BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXVII - Nº 309 – DESEMBRE 2007

2007

Núm. 20 RETALLS DEL PASSAT

Núm. 21 5 ANYS DE CONVERSES A L’ATENEU V

AGENDA CULTURAL PROGRAMA PER AL MES DE DESEMBRE DE 2007 DIUMENGE 2 a les 6 de la tarda, al Centre La Bòbila

Representació de l’obra “CREEPS” de Lutz Hübner, a càrrec del Grup Margarida Xirgu de l’Entitat. DISSABTE 15 , a les 8 del matí Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 243 a Girona, Banyoles i Besalú, visita al Museu de Mini-miniatures de Besalú, i dinar. Inscripció el dia 3 de desembre. DIUMENGE 16, a les 5 de la tarda al Auditori Barradas Representació de les obres “EN UN SOMNI DE PIRATAS” i “EL SASTRE VALENT” , a càrrec del grup infantil de teatre Margarida Xirgu de l’Entitat. DISSABTE 15 I DIUMENGE 16 TOT ELDIA Participació a la MOSTRA D’ENTITATS a la rambla de Just Oliveras DIUMENGES 16 I 23 a les 12 del migdia Lectura del “Poema de Nadal” de Josep M. de Sagarra. A càrrec del Grup de Teatre Margarida Xirgu, al Museu d’Història de la Ciutat. Carrer de Joan Pallarès, 38. DISSABTE 5 DE GENER després de la cavalcada Entrega de joguines als nens dels familiars que ho sol·licitin. Sala d’actes del Centre Cultural Barradas. (Gratuït)

TALLERS 2007/08: OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http://www.ateneuLH.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

1

DESEMBRE

Hem deixat enrere els actes centrals de la commemoració del 75è aniversari de la nostra entitat i podem estar satisfets tots plegats de com han anat les coses i del grau de participació que s’ha assolit. Cal tenir en compte però, que res hauria estat possible sense les persones que ho van organitzar, les que hi van col·laborar desinteressadament i, sobretot, les que hi van assistir, que van ser nombroses, perquè van fer adonar-nos que l’Ateneu continua ben viu. A tots ells el nostre més sincer agraïment.

En les pàgines següents hi trobareu una breu crònica dels diferents actes commemoratius realitzats que, com podeu veure en el programa que us vam fer arribar, no s’acaben aquí, sinó que continuen durant aquest mes de desembre, així com ben entrat l’any que ve. Us hi esperem!

Tanmateix, malauradament, tenim una mala notícia per donar-vos. El passat mes d’octubre ens va deixar en Ramon Morales, històric company de l’Ateneu i fidel col·laborador del Xipreret. Els lectors habituals del butlletí el recordareu per la seva secció Notes del meu dietari que, des de l’any 1980 fins el 2004, ens va fer gaudir, amb escrits que versaven, normalment, sobre llocs, fets, costums i altres temes d’interès de la nostra ciutat. Descansi en pau.

D’altra banda, volem anunciar-vos que, com cada any, l’Ateneu estarà present a la Mostra d’Entitats que té lloc a la rambla de Just Oliveras els propers 15 i 16 de desembre. Ens agradaria que ens hi vinguéssiu a acompanyar, encara que sigui una breu estona, i ens doneu les vostres impressions sobre qualsevol aspecte referent a la nostra entitat.

Per acabar, només ens queda desitjar-vos un bon Nadal i un feliç any 2008!!!

PORTADA El Xipreret especial del mes de novembre, commemoratiu del 75è

aniversari, ens va fer aturar el tema de les portades d’enguany. En aquest butlletí del desembre, les recuperem, i també acabem, ja

que com sabeu els lectors habituals, tenim per costum començar el gener de l’any següent amb nous comentaris.

Només queden dos llibres; que inclourem en el mateix Xipreret, i que són els números 20 i 21 de la col·lecció “La Medusa” publicats per l’Ateneu.

El primer: RETALLS DEL PASSAT, és escrit per la senyora Matilde Marcé i Piera, prologat i presentat per ella mateixa.

Penso que no li cal presentació, ja que tots sabeu que és l’actual presidenta de l’entitat i que ha escrit diversos llibres dels publicats en aquesta col·lecció.

El segon: 5 ANYS DE CONVERSES A L’ATENEU-V, és, com el seu nom indica, el recull de les converses publicades en el Xipreret entre els anys 2002 i 2006, que va ser prologat i presentat per la senyora Montserrat Solanes i Mata, escriptora, traductora, professora d’idiomes i narradora de contes, de la qual hem publicat alguna col·laboració, i una poesia, en diferents butlletins. Precisament en aquest V volum de converses hi ha la seva, que va tenir l’amabilitat de contestar-nos el desembre de 2004, i podeu trobar a la pàgina 137.

Tot seguit publiquem uns “retalls” (valgui la redundància amb el titol del núm. 20) que, amb el vostre permís, m’he pres la llibertat d’extreure dels respectius pròlegs.

ANTÒNIA CALDÉS

Pròleg del llibre RETALLS DEL PASSAT, La Medusa núm .20 Retalls del passat no és exactament un llibre d’història de l’Hospitalet ni pretén mostrar exhaustivament la vida del que fou poble, vila i ara ciutat, des del segle XVI al XIX, ni de bon tros. Tracto alguns aspectes, podríem dir menors, que m’ha semblat que podien ser interessants o, si més no, curiosos, per als hospitalencs d’avui. Són simplement, com ho diu el títol, retalls d’un passat que no coneixem o que hem oblidat.

2

El llibre consta de dues parts. En la primera, titulada, Aquell

Hospitalet, he intentat reflectir-hi una mica l’ambient en què es desenvolupava la vida del poble, a l’ombra de l’església, la rectoria, els tocs de campana, presents sempre en les cerimònies religioses. En la segona part, amb el titol Noticies esparses, he recollit moments puntuals de la història hospitalenca (i, en algun cas, barcelonina) com si formessin part d’un dietari escrit del qual se n’haguessin perdut fulls. Espero que les persones que llegiran el llibre els agradi, tenint en compte que es pot començar per qualsevol pàgina, i deixar-lo quan es vulgui.

