APUNTS HISTÒRIA ECONÒMICA

Laura Carrera Terradas

Apunts HISTÒRIA ECONÒMICA

1r CiF, Curs 2010 – 2011

Apunts història econòmica Laura Carrera Terradas _____________________________________________________________________________

2

TEMA 1: LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL BRITÀNICA

1.1 Per què es va produir la primera Revolució Industrial a Anglaterra?

La gran divergència

o La superioritat econòmica i industrial d’Àsia

o Les causes del creixement diferencial: un debat obert

Una revolució científica?

Pautes demogràfiques diferents?

La qualitat de les institucions?

Característiques de les economies orgàniques

o La maledicció dels rendiments decreixents

o L’estat estacionari

_____________________________________________________

Fins al segle XVIII o començaments del XIX, podem parlar de superioritat econòmica i industrial

de gran part d’Àsia (Xina, Índia) respecte d’Europa. D’altra banda, no era Anglaterra, sinó

Holanda, el país més ric del continent europeu.

Al 1700, Índia, Xina i Europa tenien un percentatge similar (prop del 23%) del PNB mundial. El

1750 Xina produïa aproximadament el 33% de tots els béns manufacturats del món, mentre

que Índia i Europa produïen cada una aproximadament el 23% de les manufactures mundials.

Tanmateix, tot i aquesta superioritat, les

estimacions del PIB per càpita més utilitzades

(A. Maddison) indiquen que aquesta variable

ja creixia més ràpidament a Europa

occidental que no pas a Orient ja des de

1500. La cronologia de l’inici del creixement

diferencial europeu és, però, una qüestió

molt debatuda.


3

Com s’ha intentat explicar l’ascens europeu?

1. La revolució científica occidental del segle XVII posaria les bases per a la innovació

tecnològica de la “revolució industrial” del segle XVIII. Però:

- Bona part de les innovacions que permeteren la revolució científica europea (rellotge,

brúixola, pólvora i armes de foc, filatura mecànica, impremta, paper moneda...) van aparèixer

a la Xina, Corea o Índia.

- Les innovacions tècniques centrals de la revolució industrial (màquines de filar i de teixir,

màquina de vapor...) foren obra d’artesans i tècnics amb pocs coneixements científics i

formals.

2. El menor tamany de la família europea i l’existència de frens preventius al creixement

demogràfic (retard en l’edat del matrimoni, celibat) permetien mantenir uns majors recursos

per càpita. En canvi, a les societats orientals el matrimoni primerenc i la inexistència de frens

preventius afavoria un creixement de la població major que l’increment dels recursos

econòmics i l’ajustament població - recursos es produïa a través de l’increment de la

mortalitat.

Però si ens fixem en el cas de la Xina...

- Les seves taxes de natalitat i mortalitat eren similars a les europees.

- Tot i que les dones xineses es casaven joves, controlaven la natalitat a través de

mecanismes diferents als europeus (incloent l’infanticidi, principalment femení).

3. Europa comptava amb institucions més eficients a l’hora de protegir els drets de propietat i

que promogueren en major mesura el comerç i l’especialització. En canvi, l’excessiva

centralització, l’arbitrarietat del poder o la fiscalitat depredadora dels sistemes imperials

orientals frenaven l’expansió comercial i el creixement econòmic.

Però aquestes qüestions són objecte d’una viva polèmica:

- Alguns historiadors neguen que a Xina o a l’Índia els drets de propietat estiguessin

menys garantits o fossin menys segurs que a Europa

- El comerç de la Xina era tant important com l’europeu fins a 1800; de fet, Xina

dominava les àrees comercials de l’Índic i el Pacífic.

- Alguns autors assenyalen que els mercats orientals, xinesos en particular, funcionaven

tan eficientment com els europeus.

El debat sobre aquestes qüestions resta obert.

Tot un corrent d’historiadors han plantejat la necessitat d’adoptar una perspectiva menys

“eurocèntrica”.

Per R.B. Marks o K. Pomeranz, per exemple, l’ascens europeu no ha de ser contemplat com a

fruit d’avantatges històrics que es remuntin a l’època medieval o, fins i tot, a la de l’Imperi

Romà, sinó de factors més recents i, en part, contingents.


4

Totes les economies anteriors a la revolució industrial eren economies agràries de base

orgànica

Les economies agràries són aquelles on el sector agrari aporta el gruix del producte brut i del

valor afegit, i on la major part de la renda es gasta en productes agraris.

Per què no es produïen més béns manufacturats o serveis?

- No era un problema de coneixement, sinó que la jerarquia de necessitats i el nivell i la

distribució dels ingressos imposaven unes prioritats: si els ingressos son petits, s’han

de satisfer en primer lloc, les necessitats primàries o bàsiques: aliments, combustible,

vestit, habitatge, etc.

- Si la productivitat és baixa, l’excedent també ho serà.

- Si l’excedent és petit l’economia no tindrà capacitat per assignar gaire treball i capital a

altres activitats, per tant els nivells de diversificació del producte i de la demanda

seran també minsos.

- Per tant, la millora dels rendiments era imprescindible per incrementar l’excedent

disponible i diversificar l’economia.

En les economies de base orgànica era molt difícil augmentar la productivitat agrària

En una economia orgànica la producció de quasi qualsevol bé tenia en l’origen

matèries primeres, energia, sistemes de transport que eren obtingudes mitjançant la

conversió directa o indirectament de la radiació solar en biomassa mitjançant la

fotosíntesi.

Així, la fertilitat del sòl i la eficiència dels convertidors orgànics esdevenien els

principals factors limitants: una planta té un rendiment molt baix, de la radiació solar

que empra pel seu creixement resta l’1-2% com a energia disponible. I els mamífers no

assimilen més enllà d’un 10% d’aquest 1-2%, un 0’1% de l’energia primària.

Tal com deia A. Smith, d’una o altra manera, qualsevol bé procedia del sòl fèrtil, i la

producció de qualsevol bé competia amb la resta pel sòl fèrtil.

A finals del segle XVIII i inicis del segle XIX A. Smith i T. R Malthus, D. Ricardo estaven

convençuts que...

- L’increment de la població provocaria un augment de la demanda d’aliments;

- En una economia orgànica, l’augment de la producció agrària necessària per satisfer

aquella demanda tenia a accentuar els rendiments decreixents de la terra i generar

productivitats del treball decreixents, les quals coses es traduïen en un increment dels

costos unitaris;

- I, per això mateix, s’incrementarien els preus dels aliments.

Rendiments decreixents, signifiquen costos creixents:

1. La obtenció de cada unitat addicional de producte exigiria posar en cultiu terres de

pitjor qualitat i/o aplicar més treball per unitat de superfície.

2. I això, faria més difícil mantenir l’equilibri entre el conreu i la ramaderia, les pastures i

els boscos, dels quals s’obtenien adobs i combustibles


5

3. La pitjor qualitat de les terres novament incorporades a la producció agrícola i la

reducció de l’oferta d’adobs conduirien a una reducció dels rendiments de la terra i de

la productivitat del treball

4. La via intensiva de creixement agrari, consistent en aplicar més treball per unitat de

superfície, incrementaria els rendiments de la terra, però (en absència de canvis

tècnics substancials) a costa de la reducció de la productivitat del treball.

5. Així doncs, l’increment de la producció, emprant les mateixes tecnologies, implicava

costos creixents.

L’estat estacionari

Com veurem, existien possibilitats de creixement en una economia de base orgànica, però, per

als economistes clàssics, la lògica dels rendiments decreixents portaria a llarg termini a un

estat estacionari. Com deia A. Smith, quan un país hagués explotat els recursos “que la

naturaleza de su suelo y su clima, y su situación respecto los demás, le permitían alcanzar, y

que ya no pudiera, por tanto, avanzar más, aunque no retrocediera, los salarios del trabajo y

los beneficios del capital serían probablemente muy bajos”.

Per molts autors, hi ha indicis que el creixement de les economies més avançades (Anglaterra

o Holanda a Europa, però també Xina o Índia) les havia portat cap a 1800 als seus límits

ecològics, a una situació pròxima a l’estat estacionari dels clàssics.

1.1 Per què es va produir la primera Revolució Industrial a Anglaterra? (II)

Les transformacions agràries a l’Anglaterra dels segles XVII-XVIII

o Les innovacions agràries en els camps oberts, 1600 – 1700.

o Una segona revolució agrària, 1700 – 1850.

La “revolució de la demanda”

Preus dels factors i revolució industrial

o Salaris alts i energia barata

o Gran Bretanya i la Xina: camins tecnològics diferents

_____________________________________________

A l’Europa medieval hi havia dos grans agrosistemes sobre la base del conreu dels cereals

REGIONS MEDITERRÀNIES

o Sistema de cultiu molt extensiu per fer front als dèficits hídrics

o Predomini de l’individualisme agrari: tinences independents

o Rotació biennal, guarets llargs i arada lleugera

o Nomes zones on l’aigua abundava era possible una agricultura intensiva:

hortes, regadiu

o Transhumància ramadera per fer front a les escasses pastures

o Baixa càrrega ramadera, manca de combustible i adobs


6

REGIONS ATLÀNTIQUES

o Calia fer front a l’excés d’humitat que rentava (lixiviava) els nutrients de la

terra: rotacions triennals, arada pesada i sistemes de drenatge per l’excés

d’aigua

o Camps oberts i cooperació comunitària pel conreu i aprofitament dels

comunals

o Boscos caducifolis i abundància de pastures: simbiosi entre els conreus i les

àrees boscoses i de pastura

o Una càrrega ramadera més elevada, major disponibilitat de combustibles i

adobs.

Les transformacions agràries a l’Anglaterra dels segles XVII – XVIII.

1. Una primera “revolució agrària! Consistent en la difusió de les innovacions agràries en

els camps oberts (1600-1700): increment dels rendiments i de la productivitat del

treball.

2. Una revolució política i institucional (1640 i 1688) que afebliria a la noblesa feudal,

però enfortiria als terratinents i comerciants en front dels pagesos i menestrals.

3. Una segona transformació agrària (1700-1850) que propiciaria el tancament dels

camps, la creació de les grans explotacions i la progressiva proletarització de la mà

d’obra rural: una major eficiència de classe, una redistribució de la renda en favor dels

terratinents.

Una primera revolució agrària britànica: la difusió de les innovacions agràries en els camps

oberts, 1600-1700

AIXÒ IMPLICA... QUE SUCCEEIXI AIXÒ.

- Eliminació del guaret i la difusió de les plantes lleguminoses i farratgeres - Augment de les dotacions de bestiar i de l’oferta d’adobs - Selecció de llavors, encreuament d’espècies ramaderes, etc. - Noves tècniques de drenatge, nou utillatge (no mecanització) - La introducció de noves espècies es feia per consens - Objectiu: millorar la diversitat i quantitat de béns de consum i garantir la “seguretat” alimentària. - Els beneficis de les innovacions agràries es redistribuïen entre el conjunt de membres de la comunitat.

- Increment dels rendiments: de 10hls./ha fins a 20hls./ha - Increment de la productivitat del treball - especialització econòmica regional (incentivada també pel descens de preu dels cereals): augment de la productivitat global - augment del nivell d’abastament britànica i exportació dels cereals - millora del benestar dels pagesos


7

A finals del segle XVIII aquest esquema mostrava el seu esgotament (límit de l’economia

orgànica)

De collir 3 o 4 vegades la llavor, es va passar a 10 i sense guaret

El cultiu altern de cereals i llegums, i la integració agro – ramadera a l’explotació, van ser la

base de la millora agrària holandesa i de l’anomenat “sistema Norfolk” en la revolució agrària

anglesa a mitjans del segle XVII:

Eix y : productivitat agrària (grams / gra) *Sistema Norfolk: rotació quadriennal del conreu.

Per què la productivitat agrària va continuar sent baixa en altres llocs d’Europa?

Hi havia alguns motius ambientals: el “sistema Norfolk” no era aplicable a les zones de clima

mediterrani per la manca d’aigua al sòl a l’estiu (però, en canvi, es podien especialitzar en

vinya, olivera, fruit secs i horticultura).

Una raó molt important era el marc institucional: la pervivència del feudalisme i l’absolutisme,

amb unes formes de propietat i distribució de la renda que desincentivaven moltes millores

tècnicament possibles.

La reforma anglicana (1531 – 36), la dissolució de convents, i la sistemàtica destrucció dels

antics drets i béns comunals mitjançant un llarg procés de “tancament de terres” (encolousre),

convertien els antics senyors (landlords) i la petita noblesa (gentry) en propietaris absoluts del

sòl.

El procés va significar un avenç de l’individualisme agrari i va suposar:

El tancament de terres (enclosures) i l’agrupació en explotacions compactes

o Els tancaments s’havien iniciat als segles XV-XVI: en moltes senyories angleses

els senyors havien tancat les seves terres, incorporant les vagants després del

despoblament rural i les havien destinat a les pastures i la cria de bestiar.


8

o D’altres s’havien produït per acords entre els pagesos i els propietaris d’una

vila.

o L’etapa més ràpida i important d’aquest procés de tancament es produí a

partir de 1730. Les “enclosures acts” parlamentàries donaven poder als

terratinents per imposar el tancament forçat de terres, encara que la

comunitat no ho volgués (1740-1850).

L’eliminació de les pràctiques de pastura i conreu col·lectives (privatització de tots els

drets d’ús de la terra) i reservar per als propietaris la decisió d’introduir innovacions.

La privatització de les terres comunals

Els terratinents anglesos i els seus agrònoms il·lustrats, com Arthur Young, varen defensar

aferrissadament la major eficiència de les grans explotacions respecte de les explotacions

pageses dels openfields.

Les raons del tancament de terres:

- Apropiació dels beneficis de les innovacions tècniques experimentades en els camps

oberts

- Introducció de noves innovacions

- Economies d’escala en la utilització del capital i del treball

- Canvi en les modalitats d’arrendament: dels arrendaments llargs als curts i augment de

les rendes

Els beneficis per als terratinents:

- Increment en els nivells de la renda de lat erra: major “eficiència social” en la

distribució del producte agrari

- Increment de la productivitat del treball

La “via anglesa” al capitalisme agrari va suposar:

Una profunda transformació en l’estructura de la propietat de la terra: predomini de

les grans hisendes i les grans explotacions front al domini de les explotacions pageses

fins al 1690.

4

Redistribució de la propietat

agrària en Anglaterra i Gales.

(cada vegada = menys petits

propietaris = pocs propietaris

amb grans propietats.


9

Un procés de “proletarització” d’una població agrària en creixement:

o Eliminació dels comunals i, per tant, disminució dels ingressos dels pagesos

amb poca terra i augment del nombre dels pagesos sense terra.

o Augment d’una classe jornalera que per subsistir hauria de combinar els

ingressos procedents del treball agrícola, el treball a escarada en la

manufactura rural i els “beneficis” de l’assistència parroquial.

Un model d’explotació agrària en el que predominaven les grans explotacions

gestionades per arrendataris i treballades amb mà d’obra assalariada: el “capitalisme

agrari”.

* PROLETARITZACIÓ: petits pagesos expulsats de les seves terres, es converteixen en simples

treballadors assalariats per grans propietaris o bé es produeix l’èxode rural, o bé es creen

xarxes de treball o d’industria rural / protoindustrials. L’èxode rural, per tant, provoca

urbanització.

LLEGIR PÀGINA 10 BLOC 2.

La “gran divergència” entre Àsia i Europa en productivitat agrària

Els nivells més alts de producte per actiu agrari s’havien assolit a la zona xinesa de la

desembocadura del Yangtse. També a Flandes, on va introduir-se per primer cop a Europa

l’associació entre cria de bestiar estabulat i el cultiu de cereals alternat amb lleguminosos

farratgers.

Més tard a tots dos llocs la productivitat va estancar-se, o fins i tot es va reduir amb el

creixement de població i l’entrada en escena de rendiments decreixents.

El mateix va succeir a països amb nivells més baixos, com Espanya i Itàlia. En canvi, Holanda i

Anglaterra van experimentar un gran salt endavant que va permetre les seves agricultures

igualar els nivells xinesos, o fins i tot començar a superar-los entre 1700 i 1800.

Els canvis en l’economia britànica generaren una forta expansió de la demanda interna...

- L’increment de la població i el ràpid procés d’urbanització

- L’augment de la capacitat de compra dels grups intermedis i alts

- La major inserció dels grups socials interiors en el mercat:

o Processos de salarització del treball rural i urbà

o Expansió de la protoindústria als camps

o Intensificació del treball: increment dels dies treballats per mantenir o accedir

als nous béns de consum (“revolució del consum”, “revolució industriosa”)

I també augmentarà fortament la demanda exterior

El comerç triangular (Europa, Àfrica i Amèrica) anglès s’havia organitzat en funció del

creixement de la producció manufacturera interna.

Anglaterra (proteccionista) practicava una política comercial agressiva: “navigation acts” de

1653 i 1660.


10

Les polítiques proteccionistes impulsaven i protegien la manufactura interior (mentre que

Holanda, l’altra gran potència comercial europea, mantenia una política comercial oberta

(lliurecanvisme), no protegia el mercat interior de la competència exterior, com a peça clau del

sistema d’intercanvis i de la seva posició comercial i financera en l’economia mundial).

Però, foren la “revolució agrària” i l’expansió de la demanda condicions suficients per a la

Revolució Industrial?

Cal tenir en compte almenys dues singularitats del context britànic que expliquen com es va

superar els límits propis d’una economia de base orgànica:

1. La seva posició en el comerç internacional i com a potència colonial implicava que tota

la fibra de cotó, la matèria primera de la principal indústria anglesa, era importada de

les seves colònies americanes (després, els Estats Units), Egipte, etc. Així, la principal

matèria primera de la revolució industrial anglesa no pressionava la seva pròpia base

de recursos. Una cosa similar succeïa amb les importacions colonials de sucre.

