IV Trobada d’Estudiosos del Garraf Diputació de Barcelona, 2003 p. 195-200 195

Resumen

El camino de La Sentiu: la vía alto medieval para atravesar elGarraf (estudio del tramo oriental)

El macizo del Garraf es visto, todavía actualmente, como una barre-ra natural que dificulta las comunicaciones entre el valle del Llobre-gat y el Penedès. Es por este motivo que a lo largo de la historia hantenido mucha importancia los caminos que lo atravesaban. Por suer-te, disponemos de excelentes estudios que han profundizado en el tra-zado y en la historia del camino que actualmente vemos como princi-pal: el de las costas de Garraf. Este camino, relativamente moderno(data de finales del siglo xiv), ha eclipsado la otra vía que, desde épo-cas remotas, atravesaba el macizo por el interior, desde el valle de LaSentiu en Gavà hasta las vertientes ponentinas del macizo.

Este otro camino, que podemos documentar ya en el siglo xii, pa-rece que era la continuación de la vía litoral que, naciendo en SantBoi de Llobregat, se dirigía hacia el sur atravesando los actuales cas-cos urbanos de Viladecans y Gavà. En este último punto, la vía se bi-furcaba: un ramal seguía por el valle de La Sentiu y remontaba hastalos pies de la Morella a través de la collada de Sostrell, mientras otroramal seguía hasta Castelldefels, desde donde una serie de senderoslo conectaban, atravesando el llano de las Basses, con el primer ra-mal. Esta unión se producía en el Campgràs, desde donde el caminoseguía hasta el llano de Querol, y desde allí, por la actual carretera as-faltada en dirección a poniente hacia Ribes y Sitges.

El objetivo de esta comunicación es realizar una primera aproxima-ción al trazado y a la historia de este antiquísimo camino, una parte delcual actualmente es la vía asfaltada que continúa haciendo de eje ver-tebrador del parque natural. Este estudio se reducirá de momento a laparte más oriental del camino, la que alcanza los términos municipalesde Gavà y Castelldefels, y la parte más oriental del término de Sitges.

Palabras claveAlto medieval, La Sentiu, Gavà, Castelldefels, Sitges

Abstract

The Sentiu road: the Late Mediaeval road across the Garraf(study of the eastern section)

Still today, the Garraf massif is seen as a natural barrier that hinders com-munications between the Llobregat valley and the Penedès. For this rea-son, throughout history the roads that cross it have been very important.Fortunately we have a series of excellent studies that trace the route andthe history of the road that we now see as the main one: the Garraf coastalroad. This relatively modern road (it dates from the end of the 14th centu-ry) has eclipsed the other road which since remote times crossed the mas-sif inland, from the Sentiu valley in Gavà to its western flanks.

This other route, documented in the 12th century, appears to havebeen the continuation of the coast road that started at Sant Boi de Llo-bregat and headed southwards, through the present-day town centres ofViladecans and Gavà. On reaching the latter, the road forked; onebranch followed the Sentiu valley and climbed to the base of La Morel-la through Coll de Sostrell. The other branch carried on to Castelldefels,from which point a series of paths led across Pla de les Basses andjoined up with the first branch again. This junction was at El Campgràs;from there the road carried on to Pla de Querol, and so to Ribes and Sit-ges along the same route as the present-day metalled road.

The purpose of this paper is to make an initial approximation to theroute and the history of this ancient road, part of which is the metalledroad that now acts as the backbone of the Nature Park. For the present,this study will be limited to the eastern section of the road, which lies inthe municipal areas of Gavà and Castelldefels and the easternmost partof the municipality of Sitges.

KeywordsLate Mediaeval, La Sentiu, Gavà, Castelldefels, Sitges

Resum

El massís del Garraf és vist, encara actualment, com una barrera na-tural que dificulta les comunicacions entre la vall del Llobregat i elPenedès. És per això que al llarg de la història han tingut molta im-portància els camins que el travessaven. Per sort, disposem d’ex-cel·lents estudis que han aprofundit en el traçat i en la història delcamí que actualment veiem com a principal: el de les costes de Gar-raf. Aquest camí, relativament modern (data de final del segle xiv),ha eclipsat l’altra via que, des d’èpoques remotes, travessava el mas-sís per l’interior, des de la vall de la Sentiu a Gavà fins als vessantsponentins del massís.

Aquest altre camí, que podem documentar ja al segle xii, semblaque era la continuació de la via litoral que, naixent a Sant Boi de Llo-bregat, es dirigia vers el sud tot travessant els actuals nuclis urbans deViladecans i Gavà. En aquest darrer indret, la via es bifurcava: unbrancal seguia per la vall de la Sentiu i s’enfilava fins als peus de laMorella a través del coll de Sostrell, mentre un altre brancal seguiafins a Castelldefels, des d’on una sèrie de viaranys el connectaven,travessant el pla de les Basses, amb el primer brancal. Aquesta unióes produïa al Campgràs, des d’on el camí seguia fins al pla de Que-rol, i des d’allí, per l’actual carretera asfaltada, en direcció a ponentcap a Ribes i Sitges.

L’objecte d’aquesta comunicació és realitzar una primera aproxi-mació al traçat i a la història d’aquest antiquíssim camí, part del qualactualment és la via asfaltada que continua fent d’eix vertebrador delparc natural. Aquest estudi es reduirà de moment a la part més orien-tal del camí, la que abasta els termes municipals de Gavà i Castellde-fels, i la part més oriental del terme de Sitges.

Paraules clauAltmedieval, la Sentiu, Gavà, Castelldefels, Sitges

El camí de la Sentiu:la via altmedieval

per travessar el Garraf(estudi del tram

oriental)

Josep Campmany

El massís del Garraf, un obstacle natural

Des de la més remota antiguitat, els massissos muntanyo-sos del Garraf i l’Ordal han estat un obstacle per comuni-car l’àrea de Barcelona amb el Penedès i, més enllà, elCamp de Tarragona i l’Ebre. Hom va aprofitar les conquesdels rius Llobregat i Anoia per salvar aquest obstacle, ro-dejant-lo. Així, ja des del segle i, està documentat el bran-cal de la via Augusta que, sortint de Barcelona, pujava perla riba esquerra del Llobregat fins a Martorell, on s’unia altronc principal procedent del Vallès, passava el riu pelpont del Diable, i continuava sud enllà cap al Penedès se-guint aproximadament el traçat actual de l’autopista A-7(Pallí, 1985).

Ara bé, el fet que aquesta fos la via principal no impedial’existència d’altres rutes alternatives que, enfilant-se pelscontraforts rocallosos, es dirigien més directament cap al’altra banda de les muntanyes. Precisament l’existènciad’aquestes muntanyes privilegiava aquells indrets situatsen les immediacions dels colls més favorables.

És així com els estudiosos de la xarxa de camins de l’è-poca romana no dubten a indicar, a la nostra zona, duesvies de penetració cap al sud, a través del Garraf. Una, queunia els actuals nuclis urbans de Sant Boi, Sant Climent deLlobregat, Begues, Olesa de Bonesvalls i les Gunyoles perenllaçar amb la via principal procedent de l’Anoia, i un al-tra que, després de passar pels actuals nuclis de Viladecansi Gavà, s’enfilava per la vall de la Sentiu cap a Ribes, Sit-ges i Vilanova (Solias, 1992, pàg. 29; Palet, 2001, mapapàg. 13).

L’antic camí reial de Begues

La primera d’aquestes vies s’aproxima força al traçat deles carreteres B-2004 entre Sant Boi i Sant Climent i BV-2041 entre Begues i Avinyonet. Entre Sant Climent i Be-gues el traçat seguia probablement la pista denominada ac-tualment la Carrerada (Vendrell, 2002). Aquesta pista,que surt de Sant Climent, passa pel costat de l’actual ce-mentiri local, carena el turó situat entre les valls dels Esca-rabats (topònim esmentat ja al segle xiii (Hinojosa, 1905,pàg. 307)) i de Salom (que en època medieval s’anomena-va vall del Breç), passa al nord de les antigues masies decan Mas de les Valls, can Colomer de les Valls i can Bru-guera, assoleix la Roca del Barret, i salva la collada de Be-gues al nord del barri de la Rectoria.

Hi ha diversos testimonis que avalen l’antiguitat d’a-questa via. A les Gunyoles hi ha una torre rodona, que al’edat mitjana serví de guaita i defensa, que es creu que enorigen era un monument funerari romà, i de fet es coneixcom la Torre Romana (Giró, 1952, pàg. 118). A Olesa deBonesvalls, a la porta principal de l’antic hospital, hi hauna carassa romana feta d’un marbre molt luxós, que fauns anys va examinar l’arqueòleg Pere Izquierdo. I malgratque no es coneixen troballes romanes ni a Begues ni a SantCliment, aquestes són molt abundoses a Sant Boi (Barre-da, 2001).

