Obra basada en...

DONAR VEU A LA MEMÒRIA

“Aquí no hi ha papallones” es basa en els diaris personals

dels nois i noies que van patir l’holocaust tancats en el

gueto de Terezín, i forma part del projecte educatiu

“Donar veu a la memòria” que impulsa l’Insitut Lluís Vives.

Aquest projecte té com objectiu recuperar la memòria

històrica i reflexionar sobre fets dels passat, a través del

teatre.

COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà

donarveu@gmail.com

http://donarveualamemoria.blogspot.com.es

TEXTOS

Frantisek Bass (4 de setembre 1930 – 28 d’octubre 1944) “La meva casa.”

Pavel Friedmann (7 de juliol 1921 – 29 de setembre 1944) “La papallona”

Petr Ginz (1 de febrer 1928 – 28 setembre 1944) Editor de Vedem

Hanus Hachenburg (12 de juliol de 1929 – 12 de juliol 1944) “Terezin”

Miroslav Kosek (30 de març 1932 – 19 d’octubre 1944) “Tot depèn”

Hanus Lowy (29 de juny 1931 – 4 d’octubre 1944 ) “El ratoncito”

Eva Pickova (15 de maig 1929 – 18 de desembre de 1943) “La por”

Alena Synkova (24 de setembre de 1926 – sobrevisqué a l’Holocaust)

“Voldria marxar sola”

DIBUIXOS

Helga Weissová (1929 – sobrevisqué a l’Holocaust)

Doris Zdekauerová (15 de desembre 1932- 16 d’octubre 1944)

Margit Ullrichova (18 de juny 1931 – 16 d’octubre 1944)

Anita Spitzová (6 de gener 1933 – 4 d’octubre de 1944)

ELS MESTRES QUE VAN INSPIRAR ELS NOIS I NOIES DE TEREZÍN

EL MÚSIC Hans Krása.

Va néixer a Praga l’any 1899. De pare txec, mare alemanya i religió jueva, va estudiar

piano, violí i composició a l’Acadèmia de Música alemana de Praga. El 1938 va escriure

Brundibár, òpera per a nens basada en una obra de teatre d’Aristòfanes, per a un con-

curs del Ministeri d’Educació. L’obra no es va poder estrenar degut a la invasió de Txe-

coslovàquia tot i representar-se clandestinament el 1941. Aquest fou el darrer treball de

Krása abans de ser arrestat pels nazis el 10 d’agost de 1942 i deportat a Terezín. Dins del

gueto, Brundibár es va representar més de 55 vegades. Aquesta òpera apareix a la

pel·lícula de propaganda nazi que es va realitzar durant la visita que feu la Creu Roja el

1944 per observar “el bon estat dels jueus en aquell indret”. Durant el seu internament,

Krása va produir diverses obres de cambra fins que va ser deportat a Auschwitz la nit del

16 d’octubre de 1944 juntament amb altres compositors com Viktor Ullmann, Pavel Haas i

Gideon Klein. Va ser assassinat a la cambra de gas l’endemà, el 17 d’octubre de 1944,

LA POETA Ilse Weber.

Nascuda prop d’Ostrava el 1903, el seu cognom de soltera era Herlinger. Va estudiar en

una escola alemanya tot i tenir molts companys txecs i polonesos. Començà a escriure a

l’edat de 14 anys. Els seus contes i petites obres de teatre infantils es van publicar a diver-

sos diris i revistes alemanyes, txeques, austríaques i suïsses. El 1930 es va casar amb Willi

Weber i van tenir un fill. Amb l’arribada dels nazis al poder, molts dels seus amics van emi-

grar i ella i la seva familia van marxar a Praga. Des d’allà, el 6 de febrer de 1942, va ser

deportada a Terezín on va treballar a la infermeria pediàtrica. Durant els dos anys que va

estar tancada al gueto fou infermera de molts nens i nenes malalts, pels quals, va com-

pondre una seixantena de poemes que ella mateixa musicava i que cantava com a

cançons de bressol, acompanyada d’una guitarra. Una d’aquestes cançons fou Wiega-

la. Transportada el 6 d’octubre de 1944 va ser assassinada en el camp d’extermini

d’Auschwitz juntament amb el seu fill Tommy.

LA PROFESSORA D’ART Fredericke “Friedl” Dicker.

Nascuda a Viena l’any 1898 en el si d’una família jueva pobre, es graduà a l’Institut d’Arts

Gràfiques. A l’any 1919 impartí classes a l’Escola de la Bauhaus, a Weimar, on es va rela-

cionar amb Walter Gropius i Paul Klee. L’any 1931 tornà a Viena on fou arrestada per les

seves idees comunistes i va haver de traslladar-se a Praga, on començà a treballar com

a pintora fins que, el desembre de 1942, juntament amb el seu marit, fou deportada a

Terezín. Durant gairebé dos anys, organitzà classes de pintura i dibuix pels nens i nenes

confinats en el gueto fins que el setembre de 1944 va voler acompanyar al seu marit en

el transport a Auschwitz. Fou assassinada a Birkenau el 9 d’octubre de 1944, el seu marit

va sobreviure a l’Holocaust.

