Cartografia operadors borsa CECAT [15,5 MB ]

Escola de Bombers i Protecció Civil_2015

CARTOGRAFIA I CONEIXEMENT DE TERRITORI


Continguts

1. Tècniques d’orientació

1.1 Principis bàsics en cartografia.

1.1.1 Elements geogràfics.

1.1.2 L’escala del mapa.

1.1.3 El nord magnètic i geogràfic.

1.2 Sistemes de coordenades.

1.2.1 Les coordenades geogràfiques.

1.2.2 Les coordenades UTM.

1.3 El Mapa topogràfic.

1.3.1 La planimetria.

1.3.2 L’altimetria.

1.3.3 La toponímia.

1.3.4 La informació complementària

1.3.5 Informació del mapa topogràfic segons l’escala.

1.4 La imatge aèria

1.4.1 Tipus d’ortofotomapes.

1.4.2 Informació visual de la imatge aèria.

1.5 Les formes del relleu.

1.5.1Interpretació de les principals formes geomorfològiques del relleu.

1.5.2 Perfils topogràfics.

1.5.3 L’orientació, el pendent i el desnivell.

1.5.4 La conca hidrogràfica.

1.5.5 La conca visual.


1. TÈCNIQUES D’ORIENTACIÓ

1.1 Principis bàsics en cartografia

La importància de disposar de mapes que ens ofereixen informació més o menys

exacta del territori representat és elevadíssima en molts àmbits i és totalment

indispensable per als cossos d’emergències (per orientar-nos, localitzar punts,

planificar recerques, realitzar estudis, etc). Un mapa es defineix com una representació

plana, reduïda, simplificada i simbòlica de tota o d’una part de la superfície terrestre, i

és la cartografia la disciplina que es preocupa de la seva elaboració i interpretació. En

aquest capítol es presenten els principis bàsics utilitzats en cartografia per a

l’elaboració de mapes.

1.1.1 Elements geogràfics

Els eixos polar i equatorial, i els pols

La Terra té dos moviments fonamentals, un de translació en una òrbita al voltant del

Sol i amb un període de 365,25 dies per volta, i un de rotació al voltant d’un eix

imaginari que travessa la Terra pel seu propi centre, amb una cadència de 24 hores

per volta. Aquest eix imaginari al voltant del qual es produeix la rotació terrestre es

coneix com l’eix polar , i com ja s’ha dit, passa pel centre del planeta i talla a la

superfície terrestre en dos punts, que se’ls anomena pols, i se’ls distingeix com a Pol

Nord (N) i Pol Sud (S). Per tant, es pot definir l’eix polar com la línia imaginària que

uneix els dos pols terrestres. Convencionalment es representa la Terra amb el Pol

Nord a dalt i el Pol Sud a baix.

A part de l’eix polar, es defineix un altre eix que passa pel mateix centre terrestre però

perpendicular a l’anterior, és l’eix equatorial . Així doncs, la intersecció dels eixos polar

i equatorial es produeix en el centre del planeta. El pla que conté a l’eix equatorial

s’anomena pla equatorial i divideix la Terra en dues parts iguals denominades

hemisferis. L’hemisferi que conté al Pol Nord s’anomena Hemisferi Nord o Boreal, i el

que conté al Pol Sud és l’Hemisferi Sud o Austral.


Figura 1: eixos polar i equatorial.

La forma de la Terra

La forma de la Terra és aproximadament esfèrica, però aplatada pels pols, a causa del

moviment de rotació al voltant de l’eix polar.

La representació plana o en dos dimensions de la superfície de la Terra

(tridimensional), s’aconsegueix a través de projeccions cartogràfiques. Les projeccions

són sistemes de representació gràfica que estableixen una relació ordenada entre els

punts de la superfície corba de la Terra i els d’una superfície plana (mapa). Al capítol

1.2 s’estudiarà la projecció UTM, una de les més utilitzades.

Ara bé, per poder elaborar productes cartogràfics fiables cal conèixer la forma de la

Terra amb més precisió, i per aquest motiu es defineix el geoide . El geoide és la forma

que en resulta de considerar la superfície dels oceans en repòs prolongada de manera

imaginària per sota els continents. En qualsevol punt del geoide la seva superfície és

perpendicular a la força de la gravetat. D’aquesta manera, en el geoide ja no apareixen

irregularitats induïdes pel relleu terrestre, però continua essent una figura geomètrica

irregular, que planteja un problema a l’hora de ser projectada per a la seva

representació en un mapa.

Per això, encara es defineix una nova figura geomètrica, una el·lipse de la rotació de la

qual en resulti un el·lipsoide que s’adapti el millor possible a la forma del geoide. Es

tracta de l’el·lipsoide de referència , un model simplificat i regular sobre el qual es

realitzen els càlculs de les projeccions cartogràfiques. A la pràctica, existeixen diversos


el·lipsoides de referència que permeten una millor adaptació a les diferents zones de la

superfície terrestre.

Finalment, per poder realitzar les projeccions, cal conèixer la posició de l’el·lipsoide de

referència en relació a la forma física de la Terra, i és aleshores (quan es descriu

l’el·lipsoide i la seva posició respecte al geoide) que queda definit el que s’anomena

sistema Geodèsic de Referència o Datum . Veurem la importància del Datum en el

capítol 1.8, on estudiarem els instruments de posicionament i orientació.

Els Paral·lels i Meridians

Es defineixen com a plans paral·lels aquells infinits plans que tallen la superfície

terrestre perpendicularment a l’eix polar, i que per tant, són paral·lels al pla equatorial.

A les línies d’intersecció entre els plans paral·lels i la superfície terrestre se les

anomena paral·lels , i en particular, la intersecció del pla equatorial i la superfície

terrestre que rep el nom d’Equador .

Per denominar els paral·lels s’utilitza una magnitud angular anomenada latitud , que

expressa l’angle que formen amb l’eix equatorial. L’Equador és el paral·lel que

determina l’origen de les latituds i li correspon un angle de 0 graus. A mesura que ens

aproximem al Pol Nord, l’angle augmenta fins a un valor de 90º, i el mateix passa si

ens aproximem al Pol Sud. Per diferenciar els paral·lels de cada hemisferi cal afegir N

(Nord) o S (Sud) al valor angular del paral·lel.

Hi ha quatre paral·lels que també tenen especial importància, els dos tròpics, Tròpic de

Càncer i Tròpic de Capricorn, i els dos cercles polars, el Cercle polar àrtic i el Cercle

polar antàrtic, determinats per les condicions en què arriba la llum solar a la Terra al

llarg de les estacions.

