36 LAVANGUARDIA DISSABTE, 7 DESEMBRE 2013

JOSEP MASSOTBarcelona

L a irrupció de novesmicroeditorials es-tà variant el vellmapade l’edició ca-talana creat el2006 quan La Cai-

xa, que havia acudit en auxili deGrup 62, entra en un negoci queno és el seu, en repartir accionsamb Enciclopèdia Catalana i Pla-neta, i desmenteix les previsionsmés pessimistes. Ara, malgrat unacrisi que ha reduït les vendes en-tre un 25% i un 30%, sorgeixennous editors que aposten pernous autors als quals no els aco-vardeix el risc i proliferen novesllibreries disposades a oferir al pú-blic aquests llibres.

Antecedents. El 2006 es consoli-dava un dels propòsits del nacio-nalisme cultural: disposar d’unaestructura empresarial forta, ambla intervenció de l’editorialPlaneta, la primera editorial espa-nyola, amb seu a Barcelona. AraPlaneta s’ha fet càrrec del 80% deGrup 62 davant la feblessa finan-cera d’Enciclopèdia Catalana, in’hauria assumit més si no existísun recel nacionalista a l’editorialde Lara.

Les antigues es renoven. Segoncanvi: es temia que amb la crisi leseditorials es limitarien a publicarllibres que només asseguressinvendes, sacrificant les apostes lite-ràries. No ha estat així, les molteseditorials antigues, comClub Edi-

tor o Edicions de 1984, estan do-nant més guerra que mai, mentreQuim Monzó, Sergi Pàmies oFrancesc Serés continuen fidels aQuaderns Crema. Lleonard Mun-taner, per exemple, s’atreveixamb Locus Solus de Roussel oamb París-Bis, la novel·la experi-mental inèdita de Joaquim Soler,40 anys després d’haver estat es-crita. Tercer canvi: tanquen llibre-ries, però no en deixen de sorgirde noves: Ona, La Impossible, LaMemòria i, al febrer, La Caníbal.Els professionals de l’edició no esresignen al tancament de les se-ves empreses o a l’atur i s’aventu-ren a encetar el seu camí.

Qüestió de tamany. Jordi Ferrer,president de l’Associació d’Edi-tors en Llengua Catalana, creuque el nou mapa consolida unaanomalia: un gran grup i multitudde petites editorials. Un cap ge-gantí amb mil cames, sense tronc.“Falta múscul. Ens falten edito-rials mitjanes i cal anar a proces-sos de fusió”. Ferrer és editor deCossetània i l’any passat, desprésde la fallida de la distribuïdoraArc de Berà, va crear, juntamentamb Angle, 9 Grup Editorial,unint a més Cuadrilátero de Li-bros i Lectio Edicions (en caste-llà)més Edi.cat i Xarxa de Llibres.La necessitat d’unir esforços,man-tenint la seva personalitat diferen-ciada, ha portat deu editorials pe-tites, de Barcelona, comarques iMallorca, a signar l’aliança LlegirenCatalà (vegeu la foto). Es tractad’Alrevés/Crims.cat, L’Avenç,Edicions Saldonar, El Gall Editor,

Gregal, LaBreu Edicions, Llibresdel Delicte, Meteora, Periscopi iRaig Verd Editorial. Aniol Rafel,de Periscopi, ho resumeix: “Rei-vindiquem la bona literatura i laproximitat, amb l’autor, amb el lli-breter, amb tots els professionalsde l’edició”. Les maneres artesa-nals que de vegades descuren elsgrans grups, que necessiten ven-dremolts exemplars per fer rendi-bles els costos de les seves estruc-tures. Tot i així, tenen el proble-ma que no les representa una soladistribuïdora i que arriben ambcomptagotes a les grans cadenes.

El cas d’Isabel Martí. Isabel Mar-tí, de La Campana, ha demostratque una microeditorial com la se-va, amb només dues persones fi-xes, pot ser negoci: dos dels seusllibres van ser els més venuts eldia de Sant Jordi. L’avi de centanys que és va escapar per la fines-tra i Victus. “Fa 28 anys que hisom i cada any penso que tancaré.Només publiquem sis llibresanuals, peròmolt ben triats, enca-ra que li asseguro que tot depènde la sort, com comptar amb unautor com Sánchez Piñol”. Peròno només sort. “Crec –diu– que ésbo que hi hagi un gran grup edito-rial com el de 62, que té uns pro-fessionals magnífics i segells moltbons. Però nosaltres podem dedi-car a l’autor i al llibre una atencióque potser una gran estructura noels pot dedicar. De vegades hemtingut un títol sis mesos pendentde publicar perquè no trobàvemel títol apropiat. Com traduir Latête ben faite, d’Edgar Morin? Al

final, Josep Maria Espinàs va do-nar la solució: Tenir el cap clar. Elprimer manuscrit de Victus teniael doble de pàgines que el que vaacabar sortint. Vam treballar ambl’autor fins a cinc versions, amblectors fins i tot de Nova York. Alfinal l’autor estava més satisfetdel text final”.

