apuntsd e l ’acam

N ú m . 2

L E S RU Ï N E S DE M I RA MA R Població anomenada antigament Guardamar, l’existència de la qual sembla que podria remontar-se a l’època dels romans, malgrat que la primera notícia que en tenim correspongui a l’any 1391, en la venda de terrenys de Joan I d’Aragó a l’arquebisbe de Tarragona on hi consta Guardamar, a més de Montroig i la Pobla d’en Taudell. Segons Francesc Riba i Mestre, Miramar responia en temps dels romans al nom d’Oleastrum; la proximitat del Riu de Llastres (Ribus Oleastri) amb Miramar i el fet que els termes “llastre” i “ullastre” derivin del mot llatí oleaster (oliver bord) són indicacions que el Riu de Llastres ve de l’antiga Oleastrum i que aquesta coincidia amb Guardamar (Miramar). Baptista Nogués1 ens explica que l’any 1406, l’arquebisbe de Tarragona va concedir una llicència als consellers de Barcelona per a construir-hi un gran edifici. El motiu de la construcció arrenca de les desavinences entre Barcelona i Tortosa pel que fa al transport del blat que aquella comprava a Castella, Navarra i Aragó. El blat era baixat pel riu Ebre fins a Tortosa, des d’on era transportat, seguint la ruta de la Mediterrània, a la ciutat comtal. El canvi de ruta significà la construcció del magatzem o dipòsit de gra a Miramar, fins on arribava el gra transportat pel camí de carros que començava a Banyoles (terme de Tivissa). Allí el carregaven a les naus que es dirigien a Barcelona. L’any 1503 Barcelona reprendria el transport del blat pel riu Ebre i passant per Tortosa.

1 Vegeu “Miramar” a Ressò mont-rogenc, núm. 1, abril de 1982.

a p u n t s d e l ’ a c a m N ú m . 2

2

Miramar fou assaltat i saquejat l’any 1408, esdeveniment que Riba i Mestre tradueix en el seu llibre de la manera següent: “[...] el 3 de maig del

1408, vuit naus corsàries procedents de Bugia i de Bona van desembarcar, van atacar

Miramar, la van saquejar tant com van voler i van capturar la major part dels habitants.

Disgustat, el provisor i oficial eclesiàstic va manar que es reunís la comuna del Camp,

l’11 del mateix mes, per a tractar del rescat dels captius. En la reunió, es va acordar que

cada municipi hi aportaria el que bonament pogués.

Quant la notícia va arribar a oïdes del senyor arquebisbe, que era absent de la diòcesi

per greus motius, va lamentar de tot cor el succeït i, el 22 de setembre del 1411,

enllestits ja els afers que l’havien fet deixar la diòcesi, va tractar amb la comuna del

Camp, que havia recollit ja una considerable suma de diners, per a complir el que

aquesta havia promès. Va negociar amb el pare general de l’ordre de la Mercè, fran

Anton Queixal, perquè enviés redemptors a l’Àfrica i va encarregar als comandataris de

Xàtiva i Sanguensa que redimissin gran part de la gent.

Com que Miramar va quedar abandonat a causa del desembarcament, l’arquebisbe va

manar que es posés un encarregat de fer guarda a la torre de Salou, perquè, des de la

talaia estant, vigilés si s’apropava cap vaixell corsari i comuniqués la seguretat amb

senyals de foc.” El fet que acabem de relatar fou recordat i reviscut l’any 2008, en el marc de la Festa Major de Sant Miquel, gràcies a la representació feta pel grup de teatre Els Xuts. Durant el primer terç del segle XVII encara hi habitaven famílies a Miramar. Però a partir de 1624 i com a conseqüència de les alertes rebudes del perill de mort a causa de la pesta, el lloc va quedar despoblat. La notificació del Virrei i els Consellers de Barcelona deia el següent: “que tenien avis que a la ciutat de Palerm y altres viles del Regne de Sicilia se morian de

peste, y ques tingués particular cuydado de guardar las embarcacions de Mar”. Posteriorment a la seva destrucció, Riba i Mestre trobà documentades les processons religioses que sembla que es feien de Miramar a Mont-roig. Amb tot, manifesta no saber per què i com es feien. Esmenta les referències a aquestes processons trobades en el llibre de tenidories de

a p u n t s d e l ’ a c a m N ú m . 2

3

Mont-roig iniciat el 1499, època en què Miramar pertanyia a la parròquia de Mont-roig. Desafortunadament, avui no podem consultar tota la documentació a la que incansablement fa referència Riba i Mestre, donat que tot el nostre tresor documental fou destruït durant la Guerra Civil espanyola. Pel que fa a la jurisdicció del terme, segons Riba i Mestre, el 1522 Miramar pertanyia al terme de Mont-roig. Tot i que, teòricament, d’antic Miramar tenia un batlle independent –ens diu−, “la batllia de Miramar

requeia sobre el de Mont-roig, com ara”. Més endavant, fent referència a la determinació del consell de Mont-roig del 26 de setembre de 1574, ens diu: “Una mateixa persona, doncs, obtenia les batllies de Mont-roig, Miramar i la Pobla

el 1574, com ara”. En la sentència que la Reial Audiència de Catalunya va pronunciar el 17 de desembre de 1604 sobre el pleit de Mont-roig contra Pratdip, Miramar queda circumscrit sota la jurisdicció del terme de Mont-roig, atesos els límits que s’havien establert en la carta de població de la vila. La llegenda de Miramar Segons ens diu Montserrat Salsench Toda2, “una llegenda entorn a un tresor amagat entre les runes de Miramar” es convertí en “motiu habitual de conversa entre la gent del poble”. I “la funció duanera que exercia Miramar, va fer creure i cercar riqueses amagades”. Diuen que... “Pel voltant de l’any 1914, va arribar a Mont-roig una captaire que mai va saber-se d’on

venia, on anava o com es deia, i que es va allotjar a la caseta del Tomaquera, vora

Miramar. Aquesta mendicant, tenia coneixença de l’existència d’un tresor a les runes de

Miramar, i els primers dies de la seva arribada no feia res més que preguntar i

preguntar per tot el poble què se’n sabia de tot això.

La captaire acollia sovint mendicants que passaven per la carretera de València,

donant-los qui sap què i fent-los treballar alguns dies desenrunant els munts

d’escombraries de Miramar. Però, per temença de no ésser l’única beneficiària d’allò que

de ben segur havia d’existir, el tresor, tapava els ulls a tots aquells que l’ajudaven per

tal que no vegessin res.

2 Vegeu “Un tresor a Miramar?” a Ressò mont-rogenc, núm. 7, octubre-desembre 1983.

a p u n t s d e l ’ a c a m N ú m . 2

4

Un dia, un bon jan que estava treballant amb ella, va cridar:

- Ara, ara hi veig!

I la dona que es trobava darrera seu, i que per més que mirava no veia res, li va

preguntar:

- Què, què veus?

- Ara, ara hi veig, una mica de claror hi veig!

Va respondre l’home.

I la captaire, enfurismada, l’emprengué amb fúria contra ell a cops de pedra, mentre

l’home corria i corria tant que les cames li anaven soles.

Mai més va saber-se res d’aquella mendicant, la qual en veure la inutilitat de la furga va

cessar en el seu empeny, o potser un dia va trobar el desitjat tresor i va marxar rica i

somrient cap a noves terres i noves aventures tot rient-se’n dels incrèduls que la van

prendre per boja. Qui sap!

Tots els capvespres, dia darrera dia, el sol es pon per entre les suaus ondulacions del

terreny muntanyenc, el cel s’omple de foc i una boirina virolenca embolcalla per uns

instants tot el paisatge. Petites ràfegues de vent s’emporten els darrers vestigis de

l’activitat diària. I en aquests minuts, sembla ésser com si res no existís sinó per

sotmetre’s a la quietud de la nit, com si tot fos producte d’un somni diví.

I allí, perduts enmig la natura, reposen les restes mortuòries d’un Miramar, abans

gloriós, avui gairebé oblidat. I mentre el soroll suau de les ontes trenca hamoniosament

la minsa tranquil·litat d’aquest lloc, des del fons del record una rialla grotesca es deixa

escoltar”. El 14 de desembre de 1962, el llavors alcalde de Montroig, Salvador Ferré Riba, dirigia una carta al Ministre d’Hisenda en què demanava la “cesión gratuita a este Ayuntamiento de la finca rústica o parcela de ochenta y siete

areas de superficie, propiedad del Estado, sita en este término municipal y partida Mas

d’en Bladé, conocida por Ruinas de Miramar, para ser utilizada por el Ayuntamiento en

la construcción de los edificios municipales que los distintos servicios a atender

requieran”.

Els arguments exposats amb què l’alcalde justifica tal petició són expressats de la manera següent:

a p u n t s d e l ’ a c a m N ú m . 2

5

Comunicat de 14 de desembre de 1962

Cal dir que la petició es fonamentava en el Reial Decret Llei de 2 d’octubre de 1927, pel qual s’autoritzava la cessió gratuïta als ajuntaments de terrenys o edificis de l’Estat. Malgrat tot, sembla ser que les aspiracions de la Corporació no es van veure satisfetes:

Comunicat de l’11 de febrer de 1964 Així mateix, mossèn Franquet, coneixedor dels tràmits que s’estaven duent a terme, escrivia el següent:

a p u n t s d e l ’ a c a m N ú m . 2

6

Sense datació

Raó per la qual demanava per a la parròquia una parcel·la del terreny. El 15 de desembre de 1971, en resposta a un escrit de la Delegació d’Hisenda en què es demanava informació sobre la finca denominada Ruïnes de Miramar, l’alcalde, Francesc Aguiló, informava que “por haber sido destruidos los archivos en el año 1936 carecemos de datos concretos sobre el particular”, i en el punt cinquè podem llegir el següent:

Comunicat de 15 de desembre de 1971 El 16 d’abril de 1982 es remetia un escrit (registre de sortida núm. 879) al governador civil de la província de Tarragona en què es demanava assessorament per a la recuperació dels terrenys de Miramar –en mans encara de l’Estat− amb l’objectiu de conservar-ne el paratge, donat que “se trata de unes ruinas históricas de gran importància en la historia de esta villa de Mont-roig del Camp”. Aquest interès continuava vigent l’any 1994, segons es desprèn d’un informe realitzat per la Secció d’Inspecció del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a instàncies del llavors regidor de Turisme Lope Miguel:

a p u n t s d e l ’ a c a m N ú m . 2

7

“El desig de l’Ajuntament és convertir les restes en un espai lliure, permanent, visitable i utilitzable com a jardí públic”. Pel que fa a l’actuació material, l’informe recomanava: “una neteja de la vegetació i continuar amb una investigació arqueològica en extensió que permeti conèixer científicament les restes, la seva datació i l’estat de conservació. Només llavors es podrà fer un projecte arquitectònic de recuperació que, òbviament, tindrà la forma de parc arqueològic, és a dir, ruïnes conservades in situ envoltades d’una urbanització mínima de parc urbà amb el necessari suport museístic”. Així doncs, la Comissió de Govern, en la sessió celebrada el dia 14 d’abril de 1994, acordava “iniciar les gestions i realitzar la petició corresponent per recuperar el terreny conegut com a Ruïnes de Miramar per convertir-lo en un espai lliure com a jardí públic”. De fet, Miramar és un Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), d’acord amb el Decret de 22 d’abril de 1949 sobre protecció de castells, la disposició addicional segona de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol i la disposició addicional segona de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. Amb tot, malgrat l’interès que sembla ha mostrat sempre el consistori per adequar aquest indret, això, a dia d’avui, encara no s’ha realitzat. Fonts: - RIBA I MESTRE, Francesc: Història de Mont-roig. Centre d’Estudis

de la Comarca de Reus, 1983.

- NOGUÉS, Baptista: “Miramar” a Ressò mont-rogenc, núm. 1, abril de 1982.

- SALSENCH TODA, Montserrat: “Un tresor a Miramar?” a Ressò

mont-rogenc, núm. 7, octubre-desembre 1983.

- Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, volum IX, publicat al DOGC el 24 d’abril de 2007.

- Arxiu Municipal de Mont-roig del Camp: Expedient 15/1982 sobre Ruïnes de Miramar (ref. CAT AMMC H107 1100).