Any 1 15 cèntims Núm. 3

LA TUIES

— Quina [tarda més avorrida 1 Ja tenia raó, Ja, en Ruslfiol al dir que la vida AQUEST NÚMERO HA í . un . 1 1 . . , . vor. d'un, taula. E S T A T V I S A T p £ R ^

: CENSURA MILITAR :

LA RETAGUARDIA DIARIO DE UVISOS, ANUNCIOS Y ESQUELAS MORTUORIAS

S A L E H O Y I

Vuei l ro p r o g r a m a : Ser tcdot l , e c o n o m i a los e n c a r g a n

LA CONQUISTA DE GRANADA

0 HASTA EL FIN NADIE ES DICHOSO

Crónica [e incurable) que esta semana ha escrito nuestro peripatético director don Eteutnri» Rufasia, ex socio de uLa Codorniz Risueñas y profesor de pinna de manubrio. (Pre­miado en varias exposiciones).

Me lie en t e rado de una __.. ticia m á s sensacional q u e el decreto de m a r r a s , que un tal Casiano Orauada , que <•; puenyo y el o t ro día

[BE de tener porque m i r a b a con t ra el (ahora ya no lia de ser con t ra

• no), la o t r a noche e s t a n d o en el cine hizo una ile aquel las conquis tas que dejan en mant i l las al propio R ius y R ius . Se l l amaba Isa­bel y no tenia m á s q u e trein­t a abr i les . Se la líevd a la (Casita Blanca* y mirad como a veces la his tor ia re¡>ite, pero al revés, pues en lligar i leser [ s abe l l a q u e en­t ro en Granada , fué iodo lo cont ra r io . C u a n d o e s t a b a n ya cerca de la A v e n i d a — d " Aven ida de la República gent ina , eh? — la chica puso

• : blanco, dejó ir un susp i ro y dijo con voz m u y

— |Ay, Cfl — ¿Qué t e pasa, v ida iniaf

¿Sufres? ¿Gozas? — ]Ay, Casiano! — volvió

a repet i r la t i e rna b a b e l . Ca • si ya no veo cou la emoción que e s toy pasando . '

— ¿No t e h a venido.. .? — ¡SU — ¿Va?

Si... Me ha venido gana de t o m a r nada más que un piscolabis.

Se fueron a comer al «Mo­n u m e n t a l Bar», q u e por cier­to, desde que es íá encima el «Ituropan se parece a mi ca­zador c u a n d o e s t á de suer te , porque Matas por aquí , Ma­t a s por allá.. . A propósi to: ¿En q u é se diferencia u n a t i e n d a de géneros para seño­ra, de la t ie r ra de u n coto de caza? Pues m u y sencillo: en que en una t ienda de géneros p a r a señora, novedá por aquí ,

:i>rsdá por allá, y la t ie r ra de un roto de caza,

rtes. ¿Cual ei

del l is iado? I,a poli! UO, mirad: ["11.1 mu mejor y m á s sanie. .-'

• en c u a n t o se vuelve m a m á política es más mala qLie Sala lia< iendo un discur­so. Antes que ;:e me olvide:

ede botase lleva en iros? I.a bota-dura.

¿One hace el cap i tán de un pailebot etiand • viento? Pues , pasarse la n o -clie cli vela. ;!. nales son loa

•.jan a u l t ima llora, q u e son hombres de muchos

¡\' qué b a l a llevan las mujeres cuando riñen? L a ba ta-bola .

Os voy a decir en confian­za lo p r imero que hizo Alba asi que paso un pie cu F r a u ­d a . Vosotros no lo adivina­ríais nunca . ¿Verdad que no? j ' fan sencillo como esl Pues, poner en seguida el o t r o pie. l i s to lo sé por mi gendarme q u e / s e l lama Ucrnard Net , pero como yo soy muy amigo suyo , lo l lamo l'ami rJct. Co­sas de la f ranqueza. ¿Cuál es

gen te m á s sufriiía- Lo-, impresores, que sin cometer n ingún del i to los m a n d a n cada m o m e n t o a las galeras . ¿Y c'i.il [•.-: la sal que m á s ali­m e n t a ? l,a sal-chicha.

P a r a t e rmina r os v o y a de-r u n o de cinco reflejos. ¿liu

qué se parece la cor ta d e ár­boles de un bosque, una ser­villeta del «Suizo», lo que t o ­m a la R a q u e l Meller cuando e s t á nerviosa, u n a p r e n d a que usan loa curas y una po­l l i t a que fiene l aCaehave ra? N o deis vue l tas a la cabeza que sacaréis menos pro\ ei lio que de un discurso de .Maura

-raduras. en que ••

nenie. Cer-•'• un famoso avia­

dor que ejecutó por pr imera • i espiral .

No ha oido us ted hablar .nuca de la Ba j ada de Cer-au tes ?

' "Insta, i .os que • apeles '.¡'estrés se

parecen a los preservat ivos •i1"' van a peles...

Los espárta­

lo diré yo, que p a r a es to soy el i'mieo La eoria. de árboles de ui

•. tala, la servilleta ' • (lo del

tSuizOD era p a r a desp is ta r y hacer reclamo al d • le debo .,ei., e-a'-'s;. lo que

••ler cuan do e s t á nerviosa es tila, 1¡

• •:. saéerdo ¡

. ; V" la p e n i t a que! t iene le abo ta , es Tula, verdad? I'ites'

i rilo de la Cachavera .-•. en nejera, ¿One no os he habla-

i Granada y su con- „ „ . u u o l J „ u e j q u i s t a 1 ¿Y de la baja de los est ropaje .y de Jes- i omadro-

1, que nadie dice nada? nas . ¿No lo ca tead . . 1;I:;. 'ASÏA sois indio,;! ;No v é i s q u e t o d o

= es -par to (l!j,

UN CUENTO ALEMÁN ¡, l , /V •j1""

^ ^ ^ • • • • • i ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ * m u y la toso se parece Erase un buen alemán que

; l l a m a b a ['ran/, ¡leseo y era' ¡muy mují ~"e i b a ]ior los bai i

la capital , e n t r ó por l a ca - ' lie de Vonbenthpelí y encont ró una alegre chica jde Berlin, que

;Oye, tú, Deseo! dijo la chica en a lemán.

Se arreglaron por sesenta1

y nueve millones de marcos! y al calió de ocho días, F r anz t u v o que ir al especialista, que le receló sándalo . ;

Y n a d a más . Ahora, ya sé qué d i rán us-

Que no le ven la pun ta . : ¿Cómo se la han de ver, :,: el pobre DeSCO la tenía e'.r vue l ta en a lgodón hidrófilo?

una pieza de la amer icana en que [so lapa!

i ••• castigo. T.as Juergas e.i .'a-a l íseaño te rminan eo-— o los m e l o n e s ¡en tajada:,!

'•• '• - N o p e s e u s t i d los géneros con una loniaua

'¡porque boy dan un peso y m a ñ a n a o t ro . Y a h a b r á oído usted hab la r de las romanas

Correspondencia particular de (La Retaguardia.

rito. SÍ es us ted p ¡ e a d o d e viruelas no podrá es­cribir en «Hl Diluvio». ¡ N o v e (usted que es mi periódico sin grabados!

/ ' . A Atusa. Fl Cuerno de Oro de Cons tan t inopla se hi zo en honor d e u n torero de ¡Caldetas que m a t ó i m toro 'delante del Su l t án .

Político viejo. Sí, señor; Ki .macones se parece

ANUNCIOS

l ' a r a ir al cine joven ele-••• ita señor i ta que

tenga buena m a n o . Líscribir con fotografía a . I ,a R e t a ­guardia», n.° 1,869.

DesSe el T ib idabo a l a c a -• de 'i reinteelavoa -.- ha

perd ido una menor . Al que la pre: en te en buen es tado de conservación se le regalará un gramófono ron placas de aquél las . Inscribir l is ta de t o r r e s , billete de t r anv ía nú­m e r o 007.

¡'erro, vendo. Come d e t o ­do. Mues t r a predilección por los niños. Razón , F,spol,sa-saclis 248, por ter ía . H a y a s ­censor .

Cortes d e traje, cortes d e amer icana v cortes de manga , V M „ l n K n - . . 1 ! . , . i - . , , . . , !• .caballo cuando le ponen üe-¡vendobaratos.Casa

Barcelona, 18 octubre de 1925

: RtmMt i» I Í Í HOT, JO. -Til. Hié A, SUHT ELS DIJOUS

LFRJIITA DEL

*TEMPS Una interrupció oportuna

En una societat científica molt coneguda en la nostra ciutat, un senyor que tenia un nom quasi seràfic va donar una conferència sobre un tema que no recordem, i és lo de menys, perqué p J nostre cas l 'assumpte no fa la cosa.

El cert és que l'home, que anava sense afeitar -de FÍS dies i estava pelut com un os, es despenjà Els refrans populars amb ana. llauna capaç d'avorrir a l'oient de més •paciència, j a feia els seus bons set quarts que la cosa durava, quan un del públic, no poguent re­sistir més tanta tabarra s'alçà i cridà:

— Afeíteu-loJ I aquí s'acabà la conferència, amb gran satis­

facció dels concurrents.

diu que és quan té el cap més clar, i, vegin, quina casualitat, la seva secretària era de les que de set a nou del matí es quan dormen més de gust.

Un matí d'hivern que feia un temps de dos mil dimonis i tot convidava a estar-se entre la tebior dels llençols fíits que cl sol brillés beu amunt, la minyona del senyor T.r.ll trucà a la porta de la xicota:

— Miri; diu el senyoret que vingui desseguida, qU3 se li ha aixecat l'inspiració!

No sabem lo que la xicota, encara mig endor­miscada, va entendre, lo cert és que d'entre mig del coixí on reposava el seu cap sortí una veu apagada que respongué:

i se l'hi lia aixecat? Doncs que s'ho faci totsoll

I la gentil secretària es girà de I'altre costat...

L'inspiració

El senyor T.r.ll, membre de la IJíga de les Na­cions i col·laborador de diversos periòd es barce­lonins, tenia, a estones, una secretària, molt llesta pe r cert, per a dictar-li els seus articles,

L/home és dels que es lleveu dematí, perquè

La gentil Ketty—és de Montcada i a casa seva H deien Catariueta, però ella es fa dir Ketty perquè Í.L nu's J'i - ¡ja conquistat, en tots els centres de la Barcelona que treballa i juga, una justa repu­tació de dona ardent. Els vint-i-dos anys són vint-i-dos candeles que es fonen nomé- a la vista d 'un jovincel elegant...

I , per un sarcàstic contrast de la vida, la Ket ty viu amistançada amb un senyor calb, d'uns qua­ranta cine anys, a qui els deures amorosos ja co­mencen a resultar-li una càrrega pesada,

No fa gaires nits, la Ket ty tingué una aventura amb un passavolant. Un xicot que va' conèixer al cine i que passà tota la nit amb ella; mes tampoc

d. — LA TUIES

aquest posseia, sens dubte, la íogositat que ansiava el cos jove i sensual de la gentil entretinguda, perquè quan a) matí es llevà í la minyoneta li servi el xacolata, la noia semblava posseïda del més proíon malhumor.

— I, doncs, senyoreta, que no ha sigut feliç tam­poc aquesta nit?— insinuà la raspeta, confident i a voltes consoladora dels disgustos de sa mes­tressa.

— Gens, noia, gens. Ja és ben veritat allò que diuen, que en aquest món hi han niés Ranxos que romanes.

L'HORTÜLÀ DK SANT B O I

ANTOLOGIA DE FRASES POPULARS

Voy con la brochal

Ai x ò va passar fa uns quants anys a Mont­serrat, muntanya sagrada, prodigi de geo­logia i testimoni estoic de la pèrdua de

l'innocència de tantes núvies. Havien arribat aquella ni t uns casadets de fresc,

que en els moments solemnials en els que tingué lloc la verídica història que contem no ho estaven gens de frescs, i els hi donaren una celda al costat de la que ocupava un pintor del Pla de l'Os de lo més clàssic que hi tenim, andaluç per naixe­ment i català per temperament, que havia pujat a fer uns treballs al convent.

E l bon home no sospitava l'amoinós veinat amb què havia estat obsequiat, de manera que es ficà al llit t ranquüament i tancà els ulls disposat a disfrutar d'un repòs ben guanyat.

Si, si, repòs! lineara no havia acabat d 'aclmar els ulls quan una remor de petons, gemecs, sospirs i esbufecs el desvetllà. Acostà l'orella a l'envà que el separava de la feliç i enfeinada parelleta sorprenent els següents mots que pronunciava, ja quasi sentint-se al setè cel, la núvia:

— T'agrada, reiet meu? — Molt! — Molt?

