Any 7 • núm. 54 • La Franja, març de 2006 Aquell CARLOS ESTEVAN hivern … · 2009-11-09 · TEMPS DE FRANJA Núm. 54. Març de 2006 3 s u m a r i salutació del director Darrerament

Any 7 • núm. 54 • La Franja, març de 2006

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Via Verda a ValljunqueraEl camí de l’antiga via del tren de la Vallde Zafan serà rehabilitat per a usosturístics.

Anton Abad a“Luz de gas”El cantautorsaidinec vacompartirescenari aBarcelona ambmúsics catalansi algueresos.

Efe

ctes

de

la g

elad

a del

1956 s

obre

els

cam

ps

d’o

liver

s

El béns de la Franja a debatDiversos experts debaten al PalauMoncada de Fraga sobre el futur de lesobres d’art eclesiàstiques.

CA

RLO

S E

ST

EV

AN

Departamento de Educación,Cultura y Deporte

Generalitat de CatalunyaInstitució de les Lletres Catalanes

AssociacióCultural

d e l

Matarranya

AssociacióCultural

d e l

Matarranya

Aquellhiverndel 56!

Aquellhiverndel 56!

La llenguacatalanaa l’Aragó

exposició itinerant

SARAGOSSA AragónEduca. Fira de Mostres del 16 al 19 de marçSARAGOSSA Biblioteca Maria Moliner. Universitat Saragossa del 20 al 31 de març

CALACEIT Sala d‘exposicions de la placeta de la Llonja del 2 al 16 d’abrilGANDESA IES Terra Alta del 18 al 21 d’abril

LA FATARELLA Casal Municipal del 23 al 30 d’abril

Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR:Màrio [email protected]

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

CAP DE REDACCIÓ:Isabel Calaf • T. 661 470 [email protected]

COORDINACIÓ DE COMARQUES:Marta Canales

REDACCIÓ:Antoni Bengochea, Lluís Rajadell,Carles Sancho i Pasqual Vidal(el Matarranya). Arcadi Abad, Damià Torrent,Marta Canales, Jaume Casas i Josep Labat (el Baix Cinca). Carles Barrull, Anna Enjuanes,Neus Enjuanes i Aleix Castellnou(la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Joaquim Montclús,Josep Puche, Francesc Ricart,Carles Sancho, Ramon Sistac i Carles Terès.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT:978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, [email protected]

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésSaragossaLibrería CàlamoPza. San Francisco, 4TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

ESTISORESMiguel Estaña

Durant els darrers mesos hem anat sentint ollegint, un dia sí i un altre també, una sèrie deburdes crítiques i desqualificacions radicalit-zades entorn del projecte d’Estatut de Catalun-ya. El més curiós del cas ha estat veure compersones d’ideologies teòricament molt distants,s’avenien prou en engegar sense escrúpols lesseves crítiques indocumentades i carregavencontra el dret d’un poble a decidir el seu propifutur i a elaborar la seva pròpia definició.

La deixa dictatorial de temps encara no massallunyans, amb regust de panhispanisme ultra-nacionalista, ha ressorgit del fons cavernari queencara hi ha present en molts falsos demòcra-tes que vaticinen tots els mals possibles per lagosadia «imperdonable» que ha dut un poble adecidir el seu futur lliurement i democràticament.

Es podria entendre que idees similars fessinniu en la dreta ultramontana representada peralguns sectors del PP, que abans han mantingutprous lligams amb el règim franquista. Però esfa més difícil entendre que persones d’arrelsdemocràtiques i, que es posicionen a l’esque-rra, hagin fet costat a una oposició tan destruc-tiva i tan poc fonamentada com algun destacatsocialista, que confessà que l’Estatut «li produïauna mena d’al·lèrgia».

D’altres han disfressant la seva oposició al textfent una falsa crida a la solidaritat entre elspobles. Però tot plegat no és més que la defen-sa d’una ideologia uniformitzadora que nega,alhora, els drets del pobles a ser ells mateixos.

Cal afirmar, des de TdF, que la proposta d’Es-tatut de Catalunya és un projecte que defensauna plena integració amb Espanya. Tot i la defi-nició que fa de Catalunya com a nació, el dret

a l’autodeterminació no hi és present, quan aquestés un dret fonamental per a tots el pobles. Així hoafirmava Andreu Nin: «La fórmula «autodeter-minació» no pressuposa l’obligació si no el dreta separar-se i, per tant, no és una fórmula sepa-ratista; ben al contrari, és l’única susceptible degarantir la convivència pacífica dels pobles, d’afa-vorir la seva unificació i, sobre tot, d’assegurar lasolidaritat i la unitat d’acció dels treballadors detotes les nacions». («Els moviments d’emancipa-ció nacional»)

I és que amb la visió d’un món tan global comel que tenim avui dia, alguns han oblidat que lallibertat no flueix de dalt a baix si no a l’inrevés.Els drets i les llibertats ho són, en primer lloc, deles persones; desprès, dels pobles i, finalment, deles organitzacions supranacionals. Defensar elcontrari és negar el fonament de la democràcia queneix del poble. Difícilment es poden defensar lesllibertats individuals si es neguen les llibertatsdels pobles.

Les persones ens sentim integrants d’una comu-nitat per la cultura, la llengua, les tradicions… inegar l’existència d’aquests sentiments és negarel dret fonamental a existir de les comunitatsnacionals. Per aquells que es senten d’esquerresi potser han oblidat algunes de les arrels, seria borecordar la frase de Marx: «El poble que escla-vitza un altre poble, forja les seves pròpies cade-nes».

No es pot treballar per la democràcia, per lasolidaritat entre els pobles, per la defensa de lesllibertats si, alhora, es nega la llibertat d’aquestsmateixos pobles a decidir el seu futur. L’autode-terminació dels pobles és també una garantia dellibertat per a les persones.

El dret a l’autodeterminació

Temps de Franja 54 8/3/06 13:59 Página 2

Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorDarrerament van eixint a la revista més articles que el que fins

ara era habitual parlant de temes agraris, de la qual cosa enscongratulem. Intentem així complir amb més d’una demanda,expressada a la secció de Cartes dels lectors, de què parlessemmés de la gent i dels problemes del sector agrari. L’entrevista

del número 52 amb el president dels regants del Campell, o els temes referents als problemes dela fruita dolça en los últims números, en són una mostra d’aquest interès i aquest canvi d’actitutsuggerits pels lectors.

Però és clar que encara no és suficient. Necessitem, per exemple, connectar també amb els inte-ressos dels pagesos del Matarranya i per això caldrien «corresponsals» d’aquest sector que ens fessenarribar la seua veu. Al número d’abril intentarem donar complit compte de les celebracions del cente-nari del canal d’Aragó i Catalunya, obra cabdal per a l’economia de tot el nord de la Franja.

Som conscients de la realitat de que bona part dels que fem aquesta revista procedim de l’àm-bit rural però no estem inserits directament en ell. Però també som conscients que del futur del’agricultura depèn la subsistència de les nostres terres. Per això intentarem superar eix handicapi donar a aquests temes la rellevància que mereixen.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del director

Cartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaMercè Miranda, regidora de Cultura

de l’Ajuntament de Tamarit

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes

Cultura

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: Bernard Boïl, fill de Saidí,

primer vicari d’Amèrica (i II)

2

3

3

4

7

10

13

14

17

16

18

19

Pura demagògiaSi Lleida, Barbastre i Montsò estan a Es-

panya i els béns de la Franja no aniran als seuslegítims propietaris, o siga a les parròquies de laFranja. Què més dóna on s’ubiquen? Seguiran aEspanya i seguiran sense estar en el lloc per alque van ser creats. Si per raons de seguretat, estesobres d’art, cal reunir-les en algun museu, vullrecordar que, per a anar a visitar-les, a la majo-ria dels parroquians de la Franja, ens va millor(per distància i comunicacions) anar a Lleida, quea Barbastre o a Montsò. I torno a insistir, segui-ran a Espanya.

A algú se li ha ocorregut donar les gràcies albisbat de Lleida per haver conservat estos bénsde la Franja? No vull pensar que haguera passatsi en compte d’estar a Lleida s’hagueren quedaten les parròquies, la guerra civil, Erik el Belga…Perquè a l’Aragó no som molt curosos amb elnostre patrimoni: en la guerra de la Independènciaes va cremar tot l’arxiu del Regne d’Aragó (enca-ra sort que no teníem l’arxiu de la Corona d’Ara-gó), i en l’actualitat, ara l’any 2005, com podemdeixar extingir dos espècies de flora úniques enel món? (Heraldo de Aragón del 27/12/05), perno parlar del nostre patrimoni lingüístic quecontinua esperant una llei de llengües…

No serà tot açò dels béns de la Franja, purademagògia, que utilitzen els nostres políticsper a desviar la nostra atenció d’altres temes?No veig el mateix interès per les obres d’artd’Aragó que es troben en altres llocs d’Espa-nya i de l’estranger. Saben que el bisbat deJaca (el bressol d’Aragó), pertany a l’arque-bisbat de Pamplona? Protesta algú?

Ja ho deia «La Bullonera»:«…que suerte tenemos los aragoneses con la Pila-

rica, la jota y el Ebro» ( i els béns de la Franja).

Hipòlit Solé Llop[Aquesta carta va ser també enviada a

Heraldo de Aragón i no va ser publicada]

Nació en minúsculesLa polèmica endegada arreu d’ Espanya sobre

la declaració que se’n fa en el projecte d’Estatutde Catalunya, en denominar a aquesta com unanació, ha fet buidar els tinters per a omplir milersde fulls dels diaris i hores i hores a les emissoresde radio i de televisió. Tothom en sap molt d’aques-ta qüestió. No és un tema brèvol. Serà difícil arri-bar a un acord perquè, enmig d’aquest enrenou,hi ha una cosa que es diu «sentiments» que noobeeix a codis ni a lleis i és de difícil entenimentdes de l’altra part. Si a això hi sumem la forçadacrispació de la societat civil (així es diu ara), eltema podria semblar irresoluble.

Amic lector: a grans problemes, petites solu-cions. Jo en tinc una preparada, i és una solucióortogràfica: quan es faci referència a la nació cata-lana –o a alguna altra en el futur– sempre s’es-criurà amb minúscula (nació), i quan ens refe-rim a la Nació espanyola en general, ambmajúscula (Nació). Penseu profundament sobreaquesta diferenciació i trobareu prou raons pera fer-la vàlida. El vers de José Antonio Labor-deta «no nos dejan ser nación», hauríem decanviar-lo per «ya nos dejan ser nación». I ambaquesta deseixida cobla m’acomiado:

Aragó serà nació,i Espanya, la Nació gran:una neix dels sentiments,l’altra és una i important.

José Miguel GràciaEconomista i poeta


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T

var i que molts veuen com unesconstruccions adequades perdonar diferents serveis turís-tics als usuaris de la via verda,perquè els nuclis de les pobla-cions per on passa estan semprelluny d’aquesta. Recordem queuna d’aquestes estacions, la dela Torre del Comte, fa ja unsquants anys va ser restaurada iadequada per a una instal·lacióturística de qualitat: la Paradadel Compte.

La via verda es preveu quecontinuï fins la ciutat d’Alca-nyís –la capital del Baix Aragó–per on també passava l’anticferrocarril. De moment l’Ajun-tament de Valldesgorfa –muni-cipi situat entre Valljunquera iAlcanyís– ha vist interessantla continuació de la via pelsinteressos econòmics que potreportar en ser l’inici d’aques-ta infraestructura turística i jaha encarregat un projecte derehabilitació tal com ara es faal Matarranya.

Les vies verdes són un nouatractiu turístic a tot el territo-ri estatal, sobretot destinat alturisme sostenible d’interior,cultural i de qualitat, per tal dedonar noves alternatives altradicional visitant de sol i plat-ja, evitant així l’excessivamassificació turística a lescostes mediterrànies.

La via verda de l’antic ferrocarril de la Val de Zafan a Tortosa

Carles Sancho

L’empresa TRAGSA du aterme des de fa uns mesos lesobres d’adequació de la viaverda que va des del termemunicipal de Valljunquera alfinal del terme de Lledó, un totalde 28,5 quilòmetres, dins lacomarca del Matarranya. ElMinisteri del Medi Ambientdestina per aquest projecte deconstrucció 1,3 milions d’eu-ros i té previst finalitzar-lo l’abrildel 2007. La via verda enllaçaamb la ja construïda a Catalu-nya que va des d’Arnes a Torto-sa, quasi 50 quilòmetres més,que la conectaran, en finalitzarles obres, al Matarranya i queatraurà gran quantitat de visi-tants i aficionats a l’excursio-nisme i al turisme rural cadavegada més de moda. La viaverda aprofita l’antiga línia detren que només va funcionarunes tres dècades i que fou clau-surada definitivament en la dèca-da dels 70, que anava de la Valde Zafan a Tortosa i que va sertancada per l’escassa viabilitateconòmica. La via serà adequa-da per a facilitar el pas dels

caminants i cicloturistes: túnelsil·luminats, senyalització delsserveis, baranes per donar segu-retat en els desnivells de les vies,àrees de descans i miradorsespectaculars, com els expec-taculars ponts sobre els riusMatarranya i Algars.

Aquest nou atractiu turísticper al Matarranya ha fet inte-ressants l’aprofitament de lesantigues estacions de ferroca-rril, un important patrimoniarquitectònic que cal preser-

El vertígen del jugador

M’inquieta fortament l’aug-ment de l’odi (GDLC: «Senti-ment profund de malvolença oaversió envers algú»). Es veu,esrespira en declaracions,en mani-festacions, fins i tot en juntesd’accionistes. Suposo que totstenim tendència a l’odi, com unvirus latent en un racó del nostrefetge. Un instint primari queens permet descarregar-nos detota culpa perquè tots els malsvénen de l’altre, el que és dife-rent –en llengua, en religió, ensentiment…– a nosaltres.

Penso que el PP va perdreles eleccions no per la gestióvergonyosa de l’11-M, sinóperquè molta gent se sentiaagredida: volien un país ons’hi pogués respirar de nou, onels nostres governants, ambindependència de si els haví-em votat, ens respectessin. Peraixò la tàctica –perillosa peròsuposo que efectiva– és tornara fer l’ambiet asfixiant. Arades de l’oposició. Milers demanifestants, notícies tergi-versades o directament falses,manipulació descarada i agres-siva. Però es pot permetre elPP l’enfrontament social queestà provocant?

Sovint m’imagino el sr.Rajoy a soles, assegut en unabutaca i envaït per l’angoixade no poder fer marxa enrerasense ser devorat pels mons-tres que ell mateix ha creat. Elli els seus «amics» Acebes iZaplana. Deu sentir el vertígendel jugador que ho aposta tota un número. Si se’n surt,pujada d’adrenalina. Però siperd… ai si perd! Vindran elssicaris dels usurers a reclamarel que és seu. El dolent és quesi guanya els hi haurà de pagarels interessos. I són altíssims.

Carles Terès Bellès

L’ANTIGA LÍNIA FERROVIÀRIA

Va ser un intent d’unir Saragossa amb la mar Mediterràniaper Sant Carles de la Ràpita, passant per Alcanyís, la ciutat mésimportant i capital del Baix Aragó. Però el tren mai va acon-seguir arribar al mar i es quedà a Tortosa. La línia que arren-cava a la Puebla de Híjar, a la Val de Zafan, va ser inaugura-da el setembre del 1942, amb un total de 128 quilòmetres derecorregut i passava, després de travessar el Baix Aragó, perles estacions de Valljunquera, la Vall del Tormo, la Torre delComte, Vall-de-roures, Queretes i Lledó a la comarca delMatarranya i, més tard, s’endinsava per les comarques cata-lanes de la Terra Alta i Baix Ebre. El servei ferroviari es vasuprimir definitivament el setembre de 1973.

Estació de ferrocarril de la Via VerdaC

AR

LES

SAC

NH

O


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

CHA Matarranya

M’havia proposat parlar dellengües al Viles i Gentsnomés quan fore estrictamentnecessari, perquè al Matar-ranya la llengua està sufi-cientment viva com per a fer-ho amb normalitat. Però bé,ha arribat lo dia de parlar-ne.

A l’Aragó la defensa delmultilingüisme és com pegar-se amb el cap contra una paret.Ara bé , a lguns sec to r spròxims a Chunta Aragone-sista van contracorrent. Unpartit que va nàixer entre l’ac-tivisme aragonesista, ecolo-gista i progressista, i quetambé té com a bandera lalluita per la diversitat lingüís-tica. Fins i tot s’ha denegatexplícitament una denomina-ció en aragonès a la mascotade l’Expo de Saragossa«perquè sonava massa aChunta» (quin nivell!).

Però mentre la línia gene-ral del partit porte un camíhabitualment impecable,desafortunadament algunsLigallos de la Franja seguixenreproduint la política desempre, o pitjor, contrària alpoc que es fa. A la Ribagorçacatalanoparlant han mostratdubtes sobre l’únic ConsellSocial de la Llengua de totala Franja i sobre la identitat dela nostra llengua! Al Matar-ranya s’ha presentat lo Liga-llo comarcal en roda de prem-sa a la capital del Baix Aragó.I han fet arribar a les cases delMatarranya una fulla comar-cal absolutament en castellà.Els vaig fer arribar la meuapreocupació. Alguns repre-sentants em van respondre,mostrant també la seuasorpresa. No és una políticacoherent no utilitzar les llen-gües que es diu defensar. Esticconvençut que el Ligallo sabràtreballar activament pels seusprincipis i veurà que el futurde la nostra terra passa per lanormalització de la llengua.

Natxo Sorolla

VIL

ES

I G

EN

TS El Centre de la Memòria Històrica de la

comarca del Matarranya a ValljunqueraCarles Sancho

S’edita una maleta didàctica sobre D. LombartePepa Nogués

A les festes majors de SantMiquel es va inaugurar a Vall-junquera el «Centre de laMemòria Històrica de laComarca del Matarranya».L’exposició permament estàsituada en unes magnífiquesinstal·lacions museístiques quehan aprofitat unes grans covesque servien de refugi durant laguerra civil ubicades al centrede la població i que, més tard,es van convertir en magatzemsmunicipals.

L’espai, que té l’accès per laplaça del Sitjar, consta de tresgrans sales: dos habilitades pera l’exposició permanent i unatercera per a exposicions tempo-rals. En la primera sala tenimdiferents apartats temàtics ones convinen de forma prouadequada i didàctica les foto-grafies ampliades, els dibuixosi els textos escrits pel periodis-ta Josep Puche. Entre els apar-tats temàtics destaquen: unacronologia de la Història de laFotografia, l’album del Matar-ranya, el cicle de la vida, festesi celebracions, el tren de la Valde Zafan, el pantà de Pena, elspersonatges il·lustres i elsretrats. En el centre de la sala unordinador i una impressora pera visualitzar i fer còpies de l’ar-xiu fotogràfic de les quasi 3.000imatges del Matarranya reco-pilades, des de les primeres foto-grafies fins a la dècada dels 60.

La segona sala és un espai desti-nat per a projeccions amb unacapacitat per a unes 50 perso-nes –una gran pantalla, un canóde projecció i bancs per aseure–. A les parets de la salanous apartats fotogràfics: lesviles, les gents, escenes quoti-dianes, jocs populars, activitatsagrícoles i ramaderes i foto-grafies del Matarranya –esco-lars, esports, edificis, músics imilitars–. A l’interior una salaper a exposicions temporals.

El Centre de la MemòriaHistòrica té també com a objec-tiu ampliar l’arxiu fotogràfic apartir de donacions d’imatgesper part de les institucions i delsparticulars de les diferents vilesde la comarca. El ConsellComarcal per a promocionar lafotografia convocarà concursos

sobre temàtiques que escasse-gen en l’arxiu. Aquesta matei-xa tardor n’hi va haver un sobre’Oficis i tradicions en la comar-ca’. El mateix jurat que va ator-gar els premis va queixar-se quehi va haver pocs participants.Malgrat això, la comarca tédecidit seguir convocant diver-sos concursos per promocionarla fotografia.

És necessari que aquest siguiun centre viu i que, a més demuseístic, de veritat dinamitziles investigacions sobre lamemòria històrica de la comar-ca que encara són massa escas-ses, un agossarat fòrum de debati encontre per a especialistes iun espai de divulgació delsvalors històrics per a escolars,per a la població de la comar-ca i per als visitants.

Edifici que acull el Centre de Memòria Històrica a Valljunquera

L’Associació Cultural delMatarranya està elaborant unaguia i una maleta didàctica queconjugaran la poesia amb lanatura i el món rural a partir dela vida i l’obra de DesideriLombarte. La guia constad'unes 120 pàgines a color ona partir de les poesies d’aquestpoeta pena-rogí es proposen

activitats i jocs per a treballaraspectes de la fauna, la vege-tació, el paisatge, la pagesia, elsmasos, les llegendes, el despo-blament rural, etc. En totals'editaran 800 guies i 60 male-tes que es repartiran gratuïta-ment per les escoles i biblio-teques de la Franja i per unaselecció de les de la resta del

territori catalanoparlant. Elprojecte està financiat per laFundació Caixa Catalunya,després que fora seleccionatdintre de la convocatòriad'ajuts. L’Associació prepara unacampanya de difusió per al propertrimestre d’aquest interessantmaterial didàctic en català perals xiquets de la Franja.


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

El passat febrer es va cele-brar un cross a Aiguaviva ambla participació massiva d’es-colars i federats turolences. Enles categories inferiors, elsescolars turolences van acon-seguir bones classificacions,inclús van obtindre diversesmedalles.

Carrera femenina (3.900m): La primera de les voltesvan anar en grup les tres favo-rites, Bernad, Quintín i Ochoa,seguides de prop per la juvenilAlicia Pérez i la veterana ChusZorraquín. La duresa del circuitva anar seleccionant la carre-ra i Quintín va començar aprendre avantatge sobre lesseues perseguidores. Desprésd’ella, Bernad i Ochoa es vanalternar en la segona plaça quefinalment es va adjudicaraquesta última. La juvenil vapagar el seu ímpetu inicial i vaser sobrepassada per la vete-rana Zorraquín que es va adap-tar millor a les característiquesd’un circuit perfectament traçaten què no van faltar els ingre-

dients clàssics del camp através: costes i fang.

En categoria juvenil EstherAbril i María Jiménez vanescortar la guanyadora, AliciaPérez, en el podium.

En veteranes Cristina Jimé-nez i Mª Carmen Carrillo vanacompanyar, com segona itercera, a la vencedora Mª JesúsZorraquín.

Carrera masculina (3.900m): Una vegada més, el turo-lence Lázaro Vicente va serl’encarregat de llançar la carre-ra en els metres inicials. El fortritme de seguida va produir laprimera selecció en el grup queva quedar reduït a set unitats:Vicente, Villarroya, Lamalem,El Wardi, Ferrando, Benarafa iNavarro.

En la segona volta El Wardiva prendre uns metres d’avan-tatge i, en el seu intent de nodeixar-lo anar, Villarroyadespenjava als seus companysd’equip Lamalem i Ferrandoque, al seu torn, feien el propiamb Benarafa i Navarro. Només

Vicente s’incrustava en la llui-ta entre els del Cajalón Còndori el Kelme Olimp per a adjudi-car-se la sexta plaça final. Eltriomf absolut se’l va endur,una vegada més, El Wardi queamb aquesta victòria decidixja la Copa CAI de cross curt afalta d’una prova (Alcanyís).

L’Olimp s’adjudicava la sego-

na, tercera i quarta plaça permitjà de Villarroya, Lamalem iFerrando, mentres Benarafa eraquint i Navarro sèptim. El sara-gossà de l’Elx Decathlon, Enri-que Rivas, tancava els llocs depremis en octava posició.

El vencedor de la categoriapromesa va ser Saúl GarcíaAparicio.