La diferència lingüística. Una al-tra novetat, aquesta vegada lin-güística. Encara que la diferènciaentre el lector castellà i el catalàcontinua sent substancial, de 8 a 2s’ha passat a 66,4 a 27,8 en català(la resta llegeix en altres llen-gües), per primera vegada, segonsJordi Ferrer, s’ha equilibrat en elsegment dels nens de fins a 13

anys, i confia que en els propersanys aquest equilibri es vagi este-nent progressivament a altresedats. De moment, només deter-minats títols es venenmés en cata-là que en castellà, sobretot perSant Jordi. Tots els llibreters ieditors consultats diuen que nohan notat una major inclinaciópel català propiciada per l’am-bient creat després de la Diadadel 2012.Madrid té ja més editorials que

Barcelona, edita més títols i témés facturació. La venda dels1.348 llibres de literatura en cata-là amb prou feines report46 mi-lions d’euros a l’any (l’edició cata-lana recapta 242 milions en total,incluint text no universitari i al-

Canvis en l’edició catalana

Cultura

Elnoumapaeditorial català

El boom de nous segells sacseja imodernitza la literatura catalana

DISSABTE, 7 DESEMBRE 2013 C U L T U R A LAVANGUARDIA 37

Avui estrenem! Només teniu 3findes per venir a veure’ns! Div.23h. Dis. 22.30h. Postals de Nadal@EspaisalaPorta4

Si no saben respectar un arbre deNadal, com voleu que respectin elnostre país?

La humanidad avanza lentamentepero hay vidas como la de Mandelaque nos hacen crecer siglos.#RIPNelsonMandela

Ona Carbonell Nedadora

Descansa en pau! ¡Descanza en paz!Rest in peace! ¡Un ejemplo, unainspiración! #RIPNelsonMandela#Madiba

#tuitsdecultura Noemí Costa Actriu@Noemi__Costa

Jaume Ciurana Regidor de Cultura

tres gèneres). La facturació delGrup 62 suposa “el 10% de tot elque s’edita a Catalunya (en caste-llà i en català) i gairebé una terce-ra part de l’edició en català”, se-gons fonts de Planeta. El mercatno dóna per a grans bestretes alsautors, que en unamajoria han detenir altres feines o plegar-se a lesdemandes de comercialitat d’al-guns segells. És en aquesta esclet-xa on les petites editorials trobenel seu sentit: “Nosaltres publi-quem autors que no troben cabu-da en els grans grups i que volendefensar la viabilitat de les sevespropostes literàries”, diuAniol Ra-fel. Encara que no sempre és així:Marta Rojals va enlluernar amb elseu llibre Primavera, estiu, etcète-

ra, editat per La Magrana (RBA),que també acaba d’editar la prosade Brossa, mentre un segell comProa edita El llac dels signes, obracomplexa d’un autor gens inclinata claudicacions comercials comMiquel de Palol.

Castellans en català. Malgrat tot,nombroses editorials en castellàs’han decidit a editar en català. Al-faguara, una empresamadrilenya,busca el rendible públic juvenilde Catalunya i Plaza & Janés, deRandom House, el lector catalàdel supervendes Cinquanta om-bres d’en Grey. També editen encatalà Tusquets, Anagrama o Li-bros del Asteroide. Valeria Berga-lli, d’una editorial de la qualitat de

Minúscula, explica: “La nostra de-cisió d’obrir una col·lecció en cata-là, que vam inaugurar el 2010, ésel resultat d’un desig que vamaconseguir fer realitat quan vampoder disposar d’un equip de tra-ductors i correctors que ho fespossible. Volíem que fos unacol·lecció de llibres singulars, des-tinada a lectors catalans exigents,i això requereix temps, no pot serfruit de la improvisació. Va seruna decisió natural, que no va te-nir res a veure amb la conjunturani amb ajudes oficials o canvis enel panorama editorial”. El més re-cent, La llarga vida de la Ma-rianna Ucrìa, de Dacia Maraini.