2. Una particular combinació de preus dels factors de producció: elevats salaris (amb

baixes primes a la qualificació del treball: la diferència salarial entre els treballadors

qualificats i no qualificats era menor que a la resta de països a causa d’una major

qualificació general) i energia barata.

a. Els salaris britànics eren elevats respecte als salaris dels seus competidors

b. I, deflactats per una cistella de preus a paritat de poder adquisitiu, els salaris

reals eren més elevats que els de la resta dels països del món.

c. Els salaris britànics eren elevats respecte el preu del capital


11

d. Els salaris britànics eren excepcionalment elevats respecte del preu de

l’energia

El nord i l’oest de la Gran Bretanya van poder disposar de l’energia més barata del món.

Uns diferents preus dels factors poden donar lloc a “camins” tecnològics diferents

Forns anglesos: construcció barata, però molt ineficients energèticament

Forns xinesos: construcció cara i alts rendiments de treball, però molt eficients energèticament

El carbó barat va proporcionar l’incentiu per a la invenció de la màquina de vapor i la

tecnologia metal·lúrgica de la Revolució Industrial.

Fou el comerç exterior la causa dels elevats salaris?

Segons R. C. Allen, aquesta economia d’elevats salaris i energia barata fou causada pel boom

del comerç exterior.

Aquest boom comercial començà amb les new draperies i es va consolidar amb la

creació d’un Imperi britànic que abastava tots els continents.

El comerç llançà la taxa d’urbanització del 7% al 1500 al 29% a 1800, amb una gran

metròpolis com Londres al seu centre.

L’estret mercat de treball significava elevats salaris.

D’altra banda, el carbó barat no només reflectia unes àmplies reserves naturals, sinó

també el ràpid procés d’urbanització dels segles XVII i XVIII: les reserves angleses no

eren superiors a les alemanyes, belgues o les del nord de França; fou el ràpid

creixement de Londres que va elevar els preus de la fusta i el carbó vegetal i va

incentivar l’explotació de les mines de carbó mineral.

Els elevats salaris britànics i l’energia barata empenyien la Revolució Industrial cap a...

La mecanització de la producció i la substitució de treball per carbó.

Això implicava que el creixement econòmic ja no estava limitat pels fluxos

anuals d’energia solar. El carbó és energia solar acumulada en el subsòl fa

milions d’anys. El seu ús per a la producció d’energia calòrica i motriu

alliberava l’economia britànica dels límits propis de les economies de base

orgànica.

La creació d’un mercat de masses per a nous productes.

L’aplicació de part de l’estalvi i molta inventiva als nous processos de

producció, tot aprofitant l’acumulació de capital humà (habilitats manuals i

manufactureres, coneixements de matemàtics, un elevat nivell de comprensió

lectora i escriptora de la població, alt nivell experimentació) va aconseguir

reduir els costos de producció d’un gran nombre de productes.


12

La trajectòria econòmica xinesa: sense colònies ni carbó

La Xina tenia una economia de mercat molt desenvolupada i ajustada a les restriccions

biològiques del vell règim demogràfic, però aquell sistema imposava límits ecològics al

creixement; i la llibertat dels pagesos xinesos, juntament amb les pràctiques que regien la

divisió sexual del treball, van combinar-se per a què la Xina acabés ensopegant amb els límits

del creixement del segle XVIII. L’aliment, el vestit, l’habitatge i el combustible competiren

aleshores per la terra, i per tal d’obtenir-ne més productes els xinesos destinaren cada vegada

més força de treball a l’agricultura. La dinàmica de l'especialització, l’augment dels intercanvis

comercials i les millores del transport en el context de l’antic règim

demogràfic, a més de les peculiaritats de la situació, empenyeren la Xina cap una agricultura

cada cop més intensiva en treball, en lloc de conduir-la a una revolució industrial”.

Canvi tecnològic i supremacia militar

L’hegemonia britànica es consolidà gràcies a l’ús de la força, facilitat per l’aplicació de les

noves tècniques a finalitats militars.

La substitució de l’Índia per Anglaterra com a principal productor mundial de teixits de cotó és

deguda a la reducció de costos que generà la mecanització, però la colonització del

subcontinent asiàtic (1760-1857) i la imposició dels principis del “lliure comerç” (mentre

Anglaterra havia protegit el seu mercat interior dels productes indis, més competitius a inicis

del XVIII, des de 1707) consolidaren la desindustrialització d’Índia, que passà de produir una

quarta part de la producció mundial de manufactures el 1750 a ser un gran mercat per a la

indústria britànica del cotó a mitjans del segle XIX.

La tradicional balança comercial

desfavorable dels britànics (i els

europeus en general) respecte Xina es

“corregí” amb les guerres de l’opi

(1839-1842 i 1858- 1860), que forçaren

a Xina a acceptar la lliure circulació

d’aquesta droga (produïda

majoritàriament a l’Índia britànica) i

que suposaren l’inici d’importants

concessions del govern xinès a Gran

Bretanya i altres potències occidentals

durant la resta del segle, limitant la

seva capacitat de protegir la indústria

interna.


13

Els factors condicionants de la revolució industrial anglesa

1.2 Innovacions tècniques i organitzatives

Els límits del putting out system davant l’augment de la demanda

o De la protoindustrialització a la fàbrica

La transformació tècnica de la indústria anglesa

o Els canvis en la indústria tèxtil cotonera

o La superació del coll d’ampolla energètic

_________________________________________________

La protoindustrialització

L’aparició de nous grups socials i pautes de consum demanaven teixits de qualitat i preu

entremitjos: la nova draperia, el cotó...

El xoc amb les rígides normes dels gremis urbans tradicionals impulsà la deslocalització de la

producció al camp (putting out system, domestic system)

En l’àmbit rural, existia una oferta de treball abundant i barata. L’expansió d’aquesta forma

d’organitzar la producció va afavorir l’increment de la població rural dedicada a tasques no

agrícoles.

L’expansió de la demanda i els límits de la protoindustrialització

El sector que lideraria la RI fou el mateix que va encapçalar procés protoindustrial: el cotó

La demanda de productes tèxtils estava en plena expansió en quantitat i diversitat gràcies a :

L’increment de la població i la urbanització


14

L’augment de la capacitat de compra dels grups intermedis i alts

La major inserció en el mercat dels grups socials que es convertien en assalariats com a

resultat dels canvis en el camp i l’expansió de les demandes de treball protoindustrial

L’expansió de la demanda exterior

Les polítiques proteccionistes impulsaven i protegien la manufactura interior

Tots aquests factors ampliaven l’extensió de les xarxes protoindustrials, i reclamaven

processos d’intensificació i especialització del treball.

Tanmateix, les xarxes protoindustrials tenien moltes rigideses que impedien incrementar la

seva oferta

L’opció “extensiva”: estendre les xarxes incrementava els costos de vigilància i

transport als empresaris, però també donava més oportunitats de resistència a les

famílies protoindustrials (frau, independència, etc.)

L’opció “intensiva”: incrementar la intensitat del treball o la seva qualitat tendia a

incrementar el preu del treball i obria les portes a respostes anticícliques de l’oferta de

treball o a la independència...

Aquests factors incrementaven els costos del control del treball i els costos unitaris del

sistema: era la fàbrica alternativa?

Treball domèstic o fàbrica: el dilema de l’empresari

LLEGIR CITACIÓ PÀGINA 6 BLOC 3.


15

El canvi tècnic durant la revolució industrial

Alguns conceptes per entendre el canvi tècnic:

1. Noció de coll d’ampolla

2. Difusió intersectorial de noves tecnologies d’ús general

3. Macroinvents i microinvents

4. Potència i eficiència energètica

5. Capacitat d’arrossegament endavant i enrere de les noves tecnologies

6. Convergència tecnològica i complexos o raïms d’innovacions tecnològiques

7. Invenció, innovació i difusió tecnològica

8. Cicle de vida de les noves tecnologies

Les formes d’innovació tècnica:

a. Learning by doing: aprendre de l’experiència de fabricar màquines

b. Learning by using: aprendre de l’experiència d’usar màquines: petits canvis que

milloren el funcionament d’una màquina

c. Learning by learning: investigació aplicada, estudiar de forma sistemàtica els

problemes per resoldre’ls.

Les innovacions en la filatura i el tissatge del cotó

El 1700 entorn de 4 filadores filaven per a un teixidor ...

El microinvent de la llançadora de John Kay (1733), era una petita millora que permetia

accelerar el procés de tissatge i fer teles més grans. A mesura que s’estenia aquesta innovació

és multiplicava la demanda de treball, ara un teixidor necessita entre 8/10 filadores per poder

mantenir el ritme de treball: existia, doncs, un coll d’ampolla en la filatura.

El coll d’ampolla significava que les operacions en el procés de filar tenien una productivitat

menor i actuaven com a un obstacle en la productivitat del conjunt del procés... Ara, per tant,

les innovacions es centrarien a resoldre aquest coll d’ampolla en la filatura.

Innovacions per mecanitzar la filatura

1764: Spinning jenny de Hergreaves arribava a filar fins a 80 fils alhora, funcionava

manualment se li podia aplicar una força matriu centralitzada: força hidràulica.

1769: filadora mecànica d’Arkwright (wáter frame), propulsada per una roda hidràulica

i dissenyada per reforçar l’ús de la força motriu centralitzada i l’organització fabril

1779: la mule-jenny de Samuel Crompton combinava les avantatges de les dues

anteriors, podia utilitzar-se en el taller domèstic i en la fàbrica

1825: la selfactina de R. Roberts, que decantava la mecanització cap al sistema de

fàbrica.

La mecanització de la filatura va multiplicar la productivitat. Així es transfereix el coll d’ampolla

al tissatge: el 1831 hi havia 250000 teixidors a Gran Bretanya.


16

La solució a un coll d’ampolla origina altres colls d’ampolla i solucions

El coll d’ampolla del tissatge no es resoldria fins a la dècada de 1830: màquines de Cartwright

1787 i de R. Roberts (1822)

Les solucions es van anar adaptant a altres fils, com ara la llana, el lli, la seda, etc. (difusió

intersectorial)

Superat el coll d’ampolla del tissatge, aquests es va traslladar a les operacions de acabat,

neteja i tint de les teles, que tenien com a base productes naturals i ocupaven molt d’espai pel

seu secat.

Aquest conjunt d’innovacions i la seva aplicació centralitzada donaran un protagonisme

creixent al sistema de fàbrica; primer, en el sector de la manufactura tèxtil del cotó, després en

el de la llana, etc.

Propulsió centralitzada de la força motriu: força hidràulica i després vapor

Nous sistemes de contractació laboral: treball assalariat i cada cop menys qualificat

gràcies als processos de mecanització: les dones i els nens, els dos grups arraconats en

la granja capitalista són ara incorporats massivament a les fàbriques.

La difusió tecnològica suposava que determinades solucions donades a un procés o

sector servien per a problemes similars en d’altres.

Però, hi havia noves tecnologies que tenien la propietat de ser d’ús general, que

podien aplicar-se a molts sectors que no tenien a veure entre si

Aquest fou l’exemple de la màquina de vapor, que es convertiria en el principal motor

de la RI

Els dissenys es milloraven a través de l’experiència de fabricar les màquines (learning

by doing) i d’usar-les (learning by using); combinada amb el coneixement científic i

tècnic (learning by learning).

Així, les màquines de vapor d’alta pressió van augmentar molt tant la potència com el

rendiment

D’aquesta manera, s’anava materialitzant la “transició energètica”, basada en

l’aprofitament de la calor despresa per la combustió del carbó mineral, que

caracteritza la RI

El coll d’ampolla energètic

Des de les seves primeres etapes, la Revolució Industrial va donar lloc a un coll

d’ampolla energètic. La insuficiència mostrada pels combustibles tradicionals (fusta i

carbó vegetal) va empènyer cap una creixent extracció de carbó mineral que obligava a

aprofundir els pous i les galeries subterrànies de les mines. Això exigia drenar aigua

contínuament.

Les primers màquines de Savery (1698) i Newcomen (1711) eren bombes oscil·lants

per extreure aigua. El 1769 James Watt transformaria aquelles màquines en un motor,

tot convertint el moviment oscil·lant del pistó en un moviment rotatiu aplicable a

qualsevol treball.


17

Aquest principi de rotació es va aplicar com a força motriu a tots els processos de la

fàbrica mitjançant rodes i corretges que transmetien la força, una única potència, des

del motor a totes les màquines que integraven el procés productiu: cardadora,

debanadora, filadora...

En aquest cas, com en altres, les millores i l’experiència en la seva fabricació i en l’ús

milloraria les seves prestacions i eficiència energètica (màquines d’alta pressió)...

... acabaria aplicant-se a molts sectors i processos

De la màquina de vapor al ferrocarril

A les mines s’havia desenvolupat la màquina de vapor que permetia extreure l’aigua dels pous

i galeries, i era alimentada amb el mateix carbó extret ... (1698, 1711)

Més tard, la màquina de vapor s’havia convertit en la força motriu de la producció industrial

tèxtil (1769)

La màquina de vapor i el carbó serviren per moure les vagonetes de les mines que circulaven

sobre rails de ferro (1814) fins els canals, després el carbó es transportava amb barques a les

ciutats o fàbriques ...

La mateixa màquina s’adaptaria per fer la primera xarxa ferroviària per transportar carbó

(1825, Darlingtin-port d’Stockton) i després passatgers (1830, Manchester Liverpool)

Amb les vies ferroviàries es desenvolupà també el transport fluvial amb vapor, i després el

transport marítim i oceànic ...

Carbó, filadores i telers mecànics, màquines de vapor = molta demanda de ferro

La siderúrgia tradicional s’havia convertit en un coll d’ampolla front a les demandes creixents

de ferros de la indústria.

La necessitat de produir ferro barat tenia una gran capacitat d’arrossegament cap a altres

sectors.

Els forns demandaven carbó vegetal, però el bosc era cada cop més escàs i el carbó vegetal

més car...

Calien forns nous, més productius i amb menys rigideses, que produïssin més carbó i de millor

qualitat.

La transformació de la siderúrgia tradicional

Els primers alts forns per produir ferro barat foren els dissenyats per Darby 1709 (fins el 1750

no s’aconseguiria però un Fe de qualitat homogènia)

Per evitar les impureses que el carbó mineral desprenia quan es feia la fosa amb el Fe, aquell

es substituiria amb carbó de coc.

Però, encara quedava un llarg camí cap a la producció industrial d’acer (forn Bessemer,1856).


18

El carbó de coc en la seva combustió desprenia gasos de hulla i altres impureses que

permeteren desenvolupar altres matèries primeres:

Gas per l’enllumenat públic i de les fàbriques (treball continu)

Quitrà anilines colors

La Revolució Industrial va afavorir l’encadenament de processos de convergència tecnològica.

Aquest esquema sintetitza els principals encadenaments intersectorials i intra-sectorials

produïts pel canvi tècnic durant la primera RI.

Aquest esquema també mostra com les tecnologies tendeixen a relacionar-se entre sí formant

‘complexos’ o ‘feixos’. La relació més important és la que implica l’energia.

Quin impacte té el canvi tècnic sobre la productivitat?

La història de la tècnica tendeix a posar l’accent en els inventors i les patents de nous invents.

Però una invenció només és econòmicament significativa quan s’aplica realment com a

innovació a algun procés productiu concret.

Tanmateix, si la innovació s’aplica únicament a un nombre reduït d’empreses o sectors, el seu

impacte agregat sobre la productivitat encara serà petit.

Només quan es produeix la difusió massiva a gran escala d’un nou complex tecnològic, la

productivitat de tota una economia pot augmentar decisivament.

1.3 Els significats econòmics i socials de la Revolució Industrial

Un creixement lent i desigual

La participació dels factors de producció en el canvi industrial

o La contribució de l’agricultura

o El limitat paper del capital

o Per què van augmentar tant lentament els salaris?

Creixement i desigualtat: el debat sobre el nivell de vida

La fàbrica: més que una opció tècnica

__________________________________

Durant la RI anglesa, el creixement fou moderat i desigual

El procés de difusió intra i intersectorial de les innovacions precisa de temps.

Durant la RI (1760/80-1830) el creixement del producte i la productivitat fou sectorialment

lent i desigual.

Allí on les innovacions es pogueren aplicar en primer lloc, com fou el cas del cotó, els guanys

en la productivitat permeteren desplaçar altres sectors.


19

La contribució de l’agricultura a la RI

El creixement agrari del segle XVIII fou resultat tant de l’extensió de la superfície cultivada com

de les transformacions tècniques i organitzatives.

La productivitat agrària fou major a la primera meitat del segle que en la seva segona meitat.

Entre 1760-1780 existí una amenaça malthusiana real, que fou pal·liada per l’obertura del

mercat interior a les importacions d’aliments, i la possibilitat d’exportar manufactures.

Tanmateix, les relacions d’intercanvi entre agricultura i manufactura es deterioraren, la qual

cosa va permetre una certa transferència de recursos del sector agrari al manufacturer

(augment del poder de compra del sector manufacturer).

La contribució essencial de l’agricultura al creixement econòmic fou evitar la caiguda de

l’oferta d’aliments i unes tisores dels preus favorables al sector agrícola que col·lapsessin les

possibilitats de creixement del sector manufacturer.

A Anglaterra hi havia molt capital...

Amb l’acumulació de capital comercial i el domini colonial, la City de Londres s’havia convertit

en el principal centre financer del món, amb les segones taxes d'interès més baixes després

d’Holanda.

Però el capital financer de la gran banca no va jugar un paper rellevant en el finançament de la

RI (va seguir orientat al comerç colonial).

... i les inversions inicials van resultar molt barates

La inversió inicial de les primeres màquines era petita i amb poques barreres d’entrada: les

màquines encara eren relativament senzilles i barates i s’aprofitaven antigues infraestructures.

Després, per finançar el capital fix, es va recórrer a la reinversió dels beneficis i a les xarxes

familiars de crèdit privat.

Només es recorria a la gran banca per finançar amb lletres de canvi el gir del capital circulant.

Únicament el finançament del ferrocarril va necessitar la creació de societats per accions.

El treball mai no va ser escàs i els salaris es mantingueren baixos...

L'abundant oferta de treball tenia tres fonts d'origen:

La destrucció de la protoindústria i la manufactura tradicional domèstica, on ja hi havia

una mà d'obra barata acostumada a certes feines industrials.