304 persones van participar en el Cross d’AiguavivaSaid el Wardi i Sònia Quintín es van fer amb la victòria en les categories absolutes

Corresponsal

El Museu Joan Cabré acull una exposició sobre fotografia i arqueologia

Redacció

J.A

. C

AR

RÉG

ALO

Ermita de Sant Gregori a Aiguaviva

El Museu Joan Cabré deCalaceit va acullir el mes defebrer una mostra de fotogra-fies antigues recollides sota eltítol Pioners de l’arqueologiaibèrica al Baix Aragó. Unaexposició que ha recorregutdiferents poblacions.

La mostra fotogràfica pretendonar a conèixer al públic visi-tant l’important paper que elBaix Aragó històric va jugar enuna de les èpoques daurades del’investigació arqueològia aEspanya.

L’exposició és itinerant i

consta d’antigues il·lustra-cions, moltes d’elles inèditesi altres cedides per a l’ocasiódes dels arxius del Museud’Arqueologia de Barcelona,l’Institut Patrimoni HistòricEspanyol i la Casa Velázquezde Madrid.

ExcavacionsEntre 1915 i 1925 es va

portar a terme al Baix Aragó,especialment en l’actual comar-ca del Matarranya, uns delsprogrames d’investigació méscomplexos i exhaustius fins ara

desenvolupats en la història del’arqueologia espanyola, coml’excavació completa o parcialdels iacimentos protohistòricstan coneguts com Sant Antonii el Tossal Redó de Calaceit; elsCastellans de Queretes; SantCristòbol, Escondines Altes,Escondines Baixes i Piuró delBarranc Fondo de Massalió;Torre Cremada de la Vall delTormo; la Gessera de Caseres;la Tallada de Casp i nombrosossepulcres i túmuls funeraris deles conques del Matarranya il’Algars. Canelobre de bronze trobat el 1905

a Calaceit


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

dora del Museu d’Osca. Es tracta de l’estatueta

funerària Atis, realitzada enmarbre de carrara (en gra fi), deculte oriental d’herència hele-nística, original d’Àsia Menor.Aquesta peça (75 x 13,5 x19,15 cm), deidad protectoradels morts, amb temàticaiconogràfica poc freqüent, esremunta al tercer quart del segleIV. Representa la figura d’unjove en actitut reflexiva, ambrostre allargat, amb barret frigi,que originalment es trobariapolicromada. Va vestit amb unatúnica llarga decorada d’unaforma especial que el distin-gueix de la resta del total d’on-ze Atis trobades al territoriEspanyol.

Com també Fèlix va exposara la seua conferència, mitolò-gicament l’Atis es troba vincu-lat a la figura de Cibeles. D’en-tre les moltes variacions, el miteconta que la deesa Cibeles es vaenamorar del jove, i que el vaarrossegar, posiblement presad’un atac de gelosia, a emas-cular-se i que després va perme-tre la seva resurrecció una vega-da a l’any (25 de març). Engeneral però, els estudis enmitologia han tractat poc lafigura de l’Atis, de la mateixamanera que la investigaciósobre la relació de l’estatuetaamb el jaciment de Vil·la Fortu-natus presenta encara moltesincognites. Com va explicarFèlix, hi han moltes hipòtesissobre la seva datació i, enconseqüència, significaciódintre del jaciment perquè nohi ha dades (ubicació i situació)de l’excavació en la qual es vadescobrir, de manera que ésdifícil fixar una interpretaciódefinitiva.

L’acte del passat 11 de febrerva significar la presentacióoficial i al mateix temps, si ésvol d’una manera més simbò-lica, la cessió per part de laSecció de Patrimoni de la repro-

El passat dissabte, 11 defebrer, la Secció de Patrimonide l’Institut d’Estudis del BaixCinca-IEBC va presentar l’es-tatueta funerària Atis. Es trac-ta d’una peça de marbre decarrara que va ser trobada aVil·la Fortunatus i que a l’ac-tualitat està exposada al MuseuProvincial d’Osca.

L’acte va comptar amb lapresència de l’historiador FèlixMonton, qui va explicar elvalor i significat de l’Atis i laseva vinculació amb el jaci-ment de Vil·la Fortunatus.

Els fons del Museu Provin-cial d’Osca i del Museu Arque-ològic de Saragossa inclouenrellevants peces del PatrimoniArqueològic de la Comarca delBaix Cinca. De fet, els controlsde conservació i restauració quepermet una infraestructuramuseísitca ens atorguen el privi-legi de poder observar-les ambles bones condicions que hofem avui. Per anomenar algunsdels exemples més representa-tius, a més de l’Atis, trobem eldofí i els Mosaics també deVil·la Fortunatus, així com lesmonedes o els estris de treballi bèl·lics de Safranals. En eixsentit, val a dir que a banda, hiha molts altres objectes signi-ficatius del Patrimoni de laComarca.

Entre els diferents objectiusde la Secció de Patrimoni, desdel moment que es va crearl’any 2001, la divulgació i ladifusió de les peces deposita-des a les institucions museís-tiques d’Osca i Saragossa,anteriorment nomenades, esva anar dibuixant com a una deles línies d’actuació principals.El passat dissabte es va presen-tar oficialment; en altresocasions s’havia exposat publi-cament, la reproducció de ladivinitat Atis. Els treballs dereproducció es van realitzar acàrrec de Maria José Arbués,a l’actualiat també restaura-

ducció de l’Atis a l’Ajunta-ment de Fraga, amb la volun-tat de donar-la a conèixer a lapoblació, que és en definitivaa qui pertany. Per eix motiu, apartir d’ara es podrà visitar a laSala d’Arqueologia del Torreódel Palau Montcada.

La riquesa dels jacimentsArqueològics de la comarca,tant pel seu valor històric i artís-tic, com per la quantitat queencara avui en conservemprové, en gran part, de laestratègica situació geogràficade la comarca i del territori del’Aragó en general, pas obligatper accedir a l’interior de laPenínsula Ibèrica. El cas mésrellevant és el jaciment de Vil·laFortunatus de Fraga, que datadel segle I dC fins als segles V-VI. Correspon a una luxosaresidència de l’àmbit rural quea més de comptar amb una zonad’habitacle domèstic –és la partque avui es conserva i que cons-ta de habitacions amb mosaicsde gran qualitat, jardí (virida-rium) amb pou, atri i termes.També existia una zona rústi-ca amb les dependències bàsi-ques per a l’explotació agraria(corral, magatzems), actual-ment desparegut. Durant l’úl-tim moment de l’assentamentes produeix la construcció de labasílica paleocristiana quedestaca visiblement entre lesruines més primigènies.

Fa poques setmanes elGovern d’Aragó va fer públi-ca la inversió de quasi unmil·lió d’euros per a la conso-lidació del jaciment entre el2006 i el 2007, després de lessuccesives peticions de l’Ad-ministració Local. Possible-ment a partir del pròxim estius’iniciaran els treballs de cobri-ment del jaciment i de la crea-ció d’un Centre d’Interpretacióamb pasarel·la i senyalitzacióinformativa. L’any 2003 ja esva declarar Bé d’Interès Cultu-ral (BIC) i es van realitzar

treballs de consolidació durantl’any 2004.

Sens dubte, la nostàlgia pelpassat ocupa una de les líniesdel pensament humanísticcontemporani, i a mode gene-ral, quan un objecte adquireixl’etiqueta de bé cultural parti-cipa d’un reconeixement igaudeix d’un status amb valori significat rellevant. És certque la reproducció de l’Atis, ien major grau els treballs quees preveuen realitzar a Vil·laFortunatus són projectes moltfavorables per al futur del jaci-ment arqueològic. De totesmaneres, però, és una tascanecessària de les entitats iagents culturals tant públicscom privats de la comarcatreballar a favor de donar aconèixer el valor històric, artís-tic, popular, tècnic i natural dela totalitat dels béns culturalsi així preservar al llarg deltemps el record i la memòriahistòrica que aquests repre-senten.

Atis es presenta en societatMarià López Fontanals. Secció de Patrimoni IEBC


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

De l’Alguer a Fraga, passant per AlcoiD. Torrent

L’IEBC farà al novembre un homenatge a Josep Galan

Celebrada l’Assemblea de l’IEBCJosep M. Ibarz

El diumenge 12 de febrer, esva celebrar, al Palau Montcadade Fraga, l’Assemblea anualde socis de l’Institut d’Estudisdel Baix Cinca. Durant lareunió, es van aprovar la memò-ria d’actuacions de l’exercici2005 i els comptes anualscorresponents. Es va realçarl’èxit de matriculació en elscursos de català per a adults,així com la voluntat d’ampliar-ne l’oferta a altres pobles de lacomarca, tant d’àmbit catala-noparlant com de parla caste-llana, si hi ha demanda. Es vacomunicar als socis que elsalumnes de català han estatsubscrits temporalment a Tempsde Franja, i s’han organitzattrobades amb escriptors de lacomarca, de manera que nonomés la llengua, sinó la cultu-ra estigue present en la forma-ció en català.

Posteriorment, es va presen-tar la proposta de programa per

al 2006, que inclou com a actedestacable la preparació del’homenatge a Josep Galan,coincidint amb el primeraniversari de la seua mort. Lavoluntat dels socis de l’IEBCés que l’homenatge convoqueentitats i organitzacions quevan estar relacionades amb latasca i la persona de qui vapresidir durant vint anysl’IEBC.

Altres activitats són la parti-cipació en l’homenatge a JesúsMontcada, previst al BaixCinca per a finals de març iprimers d’abril, la presència enfires i exposicions, presenta-cions de llibres i tertúlies, en elmarc del cicle «Sopar ambautor», i altres activitats quedivulguen el coneixement dela comarca i d’altres territorisde la Franja. Pel que fa a lesJornades Cinga, enguanytindran com a protagonista l’ai-gua, coincidint amb el centenari

de la inauguració dels primerstrams del Canal d’Aragó i Cata-lunya.

Pel que fa a l’organització,l’assemblea va aprovar laproposta de la Junta directiva denomenar com a delegat local deSaidí a Arcadi Abad. Aquestaés la primera delegació que creal’IEBC, i respon a la voluntatde descentralització de lagestió, així com a una millorade la comunicació i dels inte-ressos dels ciutadans de lacomarca.

En un altre ordre, també esva aprovar nomenar represen-tant de l’IEBC a la Junta del’Ateneu de Fraga a Paco Teje-ro, amb el mandat de vetllarperquè els aspectes relatius a lapotenciació del català estiguenmés presents en la seua progra-mació.

Quant a les activitats de laSecció de Patrimoni Històric iCultural, es va apuntar la neces-

sitat d’incidir en la delimitaciói potenciació de la CalçadaRomana, a més d’aprovar laproposta de coordinar les acti-vitats que s’organitzen a l’en-torn de Vil·la Fortunatusd’acord amb el projecte del’Ajuntament de Fraga.

La Secció de Publicacionsva presentar la relació de títolsque hi ha previst d’editardurant el 2006, d’acord amb elscompromisos adquirits.

Per últim, el torn obert deparaula es va dedicar al litigide les obres d’art de les parrò-quies de la Franja. Després demostrar la seua preocupacióper com es tracta aquesta qües-tió des d’alguns posiciona-ments, que van més enllà delfet cultural, l’Assemblea vaencarregar a la Junta la prepa-ració d’un comunicat públicque posés de manifest la visiói la proposta de l’IEBC a l’en-torn d’aquest litigi.

acollir una magnífica repre-sentació de veus de músics deles terres de parla catalana. Vaser a la sala Luz de Gas, una deles més representatives de lacapital catalana, i es van sentirpropostes ben allunyades de lacentralitat barcelonina.

Aquest viatge transversal perles veus d’un territori quecomparteix llengua i cultura,com el defineix l’organització,va comptar amb la participaciód’Anton Abad.

El cantautor de Saidí, una deles riqueses del triangle, vapresentar el seu últim disc, A lacorda fluixa. Compartien cartellJordi Vidal i Toni Xuclà, quevan presentar l’espectacleSenzillament (coses de l’Ovidi),un homenatge a l’artista d’Al-coi, i Claudi Sanna & Rall Trio,que van oferir l’àlbum Tirant lo

rall , amb un repertori decançons religioses, de guerra,de festa, de feina i d’amorprocedents de l’Alguer.

