l’existència de de-sequilibris interns relativament importants que van contrarestar la bona evolució de les exportacions. En el cas d’Itàlia (1,3%), la forta davallada de la demanda del sector públic, forçada per les tensions al mercat de deute sobirà, va llastar la recuperació del consum pri-vat i de la inversió residencial, mentre que el fort crei-xement de les importacions va contrarestar la millora de les exportacions. A Portugal, el creixement assolit el 2010 (1,3%) va estar explicat en part per factors tem-porals (com l’efecte d’anticipació del consum privat previ a la pujada de l’IVA) i no reflecteix amb exactitud la cruesa de la crisi que va assolar aquesta economia, que va patir un procés continu de desgast a causa de la pèrdua de confiança dels mercats i el fort augment de la prima de risc país. A la resta de països pertanyents a aquest grup, el principal desequilibri va ser l’endeu-tament excessiu i els problemes derivats de la crisi fi-nancera, amb efectes sobre el sector bancari i el crèdit que estan llastant la recuperació de la demanda inter-na, tal com reflecteixen les febles taxes de creixement del 2010: Lituània (1,3%), Hongria (1,2%), Eslovènia (1,2%), Xipre (1,0%) i Bulgària (0,2%).

Finalment, l’últim grup està format pels països que van registrar una caiguda del PIB el 2010, que, en

algun cas, va superar fins i tot la davallada del 2009. La contracció de l’activitat va afectar les economies protagonistes de la crisi del deute sobirà el 2010, amb excepció de Portugal, i reflecteix l’impacte dels ajusta-ments en curs en aquests països per corregir els forts desequilibris en els balanços del sector públic i pri-vat. La contracció del PIB va ser especialment intensa a Grècia (-4,5%), seguida d’Irlanda (-1,0%), mentre que a Espanya l’aportació favorable del sector exte-rior va compensar la caiguda de la demanda inter-na, de manera que el PIB pràcticament es va estancar (-0,1%). Els problemes estructurals, la consolidació fiscal i les restriccions creditícies també van estar dar-rere la caiguda del PIB a Letònia (-0,3%) i Romania (-1,3%).

La situació relativament feble de la despesa do-mèstica i del mercat de treball en bona part de les eco-nomies europees va mantenir contingudes les pres-sions inflacionistes pel costat de la demanda. En tot cas, la inflació va abandonar el 2010 els mínims de l’any anterior i va repuntar fins al 2,1% a la UE i fins a l’1,6% a l’eurozona (quadre 1.4). El segon semestre el creixement de l’IHPC va registrar una acceleració bas-tant pronunciada, de manera que el desembre es va si-tuar al 2,7% a la UE i al 2,2% a l’eurozona, per sobre de l’objectiu del BCE. Les raons d’aquest creixement dels preus de consum són diverses i inclouen l’enca-riment de les matèries primeres en particular del pe-troli i dels aliments, i les alces dels impostos indirec-tes i dels preus administrats que es van produir com a resultat dels processos de consolidació fiscal. Les pujades impositives van tenir un impacte inflacionis-ta particularment intens a Romania, Hongria i Grècia, mentre que el creixement més elevat dels preus admi-nistrats es va produir a Xipre, Malta i Hongria. Als paï-sos de la UEM la depreciació de l’euro també va provo-car pressions inflacionistes, situació que també es va produir a altres economies de la UE de fora de la zona euro, com és el cas de Dinamarca, Bulgària, les repú-bliques bàltiques i, en menor mesura, el Regne Unit. La varietat de factors que van influir en l’acceleració dels preus al consum el 2010 explica la tendència cap a una ampliació dels diferencials de inflació entre els països integrants de la UE i l’eurozona. Als països de

La situació relativament

feble de la despesa

domèstica i del mercat

de treball en bona

part de les economies

europees va mantenir

contingudes les pressions

infl acionistes pel costat

de la demanda. En tot cas,

la infl ació va abandonar

el 2010 els mínims de

l’any anterior i va repuntar

fi ns al 2,1% a la UE i fi ns

a l’1,6% a l’eurozona.