Saffa Alaoui

Cristina Cañadas

Carlos Díaz

Laia Esteve

Mireia Gómez

Achwak Khoukhou

Jorge Torrez

Camila del Minstro

Roxy Flores

Marta Gonzalez

Lissette Marcillo

Vinyet Mollón

Antonio Muñiz

Karina Singh

Fabiola Suàrez

Anuar Ahoujja

Martina Barahona

Joana Pérez

Dana Rojas

Laia Sales

Nisma Tahthi

Col.laboració: Jaume

Garriga

ACTORS I ACTRIUS CORAL SANT MEDIR

Maria Amor

Abril Beltran

Mar Chic

Andrea Francisco

Núria Garcia

Pau Julià

Judit Ortega

Alba Palouzie

Marta Palouzie

Júlia Planes

Mariona Rebollo

Maria Isabel Solans

Marta Solans

Joana Suñé

Judit Zanuy

Mireia Adillon

Lucía Sosa

Gerard Mora

Núria Soria

Direcció: Ramon

Beltran

Pol López

Albert Truyols

Nil Mansilla

Arrenjaments: Roser Sabater

Guillem Sedó

Yolanda Moreno

Jesús Salvador

Sara Ortiz

Ginno Chichonne

Isaac Sendra

Yasmina Rodriguez

Clara Bentanachs

Crsitina de la Vega

Ainoa Oller

Paula Gerona

Disseny: Elisabeth

Rosell

Hamza Alaoui

Mercè Manso

Alejandro Conde

TÈCNICS

REGIDORIA

CARTELL

BRUNDÍBAR FOTOGRAFIA

REPARTIMENT

ESCENA 1

Quadre plàstic. Els actors estan en parelles a es-

cena a punt per a ballar. Fosc.

Sona Bei Mir Bist du Shön. S’encenen els llums cen-

trals. Els actors comencen a ballar.

De sobte sona l’himne d’alemanya, tots es giren

cap a la ràdio amb cara de preocupats, quiets

fins a la següent cançó.

VEU EN OFF: Avui, 15 de març de 1939 a dos

quarts de set del matí, l'exèrcit alemany ha cre-

uat la frontera amb Txecoslovàquia. A partir del

dia d'avui, el nostre país es dirà Protectorat de

Bohèmia i Moràvia, sota la protecció del Tercer

Reich.

JUEU 1: (des d’una cadira,al centre de l’escena

escrivint en una llibreta, de cara al públic) Des

d’aquest moment, ja no hem pogut passar un dia

tranquil i les desgràcies cauen sobre nosaltres, els

jueus. (pausa) Ha estat un gran impacte per a la

meva família que els jueus no poguéssim ocupar

cap càrrec públic ni que cap ari ens pogués do-

nar feina. Ens han prohibit anar a les cafeteries, al

cinema, al teatre i fins i tot als parcs. També ens

han prohibit assistir als col·legis públics. (s’aixeca)

Jo ja no sé el què és pot fer i el que no es pot fer.

(cap al centre de l’escenari de cara al públic)

Poc a poc ens hem acostumat al nou règim

(pausa) poc a poc ens han fet insensibles. (torna

a seure a la cadira)

Sona Mood Indigo Tots es posen a ballar la lenta.

JUEU 4: Es posa dreta al banc i crida als seus com-

panys) Els ocupant nazis han tret un distintiu per

els jueus que és més o menys així (se’l treu de la

butxaca i l’ensenya) Tots l’hem de portar. (Tots

paren de ballar, es giren cap al públic i es posen

el distintiu amb cara de preocupats, es queden

quiets mirant el públic fins al final de la frase. No-

més dues noies que estan situades al centre no se

la posen) Ara ja se sap qui és jueu i qui és ari (es

gira cap a públic des de dalt la cadira i en to

confidencial) i el jueu, una vegada marcat, ha

d’acatar totes les ordres.

Tots els jueus es reparteixen per l’escenari i i se-

gueixen ballant o xerrant. Les dues noies que no

porten estrella ballen al centre de l’escena.

Mentre es desenvolupa aquesta escena, les dues

noies que no porten estrella segueixen ballant.

JUEU 7: Els jueus no podem comprar fruita, ni

ànecs, ni aus, ni formatge, ni cebes, ni alls, ni mol-

tes coses més!

JUEU 8: Los judíos tenemos que entregar antes de

diciembre las harmónicas y otros instrumentos mu-

sicales.

JUEU 9: Als jueus no ens donen cartilles de racio-

nament de tabac, igual que als presos i als bojos.

JUEU 10: Los judíos hemos de entregar toda la ro-

pa de piel i lana.

JUEU 11: Els jueus no podem viatjar a les primeres

files del vagó del tramvia ni passejar a la vora del

riu.

JUEU 12: Des de ayer a les tres de la tarde, los ju-

díos no podemos viajar en tranvía.

Baixa la música fins que s’apaga.

JUEU 1: (deixa la llibreta recolzada a les seves ca-

mes i mira als seus companys) I de nou aquesta

paraula temuda, transport! Quina paraula tan

horrible. (agafant una maleta) La paraula signifi-

ca motxilles, maletes i figures jueves encorbades

sota d’elles.

S’encenen les llums de l’estació. A mida que els

cors van recitant, els jueus van marxant de

JUEU 5: (Asseguda a una cadira a l’esquerra. Ri-

ent). Con mi prima, hemos inventado un nuevo ju-

ego. Nos sentamos a un banco y contamos estre-

llas. Gana la que ve más.

JUEU 6: (asseguda al costat del jueu 5. Rient). Pues

si vas a l’Avenida Dalou, hay tantas estrellas que

hasta la llaman Vía Láctea! (riuen)

JUEU 2: (Assegut a la taula dreta. Fent safareig)

Ahir, un alemany em va fer fora del tramvia de ma-

les maneres. Em va dir: Heraus! Fora! (amb mofa)

M’ho va dir per ordre, com ha de ser, primer en

alemany i després en txec, i vaig haver de baixar.

(explicant al company) Aleshores, vaig haver de

córrer enmig d’una turmenta horrorosa fins arribar

a casa.

JUEU 3: (Assegut a la taula, al costat del jueu 2.

Fent safareig) Doncs nosaltres, avui, quan sortíem

de l’escola, ens hem trobat davant la taverna del

carrer Vezenska amb un furgó de transport de pre-

sos i una fila de guàrdies a la cera. (pausa) Els de

la Gestapo treien la gent de la taverna i, a vuit

d’ells, els han posat directament al furgó i se’ls han

emportat. (pausa) Sembla que la detenció té al-

guna cosa a veure amb uns ànecs i unes gallines.

JUEU 1: (des de la cadira del centre, de cara al pú-

blic) Allò que resulta normal avui en dia, hagués

estat motiu d’escàndol en una època normal.

Els nois i noies ballen fins que els hi toca dir la frase.

Llavors es giren de cop i molt enfadats reciten el

seu text de cara al públic i es giren d’esquena.

COR NEGRE: Als Popper els han exclòs del trans-

port. Segurament han pagat algú de la Gestapo.

Diuen que costa 50.000 corones per persona.

COR BLANC: Al tiet Milos se l’emporten. Potser

també als avis.A Terenzin? A Polònia?

S’apaguen els llums de l’escenari i es deixen en-

cesos els de l’estació des d’on comença a cantar

la Coral Oyf’n Pripetshok and Nacht Akiton. Men-

trestant les dues noies sense estrelles van tapant

l’escena amb llençols blancs. En el moment que

acaba da cançó les dues noies apaguen les llu-

metes de taula i marxen d’escena.

l’escena i s’asseuen a l’estació. Els cors reciten a la

vegada, creant un efecte de caos sonor.

COR NEGRE: En el transport de Terenzin van el pro-

fessor Sommer i del nostre curs la Bär i Rita Gol-

dman.

COR BLANC: Del nostre curs marxen en Zin i l’Stern.

COR NEGRE: Al vespre hem anat a despedir-nos de

la família Mauter que demà marxen a Terenzin.

COR BLANC: Surten nous transports cap a Terenzin,

a la senyora Traub també se l’emporten. Els hi ha

tocat a molts que comencen per P.

COR NEGRE: Marxa a Terenzin el docotr Bloch, el

metge que va atendre el meu pare quan va estar

malalt. Han sortit dos transports seguits.

COR BLANC: Ivan Dusner, del nostre curs, marxa a

Terenzin.

COR NEGRE: Al matí marxen els Khoner. Es despe-

deixen de nosaltres. Lògicament hi ha hagut llàgri-

mes. Cada un d’ells portava 80 quilos d’equipatge.

COR BLANC: En el pròxim transport van el tiet Levi-

tus i la seva dona.

COR NEGRE: Marxen el professor Beinkoles, la pro-

fessora Polakova i Fabian.

COR BLANC: Del nostre curs marxa Baum, el grasso-

net.

VIDEO DE TRENS 1

ESCENA 2

Sona un mòbil i Epliogue d’ Apocalyptica. Es

manté encesa la llum de l’estació i s’encén la llum

de l’escenari central. Entren quatre alumnes actu-

als que van d’excursió, a visitar Terezín. Entren a

escena molt animats, tirant-se boles de paper, es-

coltant música....Seuen a terra i llegeixen un dossier

de treball per a la visita a Terezín.

VEU EN OFF: Avui, els professors ens han fet aixecar

molt d’hora per anar a un poble que es diu Terezín.

ALUMNE 1:Terezín és un lloc gris i trist, fred i solitari,

situat a 60 kilòmetres al nord de Praga.

JUEU 12: (S’aixeca de l’estació i amb una male-

ta camina d’esquena al públic, recitant fins

quedar-se al fons de l’escenari sota l’entrada

del gueto)

Esta mugre en las sucias paredes,

alambradas a todo alrededor,

y 30.000 almas que duermen

que alguna vez despertarán

y verán su propia sangre derramada.

ALUMNE 2:Aquí, durant la tardor de 1941, es va

instal·lar un ghetto per als jueus de tot Europa

que estaven en trànsit cap els camps d’e-

termini de Polònia.

JUEU 10: (Des de l’estació, s’aixeca i recita dreta

de cara al públic.)

Una vez fui un niño,

hace tres años.

Un niño que ansiaba otros mundos

Ya no soy un niño,

porque he visto el dolor

Ahora soy un adulto

he conocido el miedo.

(Mentre parla l’alumne 3 agafa el jueu 6 i el fa

aixecar)

ALUMNE 3: Tot el poble es convertí en una im-

mensa presó per retenir, no només els jueus de

Txecoslovàquia, sinó també d’ Alemanya, Àus-

tria, Holanda, Dinamarca....

(Mentre van de l’estació cap a la porta del gueto.

Molt enfadades) JUEU10: Qué horrible juventud

que busca enemigos!

JUEU 6: qué horrible niñez susurrando, quien es bu-

eno, y quien es malo.

(Es queden dretes d’esquena el públic)

ALUMNE 4: Per Terezin passa un riu, afluent de l’E-

lba, que a vegades es desborda i omple d’aigua

els seus carrers.

JUEU 8: (mentre parla l’alumne surt de l’estació i a

mig camí recita)

A la luz de las velas al lado de mi cama, duermo

y quizás alguna vez sueñe

que fui un niño pequeño

tan pequeño como esta canción.

(es posa d’esquena a la porta del gueto com la

resta de companys)

ALUMNE 3: A Terezin hi ha un museu amb dibuixos i

poemes, que són testimoni de la barbàrie que va-

ren patir les 80.000 persones que sobrevisqueren

darrere del mur.

JUEU 12: (es gira i s’apropa cap al centre de

’escenari, mirant el públic)

Estas 30.000 almas que duermen allá

entre los árboles despertarán

Abrirán un día los ojos

y como verán tantas cosas

Se dormirán de nuevo…

(torna d’esquenes al seu lloc)

ALUMNE 2: Per aquest ghetto van passar 15.000

nens i nenes entre el 19 d’octubre de 1941 i el 7

de maig de 1945 (pausa) només en van sobreviu-

re un centenar.

S’apaga la música. S’apaguen les llums de la co-

ral. Es mantenen obertes les llums centrals i s’-

encén la llum del cor negre.

COR NEGRE: Diuen, que una ombra persistent en-

cara planeja per tot el poble, com si els combois

continuessin passant pels seus carrers, com si mi-

lers de passos aixequessin encara la pols de la

plaça central. (Sona Point of no return. Els alum-

nes es posen a ballar amb les papallones) Diuen

que encara es pot sentir la remor i veure la pols

aixecada de milers de passos per la plaça cen-

tral . (Deixa uns segons de pausa perquè es vegin

els alumnes ballar.) Diuen, que quan arriba la pri-

mavera, es veuen centenars de papallones de

colors que volen entre els arbres. Però fa uns anys,

quan els nazis ocupaven mig Europa, els nois i no-

ies que vivien tancats en aquesta vil·la emmura-

llada no les veien mai (pausa) nomes les podien

somiar.

ALUMNE 1: (es posa davant el públic) Avui fa un

bon dia (bufa les papallones cap públic) però fa

molt fred. (Es tanca la jaqueta i se’n va amb els

seus companys)

Fi de la música. Es tanca la llum del cor negre i

central. S’obre la llum del cor blanc.

COR BLANC:

La papallona

L’ última, precisament l’ última.

D’ un groc tan intens.

tan brillant

potser com una llàgrima del sol

quan toca una pedra blanca...

així groga, tan groga.

Es movia lleugera volava molt alt

se’n va anar, potser volia donar al món

un petó de despedida.

Fa set setmanes que visc aquí

tancat en aquest ghetto

però he trobat a la meva gent aquí

em criden les flors

i les branques del castanyer del pati,

No he tornat a veure papallones

Aquella fou la darrera

Les papallones ja no viuen aquí

en el ghetto.

Una alumne, vestida amb una jaqueta, de jueva,

toca Shlinder’s list. Main theme amb violí .

VIDEO DE TRENS 2

ESCENA 3

ALUMNE 1: (entrant cap a l’escenari, mirant de

no trepitjar ningú i llegint el dossier) La majoria dels

nois i noies vivien en espais separats dels adults.

(pausa i de cara al públic) Un dels més coneguts

fou l’edifici número 1 del barracó 417.

JUEU 3: (assegut al terra recolzat al banc. Mirant

al públic)

Quan arriba un nouvingut

tot li sembla ben estrany.

Que hagi de dormir per terra

i menjar patates negres,

ni parlar-ne!

JUEU 9: (asseguda sota la taula de la dreta, de

genolls)

Jo m’he de quedar aquí

però tot és tan brut!

el sòl és terragós

i jo m’hi he d’estirar

però m’embrutaré.

JUEU 7: (assegut a sobre la taula)

Aquí hi ha un gran enrenou

de tantes i tantes mosques ¡

mosques que transmeten malalties.

Alguna cosa em pica. Seran xinxes potser?

JUEU 5: (aixecant-se del banc. )

Que n’és d’horrible Terezín!

Quan tornarem a casa? Això, jo no ho sé. (s’estira

als peus dels companys que dormen a terra al

centre de l’escenari)

Els actors estan repartits per l’escenari, recolzats els

uns amb els altres, tapats amb mantes, amb cara

d' adormits. Ha de transmetre la sensació d’agl-

utinament de gent i amb gana, fred i por.

VEU EN OFF: Al setembre de 1942 més de 50.000

persones vivien en aquest gueto, on poc temps

abans, només en vivien 7.000. (pausa) Cada ve-

gada arribava més gent i, cada vegada, s’havien

d’embotir en habitacions més petites. Només el

60% dels interns tenia lloc on dormir, la resta, gaire-

bé 5.500 persones havien de dormir al terra.

JUEU 12: (ajaguda, escrivint un diari de cara al pú-

blic) Fa tres dies que estic aquí. En questa petita

habitació malvivim vint-i-una persones. A la nit, es-

tem tan amuntegats que, si algú vol sortir, ens ha

de passar per sobre. (pausa i mirant al públic) Qui

no ho ha vist no s’ho pot imaginar.

JUEU 1: (ajaguda al banc i recolzada al jueu 2. Mi-

ren un diari) A las literas tenemos que convivir con

piojos y chinches. Son asquerosos! No nos dejan

dormir. Están por todos sitios. En las paredes, las sá-

banas, por todo el cuerpo… A veces, mis amigas y

yo competimos a ver quién puede atrapar más! (li

diu a l’alumne 2) Hasta les hemos escrito un poe-

ma!

JUEU 2: (mirant a l’alumne2 i llegint d’una llibreta)

Un ratoncito sentado en la repisa

coge pulgas en su abrigo de piel.

Pero a ésta no la pudo agarrar.

Se escondió bajo su piel.

El ratoncito se agita sin descanso.

Esta pulga es un mal bicho!

Vino su papá,

buscó en su abrigo.

Y zas! agarró a la pulga

la cocinó en la olla.

El ratoncito llamó al abuelo:

”Ven abuelo! Hoy tenemos pulga para cenar.”

ALUMNE 3: (al peu de la taula, llegint el dossier) Els

adults interns van intentar protegir els infants i ado-

lescents de les dures condicions de la realitat de

Terezín.

ALUMNE 4: Malgrat això, els nois i les noies de Te-

rezín visqueren tot allò que visqueren els

adults: les cues que no s’acabaven mai per a re-

collir menjar, la duresa del treball amb horaris de

80 a 100 hores setmanals, els crits, els insults i els

cops brutals dels soldats de les SS. També, l’ob-

ligació de saludar i fer reverències a l’autoritat

uniformada.

Es comencen a sentir crits per la sala i la música

Amén + Genérique du fin. Tots els nens comencen

a córrer per la sala amb cara de por. A mida que

reciten es van posant en línia recta davant el pú-

blic. Molt enfadats i molt picat un darrere l’altre.

JUEU 11: Ens hem acostumat a aixecar-nos de

matinada.

JUEU 12: Nos hemos acostumbrado a formar una

larga cola con un cazo en la mano, cada medio-

día y cada noche, esperando a que nos den un

poco de agua con gusto a sal o café.

(Jorge) JUEU 10: Ens hem acostumat a esperar

que a vegades ens donin patates.

(Marta) JUEU 9: Ens hem acostumat a que tots els

dies ens donin naps. La fam és molt desagradable

i un nap es una forma d’enganyar l'estómac, i si

pot ser, la gana.

JUEU 1: Nos hemos acostumbrado a dormir sin ca-

mas. A saludar a cada uniformado.

JUEU 7: Ens hem acostumat a rebre bufetades sen-

se motiu.

JUEU 3: Ens hem acostumat als cops i als insults.

JUEU 8: Nos hemos acostumbrado a ver cómo los

enfermos se revuelcan en la suciedad y contem-

plar la desesperada impotencia de los médicos.

JUEU 2: Nos hemos acostumbrado a ver morir a la

gente en sus propios excrementos, ver pasar los

féretros con su carga y ver montones de cadáve-

res.

JUEU 5: (més pausat que la resta de companys, es

posa al mig de la fila)Ens hem acostumat que ca-

da dia arribin per aquí mil infeliços i que mil infeli-

ços més en marxin de tant en tant.

JUEU 6: (creuant al públic) En el gueto me parece

que vivo con normalidad.(pausa) ¿Pero los mejo-

res años de mi vida se deben limitar a esta calleju-

ela y a estos patios tediosos? (va cap al mig)

Hoy he cumplido 13 años y tengo confianza en el

futuro. Y a pesar de todo, el futuro no me preocu-

pa. (mirant al públic) Hoy ha salido el sol.

Els jueus es queden mirant fixament el públic men-

tre es recita el poema. S’apaga la llum del centre i

s’encenen la del cor blanc i negre. .Fi de la músi-

ca.

COR NEGRE:

Hay un gueto aquí,

un lugar diabólico y lleno de temor,

hay poco para comer y mucho para desear

y poco a poco, vivir se convierte en un horror.

COR BLANC

Pero nadie debe rendirse!

El mundo gira y los tiempos cambian

Aún podemos tener esperanza en el futuro

Cuando nuevamente vayamos a casa.

COR NEGRE: A menudo pienso en ello.

COR BLANC: Ahora se cuanto lo deseo.

Es tanquen tots els llums i mentre zona la música

Amén, els nens preparen l’escenari per la següent

escena.

VIDEO DE TRENS 3

Es situen quatre jueus estirats en quatre llits al mig

de l’escenari, darrere de cada un d’ells es posa un

alumne que els ajudaran a recolzar-se en cada

una de `les intervencions dels jueus. La resta s’am-

aguen per l’escenari, darrer el banc, tapas amb

mantes, etc.

VEU EN OFF: Dins el gueto, els nazis van crear una

fictícia administració jueva per assegurar el bon

funcionament intern. El número de presoners crei-

xia dia a dia i, cada vegada, era més difícil orga-

nitzar-se.

S’encén la llum central.

ALUMNE 2: La fam i les malalties es van transfor-

mar en una cosa usual entre els interns. La majoria

dels afectats eren nens i vells.

ALUMNE 4: La mortalitat era molt alta, morien en-

tre 100 i 150 persones cada dia. D’aquells que en-

traven a l’hospital, només en sobrevivien un de

cada quatre.

S’encén la llum del cor negre

COR NEGRE: 15 llits, 15 rètols amb noms, 15 perso-

nes desarrelades, 15 cossos torturats pels remeis

i els llits bruts de sang inveterada. 15 cossos que

volen sobreviure aquí, (pausa) 30 ulls que cerquen

la pau.

S’apaga la llum del cor negre

ALUMNE 3: (el jueu 3 li dona un diari a l’alumne 3

es posa de genolls, l’obre i llegeix) Tinc febre. No

baixa de quaranta graus. El nombre de malalts

creix dia a dia, en el dispensari no donen l'abast.

Les habitacions estan plenes i el metge no sap

que fer. El rètol “ Achtung-Typhus” està per tot

arreu… El tifus s'ha estès per tot Terezín. (segueix

llegint el diari)

ESCENA 4

INFERMERA: recita mentre passeja entre els malalts i

se’ls mira amb amor.

En las camas yacían las sombras de Hades,

y uno de esos infelices levantó una mano, llaman-

do:

Mamá!

Mamá, ven y juguemos juntos!

Nos abrazaremos y hablaremos, juntos los dos!

Pobres gentes, locos, figuritas blancas,

todos medio desnudos,

temblando de frio, como si quisieran gritar

antes de que terminen sus días.

Comença a cantar la primera estrofa de Wiegala.

JUEU 2: (l’alumne 2 l’ajuda a incorporar-se) I tan-

mateix no vull deixar l’habitació lluminosa i els pul-

mons ardents.

JUEU 4: (l’alumne 4 l’ajuda a incorporar-se) I tan-

mateix, voldria quedar-me aquí, malaltó. En el país

de les visites quotidianes del metge fins que em cu-

ri, d’aquí a un llarg, llarg temps. Llavors voldria viure

i tornar a casa.

JUEU 1: (l’alumne 1 l’ajuda a incorporar-se) I tan-

mateix, mentre el meu cor avui batega encara, els

meus camarades se’n van a l’altre món.

JUEU 3: (des del llit cridant, mirant al cel) Tal vega-

da seria millor no haver de contemplar tot aquest

horror i morir tot d’una.

JUEU 4: (girant-se cap al jueu 3) No, cruel destí,

nosaltres volem viure, (s’estira i l’alumne 4 el tapa

amb una manta)

JUEU 1: (girant-se cap al jueu 3) I no veure els nos-

tres amics desaparèixer poc a poc.

JUEU 2: (girant-se cap al jueu 3) Nosaltres volem

construir un món millor, (s’estira i l’alumne 2 el ta-

pa amb una manta)

JUEU 1: (girant-se cap al jueu 3) nosaltres volem

treballar, no podem morir. (s’estira i l’alumne 1 el

tapa amb una manta)

L’ infermera canta lles estrofes 2 i 3 de Wiegala .

Es tanca la llum general.

*Aquesta escena passa al proesceni, davant el

públic. S’enfoca aquest espai . De darrere el pú-

blic surt un jueu d’estatura petita amb ram de

flors silvestres, va cap al mig de l’escenari com

per donar-la als malalts, per l’altra banda del pú-

blic surt un SS enfadat, ella se’l mira amb por. El SS

li arrenca les flors de la mà amb agressivitat i li tira

a la cara.(és important que hi hagi diferència d’-

estatura entre tots dos, potser l’SS podria ser un

alumne més gran). La nena recita:

NENA JUEVA: Per que estan prohibides les flors?

Entenc que no tinguem aliments en el ghetto. Els

nazis voleu que tinguem fam.

Entenc que no ens deixeu entrar roba. Voleu que

passem fred.

Però ... Per què prohibiu les flors?

No, això no ho puc entendre.

(recull del terra una de les flors i se la mira)

Una flor de tija prima, plena de color i olor agrada-

ble...

(li ofereix una flor al SS. Que es gira i marxa. La ne-

na es gira al públic i diu)

Pot un ser humà prohibir les flors?

La Coral Canta Tu vindràs mentre els actors prepa-

ren l'escenari per a l’escena següent.

VIDEO DE TRENS 4

ESCENA 5

En aquesta escena es creen tres espais. Al fons de

l’escenari dues noies estan pintant un quadre. A la

dreta de l’escenari un grup de nois estan mirant les

pàgines de la revista Vedem i un d’ells a terra escri-

vint a una pàgina. A l’esquerra de l’escenari hi ha

una noia arreglant uns llibres i un grup de nois fent

classe amb llibretes i colors. Apartat una mica del

grup un dels nois està vigilant que no vinguin els

soldats.

Els alumnes es reparteixen en cada una de les es-

cenes i van llegint del dossier per tal de situar el pú-

blic en cada una de les escenes.

VEU EN OFF: Els nazis van utilitzar aquest gueto per

a demostrar al món el pretès bon tracte que do-

naven als jueus. Hi van gravar una pel·lícula de

propaganda, i fins i tot, van organitzar una visita

pel Comitè Internacional de la Creu Roja al gener

de 1944.

S’encenen els llums del cor blanc i negre.

COR NEGRE: Però darrera els decorats de bars,

cinemes, teatres i partits de futbol s’amagaven la

misèria, la desnutrició, la por i la mort.

COR BLANC: Les nits a Terezín s’omplien de tristesa

i enyorança, però també de versos, música i som-

nis. (agafa el llibre de Amat-Pinella i llegeix) Les

nits “eren l'hora del somni. El moment de les evasi-

ons cap a móns millors on els camps de concen-

tració eren ignorats. (pausa) Era l'instant curt, l'ú-

nic de tots que ho era (pausa) per els qui tenien

la sort, de poder dormir”

COR NEGRE: Molts artistes i científics que estaven

a Terezin van intentar mantenir una vida cultural

clandestina. Malgrat les condicions inhumanes,

en els dormitoris i les golfes s’hi celebraven con-

certs, recitals literaris, obres de teatre, conferènci-

es i classes pels més menuts.

Els nens jueus estan asseguts amb alguns fulls i al-

guns llibres, escrivint, fent rotllana al voltant del ju-

eu 9 que va ordenant uns pocs llibres.

ALUMNE 1: En el barracó on estaven els nens, els

adults van intentar proveir-los d’un ambient on po-

guessin aprendre. A l’altell van fer una escola clan-

destina i una biblioteca. Només tenien 8 llibres i al-

guns d’ells estava en mal estat, però eren llibres!

(assenyalant a la jueva 9) Aquesta noia tenia 14

anys quan li encarregaren fer-se responsable de

vuit llibres de paper de la Biblioteca. A més hi ha-

via llebres vivents, que eren persones que explica-

ven els llibres que havien llegit.

ALUMNE 2: En el barracó 417 al matí s’hi feien clas-

ses, i a la tarda, activitat física o jocs. (senyalant al

jueu 13, i baixant el to de veu com si expliqués un

secret) Però sempre hi havia d’haver algú vigilant

els moviments dels guàrdies per a no ser desco-

berts. (Es mou el jueu que fa de guàrdia)

JUEU 6: (aixecant el braç cap a jueu 9) Avui toca

estudiar l’Edat Antiga: els egipcis, els assiris, els ba-

bilonis, els indis, fenicis, els israelites, els grecs, els

perses, etc.

JUEU 10: (tallant al company i mirant el jueu 9) I la

geografia d’Aràbia, Holanda i de la Lluna..

JUEU 3: (tallant al company i mirant el jueu 9) I re-

passar la zoologia.

JUEU 6: (tallant al company i mirant el jueu 9)I pin-

tar el mapamundi i escriure el nom de les ciutats.

JUEU 10: (escrivint a una llibreta cara al públic)

Estudiem txec, geografia, historia i mates…

(aixecant el cap mirant al públic) Però ja tenim 13

anys i només hem fet primària .

COR NEGRE: En un lloc tant fosc com Terezín , la

presència de llibres era el record d’altres temps

(pausa) quan les paraules se sentien més que les

metralladores.

Uns nois jueus pinten un quadre posat sobre un

cavallet. A mida que pinten van mirant com que-

da.

ALUMNE 4: En el barracó 417 es dibuixava i pinta-

va, a vegades records d’aquella vida que els hi

havien robat. A vegades, la horrible realitat d’a-

quell camps de concentració.

Un grup de jueus estan amb uns fulls grans posats

amb una corda, com si fos roba penjada. Als

peus d’aquests nois una jueva està estirada al ter-

ra escrivint a un d’aquests fulls en blanc.

ALUMNE 3: En el barracó 417, un professor va ani-

mar als nois i noies a que fessin una revista, però

com que estaven separats dels adults, van haver

d’editar-la ells tots sols.

JUEU 12: (ajagut a terra amb un paper gros da-

vant) Li podríem dir VEDEM, és dir, “nosaltres por-

tem la iniciativa!”

ALUMNE 3: Vedem era una revista feta a mà, que

contenia articles d’opinió, il·lustracions, poemes,

acudits, comentaris esportius i reportatges.

Mentrestant tots els nois jueus treuen els instru-

ments per interpretar un tros de Brundíbar. Entre el

públic, diversos alumnes de 1r de la ESO també

acompanyen amb les flautes el fragment.

COR NEGRE: Gràcies a la imaginació, els nois i no-

ies de Terezin van poder traspassar aquells murs

que els tenien terroritzats. A través de l’art, podien

anar a un món de fantasia on el bé guanyava al

mal i la seva voluntat era lliure. Gràcies als somnis,

podien mantenir l’esperança de seguir vivint.

Es comencen a sentir xiulets i crits, gossos... Els ju-

eus comencen a córrer agafant les maletes amb

por, desmunten escenari i marxen darrere el pú-

blic per les dues bandes. JUEUS TOTS: Transport!

Diuen que marxen nous transports! Transport!

Es tanquen les llums centrals i s’obren les del cor

blanc i negre.

COR NEGRE: Les sortides cap a la mort comença-

ren el 9 de gener de 1942 amb una mitjana de

mil persones per viatge i no pararen fins al gener

de 1945.

COR BLANC: Dels nois i noies que van viure al bar-

racó L417, només 15 sobrevisqueren, la resta, van

ser deportats a Auswitz, on van ser assassinats.

Sona Solitude. Surten els jueus, amb el cap baix

de darrere el públic. A mida que van arribant al

seu lloc es giren i reciten el poema, es situen de

cara el públic en forma d’au.

JUEU 12: (escrivint al paper) Entrevista que he fet

aquest matí al pintor Berthold Odneer, des del

gueto de Terezin: “Des de pequeño he prestado

mucha atención a lo que sucedía ante mis ojos.

Cuando la ceguera marcó mi destino tuve que

dejar el dibujo. No veía lo que dibujaba y tampo-

co podía palpar-lo. Y entonces empecé a crear

con el alambre.” (aixeca el llapis del paper i fa mí-

mica explicant aquest tros, treu una papallona de

filferro) Mentre m’explica això, s’aixeca i treu del

prestatge una preciosa papallona de filferro. (es

torna a posar a escriure) “I des de entonces, sigue

padeciendo por su ceguera?” (pausa) “A veces

cuando me pongo a pensar no hecho para nada

en falta la vista. (agafa el cigne i el mira mentre

diu la frase) En estos momentos me olvido por

completo de la suciedad que nos rodea. Estos son

para mí los momentos más felices”

COR BLANC: Aquests escrits són el testimoni de les

vivències, els neguits i la incertesa pel futur dels

seus autors. En ells, podem veure la tristesa i la im-

potència davant la situació, però també l’esper-

ança d’un futur millor.

