Campanya de suport a la Querella argentina contra els ... · ternacional. El Tribunal Suprem del nostre país pretén que llei d’Amnistia eximeixi la jurisdicció espanyola d’investigar

Exemplar gratuït

Número 23 / Octubre 2012

B u t l le t í d e l’A s s o c i a c i ó p e r a l a R e c u p e r a c i ó d e l a M e m ò r i a H i s t ò r i c a d e M a l l o rc a

www.memoriadelesi l les.org

EditorialEl 14 d’abril de 2010 es va interpo-sar una querella davant un jutjatpenal d’Argentina pels delictes degenocidi i/o crims de lesa humani-tat comesos a Espanya pel fran-quisme entre el 17-7-1936, i el 15-6-1977 (celebració de les primereseleccions democràtiques). Va serpresentada per familiars de vícti-mes, associacions socials i dedrets humans argentines i espan-yoles. Ja s’han sumat, o es prepa-ren per fer-ho, nombrosos quere-llants, denunciants particulars iassociacions diverses. La querellaes fonamenta en el principi dejustícia universal, conforme alqual els tribunals de justícia dequalsevol país poden i han d’ac-tuar quan es cometen crims queafecten i ofenen la comunitat in-ternacional. El Tribunal Supremdel nostre país pretén que lleid’Amnistia eximeixi la jurisdiccióespanyola d’investigar els crimsde la dictadura. Passa per altdues qüestions: que aquesta lleiva ser dictada abans que es pro-mulgàs la Constitució, en conse-qüència s’ha d’interpretar en elsentit que no pot oposar-se al dreta la justícia i a la protecció delsdrets constitucionals de les per-sones, i al judici dels responsa-bles de crims contra la humanitat,i que, abans que es dictàs, Espan-ya s’havia compromès internacio-nalment a perseguir els fets de-lictius segons els principis gene-rals del dret internacional, crimsimprescriptibles que, segons con-solidada legislació i jurisprudèn-cia nacional i internacional, hande ser investigats i castigats inde-pendentment del lloc o la data enquè es van cometre.

«Més preocupant que les ofenses dels violents és el silenci dels bons» Martin Luther King

No només es pretén tornar a desaparèixer als desapareguts, si-nó també fer desaparèixer als seus botxins. Es vol impedir quees coneguin els seus crims, els seus noms, els dels assassins, elsdels torturadors, els dels segrestadors de nins. S’argüeix

fal·laçment que tots estan morts, com si els morts i els seus familiars no ne-cessitassin de justícia, i s’omet intencionadament que hi ha centenars devíctimes i repressors vius i que aquests últims poden i han de ser jutjats isancionats penalment. És prevaricació i s’encobreix sabent que s’està fent.

Com acrediten els casos abans esmentats, l’actuació de tribunals estran-gers és una arma poderosa en mans dels pobles per combatre la manca dejustícia en el propi país. Es converteix, entre altres factors, en una denúnciainternacional contra la impunitat; garanteix que les víctimes puguin decla-rar davant un jutge; permet tirar endavant les investigacions judicials quesón negades en el territori en què es va cometre el crim, possibilita que elsresponsables siguin anomenats a prestar declaració i, en tot cas, que, existintindicis sòlids de la seva participació criminal,es dicti presó contra ells lliuranta l’efecte ordres internacionals de detenció, revela que, davant la persecucióinternacional i el risc de ser detinguts allà on se’ls trobi, l’únic lloc del món enel qual gaudeixen d’impunitat és aquell en que van perpetrar el delicte.

La jutgessa argentina María Servini de Cobria, davant la qual va recau-re la investigació, ha donat passos importants per a fer avançar el procedi-ment. L’últim d’ells, la comanda d’informació a les autoritats espanyoles so-bre l’existència i ubicació de fosses comunes i dades personals completes (iconfirmació que estan vius) d’aquells que apareixen en el procedimentcom a presumptes autors dels crims investigats: torturadors; jutges quevan dictar sentència de mort o manifestament injustes, ministres responsa-bles d’haver ordenat matances o que es van negar a l’atorgament d’indults,membres dels alts comandaments de les forces repressives i dirigents deFalange, directius d’empreses que es van beneficiar del treball esclau; res-ponsables del segrest, apropiació i substitució d’identitat de menors d’e-dat, etc. A la pàgina següent de l’interior s’expliquen les diferents mo-dalitats de participació en aquest procès judicial. ➜

Campanya de suport ala Querella argentinacontra els crims del Franquisme.

Campanya de suport ala Querella argentinacontra els crims del Franquisme.

2

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

Han col·laborat:Magdalena JaumeLara Gelabert BatlloriMarçal Isern RamisMª Àngels RecioJuan Hernández Jover

Coordinació, disseny i maquetació:Blas Guevara

Temps de la Memòriaés el butlletí trimestral de l’Associació Memòria de Mallorca.

La publicació no es faresponsable de les opinions dels seus col·laboradors.

Per posar-se en contacte amb nosaltres: 625 45 45 [email protected]

Crèdits:

Requisits per a participar a la causa oberta a l’Argentina pels crims del FranquismeLes diferents formes per parti-cipar en la causa oberta a l’Ar-gentina per la repressió fran-quista són les següents:

1) Com a querellants: el quere-llant ha de ser víctima directa otenir una relació de parentiu, dequalsevol grau que sigui, amb lavíctima de fets que puguin estarcompresos entre els crims con-tra la humanitat/genocidi (assas-sinats, tortures, segrests, etc.) co-mesos durant el període abastatper l’esmentada causa (des del17 de juliol de 1936 fins el 15 dejuny de 1977). Aquesta és la mo-dalitat de participació més acti-va en el procés: el querellant potimpulsar la marxa del procés,sol·licitar diligències, proporcio-nar elements de prova, argu-mentar sobre ells, i presentar-nerecursos.Aquells que ja hagin presentatla querella, hauran de ratificar-ladavant la jutgessa durant la se-va visita.

2) Com a denunciants: pot pre-sentar una denúncia davant lajutgessa encarregada de la cau-sa tota persona que es consideri

lesionada per un dels fets esmentats a la portada d’aquesta publica-ció, o que, sense haver estat víctima d’aquest, tingui notícies de la se-va comissió.

3) Com a testimonis: les persones que hagin tingut coneixementde la perpetració d’un dels fets esmentats a la portada i puguinaportar dades relatives a les circumstàncies en què es va produir, quivan ser els afectats, qui els responsables, etc.

4) Com adherents: qualsevol persona que vulgui manifestar el seusuport a aquesta causa.

5) Associacions: poden participar en qualsevol de les modalitatsdescrites, a través dels seus representants legals.

REQUISITS APLICABLES a Querellants1. Un poder especial per a plets atorgat davant notari, amb la pos-

til·la de l’Haia, per ser presentat davant el jutjat argentí que trami-ta la causa 4591/10 caratulada “N.N. s/genocidio” del JuzgadoNacional en lo Criminal y Correccional Federal nº1- Secretaríanº 1, de la ciudad de Buenos Aires - República Argentina”. Elsadvocats actuants en aquest moment són els següents:David Baigún, Màxim Castex, Ricardo Daniel Huñis, Ana Messuti,Carlos Alberto Slepoy i Beinusz Szmukler, tots ells amb domiciliprofessional a Avda Corrents 1515-2ª A (Buenos Aires) - RepúblicaArgentina i número de telèfon 4374 5507, i Héctor Luis Trajtem-berg i Carlos Mariano Zamorano, tots dos amb domicili professio-nal a Avda. Corrents 1785-2º C (Buenos Aires) - República Argenti-na i número de telèfon 4371 3939.

2. Les dades d’identificació personal, acompanyats de fotocòpiesde les partides de naixement (o llibre de família) que acreditin larelació de parentiu amb la víctima directa en el cas de familiars.

3. Relat detallat de les circumstàncies del delicte - una descripció cla-ra i precisa dels fets: assassinats, segrests (“paseos”), judicis davantconsells de guerra o davant tribunals especials (com el Tribunald’Ordre Públic), detencions il·legals, tortures etc; procurant quetots estiguin ordenats per ordre cronològic. L’escrit ha de ser breu.

