A.C.Els meus dos primers recordsestan vinculats a la bicicleta. Elmeu pare, que anava amb bicicle-ta a la feina a les pedreres d’AGrela, A Coruña, em va asseureal selló i em va portar a la casad’A Maceira, on havia servit desdels vuit anys fins al servei mili-tar a Melilla. Va ser un viatgeincreïble: de tant en tant giravael cap i em preguntava si totanava bé, si m’agradava que emdonés el vent a la cara i si notenia por. Esclar que en tenia,però crec jo que no l’hi vaig dir.Quan vam arribar tot em va sem-blar extraordinari: em va presen-

tar aquella gent, que eren elsseus segons pares, i vam entraren una mena de cobert on hihavia una dona boja que es vaalegrar molt de veure’l. El meupare, que era més aviat lacònic,em va dir: “Aquesta és la germa-na malalta que em va donar lavida en una casa aliena”. No sési la frase és un record inventat,però sí que vaig percebre que elmeu pare la tractava amb im-mensa dolçor, com es deixavabressolar per una veu que sem-blava un plor sord o una acumu-lació caòtica de sons intraduï-bles com ais de cristall. Aquellajove, mai no vaig saber el seu

ANTÓN CASTROHoracio Quiroga, un dels narra-dors llatinoamericans més grans,era un apassionat de la bicicleta. El1897, després d’un viatge que vafer entre Salto i Paysandú, va expli-car les claus de la seva afició: “Elgran atractiu de la bicicleta consis-teix a transportar-se, emportar-sea un mateix, devorar distàncies,sorprendre el cronògraf, i excla-mar al final de la cursa: les mevesforces m’han portat”. Quiroga vafundar, ambel seuamicCarlosBer-ruti, el Club Ciclista Salteño i el1900 es desplaçaria a París, la terrapromesa per als creadors, i diria:“Jo vaig anar a París només per labicicleta”.Un altre dels seus deixe-bles, el gran Julio Cortázar, va in-tentar explicar en què consistia unconte i va dir: “Encara que semblibroma, un conte és com anar ambbicicleta”. La història de la bicicle-ta és un conte en si mateix i estàfarcit de personatges, de narraci-ons, d’aventures, d’històries increï-bles i quotidianes que han donatlloc a nombrosos llibres.L’origen de l’arribada de la bici-

cleta aEspanya, almenys en una deles conjectures més utilitzades, es-tà envoltat d’una atmosfera fabulo-sa. El polígraf regeneracionistaJoaquínCosta (1846-1911) va acon-seguir anar, com apaleta, a l’Expo-sició Internacional de París del

1867. Va aconseguir que el cacicd’Osca Manuel Camo intercedísper ell i va ser seleccionat entre ladotzena d’“artesans deixebles ob-servadors” que van anar en repre-sentaciód’Espanya. En la seva esta-da de tres mesos a París va apren-dre molt i va escriure de gairebétot. Un dia, al pavelló d’invents, vaveure la bicicleta d’Ernst Mi-chaux, que havia patentat el 1860.En va quedar fascinat: li va sem-blar un descobrimentmés omenysprodigiós. Va treure el seu paperde fumar i va dibuixar la màquinaamb tota mena de detalls. Va envi-ar els dibuixos a Osca, als seus

amics il·lustrats com Vicente Ca-jal, enginyers alguns, els quals vanpassar els paperets a tresmecànicsde la ciutat: en Mariano, en José ien Nicomedes Catalán.Els escriptors sempre han tin-

gut una vinculació especial amb labicicleta, com qualsevol ciutadà, il’hanelevadaa categoria demetàfo-ra. Ésunmitjà de transport, unpri-vilegiat lloc de contemplació del

Autobiografiasobre dues rodes

Més enllà de lapassejada pelcamp i l’activitatesportiva, labicicleta es vaobrint pas, cadadia més, com amitjà detransport a lessuperpobladesurbs. I entre elsmolts adeptes aaquest vehicledescobrimnombrososescriptors quehi han dedicatcèlebres pàginesi han traçat unapoètica del’activitat.Antón Castro,autor ell mateixd’un poemarititulat ‘El paseoen bicicleta’,ens presentaen aquestespàginesun itinerariliterari pel mónde la bicicleta iassaja tambéunaautobiografia,amb poemainclòs, articuladaa partir de laseva relació ambles dues rodes

La història de labicicleta és un conteen si mateix, farcitd’històries increïblesi quotidianes

3Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,18

setembre2013

TEMA

nom, vivia reclosa en una menad’estable que tenia un catre. Des-prés, el meu pare em va ensenyarl’horta, els camps de sembra i unacosa que sempre m’ha agradatmolt: la llar, amb les cadieras iuna xemeneia immensa, on espenjaven els pernils.Pocs dies després va tornar a

pujar-me a la seva bicicleta i emva portar a casa dels meus avismaterns. Conservo records borro-sos, vaig veure la preciosa sitjaamb vistes sobre la vall de Larín.Es va torçar tot molt aviat: el meupare i el meu avi es van posar adiscutir. I jo em vaig posar a plo-rar, agafat a la faldilla de la mevaàvia Pilar. En un moment determi-nat, quan les veus s’havien tornatirades, com si anessin a pegar-se,crec que vaig dir: “Papa, anem acasa”. Em va asseure de nou alselló i es va posar a pedalar. Eltrajecte de tornada era més difí-cil, amb costes, i començava acaure la nit. Lluny, quan sortíema un clar del bosc, es veia el mar.

El mar de Barrañán, desdibuixaten la llunyania sota els últimsllums del crepuscle. Amb la poral cos, m’agafava al meu pare.Cap dels dos no deia res. Mai noem va tornar a portar a la sevabicicleta. Si li demanava que hofes, la seva resposta sempre era lamateixa: “La bicicleta no és perjugar. És com la pota del menjar:un instrument de treball. Recor-da-ho bé”.Per descomptat. Aviat, un diu-

menge a la tarda, vaig tenir unavisió que llavors, i encara avui,em sembla insòlita. El CF Peña-rol, de Lañas, que així es deia elmeu poble, que tenia una petitaestació d’autobusos i diversosmolins d’aigua, rebia el Penou-queira, d’Arteixo, la localitat d’Ar-senio Iglesias i d’Inditex. I desobte, mitja hora abans que s’inici-és el xoc, van començar a arribarciclistes i ciclistes, nois joves unamica més grans que jo del pobleveí: tots venien embolicats enimpermeables de colors, verds i

grocs, sobretot; no trigaria a saberque se’ls havien fet ells mateixoso les seves mares. Vaig tenir lasensació que eren extraterrestreso astronautes o apareguts d’unatarda de plugims. Aquesta imatgeno se m’ha esborrat del cap. Emvaig adonar que per ells la bicicle-ta no era exactament un instru-ment de treball. O potser sí: erauna màquina per passejar, perarribar als llocs, per divertir-se, ipodia gaudir-se així, amb un pro-tector contra la tempesta o elplugim.No vaig tenir bicicleta en l’ado-

lescència. El meu pare, que eratemorós, sempre tenia la mateixaresposta: “Per què la vols? Permatar-te?”. Tanmateix, vaig apren-dre a muntar aviat i els bessonsDubra, que en tenien una de rojai una de blava, me’n deixaven unade les seves. Era extraordinària-ment feliç. Llavors ja estimava elciclisme i anava sempre, a travésde la ràdio i la televisió, ambEddy Merckx, però també amb