IHPC i els seus components 2008 2009 2010 2009/IV 2010/I 2010/II 2010/III 2010/IV Des.2010 Gen.2011 QUADRE 1.4

Índex general 3,3 0,3 1,6 0,4 1,1 1,6 1,7 2,0 2,2 2,3 Evolució dels preus a l’eurozona. 2008-2011. Taxa de variació interanual en percentatge

Energia 10,3 -8,1 7,4 -3,2 4,8 8,1 7,3 9,2 11 12

Aliments no elaborats 3,5 0,2 1,3 -1,5 -0,6 1,0 2,3 2,7 3,2 2,2

Aliments elaborats 6,1 1,1 0,9 0,5 0,6 0,8 0,9 1,3 1,5 1,8

Béns industrials no energètics 0,8 0,6 0,5 0,3 0,1 0,5 0,5 0,8 0,7 0,5Font: Informe Anual del Banc Central Europeu. Maig 2011.Serveis 2,6 2,0 1,4 1,7 1,5 1,2 1,4 1,3 1,3 1,5


la UEM, les taxes d’inflació van oscil·lar entre el 4,7% de Grècia i el -1,6% d’Irlanda, mentre que als països de la UE no integrats a l’eurozona el sostre d’inflació va ser el 6,1% de Romania, enfront del sòl de -1,2% de Letònia. Bona part dels factors que van interve-nir en l’alça de les taxes d’inflació el segon semestre del 2010 han continuat actuant al començament del 2011, cosa que s’ha traduït en noves acceleracions dels preus de consum i va portar al BCE a decidir apujar els tipus d’interès l’abril del 2011.

L’any 2010 la situació dels comptes del sector pú-blic va esdevenir una variable clau per a l’evolució de les economies europees. La millora cíclica registrada a una part de les economies de la UE i els esforços de consolidació fiscal als països amb més desequilibris van permetre que, per primera vegada des de l’esclat de la crisi econòmica, el dèficit registrés una lleugera flexió a la baixa (de quatre i tres dècimes, respectiva-ment) fins al 6,4% del PIB al conjunt de la UE i al 6,0% a l’eurozona. No obstant això, aquesta modesta rebai-xa del dèficit global del 2010 va estar condicionada per l’especial situació d’Irlanda, economia en la qual el rescat financer del sector bancari va elevar el dèficit públic 18 punts fins al 32,4% del PIB. A més d’Irlanda, quatre economies més de la UE van registrar augments de la ràtio de dèficit sobre el PIB el 2010, però tan sols

un país tenia un dèficit significatiu (Polònia, amb un 7,9% del PIB), mentre la major part van ser països en els quals les finances públiques presentaven una situa-ció relativament sanejada (Àustria, Alemanya i Dina-marca). A la resta de països de la UE, el dèficit es va o bé estabilitzar (Dinamarca) o reduir, amb una inten-sitat que va tendir a ser més acusada als països amb desequilibris fiscals més grans, com és el cas de Grè-cia (-4,9 punts fins al 10,5% del PIB), Espanya (-1,9 punts fins al 9,2%), Portugal (-1,0 punts fins al 9,1%) i el Regne Unit (-1,0 punts fins al 10,4%).

Tot i aquesta reducció del dèficit, la confiança so-bre la solvència dels països europeus més vulnera-bles encara no s’ha restablert, i això representa una amenaça que pot arribar a tenir un impacte global al conjunt d’economies de l’eurozona i de la UE. Des d’aquest punt de vista, el repte fiscal constitueix un factor que condicionarà el ritme de recuperació de les economies europees el 2011 i que tendirà a frenar la reactivació de la demanda domèstica. Aquest fet, en un context mundial menys favorable per al creixe-ment de les exportacions, es traduiria en una estabi-lització del creixement de la UE (en l’1,8%) i, fins i tot, en una lleugera moderació en el cas de l’eurozona (fins a l’1,6%), segons les previsions de la Comissió Europea del maig del 2011.