4. Documents (compulsats per l’organisme pertinent perquè el de-clarant pugui guardar els originals), com ara partides de naixe-ment i defunció de la víctima, si s’escau, documents que acredi-ten el parentiu del denunciant, si la víctima és un familiar, sentèn-cia de mort si és el cas, sumaris judicials o de consells de guerra,constància dels llocs en què hagi estat detingut (la víctima direc-ta o el familiar), testimonis dels fets, si n’hi ha, amb indicació enaquest cas de les seves dades personals i domicili perquè puguinser citats pel Jutjat i, en general, qualsevol element de prova quesigui útil per acreditar els fets.

5. Si no es tinguessin proves com les assenyalades, sinó només conei-xement general dels fets, pot presentar igualment la querella. Enaquest cas seran importants els testimonis concurrents de dues omés persones sobre un mateix fet, un mateix lloc de detenció, un

TEMPS DE LA MEMÒRIA 23 / Octubre 2012

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 3

Matilde Landa, 70 anys desprésPer Magdalena Jaume

Al Cementiri de Palma, va tenir lloc un acte d’homenatgei reconeixement a la companya Matilde Landa en el 70èaniversari de la seva mort. A les 19 h, es van anar con-centrant els assistents davant el Mur de la Memòria, per

anar junts fins a la seva tomba. L’acte comptà amb una ofrena flo-ral amb les banderes de na Matilde, la tricolor republicana i la delseu partit, el PCE. L’acte va ser conduït per Josep Quetglas, que vaser l’encarregat de llegir un manifest, que podeu llegir a:http://www.esquerraunida.org/index.php?option=com_content&view=article&id=1655:homentatge-a-matilde-landa&catid=40:benefits.

Es va donar la paraula als as-sistents. En nom del PCIB vanintervenir dues dones, ConxaCalafat i Magdalena Jaume.Ambdues van destacar la ves-sant de dona lluitadora i els va-lors civils de Matilde Landa.Destacà també la intervencióde Maria Antònia Oliver, presi-denta de Memòria de Mallorca,

que lloà la lluita de les dones republicanes i la necessitat de se-guir lluitant per recuperar la memòria i la democràcia, i d’AntòniaMercadal, que va recordar altres dones assassinades a Mallorcapel feixisme, com la socialista Pilar Sánchez.

Tancà l’acte Manel Carmona, que agraí el sacrifici dels que diaa dia es mantenen serens i ferms en la convicció de seguir recu-perant la memòria, destacà que “recordar a na Matilde és el millorllegat que podem deixar a les generacions d’ara i a les que ven-dran, que tendran un mirall de valors ètics i de compromís en elque inspirar-se”.

I acabà anunciant, queEsquerra Unida de les IllesBalears, seguint la iniciativade Memòria per Mallorca,es sumarà al procés judicialobert per la Justícia Argen-tina, per genocidi i crimsperpetrats durant la GuerraCivil i durant la dictaduraFranquista.“No descansa-rem fins a recuperar lamemòria de cada una deles dones i els homes quevan lluitar per la demo-cràcia, per la llibertat, perla igualtat i per la Repú-blica, com ho faria Matil-de Landa d’estar avui en-tre nosaltres”.

mateix repressor, etc. No obs-tant això, encara que no espuguin obtenir aquests testi-monis, donat el context enquè es van cometre els fets(crims contra la humanitat/genocidi), serà admissible ladescripció dels mateixos perpart del querellant.

6. Identificació, el més precisapossible, dels repressors si espogués.

7. Actuacions que s’hagin rea-litzat, si s’escau, siguin de ca-ràcter judicial o administra-tiu, per procurar que fossinreparats els danys, identifi-cats els responsables, etc., iresultat de les mateixes.

REQUISITS APLICABLESa Denunciants:Els assenyalats en els apartats3) i 6) anteriors, així com qualse-vol tipus de documentació oprova que pugui corroborar ladenúncia.

Aquesta s’ha de canalitzarpreferentment de forma perso-nal davant del mateix jutjat quans’instal·li a Espanya. A aquestefecte s’han de posar en contac-te amb les associacions que es-tan participant en la causa o ambels advocats actuants (residentsa Espanya: Carlos Slepoy i AnaMessuti), perquè se’ls instrueixisobre els detalls de la comparei-xença i se sol·liciti que pel Jutjates fixi data per a la declaració.

Memòria de Mallorca posal’abast dels interessats el seu as-sessorament respecte als dife-rents tràmits, així com la infor-mació addicional que necessitina [email protected] o al tel. 625 45 45 00. Actual-ment ja hem començat a coordi-nar la tramitació amb nombrososfamiliars de víctimes a Mallorca, amés, l’associació també es pre-sentarà al procés per a denun-ciar els assassinats sistemàticsi planificats durant la repressiófranquista amb 1.665 víctimesa partir de 1936.

4


Les organitzacions socialistes com a talsno existeixen, mantenint-se les organit-zacions obreres en la tasca de personat-ges com en Bisbal i el seu periòdic, en

Jaume Bauçà (secretari de la UGT del 1926 al 1931),sostenidor de la comissió executiva, i a l’existènciade cooperatives, entre les que destacà la NuevaVida, gràcies a les quals es mantingueren determi-nades agrupacions obreres als pobles, l’activitat deles quals no s’aturà1.

Mesos després però, canvia la situació i es reacti-va estenent-se certa vitalitat política en el mónobrer; el setmanari El Obrero Balear segueix publi-cant-se, apareixen joventuts socialistes, s’impulseniniciatives per part de la societat de Salud i Cultura,etcètera. Una mostra d’aquesta nova empenta és lacelebració de l’1 de maig de 1929 on es protagonit-zà un gran esforç propagandístic i organitzatiu deles societats de treballadors, impulsant-se alhorades de El Obrero Balear una campanya per il·lustrarels avantatges de les associacions obreres de l’illa.Ésde destacar especial atenció que dediquen a la coo-perativa La Nueva Vida i a tasca que aquesta realitzaal número especial publicat l’1 de maig d’aquell any.

La proclamació de la Segona República a Mallor-ca i la celebració de les primeres eleccions republi-canes2 a l’illa suposà una victòria aclaparadora deles forces republicanes, tendència que no es trenca-rà fins l’arribada de la dreta al govern l’any 1933. ALlucmajor, així com també a Ciutat, Manacor i a Fela-nitx, el triomf de les esquerres fou absolut, arribantfins hi tot a doblar els vots obtinguts per la dreta3. ALlucmajor ocupà la batllia en Bartomeu Mestre4.

Es pot dir que l’esquerra, a banda de guanyar enels llocs on tenien més tradició (sobretot al triangleLlucmajor-Manacor-Felanitx), entrà en zones on ladreta s’havia fet forta, desplaçant-la en molts casos.Els socialistes mallorquins, acceptaren de bon gratel nomenament de la nova República, clamant al’ordre i seguint les directrius estatals del partit, ac-titud que no sempre agradà massa a sindicalistes,

comunistes i anarquistes per ser, sovint, conserva-dora i excessivament moderada. En aquest ordred’esdeveniments, sorgiren conflictes entre republi-cans i socialistes a l’illa (que s’havien presentat juntsen coalició a les eleccions del 1931), que acabarenper trencar l’aliança i marxaren per separat en uncomitè mixt de direcció de la conjunció. Fou preci-sament el membre de la cooperativa de La NuevaVida, el sabater i mestre Joan Montserrat i Parets,qui realitzà la proposta de separació de les duesforces polítiques sense que aquesta es traduís enuna ruptura conflictiva, sinó en un projecte coordi-nat. Aquest, que havia encapçalat el grup socialistade Llucmajor des de ben antic,acabà instal·lant-se aCiutat, mentre que el quadre de l’agrupació socia-lista llucmajorera quedava composat per Joan Ga-rau, Francesc Pons i Miquel Montserrat, tots vincu-lats a la cooperativa5.

Seguint l’empenta de les polítiques socials ani-mades per l’adveniment del govern republicà,al po-ble de Llucmajor es construïren noves escoles i esrealitzaren obres al cementiri, projectades molt detemps abans.

La reorganització de la dreta des de 1932 es posàde manifest amb el seu triomf a les eleccions de1933, iniciant-se el Bienni Negre que suposaria aMallorca un gran trencament respecte el momentanterior, restringint-se moltes iniciatives d’esque-rres, i reprimint la lluita social i el moviment obrer.Ladeclaració de l’estat de guerra va ser aprofitada aLlucmajor pels partidaris de la dreta per clausurar laCasa del Poble, destituir els regidors republicans isocialistes, i per detenir alguns joves d’esquerres i el

Una petita mostra dels cupons emesos per “La Nueva Vida”

La cooperativa “La Nueva Vida”(Llucmajor,1907-1936)Per Lara Gelabert Batllori, vocal de MdM 2ª PART

1 Ibid., pàg. 171.2 Les eleccions del 12 d’abril foren anul·lades a l’illa celebrant-se denou el 31 de maig de 1931, amb victòria contundent de l’esquerraIbid., 190.3 Ibid., pàg. 194.4 La repetició d’eleccions posterior el refermà en el seu càrrec d’al-calde amb el suport del metge Contestí, personatge fort a Llucma-jor, vinculat a en March. Quetglas, Damià (1986) “Llucmajor, solidari-tat i cooperativisme esdevinguts tabú”... Op. Cit.

5 Gabriel Sirvent, Pere (1973) El Moviment Obrer a Mallorca, ... Op. Cit.,pàg. 200 i 207.


5

gerent de La Nueva Vida, acusats de tinença d’ar-mes; no obstant, aviat van haver de ser alliberats permanca de proves.

Després de la revolució d’octubre (1934), es co-mençaren a produir manifestacions antifeixistes aMallorca, que posaven de manifest la postura unità-ria de socialistes, comunistes i republicans, entred’altres, en contra de l’extrema dreta6. Aquesta pos-tura, que manifestava la necessitat de trobar la uni-tat per fer front al grup feixista, s’evidencia a Mallor-ca, i a tot l’estat,en la creació del Front Popular,coali-ció que, malgrat l’esforç de les esquerres de l’illa, nova aconseguir vèncer a les eleccions de 1936, que estraduïren en un nou triomf per la dreta7.

A Llucmajor diversos esdeveniments evidencia-ven la crispació del moment. L’any 1935 (durant elqual fou alcalde Miquel Carbonell) començaren aaparèixer pintades feixistes, que foren esborradesper al·lots de l’escola, manifestant-se a plaça alçant,fermat a un regle, el pedaç que havien emprat perllevar la pintura de les parets.Al juliol del mateix any,els feixistes obriren la seva seu a Llucmajor, al núme-ro 4 de la plaça del poble. La culminació d’aquestarivalitat es visqué en la commemoració de l’aniver-sari de la constitució del govern de la Segona Repú-blica l’abril de 1936, on amb una clara voluntat deprovocació diversos feixistes s’enfrontaren amb re-publicans i socialistes a Ca’s Coix (local on es reunienels republicans), finalitzant els enfrontaments ambvàries detencions de feixistes armats. Aquesta ame-naça provocà, entre altres factors, que el mestre Gui-llem Gayà Nicolau organitzés a Ca’n Netos un grupde comunistes, integrats ara a la Casa del Poble, (en-tre els que hi havien membres de les Joventuts i al-guns trencadors de marès de s’Arenal), que tenia al-gunes discrepàncies amb el sector socialista, davantel perill que els suscitava el feixisme creixent, sobre-tot entre els joves menys preparats i ineptes i elsmembres del CEDA8.

Finalment, el diumenge 19 de juliol, després d’-haver-se produït l’alçament de les tropes feixistes alMarroc contra el govern del Front Popular constituïtlegalment a partir de les eleccions democràtiquesde 1936, l’exèrcit ocupà militarment Ciutat procla-mant-se, per part del general Goded, l’estat de gue-rra a les Balears. Posteriorment Goded marxà a Bar-celona substituint-lo a la comandància militar el co-ronel Diaz Freijó. S’iniciava així el dramàtic períodede la guerra civil que tingué en el cas de Mallorcaunes conseqüències i repercussions terribles des

del primer moment, implantant-se, al no trobar unaresistència efectiva a l’illa, una política de persecu-ció, repressió i extermini de tots els grups d’esque-rres i antifeixistes i de les persones que en formavenpart. Evidentment, la cooperativa de La Nueva Vida iels seus membres, es veieren greu i tràgicamentafectades per aquests esdeveniments.

4. La dissolució de la cooperativa: les incauta-cions de béns i la persecució dels membres

4.1. La incautació dels béns de la cooperativa La Nueva VidaDies després de l’alçament militar del 18 de juliol

començaren ràpidament a Mallorca les represàlies ipersecucions contra tota aquella persona suscepti-ble d’haver format part o haver simpatitzat amb elgovern republicà i el bàndol d’esquerres. El mateixdia 19, la Falange es va apropiar de la Casa dels Po-ble de Palma i de l’edifici d’Esquerra RepublicanaBalear emplaçat al carrer Unió, seguint-se el mateixprocés a la majoria de pobles de Mallorca. No obs-tant, no va ser fins el setembre de 1936 quan el go-vern feixista (no oblidem que constituït de manerail·legal després d’un alçament militar) proclamà alButlletí Oficial de l’Estat tot un seguit de decrets ondeclarava fora de la llei tots els partits i agrupacionsque haguessin format part del govern del Front Po-pular (constituït el 16 de febrer de 1936, desprésd’un procés democràtic), sobre els que requeien totun seguit de mesures punitives. L’article segon deldecret 108 que declarava fora de la llei els esmen-tats partits, decretava la incautació dels béns mo-bles, immobles, efectes i documents propietat delspartits i agrupacions que des d’ara es consideravenil·legals, passant tots ells a la propietat de l’Estat9. Enel mateix sentit, el decret 132 del BOE del 28 de se-tembre prohibia “mientras duren las actuales circuns-tancias” (circumstàncies que s’allargaren fins els da-rrers anys de la dictadura franquista, és a dir, fins gai-rebé 40 anys després) totes les actuacions políti-ques i sindicals obreres i patronals polítiques, auto-ritzant-se tan sols agrupacions gremials sota l’auto-ritat de la Junta de Defensa Nacional.

Un decret llei de gener de 1937 detallava i con-cretava les agrupacions polítiques i partits declaratsfora de la llei, així com qualsevol tipus d’entitat anà-loga o de filiació amb els esmentats partits, recla-mant la relació dels seus béns i propietats per partde l’estat, tot i que com ja hem dit anteriorment, ja

6 Ibid., pàg. 242.7 Ibid., pàg. 267.8 Quetglas, Damià (1986) “Llucmajor, solidaritat i cooperativisme es-devinguts tabú”... Op. Cit.

9 Val a dir que a més de partits i agrupacions, tots aquells que ha-vien estat encausats i als que s’obrí un expedient de Responsabili-tats Polítiques estaven obligats a censar els seus béns, per tal de pa-gar amb les seves propietats les fortes sancions econòmiques a lesque eren sotmesos, en cas de no disposar de liquiditat suficient. Do-nacions anomenades “pro-movimiento nacional” i el canvi de mo-neda estrangera, foren altres maneres d’espoli que recaigueren so-bre la població civil (agraïm a Marçal Isern el comentari).


6

s’havien i s’estaven produint incautacions abans dela publicació dels esmentats decrets10.

La cooperativa La Nueva Vida no es lliurà d’a-quest procés ni tampoc els membres que hi forma-ven part. En contra del que es feia constar al seu re-glament sobre la dissolució de la societat, segons elque es deia que aquesta no es podria dissoldre siexistien socis que en volguessin seguir formant part,així com que en cas de dissoldre’s, el seu capitalhauria de passar a la Federación Nacional de Coope-rativas de España, el govern il·legal acabà amb la co-operativa, confiscà els seus béns i sancionà als seusdirigents i socis (molts dels quals foren empreso-nats i assassinats).

El 17 d’agost de 1936 (ni tan sols un mes desprésd’haver-se sollevat l’exèrcit) es realitza l’inventaridels productes, béns i objectes trobats a l’edifici dela cooperativa i a les seves sucursals, tancades perordre de l’Autoritat Militar, sent totes les seves pos-sessions incautades pel Movimiento Nacional perpart del comandant militar del sector de Llucmajor,formalitzant-se la confiscació oficial el 24 de novem-bre del mateix any.

Gran part d’aquests béns foren subhastats perl’ajuntament de Llucmajor (sent alcalde SebastiàJaume Salvà) en diverses ocasions a partir de l’any1938 (tal i com es recull a l’informe del 25 d’abril de1938 que la batllia adreçà a Comisión Central Admi-nistradora de Bienes Incautados por el Estado per talde poder subhastar els béns confiscats a la coopera-tiva). No obstant, nombrosos testimonis afirmenque el mateix dilluns 19 de juliol es produïren cons-tants saquejos a la cooperativa a plena llum del dia isense cap voluntat d’amagar-se, espoliant-se carre-tades d’oli, vi i espardenyes que eren transportadesa Cas Sergent, Ca’n Reda i Ca’n Joan Canyelles entred’altres11.

El 9 de novembre de 1936, segons els decrets delBOE esmentats més amunt, l’oficial major de l’ajun-tament de Llucmajor, en Damià Font Montserrat, in-forma en un document adreçat a l’Administració dePropietats i Contribució Territorial que la Nueva Vidadisposava dels locals 7 i 9 del carrer Sant Joan deLlucmajor, així com també de la casa 113 al carrer de

la Font (a nom de Joan Garau Tomàs, que fou adqui-rida per la cooperativa per part dels seus hereus); enaltres documents (com a l’acta d’inventari dels bénsincautats) consta també un solar al carrer Pere Roigfigura una altra sucursal al carrer de Sant Miquel. Di-versos solars de la finca Na Canals, també eren pro-pietat de la cooperativa, com les parcel·les 3 i 4 (de466 m2), que foren comprades a Mateu Oliver Fulla-na, i les número 1, 2, 3 i 4 (amb una extensió total de840 m2), comprades a en Miquel Tomàs Cardell12.

No obstant, tot i haver-se fet l’acta d’incautaciódels béns i possessions propietat de la cooperatival’any 1936, l’any 1942 s’evidencia certa irregularitaten l’administració franquista pel que fa a la gestiódels béns de l’entitat reclamant-se documentaciórelativa a les propietats de La Nueva Vida que haviaestat lliurada sis anys abans, posant de relleu queprobablement molts encara no havien estat sub-hastats i que les propietats haurien passat a mansd’altres persones sense cap mena de control ni deremuneració, per descomptat, per als seus propieta-ris originals.

4.2. La persecució i aniquilació dels membres de lacooperativa

L’esdeveniment dels fets de juliol del 1936 tin-gueren greus repercussions que anirien molt mésenllà de la confiscació de béns de la cooperativa, jaque atemptarien contra la vida de les persones quen’havien format part, en un procés sense retorn.

El 18 de juliol de 1936 es representava al teatreOdeón, en un marc tens i incert, l’obra de teatre Aba-jo las armas que donava per finalitzat el curs escolar(que havia de començar l’any següent en les novesescoles que s’havien construït). El dilluns es ferenefectius els rumors de l’alçament de l’exèrcit i de l’a-rribada de feixistes al poble, i la Guàrdia Civil tancàles portes del local amb una cadena. La persecucióde tot aquell susceptible de no ser afecte al Movi-miento comença a partir d’aquell moment com unacaça de bruixes, arribant a plaça un camió carregatde camises blaves i homes armats13 que comença-ren a efectuar detencions de manera indiscrimina-da sembrant el terror entre la gent de Llucmajor.

Els membres de la cooperativa començaren cau-re a partir del mes de setembre així com també elsdirigents socialistes locals. El total d’assassinats alterme de Llucmajor fou de 22 persones14, alguns

10 Per tal d’especificar i afegir a la llista de partits prohibits el juliolde 1936, aquest decret en detallava la llista específica: Esquerra Re-publicana, Unió Republicana, Confederació Nacional del Treball,Unió General de Treballadors, Partit Socialista Obrer, Partit Comu-nista, Partit Sindicalista, Sindicalistes de Pestaña, Federació Anar-quista Ibèrica, Partit Nacionalista Basc, Solidaritat d’Obrers Bascs, Es-querra Catalana, Partit Galleguista, Partit Obrer d’Unificació Marxis-ta, Ateneu Llibertari, Socors Roig Internacional, i, com hem dit “cua-lesquiera otras entidades, agrupaciones o partidos filiales o de aná-loga significación a los expresados, a juicio de la Junta Técnica delEstado”. BOE de l’11 de gener de 1937, número 83, pàg. 83.11 Quetglas, Damià (1986) “Llucmajor, solidaritat i cooperativisme es-devinguts tabú”, ... Op. Cit

12 La informació relativa a aquestes possessions (excepte la del so-lar del carrer Pere Roig i la de la casa al carrer Sant Miquel) és la queadreça el batlle de Llucmajor, Damià Font Montserrat, el 13 de se-tembre de 1936 a l’Administració de Propietats i Contribució Terri-torial de la província. Font original13 Quetglas, Damià (1986) “Llucmajor, solidaritat i cooperativisme es-devinguts tabú”, ... Op. Cit14 Veure les gloses que figuren a l’annex número 2.


Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 7

dels quals esmentem a continuació; val a dir que nopodem fer esment de tots perquè d’alguns tan solses sap que van desaparèixer i mai més varen tornar,romanent les seves despulles encara sota terra (comen tots els casos) en lloc desconegut. Bartomeu Sas-tre, batlle republicà de Llucmajor, tingué la sort desalvar la vida i morí l’any 1971.

Miquel Montserrat i Guillem Gayà Nicolau, mem-bres de la Nueva Vida, van ser detinguts tot d’una iconduïts a Ciutat, mentre que la resta tenia ordre depresentar-se l’endemà a l’Ajuntament. En MiquelMontserrat fou empresonat al Castell de Bellver i“cridat”, junt amb molts d’altres, entre els quals hihauria el seu germà, Joan Montserrat i Parets, el qua-tre de gener de 1937; va ser executat a l’edat de 53anys. En Guillem Gayà Bonet (de Llucmajor) va serassassinat als 37 anys a la paret del cementiri nou deCiutat el deu de setembre de 193615.

L’únic afusellat amb consell de guerra, per teniren la seva possessió una pistola STAR, fou el dirigentde Joventuts (afiliat al Partit Comunista) Antoni Za-noguera, detingut a Son Granada i sotmès a judici al’Escola d’Arts i Oficis; va ser assassinat al Fort d’Ille-tes a les sis i mitja del matí l’onze de març de 1937 al’edat de 26 anys16.

En Joan Fullana (també membre del Partit Socia-lista, vinculat a la cooperativa) va ser tirat viu dins elpou de S’Àguila (fets observats per Julià Oliver Sas-tre, des del seu amagatall, qui morí afusellat pocdesprés); ha transcendit que, en un darrer intentdesesperat de salvar la vida, en Fullana es va aferrarel coll d’un dels seus botxins per tal de no ser tirat al

pou, emprenent-lo a cops de culata per tal que esdeixés anar i es precipités en el buit17.

Altres dos llucmajorers assassinats l’agost de1936 foren els membres del Partit Socialista, JuliàOliver i Sastre18 (mort amb 47 anys al cementiri deCiutat la nit del 23 al 24 d’agost) i Joan Caldés, demalnom Sempulí, que va “desaparèixer” per aquellesdates, sense haver tingut avui encara cap altre notí-cia d’ell.

Una altra de les accions més dures que visqué elpoble de Llucmajor fou la persecució dels sabatersque treballaven a La Hormiga, a ca l’Amador. Nou sa-baters, entre els que es trobava en Francesc Oliver(Llosco Barraca) varen ser detinguts i assassinats aPorreres el 15 de febrer19.

Als anys 40 encara seguien les represàlies vers to-ta aquella gent que simpatitzà amb el govern repu-blicà, sent una evidència les accions empreses con-tra aquells que s’ajuntaren de manera solidària i al-truista per fer front a les despeses de l’enterramentd’Enric, anomenat el català, fet pel qual van ser des-terrats a Binissalem i Alaró 4 homes i vàries dones deLlucmajor, algunes de les quals havien estat obliga-des a passejar-se pel poble amb el cap rapat20.

Finalment, el dia de la mort d’en Franco, es suï-cidà a Llucmajor un dels qui havia actuat debotxí sense cap impunitat durant tots aquellsanys, tot i que la seva acció de covardia no fou ,ni serà mai, equiparable a la monstruositat deles seves accions.

15 Capellà, Llorenç (1989) Diccionari Vermell, ... Op. Cit., pàgs. 114 i 7916 Ibid., pàg. 184.17 Ibid., pàg. 73.

18 Un any després de la seva execució, la seva dona va rebre un por-ta-monedes amb dues pessetes, una altra de cinc i dos mocadorstacats de sang. Ibid., pàg. 124.19 Quetglas, Damià (1986) “Llucmajor, solidaritat i cooperativisme es-devinguts tabú”, ... Op. Cit.20 Ibid.

La tradició oral Mallorquina té fòrmules per quasi tots els ac-tes humans. Des del naixement fins al moment de la mort,acompanyam amb paraules típiques de les illes els mo-ments més especials, ja siguin feliços o tristos, de la nostra

vida. I és als oficis funerals religiosos de la litúrgia catòlica, al momentde donar el condol als familiars del difunt, on les paraules hi juguenun paper molt important. La frase “Què poguem pregar molts anysper ell”,“Al cel ho vegem”o “Descansi en pau”adquireixen un protago-nisme especial. Queda reservat pel difunt el descans etern als llocs sa-grats destinats per la societat civil per a tal fi: els cementeris. Però vetaquí que a Mallorca, a partir del tràgic i sagnant cop d’estat de juliolde 1936, aquestes paraules s’han convertit en un eufemisme terribleper a milers de famílies que a dia d’avui encara ploren als seus fami-

El nínxol 432 i l’Avinguda dels MàrtirsPer Marçal Isern Ramis, investigador i vocal de Memòria de Mallorca

Matilde Landa Vaz

8


liars desapareguts per l’acció criminal del feixisme.Perquè ni el condol conhorta, ni els cementeris sónlloc de repòs, pau i tranquil·litat pels Republicans iRepublicanes enterrats en fosses comunes anòni-mes o a tombes oblidades per tothom. I no sols pelfet d’haver estat enterrats de manera ignominiosaen fosses, si no perquè a més en molts de casos hande compartir l’espai amb la monumentalitat i la to-ponímia dels seus assassins. I el Cementeri de Pal-ma n’és el millor exemple.

El cementeri municipal de Son Tril·lo de la capi-tal Balear custodia entre les seves parets, nínxols,tombes i catacumbes, tot un seguit de referènciesals efectes de la sublevació cívic militar del 18 dejuliol de 1936, la Guerra Civil i la dictadura i els seuscruels efectes entre la població civil. Des de fossescomunes amb desenes d’enterraments il·legals, imai investigats judicialment, fins als monumentserigits pels vencedors de la guerra i que desafienles lleis naturals del pas dels anys i les lleis redacta-des pels homes i en teoria d’obligat complimentpels administradors i servidors públics.

Entre aquesta convivència “antinatura”, hi po-dem trobar les víctimes dels bombardejos Republi-cans de la ciutat de Palma i els oficials, soldats i sub-oficials que moriren tant al front de guerra de Por-to Cristo o als de la península. Batles i prohoms dela dictadura feixista, col·laboradors necessaris, elsuns per instaurar el règim que assassinà 200.000persones, i els altres per mantenir al general Francogairebé 40 anys al poder absolut. Personatges comJosé Ramis de Ayreflor, fundador d’Acció Catòlica imagistrat, responsable de desenes d’il·legals sen-tències dictades contra els legals i legítims defen-sors de la democràcia Republicana. Batles com Mà-xim Alomar Josa, dels darrers batles de la Palma dela dictadura o el procurador de les Corts feixistesRafael de Villalonga Mir y Blanes. Sense oblidar latomba de l’escriptor Llorenç Villalonga, apassionatfalangista de primera hora o les làpides dels “famo-sos” feixistes germans Barbará, víctimes els dos dela voràgine de destrucció i mort que ells mateixosajudaren a instaurar. I com no: L’”Avenida de losMártires” batejada així en memòria dels militars“gloriosamente caídos por Dios y por España” alsfronts de guerra de tota Espanya.

Però el cementeri de Son Tril·lo té un vessant ar-quitectònic que cal remarcar. I no xerram del famósÀngel Negre, forjador de tantes llegendes negres decultes satànics i sacrificis rituals. No, xerram delsmausoleus erigits en memòria dels militars nacio-nals i estrangers caiguts en la realitat històrica delsacrifici als altars de l’ignomínia humana. Entreaquests mausoleus cal destacar el dedicat als mari-ners i aviadors italians morts servint la bandera delbàndol feixista de la guerra i erigit en memòria sevael 1942. El disseny del mausoleu, de clara inspiraciófeixista va anar a càrrec de l’arquitecte Ugo Geunari.Traslladat en vaixell a Mallorca fou instal·lat i inau-gurat sense gaire ressò mediàtic per la suposada“neutralitat” Espanyola. La inscripció original, subs-tiuida anys després per una políticament correcte,no n’era gens de neutral: “Els legionaris Italians alsgermans Espanyols (...) Any XVIII E-F (Era Feixista)”.Però cap eufemisme pot amagar una clara exaltaciómonumental dels règims feixistes europeus, ador-nat durant anys amb corones de llorer als pevetersamb l’esvàstica Nazi i els fasces Mussolinians: puranormalitat democràtica.

I tot aquest escenari de postguerra victoriosa vaacompanyat en alguns casos de la senzillesa quasiminimalista del record a les autèntiques víctimes detot plegat: els defensors de la legalitat Republicana.El batle màrtir Emili Darder Cànaves està soterrat so-ta una senzilla làpida que recull el seu nom i la datade la seva mort. Alexandre Jaume, company d’infor-tuni reposa a un elegant sarcòfag estil Napoleó, Pe-re Rosselló Oliver batle d’Alaró descansa juntamentamb el seu amic Juan Rubí Borràs a la senzilla tom-ba familiar, Llorenç Roses Bermejo, batle de Sóllerfou enterrat al panteó familiar i la dirigent comunis-ta Matilde Landa,“suïcidada”per les pressions de lesmonges/carcelleres de Ca’n Sales per que es bate-jàs, descansava al nínxol 432, quasi perdut a l’im-mensitat del cementeri. I fins fa poc, els centenarsde Republicans assassinats pels feixistes i enterratsa les fosses comunes o a solitàries tombes quasioblidades, sols tenien com homenatge una senzillaplaca col·locada pel primer ajuntament democràticel 1979, a la paret de l’hemicicle nou del cementeri,lloc d’execució de molts d’ells. Ara, gràcies a l’em-penta de Memòria de Mallorca i la força dels seussocis i amics, tenen el Mur de la Memòria. Un espaide passeig i reflexió, amb la presència de les 1.665víctimes de la repressió feixista fins ara documenta-des. Un espai de doble memòria pels morts i per lesdones i homes que anaren fins allà a cercar els cos-sos, els bolics de roba o aquell mocador tacat desang que per a molts és l’únic record que els hi que-da del seu familiar desaparegut. “Al cel ho vegem”,“Què poguem pregar molts anys per ell” que final-ment, al manco molts d’ells, “Descansin en pau”.


9Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

El trauma mallorquí de la Guerra iel Franquisme. Una anàlisi històrica i psicològica (1936-1975)Per Maria Àngels Recio, vocal de MdM 4ª PART

1 També, quan el petit front de guerra pel llevant mallorquí, algunsveïns d'aquella zona deixaven les seves cases per a refugiar-se en co-ves pròximes. Vam conèixer a una senyora de Son Carrió, que va néi-xer en una d'aquelles coves.2 Llibre d'Actes de l'Ajuntament de Manacor, Arxiu Històric (AHM).3 Un dels seus amagatalls, va ser la tomba d'un cementiri proper al seumunicipi.L’enterrador li duria menjar fins que aquest últim fos assassi-nat.La fam li va fer sortir de la tomba i cercar un nou lloc; al poc temps,li acollirien en una casa on van cavar un averany, en el que s'amagavaquan cridaven a la porta, col·locant un braser que dissimulava l'ama-gatall (Llorenç Capellà 1989, 25 i Antoni Tugores Manresa 2004).4 (Margalida Capellà Fornés 2009, I: 21-22)

Aquest estudi compta amb el patrocini del

2Primers moviments de població

i primers refugiats

Podríem subdividir l’èxode mallorquí dels anysde la Guerra Civil i la immediata postguerra, entres grans blocs: la fugida, la recerca i la supervi-vència.

La fugida, fa referència als desplaçaments quees veuen obligats a realitzar els republicans i sindi-calistes per a salvar la vida. En principi s’absentendels seus domicilis pensant que seria per poc temps,no obstant això, quan són conscients de la violentarepressió, comencen a considerar aquests amaga-talls més duradors i alguns regressen a les sevesllars per a amagar-se en habitacles inversemblants.O bé, contemplen la possibilitat d’abandonar l’illa:uns pocs, van aconseguir sortir a l’estranger enaquests primers moments; bastants, s’anirien ambBayo per a després refugiar-se sobretot a Menorca,València o Catalunya fins a la fi de la Guerra; hau-ria així mateix, intents d’intercanvi de presoners; auns altres també, els consolats els van facilitar lafugida; així com, soldats que obligatòriament enro-lats en l’exèrcit franquista, van desertar passant-sea l’Espanya republicana; I fins i tot, presos mallor-quins en batallons de treballadors, duts al Protecto-rat d’Espanya al Marroc, que assolirien fugir i pas-sar al Protectorat de França al Marroc.

La recerca, tindria a veure amb els familiarsde les persones empresonades o assassinades.Familiars que recorrien les presons o els cementiris,per a localitzar als seus éssers benvolguts, despla-çant-se des de qualsevol punt de l’illa; fins i totalgunes persones, arribarien des de Menorca enacabar la Guerra, a cercar o visitar als seus éssersestimats. Quan arribaven a conèixer el parador iestaven vius, alguns familiars es quedaven a resi-dir prop de les presons, per a poder ajudar-los.

I, amb La supervivència, volem remarcar elsmoviments de les víctimes dels pobles cap a lacapital o viceversa, en recerca de mitjans de subsis-tència, per a no morir d’inanició. Veurem també,com una família de Palma es desplaçava a l’extra-radi de la ciutat en la recerca d’algunes restes agrí-coles, una vegada que els amos de les possessionsja haguessin fet la recol·lecció.

Els tres blocs, no són compartiments estancs sinóque en ocasions se superposen. Tot seguit, exempli-ficant (encara que no sigui de manera exhaustiva),podrem imaginar-nos amb major nitidesa els pri-mers desplaçaments mallorquins a conseqüènciadel cop d’Estat i la Guerra Civil.

2.1. La fugida Després del Bàndol de Guerra i les primeres

detencions, a la població mallorquina comprome-sa amb les idees republicanes no li queda altraopció que fugir de les seves llars. Famílies de Palmasurten als afores, al camp, a passar la nit, «a veuresi mentrestant passava la guerra». Pensaven, talvegada «era cosa d’una o dues nits»1. Una d’aques-tes famílies caminant caminant, arribà fins alpoble d’on eren oriünds, i es van refugiar en unacaseta de la seva propietat, en el camp. Com quefeia calor (recordem que era mitjans de juliol) i comque la caseta no reunia les condicions, van dormirsota una figuera; una adolescent que feia part d’a-quella família, recorda que els van despertar setfalangistes amb fusells apuntant-los, duent-seseguidament al seu pare. Imatge que li ha acom-panyat des de llavors; provocant-li terrorífics mal-sons, a més de caure malalta. No va ser l’única, laseva mare, va contreure una greu malaltia de laque no es recuperaria, morint prematurament.

Així mateix, responsables polítics dels poblesfugiren igualment, com figura en el Llibre d’Actesde l’Ajuntament de Manacor, on els regidors assis-tents al ple anterior al cop d’Estat, havien «desapa-regut d’aquesta localitat, ignorant-se el seu para-dor»2. Al batle per exemple, ho matarien desprésde cinc mesos d’estar amagat3; però no va ser l’únicde la seva família, també van assassinar al seu fillpetit. L’altre fill va morir tres anys després d’acaba-da la guerra, segons la seva germana, «el seu corno va poder resistir tant sofriment», doncs a més esvan veure obligats a deixar el poble i traslladar-sea Palma «perquè ens ho van llevar tot»4. Aquíveiem, a més, com la família per supervivència,abandona el seu poble natal.

10


En alguns llocs es va donar una petita resistèn-cia al cop d’Estat, com va ser el cas de Pollença, onrepublicans i sindicalistes es van mantenir en l’A-juntament fins al matí del 20 de juliol, que va arri-bar l’exèrcit i els va desallotjar a tirs; no quedant-los més remei, que escapar en desbandada cap a lamuntanya del Calvari. Josep Muntaner Cerdà quehavia passat la nit al Consistori fent guàrdia, i jaque l’ambient estava molt tranquil, havia deciditfer un bot a ca seva (acabava de complir vint-i-tresanys i vivia amb els seus pares, era el petit de sisgermans). Quan s’aproximava de nou a l’Ajunta-ment va ser informat per un amic del succeït, aixíque ambdós van abandonar el poble, per a refu-giar-se en la casa d’uns oncles d’aquest amic, quevivien en una finca on van passar la nit. Allí vatrobar a un altre amic, que els va indicar que elmillor era fugir cap a la muntanya; pel que Pep vatornar d’amagat a la casa dels seus pares, va aga-far una sobrassada i mig pa i al costat del seu amicMartí Vicens, Bonjesús, enfilaren cap al Puig Grosde Ternelles. L’amic amb qui havia passat la pri-mera nit, no va voler aventurar-se, i aquest mateixdia va ser detingut. Pep Muntaner i Bonjesús tenienl’intenció d’anar fins a Búger, on es reunirien ambaltres amics i des d’allí sortir de Mallorca; així vanestar amagats pel camp i les muntanyes, fins quefinalment Pep es va refugiar a sa Pobla, en la casade la seva germana i del seu cunyat, mentre Bonje-sús anava a Búger. Però Pep seria detingut quandormia, a les dues de la matinada del tres d’agost.Les extremadament caloroses bodegues del vaixellmercant Jaume I, ancorat al moll de Palma, serienla seva primera presó5.

Es donava també la circumstància, que algu-nes persones fugien dels seus domicilis desprésd’haver estat assassinat algun membre de la famí-lia, així vam conèixer el cas d’una dona de mitja-na edat, que va abandonar la seva llar, desprésd’haver hagut de reconèixer les robes i pertinencesdel seu marit en el Cementiri de Palma. En altresocasions, era el marit o el fill, o ambdós, qui deixa-ven les seves llars per por que vinguessin a cercar-los. I quan es van convèncer que la repressióanava per a llarg, alguns van tornar als seusdomicilis per a amagar-se en llocs impensables,com va ser el cas d’un home que pretenia ocultar-se en una espècie de llenyer, no obstant això, unanit que van fer un registre davant de la seva fillade poca edat, com feia diversos dies que la nina nohavia vist al pare, li va semblar reconèixer-li i vacomençar a cridar-li, així li van detenir i més tardel farien desaparèixer. Aquesta filla, ha viscut totsaquests anys, amb la tristesa que per haver-li cri-dat, haguessin descobert al seu pare.

En un altre cas, un batle d’un poblet, va roman-dre amagat durant sis anys (fins a la seva defuncióper malaltia), en un habitacle per a ocells. Viviatota la família amb la casa tancada i barrada, iamb l’escala preparada per a pujar; on aquesthome recollia de nou l’escala, tancava la trampa,que quedava bastant dissimulada per estar em-blanquinada com la resta de l’habitacle, i espera-va en aquell amagatall, fins que pensava que ja estrobava fora de perill6.

Es va donar igualment, el cas insòlit de dos ger-mans que s’amagaven en la cisterna quan veniena registrar la casa, fins que van aconseguir sortiramb barca pocs mesos després d’acabada la Gue-rra. Van acabar a Itàlia, on es casarien, no regres-sant a Mallorca fins a trenta anys després7.

I després d’estar amagat Ignasi Ferretjans San-juan, tinent de batle de l’Ajuntament de Palma–com ja es va comentar en el seu moment– va inten-tar també la fugida per mar. Sembla que Ferretjans«es va vestir de carrabiner per burlar les forces d’or-dre franquistes» i va partir amb altres fugitius cap aMenorca, però també se’ls va espatllar la barca ivan haver de tornar per a arreglar-la i així, en unsegon intent, van arribar a Ciutadella. El presidentde la Diputació, Jaume Garcias Obrador, «preferí nofugir en aquesta expedició»8, Obrador –com tambées va indicar– moriria a mans dels franquistes, des-prés de la sentència d’un consell de guerra, quan laGuerra feia quatre mesos que havia acabada.

La fugida a través del mar seria la via de fugi-da més nombrosa. Unes quantes persones vanassolir embarcar-se cap a Amèrica en els primersmoments, va ocórrer a Manacor, on «una bonacolla […] tingueren el pressentiment que la situa-ció s’enduriria i, abans de ser detinguts, decidirenfugir». Ho van poder fer a bord d’un vaixell italià,fondejat en la badia de Palma. «Alguns dels exi-liats ja havien estat anys enrere a América, encondicions d’emigrants, n’havien tornat ambdiners i havien contribuït a la creació del TeatrePrincipal»9.

5 Explicava Josep Muntaner, que les bodegues estaven recobertes dexapa de ferro, i que a l'agost quan el sol escalfava, la calor era espanto-sa; i per la nit, el fred era igualment extrem; a més de l'amuntegamentque patirien.

6 Vam conèixer a dos dels fills d'aquell batle i a altres familiars, grà-cies a Margalida Capellà Fornés, ja que va tenir la generositat depermetre'ns acompanyar-li quan ella els va entrevistar.7 Joan Fullana i Mateu Grau, autor i director, respectivament de Talps,una crònica històrica dramatitzada pel grup Teatrintin de guerra ipau, es van inspirar en la història que els van contar «desenvolupadaa prop d'Andratx». En realitat es referien al cas de dos germans an-dritxols socialistes: Miquel i Bartomeu Bauzà Pujol, cosins dels tambésocialistes, Jaume Matas Llinàs i els seus fills Joan i Josep Matas Salas,que residien a Palma i també havien estat amagats durant tota laGuerra; primer, en «diversos domicilis fins que s’instal·laren en un se-misoterrani de la seva pròpia llar», aconseguint sortir amb barca «lamatinada del 19 d’agost del 1939», juntament amb altres socialistes,sumant un total de nou persones. Van posar rumb a Alger (que enaquells anys pertanyia a França i que es consideraria una de les viesper anar cap a l'exili), però se'ls va avariar el motor en alta mar, els varecollir un vaixell italià (el Butterfly) i van acabar empresonats i confi-nats a Roma, Ventotene i Renicci (A. Marimon/ M. Santana 2006, 27-28 i Joan Matas Salas 2008).8 (Citat a A. Marimon/ M. Santana 2006, 28)9 (Antoni Tugores 2011, 88-89)


11Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

També el cop d’Estat enxamparia en alta mar,als «anomenats “olímpics”». El Comitè Olímpic In-ternacional va triar Berlín com ciutat on es porta-rien a terme els Jocs Olímpics en l’estiu de 1936,Barcelona seria rebutjada. Per a boicotejar aquellsjocs olímpics, que acabarien convertint-se en unaparador nazi, el Govern de la Segona República,decideix no enviar delegació d’esportistes a Berlíni, organitzar l’Olimpíada Popular a Barcelona. Desdels pobles i des de Palma, els ajuntaments delFront Popular, aporten petites partides per a talesdeveniment. Es nolieja un vaixell, amb un grupimportant de mallorquins i mallorquines (doncs esva posar l’accent en la participació femenina);eren «esportistes, militants d’organitzacions políti-ques i sindicals i de l’Orfeó Proletari de la Casa delPoble», que surten de Palma el 18 de juliol de 1936,ja que l’Olimpíada tenia previst es desenvolupés,del 19 al 26 de juliol. «En ésser prop de la capitalcatalana i conèixer la situació, el capità decidíretornar a Mallorca, però prop de l’illot de sa Dra-gonera es va saber que els aixecats s’havien fetamb el control de l’Illa. Per aquest motiu va tornara girar el rumb cap a Catalunya […] Aquest grup[…] constituí el gruix dels primers refugiats mallor-quins a Barcelona […] [El] vaixell portava aproxi-madament unes 600 persones»10. Alguns d’aquestsmallorquins, així com altres participants arribatsdes de diversos punts d’Espanya, i fins i tot des d’al-tres països, engrossirien el contingent de miliciansque acompanyarien al capità Alberto Bayo11.

Bartomeu Salamanca Cerdà, seria un dels “olím-pics”, si bé ell faria el viatge pel seu compte; «desprésque La Almudaina publiqués la convocatòria», indi-cant que quan fossin a Barcelona, es presentessin enel Comitè Olímpic espanyol, i dient l’especialitatamb la que volien participar, inscriure’s. Tomeu des-itjava córrer els 100 metres llisos, per això, va agafarel vaixell de Palma al vespre del deu de juliol; trans-corregudes nou hores de travessia, arribava al port is’instal·lava en l’Hotel Internacional, en el barri deGràcia. A Tomeu, fill d’un afiliat a la Unió Generalde Treballadors (UGT), li mancaven una vintena dedies per a complir els setze anys; per a ell, sense queho advertís en aquell moment, començava unanova vida que mai hagués pogut imaginar: No tor-naria a veure ni als seus pares ni als seus germansdurant anys; s’enrolaria en el front d’Aragó on per-dria un ull; i es trobaria presentant resistència a

Hitler en Stalingrad, quan aquesta famosa batallade la Segona Guerra Mundial va tenir lloc.

Quan Bayo i els seus milicians van desembarcaren la platja de sa Coma, aquell diumenge de matísetze d’agost de 1936, es van dirigir a les cases de lapossessió, els qui vivien allí no eren els propietarissinó els amitgers, és a dir els qui explotaven lafinca, cuidaven la casa dels senyors i anaven a mit-ges amb els beneficis de l’explotació de la finca.Aquesta família de amitgers, es va alarmar al veureaquell desembarcament tan extraordinari, i junta-ment amb els seus fills, es van amagar en una espè-cie de celler extern a les cases; no obstant això, enun moment donat, els acompanyants de Bayo des-cobreixen als amitgers. Entre aquells nouvinguts,havia un dels atletes negres que havien acudit aBarcelona, a l’Olimpíada Popular. Mentre aquestsmilicians es presentaven i demanaven si ells erenels senyors de la possessió, la filla petita, no paravad’estirar el braç a la seva germana gran dient-li: «Ésnegre! És negre!». Podem imaginar la sorpresa d’a-quella nina, que veia per primera vegada, a unapersona de pell negra... Durant els dinou dies queva romandre Bayo a Mallorca, bastants mallor-quins, i algunes persones que es trobaven en l’illa,es van refugiar en la petita zona del front de guerra,concretament les famílies, van estar allotjades a saComa, a una nau annexa de la possessió, convivintamb els amitgers. Aquesta possessió anys abans,havia comptat amb una fàbrica de llet condensada,de la que encara avui dia conserva una xemeneia,per això era coneguda com la fàbrica. Des d’aquestindret, els refugiats mallorquins, anaven sent tras-llats en vaixell a Menorca12, doncs en aquesta illa elcop d’Estat no va triomfar i romandria durant totala guerra del costat de la República. Una milicianaque vindria amb Bayo, anotaria en el seu diari quehavien recollit «molta roba, per a dur als nens idones que tenen els milicians recollits, i que lespobres gents es troben en la misèria per haver per-dut les seves cases a l’haver de fugir dels feixistes».També sabem per un informe remès al Comitè deMilícies Antifeixistes de Catalunya que «250 pai-sans, presentats amb les seves famílies i que van serenviats a Menorca, [serien] allotjats en l’església deSant Francesc de Maó, [i] compassivament atesospel veïnat»13. Sembla que a partir de setembre de1936, aquestes 250 persones van ser realotjades enel Llatzaret de Maó.

Continuarà al proper número

10 (A. Marimon/M. Santana 2006, 18)11 «Segons Santacana Pujades havien de venir 6.000 atletes [a Barce-lona], la meitat d'ells eren de les delegacions espanyola, gallega, bas-ca i catalana. Dels altres 3.000, la meitat venien de França.

L’Olimpiada Popular hauria estat gairebé europea si no hagués es-tat per la participació prevista d’una delegació dels Estats Units id’un equip de sis atletes de Canadà.També haurien participat espor-tistes d’Algèria i dels protectorats francès i espanyol del Marroc, aixícom una delegació palestina. Però tant en el cas dels atletes que ve-nien del Nord d’Àfrica com els de Palestina, es tractava de gent deprocedència europea i sense participació d’atletes àrabs o berbers».(Colomé/Sureda 1994, 12)

12 Segons ens diria, «l’amo Sebastià», l’actual encarregat de la posses-sió de sa Coma, sembla ser que Bayo tenia l’idea de fer un petit aerò-drom en la finca, per això van llevar qualque ametller i aplanaren elterreny que havia triat.

Vam poder conèixer, tant a la filla dels antics amitgers de sa Coma(aquella a la que la seva germana li havia estirat el braç quan desco-brí a l’atleta negre), com als actuals encarregats de la possessió, queens mostraren tota la finca; gràcies a la gentilesa de Toni Tugores queens facilità els telèfons i les adreces. A totes aquestes persones, elnostre agraïment.13 (Josep Massot 1987, 220-221)


Mis antepasadosy otros recuerdos…

Tú que deseabas el casarte y llegó aquel 3 de Septiembre de 1.931, día dealegría para los dos; y tú me decías:“yo ya soy dichoso, ya a nadie envi-dio”. Tenemos salud, somos jóvenes...¿qué más queremos?... ¡a lucharpor la vida!... ¡a trabajar!; somos jóvenes para cuando vengan los hijos.

Vino nuestra hija... tú estabas loco de contento y ya no te parecía bien el mez-quino jornal del campo y me dijiste: ¿Qué haremos ahora para que nuestra hija y túno carezcáis de nada?: “Emigraremos a Elda y trabajaremos para vivir con más des-ahogo”.“Lo que tú quieras, te dije”. Como siempre me dijiste:“ Mi voluntad es la tuya

y la tuya la mía” y a pesar de mucho trabajar, éramos muy felices. Hemos pasado juntos alegrías y sinsabo-res y tú nunca has pronunciado una queja: ”Es nuestro destino”. Siempre me decías:“Nuestra hija enfermaya se pondrá bien; nunca desconfíes”... Siempre tan sereno.Y cuando estuvo bien y ya tan crecidita decías:“Si ahora tuviéramos un niño, tendríamos parejita”... y para que nada desearas, el destino nos trajo el niño.Tú contento; entonces ya no tenías límites...” ¡a trabajar!”, decías “¡que mis hijos no carezcan de nada!”... y escuando vino la maldita guerra, siempre trabajando de noche y de día. Nunca has conocido ese mal que sellama pereza; vino la escasez y tu no vivías de noche y de día buscándonos pan...”Para que no nos falte, quehaya bastante”, y añadías:“Yo lo siento y lloro sólo al pensar que llegará el día que tendré que irme y a ti y alos míos os tendrá que faltar, y tanto que te quiero y como tantas otras, tendrás que salir a buscarlo”.

Se acabó la alegría de nuestro hogar y aunque hambre no hemos pasado nosotros ¿de tí que será? Esapregunta me la hago a todas las horas del día. Desde el 14 de Abril que saliste de Alicante, sólo una vez tehe visto, aquélla tarde memorable que jamás se borrará de mi memoria, mientras viva. Iba llena de ilusio-nes a verte a Alcoy, llevaba de comer lo mejorcito que tenía en casa, para pasar unos días juntos y... ¡cómome saltaba el pecho de alegría cuando llegué a Alcoy, mirando en aquel pueblo desconocido, visitado porprimera vez, esperando verte en todos los sitios y cuando me informaron dónde te podría encontrar, cuan-do iba llegando me saltaba el corazón de alegría y al mismo tiempo de una pena muy grande pensando sisería la última vez que te vería.Y cuando te vi y con aquella alegría te dije:“¡ya estamos juntos otra vez!”y tume dijiste:“¡Gracias!“. Creí que me iba a volver, sin despedirme de ti. Allí se trastornó mi corazón al ver queíbamos a estar juntos durante unas dos horas y me entró una pena muy grande. Es la única vez que te hevisto sin ánimo, pero en tu interior se que tenías mucha fe de que nos tenemos que volver a ver.Te fuiste alfrente en aquella noche inolvidable y en mes y medio que me escribiste siempre veía tu cariño tan grandehacia nuestros hijos y a mi, y la última carta fechada el 13 de Mayo (siempre el 13 nos persigue), ya no hevuelto a saber más de ti; faltan nueve días para que se cumpla el medio año que no se nada de ti; no se sivivirás... sí, el corazón me lo dice, pero ¿dónde estás?, ¡cuánto estarás sufriendo!... no lo puedo saber pero sivives, me lo supongo... y ¡cuántas lágrimas y qué consuelo más grande cuando has llorado... cuando llegala noche es cuando más libre puedo llorar porque nadie me ve ni me oye y entre el día es diferente; no soyla misma, aunque mi corazón esté muerto de pena, tengo que disfrazarme y sonreír sin ganas; el consuelomás grande es la radio; siempre que la pongo espero oír tu nombre ,pero en vano: muchos nombres deprisioneros menos el tuyo. La oigo y pienso... ¿estará el oyendo esto?... y siempre así y me parece que voy aoír tu voz a través del aparato. Pasan los días y la carta tan deseada no llega nunca, pero no por eso pierdolas esperanzas: dos amigos tuyos ya han escrito: Eczequiel y Joaquín, pero la tuya ¿cuando vendrá? O¿cuándo llegará ese día tan deseado que yo vea tu letra, que sepa que vives al menos, pero si tenemos sa-lud y vemos el fin de esta guerra tan cruel que tantas vidas está costando y entre ellas la de mi hermanoFrancisco, que al cabo de 23 meses sufriendo por esos frentes, pagó con su vida el 13 de Agosto.

Jesús: anhelo verte y estar juntos para siempre y no separarnos hasta la muerte.Esposo mío, ¿llegarás túa leer estas letras entorpecidas que mi mano traza en los ratos de calma que estoy junto al lecho de nues-tra hija enferma?: Sí, Dios hará el milagro de que vengas y también de que la niña se ponga pronto bien; mipensamiento está siempre contigo; de noche, al acostarnos siempre los niños me dan un beso a mí y luegome cogen la mano donde llevo la sortija con tu fotografía y le dan un beso a su papá y las buenas noches.Ellos, como yo, no te olvidan; yo, al niño le he enseñado tu nombre y apellidos y muchas veces lo dice y ha-ce muchas travesuras que si tú estuvieras mirándolo, te lo comías a besos.

Libreta, tú eres mi amiga como en otros tiempos lo fuiste de él y como quiero que algún día losea otra vez de los dos juntos para poder decirte las alegrías como hoy te cuento mis penas.

A mi esposo con todo mi corazón, tu esposa,Remedios JoverElda a 5 de Diciembre de 1.938

Por Juan Hernández Jover

Pensamientos de mi madre al comprobar que su esposono regresaba del frente de batalla.

A mi esposo

Ajuda’ns, vine al nostre costat i fes-te’n soci de Memòria de Mallorca! A través de www.memoriadelesilles.org o [email protected], o crida al 625 45 45 00