El jueu 3 s’abança i es posa davant el públic i expli-

ca:

JUEU 3: En una de les habitacions, unes noies han

preparat un espectacle que es deia Brundibar. Ha

estat bonic. Per uns minuts, hem oblidat on està-

vem, volíem creure que havíem anat al teatre,

lluny de les muralles i de les portes d’aquest gueto

JUEU 7: Escucha

JUEU 11: ya es hora

JUEU 9: El viento canta la canción de la lejanía.

JUEU 10: Miraremos sólo el cielo

JUEU 12: Y pensaremos en las violetas.

JUEU 7: Escucha,

JUEU 11: ya es hora.

Quan acaba el poema, van seient a terra per

grups, repartits per l'escenari.

La Coral comença a cantar Yeroushalaim Chel Za-

hav des de l’estació.

Mentrestant, tots els actors i actrius que han parti-

cipat fent d’alumnes, infermeres, noies alema-

nyes, etc...van entrant poc a poc i van posant

pedres a cada un dels grups de jueus asseguts i es

queden drets darrere d’ells. Tots en quadre plàs-

tic. El cor blanc i el cor negre encenen una espel-

ma

En aquest moment la coral també entra a escena

i es col·loca al final de l’escenari. Al final de la

cançó totes les persones que han fet l’obra estan

dalt l’escenari.

Es tanquen les llums del cor blanc i negre i s’e-

ncenen la llum general.

JUEU 1: Voldria marxar tot sol

JUEU 2: allà on la gent és diferent, i millor,

JUEU 3: cap a algun lloc desconegut

JUEU 4: on ningú sigui mort pels altres

JUEU 5: Potser molts de nosaltres

JUEU 6: esperem aquest final somniat

JUEU 1: potser milers

JUEU 2: potser aviat.

JUEU 7: Escucha,

JUEU 8: ya suena la sirena de la nave

JUEU 9: y debemos zarpar.

JUEU 10: Hacia puertos desconocidos.

JUEU 7: Escucha,

JUEU 11: ya es hora.

JUEU 12: Navegaremos muy lejos

JUEU 8: los sueños se harán realidad,

Quan acaba la cançó els nois i noies es van aixe-

cant i es posen en fila davant del públic mentre

reciten. Aquestes frases s’han de dir amb esperan-

ça.

JUEU 1: Avui encara podem tenir esperança

JUEU 2: Quan novament tornem a casa

JUEU 3: Sempre penso això

JUEU 4: Només se jo com ho desitjo

JUEU 5 I 6: Nosaltres volem estudiar,

JUEU 7 I 8: Nosaltres volem treballar,

JUEU 9 I 10: Nosaltres volem construir un món millor

JUEU 11 I 12: Nosaltres volem viure ...

ALUMNE 4 (puja al tamboret del cor negre) Si altres

queden en silenci cal que parleu.

JUEU 12: (s’avança una passa cap al públic) Nosal-

tres no podem morir.

FOSC general i FINAL

Aquesta obra va ser muntada durant el curs 2013-2014 dins

el crèdit variable de 1r de la ESO “Teatre i Memòria històri-

ca”. A més a més, en aquest espectacle ha col·laborat la

Coral Sant Medir, aconseguint fer més gran i millor la repre-

sentació.

Es va estrenar a l’Institut Lluís Vives els dies 18 i 20 de juny del

2014. La van venir a veure els nostres companys, els pares i

mares i els veïns i veïnes del barri.

Durant el curs 2014-2015 se’n va fer l’externalització, expli-

cant el projecte de “Donar veu a la memòria” tant als mit-

jans de comunicació com fent bolos a altres escoles o cen-

tres veïnals.

Donar veu a la memòria pretén oferir un espai i temps

per a potenciar la identitat personal a partir de la reflexió ètica

individual que potencia una visió crítica i millor comprensió del

món globalitzat, així com un desenvolupament de l’empatia

vers la diversitat cultural i interpersonal. Adquirint a la vegada

un compromís social amb els valors democràtics i els drets hu-

mans i cercar espais comuns de convivència. En definitiva, pro-

moure el desenvolupament de ciutadans i ciutadanes que par-

ticipin i es comprometin en aconseguir una societat més justa i

equitativa.

Recuperar la memòria històrica i explicar-la a través del teatre,

el fet que els actors i actrius tinguin la mateixa edat que els

nens i nenes que van escriure els textos que representen, els

permet, no només assolir els objectius esmentats al llarg del

projecte, sinó conèixer millor el passat per a construir un futur

millor.

En definitiva amb aquest projecte de “Donar veu a la memò-

ria” volem fer entendre als alumnes i a la societat en general

que la pèrdua de la memòria històrica significa deixar les vícti-

mes en l’oblit.

Per a més informació:

http://donarveualamemoria.blogspot.com.es/

Donarveu@gmail.com

“Aquí no hi ha papallones. Sobreviure a Terezín”

Selecció de textos i muntatge teatral

Joan Sanromà i Elisenda Cartañà