Butlletí CC C

OM

UN

ITA

T C

AR

ME

LIT

AN

A D

E B

AD

AL

ON

A NÚM 73/ MARÇ 2013

BUTLLETÍ DE LA CC

Butlletí CC

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Toni Antoja Joan Badia

Agustí Borrell Àngel Briñas

Josep Burriel Josep Francesc Canher

Francesc Costa

Mercè Cuixart Enric Masdeu

Xavier Miró Pentinagats

Lluís Platero David Rodríguez Cebrián

Ruth de Tera

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Butlletí CC

CC NÚM. 73 - ANY XVIII - MARÇ 2013

Pòrtic

Francesc, papa (d’«allende los mares»)

No vull parlar de què farà ni com serà el nou Papa. Més que mai estic convençut que farà molt més bé del que preveuen els seus defensors i moltíssim menys mal del que vaticinaran els seus detractors. L’Esperit vola sempre més alt i més profund que qualsevol predicció humana. Tan sols vull expressar les meves primeres reaccions davant la seva figura serena, vestida de blanc, aquest vespre del tretze de març de 2013.

Francesc: la senzillesa del d’Assís, vinguda per primer cop d’«allende los mares» a una vetusta Europa que no vol desvestir-se de les seves ga-les. Una nova ventada evangèlica, en obres sobretot, davant d’un món, temptat de consum i de malbaratament. Una mirada més sensible des del continent americà a la gent desposseïda de la seva dignitat. Una com-prensió més fonda i encertada de la vida religiosa, a vegades desconside-rada o ignorada. Un sentiment més cordial de formar part d’una Església-comunitat on l’Esperit Sant il·lumina i esperona tots els seus membres. Una recuperació de l’essencial del missatge de Jesús més ençà de la doc-trina, el dret i la moral. Un futur on el cristià sàpiga ser llevat en la massa, tant quan és minoria com quan és majoria.

Reaccions potser massa poc objectives i properes a la utopia. Tant se val. Francesc, el nou Papa des d’aquest vespre en què escric aquestes rat-lles, farà molt més bé del que puc desitjar i també farà moltíssim menys mal del que alguns poden erròniament profetitzar.

No veiem que Déu està fent una cosa nova? Tan sols cal aportar-hi el

millor de nosaltres amb un esperit de sana comunió i de ferma esperança.

Que tinguem tots una bona Pasqua del Senyor!

Àngel M. Briñas, prior

Butlletí CC

Ara ve quan el maten! Josep Francesc Cahner

Qui no ha sentit aquesta expressió algun cop?

Molts la diem per indicar que s’acosta el desenllaç o el punt àlgid d’una qüestió, però pot

ser que pocs relacionin la dita amb la Setmana Santa, i encara menys amb una processó de Dijous Sant.

En efecte, en cert poblet de l’Empordà, com en altres molts d’arreu del mon, el Dijous

Sant s’escenifica la Passió, que en alguns casos es conclou amb una processó.

Aquest costum neix en el temps en què el

nivell cultural del poble no era pas massa ele-vat, i que els que sabien llegir eren comptats, i

pel desig que mou l’Església a fer arribar el missatge de l'Evangeli al poble. Així neixen els

autos sacramentals o misteris, que quan tenen un marcat caràcter religiós es desenvolupen dins o a la porta de l’església.

Així, doncs, a Verges, des d’abans del 1666 es feia, i es fa, una escenificació de la Passió

de Nostre Senyor. Comença en un escenari en què es representa, entre altres escenes, el ju-dici de Crist, amb la particularitat que, segons

diuen, per al personatge de Ponç Pilat es cerca el vilatà que té les mans més grans, amb la

finalitat que es vegin molt bé quan se les ren-ta. Després de la coronació d’espines i la fla-

gel·lació, en començar el camí de la creu, el narrador es dirigeix al poble i diu, o deia en cert temps:

–Ara ve quan el maten!

Dóna, així, pas a la formació de la processó, pels carrers del poble, i en la qual en dife-

rents cruïlles i placetes es representen escenes, com les caigudes de Jesús, pels integrants de la passió i processó.

Aquesta processó és coneguda arreu perquè en ella s’hi balla la Dansa de la Mort, i té alguns fets destacables, com el pas per un carreró en què s’enganxen a la paret unes cloves de cargol, que degudament plenes d’oli i amb un ble es transformen en uns llantions que

son l’única il·luminació del carrer, o el fet, segons es diu per la regió, que atorgar el perso-natge de la Verònica a una noia, equival a declarar-la la més bonica del poble (una espècie

de “miss Verges”). També va contribuir al coneixement d’aquesta processó el fet que un ja famós Lluís Llach s’hi integrava com un cantaire més en el cor del poble.

Butlletí CC

En nom dels quatre que avui ens

confirmem m’agradaria transmetre allò

que ha fet que ens trobem tots avui aquí.

Ja fa dos anys que ens estem prepa-

rant per donar aquest pas, veient cada

dia més el seu significat i la raó per conti-

nuar. La veritat és que al principi tot era

inseguretat i dubtes del que ens podríem

trobar, però el més important és que avui

som aquí, amb ganes de confirmar-nos i

de donar aquest pas més com a cristians.

El que volem a partir d’ara és seguir

els valors que Jesús ens va ensenyar,

compartir, estimar, ajudar...

Som conscients que la vida no és

sempre un camí recte i pla. A vegades hi

ha sots o es bifurca. És aleshores quan

Jesús ens posa a prova i hem de mostrar

la nostra fe cristiana que hem anat for-

jant al llarg de la nostra vida.

Encara que molts de la nostra socie-

tat no valoren el cristianisme, hem de do-

nar exemple amb el nostre comporta-

ment. Per a nosaltres és un pas enda-

vant, suposa un esdeveniment en el qual

sentirem dins nostre la flama de l’Esperit

Sant que ens il·luminarà i ens guiarà pel

bon camí.

És per això que volem rebre aquest

sagrament, per a ser cada dia millors per-

sones, transmetre positivitat a qui ens

envolta i gaudir de la vida com a cristi-

ans.

Mercè Cuixart Segundo,

Núria Garí Teixidó,

Núria Subiràs Planas,

Francisco Xavier Rivera Ramírez.

Manifest dels joves confirmats

Els quatre joves confirmats aquest curs amb la seva catequista

Butlletí CC

Si el lema de la Comunitat d'aquest any es pot identificar amb algunes de les persones que la formen és, sens dubte, en els monitors, els catequistes i els pares i mares que creiem en ells.

Potser mai ens hem aturat a pensar-hi, i molt menys ho hem expressat, però en el ma-teix moment que inscrivim la mainada a les ac-tivitats que organitzen estem signant la decla-ració de creença i confiança.

Molt bé, els donem les gràcies i els fem un copet a l'esquena, però anem més endavant. Si creiem en ells és perquè criem en els seus va-lors i ens agradaria que aquests valors es trans-metessin als nostres fills i filles. Quins són aquests valors?

La generositat és el primer valor en què creiem dels monitors i els catequistes. Una de les accepcions del mot generós al diccionari és llarg en el donar. A veure, què donen aquestes

persones? Temps, alegria i coneixements són segurament les tres coses més importants i es-tareu d'acord en que avui qui regala tot això és realment llarg en el donar. Remarquem que la generositat pren encara més importància si te-nim en compte la joventut dels monitors i la família que tenen a casa els catequistes, molts d'ells amb fills o pares grans a qui cuidar.

Un altre valor és la responsabilitat. Tots en tenim i, per regla general, l'assumim. Les nos-tres responsabilitats són potser a la feina, però a canvi del salari. O bé responsabilitats a casa, però amb la família que estimem perquè és la nostra. No, res d'això; la responsabilitat dels monitors i els catequistes és diferent, perquè la tenen de manera gratuïta i cega amb qualsevol infant que s'hi apunta. Algú podria dir que es compliquen la vida i segurament una mica si perquè ja em direu què és sinó emportar-se desenes de nens de colònies o intentar ense-nyar què és la fe a la mainada cansada després d'un dia d'escola i que viu en un món que li diu

Taller de pares

Butlletí CC

UN MATÍ A L’ESPLAI MAR BLAU

El dissabte 23 de febrer, un grup de nens i ne-nes de catequesi i alguns pares i catequistes vam passar una bona estona a l’esplai dels més grans de la Comunitat dels Carmelites.

Ens hi esperaven amb molta il·lusió els avis i les àvies i els seus monitors i monitores, que ens van estar explicant totes les activitats que fan a l’-esplai, com s'autofinancen, i les celebracions que festegen, que en són moltes i no se’n perden cap!

S’ho passen d’allò més bé!

Els nens i nenes vam seure a la taula gran que hi havia preparada, on aquell dia es feia taller de di-buix.