S’anomenen plans meridians aquells infinits plans que contenen l’eix polar i tallen la

superfície terrestre perpendicularment al pla equatorial. A les línies d’intersecció entre

els plans meridians i la superfície terrestre se les anomena, en aquest cas, meridians .

Tots els meridians passen pels pols Nord i Sud.

Els meridians es designen amb la magnitud angular anomenada longitud , que

expressa l’angle que formen amb el meridià que es pren com a referència i al qual se li

assigna el valor 0º. La comunitat internacional ha pres com a meridià de referència el


que passa per la ciutat anglesa de Greenwich, rebent el nom de meridià de

Greenwich . S’estableix que la longitud és Est (E) per als meridians situats a la dreta

del de Greenwich i és Oest (W) per als que es troben a l’esquerra. Per tant, la longitud

s’expressa en un valor angular de 0º a 180º, corresponent el valor de 0º al meridià de

Greenwich, i el valor 180º a la part d’aquest meridià a l’altra banda de la Terra, i que

s’anomena antimeridià de Greenwich.

Figura 2: paral·lels i meridians.

Per cada punt de la superfície terrestre té pas un únic paral·lel i un únic meridià, de

manera que podem utilitzar la latitud d’aquest paral·lel i la longitud d’aquest meridià per

definir la posició d’aquest punt. Aquests dos valors, latitud i longitud, reben el nom

conjunt de coordenades geogràfiques, concepte que s’estudiarà en el capítol 1.2.

1.1.2 L’escala del mapa

Com ja s’ha dit anteriorment, en un mapa hi trobem representada gràficament tota o

una part de la superfície terrestre. Evidentment, aquesta representació no és fidel en

quant a les seves proporcions, sinó que es realitza a una mida més reduïda. És

mitjançant l’escala com s’aconsegueix una proporció entre les dimensions reals i les

del mapa.

L’escala és la relació constant que hi ha entre una distància mesurada sobre el mapa i

la distància corresponent mesurada sobre el terreny representat. L’expressió de

l’escala pot ser de dos tipus, numèrica o gràfica.


L’escala numèrica és una fracció en la qual el denominador indica el nombre de

vegades que s’ha reduït la realitat, de manera que el numerador indica la mesura en el

mapa, i el denominador representa la mesura real.

E = dimensió del mapa / dimensió real

Exemple: 1:50.000 o bé 1/50.000, indica que un cm en el mapa equival a 50.000cm o

500m en la realitat.

En funció de la superfície que comprèn el mapa, podem parlar d’escales grans,

mitjanes o petites (en el capítol 1.3 es veurà amb més detall).

L’escala gràfica és una línia segmentada regularment on la longitud de cada segment

mesurada al mapa es correspon amb les unitats de mesura reals indicades en els seus

extrems. Aquesta manera de representar l’escala és útil per a fer lectures directes de

distàncies entre punts del mapa.

A l’esquerra de l’origen (zero de l’escala gràfica) s’hi representa la contraescala o

taló , on el nombre de subdivisions és superior.

Figura 3: exemple d’escala gràfica.

1.1.3 El nord magnètic i geogràfic

Els mapes per norma general estan orientats al nord, és a dir, el nord es troba a la part

superior del mapa. Però cal tenir en compte els diferents nords existents per a orientar

el mapa amb més precisió.

El nord geogràfic és el punt d’intersecció de la superfície de la Terra amb el seu eix

de rotació, és a dir el Pol Nord. Per tant, el nord geogràfic és la direcció que segueixen

els meridians.

El nord magnètic és el nord que assenyala l’agulla imantada de la brúixola. La Terra

es comporta com un iman amb dos pols d’atracció (el nord, que és l’origen de les línies

de força del camp magnètic terrestre, i el sud, el punt oposat), però aquests pols


magnètics no es corresponen amb els pols geogràfics. L’angle que mesura la

diferència entre el nord magnètic i el nord geogràfic en un punt s’anomena declinació

magnètica , i s’indica en graus, minuts i segons, amb una data i la seva variació anual.

Això és degut a que el nord magnètic varia amb el temps, reduint-se la distància entre

els dos nords, i per tant la declinació magnètica també varia. Cal tenir en compte que

aquesta desviació no és la mateixa en tots els punts de la superfície terrestre.

Figura 4: declinació magnètica.

El nord de la projecció és la direcció que segueix el reticle imprès al mapa,

habitualment la projecció UTM. El nord de la projecció i el nord geogràfic només

coincideixen en el meridià central de cada fus (aquest concepte s’estudiarà en el

capítol 1.2), mentre que a banda i banda d’aquest meridià hi ha una variació angular

anomenada convergència de la quadrícula, i que és la desviació entre el nord de la

projecció i el nord geogràfic en un punt.

Figura 5: exemple de representació dels nords i dels valors de la declinació magnètica i la convergència de la quadrícula en un mapa.


1.2 Sistemes de coordenades

Els sistemes de coordenades van néixer de la necessitat d’assenyalar damunt d’un

mapa la posició exacta d’un punt o conjunt de punts. D’aquesta manera, un sistema de

coordenades es basa en localitzar un element dins un marc de referència que

estableix el propi sistema. Existeixen diferents sistemes de coordenades, però els més

utilitzats són dos:

- Sistema de coordenades geogràfiques

- Sistema de coordenades U.T.M

1.2.1 Les coordenades geogràfiques

Les coordenades geogràfiques són un sistema universal per localitzar amb precisió

damunt la Terra. Es basen en mesurar la distància del punt que volem localitzar a dos

elements geogràfics de referència, l’Equador i el meridià de Greenwich. Les unitats de

mesura de la distància són els graus, minuts i segons.

Longitud : Distància entre un punt i el meridià de Greenwich. Interval de 0º-

180º, Est o Oest.

Latitud : Distància entre un punt i l’Equador. Interval de 0º-90º, Nord o Sud.

Figura 6: mesura de coordenades geogràfiques.


Les unitats de les coordenades geogràfiques

Les unitats de mesura de la distància són els graus (º), minuts (‘) i segons (‘’).

1º = 60 ‘ (un grau equival 60 minuts)

1’ = 60’’ (1 minut equival 60 segons)

Quan volem donar la nostra posició amb coordenades geogràfiques ho farem amb la

següent notació: primer la longitud i després la latitud, sempre indicant el quadrant de

referència al final (N, S, E o W).

Exemple: 20º 30’ 45’’ E, 40º 33’ 50’’ N

També és freqüent donar les coordenades geogràfiques amb altres unitats:

- Graus i decimals de grau ( 20,5125º E , 40,5639º N)

- Graus, minuts i decimals de minut (20º 30,75’E, 40º 33,83’N)

Es pot comprovar que aquestes coordenades coincideixen amb les de l’exemple

anterior.

Les coordenades geogràfiques s’utilitzen per representar grans superfícies, com poden

ser mapes mundi, continents i països. I a la pràctica són utilitzades també per grans

desplaçaments (navegació terrestre, aèria i marítima).

Encaix de les coordenades geogràfiques

A les següents imatges es mostra com el meridià de Greenwich o meridià 0, divideix la

península ibèrica en les zones de latitud Oest i de latitud Est. Tot el territori es localitza

a latitud est. Aquesta divisió en coordenades geogràfiques de 3º de longitud ens

ajudarà a interpretar les coordenades UTM que veurem en el punt següent.

Pel que fa al territori de Catalunya i com ja s’ha dit , es localitza tot a longitud Est i per

sobre dels 40º de latitud Nord. També podem observar que l’equivalència d’un grau de

latitud no es correspon a un grau de longitud.


Figura 7: mapa amb coordenades geogràfiques.

Figura 8: encaix de les coordenades geogràfiques a Catalunya.


1.2.2 Les coordenades UTM

Les sigles UTM (Universal Transversa Mercator) identifiquen un sistema de

coordenades cartesianes desenvolupades a partir de la projecció transversa de

Mercator. Concretament, les coordenades UTM poden definir-se com un sistema de

retícules planes que se superposen damunt d'una projecció geogràfica: la cilíndrica de

Mercator.

La divisió en fusos i zones

El sistema de coordenades UTM es basa en la divisió de la superfície terrestre en

fusos i zones. Aquests sistema, però, no s’utilitza per a zones del territori per sobre

dels 84º N i els 80º S, donades les enormes deformacions que s’obtenen al realitzar la

projecció.

Figura 9: fusos i zones del sistema de coordenades UTM. Les divisions de la superfície terrestre en franges verticals s’anomenen FUSOS UTM.

Cada fus equival a 6º de longitud.

Hi ha un total de 60 fusos, que s’enumeren de l’1 al 60, començant a l’antimeridià de

Greenwich (180º) cap a l’Est. Així, el fus comprès entre els 180º W i 174º W és el

primer, i el fus comprès entre els 0º i els 6º E és el fus nº 31.


Figura 10: desenvolupament d’un fus UTM.

Les divisions de la superfície terrestre en franges horitzontals s’anomenen ZONES

UTM. Cada zona té una amplada de 8º de latitud. Hi ha un total de 20 zones, que

s’identifiquen per una lletra. A la lletra N és on comença l’hemisferi nord.

Figura 11: zones UTM.


Tot el territori de Catalunya es localitza al fus 31 zona T :

Figura 12: situació de Catalunya en el fus 31 zona T. Organització del fus UTM per al càlcul de les coordenades

Les Coordenades UTM permeten identificar, mitjançant una combinació de lletres i

números (un codi alfanumèric) qualsevol punt de la superfície terrestre amb precisió, si

cal, mil·limètrica.

Les unitats de mesura del sistema UTM són les del sistema mètric decimal. Com a

norma general treballarem en metres, i si s’escau per l’escala del mapa, podem

treballar en qualsevol altra unitat mètrica, normalment quilòmetres o hectòmetres)

En el sistema de coordenades UTM, al igual que en el de coordenades geogràfiques,

per donar una posició fan falta dues coordenades, la UTM X (longitud) i la UTM Y

(latitud). Els valors de les coordenades UTM, fan referència a les distancies als

elements geogràfics de referència (meridians per la UTM X i paral·lels per la UTM Y).


Per entendre-ho millor, cal saber que cada fus té el seu propi origen de

coordenades. Vegem el cas del fus 31.

� L’origen del fus :

correspon al punt

d’intersecció entre

el meridià central i

l’Equador.

� Les seves

coordenades varien

segons ens referim

a l’hemisferi nord o

sud:

Nord:

X = 500 km

Y = 0 Km

Sud:

X = 500 km

Y = 10000 Km

Figura 13: organització del fus UTM per al càlcul de coordenades.

Per tant, la coordenada UTM X pren el valor 500.000 m al meridià central del fus, que

en el cas del fus 31 és a 3º E. Aquest valor fa que el fals origen del fus o valor

UTM X = 0 estigui dins del fus del costat , i és per aquest motiu que les coordenades

UTM X mai prenen valors negatius.

Atenent a les anteriors premisses, el valor de les coordenades UTM en l’hemisferi nord

és el següent:

UTM X = Distància al fals origen del fus

UTM Y = Distància a l’equador

La següent imatge ens mostra el mapa de Catalunya amb les coordenades UTM en

negre i la seva correspondència amb les coordenades geogràfiques en vermell.

Equador Origen del fus

Paral·lel 80º S

Paral·lel 84º N

Meridià inicial (0º)

Meridià final (6º E)

Meridià central del fus

500.000 mm m

10.000.000 8.000.000 m 6.000.000 m 4.000.000 m 2.000.000 m 0 m 10.000.000 8.000.000 m 6.000.000 m 4.000.000 m 2.000.000 m 0 m


Podem observar que al meridià de Greenwich el valor de UTM X és aproximadament

de 250.000 m , i també l’equivalència dels 3º E amb el valor de UTMX 500.000 m a

l’eix del centre del fus.

Figura 14: correspondència entre coordenades UTM i geogràfiques a Catalunya.

Càlcul de les coordenades UTM

Quan llegim un mapa orientat al nord, a les UTM X li corresponen les xifres que es

troben retolades a la part inferior i superior del mapa i a les UTM Y les de l’esquerra i

de la dreta.

A la nostra latitud la coordenada UTM Y sempre té un dígit més, sempre porta un 4 a

l’inici del valor de la coordenada.


362400

362400

362500

362500

362600

362600

362700

362700

362800

362800

4642

200

4642

200

4642

300

4642

300

4642

400

4642

400

4642

500

4642

500

4642

600

4642

600

Figura 15: eixos de coordenades UTMX i UTM Y en un mapa.

La separació entre els eixos de coordenades del mapa anterior és de 100 metres, ho

podem observar en els salts dels valor de les coordenades. Però aquest valor no

sempre és de 100 metres, depèn de l’escala del mapa, habitualment és d’un

quilòmetre.

Per calcular la coordenada d’un punt en concret, cal fer subdivisions de la quadrícula

UTM fins al nivell de precisió que ens permeti l’escala del mapa. També depèn de les

eines que disposem en el moment de calcular les coordenades.


Exemple de càlcul de les coordenades UTM: _______________________________

Ens demanen calcular les coordenades UTM de la masia de Creullobí del mapa

anterior.

Identifiquem que es localitza entre les:

UTM X (362500 i 362600)

UTM Y (4642300 i 4642400)

Amb l’ajuda d’un regle, podem dividir la quadrícula cent-quilomètrica en porcions més

petites, per exemple 10 divisions de 10 metres:

Contant el nº de divisions podem

calcular la coordenada:

UTMX : 5 divisions

UTMY : 6 divisions

UTMX : 362500 + (5 divisions de 10 metres cada una) = 362550

UTMY: 4642300 + (6 divisions de 10 metres cada una) = 4642360

Les coordenades UTM de Creullobí són : 31T (362550,4642360)

362500

362500

362600

362600

4642

300

4642

300

4642

400

4642

400


1.3 El mapa topogràfic

El mapa topogràfic és a una representació esquemàtica a una determinada escala

d’una part del territori. El mapa topogràfic dóna informació sobre la posició, forma i

dimensions dels elements existents damunt del territori, ja siguin relatius als aspectes

naturals (relleu, hidrografia) com als aspectes humans (poblament, vies de

comunicació), així com de la toponímia i de les divisions administratives. De vegades

també representa la vegetació o els tipus de conreu.

Figura 16: exemple de mapa topogràfic 1:5.000.

El mapa topogràfic conté dos tipus d'informació diferenciada. A la part central del full hi

ha la representació del territori pròpiament dita, on poden fer-se tres distincions:

l'altimetria, la planimetria i la toponímia. A la part perifèrica del full, és a dir, al voltant

de l'anterior i fins els marges, hi ha la informació complementària o les dades

necessàries per a poder interpretar el mapa, orientar-lo correctament i localitzar el

territori representat dins d'un context geogràfic més ampli.


1.3.1 La planimetria

Dins d'aquest concepte s'inclou la representació de tots aquells elements existents o

no al territori, al marge de la seva disposició altitudinal. Els elements planimètrics fan

referència a informació de tipus natural: hidrografia i vegetació, a informació derivada

de l'activitat humana: poblament, infraestructures de comunicació, conreus i altres

usos del sòl, i també a una informació de molt interès que és invisible a la realitat, com

els límits administratius.

Figura 17: informació planimètrica d’un mapa topogràfic.

Tot i que existeixen certes convencions a l'hora de representar els elements

planimètrics, els diversos organismes productors de cartografia de l'estat espanyol no

segueixen exactament els mateixos criteris, sobretot pel que respecta al color. A les

imatges següents podem observar dos mapes topogràfics de la mateixa zona, el de

l’esquerra produït pel SGE (exèrcit) i el de la dreta per l’ICC (Institut Cartogràfic de

Catalunya).


Figura 18: dos mapes topogràfics de la mateixa zona, el de l’esquerra produït pel SGE

(exèrcit), i el de la dreta per l’ICC.

El poblament o hàbitat és representat en el mapa de l'ICC amb símbols d'implantació

zonal per a les àrees urbanes, formats per una trama suau de color gris, més densa

que quan es tracta de grans edificis representats a escala. Els habitatges aïllats són

tractats de manera puntual i en color negre. El tractament d'aquest tipus d'informació

és el que més diferencia els mapes de l'ICC dels que produeixen l'IGN i el SGE, en els

que la informació referida a poblament és representada de color vermell.

Figura 19: representació del poblament en un mapa de l’ICC.


Les infraestructures -xarxes viàries, línies fèrries, xarxes energètiques...- es

representen linealment, amb diversos colors per a suggerir jerarquia en el cas de les

carreteres i autopistes.

Figura 20: representació de les infraestructures en un mapa topogràfic.

La hidrografia es representa en color blau, ja sigui amb signes d'implantació lineal per

als cursos fluvials -permanents o intermitents- o amb signes zonals per a les

superfícies aquàtiques -lacustres o marítimes- i amb implantació puntual per a fonts,

piscines, basses, dipòsits d'aigua, depuradores...

Figura 21: representació de la hidrografia en un mapa topogràfic.


La vegetació apareix representada amb una implantació zonal de taques de color verd

fosc per ala vegetació forestal, verd clar per als matollars i bosquines, i grogós per als

prats.

Figura 22: representació de la vegetació en un mapa topogràfic.

Els límits administratius es representen en color negre i de forma lineal fent diverses

combinacions de guions, creus i punts, segons la jerarquia administrativa.

Figura 23: representació dels límits administratius en un mapa topogràfic.


1.3.2 L'altimetria

L'altimetria és la part de la topografia que s'ocupa de mesurar l'altitud dels punts del

terreny, referida a un pla de comparació o altitud zero. El pla de referència que es fa

servir a l'estat espanyol per a mesurar les altituds és el nivell mig del mar d'un

determinat punt de la costa d'Alacant. Per extensió, s'entén per altimetria el conjunt de

signes que en els mapes representen el relleu del terreny, com les corbes de nivell,

l’ombreig i les cotes.

La xifra que expressa l'altitud d'un punt del territori s'anomena cota . En el mapa

topogràfic apareixen nombroses cotes d'altitud, generalment en els punts culminants i

en llocs d'interès com collades, trencaments de pendent, zones planes, etc... Al costat

del valor numèric corresponent a l'altitud, expressada en metres, s'indica un punt que

representa la seva localització exacta.

Figura 24: representació de l’altimetria en un mapa topogràfic.

Les corbes de nivell són línies imaginàries que uneixen punts situats a la mateixa

altitud. També poden definir-se com les línies que resulten de tallar el territori en

diversos plans horitzontals paral·lels entre ells. La zona de contacte entre el pla de tall i

el relleu, dóna lloc a la corba de nivell.


Un mapa de corbes de nivell és el resultat de projectar els punts de cada corba en un

pla. La línia representada per la corba és la reproducció exacta del contorn del relleu a

l'altura del pla de tall. Les corbes de nivell també reben el nom d'isohipses . Quan fan

referència al fons marí s'anomenen isòbates i el seu valor és negatiu perquè estan per

sota el nivell del mar. En els mapes topogràfics s'imprimeixen en color siena les

isohipses i en color blau les isòbates.

Entre dues corbes de nivell consecutives sempre hi ha la mateixa distància vertical. La

diferència d'altitud entre corbes s'anomena equidistància , i es manté constant en tot

el mapa, variant, però, d'uns mapes a altres, segons la seva escala. Com més petita

és l'escala, més gran és l'equidistància.

Relació entre l’escala del mapa i l’equidistància

1/250.000 ---- 100 m

1/50.000 ---- 20 m

1/25.000 ---- 10 m

1/5.000 ---- 5 m

La següent imatge ens mostra la representació d’un turó, on veiem que la separació

entre els plans de tall S1, S2, S3 i S4 és constant i equival a l’equidistància entre

corbes de nivell del mapa topogràfic en que es representa.

Figura 25: representació de les corbes de nivell d’un turó.


Per facilitar la lectura de les corbes de nivell algunes d'elles s'imprimeixen amb un traç

més gruixut, són les corbes mestres . Normalment s'estableix una corba mestra cada

5 corbes de nivell, 4 normals 1 mestra. Tenint en compte l'equidistància, en el mapa

1:50.000 les corbes mestres apareixen cada 100 metres. En el mapa 1:25.000, ho fan

cada 50 metres i en el mapa 1:5.000 cada 25 metres. Les corbes mestres acostumen

a portar indicat el seu valor, mentre que les altres no el porten.

1.3.3 La toponímia

La toponímia és la informació que fa referència al nom dels llocs i es retola amb

tipografia diferent segons es tracti d'accidents del relleu i hidrografia o de noms

vinculats al poblament o a l'activitat humana. En aquesta darrera situació la grandària

del cos tipogràfic dóna una informació addicional ja que com més habitants té un nucli

urbà, més gran és el cos de lletra emprat.

Figura 26: retolació del mapa topogràfic 1:5000 del ICC.


1.3.4 La informació complementària

Ja s'ha dit abans que la informació complementària aporta aquelles dades que són

necessàries per a la interpretació del territori representat al mapa. Per la seva

disposició en el mapa (a l'entorn del mapa pròpiament dit) moltes vegades s'anomena

a aquest tipus d'informació com a elements externs del mapa. Aquests elements són

diversos i sovint van enquadrats en caixes de text individuals.

Identificació dels fulls : segons l'escala de representació, el mapa d'un país pot

arribar a tenir dimensions tan grans, que es fa necessari descompondre'l en fulls, per

tal de poder-hi treballar fàcilment. Cada full té un nom i un número que l'identifiquen. El

mapa topogràfic de Catalunya a escala 1:5.000 té un total de 4273 fulls i el mapa

topogràfic 1:25.000 en té un total de 328.

Figura 27: identificació dels fulls del mapa topogràfic 1:5.000.


El mapa guia ens ajuda a tenir més informació de l’entorn immediat del nostre mapa

topogràfic, és d’escala més petita, però suficient per localitzar les poblacions, la xarxa

viària, els principals elements del relleu així com la numeració dels fulls.

Figura 28: mapa guia del mapa topogràfic.

Una altra de les informacions importants és la que fa referència a l'orientació del

mapa. Per norma, un mapa topogràfic està orientat al nord, és a dir que el nord es

troba a la part superior del mapa. La referència als diferents tipus de nord és una

informació complementària bàsica per poder interpretar el mapa topogràfic. En el

capítol 1.1 s’expliquen els diferents tipus de nord i les relacions entre ells.

Figura 29: informació dels diferents nords en el mapa topogràfic.


En l'apartat on s’ha tractat la planimetria, s'ha fet comentari de la informació referent

als termes municipals. Localitzar un municipi en el mapa, sobretot si és de pocs

habitants és una tasca feixuga, perquè la retolació tipogràfica és de mida reduïda. Per

a facilitar-ho, s’incorpora un mapa guia que mostra la distribució dels límits

municipals , acompanyat d'un llistat dels noms dels municipis.

Figura 30: mapa guia dels termes municipals del full 257, Olot.

A més a més, en la informació complementària també s’inclouen dades diverses com:

la data de publicació del full, la data d'actualització si s'escau i la data del vol

fotogramètric que va servir de base per a la realització del mapa. També les escales

gràfica i numèrica, la projecció emprada, l'el·lipsoide, i el meridià de referència per a

les longituds (temps enrere, cada país feia servir com a meridià de referència el que

passava per la seva capital, però en l'actualitat, majoritàriament es fa servir el meridià

de Greenwich com a meridià zero). També s'indica l'equidistància de les corbes de

nivell, i la referència del nivell del mar per a les altituds.

Figura 31: dades complementàries del mapa topogràfic.


Finalment, queda per tractar un dels aspectes més importants de la informació que

conté un mapa topogràfic: la llegenda . La llegenda és el quadre que recull tota la

simbologia utilitzada per a representar els elements del territori en el mapa. El mapa

topogràfic és un recull d'informació simbòlica formada per signes convencionals que

cal interpretar. Als símbols se'ls anomena convencionals perquè el seu significat s'ha

establert per mitjà d'una convecció o acord. Això fa que, a nivell internacional, els

signes que es fan servir per a representar determinats elements, si no són exactament

iguals, s'assemblen el suficient com per entendre el seu significat. La llegenda d'un

mapa topogràfic pot ser molt extensa, la imatge següent ens mostra la llegenda del

mapa topogràfic 1:5000 de l’ICC.

Figura 32: llegenda del mapa topogràfic 1:5.000 de l’ICC.


1.3.5 La informació del mapa topogràfic segons l’es cala

L’escala del mapa topogràfic ens condiciona la informació que s’hi pot representar de

forma que es pugui interpretar amb facilitat.

Com a principi bàsic, la percepció visual de l’ull humà, ens relaciona els elements a

representar en el mapa segons l’escala. La percepció visual d’una persona és al

voltant de 0.2 mm, per tant si dos elements estan separats més de 0,2 mm l’ull humà

no és capaç de diferenciar-los, els agrupa en un únic element

escala Equivalència límit percepció visual (0.2mm)

1000 0.2 m

5000 1 m

25000 5 m

50000 10 m

Segons la taula anterior, representar una carretera de 5 metres d’amplada, a escala

1/50000, únicament es podria representar per la línia de l’eix central, en canvi a escala

1/25000 es podrien representar els dos vorals.

Quan un element es vol representar sigui quina sigui l’escala del mapa, el que es fa és

una exageració de l’element, és a dir es representa molt més gran del que és en

realitat. Això succeeix sobretot amb elements puntuals, com poden ser els punts

d’aigua per incendis forestals, on el que volem és saber si existeixen o no en un

determinat sector del territori.

La imatge següent ens mostra com s’exagera la representació d’un punt d’aigua per

incendis forestals a la Cartografia Operativa d’Emergències, la mida real és 9x6m,

però es representa per un pictograma de 90 metres d’amplada real.


Figura 33: representació d’un punt d’aigua per a incendis forestals.

Les diferents escales ens permeten tenir més o menys detall del territori, per això

l’escala ens condiciona l’ús que en fem del mapa.

Es poden definir tres grans nivells d’escales:

a) Mapes d’escala gran: l’escala és < 1:10.000

En aquesta escala els mapes mostren molt detall, com més gran es l’escala més detall

ens ofereix. En aquestes escales es poden representar carrerers de poblacions,

edificacions, etc.

Els mapes de gran escala ens permeten veure amb molt detall com és un determinat

territori, també podem calcular-hi coordenades amb precisió mètrica. Són útils per

analitzar l’entorn immediat d’un determinat sinistre, però no ens serveixen per

planificar desplaçaments ni per avaluar geogràficament grans superfícies.


Figura 34: mapa topogràfic 1:2.500.



b) Mapes d’escala mitjana: escala entre 1:10.000 i 1:100.000

En aquesta escala es poden representar superfícies d’àmbit municipal i comarcal.

Els mapes d’escala mitjana ens permeten avaluar entorns geogràfics força amplis, per

exemple comarcals, conques hidrogràfiques, etc. Encara que no es representi al detall

tota la xarxa viària (principalment camins i corriols) ens serveixen per planificar

itineraris d’aproximació a un determinat punt. En aquestes escales s’hi poden calcular

coordenades amb precisió hectomètrica o quilomètrica.






c) Mapes d’escala petita: escala > 100.000

Els mapes d’escala petita s’hi representen mapes des de nivells de províncies, països i

continents. La seva utilitat és de localització amb poca precisió, també per la

planificació de llargs recorreguts. Com més petita és l’escala menys elements es

representen al mapa, i la selecció del que s’hi representa es basa principalment en la

rellevància que tingui un determinat element (població, via de comunicacions, massís,

etc).


Figura 40: mapa topogràfic 1:1.000.000.


1.4 La imatge aèria

En l’actualitat, la imatge o fotografia aèria s’ha convertit en una eina de gran utilitat en

qualsevol àmbit de treball o estudi del territori. Les tècniques i els aparells utilitzats per

a l’obtenció d’aquetes imatges han evolucionat molt en els darrers anys, i avui dia

disposem de fotografies d’una gran qualitat.

1.4.1 Tipus d’ortofotomapes

La imatge aèria és una fotografia realitzada generalment des d’un avió. Més

concretament, una imatge o fotografia aèria és una projecció perspectiva d’una àrea

del terreny des d’un centre de projecció elevat, de manera que els punts estan

desplaçats i té una escala decreixent des del nadir. Segons la relació entre l’estació de

càmera i l’escena, la fotografia aèria pot ser vertical, obliqua o horitzontal.

Figura 41: exemple de fotografia aèria.


Una ortofoto es genera a partir de fotografies aèries verticals (projecció cònica) que

han estat rectificades per tal d'adaptar-se a la forma del terreny, de tal forma que el

punt de vista de la càmera no afecti a la posició real dels objectes. Es tracta d’un

procés d’ortorectificació que elimina les distorsions provocades pel relleu del terreny i

la falta de verticalitat de l’eix de presa de la fotografia. D’aquesta manera es manté una

escala uniforme en tota la superfície de la imatge.

Així, una ortofoto és una representació geomètrica a escala de la superfície terrestre,

on cada punt de la imatge es troba sobre la vertical del punt del terreny que representa

(projecció ortogonal), i per tant, es manté la proporció real entre els elements.

D’aquesta manera, també serà possible superposar-hi altres capes d’informació.

Figura 42: ortofoto 1:25.000 (ICC).

Al igual que els mapes, trobem ortofotos a diferents escales, en funció de la seva

resolució (mida del píxel), i en diferents suports (digital i paper).

Podem disposar tant de fotografies aèries com d’ortofotos (a part d’altres productes

cartogràfics) a l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), organisme de gran interès per

l’elaboració, publicació i distribució de material cartogràfic del nostre territori. A més a


més, com l’elaboració d’ortofotos comporta un cert temps, l’ICC ofereix versions

provisionals, que encara no han estat rectificades geomètricament, mitjançant el servei

anomenat OrtoXpres, on podem obtenir imatges de gran utilitat quan encara no

disposem d’ortofotos més actualitzades.

Un ortofotomapa s’obté afegint informació a l’ortofoto per a la seva identificació,

interpretació, localització o posicionament en el territori, com és el cas de la toponímia,

les corbes de nivell o les coordenades, en funció de l’ús que s’hi vulgui donar.

1.4.2 Informació visual de la imatge aèria

A diferència d’un mapa topogràfic o temàtic, la fotografia aèria no mostra la realitat

territorial d’una manera simplificada i interpretada, sinó que mostra cada un dels

components del territori d’una forma objectiva, és a dir, la informació visual de la

imatge aèria és únicament la informació que incorporen els fotogrames originals.

Pèro gràcies al desenvolupament de tècniques de fotointerpretació es pot conèixer

molta més informació del territori. A partir d’aquestes tècniques s’han elaborat molts

mapes temàtics (sobretot sobre recursos naturals) i s’han utilitzat per inventariar

cultius, masses forestals o edificacions entre d’altres.

Un altre dels usos més importants de les ortofotos (ens referim d’ara endavant a

aquest terme) és l’estudi dels canvis al territori al llarg dels temps, donada la

disponibilitat d’imatges relatives a un mateix àmbit territorial obtingudes en diferents

vols fotogràfics repetits al llarg del temps, que ens permeten constatar canvis en el

territori.

Per exemple, podem apreciar una nova infraestructura viària en una ortoXpres:


Figura 43: ortofoto 1:25.000 (ICC) a la sortida de Bellaterra de la C-58

Figura 44: ortoXpres (ICC) a la sortida de Bellaterra de la C-58.

També cal esmentar que a partir de fotografies aèries, i aplicant tècniques de

fotointerpretació, és possible determinar superfícies afectades per incendis forestals

amb força precisió. Per això, s’enregistren imatges aèries tant en color com en

infraroig, fet que facilita després la seva interpretació (la vegetació reflecteix la radiació

infraroja, de manera que les zones cremades apareixeran en la imatge en infraroig

sense coloració). Un exemple són les imatges obtingudes per l’ICC després de

l’incendi de l’Alt Empordà el juliol passat, per fer l’estimació de la superfície total

cremada:


Figura 45: ortoXpres (ICC) en infraroig de l’incendi de l’Alt Empordà.

Aquesta tècnica també s’està utilitzant àmpliament amb les imatges obtingudes per

satèl·lit.


1.5 Les formes del relleu

El relleu s'expressa en termes d'altitud, pendent i orientació de les superfícies del

terreny. Per interpretar-lo ens ajudem de les corbes de nivell , que com ja hem vist al

capítol 1.3 són línies tancades –seguint-les es torna sempre al mateix punt de partida-

i, per tant, mai no s'interrompen repentinament, encara que la disposició d'alguns

elements existents al territori (vies de comunicació, per exemple) de vegades ho

suggereixin. De tot això se'n desprèn que les corbes de nivell mai no poden tallar-se

perpendicularment, ni bifurcar-se, i només es tocaran quan representin un pendent

molt vertical com el d'una cinglera o d'un penya-segat. Les corbes de nivell tampoc no

tenen mai formes anguloses, a no ser que representin el fons d'una vall molt

pronunciada, o de vegades, a causa d'algun defecte de producció del mapa (per

exemple degut als sistemes d'interpolació mecànica i digital amb que actualment es

fan els mapes). També cal indicar que sempre tenen un valor exacte, expressat en

metres. Segons quina sigui l'escala del mapa, van d'1 en 1, o de 5 en 5, o de 20 en 20

metres. Un dels errors clàssics a l'hora d'interpretar corbes de nivell, és adjudicar a la

corba el valor altitudinal d'una cota propera.

La disposició de les corbes de nivell resseguint punts de la mateixa altitud mostren

com és el relleu del lloc, presentant unes formes típiques per a cada tipus d'accident

del relleu. El coneixement de les formes que prenen les corbes i de quins són els

accidents del relleu associats facilita la interpretació de l'orografia representada.

Llevat dels mapes topogràfics de gran escala que donen molt detall d'informació, els

mapes de corbes de nivell, faciliten una idea bastant aproximada del relleu del lloc,

però no completa. En un mapa d'escala 1:50.000, les corbes es dibuixen cada 20

metres. La informació que es té, en aquests mapes, és la que indiquen les corbes per

allà on passen. No es pot saber exactament, però, què hi ha en els espais entre corba

i corba. Sempre es suposa que entre dues corbes consecutives el relleu és uniforme, i

segueix la tendència general de l'entorn. Si hi hagués un canvi brusc del pendent

segurament el topògraf ho hauria indicat mitjançant una cota.


1.5.1 Interpretació de les principals formes geomor fològiques del relleu

Com a principi d’interpretació, cal tenir clar que quan el terreny té un relleu molt

abrupte o de pendent pronunciat (a) , les corbes de nivell estan molt juntes perquè els

salts d'altitud es produeixen en poca distància horitzontal. Si el terreny és pla o de

pendent suau (b), les corbes estan molt separades perquè hi ha molta distància entre

una corba i la següent.

Figura 46: representació d’un pendent pronunciat (a) i un pendent suau (b).

El cim és la part més alta d'un turó o muntanya. Les corbes de nivell es disposen de

manera concèntrica (c), disminuint el seu perímetre i augmentant el seu valor

altitudinal, cap l'interior. Sovint, la part culminal del cim és representada per una cota

que indica la seva altitud.


Figura 47: representació d’un cim (c).

Un coll és la part més baixa, i bastant plana, que es troba entre dos cims, alhora que

separa dues valls oposades. Els colls, collades o ports, són utilitzats sovint com a llocs

de pas. En el mapa topogràfic, els colls es mostren com una clariana (d) on el parell de

corbes de la base dels cims tenen el mateix valor d'altitud, però sentits oposats. El

mateix passa amb les corbes que indiquen l'inici de les valls que també presenten

sentits oposats i el mateix valor (inferior, però a les dels cims).

Figura 48: representació d’un coll (d).


El fons de vall és aquella part més baixa del terreny, per on es canalitza l'aigua de la

pluja formant xaragalls, barrancs, torrents, rieres i rius. El conjunt de fons de vall

conforma la xarxa de drenatge d'un territori. El pas de l'aigua erosiona el terreny, i això

es manifesta en les corbes de nivell perquè fan una inflexió (e) en el seu traçat, en

forma de "v" invertida (si es pren com a referència el sentit de les aigües). Una

successió de corbes de nivell en forma de "v" invertida encaixades pel vèrtex indica la

presència d'un curs d'aigua, ja sigui permanent o intermitent. Els vèrtexs apunten cap

a les cotes més altes i les corbes de més altitud envolten a les de menys. Una línia

que uneixi els vèrtex de les corbes estarà assenyalant la part més baixa de la vall, així

com el camí que segueix l'aigua en el seu discórrer natural.

Figura 49: representació d’un fons de vall (e), una carena (f) i un vessant (g).


La carena o divisòria d'aigues és la part més alta del llom d'una muntanya, que

separa vessants de diferent orientació. Entre dos fons de vall sempre hi ha una carena

o divisòria, que fa que les aigües es parteixin prenent direccions diferents. En el mapa

topogràfic, les carenes es distingeixen perquè les corbes de nivell, normalment, fan

una inflexió més suau (f) que en el fons de vall, amb una forma que recorda a una "U".

Un vessant és el sector del terreny que discorre inclinat des de la part més alta del

turó o muntanya (cim o carena) fins a la part més baixa (fons de la vall). Les corbes de

nivell presenten, en els vessants, un traçat més o menys paral·lel (g), disminuint el seu

valor d'altitud des del cim fins a la vall.

Un replà o planell és una petita plana en el vessant d'una muntanya degut a un canvi

o trencament del pendent. Es distingeix perquè entre una corba i la següent hi ha més

separació (h) que la tendència general de les corbes anteriors i posteriors.

Figura 50: representació d’un replà o planell (h).

Un congost (i) és un pas estret entre dos muntanyes. Aquest pas s’ha excavat per

l’acció erosiva de la força de l’aigua, i es reconeix per la verticalitat de les parets

laterals, on sovint les corbes de nivell es solapen entre elles.


Figura 51: representació d’un congost (i).

Les cingleres (j) i els penya-segats són uns accidents geogràfics que consisteixen en

un espadat rocós de forta pendent. A diferència de les cingleres, els penya-segats fan

referència al relleu del litoral marí. Les corbes de nivell sovint estan solapades entre

elles.

Figura 52: representació d’una cinglera o penya-segat (j).


Les corbes de nivell de depressió són les que ens representen les formes del

terreny enfonsades, es representen així els relleus volcànics (k) o antigues llacunes

assecades.

Figura 53: represenatació d’un relleu volcànic amb corbes de depressió (k).

1.5.2 Perfils topogràfics

Un perfil o tall topogràfic és una representació gràfica del relleu d'un lloc mitjançant un

parell d'eixos de coordenades. A l'eix de les X es disposa la informació sobre la

disposició de les corbes de nivell i l'eix de les Y serveix per a representar les altituds

de cada corba. Quan es fa un perfil s'està dibuixant la línia d'intersecció d'un pla

vertical perpendicular al terreny.