alguns ciclistes més modestos:José Luis Abilleira, a la mun-tanya, o José Pesarrodona, boncontrarellotgista. El que feia,muntat a la bici, era radiaretapes del Tour o de la Vuelta.Pedalava, pel pla o per la mun-tanya, i parlava i parlava senseparar: Merckx corona el montVentoux, Ocaña ho perd tot enuna caiguda, Joop Zoetemelk iRaymond Poulidor rivalitzenen la pujada a Val Louron.Aquelles curses en solitari s’as-semblaven molt a l’alegria.Després, apostat en un racó delcamp de futbol, Barral, el savidel ciclisme, explicava el secretde les escapades, de la contrare-llotge per equips o la importàn-cia de puntuar a les metes vo-lants. Era la seva manera el·líp-tica de fer una anàlisi de laclassificació general del Tour.He viscut en diferents po-

bles de Terol: Cantavieja, “laben estimada de Cabrera”, Ur-rea de Gaén, el poble natal

paisatge, té alguna cosa d’aventuraíntima que facilita la reflexió i eldomini dels espais “amb aquestavelocitat amanyagadora i despreo-cupada del passeig”, tal com ha es-crit Valeria Luiselli al llibre Pape-les falsos (Sexto Piso, 2010). Allà,entre altres coses, fa una altra ob-servació que tindria bastant a veu-re amb la idea de Cortázar: “El queha trobat en el ciclisme una ocupa-

ció desinteressada de resultats úl-tims sap que és amo d’una estra-nya llibertat només equiparableamb la de la imaginació”.Anar amb bicicleta també és te-

rapèutic. Arthur ConanDoyle, quesolia passejar en tàndemamb la se-va dona, va escriure: “Quan el diaes torni fosc, quan la feina semblimonòtona, quan resulti difícil con-servar l’esperança, simplement pu-

ja a una bicicleta i fes un tomb perla carretera sense pensar en resmés”. H.G. Wells encara va anaruna mica més enllà: “Sempre queveig un adult a sobre d’una bicicle-ta recupero l’esperança en el futurde la raça humana”. Albert Eins-tein, un altre enamorat de la bici-cleta, va insistir per aquest camí:“La vida és com anar amb bicicle-ta: permantenir l’equilibri cal con-

tinuar pedalant (...) Vaig descobrirla teoria de la relativitat mentreanava amb bicicleta”. Lev Tolstoiva aprendre a anar amb bicicletaamb 67 anys i va convertir aquestapassió tardana en una de les sevesocupacions favorites per al lleure.I ja posats a ser específics, el perio-dista i escriptor Christopher Mor-ley va dir: “Segurament la bicicletaserà sempre el vehicle dels no-vel·listes i els poetes”. Va ser, simés no, sentimentalment, el vehi-cle de Neruda, que hi va dedicar el1955 una esplèndida i breu oda.

La bicicleta també va ser sovintel vehicle de Gabriela Mistral. Id’Alejandra Pizarnik. I de SylviaPlath, posem per cas. I de Marie iPierre Curie: ells es van casar enuna cerimònia modesta, van rebreuna mica de diners, van adquirirdues bicicletes i van fer la seva llu-na de mel per diferents llocs deFrança el 1895. I, entre nosaltres,Juan Carlos Mestre ha publicat Labicicleta del panadero (Calambur,2012), un poemari gairebé no-vel·lesc el títol del qual ret home-natge al seupare, encara que la bici-cleta no hi aparegui explícitament.Hi ha molts poemes dedicats a

la bicicleta, esclar. Però potser espodria dir que la bicicleta ha tingutuna presència més important en-tre els novel·listes i contistes. Famolt poc, Demipage publicava

A les fotografies(en aquestadoble pàgina i lasegüent), imatgesde diversos carrilsper a la circulacióde bicicletes isenyals de circula-ció relatius aaquest vehicleFOTOS: DAVID AIROB -

MARC ARIAS. ARXIU

LA VANGUARDIA / GETTY

Antón Castro,periodista i escriptorgallec establert aSaragossa, és autord’una vasta obraliterària, ambassajos, novel·les(l’última,‘Cariñena’, Edicio-nes 94, 2012) illibres de poemes,entre els quals‘El paseo enbicicleta’ (Olifante,2011)