L'augment de població, i la petita absorció de mà d'obra per l'agricultura.

La retroalimentació entre 1 i 2: el proletariat britànic, i l'inici tardà de la reducció de la

natalitat (transició demogràfica).


20

Els salaris industrials anglesos, tot i ser superiors als agrícoles van perdre capacitat adquisitiva

entre 1755 i el final de les guerres napoleòniques (1815-1820). El 1830 el salari real industrial

amb prou feines era un 33% superior al del 1755, malgrat l’augment de productivitat generat

per la RI.

Per què els salaris industrials van seguir tant baixos i tant temps?

El cost d’oportunitat per al treballador era el salari (més baix) del sector tradicional, de menor

productivitat.

Si el cost de la mà d’obra no era elevat, quin incentiu hi havia per substituir-lo per

màquines?

En els mercats exteriors competien amb el cost de la mà d’obra de l’Índia (encara més baix).

Cal tenir present que s’exportava la meitat o més de la producció cotonera.

(1. Els empresaris competien a l’exterior amb altres països com la Índia i la Xina, és a dir,

amb salaris encara més baixos.

(2. Els problemes del control dels treballadors)

Si el sector mecanitzat multiplicava la productivitat del treball, per què no augmentava més

el salari fabril?

Mentre el sector d'alta productivitat representés un percentatge petit, tindria una incidència

limitada en el mercat de treball, que era comú a les indústries velles i noves. Això sol explicar-

se mitjançant l’anomenada corba de Kuznets:


21

La realitat, però, és que a diferents països trobem diferents relacions entre creixement i

desigualtat.

L'experiència històrica demostra que no hi ha una trajectòria única, sinó diverses pautes de

desigualtat que depenen de les polítiques públiques, i l'elecció social entre prioritats diferents.

Tal com ens han mostrat els estudis recents (Crafts, 1997), les desigualtats que generà el

procés d’industrialització tingueren un elevat cost humà: l’augment del PIB/habitant no

significava automàticament i amb la mateixa mesura un increment en els nivells de benestar

dels treballadors...

Què ens pot explicar el retard entre el creixement de la productivitat i la millora del nivell de

vida?

L'avenç desigual de la productivitat entre sectors que compartien un mateix mercat de treball

(és la idea central de la corba Kuznets).

El cost de la vida va augmentar en major mesura per als pobres: els béns que ells consumien

van ser els que menys van millorar la seva productivitat, per la qual cosa mantenien preus alts:

menjar i habitatge.

L’habitatge es va encarir enormement, va atreure una part considerable de l’estalvi dels rics, i

es va convertir en una font d’insalubritat i elevada mortalitat urbana. La taxa de mortalitat

urbana era d’un 5.6 per mil, superior a la mitjana.


22

La progressiva destrucció de les activitats industrials domèstiques o complementàries, que

servien a les famílies treballadores pobres per mantenir-se en moments d'atur i dificultats.

La deliberada destrucció des de l'Estat liberal de les xarxes assistencials de caràcter parroquial,

gremial o caritatiu, que al món preindustrial sostenien els pobres, malalts, vells, orfes, vídues i

impedits, sense substituir-los per un altre tipus de xarxes de seguretat social pública.

Aquesta desigualtat s’hagués pogut evitar?

Ajuntant totes aquestes peces d'informació sembla plausible considerar que, amb una

intervenció pública adequada, una despesa igual o menor al 3 per cent del PIB anual durant el

segon quart del segle XIX, podria haver augmentat l'esperança de vida fins a 44,5 anys, i reduït

la mortalitat infantil fins a prop de 129 el 1850. [...] En conjunt, per tant, sembla que les dades

històriques ens diuen que un increment bastant modest de la despesa pública a la Gran

Bretanya de mitjan el segle XIX podria haver elevat la qualitat de vida, i hauria estat al seu torn

justificada pel seu mateix rendiment. Això és consistent amb la situació actual als països en

desenvolupament, tal com afirmen els qui advoquen per un plantejament de les decisions

polítiques des de l'enfocament del desenvolupament humà.

La fàbrica capitalista va ser molt més que una opció tècnica

Per què es va acabar imposant el sistema fabril?

Durant un temps es van emprovar altres opcions (com llogar la maquinària a

treballadors independents).

Però al final els propietaris del capital van preferir la combinació de treball a jornal i

disciplina fabril, per dues raons: permetia controlar millor el treball i el producte i

facilitava la reducció de costos a través de la millora de la productivitat.

En definitiva, la fàbrica significava:

La concentració del procés productiu.

La mecanització de la producció, mitjançant la propulsió mecànica centralitzada a

partir de noves fonts d'energia inanimades.

Un nou marc de relacions laborals, basat en el treball assalariat i la disciplina laboral:

"la fàbrica es va convertir en un nou tipus de presó, i el rellotge en el seu escarceller",

ha escrit David Landes.

L’avenç de la fàbrica no es va produir sense resistències

Des de l'exterior, els artesans i petits tallers independents, que veien amenaçada la seva

supervivència, van organitzar el moviment ludista (del general "Ned Ludd", 1811-13, 1816-20),

que destruïa la maquinària fabril.

En l'interior, malgrat que els sindicats van estar prohibits i les vagues reprimides, la imposició

de la nova disciplina laboral va xocar amb els antics hàbits de treball discontinu (com celebrar

el "Sant Dilluns" començant a treballar més tard el primer dia de la setmana).


23

TEMA 2: INDUSTRIALITZACIÓ I CREIXEMENT ECONÒMIC

2.1 El primer cercle d’industrialització (quadre pissarra)

2.2 La transició demogràfica

Del vell al nou règim demogràfic

o El descens de la mortalitat

o Els canvis en les pautes de fecunditat

Demografia i moviments migratoris a Europa

_______________________________

La transició demogràfica

La transició demogràfica, en una primera aproximació, és el procés pel qual es va passar d’un

regim demogràfic antic, caracteritzat per l’alta mortalitat, l’alta natalitat i la baixa esperança

de vida, a un nou regim caracteritzat per la baixa mortalitat, la baixa natalitat i l’alta esperança

de vida.

Tanmateix, no fou un mecanisme de rellotgeria: la història compta:

Per què a uns països la transició demogràfica fou precoç, i a d’altres tardana?

Per què en uns casos fou ràpida, i en altres lenta?

Quins efectes té el creixement econòmic sobre la transició demogràfica?


24

Quines conseqüències tingué (o té en l’actualitat) la transició demogràfica per al

desenvolupament?

Les fases de la transició demogràfica

La història mostra diferents pautes de transició demogràfica

A Anglaterra la natalitat augmentà entre 1760 i 1820, s’estabilitzà entre 1830 y 1870, i

solament es va reduir de forma accelerada entre 1880 y 1920. La gran diferencia amb la

primerenca disminució de la mortalitat generà un enorme creixement demogràfic.

A França la natalitat es va reduir al mateix temps que la mortalitat. Com a resultat, durant la

fase intermèdia de la seva precoç transició demogràfica, el creixement de la població francesa

fou petit.

En el segle XVIII el creixement demogràfic suec fou similar a l’anglès, però en el segle XIX fou la

meitat.

El descens de la mortalitat (extraordinària i ordinària)

La millora de les condicions alimentàries, higièniques i sanitàries; la millora en les

infraestructures i vida material; i les innovacions mèdiques (en aquest ordre) permeteren

reduir les taxes de mortalitat ordinària.

La menor incidència de la mortalitat extraordinària (epidèmies) va obeir a factors més

complexos i discutits.


25

El descens de la fecunditat

França va ser el primer país europeu en controlar la fecunditat matrimonial.

Després de la Revolució, les dones franceses començaren a controlar la seva fecunditat. Es

casaven més joves, però tenien molts menys fills que les seves mares o avies. Era un

comportament reproductiu completament nou a la història.

Amb la revolució, les famílies pageses franceses van obtenir drets de propietat sobre la terra. El

codi civil de Napoleó (1804) va establir el repartiment igualitari de l’herència entre fills i filles.

Anthony Wrigley senyala el

contrast entre una França

camperola i una Anglaterra

proletària: “un fort descens de

la mortalitat en un país pagès,

com França, pot generar

pressions per reduir la

fecunditat en forma

proporcional, la qual cosa pot

no tenir paral·lel en un país amb

Anglaterra, en les primeres

dècades de la Revolució

Industrial” (p. 394).

Les dones franceses van dissociar molt aviat sexualitat i reproducció. El seu comportament va

ser molt més “modern” o avançat que el de les dones angleses, tot i que la renda per càpita fos

menor.

El desenvolupament social no depèn tan sols del nivell de creixement econòmic assolit per un

país.

Transició demogràfica i moviments migratoris a Europa

La major migració de la història de la

humanitat ha sigut l’europea.

Per a molts països va significar una vàlvula

d'escapament davant la pressió de la

població sobre els recursos i el mercat del

treball.

Notis la important presència d’emigrants

anglesos i irlandesos, i la pràctica absència

de francesos.


26

2.3 La difusió de la industrialització i la segona Revolució Tecnològica

La difusió de la industrialització

o El “climateri” britànic

o Les paradoxes de la industrialització francesa

o La industrialització alemanya

o El naixement d’una gran potència industrial: els Estats Units

La segona revolució tecnològica

o El desplegament de la segona revolució tecnològica

o Creixement econòmic durant el segle XX: una panoràmica

________________________________________

Els canvis institucionals i socials al segle XIX

Els nous estats burgesos

o Emprendrien reformes agràries per abolir els drets feudals i redistribuir la

terra

o Aboliren els drets corporatius que tenien els gremis sobre la producció

manufacturera o els monopolis comercials que gaudien algunes corporacions

mercantils

L’Estat, a través dels pressupostos, que es nodrien dels impostos sobre el comerç o el

consum, centraren les seves activitats en:

o El manteniment de la policia i l’exèrcit

o Impulsaren certes activitats econòmiques, com la construcció de ponts,

carreteres i ports, i subvencionaren la construcció del ferrocarril.

o En canvi, no destinaren gaires recursos a les polítiques educatives o de salut

En l’àmbit de la política econòmica la seva activitat es centraria en:

o La política monetària: manteniment del sistema monetari i del tipus de canvi

o Política comercial: defensa de la producció interior

o Legislació mercantil per regular les relacions comercials entre particulars i

empreses

El creixement econòmic al segle XIX

La industrialització obriria una etapa de creixement intens i continuat sense comparació en el

passat preindustrial.

Ha permès un augment extraordinari de la població i ha comportat una millora en la producció

per habitant.

Tanmateix, no ha estat regular ni ha afectat de la mateixa manera a tots els països.

El creixement va ser molt precoç i més intens a Europa i a les “Noves Europes” (EUA, Canadà,

Austràlia, Nova Zelanda) que a la resta dels països del món.


27

Trets estructurals de les principals etapes del capitalisme

La difusió i intensificació de la primera Revolució Industrial

Les innovacions que es varen produir a Anglaterra durant la segona meitat del segle XVIII es

difondrien al conjunt del continent durant la primera meitat del segle XIX...

amb la intensificació dels processos de producció (creació de noves fàbriques) en els

sectors que havien protagonitzat els canvis.

amb la difusió a nous sectors i noves zones

i incorporant noves aplicacions que començaven a prefigurar una segona onada de

canvis tecnològics (II Revolució Industrial)

Aquesta difusió es produiria malgrat els intents britànics de monopolitzar aquestes

innovacions (patents, prohibició d’exportació de màquines, etc.).

El govern no disposava d’aparell coercitiu per impedir el contraban, la còpia o

l’emigració d’artesans.

Així, el 1824 autoritzava l’emigració dels artesans, i el 1846 autoritzaria l’exportació de

maquinària.

La industrialització del continent avançaria en onades i cercles des del nord-oest cap el sud-est.


28

Els primers cercles de la industrialització a Europa

La difusió de les tecnologies de la I RI va ser un procés llarg i desigual. D’una banda, molts

països europeus convergiren amb el país líder, Gran Bretanya; d’altra, molts altres es

distanciaren dels països industrials (aquells que avui anomenem tercer món o

subdesenvolupats), en un procés de divergència.

El complex tecnològic del país líder s’assentava sobre una determinada dotació de recursos

naturals, preus relatius i factors de producció. La seva difusió es va fer primer a països propers,

amb sistemes institucionals i dotacions de factors i costos de transport propers al país líder:

Holanda, Bèlgica, França, Alemanya i Estats Units.

Posteriorment, aquest model s’estendria amb adaptacions a països més allunyats

institucionalment i econòmicament: est i sud d’Europa.

Els països seguidors del primer i segon cercle en desavantatge...

Però, si estaven preparats, podien aprofitar les discontinuïtats del canvi tècnic i el climateri del

lider per “atrapar-lo” (catching up)

Les respostes dependran del marc institucional, la dotació de recursos i la localització, la

dimensió i profunditat del seu mercat interior, la innovació tècnica i les polítiques públiques.

Segons Alexander Gerschenkron, com més gran és el grau d’endarreriment, major el paper que

havia de jugar l’Estat i la banca en el primer impuls dels procés d’industrialització.


29

El climateri britànic

El lideratge britànic s’havia assentat en el un monopoli en els principals sectors de la producció

industrial: cotó, ferro, maquinària, carbó, etc. Això li conferí una enorme capacitat exportadora

(entorn del 20% mundial a 1870).

En aquella època (1830-1870), GB fou el “Taller del Món”. A partir d’aquella data, iniciaria el

seu declivi: la indústria tendia a buscar nous mercats per als seus vells productes, en comptes

d’innovar en nous productes i processos

La balança comercial era cada vegada més deficitària, per la pèrdua de competitivitat. També

perquè l’economia de GB es podia permetre importacions de luxe, en disposar d’un creixent

superàvit en la balança de serveis i capitals.

Els interessos financers de la City — lliurecanvi, una lliura forta, inversions exteriors— es van

imposar als industrials.

Es va perdre el dinamisme empresarial?

“A partir de 1873 l’economia internacional experimenta canvis que tendeixen a reduir el

predomini britànic: els països del primer cercle d’industrialització comencen a ser capaços de

construir la pròpia maquinaria i els seus productes comencen a ser competitius [...] i adopten

polítiques proteccionistes.

Els països del segon cercle inicien una industrialització forçada i protegida per uns aranzels

molt elevats. [...] GB era una economia fortament depenent dels mercats internacionals

(característica del first comer) [...] i mantenia una actitud continuista, defensiva...” (IHE, p.

157).

Fins el 1914 Anglaterra va mantenir un clar avantatge en la indústria cotonera. Des del decenni

de 1870 fou atrapada, però, en la indústria de la siderúrgia, especialment l’acer, per Alemanya

i Bèlgica, i sobre tot pels Estats Units.

El desplegament de la Revolució Tecnològica

David Landes ha definit la II RT com una combinació de nous materials, nous processos, noves

fonts i noves formes d'energia.

“El procés de desenvolupament està propulsat o condicionat per tres grans impulsos: les

innovacions de diferent tipus –tecnològiques, organitzatives i institucionals—, les formes de

mercat, que canvien al llarg del temps determinant l'evolució dels preus i els salaris, i les

variacions en la distribució de la renda, especialment la quota de beneficis.”

La ciència (universitats i departaments d’investigació de les empreses) incrementa la seva

rellevància en el procés de millora tecnològica, en detriment de les aplicacions tècniques

sorgides "des de baix" (a diferència de la primera Revolució Industrial, on els artesans-

inventors tenien la iniciativa).


30

A. Del ferro colat a l’acer

Locomotores, vaixells, ponts, rails, etc.... exigien cada cop més ferro i sobretot més acer... Però

els sistemes de producció d’acer eren molt costosos, i només els productes amb més valor

suportaven aquests elevats costos de producció (per exemple, les armes).

No va ser fins el 1856 quan el convertidor Bessemer, al que seguiren els convertidors Siemens-

Martin (utilització efectiva a partir de la dècada de 1870) i, finalment, el sistema Gilchrist-

Thomas (1879), van permetre produir massivament acer abaratint-ne els costos i

generalitzant-ne l’ús. En conjunt aquestes innovacions van fer descendir el cost real de l’acer

entre un 80 i un 90 per 100 entre les dècades de 1860 i de 1890.

Es van introduir innovacions també en la producció d’altres materials: alumini, ciment , vidre,

ceràmica

B. La nova indústria química i la segona revolució agrícola

Avenços en diversos camps. Sobretot:

1. Fabricació de sosa artificial pel blanquejat de les teles (sobretot mètode Solvay,1861):

abarateix el procés i elimina l’ús d’àcids (disminuint els residus contaminants).

2. Química orgànica: descobriment i descripció de la molècula de benzè i del quitrà: cap

al control dels hidrocarburs i derivats del petroli, inici de nous sectors productius:

plàstics, fotografia, fibres tèxtils i tints artificials.

3. Fertilitzants artificials (cap a una segona revolució agrícola): inici fabricació dels

superfosfats: en gran part, originats com a subproducte de la siderúrgia (mètode

Gilchrist-Thomas). La seva difusió majoritària no es produirà fins el canvi de segle i la

1a. guerra mundial

C. Noves formes, fonts i convertidors d’energia

Malgrat l’aparició de noves fonts, el s. XIX va ser el segle del carbó: milloren els seus

convertidors (motors) i la seva extracció. També millora la tecnologia de l’energia hidràulica.

Cap a 1850-60 es senten les bases per a l’aprofitament dels derivats del petroli, tot i que

només cap a finals del segle i inici s. XX el petroli començarà a substituir progressivament el

carbó.

Electricitat: Innovació amb l'impacte econòmic i social més gran. Dues grans virtuts:

a. transmissibilitat: pot ser transportada sense excessives pèrdues (conseqüències: més

llibertat en la localització de les indústries i en el disseny de les plantes).

b. flexibilitat: capacitat per convertir-se en altres formes d’energia: lluminosa, cinètica,

calorífica (conseqüència: dóna a l’energia un caràcter omnipresent: tant

domèsticament com industrialment).