•— Mira si m'agtaaa que si fos pintor, t 'hi pin-tariajun fris...

L'home no pogué aguantar-se més, i, donant un cop a la paret cridà en l'andaluç més castiç que mai s'ha sentit parlar a Montserrat:

— ¡Voy'^con la brocha!

L'AJÍXIVER DEL POBLE;

< • < • • ! >

L^'arrojo" d'en Joan

EN Joan, el vell guardabosc del Pinyot, esta­va una ni t d'hivern aprop de la llar contant episodis de la seva juventut al

senyoret que havia pujat aquella ni t per a anar de cacera.

— I quan vàrem estar a moro, senyoret — ana­va dient —, vàrem tenir un arrojo...

— Ah, si? I on va éòser? A Castillejos? A Tetuà? — No, senyoret, no. Va ésser al barc mateix! — I ara! Que va haver-hi alguna insubordinado?

Algun motí? — Ca, no, senyoret! Es que com cap de nosaltres

s'havia embarcat, sab?, l'un provocava per aquí, l 'altre per allà,..

J. O. S E P

Bis impulsius

— Senyoreta, si no em diu que si, em mataré. — I si le dic que si, e] matarà ei meu marit.

I, A TUIES.*-|f>

CONTES Rondalla

de pactar

R U R A L S | ? l bailçt t irà tma — J \ codolada en mig

les aigües man­ses de l'estanyol i les ovelles correreu esve­

rades d'aci d'allà a l'heure esment del xiulet de la fona, Kl pastor i el xaval ajassats en el rocam de la Fica del Canigó, rigueren satisfets de l'es­verament de les bestioles.

— Mal així s'estimbessin totes d'una vegada desde Tretzevents i no paressin fins al Vernet! — botzinà el Miqueló clavant cop de peu a un bloc de pedra que rodolà rostos avall armant un terra­trèmol de mil diables.

— Sembla que Vaigordent se vos hagi fet agre al passar pel ganyot, Queló!

— Aigordent? Brètol, més que brètol! Ço que ens doneu és aigordent? l'oc ¡íi entens ni així tu amb aquestes cose-1 Com se coneix que mai t 'has mogut de per aquestos móns. Haguessis estat a ciutat, d'altre manera parlaries, beneit.

La paraula «ciutat» vibrà màgicament en el cer­vell obtús del bailet i després d'un llarg silenci, amb la mirada clavada a terra, aclofant el cap entre les espatlles, mormolà a mitja veu:

— Queló!... — Què vós? — No sigueu feréstec, home! Que no m'explica­

reu cap estaria d'aquelles tant bones de ciutat? — Sempre estàs per estaries tu! — Tireu, home!... -— No m'enrecordi de ca 11. — Que si! Vatuanell, si en sabeu un gavadal! Kl pastor s'alçà pausadament, es mirà el bailet

amb aire de superioritat i t i rà barrancada avall, amb les mans creuades a] darrera, el cap cot, ru-juiant-ne una i arrossegant el gaiato penjat per la crossa al bras esquer.

Kl ballet, no sabent què fer, preguntà: — Que acondueixo? — Calla i segueix-me, remaleït! A un tret de fona trobaren les barraques i el

pastor s'ajassà damunt la palla que hi havia a una reconada de Ja més gran.

Kl bailet va fer el mateix. — Petava massa el sol allà dalt! Aquí la som­

bra de la pineda convida nu's a contar estaries. Kl bailet obrí uns ulls com unes taronges. Es féu un silenci. Les aigües del rierol, al

caure esbojarrades per entre el rocam, cantaven alegres la cançó eterna a la llibertat.

Va ser ben crespa la que em va passar! Kl x ival ni respirava. Es mirava el Miqueló

embadalit, esperant que comences a contar alguna de les seves facècies.

— Encara deu riure aquella mala pua! Mal així no tingui mai més el son tranquil!

— I dós, Queló, què va ser? — M'en parlis pas! Una ràbia estranya feia bullir el pit del Miqueló

com una olla de trumfes i el front se li arrugava com volent aturar el pensament en un pun t de­terminat.

— Mala bagarra! — Digueu, home! — Ja no havia de ser gabatxal I era guapa, la

remaleida! Jo anava amb uns amics de ciutat. Vàrem entrar en un carrerot tot brut, amb una arcada, que dona a la rambla. Enfilàrem una escaleta i... Redell, quin bé de Deu de dones! Jo en vaig ullar una de groixuda, rossa, vermella de galtes i amb unes coses mes fondes i negres sota els ulls blaus! Semblaven talment els estanyols en nit de lluna. Desseguida la vàreig tenir tr iada, i cap a dalt s'ha dit!

Quan vàrem estar sols al quarto, que semblava talment un dormitori de marquesos, es va treure el vestit, i un davassal] de puntes i cintetes em varen fer perdre el món de vista. Quina dona, bailet, quina donassa! Tenia una carn fina i tendre com la d'un cabridet de llet! Quines cames, quin

— Escolta, hetà'ra-símbol; jo immortalitzaré la teva carn pagana, amb l'estre embruixat d'un cant madrlgalescl

— Mira, tu, ximplet, ni ]o sóc pagana de ningú, ni eslíe per cançons. SI vols alguna cosa, passa I ens enten­drem de preu.

R^-í BfC V̂a

V À. ;

ç j , ~ - . e / J t . j - _ ^

— On vas amb aquestes solapes tant exagerades? — Noia, ho tela per tenlr-te contenta, perquè a ml m'havien assegurat que a tu t'agradaven molt grosses.

pit, quin garrot de braços! Jo me la mirava com un enza i també anava treient-me el gec, la faixa...

Quan ja només li quedava la camisa, que era curta com la meva ermilla, em va tirar d'una batzegada damunt del llit i va començar a fer-me pessigolles per tot el cos.

Però jo no estava per brocs! «Ep, tu, li vàreig dir, no perdem temps, apa, apa».

Si, si, com si ho hagués dit a la paret; ella vinga fer-me pessigolles i jo vinga cridar i debatrem per damunt del llit.

A l'últim, empipat, vàreig cridai «Vaja, prou!» i a I'anar-me a alçar, una mena de núvol em va fer perdre el món de vista i vàreig tornar a caure estirat damunt dels llençols.

— No ho entenc — mormolà el baïlet tot cap­ficat.

— Com ho vols entendre tu que no hi eres. beneit, si jo mateía encara no sé el que em \ u passar, ui lo que em va fer aquella gabatxa?

— Per què no goitaveu? — Com volies que goités, si em va clavar la

seva panxa damunt de ía cara!

RIPALDA

El Tenori de Llinàs

Es deia Jaumet i havia fet més mal al jioble que una pedregada que cau vint dies abans de la collita. I,es mares li tenien un pànic horrible.

J,a seva darrera conquesta fou la dona del metge del poble, amb qui estava casada feia sis misos. No fou fàcil l'assalt, però la constància d'cu Jau­met va ésser premiada amb el triomf. L'audaç tenori obtingué els favors de la xamosa casadeta, qui s'entregà en el mateix tàlam nupcial. Com s'en-terà el marit de l'ofensa que li estaven fent? No ho podem dir, perquè ho ignorem. Mes una tarda de setembre en que els dos amants s'entregaven a l'esplai de les seves xardors, l'home penetrà a casa seva i sorprengué als culpables.

HI metge era home d'una gran presència d'es­perit. Sense deixar-se portar por l'indignació que li causà la traició de la seva muller, l'agafà d'una revolada i digué:

—Tu, vesteixe't desseguida i surt d'aquesta casa. I vostè, jove, que ja sé que se les dona d'haver aconseguit els favors de totes les dones de Llinàs, vagi ara a Cardedeu, que trobarà palla nova.

F. AVALL HARGA

AUCA DEL CORRIDO MALO

Nace de estianquis y artero. Busca bronca a la nodriza Escondido en los portales, un veintinueve Febrero. 7 se ensucia la camisa. hace cosas inmorales.

Roba un duro del cajón y se lo gasta en sifón.

1

Con las chicas es mofeta y les hace la traveta.

S

^ 4 . j™. F :Çr<>''M9F~^~~

<3> °o

Por los santos inocentes A las perritas falderas pone la «¡lufa* a las gentes. pone latas petroleras.

Enreda a los compañeros y les quita los dineros.

Le admiten de monaguillo y arramba con el cepillo.

v \

Firma innoble caliquenyo Escupe de trascantón y se hace amigo de un guenyo. y bebe copas de ron.

Va de juerga en un tuguriqWMC.-y empieza su mal augurio.^?

/*

•rv/'' -3? íLma WCJÍSM

El «débil» le hacen marcar y todos le han de admirar.

A un baranda presumido, lo deja medio molido.

A las furcias que domina, - ^ A pesar de que es muy chato-'-J las mete en la cocaína. ¿jgj el nombre c<' ~ ; cobra el barato. |

i :

/a

i¿ Pb

Cuando pesca una menor, se la^vende sinj.rubor.

Le hacen una mala treta metiéndole_eu la «secreta».

22

0 4 {V~~*~~¿

|W/ \dH |W/ \dH :::;::;• ;Í;;; |

I»' r?S I»' r?S Wm? 1 ™ p No hallando cura a su mal, se dirige a un, hospital.

Viéndose el hombre perdido, decide buscar olvido.

10. — LA TUIES

D

trar tampoc una tacanyeria indigna d'un home monda com elí. Don Joan domina­va a meravella la dificilíssima ciencia de Sapíguer gastar diners, lili en gastava, en llençava, inclús, si l'ocasió així ho exigia; mes sempre amb aquella habilitat carac­terística en ell, sempre amb una mesura estudiada, de Ja mateixa manera que, excel·lent operador ais corros, havia sapi-gut durant la seva llarga i profitosa ca­rrera borsista escampar a la pública con­tractació un pilot d'accions a baix preu, per a debilitar el mercat i assegurar-se méfl tard l'aeaparació a baix preu dels mateixos títols amb els que havia com­binat una tan afortunada com sanejada operació.

Com un gat vell cerca en els recons de la teulada les més eixerides i innocents ga-tetes, així don Joan seguia el camí de les seves conquestes. Sempre en plan de vieux marcheur, rar era el dia que no tenia que acodií a una o altra cita amorosa.

Una tarda en què es dirigia cap al pi-set còmode i menut on habitava la seva amant de torn, la blonda Emília, amiga oficial del famós banquer Prats, don Joan començà a sentir-se assaltat per una sèrie de pensaments melancòlícs. Envellia? Anava perdent, lentament, les seves qua­litats de gall seductor? Qui sab si l 'Emí­lia el volia ja tan sols per les capsetes de sucreries que li portava i per algun que altre present discret i modest que ell introduia de t an t en t an t sota el coixí de la mundana? Arribà davant la porta del pis i, quasi amb timidesa, trucà.

Oh, agradable recepció. 1,'EmÍlieía en persona, adelantant-se a la minyoneta, el sortí a rebre, amb una íaldilleta curta damunt la camisa, arrel matadora, inci­tant , mig núa i llençant-se al seu coll l'omplenà de petons.

— T a s t a v a esperant amb impaciència! — digué l'encisadora criatura. — Figura' t que podrem estar plegats tota la tarda. Avui no vindrà el meu vell!

Don Joan va sentir que una gran alegria l'ín-vadia. En l 'rats, el banquer, era de la seva quinta. SÜ EU seria sempre jove, ell no seria mai el vell

d'una respectable fortuna, s'havia retirat pagano i ridícol. I,a va agafar ben fort, la va peto-

£,7to. — Quina manera més fastigosa do ploure! El ballet.-—J& ho pot ben dirl I que em sembla que hi

haurà mullader...

L'alegria de don Joan

UN Joan Balcells era de lo més clàssic de vella Barcelona. Antic borsista i

.dels negocis als quaranta anys, no vivint en lo successiu més que per a ell sol. Ardent gosador de la vida, l'argent que prematurament emblanquia els cabells de son cap rodó i lluent no l'havia pas deturat en la seva carrera de conquestes. Per­què don Joan ho era de noms i de fets. Per ell els anys no passaven. Arnb pas segur i mirada picar-

nejar tendrament, ardentment... Se sentia més jove, més don Joan que mai.

