Upload
donar-veu-a-la-memoria
View
252
Download
3
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Aquesta és una obra de teatre que forma part del projecte pedagògic Donar veu a la memòria de l’Institut Lluís Vives. Pretén apropar a l'espectador el desarrelament, la confusió i la tristesa d'uns infants obligats a marxar del seu país per poder viure sense guerra. Així mateix, es reflexen els canvis en l'escola i a la relació amb els mestres dels nois i noies que es van quedar al país després de l'entrada del general Franco. Resumint, és una aproximació a les vivències d'aquells que van patir exilis, fossin exteriors o interiors. L'espectacle està dividit en dues parts. La primera, explica la vida en guerra i els bombardejos que han de suportar el nens fins que sorgeix la necessitat de les autoritats republicanes de protegir els infants enviant-los bé a colònies i a ciutats allunyades del front. Bé, a altres països com Mèxic o França després d’una dura travessa del Pirineu el gener de 1939. La segona part, després de la derrota de la República, els vencedors ocupen Barcelona i l'E
Citation preview
“Camins de nit. Infants perduts dels exilis
Aquesta és una obra de teatre que forma part del projecte pedagògic Donar veu a la memòria de
l’Institut Lluís Vives. Pretén apropar a l'espectador el desarrelament, la confusió i la tristesa d'uns
infants obligats a marxar del seu país per poder viure sense guerra. Així mateix, es reflexen els
canvis en l'escola i a la relació amb els mestres dels nois i noies que es van quedar al país després de
l'entrada del general Franco. Resumint, és una aproximació a les vivències d'aquells que van patir
exilis, fossin exteriors o interiors.
L'espectacle està dividit en dues parts. La primera, explica la vida en guerra i els bombardejos que
han de suportar el nens fins que sorgeix la necessitat de les autoritats republicanes de protegir els
infants enviant-los bé a colònies i a ciutats allunyades del front. Bé, a altres països com Mèxic o
França després d’una dura travessa del Pirineu el gener de 1939.
La segona part, després de la derrota de la República, els vencedors ocupen Barcelona i l'Escola
canvia de símbols de tracte i d’idioma. Segueix la fam i també les cues. Es parla de la vida a Mèxic i
es reflexa l'odissea d'aquells que amb 8 o 9 anys hagueren de creuar tota França per a retornar a
una ciutat morta i derrotada.
Com sempre els textos són de persones que van viure aquests fets i com diu Josefina Piquet “ Sovint,
quan es parla de víctimes de la guerra, només es pensa en els morts. Però els infants que van sobreviu-
re la guerra, l’exili i la postguerra també són víctimes. Perquè a nosaltres ens van robar la nostra in-
fància.
COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà i Elisenda Cartañà
http://donarveualamemoria.blogspot.com.es
ACTORS I ACTIUS
Raquel Molina
Elisabeth Ametlla
Arpine Badamyan
Jana Bentanachs
Chali Chen
Jennifer Elvir
Víctor Embalo
Anna Giménez
Carolina Hernando
Basma Moumouda
Helena Méndez
Odette Ngo
Faviana Olascoaga
Maria Ortiz
Alba Palacios
Júlia Pérez
Nicole Quiroz
TÈCNICS DE SO
MÚSICS
Gerard Mercadé
Marc Dulcet
Francisco Udaeta
TÈCNICS DE LLUM
Safaa Alaoui
Mireia Gómez
Yolanda Moreno
PROJECCIO
Realitzada per
Pau Domingo
Laia Sales
Joana Pérez
Carlos Ballesteros
REGIDORIA
Ona Esteve
Víctor Giménez
Guillem Sedó
Roser Sabater
CARTELL
Mireia Gómez
Elisabet Rossell
VEU EN OFF
Sergi Esteba
Agraïm la col·laboració d’Anselm Cartañà per registrar la seva
història i Inés Esteban, Alfredo Martínez, Josep Mediavella,
Toni Vallverdú per donar veu a aquells que ja no hi són i per la
seva recerca de la memòria històrica del nostre barri.
Anselm i Àngel Cartañà Gómez (Sants, Barcelona, 1928 i 1931) Com a nens de nou i sis anys, respectivament, foren evacuats de Barcelona sota la tutela dels professors del Grup Escolar Lluis Vives el sr. Joan Gaspar i la sra. Paquita Mas. Fins a la caiguda de Catalunya van estar allotjats a la colònia Soler Botei, que organitzà la Generalitat republicana, per protegir els infants de les bombes enemigues. Després van haver d’exiliar-se un temps a França (château d’Ambrines) fins que foren reclamats pel seu pare i van poder tornar a casa.
Emeterio Payá Valera (Poble Sec, Barcelona, 1928 – Morèlia, Mèxic, 2003) Noi de nou anys quan va ser evacuat de Barcelona amb un grup de 456 nens. El seu destí fou Morèlia (Mèxic), on visqué les vicissituds d’un nen exiliat a un país estrany amb una cultura diferent. No va tornar a Espanya fina a la mort del dictador.
Josefina Piquet i Ibáñez (Sarrià, Barcelona, 1934 - 2013) Nena de cinc anys. Quan Barcelona fou bombardejada va fugir de la ciutat. Ella i la seva mare van començar un periple fins a la frontera francesa on la fam, el fred i els bombardejos van fer emmudir a la petita Josefina. Després de viure exiliada molts anys a França, l’any 1997, per primera vegada va ser capaç d’explicar la seva història. Va crear el grup Les dones del 36.
Amadeo Gracia Bamala (Monzón, 1934) Soy el niño , que apoyado en una muleta, aparece en el centro de la fotografía [Aparecemos mis hermanos y yo con mi padre] entrando en Francia tras atravesar los Pirineos. Mi padre murió año y medio más tarde, dejándonos solos en Francia. La vuelta a España fue otra odisea. No. Yo no puedo, aunque quiera ni perdonar, ni olvidar. ¿por qué? ¿Acaso han pedido alguna vez perdón ellos? “ Carta al Dominical de El País
CAMINS DE NIT. INFANTS PERDUTS DELS EXILIS
ESCENA 1. La confusió
Música: Mother Lovei Josefina. Una classe de l’època republicana . Una mes-
tra esta preparant la classe posa un gerro amb flors. Va preparant la classe i escriu a la pissarra: 17 de març de 1937. a poc a poc els alumnes van en-
trant. Fi de la música. S’obren els llums centrals.
MESTRA: Avui començarem amb un dictat. Per la Pau.
Ja prou de sang i de plom
damunt dels camps de batalla [...]
Mai més odis entre humans
fem eterna una abraçada:
cel igual tenim per tots,
terra mateixa ens aguanta. [...]
que es tornin eines les armes,
que no es vessi més la sang,
que no corrin més les llàgrimes.
