1

Aquest text és un fragment de l’article “Modernisme i noucentisme” de Jordi Castellanos.

El Modernisme havia nascut a les acaballes del segle XIX, entorn d’una revista, L’Avenç, que serví de catalitzador a la joventut catalana més inquieta del moment. La revista ja havia destacat per la seva voluntat renovadora des de la seva aparició, el 1881, com a hereva del catalanisme avançat republicà de Valentí Almirall i amb una actitud positivista, quant al pensament, que corresponia en literatura a la defensa del realisme i del naturalisme. Aquesta actitud avançada i renovadora es féu palesa, sobretot, quan el 1891 engegà una campanya de reforma ortogràfica del català. Fou aleshores quan la colla de fundadors de la revista (Jaume Massó i Torrents, R.D. Perés, Ramon Casas, etc.) connectaren amb altres grups d’artistes i escriptors que tenien, com ells, una actitud crítica i renovadora. Així, Alexandre Cortada, Raimon Casellas, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Pompeu fabra i tants d’altres començaren a col·laborar-hi. Fou, però, amb l’entrada de Jaume Brossa, el 1892, que totes aquelles actituds configuraren un moviment conjunt, conscient, amb un programa i uns objectius. Era la primera vegada que apareixia a Catalunya una generació d’intel·lectuals que no eren ja advocats o terratinents o metges o fabricants que escriuen sinó escriptors i artistes, per dir-ho així, “de professió”. En realitat, era la primera vegada que, col·lectivament, escriptors i artistes catalans prenien conscientment un sentit estamental, com a intel·lectuals i catalans. Eren, doncs, el producte d’una societat plenament burgesa, els fills d’una burgesia plenament aposentada. D’aquella burgesia que, després del 1874, havia renunciat a les aventures polítiques, que s’havia collit a la protecció del centralisme i que s’havia anat enriquint a base “d’estalviar pesseta a pesseta”. La revista L’Avenç aplegava els fills d’aquesta burgesia, uns fills que havien sortit artistes. Uns fills que es rebel·laren contra les mesquines personetes dels seus pares, disfressades de burgès, però amb mentalitat de menestral, que limitaven els sentits de les seves vides a comprar-se un casa de quatre pisos a Barcelona, i la torre d’estiueig a La Garriga. L’Avenç lluità, doncs, per enrunar i per derruir tot allò que hi havia darrera d’aquesta mentalitat conformista i alienada: un sistema politicosocial estancador –el de la Restauració borbònica-, una cultura oficial castellana, plena de mites falsificadors i imposada a Catalunya com a arma d’assimilació i de desnaturalització, i lluità també contra la concepció localista, regionalista, de la cultura catalana, caracteritzada pel folklore semioficial dels Jocs Florals, conformada amb la situació d’estancament i de retardament ideològic i consolada a fer l’elegia d’un passat gloriós. El moviment de la Renaixença era vist, doncs, com una trava, com un impediment per a la construcció d’una cultura que creien que havia de respondre a la realitat nacional del país. ¿Com, però, crear un art, una literatura, una cultura, autènticament nacionals? Trencant amb el localisme estret i resclosit i obrint Catalunya a les idees més noves, més potents, més agosarades de l’Europa contemporània i, amb això, desvetllar la personalitat autèntica del país que, tants anys, havia dormit esmortuït, tot això per tal de crear una síntesi entre modernitat i catalanitat de la qual sortís una cultura veritablement cosmopolita i autènticament catalana. La ruptura artista-societat El programa renovador del Modernisme topà, com és obvi, amb els interessos creats de les classes dirigents del país, les quals, en una situació de crisi política (les guerres colonials), industrial (la crisi de la “febre d’or”) i agrària (la fil·loxera), adoptaren

2

posicions clarament conservadores. Per al burgès català, els joves modernistes eren “desequilibrats, i fins i tot bojos i decadents”, mentre que per a l’artista, el burgès era l’antítesi de tot allò que pogués tenir valor. Per això, el Modernisme va néixer marcat pel signe de la ruptura entre l’artista i la societat. En efecte, la nova intel·lectualitat, per primera vegada entre nosaltres, plantejà cruament la problemàtica que havia caracteritzat tota la literatura europea d’ençà de la Revolució Industrial: l’enfrontament artista-societat. L’artista, en aquest conflicte, se sent portador d’uns valors superiors que no entren en l’òrbita en què es mou el materialisme del burgès, indiferent ales coses elevades. L’Art, el veritable, no es paga amb diners: no és ni objecte de luxe, ni simple passatemps. Per tant, el burgès el rebutja, com també rebutja el que significa artista (un mot que adquireix plenament, aleshores, el seu sentit específic, diferenciat de l’antiga significació d’artífex), perquè no el pot comercialitzar. El conflicte artista-societat, en el Modernisme, recull dues grans línies de tensió: d’una banda, l’enfrontament entre l‘art i la societat mercantilista que menysté el producte artístic, de l’altra l’enfrontament a la versió local de la burgesia, una burgesia que, si bé ha assolit una certa estabilitat econòmica, no compta amb el poder polític i, per tant, no compleix amb el tros de poder i paper que li pertocaria com a classe dirigent del país. Rusiñol a L’Auca del senyor Esteve, planteja clarament el sentit d’aquestes tensions en prendre com a model la seva pròpia família, una fàbrica de fabricants tèxtils, i reduir-la, dins de l’obra, a una família menestral. Rusiñol, doncs, tipifica la mentalitat del burgès rebaixant-la a menestral i canviant-li la fàbrica per la botiga de vetes-i-fils, dins de la qual els senyors Esteves hi encabeixen tot el món, un món que té com a paisatges habitual el taulell, la caserna i els glacis de la ciutadella i, com a paisatge exòtic, la Muntanya Pelada i Montserrat. [...]