@jciuranaS. Sáenz de Santamaría Vicepresid. Gobie.@Sorayapp@onacarbonell

DAVID AIROB

Eugènia BroggiKIM MANRESA

J. MASSOT Barcelona

E ugènia Broggi pot serel cas paradigmàticd’editora que vol se-guir el seu propi camí

sense dependències alienes. Lasingularitat d’Eugènia Broggi ésque, amb una trajectòria d’èxitseditorials en un gran grup, dei-xa la direcció d’un segell comEmpúries per iniciar una aven-tura en solitari. Apareixerà al fe-brer i es diu L’Altra Editorial.

Va codirigir labutxaca, ambAnna Soldevila i JordiCornudella; va publicar autorscom Marina Espasa, Joan Mi-quel Oliver, Borja Bagunyà, ToniSala o Albert Forns,alternant obres comEl nen del pijama deratlles amb títols dePalahniuk i CarsonMcCullers.

Broggi diu que laseva sortida d’Em-púries no està força-da per l’anunciadareestructuració delGrup 62. “Estic pro-fundament agraïdaal grup, perquè allíhe après tot el queen sé. Després dequinze anys, hi tincmolt bons amics,tots ells excel·lentsprofessionals. Esclar quehi ha co-ses que no m’agradaven, peròaixò passa a tot arreu. Aquest dis-curs antigrup és exagerat. Hi haeditorsmagnífics que fanmolt béla seva feina. Lameva decisió té aveure amb el fet que crec que jahe cobert una etapa de la mevavida”.L’Altra Editorial està dedica-

da a la narrativa contemporània,catalana i estrangera, ambdeu tí-tols a l’any. “Crec que hi ha un

espai per cobrir. Apostar per laqualitat literària no està renyitamb la viabilitat econòmica”.Broggi creu que, després dels

excessos de la globalització,s’ha estès el desig de tornar ales coses petites, a la proximi-tat, a la cura artesanal, a l’ediciólenta, a fugir de les precipita-

cions que de vegades no donentemps per pensar com es fan lescoses, des de l’escriptura del lli-bre al disseny i la promoció.“Per descomptat –diu– quel’edició té una part també de ne-goci i que l’autor és el primer in-teressat que el seu llibre arribialmàximde públic, però l’avan-tatge d’una editorial petita ésque no té la pressió d’una es-tructura econòmica que dónafeina a 150 o 200 persones”.c

Broggi creu que hiha un desig de retorna les coses petites, ala cura artesanal,a l’edició lenta

Aliança d’editors. Ignasi Pàmies, FrancescGil, Ester Andorrà, J.M. Muñoz, Aniol Rafel,Laura Huerga, Jordi Fernando, Maria DolorsSàrries y Josep Forment, a La Memòria

CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT >>

Eugènia Broggi engega al febrerel projecte L’Altra Editorial

Delgrangrupa l’indie

38 LAVANGUARDIA C U L T U R A DISSABTE, 7 DESEMBRE 2013

NÚRIA ESCURBarcelona

A terridora i atàvica,així és la literatura deDolores Redondo(Sant Sebastià, 1969).El llegat dels ossos

(Columna/Destino en castellà ) ésel segon lliurament de la in-quietant trilogia de la vall del Baz-tán que l’autora ens ofereix ambnovetats interessants. Per comen-çar, Amaia Salazar, la popular ins-pectora de policia foral, està emba-rassada.Un any enrere va resoldre els

crims de l’anomenat basajaun iara es troba que Jasón Medina–inculpat per assassinat, violació imutilació de la filla adolescent dela seva dona– acaba de suïcidar-seals lavabos del jutjat. L’acusat hadeixat una nota dirigida a la ins-pectora amb una sola paraula–tarttalo– que desplegarà una tra-ma realment colpidora.Redondo ha estat una sorpresa

imparable. Va passar de ser pràcti-cament una desconeguda –llicen-ciada en Dret i xef de cuina, “duescoses que es perceben a la mevaobra”– a l’autora d’El guardià invi-sible, amb el qual aconseguia ven-dremés de 100.000 exemplars, as-solia deu reedicions i arribava a 17països. “Neix el thriller navarrès”,

anunciaven en aquell moment.Però l’aposta va continuar i Re-

dondo ha passat de fenomen edi-torial a vendre els drets cinemato-gràfics de la seva obra al mateixproductor que va adaptar Millen-nium, de Stieg Larsson, o les no-vel·les de Mankell. “Em va sem-blar de vertigen que s’interessésper mi i a més estic molt satisfetaperquè ha decidit filmar-la a Baz-tán”. A El llegat dels ossos l’escrip-tora torna a barrejar els seus ingre-dients preferits: tradició i llegen-da, psicologia i crim,mitologia i in-triga. Freda i espectral, sense esca-patòria.