Economia francesaL’economia francesa va registrar el 2009 una recessió comparativament més suau que la majoria de països europeus i, en contrapartida, va protagonitzar el 2010 una recuperació també relativament més moderada. El creixement del PIB del 2010 (1,4%) no va aconse-guir recuperar totalment la caiguda del 2009 (-2,6%), raó per la qual l’activitat no va tornar als nivells de precrisi. El perfil de creixement interanual al llarg del 2010 va ser clarament accelerat el primer semestre, afavorit pels efectes de base derivats de la compara-ció interanual amb els moments més durs de la crisi, mentre que a la segona meitat de l’any va tendir a es-tabilitzar-se, i fins i tot l’avanç del PIB es va moderar el quart trimestre (gràfic 1.13).

No obstant això, l’economia francesa va protago-nitzar una recuperació relativament estable el 2010, malgrat el canvi de suports que es va produir a me-sura que avançava l’any. Inicialment, el dinamisme de les exportacions i el cicle d’inventaris van ser els principals motors de l’acceleració del PIB, però,

progressivament, l’actuació d’aquests elements com a impulsors de l’activitat va anar perdent força i la demanda interna va assumir el lideratge de la recu-peració. El balanç anual mostra una aportació de la demanda interna de 0,8 punts al creixement del PIB, mentre que l’acumulació d’inventaris va contribuir amb 0,5 punts i el sector exterior amb 0,1 punts.

Malgrat aquesta modesta aportació positiva de la demanda externa, cal destacar el paper que va tenir la recuperació del cicle mundial en la reactivació de l’economia francesa, en la qual no es registrava una aportació positiva del sector exterior des de l’any 2001. Les exportacions franceses van augmentar un 9,4% el 2010, avanç prou sòlid, però que no recupera total-ment la davallada del 2009 (-12,2%) i que resulta sen-siblement inferior al creixement de les exportacions de l’eurozona (11,2%) i de les grans potències expor-tadores europees (en el cas d’Alemanya, 14,7%). Un factor que va penalitzar el creixement de les vendes exteriors de França el 2010, i que representa un proble-ma estructural per al potencial exportador d’aquesta

1.3. EVOLUCIÓ DE LES ECONOMIES FRANCESA, ESPANYOLA I CATALANA

Economia francesa: va protagonitzar el 2010 una recuperació relativament moderada, amb un creixement del PIB de l’1,4%, insuficient per recuperar la caiguda del 2009. El mercat laboral va crear ocupació gràcies a l’aportació del sector de serveis, mentre la inflació es va accelerar fins a l’1,5%, a causa de l’encariment de les matèries primeres i de la depreciació de l’euro. El 2010 va començar el procés de consolidació fiscal, amb una reducció del dèficit del 7,5% al 7,0% del PIB, que ha de continuar el 2011 per assolir l’objectiu del 5,8%. El 2011 es preveu una lleugera acceleració del creixement del PIB fins a l’entorn de l’1,8%.

Economia espanyola: el PIB va registrar una lleugera caiguda del 0,1% el 2010 i la seva evolució va ser molt dual, amb un fort contrast entre la caiguda de la demanda interna i la contribució positiva del sector exterior. El mercat laboral no es va recuperar i va continuar registrant una pèrdua d’ocupats i un augment de la taxa d’atur fins al 20,3% el quart trimestre. La inflació va tenir a Espanya un perfil alcista, més intens al segon semestre, i va arribar el desembre al 3%. Després d’acomplir l’objectiu de reducció del dèficit públic fins al 9,2% del PIB el 2010, el compromís per al 2011 està marcat en el 6% del PIB. El creixement del 2011 es preveu a l’entorn del 0,8% i tornarà a estar impulsat pel sector exterior.

Economia catalana: Catalunya va trencar el 2010 amb les caigudes del PIB i presentant un creixe -ment del 0,1%, impulsat pel dinamisme de les exportacions i la millora del consum privat. El 2010 es va suavitzar la destrucció d’ocupació, però la taxa d’atur va augmentar fins al 19%. La inflació es va situar en el 2% el 2010, enfront del mínim històric del 0,2% del 2009. El dèficit de la Generalitat de Catalunya va assolir el 2010 el nivell rècord del 3,86% del PIB i la seva reducció alentirà el creixement de la demanda interna el 2011. S’espera que el sector exterior sigui el motor del creixement del PIB el 2011, que seria del 0,8% segons les previsions de la Generalitat.