31

L’era del petroli (barat)

El consum creixent d’un petroli barat en termes reals, i dels seus derivats, ha propulsat

l’espectacular ritme de creixement econòmic del segle XX, la supremacia dels los Estats Units, i

els processos de convergència econòmica (catching up).

Les noves formes d’empresa

El nou model d’indústria s’aixecava sobre tres conceptes: concentració, estandardització i

producció en massa.

Noves formes d’organitzar la producció: taylorisme i fordisme

Noves formes d’associar capitals: El difícil triomf de la Societat Anònima

Taylorisme: L’«organització científica del treball» de F. W. Taylor cercava “substituir l’hàbit per

la raó”, amb la subdivisió del treball humà en operacions simples, mecanitzables i

cronometrables.

Henry Ford va aplicar la cadena de muntatge a la producció massiva d’automòbils. Amb el ‘5 $

pay a day’ (1914) inventà la societat de consum.

La cadena de muntatge dóna lloc a una nova cultura del consum, l’oci, l’urbanisme i la

mobilitat.

La Primera i la Segona Revolució Tecnològica de l’era industrial: una comparació


32

En resum: La II RT ha suposat un canvi molt profund en la manera de produir, les relacions

laborals i familiars, i la cultura del consum.


33

TEMA 3: L’ECONOMIA INTERNACIONAL AL SEGLE XIX (1ra GLOBALITZACIÓ)

3.1 El desenvolupament del comerç internacional i les polítiques comercials

El sorgiment del comerç internacional

o Causes de l’expansió dels intercanvis internacionals

o Les característiques dels intercanvis internacionals

Polítiques comercials

o L’avenç del liberalisme comercial

o El nou proteccionisme i la crisi finisecular

__________________________________________

Globalització

Expansió internacional dels mercats de capitals, béns i serveis, treball i informació que es

tradueix en una influència creixent dels processos financers, econòmics, ambientals, polítics,

socials i culturals d’abast mundial sobre els de caràcter regional, nacional i local.

Globalització com a procés (“globalisme” com a “estat de coses”)

Transcendeix les relacions interestatals que havien marcat l’economia internacional

des de l’antiguitat, tot implicant també a la societat civil i als organismes

internacionals.

Abraça els àmbits de la cultura (homogeneització de les formes culturals?), la política

(supremacia nordamericana?), la ideologia (liberalisme, pensament únic i fi de la

història?) o del medi ambient (canvi climàtic?).

Un indici de globalització econòmica el constitueix la convergència del preu dels

factors de producció.

La globalització és un fenomen nou en la història de la humanitat? té marxa enrere? ha reduït

la pobresa i la desigualtat al món?

Primera vs. Segona globalització superficialment similars, fonamentalment diferents?

1) La revolució del transport va marcar la primera, la revolució en la comunicació, la segona.

Per això, el “comerç d’idees” és més important a la segona que a la primera

2) Les condicions inicials han sigut molt diferents: a la primera, el món era en general pobre i

agrari; a la segona, és ja molt evident la divisió entre països rics (exportadors de manufactures)

i pobres (exportadors de matèries primeres).

3) Una política econòmica completament diferent: davant el laissez-faire del s. XIX, la societat

actual exigeix més dels gestors polítics: societat del benestar, inflació controlada, plena

ocupació i expectatives de creixement de la riquesa.

4) Un sistema internacional també diferent: davant la la Pax Britannica del XIX, l’hegemonia

dels EUA, però amb institucions globals amb certa capacitat estabilitzadora.


34

Els orígens de la primera globalització econòmica i les característiques del comerç

internacional

L’expansió del comerç al segle XIX es produeix sobre un món desigual: les potències europees

exportaven béns industrials, capitals i població, i demandaven matèries primeres.

L’economia internacional del segle XIX es desenvolupà sobre els sistemes comercials i

colonials preexistents, sobre el quals emergirà un nou imperialisme econòmic.

Cal, però, diferenciar entre

les teories sobre el comerç internacional (p. ex. Avantatge comparatiu), que eren

anteriors als fets;

les polítiques comercials (mercantilisme, proteccionisme, lliurecanvisme), que no

s’inspiraven només en teories, també en interessos;

i l’evolució real dels fluxos internacionals de béns i factors.

Va existir una globalització econòmica abans del 1800?

Abans del 1800 existien rutes comercials que lligaven les distintes regions econòmiques del

món.

Aquests fluxos es poden rastrejar en les diferents economies mundials del passat, sistemes

comercials medievals i moderns, organitzats sota l’hegemonia d’una gran potència (Califats

àrabs, Imperi Xinés, Imperi espanyol, Holanda, Gran Bretanya, etc.).

Però, el seu abast i intensitat estava limitat pels elevats costos del transport terrestre i

marítim, els baixos nivells de renda de la majoria de les regions del món, que determinaven el

volum de les demandes d’aquelles mercaderies que podien suportar els costos del transport a

llarga distància.

Fins el 1800 l'impacte del comerç en el conjunt de les economies europees era relativament

modest; només per algunes regions amb rendes molt elevades aquest comerç era realment

important (Holanda).

Per què es van intensificar els intercanvis internacionals arran de la Revolució Industrial?

El mateix procés d’industrialització introduïa factors addicionals: més productes nous i béns

més barats.

La RI feia més complexos els processos de producció; tot i que el gruix dels intercanvis era intra-

empreses, hi havia un conjunt de béns que s’intercanviaven entre els països europeus (el

carbó, el ferro, els aliments) i amb països d’altres continents (cotó).

A partir de 1860 aquests intercanvis es va accentuar, i molt especialment amb el creixent

dèficit d’aliments i matèries primeres que provocaven els ràpids processos d’urbanització i

industrialització, així com amb la difusió de noves tecnologies que exigien nous materials

(coure, estany, plom, bauxita, petroli).


35

Per què es van intensificar els intercanvis internacionals arran de la Revolució Industrial?

La ràpida disminució dels costos de transport, gràcies a la construcció del ferrocarril i al

desenvolupament de la navegació a vapor. Aquests canvis, juntament amb la millora en els

mitjans de comunicació permetien comerciar amb nous béns i augmentar el volum dels

intercanvis.

El creixement i l’especialització econòmica incrementava l’ingrés real i eixamplava el conjunt

de béns d’intercanvi (cafè, té, arròs, sucre, etc.)

Finalment, les polítiques comercials, l’extensió del lliurecanvisme, afavorien l’augment de la

circulació de béns.

Entre 1820 i 1914 el comerç mundial es va caracteritzar per...

Un increment dels intercanvis (4 % anual) més ràpid que el de la producció (2,5 %). El

comerç internacional per càpita es va multiplicar per 25.

Asimetria en els intercanvis a escala mundial,

o Obeí a l’impuls dels països més desenvolupats, amb gran capacitat

exportadora de productes industrials, i la necessitat d’importar quantitats

creixents d’aliments i primeres matèries.

o La major part del comerç internacional sempre fou intra-europeu, Europa

acaparava entorn de els 62% dels intercanvis mundials, i les Noves Europes

(EUA, Canadà, Austràlia) un altre 13%.

Una polarització creixent dels fluxos d’intercanvi que accentuava una progressiva

divisió internacional del treball.

o Entorn de 1880 el 98% dels productes industrials venuts al món provenien

d’Europa d’Amèrica del nord

o Les exportacions de la resta del món, en un 97,6%, consistien en matèries

primeres

o I tanmateix, aquest 97,6% dels productes primaris exportats per la resta del

món només representaven el 38 % del les exportacions mundials.

El comerç internacional s’articulava entorn d’una gran potència:

o Gran Bretanya era el principal centre productor de manufactures, de serveis

comercials, i de finances.

Les característiques del comerç internacional al segle XIX

Amb un ¼ de la població mundial Europa controlava entorn del 70% del comerç del món; Gran

Bretanya, amb el 2% de la població mundial controlava el 20% del comerç mundial.

Europa exportava béns industrials, i la resta del món productes primaris. El comerç de

productes primaris suposava quasi les dues terceres parts del total.

En els països perifèrics, especialitzats, en l’exportació de matèries primeres, la dependència

s’agreujà al llarg del segle XIX. (2/3 del comerç d’Amèrica Llatina anava cap a Europa, el mateix

succeïa, encara en una proporció major, a Àsia y África).


36

En molts d’aquests països, però no en tots (EUA, Canadà, etc.), aquesta especialització va

provocar un creixement empobridor, especialment quan quedaven atrapats en un cercle viciós

de preus relatius a la baixa, per un empitjorament en les relacions reals d’intercanvi exterior.

Per adquirir les mateixes divises (productes, pagar els préstecs) havien d’incrementar la seva

producció, la qual cosa provocava noves reduccions dels preus relatius i empitjorava les

relacions d’intercanvis: endeutament exterior.

Les polítiques comercials durant el segle XIX

El mercantilisme de les potències absolutistes:

Fins el segle XVIII havien dominat teories comercials mercantilistes, fonamentades

sobre una concepció del creixement econòmic estacionari

Les possibilitats d’augmentar en comerç exterior d’un país depenien de la seva

capacitat de fer-se amb una part més important dels intercanvis existents, òbviament

en detriment d’algun altre país o imperi: guerres contra els imperis, lluites entre les

nacions emergents pel control de les rutes comercials o els mercats existents, etc.

La política comercial esdevenia sempre una política bèl·lica ...

El comerç internacional va viure un moviment de pèndul en quatre fases:

1. 1815-1847: lenta reducció de les restriccions o prohibicions comercials mercantilistes, i

lenta recuperació del comerç internacional després de les guerres napoleòniques.

2. 1848-1868: ràpid avenç cap el lliure comerç, i augment dels fluxos comercials.

3. 1868-1896: gir proteccionista i desacceleració de l’augment del comerç internacional.

4. 1897-1913: nou augment del comerç, i gran acceleració de l’exportació de capital, en

un entorn de creixent proteccionisme i nacionalisme econòmic.

El liberalisme econòmic del segle XVIII (fisiòcrates, A. Smith, D. Ricardo, etc.)

Defensava la independència de l’economia, aquesta estava sotmesa a lleis pròpies: aquestes

derivaven de l’autorregulació del mercat

L’estat no havia d’interferir en els afers econòmics: es convertia en un destorb o un obstacle al

creixement...

A. Smith (1776), D. Ricardo (1817) i, després, Stuart Mill (1848) desenvoluparen la teoria de

l’avantatge comparatiu. Segons aquests autors, si tots els països s’especialitzaven en produir

aquells béns en els quals tenien un avantatge comparatiu, tots sortirien guanyant...

Això donava per suposat, però, que els distints països tenien dotacions de factors distintes i

complementàries; així, l’especialització en aquests béns podria generar un cercle virtuós,

d’ampliació del mercat i de desenvolupament econòmic...


37

Tanmateix, com hem vist...

La major part del comerç fou intra-europeu, amb un predomini enorme de la Gran Bretanya,

que va disminuí a mesura que la resta de competidors industrials entraven en el mercat

mundial com a exportadors de manufactures.

Eren països que tenien una dotació i costos de factors molt semblants. Les economies

industrialitzades, que acaparaven el gruix del comerç mundial i que realitzaven entre sí la

major part dels intercanvis, tingueren un predomini absolut en quant al volum i el valor

d’aquell comerç, i també pel que fa als seus beneficis.

L’organització i característiques d’aquell comerç obeïa als interessos dels països industrialitzats

europeus, que necessitaven exportar manufactures i adquirir a fora aliments i matèries

primers.

Tal com van assenyalar molts contemporanis, i admeten avui les noves teories del comerç

internacional, l’augment dels fluxos comercials també poden obeir a l’avantatge tècnic i a les

economies d’escala aconseguides per les regions i països avantatjats. Aquests avantatges

permeten:

inundar amb mercaderies barates els mercats exteriors, desplaçant produccions

autòctones


38

erigir barrares d’entrada cada cop més elevades, per tal d’evitar que possibles

competidors puguin accedir als seus propis mercats.

És la teoria QWERTY del petit avantatge inicial:

Un avantatge inicial petit pot permetre concentrar en unes localitzacions determinades el

cercle virtuós entre economies d’escala, economies externes d’aglomeració —des

d’infraestructures de transport, a la capacitació de la mà d’obra o els serveis financers—, i el

desenvolupament continu de millores tècniques.

No tothom, per tant, comerciava amb les mateixes condicions, com volien suposar els teòrics

del comerç o els defensors del lliurecanvisme del segle XIX:

La falta de simetria en els intercanvis està en l’origen dels conflictes entorn de les polítiques

comercials: optar pel lliurecanvisme o pel proteccionisme foren opcions històriques socialment

i políticament interessades. Els arguments liberals en favor del proteccionisme són quasi tan

antics com la teoria de l’avantatge comparatiu en favor del lliure comerç...

A Anglaterra, rere el debat hi havia una llarga història de mercantilisme:

1699: la Llei de la Llana prohibia a las colònies angleses exportar draps, això

contribuiria a la desindustrialització d’Irlanda.

1700: es prohibia la venda de indianes de cotó a Anglaterra, i s’iniciava l’ofensiva

contra el major productor de draps de cotó: la Índia.

1721: una nova Reforma del dret mercantil (R. Walpole, 1676-1745) reduïa els

impostos sobre les importacions de matèries primeres i augmentava les primes a

l’exportació als productes elaborats amb elles; suprimí els impostos sobre les

exportacions de manufactures, i augmentà els aranzels sobre la importació de

manufactures. S’intentava així desincentivar la producció industrial de les colònies,

especialment les de Nord Amèrica.

1770: William Pitt [el vell, 1708–1778], contrari a la proliferació de fàbriques a Nova

Anglaterra, va dir que “no hauria de permetre's a les colònies fabricar ni tan sols claus

de ferradures.”

La lluita per quedar-se amb el valor afegit

Erik Reinert ha escrit recentment que «un tret fonamental de la política econòmica a l'època

de Ricardo era la prohibició d’establir indústries a les colònies. La principal conseqüència de la

seva teoria dels avantatges comparatius va ser fer moralment defensable, per primera vegada,

el colonialisme. Abans de Smith i Ricardo la majoria dels economistes entenien que el veto a la

indústria a les colònies era una decisió deliberada de sotmetre-les, i per això molts van predir

que s’acabarien rebel·lant per tal d’industrialitzarse, com van fer els Estats Units el 1776.

Durant el segle XIX tots els països actualment rics van entendre que no els interessava seguir la

teoria de l’avantatge comparatiu de Ricardo fins haver-se industrialitzat»


39

¿Com es van fer rics, de veritat, els països rics?

Ha-Joon Chang recordava, en un llibre recent, com es va industrialitzar Gran Bretanya, i com

ho feren els seus seguidors al segle XIX:

“La promoción de la industria naciente (aunque no sólo mediante aranceles, debo añadir de

inmediato) ha sido la clave del desarrollo de la mayor parte de las naciones, y las excepciones

han estado limitadas a pequeños países situados en la cima tecnológica mundial o muy cerca

de ella, como Holanda y Suiza por ejemplo. Impedir que los países en desarrollo adopten estas

políticas constituye una seria limitación a su capacidad de desarrollarse económicamente” (p.

45).

“Por tanto, ¿qué hay que hacer? *...+ Para empezar, se debería dar a conocer más los hechos

históricos de las experiencias del desarrollo de los países desarrollados. No se trata sólo de

saber “la historia correcta”, sino también de permitir a los países en desarrollo que hagan

elecciones bien informadas sobre las políticas e instituciones que pueden resultarles

adecuadas. Debería haber un mayor esfuerzo intelectual para entender mejor el papel de las

políticas e instituciones –especialmente de éstas últimas—en el desarrollo económico,

eliminando los mitos históricos y las teorías excesivamente abstractas que ciegan a muchos

teóricos y decisores políticos” (Retirar la escalera, 2004, p. 229).

L’avenç del liberalisme comercial

1787: primer acord de reducció d’aranzels entre Gran Bretanya i França. Les guerres

napoleòniques estroncaren aquest procés. A la dècada de 1840:

R. Cobden promou la campanya per eliminar les Corn Laws, considerades el principal

obstacle per al lliurecanvisme i el creixement industrial.

o Protegien el sector agrícola, i especialment els preus dels aliments

o Els preus alts dels aliments incrementaven els costos laborals dels treballadors

industrials, i del conjunt de la població urbana

o Aquests arguments travaren una aliança entre la burgesia industrial i els

treballadors (moviment cartista, etc.)

La resistència a eliminar els aranzels tenia a veure amb el paper que aquests tenien en

els ingressos de l’estat i a l’oposició dels terratinents a la introducció d’impostos sobre

la renda o la riquesa.

Reducció dels aranzels britànics sobre les exportacions manufactureres angleses i

introducció impost sobre la renda per compensar la davallada dels ingressos

aranzelaris (R. Peel).

Commoció per les fams Irlandeses de 1845/6; moviment en favor dels drets polítics.

Abolició de les Corn Laws (1849) i de les lleis comercials proteccionistes (1849:

Navigations Acts).


40

La reducció dels aranzels Anglaterra i França; El tractat Cobden – Chevalier (1860) i la

clàusula de nació més afavorida

GB abolia els aranzels sobre els productes manufacturats francesos i reduïa els drets sobre les

importacions de vins i brandis d’aquell país; França, al seu torn, reduïa els drets sobre la

importació de carbó, acer i maquinària britànica.

La incorporació de la clàusula de nació més afavorida significava que si una de les parts

negociava amb un tercer país una reducció dels aranzels, l’altra part del tractat es beneficiava

automàticament de qualsevol aranzel més baix concedit al tercer país.

Aquests acords es generalitzaren entre els països europeus al llarg de l’etapa 1860 i 1880

(excepte EUA, que reforçaria el seu proteccionisme), de tal manera que el lliurecanvisme

s’obria pas a través dels acords bilaterals.

La “crisi finisecular” (1868 – 1896) i el gir proteccionista

La confluència de certs factors donà lloc a una petita “gran depressió” durant l’últim quart del

segle XIX:

Desacceleració del comerç internacional:

o Maduresa de moltes indústries nacionals; saturació de les xarxes ferroviàries;

dificultats en l’explotació dels productes primaris per l’empitjorament dels

temes d’intercanvi.

Sobreproducció agrària, ferroviària i industrial; i la fallida financera de 1873.

Formació d’un mercat mundial de productes agrícoles, dominat per a les Noves

Europes.

Amb nivells i ritmes diferents, quasi tots els països, augmentaren els seus aranzels entre el

1873 i el 1914. Els resultats també foren diversos, i no sempre bons.

Només uns quants països, com Gran Bretanya, Holanda o Dinamarca, mantingueren polítiques

lliurecanvistes.

La ‘crisi finisecular’ va propiciar la fi de l’optimisme lliurecanvista, i va donar pas a un creixent

nacionalisme econòmic, basat en un ‘proteccionisme no selectiu’, acompanyat de l’augment

de la inversió exterior i la formació de càrtels internacionals.

1896 – 1913: Globalització i proteccionisme

La ‘crisi finisecular’ va propiciar la fi de l’optimisme lliurecanvista, i va donar pas a un creixent

nacionalisme econòmic, basat en un ‘proteccionisme no selectiu’, acompanyat de l’augment

de la inversió exterior i la formació de càrtels internacionals.

Entre 1896 i 1913 es van mantenir les polítiques aranzelàries proteccionistes i les pràctiques

discriminatòries, que no evitaven, tanmateix, la recuperació i l’augment del comerç

internacional.


41

Recuperació del poder de compra en els mercats interiors i del creixement del comerç

exterior amb la sortida de la crisi agrària (via proteccionisme i/o canvi tècnic).

Arrencada i difusió de la “segona Revolució Industrial”

Millora en les comunicacions

Consolidació del patró-or

Expansió colonial (repartiment d’Àfrica).

Creixement de les inversions directes de capital a l’exterior que permetria ‘saltar’ les

barreres aranzelàries.


42

3.2 Els moviments internacionals de capital i treball

L’expansió de la inversió exterior

Els principals corrents migratoris

3.3 Els “malestars” de la primera globalització

El colonialisme i els orígens del “tercer món”

Desigualtat i conflicte social

______________________________________________

El moviment internacional de capitals

El desenvolupament desigual de la industrialització implicava que:

a. en els països més rics l’augment de la renda generava una capacitat d’estalvi superior

a les oportunitats d’inversió interior rendibles

b. en els països seguidors, i exportadors de matèries primeres, s’obrien oportunitats

d’inversió rendibles que superaven la capacitat d’estalvi interior.

Aquests factors posaren en marxa un extraordinari moviment de capital, que fins a la I GM fou

liderat per Gran Bretanya (43% el 1914) i França (20%).

L’era de les migracions massives

Del 1821 al 1915 el capital i el treball es van traslladar allà on la terra era abundant i barata

(l’oest dels EUA, p. ex.)

No hi ha hagut encara una altra diàspora humana comparable: 44 milions d’emigrants

europeus (més 11 no europeus) entre el 1821 i el 1915

La mobilitat internacional del treball durant la primera globalització és una gran diferència amb

l’actual. Ara el treball roman immòbil per les restriccions frontereres a l’immigració; només el

capital es trasllada cap a on troba treball i recursos naturals barats.

Per què emigrava la gent?

Factors de expulsió:

Acceleració del creixement demogràfic durant la transició demogràfica.

Empobriment (‘fam irlandesa’ després de la crisi de la patata,1845-46, crisis agrària i

industrial durant la ‘gran depressió’ de 1873-96).

Tanmateix, no son els més pobres els qui van emigrar: per emigrar calien mitjans

(diners pel passatge, informació sobre la destinació on anar i com arribar-hi).

Paper de les diàspores o xarxes migratòries entre el país d’origen i el d’arribada


43

Factors d’atracció:

Terra barata i salaris elevats a les Noves Europes.

Absència de restriccions: no calien passaports ni “papers” per a entrar a un nou país.

Les companyies navilieres estaven interessades en obtenir retorns (passatgers) per el

viatge de retorn de les exportacions de blat dels EUA i Canadà a Europa.

L’emigració va suposar costos i beneficis

En els països d’origen:

Es va reduir la pressió demogràfica i la demanda de treball, afavorint aixíuna millora en

els nivells de vida.

Aportava remeses d’estalvis en divises

Facilitava canals per a la comercialització dels seus productes a nous mercats.

Encara que en els països d’origen es perdien persones capacitades i emprenedores...

En els d’arribada...

Permetia l’expansió de les ‘Noves Europes’ (com a mínim fins que s’esgotava l’efecte

frontera”...)

La globalització liberal augmentà la desigualtat a les dues ribes de l’Atlàntic:

A les Noves Europes l’emigració des de la vella Europa augmentava les oportunitats

(expansió de la frontera) i també les desigualtats (per l’augment de l’oferta i la

segmentació del treball).

L’obertura a l’exterior augmentava les oportunitats (mitjançant l’expansió dels sectors

d’elevada productivitat relativa) i també les desigualtats (amb el tancament

d’empreses i sectors de menor productivitat relativa).

Els orígens del “Tercer Món”

L’expansió colonial començà el segle XVI, però en el XIX l’impacte d’Europa sobre la resta del

món assolí la seva major intensitat. Moltes regions dotades de recursos naturals foren

incorporades a la divisió internacional del treball, centrada en els països industrialitzats que

demandaven matèries primeres o aliments, i cercaven mercats per col·locar els seus productes

industrials.

A partir de 1880 s’inicia una nova cursa pel domini territorial (La Era del Imperialismo, 1875-

1914, E. J. Hobsbawm), que portà el domini colonial al seu màxim històric.

A la Conferència de Berlín de 1885 els imperialistes acordaren que totes les colònies de la

costa africana podien expandir-se fins a topar amb les fronteres territorials de les altres

colònies.

A més, altres països formalment independents es veieren sotmesos a una tutela informal

(incloent cops d’estat o invasions per mantenir governs favorables, com els EUA a l’Amèrica

Llatina).


44

Quins factors hi havia rere l’imperialisme?

Factors ideològics i polítics: desviar a l’exterior el malestar social.

Factors estratègics: ocupació preventiva (abans que ho facin altres)

Factors militars: cursa d’armament.

Factors econòmics: 1) cerca d’or i minerals i matèries primeres; 2) mercats per situar

els excedents; 3) territoris per a colonitzar i poblar; 4) grups de pressió interessats en

negocis particulars.

Al final, en molts casos, els costos superaren als beneficis...

Formes de colonització: l’Índia com exemple

El 1602 la Est Indian Company va obtenir la concessió de l’explotació de l’Índia colonitzada pels

britànics, fins que les revoltes obligaren el 1857 a què se’n fes càrrec directament l’Estat

anglès.

L’Índia era el primer productor mundial de teixit de cotó. El 1813 ja va comprar 0,8 milions de

peces de teixit bast de cotó, però encara exportava a la GB 1,2 milions de peces de gran

qualitat (indianes) que valien el doble.

El 1835 les exportacions índies s’havien reduït a ¼, i les importacions de GB s’havien

multiplicat per 6, després d’una sèrie de mesures deliberades de la Est Indian Company per a

provocar la seva ruïna.

Sota administració britànica es construïren ferrocarrils i s’obrí el canal de Suez (1869), que

augmentà la integració de l’Índia a l’economia global. Això va estimular l’agricultura

d’exportació, però reduí la producció d’aliments bàsics per al consum intern mentre creixia la

càrrega fiscal.

Per això Mahtama Gandhi (1869-1948) va començar la lluita per la Independència abandonant

la vestimenta de gentlemen que duia des dels temps que va estudiar per advocat a Oxford, i va

vestir la roba tradicional dels pobres de la Índia que –com a acte de protesta— es feia ell

mateix a mà.

Els orígens del tercer món

Els països perifèrics es veieren afectats per la mobilització dels recursos demandats pels països

industrialitzats i es convertiren en enclaus exportadors que no induïen un procés integral de

desenvolupament...

DESAVANTATGES:

Tendències a la desconnexió entre els sectors exportadors i la resta de l’economia

tradicional, excepte per subministrar matèries primeres i mà d’obra barata.

Infraestructures pensades per exportar, no per integrar les economies nacionals.

AVANTATGES:

?


45

El domini colonial o les dependències informals exteriors, juntament amb les desigualtats i la

corrupció interiors, dificultaren les respostes eficaces dels poders públics i les comunitats

locals.

El malestar en la primera globalització

Les desigualtats provocades per la globalització generaren greus conflictes socials, i les

solucions trigaren a arribar...

L’estat “mínim” liberal no intervingué per pal·liar la situació dels pobres, sinó que empitjorà la

seva sort ...

D’una banda, amb la destrucció de les xarxes públiques tradicionals d’assistència als pobres:

als EUA (1824) i a GB (1834, Poor Laws, workhouses), supressió de les pensions per als pobres,

dels asils per als orfes i desvalguts, etc.

Als EUA, a partir de 1880, l’estancament dels salaris va propiciar l’aplicació de polítiques de

limitació de la immigració que foren particularment discriminatòries envers les poblacions

asiàtiques i africanes.

D’altra banda, l’augment de la desigualtat provocà conflictes socials, revoltes i moviments

antiliberals arreu del món, un primer moviment informal i també organitzat contra algunes de

les conseqüències de la primera globalització.

Alguns moviments eren xenòfobs, racistes, imperialistes, o simplement caòtics i violents (com

les bandes urbanes). Altres eren portadors de drets democràtics i socials

- 1864 fundació a Londres de l’Associació Internacional de Treballadors (la

Internacional). 1872: disputes entre proudhonistes, anarquistes i marxistes, portarà a

la seva dissolució el 1876

- 1880: es crea a Chicago la Federation of Organized Trade and Labour Union.

- 1886: el President Andrew Johnson promulga la jornada de 8 hores, encara que no

entraria en vigor per pressions de la patronal. La federació convocà una Vaga General

l’1 de Maig de l886. Greus disturbis provocats pels exercits privats contractats pels

patrons . 3 de maig: obrers morts com a conseqüència de les càrregues policials.

Esclata una bomba a Haymarket i s’acusa a quatre obrers anarquistes sense proves.

L’11/11/1887: Spies, Parsons, Engel i Fischer foren penjats a la forca.

- 1890: fundació de la Segona Internacional obrera, que convoca la jornada del Primer

de Maig com a reivindicació mundial de la jornada de 8 hores i en memòria dels “els

màrtirs de Chicago”.

El lent camí cap al sufragi universal

El resultats de les lluites i les polítiques reformistes per obtenir més democràcia i més benestar

trigaren a arribar: França fou el primer país que instituí el sufragi universal masculí el 1848, un

any després s’establí a Alemanya i Dinamarca, i el 1879 a Suïssa. La resta dels països haurien

d’esperar al segle XX. El sufragi solament seria “universal” quan el conquistaren les dones

(1907-71), i a EUA quan l’aconseguí la població negra (1965).


46

La primera globalització va tendir a autodestruir-se per les desigualtats que generava...

«La reacció política es va desenvolupar com a resposta als efectes reals o percebuts de la

globalització sobre la distribució. [...] Lluny d’haver estat destruïda per esdeveniments polítics

exògens i imprevistos, la globalització, al menys en part, es va destruir a ella mateixa.

Els aranzels europeus a les importacions agrícoles s’adoptaren com a resposta directa a la

caiguda de les rendes agràries associades amb la globalització, mentre al Nou Món els controls

sobre la immigració s'erigiren per combatre la creixent desigualtat que la migració en massa

havia incrementat, o es creia que ho havia fet. Els fets suggereixen que a menys que els polítics

es preocupin pels qui guanyen i els qui perden, poden veure’s obligats per l’electorat a aturar

els esforços per estrènyer els vincles amb l’economia global, o fins i tot a desmantellar-los».

Cap a la fi de la primera globalització...

La primera globalització liberal va augmentar les oportunitats econòmiques i va estimular el

creixement...

També va augmentar les desigualtats socials a escala regional i internacional, i va propiciar

conflictes pel control de recursos o mercats exteriors. Això va acumular un gran potencial de

conflicte.

L’Estat liberal va destruir les xarxes d’assistència als pobres de l’Antic Règim i no les va

substituir per unes altres. Considerava que les desigualtats, la pobresa o el desenvolupament

humà no era cosa seva. Amb garantir l’estabilitat de preus i divises, i mantenir l’ordre públic, ja

n’hi havia prou...

Tanmateix, tots els Estats liberals s’implicaren activament en l’Imperialisme, la cursa

d’armaments i la construcció d’aliances militars. Això va afavorir que els conflictes de la

globalització liberal derivessin cap a l’enfrontament armat. La guerra podria ser una forma de

desviar cap a l’exterior el malestar social de l’interior d’un país...

Els moviments obrers i feministes protestaren contra aquell ordre liberal, i aconseguiren fer

avançar el procés de democratització...., però la democratització assolida fou encara massa

dèbil per evitar que el «malestar de la primera globalització liberal» acabés en una immensa,

terrible i inútil carnisseria humana.


47

TEMA 4: LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I LA INESTABILITAT DELS ANYS VINT (1900-1929) 4.1 Les conseqüències econòmiques de la Primera Guerra Mundial

Introducció: una panoràmica sobre el segle XX

Els orígens de la I Guerra Mundial i l'economia de guerra 4.2 La inestabilitat econòmica de la dècada de 1920

Els problemes de la reconstrucció: deutes i reparacions de guerra

Els desordres monetaris de la postguerra

La hiperinflació alemanya

Les polítiques d’ajustament de les potències occidentals

___________________________________________

Vuit grans contrastos del segle XX (1914-1991) 1. Desplegament massiu de la II Revolució Tecnològica.

2. La major crisi (Gran Depressió, 1929-39), i la major acceleració del creixement econòmic

(Època Daurada, 1950-73) en els països desenvolupats.

3. Augment de les desigualtats de renda entre el Nord i el Sud.

4. Les dues Guerres Mundials més mortíferes de la història, i una acumulació d'armes de

destrucció massiva capaces de destruir la civilització humana.

5. Triomf de la revolució russa i divisió del món en tres blocs (fins a la dissolució de l’URSS en

1991).

6. Culminació de la transició demogràfica en el Nord (1r i 2n móns), i el seu retard en el Sud

(fins a l'última dècada del segle XX).

7. Un salt endavant en desenvolupament humà (IDH) de l'època contemporània (en el Nord, i

alguns països del Sud).

8. Incubació de la major crisi ambiental global de la historia

L’era del petroli (barat) El consum creixent d’un petroli barat en termes reals, i dels seus derivats, ha propulsat

l’espectacular ritme de creixement econòmic del segle XX, la supremacia dels los Estats Units, i

els processos de convergència econòmica (catching up).

Existeix un paral·lelisme entre la convergència econòmica d’Àustria amb Gran Bretanya en

termes de PIB/hab. i el consum d’energia primària (Gj/hab.)


48

El creixement econòmic durant el segle XX Els augments del PIB i de la productivitat han estat espectaculars i molt desiguals entre

períodes (majors en 1950-73) i entre països (catching-up)

El segle XX ha suposat un salt endavant en els índex de desenvolupament humà en el qual ha

tingut un paper important l’augment de les polítiques socials públiques després de 1950.

Per últim, el segle XX ha estat el més violent de la història humana Va començar de fet el 1914, amb la Primera Guerra mundial... ...i va acabar en 1989-91 amb la

caiguda del mur de Berlín i la dissolució de l'URSS (un Estat sorgit de la evolució russa, que es

va produir enmig d'aquella mateixa guerra). L'escala de les massacres del nazisme,

l’estalinisme i els bombardejos massius de la IIGM (incloent Hiroshima i Nagasaki) no tenen

parangó posible.

Els orígens de la I Guerra Mundial i l'economia de guerra La rivalitat de les grans potències i l’escalada armamentística

Greus tensions pel repartiment colonial en un context proteccionista.

El polvorí dels Balcans.

Un marc ideològic radicalment liberal.

L’esclat de la guerra significà el triomf del nacionalisme davant la solidaritat de classe. Aspectes de l'economia de guerra

La IGM fou la major mobilització de recursos físics i humans (60 milions d’homes) de la història.

El desviament de la mà d’obra va ser cobert amb treball femení.

Augmentà la dependència envers les importacions.

Augmentà la intervenció de l’Estat en l’economia.

Va quedar en evidència el pes de l’economia com a factor clau per al resultat de la guerra.

En molts aspectes mai més es tornarà al punt de partida: - Creixement del malestar social i de les reivindicació de governs més democràtics i

de major justícia social. - El triomf de la revolució russa i la seva influència a Occident.

La guerra es va traduir en pèrdues humanes,

Les guerres de 1789 a 1815 havien provocat uns 850.000 morts. Entre 1815 a 1914 uns altres 400.000, i la guerra civil americana 620.000.

El 1919 la població europea era més o menys la mateixa que el 1913, contra un creixement esperat de 24 milions, equivalents al 7% de tota la població.

destrucció material,

Algunes estimacions situen el cost econòmic en 338.000 milions de $ (unes 510.000 TM d'or). El temps necessari per recuperar la riquesa perduda van ser uns vuit o nou anys de creixement.

malestar social

La guerra la van lliurar massivament obrers i camperols, a qui es van fer grans promeses per tal de mantenir la moral de les tropes.


49

Les polítiques de nou liberals aplicades en la postguerra van significar una desocupació massiva.

L'inesperat triomf bolxevic a Rússia va animar les protestes obreres.

El resultat va ser una demanda creixent de governs més democràtics i societats menys desiguals.

i l'ensorrament no previst de l'ordre econòmic liberal

El patró or va ser suspès, la convertibilitat dràsticament restringida, i als mercats de divises les cotitzacions van evolucionar sense l'ancoratge de la paritat i el matalàs dels moviments internacionals de capital.

El paper de l'Estat en l'economia va augmentar sobtadament: - La despesa militar va arribar al 38% del PIB en GB i al 53% a Alemanya, obligant a

l'abandonament del pressupost equilibrat (l'ortodòxia del "dèficit zero"). - La pressió fiscal va augmentar per finançar una part de l'esforç bèl·lic - Dèficit públic, planificació econòmica, racionament, negociació sindical...

La primera postguerra mundial: cap a la recomposició d’Europa

Pèrdua territorial alemanya.

Esmicolament de l’imperi 1914 1918 austrohongarès.

La desarticulació de mercats interiors.

Nous estats = noves barreres duaneres en un context de creixent proteccionisme.

El “triangle de deutes” durant la I Postguerra Mundial

Els vencedors van imposar a Alemanya una reparació de guerra de 33.000 x 106 $, una

quantitat lleugerament superior als 26.500 x 106 $ que ascendia el deute que els aliats havien

contret entre ells per finançar l'esforç bèl·lic.

En Les conseqüències econòmiques de la pau (1919), J. M. Keynes va estimar en uns 10.000 x

106 $ la

quantitat màxima que podria arribar a pagar Alemanya si no se la volia asfixiar

econòmicament.

França i Bèlgica insistien a cobrar les reparacions per tal de cobrir els deutes amb GB i EUA. El

1923 aquells dos països van envair el Ruhr, però van fracassar davant la “resistència passiva”

de la població (finançada pel govern alemany).


50

El 1924 els EUA van acceptar col·laborar

en la reconstrucció alemanya a través del

Pla Dawes, que reduïa a la meitat el

pagament anual de reparacions, oferia

finançament, i sostenia la recuperació de

la confiança en el nou marc superant la

hiperinflació. El 1929 el Pla Young va

rebaixar una altra vegada la relació entre

interessos i principal, tractant d'evitar

inútilment el final d'aquests pagaments.

Les seqüeles de la guerra: la inestabilitat monetària La inflació es va disparar

El deute públic i la massa monetària van augmentar de manera inflacionària.

De 1914 a 1920 els preus es van triplicar a França o Suècia; es van duplicar a GB, Alemanya i els EUA; es van quadruplicar a Itàlia.

La inflació es va traslladar a la postguerra a causa de l’ajornament del poder de compra i els desajustaments d’oferta provocats per la guerra.

Però sota les tendències inflacionàries existia certa propensió estructural a la deflació

La recuperació de l’economia europea, els augments de les exportacions de productes

primaris i els “brots” d’industrialització per substitució d’importacions dels països

neutrals o perifèrics tendiran a produir un excés de capacitat, sobreproducció i

caigudes de preus.

L'excés de capacitat es veurà reforçat per l’acceleració del procés de difusió de la II

Revolució Tecnològica en substituir-se velles màquines i instal·lacions destruïdes per la

guerra que encara no havien esgotat la seva vida útil.


51

Ajustament deflacionari o hiperinflació: un dilema de la política econòmica de la postguerra


52

Inflacions i hiperinflacions: el cas d'Alemanya

Després de l'IGM el marc va sofrir una devaluació catastròfica. La hiperinflació va destruir els

diners alemanys: el 1923 la paritat en or del vell (4,2 bilions) marc equivalia a un bilió (1012) de

marcs en paper moneda.

La hiperinflació i els seus efectes

Les causes de la hiperinflació


53

El retorn al patró or En la Conferència de Gènova de 1922 es van negociar les condicions per restaurar el patró or.

Els pagaments i deutes de l'IGM van generar desplaçaments internacionals de reserves d'or.

GB les va reduir, i els EUA les van augmentar. Això va desequilibrar encara més la distribució

mundial de l'or, augmentant la vulnerabilitat de qualsevol reconstrucció del patró or.

A més, els preus havien augmentat enormement.

Per això es va adoptar l'anomenat Gold Exchange Standard (patró divises-or, o canvis-or):

s'admetia que per garantir la convertibilitat a una paritat fixa els bancs centrals podien servir-

se d'altres divises "fortes" convertibles, a més de l'or (la qual cosa el va convertir en un sistema

molt vulnerable a les crisis de confiança).

Restablir el sistema de paritats fixes mitjançant la convertibilitat garantida pels bancs centrals

plantejava un altre dilema de política econòmica: quina paritat triar, la d’abans de la IGM, o la

cotització del mercat de divises de 1922?

Si una moneda s'havia depreciat als mercats de divises durant els anys en els que havia

regit un règim de canvis flotants, i es tornava a la paritat anterior a la guerra, de fet se

l'estava revaluant.

Per contra, qualsevol país podia tornar al patró or amb una devaluació suau i

controlada si elegia una paritat lleugerament inferior a la cotització de mercat de la

seva divisa.


54

TEMA 5: LA "GRAN DEPRESSIÓ“ DELS ANYS 30 5.1 Els orígens de la crisi: els EUA

El “boom” econòmic dels anys vint als EUA: causes I problemes - L’oferta crea la seva pròpia demanda? - Els problemes en el sector agrari - Producció industrial, salaris i beneficis

Bombolla especulativa, crac borsari i economia real als EUA - L’evolució de la borsa, la política monetària i el crac del 1929 - Les repercussions del crac sobre l’economia real

_________________________________________

La crisi dels anys trenta va consistir en:

La Gran Depressió als EUA

LLEGIR PÀGINA

4 SESSIÓ 10.


55

Els problemes en el sector agrari

El sector agrari fou el primer a experimentar greus dificultats durant el boom dels anys vint

(1922-29).

La forta demanda de productes durant la I Guerra Mundial i l’increment de la demanda

exterior van portar a l’augment de la inversió i expansió de la superfície cultivada, finançant-ho

a través del crèdit. Després de la guerra es va produir una nova disminució dels preus per la

forta competència exterior i l’estancament de la demanda interna. Això va comportar la fallida

de moltes explotacions i l’emigració dels camperols. La crisi econòmica per a moltes famílies

pageses de les planes centrals s’agreujaria amb la crisi ecològica del “Dust Bowl”, provocada

per la intensa explotació dels sòls i les sequeres dels anys 1930.

Producció industrial, salaris i beneficis

Després de la Guerra van coincidir tres fets importants:

la reaparició d’una demanda continguda com a conseqüència de la primera guerra

mundial

l’aparició de nous productes, especialment béns de consum duradors

aparició de noves modalitats de crèdit: el crèdit al consum

El desplegament de les tecnologies de la IIRT durant la guerra es va estendre a tots els sectors,

amb el resultat d’un fort augment de la productivitat i de la producció.

En el context de configuració d’una nova societat de consum:

expansió de l’habitatge unifamiliar, noves possibilitats de mobilitat amb l’extensió de

l’automoció (vehicle familiar): impuls per a les indústries bàsiques de l’acer,

metal·lúrgia, construcció, etc.

noves demandes de béns de consum durables (ràdios, electrodomèstics, etc.) impuls a

les indústries intermèdies, electricitat, etc.

Els béns de consum durador tenen un “cicle de vida del producte”

• Si a la saturació relativa d’un producte el succeeix l’alça d’un altre, la demanda global no es

contrau.

• Però, a finals dels anys vint semblava haver-se sincronitzat una certa tendència a la baixa en

el cicle de tots els productes, durant la primera generació de béns durables de consum massiu

de la història.

• De tot el deute personal dels EUA a 1933 (6.500 milions de $), un 22% era pels automòbils ja

adquirits (1.400 milions de $)!

• La compra de cotxes estava lligada a les primeres residències en forma de ciutat jardí i a la

copra de segones residències. A 1933 la meitat de totes les hipoteques estaven endarrerides

en els pagaments…


56

Producció industrial, salaris i beneficis

La dècada dels vint es va caracteritzar per un fort increment dels beneficis i dels dividends

davant el moderat augment dels salaris.

L’augment de la productivitat (un 50 %) no es traduïa en un augment dels salaris (només un 7

%), a causa de la substitució de treball per maquinària, de la repressió sindical efectuada pels

patrons i de la manca de regulació estatal dels convenis laborals.

Els beneficis, en canvi, augmentaren un 42%...

• Els beneficis van créixer especialment a les grans empreses que produïen béns de

consum durador, com els automòbils. El creixent poder oligopolista els permetia no

reduir els preus de venda en la mateixa proporció que els seus grans augments de

productivitat.

• També els subministraments d’electricitat, aigua o gas adquiriren un elevat grau de

concentració monopolista, i les seves tarifes públicament regulades es mantingueren

estables malgrat la reducció dels preus del petroli i altres costos.

• Un 10% de les famílies concentrava el 86% de la capacitat d’estalvi.

• Si la part estalviada dels beneficis s’hagués invertit en augmentar la capacitat de

producció i en crear més llocs de treball, això potser hauria afavorit ulteriors millores

salarials (i la capacitat de compra de les famílies).

• Però, qui invertiria en ampliar la capacitat de producció industrial si els productes de

consum cada vegada tenien menys sortida dels magatzems, botigues o

concessionaris?

• Si no sortia a compte invertir en noves fàbriques, o l’ampliació de les existents, on

fer-ho? Una part de la resposta la va oferir l’especulació immobiliària i amb valors

mobiliaris en borsa .

• El 1925 el boom de la construcció de segones residències a Florida va provocar una

bombolla especulativa immobiliària que finalment va esclatar.

• El 1927 el sector de l’automòbil, i el de béns duradors de consum massiu en general,

començaren a experimentar dificultats. En lloc de reflectir la bona marxa de

l’economia, a partir de 1927 el boom de la borsa de NY esdevingué un substitut de la

manca d’alternatives d’inversió rendibles.

LLEGIR PÀGINA 10 SESSIÓ 10


57

El boom borsari

Cada vegada es venien i compraven més accions a la borsa al marge de la rendibilitat real de

les empreses el capital de la qual era objecte de transacció.

L’objectiu no eren els dividends que cada any es podien obtenir d’aquelles participacions en el

capital accionarial de l’empresa («retallar el cupó»).El guany esperat era únicament la

plusvàlua que s'obtindria en vendre l’acció de nou a una cotització superior a la comprada.

El preu de l’acció seguiria pujant mentre hi hagués compradors disposats a comparar-la,

mentre creguessin que seguiria pujant...

Els agents de borsa (brokers) acceptaven ordres de compra dels seus clientes amb gran part

del pagament diferit, que arribava fins el 90%, cobrint-lo amb un préstec bancari que tenia per

garantia el valor de la pròpia acció comprada.

Les empreses també desviaven excedents de tresoreria cap a la borsa.

La bombolla especulativa a la borsa de Nova York

Del boom borsari al crac d’octubre del 29

La FED i el govern de Hoover van romandre en un estat de paràlisi, contemplant impotents

com el boom de la borsa arribava al seu paroxisme l’estiu de 1929.

El 9 d’agost de nou intentaren frenar-la apujant el descompte interbancari del 5 al 6%. Però la

borsa encara va assolir el seu índex màxim el 13 de setembre.

El 3 d’octubre la borsa va començar a caure, i el pànic es va estendre.

Amb la baixada de cotitzacions el valor dels títols ja no cobria els crèdits concedits pels bancs

als brokers o als seus clients.


58

Quan reclamaven el deute, els clients donaven als brokers l’ordre de vendre.

Com que tothom feina el mateix, la borsa es va enfonsar en un crac. El «dimarts negre» del 29

d’octubre s’oferiren a la venda 29 milions de títols.

La borsa va seguir caient fins el 1932. Fins el 1954 no va recuperar el nivell anterior al crac.

És convenient utilitzar gràfics d’escala semi logarítmica per visualitzar l’evolució de variables

temporals que han experimentat creixements molt importants.

Del crac de la borsa a la fallida bancària

Els efectes del crac es van estendre molt més enllà del cercle d’inversors en borsa, arrossegant

tota l’economia americana a la depressió del 1929 al 1933, per tres raons:

1. la situació econòmica recessiva que ja patia el país;

2. les nefastes mesures de política econòmica aplicades por la FED i el govern de Hoover

(o potser la manca de mesures)...

3. ...i la connexió del crac amb una gran fallida bancària en cadena.

Molts bancs acumularen passius incobrables dels seus clients arruïnats.

• El pànic bancari i la crisi d’expectatives van desfermar una cursa per la liquiditat: tothom

volia conservar la seva riquesa en la forma més segura i disponible (és a dir com a diner

«líquid»).

• Davant els dubtes sobre la solvencia dels bancs, molts estalviadors es precipitaren a

retirar els seus dipòsits, provocant les primeres fallides de bancs.

• La gran crisi bancària, però, va tenir lloc entre desembre de 1930 i juny de 1931


59

La deflació va propagar la Depressió

En conjunt, la massa monetària en circulació es va contraure un 33% entre 1929 i

1933.

La deflació va propagar el cercle viciós de la depressió.

- La deflació provoca dos efectes contraris: augmenta el valor real del diner líquid,

però també el pes real dels deutes contrets (les hipoteques, per exemple).

- En una situació d’expectatives depressives, això accentua la preferència per la

liquiditat i la tendència a esperar temps millors per gastar el diner.

- Si els inversors no inverteixen ni els consumidors compren l’economia es paralitza:

això és una depressió, i es manifesta en una caiguda de preus (deflació).

Recessió i desocupació durant la Gran Depressió

L’atur va augmentar del 3 al 25% de la població activa de 1929 a 1933.

La inversió privada (com a % de la renda) es va desplomar de 1929 a 1932.

La producció industrial va disminuir un 40,8 % entre 1929 i 1932; el PIB, un 28%.

Uns 5.000 bancs i prop de 100.000 empreses van tancar les portes.


60

5.2 La difusió de la crisi

El col·lapse del comerç internacional

- L’oferta crea la seva pròpia demanda?

- Els problemes en el sector agrari

- Producció industrial, salaris i beneficis

Les finances internacionals

- La conseqüència de la reducció del crèdit

- El llast de les polítiques recessives

____________________________________________

Els “alegres anys vint”: recuperació i creixement desequilibrat

La represa del creixement va estar propulsada per la difusió del “paquet tecnològic” de la segona

revolució industrial (nous béns de consum duradors fabricats mitjançant cadenes de muntatge, nous

materials, noves formes i fonts d'energia, etc.).

La distribució internacional de la capacitat de producció instal·lada havia canviat en poc temps: als

països bel·ligerants es van destruir moltes fàbriques i infraestructures. Això va generar la substitució

d'importacions als països neutrals. Ambdues coses van accelerar el declivi britànic i europeu en benefici

dels EUA (i Japó de forma incipient).

La difusió de la Gran Depressió: dels Estats Units a l’economia internacional

El 1929 l’economia dels EUA suposava el 45% de la producció industrial, i un 12,5% de les importacions

mundials.

La depressió es va contagiar des de la primera potència industrial a la resta del món a través dels fluxos

comercials i financers de la economia internacional, a través de quatre mecanismes:

1. caiguda de les exportacions

2. empitjorament dels termes d’intercanvi per als productes primaris


61

3. desarticulació del mercat internacional de capitals

4. deflació mundial que augmentava el pes dels deutes.

Després de sofrir els efectes del proteccionisme aranzelari abans i després de la 1GM, amb la GD

l’economia internacional construïda per la primera globalització liberal del segle XIX es va esfondrar.

Les dificultats del sector primari

Una bona part de les noves possibilitats tecnològiques eren al sector primari (difusió del

tractor i segadores/ trilladores, nous fertilitzants químics o minerals, primers plaguicides

sintètics, cria intensiva de bestiar plenament estabulat o 'nous' cultius, com la remolatxa

sucrera i productes horto fructícoles, connectats a una comercialització a majors distàncies

gràcies a la refrigeració i els nous mitjans de transport).

El sector agrari fou el primer en experimentar una deflació estructural i un endeutament

creixent, que l'arrossegava cap a la fallida.

Als països exportadors de productes primaris es va generar la primera gran crisi del deute

extern.

El col·lapse del comerç internacional

El 1930 els EUA imposaren l’aranzel

Smoot-Hawley, i molts altres països

seguiren l’exemple.

L’enfonsament de les balances

comercials dels paísos exportadors

de productes primaris va reduir la

seva capacitat de compra.


62

La tendència estructural a l’excés de capacitat i deflació. El sector agrari

El col·lapse del mercat internacional de capitals

Els països creditors, especialment els EUA, van reduir molt els seus préstecs a partir de 1928. Sovint les

sortides netes de capitals es convertiren en entrades que alimentaren la bombolla especulativa a la

borsa…

Molts països van deixar de rebre capitals exteriors i, en molts casos, patiren sortides de capital. Davant

la sortida de $ i el deteriorament de la balança de pagaments, els Bancs Centrals, obligats per les regles

del patró or a defensar la paritat, adoptaren dures polítiques d’ajustament.

Alemanya va ser el país europeu més afectat, ja que havia basat la seva recuperació de la segona meitat

dels anys vint en els préstecs nord-americans.

La reducció del crèdit i la despesa, propagaren la GD augmentant l’atur i la caiguda de la inversió. No va

haver-hi cap capacitat de coordinació internacional: Cada país va tractar de «salvar» la seva economia

interna desconnectant-la de les demés.


63

Keynesians o monetaristes:

La deflació, va crear la depressió, o només la va propagar?

En la visió keynesiana, desenvolupada després per Peter Temin, la crisi d’expectatives i la

preferència per la liquiditat generaren una reducció autònoma de la despesa d’inversió i

consum —una demanda insuficient. Els preus i les vendes disminuïen, la qual cosa reduïa la

demanda de diner. La paràlisi de la FED i del govern de Hoover va propagar el cercle viciós

depressió-deflació, en lloc d’aturar-lo amb una política monetària i fiscal expansiva.

Milton Friedman mai no va acceptar ni la diagnosi ni les solucions keynesianes. En la seva visió

monetarista, l’errònia política de la FED va provocar una gran contracció monetària que, a

través de la deflació, convertí una recessió ordinària en la Gran Depressió.

Hi ha un acord total en què la política monetària contractiva de la FED fou del tot

contraproduent: la FED hauria d’haver baixat els tipus d’interès i aturar a temps les fallides

bancàries.

Però la interpretació keynesiana no creu que la errònia política monetària fos l’única causa..., ni

la causa principal. Tampoc no creu que amb una política monetària expansiva n’hi hagués hagut

prou. Per posar remei a la depressió calia, a més, una política fiscal expansiva.

Per què era tant important per a Friedman atribuir la culpa de la Gran Depressió a la política

monetària?