Vam pintar la Vella Quaresma, compartint les capses de colors, que ens van deixar els grans.

Després ens vam ensenyar els dibuixos, que van quedar xulíssims!

Per festejar la nostra visita, ens van obsequi-ar amb una mica de pa de pessic i refrescos.

En acabar la troba-da, els nens i nenes vam voler acompanyar a alguns dels avis cap a casa seva, a Can Bosch, i vam poder conduir les seves cadires de rodes pel carrer de Mar...!

El més bonic i enriquidor fou adonar-nos que, no només gaudeixen de l’esplai els grans que hi participen, sinó l’entusiasme dels voluntaris-monitors que fan créixer l’esplai Mar Blau.

Vam poder veure i experimentar, una vegada més, el missatge que Jesús ens va deixar: “Estima als altres com a tu mateix”, i que “Fa més feliç do-nar que rebre”.

Ruth de Tera (mare de Sara Hernàndez)

i els nens i nenes del Grup de catequesi.

“si no ho veus i no en pots treure profit, no t'ho creguis”.

I tot això no s'entendria sense el compromís de fer-ho tan bé com sàpi-guen, amb el compromís de no fallar malgrat aquell examen de demà que ara podrien estar preparant o malgrat aquell sopar que encara està per fer a casa. Creuen fermament que el nen o nena amb qui estan és el més important aquella estona. El compromís el renoven cada any i si comencen al setembre, acaben al juny; sense defallir i en tot cas sempre hi ha l'equip, els companys que recolzen.

Segurament aquests valors que fan que els pares creiem en ells, els moni-tors i els catequistes els tenen perquè quan eren petits els havien après dels de casa seva, dels seus mestres d'escola, potser a la vegada dels seus monitors i de la comunitat on cadascú d'ells va créixer. Són valors que ningú no en tin-dria si no es transmetessin de generació en generació, conscientment o inconsci-ent, però sempre amb molta estima.

Un pas més ja seria que cadascú de nosaltres ens plantegem personalment si podem ser com ells i oferir part del nostre temps a la Comunitat. No tothom pot ser monitor (ai l'edat!) o catequista, però segur que hi ha algun grup on si que podrem fer coses i que, avui, ara mateix, ens està obrint les portes. La resposta potser és en aquest mateix butlletí.

Per concloure, no direu que no ens agradaria que els nostres fills, molt més enllà d'aprendre els jocs, les cançons o la història de Jesús, creixin generosos, responsables i amb compromís en allò que cadascú d'ells cregui. I tot això co-mença quan signem aquell paper d'ins-cripció que, si el llegim bé, diu: monitor, catequista, crec en tu.

Butlletí CC

Recordo que quan érem als principis del Taller de Pares, un dels temes que treballàvem eren les noves tecnologies, llavors era el mòbil el problema… ara també, si tenim en compte que en el mòbil hi ha tots els serveis que ofe-reix Internet. Què ens preocupa? Sobretot l’ús que en fem, i l’ús que en fan els més joves, els adolescents. Avui arriben notícies del mal ús que es fa d’u-na de les xarxes socials. Escoles, instituts uni-versitats… estan envaïts pels “rumors”. Què podem fer? Segurament els adolescents tenen més coneixement del que hi ha a Inter-net i de com usar els aparells per accedir-hi, que no pas nosaltres. És normal, recordem quan va aparèi-xer el vídeo, és quelcom sem-blant, sense ins-truccions ni ma-nuals per saber on tocar, on pit-jar per aconse-guir el desitjat. Llavors, si en ge-neral en saben mes que nosal-tres, quina ha de ser la nostra res-posta… Podem fer ús de software (programari) que limiti i controli l’ús d’Internet, però potser ai-xò és tan sols col·locar una barrera temporal. La tecnologia s’encarregarà de dissenyar al-gun software per saltar-la, llavors haurem de buscar programes més potents que posin una barrera mes potent… això no s’acaba pas així, apareixeran altres programes que saltaran l’últim entrebanc… Sempre he pensat que cal viure amb el que ens envolta, no podem anar posant barreres a allò que no ens agrada, l’únic que em de fer és

fer-ne un bon ús. Tot avenç també comporta un retrocés depenent de la utilització. Però, com controlem això? Amb VALORS, po-sem-hi els nostres valors, aquells en els quals nosaltres creiem, és la forma d’avançar en un món altament tecnificat sense perdre’ns. És aquest el camí que els més joves que ens en-volten veuran al seu davant, és el futur que nosaltres els ajudem a construir. Els seus va-lors potser no seran els mateixos que els nos-tres, i si ho són, potser els posaran en diferent ordre, l’important però, és que hi hagi valors, que el seu camí es fonamenti en això, en els valors. Potser sí que cal posar barreres, però amb uns

bons valors no hi ha barreres, els valors ens fan lliu-res, no ens caldrà posar barreres ni entrebancs. Alguns entesos en educació diuen que cal posar límits. Podem fer una analogia amb les vies del tren; les vies marquen el camí, les travesses són els valors que

aguanten les vies. L’ample de via el posa cada família, i les vies són un clar camí que els més joves necessiten. De tant en tant potser cami-nen a prop de la via d’un costat o de l’altre costat, però són dins les vies, tot i això si un dia descarrilen allà som nosaltres amb la mà-quina per fer-los costat i ajudar-los a seguir endavant. Ens cal caminar segurs dins les vies per trans-metre aquesta seguretat i, sobretot, ens cal confiar en els adolescents i els joves.

Noves tecnologies Toni Antoja

Butlletí CC

Trobada de monitors de l’esplai

Excursió del Taller de Pares

Dimecres de Cendra a la

catequesi

Neteja del Santcrist de la sagristia

Butlletí CC

La qüestió de les relíquies dels sants

és un tema controvertit que s’escapa de la mentalitat dels nostres dies. La tradició de

l’Església fa que es mantingui el culte a les relíquies, però és evident que als ulls de la

gran majoria dels cristians d’avui, no dei-xen de ser objectes que poden merèixer tot el respecte que es vulgui però poca

cosa més.

Segles enrere, la veneració de les relí-

quies de tota mena va assolir una intensi-tat que avui ens sembla increïble. Tota es-glésia, per petita que fos, es desvivia per

tenir les relíquies d’algun sant entre els seus objectes de culte.

També les relíquies de santa Teresa van ser “objecte de desig”. A Alba de Tor-

mes, on va ser enterrada, nou mesos des-prés de la seva mort (1582) es va obrir el seu sepulcre i se’n va treure una mà per

dur-la al convent de San José d’Àvila, on havia començat la seva obra fundadora.

Un dit de la mà va quedar en poder del P. Gracián.

Poc temps després, l’any 1585, el ca-pítol dels descalços va decidir el trasllat de tot el cos a Àvila, i es va acordar deixar un

braç a Alba de Tormes com a relíquia. As-sabentat el duc d’Alba, es va queixar a Ro-

ma i va aconseguir que el cos fos retornat al seu sepulcre original on encara reposa.

Tot i amb això, se’n van treure diver-

ses relíquies: el peu dret i part del ma-xil·lar són a Roma; la mà esquerra a Lis-

boa; l’altra mà i un ull a Ronda; el braç

esquerre i el cor en un reliquiari del museu

de l’església de l’Anunciación d’Alba de Tormes, separats del cos que és en un

mausoleu de l’altar major d’aquesta es-glésia; un dit és a l’església de Loreto de París i un altre dit a Sanlúcar de Barrame-

da; a part d’altres restes repartides per tot Espanya i altres llocs del món.

L’any 1962, coincidint amb el IV cen-tenari de la primera fundació teresiana, es va creure oportú fer recórrer una d’aques-

tes relíquies, concretament el braç de la santa, en pelegrinatge per les terres de

l’estat espanyol. A Badalona hi va estar del 17 al 19 de març de l’any següent, ara en

fa 50.

Fa cinquanta anys que la relíquia

va visitar la nostra ciutat

El pare Constanci, alehores provincial,amb

la reliquia. Al seu costat el pare Sebastià.

Butlletí CC

En aquells anys de forta influencia ca-

tòlica en els fets ciutadans, es van organit-zar diversos actes per celebrar l’esdev-

eniment. El més multitudinari fou la festa de la rebuda de la relíquia que es va fer a

la Rambla. Diuen els autors del llibre “Història gràfica de Badalona”* editat pel Museu Municipal: “Va arribar a les dotze

del migdia a la Rambla, escortada per membres de l’agrupació de Veterans Es-

portistes de Badalona, i acompanyada per una caravana de bicicletes, motos i cotxes –hi van col·laborar el Club Ciclista Bétulo i

el Vespa Club–. En una tribuna l’esperaven les autoritats locals, l’inspectora provincial

i altres membres de la secció femenina de Falange, i representants de diversos esta-

ments. Una volada de coloms, de la socie-tat columbòfila Bétulo Mensajera, i de glo-bus de la casa Coca-Cola, van acompanyar

el lliurament de la relíquia a l’alcalde Tor-

ras Trias per part del frare provincial dels

carmelites.”