A l’economia francesa

el component de la

demanda interna que

va fer una contribució

més signifi cativa al

creixement el 2010 va

ser el consum privat,

que va créixer un 1,3%

animat pels estímuls

fi scals a la compra de

béns de consum durador,

que van tenir un impacte

molt signifi catiu el

segon semestre de l’any.

economia, és la particular estructura geogràfica dels mercats exteriors francesos. Al voltant del 70% de les exportacions franceses tenen com a destinació Euro-pa, enfront del pes relativament reduït d’altres àrees mundials més dinàmiques, com Àsia, que representa un 10%, i els països del Mercosur, que tenen un pes de tan sols l’1%. Una conseqüència d’aquesta orientació geogràfica ha estat la caiguda de quota de mercat de França en les exportacions mundials els darrers anys i que, en el cas de les exportacions de mercaderies, ha passat del 5,3% del 2003 al 4,0% del 2009.

Resulta evident, però, que el dinamisme de les ex-portacions va servir d’estímul de l’activitat, en especi-al del sector industrial, i va afavorir un augment dels nivells d’utilització de la capacitat productiva i la re-cuperació de la inversió empresarial. La inversió en capital fix de les empreses no financeres, després de la forta davallada del 2009, va augmentar el 2% el 2010, exhibint una reactivació que es va consolidar al llarg de l’any i que va continuar al començament del 2011. Tanmateix, el comportament global de la inversió el 2010 va estar llastat per la nova contracció de la inver-sió en construcció, que va accentuar la seva caiguda (-7,3%). En tot cas, la contínua recuperació de la uti-lització de la capacitat productiva i la millora del pa-norama laboral, en combinació amb els baixos tipus d’interès, configuren un escenari favorable perquè la inversió reforci la seva contribució positiva al creixe-ment del PIB francès el 2011.

El component de la demanda interna que va fer una contribució més significativa al creixement el 2010 va ser el consum privat, que va augmentar un 1,3% animat pels estímuls fiscals a la compra de béns de consum durador, que van tenir un impacte molt significatiu el segon semestre de l’any. El creixement de la despesa de les llars també va estar afavorit per la millora registrada al mercat laboral, que va regis-trar una creació acumulada al conjunt de l’any de 141 mil llocs de treball (un 0,9%), gràcies a l’augment de l’ocupació al sector de serveis, que va compensar la caiguda a la indústria i a la construcció. La lenta re-cuperació de l’ocupació va trobar correspondència en una suau reducció de la taxa d’atur, que va passar del 9,9% del primer trimestre al 9,7% del quart, i encara es manté en nivells màxims des de finals de la dèca-da dels 90 (gràfic 1.14). La creació de l’ocupació s’ha accelerat al començament del 2011 i s’espera que con-tinuï al llarg de l’any, de manera que l’evolució del mercat laboral servirà de suport per al creixement del consum de les llars, contrarestant l’efecte de la fina-lització dels estímuls fiscals.

Un element que el 2010 va perjudicar la capacitat adquisitiva de les llars va ser el repunt de la inflació, que

des de nivells pràcticament nuls el 2009 (0,1%) va pujar fins a l’1,5% el 2010. L’encariment dels preus del petroli i els aliments i la depreciació de l’euro van ser les cau-ses de les creixents tensions inflacionistes, que, d’altra banda, van estar contrarestades per la moderació de la inflació subjacent, que va passar de l’1,8% del 2009 a l’1,1% del 2010. L’escalada de la inflació ha continuat els primers mesos del 2011, encara que s’espera una certa estabilització a mitjan any, al voltant del 2%.