Interessa tot això perquè aquest conflicte informà tota l’activitat ideològica, tot l’art, tota la literatura del Modernisme, que gira sempre entorn de l’enfrontament entre dues forces: l’individu enfront de la massa, l’artista enfront de la societat, la mobilitat enfront de l’immobilisme, el progrés enfront de la rutina i la tradició, la sensibilitat enfront de la indiferència, etc. En resum, l’art, la literatura, com a autèntica expressió de l’individu creador, són la vida. Art i literatura, doncs, han de portar inquietuds, moviment, sensibilitat. L’artista, com el comte Arnau, és el “despert entre els adormits” que sent –i transmet- la crida a una vida superior, aquella crida que els altres han oblidat. La lluita per modernitzar la cultura catalana passa, així, per la creació d’una literatura que ha de desvetllar el país adormit. I l’ha d’impulsar endavant, cap al progrés, cap a Europa. Art per l’art i regeneracionisme Òbviament, d’aquesta problemàtica generadora del Modernisme en surten actituds diverses. El grup de L’Avenç, el 1893, mostra clarament que uns mateixos problemes i uns mateixos objectius poden derivar en pràctiques ideològiques, culturals i estètiques diferents. Així, de la ruptura artista-societat en surten dos grups –potser millor due sgrans actituds, més que grups concrets-, els defensors de l’art per l’art i els regeneracionistes. Els primers, els que recolzen en les idees de l’art per l’art, identifiquen la missió de l’artista amb una religió, la religió de l’art. Ell, l’artista, n’és el sacerdot. Converteixen l’art en el refugi contra l’hostilitat d’una societat prosaïca i materialista, en el consol suprem als mals de la civilització moderna; refugi per abrigar els qui sentin fred al cor, diu en Santiago Rusiñol. En darrer terme, converteixen l’art en una evasió, una evasió, amb tot, que no podia ésser portada fins a les darreres

3

conseqüències, perquè els problemes estructurals de la cultura catalana no ho permetien. La temptació de l’art per l’art es presenta a la segona i, sobretot, a la tercera Festa Modernista de Sitges, per part de Rusiñol, Casellas i, fins i tot, momentàniament, per part de Maragall. En el fons, però, darrere tota aquesta sublimació artística, hi havia allò que Marfany ha anomenat: “valoració social de l’art”. La reivindicació de l’espai social per a l’art i l’artista. En conseqüència, també, i sobretot, l’espai econòmic, és a dir, una professionalització digna i total. Per això defensen l’art com a article de primera necessitat que la societat utilitarista no vol consumir. “L’art és la pluja per als camps”, el símil és de Rusiñol a “Cigales i formigues” i és prou gràfic. L’artista, volen dir, no és un paràsit, ans al contrari. Tal com va escriure Manuel de Montoliu l’artista comercia amb el producte més noble de tots. Per això aquest grup, quan acusa la burgesia de menestral, el que ataca són les concepcions estretes, petitburgeses de l’art. El que vol és una societat normal, és a dir burgesa, consumidora de l’art, com ho és la gran burgesia europea. Els regeneracionistes, en canvi, creuen que la renovació ha de partir d’un desvetllament ideològic, per això mostren el seu desacord amb les concepcions decadentistes i de l’art per l’art. Creuen que l’art no s’ha de separar de la societat, que l’acció revulsiva de l’individu ha d’actuar al bell mig de la massa. Menen, doncs, tota una campanya de crítica social, política i ideològica del sistema. En desaparèixer L’Avenç, el 1894, alguns d’ells, especialment Brossa i Corominas, es llencen a l’acció social revolucionària des de les files anarquistes amb la convicció, expressada per Brossa en l’article-programa Viure del passat, que “pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l’aristocràcia ni de la burgesia (...) sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrits a la gleba, conservadora del geni de la raça”. Entorn del 1896, Brossa hagué d’exiliar-se i Corominas fou processat en el famós procés de Montjuïc, que seguí a l’explosió d’una bomba al carrer de Canvis Nous, durant la processó de Corpus de la parròquia de Santa Maria del Mar. A Corominas li fou demanada la pena de mort. Se’n sortí, però, amb una forta crisi ideològica que acabà amb el camí iniciat. El cop rebut pels regeneracionistes, i la crisi politicosocial, produïda per les guerres colonials, serviren per potenciar novament el Modernisme.

http://batxillerat.blogspot.com.es/2005/02/documents-diversos-sobre-el-modernisme.html

Exercicis

1. Quina és la revista que polaritza el naixement del modernisme, segons Jordi Castellanos?

2. Amb quin corrent ideològic combregaven els fundadors de la revista?

3. Qui va aconseguir imposar un programa i uns objectius per al modernisme?

4

4. Segons Jordi Castellanos, la generació d’intel·lectuals modernistes es van diferenciar de les generacions anteriors en diferents aspectes. Quins van ser?

5. Castellanos parla d’un canvi tàctic que va adoptar la burgesia catalana

pels volts de 1874. Quin va ser?

6. A què s’oposa la revista l’Avenç?

7. Els modernistes consideraven positiva la tasca de la Renaixença? Per què?

8. Explica les causes de l’enfrontament artista-societat durant el modernisme.

9. Quines característiques presenta la concepció estètica de l’art per l’art?

10. Explica en què consistia la concepció regeneracionista de l’art.

Llengua catalana i literatura 1, Santillana