La festa continuà a la tarda al l’e-

sglésia del Carme on es va celebrar una missa pontifical presidida pel bisbe Narcís

Jubany. L’endemà es va anar al carrer que porta el nom de la santa per descobrir-hi una placa en memòria de la visita, placa

que encara es pot veure a la cantonada amb el carrer de Mar. Després d’una esta-

da a la capella de les germanes carmelites missioneres de Can Canyelles, la relíquia marxà cap a Tiana.

Pentinagats

*Bibliografia: Història gràfica de

Badalona. Volum II. (1939-1975). Nú-

ria Casals i Cortès i Jordi Padró i Werner.

Museu de Badalona, 1993.

Recepció de la relíquia de santa Teresa a la Rambla. En primer terme, el pare Car-

mel, el pare Carles i el pare Miquel, tots ells residents del convent badaloní.

Butlletí CC

Àngel M. Briñas

Nova xerrada del cicle de formació

carmelitana d’aquest curs. En aquesta ocasió hem abordat l’espai de les Estances

quartes. La presència d’una carmelita des-calça de Terrassa, Teresa Rofes, ha

il·luminat la reflexió i la lectura dels textos teresians.

Va començar fent una breu al·lusió a

les greus dificultats que santa Teresa va haver d’afrontar i que la van obligar a

abandonar la redacció del llibre, precisa-

ment en aquestes Estances quartes. Per això, resulta comprensible el poc ordre

que hi troba el lector. Per superar aquest escull, la conferenciant va proposar

aquests quatre temes importants que con-formen aquestes Estances: la substància de l’oració i les distraccions, la diferència

entre «acontentaments» i «gustos», l’o-ració de recolliment i, finalment, l’oració

Les Estances Les Estances

Trobades de Formació Carmelitana

Teresa Rofes, carmelita descalça Quartes estances: el xiulet del pastor: el recolliment

Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana

Hi ha esperança encara? No m’anima gens a escriure tot aquest pa-norama de corrupció en la política i l’esport que

ens està caient al damunt i que en els darrers mesos ha anat creixent com una bola de neu.

Tot això ha causat una gran “indignació” entre la gent del carrer que els posa en un mateix sac, sobretot als polítics, sense fer-ne cap distinció. Sempre he defensat que la nostra classe política i els nostres esportistes no són diferents de

la resta de la població de la qual sorgeixen. Si hi ha polítics corruptes i esportistes que es venen o es manipulen, és perquè la nostra societat els ha engendrat. O és que no hi ha dopats, cor-

ruptes i mentiders a tots els graus i professions? No creia, però, que el nombre fos tan elevat. No m’imaginava que rascant una mica aquí i allà sorgissin tantes vetes de podridura. A tots els nivells. Em sento com un nen anant per la

vida amb un lliri a la mà. Però, si ho mirem bé, què podem esperar quan molts de nosaltres mateixos aplaudim l’e-ngany d’aquell jugador del nostre equip que simula una falta per aconseguir un avantatge, o

quan demanem al lampista que ens faci una factura sense IVA, o quan veiem que la caixera del súper o el cambrer del restaurant s’ha equivocat a favor nostre i no diem res, o quan decidim

baixar-nos l’última pel·lícula per internet sense tenir en compte els drets dels seus autors... Tot això que comencem a trobar tan natural ho hem anat aportant al sistema i els nostres fills ho han anat aprenent de nosaltres. Si anem sembrant tots aquests vents, què esperàvem

recollir, doncs?

Enric Masdeu

de quietud.

Va deixar ben clar el canvi que es produeix en la persona que, després de

l’esforç i la fidelitat en l’oració discursiva, se sent tocada per Déu i accepta aquestes

noves i sorprenents delicadeses amb una actitud carregada de senzillesa i humilitat.

Teresa, sap que tot això no és fruit

del seu esforç, incapaç d’aconseguir aquesta força de la presència i de l’acció

de Déu. Reconeix el salt de qualitat que s’ha produït en la seva vida amb aquestes primeres accions directes de Déu. Es des-

vetlla fortament la consciència de rebre. Els efectes en la vida personal, comunità-

ria i social superen de llarg la petitesa dels seus propòsits i dels seus èxits anteriors.

Neix una nova persona que no recol-za en les seves pròpies obres bones, sinó que es desplaça cap a aquest Déu que co-

mença a prendre les regnes de la seva vi-

da. L’actitud de confiança i d’humilitat

marcarà el futur de la persona orant. Jun-tament amb això, el seu compromís es va

carregant d’una nova energia i es va fent més constant i serè. Estem en els inicis

d’una vida autènticament teologal. Res ni ningú està al marge en el seu contacte amb Déu. Més aviat, al contrari, comença

a entendre que tot i tots els que Déu esti-ma caben cada vegada millor en la seva

vida.

Com el pastor recull les ovelles a un senyal seu, Déu es deixa sentir d’una ma-

nera arrabassadora i comença a apaivagar tanta turbulència i dispersió de la persona,

la centra en el més essencial d’ella matei-xa i la prepara per a empreses més grans.

Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana

Maria Victòria Molins, religiosa teresi-

ana de Barcelona, va ser l’encarregada de comentar la cinquena estança de Santa

Teresa de Jesús en les trobades de forma-ció carmelitana, el passat dia 25 de febrer.

Va ser una xerrada amena, clara i sobretot entenedora, perquè el que ens va dir era la pròpia experiència de la religiosa, com

també ho és la doctrina de la santa, doc-trina viscuda i experimentada per ella. D’a-

questa manera crec que els qui escoltà-vem amb atenció a Maria Victòria, entení-em la doctrina mística de la santa carmeli-

ta.

Ens explicà els tres moments de la

seva vida que la van portar a connectar amb la doctrina de la santa. En primer

lloc, en el antic col·legi de les religioses teresianes de Barcelona, on llegien de tant en tant “màximes” de la santa. En el novi-

ciat no entenia res de la seva doctrina i menys en el castellà del s. XVI. Però va

ser en la Universitat on va anar compre-nent i entenent el llenguatge del segle d’or

de la literatura castellana gràcies als pro-fessors que va tenir; però sobretot, les xerrades i el cursos que va seguir del P.

Tomàs Álvarez van aclarir la doctrina de la santa. Ja, per últim, en la facultat dels car-

melites a Roma (“Teresianum”) va estudi-ar i especialitzar-se en la doctrina de San-ta Teresa. I ella ha sigut la seva mestra.

Les cinquenes estances són les es-tances de la unió, de l’inici de la unió mís-

tica amb Déu. Durant la seva vida ha ha-gut d’explicar la doctrina de les Estances

no sols a religioses/os, sinó també a laics. I aquests han entès la doctrina de la san-

ta. Per tant la Mística diu quelcom al ho-

mes d’avui. I creu que sí, entesa com una experiència de Déu. Arran del programa

de TV3 d’Albert Om, va rebre moltes tru-cades en què la gent manifestava l’adm-

iració per el testimoni de les religioses. Potser ells es creuen agnòstics, però res-pecten molt a tots aquells que tenen una

experiència de Déu. De fet, es lamenta que, en l’educació cristiana que hem re-

but, es parli més dels manaments (i obli-gacions) que de les Benaurances.

La millor manera d’explicar la Mística

és a través de l’experiència, tal com ho va fer Teresa (breument fa una referència a

la mística islàmica). La santa explica la se-ves experiències místiques en la cinquena,

sisena i setena estances. Quina és la pa-raula clau? La disponibilitat, disposar-se a la trobada amb Déu, segons la

doctrina de St. Pau: Morir per ressuscitar en Crist. I recordem que Déu és el prota-

gonista. La santa ho explica a partir de dues imatges: La imatge del cuc de seda i

la del desposori i matrimoni espiritual.

En la imatge del cuc de seda la santa posa l’accent en tres moments del procés:

El primer com neix el cuc (“que es a ma-nera de granos de pimienta pequeños”); el

segon moment, el cuc, “grande y feo” , es tanquen en si mateixos per fer el seu propi habitatge; mor per donar una nova vi-

da, la papallona. És el morir per ressusci-tar en Crist. Nosaltres sols podem fer els

preparatius, disposar-nos, posant la nos-tra voluntat en les mans de Déu. Re-

cordem, és Deu el protagonista. Hem de donar els homes d’avui alegria i felicitat,

Maria Victòria Molins Cinquenes estances:

La transformació de l’amor: unió de dues llibertats

Xavier Miró

Butlletí CC

Properes trobades:

dilluns 29 d’abril: Sisenes estances La ferida de l’amor: veritat i desigs

Àngel M. Briñas, carmelita descalç de Badalona

dilluns 27 de maig: Setenes estances La plenitud de l’amor: el matrimoni espiritual

Maria José Pérez, carmelita descalça de Puçol (València)

Trobades de Formació Carmelitana

que ve de Deu, però sols la podrem donar

als altres, si nosaltres estem alegres de sentir-nos estimats per Déu.

