Cafès de Patrimoni Nr.1_Polítiques_Patrimonials

CAFÈS DE PATRIMONIPolítiques patrimonials

Nr. 1_setembre – desembre’13

Polítiques al servei del patrimoni o patrimoni alservei de la política?

Amb aquest títol volem iniciar un nou bloc de debat aCafès de Patrimoni amb l’objectiu de parlar durant

aquest trimestre sobre les polítiques patrimonials queles administracions públiques, i també altres agents

particulars, estan desenvolupant en el nostre entorn.Aquest post actuarà com a introducció a la temàtica i

us vol plantejar una sèrie de reflexions que volemcompartir amb vosaltres.

Esperem que debatre, reflexionar i compartir idees alrespecte de les polítiques patrimonials sigui del vostreinterès i us convidem a participar aportant les vostresidees i escrits. Ja sabeu, podeu compartir els vostres

pensaments per mitjà d’articles proposats al nostreblog o bé via twitter utilitzant #cafesdepatr.

L’administració pública és la garant del patrimonicultural d’un país, un territori i una comunitat de

ciutadans. Tant a nivell internacional com nacionalexisteixen normatives i lleis que serveixen per establirles polítiques patrimonials. És evident que l’aplicaciód’aquestes normatives varien segons els territoris i la

importància que la ciutadania atorga al fet patrimonial icultural. De manera general i estandarditzada la

legislació busca quatre elements: la protecció, laconservació, l’estudi i la divulgació. Tot i així, les

aplicacions de la legislació no es fan de la mateixamanera a França, Alemanya, USA, Japó, Espanya oCatalunya. Només cal que profunditzem una mica i

veurem diferències òbvies. Però aquest no és eldebat…

A ningú se li escapa que estem en temps de crisi,retallades i de moltes contradiccions a l’entorn de lespolítiques patrimonials. De fet, en aquests temps, hempogut veure de tot: projectes que esdevenen einesd’identitat instrumentalitzada, propostes que varien elsseus objectius inicials, canvis de directors iubicacions, indecisions i marxes enrere, propostesmuseístiques inconnexes… Segur que si repasseumentalment l’actualitat trobareu molts de casos.

Per exemple, des del nostre punt de vista, el valorbàsic de les polítiques patrimonials està en creure, perpart dels promotors de les mateixes, en lespotencialitats del patrimoni i sobretot en creure en laseva funció social. Creure o no creure, aquesta és laqüestió. Quins són els elements que al nostre entendrevaliden les polítiques patrimonials? Us en proposemuns quants…

Legitimització de les polítiques culturals: ésnecessària la identificació de la societat. Senselegitimització les polítiques no funcionen i poden serconsiderades com un “caprici”. En aquest puntseguim el fil argumental d’Iñaki Arrieta*, que ha definitel concepte “legitimització” de la següent manera: “Aldiseñar políticas patrimoniales consideramospertinente que los promotores se pregunten acerca desu grado de legitimidad social y que reflexionentambién acerca de los mecanismos que deberíanestablecer para que la vinculación y la participaciónvayan aumentando a medida que las políticas se vandesarrollando…”.

INTRODUCCIÓ: Polítiques patrimonials

* Arrieta rtizberea, Iñaki (ed): Legitimaciones sociales de las políticas

patrimoniales y museísticas. Universidad de País Vasco. Bilbao CAFÈS DE PATRIMONI

Polítiques patrimonials


Ciutadania: els ciutadans són l’eix central dequalsevol política patrimonial. Si l’objectiu central deles polítiques és un altre, no funcionaran. La preguntaque tots ens hauríem de fer en iniciar el dissenyd’aquest tipus de polítiques hauria de ser: Combeneficiaran aquestes accions als ciutadans de ”x”territori? Sobre quins àmbits de la societat s’actuarà?(com a mínim caldria centrar-se en: social, cultural,educatiu i econòmic…).

Planificació: planificar és valorar, és coneixement, ésl’estudi de les realitats, és tenir una visió global itransversal del territori i les seves potencialitats.Planificar significa fer un ús coherent dels recursosdestinats a les accions que desenvolupen lespolítiques patrimonials.

En resum, la base de les polítiques patrimonials no sónels recursos, l’organització d’esdeveniments o laconstrucció de grans infrastructures. Proposaríemcom a polítiques patrimonials correctes aquelles quetinguin la capacitat d’analitzar l’entorn, actuar enfunció del coneixement adquirit i ser coherents amb larealitat del territori i els seus ciutadans.

Aquelles que tinguin com a eix bàsic de la seva accióla capacitat per generar beneficis a un conjuntmajoritari de ciutadans.

Aquests són uns primers apunts, esperem que aquesttext sigui del vostre interès i a partir d’aquí us hianimeu a participar i proposar!

Text de l’equip de Cafès de patrimoni

@Cafesdepatr

CAFÈS DE PATRIMONI



Patrimoni, política i ciutadania

Polítiques al servei del patrimoni o patrimonis al serveide la política? És una pregunta que pot arribar a

semblar capciosa en el sentit que pot induir a pensarque és bo que la política estigui al servei del patrimonii que és dolent que el patrimoni estigui al servei de la

política o a pensar que ambdues coses sónincompatibles. La realitat, però, és que patrimoni i

política han de conviure i que el nostre judici sobre laseva relació estarà en funció de la nostra opció

política.

Un cop vaig sentir dir que la bomba de neutrons haviaestat un invent molt positiu per al patrimoni, doncs

destruïa a l’enemic sense fer malbé el seusmonuments. Deixant a banda que aquesta boutade

estigui inspirada per una visió molt estreta depatrimoni, entès només com a patrimoni material, el

que m’interessa destacar és que reflecteix una idea depolítica que està al servei del patrimoni però que…

està en contra de les persones. Un exemple mésproper d’aquest mateix plantejament el trobaríem enaquells casos on s’ha foragitat a persones amb pocs

recursos d’un centre històric per a convertir-lo en unazona monumental atractiva per als turistes.

Personalment penso que és bo que el patrimoniestigui al servei de la política, sempre que aquesta

política estigui al servei dels ciutadans i respecti leslleis de preservació del patrimoni de les quals ens hem

dotat democràticament. El punt de discussió,aleshores, serà com fem servir el patrimoni o quin

paper li donem al patrimoni en el model de societatque cadascú de nosaltres defensem.

La construcció de l’estat democràtic a Espanya vadonar peu al desenvolupament de polítiquesorientades a la preservació del patrimoni obrint unaetapa que podríem anomenar legislativa,caracteritzada per la redacció de lleis de patrimoni(com la Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Españolo la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català) i, també,de normatives amb les quals es va intentar aturar o, simés no, minimitzar el procés de destrucció de benspatrimonials que havia provocat l’agressiu model dedesenvolupament turístic i urbanístic iniciat durant elfranquisme i continuat després.

Amb la implantació dels ajuntaments democràtics i lacreació dels governs autonòmics, les polítiques depatrimoni es van multiplicar en els diferents nivellsterritorials i administratius. A més a més de les lleis,aquesta “etapa legislativa” es va caracteritzar per laproliferació de catàlegs, inventaris, cartesarqueològiques o plans especials, que posaven demanifest que l’atenció de les polítiques patrimonialsestava centrada en la creació de les eines quepermetessin un eficaç control dels recursos del país.En la mesura que aquestes normatives defensaven elpatrimoni de l’especulació es pot dir que havien sorgitde polítiques que estaven “al servei” del patrimoni.

