Estimat Antoni,

Sóc la Rita, sí, la Rita, la

teva germana. Ja sé que

estàs bé, però t’escric perquè

estic molt preocupada pel

que he trobat.

T ’ e s c r ic p e r q u è

v e g is e ls e s c r i t s

q u e t ’ e n v io . S ó n d e

la m a r e . J o n o s é

q u e e n t e n d a r à s

q u a n h o l le g e ix is ,

p e r ò jo e n t e n c q u e

la m a r e e n s v o l ia

m a t a r

Una idea se m’ha ficat al cap i ja no me la’n puc treure. No vull veure’ls

morir de fam ..

Acabarem al carrer i ningú ens pot ajudar. Tot és un desastre .

No sé com he pogut passar de tot, i jo sense adonar-me’n, a res .

I només un culpable, la guerra.

Maleïda guerra!

Tot arruïnat per segons..

N’e s t ic f a r t a , n o s é

q u e f e r , n o p u c

mé s ... A i, e l me u

Qu ime t ..c o m me

l ’e s t ima v a i j a n o h i

é s .. T o t a ix ò é s u n

ma l s o n .

J a n o t in c r e s ...q u a t r e

p a r e t s i q u a t r e e s t r is

v e l l s i f r e d , i g a n a i u n a

imp o t è n c ia in d e s c r ip t ib l e .

E l s n e n s d o r me n , p e r ò

e s t a n e s q u e l è t ic s i

f a mè l ic s d e n o me n j a r ..

Sentiments. Dubtes. Faig bé? Sí, no tinc cap

altra solució...faig bé? I si els deixo? Puc decidir

per ells? Potser sols se’n sortiran. I si ells volen

viure? Però no, no podran, viuran malament i

moriran a poc a poc, de gana, de fred, de

tristesa

. De mà s ’h a u r à

a c a b a t t o t . P e r

s e mp r e . No

mé s g a n a ,

n o mé s mis è r ia . No mé s P A U.

Escric, perquè no puc cridar,

perquè ningú no em pot ajudar,

perquè necessito escriure els meus

sentiments i perquè

una idea se m’ha ficat al cap i ja no

me la’n puc treure.

No puc pensar en altra cosa.

ni els nens, ni jo, ni en

Quimet, ni el Cintet, ni el

Mateu, ni tants i tants d’altres

sense nom, no ens ho

mereixem...

Un a id e a s e m’h a f ic a t a l c a p i

j a n o me l a ’n p u c t r e u r e .

Ho h e d e f e r p e l s me u s f il l s . No h i h a

v o l t a e n r e r e .

Ho s e n t o , h o f a ig p e l s me u s f il l s i p e r

mi... c r e c q u e n o mé s a ix í p u c a c a b a r a mb

a q u e s t p a t ime n t .

. O potser sense mi la seva

sort canviarà? Qui els

ajudarà? Jo no els puc deixar

així. Ho he d’acabar per ells,

per ells i per mi.

tantes vides esquinçades...

Això no es viure...

On és l’embut? Com m’ho

faré? Necessito una

ampolla. Ja esta, l’ampolla i

l’embut. Només falta el

salfumant. Demà el tindre.

Jo no vull això!

Però.. jo no puc viure així!

Jo sóc la responsable dels nens i

no puc fer res pels meus fills.

Una única sortida: morir.

On és l’embut? Com m’ho faré?

Necessito una ampolla. Ja està,

l’ampolla i l’embut. Només falta el

salfumant. Demà el tindré.

Ja ho tinc tot!

Avui s’acabarà tot, tot el

sofriment..

per fi jo i els meus petits

podrem ser feliços.

No tinc altra remei, una idea se m’ha ficat al cap i

ja no me la’n puc treure. Necessito força, tot s’ ha

d’acabar... Morir....és l’única solució.

i q u è p u c f e r j o ? I q u è p o t f e r n in g ú ? P l o r a r i p l o r a r , p e r ò j o j a n o t in c n i p l o r s , n o p u c f e r r e s ..

Ai, ai.. Això no pot ser...mare meva! Jo no vull això

Espero parlar amb tu aviat.

Contesta’m i diga’m què en

penses i què fem.

Un petó.

La teva germana,

Rita.