En primer terme, es tria el lloc del qual es vol realitzar un perfil (de cim a cim,

transversal d'una vall, longitudinal d'un riu, d'un itinerari...), i es traça una línia recta

que uneixi els punts que es volen representar. S'apropa el marge d'un full a la línia i es

marquen tots aquells punts en què aquesta talla corbes de nivell, indicant al costat de

la marca l'altitud que correspon a la corba. Es dibuixen els eixos de coordenades en

un paper mil·limetrat i es traspassa la informació del marge del full a l'eix de les X.


Es decideix l'escala per a l'eix de les Y, essent convenient que sigui més gran que la

del mapa per facilitar, tant la representació com la lectura del gràfic. Es marca l'escala

d'altituds a l'eix de les Y, tenint en compte que no cal començar per 0, és suficient uns

metres per sota de l'altitud mínima (sempre que no s'hagi de comparar amb altres

perfils). Per cada marca de corba de nivell feta a l'eix X es traça una línia vertical fins

trobar l'altitud que li correspon segons l'eix Y i es marca el punt d'intersecció.

Un cop s'ha seguit aquest procés per a totes les corbes, s'uneixen els punts

d'intersecció. El resultat serà la representació ideal del relleu del lloc per on passa la

línia traçada. S'ha d'indicar l'orientació del perfil, i les escales.

Les imatges següents ens mostren diferents perfils topogràfics d’algunes de les

formes típiques del relleu que hem vist fins ara.

Perfil topogràfic d’un congost:

Figura 54: perfil topogràfic d’un cosgost.


Perfil topogràfic d’un relleu volcànic, o amb corbes de nivell de depressió:

Figura 55: perfil topogràfic d’un relleu volcànic.


1.5.3 L’orientació, el desnivell i el pendent

L’ orientació

La referència en l’orientació és el nord, doncs un cop tenim determinada la seva

posició, podem determinar qualsevol altra direcció respecte aquest. Una primera i

bàsica derivació són els punts cardinals (nord, sud, est i oest)

Figura 56: els punts cardinals.

Es poden definir direccions intermèdies a partir de les fonamentals i aquestes encara

es poden subdividir en més direccions intermèdies.

Figura 57: subdivisions de les direccions dels punts cardinals.


L’orientació de les formes del relleu està relacionada directament amb les hores

d’insolació que rep durant l’any. L'obac o obaga , és el vessant d'una muntanya

orientat al nord (en l'hemisferi nord). L'orientació al nord comporta més ombra i es

conserva millor la humitat, tot i que també és més freda. La solana , el solà o el solell ,

és el vessant d'una muntanya orientat al sud on hi toca més hores de sol.

Aquesta realitat està estretament vinculada amb altres fenòmens com poden ser:

- L’orientació del vessant condiciona la vegetació que hi pot viure

- L’orientació del vessant té molta relació amb la disponibilitat del

combustible forestal

- L’orientació del vessant fa que s’hi pugui produir un determinat tipus

d’allau

Per norma general, un mapa topogràfic està orientat al nord, és a dir que el nord es

troba a la part superior del mapa. Coneixent la posició del nord, podem saber

l’orientació dels altres elements representats al mapa. L’orientació del vessant d’una

muntanya o serralada, ens indica cap a quin punt està exposat majoritàriament aquet

vessant. Les fletxes de la següent imatge ens mostren l’orientació dels diferents

vessants d’una serralada:

Figura 58: orientació dels diferents vessants d’una serralada.


L’ombrejat del relleu dóna diferents tonalitats segons quina sigui la seva orientació.

En els mapes convencionals el focus solar que ombreja el territori és als 315º, i en

aquesta posició solar les zones més obagues (orientació nord) queden més clares que

les zones més solejades o d’orientació sud-oest. Aquest fenomen no es dóna si el

focus solar es situa a 225º.

Figura 59: ombrejat del relleu amb el focus solar situat a 315º.

Figura 60: ombrejat del relleu amb el focus solar situat a 225º.


El desnivell

El desnivell és la diferència d’altures entre dos punts. En termes cartogràfics, serà la

diferència entre les cotes dels dos punts. Per saber la cota dels punts ens ajudarem

amb les corbes de nivell i els valors de les cotes que es representen al mapa.

Exemple del càlcul del desnivell: _________________________________________

Ens demanen el desnivell entre la Borda de Favà i el Cap de Boumort:

Primer ens cal esbrinar quina és la cota de cada punt:

- altura Cap de Boumort: 2077 m (lectura de mapa)

- altura Borda de Favà: 1515 m (interpretació de la lectura de les corbes de

nivell, interpretant primer que l’equidistància entre corbes és de 10 metres)

Desnivell = 2077 – 1515 = 562 m


El pendent

El pendent és el desnivell relatiu en %, és a dir la baixada o pujada en metres per cent

metres. Per calcular el pendent ens cal saber la distància horitzontal (dH, també

anomenada distància reduïda) i el desnivell (d) entre els dos punts.

Pendent (%) = (d x 100) / dH

Exemple de càlcul del pendent: _________________________________________

Pendent = (562 x 100) / 1820= 30.88 %

1820 m

562m


El pendent també es pot mesurar amb el valor de l’angle (a):

La relació entre el pendent en % i en graus ens la mostra la següent taula:

Angle º Pendent %

0 0

10 18

20 36

30 58

40 84

45 100

50 119

60 173

70 275

80 567

90 infinit

a

dH

d


1.5.5 La conca hidrogràfica

S'entén per conca hidrogràfica el conjunt territorial que vessa les seves aigües en un

mateix punt de tancament de la xarxa hidrogràfica. S’alimenta d'aquesta manera un riu

principal que recorre aquesta conca i recull al seu pas les aportacions de qualsevol

afluent que hi vagi a parar.

Figura 61: conca hidrogràfica.

Per delimitar la conca hidrogràfica cal començar a partir del punt de tancament.

Interpretant les corbes de nivell s’ha de definir la línea divisòria d’aigües del voltant de

la conca.


1.5.6 La conca visual

La conca visual es defineix com la superfície de territori que un observador veu des

de la seva posició en un angle de 360 º.

Figura 62: exemple del camp de visió del guaita I-403.

Interpretant les corbes de nivell i amb l’ajuda del perfil topogràfic, és possible conèixer

quina part del terreny és visible i quina no. A partir de l’alçada de l’observador es

generen les línies de visió sobre el perfil topogràfic, que ens mostraran les zones

ocultes que el relleu no ens permet visualitzar.


Figura 63: zones visibles i no visibles en funció de l’alçada de l’observador.

Les imatges següents ens mostren un perfil topogràfic, on el color verd del perfil

significa que és una zona visible i el color vermell significa que no és visible per

l’observador, que en aquest cas es localitza a la part esquerra del perfil.

Figura 64: perfil topogràfic amb anàlisi de visibilitat.

Documents

Cartografia operadors borsa CECAT [15,5 MB ]