MATILDE MARCÉ I PIERA

Pròleg del llibre 5 ANYS DE CONVERSES A L’ATENEU – V La Medusa núm. 21

L’obra que avui m’han fet l’honor de presentar, és la cinquena publicació d’una sèrie on s’apleguen les entrevistes que mensualment es publiquen en el butlletí Xipreret. Podríem dir que és un recull “democràtic”, perquè en aquestes pàgines hi ha espai per a tota mena de ciutadans, de tots els estaments, i s’adiuen amb la condició, treball o responsabilitat del personatge protagonista.

En aquestes converses, s’aborden sovint grans temes, que reben respostes espontànies, ràpides com un pensament. L’amor, l’amistat, el futur, la felicitat, la mort...

La cultura i la relació amb l’Ateneu queden també expressats en el comentari que sol tancar l’entrevista.

Em permeto recomanar, amb tota fermesa, que no us perdeu mai la lectura de les “Converses”, perquè tothom té alguna cosa per comunicar als altres, sorprenent, inesperada, divertida, insòlita, fantàstica, poètica..., perquè d’una manera o altra, formen part de la gran teranyina que és la nostra vida en comú, i totes mereixen respecte i atenció.

I un afegitó per mencionar l’encert en les preguntes de la persona que entrevista, i el meu agraïment a qui amb molta saviesa em féu algunes observacions respecte a aquest pròleg.

Moltes gràcies MONTSERRAT SOLANES I MATA

3

CONVERSES

Respon: M. Mercé Perea Cunillas Edat: 41 anys Nada: L’Hospitalet Estat: Visc en parella Fills: 3 Professió: Advocada

La senyora Mercè Perea i Conilles és l’actual Regidora del Districte

I de l’Hospitalet, el nostre, i ha tingut l’amabilitat de conversar amb nosaltres, compartint records i opinions

Recordeu alguna cosa, especialment, de la vostra in fantesa? Un dels records que tinc més present és quan jugava a bàsquet al

polisportiu de Sant Josep. Sempre que tenia un moment baixava a jugar amb els amics. Jo vivia just al davant i recordo el soroll de pilotes botant constantment. També recordo especialment l’any que “L’Hospi” va pujar a primera i va acabar jugant amb el Real Madrid. Aquell partit va ser memorable.

I de la vostra escola? Quins records en teniu? La meva escola era el Sant Josep “El Pi”. En tinc molt bons

records. Sobretot, dos. A vuitè d’EGB vàrem estar tot l’any preparant una obra de teatre que es deia “Robinson Crusoe” i que vàrem estrenar al Centre Catòlic. Els assaigs, els nervis, va ser tota una experiència compartida amb el companys. I el segon, el dia que ens vàrem

4

acomiadar a final de curs. Vàrem anar tots a un bar, per altra banda emblemàtic: el “Charleston”. Va ser un comiat entranyable. Els anys ens han demostrat que els amics d’aquesta època són els que perduren.

Sabem que sou advocada. Quina ha estat la vostra tr ajectòria professional?

Em vaig llicenciar l’any 1992. Per dir-ho d’alguna manera, vaig ser llicenciada “pre-olímpica”. Les Olimpíades varen ser una fita important i per a mi per motiu doble. Des del començament vaig exercir com advocada en dret de família. Ha estat una experiència tant a nivell professional com personal molt enriquidora i encisadora. M’ha ensenyat a veure que les coses no sempre són d’un color, que les lleis s’ha d’aplicar amb mesura i sentit comú si volem ser justos.

Què us va portar a la política? Des de jove m’he sentit atreta per la política. El meu pare hi va

estar vinculat al final de la seva etapa i suposo que en certa manera em va influenciar. Crec que voler canviar les coses amb ganes i il·lusió és positiu. De fet considero que no ens hem de quedar expectants mentre la vida passa sinó que hem d’intervenir de forma activa per poder dur a terme allò en què creiem.

Teniu previst projectar-vos cap a altres experiènci es polítiques? En aquest moment en què acabo de prendre possessió com a regidora d’Hisenda i del districte I: Centre, Sant Josep i Sanfeliu, la meva responsabilitat fa que estigui dedicada únicament i exclusivament a aquesta tasca. Sóc del parer que les coses s’han de fer ben fetes i el mínim que es pot fer, quan t’han donat una responsabilitat d’aquestes característiques, és intentar estar a l’alçada i, en primer lloc, ser agraït. Per a mi ser agraït, ho entenc des del treball i la dedicació. Ara, i espero que durant molt de temps, el que em toca és ser agraïda amb la meva Ciutat des d’aquestes dues vessants, des d’aquestes dues responsabilitats. Pensar en una altra cosa suposaria no ser coherent amb el que creus i, per altra banda, és una responsabilitat especial que exigeix destinar totes les energies a la tasca que se m’ha confiat.

Des de fa poc temps sou regidora del Districte 1r. Al vostre entendre, quins són els principals problemes que hi ha al districte i, especialment, al barri Centre? Quins tenen més f àcil solució?

Com a regidora del Districte I, he de dir que em sento molt afortunada perquè, com he dit, és una responsabilitat especial i, a més, l’experiència està essent molt positiva. Penso que és un districte que no

5

té problemes ni de convivència ni d’incivisme, que és el que en aquests moments preocupa més als ciutadans. Els problemes o, millor dit, les millores a fer pel que fa al barri del Centre són, bàsicament, d’adequació dels carrers a la mobilitat que actualment requereix el ritme de la nostra Ciutat. Precisament aquest Govern municipal té previst un Pla d’Adequació de Carrers que en breu serà presentat a associacions, entitats i veïns i veïnes perquè pugui ser debatut i ens permeti prioritzar entre tots aquells indrets que requereixen de més cura a l’hora de ser tractats.

Com veieu el futur de l’Hospitalet? L’Hospitalet té la virtut de ser una ciutat en canvi constant. El fet

que urbanísticament l’Hospitalet hagi estat al servei de Barcelona ha fet que tingui una configuració determinada. Per això el soterrament de les vies del tren capgirarà radicalment el Districte. Pel que fa als barris de Sanfeliu i Sant Josep, el soterrament permetrà l’obertura a d’altres barris que fins al moment han estat un incomunicats, seran més permeables. Pel que fa al barri del Centre, donada les seves especials característiques, caldria fer “microcirurgia”, li cal un tractament particularitzat.

Els hospitalencs en general i particularment els in fants i els joves coneixen prou la història de la nostra ciutat ?

Sé que s’estan fent tasques, per part de diferents entitats de la nostra Ciutat, perquè els infants coneguin com era la nostra Ciutat fa més de 100 anys i quina ha estat la nostra història. Penso que la nostra història, les nostre tradicions són essencials per poder funcionar i plantejar-nos el nostre futur. Del passat se n’ aprèn. La preocupació per part de ciutadans que consideren que calen més esforços en aquest sentit és perfectament legítima i lògica. Nosaltres, els hospitalencs, formem part d’aquesta història i, en certa manera, no transmetre aquests coneixements als infants i al jovent és negar-nos el nostre futur.

Creieu que el jovent actual de l’Hospitalet s’impli ca prou en les entitats culturals de la ciutat?

Penso que no es pot generalitzar. I crec que puc afirmar que hi ha jovent que s’implica intensament per mantenir les nostres tradicions, potser no tots els que ens agradarien, però no es pot negar que hi ha gent que vol treballar i treballa per mantenir aquest fons cultural de què disposa l’Hospitalet. Potser ens caldria un esforç per part de tots per aconseguir que s’impliqui més gent, que s’impliquin grans i petits.

6

Què opineu de la feina que fan les entitats cultura ls del nostre districte? Quina valoració en feu?

Tinc la sort de ser la regidora del Districte I que és un dels districtes que disposar de més entitats i associacions. És evident que aquelles entitats que destinen els seus esforços a mantenir les seves tradicions, perquè la seva història sigui coneguda són essencials per a una ciutat, i, per descomptat, per a l’Hospitalet. A la nostra Ciutat som molts ciutadans i molt diferents i precisament aquesta és la nostra riquesa. Poder explicar què som i fins on volem arribar és una de les tasques que vosaltres teniu encomanades. Per això considero que sou importants i necessaris. Com veieu l’Ateneu actual? I el seu futur, ara que complim el 75è aniversari?

L’’Ateneu té una funció, al meu parer, no només històrica, sinó, eminentment social. Les tasques que desenvolupeu a la Ciutat us fan mereixedors dels millors compliments. I ho dic amb coneixement de causa. El teatre d’amateurs i de joves, per exemple, és una de les activitats que permet afirmar aquesta funció social. Ara, la nova seu que esta en construcció permetrà realitzar aquestes i la resta d’activitats potenciant la participació de tots. Per tant, el futur de l’Ateneu, ara que celebrarem el 75è aniversari, el veig sòlid gràcies, bàsicament, a la il·lusió i l’esforç que tots vosaltres hi esteu posant.

I per acabar, dues preguntes més personals? Pels te stimonis de persones que van conèixer el vostre pare, sabem que era una gran persona. El seu exemple ha influït en la vostr a manera de ser?

Bé, jo era molt petita, només tenia onze anys quan ell va morir però sí que puc dir que per a una filla és molt important saber que els seus pares, la seva mare i el seu pare han estat bones persones, que és un dels elogis més bonics que és pot dir d’algú. Per a mi tots dos han fet grans coses i és evident que seria fantàstic i un orgull podem assemblar-mi, encara que fos una miqueta, a tots dos. La influència que hagi pogut tenir del meu pare ve donada per les coses que m’ha explicat tant la meva mare com la gent que el va conèixer. Jo, d’ell, en tinc records molt especials i, enllaçant una mica amb la pregunta d’abans, alguns relacionats amb la política, com el dia que vaig anar a un acte del “PSC Reagrupament” en que participava en Verde Aldea, en Joan Reventós i d’altres. Recordo que era una sala blanca i plena de fum. Jo m’ho mirava des de la meva alçada però recordo els ulls del

7

meu pare, eren un tot un poema. O quan vaig acompanyar-lo a repartir propaganda electoral pel barri del Centre quan es va presentar a les eleccions. Sé que era persona emprenedora i obstinada, per no dir tossuda, i lluitava per les coses en què creia. Tan debò m’hi pogués assemblar.

Quines són les vostres aficions en el temps de lleu re de què disposeu?

Estar amb la meva família, que no som poca gent. A nosaltres en agrada molt anar al poble, a Castelló. El camp, collir ametlles, olives, .. . Creiem que, a banda de gaudir, és un aprenentatge pels nostres fills necessari perquè puguin encarar el futur amb records molt positius. Ara és una mica complicat però ho fem sempre que podem

RAMPELL D’INSPIRACIÓ Sempre que s’acaba un any es fa balanç del positiu i el negatiu, i el 2007 és un d’ells. Per a mi ha sigut un any “horribilis” per la pèrdua irreparable d’un ésser estimat, el meu germà Ramon. Però sempre hi ha coses positives, com la satisfacció del treballar i conèixer la gent de l’Ateneu, per la seva feina impagable i desinteressada i, sobretot, a la seva presidenta Matilde Marcé, en l’any del 75è aniversari de l’Ateneu. Felicitats. De tot cor, bon Nadal i feliç 2008. VISI

CLAUERS COMMEMORATIUS 75è ANIVERSARI Perquè tots els socis de l’Ateneu tingueu un record del 75è aniversari de la seva fundació, que enguany celebrem, s’han fet uns clauers amb el logotip de l’entitat. Els que varen assistir al dinar de germanor del dia 25 de novembre ja els el vam donar, però per als que no el teniu, sabeu que és a la vostra disposició a la secretaria de l’Ateneu, i el podeu recollir de dilluns a dijous de 6 a 9 del vespre, i el divendres de 6 a 8.

