La història de la Mariam

Rebem carta des de Kènia!

Dadaab, Nord de Kènia16 d’agost de 2011

Hola nois i noies de Mollet del Vallès,

Sóc la Mariam, una nena de Somàlia i visc al Campament de Refugiats de Dadaab, que està situat al Nord de Kènia.

…

A la nostra escola ens han posat uns deures molt especials: explicar la nostra història i la manera com vivim als nens i nenes del món. I jo he triat fer-ho als nois i noies de Mollet del Vallès.

Tinc 12 anys i sóc la més gran de cinc germans. En Hamid, el segon, té 11 anys i és un gran esportista. La Habiba aviat en farà 10, i és una mica tímida. L’Abdullah en té 6 i és molt trapella, li agrada molt escapar-se i amagar-se perquè no el trobem. I després hi ha en Walid, el petit, que tot just té un any i encara no camina massa bé.

En Hamid, i al

fons, l’Abdullah.

Aquesta sóc jo, la Mariam, amb la meva germana Habiba.

En Walid, quan encara era un nadó, menjava

un aliment especial fet de

cacauet per créixer més sa

i fort.

Tots cinc vivim amb els nostres pares, que es diuen Muhamad i Sirin, en una tenda de campanya a Dadaab, el campament de refugiats més gran del món, que el mestre diu que dóna acollida a quasi mig milió de persones.

Però no sempre hem viscut aquí! Fa dos anys encara vivíem a Diinsoor, el nostre poblat de Somàlia. Allà hi teníem una caseta de fang i canyes, que havia construït el meu avi. Teníem un ramat de cabres i conreàvem un camp que hi havia prop de la casa.

Tot i que ens tocava ajudar a la família, anàvem a l’escola amb els nostres amics del poble i podíem sortir a jugar sempre que volíem.

La meva mare, la Sirin, fent el dinar per en Walid, el meu germà petit.

Però quan vaig fer 8 anys les coses van començar a canviar. Com que a la meva terra hi plou molt poc, les basses i els pous on portàvem a beure les cabres es van assecar, i els cabrits, molt febles, van començar a morir-se. Les plantes de l’hort, com que no les podíem regar, també es van anar morint. Tothom del poble estava igual i van començar a haver baralles entre la gent per poder trobar menjar. També a vegades venien grups de persones amb fusells i pistoles, i ens demanaven que els donéssim tot el que teníem.

Ens feia molta por morir-nos, perquè teníem gana i els grups armats ens prenien el poc menjar que ens quedava. Si no els el donàvem, ens deien que ens matarien!

Per això els meus pares van decidir marxar. Calia buscar un lloc segur i on poguéssim trobar menjar per a tots.

I vam fugir. Ho vam fer cap al Sud, en direcció al país veí, Kènia. Vam estar moltes setmanes caminant pel desert i creuant muntanyes. Les nostres coses les dúiem en un petit carro que va fer el meu pare.

No anàvem del tot sols, sinó que pel camí hi vam trobar molta gent que com nosaltres, tenien por i fugien de casa seva. Els camins eren plens de pols i sempre anàvem tots bruts. I no sempre trobàvem aigua i menjar.

El meu pare Muhamad, el dia que vam arribar, amb totes les nostres coses.

Sort que en alguns llocs hi havia gent de l’ACNUR i d’altres organitzacions que ens donaven bidons d’aigua per aguantar uns dies i alguns aliments. Ells ens van indicar com arribar a Dadaab, on hi havia instal·lat un campament on podríem viure mentre la situació del nostre país fos tan dolenta.

Finalment, després de 8 setmanes, vam aconseguir arribar al campament. Era un campament molt gran i hi havia molta gent!

Vista del campament.

Quan vam arribar, uns senyors de l’ACNUR van fer una entrevista als meus pares. Volien saber d’on veníem i perquè havíem marxat de casa. Ells ens van escoltar i ens van registrar com a nous veïns del campament. Perquè tothom sabés que vivíem allà, ens van identificar amb una polsera que porta un número. Després, ens van portar al metge, que ens va mirar a tots. Volien saber si estàvem malalts i si necessitàvem alguna atenció especial. Per sort, tots nosaltres estàvem bé. L’Abdullah, que aleshores només tenia 4 anys, estava una mica dèbil, però van dir que amb un menjar especial que ells tenien es recuperaria molt ràpid.

Al camp hi tenim un hospital. És petit, però hi ha metges que atenen els més malalts.

Per poder aixoplugar-nos del sol i de les tempestes de sorra, i poder tenir les nostres coses una mica recollides, ens van donar una tenda de campanya. Quan la vam muntar vam pensar que era molt grossa, però la veritat és que de seguida es va quedar petita quan hi vam posar les nostres coses i vam intentar dormir-hi tots junts! També ens van donar un paquet amb mantes, galledes i bidons per a portar-hi aigua, estris per cuinar, i les coses més bàsiques per poder viure al nostre nou refugi.

Ara ja fa quasi 2 anys que visc al campament. Tot i que ja no tinc por que vinguin a matar-me, la meva vida no és massa divertida.

Com que sóc la gran dels meus germans, em toca ajudar molt als meus pares. Al matí, acabada de llevar, haig d’acompanyar a la meva mare a buscar aigua. Els pous i les fonts ens queden una mica lluny, i com que sempre hi ha cua, cal anar-hi amb temps.

Als pous d’aigua sempre hi ha molta cua.

Després d’ajudar la mare a rentar roba, cuinar el menjar per a tots i a endreçar la tenda, puc anar una estona a l’escola. A mi m’agrada molt anar-hi. Allà hi tinc les meves amigues i els mestres m’ensenyen coses molt interessants.

A mi m’agradaria poder estudiar molt i aprendre a curar la gent, com fan els metges i infermeres que hi ha a l’hospital. Aquí hi ha molta gent malalta, i gent que està ferida, i sempre penso que falten persones per curar-los.

El primer dia a l’escola nova del Campament, construïda amb fusta i lones de plàstic.

A l’escola anem tots junts, nens i nenes, petits i grans.

Quan sortim de l’escola, a vegades tinc una estona per anar a jugar amb les meves amigues. Ens asseiem a xerrar, o si no fa massa calor, ens agrada fer esport. Fem curses per veure qui és més ràpid, i si algú porta una pilota, a vegades també juguem a futbol.

Però sempre sóc la primera a marxar, ja que haig de tornar a la nostra tenda per ajudar de nou a la mare. Sempre hi ha coses per fer!

I vosaltres? Com sou?

Tinc moltes ganes de conèixer com viviu els nens i nenes de Mollet del Vallès.

Teniu cases o també viviu en tendes de campanya?

Heu d’anar a buscar l’aigua molt lluny?

Ajudeu els vostres pares a pasturar les cabres?

I com és la vostra escola? I els vostres mestres?

Espero rebre notícies vostres, ja que m’agradaria molt conèixer com sou i saber com viviu.

M’escriureu una carta?

Fins aviat amics!

MARIAM

Podeu enviar les vostres cartes a:

Catalunya amb ACNUR

Plaça del Bonsuccés 7, entresol 2ª

08001 Barcelona

Tel. 93 301 20 35 - Fax 93 301 03 96

Email: educacio@eacnur.org

Web: www.eacnur.org

Aquest projecte s’ha realitzat amb el suport de: