wr^rjR=e

car amb llurs velocitatsfan els autos, malvestats

1

. Any V -- Núm. 236 Barcelona, 10 de juliol de 1926 Preu: 10 cènts

SUPLEMENT IL LUST RAT D'EN PATUFET,

per SERRA MASSANA

PÁ VDQ

l

IIEs en Quimet Noidebéaprenent.de confité

41!9

fent a miques i bocinsdolços delicats i fins

quan algun encàrrec fasempre amb l'ai al cos està

i ha de sentir-se renyaper l'irat parroquià

A1^

1^ IJ=^. 41

4dÄa més de la punicióque després rep del patró

i per això nit i diael bon aprenent rumia

ins que un acudit genial desafiant el minyóe a lliurar-lo d'aquell mal la imponent circulació

Núm. CC%XXVI - pj;, 218 VIROLET

El c o s í d'en JaumetText d'en JOAQUIM FECIT Dibuixos d'en MIRET

ïfr,r r`

I `'¿ 111

I,.. "4

Quan en Jaumet, junt amb els seuspapàs, arribà a Barcelona, de re-torn del seu accidentat viatge, troba-ren a faltar, entre els parents i amics,el cosinet Antoni: — On és el cosi-net Antoni? — preguntà ais seus on-.cíes en Jaumet, i aquests li respongue-ren: — Desgraciadament no ho sabem[

Com havia estat? L'Antoni era un

noi molt entremaliat digne de figu-rar a la colla d'en Gil, en Jordi, laMercè i en Jaumet (tots els quals jaconeixeu) si hagués anat a estiuejara Tamarius. Ell, amb els seus pares,anava a La Rocosa, a muntanya, on,naturalment, tenia també amics.

Un dia, en plena excursió a LesPlanes del Cortès, va esgarriar-se dels

seus companys, i com més feia per areunir-se amb ells, i ells per acostar-se a l'Antoni, més s'anaven allunyant.La nit anava venint-li al damunt i laseva por era trobar-se cara a cara ambun senglar.

I el que tant temia li esdevingué;sort de la seva llestesa a enfilar-se daltd'un pi, I allí, com un ocellot, s'hagué

d'estar tota la nit, i en fer-se ciar in-tentà vanament d'orientar-se. No veiacap casa de pagès enlloc per poderdemanar on era i que l'acompanyessin.

Però, de totes maneres, emprenguéun camí o altre, i a l'atzar anà cami-nant per camins i viaranys, fins quedesprés d'una pila d'hores de marxa

lil (Çl ) llt) .

.-:.

yr.

anà a sortir a una carretera i va ésserla seva pega que uns saltimbanquisfrancesos el trobaren i que, aprefitantque ningú els veia, el tancaren al carroper treure 1 quan ja eren unes quantesjornades lluny d'aquells indrets i nopodien témer que el noi fos reconegut.

Llavors començà un doloró, apre-

rl

nentatge per al petit Antoni: Es trac-tava de convertir-lo en un element útila les representacions de la companyia.En Testaferro l'ensinistrava, i perquèho entengués millor acompanyava lesseves explicacions amb alguns maste-gots. El consol del petit Antoni foutrobar que en la mateixa companyia hl

' F

havia també un nen i una nena tandissortats com ell: la Clarete i en Ni-colau. Per ells ja havia passat L'èpocadels cops, perquè en l'actualitat erendos perfectes artistes.

De poble en poble anaren rodolantfins arribar a França, i cada dia l'An-.toni, en Nicolau i la Clarete esdeve-.

nien més amics. Com que cap dels tresamiguets estava conforme en conti-nuar indefinidament aquella vida, co-mençaren a tramar una conspiracióper a fugir i no éssernovament atrapats.

Però s'havia de fer tot amb moltcompte perquè en cas que la tempta-tiva fallés ja es podien preparar, que

la seva situació dins la companyia re-sultaria empitjorada. Calia dur-ho toten secret perquè la «Monique (la mu-ller d'en Testaferro) era com una es-pia, i quan els veia parlar baix, ambunes quantes clatellades repartidesequitativament, desfeia el grup.

(Continuarà)

VIROLET Nútn. CCXXXVI-.. P. 219

MISCEL•LANIADibuixos d'En CORNET per En GUILLEM D'OLORÓ

L'ARTISTA

El senyor Rafel Rafequesvolia pinta el davantde sa formosa torretasituada a Sant Cugat.Va lloga un pintor de famaen l'art del bell decorari va encarregar-li l'obradient-li: <No li vull darcap pressa, faci-ho amb calmaperquè quedi bé com cal,El pintor, què més voliasinó passar-hi jornals!Començà, d3ncs, sense pressa(pinzellada cada quart)i amenitzava sa feinaamb cançons de music-halli solos da la Traviatai d'11 piccolo Morat.Don Rafel sovint palade neuràlgia i mal-de-cap,i en senti aquelles cantadesla minyona va enviara dï al pintor amb bons modosque no cantés, treballant.Féu la minyona l'encàrrec,i el pintor lí contestà:— Digui a Don Rafel Rafeques

— Així devies quedar satisfet, ambtal venjança.

— Satisfetl Com hi ha món! Des.prés va resultar que el ciclista era elmeu noi, que havia sortit a donaruna v olta amb la meva bicicleta!

EL POBRE PAGÉS

-- El públic de Barcelona és benmal educat! — exclamava en Tòfol, entornar a Viladellops.

— Per què ho dius? — ii demanà undels seus amics.

UE— Perque quan un home cau pel

carrer tots riuen. Jo mateix ho he vist,un pobre home va caure d'esquena irestà assegut al mig de l'acera amb elcistell capgirat i l'ànec i el conill fu-gint esverats. Doncs tothom va riure!

— I tu, no?— No, perquè era jo el que havia

caigut.

gueren ambdós un xic internats en l'ai-gua i que aquesta els arribava ja mésamunt dels genolls, digué el pobre pa-cient al seu banyaire:

— Sobretot, prudència! No ensaventurem massa!

— No tingui por — respongué l'al-tre. — No m'aventuraré pas, perquè jotampoc sé nedar.

QÜESTIÓ DE GRAVETAT

— Newton va descobrir la llei de lagravetat — explicava el mestre als seusdeixebles. — Un dia, estant sota d'unarbre, li va caure una poma al cap,començà de rumiar per què queia lapoma i va descobrir que era en virtutde l'atracció de la terra. Això és la lleide la gravetat; si no fos per la llei dela gravetat no ens podríem sostenirsobre la superfície de la terra.

—1, escolti, senyor mestre— excla-mà el tonto de la classe — abans dedescobrir-se aquesta llei, com es sos-tenia la gente

LA DOMADORA

El domador del Circ Pallissa haviacaigut malalt i no tenia substitut. Elmanager estava desesperat perquè elnúmero del domador era el que atreianiés gent a les seves funcions i temiauna considerable baixa en la recauda-ció si es suprimia.

Poca estona abans de començar lafunció es presentà una senyora de cer-ta edat, però molt robusta i amb carade jutge de primera instància, que de-manà veure el director.

Aquest acudí i li demanà què desit-java.

que va molt equivocat.Diu que canto quan treballoi no és així. Li diràque és cert que canto, pro en cnnvtde treballar no ho faig pas.

LA VENJANÇA

En Miquel arribà al despatx aquellmatí amb un ull de vellut i cara d'in-tens enuig.

— Què et passa? — li demanà undels seus companys. —Per què fas tanmala cara?

— Quasi res! — remugà en Miguel.— Veuràs que ahir vespre, quan arri-bava prop de casa, sens previ avís,se'm tirà al damunt un ciclista sensefanal ni bocina, que em féu caure i emregalà aquest ull de vellut.

Quan vaig poder alçar-me vaigveure que ciclista i bicicleta eren aterra. Al ciclista li vaig donar unabona estirada d'orelles, i la bicicletala vaig prendre pel meu compte, i ecops de peu i cope de puny la vaigdesfer completament .

PRUDENCIA ABSOLUTA

Un senyor molt temerós del mar,rebé del seu metge l'ordre irrevocablede prendre banny d'onada.

El pobre home, amoïnat, veient -seja presa d'algun tiburó o joguina deles ones encrespades, es dirigí, ambpas vacil'lant i amb autobús tronto-llant, cap a l'Astiller.

Una vegada allà, contractà els ser-veis d'un banyaire per tal que el con-duís a les terribles ones i podés sal-var-lo en cas d'accident. Quan esti-

— Sóc la mare política del doma-dor i vinc a oferir-me per ocupar elseu lloc.

— Però ja sap vostè que la profes-sió del seu gendre és molt difícil i pe-rillosa? — preguntà el director, dub-tant. — L'ha practicat alguna vegadal'art de domar feres?

— No senyor, però, veurà, el meugendre domina les bèsties perfecta-ment, no és aixa?

— En efecte.— Doncs, jo a ell el domino també

del totl...

Nilm. CCXXXVI_.-pag. 220 VIROLET

CONTES POPULARS RUSSOSADAPTATS PER JO A N GOL S ARIB IL.LUSTRACIONS DE J O A N G. J U N C E D A

LA U NI O FA LA F O R Ç A

Això s'escaigué a les darreries de — Vaig a la recerca d'algun lloc ballar, doncs. M'ho passaré tapat ambla tardor; quan ja el fred comn-nça a que m'abelleixi per passar lahivernada el meu abric.fer de les seves i els homes es vestei» que s'atansa. El Garrí, hi afegí:xen amb les robes més gruixudes men- — Doncs si voleu, és una feina que — Ben mirat, a mi el fred mai m'ha

podem fer-la tots tres plegats, car a1 . tots tres ens convé un recer semblant.

r — Ja està dit — féu el Garrí. I se- s ,A guiren la caminada bosc enllà.^^1' Al cap d'una de camí toparen amb , ^y

Ánec.un Á\

•%'" • • • — On vas, bon Ánec? — li pregon- '^ ` ^.^„taren.

! e y,

— Cerco un lloc arreceradet per tal 41^ro^^ ^t u ^ ^/.y de passar-hi l'hivern que ve. 1

^^a l — Doncs si vols, és una feina quett^Ypodem fer-la tots quatre plegats, car

a tots quatre ens convé un recer sem-blant. perjudicat massa i em sembla que bé

¡'I el bon Ánec s'ajuntà a la colla. puc arreglar-m'ho com els altres anys:

pmo.• y '` ' Caminaren una bona e.tona, i a la Faré un clot a terra i m'hi colgaré.r ,lyt ^^ { .ii ,

' '',1^5^^ 1 ' fi trobaren un Pollastre. Em sembla, doncs, queno em cal tre'M ,1' - ^i^• ^ l – On vas, bon Pollastre? — li pre- bsllar.!¡ . ,i..

1°'r N ^^ll t j^{^; guntaren. L'Anec, respon:1 ` tri Ï, IE N4 ^^ly/ ^,,, l e,, ^ /iot,iyp•tr^^hé

— Cerco un lloc avinent per passar — Doncs, mireu: Jo pujaré a lal'hivern queja comença — respongué. branca d'un abet; una ala em servirà

de matalàs, i l'altra de flassada. Ja entre els arbres s han despullat de la

. podrà venir de fred, que el que és jo seva darrera fulla. sí que me'n podré ben riure. Per quèd

Heus ací que un Brau anava cavi-n em cal, doncs, treballar pels altres?... tant pel bosc, mirant de trobar solució Ja respon el pollastre:al problema de passar l'hivern que ^' ! —1 doncs? Que potser no en tinc,s'atansava i que prometia ésser dels Ullmés enverinats, quan s'escaigué a tro- !fi a j Jo, d'ales per taps me s

fesred? Jabé d el

hfareu, n s ho

u,

nois, elos, els

obar un Be.

_` que vulgueu cabanya. A mi no em cal

— On vas, bon be? — li preguntà.Y

pas treballar-hi.r hi.— Cerco un bon refugi per resguar- T•'

iI El Brau veié ben clar que no podiadarme del fred durant l'hivern que s'a-

;,., pas comptar amb l'ajut dels altres i jacosta — respongué el Be. i► ^' _ .^

, ^i,;t/ r b es feu càrrec de fer-se la cabanya ell— Doncs si vols, és una feina que tot sol.

podem fer-la plegats, car a tots dos — Està molt bé, companys—els hiens convé un recer semblànt.

I varen començar a caminar tots — Doncs ja pots ajuntar-te a la diguél — ja em faré jo tot sol la cabo-

dos pel bosc. Al cap d'una estona que nostra colla, car nosaltres cerquem el na ben calentona que em guardarà del

caminaven varen trobar un Garrí. mateix. fred, però... Pobres de vosaltres!

I seguiren el camí tot anant xerrantde les mútues conveniències. Varencaminar molt f molt sense poder arri-

s bar a trobar el recer que els hi con- l]/^rr • venia.

l'^ — Què podríem fer? Heus ací l'hi-„ter v i^,•

vern que ja el tenim a sobre i els pri-mers freds ja s'han deixat sentir...

r 4; — Jo — féu el Brau — sóc del parer 'v

de construir-nos una cabanya en la,,, ^`!,t ' ;•^Z Lç ^^¿, . qual poguem cabre tots, perquè si nor

I! „ . , ho fem de seguida, a la primera nit que ---^ t' r "' apreti el fred ens quedarem tots erts.

?'.:- 0 ^ i ! , 1, • ^' ' ' . `^ Si tots ens hi posem amb fe, en menys1^//v" i .' !ij/;//v1^r.. ^^ / 11ir 1 • de mitja jornada la tindrem acabada.J J

El Be, respongué:— Mireu, companys: Jo tinc un

— On ajieu, bon Garrí? — li pre- abric de llana que prou bé que m'es» Guardeu-vos de venir a trucar a laguntaren els dos companys. calfa. Em. sembla que no em cal tre-• porta si el fred vos atueix algun dial

VIROLET. Núm. CCXXXVI -, P^,g-. 221

I sense dir res més posà mans al'obra i es construi una cabanyeta quefeia d'allò més goig. Quan la tinguéacabada s'hi establí i tancà ben tan-cada la porta.

Aviat arribà el cor de l'hivern, icada dia que passava, el fred era méspunyent, Una nit va caure una nevadaque deixà tots els camps i totes lesmuntanyes embolcallats de blanc. Elpobre Be, tremolant de fred (puix laseva escalforeta fonia la neu que liqueia al damunt, i l'aigua glaçada lientrava fins a la pell), va arriscar-se aarribar fins a la porta de la cabanya deibon Brau, i trucà:

— Pam, pam! Bon Brau,obriu, si us plauque amb la glaçadad'aquesta nit,com mai pensava,m'he enfredorit.L'agraïmentque us servaréserà etern!Be... be... be... be!...

— Oh, no, bon Be! — féu el Brau,des de dins de la cabanya. - Tu mateixem digueres que tenies un bon abricde llana per passar l'hivern i que nonecessitaves ajudar-me a fer la caba-

nya. Ja t'ho passaràs com podràs, carjo no et deixaré pas entrar.

Però el pobre Be va insistir ambuna veu tan feble tan feble, que per fiel bon Brau el va deixar entrar.

La neu que havia caigut va anarxopant la terra, i el Garrí que hi es-tava colgat va començar a sentir unagelor que li arribava fins el moll delsossos. No podia ja aguantar més i esdecidí a anar a trucar a la cabana delbon Brau:

— Pam, pam[ Bon Brau,obre'm, si et plauque aquesta nit,allí colgatmig adormit,m'hi he glaçat!Obre'm, oh, tu,company amat!Ri-gu... ri.-gul...

— Oh, no, bon Garrí 1 — féu el

Jt

0J

Brau, des de dins de la cabana. — Tumateix em digueres que el fred mai noet perjudicava masa i, per tant, que nonecessitaves ajudar-me a er la caba.:aya. Ja t'ho passaràs com podràs,doncs, perquè jo no et deixaré pas en-trar.

Però el Garrí va insistir, i per fi,el bon Brau, que era un bon janot, elva deixar entrar pensant que Déu Iipremiaria la bona acció.

Al cap d'una estona arribaren a laporta de la cabanya l'Ánec i el Pollas-tre, i trucaren a la porta:

— Co-co-ro-coc! Bon Brau!— Nac, nac! Obriu, si us plaul— Obriu la porta un xic!— Deu-nos amable abric!— En un dels reconets!...— I ens tindreu satisfets!— Aul No sigueu mesquí!— Nac, nac!

— Qui- qui-ri- qui!...

teniu un parell d'ales que us serveixende matalàs i de flassada i us guardenmolt bé del fred; ja us ho passareucom podreu, que jo no us obriré past...

Però el Pollastre i l'Anec insistirenamb una veu tant de llàstima, que de-cidiren el bon Brau a obrir-los.

Tal com podeu veure, es varen tor-nar a reunir els cinc amics. Al capd'una estona el Pollastre ja es trobavatot reconfortat, i en senyal de joia vaengegar una de les seves cançons pre-ferides; aquella que fa:

— Qui- qui-ri-quiItinc la cresta vermella,qui- qui-ri..quili les plumes d'or fi...

Quan la Guineu, que passava peraquells voltants, oí aquella veu tan co-neguda d'ella, es va enternir tota i lesdents li creixeren almenys un travésde dit!

Es va atansar a la cabana i va es-piar per una escletxeta:

— Manoi! — va pensar. —Hi hamassa gent, per una persona sola com

(Continuarà)— Oh, no, bons amics; vosaltres

No hi ha trampa, mira-ho bé.Veuràs ara què faré.

Ntim, CCXXXVI - Påg, 222

VIROLET

La pilota màgica

(De Pierrot, París)

Vejam jo si ho sabré fercorrem a l'altre carrer.

I ho ha provat el minyóen un forat de debò.

N.° 394 — Faust Vergés N.° 395 — Carma Sabot N.° 396—Assunc o Joanola.

VIROLET

Núm. CCXXXVI --- Pá;, 223

UN RETAILIET DL CADAHUMOR D'ALTRE TEMPS MOTS CREUATS NOVES I COMENTARIS

Si hom no logra viure béi desitja suicidar-seel dia bo per matar-seés el trenta de febre.

a : * r

Quan de la vila d'Amervan treure el metge Balagaaixí va exclama el fosser:— Ara sí que estaré en vaga!

A. i A.

— A on tiro les escorxesde meló, senyora Clara?— Tira-les allí on vulguis!1 les hi tirà a la cara!

J. CARCASSÓ

— Què fa el marit de l'Agnèstot el dia dalt la quadra?— Res, treballa com un lladre.— Tothom treballa com és.

SERAFÍ PITARRA

Josep Bsrneda em diguíjo que sense mals ni danyspassats seta ita nou anysrobust i trempat visquí.Un metge, no diré quí,sols un dia em visità;un vomitiu m'ordenà,jo vaig dir que no el volia;respongué que em curaria...i vaig morir l'endemà.

JosEe ROBREÑO

— Veus què et deia, Benvingut,del meu llibre? Es cosa gran!Tota l'edició he venut!— Sí, l'he vist tota a l'encant.

M. BUSQUETS

— Tinc una tartana amb molles,deia en Pep per alabar-se.I les molles, són d'un copque hi va menjar ensiamada!

P.

— Les mentides m'exasperen!deia un dia la Lluïsa.Es tan bell dir veritat!...— I duia les dents postisses!

J. CARCASSó

JEROGLIFIC COMPRIMIT

Qui pega — pega pega

Horitzontal: 1 Assassinem. 6 Des-prés d'avui. 10 Parar. 12 A Cardona.13 Nota. 14 Voraviu. 16 Negació. 17A la llàntia. 18 Nom de Papa. 20 Pos-sessiu femení. 31 Grandesa (en valen-cià antic). 23 Nom castellà-aragonés.25 Contracció de a el. 26 Dirigir -se.27 Al billar. 30 Prenominal femení.31 Emplear. 33 Pronom feble. 34 Puntcardinal. 36 Cognom patronímic rus.38 Regne de l'Asia. 32 Pinya d'Amè-rica.

Vertical: 1 Femení de pare. 2 Dee-ssa de la discòrdia. 3 Pronom perso-nal. 4 diminitiu d'era. 5 Amoïni. 7 Delverb ésser. 8 Nom d'home, que es ce-lebra el primer de gener. 9 Ocell ma-timer. 11 Ral sense a. 15 Dibuixantcatalà. 17 Primer compte de Barcelo-na. 10 Personatge mitològic, pare deIo. 20 Sinónim de betzol. 22 Rosega-va com les rates. 23 Desigs. 24 Nocuit. 28 Vall pirinenca. 29 Possessiufemení. 32 Afirmació. 33 Del verb és-ser. 35 Possessiu femení. 37 Preno-minal femení.

FARLES D'ISOP

VIII — La mustela

Una mustela entrà en l'obrador d'ranserraller i llepava una llima que hi ha.via a terra. La llengua se li pelà i ensortia força sang, però ella, pensantarrancar quelcom del ferro, acabà perdestruir-se la llengua.

Moralitat: Aquesta faula va per alsque en ses disputes a si mateixos esperjudiquen.

Diuen que s'han obert cent pous depetroli a l'Afghanistan. A Barcelonatenith Ja més de mil fonts de benzina.

Recentment, el públic que haviaacudit a un concert de piano, va excla-tar en una unànime riallada en veureque els organitzadors s'havien oblidatde proveir-se de piano. Llur joia, però,durà poc. Avia en portaren un.

Un home de baixa estofa, per ha-ver fet una estafa per medi d'una estu-fa rebé un estofat de l'estafat.

S'han inventat discs per gramòfonintrencables. Quina desgràcia!

S'han inventat uns rellotges de but-xaca que toquen les bares amb un so-roll molt penetrant. Així quan els tin-drem a cs l'empenyo podrem sentirquina hora és.

Solucions al número passatFuga de consonants:

La sardada de l'avellanapica de peus i baila de ganala sardana de Ripollmata la puça i deixa el poli

Al jeroglific: Sobrescrit.

Mots creuats:

Gran concurs d'ombres xinesques

Redacció i Administració: Cardenal Casañas, 4Imprempta: Carrer de Muntaner, 24, interior

Ndm. CCXXXVI — Fšg, 224

VIROLET

ELS PRESONERSper CASTANYS

car quants més enqueien més n'hi havia

3. La lluita d'arma blanca prengué caràcters de tragèdia. Igual que Ceres, els pell ro-ges atacaven follament fent-se amos del lortí en pocs moments.

4. De les els valgué als braus defensors del fortí el lluitar desesperadament, els queno caigueren lluitant, fóren fets presoners. El fortí cremava de diversos indret: i d'arreusortien columnes d fum: -

5. Hans fou l'únic que no caigué en poder dels «Ullals de llop ». Ca-polat per l'esforç de la lluita pogué veure amagat entre unes atzavares,com els pell-roges muntaven els presoners a cavall i se'ls emportavencap a la selva galopant frenèticament i disparant trets en l'aire en cele.bració del seu triomf.

6. Hans reflexionà breus moments i esdecidí. Calia salvar fos com fos als presonersi sense mesurar els riscs que s'exposava em-prengué la marxa en seguiment dels indis.

(Seo uirs)