Ella, la gentil criatura tremolava dolçament baix la caricia i es debatia amb impaciència, ansiant el moment suprem d e i a possessió, l 'mstant deli­ciós de sentir-se un cop més posseïda i gaudida

tancar després els ulls suaument, al sentir-s dívola, es dedicava, de quatre a sis de la tarda inundada de plaer... dels diumenges, a l 'empaitada de modistes i de- Bon Joan sense notar el cansanci, havia arribat pendentes, dedicant la resta de la setmana a altres a la tercera embranzida. Eureka! Eureka! Joven-conquestes de genero més lliure. I, t o t això, sense t u t eternal fer el que vulgarment s'en diu el primo, ni demos- BORINOT R O S

LA TUIES — 11

AL V O L T A N T S DEL

ALERTA, MINYONS

EM aquesta Stccií lil publicarem tots els CONTES prepli d'tsser caatatsa los velles xocr as es de quinze aayi per amunt que sens enviïn 1 que siguin ilguM distar canaguts *sl* barrilatres lectars de LA TUIES. D'aquasts cantes en premiarem un cada namtr» amb la respectable quantitat de «deu pele** cobrables en la naitra Administrado o per giro postal als que vis­quin tora de Barcelona. Alerta, dones, { apretar l'apltl

E l t r t i t f t t i e r

E l, traginer de Valldesolcs es llevà de bou matí per • reempendre la caminada. Pregunti A l'hostalera

quant devia i la mestressa ',111a dona encara fresca i ben plantada, — mig vergonyosa, li digué:

— No res, si em deixeu el vostre tnatxo per mun­tar la mula.

Rigué el traginer; celebrà l'ocurrència, i satisfet del negoci, anà a cercar l'animal per realitzar l'operació. Emperò la bèstia no estava per brocs i l'hostalera ja es desesperava, quan el traginer tingui1 una idea lluminosa. Demanà aigua, la posà en un perol, posà el perol al foc i quan estava l'aigua en estat d'ebu­llició, l'aplicà al ventre del poltre. Alio fou oli en un llum; la bèstia és redreçà i l'inesperat miracle tingué lloc a la vista de l'hostalera, qui es mostrà joiosa.

Remerciaments, estretes de mà i comiat del traginer.

Passats uns mesos, tornant el traginer a l'hostal de Valídeselos, demanà allotjament i l'hostaler — cin­quanta anys de treball constant, i per tant revellit - -;.e negà a obrir-li la porta.

I això, per què? — Home, si no m'equivoco, vós són el traginer, eh? — Si, senyor. — Sóu el que vàreu aparellar el vostre poltre amb

la meva mula, oi? — Si, home. Sil

- Sòu el que va donar el remei de l'aigua bullent

Smntt I n n o c è n c l a l

per «daixouses*, fa? — Beu net que si. — Dones aneu al botavant, si no voleu que us tren­

qui el eap duna estacada! l'er culpa vostra tinc tot el ventre fet una Haga!

ANS

o a

S~N Tonet es va casar, després de dos anys de pro-'-- metatge completament seriós i reeatat. La seva muller era de lo més innocent que s'ha conegut. I,a feina que el pobre xicot tingué per convèncer a la seva eosU'lleta de què allò tan dolç de complir, els sagrats deures matrimonials, era una cosa completament justa i raonable, no es per ésser descrita. Menys mal que, un cop li va haver fet compendre lo natural dels seus desitjós, la formosa criatura s'hi aficiona tant, que durant tot el dia no hauria volguí fer altra cosa.

Als tres mesos de casat, en Tonet tingué de fer un viatge un xic llarg. N'hi havia ben bé per vuit set­manes. Arreglà les maletes, preparà el Irilométrie i es despedí de la seva muller, no sense recomanar-li, al fer-li el darrer petó de comiat:

- Escolta, sobretot, això que jo et faig cada nit, no t'ho deixis fer per ningú, eh? Deu et castigaria: et surtirien dos bonys al cap i jo t'ho coneixeria i no l'estimaria, sabs?

— Bueno, bueno! — respongué la dona. — Ja t'en pots anar ben tranquil. Com vols que jo faci res amb ningú més que tu, amb lo que t'estimo?

Però la xicota tenia un cosi, i això dels cosins és una cosa més dolenta que la peste, I el noi, que era dels de pronòstic, tant i tant va fer, que convencé sa cosina de què t.ots plegats faltessin a lo promès.

Es veu que el canvi sentà bé a la gentil casadera, perquè al cap d'alguns dies començà a sentir in;in jos i a no tenir gana. T quan arribà el seu marit la trobà amb una paiixola de dos mesos que feia d'allò més

Inútil descriure la sorpresa del pobre marit al fer aquella troballa. Volia agafar a la seva dona i escanyar­ia, però es quedà glasaa, al sentir que, amb tota ¡'in­nocencia, li deia:

— Tu em vas enganyar! Hm vas dir que si Jo em deixava fer per un altre alio que tu em feies cada nit em sortirien dos boti y ets al cap i només me n'ha sor­tit mi i ha sigut a la panxa!

T. A. Bl.EA.TI

O h , l a c n n a l l a l

« l i cu aquest món de mones hi ha una criatura en-t~J tremaliada, aquesta és en Ricardet, hereu dels senyors l'nines.

Té sis anys i fa cada disbarat que toma boig al papà, a la minyona i a la mainadera.

12 — LA TUIES

L'altre dia va inventar un divertiment que el va encantat: vegé a la minyona que e t va regant a terra, li saltà damunt de l'esquena, se li agafà al coll i començà a fer arri arri, tatanetl com si la pobre raspa fos un cavall de cartró.

Da noia no pogué treure's de damunt a l'entremaliat xicot i tingué de demanar auxili a la mainadera que amb molta feina conseguí fer-lo descendir de l'impro-vitzada montura.

Mes el noi hi tornà l'endemà, i l'altre, i cada cop amb gran satisfacció seva. Per les peripècies de la lluita que això ocasionava, ¡a mainadera hagué d'acu­dir tanibé en defensa de la raspa.

Dissabte a la nit arribà el seu pare i el trobà, com sempre que tenia ocasió de fer-ho, muntat a sobre de la minyona.

— I això I Que fas, dimoni! — digué el progenitor d'en Ricardet fent la veu grossa. — Iíaixa desseguida.

I el nen, aferrat, li respongué: — No, senyor, no em mouré fins que em baixin.

P. SAGRO S. A.

£T tT

P e r c o m p a s s i ó

DES DE que s'havia quedat vidu — i d'això ja feia vint anys — en Fermi vivia completament sol,

al quart pis del carrer de València on s'havia ins­tal·lat al pendrer estat. Menjava en una taberna pro­pera, i dormia sens altra companyia que la d'un gatet gros i negre nomenat Machaco, que li servia per men-jar-se la3 rates i avisar amb sos marramaus estentotis a la veina del costat per a que sortís a pendre el re­cado si algú anava a trucar a la porta en absència de l'amo.

Una nit, en Fermi arribà al "cafè de Novetats on després de sopar jogava una estoneta al dómino arab el seu amic Frederic, i li digué:

— Noi! Estic tot captingut. He comès aquest ves­pre un acte del qual m'en avergonyeixo profundament.

— I doncs? — Veuràs que estava sol al pis, esperant l'hora de

sopar, quan no sé quin dimoni de l'infern ha fet des­pertar en mi uns sentiments luxuriosos que des de feia anys jo creia profondament adormits... i, resi Un disbarat inconcebible. Sabs el Machaco?

— Qui? aquell gat que tens a casa? — Sil Doncs ell ha pagat les conseqüències 1 — I ara! però això és monstruós! Això és indigne

de tu! Mai t'hauria cregut, auster i seri com ets, capaç d'un semblant acte de bestialitat!

— Tens raó, noi! M'en avergonyeixo! Creu-me que n'estic ben penedit! Et juro que no ho faré pas mai més,

D'endemà, amb la cara tota mústiga, en Fermi arriba a Novetats.

— Soposo que no has reincidit, eh? — li preguntà en Frederic.

— Frederic! Clava'm una pallissa, creua'm la cara amb una bofetada, que tot ho mereixo. Avui he tor­nat a fer lo mateix!

— Però, Fermí! Tu estàs boig! Jo no hauria cregut mai això de tu!

— No hi puc fer-hi més Demà agafaré el Machaco i m'el vendré o el donaré per allunyar de mi tota temptació...

— I és dar, home! Al tercer dia, en Fermi, a l'arribar al cafè, esquivà

la presència del seu company.

En Frederic, endevinant lo ocorregut se n'anà a darrera d'ell.

— Qnè, Fermi? Que lli has tornat? D'interpel·lat baixà la cara avergonyit. — Si, Freder cl — Però tu ets un ser degenerat! Un cinc! Un... — No hi he pogut fer més! Quan he arribat a casa

he trobat al maieít gatot que em mirava amb uns ulls més suplicantsl...

Cr,A VEU.

Ü a

U n a e n r e d a d a

EN Joan Gatell, estudiant de medecina, mereixeria ésser nomenat cavaller de l'ordre de la barrila.

Perquè an ell mai n'hi manca una per dir o per contar. Es capaç de pendre el pel fins a un notari, que és la cosa més seriosa que hem conegut en tota la nos­tra vida.

Com que durant l'època de classe no feia altra cosa que empaitar modistetes i fer-les-hi l'amor i altres coses, quan arribaren els exàmens fou premiat, com es consegüent, amb una formosa, rodona i monumental carbassa.

Da bola que en Gatell agafà al profesor que l'havia sospès no es per descrita. Jurà i perjurà que n'hi fana una i passà dues setmanes justes pensant el plan a desenrotllar. - Als catorze dies complerts, en Joan es donà un cop al front i, com Arqufmedes, exclamà;

— Eureka! T, lo més seri del món, s'encaminà cap a la clínica

on el professor que l'havia sospès curava aquelles eufermetats que s'acostumen adquirir de resultes d'una conferència reservada amb una senyora.

— Deu lo guard, doctori — Holal Vostè per aquil I doncs, què el porta?

I en Gatell somrigué amb aquell somriure resignat que gasten els que han rebut del carpò.

— Ah, vajal Coses de la joventut... Res, home, reB. Passi...

El feu asseure a la cadira de reconeixement^ l'exa­minà, el mirà, el palpà i, tot sorprès, després d'un quart d'hora de consciençut repàs, li digué:

— Però, home! Si vostè no té res!... D'alumne sospès esclatà en una forta rialla. — Ja ho savia! — I doncs, pocasolta—respongué el metge veient

que se l'havia passejat — perquè ha vingut? — Per res, per capritxo. — Com vol dir? — Que com que ja sé que l'any que ve també em

sospendrà, he pensat, abans, que et toqui els maso- j versi

C. STREET

Conte premiat del número passat

L a s e n y o r e t a n o s a b d i r q u e n o

El iodo

EL senyor Fanals tenia dolor a la cama dreta i no hi havja manera de fer-li passar. Havia provat banys, aigües minerals, supressió de

certs menjars, friccions, pomades, remeis de metge, de veïnat i de curandero. I no havia aconseguit mai la més petita millora.

Ja feia una pila de dies 'que estava el pobre home immovilitzat a casa seva, quan la Cisqueta, la minyona, li digué:

— I per què no s'hi posa iodo? Cregui que és una cosa que va molt bé! Jo un cop vaig tenir un gra al nas i amb iodo s'em va assecar desseguidal

— Però el meu mal és diferent, dona! — Proviu, senyoret, proviu! — No, dona, no, que no em faria res1

Van passar uns dies i el senyor Fanals seguia trobant-se malament,

— Provi de posar-s'hi iodo, senyoret! — insistia la Cisqueta.

— Si no em farà res, donal Però la noia era més toçuda que una maña i

no parava en to t el dia de dir a la senyora del malalt: gï<

— Digui-li al senyoret que es posi iodo! Cregui'm! Es oli en un llum! A mi m'asseca els grans, em cura els floroncos i m'enforteix la pell!

Tant i tant insistí la noia, que la bona senyora no pogué menysVque dir un dia al malalt, que seguia'cada dia pitjor:

LA TUIES. — 13

— Però, home, prova de posar-te iodo, com diu la Cisqueta. Diu que an ella li cura el dolor, li enforteix la pell...

— Doncs diga-li — respongué el senyor Fanals ja empipat — que si a la Cisqueta li enforteix la pell, a mi me la pela! *

Fi BLADA

ELCDTELL

RECADER

Retallem de El Diluvio; .Caballero joven desea conocer señora o señor de posi­

ción para mejorar situación. Razón, etc.» No diu si la posició té d'ésser horitzontal...

Tenim lleus sospites de què en Cullaré escriu al Diario de Barcelona. Vegi's sinó la mostra:

«Xa policia detuvo ayer a diez y siete sindicalistas sobre los cuales se tienen sospechas de que se ocupan. en asuntos del sindicalismo. »

J a és sospitar, ja! Ves qui no els feia ocupar en col·lec­cionar capíeues, a n'aquests sindicalistes!

U na aitra: *Se ha presentado al Juzgado de guardia otra denun­

cia contra unos ¡amosos que tienen una agencia en la plaza de...»

Qui es farà famós, a n'aquest pas, és el Bmti.

Però no s'acaba aquí la cosa. Agafin t-^, f o r t A , ñongl compte d'un furt, comès mentre dotmia u n ^ r e h o m e j fa el següent comentari:

* Afligido sin los cuartos al despertar, denunció la infa­mia a la policia, la que la trasladó a] Juzgado. >

Veuen? Amb això ja hi estem conformes! Quan s'agafa una infàmia, cap al Palau de Justícia s'ha dffi No faltava

Un anunci de Las Noticias: «Un ano a prueba. 'Cuatro pesetaf A prova f quatre pésetes? Si es nou de trinca, i

Din El Diluvio: «Ladillas desaparecen con una ficción,a En que den consistir aquesta ficción? Tin i

que deía el poeta.

i botiga de plats i olles

- Mira,Hnol, si no t'Blaites no larem resl -1 això? - Em las massa pessigolles a les cames.

«La Casual.s Es rleueu creure que casual ve de cassola.

1 4 — LA TUIES

H fí comença t la t e m p o r a d a d e R o m e a a m b l 'obligada concorreu eia d e senyors Esteves , senyores Cala-

mandes i nenes habillades a la moda de fa qu i Pel debut, ens encolomarà] "!,(•.•; Vena de la terra», del se-

• ira, q u e es rliisl.óiia d 'una senvura q u e li fa ui s a l t a ! m a r i t i t o rna a r r epen t ida a demanar- l i perdó. l'Cu •el t e rcer a c t e ena p r e s e n t a r e n a o a m e n a de ca PAngeleta p a l e s i vola, real isme ru ra l q u e no h a v í e m v i s t encara a R o m e a i que ens va íer b a s t a n t a gradar.

Per pos t ras es va es t renar un d ià leg a r r a n j a t per en Montero , on s u r t un comerc ian t d e bacal là sec que no •em recordo si es d iu l ' i , o Bosch, o Roure , o Alzina, í i m recordo nomos que éB qu que és u n s enyo r q u e a la cuenta li a g r a d a mol t tocar fasta. L a p a ­rella es u n a mecanógrafa que per lo q u é díu es ven que t é molta a n y s d e b a r r a q u e t e s i que n o es de ixa enredar ,

; és sabu t que les mecauografes són unes noies q u e saben locar to tes les tecles- ,

R o d a el m ó n i t o r n a al I iorn. Al «Tiiucipal» fan ópera . J a ho venen, qu ina fi fan els que por ten m a l a vidal Aprended, jl·ircï de mi...

A 1'oHspanvoL, la c o m p a n y i a dels Paps segue ix con­reant g r i m è g i a b o n s de t n n e a . }•.-., pot beu d i r que gai rebé n o ens queda avui , als barr i la í res , a l t ra m e n a d ' i n t r o ­ducc ió ais esplais d'j riure i- pausar un ralo (¡ne l a con-teuip lae ió en escena d 'aquel ls t¡passos de la Casals, la Pla, la López, e tc . , t o t e s elles duu s de vistosos sor t in ts i a m a g a t s en t r an t s , que fan caure la b a b a d e gus t a la p a r r ò q u i a que d i à r i amen t Omple el tea t re . Us veu q u e la opinií'iii e s t à pel genero de la gresca, m a l g r a t els cops d ' E s t a t i llurs conseqüències.

Ara ens nau d o n a t com es t r ena A les sis... cu-cut! E s bona l 'obra? Ets do len ta? N o creiem q u e a ixò interessi molt . S'hi riu, s 'h i to rna a r iure , i hom acaba plorant . . .

-de t a n t r iure , que és el q u e es tractava de demostrar. L' in te rp re tac ió? Brodada . . . B r o d a t s p e r t o t a r reu , f ins

a la t r i n x a dels calçotets deu Pep Alfonso. T a m b é !iem posat el nas al d i a reclou as. R e m a n o i í

auiu floret de gente bien es dona c i t a (en el rec te sen t i t ; a la re formada sombrerera de la r a m ­

b l a d e Ca ta lunya! Rl nos t re paisà Honaíè, l 'Alba (volem d i r la I rene , ell, no confongueu?) i demés familia ens con­v i d a r e n a m b Agua de Lozoya, pe r cert q u e la t r o b à r e m t a n pasto.;a i fresca c o m l a d e Canale tes . Ara , q u a n t a r ega lada . . . que par l i la t aqu i l l a per nosaltres!

I p e r acal lar d i r em que s 'ha i n a u g u r a t el «Coliaeum», c ine de luxe ou esperem fer-li i conquestes a q u e s t a t em­po rada , l.is u n a cosa grossa i d igna de veure i d e toca r . P a r a u l a !

Ei, NEBOT BATXILLER

EPIGRAMA

Moltes noies per la Rambla passegen per presumir: duen trajos de tricot i mitges de fer patir. Mes si aneu a casa seva, segons diu en Valentí, veureu el líit aon dormen sense llençols ni coixí.

XuPA SIGA Ros

De la vida alegre ^ I ; M U T , A que no pugui ser, però la Zoc, és a [l'AVm, i * - * lo q u e est i lés , fa p a t i r a la cl ientela. L e s Mary-Chelo , cada d ia són més boniques . T que en fan a ixecar de. . . COTS, aques t e s xavaletes! Són el s^rsum de U corda' D e nou hi l la u n a r e v i s t a d e l ' inagotal i le .Montero, t i t u l a d a Un premio n l·i virtud, en la que hi pren parí el hó i millor de la c i s a . N o cal dir que la presentac ió és a t o t a despesa i q u e cal ana r -h i . ' . ~¡

S o r t i n t de l 'Edèn fem el nas pel Monle-Carlo, on la Teres i t a Pons fa de les seves, i aquella x icota que sembla un xaval i balla més q u e l 'ou d e pascua; per fi li h a n fet Justícia possant- la a la te rcera p a r t . Molt bé, Benaven te !

í,a l . lausàs , tan xa t e t a com sempre i la Mar iuchu, t a n en t remal iada .