Música: Discurs Generalitat + bombardeig. Quan comença el bombardeig,
tots els nens comencen a córrer per la classe. Les llums s’encenen i s’-
apaguen. Un alumne puja dalt una cadira i crida:
NEN 3: Anem! Anem! Quan sonen les sirenes hem de baixar al soterrani!
Tots els nens es posen sota les taules amagats i s’estan allà fins que els hi toca
parlar. Aleshores i be marxen d’escena o bé seuen a la taula. La mestra surt
corrents d’escena. Fi del bombardeig. La llum central segueix oberta
NEN 5: (Surt de sota la taula i explica al públic.) Què n’és d’horrible! Avui han
tocat les sirenes quatre vegades. (pausa) Vés si no podria acabar avui ma-
teix aquesta guerra i no hi hauria tantes desgràcies com ara! (Seu a una ca-
dira.)
Música: Si me quieres escribir (Instrumental) . Nens exiliats entren per darrere
el públic, amb maletes amb cares tristes i de fred. A mida que van caminant
van recitant.
EXILIAT 7: Por culpa de la guerra, tuvimos que venir-nos de nuestro pueblo,
dejando muy apenados a nuestros padres. Ahora tenemos que refugiarnos
en Catalunya. (Es queda dret a la porta de la classe mirant els nens.)
NEN 4: (Surt de sota la taula) El meu pare, Josep Pascual, m’ha donat aquest
escrit per l’escola: (Treu un full de la butxaca i llegeix)”el meu fill s’ha d’ab-
sentar de Barcelona pel motiu de les circumstàncies de la guerra i per la
manca de menjar”. Marxa d’escena. L’exiliat 7 entra a la classe i seu al seu
lloc.
EXILIAT 8: (entra per darrere el públic) Esta es nuestra odisea! De León salimos
para Asturias. Después tuvimos que marchar de allí, para ir… (es gira cap al
públic) a donde nos llevasen (pausa). Todo el mundo habla ¿A dónde nos
llevan? Unos dicen que a Valencia, otros que a Barcelona… (girant-se cap a
la classe i aixecant els hombros). Nadie lo sabe. (Es queda dret a la porta de
l’escola mirant.)
NEN 1: (Sortint de sota la taula i traient un paper de la butxaca.) Tenim la ne-
cessitat de traslladar les nenes, Carme i Teresa, a un poblet allunyat de Bar-
celona (pausa) fins que no s’arregli la qüestió de la guerra que vivim. Vicenç
Pinén (Va cap a l’exiliat 8 i li agafa la maleta. Quan el nen 2 ha llegit el seu
fragment avança per l’escenari, l’agafa de la mà i marxen.)
NEN 2: (Sortint de sota la taula, amb cara de mal de panxa.) Degut a una
indisposició a causa dels bombardejos, em veig impossibilitat d’assistir a clas-
se. (Espera a que el nen 1 l’agafi de la mà i marxen. L’exiliat 8 seu en el lloc
del nen 1)
EXILIAT 9: (sortint de darrere el públic i entrant directament a la classe) San-
tander fue ocupada por los fascistas. Tuvimos que huir, dejando abandonan-
do nuestras casas. (Seu a la cadira del nen 2)
NEN 6: (Surt de sota la taula). Em dic Teresa, i la meva mare m’ha donat
aquest justificant. (Treu un paper de la butxaca i llegeix) En motiu de les cir-
cumstàncies que estem passant, la Teresa no podrà assistir a l’escola durant
alguns mesos, perquè se’n va a Ribes de Freser per veure si es posa bona, i
s’engreixa amb el menjar d’allà dalt. (Marxa).
Els dos exiliats entren i es col·loquen sobre la taula com si estiguessin al pati.
EXILIAT 9: (seu sobre la taula i explica) Nos llevaron a un pueblo cercano a
Barcelona. Es pequeño pero muy bonito. Nos dan bien de comer, casi lle-
vamos una vida de príncipes, si existieran (riure i pausa) No tenemos otro tra-
bajo que ir a la escuela.
EXILIAT 8: (seu a la taula) Aquí estamos contentísimos porque nos quieren
mucho y no nos falta de nada. Y a pesar de hablar otra lengua, los niños
catalanes nos tratan como hermanos, esforzándose por hacerse entender y
nosotros respondemos a su cariño procurando hablarles en catalán.
EXILIAT 7: ya casi sabemos aquello de “setze jutges d’un jutjat, mengen fetge
d’un penjat” (riuen tots)
PROJECCIÓ AMADEO GRACIA BAMALA: No quería recordarlo, desde la ni-
ñez, logré algo así como poner una especie de losa olvidadiza sobre todos
estos acontecimientos de mi pequeña historia. Losa, que la verdad, ahora
que he querido levantar-la, no puedo. Es como si una capa gris oscuro la cu-
briera y me imposibilitara recordar casi nada.
Fi de la música. FOSC.
ESCENA 2. La marxa
Sona música Mompou. L’escenari es transforma en 3 espais: A l’esquerra, hi
ha els nens que marxaran en vaixell a l’estranger. Van amb abrics i maletes.
Al centre hi ha els nens que en un inici es queden a Barcelona, però que al
final marxaran a França. Estan tots asseguts a les cadires, d’esquena al pú-
blic, com si estiguessin treballant. Porten una bata d’escola. Hi ha una nena
muda. A la dreta hi ha els nens que marxen a les colònies. Seuen en un
banc. Van amb motxilles i bosses de viatge. Vestits d’excursió.
S’encén la llum de la veu en off amb micro.
VEU EN OFF 1: Durant la primavera de 1937, pocs mesos després del cop
d’Estat Feixista, i després dels cruels bombardejos sobre la població civil a
ciutats com Madrid, Barcelona i després de la destrucció de Gernika, el go-
vern republicà va decidir organitzar l’evacuació dels nois i noies per a prote-
gir-los de les bombes enemigues.
S’apaga la veu en off
Música: Bosc 2. Els nens criden.
MORÈLIA 13:Tinc fred!
RANÇA 7:Tinc gana!
COLÒNIES 6: Tinc por!
S’encén la llum de les colònies
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: Jo no sé qui ho va decidir...
COLÒNIA 1: (s’aixeca del banc i es dirigeix cap al públic) Jo, tinc nou anys.
Només puc dir que el meu germà de set anys i jo , que en tinc nou, després
d’un llarg viatge en un camió, tapats amb una lona, perquè ha plogut tot el
dia, i, després de passar per carreteres estretes i plenes de forats, travessant
muntanyes i passant rius, de sobte, en un revolt, pujant un turó, ens hem tro-
bat, davant d’aquest gran casalot. (Torna amb la resta de companys que
treuen una lona i es tapen i comencen a bellugar com si anessin amb trans-
port)
S’encén la llum de la veu en off amb micro.
VEU EN OFF 1: El govern republicà va organitzar les seves pròpies colònies
lluny de les ciutats. Al setembre de 1937 hi havia 564 colònies repartides per
tota la zona republicana. En total albergaven 45.248 criatures.