Si podia atribuir-la a una falla humana (els errors de la FED), també podia “salvar” al mercat de la

sospita que, deixat al seu aire, ens pot portar a una gran depressió.

Milton Friedman (1912-2006) encapçalà l’escola ultraliberal de Chicago, que mai no ha acceptat que els

mercats puguin fallar (si els drets de propietat i les regles mínimes del joc són les adients, segons el seu

criteri).

Sempre va refusar que l’Estat hagi d’intervenir en el joc econòmic, més enllà d’oferir un creixement

constant i prèviament anunciat de la massa monetària.

5.3 Les sortides de la depressió econòmica

El New Deal nord-americà - La política monetària i financera - La política pressupostària, agrària i industrial

L’economia nazi - Les polítiques econòmiques de les democràcies europees

________________________________________

A finals del 1932 Roosevelt va guanyar les eleccions proposant un New Deal

El New Deal proposava sortir de la paràlisi del govern Hoover amb una clara voluntat d’intervenció

política en l’economia basada en la promesa d’un nou contracte social.


64

Les prioritats eren:

1. Sanejar el sistema financer restablint la confiança en els bancs.

2. Reduir l’atur reactivant la inversió i impulsant el consum.

3. Un repartiment menys desigual de la renda – una promesa en gran mesura incomplida—, i

reduir la precarietat econòmica amb una sèrie de prestacions socials i drets laborals (assolits en

part).

El restabliment de la confiança en el sistema financer

La Llei d’emergència bancària va obligar a un tancament temporal dels bancs (banking holiday)

per a sotmetre’ls a una inspecció (un 50% es consideraren solvents, un 45% va obrir després de

fer alguna reforma, i el 5% fou liquidat).

Control per part de l’Estat de 1/3 del capital bancari.

Separació bancs comercials – bancs d’inversió.

Obligació de cobertura dels riscos amb assegurances obligatòries.

Major control de la borsa (Securities andExchange Comission).

Conversió de la FED en un veritable banc central (major regulació).

Exportant depressió: la devaluació del $ i la política monetària

La suspensió del patró or i la devaluació del $ (un 41% el 1934) va frenar l’espiral deflació-depressió.

Però la circulació monetària va augmentar molt menys del que permetien les reserves d’or dels Estats

Units.

Amb menys expansió monetària i sortides de capital de les necessàries, la devaluació del $ ajudà menys

de l’esperat a la recuperació als EUA, mentre augmentava la pressió deflacionària sobre la resta del

món.


65

La lluita del New Deal contra l’atur: per primera vegada, una política social als EUA

L’atur arribà al 25% de la població activa, sense que els aturats cobressin subsidi. L’oposició republicana

només acceptà crear-lo si era un salari mínim per realitzar treballs útils que no competissin amb la

iniciativa privada, ni li treies oferta de treball.

El 1935 la Social Security Act creà la seguretat socials EUA: jubilació, assegurança d’atur, malaltia i

accidents.

Del 1936 a 1939 els programes d’ocupació en obres públiques (Public Work Administration) absorbiren

1/3 de l’atur.

• Es construïren un milió de Km. de carreteres, 77.000 ponts, 285 aeroports i més de 100.000

edificis públics.

• El programa de desenvolupament rural de la vall de Tennessee va construir 29 preses per

generar electricitat, ampliar el regadiu, i introduir cultius més rendibles (recordeu les crisis de

malvenda).

• També va fomentar l’electrificació rural a través de cooperatives.

Subvencionar per no plantar: la política agrària del New Deal (AAA)

Al sector agrari els problemes d’excés d’oferta, caiguda de preus, crisis de malvenda i endeutament

s'arrossegaven des del 1920-21.

Però la situació s’agreujà durant la depressió: els preus dels productes primaris caigueren un 50%,

mentre els preus industrials es reduïen un 25%.

L’Agricultural Adjustment Act indemnitzava a qui reduís la superfície de cultiu (fins que el TS la

va declarar inconstitucional).

La població activa agrària es reduí un 7%, la superfície cultivada de El New Deal va optar per

recuperar la rendibilitat i augmentar els preus reduint l’oferta. productes excedentaris (blat,

panís, cotó i tabac) un 20 % .

Els augments de productivitat, però, feien mantenir l’excés d’oferta.

La resposta fou la compra d’excedents per l’Estat a preus superiors als del mercat


66

La NIRA: un intent de rellançar la inversió industrial

La National Industrial Recovery Act cercava recuperar la rendibilitat de la indústria, aturant la deflació

per animar a la inversió.

Seguint el model aplicat durant la IGM, es suspengué la llei antitrust per afavorir acords monopolistes

que augmentessin els preus i restringissin la competència.

En contrapartida es reconegueren per primera vegada els sindicats, el dret de vaga i la negociació

col·lectiva.

S’introduí el salari mínim i la jornada de 40 hores. L’objectiu era que una part del guany extra de

monopoli anés a parar també als salaris per animar el consum.

El New Deal no va comportar una gran expansió de la despesa pública

Roosevelt s’apartà de l'ortodòxia pressupostaria del ‘dèficit zero’.

Tanmateix, durant el mandat de Hoover el deute públic ja havia augmentat del 20 al 45% de la

RN (per la forta caiguda d’ingressos fiscals i el petit augment de les despeses d’assistència):

amb el New Deal es mantingué en el 50-55% (el pagament dels interessos no arribà al 2% de la

RN)

Els intents d’augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes fracassaren.

La permanent hostilitat conservadora contra el New Deal, acusat de ‘socialista’ o ‘comunista’, i

la manca d’objectius clars, limitaren la seva coherència macroeconòmica.

El Tribunal Suprem (TS) va declarar inconstitucionals força lleis del govern Roosevelt.

Keynes no publicà la seva Teoria General de l’ocupació, l’interès i el diner fins el 1936.

1937-38: una nova recessió

Les sentències del Tribunal Suprem, el 1935, declarant inconstitucionals moltes lleis del New

Deal obligaren a limitar encara més la despesa pública.

Malgrat la declaració d’inconstitucionalitat, la NIRA va animar l’afiliació sindical i una gran

onada de vagues i ocupacions de fàbriques.

Tanmateix els salaris no aconseguiren mantenir-se al nivell dels preus, o augmentaren molt

lleugerament el seu poder adquisitiu.

La protesta obrera alarmà els empresaris i contribuí a la retracció de la inversió privada que,

juntament amb les retallades de la despesa pública i la reducció dels programes de la PWA ,

portaren a una nova recessió el 1937-38.


67

La crisi del New Deal del 1937-38

En resum: la coherència macroeconòmica del New Deal fou força limitada.

Malgrat la virulenta oposició conservadora que va generar, contribuí a estimular l’economia i a

millorar la situación dels més desafavorits.

L’obstrucció del partit republicà i la judicatura, la conflictivitat social i les pròpies

contradiccions del New Deal reduïren el seu impacte.

A partir de 1938 el rearmament davant l’avenç de Hitler a Europa, i l’esclat de la IIGM el 1939,

permeteren superar els obstacles amb què ensopegà el New Deal, mercès a la mobilització

general en una economia de guerra...

La diferent reacció dels grans inversors privats a l’intervencionisme de l’Estat: dictadures i

democràcies

A països com Itàlia, Alemanya, Àustria, Hongria, Romania o Espanya la reacció de les classes adinerades

va portar a l’enfonsament dels règims liberals parlamentaris i la imposició de dictadures feixistes. Molts

d’aquells països havien introduït feia poc el principi democràtic del sufragi universal.

A països com els Estats Units, Anglaterra, Suècia o França (fins a la capitulació del règim de Vichy davant

els nazis) es van mantenint les institucions de la democràcia parlamentària.

La intervenció de l’Estat en l’economia va ser molt superior als països amb dictadures de tipus nazi o

feixista, i al Japó dominat pel nacionalisme militarista, que als països que van mantenir una democràcia

parlamentària.

Tanmateix, va ser en els primers on els grans empresaris van col·laborar més amb uns Estats cada

vegada més intervencionistes.

En canvi, als països democràtics van oferir una aferrissada resistència a l’expansió de la despesa pública,

o a qualsevol mesura per redistribuir la renda d’una manera menys desigual (p. ex., el 1936-37 davant el

New Deal de Roosevelt, o davant la victoria del Front Popular a Espanya i a França, el 1936).

El 1943, Michal Kalecki explicava així aquella paradoxa :

«Una de les funcions importants del feixisme, simbolitzada pel règim nazi, va consistir a eliminar les

objeccions capitalistes a la plena ocupació. El rebuig a la política de despesa pública com a tal resulta

superada sota el feixisme en trobar-se la màquina estatal sota el control directe d’una societat formada

per les grans empreses i els nous rics feixistes. S’elimina així la necessitat del mite del “equilibri

pressupostari” que servia per impedir que el govern provoqués una crisi de confiança amb la seva

política de despesa. En una democràcia no se sap com será el pròxim govern. Sota el feixisme no hi ha un

proper govern» (“Les conseqüències polítiques de la plena ocupació”, citat a la

Guia Pràctica, p. 112).

Amb el rearmament de 1938, i l’esclat de la IIGM l’any següent, la despesa pública i els impostos

directes van augmentar de forma notable tant als països amb dictadures nazis o feixistes, com a

les democràcies parlamentàries: la despesa pública militar va deixar de trobar objeccions per part els

inversors privats.


68

La Gran Depressió a Alemanya, 1928-1932

Alemanya va ser el país europeu que més va patir la crisi. Algunes de les raons que poden explicar-ho

són l’alta dependència de l’exterior, la fragilitat de l’economia interior i una resposta inicial molt

ortodoxa.

L’ascens del nacionalsocialisme es va recolzar en la mobilització dels sentiments d’àmplies capes de

població. La trajectòria electoral del NSDP va anar lligada a la conjuntura econòmica.

Les dues fases de la política econòmica nazi: 1933-36 i 1936-39

Les prioritats de la primera etapa foren la lluita contra l’atur, el retorn de la confiança empresarial i

l’aïllament respecte dels mecanismes transmissors de la crisi. Les polítiques utilitzades passaren per un

enorme pla d’obra pública i el control exhaustiu dels intercanvis econòmics interiors i exteriors sota un

règim totalitari.

A la segona etapa els objectius foren el rearmament i la preparació de la guerra.


69

Les polítiques de recuperació de les democràcies europees

Anglaterra és el primer país que surt del patró or, devalua la £, i salva la banca. França és

l’últim país que surt del patró or i devalua el franc.

Anglaterra és la primera que atura la caiguda de la producció industrial. França és l’últim país

en recuperar la producció.

Anglaterra és qui pateix menys la caiguda d’exportacions. França és el país que pateix més la

caiguda d’exportacions.

Gairebé enlloc hi hagué un pla macroeconòmic coherent

Quasi cap país va tenir un programa econòmic coherent de tipus keynesià per sortir de la Gran

Depressió (Keynes va publicar la seva obra més important el 1936, i només es començaria a

parlar de «keynesianisme» després de la seva mort el 1946).

Potser l’única excepció rellevant va ser Suècia, on Gunnar Myrdal i altres economistes que

treballaven pel govern socialdemòcrata elegit el 1932 van posar els fonaments d’allò que

després se’n diria el «model suec d’Estat del Benestar»:

Suècia va desenvolupar una política pressupostària heterodoxa, trencant amb el patró or i el

“dèficit zero”, reconeixent el paper de l’Estat com a impulsor del creixement econòmic,

facilitant diner barat i despesa pública. L’èxit, tanmateix, s’ha de matisar: el nivell d’atur es va

mantenir sempre relativament alt.


70

TEMA 6: L'ÈPOCA DAURADA DEL CAPITALISME INDUSTRIAL (1945-1975)

6.1 El nou ordre econòmic internacional després de la II Guerra Mundial

El Pla Marshall i la reconstrucció de l'Europa Occidental

Bretton Woods i el nou marc de les finances internacionals

6.2 Les polítiques ‘keynesianes' i l'estat del benestar

El paper de l’Estat: el pacte social keynesià

6.3 Factors i dinàmica del creixement econòmic

El cercle virtuós del creixement econòmic

__________________________________________________

La IIGM (1939-45): més llarga, destructora i cara que la IGM

Una “guerra civil internacional”?

Hi van prendre part 61 països amb una població de 1.700 milions (3/4 de la població mundial),

i es van reclutar 110 milions de soldats.

Va causar uns 61 milions de morts militars i civils (27 només a la URSS, 17 als altres aliats, 11 a

les altres potències europees de l’Eix, 6 a Japó).

La frontera entre combatents i població civil es va difuminar encara més: bombardeigs massius

sobre ciutats de ambdós bàndols (bombes incendiaries alemanyes V1 i V2 sobre GB,

“bombardeigs de saturació” que gairebé destruiren Hamburg, Dresde o Tokio, bombardeigs

atòmics d’Hiroshima i Nagasaki per l’aviació dels EUA).

La importància de l’aliança estratègica dels EUA i la GB amb la URSS... i de la resistència

L’atac d’Alemanya a la URSS el juny de 1941 fou el tombant decisiu. L’aliança entre els EUA, la

GB i la URSS sumava al voltant d’un 60% del PIB mundial.

Alemanya dominava gran part d’Europa, i altres parts del món, però només s’havia preparat

econòmicament per a una guerra ràpida (blitzkrieg). Les potències de l’eix només sumaven el

17% del PIB mundial.

El Pla Marshall: una ajuda interessada?

En lloc del pagament de reparacions de guerra, com a la IGM, aquest cop els EUA oferiren ajut

a la recuperació econòmica tant dels vençuts com del aliats. Després dels ajuts inicials

d’urgència de 1945-47 (7.263 milions de $), el Pla Marshall (Economic Recovery Program) de

1947-49 va mobilitzar 13.365 milions de $ per finançar la reconstrucció de 16 països europeus.


71

Els EUA necessitaven l’estímul de les exportacions a Europa per sortir de la seva crisi post-

bèlica. Als països europeus destruïts els calia finançar la recuperació, i evitar que l’estrangulés

la manca de divises (dollar gap). A Alemanya va representar el 5% de la RN i el 9% de la

inversió bruta. El 1947-49 el 57% de les importacions es va finançar amb l’ERP.

L’ajut va estar condicionat a l’acceptació de l’ordre econòmic internacional de Breton Woods, i

de la guerra freda contra la URSS.

Es tractava de transaccions privades estimulades per les institucions públiques. L’ús dels fons

havia de comptar sempre amb l’acord dels EUA

Funcionament del Pla Marshall

El camí cap a la Unió Europea

Per distribuir els fons del Pla Marshall es crearen el 1948 l’Organització Europea de Cooperació

Econòmica (OECE, primer antecedent de l’OCDE); i el 1950 la Unió Europea de Pagaments

(primer antecedent de la CEE i la UE).

Per coordinar la reconversió de sectors sobredimensionats per l’economia de guerra es creà el

1952 la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA, formada per Alemanya, França, Itàlia,

Bèlgica, Holanda i Luxemburg).

El 1957 els membres de la CECA firmaren el Tractat de Roma que posaria en marxa el procés

de reducció aranzelària l la integració de la Comunitat Econòmica Europea (CEE).


72

El procés d’integració econòmica tenia dos objectius polítics: 1) reconciliar França i Alemanya;

2) reforçar el bloc militar europeu-occidental de l’Aliança Atlàntica (OTAN) contra el bloc de la

URSS.

Àustria, Suïssa, Noruega, Sueca i Dinamarca crearen el 1960 l’Associació Europea de Lliure

Comerç (EFTA) com una via menys alineada amb els EUA. El Regne Unit i Portugal es sumaren a

l’EFTA en un intent de preservar l’àrea comercial de la lliura i la Commonwealth. L’EFTA

semblava una alternativa purament comercial a la CEE, sense cap voluntat d’integració política.

Però al cap de poc temps la majoria de països l’abandonaren per ingressar a la CEE i l’OTAN.

Bretton Woods (1944) i el nou ordre econòmic internacional

A la conferència de Bretton Woods els aliats (EUA i la GB principalment) acordaren la

creació del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM, inicialment

anomenat BIRD) l l’Acord General d’Aranzels i Comerç (GATT, ara OMC). La URSS hi va

participar, però no es va adherir als acords.

L’objectiu dels acords era institucionalitzar de nou unes relaciones econòmiques

internacionals obertes, per superar l’etapa d’hiperproteccionisme i blocs comercials

tancats del període d’entreguerres.

Teòricament havien ser organismes de les NNUU, però des del 1947 n’han funcionat

totalment al marge.

Keynes (GB) i White (EUA) compartien l’objectiu de restablir uns fluxos comercials

oberts, però diferien en la seva visió dels fluxos financers internacionals. Keynes volia

que les finances romanguessin sota control nacional, per fer possibles les polítiques

reguladores de l’economia a través de la despesa pública, i evitar els desastres del

patró or. Però els EUA van imposar el seu criteri.

El patró de canvis-dòlar i l’FMI

A Bretton Woods es posaren les bases d’un nou sistema monetari internacional (fins el 1971).

El dòlar seria l’única moneda convertible en or. La resta de països l’emprarien com a moneda

de reserva als seus bancs centrals. S’adoptaren taxes de canvi fixes entre les diferents

monedes i el dòlar (i, per tant, entre cadascuna d’elles). Tanmateix, en el mercat lliure es

permetia una oscil·lació limitada de les monedes (un interval de cotització): quan s’allunyava

massa de la taxa de canvi oficial s’obliga a la revisió. Es tractava, doncs, d’un sistema de canvis

fixos, però prou flexible per a adaptar-se a les conjuntures.

L’FMI cercava garantir l’estabilitat de canvis a través d’un fons de reserves que permetés als

bancs centrals fer front temporalment a les caigudes de la cotització de la seva moneda.

Cada BC membre va dipositar una quota (1/4 en or ó $ i la resta en la seva moneda), en funció

del seu PNB i el pes al comerç internacional. Per mantenir la cotització un país amb dèficit a la

balança de pagaments pot obtenir divises estrangeres (“drets de gir”) a canvi de la pròpia

moneda.