Seguin t la ru t a de sempre , ena f iquem al Pompeia! Allí la F rancès continua, t r i o m f a n t a m b aquell bé de Heu de curves , que fan perdre l 'esma. f„i .'.Turciauita i la m a i » prou plorada NoHl.a, i m u b é se la campen . 1)1 vodevi l , segueix a n d , èx i t . i m e s a r a q u e h a n reforçat la c o m p a ­nyia c o n t r a c t a n t a la Couxa Vila,

T a m b é VA polo ha e s t r ena t la seva revis ta : és una cosa del Majillo a m b música d 'en Día / . ]'„s una ve rdade ra l l à s ­t ima que l 'escenari sigui tan pel i ! , perquè hi li a p a s t a eii la r ev i s t a i es tà mol t per d a m u n t de la que f e i e n ' a l l'aluce a ra fa poc.

H i h a una caneó a rgen t ina , un fado i nu ehor de cui­neres que dona l 'opi , i q u e tenen que r epe t i r . L ' I b a r r a , t a n guapa com sempre i mol t més en el pape r de Tu ies . Gràcies, maca!

Al Polies Pei'pyyi'. segue ix a m b èx i t la r e v i s t a i l 'en­t r ema l i a t A l a l d y fa de les seves i va col · leccionant cigars.

Arr ibem una mica tard i e n t r e m al c a b a r e t del Sevilla. Allí liï h a la ca tedra l del f lamenc, a m b la T a n g u e r a i l a m a r de baüaores i eantaores. Res . senyors , lo millor del genero. Al concer t t a l len el bacal là la Lola Montiel i l 'Alba — nosaltres q u e elis pensàvem que era a Bèlgical - i un canar i p e ü t c t que li dineu T r i n i t a t Ser rano .

El senyor P e p e t del Royal ha fet una pe t i t a reforma u la pial ca, que la t robem mol t encer tada .

La Pep i ta Mijares, cada. dia més bonica í en t en imen-t ada , i l ' A m p a n t o Blasco, a l ' igual q u e la xainosa Lu i sa de Loreiia fan d 'aquel l coque to foyer, així com una es­pècie de sucursal de la gloria .

E L COSINET DE LA TUIES

LLETRES DE LLOFRIU

M. Rocavert. 131 conte q u e vos tè ens env ia es copia simple, que d iuen els no ta r i s , d ' nu q u e v à r e m publ ica r fa a lgun t e m p s , q u a n el m a r i t de L A T U I I Í S encara t re ­bal lava, l l e m a n e r a que li aconsellem qilc es ded iqu i a copiar escr ip tures o d o c u m e n t s d e j u t j a t , q u e s 'h i gua ­n y a r à més la vida, pe rquè a m b no altres, per aques t p roced iment no hi Jia res a fer. — L. Cant. Anirà . N o mancava més! Vostè escriu millor q u e n u a (Jnderwood. — / . C. Bernat. Veu rem d 'aprof i tar- lo . Donarem els sens records al mari t de 1 , A T U I I Í S , que a ra per ara no po t venir a Barcelona, perquè té moll mala nomenada . — Tururut. A r r a m a n g a d a diu? Oh, filletl Qui li feia eseapsar l a b e -rretina, onl i de la punta?

¡ ORQïJJESTKINA J A 7 . / . - B A N D ' í i A T Z Z - H A A R A

" per coolricm: JUAN HEYNE5, Taplecrla, 15, l.*r. — Sircalom '

16 — lA TU1ES

LI ibreter sT... Loteros! . . . KiosquersI . . .

'"̂ SSSSS , 55 [ííí.-. H !

8 7(1 p t t l . d 1

u »Ü p f « . cl i

B n c A r r e c s : EDITORIAL SAPWXO. - R b l a . F l o r * . 3 0 , l.« - BARCELONA

Margué» dp.l Duer

AVIAT

G R A N I N A U G U R A C I Ó

Programa selecte

Exltde Idea! Pastora

Francès , Ana de Us

Jï^íloia-te -

M. CASANOVAS -

C a r i o

A. NAJERA

NOVELTY E L M U S I C - H A L de la B A R R I L A

<> Aviat

GRANS SORPRESES

G. ALOMAR VIES UlüiNA Ullis. Curació ràpida i s -mitjansitní aparell BBpeoial. Aribmi, i de 5 a 7. Festius: de 10 a :

ÜDBi, 20, do 7 :i 9. l l a r s :

MAISÚN MEUBiÉE Ment d'Gr Meublée ( V E R D U R A )

Pjttssa de Santa Madrona, 6 Davant fil Banc d'Espanya

GRAN CONFORT - SALETES DE BANY - Telefen privat

Habítacians a 5 pessetes

( V E R D U R A ) rer de Baibará , 27

S A L V À , 28 , I . " . 1 ."

ÚLTIMOS ÉXITOS

La cara b o n i t a . — Amor a Es-naf ia .—En un dia .— La cruz de bri l lantes.— ¡Nandú...! — ¡Déja­

me.. .! etc.

SELLOS CSSAM Para I» curación radical y en pocos días de \¡¡ B L E N O -RBAGIA (purgación) y toda d a s e de infecciones en las Vías Ur inar ias por rebe ldes y crónicas que sean , cal­

mando a las p r imeras tomas , por su acción anosfésica, toda clase da dolencias e I r r i tac iones prodi cidafl por la u re t r l t f s .—DE V E N I A , S*gelá, Rambla de la» F lo ros , 14; Doc to r Pere l ló , Rambla del C e n t r o , 17, y en

las priaoipalee F a r m a c i a s y C e n t r o s de Especí f icos

No val a badar!...

l a Mundial Bsnailer, S

BAMEIQNA HKS LA MASCOTA Pr imera i tínica casa dedicada « arl icia» de goma higiénica, t u l a més l>en proveïda i la que millor pot garant izar- los per la seva pri­mer Isima calilat Prottett-ho i vos convenceren . Mata C A B R E S en pa lvo Una capsa 6 0 canritns. 1, S a n t Ramon, 1-BtRCELONfl

FLORES DE PECADO en el qutil s'hl descriu, trets històries i bisflrAfic vid.ï ¡ t-usUims ile In fan

NIKON DE IENC OS

Antaa ia AbeteJra f iaa-NTE TEATRAL

Asiente exclusivo. Dircciar Artístico **\ TMtro it«IMu.iC-Haa

«ELSOSQlílC» « L ' A S Í

• ntiur

— Després el meu marit es queixa de què gasto massa en roba Interior. SI cada dia em presenta un