A la corda fluixa, últimàlbum d’Anton Abad, que vacomptar amb el suport de l’Ins-titut d’Estudis del Baix Cinca,es va presentar el passat mes demaig al Festival «En la línea»de Fraga.

Aquest treball es caracterit-za per una varietat d’estils i perla vinculació a la terra, entesacom una honestedat que naixdes del més íntim.

Cançons de camp i de treball,cants àrabs mediterranis,poemes sobre la violènciadomèstica i el ressò dels poblesabandonats i deserts mostrenles arrels profundes d’un AntonAbad que passeja pel detall dela vida.

L’onzena edició del Festivalde Cantautors Barnasants vaprogramar, el diumenge 12 de

febrer, el triple concert «Del’Alguer a Fraga, passant perAlcoi», un espectacle que va


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Refugi de somnis

Marià López Lacasa

A vegades, quan juguem a ser adults i responsables, em ve comun regust de fusta vella i claus rovellats de portes eixutes, d’unescases ja, per desgràcia, fantasmals; imatges virtuals d’un tempsde diumenges amb sabates de xarol.

Sons, crits i paraules arrepleguen el sentiment que amara unbocinet d’allò que en diríem temps passat, quan érem, no capi-tans, sinó generals d’unes fantasies inversemblants, amanides toteselles amb la substància d’uns carrers que encara ens pareixiengrans.

I corríem entamunt i entavall sense adonar-nos compte que lesnostres passes eren les darreres d’un poble sentenciat en undespatx.

Quan amagats a la fosca d’aquella entrada descomunal, arre-penjats de mala manera darrere d’una porta. Una porta gran, gasta-da i tan cansada que mai es va arribar a tancar.

La tensió ens delatava, suors, nervis, el somort batec queimaginaves escandalós i traïdor; silenci, ni un riure, ni un movi-ment, érem com estàtues deixades de la mà de Deu en un racóde l’últim poble, oblidat i abocat a la seua trista sort, la del heroique se sap perdedor.

Jugant a bineri en un piló que hi havia en una cantonada dela plaça de ca la Vila i el carrer de la Puríssima, un piló llustrósi més vell que la porta, on s’havia de picar amb força damunt lapedra per la salvació eterna en el joc. Però no sempre era tanfàcil, a vegades, el despistat perdedor, el buscador de manollsde nervis amagats, quan començava la cacera, abans, deixava unrecord estimulant del seu cos damunt del piló, i quan eixiem espe-ritats com el Halley de qualsevol racó buscant la salvació d’aquelltros de pedra, ja era massa tard, ens havíem ben pringat.

Com diu la saviesa popular: «Qui dia passa, any empeny», iara estic aquí badant. Penso, rumio i m’adono que a voltes ensfaria falta una porta enorme, no sé si ens podríem penjar, peròsi més no, amagar-nos al darrere, aclucar els ulls i dixar que totel que tenim al voltant ens ignori, sense haver de donar expli-cacions, sentir-nos nàufrags en una racó sense mar, i quan sentimla lleu tremolor de les passes de la vida que ens ve a buscar denou, eixir corrents per salvar-nos picant al piló de la realitat quealgun desgraciat, abans, haurà dixat colgat de pixats.

El Govern d’Aragó invertiràun milió d’euros en el jacimentromà de Vil·la Fortunatus, deFraga. Amb aquests diners esconsolidaran i protegiran lesrunes, fent una coberta, i tambées dinamitzarà i es promocio-narà turísticament aquest jaci-ment, amb la creació d’uncentre d’interpretació.

Vil·la Fortunatus és unconjunt arquitectònic queinclou cases, termes i una basí-lica, sent declarat bé d’interèscultural al 2004 pel governaragonès.

La coberta de nova creació iun espai museístic d’observacióper entendre la vil·la romanasón els dos elements immediatsper enguany i el 2007, estantels tràmits administratiuspendents per poder començarl’obra. De totes maneres es farà,primer de tot, la presentació delprojecte a l’ajuntament de Fraga.

Aquesta no és la primeraactuació en aquest jaciment.Anteriorment es van aixecaruns talussos, es va implemen-

tar un sistema de drenatge, itambé un de conducció d’ai-gües fluvials, ja que el dete-riorament i el fet que és a lavora del riu, va produir que les

Vil·la Fortunatus costarà un milió d’eurosMarta Canales

ELEN

A C

EBR

IÁN

terres de la seva base esmoguessin i perillés el seu futur.

Una altra actuació a llargtermini és la creació d’un equipd’arqueòlegs que faci una

investigació acurada durant uns15 anys, recuperant la conti-nuïtat dels treballs arqueolò-gics, els quals havien sét majo-ritàriament camps de treball

Vista general de Vila Fortunatus


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

Mercè Miranda és coordi-nadora de l ’AssociacióRamon Vives de Castellonroii regidora de l’Àrea de Cultu-ra de l’Ajuntament de Tama-rit de Llitera, així com impul-sora de nombroses iniciativesculturals i associatives entreles quals destaca l’organitza-ció del Casal Jaume I deCastellonroi. La seua impli-cació a nivell local i comarcalli ha permès establir vinclesamb diversos sectors socialsi institucionals d’Aragó i deCatalunya. Amb la seua infa-tigable feina contribueix aenderrocar els murs i preju-dicis que massa sovent envol-ten la gent d’aquestes comar-ques per motius lingüístics iculturals. Per tot això, potserno és estrany que la seuapassió siguen els esportsd’aventura.

Pregunta . Mercè , enspodries explicar què és l’As-sociació Ramon Vives?

Resposta. És una associa-

Mercè Miranda, regidora de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tamarit

ció creada l’any 2000 a Caste-llonroi i que porta el nom deRamon Vives en memòria delque fou mestre de l’escola, unhome molt compromès amb elpoble i que, abans de morirprematurament, realitzà unaintensa activitat de recercad’aspectes històrics, lingüís-tics i culturals del municipi i dela comarca. Actualment l’as-sociació acull nombroses acti-vitats dividides en tres bran-ques: una mediambiental, unaaltra dedicada a l’oci i el turis-me i una altra cultural.

P. Quins són els contingutsd’aquestes branques?

R. La secció mediambientales desenvolupa a través del quèanomenem l’Aula de Natura,de la qual en sóc coordinadora.Enguany, per exemple, inau-gurarem un Centre d’Interpre-tació de la Natura, on, a partird’unes maquetes d’animals dela fauna pròpia de la comarcafetes a mida natural, es simulal’ecosistema on viuen i es divul-guen coneixements bàsics i

especialitzats sobre aquest patri-moni natural. Tot i que ensconsiderem un Centre de tota laLlitera, perquè de moment non’hi ha cap altre, mos agrada-ria que n’eixissen en altresmunicipis per a coordinar-nos iaixí poder cobrir diferentsaspectes de la natura de lacomarca.

P. I pel que fa a les altresdues branques?

R. Una altra branca és la delsitineraris turístics i patrimo-nials. Des de l’AssociacióRamon Vives, i en col·labora-ció amb el consell comarcal,organitzem rutes guiades pera conèixer el patrimoni histò-ric, arquitectònic i paisatgísticde la comarca. A més, a Caste-llonroi també gestiono l’albergque van fer a l’edifici de lesantigues escoles, i també coor-dino nombroses activitats d’es-ports d’aventura, com ara elrocòdrom, unes piragües al’embassament de Santa Anna,bicicletes BTT, cursos de para-pent, dels vols biplaça… Cadaany fem un campionat d’esca-lada i un de parapent, aquestany passat vam fer una crono-metrada de BTT. L’esportd’aventura és una cosa quem’agrada força i hi estic bastantvinculada… Les vistes de laLlitera des del parapent sónincreïbles. Convido a tothom avindre-ho a veure. És digne deveure, no se’n penediran.

P. Tot pareix indicar que notens gaire temps per avorrir-te.Passem a la tercera branca, lacultural. Quin és el paper delCasal Jaume I enmig de tot això?

R. En efecte, a més, a dins detot això hi ha el Casal Jaume I,que seria la tercera branca, lamés cultural. A través del Casalrealitzem actes relacionats ambtemes més tradicionals deCastellonroi, com recuperar iorganitzar la tronca de Nadal,els reis, fa un temps vam recu-perar la sopa de Pinyana, un

plat típic del lloc que es potdegustar a les fogueres de SantAnton, fem activitats amb l’as-sociació de dones de Caste-llonroi. Com que fem tantescoses el Casal ha entrat molt béen la vida local.

P. Però el Casal Jaume I,com va arribar a Castellonroi?El context sociopolític de laFranja no ajuda a establir rela-cions amb entitats claramentcatalanistes. O sí?

R. El Casal arriba… bàsica-ment per la curiositat de conèi-xer el què són, per l’oportuni-ta t de v incular-nos ambValència i tot això. Fou a travésdel Guillem Chacon, qui quanbuscava suport per obrir Casalsa la Franja va ensopegar ambjo. I em va vendre una moto…La veritat és que mos va embo-licar una mica… i mos va posaren algun poti-poti bastantconflictiu. Després ell vaformar una altra associació…amb la qual no hi tenim res aveure. Jo llavors començavaamb l’Associació Ramon Vivesi a través dels Casals vaig veureuna porta per a fer activitatssubvencionades, coses gratuï-tes, possibilitats de viatges perals socis, de tindre una biblio-teca amb llibres que ells etproporcionaven, de potenciar laparla autòctona, la cultura, lestradicions nostres…

P. I quina valoració en fasdesprés d’uns anys de funcio-nament?

R. Els Casals Jaume I funcio-na molt bé al País Valencià, onels pobles no estan gaire llunyi tenen més relacions entre ells.Però veig que ací dalt és unamica complicat, entre cometes,eh?. A la xarxa dels Casals fanmoltes activitats, però ací nomos arriben gaire. Per exem-ple, si fan una exposició rotati-va pels municipis vinculats alsCasals, allà com que són tots atocar els resulta molt viableeconòmicament passar-la d’un

«A la Llitera tenim un patrimoni mediambie


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

ental impressionant encara per descobrir»lloc a un altre, però ací ja nomos hi arriben… Ací les asso-ciacions ja sabem com van,sempre amb la soga al colleconòmicament, i un Ajunta-ment com el de Castellonroi nopot pagar-ho… En aquest sentit,a vegades m’haig sentit una micadecebuda.

P. Però malgrat totes les difi-cultats continueu dins de laxarxa dels Casals, no?

R. Sí, això sí. A veure, soma dins de la xarxa però nomésfem pe t i t e s co se s , mo l tpuntuals, com el Correllen-gua… i coses tradicionals…recuperem el que podem, tradi-cions locals i això, coses que nosuposen gaire cost. Mos ho hemde fer tot de casa. És a dir,comparat amb el que podríemfer és poca cosa, però pensemque s’hi ha de ser. Per exemple,es va fer un acte molt importantara fa un any i pocs mesos, quefou la Trobada dels Castellons.Va haver-hi molt de moviment.No sé si a Castellonroi podremveure un moviment així algu-na altra vegada, va ser unapassada. Pensa que és un poblede quatre-cents habitants i hivam acollir més de cinc-centespersones de fora. La feina va serper donar-los allotjament…!Més de 250 van dormir a laFranja, i també a Alfarràs i aAlguaire. Vull dir… la veritatés que va estar molt bé, orga-nitzat per nosaltres, pel Casal,amb suport de l’Ajuntament,de l’associació de dones, deljovent…, hi va col·laborarmolta gent de Castellonroi iamb el suport també de la xarxad’Acció Cultural del PaísValencià i d’Òmnium Cultu-ral, que van col·laborar econò-micament en el que van podre.A més, els del País Valenciàvan fer coincidir el Correllen-gua aquell dia, i van portar acti-vitats i van ajudar… Va ser unacosa molt potent per al poble iper a la comarca, una promo-

ció increïble. I això es va poderfer perquè com que som a laxarxa dels Casals els organit-zadors van conèixer que a laFranja existia Castellonroi, iper tant mos van fer candidatsper entrar a la denominadaTrobada dels Castellons, queno té res a veure amb elsCasals. Cal dir que les ’troba-des’ se celebren cada dos anysi que aquest 2006 serà a Caste-lló de Rugat els dies 27 i 28 demaig, i que Castellonroi hi seràpresent.