La segona imatge és la del desposori i matrimoni espiritual. El símbol dels símbols

és “el Càntic dels Càntic”, símbol de l’amor nupcial: Tot és amor amb amor. Avui dia és difícil parlar de fidelitat, no es practica gai-

re. Abans sols es parlava de virginitat i do-nant-li un sentit negatiu a la vida consagra-

da, com si fos sols de renúncia. Tota elec-ció comporta una renúncia. Per això tot cristià està cridat a la unió amb Déu, i tot

amor necessita ser purificat. Què entenem

per unió amb Déu? Unió de voluntats, la

de Déu i la de l’home a través de l’am-or al proïsme. Aquesta és la unió que Te-

resa sempre ha desitjat: estimar Déu en l’amor als germans, per unir-se a la volun-

tat d’Ell.

Després d’un breu diàleg amb els as-sistents, acaba recitant un poema de la

santa: “Búscate en Mi”.

Fuera de ti no hay buscarme,/ porque

para hallarme a Mí / bastará solo llamarme; que a ti iré sin tardarme, y a Mí buscarme has en ti.”

Butlletí CC

HOMES I DONES DEL CARMEL

-27-

És clara la dificultat per confegir biografies

de sants i beats d’èpoques pretèrites mínima-ment fiables, més si les dades de què es dispo-

sa provenen de comunitats que els han tingut per venerables després d’una vida més o menys agitada.

Moltes d’aquestes biografies arriben a adop-tar un patró comú: naixença en família benes-tant, carrera militar, fama, honors i vida dissi-

pada, càstig diví, penediment, canvi, ingrés en un monestir i vida exemplar.

També és freqüent que les biografies que es van anar component amb recopilacions de da-des disperses aglutinin elements de més d’un

personatge de similars característiques fins al punt que s’arribin a confondre en un de sol.

Aquest patró s'ajusta perfectament al nostre personatge. Té una mica de tot això.

Sembla que Francesco Lippi va néixer a

Grotti, prop de Siena, la vitalista ciutat de la Toscana, als primers anys del segle XIII, en el

si d’una família ben situada.

Poc fet per a l’estudi, va malgastar molts anys i diners amb males companyies. Cridat a

participar a la guerra, en va resultar ferit, per-dent la vista. En alguna biografia més o menys llegendària es diu que va perdre la vista per-

què, jugador com era, es va apostar els ulls en una partida de daus i va ser castigat per la

providència.

Penedit del seu desafiament, Francesco va pelegrinar a diferents llocs, entre els quals

Santiago de Compostel·la on, es diu, va recu-perar la visió. La llegenda impregna de fets

miraculosos aquests viatges, durant els quals, segons alguns biògrafs, mantingué una aferris-sada lluita amb el diable.

De retorn a Siena, va fer penitència pública fins que es retirà a viure en solitud a una gruta

i, uns anys després, ingressà com a germà llec a l’orde dels carmelites.

Des d’aquest moment es parla de múltiples

aparicions i miracles, així com també que tenia el do de preveure alguns fets, com el de la se-va pròpia mort que va esdevenir pel desembre

de l’any 1291.

En alguns moments s’ha confós amb un al-

tre sant d’aquells anys anomenat Francesco de Siena, un servita enterrat a Cremona.

Franc de Siena, va ser venerat des de la

seva mort i de les seves despulles se’n van fer relíquies que estan escampades per tot Itàlia.

Curiosament aquesta devoció també va arrelar en moltes localitats castellanes del segle XVII.

Tot i que va ser autoritzat el seu culte l’any

1672 pel papa Climent X, a la reforma del ca-lendari feta pel Vaticà II se’l va treure del san-toral.

Butlletí CC

Per aquest trimestre, des del Butlletí CC hem cregut que podria ser

interessant dedicar aquest apartat “a fons” al lema que es va triar per conduir totes les activitats de la nostra comunitat cristiana durant el present any

2013.

Un lema que, ja ho comentàvem al butlletí anterior, ofereix una gran

varietat de punts de mira i és obert a múltiples interpretacions, ja sigui des d’un punt de vista espiritual i transcendent, com des d’una òptica més huma-nista i de relació personal.

Aquesta diversitat de criteris, que ja es va manifestar en el moment de l’elecció i es va considerar positiva pel debat a casa nostra, l’hem volgut reco-

llir una mica en aquesta edició de la revista.

Per això hem animat unes quantes persones de la comunitat perquè ens expressessin els sentiments que els despertava el lema d’enguany. Per cen-

trar una mica les seves opinions els hem proposat les dues preguntes que en-capçalen la pàgina següent.

Amb les respostes que s’han rebut, s’ha fet un acurat treball de síntesi que considerem molt interessant i que ha de servir com a material bàsic a l’-

hora de programar la feina de tots i cada un dels grups de casa nostra.

Paral·lelament, ja s’han començat algunes activitats d’intercanvi entre aquests grups i, també, és a punt de donar-se a conèixer la cançó que, com

l’any passat amb el “Dóna’m la mà!”, ens donarà a tots un alegre i encoma-nadís contrapunt musical.

a fons

Butlletí CC

1.- No sé a qui us referiu amb

aquest TU. Si TU és Déu (Pare), el creure es

converteix en un mar de onades que pugen i baixen contínuament

però que segueixen estan plenes d’aigua. No és creure en un Déu creador de tot el que veiem, com si

hagués estat un paleta o un fuster o un mag, sinó com un Ser que ha

posat les lleis de la naturalesa, de la física, de la química, les altres, i ha deixat que l’univers, la terra, el

món vegetal i animal (i nosaltres), i tots ells ens desenvolupem dins

aquestes lleis -o regles de joc- amb total llibertat. La llibertat és nostra

i Déu no ens la coarta. Déu és lli-bertat. I per aquesta mateixa lli-bertat, Déu es va fent també amb

nosaltres. Si TU és Jesús, crec en el seu pen-

sament, paraula i accions amb els ulls tancats. Cegament. No hi ha

cap persona en ma vida a la que no hagi cregut cegament. Això no vol dir que hagi posat en pràctica

tot el que va dir i fer. Es un estímul constant per a mi. Desafortunada-

ment aquest estímul no me’l dóna directament l’Església o els seus ministres, sinó que és fruit de lec-

tura per camins no sempre “oficials”.

Si el TU és el proïsme, he de fer una distinció entre uns i altres i po-

sar-los noms. No puc dir que crec

en tots ells a ulls clucs, encara que en molts, sí. I un SÍ en majúscules.

Però en altres, contràriament, és un NO també en majúscules. La

mateixa llibertat que ens dóna Déu l’hem aprofitat per a fer-nos la nostra pròpia barraqueta per a de-

fensar el nostre espai. Més que compartir, volem tenir ni que sigui

un pam quadrat d’espai que sigui nostre. I això, es clar, dificulta la nostra relació oberta amb els al-

tres. Donem o compartim el que ens sobra. I aquesta relació és re-

cíproca encara que no igual.

2.- Hauria d’aportar una voluntat de transmetre de manera planera i actualitzada tot el què ens volen

dir les escriptures partint de la ba-se que Jesús va existir i que el vo-

lem imitar. Per a imitar-lo, l’hem d’entendre en el seu context i apli-car-lo al nostre temps. I el context

de quan es van escriure les escrip-tures, les circumstàncies històri-

ques, el destinatari de les escriptu-res en cada època i moment, eren

diferents i son diferents. Jesús és molt proper però el posem teològi-cament massa llunyà per a nosal-

tres mateixos. Per a mi, és com és mes fàcil “Creure en Ell”.

Josep Burriel

Crec en TU! ENQUESTA CC

1.- -Què et diu, personalment, el lema d’aquest any “Crec en TU!”? 2.- - Com a membre de la comunitat, què penses que pot aportar aquest lema al grup al qual pertanys?