Amb l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1985 icoincidint amb els anys de preparació dels JocsOlímpics de Barcelona 92, es va obrir pas una novaetapa en l’àmbit de les polítiques patrimonials, la de laproliferació d’equipaments. Amb els seus alts i baixos,aquesta etapa va durar fins el 2008 i es va

CAFÈS DE PATRIMONI



caracteritzar per la construcció d’un gran nombre denous equipaments patrimonials, la remodelaciód’equipaments existents i la restauració demonuments. En aquest període destaca la irrupciód’un nou tipus d’equipament patrimonial, els centresd’interpretació, que es va multiplicar arreu del país.

Durant aquesta etapa es va incrementar moltsubstancialment la recuperació de bens patrimonials iel concepte del que és patrimoni es va ampliarintegrant patrimonis que tradicionalment havien estatdesatesos com el patrimoni immaterial o el patrimoniindustrial. Això va anar acompanyat d’un creixementdel consum cultural i de la consolidació del turismecultural com un nou sector d’activitat econòmica queobria grans expectatives per al desenvolupamentlocal, especialment en llocs que havien vistdesaparèixer les seves activitats tradicionals com arazones mineres, rurals o industrials. En molts d’aquestsllocs el patrimoni, entès en un sentit ampli, vaesdevenir una esperança de futur.

De manera natural i legítima, el patrimoni es va posaral servei de la política, fet que havia de ser positiu peral patrimoni doncs havia d’afavorir la seva integracióde manera més activa en les dinàmiques dedesenvolupament local. Aquesta concepció va serpotenciada des de la dècada dels noranta del seglepassat per la Unió Europea, que va multiplicar el fonsdedicats a la recuperació del patrimoni al considerar-loun important jaciment d’ocupació i un motor decreixement econòmic. Tot feia pensar que el sector delpatrimoni deixaria de ser aquell sector marginal quenomés interessava a la gent de la cultura i quegenerava poca ocupació.

Un símptoma clar del creixement del sector va ser, amés a més de la creació de nombrosos equipaments,la ràpida multiplicació d’ofertes formativesespecialitzades en l’àmbit del patrimoni a lesuniversitats d’arreu d’Espanya amb Barcelona com acapdavantera. També Barcelona, i especialment laDiputació de Barcelona, va ser pionera en promoureun enfocament modern i estratègic de la gestió delpatrimoni. El projecte de modernització d’Empúriesdirigit per en Jordi Pardo va esdevenir un referent pera una generació de professionals del patrimoni que enaquells moments tot just començaven.

Però posar el patrimoni al servei de la políticaimplicava també riscos i en el balanç final d’aquestes

dues dècades de creixement que va experimentar elsector del patrimoni a Espanya hi trobarem tant llumscom ombres. Unes ombres que van fer que les gransexpectatives generades esdevinguessin finalmentminses realitats.

Si ens fixem en els arguments que han justificat lacreació de la major part dels equipaments patrimonialsque s’han construït a Espanya en les darreres duesdècades, molt sovint trobarem discursos que posenl’èmfasi en la recuperació del patrimoni, en lademocratització de l’accés dels ciutadans a la cultura ien la contribució del patrimoni al desenvolupamentlocal. Però en molts casos aquest discurs políticamentcorrecte s’ha fet servir per justificar altres interessos,molt especialment per a justificar la despesa en laconstrucció d’infraestructures que han afavorit més alsector immobiliari que no pas al del patrimoni.

Són nombrosos els casos de restauracions demonuments que obeeixen més al caprici polític que auna estratègia pensada, o els casos d’equipamentspatrimonials tancats al poc de ser inaugurats, és a dir,que el diner invertit en la recuperació del patrimoni noha revertit després en la consolidació del sector sinóque només ha servit per alimentar la maquinàriaurbanística. Els milions d’euros invertits en recuperarpatrimoni no han estat capaços de generar els llocs detreball que caldria esperar, i em refereixo als llocs detreball que s’haurien d’haver creat més enllà delmoment de la construcció. És el cas, per exemple, demolts centres d’interpretació que han estat obertsmentre el cost de personal el pagava un plad’ocupació, però que s’han tancat quan han hagut definançar-se amb recursos propis. La precarietat haestat la tònica general de molts d’aquests centresd’interpretació, la majoria d’ells mancats d’unadirecció suficientment preparada i d’estratègies degestió imaginatives i sostenibles.

També és significatiu que durant aquests darrers vintanys el debat polític sobre el patrimoni s’hagi centratprincipalment en “quins” patrimonis calia posar envalor(recordem la gran polèmica sobre el Born queencara està viva) i no en “com” s’havia de gestionar elpatrimoni. Semblaria doncs que el “relat partidista”hagués substituït al “relat democràtic” i el debat“ideològic” al debat “polític” ¿Com podríem distingirquina idea política ha hi ha darrera d’un projecte derecuperació del patrimoni més enllà de fixar-nos en latemàtica escollida?

CAFÈS DE PATRIMONI



El 2008 l’explosió de la bombolla immobiliària va fertrontollar el sistema i, com no podia ser d’altramanera, va afectar durament al sector del patrimoni.En primer lloc, a les empreses vinculades mésestretament al sector de la construcció com lesd’arqueologia o d’exposicions. Després va tocar eltorn als treballadors i les empreses vinculades alsector de l’administració pública com el personallaboral de museus i monuments i les empreses deconsultoria.

El resultat ha estat l’aprimament d’un sector que haviacrescut sense control. Mentre el diner fluïa ambabundància el sector del patrimoni a Espanya vacréixer de manera desordenada, hereu d’una tradicióque ha posat més l’accent en l’administració delsrecursos que en el que podríem anomenar la “gestiócreativa”, una tradició que no ha estat capaçd’assimilar d’una manera real la visió estratègica delpatrimoni com a factor de desenvolupament local ique es manifesta en una sèrie de tics com la manca

generalitzada d’una clara planificació estratègica iterritorial de les intervencions, l’escàs interès permodernitzar els instruments de gestió patrimonials,l’erràtica implantació de la formació professional i unmajor interès per l’ús propagandístic que per l’ús socialdel patrimoni.

M’agradaria pensar que la crisi en la que estemimmersos servirà per a prendre consciència d’aqueststics i mirar de posar-hi remei. M’agradaria pensar queaprendrem del passat i el nostre sistema patrimonialesdevindrà més eficient i no només més prim.M’agradaria pensar que el nostre sector del patrimoniserà capaç de donar sortida laboral als professionalsdel patrimoni i que conviurà de manera harmònica ambun nou sector turístic més sensible al concepte desostenibilitat. M’agradaria pensar que això seriapossible si poséssim el patrimoni al servei de la políticai la política al servei dels ciutadans. De debò quem’agradaria pensar-ho.

Manel MiróResponsable de l’Àrea d’Estudis i Planificació de Stoa i

professor d’interpretació del patrimoni a diferentsuniversitats.