P. Com és que en un lloc tanpetit com a Castellonroi hi hatanta activitat associativa?

R. No ho sé, és un misteritambé per a jo. Jo en realitatvisc a Tamarit, on sóc regido-ra de cultura de l’Ajuntament.Ja ho vaig ser durant vuit anysquan era alcalde ModestoCapdevila (PSOE), però hovaig deixar durant quatre anys,i en aquesta legislatura m’haigtornat a animar. A mi m’agra-da molt treballar pel poble, peròarriba un moment que etcremes. Per això l’any 1999em vaig desvincular de la polí-tica. I llavors va coincidir quea Castellonroi va sorgir unprojecte que… no sabien benbé què fer, que recuperaven lesantigues escoles del poblat deSanta Anna i tenien intencióde fer-hi alguna cosa especial…i vaig anar a parlar amb l’al-calde de Castellonroi, l’Anto-nio Fondevila, i em va dir quevolien fer algun tipus de refu-gi, però hi havia dubtes si fer-lo de portes obertes, o tancades,i com evitar que ho malmetes-

sen, i qui se’n cuidaria… I totalque jo li vaig proposar fer una’Aula de Natura’. I així vacomençar. I s’ha fet una bolaque… déu n’hi do! És unafeinada, però m’encanta. L’Au-la de Natura era un somni dela meva vida, i als 38 anys se’mva fer realitat.

P. Com veus el futur delcatalà a l’Aragó?

R. No ho sé. És un conflicteel que tenim ací amb la llen-gua. Jo penso que el que parlemací a la Franja és el català, ambles seues variants autòctones,no? Jo sempre ho he dit… i ésel que realment penso. Tambétinc clar que som a dins d’unaterra que és administrativamentaragonesa i que per això somaragonesos, no som catalans,tot i que la cultura es comú. Iaixò Aragó ho tindria que veurei també Catalunya. Aragó és ricculturalment, té tres llengües,haurien de potenciar la riquesacultural que tenen. I, per tant,estic a favor del que parlem, delque pensem, del que som. Peròsent aragonesos. Jo em pucsentir culturalment catalana,però assumeixo el meu arrela-ment a l’Aragó. I això que jo sócnascuda a Catalunya, vaignàixer a Almenar, però fa moltsanys que visc a Tamarit, per tanthe arrelat ací, i els meus fills sónd’ací, tinc la família ací… hotinc tot ací. La nostra comarcacompta amb unes tradicions icostums molt similars a les quetenia allà. Jo ho veig així. I notinc cap problema en dir-hoperquè és el que penso.

P. Culturalment catalans iadministrativament aragonesos?

R. Sí. És més… que no ésque naveguem entre duesaigües, sinó que tenim unaidentitat pròpia i jo crec queprou rellevant per a que no mosla deixem perdre.

P. L’Associació RamonVives com evolucionarà en elfutur?

R. És difícil de precisar, peròpuc donar gràcies a totes lesinstitucions, tant a la Diputaciócom al Govern aragonès,Comarca i Ajuntament, en lesàrees de Presidència, iniciati-ves locals, medi ambient, deturisme, de cultura… Cada anym’han ajudat. Totes. No en totel que voldria, perquè l’Asso-ciació Ramon Vives haguéscrescut encara més del que hoha fet. Però… el futur que liveig viable és el de contribuir apromocionar els aspectes natu-rals i mediambientals de lacomarca. Jo… és una espinaque tinc clavada, el ’vendre’ lacomarca a nivell natural, cultu-ral, mediambiental, tradicional,patrimonial, paisatgístic,… Ésincreïble les coses que tenimper a mostrar i per a disfrutar-ne, i molt poca gent ho coneix.Jo penso que el mal és que elspropis habitants de la Llitera noconeguem el que tenim a casa.Tenim racons que no podemenvejar res al Pirineu, ni a capaltre lloc, amb una riquesaecològica impressionant, ambuns paisatges increïbles. I anivell històric tenim unatrajectòria prou impressionantper a poder vendre-ho molt bé.

P. Però hores d’ara ni tansols està escrita la història dela comarca! Com hem arribata aquests nivells de deixadesa?

R. No, no tenim res recopi-lat. Hi ha aspectes històricsescrits però a nivell molt local,molt fragmentat. Crec que esmolt difícil que un consellcomarcal assumisca tota la vidacultural, amb tots els àmbitsque demanda una comarca.Potser que fóra l’hora de plan-tejar-nos el crear l’Institut d’Es-tudis Lliterans, com d’altrescomarques veïnes tenen.Aquest seria l’organismeadequat per tirar endavantaquests tipus de projectes.

Josep Espluga

«A través del Casal

rescatem temes

tradicionals de

Castellonroi»


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA1212 EL BAIX CINCA

23f Una reunióal Matarranya

El passat 23 de febrer es vancomplir 25 anys del famósintent de cop d’Estat en què elcoronel Tejero va segrestardurant nombroses hores algovern i als representants delpoble en el Congrés de Diputats.

Els mitjans de comunica-ció no han sabut respondreencara algunes preguntes quees van plantejar en aquellsmoments i que avui seguei-xen sense resposta. Per exem-ple, el coneixement i la parti-cipació que va poder tenir laCIA en aquest esdeveniment.Fets com que els americans esneguessin a condemnar l’in-tent del cop, al·legant que eraun assumpte intern d’Espan-ya o les reunions que elcomandant Mac Donald il’ambaixador dels Estats Unitsa Espanya, Terence Todman,van mantenir amb militars unsmesos abans donen molt quepensar. Aquest darrer, la tardadel 23f va abandonar l’am-baixada i ningú sap on va estardurant tota la nit.

En alguna part he pogut llegirque Terence Todman, unsmesos abans de l’intent del copd’Estat, va mantenir a Vall-de-roures o a Cretes una reunióamb militars i amb importantspersonatges de la política i delsnegocis de tendència claramentfranquista.

No ho sé si serà veritat o no,però jo recordo que a la tardorde 1980 la MancomunidadTurística del Maestrazgo, onhi havia vinculats molts perso-natges de l’antic règim, a lavila de Cretes va celebrar unhomenatge al famós torero,fill de la població, NicanorVillalta, amb un gran dinar.Curiosament hi era presentTerence Todman. Va venirsolament per fer turisme opotser, com algú ja ha apun-tat, per alguna altra cosa? Sónpreguntes que avui encara notenen resposta.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O Taula redona sobre els béns en litigi del Museu de Lleida al Palau Moncada

«Primer cal justícia, després generositat»

Marta Canales. ACPV-Casal Jaume I de Fraga

El passat divendres, 24 defebrer, va tenir lloc, al PalauMontcada de Fraga, una taularedona informativa sobre «Elsbéns en litigi del Museu de Llei-da», organitzada pel CasalJaume I de Fraga i l’associaciódels Amics del Museu de Llei-da, i amb la col·laboració del’Institut d’Estudis del BaixCinca.

La primera intervenció va serla del Josep Casanova, un delsassessors jurídics del Bisbat deLleida. La primera puntualit-zació que va fer va ser negarl’existència d’una sentènciaferma del Vaticà. L’únic que hiha són dos decrets administra-tius basats en el criteri uniper-sonal del firmant del decret. Elque Casanova demanà és unasentència ferma que es pronun-ciï sobre la propietat de les 92peces en litigi, ja que aquestsdos decrets administratius novinculen ni obliguen als òrganscivils. És més, ni tan sols lafuturible sentència eclesiàsti-ca no tindria sentit ni valor enel món civil, si no s’homolo-gués als tribunals civils espan-yols, tal com es fa amb qual-sevol sentència procedent d’unpaís estranger. Mn. Casanova vaapuntar que si es fes lliurament

o trasllat físic de les peces abansde tenir una sentència fermahomologada pels tribunalscivils, s’estaria fent un espoli.

Per la seva part, la MontseMacià, directora del Museu deLleida, va fer la contextualit-zació històrica de l’origen delMuseu. A finals del segle XIX,el bisbe Messeguer recull elsbéns que estaven en desús litúr-gic a les parròquies del seubisbat, evitant que caiguessinen les xarxes dels antiquaris.Durant anys, Messeguer conti-nua amb aquesta tasca i creà al1893 el Museu de Lleida, ambdos objectius: salvaguardar elpatrimoni de les seves parrò-quies, i usar aquestes peces pera la formació dels seminaristes.Macià va concloure queBarbastre no té història fins al1995, i el que pretén és apro-piar-se de la història dels altres.

El periodista i professor dela Universitat de Lleida, Euge-ni Casanova, es remuntà a l’ori-gen de la segregació de lespa r ròqu i e s . En aque l l smoment, el bisbat de Barbas-tre anava camí de l’extincióper tenir poc territori i poquesparròquies, i personatges coml’ex ministre Belloch o EliasYañes van afavorir la segrega-

ció, moguts per un anticatala-nisme visceral i per les sevessimpaties cap a l’Opus Dei. Laversió oficial donada per laConferència Episcopal va serque els límits diocesans haviende coincidir amb els límits polí-tics-administratius. Cal aclarirque és l’únic cas que es coneix.

Casanova considera que laGeneralitat no està defensantels interessos de Lleida ni elpatrimoni català, ben al contra-ri, ja que busquen una opció perobviar la llei de patrimonicatalà, i donar el patrimoni aBarbastre, sense descatalogarels béns, però deslocalitzant eldepòsit permanent lleidatà.Casanova va remarcar que noes poden retornar els béns aBarbastre perquè no hi hanestat mai.

L’historiador medievalistaJordi Boix, declarà que totaquest litigi és una apropiacióde la nostra història comunade 8 segles, sense tenir encompte la gent del territori. Pera aquest especialista, la unitatartística i museística és fona-mental, tant per entendre lacol·lecció com per estudiarl’escola artística lleidatana.

La darrera intervenció va serla de la presidenta de l’asso-ciació Amics del Museu deLleida, Diocesà i Comarcal,Núria Oliva. El fet que Barbas-tre no hagi tingut mai cap rela-ció amb aquests béns, ni ambles parròquies que fins al 1995pertanyien al Bisbat de Lleida,deixa clar que no té cap legiti-mitat en les seves reclamacions.La presidenta també va sercrítica amb les postures delgovern català.

L’acte va acabar amb pregun-tes o comentaris dirigits a lataula per part del públic assis-tent.


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

En els darrers mesos m’ha estat requerida diverses vegades l’opi-nió professional sobre el programa televisiu de Lo Cartanyà (TV3).Com que sempre acabo dient el mateix, ho poso per escrit, per si algúen pot traure algun profit (o per si a algú se li indigesta). Qualsevoltreball creatiu de ficció (literari o audiovisual) no cerca el retrat fidelde la realitat, sinó més aviat la versemblança. Aleshores la qüestió noés si Cartanyà parla un lleidatà real, sinó si parla un lleidatà «versem-blant”; és a dir, si «fa el pes». Per explicar-ho d’altra manera: JaumeCabré, en el seu llibre Les veus del Pamano, fa parlar els seus perso-natges en pallarès. Doncs bé, durant el període de redacció, algunsescollits vam ser bombardejats a consultes, i li vam donar moltíssimsbons consells que, afortunadament, només va tindre parcialment encompte. Els seus personatges no «parlen» pallarès, però fan la impres-sió de parlar-lo. És la diferència entre realitat i ficció.

Tornant a la qüestió: jo crec que per a un públic de l’Eixample, ode Plegamans, Cartanyà potser «passa» per lleidatà. Per a mi, no.Cartanyà parla un lleidatà que, a més de forçat és insòlit en una perso-na de la seua condició. Jo diria que parla com parlava la gent senseestudis durant el franquisme. I com encara continua parlant, salvantles distàncies, molta gent a la Franja o a València, però ja no als plansde Lleida o de l’Urgell. Aleshores ens hauríem de demanar per a quinpúblic fa les sèries TV3. I ja som al cap del carrer. Les estructures lingüís-tiques de Catalunya són centralistes, però açò és una trista conseqüènciadel centralisme de Catalunya, lamentable calc a escala reduïda de l’Es-panya provincial. Potser caldria recordar a qui corresponga que sí que

De Cartanyà a Bin Laden

Ramon Sistac

és cert que a l’àrea barcelonina es concentra la major part de cata-lans, però no és menys cert que allà la meitat més un parla castellà,i de la meitat que en resta la meitat més un són de Lleida (o deMallorca, o de Reus…).