Butlletí CC

a fons

1.- A mi personalment, “Crec en TU!” em provoca una idea de una relació bidireccional

amb Déu i amb els altres. Envers Déu, penso que Ell ha cregut en les meves possibilitats com a fill seu, i en l’altre direcció, jo crec en que Ell és AMOR, així amb lletra gran, però

mai prou gran per poder, ni tan sols, donar una idea de la seva immensitat. Envers els altres, sóc persona que confio en ells, en la seva sinceritat en l’actuar i per això suposo

que ells em veuen d’igual forma. 2.- Penso que el lema aporta una sensació de confiança amb els altres membres de la

comunitat, no únicament en el grup al qual pertanyo. L’aportació al nostre grup, és im-portant en tant que si no creiéssim en els altres, ens tancaríem i no penetraria dins l’ens-

enyament que hi cerquem. Anònim

1.- El lema "Crec en Tu" em transmet Con-

fiança. La confiança a cegues que tenen els membres d'una família. Aquella per la

qual no es tenen en compte les coses pas-sades sinó les ganes de créixer i millorar

conjuntament, sense jutjar ni prejutjar a l'altre. També em dóna l'energia per ajudar i ser

ajudat. Doncs, quan creus en l'altre ha de ser fàcil poder-li donar un cop de mà sen-

se esperar res a canvi i amb la convicció que la teva ajuda serà fructífera tant per un com per l'altre.

Per últim dir que em mostra tranquil·litat,

aquella tranquil·litat que sents per fer i desfer, per actuar o no, per dir o callar

perquè saps que els del teu voltant, cre-ient en tu no jutjaran ni justificaran els

teus actes. 2.- La segona pregunta no us la puc con-

testar ja que actualment no estic a cap grup en actiu!

Sara Guirado

1.- Sempre he cregut que els altres eren imatge del Crist encar-

nat. Això m'ha fet sentir molt propera a la gent. Personalment, aquest curs intentaré no malpensar de l'altre i confiar-hi una

mica més. Perquè, qui som nosaltres per a no donar una altra oportunitat, o les que calguin, a qui, en definitiva, és com jo?...

Si humilment demanem perdó cada dia per les nostres accions i omissions, amb més motiu hem de saber comprendre les faltes dels altres. Intentaré harmonitzar els diferents tarannàs, perquè

hi hagi més bona col·laboració en el grup.

2.- En els grups hi ha persones amb diferents motivacions per a fer la seva tasca o servei. No es pot pretendre que tots tinguin el mateix grau d'exigència. Algunes persones es sentiran crida-

des, amb aquest lema, a revisar la seva actitud amb respecte al grup i la resta de grups de la casa; però d'altres, seguiran fent

com fins ara, perquè no senten la necessitat d'aprofundir més en el coneixement de la comunitat. En tot cas, és tasca nostra

explicar les coses i mirar que se sentin partícips.

M. Pilar Serra

Butlletí CC

1.- Transmet la meva ferma voluntat de veure els altres membres de la Comunitat com

persones en qui puc confiar i que són tal com es mostren, es a dir “practiquen el que pre-diquen”.

2.- Ha de crear una atmosfera de confiança mútua, perquè estaré veient els membres del meu grup com persones a les que conec a fons, amb les que comparteixo alegries i preo-

cupacions, que estan disposades a ajudar-me quan ho necessiti, i a les que estimo tal com són. De la mateixa manera, com ells i elles també creuen en els altres, estic segur que

aquests sentiments els tindran en relació a tota la resta de persones que el formem.

Antonio Monés

1.- Personalment, Crec en Tu! Així d'entrada Crec en Tu! és creure en el Crist i la seva bo-

na nova, però té per a mi, un sentit mes ampli. Si tenim present que Crist habita en l'inte-rior de les persones i hem d'actuar com ell voldria, vers els altres que també hi ha el Crist

en ells.

2.- Si parlo pel que pot aportar al Grup de Quart Mon, jo diria que molt, moltíssim, doncs a vegades cal tenir present aquest lema quan atenem les persones més marginades de la nostra societat, ja que precisament ELL va estar sempre al seu costat. De tota manera cal-

drà fer molta pedagogia, perquè a vegades ens malfiem de les persones i ens falta el tacte que es mereixen. Intentarem fer-ho present, encara que seria bo a nivell Comunitari fer

alguna Xerrada sobre el lema.

Joan Masdeu

1.- El Crec en Tu en diu moltes coses: el Crec en TU transcen-

dental és el crec en Deu encarnat fet Home i aquest acte de fe em porta a creure en la persona, en el grup, en la comunitat, a

fer confiança en l’altre.

2.- Desprès del “Dóna’m la mà” el “Crec en TU” ens pot aportar

el reforçar el fet de confiar encara mes els uns en els altres i que també serà molt positiu el participar amb un altre grup en la se-

va tasca. Anònim

1.- El lema d'enguany m'agrada molt. És molt adient per una

comunitat cristiana com la nostra que celebra l'any de la fe. A més és plural, s'adapta bé a diferents persones i situacions. Personalment em transmet positivisme, energia, força, il·lusió i ganes de continuar cercant i donant el millor d'un mateix. 2.- Crec que és bo saber que es confia en nosaltres com a grup i això ens ha donar ànims

per continuar treballant en equip pel bé dels infants, donant sempre testimoni de la nostra fe. També ens a d'ajudar a fer créixer el sentit de comunitat, Com a grup i com a persones

hem de implicar-nos més i donar el que som pel bé de tots.

Neus Cregut

Butlletí CC

a fons

“CREC EN TU” és un lema tridimensional

d’anada i tornada perquè CREURE és con-fiar, és esperança, és donar i rebre.

El primer flaix que em va arribar al sentir el lema va ser la vessant de la fe, el CREC

en qui m’ha creat i m’ha envoltat de tota la vida que tinc. La creació, la natura, les possibilitats de vida, la família, el treball,

les il·lusions, la gent i totes les vivències que experimento en el dia a dia amb agra-

ïment. Veig tota la humanitat sencera enlairar la seva mirada cap al Creador, l’infinit, l’ini-

maginable, l’omnipotent, el misteri, el si-lenci, la força, la llum, l’energia creadora.

Tant se val el nom. Cadascú l’anomena tal com el viu i sent, el mot no és l’important.

La seva PARAULA sí. ELL és i és en nosal-tres. Això és l’essencial. A l’instant al sentir el parer de les perso-

nes de la comunitat vaig percebre que “CREURE EN TU” eren ells, els companys i

amics. Crec en tu Manel, Xavier, Mariona, Pilar...

cadascú amb el seu tarannà fa viva la seva Presència i veig en cadascú el Jesús pre-sent. Mirant-los identifico la Presència de

Déu en cadascú i els dic en veu alta: Crec

en tu! Crec en el vostre treball, esforç i lluites, en

els vostres grups i reptes. I amb tot, tant si responeu a una vida de fe tradicional

com si no, perquè per mi sou presència de Déu. Ja al cap d’uns dies i fruit del silenci de la

pregària m’he adonat d’una tercera ves-sant molt més intensa que el que jo pugui

sentir, creure i notar. És el “CREC EN TU” que em diu Ell, que ens diu Ell: Crec en tu, en vosaltres, i en les vostres

possibilitats! ELL ens ha creat i ens ha passat el llegat

de Jesús i somric dins meu al recordar les paraules que un dia em va dir una compa-

nya: “Déu és un etern enamorat de les teves possibilitats”

I gràcies a la comunitat on he anat a parar puc dir en veu ben alta i sincera: “CREC

EN TU” amb tot el que comporta ja que gràcies a TOT i TOTS he pogut créixer i

ser el que sóc.

JAP

1.- Aquesta frase em convenç que

diposito tota la meva confiança incondicionalment sobre la perso-

na que tinc al davant, però al ma-teix temps accepto tot el que pu-

gui venir d'aquella persona fins i tot la decepció. Penso que això és el que va fer Jesús, va confiar i

seguir confiant fins i tot als qui el van trair.

2.- Confiança i il·lusió.

Anònim

1.- Personalment, el lema "crec en TU!" em ge-

nera una confiança infinita i oberta vers l'altre. És un "sí" abans de la pregunta; és un "endavant",

sens dubte. I, per altra banda, un cert compro-mís: crec en tu i estaré al teu costat.

2.- Crec que aquest lema pot aportar dues coses molt importants: per una banda, complicitat i

confiança entre els grups, un reconeixement a les tasques que van acomplint. Per altra banda,

reflexió sobre la fe de cadascú: qui és aquest "TU"? Com és aquesta creença? Mires amunt o mires al costat? O ambdós?

En el grup ens pot aportar obertura cap als altres grups de la comunitat i potenciar la confiança.

Mariona Massip

Butlletí CC

Una fe que estima

És ben palesa l’abundància de respostes

que focalitzen la seva atenció en la dimen-

sió humana i social del lema. Sobretot en

les relacions directes entre les persones.

Aquí es juga l’audàcia de la fe. La persona

com a valor original, receptora i generado-

ra de felicitat. Dels textos es pot concloure

que tot allò que afavoreix un clima d’ac-

ceptació mútua, de comprensió i de sere-

nor enforteix interiorment les persones i

les empeny a la solidaritat generosa i res-

pectuosa. La confiança emergeix com un

dels béns més preuats que generen har-

monia personal, relacions disteses i servei

compromès.

Déu, origen i centre de vitalitat

Tot i això, l’element transcendent, és a dir,

la fe en un Déu que s’acosta a l’home en

la figura de Jesucrist apareix com la moti-

vació més fonda de la majoria dels en-

questats. Hi ha un cordó umbilical que

uneix íntimament Déu, la persona i els al-

tres en un projecte comú.

La confiança, el bé humà més preuat

Santa Teresina deia que la confiança i so-

lament la confiança ens pot portar a l’a-

mor autèntic de Déu. Això mateix es pot

afirmar en el pla de les relacions humanes.

Una breu reflexió sobre les respostes a l’enquesta

Jesús, a l’evangeli, demana la gosadia de la fe en ell. Convida a dir, a confes-

sar la fe en ell, en Déu i en els altres. Per això, una de les paraules més au-

tèntiques del cristià és testimoniar públicament en qui creu i què és allò que

creu. A vegades, sembla que ens fa una mica de vergonya parlar de com vi-

vim la nostra relació amb Déu i amb els germans. I això hauria de ser el més

normal entre els seguidors de Jesucrist. Un grup de membres de la nostra

comunitat ho ha fet comentant el lema d’aquest any «CREC EN TU!». De les

seves respostes hem tret aquest resum que no és simplement una declaració

d’intencions, sinó un compromís real a favor de la vida, de l’esperança i de

l’amor sense fronteres.

Butlletí CC

a fons

Regalar confiança als més propers i també

als més llunyans porta a l’amor veritable.

La confiança, doncs, apareix com a pont o

com a lligam necessari perquè la fe generi

vida, tant en la relació horitzontal (amb els

altres) com en la vertical (amb Déu). Es

dedueix de les enquestes com una urgèn-

cia que afecta directament als cristians i

que consisteix en adoptar hàbits madurs

de proximitat i de confiança amb les per-

sones del cercle més íntim com també

amb aquells que de manera esporàdica

entren en la seva vida. La confiança en

Déu, la confiança en Jesucrist i en les se-

ves propostes a l’evangeli, i la confiança

en els altres configuren el marc d’una fe

madura.

La fe de Déu

Paga la pena fer esment en una de les en-

questes del canvi de subjecte que pronun-

cia el lema «CREC EN TU!». No és la perso-

na humana, sinó Déu qui posa als seus

llavis aquesta expressió. La confiança ori-

ginal, en definitiva, és la que Ell diposita

en la persona i en les seves possibilitats.

La confiança humana té en la infrangible

fidelitat de Déu un extraordinari punt de

referència on poder emmirallar-se. És així

com Déu genera pau i fortalesa en el cre-

ient.

Altres suggeriments

Les respostes aporten alguns altres ele-

ments que no cal oblidar: el respecte i la

comprensió davant dels qui caminen a un

ritme diferent, la necessitat d’aprofundir

en els continguts de la pròpia fe i l’a-

graïment més íntim per tot allò de bo que

hom rep en el si de la comunitat cristiana.

Crec en TU! Quan arriba l'onada i t'empeny comença el viatge, i els camins que el vent traça al Mar Blau podem seguir. Quan arriba l'onada i t'empeny comença el viatge i jugant ensenyem i aprenem a compartir, Crec en TU que camines descalça. Crec en TU, t’he trobat al camí. Crec en TU perquè em deixes petjada. Crec en TU, t’he trobat al camí. Quan arriba l'onada i t'empeny comença el viatge i el desig que Déu posa al teu cor et fa gaudir, quan arriba l'onada i t'empeny comença el viatge i estimant ensenyem i aprenem a compartir, Crec en TU perquè ajudes els altres. Crec en TU, t’he trobat al camí. Crec en TU perquè pregues pels altres. Crec en TU, t’he trobat al camí.

Lluís Platero

Butlletí CC

33

Joan Badia

Què és celebrar?

Celebrar, en el sentit ample, significa lloar, aplaudir, enaltir una persona o cosa. És com

agençar un acte o un esdeveniment amb els elements necessaris perquè s'ompli de belle-sa, esplendor, dignitat i, sobretot, de significa-

ció i sentit.

La pregària cristiana esdevé celebració en l’Es-glésia quan –junts– procurem viure al màxim

un esdeveniment salvador mitjançant els ritus, l’escolta de la Paraula, els cants, els símbols i

els gestos.

Eclesialment parlant, no hi ha cap celebració més gran que la celebració litúrgica. És l’acció

que l’Església realitza en el temps fins a la parusia, a través de l’anunci i l’actuació del

misteri per tal d’integrar els homes de tots els temps en el pla diví de la salvació.

Elements de la celebració

Segons la definició anterior, la celebració litúr-

gica és una acció i, a més, en qualsevol cele-bració hi entra la realitat del misteri. Dit d’una altra manera, per pregar celebrant, no basta

amb la garantia de la nostra participació acti-va, cal també una identificació amb les parau-les, gestos, símbols, etc. I a més, oferir el

propi ésser i la pròpia vida com a lloc d’en-contre entre el Crist que celebra el seu misteri

salvador i nosaltres que en Ell celebrem la nostra pròpia vida.

En l’acció litúrgica, els elements essencials

són:

a.– El ritu. És l’exterior, l’embolcall visible de la comunicació salvífica divino-humana. Des

de sempre l’Església ha ensenyat que «mitjançant signes sensibles se significa, i de forma adequada a ells es realitza la santifica-

ció de l’home i així es compleix el culte públic integral.» El ritu és el mitjà a través del qual s’actualitza i es fa operativa la Paraula. Però,

al mateix temps, ha de ser «personalitzat» pel subjecte o la comunitat que l’executa.

b.– La Paraula. Element decisiu en la celebra-ció, tant de l’antiga com de la nova aliança. Per a portar a terme la seva obra salvadora,

Crist està present enmig de la seva Església. I d’una manera particular en les seves accions

litúrgiques. Un lloc primordial de la seva pre-sència és la Paraula, ja que Ell és qui parla quan es llegeix l’Escriptura. D’aquí la impor-

tància de preparar-se a escoltar-la, de saber llegir-la i d'aconseguir que sigui plenament

escoltada.

c.– L’eucologia. És el tercer component. La celebració litúrgica gira al voltant de dos ele-

ments íntimament relacionats: la Paraula de Déu i la resposta de l’assemblea. Amb aquesta resposta, feta pregària, que varia segons els

espais socio-culturals i també segons els temps litúrgics, conclou la celebració.

Altres celebracions de pregària

Tot i que la litúrgia de l’Església és una síntesi

de qualsevol celebració del misteri de Crist i

Eclesialment parlant, no hi ha cap celebració més gran que la celebració litúrgica

Butlletí CC

de la vida cristiana, podríem també –seguint

la seva mateixa pedagogia– celebrar parali-túrgicament certs fragments de la nostra fe o

determinats moments de la nostra vida. La mateixa Església ens indica, en efecte, amb el ritme de la pregària litúrgica l’esquema d’a-

quest tipus de celebracions, així com els com-ponents d’aquests moments orants. Heus aquí alguns suggeriments:

a.– Elecció del tema a celebrar. Pot ser un aspecte del misteri de Crist o de Maria. Una

veritat de fe. Una determinada virtut o valor cristià. Un fet de vida o un esdeveniment. Qualsevol realitat que vulguem potenciar a la

llum de la fe. El que cal és concretar-ho i acostar-nos a la vida

tant com sigui possible.

b.– Pensar, tot seguit, en l’assemblea. No sin-

tonitzem la mateixa onda els nens que els

adults, la persona inici-ada que el principiant, un grup nombrós que

un grup reduït.

c.– Triar amb exquisida sensibilitat els textos sagrats, els cants, els símbols i gestos, les pregàries, les monici-ons i els silencis. Con-servant sempre la uni-

tat temàtica, el ritme, la claredat expressiva, tot mantenint una certa harmonia estètica.

d.- Establir l’esquema celebratiu, breu i clar. No hi ha cap font d’inspiració millor que la mateixa litúrgia eucarística. Per tant, l’es-

quema hauria de contenir:

1.– «Moment inicial»: cant, monició ambi-entadora, invocació de l’Esperit, referència

penitencial i breu silenci que culmina amb la pregària del president.

2.– «Proclamació de la Paraula». La cele-bració pren vitalitat de la Paraula que il·lumina els esdeveniments, els revela i els

desvela en la seva justa realitat. Es poden fer dues lectures intercalades per un salm,

cant i el silenci oportú. Breu comentari

«sapiencial», seguit d’un silenci, la reflexió

comunitària i la manifestació de vivències a la llum de la Paraula escoltada. Podem do-

nar un to més contemplatiu a la celebració oferint més moments explícits de pregària, allargant els silencis. El temps del compartir

en forma de petició, lloança, agraïment, adoració, etc.

3.- «Ofrenes i aclamacions». És típic de la

celebració l’ofrena d’alguns símbols per part dels assistents, tot aclarint-ne el sentit

amb gestos o pregàries. També ara és el moment de les pregàries –estil lletania– aclamades per tota l'assemblea.

4.- «Momen final». La celebració acaba amb

una pregària feta en comú (Parenostre). Unes paraules que el

president adreça als reunits convidant-los a

tornar a la vida quoti-diana. La benedicció o un altre gest de comi-

at. I un cant.

d .– P recauc ions . Aquest tipus de cele-

bracions paralitúrgi-ques permeten de

moure’s amb més mar-ge de llibertat i de cre-ativitat que la litúrgia

oficial. No obstant, cal mantenir sempre l’at-enció perquè les paraules, els silencis, els

símbols, els cants siguin vehicles d’autèntica expressió de fe. Perquè un excés de creativi-tat no impedeixi d’admirar la veritat celebrada

en la seva meravellosa simplicitat. Perquè ca-da una d’aquestes trobades sigui una autènti-ca escola de fe i de pregària comunitàries, i

no pas un puzle festiu més o menys pietós. Atenció i precaució, finalment, perquè els

pensaments, les paraules i les accions tinguin Déu com a objectiu en resposta joiosa a la història d’amor que Ell ha tingut amb tots

nosaltres.

Butlletí CC

Els inicis

Després que els carmelites, com tots els

ordes religiosos masculins, foren obligats a dei-xar els convents de tot l’estat com a conse-qüència de les conegudes lleis de Desamortitza-

ció de Mendizábal, aquests no tornaren a aixe-car cap a Catalunya fins l’any 1891 quan va ser fundat el primer convent de la represa a Tarra-

gona.

En aquest convent es va obrir un noviciat i

el col·legi de Filosofia. L’any 1907, veient la ne-cessitat d’instal·lar els joves aspirants per entrar a l’orde, es va prendre la decisió de dedicar uns

espais i unes cel·les per atendre la demanda dels nois i les seves famílies.

Creixement i noves ubicacions

Poc temps després, i per tal de donar més

vitalitat i independència al col·legi, els superiors van determinar que els nois que estudiaven a

Tarragona es traslladessin al convent de Bada-lona de recent fundació. Així ho van fer el 14 d’agost de 1910 per poder començar el curs al

nou emplaçament.

Al convent badaloní es va destinar al col·legi una ala del primer pis de sobre de

l’antiga església (avui totalment renovada, jun-tament amb el convent). El col·legi tenia una vida del tot independent i reglamentada. En

aquells anys, i sota la direcció dels seus profes-sors, va començar a redactar-se una revista de caràcter intern titulada "El Vergel Teresiano".

Tanmateix, desitjant engrandir el col·legi, l’any 1912 els superiors van decidir un nou tras-

llat, aquesta vegada al convent de Barcelona que també s’acabava de construir (tot just feia dos anys que s’havia inaugurat). Allà es van

habilitar unes vint cel·les en el segon i tercer pis. Badalona va restar com a col·legi de Teolo-

gia.

L’any 1918 s'inaugura la casa de Palafru-gell i el col·legi passa a aquesta nova seu com a

Seminari d'aspirants. És interessant saber que abans hi havia hagut intents frustrats de situar

el col·legi a l’antic convent de la Selva del Camp, i a llocs tan dispars com Sant Pol de Mar, Figueres, Corbera de Llobregat, l’Espluga de

Francolí, Peralada, Col·legi de las Germanes de

Badalona va ser, en dues etapes, seu del seminari

Enric Masdeu*

Butlletí CC

la Caritat de Palafrugell, Santuari de Mare

de Déu de la Misericòrdia de Reus, Esglé-sia del Rosari de Reus i Begur.

Passades les festes del Carme de l’any 1936, comencen a arribar a Palafru-gell notícies de l’aixecament militar i de la

situació a Barcelona. El dia 21 de juliol, i com a mesura de seguretat, els 26 nens que hi havia al col·legi, acompanyats de

tres religiosos, surten cap al veïnat de Fitor. Als afores són retinguts per una

patrulla de milicians, però aconsegueixen continuar gràcies a un passi de l’alcaldia. Uns dies després els nens van ser enviats

a Girona i d’aquí als seus domicilis parti-culars.

A partir del 39

L’any 1939, acabada la guerra civil,

el col·legi preparatori es tornà a obrir a Badalona fins que, pel setembre de 1944, retornà a Tarragona, on es varen fer les

grans obres de reforma per acomodar els residents.

Al col·legi, en els últims anys, els

aspirants cursaven els estudis oficials de batxillerat, EGB i altres branques professi-

onals fins que, els qui ho desitjaven, s’i-ntegraven als estudis específics de l’orde al noviciat.

A la dècada dels setanta, a causa de la normativa oficial d’ensenyament i del

nombre reduït d’aspirants per curs, els alumnes assistien a classes fora del semi-nari, concretament al Seminari Pontifici i

als Col·legis Pau Delclòs i Comte de Rius. Això sí, els alumnes continuaven residint al convent de Tarragona i passaven els

finals de mes i les vacances a les seves cases.

El Seminari de Tarragona es suprimí en el Capítol Provincial de 1981 i des d’al-eshores els aspirants s’apleguen amb al-

tres estudiants d’altres províncies de la península.

* Escrit basat en la recopilació de dades feta per l’arxivera de la província M. Mercè Gras.

Butlletí CC

La Verònica no apareix en cap dels quatre evangelis canònics. En canvi sí, però tampoc clarament, en l'evangeli apò-crif de Nicodem, en la peça “Actes de Pi-lat”. En aquest, llegim que “una dona que es deia Berenica (Bernica, Berenice o Ve-rònica) va cridar de lluny estant...”.

Som al segle IV. L'elaboració dels escrits que conformen el “cànon del Nou Testament” ja s'havia acabat a mitjan se-gle II, però el consens sobre la col·lecció i sobre el caràcter inspirat dels vint-i-set es-crits que la formen no s'aconsegueix fins al final del segle IV. És en aquesta època quan comencen a entrar en la vida de l’-Església, a través de la litúrgia, les tradici-ons apòcrifes com, per exemple, la cova on neix Jesús, el nom i el nombre dels reis d'Orient, la mateixa història de la Verònica quan Jesús passava pel carrer de l'Amar-gura i altres.

Al llarg dels segles següents, l'art cristià, el teatre o els actes sagramentals s'inspiren àmpliament en la literatura apò-crifa fins arribar a creure's que allò que veien pintat o representat era veritat i no una interpretació del que podia haver estat però que, realment, ningú sabia.

La llegenda de la Verònica es desen-volupa a finals del segle IV i se la identifi-ca amb la dona hemorroïsa de Mateu 9,20 que toca la vora de la túnica de Jesús i se li cura la pèrdua de sang que patia feia dotze anys. També es deia que era cega i

que al fregar-se amb el vel es va curar.

Sant Gregori la cita com una dona palestina, cristiana i pietosa, que estava casada amb un centurió romà, sant Ama-dor, procedent de les Gàl·lies i que quan va ressuscitar Jesús, van fugir de Jerusa-lem i van acompanyar Josep d'Arimatea, portador del sant Grial, fins les costes franceses.

Una altra llegenda deia que Verònica va viatjar a Roma amb el vel i va curar el mateix emperador Tiberi. Després, li va deixar el vel al Papa sant Climent.

En una altra versió se la identifica amb una de les dones que apareixen en Lluc 23,27, quan Jesús puja al Calvari car-regat amb la creu. Fins i tot, Eusebi de Cesarea escriu que havia nascut a Cesa-rea de Filip i que hauria aixecat un monu-ment a Jesús per a perpetuar els beneficis rebuts.

Una tradició anterior al segle VIII par-la de la llegenda en què la Verònica li de-mana a sant Lluc que li faci un retrat de Jesús i, al negar-s'hi aquest, és el mateix Jesús qui, al rentar-se la cara, li deixa la seva imatge impresa al drap.

Arran de les llegendes i tradicions, s'arriba a dir que era venedora de teles i que va ser la fornidora del llençol de la mortalla de Jesús.

Pel que fa a nosaltres, la Verònica és la figura central de la sisena estació del Viacrucis des del segle XIII, on apareix

(Vera icona)

Diguem-ho clar, la Verònica, tal i com la coneixem, no és un per-sonatge històric. Però no perquè no hagués existit vol dir que si-gui mentida. És un personatge llegendari de la tradició cristiana que s'ha relacionat sempre amb el camí del Calvari on va eixugar el rostre de Jesús.