73

El poder del prestamista d’última instància

El poder dins l’FMI (el nombre de vots) es reparteix en funció de la quota aportada per cada

país. Els EUA han tingut sempre més d’un terç dels vots i han dominat la presa de decisions al

FMI.

Els “drets de gir” només s’empren per mantenir a curt termini l’estabilitat de canvis entre

divises (no per finançar projectes de desenvolupament). L’FMI en condiciona l’ús a la imposició

de polítiques d’ajust que garanteixin l’estabilitat dels negocis internacionals en el futur.

Després de la fi del patró-dólar i l’estabilitat de canvis, el 1971, han anat en augment les

crítiques al caràcter no democràtic d’aquest organisme, capaç d’imposar les seves

“recomanacions” a molts governs, i als resultats econòmics, socials i ecològics d’aquestes

polítiques d’ajustament deflacionari.

De la derrota dels feixismes a l’Estat del benestar

Llegir pag.10 sessio 13: Peter Temin, Lecciones de la Gran Depresión, 1995, p. 112-14

[...] amb les característiques següents:

1. propietat pública o regulació de les ‘altures prominents’ de l’economia, particularment

serveis públics i banca;

2. forta participació governamental en la determinació dels salaris, i

3. un estat del benestar que proporcioni a tothom, en paraules d’Oskar Lange, un

‘dividend social que representa la part individual de les rendes derivades del capital i

dels recursos naturals que són propietat de la societat’.

Keynesianismes: un nou marc de referència per a la política econòmica

Després del 1945 es va admetre de forma força general que l’Estat pot i ha d’utilitzar

la despesa pública de manera anticíclica per acostar i mantenir l’economia el més a

prop possible de la plena ocupació.

Amb la IIGM la despesa militar havia arribat a representar el 45% de la RN a la Gran

Bretanya, el 50% a Alemanya, el 45% a Japó i el 42% als EUA. La pressió fiscal va

augmentar a tots els països.

Això va preparar el terreny a una llarga etapa d’augment de la participació de la

despesa pública al PIB.

La despesa pública no depèn directament de les expectatives de benefici privat a curt

termini, ni del cicle econòmic dels negocis

La despesa pública pot estimular i estabilitzar el creixement econòmic tant si s’empra

en fins militars com si es destina a serveis socials.


74

Despesa pública i despesa social...

Si per “Estat del Benestar” s’entén que la despesa social esdevé el component principal de la

despesa pública, això només es va començar a fer realitat en part cap a mitjans o finals dels

anys 1970.

La despesa social representava el 40% a la GB, el 47% a Suècia, i arribà fins un 60% a

l’Alemanya occidental, França, Bèlgica, Holanda, Itàlia i Austràlia cap a finals de la dècada de

1970.

L’època daurada (1950-73): la gran acceleració

Durant l’època daurada (1950-73) el creixement econòmic experimentà una acceleració sense

precedents en tots els països prèviament desenvolupats. Les taxes mitjanes doblaren o

multiplicaren varies vegades les de períodes anteriors (1820- 1950), i van ser molt superiors a

les posteriors (1973-2004).


75

Què va propulsar l’època daurada?

Després de la II Guerra Mundial Europa i el Japó estaven devastats. S’havia acumulat

una gran distància amb els Estats Units.

Hi havia un “paquet” de tecnologies i nous productes –com l'automòbil o els tractors,

els electrodomèstics, els plàstics o els detergents i pesticides fabricats per la industria

petroquímica— que els països de l’OCDE podien incorporar fàcilment per “acostar-se”

als EUA.

El petroli –la font d’energia bàsica i primera matèria essencial— era abundant i barat.

Les polítiques econòmiques més o menys “keynesianes” afavorien la plena ocupació i

el creixement amb una despesa pública en infraestructures o serveis socials que

alliberaven renda familiar per destinar a la compra dels nous béns de consum.

Creixement diferencial i convergència econòmica

Durant l’etapa 1950-1973, l’acceleració del creixement fou menor als Estats Units, el pais líder

que havia generat la II RT, i seguia impulsant la frontera de possibilitats de producció. Amb el

“miracle alemany”, el “miracle japonès” i el “despertar mediterrani”, aquests països o regions

iniciaren un procés de convergència econòmica.

El procés de convergència va ser parcial: es va limitar als països de l'OCDE, dins del qual, d’altra

banda, cada país va tenir la seva pròpia trajectòria.

La URSS i altres països amb economies de planificació central també van convergir, després es

van estancar, i, més tard, van tornar a divergir dramàticament.


76

El cercle virtuós del creixement econòmic

Bases de partida:

1. Existència prèvia d’una capacitat social de creixement,

2. i de certs desnivells de productivitat entre sectors (el primari respecte la indústria),

o entre països.

Factors de l’hipercreixement:

1. L’impuls de l’oferta

2. L’estirada de la demanda

Ambdós funcionaren conjuntament com un cercle virtuós.

De l’estirada de la demanda a l’«american way of life»

Una demanda solvent en expansió va impulsar la inversió.

El boom de la demanda estigué sostingut per l’augment de la renda familiar disponible, gràcies

a:

1. Plena ocupació (sostinguda amb una política económica keynesiana).

2. Augment de salaris i de l'ocupació laboral femenina.

3. Una xarxa de seguretat oferta per les cobertures socials (el "salari social" d'un

sistema públic de salut, sanitat, pensions, etc.).

4. La demanda generada per la despesa del propi sector públic.

5. Un creixement progressiu del comerç exterior


77


78

Un motor del creixement: la productivitat

La difusió de l’American way of life, des dels EEUU al conjunt de paisos de la OCDE (Europa

occidental, Japó, Australia, Nova Zelanda i Canadà), no hagués estat possible si l’augment de la

renda no hagués estat sostingut per un augment substancial de la productivitat.

A l’època daurada tingué lloc la difusió massiva de la II revolució tecnològica


79

...i un gran salt de la productivitat

L’augment de la productivitat fou major on abans era menor

Als EUA estava disponible un complex tecnològic rodat.

Europa occidental i Japó havien acumulat un retard en la seva adopció amb les dues

guerres mundials i la crisis d’entreguerres.

Als EUA la clau era l’increment de la productivitat total dels factors.

Als altres països de l’OCDE existia, en canvi, un ampli marge de substitució

d’instal·lacions obsoletes per altres molt més eficients.


80

L’augment de la productivitat fou major on abans era menor

El major desnivell (gap) de productivitat es trobava a l’agricultura; per això, a l’època daurada

el major salt en productivitat l’experimentà el sector agrari...

A l’època daurada tingué lloc la difusió d'un nou "complex tecnològic“ al camp: els adobs

químics. la tractorització, l'anomenada "revolució verda" i la cria intensiva de bestiar alimentat

amb pinsos.

Es coneix com "revolució verda" a la substitució de llavors tradicions per altres d'alta resposta

al abonament químic i l'aigua, obtingudes generalment per hibridació i patentades per grans

empreses.

La seva aplicació massiva ha eliminat el guaret, les rotacions tradicionals i la integració del

conreu amb la ramaderia.

Això ha augmentat la vulnerabilitat davant les plagues, i ha conduït a una creixent

dependència de pesticides, i herbicides i químics

Tractorització: la mecanització del treball agrari

La substitució del cavall pel tractor ha augmentat molt la productivitat del treball agrícola (i la

seva dependència del petroli).


81

L’era del petroli barat

El desplegament de la IIRT i l’adopció de les formes de consum de l'American way of life

requeria molta energia.

El 1979 el consum d’energia final per habitant dels països de l’OCDE era tres vegades més gran

que en els països amb economies de planificació central, i 14 vegades més gran que en els

països anomenats «en desenvolupament».

Un nou mix energètic

Encara que l’extracció de carbó ha seguit

augmentant en termes absoluts, durant la

segona meitat del segle XX el petroli s'ha

convertit en la font d'energia principal dins

del mix de cada país.

Les noves opcions energètiques de la IIRT han facilitat el catching-up en alguns països

Existeix un paral·lelisme entre la convergència econòmica d’Àustria amb Gran Bretanya en

termes de PIB/hab. i el consum d’energia primària (Gj/hab.)


82

Productivitat i salaris

A la “època daurada” (1950-73) els augments de salaris reals foren considerables, degut a la

quasi plena ocupació sostinguda, i a la força contractual dels sindicats en el marc de relacions

laborals marcades pel predomini de la gran empresa «fordista» i las polítiques keynesianes.

Mentre la productivitat del treball augmentés a un ritme molt intens, els increments de salaris

que estaven sostenint l'estirada de la demanda es podien absorbir en l’estructura de costos de

les grans empreses sense comprometre la seva rendibilitat, ni els marges de benefici.

Tanmateix, Certs factors van contenir l’augment dels salaris:

1. Les expectatives moderades de la generació que havia viscut la depressió i la

guerra, que estava molt satisfeta amb l’augment del consum de masses.

2. La creixent incorporació de les dones a un mercat de treball amb una gran

discriminació salarial.

3. L’arribada d’immigrants va augmentar temporalment les reserves de treball mal

pagat.

4. La política fiscal i monetària restrictiva del país hegemònic, els EUA, durant las

dues administracions republicanes de Dwight D. Eisenhower (1952-55 i 1956-60),

va imposar un límit a las polítiques keynesianes expansives als demés països de

l’OCDE.


83

TEMA 7: LA FI DE L’EXPANSIÓ I LA SEGONA GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA

(1973-2010)

7.1 La crisi del petroli i les polítiques econòmiques "neoliberals”

Del cercle virtuós al cercle viciós, 1945-1973

- L’esgotament d’un model de creixement

- Problemes energètics, preus de les matèries primeres i estanflació

Polítiques neoliberals i recuperació de finals dels 1980

- El gir neoliberal: “el problema és la inflació”

- La segona recuperació: deflació i polítiques monetàries restrictives

______________________________________

Taxes de creixement acumulatiu anual del PIB per habitant

La desacceleració de la productivitat

A partir de 1968-69 els factors que havien propiciat l’hipercreixement de l’«època daurada»

començaven a esgotar el seu potencial: el creixement de la productivitat es va començar a

desaccelerar.

La fi de la gran expansió

Les “noves” tecnologies de la IIRT començaren a exhaurir les seves capacitats d’expansió. El

“gap” tecnològic entre Europa i Estats Units tendia a desaparèixer. Els mercats dels “nous”

productes començaren a “madurar” i saturar-se.


84

Els factors purament tècnics estaven molt units a d’altres de tipus laboral i socioeconòmic:

Entre les noves generacions emergiren unes demandes socials cada vegada més àmplies, en

part estimulades per la situació viscuda tant temps de plena ocupació i alt creixement.

Als Estats Units i Europa hi va haver una onada de moviments pels drets civils, feministes,

juvenils, estudiantils, contra la guerra, i moltes vagues en demanda de millores salarials i drets

laborals.

Evolució dels salaris i de la productivitat del treball als països de l’OCDE, 1955 – 1978


85

Del cercle virtuós al cercle viciós:

El resultat fou una caiguda dels beneficis i una creixent retracció de la inversió privada, que

propicià un menor creixement i – en el marc d’una economia capitalista on les expectatives

dels inversors privats determinen el nivell d’ocupació— una forta tendència cap a

l’estancament econòmic.


86

Els primers xocs del petroli: un detonant

L’encariment sobtat del

petroli el 1973 i 1978-79

no podia ser ni fou la causa

única de la fi de “l’època

daurada”.

Però la fi momentània del

petroli barat va esdevenir

un desencadenant de

l’estagflació, que va

provocar un fort viratge en

el règim de polítiques

econòmiques arreu del

món.


87

Els efectes immediats del xoc del petroli: inflació i atur

A curt termini la demanda d’energia és molt inelàstica, i tot el model energètic mundial estava

basat directament o indirectament en els derivats del petroli. El seu encariment sobtat va

provocar quatre efectes immediats:

a. induir un augment dels preus de tota mena de productes: a través del consum

energètic el petroli intervenia com a input important en la seva producció i

distribució;

b. augmentar la factura energètica de les empreses i les famílies, en detriment d'altres

béns de consum.

c. accelerar les tendències a l’estancament que ja hi havia per la caiguda de la

productivitat, dels beneficis i de les expectatives empresarials; i

d. generar un flux de renda cap als països exportadors de cru, mentre es deteriorava la

relació real d’intercanvi dels països importadors de petroli.

Pot ser bo per l’economia un petroli car?

A mig i llarg termini es va produir un cinquè efecte, que tendia a disminuir els altres quatre:

induir un ús menys ineficient de l’energia...

Un nou xoc a la vista?

Segons el director executiu de la AIE, Nobuo Tanaka, «La producción creixerà durant els

propers cinc anys, però no es pot assegurar que aquest increment compensi el progressiu

exhauriment dels jaciments existents ni l’ascens de la demanda. *…+ No es pot descartar una

crisi de subministrament des d’ara fins el 2015, acompanyada d’una abrupta escalada dels

preus del petroli».

De la plena ocupació amb baixa inflació...

Durant l’«època daurada» les taxes d’inflació moderades (entre el 2 i el 4% fins el 1969)

s’havien convertit en un estat “normal”, que acompanyava la plena ocupació sostinguda (taxes

d’atur gairebé sempre per sota del 3% fins el 1974):

Des dels enfocaments keynesians de l’economia aleshores dominants, aquella inflació

moderada es considerava fins i tot saludable: afavoria l’inversor actiu penalitzant al rendista

passiu, i devaluava la propietat immoble.


88

…i un règim de polítiques monetàries i fiscals expansives de tipus keynesià…

La inflació moderada amb plena ocupació sostinguda havia estat el resultat d’unes polítiques

monetàries per regla general expansives: taxes d'augment anual de l’oferta monetària real

entre el 7,8% a França, el 10,3% a Alemanya o el 14,2% al Japó de 1958 a 1970.

... a inflació i atur (= estagflació)

en resum...


89

La crisi del dòlar (1971)

La crisi del dòlar va constituir un altre factor per a la fi de l’«època daurada».

El 1971 el president Richard Nixon (1969-74) va suspendre la convertibilitat en or davant una

circulació insostenible de dòlars fora dels EUA, que sortien del país com a inversions

internacionals i com a despesa militar.

El 1970 només a Japó, Alemanya i Itàlia circulaven 23.800 milions de $, mentre a l’interior dels

Estats Units n’hi havia 14.500 milions.

El 1978 el “reciclatge” de $ de l’OPEP, obtinguts amb l’encariment del petroli i col·locats als

circuits financers mundials, va disparar la circulació dels anomenats «petrodòlars» fins a

500.000 milions de $.

La suspensió de la convertibilitat del $ posava en evidencia el principi de la fi d’una hegemonia

absoluta dels Estats Units sobre la resta del primer món, i el començament de la fi de l’«època

daurada».

La suspensió de la convertibilitat del $ en or va suposar la fi del patró dòlar adoptat a Bretton

Woods, i l’entrada en una etapa de canvis flotants que encara continua.

Combatre l’estancament...? O aturar la inflació...?

La fi de les paritats fixes, i l’inici d’un nou escenari de canvis flotants, també va permetre una

major flexibilitat de polítiques econòmiques a la resta del món. Això va acabar de trencar

l’efecte «disciplinador» de les polítiques monetàries i fiscals dels Estats Units sobre els altres

països lligats al patró dòlar-or.

En aquelles condicions, les polítiques expansives

retroalimentaven la inflació sense aturar la caiguda en un

estancament.

La nova situació provocava un important dilema polític

que contraposava inflació i creixement.

Quina prioritat adoptar?

- Reduir a tota costa la inflació, al preu de generar

més estancament?

- O combatre l’estancament, fins i tot al preu

d'accelerar l’espiral inflacionària?

La resposta expansiva per combatre la recessió accelerava la inflació

La reacció immediata de molts països de l’OCDE davant l’estancament econòmic, i els primers

efectes del xoc del petroli, fou aplicar polítiques monetàries i fiscals expansives.


90

A curt termini l’oferta monetària va augmentar (i després de 1973 el reciclatge dels beneficis

de l’OPEP a través del sistema financer va reforçar aquest augment). La inflació es va disparar.

Però aquella resposta inicial encara de signe keynesià va durar poc, perquè la inflació es va

desbocar. Això també va preparar el terreny per al viratge monetarista.

Inflació amb atur

En el gràfic s'observen dues etapes ben diferenciades al conjunt de països de l'OCDE. Entre

1969 i 1974 la taxa d'inflació va pujar del 4 al 13% anual, mentre es mantenia la plena

ocupació. Després, la inflació va anar baixant mentre l’atur augmentava.

La reacció neoliberal i el «Consens de Washington»

L’estagflació va bloquejar els remeis keynesians tradicionals, i això va propiciar un

«redescobriment» del neoliberalisme per part de molts governs, mitjans de comunicació, i de

l’anomenat «corrent principal» del pensament econòmic.

Els seus dos majors exponents van ser l’economista austríac Friederich von Hayeck (1889-

1992) i Milton Friedman a Chicago (1912 -2006).

Les polítiques econòmiques neoliberals, liderades políticament pel president Ronald Reagan

(1980-88) als Estats Units, i a Anglaterra per la primera ministra Margaret Thatcher (1979-

1990), aconseguiren canviar dràsticament les prioritats de la resta de països, col·locant-los

progressivament en el marc del que se’n va dir després el «Consens de Washington».

La fi de l’«època daurada» va començar amb un cop de timó cap a visions de l’economia i les

polítiques econòmiques similars a les que ja havien estat les dominants en el segle XIX i fins el

1929.


91

A través de successives passes, el 1974, 1978-79, i 1981-82, es va produir un profund viratge

cap a polítiques monetaristes restrictives que provocaren un fort augment de l’atur.

L’etapa neoliberal de finals del segle XX i inicis del XXI

La revolta impositiva:

Tipus impositius aplicats als EUA als trams d’ingressos més alt i més baix


92

La crisi de la riquesa a la dècada dels 70:

Percentatge d’actius posseïts per l’1 % més ric de la població dels EUA

L’atac a la força de treball:

Salaris reals i productivitat als EUA, 1960 – 2000

Documents

APUNTS HISTÒRIA ECONÒMICA