Finalment, resta encara per fer una altre tipus de valoració. Éscuriós (i reconec que força bèstia) que alguns dels arguments que trobosobre el tema Cartanyà són aplicables a un altre afer que no hi té resa veure: les caricatures de Mahoma. La qüestió és que, de conya, se’npot fer de tot; oi tant! Però és una putada de fer-ne sobre el feble. Perposar uns altres exemples: és sa ridiculitzar la condició masculina,perquè contribueix a trencar tòpics masclistes, però encara no és elmoment de fer humor corrosiu sobre el paper de les dones (esperoque entendreu que simplifico), perquè acaba essent una postura enor-mement reaccionària. A un altre nivell, es pot fer humor sobre els nazis,però no sobre l’Holocaust. I encara més: no podem pretendre donarel mateix tracte al cristianisme que a l’Islam, no perquè no siga legí-tim clavar-se amb Déu (amb el nom que se li vulga donar), amb samare i amb tots els sants i profetes, sinó perquè és de mal gust, anti-pedagògic, contraproduent i, en el fons, reaccionari. Doncs bé; desd’aquest punt de vista, no em pareix que siga el mateix fer conya sobreel xava (com el de la Sandra Camaca) que fer-la sobre un dialectemenystingut, amb poquíssima presència en els mitjans i encara valo-rat exclusivament com a rural. Quan a TV3 tinguem la paritat d’ac-cents, i tinguem sèries dramàtiques ambientades a Massalcoreig o aMequinensa o a Tortosa, i el català occidental siga present als doblat-ges… aleshores, que facen tota la xoldra que vulgen. A tot això, emsembla una sèrie molt dolenta, digna d’una cadena privada. De fet, lavaig veure el primer dia i, si no l’he tornada a mirar. A aquelles horesdel vespre ja no tinc humor per aguantar astracanades, i només tincel cap en la truita de trumfes (amb ceba, però poca). Comprovo, a més,que la meua família, que per principi opina tot el contrari del que opinojo, en tenen la mateixa percepció. No dec estar, doncs, tan pirat!

Els partits del Torricó, en directe des d’InternetAnna Enjuanes

«Si no pots anar al camp,nosaltres et portem el partit a lateva casa». Amb aquest lema elClub Deportiu El Torricó haposat en marxa una iniciativaamb la qual tots els partits defutbol d’aquest equip es podenseguir per Internet. D’aquestamanera, i a través del seu blog:http:cdaltorricon.blogspot.com,cada diumenge el futbol tambées viu a la xarxa.

Aquest servei, de caràctertotalment gratuït, va començara finals de gener i a poc a pocha aconseguit augmentar el seunivell de visites. En les duesprimeres setmanes d’aquestmes s’han registrat 450 visites.

El sistema, senzill. Escriure ladirecció web en la barra de l’ex-plorador i esperar que el blogs’actualitzi de manera automà-tica. Els gols i les incidènciesmés importants del partit aniran

apareixent en la pantalla. De lamateixa manera, a través de lasecció de comentaris queapareix en cadascuna de les notí-cies, els visitants que estiguinseguint la retransmissió podeninteractuar entre si.

D’altra banda, durant tota lasetmana, el blog organitza la«porra del partit» on tots elsvisitants tenen l’oportunitat

d’intentar endevinar quin seràel resultat i els golejadors de lapròxima jornada.

Amb aquest servei, el Club,que està tenint una temporadamagnífica, amb 20 victòries en21 partits, 18 de les quals s’hanaconseguit de manera conse-cutiva, s’acosta, tecnològica-ment parlant, a la lliga de lesestrelles. Pioners o no al futbol

regional, el cert és que el futbolen directe i sense moure’s delsofà ha arribat al Torricó.

De la mateixa manera, lapàgina ofic ia l del Club:http://www.cdaltorricon.tkcontinua sent un punt de troba-da per a tots els aficionats: lescròniques, les fotos i tota lainformació del Club a l’abast dela mà i abans que ningú.


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA1414 TEMA DEL MES

Cinquanta anys d’una gelada històrica Al febrer de 1956, un mes de gels va ferir de mort l’olivar del Matarranya i altres comarques

Lluís Rajadell

«Tota la finca estave planta-da d’oliveres, però després dela gelada del 56 les van tindreque arrencar». «La gent quevivie al mas va marxar desprésde la gelada i ja no van tornarpel poble». «Vaig marxar aFrança l’any 57 perque alpoble, al gelar-se l’olivar, non’hi havie manera de guanyar-se la vida». «Aquell any feietant fred que l’aire gelat entra-ve per les costures de la roba».Les referències a la gelada deles oliveres de 1956 són cons-tants entre la gent llauradora demés edat a tot el Matarranya itambé a comarques pròximescom el Baix Aragó o Casp.Aquella onada de fred, de laque s’acaven de complircinquanta anys, es va perllon-gar durant quasi tot el mes defebrer. Les temperatures vanbaixar dels zero graus el 2 de

febrer i les gelades van conti-nuar fins als darrers dies delmes. Van arribar a quinze graussota zero i molts dies la màxi-ma es va quedar sota zero.

La pitjor conseqüència de lagelada no va tardar en concre-tar-se amb tot el seu dramatis-me. L’olivar, la principal fontd’ingresos de tota la comarcadel Matarranya, es va perdre.Pràcticament el cent per cent deles oliveres es van veure afec-tades pel gel. Moltes –centsd’hectàries– es van morird’arrel i no va haver-hi altraalternativa que arrencar-les. Lagent se’n recorda de sentir,quan anave pel camp als pocsmesos de les gelades, el sorollde les branques i els troncs deles oliveres al esvadocar-se i«obrir-se de dalt a baix com siels hagueren obert amb unaestral». Més endavant el soroll

va ser el dels tascons i els mallsen asclar les soques de les olive-res mortes. «Tot s’havie de fera tos. Arrencar una oliveracostave molt temps i moltasuor», recorda un llaurador queva patir aquella situació.

A les comarques del nord dela província de Terol es vanarrencar 3.000 hectàries d’oli-var. A més els més perjudicatsvan ser els olivars de regadiu,que eren també els més ufano-sos. Es van arrencar la pràcti-ca totalitat de les plantacions del’horta. «El 1937 es van gelarles millors oliveres, i al 1956totes les que quedaven a l’hort»,comenta un veí de Vall-de-roures, un dels pobles mésdamnificats.

L’olivar va deixar de ser unmonocultiu al Matarranya i amoltes altres comarques delpaís. El seu lloc el van ocupar

els ametllers, les vinyes i lasembradura. En molts casos elsoleicultors van optar per tallarels arbres per la soca i esperara que rebrotaren per a criarnoves oliveres a partir delspollissos. Crear una oliveraproductiva per este procedi-ment por tardar dècades.

La resposta de l’Adminis-tració franquista va ser quasinul·la llevat d’algunes inver-sions mínimes per a crearalguns llocs de treball en obrespúbliques pels pobles i de l’au-torització per plantar vinyes.A milers de llauradors i, moltesvegades, a les seues famíliesno els va quedar altra alterna-tiva per sobreviure que l’emi-gració. Els diaris de l’èpocarefleteixen com, al mes de lagelada, els carrers d’Alcanyíss’omplien d’hòmens de totesles edats en busca d’un jornalque als seues pobles ja nopodien guanyar-se. Més enda-vant la gent se’n va anar méslluny, cap a Catalunya, Sara-gossa o a l’extranger –Françasobretot–. L’emigració haviecomençat unes dècades enrerai la major part dels pobles vancomençar a perdre població desde l’any 1910. Però, per exem-ple en el cas de Vall-de-roures(actual capital administrativadel Matarranya), el ritme deregressió demogràfica es vaduplicar en els quatre anyssegüents al de la gelada. Lesferides que va obrir aquellepisodi van deixar cicatrius queencara es poden veure en elpaisatge del Matarranya isobretot, i el que és pitjor, enla seua demografia, que varebre un cop del que ja mai esrecuperaria i que va suposar elprincipi d’una decadència queencara no s’ha aturat.

Un hoste siberiàL’onada de fred del febrer

Oliveres gelades al febrer de 1956. Imatge captada a l’horta d’Alcanyís al juny de 1956

CA

RLO

S ES

TEVA

N


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 15TEMA DEL MES

de 1956 no te comparació ambcap altra a la memòria col·lecti-va del Matarranya, en desen-candenar la pitjor crisi econò-mica i demogràfica de tot elsegle XX. La baixada dràsticade les tempertures es va produ-cir per l’arribada de dues borsessuccesives d’àire siberià. Quanla primera –que va arribar el dia

2 de febrer– s’acabava depassar, va arribar la segonaonada tan freda com la prime-ra. Aquell mes les temperatu-res mínimes van arrivar a 15graus sota zero però, a més,molts dies les màximes no vanputjar de zero. El vent i lamanca de precipitacions vanincrementar l’hostilitat d’aquell

febrer de gel.

Una crisi estatalLa gelada de 1956 va tindre

dimensions i conseqüènciesestatals. Les baixes tempera-tures van afectar a tot el país,però on van causar més destros-ses va ser a l’àrea mediterrània.Es van gelar les olives i tambéles taronges, les dos principalsfonts de divises d’Espanya enaquells anys, on l’agriculturaera l’única activitat que expor-tava productes a l’extranger.La situació va ser tan críticaque l’Administració franquis-ta va posar en marxa mesuresd’apertura i liberalitzacióeconòmica –que no política–que van culminar en el Plad’Estabilització de 1959. Esvan posar els solaments deldesenvolupament econòmic delpaís i del periòde conegut com«desarrollismo», decissiu per alprogrés de la societat espan-yola dins dels estrets límits queimposava el règim.

Guiris i chapurreau

En qualsevol idioma sónfreqüents les paraules ques’utilitzen sota un doblesignificat, quan no amb unadistinta entonació o amb unarecercada segona intenció.Parau les , express ions ,enquestes i imatges queocasionalment procedeixende barricades emparades enl’ús de la paraula tergiversa-da; en l’entestament peremmascarar la veritat, quanno a manipular-la sagaçment,amb la intencionalitat decrear confusió. Una paraulatan simple com «ximple»,cau simpàtica quan proce-deix d’una afectuosa mare;lasciva, quan prové d’unadona que t’atreu; i altrescamins, retrona com mildimonis.

La paraula «morè» és grati-ficant quan reconeixen la tevadedicació sota el sol o el teusacrifici davall la llum derajos UVA, però pot sermotiu d’agressió quan s’uti-litza amb la intenció d’ofen-dre a qualcú de color.

La paraula «guiri», perexemple, per a molts mésgrata que el vocable «estran-ger», i que antany, en argot,va significar «guàrdia civil»;amb posterioritat ha estat rein-ventada per algú poc donat aparlar noves llengües i menysinteressat a aprendre-les.

«Chapurreau» és una altrad’aquestes parauletes, afec-tuosa per a alguns, i quecamina per la corda fluixa, enmassa ocasions amb l’evi-dent intenció de provocarenfrontaments, de maneraque es freni el desenvolupa-ment d’una forma d’expres-sió autòctona de procedèn-cia inqüestionable. Hem decontinuar utilitzant aquestaexpressió o hauríem d’anarsubstituint-la per altresmenys proclius a ser malemprades i pitjor interpreta-des?

Silvestre Hernàndez

UN CULTIU SENSIBLE AL FRED

L’olivar és un cultiu propi de l’àrea meditarrània i, per tant,sensible a les fortes gelades. Els experts en oleicultura esti-men que per sota de 8 graus negatius l’olivera comença amorir-se. L’actual hivern, amb gelades que han arribat a 10 graussota zero a punts del Baix Aragó i el Matarranya, ha provocatla mort d’algunes rames. Als anys setanta del segle XX tambévan haver-hi gelades que van matar branques senceres i algu-nes oliveres joves. Però la prova més dura per a aquest cultiuva arribar l’any 1956, quan el vent gelador va arribar a 15 grausnegatius. Els arbres més ufanosos i amb més saba son tambéels més propensos a gelar-se.