Les perspectives per al 2011 preveuen el progressiu enfortiment de determinats components de la deman-da domèstica, en especial de la inversió, i una estabi-lització del consum privat, que es veurà beneficiat per la millora del mercat de treball, però acusarà la retira-da dels estímuls fiscals i l’impacte sobre la capacitat adquisitiva de l’alça de la inflació. Un factor que afec-tarà el creixement del PIB el 2011 serà la consolidació fiscal en curs, que, després de la reducció de cinc dè-cimes del dèficit fins al 7,0% el 2010, té l’objectiu d’as-solir el 5,8% del PIB el 2011. D’altra banda, el sector exterior tornarà a la seva tradicional contribució ne-gativa, com a resultat d’una moderació més acusada de les exportacions que de les importacions. El resul-tat d’aquest conjunt de factors serà una lleugera acce-leració del creixement del PIB, que podria augmentar un 1,8% segons les previsions del maig del 2011 de la Comissió Europea.

Economia espanyolaL’estabilització que va registrar l’economia espanyola el 2010, amb un pràctic estancament del PIB (-0,1%), és representativa d’un escenari de sortida molt len-ta de la forta recessió que va començar el 2008 i que es va aprofundir el 2009. Malgrat que el PIB pràctica-ment va deixar de caure el 2010, el cert és que aquest any no va ser el de l’inici de la recuperació de l’eco-nomia espanyola (gràfic 1.15).

L’evolució del PIB el 2010 va ser profundament dual, amb un fort contrast entre l’evolució de la demanda in-terna i del sector exterior. Sens dubte, el sector exterior va constituir la sorpresa favorable de l’any i va ser el responsable d’evitar un resultat encara més negatiu de l’economia espanyola. De fet, el vigorós creixement de les exportacions (10,3%) va constituir el principal su-port del PIB el 2010. Aquest creixement va reflectir la reacció de les empreses, que es van orien tar cada vega-da més cap als mercats exteriors per fugir de la feblesa de la demanda interna, i també els avanços dels dar-rers anys en la diversificació dels mercats d’exportació i, més recentment, en competitivitat de preu. L’expan-sió de les exportacions espanyoles el 2010 va contras-tar amb unes importacions que van créixer a un ritme molt més moderat (5,4%), en línia amb l’atonia de la


demanda domèstica, de manera que el sector exterior va assolir una atípica contribució positiva al creixe-ment del PIB d’1,1 punts percentuals.

Per l’altre costat, la demanda interna va mantenir una dinàmica recessiva, més suau que la del 2009, i va restar 1,2 punts percentuals al creixement del PIB. Els dos factors que més van condicionar la contracció de la demanda domèstica el 2010 van ser la continu-ïtat de l’ajustament en el sector de l’habitatge i les mesures de consolidació fiscal, que es van aplicar fo-namentalment al segon semestre de l’any.

La caiguda de la inversió residencial, tot i ser menys intensa que la del 2009, va ser encara molt aguda (-16,8%), malgrat el fet que la demanda es va animar transitòriament davant la finalització de la de-ducció fiscal per compra d’habitatge a partir del 2011 (per a rendes superiors als 24.000 euros anuals.). En tot cas, la recuperació de la inversió residencial reque-rirà que es redueixi l’elevat estoc d’habitatges sense vendre, circumstància que no es va produir el 2010. D’altra banda, la necessitat de reduir el dèficit pú-blic després del nivell rècord assolit el 2009, en un

context d’elevades tensions als mercats de deute, va condicionar la reducció registrada pel consum públic el 2010 (-0,7%) i de la inversió en obra civil (-7,2%), al temps que va frenar la recuperació de la resta de components de la demanda del sector privat (consum i inversió).

Tanmateix, cal destacar que tant el consum pri-vat com la inversió productiva van registrar creixe-ments el 2010, encara que aquestos avanços van ser molt moderats en comparació amb la caiguda ante-rior. La inversió en béns d’equipament va augmentar un 1,8% el 2010, el que representa un avanç molt con-tingut que reflecteix una activitat inversora principal-ment destinada a la reposició. Cal tenir en compte que el 2010 el nivell d’utilització de la capacitat productiva a la indústria amb prou feines es va recuperar (71,1% enfront del 70% del 2009) i va continuar en nivells molt baixos, al temps que les condicions de finança-ment van continuar molt restringides. D’altra banda, el consum privat va augmentar un 1,3%, avanç relati-vament elevat si es considera el fort deteriorament del mercat laboral, les restriccions creditícies i la pressió a


2Variació interanual i intertrimestral real del PIB de França. 2008-2010.Taxa de variació en percentatge


1

0

-1

-2

-3

-4

Font: INSEE.


10Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a França. 2008-2010.Taxes de variació en percen-tatge i percentatge sobre la població activa


8

6

4

2

0

-2

Font: INSEE.

L’expansió de les

exportacions espanyoles

el 2010 va contrastar

amb unes importacions

que van créixer a un

ritme molt més moderat

(5,4%), en línia amb

l’atonia de la demanda

domèstica, de manera

que el sector exterior

va assolir una atípica

contribució positiva al

creixement del PIB

d’1,1 punts percentuals.


la baixa que va exercir la política fiscal sobre la renda disponible de les llars. El principal element de suport a la despesa de les llars el 2010 va ser la reducció de la taxa d’estalvi fins al 13,1%, després del fort augment que va experimentar el 2009 com a resultat del crei-xent estalvi de les llars per motiu de precaució.

L’estancament de l’activitat el 2010 no va perme-tre una recuperació del mercat laboral, que va conti-nuar registrant una pèrdua d’ocupats i una alça de l’atur (gràfic 1.16). L’únic símptoma que el pitjor va quedar enrere al mercat laboral va ser la moderació del ritme de destrucció de llocs de feina, amb una pèr-dua de 417 mil llocs de treball a temps complet, el que va representar gairebé una tercera part dels desapare-guts el 2009. D’altra banda, els nivells d’atur assolits a l’economia espanyola van continuar representant nivells rècord, i així a finals del 2010 el nombre d’atu-rats va ser de prop de 4,7 milions de persones, 2,8 mi-lions més que a finals del 2007 quan s’inicià la crisi econòmica. Així mateix, la taxa d’atur va escalar fins al 20,3% el quart trimestre del 2010, el que representa la xifra més alta des de l’any 1997.

La inflació també va tenir a Espanya un perfil al-cista el 2010, com a resultat de les pressions deriva-des de la depreciació de l’euro i de l’encariment de les primeres matèries, així com de l’impacte de la puja-da dels impostos indirectes. En mitjana anual, la taxa d’inflació va augmentar des del -0,3% del 2009 fins a l’1,8%, amb una acceleració que va ser especialment intensa al segon semestre de l’any, de manera que al mes de desembre es va arribar al 3%. L’encariment de l’energia i les pujades impositives van explicar més de dues terceres parts de l’augment de la inflació a Espa-nya entre el desembre del 2009 i el del 2010, segons les estimacions del Banc d’Espanya. En particular, les pu-jades impositives van representar un important factor de pressió a l’alça, de manera que 0,7 punts percentuals de l’augment de la inflació del 2010 van ser deguts a l’increment de la imposició indirecta, que va tenir lloc el mes de juny (amb la pujada de l’IVA) i el desembre (alça de l’impost sobre el tabac). L’encariment de les primeres matèries ha continuat pressionant a l’alça la taxa d’inflació al començament del 2011, fins assolir un nivell del 3,8% el mes d’abril.

GRÀFIC 1.16 I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 I/2010 II/2010 III/2010 IV/2010

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a Espanya.

2008-2010. Taxes de variació en percentatge i percentatge sobre

la població activa


20

15

10

5

0

-5

Font: INE.

GRÀFIC 1.15 I/2008 II/2008 III/2008 IV/2008 I/2009 II/2009 III/2009 IV/2009 I/2010 II/2010 III/2010 IV/2010

Variació interanual i intertrimestral real del PIB

d’Espanya. 2008-2010.Taxa de variació en percentatge


4

2

0

-2

-4

Font: INE.


Les perspectives de l’economia espanyola per al 2011 estan molt condicionades pels diferents ajusta-ments en curs, entre els quals cal destacar el desen-deutament del sector privat, la consolidació fiscal del sector públic, el sanejament del sector financer i el re-dimensionament del sector immobiliari. El procés de reducció del dèficit de les administracions públiques representa un dels principals reptes en el curt termini, considerant la pressió dels mercats i la crisi de confi-ança en la solvència sobirana que s’ha instal·lat a l’eu-rozona. Després d’acomplir l’objectiu de reducció del dèficit des de l’11,1% del PIB del 2009 fins al 9,2% del 2010, el compromís per al 2011 està marcat en el 6% del PIB, el que representa una meta ambiciosa en un context de feble creixement dels ingressos tributa-ris i d’escalada de les despeses financeres per mor de l’alça de la prima de risc. En aquest escenari, les previ-sions de la Comissió Europea del maig del 2011 preve-uen un creixement moderat de l’economia espanyola (0,8%) que tornaria a estar impulsat pel sector exterior, mentre que la demanda interna realitzaria una contri-bució negativa al PIB per quart any consecutiu.

Economia catalanaL’economia catalana va trencar el 2010 les caigudes del PIB registrades els dos anys anteriors, amb un creixement del 0,1%, registre que resulta massa mo-dest per parlar d’una situació de recuperació. Cal des-tacar, en tot cas, que el PIB va aconseguir accelerar el creixement a mesura que avançava l’any, de ma-nera que, en taxa interanual, va passar del -1,5% del primer trimestre a l’1,2% del quart. El dinamisme de les exportacions pel costat extern i la millora del con-sum privat per l’intern són els factors que van perme-tre un progressiu enfortiment del PIB al llarg del 2010 (gràfic 1.17).

El modest creixement del PIB del 2010 va ser pos-sible gràcies a la contribució positiva de 0,3 punts de la demanda exterior neta, que va reflectir principal-ment la favorable evolució dels intercanvis amb l’es-tranger (aporten 1 punt al PIB), enfront de la contribu-ció negativa dels intercanvis amb la resta d’Espanya (gràfic 1.20). En aquest sentit, el dinamisme de la de-manda exterior, els guanys de competitivitat dels dar-rers anys i la creixent orientació exportadora de les


5

Variació interanual real del PIB de Catalunya per sectors. 2008-2010. Taxa de variació en percentatge

Indústria Construcció Serveis PIB

0

-5

-10

-15

Font: IDESCAT.


15

Variació interanual del nombre d’ocupats i taxa d’atur a Catalunya. 2008-2010. Taxes de variació en percentatge i percentatge sobre la població activa


10

5

0

-5

-10

Font: IDESCAT.


empreses catalanes cap a mercats més diversificats van afavorir l’expansió de les exportacions el 2010 (12,6%), que van actuar com a principal motor del creixement del PIB a Catalunya (quadre 1.6). En tot cas, el creixement de les importacions (8,4%), després de dos anys de caigudes, va evitar una contribució més elevada del sector exterior al PIB, circumstàn cia que posa de manifest que encara persisteixen els ele-ments estructurals que tradicionalment han intervin-gut en la generació de dèficits comercials en les etapes d’expansió econòmica.

La fortalesa de la demanda externa va permetre contrarestar la contribució negativa de la demanda domèstica, llastada principalment per la caiguda de la inversió, per tercer any consecutiu. Aquesta reducció va afectar tant el component de béns d’equipament

(-1,5%) com el d’inversió en construcció (-10,7%). La inversió residencial va mantenir una dinàmica reces-siva en un context d’ajustament dels excessos d’ofer-ta generats durant l’etapa d’expansió i de feblesa de la demanda, malgrat l’estímul temporal que va repre-sentar a finals del 2010 l’eliminació de la deducció per compra d’habitatge a partir del gener del 2011. També les restriccions a la inversió pública van determinar caigudes de la formació bruta de capital en construc-ció, reflectides en el component d’obra civil. D’altra banda, la contracció de la inversió en béns d’equipa-ment va posar de manifest que, malgrat l’expansió

Documents

ANUARI SOCIOECONÒMIC 2011 - Banca Privada d'Andorra · 2013. 4. 25. · ANDORRA ANUARI SOCIOECONÒMIC 2011 7 E l 2010 l’economia mundial va deixar enrere la recessió, amb un creixement