@ManelMiro

CAFÈS DE PATRIMONI



El paper dels professionals en la relacióentre política i patrimoni

“Estat actual de l’absis de Sant Climent de Taüll, onencara és visible l’empremta de les pintures murals

que el decoraven, arrancades a principis del segle XXper salvar-les de l’espoli”

Els tècnics i professionals vinculats al patrimonicultural parlen sovint de la política i dels polítics com si

formessin part d’una realitat absolutament aliena a laseva tasca. Com si ocupessin el seu lloc de

responsabilitat només per posar-los traves o fer-losperdre el temps en gestions inútils. No dic que no hi

hagi càrrecs polítics, potser massa, que responguin aaquest perfil de superior perepunyetes. I és evident

que qui té una responsabilitat política, per la mateixanaturalesa del seu càrrec, ha de dedicar moltes hores

a tasques que tenen ben poc a veure amb la gestiópatrimonial. Tot això però, no ens ha d’impedir veure i

reconèixer la realitat: patrimoni i política estaníntimament lligats. I no només perquè bona part del

patrimoni que conservem ha estat promogut des delpoder i, per tant, des de la política (ja ho sabem: l’art

ha estat sempre un producte de les elits), sinó perquèha estat la política la que, al capdavall, ha donat carta

de naturalesa i d’existència al patrimoni a través de leslleis. Per tant, encara que costi de reconèixer, el

patrimoni neix de la política i no podem desvincular-lod’ella.

Que patrimoni i política estiguin tan íntimament lligatsno vol dir que aquest vincle sigui plàcid. Al contrari. Larelació ha estat, és i serà sempre conflictiva. El que calés cercar la manera de minimitzar aquestes friccions.De fet, això és el que hem estat fent en els últims centanys. Tal com explicava Manel Miró en el postanterior, la democràcia ha servit, en primer lloc, perdotar-nos d’un marc jurídic que ajudi a pacificaraquesta relació i estableixi un marc de debat i dedecisió reconegut per totes les parts. I ha estat, sensdubte, un gran pas. Només cal veure què passava aprincipis del segle XX. La campanya d’arrencament deles pintures murals de les esglésies de la Vall de Boíno va ser una decisió política freda i raonada, sinó unacampanya agosarada i, sobretot, desesperada, persalvar a través de l’acció directa un patrimoni que lapolítica, aleshores, no estava capacitada per protegir:perquè no hi havia lleis, perquè no hi havia voluntat defer-les i perquè no hi hauria hagut mitjans per fer-lescomplir. Si aquestes pintures són avui a Catalunya i enun museu públic, i no a l’estranger o en mansprivades, va ser perquè els polítics que hi havia aldarrere es van comportar més com a antiquaris senseescrúpols, imitant els mètodes d’aquells a qui volienparar els peus, que com a polítics.

Un altre dels grans avenços de les lleis patrimonialsnascudes de la democràcia ha estat el reconeixementdels experts i els professionals del patrimoni com aveus autoritzades amb una certa capacitat de decisió.Els arquitectes i historiadors que al llarg del segle XIXno van poder fer res per salvar els nombrososmonuments que van caure a terra amb l’excusa, nosempre certa, del progrés, avui tindrien veu, vot i

CAFÈS DE PATRIMONI



potser dret de veto gràcies al paper que els atorga lallei. Aquesta, però, no pot regular-ho tot. La legislacióestableix les normes del joc i, sobretot, uns límitsd’actuació, però en realitat l’acció, el joc, es trobaencara en mans de la política, que és qui ostenta elmonopoli de la decisió: és la política qui decideix sis’inverteix en restauració aquí o allà, si es catalogaaquest bé o aquell altre o si es construeix aquestequipament o no. Als professionals del patrimoni se’lsreconeix un paper important com a consultors imediadors, però el seu poder de decisió és, en moltscontextos, limitat. Així, de la topada entre les decisionspolítiques i el criteri dels agents patrimonials és d’onneixen, avui dia, alguns dels conflictes més encesosentre la política i el patrimoni. Quins són els principalsmotius de fricció? Apunto a continuació els que crecmés importants:

Autonomia de gestióEls professionals haurien de poder gestionar elpatrimoni i desenvolupar les seves idees i projectesamb major llibertat i autonomia. L’experiència hademostrat que els museus i centres culturals quemillor funcionen són aquells que s’han constituït com aorganisme autònom, amb plena responsabilitat jurídicai de gestió. Aquesta fórmula, però, no es pot ferextensiva a totes les institucions públiques, ja quel’estructura autònoma té un cost que molts centresmitjans i petits no es poden permetre. El granproblema és que són, justament, aquestes institucionsde menor dimensió les que més pateixen els efectesde les ingerències externes. Aquí, el destí i la tasca demolts professionals sovint depèn totalment de lavoluntat del seu màxim responsable polític. Això faque molts tècnics i gestors, especialment en èpoquesde crisi com l’actual, se sentin insegurs i treballin ambpor. Un control polític excessiu perjudica en primerlloc els professionals que el pateixen, però tambélesionen les institucions on es permet aquest control,perquè impedeix que els treballadors puguin parlaramb llibertat de les coses que no funcionencorrectament. Cal, doncs, un canvi d’actitud i majorsdosis de generositat per part de les autoritats.

Els usos i la conservació del patrimoniPerquè el patrimoni estigui veritablement al servei delsciutadans, el poder polític n’ha de garantir laconservació però també ha de procurar que tingui unretorn social. I això, en molts casos, passa per donar-liun nou ús que actualitzi la seva relació amb la societatque l’ha preservat. Aquesta actualització requereixgairebé sempre una intervenció de reforma i derestauració dels béns patrimonials que, sovint, és

motiu de discòrdia. En un camp on a vegadess’enfronten posicions maximalistes de signe oposat,caldria intentar garantir un debat serè que permeticonsensuar la solució més raonable. Ni totaintervenció hauria d’estar permesa, com defensenamb vehemència aquells polítics que sempre veuen elpatrimoni com un destorb, ni es poden fossilitzar elsbéns culturals mantenint-los en un suposat estatoriginal pels segles dels segles, com pretenen algunsprofessionals. Han estat excessives les intervencionssobre els edificis que allotgen el Museu Picasso, sobreel palau de la Suda de Tortosa o sobre el Teatre Romàde Sagunt? Probablement. I tant en aquests com enaltres casos, potser caldria temperar l’afanyintervencionista dels arquitectes. Ara bé, és preferibleel seu estat anterior, en alguns casos ruïnós, al seu úspúblic actual?

D’altra banda, què cal fer quan el patrimoni entra enconflicte amb les necessitats de la societat actual?Quan és obligatori conservar i quan és possibledestruir? Crec que la solució més adequada ésanalitzar la relació cost / benefici tant d’una opció comde l’altra, i tant des d’un punt de vista cultural comeconòmic. Valia la pena conservar lavil·la romana de laSagrera si això suposava haver d’invertir grans sumesde diners per paralitzar o desviar el recorregut delTAV? Penso que no. El que caldria haver fet, però, ésdocumentar millor el subsòl per on havia de passar lalínia ferroviària per tal d’intentar evitar que esdestruïssin jaciments importants que s’intuïa que hieren però que no es coneixien prou bé. Dos casosmés: les magnífiques restes arqueològiquesdescobertes sota el Mercat de Santa Caterina no esvan poder preservar en la seva totalitat perquè el barrino hagués acceptat que es canviés el projecte ni queel mercat es mogués de lloc. El cost social de ladecisió era més elevat que el valor de la pèrduapatrimonial. Per què s’han conservat les restestrobades sota el Mercat del Born, aleshores? Perquèla funció comercial originària d’aquest edifici ja haviaquedat obsoleta, i allò primordial era que se li atorguésun nou ús que generés un retorn social. Si l’edificiadmetia diferents usos culturals, no ha estat millordonar-n’hi un que ha permès conservar el jacimentque un altre que implicava destruir-lo?

La lluita per la iniciativa patrimonialEl concepte de patrimoni cultural no és fix niinamovible, sinó que va evolucionant. Tampoc no ésunànime: varia d’una persona a l’altra i d’un grup

CAFÈS DE PATRIMONI



social a un altre. Des de l’arribada de la democràcia, lamajoria social s’ha mostrat cada vegada més sensibleenvers el patrimoni i ha ampliat el concepte cap anous àmbits que fins aleshores no hi tenien cabuda,com ara el llegat industrial. Però perquè aquest canvide mentalitat de la societat tingui una traducció legalcal que el poder polític el validi. I en els darrers anys lapolítica sovint ha anat massa a remolc de la societat idels experts en aquest aspecte, i a vegades s’hamostrat poc receptiva a les seves peticions. Aquestadivergència de criteris acaba generant un xoc delegitimitats. Afortunadament, però, la democràcia hapermès que el resultat d’aquest xoc es decantés cadavegada més a favor de la iniciativa ciutadana i d’unavisió més generosa del patrimoni. Durant el segle XIX ibona part del XX, quan no hi havia consens sobre quèera un bé patrimonial s’originava una pugna desigualentre el poder polític i un cercle d’experts i erudits quesabien que tenien escàs suport social al darrere. Ambla progressiva sensibilització de la societat i l’eclosiódels moviments veïnals, han estat les entitatsciutadanes les que han passat a liderar amb forçaaquesta pugna amb el poder per la definició delpatrimoni. I han obtingut grans victòries. Només a laciutat de Barcelona, la llista és llarga i abasta des de laCasa Golferichs fins a Vil·la Urània o Can Ricart.

La instrumentalització política del patrimoniLes lògiques electorals de la democràcia fan que siguigairebé inevitable que qui ha governat exhibeixi davantdels electors els resultats de la seva gestió. Una gestióque, de tant en tant, també inclou actuacions sobre elpatrimoni cultural. Aquesta mena d’instrumentalitzaciólight no crec que sigui especialment perillosa i no val lapena fer-hi gaires escarafalls. El que els professionalssí que haurien de combatre i denunciar, en la mesuraque els fos possible, són aquelles polítiques iinstitucions pensades fonamentalment com a eina deglorificació de qui les impulsa, sense que estiguin prouargumentades ni justificades des del punt de vista dela gestió i conservació del patrimoni. Aquesta menad’instrumentalització hard sembla que hauria hagut dedesaparèixer amb l’arribada de la crisi, però encara hiha alcaldes que pensen a obrir el “seu” museu o el“seu” centre d’interpretació fins i tot quan tenen altresequipaments semblants al municipi en un estat detotal abandó.

Igualment, crec que els agents patrimonials haurien defer-se sentir més per denunciar aquells casos flagrantsen què el patrimoni no només és instrumentalitzat,sinó que es converteix en una arma de lluita política. Elcas del barri del Cabanyal, a València, n’és un

exemple claríssim. La descatalogació injustificada d’unconjunt arquitectònic que gaudia de la màximaprotecció pel simple caprici de voler fer arribar unaavinguda fins al mar mereixia pronunciaments mésunànimes per part dels professionals del sector. De lamateixa manera, crec que els tècnics de patrimonifarien un favor a la societat si participessin més sovinten debats patrimonials excessivament viciats perdisputes ideològiques. És una llàstima, per exemple,que sobre el jaciment del Born pràcticament noméshaguem pogut llegir els articles militants de partidaris idetractors, on les argumentacions polítiques passenper damunt de les consideracions tècniques ocientífiques.

La rendibilitat del patrimoni. Les dificultatseconòmiques i pressupostàries dels darrers temps hanportat alguns responsables polítics a reduir el debatsobre la gestió i conservació del patrimoni a unasimple qüestió de números. Estic d’acord que lesinstitucions patrimonials han d’intentar millorar elbalanç entre ingressos i despeses, però també cal ferentendre a la política que els beneficis que el patrimoniaporta a la ciutadania sovint són molt superiors al seucost de manteniment, encara que aquests beneficis nosempre es puguin calcular en euros.

Com en Manel Miró, jo també vull pensar que algundia serà possible que el patrimoni estigui al servei dela política i la política al servei dels ciutadans. Crecfermament que en alguns contextos això ja éspossible, però és cert que encara no és suficient i queens queda un llarg camí per recórrer. En qualsevol cas,del que estic del tot convençut és que aquest futurideal no serà possible sense la participació activa delsagents del patrimoni, que des del seu paper com agestors i mediadors poden ajudar a fer grans passosen aquest sentit.

Martí Casas i PayàsLlicenciat en Periodisme i en Història de l’Art, i ha

cursat el Màster de Gestió del Patrimoni Cultural de laUB. Ha col·laborat com a freelance amb diferents

museus i institucions.

@Tinet2puntzero

CAFÈS DE PATRIMONI



El concepte del clúster aplicat als museus

Un clúster patrimonial és una concentració geogràficade museus, institucions i agents relacionats amb un

determinat grup d’usuaris, producte o sectorpatrimonial. Aquesta agrupació crea unes activitats de

concentració que proporciona avantatges per a totsals actors implicats. Aquesta és la definició del clústerindustrial de la Viquipèdia en català, que he adaptat a

l’àmbit del patrimoni cultural. Si en el món de lesempreses, el concepte del clúster ja fa anys que està

ben consolidat i fomentat per part de moltes agènciesde desenvolupament regionals, aquest tipus de

col·laboració en el món patrimonial és embrionari perno dir inexistent.

De què es tracta? Parlem d’un grup nombrósd’institucions de tot tipus, totes elles relacionades amb

la mateixa activitat – en aquest cas seria conservar,exposar i investigar el patrimoni cultural – en el mateix

entorn geogràfic. Parlaré de museus per simplificarl’escrit, però les meves reflexions s’han d’entendre en

clau més àmplia, incloent-hi tot tipus d’institucionspatrimonials – com centres d’interpretació,

monuments, etc.

Agafem el cas d’una ciutat amb una oferta patrimonialvariada, com Barcelona. Hi trobem museus de tot tipus(públics, privats, grans, petits, d’art, de ciènciesnaturals, de xocolata i de cera), empreses que donenservei als museus (atenció al públic, neteja, seguretat,activitats pedagògiques, museografia, etc.),universitats que formen professionals, agències deturisme que porten visitants, escoles que envienalumnes, els habitants de la ciutat que busquen unaoferta patrimonial interessant, divertida, enriquidora, il’administració pública (Generalitat, Ajuntament iDiputació) responsables principals de fomentarpolítiques patrimonials.

Tots aquests agents tenen interès en que els museustinguin bona salut, ja que repercuteix a tots d’ellsd’una manera o altre. A més, l’entorn geogràfic, enaquest cas la ciutat, guanya en el seu conjunt com ahub de patrimoni cultural. Es tracta de general riquesa,no únicament pecuniària (però també!), i crear unentorn on tots els actors implicats siguin conscientsque han de col·laborar per millorar, conscients de queel conjunt és més que la suma dels elementsindividuals. El que observo, però, és que generalmenthi ha poca relació entre uns actors i altres.

Primer, els museus no col·laboren gaire entre ells. Hiha el cas de dos museus al centre de Barcelona quees toquen, que comparteixen un mateix conjuntarquitectònic d’un gran valor patrimonial, però que noes parlen, que no comparteixen recursos, idees,activitats etc. I això que depenen de la mateixaadministració, l’Ajuntament en aquest cas. D’altres síque ho fan, com els museus de l’Articket a Barcelona obé diverses xarxes de museus, com per exemple la

CAFÈS DE PATRIMONI



Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.Però no confonem el clúster amb una xarxa demuseus. El clúster va més enllà implicant totes lesparts interessades, stakeholders, d’un àmbit concret.

Segon, les institucions interactuen poc amb els altresagents del seu clúster patrimonial. M’ha sorprès envàries ocasions que molts museus no hagin pensatmai en col·laborar amb una universitat, per exemple,amb estudiants que podrien ajudar en vàries tasques:la recerca, pràctiques de tot tipus, projectes concrets.

Recentment, però, va sorgir un projecte que s’apropaa la idea de clúster patrimonial:“L’Esplanada deMuseus” a Montjuïc agrupant museus públics, privats,l’administració i la Fira de Barcelona. És una iniciativaque neix de manera natural: les institucions estanagrupats en un entorn geogràfic limitat, veien quetenen interessos en comú i s’adjunten per col·laborar imillorar la seva oferta. El fet que el projecte va ser moltcriticat pel sector museístic un cop anunciat a l’abrildel 2013 m’indica que aquest concepte decol·laboració estreta amb parts interessades és pocconegut, i per conseqüència, poc acceptat.

És una pena, ja que hi ha moltes coses que elsmuseus podrien aprendre de les empreses en l’àmbitde la gestió i també de col·laboració. I hi ha més cosesencara que els responsables de les polítiquespatrimonials poden aprendre dels seus col·legues deldepartament de foment de l’economia. Crec queabans de res, hem de revisar la percepció que lespolítiques patrimonials són cosa de dos: els polítics iels professionals de museus. En som presoners! Éscert que l’administració hi té un paper important, peròno és l’únic actor. Tots els agents implicats somresponsables de les polítiques patrimonials endiferents graus. Fins i tot podem incloure-hi aquestblog de Cafès de Patrimoni, una plataforma de reflexióque ara parla sobre polítiques patrimonials. En formemtots part i en som tots responsables d’una manera oaltre, en un grau o altre – d’influir i crear polítiquespatrimonials.

Dit això i com a conclusions finals, és cert quel’administració pública té un pes especial i com a actorprincipal és ella que hauria de fomentar una política declúster patrimonial. En concret: ajudar als museus d’unterritori determinat (una ciutat o bé una regió, peròcom més petit el territori, millor) que hi hagi méscol·laboració entre els museus i amb altresinstitucions. No es tracta de crear un clúster – de fet, elclúster ja existeix, els museus ja hi són, les empreses,els visitants, les universitats, etc. El que s’ha defomentar és la col·laboració estreta entre tots elsagents.

La responsabilitat dels museus és sortir d’aquestarelació bidireccional amb els polítics, buscant aliancesestratègiques, primer amb altres museus del seuentorn immediat (o més gran), i també – imprescindible– amb tots els agents implicats en el clústerpatrimonial. Es tracta d’incorporar aquesta novamanera de col·laborar en la seva estratègia i adoptar-lacom a eina de gestió. Les altres parts interessades delclúster han de veure el museu i l’administració com asocis d’un projecte comú: buscar el diàleg, proposaridees noves, dinamitzar les relacions, crear confiança.

Com a conseqüència, i en el cas del bon funcionamentdel clúster, l’estreta col·laboració dels actors que elcomponen fomenta la creació de noves idees, tannecessària per millorar tot el què estem fent. Crec queles persones implicades en crear i fomentar polítiquespatrimonials han de buscar noves vies per sortir del’estancament actual. És cert que no es pot adaptar al100% la política de clústers d’empresa al mónpatrimonial, però si busquem similituds, veurem quepodem començar per un canvi d’enfocament, obrint-nos a escoltar i col·laborar amb tots els actorsinteressats en conservar i gaudir del nostre patrimonicultural de la millor manera possible.

Jacqueline GlarnerLlicenciada en dret i Màster en Gestió del Patrimoni

Cultural de la UB. És responsable de comunicaciód’una associació internacional de clústers i

coordinadora acadèmica del Postgrau de gestiómuseística IDEC/Museu Nacional d’Art de Catalunya.

CAFÈS DE PATRIMONI



Territoris (patrimonis) ocults, ciutadansinvisibles

En els darrers posts d’aquest blog s’ha anatcomentant aspectes relacionats amb les polítiques

culturals o patrimonials i les diferents dimensions quehi participen (ciutadania, professionals o museus…).

Vull plantejar un altre punt de vista, una mirada alterritori, entès com a element patrimonial, i als seus

recursos culturals i naturals, a com els valorarem i comels aprofitem perquè esdevinguin factors de

dinamització i desenvolupament.

Després de moltes converses i d’unes quants piuladescompartides he arribat a una conclusió clara: sota elconcepte “territori ” el que trobem són “persones” ,“ciutadans”. Parlar de dinamització territorial també

implica posar en valor les dimensions socials, culturalsi educatives. No oblidem les persones, ja que són

aquestes les que viuen, gaudeixen i es relacionen ambel seu entorn (territori = persones).

Des d’aquest punt de vista i després d’haver realitzatprojectes arreu del país, he pogut observar municipis,pobles, zones… on ningú s’ha preocupat d’analitzar i

posar en valor els recursos culturals i naturalsexistents, és a dir, espais sense identitat … territoris

ocults, per als seus propis habitants i per a la resta…

No reconèixer els valors d’un territori és desaprofitarles potencialitats, els seus recursos i les sevescapacitats… però el més important, és fer invisibles alsseus ciutadans, és deixar-los a l’estacada.

Els territoris necessiten visions globals, transversals iplurals que posin de manifest totes les sevesdimensions. Obviar els valors culturals, naturals isocials d’un territori és oblidar el més important, lespersones, que són l’eix central de qualsevol política oplanejament que tingui com a objectiu la dinamitzacióterritorial.

Com dirien altres … són els ciutadans , estúpids , elsciutadans …

Dani GutiérrezArqueòleg i consultor en patrimoni cultural

@daniguties

CAFÈS DE PATRIMONI



El jaciment de Sikarra, el compromís d’unasocietat per la defensa del seu

patrimoni

El passat estiu, en el decurs dels treballs de millora detrama urbana del nucli antic, van ser localitzades

importants restes arqueològiques a la vila dels Pratsde Rei (Anoia-Alta Segarra). Com es preveia, un seguit

d’estructures antigues i els materials associatsaparegueren al llarg de tot el nucli, però el sondeig feta la plaça del santuari de la Mare de Déu del Portal vasorprendre a tothom posant a la llum una troballa que

semblava especialment important…

Atesa la importància de les restes, es va desenvoluparl’excavació del conjunt de la placeta trapezoïdal, amb

una superfície aproximada d’uns 60 m2. Els treballs,dirigits per l’arqueòloga Natàlia Salazar, i promoguts

per l’Ajuntament de Prats de Rei i la Universitat deLleida, van confirmar que es tractava d’un conjunt

excepcional: un tram de muralla ibèrica (de 10 metresde longitud per 5 metres d’amplada i 4 metres

d’alçada, aproximadament) i un fossat associat,datats, pel que fa al moment de la seva construcció,

dins del període Ibèric Antic (finals del segle VI –primera meitat del segle V aC). La singularitat de les

estructures, l’espectacular parament de l’escarpaprincipal, la seva extraordinària antiguitat i el seu

excel·lent estat de conservació, juntament amb elsmaterials recuperats i la identificació d’altres restes

igualment importants corresponents a l’Ibèric Final (s.III aC) i a època romana (s. II-I aC), el fan un

descobriment cabdal.

L’excavació demostrava, a més, l’existència del’oppidum ibèric de Sikarra, que va donar nom a tota lacomarca de la Segarra, extens territori situat a cavallde la Catalunya central i la Catalunya de Ponent. Lafortificació constata l’existència d’un nucli de poblacióespecialment complex, d’una comunitat notablementdesenvolupada sociopolíticament i amb relacionscomercials amb fenicis i grecs des d’èpoques moltreculades. Aquestes singularitats obligaran a variar leslectures de la història de la cultura Ibèrica a casanostra. Per tant, a la seva rellevància històrica ipatrimonial, se li afegeix un fort element de reforç de laidentitat d’una demarcació històrica ancestral, lasegarrenca, que avui es troba trossejada en siscomarques i tres províncies.

No obstant, amb vagues arguments financers, lesinstitucions públiques van donar a entendre laimpossibilitat de posar en valor el jaciment i la voluntatde reblir-ho a l’espera que, en un futur indeterminat,pogués ser desenterrat i museïtzat. Davant d’això, unmoviment social, coordinat des de la Xarxa Sikarra,formada per un conjunt d’entitats de la Segarrahistòrica, va posar en marxa la campanya#salvemSikarra per exigir que les restes espreservessin visibles i ben explicades, i no pasamagades.

La campanya, amb un ampli suport popular, vadesencadenar una rellevant atenció mediàtica i vacomptar amb l’adhesió de diverses forces polítiques,que portaren la qüestió al Parlament de Catalunya. Lapresentació d’un manifest per a la seva defensa i d’unprojecte alternatiu de preservació foren els instruments

CAFÈS DE PATRIMONI



finals que van precipitar l’assoliment de l’objectiu. Eldissabte 23 de novembre, la Diputació de Barcelonafeia públic que es desestimava el rebliment i es posavaen marxa un projecte de salvaguarda de les restescompatible amb la seva exhibició pública i el seuaprofitament econòmic i social.

Arribats en aquest punt, ara és el moment perreflexionar sobre el jaciment, la seva posada en valor ila canalització del seu potencial científic, cultural,turístic i educatiu. Alhora, també és una bonaoportunitat per analitzar el paper de la societat civil enel descobriment del seu passat, el reconeixement delseu patrimoni i la reivindicació de la seva preservació.

Per tot això, el proper 21 de desembre, als Prats deRei, us convidem a fer un Cafè de Patrimoni!

Jaume MoyaCamins de Sikarra

La Segarra

@CSikarra

CAFÈS DE PATRIMONI



Una visita que, a banda de fer-nos gaudir de passejar

pel nucli històric de Prats de Rei i veure el jaciment,

ens aproparà a una de les iniciatives ciutadanes més

destacades de l’últim any en la defensa del patrimoni,

un debat que es centrarà en el paper de la societat

civil en la reivindicació identitària d’un territori i d’un

patrimoni, i que ens planteja qüestions obertes sobre

el seu paper i la seva participació a les polítiques

patrimonials.

La visita que ens han preparat per als assistents

d’aquest Cafè de Patrimoni consistirà en el següent:

10:00 h. Trobada davant de l’Ajuntament dels Prats de

Rei, recorregut pel nucli antic monumental i visita al

jaciment de Sikarra.

12:00 h. Coffee break i tertúlia amb membres del

Museu municipal Josep Castellà Real i de Camins de

Sikarra sobre les accions que s’han dut a terme, els

resultats i les expectatives de cara a la dinamització

del jaciment i del nucli antic.

Un cop finalitzat el debat, reservarem un lloc per dinar,

qui desitgi podrà acompanyar-nos i a la tarda tenim

previst fer una escapada ràpida a la Torre de la

Manresana.

Cafès de patrimoni és una trobada informal de

caràcter gratuït. Per assistir-hi, escriviu aquí, al

formulari adjunt. Us recordem que les places són

limitades a 30 persones. Qui es vulgui quedar a dinar

i/o que tingui necessitat de compartir cotxe que ens ho

indiqui en el mateix formulari. Gràcies per seguir-nos!

Benvolgudes i benvolguts,

Aquest darrer trimestre us hem anat presentant

diferents opinions i reflexions al voltant d’un tema

imprescindible que marca el concepte, les estratègies i

les línies de funcionament marc en el món del

patrimoni, les polítiques patrimonials. Per aquest

motiu, us proposem que seguiu fent aportacions des

de les xarxes o des dels propis comentaris al blog, a

t@ts ens agradarà saber què en penseu sobre la

importància del territori, el paper de la societat, dels

agents i de les administracions, les noves fórmules

tipus clúster o el paper dels professionals a les

polítiques – per posar alguns dels molts exemples que

hem anat tractant -, i que ténen una afectació directa a

les nostres tasques quotidianes, a les nostres

actuacions i a les nostres maneres d’interpretar una

realitat que ens és propera.

També, i tal i com és de rebut, tindrem l’ocasió de

trobar-nos per a fer una interessant visita, un cas

d’actualitat molt recent, una experiència engrescadora

de com la societat civil ha sabut vetllar per la

recuperació i conservació del patrimoni:

El proper dissabte 21 de desembre a les 10:00 hores,

el Museu Municipal Josep Castellà Real i la iniciativa

Camins de Sikarra ens acolliran per visitar el jaciment

de Sikarra als Prats de Rei (Anoia), un conjunt

arqueològic excepcional format per un tram de muralla

de 10 metres de longitud i un fossat íbers, un

descobriment cabdal per la singularitat de les

estructures, la seva extraordinària antiguitat i

l’excel.lent estat de conservació.

CAFÈS DE PATRIMONI



La participació com a eina de canvi, tambéen patrimoni

Fa dies que reflexiono sobre aquest darrer tema dedebat i no se m’acut altra cosa a aportar que la de

reivindicar la participació. Com a ciutadans, no nomésvivim –la majoria- allunyats de l’activitat política diària(més enllà del repàs de premsa) sinó que hem deixat

en mans dels agents polítics també les decisions querecauen en l’àmbit del patrimoni i de la cultura en

general.

És ben cert que tot un equip de tècnics a prioriqualificats, són part d’aquests processos de gestiópatrimonial, però massa sovint – ho sabem els que

coneixem una mica aquest petit món- hem sentit alsmateixos tècnics explicar pressions que han rebut,

incomprensions, desqualificacions,… Existeixencol·lectius que s’han establert com autèntics bancs

d’idees, de formació, de defensa del criteri tècnic–vegeu, per exemple, el cas dels gestors culturals aCatalunya-, però que, igualment, són poc tinguts encompte pels autèntics responsables de les decions

polítiques i de la distribució pressupostària.

Es pot acceptar una política cultural en la què no tinguicabuda l’aportació d’una associació professional o

d’un col·legi? Com es poden fer plans d’usos de llargrecorregut per equipaments patrimonials sense el

criteri dels especialistes? Com es poden seguirmantenint ocults alguns territoris, alguns ciutadans,-com els anomenava l’amic D. Gutiérrez en un altrepost-, només per raons d’estratègia o color polític?

Després d’anys catalogant i classificant el nostrepatrimoni, cal actuar i socialitzar-lo de debò.

En aquest debat reivindiquem que hi ha de tenircabuda tothom, així com no sembla de justícia queesdevingui un procés del tot condicionat per unaqüestió de partides econòmiques de major o menorgruix. I tot i que l’actual context de crisi ha fet afloraralgunes iniciatives a favor del treball en xarxa (sovintiniciades des del sector privat o bé motivades perl’escassedat pressupostària), en tendències generals,seguim veient polítics treballant isoladament, al margedel gruix de museus, ignorant investigacionsuniversitàries i científiques de pes, etc.

Crec que no ens queda més que partir de la base,participant en partits, plataformes o associacions;participant en la creació i disseny dels programeselectorals, dels projectes de país. Sí, sona dur i avorrit,de vegades. Sona a difícil i, potser, a arriscat. Sona, avoltes, a partidisme i clientelisme, si hem de serclars… Bé, sona així perquè no acabem de creure enel canvi, perquè ens hem cregut que la política la fan“ells”.

Amics i amigues, ens hem d’arremangar. Participemtant com bonament puguem, des de les estructuresque ens siguin més abastables. Però prenguem part,perquè aquest país s’està redefinint, perquè la formade fer lleis i de marcar estratègies pot modificar-se,perquè com a professionals tenim molt a dir i hem detenir veu. I, per suposat, vot.

Montse PiñeiroArqueòloga i tècnica en difusió cultural

@montsepineiro

CAFÈS DE PATRIMONI



Contra la desafecció, espais de debat

Després de llegir durant aquestes darreres setmanes elque han escrit alguns companys sobre diferents

aspectes de les polítiques patrimonials, se m’acutafegir a totes aquestes qüestions obertes altres

observacions que ajudin a fer-nos comprendre el perquè no ens podem desentendre d’un assumpte tan

aparentment ferragós com és la política, i oferir altrespropostes per sumar més continguts al debat:

Què són les polítiques patrimonials i qui les fa?Sembla evident que són les normatives i lleisestablertes en un marc jurídic acordat per les

competències públiques de cada territori, però potserhauríem de ser més concrets i adonar-nos que no

estem parlant d’un ‘ens’ abstracte i llunyà, sinó queestem parlant de l’aplicació de mesures que afecten

quotidianament a la nostra feina i al nostre entornsocial: és política fer pressupostos, seleccionar

personal directiu, obrir convocatòria de places, decidirles polítiques de preus d’un museu, donar ajuts o

tancar aixetes a les línies d’investigació, fomentar elsestudis acadèmics o retallar línies de beques, atorgar

subvencions, fer distribucions sectorials sobre elterritori, privilegiar uns espais per sobre d’altres, obrir

concursos i escollir proveïdors, aplicar polítiques depúblics, decidir les vies de finançament, l’obtenció

d’ingressos i la destinació d’aquests recursos, decidirel trasllat de peces o la conservació de certes obres,

escollir el contingut i la programació de lesexposicions, fer inversions en noves tecnologies i

campanyes de comunicació, aplicar les reduccionshoràries d’un espai o eliminar o multiplicar els recursosdestinats a activitats complementàries… Tot això i més

és fer polítiques, per la qual ens afecta en primerapersona, com a professionals i com a ciutadans.

Tampoc em voldria deixar els altres actors que tambéelaboren polítiques culturals i patrimonials: els agentsprivats, les empreses que interactuen amb el patrimonii que estableixen, per exemple, col·laboracions amb elsector públic amb la creació de fundacions, espaisculturals, en el patrocini i el mecenatge, en el fomentde polítiques adreçades al turisme, i el tercer actor i elmés important, la pròpia societat civil, les comunitatsque es mouen per preservar espais patrimonialsamenaçats, o que fomenten la cultura popular ol’associacionisme, aquest patrimoni immaterial quesovint se’ns descuida, o els qui preserven la memòriahistòrica o la identitat, o qui aposta per obrir elconeixement… Un altre cop s’estan fent polítiquespatrimonials de directa afectació social.

I si hi ha com a mínim 3 actors fent polítiques culturalsi patrimonials, i si l’administració pública acordem quehauria de ser el garant del nostre patrimoni, fins onarriba el seu paper per a protegir aquest be comú? I onsituem aquest concepte nou de museu social que arase’ns demana, o de retorn social de la cultura?

Com fer polítiques patrimonials?Quins haurien de ser els mecanismes emprats? Siparlem de participació empresarial, si parlem departicipació de la societat civil i si parlem del garant del’administració pública, com encabir totes aquestes 3peces per a què rutlli el mecanisme i el patrimoni essenti legitimat i reconegut com a be d’interès social?(si és que totes les tres parts hi estan d’acord).

Doncs segurament amb la participació, tal i com vasuggerir M. Piñeiro en el seu post, i/o sota fórmules decol·laboració més complexes com va proposar J.

CAFÈS DE PATRIMONI



Glarner. La participació proactiva hauria de ser la claufonamental per a què un sistema tan complex com elquè estem vivint funcioni: sota una participació políticaindividual, sota una militància en entitats ciutadanes,en iniciatives culturals sense lucre, en xarxes, enprojectes territorials que reportin benefici social ieconòmic, en empreses que creïn riquesa laboral i queno perjudiquin els interessos socials, en beneficis peral territori i en beneficis per als ciutadans. Es demanauna participació ciutadana prescriptiva, on les sevesintervencions marquin les directrius de la gestiód’aquest patrimoni i on les empreses obtinguinsatisfacció empresarial oferint, ineludiblement, beneficisocial… La societat està patint canvis molt accelerats!

I aleshores els professionals del patrimoni? Molts denosaltres estem adscrits a col·legis, associacionsprofessionals, entitats que recullen en els seus estatutsel reconeixement de les nostres tasques, laintermediació davant possibles situacions de risc il’enriquiment professional… Doncs també hauria deser en aquests espais on hauríem d’insistir i exigirparticipació i opinió davant de neguits i mesures ambl’ens polític i altres agents, discrepar i denunciar certessituacions o actuacions que afecten el nostre sector,en definitiva remoure consciències i proposarmecanismes i alternatives als especialistes. I encarapodríem fer més, i és no oblidar-nos del ciutadà quesent una gran desafecció cap a les institucionsculturals, i més cap als museus, ajudant a desacralitzarla imatge dels espais museístics, no és incompatible larigorositat acadèmica amb la socialització dels espais,no ens serveix de gaire oferir coneixements si no tenimqui els rebi i comparteixi, la tecnologia digital ho estàcapgirant tot, les maneres de treballar que teníem finsara es fan arcaiques, per la qual cosa, obrim elconeixement i fem que la societat es faci seu el museu,i nosaltres professionals propiciem aquests raconsd’intercanvi en la nostra dinàmica laboral.

I l’administració pública? Doncs els organismes queconformen l’estructura político-administrativa de lanostra societat haurien de vetllar per l’interès i pel becomú del seu territori, cadascuna dins la sevacompetència i sense oblidar el territori al qualrepresenten, en tot el seu conjunt, recordem queparlem de diners públics i de responsabilitat política isocial d’aquests recursos, haurien de protegir elpatrimoni i defensar qualsevol iniciativa que tinguésretorn en benefici social, és a dir, exigir la RSC delsprojectes als quals dóna suport, perquè segurament,sinó no hi ha retorn de benefici social, de benestarespiritual, d’identitat, d’inclusió social dels col·lectiusmés fràgils, retorn educatiu o formatiu, aleshores notindria gaire sentit que l’administració hagués de fercap tutela. Però segurament, el què més hauria detenir en compte per a que aquest tot fos possible, ésque hauríem d’exigir -és una obligació ciutadana i undret reconegut de ‘justícia social’-, que fomenti iarticuli aquests espais de trobada, de participació idebat que són fonamentals per a què tots 3 actorsacabin entenent-se, hi hagi transparència i en surtininiciatives d’interès públic i social; fomentar laparticipació transversal ciutadana de tots tres agentssocials (sector privat, sector públic i ciutadania) enaquests espais, ens donaria empenta, un diàlegpermanent i força i legitimació mútua per a una millorpreservació del patrimoni i una major cohesió social,per tant, un lloc millor per viure.

Si volem fer canvis, si no volem morir d’inanició en unsistema cada cop més obsolet,ara més que mai fempolítiques!

Carme RodriguezGestora cultural i esp. en comunicació

Coordinadora de comunicació cultural del Dept.Cultura i del Museu de Sant Boi

@carmemix

CAFÈS DE PATRIMONI



Valoració de la visita al jaciment de Sikarrade Prats de Rei

El darrer trimestre hem estat parlant sobre diferents

aspectes de les polítiques patrimonials, i també sobre

els diferents agents que fan o participen d’aquestes

polítiques, per aquest motiu, quan se’ns va presentar

l’oportunitat de poder visitar una de les experiències

més recents protagonitzada per la societat civil

movent-se pel seu patrimoni, no ens ho vam pensar

dos cops:

El passat dissabte 21 de desembre vam visitar al

jaciment arqueològic de Sikarra, a Prats de Rei. La

troballa és d’una gran rellevància històrica i patrimonial

i malgrat tot, la decisió inicial que havien pres les

administracions havia estat reblir-lo i posposar la seva

museïtzació per a més endavant, fet que va implicar la

intervenció de diferents col.lectius socials de la zona

per demanar l’activació immediata d’aquest jaciment

defensant la seva rellevància i reivindicar la identitat

territorial d’una demarcació històrica com és la

segarrenca, sembla hi ha indicis que apunten que

s’hagi descobert la ciutat íbera de Sikarra.

La pressió social i mediàtica va ser tan intensa que al

final, i des de fa poques setmanes, van aconseguir el

compromís ferm de part d’un d’aquests organismes

públics, la Diputació de Barcelona, per a procedir a

condicionar l’espai i fer-lo visitable durant els propers

mesos. Vam estar allà per veure el jaciment i escoltar

de primera mà els protagonistes d’aquesta iniciativa, el

museu Josep Castellà de Prats de Rei i les entitats

civils Salvem Sikarra, Forum l’Espitllera i l’Associació

cultural Sigarra.

Acabats d’arribar, vam fer un recorregut per Prats de

Rei, una població que per les excavacions que s’han

anat fent des dels anys 60, és rica en restes íberes i

romanes. La primera sorpresa va ser veure el jaciment

de Sikarra cobert, sols feia tres dies que s’havia

procedit a instal.lar una coberta provisional per

protegir el tram de muralla de 10 metres i el fossat de

les incremències metereològiques, i ajudar a mantenir

l’excel.lent estat de conservació en què es troba; el

geotèxtil impedeix, de moment, veure la dimensió de la

muralla i els seus extraordinaris carreus, però ens

n’alegrem molt per tothom, calia fer-hi algun tipus

CAFÈS DE PATRIMONI



d’intervenció ràpida. Tot seguit vam poder visitar el

magatzem provisional amb restes de columnes

romanes que omplien el fossat i que estaven ubicades

a tocar de la torre romana que també hi ha al jaciment,

i després, el museu Josep Castellà, un petit espai que

acull aquesta col.lecció d’on treu el nom i les restes

arqueològiques trobades al llarg de les excavacions,

així com un racó -amb cinematògraf i tot- en

homenatge al lloc que abans havia estat el cinema de

la població. Tots vam destacar la museografia senzilla i

austera però eficient i clara del recinte, així com també

es va valorar molt els esforços, que de manera

voluntària i per torns, realitzen els membres d’una

entitat del poble per obrir els caps de setmana i

mantenir viu aquest espai. I, per acabar i després de

passar molt de fred, va venir el debat amb un bon cafè

i galetes.

El debat es va centrar bàsicament en el paper de la

societat civil en la reivindicació d’un patrimoni, la seva

importància, les actuacions de les administracions i

dels professionals, els protocols vigents i com encabir

els mecanismes per articular aquestes actuacions, tot

de qüestions obertes, pendents i necessàries de les

diferents maneres de fer polítiques:

Jaume Moya ens va presentar la Xarxa Sikarra, una

xarxa d’entitats del territori que busquen establir

sinèrgies entre els diferents municipis que

conformaven la comarca històrica de Sikarra,

compresa entre tres de les actuals demarcacions

administratives. Ens va explicar el fonament

dinamitzador social, econòmic i cultural de la xarxa per

la posada en valor del territori i com el procés

reivindicatiu que van liderar fent soroll mediàtic, social i

polític va ser clau per arribar a la situació actual. Jordi

Segura, en canvi, ens va parlar del paper del museu

municipal en la preservació de les restes i com es van

anant succeïnt les interlocucions amb les diferents

administracions i agents implicats fins el moment

d’ara.

Els assistents van interessar-se per saber més sobre la

xarxa Sikarra, quines havien estat les seves

actuacions, alguna de les quals havia arribat a

l’autofinançament, i com havia seguit endavant sense

el suport inicial de l’administració la qual es va sumar

al projecte un cop aquest ja duia un recorregut de

quasibé dos anys. També es va parlar del paper dels

ens públics, que de moment, és el de preservar i es va

apuntar que segurament caldria pensar de fer un nou

requeriment legislatiu per a la preservació dels

jaciments de gran rellevància, ja que, d’altra banda i en

aquest cas, tot i l’acceptació del projecte museogràfic,

encara no ha esdevingut una realitat complerta perquè

no es tracta d’una obligació legislada. Algú va

preguntar pel futur del jaciment, pel model de gestió i

la seva posada en valor i des de xarxa Sikarra ens van

comentar que no havien pensat en un model establert,

que, de fet, tampoc creien que hi haguessin d’entrar,

per tant es van plantejar si opcions com la cessió a

l’administració, el voluntariat o l’autogestió serien una

bona sortida per aquesta realitat. Tot plegat va portar a

parlar sobre el patrimoni com a element identitari, els

agents implicats, algun model com l’anglosaxó, la

necessitat de fer autocrítica entre els professionals,

sobre els museus comunitaris, sobre la necessitat de

no haver d’arribar a reaccionar per pressió, sobre el

poc debat ciutadà per protegir restes arqueològiques,

sobre el fet de l’escassa organització de la societat

civil per defensar el patrimoni -i sí, en canvi, molta

tradició en altres àmbits com el medi ambient-, la

bombolla que pot comportar el turisme dit cultural i

molts d’altres temes que van quedar damunt la taula,

potser per a futures trobades o debats amb la

participació de tots vosaltres.

I per acabar, voldriem agrair la involucració de tots qui

ens anéu acompanyant i feu crèixer el projecte Cafès,

ara ens acomiadem per uns dies. Us desitgem gaudiu

del patrimoni i #patrimonejant molt, tornarem amb la

publicació nr. 1 i una nova proposta pel següent

trimestre

CAFÈS DE PATRIMONI



CRÈDITS I AGRAÏMENTS

COORDINADORS DEL PROJECTE

Vàngelis Villar: @vangelisvillar

Daniel Gutierrez: @daniguties

Carme Rodriguez: @carmemix

AGRAÏMENTS

* A tothom que ens heu fet costat des del primer dia del projecte.

* Gràcies per les observacions i les participacions virtuals i presencials a les visites que organitzem.

* Gràcies als autors dels textos per la vostra col.laboració desinteressada.

CAFÈS DE PATRIMONIhttp://cafesdepatrimoni.wordpress.com/

@cafesdepatr

Documents

Cafès de Patrimoni Nr.1_Polítiques_Patrimonials