LL.R.

Estat dels olivers actualment

LO

CR

ES

OL


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA16 CULTURA

El món és ple de frangeslingüístiques. Generalmentsón territoris llargaruts ambuna llengua diferent a la dela resta de la seva comunitatadministrativa, però quecoincideix amb la de la comu-nitat veïna.

La realitat dels que hi habi-ten sovint és vista com unerror de la natura o una malajugada del destí. I és que elsavatars han encaixonat elsfranjatins en incomoditatslligades a la identitat.

«És que a mi no em surtparlar en castellà. Amb la llen-gua amb què millor m’ex-presso és amb la fala», em vaconfessar Neves, una estudiantd’infermeria natural de Tapiade Casariego. Aquesta és unade les principals viles entreels rius Navia i Eo, que formapart de la franja de parla galle-ga que hi ha a l’occident d’As-túries (a Galícia l’anomenenFranxa Exterior). A nosa falaés la manera com la gent del’indret anomena el gallec

local, que gaudeix d’un elevatnivell de parlants. Segonsm’explica Xabiel Menéndez,dirigent de l’associació cultu-ral Xeira, en aquesta franja hiha un rebuig bastant estès capal fet gallec: «Quan parlesd’aquest tema, de vegades lagent s’encén. En aquests veralsel sentiment és asturià». Serd’una minoria, en aquest cas el4% de la població d’Astúries,comporta unes diferències queacostumen a ser molt malviscudes. El gruix de la gent esdesentén d’allò que li recordapeculiaritats que, per no coin-cidir amb les de la majoria,sovint són associades a situa-cions conflictives.

No obstant això, fa anys ipanys el filòleg Dámaso Alon-so va donar a conèixer, en dife-rents estudis, aquestes variantsde Galícia enllà segons la sevaàrea d’incidència. De la d’As-túries en va dir «gallego-astu-riano» i de la de Lleó i Zamo-ra , «ga l lego- leonés» i«gallego-zamorano» respecti-vament. En el cas Navia-Eo,

Entre dues aigüesQuim Gibert

l’invent del gallego-asturià ha fetfortuna i amb aquest nom cons-ten en la normativa legal astu-riana (Llei d’Ús i Promoció del’Asturià, 1998) els parlarsd’aquesta llenca, malgrat queno disposen de cap reconeixe-ment oficial. Ramón d’Andrés,director de l’Oficina de Políti-ca Llinguística del govern astu-rià, sosté que la denominaciógallego-asturià permet elconsens: «sigui entenent quesón un part dialectal del gallec,sigui entenent que són una zonade transició entre el gallec i l’as-turià». L’Academia de la Llin-gua Asturiana, en tant que auto-ritat lingüística d’aquesta franjajuntament amb la Universitatd’Uviéu i la Conselleria deCultura, ha creat la SecretaríaLlingüística del Navia-Eo ambl’objecte d’afavorir la vitalitatdel gallego-asturià.

La història ha volgut queaquests topants entre les ribesdel Navia i Eo quedessin sotal’òrbita religiosa i política astu-riana a partir del segle XII. Ambla condició que el bisbat

d’Uviéu renunciés als drets,terres i jurisdiccions que teniavora Lugo, Alfons VII de Lleóva permetre que Astúries anne-xionés aquests 18 municipis deparla gallega que reivindicavade feia temps. Així ho recullFrancho Nagore Laín, en unaressenya de Revista de Filolo-xía Asturiana (volum 1), el qualno dubta a afegir: «Quan lesterres entre l’Eo i el Naviapassen a ser colonitzades pelsreis asturians i després a la juris-dicció eclesiàstica d’Uviéu, elshabitants d’aquesta zona jatenien formada la seva idio-sincràsia, que era gallega»(Luenga & fablas, 5-6).

Si la frontera lingüísticasempre hagués coincidit amb lapolítica és més que probableque els 40.000 habitants del’oest del riu Navia avui sesentirien gallecs de soca-rel.Neves constata que: «A Astú-ries ens veuen gallecs i a Galí-cia, asturians». Ara per araaquest racó de món més quemoure’s entre dos aigües, esmou entre dos focs.

Vista general de la Vila de Navia


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

El paradís de Macarella

Esteve Betrià

Des de fa alguns dies llegeixo, una mica en diagonal esclar,el primer volum, en edició a cura de Pilar Perea, de les obrescompletes de Francesc de B. Moll, volum que conté els textosautobiogràfics de l’eminent filòleg menorquí. L’editor del Diccio-nari Català/Valencià/Balear descriu a les pàgines 364 i 365 elslligams de la família Moll tingué durant molts anys amb unindret paradisíac del sud de Menorca: Macarella.

“Anant d’excursió [el germà, Josep Moll, i sa muller Joana],havien descobert el secret per a tenir casa franca on fer vida solità-ria i independent, a la vorera del mar. A les penyes de cala Maca-rella hi ha dues coves veïnes, que segurament havien estat habi-tades en temps prehistòrics. […] En aquell temps, quan hi haviapocs automòbils i la gent no es feia gaire enfora de la ciutat, Maca-rella era un paratge verge, completament deshabitat […] Laplatja és gran i era d’una netedat puríssima. A poques passes dela mar, brollava, com un miracle, una font d’aigua dolça. Totsemblava creat per a donar estatge a algun d’aquells ermitansque apareixen en els escrits de Ramon Llull i en altres històriesantigues com a fugitius del món forassenyat i cercadors delsilenci i de la pau de l’esperit. Doncs en aquella cova de Maca-rella s’establiren En Bep i Na Juanita per passar-hi tot el tempsque no tinguessin obligació de romandre a Ciutadella. […] I aquell

any 1946, els nostres fills més grans van esser convidats a passaruna part de l’estiu a Macarella. La seva estada allà fou tan deli-ciosa, i en contaven tantes glòries, que els altres al·lots nostrestambé hi volgueren anar. I així cada any, en venir l’estiu, haví-em de decidir a quins tocava fer la primera i a quins la segonatongada d’estiueig en aquell paradís de meravelles.”

Trenta anys més tard, el 1976, quatre galifardeus procedentsde Barcelona descobrirem el paradís de Macarella (i Macarelleta).Encara en conservo una fotografia, al revers de la qual s’hillegeix «Menorca Estiu de 1976 Beto i Toni Galilea Loli i jo”;a l’anvers s’hi veuen tres nois –el de posat més desmenjat és unservidor– i una noia, de 15 a 18 anys. El que no diu la foto ésque el lloc on ha estat feta és cala Macarella. Al darrere del grupencara es pot endevinar entre les canyes el canal, gairebé unasèquia, que, com un miracle, menava un fi corrent d’aigua dolçaa una platja d’arena fina.

Al tardet del segon dia d’estada en aquell paradís casolà, vaigobservar com una ombra allargassada remuntava veloç el correntd’aigua dolça: eren anguiles! El meu ancestral instint depreda-dor em va fer que a la nit parés una llinya amb dos hams: l’en-demà teníem un parell d’anguiles de dos pams i mig per esmor-zar. En un primer moment, els meus companys pensaren que feiabroma quan em vam veure preparar la paella –que a la fotogra-fia oculta el peu esquerre d’en Toni– per a fregir els allargatspeixos: la serpentiforma de les anguiles provocaven escrúpolsen una canalla crescuda a l’Eixample barceloní. Tanmateix,quan veient amb quin delit devorava els bocins d’anguila, de micaen mica s’afegiren a l’àpat: primer, en Toni, després son germài na Loli. I ho van fer amb tanta ànsia, que em van deixar ambgana!

Zhihui (Jordi) Xu, cuiner a un restaurant xinès a Fraga

«En un any ja ens defensàvem parlant en català»C.M. i D.S.

Si entreu a fer un àpat alrestaurant de cuina xinesa deFraga, us hi atendrà un noi d’as-pecte oriental que, sorprenent-ment, es fa dir Jordi i parla català.El seu nom en xinès és Zhihui itant ell com el seu germà, Hui,van nàixer a la Xina els anys1982 i 1985 respectivament.

El seu pare va ser el capda-vanter de la família, ja que vafer cap a Catalunya l’any 1986.Més tard el seguiria la mare. Elpare treballava de cuiner i lamare coneixia molt bé la cuinaxinesa. La família es va reuni-ficar l’any 1993 i es va establira Manresa, on els dos germansvan ser immediatament esco-laritzats. Una professora els vaensenyar a entendre i a parlar

CRÒNIQUES TAGARINES

el català i un professor a llegiri a escriure en caràcters llatins.Passaven una hora diària ambcadascú i els companys eren«catalans-catalans».

Jo rd i va acaba r 3 r deSecundària i Hui va fer estudisa la Caparrella i va treballard’aprenent a Portolés. Jordi vacomençar treballant de cambreral restaurant xinès Hong-Kongde Fraga, situat davant del’Hostal Galícia, que ara regen-ta la seua família, i que comp-ta amb un cuiner amb 20 anysd’experiència i ofereix unample ventall d’especialitatsde cuina xinesa.

«M’agrada parlar en catalàperquè així m’identifico mésprofundament amb el poble on

treballo. Si sé que el client a quiatenc és de llengua catalaname li adreço en català.»

La filleta de Jordi és nascu-da a Fraga i, per tant, fragati-na. Li han posat Àngela Xu.


Núm. 54. Març de 2006 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

Estic temptat de parlar del sexe dels àngels i així escapolir-mede l’escomesa de l’ambient o de la realitat, dient-ho a la mane-ra de sant Joaquim-Maria Puyal. Fa temps, aquest estiu, esmen-tava el que m’havia dit un amic: què, on posareu la frontera?, emva abocar pel broc gros enmig del carrer; al Parlament català enca-ra no s’havia signat l’acord del 30 de setembre, allò que es va dirdel quadripartit, però la gent per aquests tossals ja anava ben calen-ta. En transcórrer els mesos, l’Estatut s’ha anat coent com vostèssaben –no sé quina cara farà quan tingueu aquest paper, ni quinacara faré en conèixer-ne el resultat final– i hem vist com creixiala mala maror arreu de les Espanyes, és a dir, la mala llet incon-tinent contra tot allò que pot sonar a català. Responsables (?) iamics del PP han atiat el foc anticatalà que ha pres amb una virulèn-cia que ens pot fer prendre mal; i a la Franja també; perquè ací,per la part que ens toca (i ara cada u s’haurà d’atribuir un rol: debotxí o de víctima), també n’hem eixit esquitxats, i encara hi hemd’afegir, al sarau i la polseguera que han aixecat la cosa de l’Es-tatut català, la mena de propina inesperada per raó de la recla-mació de les obres d’art religiós del Museu Diocesà de Lleida.Tot plegat una situació com per tancar la barraca.

Com un exercici per fer múscul o neurones, us proposo quefeu una mica de repassada d’aquests mesos i que trieu una situa-

ció o una anècdota relacionada amb el que podríem anomenarcursa (o tir lliure) contra els catalans i tot «lo» català i segur queen trobeu més d’una i em dareu la raó. Jo us he triat aquesta quem’han contat: al voltant d’una taula ben parada d’un restaurant,una colla d’amics, però sense afinitats ideològiques, i més aviatadversaris, com podreu comprovar, mentre esperaven els platsvan començar a passar l’estona practicant aquest esport aparent-ment innocu que és l’anticatalanisme rampant; primer van temp-tejar amb el Barça, cosa que mai no és gratuït ni de segona cate-goria, sinó que ja es va directe a la fibra (al meu amic, no li agradael futbol i en un moment es va tornar el més culé del menjador);es va continuar amb la cosa de la discriminació del castellà a lesescoles (el meu amic, o potser era una amiga que és mestra, esva quedar que si li punxen no li hagués eixit una gota de sang);van continuar amb les prohibicions del castellà als comerços i ala via pública i la meua amiga (o amic) se’n feia creus perquèno entenia res… I es va acabar amb allò de la insolidaritat secu-lar dels catalans i la mania de voler la independència quan aixòja no es porta enlloc, que sou (el meu amic i la meua amiga) unslocalistes que gireu l’esquena als temps i que tomba i que gira:la meua amiga (i el meu amic també), en acabar l’explicació del’anècdota em van aconsellar (perquè saben que sovint tinc lafunesta mania d’escriure) que, si la feia servir, no deixés d’uti-litzar els verbs més contundents per amanir-la (recordem que eraun dinar, ha, ha) com ara empatxar, intoxicar, enverinar, indigestar,agafar basques, vomitar…

Em fa tanta mandra tot plegat que no tinc esma ni d’anar aveure què deia de no sé quin sexe en començar l’article i arano sé ni a quin sexe m’he d’agafar. Ja em sabreu tornar a discul-par.

Mandra (i parèntesis)

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

Fa uns mesos saltava a lapremsa la notícia que Perpinyàtindrà un nou centre dramàtic devocació transfronterera, elTeatre de l’Arxipèlag, que obriràles seues portes el 2009 coinci-dint amb l’arribada del TGV ala vila. El teatre, que s’ubicaràen el solar de l’actual estaciód’autobusos, constarà de tresblocs, una sala en forma de clos-ca feta de granat (mineral abun-dant a la zona), amb un afora-ment d’entre 800 i 1.200 places;una segona experimental, demetall rovellat i pedra; i unatercera a manera de caixa negra,de 50 seients, per a ús de profes-sionals. L’espai tècnic serà devidre i s’obrirà al públic l’edi-fici on s’elaboraran el vestuarii la decoració. El projecte ésobra de l’arquitecte Jean Nouvel

Vent del NordCarme Messeguer

(autor de la Torre Agbar) iascendeix a 30 milions d’eu-ros, que sufragaran diferentsinstitucions franceses. Laprogramació estarà integradaper un 30% d’obres en català(subtitulades al francès), un 30%d’obres en francès i la resta enaltres idiomes de l’àmbit medi-terrani, i donarà prioritat al teatrede text, de llarga tradició fran-cesa. Encara no s’ha designat lapersona que dirigirà aquestambiciós centre dramàtic.

A l’espera que aquest bonicprojecte es faça realitat, lescreacions artístiques palpablesmés recents en el nostre nordcultural han estat els dos nousdiscs de Pascal Comelade i ladarrera novel·la de Joan-DanielBezsonoff.

Bezsonoff (Perpinyà, 1963)

presentava fa uns mesos la seuanovel·la Les amnèsies de Déu(Empúries), que narra lesvivències d’una família delVallespir durant la SegonaGuerra Mundial. Es tracta,segons la crítica, d’una novel·laque es llegeix bé, irònica icruel, de llenguatge directe isentenciós. Bezsonoff, sempreben documentat, sol escollir laguerra (guerres mundials,d’Algèria, etc.) com a teló defons, ja que li ofereix un marcque li permet desmuntar mitesi en què els i les protagonistesviuen amb intensitat. Bezso-noff, que ha escrit set novel·lesi ha participat en el llibrecol·lectiu Perpinyhard (1995),va veure reconeguda la seuatrajectòria amb el premi JustManuel Casero de Girona

(2003) a la novel·la La guerradels cornuts, que li va valdretambé el Prix MediterrannéeRoussillon (2004).

Més recentment, PascalComelade (Montpeller, 1955)ha presentat els CDs La mane-ra més salvatge, en col·laboracióamb el poeta Enric Casasses, iEspontex Sinfonia, en què, entrealtres peces, sorprèn amb duessardanes al seu personal estil.Comelade, de dilatada disco-grafia, que interpreta les seuescomposicions amb instrumentsde joguina i es fa acompanyar enels directes per la Bel CantoOrquestra, ha estat distingit ambel Premi Ciutat de Barcelonaper la seua contribució musicala l’espectacle Psitt! Psitt!.

I mentrestant, aquí a Ponent,seguim esperant Godot.


Núm. 54. Març de 2006TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Bernat Boïl, fill de Saidí, primer vicari d’Amèrica (i II)

Josep M. Pasqual i Virgili Ibarz

No sabem quan entra Boïl al’Orde dels Mínims. Les prime-res notícies sobre aquest temasón de setembre de 1492, quanFerran el Catòlic anuncia a lesautoritats dels seus regnes elreconeixement de la congre-gació de Francesc de Paula, perles butlles de Sixte IV i Inocen-ci VIII, disposant que fra Boïl,Vicari General de Francesc ales Espanyes, no sigui obsta-culitzat en la publicació de lesbutlles i en l’establiment decases, oratoris i ermites..

Des d’aquest càrrec BernadBoïl es dedica a la implantacióde l’Orde. Però la tornada deCristòfol Colom del seu primerviatge a Amèrica fa canviar elsprojectes del Vicari General.L’evangelització de les terresdescobertes era una responsa-bilitat que les butlles de dona-ció d’Alexandre VI imposavenals reis d’Espanya. Els monar-ques nomenen Boïl vicariapostòlic de les terres desco-bertes. La flota sortirà de Càdisel 25 de setembre de 1493.

Els primers missioners vantenir moltes dificultats percomunicar-se amb els nadius.Al febrer de 1494 (quan feiapoc més de dos mesos quehavien arribat) Boïl, que pensa-va que els seus esforços nodonaven resultats, volia tornara Espanya. Els reis li encarre-guen que es quedi, ja quepensen que amb el temps seràpossible la comunicació, i lidiuen que «vuestra estada alláes muy necesaria y provecho-sa por agora y para muchascosas». Aquesta frase ens fapensar que Boïl cumplia unaaltra missió a més de la missio-nera. De fet hi ha autors queconsideren a Boïl com un espiaal servei del rei Ferran sobre lesactivitats de Colom.

Boïl va celebrar la primeramissa solemne a Amèrica el 6de gener de 1494. Va tornar a

Espanya aprofitant les nausamb què havia arribat Bartolo-mé Colom. Boïl va arribar aEspanya a finals de 1494. Undels aspectes polèmics és elsproblemes que hi va haver entreBoïl i Colom. Una versió histò-rica fa referència a que Boïls’oposava als excessos de lajustícia penal que administra-va Colom. Una altra versió indi-ca que Boïl va tornar a Espan-ya per la mala relació amb elsgermans de Colom, especial-ment amb Bartolomé.

El gener de 1495 Boïl estroba a Madrid treballant per al’Orde dels Mínims. Posterior-ment es trasllada a Roma. Boïlva rebre instruccions a Roma deAlexandre VI per a presentar-se com a nunci secret als reisd’Espanya amb la finalitat d’in-tervenir a la política italiana.Boïl torna a Espanya. El 29 demarç de 1498 rep cartes delsreis per al Papa, per a Garcila-so de la Vega i per a CésarBorgia. També rep encàrrecsdel arquebisbe Jiménez deCisneros, que més tard serianomenat cardenal. Boïl es tras-llada de nou a Roma el 13 dejuliol de 1498.

Boïl li fa saber a Cisneroscon està la situació política ireligiosa a Roma. El nostrepersonatge dedica una llargaparrafada a la seva situaciópersonal. Se sent vell: «ya nome puedo tener en las piernasde flaco y quebrantado» i dema-na la jubilació, sol·licitant aCisneros que parli amb els reissobre algún benefici que lihavien promès. El rei Ferranse’n va recordar de la promesaque li havia fet a Boïl, ja que elva nomenar abat de Sant Miquelde Cuixà. Possiblement al reil’interessava tenir a un religiósde la seva confiança en aquellesterres que feia poc que havientornat al seu poder.

Els serveis de Boïl al rei van

continuar. Al gener de1499 va ser enviat almonestir de Valldignaper a resoldre proble-mes . E l 1503 Boï lcomunica al Papa elresultat d’una missió aFrança que li haviaencarregat. Les últimesnotícies sobre Boïl sónde finals de 1504, quanel rei Ferran escriu alseu capità general alRosselló per què casti-gui a alguns detractorsde l’abat Boïl. El 1507el cardenal Jaume Serra esnomenat abat de Cuixà. El queens fa pensar que Boïl, del qualno tenim notícies posteriors a1504, ha mort.

El temps que va viure Boïl vaser molt convuls. Es vanproduir enfrontaments violentsper la succesió entre Jaumed’Urgell, que tenia molts parti-daris a la ribera del Cinca iFerran d’Antequera. Hi vahaver guerres amb Castellà,que estava governada per larama gran dels Trastàmara.Hem de tenir en compte queFerran d’Antequera (Trastà-mara, rei d’Aragó) havia fet detutor del seu nebot Enric, futurrei de Castella, i volia continuarintervenint en els assumptescastellans. Això s’accentuaràamb el rei Joan II. Posterior-ment hi ha les guerres a Itàlia,especialment amb Alfons Vd’Aragó i IV de Catalunya.Aquets fets provoquen l’absèn-cia del rei i les lluites internespel buit de poder. Aragó contri-bueix posant-hi diners, alimentsi homes. Això trencarà la bonasituació econòmica d’Aragó iprovocarà una gran crisi cap alfinal del segle XV, que duraràfins al segle XX. Aquets fetsens explicarien la baixadademogràfica que es va produiral llarg del segle.

Saidí tenia a començament

del segle XV –any 1405– 70focs o cases habitades, el queens dóna una xifra aproximadade 350 habitants, i acabarà lacentúria –1495– amb 57 focs,o sigui, uns 285 pobladors.

A lguns de l s cognomsd’aquesta època són: Pena,Nadot, Salvador, Simó, Carvi,Bancover, Malet , Sessé ,Barquer, Ciprés, Steve, Sarter,Narbona, Aguda, Pascassio,Correger, Ciscebre, Barrufo,Melet, Ibarz…

La vida econòmica estavalligada bàsicament a l’agricul-tura i ramaderia; també hi haviaun petit nombre d’artesans(fuster, ferrer, sabater, moli-ne r, f o rne r, ba rque r ) iinstal·lacions transformadorescom molins, forns, que depe-nien del senyor i eren d’ús obli-gatori. La sèquia, seguramentdes del temps del romans,ajudava a regar tota l’horta i, jahi havia una barca per passarde Saidí a Vilella.

Des del començament delsegle, Saidí pertanyia al cava-ller Berenguer de Bardaxí, elqual va recolzar Ferran deTrastàmara al Compromís deCasp. En canvi, la població deSaidí era partidària de Jaumed’Urgell. AdministrativamentSaidí pertanyia a la sobreco-llida de Barbastre.


Any 7 • núm. 54 • La Franja, març de 2006

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

Via Verda a ValljunqueraEl camí de l’antiga via del tren de la Vallde Zafan serà rehabilitat per a usosturístics.

Anton Abad a“Luz de gas”El cantautorsaidinec vacompartirescenari aBarcelona ambmúsics catalansi algueresos.

Efe

ctes

de

la g

elad

a del

1956 s

obre

els

cam

ps

d’o

liver

s

El béns de la Franja a debatDiversos experts debaten al PalauMoncada de Fraga sobre el futur de lesobres d’art eclesiàstiques.

CA

RLO

S E

ST

EV

AN

Departamento de Educación,Cultura y Deporte

Generalitat de CatalunyaInstitució de les Lletres Catalanes

AssociacióCultural

d e l

Matarranya

AssociacióCultural

d e l

Matarranya

Aquellhiverndel 56!

Aquellhiverndel 56!

La llenguacatalanaa l’Aragó

exposició itinerant

SARAGOSSA AragónEduca. Fira de Mostres del 16 al 19 de marçSARAGOSSA Biblioteca Maria Moliner. Universitat Saragossa del 20 al 31 de març

CALACEIT Sala d‘exposicions de la placeta de la Llonja del 2 al 16 d’abrilGANDESA IES Terra Alta del 18 al 21 d’abril

LA FATARELLA Casal Municipal del 23 al 30 d’abril

Documents

Any 7 • núm. 54 • La Franja, març de 2006 Aquell CARLOS ESTEVAN hivern … · 2009-11-09 · TEMPS DE FRANJA Núm. 54. Març de 2006 3 s u m a r i salutació del director Darrerament