El conted’anarambbicicleta

>

>

4Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,18

setembre2013

TEMA

No sé si tengo rumbo fijo cuando salgo a la carretera.No sé muy bien qué busco ni por qué pedaleo: me dejoir por aquí y por allá por calzadas de firme irregularque se extienden y se curvan a la orilla del campo.Avanzo y retrocedo a la vez: recorro kilómetros,transito por llanos y hondonadas, me atrevo con las cuestas,y aspiro los diversos olores del heno y de la huerta,de los cereales y de los matorrales florecidos.Y a la vez regreso a los lugares de la memoria, a una edadincierta en que yo me sentía un niño de aldea,un pescador en el río y un investigador de las estaciones,temeroso de la lluvia, de las sendas y de los maizales,aquellos maizales que afilaban sus puñales en el temblor del aire.Ahora mi casa está lejos, casi retirada, entre las acequiasy el silencio. De ella parto y a ella vuelvo, empapado de sudory de un cansancio que podría llamarse felicidad y lasitud.En mi deambular tengo la sensación de que, más queun campeón doliente o un esforzado del ciclismo,soy un peregrino y un fotógrafo que busca la mejor posición.Esas encrucijadas desde donde todo es más nítido:la lámina ocre de las fincas, los muros de fronda,las torres diseminadas a la sombra de las higueras,las diversas luces que se elevan más allá del horizonte…Vaya donde vaya siempre diviso esa iglesia de Ricardo Magdalenaque es un faro, un puerto seguro: ese lugar dondeel viento se sienta a conversar con la música de la fuente.

Diez bicicletas para treinta so-námbulos, un llibre realment imagi-natiu i plural en què hi hamultipli-citat de perspectives i de relats, al-guns del gènere del microconte.IsabelMellado, que també és violi-nista, escriu a Un pentagrama:“Anar amb bicicleta és xiular ambles cames. Voltes i voltes, i una al-tra, i encara una més. Compassosque són parpelles, que són dies.Cap endavant o cap enrere. Ritme,velocitat i trajecte. Només t’he debuscar a la cantonada correcta dela llengua?”. Elsa Fernández San-tos fa un recorregut per la presèn-cia de la bicicleta en la música, enl’art, en el cinema i a la televisió (in-evitableVerano azul), i LuisEduar-do Aute li dedica aquest sospircinèfil a El ladrón de bicicletas deVittorio de Sica: “A 24 imatges persegon i en blanc i negre, el lladreva escapar amb una bicicleta queva dibuixar sobre el mur de la co-missària”. Entre d’altres, RicardoMenéndez Salmón ofereix un con-te desconcertant i kafkià, Kafka enbicicleta; José Ovejero fantasieja alvoltant d’un viatge aAustràlia; Fer-nando Aramburu proposa una ba-ralla pugilística amb bicicleta en-treTirolín iTaylor; JuanGraciaAr-mendáriz escriu: “Fa deu anys que

vaig ambaquesta bicicleta. Suo tin-ta, destino paraules”. Marta Sanzevoca les seqüències de la seva ini-ciació quan tenia vuit anys:“Aprenc a anar amb bicicleta ambla mateixa facilitat amb quèaprenc a nedar o a deduir elmínimcomú múltiple”.Luis Landero associa les bicicle-

tes a la infantesa, a la idea de trans-port i al treball.Diez bicicletas paratreinta sonámbulos és un llibremoltmiscel·lani, original i imagina-tiu, ple de sorpreses, amb un finís-sim pròleg d’Eloy Tizón. Per posar

un altre exemple, Santiago Au-serón i Catherine François escri-uen a quatre mans un diàleg entreGranRoda i laRodaPetita d’un ve-locípede. Hi participen també di-versos poetes: Jordi Doce, ÁlvaroValverde, Andrés Neuman, FelipeBenítez Reyes i el ja esmentatJuan Carlos Mestre.Hi ha altres noms clau vinculats

a la bicicleta. Un dels llibres méscommovedors és Mi vida al aire(1988), una mena d’autobiografiade naturalista i esportista de Mi-guel Delibes, en què convergeixenalgunesde les sevespassions: el fut-bol, la bicicleta, la moto, la pesca,la natació i la caça. El textMiqueri-da bicicleta, que s’havia publicat apart, és una autèntica meravella.Potser l’episodimés bonic té a veu-re amb el festeig ambÁngeles Cas-tro.DiuDelibes: “Però quan la bici-cleta se’m va revelar com un vehi-cle eficaç, d’àmplies possibilitats,l’autonomia de les quals depeniade l’energia de lesmeves cames, vaser el dia que em vaig enamorar”.Delibes estiuejava a Molledo-Por-tolín (Santander) i la seva xicota aSedano (Burgos), a cent quilòme-tres de distància, i va decidir em-prendre un viatge que repetiria enmoltes ocasions: “Recordo aquellprimer viatge que vaig fer a Seda-nocomundia feliç. Sol amable, boi-ra lleugera, brisa tèbia, la bicicletarodant sola, sense mans, pendentavall, una grata aroma de fenc i tifaseca estimulant-me. Emsembla re-cordar que cantava a plena veu,amb la meva mala orella prover-bial, fragments de sarsuela sensepor de ser escoltat per ningú,

sentint-me l’amo del món”. Lahistòria d’amor amb l’Ángeles iamb la bici viurà un esdevenimententre còmic i inversemblant quan,ja casats, Delibes confessa: “Vaigintentar incorporar lameva dona alesmeves vel·leïtats ciclistes i en lapetició demà, amés de l’inevitablebraçalet, li vaig regalar una bici-cleta groga de nom Velox”. Percert, aquest text va ser inclòs enuna antologia molt recomanable:Mi querida bicicleta. Cuentos deciclismo de Holanda y España (Ex-perimental, 2009).

Miguel Delibes és un clàssic. Iamb ell hem de situar altres clàs-sics: Hemingway ha expressat so-vint la seva passió per la bicicleta,especialment al llibre pòstumFies-ta: “Vaig començar a escriuremol-tes històries que tractaven de lescurses de ciclisme, però mai no esvan acostar a com de magnífiquessón les curses reals, ja siguin sota

de Pedro Laín Entralgo, o laIglesuela del Cid, on ManuelVicent va passar temporades dela seva adolescència. Allà vaigcomençar a tenir la meva pri-mera bicicleta. Vorejava ja elsquaranta anys. Quan em vaigtraslladar a Garrapinillos, unbarri de Saragossa que estàsituat a prop del Canal Impe-rial i de l’aeroport, em vaig re-trobar amb la bicicleta d’unaaltra manera. Un estiu vaig fergairebé mil quilòmetres. I elsegüent, prop de dos mil, sem-pre pel meu entorn: Pinseque,Utebo, el Canal Imperial o Ca-setas, el barri on va néixer l’es-criptor i periodista Antonio G.Iturbe.A sobre de la bicicleta el mo-

tor ets tu mateix, la força sónles teves cames, la lucidesa i latranquil·litat són el teu estatd’ànim: el desig de gaudir senseescarafalls. Quan vaig iniciaraquesta segona sortida, perdir-ho així, a la manera cervan-tina, em vaig adonar que voliaescriure un llibre sobre el pas-seig amb bicicleta. Volia expli-

car les sensacions, parlar d’aquestdomini dels espais i del paisatge,de les olors que t’envaeixen, delque veus (les piscines, els jardins,les finques de blat de moro, lessenderes que van i vénen, les fi-gueres del camí que t’ofereixenels seus fruits i una promesad’ombra), volia parlar d’aquestaimpressió de la sensació de goigabsolut, de domini. Amb cansa-ment o sense, s’aguditzen la sensi-bilitat i l’instint d’observació. So-bre el selló el món es veu d’unaaltra manera: el passeig és la me-tàfora del moviment, de la vida.Té alguna cosa de conquesta del’aire i d’un mateix. L’esforç ésjoiós i estimulant: et portes a tumateix. I tots els teus sentitss’obren i es disparen en mil di-reccions: et converteixes, d’en-trada, en un col·leccionista depaisatges, en un fotògraf quecompon una infinitat d’instantà-nies imaginàries, experimentesun sentit de la llibertat gairebéinefable. La llibertat, pura i pri-mitiva, també és això: pedalar,recórrer quilòmetres, apropiar-tedels relleus de la calçada, lluitar

Pedalear para ver (un poema)>

Potser perquè passejaren bici convida a lareflexió, els escriptorsl’han elevada a lacategoria de metàfora

De Conan Doyle aHemingway i Delibes,grans clàssics hanmostrat la passióper les dues rodes

>

sostre, a l’aire lliure, de pista o deruta”. Un altre enamorat de la bici-cleta va ser Ray Bradbury. I HenryMiller, retratat sovint amb la sevamàquina.En la correspondència creuada

entre Paul Auster i J.M. Coetzee,Ara i aquí. Cartes 2008-2011 (Edici-ons 62, 2012) descobríem que elpremiNobel sud-africà és un apas-sionat de la bicicleta i que es traslla-da pel món, amb diversos amics,per córrer ambbicicleta. Aquí li ex-plica al seu amic un joiós viatgeper França. En diferents momentsde la seva obra apareix lamàquina:per exemple a Infantesa (Edicions62acaba depublicar enunúnic vo-lum Escenes de la vida a provínciesque recull Infantesa, Joventut iTemps d’estiu, revisades totes per ala nova edició), el fill i el pares’avergonyeixen que la mare com-pleixi un dels seus somnis: despla-çar-se sobredues rodes. Lapressio-nen tant que deixarà de fer-ho. AHome lent, el seu protagonistaPaul Rayment, fotògraf professio-nal, perdrà una cama després d’unaccident de bicicleta.L’escriptor Amos Oz, autor isra-

elià candidat al premiNobel any re-re any, va firmar La bicicleta d’enSumkhí (Cruïlla, 2003), que relata

la història d’un nen d’onze anys aqui el seu oncleZémaj li regala unabicicleta, per a nenes, que ésmotiude burla. El llibre és, abans que res,el relat d’un somiador, d’algú queinventa territoris i el seu propima-pa de la imaginació.Hi ha sens dubte altres llibres i

altres autors interessats per la bici-cleta: Miguel Mena va firmar Pai-saje del ciclista (Mira Editores,1991), que és un diari i un llibre deviatges, i Cambio de marcha (Alba,2002), una novel·la d’intriga que

succeeix durant un viatge pel camíde Sant Jaume i posa a prova la re-lació i l’amistat dels protagonistesqueviatgenambbicicleta. SergiPà-mies va publicar una esplèndidacol·lecció de relats, La bicicleta es-tàtica (Quaderns Crema, 2010),d’inspiració autobiogràfica i famili-ar que constitueix una mirada a lamaduresa. En català Llucia Ramisva publicar Tot allò que una tarda

morí amb les bicicletes (Columna,2012. Existeix edició castellana aLibros del Asteroide del 2013), queés un viatge als secrets de família ial seu propi passat gairebé a tombaoberta, com quan intentes consu-mar una escapada.Javier Sebastián és autor d’El ci-

clista de Chernóbil (DVD, 2011)que és una visió, un quart de segledesprés, de la catàstrofe de la cen-tral nuclear. I Ramón Bodegas vapublicar El ciclista solitario (Sirue-la, 2004), on explica la històriad’enCosmés, un home que recorrepoblacions, calçades, valls, munta-nyes i prades com aquell qui fuigde si mateix. Aquest personatges’assembla una mica al músicDavid Byrne, autor de Diarios demotocicleta (Mondadori, 2011), lacrònica de trenta anys de travessiaamb bicicleta portàtil de punta apuntadelmónque està plenad’ins-tantànies, d’històries, d’edificis, decarrers, de països i ciutats, de som-nis. Un llibre atractiu en el qual espot entrar i sortir per qualsevollloc.Lord Charles Beresford (1846-

1919) va dir: “Aquell que inventésla bicicleta mereix l’agraïment dela humanitat”. Sembla fàcil estar-hi d’acord. |

contra un mateix, voler anar mésenllà gairebé sempre. Voler anar.A la bicicleta s’eixampla la imagi-nació i es pensa, es redacten afo-rismes mentalment, s’escriuen elsprimers poemes.Com que tenia al cap la idea

d’escriure un poemari, en vers iprosa, va sorgir gairebé amb es-pontaneïtat. Un dia, a la vora delCanal Imperial, pescaven un pa-re, escriptor i pedagog, VíctorJuan Borroy, i el seu fill Guiller-mo. Em vaig parar a saludar-los,sense saber que d’aquesta trobadanaixeria el primer poema, elprincipi de tot. En Víctor em vaparlar de Ramón Acín, el pintor iescultor anarquista que va expo-sar a Barcelona als anys trenta, ivaig explicar la seva història: larelació amb les seves filles, ambla seva dona Conchita, pianista itennista a Osca, i amb el gosToby.Tots els dies, com si estigués

il·luminat per dins, tornava a casaamb un poema en potència: ambun poema en vers o prosa, ambuna història (que de vegades nai-xia de la contemplació d’una casa

abandonada o d’una amazona queintenta dominar una bonica eugaen un picador), amb una intuïció,amb una inquietud. Així, a mesu-ra que arrodonia l’autobiografiadel ciclista d’estiu, també desco-bria vincles d’altres criatures ambla bicicleta: la cantant Nico, queva morir a conseqüència d’unacaiguda; Pierre i Marie Curie, quevan fer la lluna de mel amb bici-cleta pels camins i les carreteressecundàries de França; l’escriptorHoracio Quiroga; el ciclista rebelLaurent Fignon; o el realitzadorJacques Tati, que va fer una pel·lí-cula inoblidable com és Dia defesta, protagonitzada per un car-ter amb bicicleta. Així va néixerun dels llibres de la meva vida: Elpaseo en bicicleta (Olifante, 2011).Conté, també, la meva declaraciód’amor a Saragossa, la ciutat queem va acollir el 1978.La bicicleta ha donat ales a la

meva imaginació. Ha donat ales ala meva fantasia. I alhora és unacosa molt quotidiana: encarna elmoviment, una velocitat més omenys assenyada, i la mesura deles meves possibilitats. És un lap-

se d’intimitat molt particular:vas amb tu i amb els teus pen-saments, i ets al món. Et cer-ques i et trobes. Sembla que etdiguis: “Allá voy con la certezade que la meta / está cerca omuy lejos: / sobre mi piel oenterrada / en un misteriosocuarto de mi sangre. / Allá voyy a mí mismo me persigo”.En la llunyania, en els dies

de nitidesa, veus el cim delMoncayo que va inspirar Anto-nio Machado i Gustavo AdolfoBécquer. Penses i recordes.Furgues en la teva pròpia me-mòria. Somies amb els ullsmolt oberts. M’agraden més lespetites pujades que les baixa-des. Allà, amb sacrifici i dolor,el ritme depèn de les tevesforces. Et mesures. En elsdescensos, tot és més ingover-nable i alhora aquest descon-trol resulta fascinant: s’assa-boreix més quan no tens por iet deixes anar, jugant-te la vi-da, segur, confiat, amb unaperillosa i temerària felicitatdibuixada al rostre. Descendirbé és un art.

“Aquell que inventésla bicicleta mereixl’agraïmentde la humanitat”(Lord Beresford)