VEU EN OFF 2: El senyor Gaspar i la seva muller Paquita Mas, eren dos mestres
del Grup Escolar Lluís Vives. Foren destinats a l’atenció d’infants refugiats a
una colònia situada al costat de Vic, anomenada Soler Botei. Aquesta casa,
havia estat requisada a uns nobles favorables al cop d’Estat del general
Franco. Aquests dos mestres van aconseguir emportar-se alguns dels nens
més necessitats de la seva escola. Per exemple, aquest és el cas de l’Anselm
i l’Àngel, que no tenien ningú que se’n fes càrrec, després de perdre la mare
i, que el pare fos mobilitzat perque era ferroviari.
S’apaga la veu en off
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: era un palau al mig del bosc, on també hi
havia un munt de nenes i nens que havien vingut de Madrid, el País Basc i
Astúries. Recordo com estava de nevada la punta del Montseny...
Fi so de bosc. FOSC
Música: So port. Els nens criden
MORÈLIA 10:Tinc fred!
FRANÇA 5:Tinc gana!
COLÒNIES 2: Tinc por!
S’encén la llum de la veu en off amb micro.
VEU EN OFF 1: Avui, 21 de maig de 1937 uns 3.861 nois i noies entre 5 i 14 anys,
han estat enviats des del port de Santurtzi, en el vaixell Habana, fins a Sout-
hampton, al sud d’Anglaterra. També ens han informat que han estat evacu-
ats nois i noies cap a França, Bèlgica, Dinamarca, Rússia...
VEU EN OFF 2: Una d’aquestes expedicions ha estat enviada a Mèxic, a peti-
ció del govern del president Làzaro Càrdenas, amic de la causa republica-
na.
S’apaga la llum veu en off
S’encén la llum de Morèlia
MORÈLIA 14: (s’aixeca i va cap al públic) Nos dieron una maleta y un res-
guardo en el que constaba nuestro nombre y número. (mirant el públic) Fue
entonces cuando empezaron las tristes despedidas. (es gira i torna cap al
seu lloc)
PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Éstos recuerdos se agolpan en mi memoria
como un todo borroso… los detalles, ciertamente, se han desvanecido para
mi.
MORÈLIA 11: (dreta des del seu lloc repartint maletes als altres nens) A l’Hotel
Regina de Barcelona ens han donat aquestes maletes blaves de cartró
abans d’anar a l’estació.
MORÈLIA 10: (assegut a terra obrint una maleta) La mare m’ha posat una
muda de roba, alguna llaminadura, paper i llapis.
MORÈLIA 12: A mi, la meva mare m’ha donat unes monedes per si em fan
falta durant el viatge.
MORÈLIA 14: Yo llevo los libros escolares de mi hermano que estudiaba bac-
hillerato. Ahora solo tengo nueve años y no los entiendo, pero seguro que,
algún día, serán necesarios, porque mis padres siempre dicen que los libros
representan el futuro.
PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Para mí, todas esas escenas fueron como
un sueño...
MORÈLIA 11: (dreta, mirant al públic) El tren s’allunya poc a poc de l’estació.
No sé si tornaré a veure el pare i la mare.
PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Ésa fue la última vez que vi a mis padres…
Fi música port. FOSC. Els nens criden
MORÈLIA 12:Tinc fred!
FRANÇA 8:Tinc gana!
COLÒNIES 4: Tinc por!
S’encén la llum de Barcelona
BARCELONA 8: (menjant i assegut a la taula mirant el públic) Aquest pa és
tan bo com un pastís!. A l’escola també ens donen llet en pols i llaunes de
carn guisada que diuen que ve de l’Argentina. Les mestres ens deixen que
ens ho emportem a casa. (pausa) A casa, vivim la mare i jo soles, perquè el
meu pare és al front.
BARCELONA 9: (es gira cap al Barcelona 8) Dicen que mañana en el colegio
nos darán 200 gramos de pan para cada niño! También a los maestros. Y di-
cen que lo harán cada día!
BARCELONA 5: (de cara al públic) Cada vegada hi ha més nens a l’escola.
Quan entrem pel pati tots ja sentim l’olor de pa acabat de fer.
PROJECCIÓ EULÀLIA VIURA CARNICER: Hi havia un menjador al carrer Galileu,
que abans de la guerra era un cine i duia el mateix nom del carrer; hi anà-
vem al migdia a dinar. Havíem de portar una bosseta de roba amb un plat i
els coberts. Ens donaven llegums, un panet i melmelada. Hi anàvem junts tots
els veïns de l’escala: tres nois i cinc noies.
Música: Discurs Generalitat i sirenes. Tots els llums fan pampallugues. Els nens
es miren espantats, però aviat passa.
BARCELONA 7: (s’aixeca i es posa al mig de la classe, mirant el públic) Men-
tre esmorzàvem han bombardejat. Hem sentit molt a prop una forta explosió.
M’han dit que ha estat aquí al costat, a la Torrassa.
Fi de sirenes. FOSC
ESCENA 3. Deixem Catalunya
Música: So de bosc nocturn. Els nens criden
FRANÇA 5:Tinc por!
MORÈLIA 14:Tinc gana!
COLÒNIES 6: Tinc fred!
S’encén la llum de les colònies. Els nens 1 i 2 estan jugant a futbol davant del
banc. El nen 6 fa un dibuix assegut al terra. El nen 4, estirat al banc, de cara
al públic, escriu una carta mentre llegeix.
COLÒNIES 4: (llegint una carta) 2 de gener de 1939. Estimada tia Pilar. He tin-
gut molta alegria de rebre la carta de vostè. Aquí dalt fa molt de fred: els Piri-
neus estan nevats i el Montseny, té la punta ben blanca. Nosaltres també và-
rem celebrar el Nadal: ens donaren per dinar escudella barrejada i de segon
plat verdura amb naps, de tercer, carn de xai i de postres, dues prunes se-
ques, un tros de torró d’ametlla, que va fer doña Paquita i una galeta de vai-
nilla que, la nit de Nadal van portar els anglesos. Juntament amb les galetes
donaren blocs per escriure cartes, llapis, regles, claus, cartolines, paper se-
cant i una pilota de reglament. Doni molts petons als avis i a la Paquita. Una
abraçada molt forta del seu nebot. Anselm Cartañà.
Música: bombardeig avions. Llums de totes les escenes fan pampallugues. Els
nens de la classe es posen sota les taules, i els nens de Morèlia, s’arraconen i
es tapen amb les maletes. Els nens de les colònies 4 i 6 s’amaguen darrere
del banc, però els nens 1 i 2 pugen al banc i miren cap als companys amb la
mà fent de visera.
COLÒNIA 1: Uauuuu! Has vist com passen els avions?
COLÒNIA 2: Si! Suposo que estan bombardejant Vic (cridant als nens que es-
tan amagats sota el banc) No patiu! Si hi hagués hagut perill. Els mestres ens
haguessin fet amagar al bosc, com les altres vegades!
COLÒNIA 6: (li ensenya un dibuix al nen 2) Mirad qué dibujo os he hecho mi-
entras jugabais al fútbol!
TOTS COLÒNIA : (cridant i aixecant el puny) No pasarán! No pasarán!
Fi música avions. FOSC
Música: mar. Els nens criden
FRANÇA 9:Tinc por!
MORÈLIA 11:Tinc gana!
COLÒNIES 2: Tinc fred!
S’encén la llum de Morèlia. Els nens estan xerrant entre ells, relaxats, amb les
maletes al costat i tapats amb alguna manta.
MORÈLIA 10: (mirant a l’infinit) Quan vam travessar la frontera, ens digueren
que el tren anava cap a Bordeus... però que el nostre destí seria Mèxic.
MORÈLIA 13: (als companys) Te’n recordes de la caixa de menjar que ens
van repartir allà a França?
MORÈLIA 14: Con el hambre que pasábamos en Barcelona, nos pareció un
tesoro!
MORÈLIA 12: Mmmmmm! Recordeu els ous cuits i la carn freda? (tocant-se la
panxa) en aquells moments feia tant que no la provava! I pa...i una ampolle-
ta de vi.
MORÈLIA 10: (tallant el company) Ai si! I com es van posar de contents alguns
dels nens grans... que ens van prendre el vi de tots nosaltres! (riuen)
MORÈLIA 11: Que si ho recordo ? (tocant-se la panxa) No em negareu que
van ser uns dies deliciosos a Bordeus (pensatiu) amb quina emoció vam anar
al port per embarcar en aquest vaixell (amb fàstic) Mèxique.
MORÈLIA 10: (tocant-se el cap) Ufff! Torno a estar marejada! Encara que
sembli mentida, no tinc gana. (pausa i més baixet) i ... Encara parleu de
menjar i de vi. (es toca la panxa) ufff tot el dia que vaig de les lliteres a la
borda i de la borda a les lliteres (pausa) tot fa una olor tant desagradable...
(pausa i cap al públic) ens acabarem acostumant a aquest moviment
amunt i avall? Crec que no...( s'en va corrents darrere el públic a vomitar. Els
nens 12 i 13 hi van darrere a ajudar-lo)
MORÈLIA 14: A mí, lo que más me molesta es que todos los días sean igua-
les…(assenyalant el mar) y éste mar, es tan grande….(s’estira mirant el mar,
suspira ) como me acuerdo de mi madre…
MORÈLIA 11: Mira, fes com jo! Quan ho passo malament, em distreu mirar els
bancs de peixos voladors que segueixen el vaixell. (s’aixeca i ajuda a aixe-
car el Morèlia 14. Senyala darrere el públic com si veiés els peixos i van cap
allà)
Fi música mar. FOSC
ESCENA 4. La frontera
Música Zbigniew preisnier + bombardeig, tot segueix fosc, i mentre segueix el
so de les bombes es projecten els testimonis.
Mentre parla l’Anselm Cartañà, els nens es van vestint i lligant les mantes tal
com van explicant
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: Ens havien preparat en cas de produir-se
una evacuació. Havíem d’agafar la manta del llit i ens l’havíem de plegar,
com una alfombra i posar-nos-la en bandolera. Al peu de cada llit hi ha pre-
parat un cordill per poder-la lligar. Ens han dit que no podem portar paquets
i ens hem posat dos pantalons, dues camises, dos jerseis... ajudo al meu ger-
mà, que és dos anys més jove que jo, a lligar-se la manta. La resta de coses
han de quedar-se a la colònia
Mentre parla Montserrat Mira, els nens de la classe, es van traient les bates.
Pugen les cadires.
PROJECCIÓ MONTSERRAT MIRA: Una noche, al volver del colegio abrió la pu-
erta mi madre con una vela en la mano, se estaba produciendo un bombar-
deo y como es sabido en esos casos se cortaba la electricidad. Me dijo
“Métete en la maleta que está en tu cuarto lo que quieras porque esta noc-
he salimos de Barcelona” Era el 23 de enero. Me fui a mi cuarto e hice una
maleta absolutamente insensata con cosas inútiles como cuadernos de co-
legio y libros y poca ropa.
Quan comencen a xerrar les veus en off els nens de Morèlia marxen a poc a
poc.
S’encén la llum de la veu en off (amb micro)
VEU EN OFF 1: Al març de 1937 ja havien estat evacuats els primers 400 nens.
Durant aquell any, van arribar a França uns 20.000 nens, dels quals, el juny
del 38 en quedaven 11.000
VEU EN OFF 2: Quan es produeix l’èxode massiu el febrer de 1939, gairebé
mig milió de persones passen la frontera francesa. 170.000 eren població ci-
vil, d’aquests, 68.000 eren nens.
S’apaga la veu en off
S’encén el llum de la colònia.
Els nens de la colònia es van posant en fila índia de cantó mentre reciten:
COLÒNIA 6: Comienza el camino hacia el Pirineo
COLÒNIA 2: Uns camions, ens porten de la colònia cap a la frontera de la
Junquera.
COLÒNIA 1: Anem cap a Ripoll i Camprodon. (respira sorollosament) Però, a
partir d’aquí, ens és impossible continuar amb els camions.
COLÒNIA 4: Tot és caòtic. La carretera està impossible! Així, que hem de fer
el que tothom fa (pausa) caminar, caminar i caminar.
S’apaga el llum de la colònia. Els nens de la colònia es posen a caminar en
fila per l’escenari. S’encén la llum de la classe. Els nens de la classe, ja sense
bata, van fent una fila índia davant el públic, de cara:
BARCELONA 8: Travesamos poco a poco, la ciudad muerta.
BARCELONA 3: Les portes i finestres es veuen tancades i barrades.
BARCELONA 9: Los bombardeos són incesantes.
BARCELONA 7: Mucha gente duerme tirada por las calles entre los escom-
bros de los edificios destruidos.
BARCELONA 5: La gent, s’atapeeix pels carrers, preparant-se per a fugir en un
complet desordre.
S’apaga el llum da classe. Els nens de la classe es posen a caminar en fila
per l’escenari.
Totes les llums fan pampallugues i els nens van cridant mentre caminen, i van
marxant de l’escenari.
COLÒNIA 4: Nit i dia, el corrent d’homes i dones, nens, ases, cabres, ovelles,
carros, cotxes i camions, avançava a poc a poc cap a la seguretat de la
terra francesa.
BARCELONA 7: El frío és espantoso.
COLÒNIA 1: La carretera esta plena de gom a gom. Gent fugint a peu. La
marxa és lentíssima!
BARCELONA 8: Camiones, coches, maletas y toda clase de bultos destroza-
dos llenan la carreteras. No se puede pasar.
BARCELONA 3: A la nit, molta gent es posa a dormir al llarg de la cuneta.
S’encén la llum de la veu en off amb micro
VEU EN OFF 1: De toda Cataluña llegan caravanas de fugitivos que escapan,
jadeantes, de los horrores de la guerra. Todo se atropella, se arrebata por
llegar cuanto antes a Portbou, al Pertus, a La Tour de Carol... En toda esta
parte de Cataluña no existen carretera ni sendero por los que no se arrastre
un hormiguero humano.... ¡Es todo un pueblo que se va!
S’apaga la veu en off
NENA MUDA: Queda la nena muda asseguda, al mig d’escena, jugant amb
un nino trencat.
Fi de la música. FOSC
ESCENA 5: L’EXILI
Cada un dels nens surt amb un diari personal a la mà i llegeix.
Música: Golondrinas (Acordió). S’encén la llum de Morèlia
PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: A las tres semanas, si no me equivoco, lle-
gamos a México.
NEN DIARI 1: Llegamos al puerto de Veracruz donde una multitud nos dio la
bienvenida. Al poco tiempo subimos a un tren con destino a la ciudad de
México.
PROJECCIÓ MIGUEL BARRIENTOS: Recuerdo que, durante todo el trayecto
los mexicanos se agrupaban en cada estación y nos obsequiaban con golo-
sinas diferentes, todas deliciosas...
NEN DIARI 1: Después de unos días, llegamos a nuestro destino final, la ciu-
dad de Morelia.
Fi música Golodrines. Fosc.
Música: Amelie. S’encén la llum de Colònia
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ: Ens van evacuar de Soler Botei fins a Perpiñà.
A Portbou estaven bombardejant .Tinc el record d’entrar en un refugi...
NEN DIARI 2: un túnel llarg i estret amb les parets de fang. Estava ple de do-
nes i criatures assegudes al costat de la paret. Recordo que vam entrar per
una boca del túnel i el vam travessar fins a la sortida, allà fora (pausa) ja no
hi havia bombardeig.
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Recordo, també, una estació de tren, potser
Perpinyà, on fèiem unes files, i unes infermeres de la Creu Roja ens donaven
una tassa de caldo.
NEN DIARI 2: Era fosc, de nit. Ens van fer pujar a un tren i desprès d'un parell
de dies de viatge vam arribar a Arràs , una ciutat a uns 50 kilòmetres de la
frontera de Bèlgica. Havíem travessat en poc temps, tot França. Algú que
somiava deia que havia vist París de lluny.
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Ara estem en el chateâu d’Ambrines. Es un
edifici gran, quadrat, envoltat per un parc. Dormim en lliteres. Hem trobat
altres refugiats, dones grans i senyores amb criatures.
Fi música Amélie. Fosc
Música: El Rossinyol (Guitarra). S’encén la llum de Barcelona. Es projecta la
fotografia i el nen la assenyala.
NEN DIARI 3: Éste niño soy yo, Amadeo Garcia. A veces intento imaginar los
esfuerzos y penalidades que mi padre tuvo que pasar junto a nosotros
PROJECCIÓ AMADEO GARCIA: Al fin llegamos a lo alto del Coll d’Arnés, la
frontera, pero estaba cerrada. Tuvieron que abrirla ante la gran multitud que
nos concentramos en ella y los que seguían llegando.
NEN DIARI 3: Finalmente cruzamos la frontera con Francia, pero muchos de
nosotros no nos atrevimos a bajar al pueblo de Prats de Molló, porque se cor-
rió el rumor de que los gendarmes, a los hombres fuertes o en edad de com-
batir, los separaban sin miramientos de sus hijos y mujeres y los devolvían a
España o los encerraban, yo que sé…
PROJECCIÓ AMADEO GARCIA Así que permanecimos en lo alto del Coll a
pesar de las inclemencias del tiempo, y acabando con la poca comida
que nos quedaba; hasta que un vecino del pueblo, Tomás Coll, que por cier-
to también le faltaba una pierna, se enteró de nuestra situación y subió al
monte. Convenció a mi padre y nos condujo al pueblo. Y es allí, a la entrada
del pueblo, donde un fotógrafo de la revista “L’ilustration” disparó su cáma-
ra.
NEN DIARI 3: Mi padre al frente, llevando de la mano a mi hermana; detrás,
el vecino de Prats llevándome de la mano a mí, con tres años, y detrás mi
hermano Antonio.
La nena muda s’aixeca i explica davant el públic. S’il·lumina ella sola.
Fi música Rossinyol.
NENA MUDA:No em puc treure del cap la pressió de la mà de la mare...és
una mà forta, que m’agafa. Té por de perdre’m... altres nens ploren perquè
estan sols. (se’n va cap a un lateral del públic i els hi explica) Hem anat per
camins plens de neu fins al Pertús. Allà, ens hem amuntegat davant la fronte-
ra on, uns gendarmes, han fet la selecció... Les criatures i les dones a una
banda, els soldats i els homes, a una altra. (pausa i es posa al mig de l’e-
nari) Ha estat en aquest lloc, on he sentit les primeres paraules en francès de
la meva vida. Allez, allez, allez... (marxa darrere el públic).
FOSC.
ENTREACTE
Música: Corrandes de l’exili (estrofa). Llum general del públic. De darrere el
públic surten uns nois vestits de fotògrafs, van fent fotos al públic, inclòs inten-
ten pujar uns mica per les grades...aleshores treuen una llibreta i escriuen:
REPORTER 1: La platja Argeles s'ha convertit en un immens camp de refugiats.
Malgrat tot, en el poble del costat, els veïns intenten que els nens i nenes si-
guin rentats i alimentats cada dia. Molts infants tenen conjuntivitis, a causa
del vent, que és fred i aixeca la sorra. Un metge de l’aviació espanyola els
atén. La cooperació internacional es fa difícil. “el nom de l’actor/actriu” The
Times, 24 de febrer de 1939, platja d’Argelers.
REPORTER 2: Amb poca imaginació n’hi ha prou per deduir els resultats del
confinament de 90.000 homes desmoralitzats i exhausts en una mena de gà-
bia envoltada amb filat espinós. Sense mesures sanitàries, sense tendes o
qualsevol altre tipus de recer, excepte els clots que ells mateixos excaven a
la terra per escapar del vent glaçat de la nit. “el nom de l’actor/actriu” Sun-
day Times, 26 de febrer de 1939, Platja d’Argelers.
REPORTER 3: Quan arriben les cistelles de pa, es produeix un mig intent de for-
mar una cua. Però aviat l’abandonen. Els distribuïdors els llencen als retinguts
a la platja com si fossin gallines. “el nom de l’actor/actriu” Evening Standard,
28 de febrer de 1939, platja d’Argelers.
Marxen del públic cap a darrere les grades. Surt un noi i toca amb directe el
Cant del Ocells
FOSC
ESCENA 6: LA CAIGUDA
Es projecta el vídeo NO PASARAN i quan comença a sonar la música de “ya
han pasao” del vídeo, els nens es van col·locant allà on els toca. Els nens de
la classe es posen la bata. Els nens de Morèlia (vestits ja millor) seuen al seu
lloc i els de les colònies (vestits més malament) seuen pel banc. S’encenen
totes les llums. Música the man’s kigns
COLÒNIES 2: Sobtadament retornà el gran silenci / de xiscles negres i roents.
OFF 1: L’ordre deien
BARCELONA 7: La creu va retornar a l’escola, / i Jesús fou clavat / altre cop
entre els dos lladres
MORÈLIA 13: Amb el braç enlairat/ cap un cel de llambordes
COLÒNIES 1: Hissàvem banderes de por / despulles de naufragi
OFF 2: Parlo d’un temps.
BARCELONA 9: sense ressò / ni ombra d’esperança
OFF 1: Parlo d’uns ulls
MORÈLIA 12: Glaçats d’esgarrifança
COLÒNIES 4: fent el camí / de l’escola amb la por / de no esbrinar la formula
de l’àrea del vent
BARCELONA 3: o el gust de tristesa
OFF 2: Parlo d’un temps
BARCELONA 19: de la meva infantesa / i de la infantesa de molta més gent
MORÈLIA 11: Hem vist com s’omplien / presons i taüts
COLÒNIES 6: Hem vist cossos nafrats per sagetes.
BARCELONA 8: I bisbes de greix / amb la creu a una mà / i a l’altre l’acer
MORÈLIA 14: beneint la tragèdia
OFF 1: Hem vist la mort
MORÈLIA 10: caminar
BARCELONA 5: sota el pal·li
OFF 2: Per la gràcia de Déu.
Fi música. FOSC. Música en directe per a canviar d’acte
ESCENA 7: UNA ALTRA ESCOLA UNA ALTRA VIDA
Música: Regalo de cumpleaños. En fosc els nens criden
COLÒNIES 1: La nit
BARCELONA 5: La nit és llarga
MORÈLIA 5: La nit
S’encenen les llums de la classe. A mida que van explicant, les nens van po-
sant els elements franquistes a la classe, es posen les bates...
BARCELONA 9: Des de que hem tornat, hem de portar uniforme i ens donen
molta religió. (Penja una creu)
BARCELONA 5: Cada matí a les nou, ens posem arrenglerades al pati on his-
sem la bandera i cantem Cara el Sol. (penja una foto de Franco) una altra
alumna penja la fotografia de Jose Antonio)
BARCELONA 7: Yo que no sabía ni hacer el signo de la Cruz y ahora cada tar-
de tenemos que hacer catecismo!
BARCELONA 3: I a la classe d’Història Sagrada, ens fan aprendre la Bíblia de
memòria!
BARCELONA 8: Ya no tenemos tantos libros cómo antes. Ahora, sólo dispone-
mos de una enciclopedia para todas las asignaturas.
BARCELONA 5: I tu creus que ens fan Urbanitat? On ens ensenyen la manera
de comportar-nos al carrer i als llocs públics? Com si això no ho fessin els nos-
tres pares!
BARCELONA 3: Y nos enseñan a lavar, cocinar... Antes las niñas hacíamos co-
sas más culturales, me gustaba mucho más. Pero ahora nos dicen que tene-
mos que aprender a ser buenas amas de casa.
BARCELONA 5: Entre nosaltres parlem català, però la feina la fem en castellà.
La professora entra a la classe picant de mans
MESTRA: Vamos, vamos! Vamos!
Les alumnes 8 i 9 es queden a la porta xerrant baixet.
BARCELONA 8: Ahir, vaig anar amb la mare al Auxilio Social a buscar menjar.
BARCELONA 9: Nosaltres a casa, continuem passant molta gana. La mare va
allà on sap que pot trobar aliments, fent cues, barallant-se, enredant, i a ve-
gades, aconsegueix una mica de menjar pels cinc que som a casa.
MESTRA: Silencio! Qué estáis cuchicheando? Vamos, vamos, vamos! Entrad a
clase y callad!
Totes les nenes es posen davant la taula i aixequen el braç, d’esquena al pú-
blic. Al cap d’uns moments s’asseuen totes alhora. La mestra comença a fer
un dictat.
MESTRA: Quiero la paz entre mis hermanos, entre los españoles, entre todos
los pueblos de la tierra. Pero quiero al mismo tiempo luchar contra la mentira,
contra la usura, contra la vileza, contra todo lo que es antiespañol.
Fi música Regalo de cumpleaños. FOSC
Música Amelie però ja començada. En fosc els nens criden
MORÈLIA 14: La nit. La nit
BARCELONA 7: La nit ... tots la portem al cor
COLÒNIES 6: Que llarga que és la nostra nit.
S’encenen les llums de les colònies. Tots els nens estan asseguts entre el banc
i a terra escrivint cartes, menys el nen 2 que va passejant per la zona.
COLÒNIES 2: Has vist les acàcies d’aquest chateâu? Les flors blanques, no et
recorden la flor d'un dels arbres que teníem al pati del Vives? com ens la
menjàvem i.... les trobàvem tan bones...
COLÒNIES 1: (escrivint) Aquí si que mengem bé, jo m’he engreixat 12 quilos i
he crescut 10 o 12 centímetres.
COLÒNIES 6: (escrivint) Yo, estoy más alta y fuerte que todos los otros. Ya pe-
so 53 quilos y mido un metro setenta y dos.
COLÒNIES 4: (escrivint) La Sra Paquita sempre ens diu que no ens podem
queixar, que quan estàvem a la colònia Soler Botei tampoc havíem passat
gana.
COLÒNIES 6: (escrivint) Comemos de lo mejor. Me acuerdo mucho de voso-
tros, sobretodo de Aida, porque yo pienso que, como es tan pequeña, pasa-
rá mucha hambre. (pausa) Mando dentro del sobre unas miguitas de pan
blanco para que las pueda comer (Posa pa en el sobre i el tanca.)
COLÒNIES 2: (enfadat, recriminant les paraules boniques dels companys) Pe-
rò no tot és tan bonic! Que me'n dieu dels dormitoris amb lliteres que grinyo-
len? (pausa) I del fred que s’escola per sota la porta? (pausa) No, això no és
una colònia per a nens, això, és un lloc per a acollir refugiats! O no us heu
fixat que a les sales del costat hi ha dones grans i senyores amb criatures?
COLÒNIES 6: (cridant) Pero que cosas dices catalana! No te has enterado
que aquí todos somos refugiados?
Fi música Amélie. Fosc.
Música: Comença la cançó de la Golondrina. En fosc els nens criden
BARCELONA 8: La nit.
MORÈLIA 13: La nit és llarga.
COLÒNIES 4: La nit
Tots els nens de Morèlia estan menjant en uns plats metàl·lics i cullera, xerrant
entre ells.
MORÈLIA 13: (enfadada) Aquí a Morèlia sempre mengem el mateix! Al matí,
cafè amb llet, fríjoles i un pa que en diem pataqueta.
MORÈLIA 10: (mirant la cullera amb cara de fàstic) i els fríjoles sempre tenen
carn. Pels cucs que porten! (riu)
MORÈLIA 13: (segueix enfadada) al migdia sopeta, uns guisats, els fríjoles i la
pataqueta. Per berenar un altre cop cafè amb llet i el pa. Uf! Però l’absència
de frígoles ens deixa famèlics després de berenar!
MORÈLIA 12: Jo, el que faig alguns dies, és anar al metge, i si aconsegueixo
que pensi que tinc desnutrició, em recepta una dieta especial i puc menjar
les nates de la llet.
MORÈLIA 14: Pues yo, más que la comida, lo que no soporto son las filas y las
formaciones antes de entrar a éste enorme comedor, con tantas mesas. Y lo
peor, la insoportable banda de música tocando a rancho.
MORÈLIA 10: (irònica) No us queixeu tant! Els diumenges tenim menú especi-
al, i en comptes de cafè en llet ens donen Cocoa! (baixet) Diuen que és un
derivat del cacau. (irònica) I que m'han dieu del migdia? tot un luxe: men-
gem ou ferrat!
MORÈLIA 13: I perquè no anem aquesta tarda, després de berenar a passejar
pels carrers i entrem a alguna casa a demanar taquitos?
MORÈLIA 18: De acuerdo! Conozco una casa que tienen niños pequeños y
podremos comer cucharadas de leche en polvo que tienen en un pote.
(tots deixen els plats i s’aixequen fent xivarri) shhhht! Pero no tienen que dar-
se cuenta de que hemos sido nosotros! (tots es posen d’esquena i comen-
cen a caminar de puntetes, deixant sol assegut el nen 11)
MORÈLIA 11: (assegut, menjant encara del plat. Mira al públic) jo sóc una ne-
na escanyolida, massa prima i malaltissa. He patit les burles i bromes de les
noies més grans que tenen 14 anys. Jo només en tinc 10. I tinc molta gana.
Cada vegada estic més prima. I ningú,ningú, no fa res.
Fi música Golondrinas. FOSC
ESCENA 8: INCERT RETORN
Múisca :J'attendrai. Llum de les colònies. Els nens de la colònia estan ballant.
COLÒNIES 6: Nos tendremos que decir adiós! Hoy, nos han dicho que, nues-
tro padre, que pasó a Francia cuando el País Vasco fue ocupado por los
franquistas, nos vendrá a recoger y dejaremos la colonia.
COLÒNIES 1: (trista) Puede ser que no nos veamos mas...
Se sent un xiulet de darrere l’escenari i marxen els nens de les colònies 1 i 6
COLÒNIES 4: (seient a terra) Em sap greu, unes noies tan maques i marxen. I
nosaltres ens quedem....
S’encén la llum de la veu en off amb micro
VEU EN OFF 1: A través de la Creu Roja, molts pares van localitzar els seus fills
a l’exili i els van reclamar.
VEU EN OFF 2: Els nois i noies del grup del chateâu d’Ambrines, van retornar
cap Espanya acompanyats de la senyoreta Montserrat, filla del senyor Gas-
par i la Sra Paquita.
S’apaga la veu en off
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Vàrem travessar París en un cotxe de policia,
com un petit autocar.
COLÒNIES 2: La Montserrat ha convençut al xofer perquè faci uns petita vol-
ta per París i així podrem veure la Torre Effiel!
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Vam seguir fins a Bordeux, Hendaua i Hon-
darríbia, on hi havia una gran casa dintre el poble, que era un lloc de con-
centració de tots els nens que venien de França. Allà va desaparèixer la se-
nyoreta Montserrat i ja no la vam veure mai més.
Surt un vigilant de darrere el públic i s’apropa els nens, els guia fins al lateral
del públic, una mica allunyats del banc de les colònies.
VIGILANT: Vamos, vamos, vamos!
COLÒNIES 16: Fa 15 dies que hem arribat a Espanya, fa quinze dies que es-
tem en aquest casalot de color blanc, que en diuen Auxilio Social i encara
no sabem quan tornarem a casa.
COLÒNIES 4: I els pares? Creus que ens deuen estar esperant?
Música: Ulisses theme. Es van posant davant del públic, drets mentre reciten.
COLÒNIES 2: Ens han ensenyat Cara el Sol
COLÒNIES 16: Hem après a resar el Padrenuestro
COLÒNIES 4: I a dir Franco, Franco, Franco...amb el braç aixecat.
COLÒNIES 2: Ens hem acostumat a menjar pa negre
COLÒNIES 16: Ens estem acostumant a dormir amb les imatges del Sant Crist
que ens esta vigilant
COLÒNIES 4: Ens estem acostumant a veure les fotografies de Franco i José
Antonio per a tot arreu ...
Amb els crits els torna a retirar al lateral de l’escenari, una mica allunyats del
banc de les colònies.
VIGILANT: Vamos, vamos, vamos!
PROJECCIÓ ANSELM CARTAÑÀ : Dues senyores, vestides de negre ens van
acompanyar en tren fins a Barcelona. Però a l’estació del Nord no ens espe-
rava ningú. Així que ens van portar a la presó de Wad Ras, que estava plena
de pares.
COLÒNIES 4: Dona’m la medalla del Pilar que ens acaben de regalar!
COLÒNIES 16: Ni parlar-ne! Ara és meva.
Colònies 16 arrenca a córrer fins darrera l’escenari. El nen 4 el vol seguir però
el guàrdia el para.
VIGILANT: Vamos, vamos, vamos!
Els nens 2 i 4 s’agafen de la mà i a mida que marxen per darrere del públic
expliquen:
COLÒNIES 2: (desplegant un mapa) I quan sortim, hem d’agafar el carrer
Paral·lel fins a plaça d’Espanya i baixar...
COLÒNIES 4: (molt emocionat) Ai! Quines ganes tinc de tornar a casa!
COLÒNIES 2: I jo, encara que sembli mentida, també tinc ganes de tornar a
l’escola! Tinc ganes de veure al Senyor Ballester i al senyor Masclans i a la se-
nyora Dolors. Creus que encara estaran al Vives? Veurem el Senyor Gaspar i
la sra Paquita?
S’encén la llum de la veu en off amb micro
VEU EN OFF 1: Joan Gaspar, el mestre que va acompanyar els nens a Fran-
ça, al tornar , va ser represaliat i destinat a una escola d'un poble de la mun-
tanya de León.
VEU EN OFF 2: El senyor Masclans i el sr Ballester també van perdre el seu des-
tí i no tornaren al Vives fins molts temps desprès. I la senyora Dolors Batlle, di-
rectora del Grup Escolar Lluís Vives des del 1931, va ser separada del servei i
se li prohibí exercir de mestra durant molts anys.
S’apaga la veu en off.
FOSC. Els nens criden
MORÈLIA 14: La nit .La nit...
BARCELONA 7: La nit Tots la portem al cor
COLÒNIES 4: Que llarga que és la nostra nit.
PROJECCIÓ EMERITO PAYÀ : Aquest dia d’agost de 1945 hauria d’haver estat
un dia molt gran per a mi.
Els nens que parlen en aquesta primera part estan drets recolzats a la paret.
MORÈLIA 11: Avui ha arribat la meva mare a Mèxic, després de fugir d’Esp-
anya i patir la guerra a França. (pausa) Per les seves paraules, he sabut que
el pare havia mort al camp de concentració de Mathausen, presoner dels
alemanys.
MORÈLIA 10: Què us heu dit?
MORÈLIA 13: Com l’has trobat?
MORÈLIA 11: Voleu que us digui la veritat? (anant cap al públic) Després de
vuit anys de separació, ja he plorat tant la seva absència, que, quan l’he tor-
nat a veure, ja se m’havien assecat els ulls. (pausa) la meva mare ha arribat
massa tard. (baixant el cap) Quan ja no la necessito. (torna amb els com-
panys)
MORÈLIA 14: Y ahora que haréis?
MORÈLIA 11: Doncs el mateix que tots vosaltres, ens quedarem a Mèxic!
PROJECCIÓ EMERITO PAYÀ : A Barcelona ja no ens esperava ningú, en canvi
a Morèlia tenia els amics. Potser algun dia, podríem tornar.
S’encén la llum de la veu en off amb micro
VEU EN OFF 1: Emerito Payà, barceloní del Poble Sec, és un dels 456 nens de
Morèlia. Es va quedar a viure amb la seva mare i germanes a Ciutat de Mè-
xic.
VEU EN OFF 2: Va retornar a Barcelona el 24 de juny de 1976 a l’edat de 46
anys. Vuit mesos després de la mort del dictador Franco.
S’apaga la veu en off
Final música Ulysses Theme
Música Autum Connecticut. A mesura que reciten van marxant cap a darre-
re el públic
MORÈLIA 14: Dejadme llorar a mares / largamente y como los sauces / Larga-
mente y sin consuelo
MORÈLIA 18: Podéis doleros / Pero dejadme
MORÈLIA 13: Los álamos carolinos / Podrán, si quieren, consolarme
MORÈLIA 12: (mirant el públic) Vosotros (pausa) como hace el viento.
MORÈLIA 10: Podéis doleros.
MORÈLIA 11: Pero dejadme
Final música Autum Connecticut. FOSC. Els nens criden
BARCELONA 8: La nit. Que llarga que és la nostra nit.
BARCELONA 5: La nit. Tots la portem al cor . La nit
Els nens 4 i 16 corren de la cantonada del públic i es miren la classe des de la
porta.
COLÒNIA 16: Hem de procurar que Don Nicolàs no s’adoni que ens hem co-
lat a l’escola de nenes!
COLÒNIA 4: Perquè li dieu burra Nicolasa a Don Nicolàs?
COLÒNIA 16: Perquè és molt tonto i es passa el dia cridant-nos que som rojos,
separatistes i russos!
COLÒNIA 4: Mmmmm i perquè russos?
COLÒNIA 16: No ho sè! Shhht! Calla i a veure què fan les nenes.
Les nenes comencen a recitar el poema. Quan toca dir el seu tros s’-
aixequen, el diuen amb força davant el públic i marxen d’escena.
BARCELONA 8: 2x1 Por
BARCELONA 9: 2x2 Teatre
BARCELONA 7: 2x3 Crit
BARCELONA 5: 2x4 Lluny
BARCELONA 3: 2x5 Déu
BARCELONA 8: 2x6 Dogma
BARCELONA 9: 2x7 Escola
BARCELONA 7: 2x8 Vèncer
COLÒNIES 4: 2x9 Dibuix
COLÒNIES 16: 2x10 Fi
Surt la nena amb la nina trencada i explica al públic, passejant davant seu.
NENA MUDA: Quan vivia al poble francès de Mayret tenia 7 anys i, per anar
a l’escola, havia de caminar 7 quilometres cada dia. (camina a un dels late-
rals) A l'hivern sortia de casa que encara era de nit. Tenia molta por perquè
havia de passar per davant del cementiri. (camina una mica) Continuava
patint el rebuig dels nens. Per a ells no tenia nom... Era “l’espagnole de mer-
de”. (intenta quedar-se al centre, mirant al públic) Jo volia ser com els altres
nens, però no em van deixar.(abaixa la mirada i segueix caminant) Quan ho
passava pitjor era a l'hora de dinar. Tots els nens duien la seva carmanyola i
la deixaven al costat de l'estufa de la classe. (ja al lateral)
Jo no tenia carmanyola, a vegades, el meu dinar era un grapat de casta-
nyes bullides i a l'estufa només podia deixar dues pedres rodones que em
servirien per escalfar les mans en el llarg camí que em retornava a casa.
Seu al terra i segueix jugant amb la nina trencada.
Música : La lengua de las mariposas. Surten tots els nens mentre zona la mú-
sica i es col·loquen d’esquena al públic, vestits amb pantalons negres i la sa-
marreta del Vives. S’encenen les llums centrals
PROFESSORA: Vamos, vamos, vamos! Cridant des de dins
BARCELONA 3: Sabíem
COLÒNIES 16: que les paral·leles convergeixen a la tarda lenta del dissabte.
MORÈLIA 10: Sabíem
BARCELONA 7: que el dia no plega cops de campana.
COLÒNIES 6: Sabíem
MORÈLIA 13: que les flors no perden pètals a les planes d’un llibre
BARCELONA 5: Sabíem
COLÒNIES 2: que teníem mitja hora de pati per oblidar una guerra perduda
MORÈLIA 18: Sabíem
BARCELONA 9: que un milió de morts convidaven al seny
COLÒNIES 1: Sabíem
MORÈLIA 14: que érem una unitat de destí, en el no res
Entren lla professora franquista i el vigilant cridant a la vegada i tots els nens
es posen en línia recta: Vamos, vamos, vamos / Allez, allez, allez
Entren els tres personatges vestits com a l’obra, es posen davant el públic.
COLÒNIES 4: Ens van salvar de la guerra, però ens van perdre per sempre.
MORÈLIA 11: No vam triar l’exili, ens vam trobar que ens havien exiliat.
S’encén la llum de la veu en off amb micro
VEU EN OFF 1: Sovint, quan es parla de les víctimes de la guerra, només es
pensa en els morts.
VEU EN OFF 2: però els infants que van sobreviure a la guerra, l’exili i la post-
guerra també son víctimes.
Projecció ANSELM CARTAÑÀ final.
S’aixeca del terra
NENA MUDA: perquè a nosaltres ens van robar la nostra infància.
Fi de música.
FOSC