Vostè s’ha convertit en l’am-baixadora de la vall del Baztán.S’hi han disparant les visites tu-rístiques.De vegades nim’ho crec. De sobtela gent es presentava a les boti-gues, als bars, preguntant perllocs que jo esmentava al llibrementre consultava les pàgines.Gràcies a això ara s’han creatunes rutes, visites guiades... i alsobradors tornen a elaborar recep-tes que ja no es feien com la tortade chichorra!

Quantes vegades li han ditque sembla impossible tanta tru-culència sent vostè una perso-nar tan delicada i afable?Sí, aquesta sorpresa se la van em-portar principalment els que em

coneixen. Després de llegir el pri-mer llibre alguns em preguntavenespantats: “Però d’on treus aques-ta capacitat per descriure tantacrueltat?” És allà.

Què prefereix que sentim enllegir-la: por, curiositat, terror,desconcert?El que realment m’interessa ésque la història els atrapi i, en reali-tat, m’és igual de quin sentimentestirin per aconsseguir-ho.

Qui li explicava a vostè, de pe-tita, aquestes històries ances-trals d’éssers fantàstics?La meva àvia. A ella li dec, i reco-nec que romanen al meu interiortotes les històries que m’explica-va aquells hiverns infernals. Em

Llençar la tovallola?

E l ministreWert és un home analògic i sovintles seves analogies aixequen molt de rebom-bori. Probablement perquè els marcs refe-rencials del seu llenguatge figurat tenen una

gran càrrega èpica. La tauromàquia, per exemple, enaquell deliciós autoretrat digne del Fary: “Yo soy comoun toro bravo que se crece con el castigo”. O el fasci-nant món dels exploradors en la recent constatació deles dificultats que ha de vèncer cada dia en el seu he-roic quefer: “Esto es una jungla y yo sinmachete”. L’úl-tima incursió analògica de Wert és d’aquesta mateixasetmana. Després de reivindicar el noble esport de laboxa i assegurar, afligit, que avui interessa tan poc quegairebé ningú no sap d’on prové l’expressió “llençar latovallola”, va posar el somriure de fer titulars i la vadeixar anar: “Yo sólo tiro la toalla, con cierto desor-den, al salir de la ducha, es el único sitio en el que latiro”. El missatge és clar, encara que la seva maneramilhomenística de fer-se el simpàtic susciti dubtes.Perquè, com es deu llençar una tovallola amb un certdesordre? És que hi ha cap manera ordenada de llen-çar-la? Plegada?La boxa és com la cultura bíblica. Ja poca gent en

coneix els detalls originals, però la seva influència éspertot. Ara és un esport maleït que gairebé no surt alsmitjans de comunicació, però les seves expressions co-lonitzen el llenguatge quotidià.Hi hamolts termes tèc-nics de la boxa que perviuen, com això de llençar latovallola. De fet, l’expressió deixar algú fora de com-bat s’utilitza en tota mena d’esports i confrontacions.Els partits polítics tenen pesos pesants, encara que elsseus líders siguin prims, i alguna altra categoria de bo-xadors (pes lleuger, pesmosca) treu el nas fora del qua-drilàter. El ring també forma part del llenguatge col·lo-quial. Unes eleccions, o qualsevol confrontació mesu-rable, es poden guanyar per punts (com en els combatsigualats de boxa) o per KO (inicials de knocked out, en

el sentit detombar algú).Se suposaqueuna victò-ria per KOtècnic és unamica menyscruenta peròtambé con-t u n d e n t .

Abans de llençar la tovallola, un boxador pot estar con-tra les cordes (en relació a la posició de fragilitat alquadrilàter, a la mercè dels cops del seu oponent) ofins i tot grogui, com un bevedor que hagués abusat delcombinat dolç de rom anomenat grog. És clar que si elpúgil es faixa prou comper resistir fins al final del com-bat pot ser que el salvi la campana. I el dring de la cam-pana d’aquesta columna em fa tornar aWert, el minis-tre d’Educació que més campanes haurà fomentat entota la història, per fer una precisió sobre la seva últi-ma analogia torera del “yo sólo tiro la toalla al salir dela ducha”. Wert, que presumeix de bon faixador, hau-ria d’adonar-se que la tovallola no la llençamai el boxa-dor. L’expressió prové del gest que fan els entrenadorsdels púgils quan volen que el seu pupil no continuï re-bent estopa i el retiren del combat abans no prenguimassa mal.

Lesnoves editorialsapostenpels joves

ENTREVISTA

Lluís Morral, de la llibreria Laie,creu que el boom de les petiteseditorials es deu al fet que “elGrup 62 ha copat molta quota demercat i posa moltes restriccionsa les línies innovadores, i destros-sadores. Albert Forns no hauriaestat publicat si no hagués tingutel premi Documenta. I això ha fet

que sorgeixin editors que general-ment no fan rics editant llibres ique molts d’ells viuen d’altres fei-nes. L’edició en castellà va viureun fenomen semblant, però la dife-rència és que els castellans engeneral rescaten autors d’altresllengües en traduccions i els ca-talans sónmés audaços, arrisquenmés, aposten més pels autorsjoves”.

Les editorials noves no noméses dediquen a les narratives con-temporànies. Hi ha editorials,comAdesiara, Fragmenta, LabreuoAlpha, que tradueixen grans tex-tos d’autors clàssics o de l’antigui-tat, no només grecollatina, sinóasiàtica, hebrea o àrab, directa-ment de les llengües originalsamb excel·lents traductors sorgitsa l’universitat.El Grup 62, pendent encara

d’una reestructuració, publica bo-na part de la nòmina d’autors con-sagrats catalans i promeses ja con-solidades. Ester Pujol es felicitaper la irrupció de les noves edito-rials. “És una bona notícia que fa

Wert, que presumeix defaixador, hauria de veureque la tovallola no lallença mai el boxador

Dolores Redondo, autora d’‘El llegat dels ossos’

>> VE DE LA PÀGINA ANTERIOR

Màrius Serra “Empreguntend’on trec tantacrueltat”

DISSABTE, 7 DESEMBRE 2013 C U L T U R A LAVANGUARDIA 39

va llegar dues tradicions: d’unabanda la gallega –ella ho era–,una mica més tremenda, mésterrorífica, i de l’altra les histò-ries de vascons, amb éssers fan-tasiosos, més imaginaris.

Incloure el pare Sarasola,que pertany a l’Opus Dei, li vasemblar arriscat?A Navarra la presència del’Opus Dei no es percep ambtanta ombra i llegenda com enaltres llocs. Tots tenim amics,coneguts, veïns, gent absoluta-ment normal que hi està vincu-lada... i no passa res. Així que éstan arriscat comquan incloc unpolicia que no compleix o queés homosexual. Que pot

enfadar-se algú? És possible,però no és una cosa quem’amoïni.

Llegeix moltes cròniquesde successos?Em serveixen com a materiald’inspiració i per assumir quesi aquestes coses terribles pas-sen en la realitat... què no fabu-laré jo? Em vaig inspirar, perexemple, en el cas real d’aques-ta dona de Múrcia que va estardos anys encadenada a un llit,en condicions infrahumanes.

Ja està ficada en el tercer iúltim lliurament. Què passa-rà amb l’Amaia?Molts aspectes només podrédestapar-los al final però una

cosa puc assegurar: aquesta tri-logia s’acaba, sens dubte, peròno significa que s’acabi l’Ama-ia. Encara tincmés coses pensa-des per a ella.

En aquesta ocasió la marcala maternitat.La maternitat sempre ha estatpresent als meus llibres, de fetBaztán és un matriarcat. M’in-teressa, especialment, reflectiraquesta cosa tan nostra...

Quina?Això tan femení de dubtar detot, saber que no hi ha realitatsabsolutes. Això és el que ens dó-

na veritable resistència a les do-nes: saber positivament que lescoses guarden sempre un regis-tre intangible.

Creu en fenòmens no expli-cables científicament?A tant no arribo. Bé, en una oca-sió, sent jo molt joveneta, emvan llegir les cartes. Però em favergonya reconèixer que vanencertar en coses inimagina-bles aleshores... fins i tot que es-criuria un llibre i tindria èxit.

Per Agatha Christie, la ma-nera d’aconseguir una bonanovel·la policíaca...És que el detectiu no sàpigamai més coses que el mateixlector.c

PlácidoaBerlínCRÍT ICA D’ÒPERA

AL CINEMA

“Resulta de vertigenque s’hagi interessatper mi el productorde ‘Millennium’”

Il Trovatore

Intèrprets: Anna Netrebko,GastonRivero, PlácidoDomingo,Marina Prudenskaia, AdrianSâmpetrean... Staatsopoernchor,Stawatskapelle Berlín.Direcció: Daniel BarenboimLloc i data: Staatsoper Berlín enel Schiller Theater (4/XII/2013)

ROGER ALIER

En una constel·lació estel·lar degran magnitud, l’Òpera de Berlín,temporalment acollida per obresal Schiller Theater, ha ofert unacelebració verdiana de gran altu-ra, amb la diva Anna Netrebko enla Leonora del Trovatore, ambPlácido Domingo cantant com abaríton el paper del comte de Lu-na, amb el tenor Gaston Riveroen el paper de Manrico i amb lasensacional mezzosoprano russaMarina Prudenskaia en el paper–en realitat és el rol central del’obra– d’Azucena. Per si fos poc,la direcció orquestral anava a càr-rec del ja mític Daniel Barenboimi el teatre va vibrar, ple de gom agom, amb la funció més especta-cular de la temporada.La producció, firmada per Phi-

lipp Stölzl, era d’una gran simpli-citat: ni pensar-hi, esclar, de ferres que s’assemblés a la narraciódel llibret, però feta amb intel·li-gència, basant els moviments co-rals en constants maniobres mili-tars, amb uns cuidats efectes de

llums i ombres que es projecta-ven sobre el quadrilàter d’unes pa-rets grises que eren trossejadesen esclatar bombes durant la bata-lla deCastellor (tercer acte). Engi-nyosa i sense absurds, la produc-ció reforçava els efectes de l’obraverdiana, amb un vestuari unami-ca intemporal que s’hi adeia bé.La reina de la festa va ser, sens

dubte, Anna Netrebko: van anun-ciar que estava refredada, però noes va notar més que una mica alprincipi, i va cantar amb força i efi-càcia totes les intervencions, fins itot a la cabaletta de la seva últimaària i fent una mort emotiva. Do-mingo va cantar amb equilibri i so-lidesa, encara que en aquests rolsbaritonals no deixa de trobar-se afaltar el timbre tenoril que tantsanys li hem conegut. Gaston Rive-ro va ser un bonManrico, amb untimbre grat i de certa entitat, peròen el terrible moment de la Pirava tenir feina a superar els obsta-cles de l’orquestra i es va aconten-tar amb fer una nota prolongada,no gaire forta, que es va sentir ade-quadament. Esplèndida MarinaPrudenskaia com a Azucena, ambla maldat i el retorçament ade-quat a la gitana venjativa. AdrianSâmpetrean es va distingir fent deFerrando. A l’escena final, el com-te de Luna (Domingo) no portavaManrico a executar, sinó que el li-quidava d’una punyalada. Baren-boim va dirigir amb la cura habi-tual, però diríem que en aquestaocasió es va cenyir més a la feinaque no pas a brillar ell.c

KIM MANRESA

RESSORGIMENT DEL BAZTÁN

“Hi ha rutes guiades,fins i tot han tornata elaborar receptesque ja no es feien”

més rica imés diversa l’oferta edi-torial per al lector català, que ésel que importa. Crec que araveiem el resultat del que hemanat sembrant. Els segells delgrup aposten per la qualitat literà-ria. Des de l’edició de clàssicsfins a les traduccions de rabiosaactualitat i a donar a conèixerveus noves en narrativa i poesia.També hi ha altres llibres méscomercials, i això és un signe denormalitat. I que hi hagi edito-rials en castellà que es llancin apublicar en català no fa sinó con-firmar aquesta normalitat”.Quins efectes té l’eclosió de

nous editors? Més diversitat, ir-rupció de noves veus, ampliacióde les propostes literàries, unnou clima que deixa sense excu-sa l’autor que s’escuda en pres-sions editorials per no escriure laliteratura que el singularitza. Lanecessitat també de revisar el sis-tema de premis tan poc fiable.Un dels autors sorgits de les no-ves editorials, Joan Todó, diuque quan va començar a escriurepoesia imaginava el seu llibreamb la coberta blanca d’Empú-ries (Grup 62). Va acabar publi-cant a LaBreu, creada entre d’al-tres per Marc Romera, que voliapublicar l’obra de Subirats. “Sóngent jove que publiquen llibresque no trobaven editor o d’autorsque no se sentien còmodes en al-tres editorials”. El nou mapa edi-torial ha enriquit i sacsejat la lite-ratura catalana.c

Segon lliurament.L’autora va presentar lasegona part de la trilo-gia de la vall del Baztán