8

POESIA

EL BRINDIS DE NADAL

AVUI PARAREM LA TAULA

amb tovalles blanques, i estrenarem vaixella fina. A mig dinar farem un brindis, i tu, Jesús, la copa vessaràs amb la sal de les teves llàgrimes... Quan repiquin les dotze campanades tancant el puny ben fort, ens picarem el pit per desvetllar-nos aquest cor que tenim mig adormit!

ANNA M. FONTANALS I VEÀ

9

ATENEU Excursió “Coneguem Catalunya”, núm. 242 al Baix Empordà, sortida a les 8 del matí del dissabte 17 d e novembre de 2007

“L’home del temps” havia anunciat que faria fred, i ja ens teniu a tots amb jerseis gruixuts, xandalls, ano-racs, ben abrigats; i va resultar que un cop vàrem ser al nostre punt de destí, i com que feia un sol radiant, a més d’un ens va sobrar roba, però val més així que no pas que hagués plogut. Teníem previst

fer una bona passejada per la zona del Cap de Sant Sebastià, que està situat a l’est de Pala-frugell, separant les poblacions de Llafranc i Tamariu, i on, a 165 metres d’alçada, s’hi va construir el Far de Sant Sebastià, considerat el més important del golf de Lleó a causa de la seva estratègica ubicació sobre el mar Mediterrani.

La panoràmica del mirador que hi ha al voltant del Far és impressionant, s’hi veu el mar en tot el seu esplendor, i contemplar-lo en silenci, tranquils, et relaxa i et deixa en pau amb tu mateix.

10

Una antiga torre, que inclou una petita ermita, ha estat transformada en un luxós hotel. Hi ha una petita exposició fotogràfica en la qual es pot veure com era abans.

Aquest hotel i l’ermita, en la què es celebren casaments, dòna vida a aquell lloc, amb un turisme de qualitat. Després ens dirigírem cap a Sant Antoni de Calonge, a dinar, i també ballar una mica en acabar, qui en tenia ganes, o bé fer una agradable sobretaula. El desembre anirem a Girona, Banyoles i Besalú, per visitar-hi el “Museu de Miniminiatures” i hi dinarem, això será el dia 15, inscripcions el 3 de desembre. I el gener ens agradaria anar a Calaf, per veure la representació de “Els Pastorets” , el dia 20 diumenge, excepcionalment, per horaris de l’obra. El 7 de gener us hi podeu apuntar, però si ens ho podeu dir el 3 de desembre millor MOLT BON NADAL A TOTS

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

11

VISITA CULTURAL AL MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC)

El passat dissabte dia 11, tal i com estava anunciat, un grup d’amics de l’Ateneu varem fer camí cap el Museu Nacional d’Art de Catalunya per tal de poder visitar les seccions d’art del Renaixement i del Barroc. No deixava de ser un tema pendent, ja que en una altra visita anterior havíem visitat las part corresponents a l’art Romànic i Gòtic. Per tant, calia seguir aprofundint dintre de la història i continuar allí on ho havíem deixat. Així doncs, fent fora la mandra per haver anat a dormir tard, i enfrenant-me al fred d’aquell matí, que en feia, em vaig dirigir cap el Metro pe trobar-me amb els amics de l’Ateneu. Havíem quedat a les nou, potser per la por de no fer tard. El Metro ens va deixar a la Plaça d’Espanya, i només ens quedava una petita excursió cap el Palau Nacional, seu de MNAC, on ens trobàrem amb la resta d’amics que havien decidit anar pel seu compte. El MNAC és immens, i a banda de recollir les obres pictòriques més rellevants de la història de l’art del nostre país, també recull diverses col·leccions donades, o en préstec, per diverses personalitats o entitats d’arreu. I va ser entre totes elles, que l’amic Albert ens va fer de guia, amb la seva veu de locutor de radio i la seva empenta explicativa, mig despertant-nos a tots, i fent-nos partícips del seu saber en qüestions artístiques. Van ser unes pinzellades per l’art de casa nostra i del que, de fora, altres ens van portar. De les tendències d’aquelles èpoques, dels canvis i noves orientacions artístiques i tècniques i la seva evolució. Però sobretot, l’explicació va servir per donar-nos una base entenedora per a que nosaltres, ens poguéssim moure per aquell museu pel nostre compte i veiéssim aquelles èpoques del Renaixement i del Barroc català de forma més clara i amb alguns perquès ja respostos.

12

Va ser realment interessant, i crec, sincerament, que el pas següent seria tornar al MNAC i tornar a revisar totes aquelles obres amb més calma i amb més temps. Potser un altra dia.

Text i fotos CARLES FARRÉS

13

ACTES COMMEMORACIÓ 75e.ANIVERSARI

CONFERÈNCIA SENYOR VICENÇ VILLATORO

El dijous 22 de novembre, a les 8 del vespre, i a la sala d’actes del Centre Cultural Barradas, va tenir lloc la conferència “Ateneus i participació cultural” , que era el primer acte dels programats per celebrar el 75è aniversari de la fundació de la nostra entitat, a càrrec del senyor Vicenç Villatoro, periodista i escriptor, i també un gran conferenciant, que ens va fer passar una estona amena i interessant, enfocant el tema des de dues vessants, comentant com es feia cultura anys enrere, i com es fa ara amb les noves tecnologies. Va comentar-nos el canvi sofert en com fem cultura, com

consumim cultura, i qui ens ofereix cultura; i que en aquest canvi la societat civil ha perdut protago-nisme enfront les ofertes de la indústria, principa-lment en els últims 50 anys. Per exemple: la mú-sica, fins no fa gaire s’escoltava “en vivo y en directo”, ara ens comprem un disc, o ens la baixem

d’internet. Abans anàvem al teatre o al cinema; ara no ens cal, ja que, en l’espai privat i domèstic, cadascú ho mira pel seu compte, per televisió, DVD, o vídeo. Hem passat de fer cultura compartida, a fer-ho individualment, provocat per la gran indústria. Els ateneus tenien com a principal objectiu fer cultura, programar esdeveniments culturals per als seus socis i conciutadans. Actualment en molts casos ho han assumit els poders públics, creant la idea que hi estan obligats. Això provoca en la societat civil un desànim, ja que en donar-nos-ho tot fet no hi ha participació. Hi ha d’haver conscienciació del fet que fer cultura té un valor, que no és gratis. Des del punt de vista de consum els canvis han estat bons, però s’ha perdut en la participació. Va acabar recordant-nos la importància de fer plaça, fer “àgora”, un lloc on puguem trobar-nos per compartir.

14

A l’acte hi assistiren molts dels nostres socis i amics, i no cal dir que tots sortien satisfets de la xerrada del senyor Villatoro. I el dissabte 24, seguint l’ordre de la programació, vam fer teatre (com us ho comenta la Carme Jorba). I arribem al diumenge 25 de novembre, un dia ple d’activitats, ja que era la data “clau” de la celebració. Vam començar a 2/4 de 12 ballant sardanes a la plaça de l’Ajuntament, patrocinades per la Coordinadora Sardanista de l’Hospit. I amb la música a càrrec de la Cobla Premià, i a 2/4 de 3 ens encaminàvem cap al restaurant “La Bodegueta de la Masia Museu Serra” per assistir al:

DINAR DE GERMANOR DEL DIA DEL SOCI Gaudirem d’un espai acollidor, d’un acurat servei i d’un bon menjar. Fòrem 155 consocis i amics, els que ens reunirem allà, repartits en 15 taules rodones.

A les postres, que no cal dir que era el pastís d’aniversari (un per cada taula i amb les espelmetes corresponents), la senyora Matilde Marcé, presidenta, ens va dirigir unes paraules i va fer entrega al senyor Carles Farrés i Pinós, anterior president, d’una placa en nom de l’entitat, agraint-li la seva dedicació, així com unes flors

a la seva esposa Anna. En Carles es va emocionar, i anà per les tres sales que ocupàvem ensenyant l’obsequi, i va dir unes paraules donant-nos les gràcies. La senyora M. Mercè Perea, regidora del districte I, amb el seu company i la seva filla, ens acompanyaren en el dinar, així com la senyora Meritxell Borràs, regidora i diputada, la senyora

Anabel Clar, regidora, i el senyor Pere Joan Pujol i Macau, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, amb la seva esposa. I ja havent dinat ens n’anàrem cap al Centre Cultural Barradas, per assistir a partir de 2/4 de 7 del vespre, a la resta d’’actes.

15

De nou la senyora presidenta es va dirigir als presents, donant-los la benvinguda i va anunciar la representació del sainet

L’ACAPARADOR , de Santiago Rusiñol (que per cert enguany és el seu centenari) a càrrec de la secció juvenil del grup de teatre Margarida Xirgu de l’Ateneu.

Després “Ensemble Acordions” , de l’Associació Musical Flotats, interpretaren les peces “Ave Maria”, “Oblivion-Piano”, “Vals”, “Mon River”, i “Cabaret”. El guitarrista Eugeni García Mitjans , membre de l’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica, i soci de l’entitat, intercalà les seves melodies, acabant amb “El cant dels ocells”, en la LECTURA DE TEXTOS I POEMES DEL XIPRERET, que feren Antònia Caldés, Carles Farrés, Joan Ferrer, Matilde Marcé i Fèlix Puig.

16

A l’Associació Musical Flotats, i al senyor Eugeni García, se’ls va donar una placa en agraïment a la seva col·laboració, i als músics i lectors un clavell a cadascun. Tot seguit es va procedir al lliurament d’obsequis als socis amb 25 anys, o més, d’antiguitat. Arribat aquest punt el senyor Carles Farrés va prendre la conducció de l’acte, convidant a pujar a l’escenari a la senyora presidenta, al senyor Pere Joan Pujol i Macau, president de la Federació d’Ateneus, a la regidora del districte, senyora M. Mercè Perea, i al senyor Mario Sanz, regidor de cultura, (que ens va acompanyar en aquest final d’acte i en els parlaments).

En representació dels 109 socis que havien de rebre, ara ja ho podem dir, el “pin” de plata amb l’escut de l’Ateneu, varen pujar a recollir-lo de mans de les personalitats assistents els socis: Montserrat Moya, Maria Riera, Joan Ferrer, Martí Guerrero i Artur García, dient aquest últim unes paraules d’agraïment en nom de tots. Als altres se’ls va anar anomenant per ordre alfabètic, i el recolliren allà mateix, però sense fer-los pujar. Per acabar es varen fer els parlaments de rigor, i la senyora presidenta va fer donació d’un “pin” a cadascuna de les autoritats assistents. El senyor Mario Sanz, ens va fer obsequi de l’Acollidora, i va cloure l’acte amb unes paraules. I ja un cop al vestíbul del Barrades, tots plegats vam beure una copa de cava, brindant per la continuïtat de l’Ateneu i la seva nova seu.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

17

REPRESENTACIÓ DE L’OBRA TEATRAL “BESOS” El dia 24 de novembre, al Centre Cultural Barradas i dins dels actes del 75è aniversari de l’Ateneu, el grup Margarida Xirgu de l’entitat,

ens va oferir l’obra de teatre “Besos” de Carles Albareda. Aquesta no és una obra convencional: es desenvolupa en un seguit d’esquetxos, en els quals es barregen una engruna d’amor, una porció de desamor, i un grapat de sexe, tot això condimentat amb pinzellades de cançons conegudes i una dosi d’ironia i humor. Amb tots aquests ingredients, se m’acut comparar-la amb el clàssic vodevil, això sí, posat en escena a l’estil del teatre actual, ben resolt i ben interpretat.

El grup Margarida Xirgu ens ha demostrat moltes vegades que pot afrontar tots els temes i tots els reptes. En aquesta obra van actuar alguns veterans conjuntament amb el grup de joves, una joventut dinàmica que sent el teatre i que n’estem segurs, ens han de donar moltes actuacions i moltes satisfaccions. En conjunt una tarda de teatre alegre, dinàmica, y això sí, un xic descarada. TEXT CARME JORBA

Fotos EMILI BONA

18

FRANCESC CANDEL

Francesc Candel va morir el 23 de novembre. Tots els mitjans de comunicació del nostre país n’han parlat abastament, gent de tots els estaments, polítics, escriptors, periodistes, etc., però també gent del poble pla han parlat del seu tarannà, del seu compromís personal, de la seva tasca per la integració dels qui, com ell mateix, havien vingut a Catalunya des de diversos indrets d’Espanya. Tanmateix, hi ha una apreciació que es repeteix sempre amb les mateixes paraules: era un home bo, i perquè ho era de debò, també era afable i senzill i, per tant, abordable.

Personalment en puc donar fe, sempre que trobaves Francesc Candel en algun acte, generalment una inauguració d’una exposició, i el saludaves amb un “No sé si em recorda, sóc de l’equip de redacció del Xipreret...”, no et deixava acabar “Ah, de l’Ateneu!” i et preguntava com anaven les coses a la nostra entitat i ens encoratjava a no defallir.

L’equip de redacció del Xipreret, i per tant l’Ateneu, també ha perdut un amic i un lector, com ens ho explicà ell mateix en els Xiprerets núm. 100 i núm. 200. Transcrivim un fragment del primer:

“Rebo el Xipreret i us agraeixo la seva tramesa. El llegeixo, m’agrada i n’he parlat algunes vegades en les meves col·laboracions periodístiques...

Trobo que el Xipreret està confeccionat amb cura, atenció i afecte. No és una revista de xafarderies locals, ni tampoc agressiva, i això l’enalteix. És una revista unificadora i que t’ensenya moltes coses que ignores del nostre Hospitalet.

Una altra cosa que ressalto és el seu format, que el fa summament manejable i comodíssim per al lector.”

En el número extraordinari de novembre, ja no hem pogut comptar amb la seva col·laboració com altres vegades, però tanmateix li diem “Moltes gràcies, amic Candel!

Recordar els qui moren és fer-los reviure, no oblidarem fàcilment Francesc Candel, aquell home bo, amic de tothom. És difícil, i per a alguns impossible, ser amic de persones de pensaments polítics, religiosos, etc. contraposats. Només és a l’abast d’aquelles persones que saben veure en els altres allò que els uneix, de les persones bones, senzilles, que porten en elles mateixes pau i amor. I així era Francesc Candel!

I deixeu-me que acabi amb una anècdota personal. Quan es va fer la manifestació de suport al president Pujol pel cas Banca Catalana, jo hi vaig anar i, gairebé durant tot el recorregut, vaig tenir de companys la Núria Feliu i en Francesc Candel, que estava molt enutjat per la querella, “Jo, deia, li he de fer costat a Jordi Pujol, com ell me’n va fer a mi quan ho vaig necessitar, no puc oblidar la seva cordialitat ni el tracte rebut per ell al seu despatx, encara que faci temps. És un amic, un amic de debò. Això que li fan és una injustícia, una infàmia!”

MATILDE MARCÉ

19

COL�LABORACIONS CINEASTES EN EL RECORD

El proper dia de Nadal es compliran trenta anys de la mort de Charles Chaplin, creador d’un personatge mític en el món del cinema: Charlot. Vaig descobrir els seus curts en la meva infantesa, en les sessions que es feien els diumenges a la tarda en un local mig desmanegat i atrotinat del meu poble, on nens i nenes rèiem de gust amb les històries del vagabund errant. Eren els anys del blanc i negre, en què el setè art fascinava i provocava que les sales estiguessin sempre atapeïdes de públic. La fàbrica de somnis ens tenia seduïts i ens feia oblidar, per unes hores, a petits i grans, les trifulgues quotidianes.

La coneixença dels llargmetratges d’en Charlot no m’arribà fins anys més tard. Va ser llavors que vaig adonar-me que aquell no era un cine només “per a riure”, sinó que era un retrat molt crític i gens conformista de la societat dels anys vint, on es qüestionava l’ordre social i legal llavors imperant.

Hi ha algunes pel·lícules llargues d’en Charlot que difícilment podré oblidar mai. Són: Llums a la ciutat, una obra mestra que vessa d’humanitat, en què una florista cega s’enamora d’un vagabund creient que és un milionari; La quimera de l’or, que conté una escena inoblidable en la qual el protagonista, per dissimular la fam que pateix, transforma els cordons de les sabates en espaguettis i els claus en ossos petits; Temps moderns, una altra obra insuperable, que és una crítica descarnada de la societat industrial, de la diferència de classes i del treball en cadena ... Evidentment, allò era un cine que s’escapava del que havia conegut fins llavors.

A les pel·lícules esmentades cal afegir-hi El gran dictador que, després d’estar prohibida durant tot el franquisme, vaig veure poques setmanes després de la seva estrena, l’any 1976. Tot i que no es pot considerar de les millors produccions de Chaplin, el discurs que el protagonista fa al final del film, en què reclama el triomf de la democràcia sobre el feixisme, va fer que, aquell dia, acabada la sessió, tot el públic es posés dempeus i aplaudís llarguíssims minuts.