Pel que fa als testimonis històrics, poca cosa afegirem alque ha publicat Miret (2000a, pàg. 58-64). Així, dos autorsàrabs, Ibn al-Farad’í i Ibn al-Abbàr (que ho tregué d’untext anterior d’Al-H’umaidí corregit per Al-D’abbí) (Ba-lañà, 1992), ens informen d’una batalla lliurada l’any 285

de l’Hègira (28 de gener del 898 / 16 de gener del 899), «alcamí de Barcelona», a Bigx, Begues, segons Lévi-Pro-vençal (1950, vol. I, pàg. 391, nota 2) i Abadal (1958, pàg.198), on moriren una trentena de combatents.

L’any 970, un altre document fa referència a la «via SanClemento» (Rius, 1945, doc. 92), i el 980 apareix una es-glésia dedicada a sant Cristòfol a qui es donen unes pro-pietats situades a Begues (Rius, 1945, doc. 136 i 137). Calremarcar aquesta advocació pròpia dels indrets vinculats allocs de trànsit, amb camins o vies especialment concorre-guts.

És precisament al costat d’aquest camí, a Olesa de Bo-nesvalls, que Guillem de Cervelló decidí fundar l’any 1262un hospital per a vianants. L’edificació que actualment esconserva, del segle xiv, és una bella mostra d’aquest tipusd’arquitectura medieval (Misser, 1993). I del segle xiii te-nim referències a aquest camí reial que unia Sant Boi ambel Penedès per Sant Climent en dos fragments de la Cròni-ca de Ramon Muntaner. El primer correspon al 1274, i ex-plica que Jaume I i Alfons X de Castella, en anar junts alconcili de Lió, «de Vilafranca anaren a Sent Climent; deSent Climent a Barcelona». El segon fragment és d’onzeanys després, el 1285. El rei Pere el Gran, en el seu darrerviatge, arriba a Sant Climent, on es troba malament: «se re-fredà, e ab aquell refredament venc-li cremoreta de febre.Així que ell soferí per lo camin en tal guisa, que hac a ro-mandre a Sent Climent aquell dia. [...] E aquell dia cavalcà,e venc-se’n a Vilafranca del Penedès». Allí va morir(Muntaner, 1979, vol. I, pàg. 51 i 228-229).

Encara al segle xvi, aquest camí continua documentat.Així, l’any 1581 els jurats de Valls i Vilafranca escriuenuna carta als consellers de Barcelona en què mostren lapreocupació pel seu mal estat, només apte per a animals debast (Carrera, 1947, vol. I, pàg. 525-526). I l’any 1598,en un llibre de precaris de l’església de Sant Climent (Pre-caria, 1528, lligall 35), Melcior Colomer confessa una ter-ra propera a can Colomer de les Valls, de Sant Climent,que limita, al nord, «in vieo regio quo itur de dicta parro-quia ad oppidum Villefranche».

Aquest antiquíssim camí reial va estar a punt de conver-tir-se en moderna carretera l’any 1872. En aquella data, laDiputació de Barcelona encarregà a Ildefons Cerdà un Plade comunicacions, que preveia la construcció d’una carre-tera que havia de seguir a grans trets l’antic camí (Cerdà,1872). Finalment, però, la comunicació entre Begues i laplana es realitzaria, una dècada després, des de Gavà (Gi-bert, 1990, pàg. 48), cosa que donaria lloc a l’actual car-retera BV-2041.

L’antic camí de la Sentiu

Si del camí reial antic de Begues en tenim notícies i testi-monis continuats des d’època romana fins pràcticament elsegle xix, en canvi de l’altre camí, el que s’endinsa per lapart més central del massís del Garraf, ens seria pràctica-ment desconegut si no fos pels dos excel·lents mapes de laquadra del Garraf fets a la segona meitat del segle xvi perCredença (1571; 1586). Aquests mapes ens mostren, al lí-mit superior de la quadra del Garraf, un camí denominat«camí de la Sentiu». De fet, el mapa del 1586 pinta, a labanda oriental, la vall conreada d’aquest nom.

El camí com a límit nord de la quadra del Garraf ja apa-

196 IV Trobada d’Estudiosos del Garraf Diputació de Barcelona, 2003

reix a la donació d’aquest alou al prevere Pere Guadall i al’església de Sant Vicenç feta pel senyor d’Eramprunyà,Guillem de Sant Martí, el 17 de setembre de 1159. L’es-criptura de donació (Alturo, 1985, doc. 329) detalla, al’afrontació nord del terreny cedit: «a circio (...) in via quevadit ad ipsa Sentith». El mateix límit es reprodueix el 22de setembre de 1163, quan el rei Alfons I confirma la do-nació feta pel seu vassall i l’amplia als drets alodials(Campmany, 2000, pàg. 201).

A partir dels mapes de Credença es pot inferir queaquest camí seguia, entre el puig Coscó i el pla de Querol,el mateix traçat que actualment segueix la pista asfaltadaque comunica les urbanitzacions de la Plana Novella i elRat-Penat.

D’altra banda, entre el pla de Querol i Campgràs, elcamí és molt probable que seguís la pista, en part asfaltadai en part encimentada, que actualment porta fins a la capça-lera de l’abocador de la vall de Joan.

Però queda oberta la qüestió del traçat d’aquest camí en-tre Campgràs i la plana de la Sentiu, ja que als mapes deCredença desapareix precisament en aquesta zona, tapatper l’altiplà que forma el pla de les Basses. Precisament, acausa de la projecció artística del mapa de Credença, totala vall de Joan i el fondo de les Terradelles queden ocultatspel pla de les Basses, que es dibuixa a tocar de la Sentiu, iper tant el mapa no explicita si el descens des del Garraf esfeia per la vall de Joan o per la de la Sentiu.

Una altra qüestió oberta prové de la continuïtat d’aquestcamí a llevant de la plana de la Sentiu. Ignorem si comuni-cava amb el delta a través de Castelldefels, de Gavà, o bé através de tots dos.

Precisament en aquests indrets, a la documentació alt-medieval apareix una altra denominació referida a una viaimportant: l’estrada, que passa pel samontà, aproximada-ment seguint l’actual traçat de la c-245. És curiós que,mentre el camí reial de Sant Climent és denominat invaria-blement via, en canvi a aquest camí, més costaner, se l’a-nomena estrada. Aparentment són dos sinònims, però pot-ser en aquella època tenien matisos diferents, com passaamb els actuals autovia i autopista.

L’estrada o camí de la costa

La denominació strata o strata publica es documentaabundosament: en una zona que proposem prop de Vilade-cans, l’any 983 (Rius, 1945, doc. 157); a prop de Sales,l’any 986 (Rius, 1945, doc. 190); als Bezzarones, lloc quepot ser proper a la Roca de Gavà, l’any 986 (Rius, 1945,doc. 177); al terme de Sant Boi (Lupricato), l’any 1002(Rius, 1945, doc. 365); el mateix any, a Almafar, potserl’actual Torre Roja de Viladecans (Rius, 1945, doc. 372 i373); a la torre Alamandis (probable nom de la torre d’Al-mafar, potser l’actual Torre Roja), l’any 1108 (Bach, doc.32); a Sant Boi, a tocar del riu Llobregat, l’any 1109 (Rius,1945, doc. 803); l’any 1119, a la parròquia de Sant Boi(Rius, 1945, doc. 846); el 1120, de nou a Almafar (Rius,1945, doc. 900); i l’any 1135, altra vegada a Sant Boi(Rius, 1945, doc. 930). També trobem aquest topònim aCastelldefels, ja des de l’any 1167 (Alturo, 1985, doc.393), en un lloc prop de la cova Fumada. Precisament aCastelldefels l’estrada designava part de l’actual barri deMontemar, i es troba documentada moltes i diverses vega-

des: l’1 d’octubre de 1387, per exemple, es feia un inven-tari dels béns d’Arnau Costa de l’Estrada, a Castelldefels(Inventari, doc. 38, signatura P2); Jaume Marc d’Eram-prunyà establia l’11 de març de 1391 a Arnau Pujols unaterra a Castelldefels que limitava a migdia amb el «caminovocato de la strada» (Fuster, 1391, f. 29r); l’any 1427,Bartomeu Vilar confessava una terra a Sa Estrada (Relat,1427); i al capbreu de 1587 diversos masos (cal Patxoca,cal Maties i cal Garrofer) tenen terres que limiten amb«l’Estrada» (Campmany, 2002, pàg. 86, 96, 168).

Creiem que aquest nom designa un camí públic impor-tant, de tradició probablement romana, que unia les impor-tants vil·les de Castelldefels, la Roca, Gavà, Sales, Fonollari el nucli antic de Sant Boi. Ara bé, aquesta via seguia capal sud travessant el Garraf, o bé acabava en un cul de sacprop de l’actual port Ginesta? Miret (1995, pàg. 125) creuque les referències a l’estrada, alguna de les quals (la de1167) la situa prop de la cova Fumada, conviden a pensarque prosseguia per un primitiu i difícil camí ran de la cos-ta. Altres (Campmany, 2001a, pàg. 98), en canvi, creiemque, sense descartar l’existència d’algun corriol poc im-portant, la via principal de Sant Boi finia en un cul de sac is’enfilava pel Garraf fins a retrobar el camí de la Sentiu.

Diversos indicis ens parlarien a favor d’aquesta segonaopció, tot i que en cap cas són concloents. En aquesta zona,on hem situat el nebulós Vilar Desperan (Campmany,1998, pàg. 31), hi ha un document del 22 d’abril de 1184(Alturo, 1985, doc. 513) que esmenta «ipsa karrera quepergit ad Curtiles». El mas Cortils apareix documentat aCastelldefels en època més tardana (1587), i correspon a lamasia actualment denominada ca n’Orbat, situada a Mon-temar. Si l’estrada anés cap a Sitges, és ben estrany que eldocument no ho consigni, i en canvi indiqui la direcció capa un mas situat més cap a l’interior. D’altra banda, prop dela cova Fumada, i per tant vora d’aquesta estrada, el 7 defebrer de 1256, els castlans d’Eramprunyà hi fundaren unhospital i una església sota l’advocació de sant Salvador.Però la fundació no prosperà: el 6 d’octubre del 1264 vanhaver d’establir-hi un pagès i convertir l’hospital en masia(Bofarull, 1911, pàg. 51), origen de l’actual mas de canVinyes de Castelldefels. Si el camí de les costes hagués es-tat important, l’hospital no hauria desaparegut, tal compassà, en canvi, amb l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, quevisqué anys de prosperitat, ben situat com estava al costatdel camí reial.

Ara bé, la situació de cul de sac desaparegué a la segonameitat del segle xiv. Ja el 1326 Bernat de Fonollar deixavauna considerable quantitat per «adaptar» aquest camí(adaptar-lo a què? A un nou traçat?). I cap als anys 1391 i1392, per iniciativa reial, s’iniciaren els treballs. Encaraavui es poden veure algunes restes d’aquesta infraestructu-ra a un nivell superior a l’actual carretera c-32, plegada so-bre el rocam (Miret, 1995). Des d’aleshores, aquest eixviari, apte només per a persones i bèsties, no per a carretes,rebé el nom de camí reial. Coincideix temporalment ambles obres el primer esment documental d’aquesta nova de-nominació: l’1 d’abril de 1391 Jaume Marc establia a PereParellada una peça a Castelldefels que termena amb el «ca-mino regali» (Fuster, 1391, f. 30r). Al segle xvi era forçautilitzat, tot i la inseguretat provocada per bandolers i pira-tes (Miret, 2000b).

En relació amb aquest camí reial, es conserva la data enquè prengué la forma definitiva que avui resta fossilitzada

IV Trobada d’Estudiosos del Garraf Diputació de Barcelona, 2003 197

sobre el plànol del nucli antic de Gavà: «11 Janer 1486.Camí de València a Gavà. Llicència del Batlle General deCatalunya a Jaume Marc, militar, per mudar el curs delcamí real que va de Barcelona a València “en tal forma esasaber, ço es que axi com el cami vuy passa per lo costatdel carrer de la dita vila en Gava, quel puixa mudar e ferpassar per mig en la vila”» (Campmany, 2001b, pàg. 80).Amb aquesta desviació, entenem que el camí reial passavaantigament més en direcció a mar, per on actualment dis-corren la via del tren i la carretera a Santa Creu de Calafell,i que el 1486 es va fer passar per l’interior de la vila, és adir, pel costat de la Casa o Castell de Gavà. Es configura-va així la via pública que actualment formen els carrersdels Màrtirs del 1714, Major, Castelldefels i Joaquim Fol-guera.

L’eix viari, la carretera a Santa Creu de Calafell, tambées començà a refer el 1872 sobre la base de l’antic camímedieval. El 1873 es construí el pont sobre el Llobregat aSant Boi, i aquell mateix any la carretera arribava a Gavà(Colomé, 1972, pàg. 14). El 1878 quedaria enllestida finsal peu del Garraf per les dues bandes, tot i que no seria finsal 1881 que s’acabia de construir el trajecte per les costesde Garraf (Malagelada, 1985, pàg. 90).

És remarcable la importància que aquest camí tingué peral pas dels ramats. La denominació carrera que trobàvemel 1184 ens ho referma. Sabem que els ramats barceloninsvenien a pasturar a les Marines (Soler, 1987). D’altrabanda, fins a l’inici del segle xx el massís del Garraf era unsector apreciat pels ramaders pirinecs com a zona de pas-turatge d’hivern, amb vies ramaderes freqüentades en èpo-ques de transhumància (Miret, 2000a, pàg. 63). Per tant,no és estrany trobar carrerades a la zona. Aquest trànsit deramats generava importants ingressos a les autoritats delsector a través dels peatges. Possiblement a aquest tipus depeatge ramader es refereix un topònim documentat a Cas-telldefels l’any 1127: la Rafeguera. El 10 de novembre de1127 es publicava el testament sagramental de BerenguerBonfill, propietari de terres a Gavà, pel qual concedia alseu fill Oller el mas de Rafeguera, amb pertinences (Rius,1945, doc. 890). El 17 de març de 1143, el castlà d’Eram-prunyà Guillem Ramon de Santa Oliva cedí al monestir deSant Cugat unes terres a Castelldefels i el molí de Rafegue-ra (Rius, 1945, doc. 946). El topònim Rafeguera és d’ori-gen àrab, i sembla estar relacionat amb un indret on es pa-gaven els peatges dels ramats que creuaven determinadeszones (Balari, 1964, vol. I, pàg. 515).

Una altra pregunta oberta és: com connectava (si és queconnectava) aquesta estrada amb el camí de la Sentiu?Potser la resposta és doble. La nostra hipòtesi és queaquesta estrada costanera connectava amb el camí de laSentiu a través de dos brancals que passaven, l’un perCastelldefels i el pla de les Basses, i l’altre per Gavà i laSentiu.

El brancal de Castelldefels i el pla de les Basses

La pista del camí que connectava l’estrada amb el camí dela Sentiu a Campgràs ens la dóna un document del capbreud’Eramprunyà de 1587. En la confessió d’Antoni Savall deCastelldefels, s’esmenta una terra situada a l’oest de l’ac-tual masia de can Vinader, que limita amb la «carraria quevadit a la montanya de les bassas», en referència al camí

carener que puja des d’aquesta masia fins al pla de les Bas-ses (Castelló, 1587; Seriol, 1598). Un altre esment moltsignificatiu d’aquest camí el trobem al cadastre de Castell-defels de l’any 1760. Un extracte fet quatre anys després(Apeo, 1764, peça núm. 165) ens indica que una peça deMariàngela Rossell situada al torrent d’en Vinader limitaal sud amb el «camí vell».

Probablement, doncs, un dels brancals del camí de lacosta seguia des de Sant Boi fins a Castelldefels on, totpassant pel costat del castell s’enfilava amunt pel coll deSanta Maria (la coma Bertiga esmentada el 999, prop del’actual escola de natura de cal Ganxo) fins al pla de lesBasses i el Campgràs. Aquest camí encara existeix i estàforça fressat pels excursionistes que travessen el pla de lesBasses des de cal Ganxo fins a la Morella.

El brancal de Gavà i la vall de la Sentiu

Pel que fa a l’altre brancal, un mapa de la caçalera de la rie-ra de la Sentiu, del segle xviii que es conserva a l’Arxiu dela Corona d’Aragó (Puig, 1788), i que vaig conèixer grà-cies a les indicacions de Pere Izquierdo, designa com acamí reial un viarany que voreja la riera de la Sentiu i giradesprés vers ponent pel vessant nord de la serra de Can Pe-rers.

Precisament en el punt d’encaix entre aquesta serra il’altiplà format pel conjunt de les Agulles i la Morella que-den les restes en ziga-zaga d’un camí medieval de data in-determinada. No resulta doncs gaire difícil de determinarque aquest brancal, després de sortir de Gavà per l’actualcarrer de Sant Pere, arribar a la Sentiu i passar pel davantde can Dardena, pujava per la serra de Can Perers fins a lesantigues masies de can Tardà, can Puig de Tibart i can Pe-rers de Tibart (actual camp de tir militar). Des d’allí baixa-va un xic fins a la font denominada la Beurada de Tibart(on ara hi ha una bassa d’extinció d’incendis), i pujava peltorrent de l’Oreneta, on hi ha unes vistoses baumes, fins aenllaçar amb el camí del coll de Sostrell.

Del coll de Sostrell fins a Campgràs, la via devia vorejarla Morella. Possiblement travessava la peça documentadael 13 de març de 1172 (Alturo, 1987, doc. 432), situada aCampgràs i que limitava al nord amb «in cacumine de ipsaMolela». En el mapa de la figura hem assajat d’aproximaraquest itinerari.

Conclusió

Ben possiblement, abans de les obres del final del seglexiv, el camí de les costes de Garraf o bé no existia, o bé eraun petit corriol sense gaire trànsit. Només així s’explica elfracàs de l’hospital de Sant Salvador fundat prop de lacova Fumada cap al 1256.

La travessia del massís, doncs, s’havia d’efectuar peruna altra via. Tot sembla indicar que aquesta era el deno-minat camí de la Sentiu, que des de Campgràs anava aVallgrassa resseguint aproximadament part del traçat del’actual carretera que comunica les urbanitzacions de laPlana Novella i el Rat-Penat.

El camí de la Sentiu connectava amb la important viaque comunicava Sant Boi i Castelldefels, denominada es-trada, que ja es documenta al segle x. La comunicació es

198 IV Trobada d’Estudiosos del Garraf Diputació de Barcelona, 2003

IV Trobada d’Estudiosos del Garraf Diputació de Barcelona, 2003 199

produïa a través de dos brancals. Un passava pel costat delcastell de Castelldefels, seguia pel coll de Santa Maria itravessava el pla de les Basses fins a Campgràs; l’altre pas-sava per Gavà, seguia fins a la Sentiu, s’enfilava pel ves-sant nord de la serra de can Perers, pujava el coll Sostrellper un camí en ziga-zaga, i vorejava la Morella fins alCampgràs.

Bibliografia

Abadal, Ramon d’ (1958). Els primers comtes catalans.Barcelona: Ed. Teide. 368 pàgines.Alturo, Jesús (1985). L’Arxiu Històric de Santa Anna deBarcelona, del 942 al 1200 (aproximació històrico-lin-güística). Barcelona: Fundació Noguera. 3 volums. 318,463 i 422 pàgines.Apeo (1764). Heretats y pessas de terra en que preten loRvnt. Rector de Castelldefels tenir los alous y per ço por-tarsen lo Delme y la Primicia per enter. Arxiu Municipalde Castelldefels.Bach, Antoni (1987). Col·lecció diplomàtica del monestirde Santa Maria de Solsona: el Penedès i altres llocs delcomtat de Barcelona (segles X-XV). Barcelona: Generalitatde Catalunya. 215 pàgines.Balañà, Pere (1992). «Sobre Bigues i la investigació to-ponímica: “mètodes” i “maneres”». Societat d’Onomàsti-ca. Butlletí interior, núm. 50-51; pàg. 39-44.

Balari, Josep (1964). Orígenes Históricos de Cataluña.Sant Cugat del Vallès: Instituto Internacional de CulturaRománica. 3 volums (2a edició); 362, 733 i 67 pàgines.Barreda, Maria Lledó (2001). «La romanització de lafaçana marítima del Llobregat. Resultats de les darreres in-tervencions». Actes de les Jornades Roma a Gavà. Gavà:Associació d’Amics del Museu de Gavà; pàg. 17-23.Bofarull, Francesc de (1911). El castillo y la baronía deAramprunyá. Barcelona: Imp. Enrich y Cia. 192 pàgines.Campmany, Josep (1998). Castelldefels i la mar. Castell-defels: Patronat de Cultura. 122 pàgines.Campmany, Josep (2000). «Campdàsens, Garraf i Jafre.Els confins occidentals del terme d’Eramprunyà de l’altaedat mitjana al segle xv». III Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades els dies 19 i 20 de no-vembre de 1998 al Museu de Gavà. Barcelona: Diputacióde Barcelona, Servei de Parcs Naturals; pàg. 193-206.Campmany, Josep, coord. (2001a). Gavà. Valls: Ed. Cos-setània. 147 pàgines.Campmany, Josep (2001b). «Gavà al segle xvi: mutaciósenyorial i afermament comunal». Materials del Baix Llo-bregat, núm. 7; pàg. 69-92.Campmany, Josep; López-Mullor, Albert; Sanz, Montser-rat; Puigdemont, Josep (2002). Les masies de Castelldefels.Castelldefels: Ajuntament de Castelldefels. 268 pàgines.Carrera Pujal, Jaume (1947). Historia política y econó-mica de Catalunya. Siglos XVI al XVIII. Barcelona: Ed.Bosch. 4 volums. 607, 634, 502 i 492 pàgines.

Figura 1. Cartografia dels dos brancals d’ascens al Garraf que proposem. L’un (línia contínua) passa per la vall de la Sentiu, i l’altre (línia discontí-nua) passa per Castelldefels i el pla de les Basses.

200 IV Trobada d’Estudiosos del Garraf Diputació de Barcelona, 2003

Castelló, Nadal (1587). «Capbreu de la baronia d’Eram-prunyà, confessió d’Antoni Savall». Arxiu de ProtocolsNotarials, 488/28.Cerdà, Ildefons (1872). Plànol de la proposta de divisiójudicial de la Província, del 39 de desembre del 1872, i Plade comunicacions i de Divisió de la Província de Barcelo-na en 10 confederacions, de l’octubre del 1873. Arxiu Ge-neral de la Diputació de Barcelona, plànols C6 núm. 2 i 3.Colomé, Marian (1972). «Dades històriques i geogràfiquesdels segles xviii, xix i xx». Brugués, núm. 156; pàg. 14.Credença, Nicolau de (1571). Retrato del monastir deGarraf y part de las costas de Garraf. Arxiu de la Catedralde Barcelona, sala de lectura.Credença, Nicolau de (1586). Descripcio de la costa deGarraf. Arxiu de la Catedral de Barcelona, 4-78-17. Hi hauna reproducció publicada a Almera, Jaume; Bofill, An-toni (1891). «Ojeada sobre el pasado y el presente de lascostas de Garraf (Barcelona)». Crónica científica, núm.324; pàg. 161-166.Rius, Josep (1945-1947). Cartulario de «Sant Cugat» delVallés. Barcelona: Consejo Superior de InvestigacionesCientíficas, 3 volums. 301, 457 i 507 pàgines.Fuster, Francesc (1391). Manual d’Establiments de Jau-me Marc d’Eramprunyà. Arxiu de Protocols Notarials,59/15.Gibert, Alfons (1990). Un segle de vida gavanenca(1840-1940). Gavà: Ajuntament de Gavà. 221 pàgines.Giró, Pere (1952). «Identificación de algunas vías roma-nas en el Penedès». Actas y comunicaciones de la Iª Asam-blea Intercomarcal del Penedès i Conca d’Òdena, Marto-rell 1950. Igualada: Bas; pàg. 110-127.Hinojosa, Eduardo de (1905). El régimen señorial y lacuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media. Ma-drid: Libr. General de Victoriano Suárez. 374 pàgines.Inventari de documents de la baronia d’Eramprunyà iCastelldefels. Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, Sent-menat (olim Monacals 3510).Lévi-Provençal, Évariste (1950). Histoire de l’Espagnemusulmane. París: G.-P. Maisonneuve et Larose; Leiden:J. Brill. 2 volums. 403 i 435 pàgines.Malagelada, Frederic (1985). El camí de les costes delGarraf. Sitges: Centre d’Estudis Sitgetans. 112 pàgines.Miret, Xavier; Muntaner, Ignasi Maria (1995). «Histò-

ria i recorregut del camí de les costes de Garraf». Mis-cel·lània Penedesenca. Vilafranca: Institut d’Estudis Pene-desencs, núm. 3; pàg. 125-154. Miret, Magí (2000a): «Camins de vianants, pastors i reis:la xarxa viària al massís de Garraf». La Sentiu, núm. 25-26; pàg. 58-64.Miret, Xavier (2000b). «Les costes de Garraf: corsaris al-gerins i bandolers». La Sentiu, núm. 25-26; pàg. 82-90.Misser, Salvador; Figuerola, Pere Joan; Martí, JosepMaria (1993). Catàleg Monumental de l’Arquebisbat deBarcelona. Penedès-Garraf Vol. V/1, Olesa de Bones-valls. Parròquia de Sant Joan i Hospital de Cervelló. Bar-celona: Arxiu Diocesà de Barcelona.Muntaner, Ramon (1979). Crònica. Barcelona: Edicions62. 2 volums, 233 i 242 pàgines.Palet, Josep Maria (2001). «Gavà i el Pla de Barcelonaentre l’època ibèrica i l’antiguitat tardana». Actes de lesJornades Roma a Gavà. Gavà: Associació d’Amics delMuseu de Gavà; pàg. 9-16.Pallí, Federico (1985). La vía Augusta en Cataluña. Be-llaterra: UAB. 217 pàgines.(1528). Precaria concessa emmphiteoris parrochiarumSancti Clementis et Sancti Petri de Gavano, BarcinonensisDiocesis. Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barce-lona, 26 de març de 1528 a 20 d’agost de 1528.Puig, Matheo, geòmetra real (1788). Plano que manifiestala questión vertiente entre los herederos del manso Petitde las Planas, residentes en el término de Begas, y los delmanso Fontnoves, oy Clemente Montaner y Basolas deltérmino de Gabá, ambos de la baronía de Arempruñá, 16d’octubre de 1788, ACA, Reial Audiència, Plets Civils,núm. 7.285, f. 159.Relat, Gispert de (1427). Capbreu de Castell de Fels. Bi-blioteca de Catalunya, manuscrit 1137.Seriol, Antoni (1598). Capbreu de la baronia d’Eram-prunyà, confessió d’Antoni Savall. Arxiu de la Baroniad’Eramprunyà, llibre 1/A-116.Soler i Vidal, Josep (1987). Plet de termes i pastures en-tre Gavà i Viladecans. Gavà: Museu de Gavà. 95 pàgines.Solias, Josep Maria (1992). «La romanització del curs in-ferior del Llobregat». La Sentiu, núm. 18, 50 pàgines.Vendrell, Jaume (2002). …In locum vocitatum Almafar...,web: http://www.terra.es/ personal8/arpiots/historia.htm.