Josep Burriel

Butlletí CC

eixugant el rostre de Jesús. No deixa de ser una espècie de simbiosi de tradicions.

Però, on és el vel, si és que va existir? Quants vels han aparegut?

A finals del segle XII apareix a Roma com una de les relíquies de la passió de Jesús, considerant el rostre imprès com a “vera icona” de la imatge de Jesús.

Però als segles XII i XIII, van sortir di-versos vels d'orígens neotestamentaris dis-tints. Un vel l'hauria marcat directament Je-sús a la Verònica perquè fos venerat en en-davant. Un segon era de quan Jesús es va eixugar la suor a l’hort de Getsemaní. Aquest segon té una gran importància ja que emparenta aquesta llegenda amb la que va ser, sens dubte, la llegenda més gran de l'Europa medieval: la llegenda del sant Grial.

Actualment hi ha quatre llocs distints

on es conserven relíquies conegudes com a “vel de la Verònica”: la Catedral de Jaén, el Monestir de la Santa Faç a Alacant, la Basílica de Sant Pere del Vaticà i el Santu-ari del Sant Rostre a Manoppello, Itàlia. Ca-dascun té la seva història però cap pot acreditar la veracitat del seu vel ja que no hi ha, com ara en diríem, traçabilitat, o si-gui, certificació testimonial de l’origen i del recorregut seguit.

Per a nosaltres, la Verònica és la do-na que, en el camí de Jesús al Calvari, quan uns l'insultaven i el menystenien i al-tres restaven indiferents, s'apropà i li eixu-gà la suor i la sang. El rostre d'aquell home colpejat, massacrat, ensangonat i suat va commoure Verònica, i com sempre, la pie-tat no deixa d'imaginar l'agraïment de Je-sús per tal gest i li deixà imprès el seu ros-tre en el vel.

El misteri de la Verònica de la Processó del Silenci de Badalona. Actualment està a càrrec de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes, a la qual pertany l’autor d’aquest article.

Butlletí CC

He estat moltes vegades al barri de Po-mar, sigui passejant pels seus carrers i el

parc de la Mediterrània, o de pas per anar al Mas Ram, o per pujar cap a Tiana pel camí dels Francesos, o per conèixer totes les ma-

sies de Pomar de Dalt. També, per fer la tra-vessa de diferents barris començant pel de

Pomar, seguint per la Morera, Bufalà, Nova Lloreda, Sistrells, la Salut, Llefià i tornant per Artigues, Sant Roc, Congrés, Progrés, Centre

fins arribar a Casagemes (a l’inici del barri, que és on visc). Com podeu comprendre, he anat variant aquests itinerari en funció de les

meves ganes, del temps i de les meves for-ces. D’una manera o altra sempre veia la tor-

re de l’església de Pomar quan havia de cre-uar el barri o quan passava per la carretera que després connecta amb la que puja a Can

Ruti. No he hagut d’anar mai per cap cele-

bració a aquesta església (ni enterraments), però una vegada hi vaig poder entrar. Serien les 9 del matí i segurament estarien a punt

de tancar les portes. La vaig trobar ampla, neta i, després de pregar al Santíssim, em

vaig acostar per llegir els actes que s’hi cele-bren normalment i que després comentaré. L’Obra Sindical del Hogar va començar

a construir a Pomar, l’any 1965, una urbanit-

zació d’habitatges socials. Es tractava, en

definitiva, de construir nous barris en el cinturó de Barcelona per exportar la po-

blació dels nuclis de barraques més pro-blemàtics de la ciutat comtal. He llegit en la “Història gràfica de Badalona, volum II” que el 75 % dels dos mil pisos nous no van ser per pal·liar al gran dèficit d’habita-tge que patia la ciutat, sinó que foren ocu-

pats pels barraquistes procedents de Bar-celona. A més a més, els nous usuaris del

pisos (uns 12.000 habitants) es van trobar amb tota mena de mancances i nyaps constructius i van mantenir un important

contenciós amb el ministeri de la “Vivienda” a causa dels costos d’amortització (que es

van negar a pagar), de l’absència de contrac-tes i de la desproporció entre el cost oficial i el real dels habitatges. El Centre Social de

Pomar i la nova parròquia de Sant Sebastià van tenir un paper molt important en l’organ-

ització i la canalització del moviment reivindi-catiu veïnal. Els escenaris més habituals de les reunions clandestines de treballadors, en

aquells anys, eren les parròquies com la de Pomar (altres van ser Sant Antoni de Llefià, Sant Jaume i Sant Pau on es reunien tant

militants de PSUC i CCOO, com de l’USO i moviments cristians com HOAC i JOC. Histò-ria de Badalona, Museu de Badalona, 1999) La parròquia (avinguda de Terrassa) es va inaugurar el 12 de juliol de 1967. Hem

vist la gran tasca social que va portar a ter-me fins als anys de la transició (després de

1975). En aquests últims anys han organitzat la processó del Carme des del barri fins a la platja i, com he dit abans, vaig llegir que

feien aquestes activitats: tenen una comuni-tat neocatecumenal (coneguts pel nom de “Kikos”, pel nom del seu fundador), celebra-

cions de la Paraula, de l’Eucaristia i convivèn-cia un diumenge al mes; catequesi d’adults,

adoració eucarística, etc.

ESGLÉSIES DE BADALONA (13) Barri Barri PomarPomar

PARRÒQUIA DE SANT SEBASTIÀ PARRÒQUIA DE SANT SEBASTIÀ

Xavier Miró

Butlletí CC

Defuncions de membres i familiars de la nostra comunitat: Pere Caballé Torrents, es-

pòs de l’Emília Selva; Felip Antoja Ribó, pare de la Sara i tiet d’en Joan, ex responsables de l’esplai Cra-Crac; Montserrat Campmany Giralt, mare del marit de la catequista Anna Rams;

Maria Prats Casulà, de l’Esplai Mar Blau, mare de la Joana Amigó, catequista.

El passat dia 15 de març, el P. Pere Martorell i el P. Josep Ignasi Ullés, tots dos ex-

conventuals de Badalona, van celebrar el 60è aniversari de la seva ordenació sacerdotal.

Ara fa cent anys de l’agregació al Carmel Teresià de l’Institut de les Germanes Car-

melites de Sant Josep, congregació fundada l’any 1900 per Rosa Ojeda Creus. Uns anys

després (1913), la fundadora demanà als seus superiors participar de l’espiritualitat teresia-na com a font que alimenti el seu carisma que es desenvolupa en els camps de l'ensenya-ment, l’atenció a la gent gran i les missions.

Davant els robatoris que s’han produït darrerament a la casa, fem saber que cal pren-

dre precaucions, com guardar bé les coses de valor i evitar de deixar portes obertes.

http://ocdcentroamerica.org/index.php/informacion/concordancias. Donant entrada a

una paraula o un text al localitzador d’aquesta pàgina web surten els escrits de santa Tere-

sa o sant Joan de la Creu on es poden localitzar. Una bona eina per als estudiosos dels nostres místics.

Des de fa uns anys, durant l’advent i la quares-

ma, cada setmana es posen a l’altar uns cartells que ajuden a donar una mica d’ambient a les celebracions

d’aquests temps litúrgics. És hora que es faci una mica de justícia i se sàpiga que el seu esforçat autor és en Joan Masdeu.

A la nostra comunitat hi ha moltes persones que col·laboren d’una o altra manera en

les celebracions litúrgiques de la nostra església. A la trobada d’animadors de monitors, lec-

tors i directors de cant que es va fer el passat mes de gener hi van assistir una trentena de persones a les que cal afegir ben bé unes altres vint, moltes de les quals van excusar la seva assistència pe motius diversos. A totes se’ls va enviar els fulletons que es van repartir

a la reunió. Entre tots fem comunitat.

No hi ha hagut mai cap papa carmelita. Qui va tenir alguna possibilitat va ser el geno-

vès P. Jeroni M. Benedetto, el qual va ser prepòsit general dels carmelites i nomenat arque-bisbe pel papa Lleó XIII. Nomenat posteriorment cardenal, va participar en el conclave de

l’any 1903 on tingué alguns vots, però finalment va ser designat el cardenal Sarto, de Ve-nècia, que va prendre el nom de Pius X.

Preguem que, sempre que sigui possible, es recullin personalment els butlletins a la

sagristia de l’església quan s'anunciï la seva publicació (Setmana Santa, el Carme, santa Teresa i Nadal). Així ens estalviem d’haver de repartir-los a les cases i, a la ve-

gada, els teniu més puntualment.

També fem saber que les aportacions anuals es destinen a cobrir despeses de l’edició

de la revista. Del total de subscriptors, només un 60% se’n recorda de fer aquest donatiu voluntari.

Butlletí CC