20

Les pel·lícules d’en Charlot barregen el melodrama, la comèdia, la

crítica social, l’esperança, la tristesa i el més pur romanticisme. Tothom les hauria de conèixer. És un cine que no morirà mai.

D’altra banda, també voldria fer una breu remembrança de Jacques Tati, en l’any del centenari del seu naixement. Tot i ser molt menys conegut que Chaplin, amb tan sols sis llargmetratges es va convertir en un dels més grans cineastes de tots els temps. Les seves pel·lícules eren per a mi totalment desconegudes, fins que entrats els anys setanta, les vaig veure per casualitat per la televisió francesa.

Tati va crear com Chaplin un personatge irrepetible: Monsieur Hulot, que caracteritzat amb una gavardina, paraigua, barret i pipa, es dedicava a riure’s, i a fer-nos riure, dels avenços de la societat de la seva època, que considerava cada vegada més absurda. I ho feia mitjançant el mim. En els seus films: Jour de fête, Les vacances de M. Hulot, Mon oncle, Playtime, Traffic, ..., que daten dels anys en què ja hi havia instaurat el cine sonor, els diàlegs eren mínims.

Per últim, no vull acabar sense tenir un record especial per al cineasta Antoni Ribas, que ens va deixar el passat mes d’octubre. Va ser l’autor de la pel·lícula La ciutat cremada, que es va convertir en un gran èxit de públic quan es va estrenar l’any 1976 i que semblava encetar un

camí prou digne pel qual es podria desenvolupar el cinema català i en català. Tanmateix, els seus projectes posteriors, com els d’altres que ho intentaren, no aconseguiren consolidar una cinematografia catalana amb identitat pròpia i que fos acceptada arreu.

Avui, el nostre cinema està sotmès a un fals debat sobre si el seu problema de mercat està en l’escassa oferta de bones pel·lícules o en la feble demanda del públic. El cine català i en català es troba dins un pou, del qual no s’albira com en pot sortir. Només cal veure a la cartellera quants films hi ha programats en la nostra llengua en les sales del país.

PERE JUHÉ

21

LA CORAL HEURA CANTA EN ESPERANTO El dia 15 de novembre d’enguany s’ha filmat l’actuació de la Coral Heura de l’Hospitalet de Llobregat cantant en esperanto la cançó Muntanyes del Canigó a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida . Aquesta filmació servirà per homenatjar el gran folklorista català Joan Amades l’any 2009 recordant els 50 anys de la seva mort. Joan Amades, autor del famós Costumari Català en cinc volums, Històries i Llegendes de Barcelona en dos volums i moltes altres obres era conservador del “Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars”, membre de “Centre Estudios de Etnologia Peninsular”, col·laborador del “Consejo Superior de Investigaciones Cientificas” i de la Unesco a partir de 1956. Amades també era un fervent esperantista, va ésser president de la Federació Catalana d’Esperanto i va publicar un conjunt de cançons catalanes traduïdes al Esperanto, LA KATALUNA POPOLKANTO, entre elles Les Muntanyes del Canigó que interpreta molt bé la Coral Heura. Amb motiu de l’organització de l’homenatge, el promotor Raül Contel està filmant actes folklòrics de diversos pobles de Catalunya.

MARTÍ GUERRERO I COTS

22

Muntanyes del Canigó Montaroj de Kanigó fresques són i regalades, estas belegaj kaj ĉarmaj, sobretot ara a l’estiu, ĉefe nun en la somer’ que les aigües són gelades. kiam l’akvoj estas gajaj. Tres mesos m’hi vaig estar Tri monatoj restis mi sens veure persona nada, en ili, sen akompano sinó un trist rossinyolet krom de iu najtingal’ que a l’eixir del niu cantava. kiu ĉe la nest’ kantadis. Ell canta quan el sol surt, Ĝi kantas je la leviĝ’ rosa fresca i regalada. de la suno, rozo ĉarma. -Rossinyol, bon rossinyol: - Najtingalo, najtingal’ Déu te do bona volada. havu vi bonan flugadon. El rossinyolet s’és mort, Najtingalo mortis jam:

tres dies ha que no canta. de tri tagoj ĝi ne kantas. Jo d’aquí me’n vull anar, Mi nun volas iri for : que l’enyorament m’hi mata. nostalgie mi malgajas. Jo ne só caigut malalt Trafis min forta malsan’ d’una cruel mala gana. kun kruelec’ senkompata; Ningú m’ha comprès el mal, neniu komprenis min ni metges ni apotecaris, nek mian koran malsanon, sinó una nina gentil krom belega knabinet’ que l’amor me’n té robada: kiu rabis mian amon: me’n té robada l’amor, mian amon rabis ŝi, el meu cor i les entranyes. nur por ŝi la koro batas.

23

OPINIÓ

UN ALTRE CONTE DE NADAL

El senyor Marcel Galceran és un home de mitjana edat, feliçment casat i amb uns fills encisadors, un nen, de setze anys i la nena de deu, que són la nineta dels seus ulls. Té una bona feina que li permet viure dignament, estalviar una miqueta, pagar el que li queda de la hipoteca i poder canviar de cotxe cada cert temps. Té una vida social intensa, amb uns amics que l’aprecien i uns companys de feina de qui refiar-se i uns caps que el tenen en molt bona consideració. Podríem dir que el senyor Galceran viu una vida plena. Plena? El cert, és que ell pensa, que malgrat que estima a la seva dona, no suporta les seves eternes xerrameques que no acaben mai, ni les ganes de comprar i gastar, o la maleïda mania per la neteja, ni tampoc aquelles poques ganes per compartir... en fi, allò que, quan eren més joves, compartien més sovint. Els fills també els estima, malgrat que sempre fan xivarri, tot ho deixen escampat per tot arreu, mai endrecen, no ajuden en res, sempre escoltant la seva maleïda i horrible música i havent de perseguir-los perqué estudiïn i treguin bones qualificacions a l’escola. A més, el gran, que ja té setze anys, li amarga cada dissabte al matí i fins tot algun diumenge amb el maleït bàsquet. I dels amics? Sempre passant-li la mà per la cara, bé perquè tenen una feina millor i més ben pagada o perquè han arribat més lluny que ell als estudis. Fins i tot n’hi ha un parell que el fan sentir vell mentre que per a ells sembla que no passin els anys de tan forts, prims i àgils que estan. De la feina no en vol ni parlar. Cada cop nota més el desequilibri entre el que durant els anys es va apujant la vida i el que li han anat apujant el sou, sempre per sota. Amb prou feines pot estalviar. Fa temps que voldria arreglar el pis, però encara no ha acabat de pagar la hipoteca, i enguany encara no podrà canviar de cotxe. Tot per culpa d’uns amos que són uns gasivers que tot ho volen per a ells i d’uns companys que son una colla de trepes que només volen passar per damunt d’ell i fer-li la rosca als seus caps. Aquella nit era nit de Reis.

24

A l’hora de plegar, a mitja tarda, sortint de treballar, amb aquell fred de gener que l’esperava al carrer i que a poc a poc se li anava ficant als ossos, un home amb qui normalment coincidia a la cua de l’autobús, mentre esperaven, li va preguntar, potser per matar el temps i per guanyar-li una mica de confiança.

-Boniques enguany les llums de Nadal. Ja ha fet la carta dels Reis?

-A fer punyetes el Nadal, respongué el senyor Galceran. Tot plegat és una gran mentida. I els Reis una altra mentida. Els Reis ja fa temps que no passen.

Aquella conversa el va alterar. Va arribar a casa seva emprenyat i no va voler ni sopar. Quan la seva dona va voler explicar-li com li havia anat el dia i com pensava preparar-ho tot per a la nit de Reis, la va fer callar de mala manera:

“Vols callar? No veus que estic cansat! No sé d’on treus tanta xerrameca. Sembles ta mare. I digues als nens que no emprenyin i que no facin soroll. Deixeu-me en pau!” I se’n va anar cap el llit sense voler saber res de ningú.

Aquella nit uns moviments estranys, seguits d’una tos ofegada, el van despertar.

“Aquesta dona, que n’és d’emprenyadora!” va pensar. Però, quan va obrir la llum de la tauleta de nit i li va veure el rostre, blanc, tirant cap a blavós, amb els ulls desorbitats i que li demanava ajut enmig dels ofecs, ell es va espantar.

Després de set hores a urgències i de dos dies de tenir-la ingressada a l’hospital, el metge li digué.

“La seva dona està molt malament. La malaltia se li ha estès per tot el cos. No li queda pas gaire temps”

Aquell mateix dia, després de sortir de l’hospital, tot abatut, es va dirigir a la feina. En arribar va veure que la seva taula era ocupada per una altra persona que no coneixia. Primer es va emprenyar i va començar a renyar aquell desaprensiu que li havia pres el lloc. Però quan va veure sortir el director amb un dels advocats de l´empresa, una suor freda li va recórrer tot el cos.

“Senyor Galceran”, digué el director. “Hem detectat certes irregularitats en els comptes que ens han fet sospitar. Revisions més extenses han demostrat que tant el senyor Guzman com vostè són sospitosos de desfalc. Li hem perdut la confiança, Sr. Galceran. Esta despatxat. Agafi les seves coses. Ja li enviarem la documentació pertinent a casa seva”

25

El món li va caure al damunt. Maleït Guzman, sempre n’havia sospitat, d’ell i els seus jocs de mans. Ara l’havia embolicat.

Però si pensava que tot havia acabat, estava molt equivocat. En tornar a casa, desfet, va veure que hi havia una trucada al contestador automàtic. Pensava que era de l’hospital.

“Senyor Marcel Galceran? Sóc l’inspector Andreu Garcia. El truco de la comissaria. L’informo que hem detingut al seu fill, Antoni Galceran. En el moment de la detenció, se li ha incautat una quantitat important de cocaïna. Donada la seva condició de menor d’edat, li preguem que passi per les nostres dependències.”

No se’n sabia venir. De sobte va recordar que s’havia oblidat d’anar a buscar la seva filla a l’escola. Estava desesperat. Va trucar a algun dels amics per si li podien fer el favor d’ anar a buscar-la. Ningú va poder, tots tenien feina. Es va sentir sol.

Traient forces d’on gairebé ja no en quedaven, va sortir corrents a buscar la nena i veure l’Antoni a comissaria. No li van lliurar, havia d’esperar fins l’endemà que passés a veure’l el jutge. Passaria la nit als calabossos.

De tornada, al carrer, va veure un grup de gent davant de casa seva. També hi havia els bombers. En veure’l, un dels veïns el assenyalà acusadorament davant la policia.

“Aquest és el culpable. Ha estat des del seu pis d’on ha sortit l’escapament de gas. Ell és el responsable”

El pobre senyor Galceran no va poder més. El seu cos ja no li va respondre i va caure en rodó a terra mentre sentia la seva filla que el cridava.

“Pare, pare, aixeca’t, pare, pare” Amb els crits el senyor Galceran va obrir els ulls. Al seu voltant

va poder veure la seva dona, el seu fill i la seva filla que el miraven amb cares somrients. Ell era al llit.

“Vinga pare, desperta. Que és dia de Reis i t’has adormit!” Es va aixecar d’una revolada i va mirar al seu voltant. La seva

dona, els seus fills, la seva casa. Tot havia tornat. Així es va quedar força estona mentre una llàgrima li queia galta avall.

Qui deia que ja no passaven els Reis?

CARLES FARRES PINOS

26

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Anna M. Fontanals, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

28

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de: