COM HA INFLUÏT LA DICTADURA DEL GENERAL FRANCO EN LA SITUACIÓ SOCIOLINGÜÍSTICA ACTUAL DE LA LLENGUA CATALANA?

Després d'una dura i definitiva Batalla de l'Ebre, l'exèrcit nacional va ser ocupant tots els territoris de la geografia catalana, des de Barcelona fins a la frontera. Amb la derrota republicana, milers de persones van emprendre l'exili i algunes no van poder tornar. S'inicia un llarg període de persecució i repressió de la llengua i de la cultura catalana que durarà dons de 1939 i 1975. Aquesta persecució de la llengua i de la cultura catalanes es convertí en una vertader règim totalitarista. La prohibició de l’ús del català afectava tots els àmbit d’ús.

Un dels objectius de la dictadura del general Franco va ser l’ imposició d’una situació diglòssica com a pas cap a la substitució lingüística, i la implantació definitiva d’una única llengua en l’estat Espanyol.Amb la mort del general Franco, es va iniciar el període conegut com a transició democràtica, al llarg del qual es va realizar una amplia labor lingüística per tal aconseguir la normalitat de la llengua, ya que durant la dictadura la llengua es va reduir en la clandestinitat privada.

La influencia de la dictadura en la situació sociolingüística encara es present. Així dons actualmente no s’ha assolit la plena normalització en els seus territoris. Aquesta influència del franquisme hi es visible en diferents àmbits.Des de l’àmbit de l’educatiu després del franquisme, s’ha pogut arribar al coneixement de la llengua d’una forma progresiva en els territoris de parla catalana. Tot i així, el règim va controlar l'educació durant 40 anys i la transició cap a la democràcia va ser gradual, es per aixó que molts ciutadans que varen de fer front a aquest totalitarisme franquista no no sàpiguen la seva estructura.

D’altra banda, la influencia de la dictadura franquista no hi va ser igual a tots els territoris de parla catalana, així podem matisar que territoris com a Catalunya Nord, comarques valencianes de parla catalana el prestigi va ser menor.En quant a la legalitat de la llengua, l’estat espanyol dota al català en la Constitució del 1978, com a llengües cooficials en les comunitats autònomes catalanes. Així doncs, la normalització del règim franquista que va dur a terme anteriorment considera la llengua oficial del país fos el castellà.Per últim en els àmbits d’us de la llengua podem veure un retard provocat per la repressió exercida per part del règim franquista. Així doncs podem veure com en els usos administratius a Catalunya s’ha fixat el català però en altres com Eivissa o el País Valencia encara trobem documents oficials en castellà.Així doncs, conclourem que el franquisme va marcar greument el català. És difícil predir un futur per al català, però els darrers estudis no són gaire optimistes. En els últims anys, des de la fi del franquisme i les seues seqüeles, s'ha millorat molt la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de ciutadans que entén, sap parlar, llegir i escriure el català... però tanmateix cada vegada es percep que el català s'empra menys en les relacions interpersonals. La gent tendeix a parlar més en castellà en grup.

EXPLICAU ELS CONCEPTES DE MONOLINGÜISME, MULTILINGÜISME, BILINGÜISME I BILINGÜISTA

Monolingüisme: Ús i coneixement d’una sola llengua per part d’un individu o d’un estat. El monolingüisme pot ésser individual o social. El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual. El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

Multilingüisme: Ús i coneixement de diverses llengües, per part d’una persona o un territori. El multilingüisme pot ser: bilingüisme, trilingüisme… En cas de multilingüisme, parlem de llengües en contacte i, per tant, hem de determinar quin ús en fa el parlant de cadascuna d’elles.

En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. De totes formes podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.

A- Bilingüisme individual:. Una persona es capaç de servir dues llengües, es a dir es pot comunicar amb les dues.

B- Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya.

C- Bilingüisme social: dins una mateixa unitat territorial apareixen de manera regular un conjunts d’individus que usen més d’un idioma: un de propi (familiar) i un altre aprés d’un grup diferent. Aquesta alternança idiomàtica provoca els desequilibris, mai hi ha un equilibri entre les dues llengües que es troben competint entre elles, el final del camí és la substitució lingüística. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic (que condueix a la desaparició de la llengua pròpia).

EXPLICAU EL CONCEPTE DE CONFLICTE LINGÜÍSTIC I LES CONSEQÜÉNCIES QUE IMPLICA

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera ( substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en tres generacions:

1a.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2a.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

1. Autoodi:

2.- Mitificació del bilingüisme:

3.- Creació dels prejudicis lingüístics.

4.- Bilingüisme unidireccional.

3a.- Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandonament absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic (procés reversible), un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. Així un aspecte fonamental es vincular llengua amb territori. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.

Per últim hi ha una altra solució menys freqüent son les llengües creolles, es a dir una combinació de les dues llengües, es senten les bases sobre la llengua més forta i la llengua minoritzada s’ajunta. Hi ha una transmissió natural d’aquesta combinació, però sense una gramàtica i ortografia clara.

COMENTA DOS MODELS DE PLANIFICACIÓ LINGÜÍSTICA APLICATS A L’ACTUALITAT

Els principals models de planificació lingüística són el d’Einar Haugen (1966 i 1983), el de Heinz Kloss (1969) i el de Joan Robin (1971).

El model de Heinz Kloss

4. El model de Heinz Kloss contempla la doble vessant formal i funcional: lingüística i social. I distingeix, en conseqüència, dues fases que s’hi corresponen. La primera, l’anomena “planificació del corpus de la llengua (corpus planning)”. La segona, “planificació de l’estatus (status planning)”.

La planificació del corpus consisteix en l’adequació del codi lingüístic a les noves necessitats. Aquesta activitat és anomenada “planificació lingüística” per William F. Mackey. En la sociolingüística catalana rep ben sovint el nom de “normativització o codificació”.

La planificació de l’estatus es refereix a la posició social que ocupa la llengua: el grau de normalització lingüística de la societat o conjunt de funcions sociolingüístiques que aquella llengua compleix en aquella societat “en relació amb altres llengües o en relació amb un govern nacional”, segons Kloss mateix. Aquesta activitat és anomenada “política lingüística” per William F. Mackey. En la sociolingüística catalana s’ha emprat també el terme “extensió de l’ús”.

El model de Joan Rubin

5. Aquest model es refereix clarament a la vessant social de la planificació. Rubin hi estableix quatre fases, que presentem aquí en forma resumida.

a) Investigació o indagació (“fact-finding”): recollida d’informació amb les variables de les estratègies a tenir en compte.

b) Establiment de la planificació (“planning”): formulació dels objectius, definició de les estratègies i anàlisi de recursos.

c) Implementació o execució del pla (“implementation”).d) Avaluació i eventual reformulació (“feedback”).

EXPLICAU ELS CONCEPTES DE LLENGUA MAJORITÀRIA, LLENGUA MINORITÀRIA I LLENGUA MINORITZADA I POSAU-NE EXEMPLES

LLENGUA MINORITZADA

Llengua que, malgrat que pugui ser la llengua pròpia de la major part de la població autòctona, pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d’ús en un territori determinat, de tal manera que no serveix o no és necessària per a la majoria d’àmbits d’ús que es donen en la comunicació verbal (oral i escrita). Una llengua esdevé minoritzada després d’un procés de bilingüització de la seva comunitat lingüística, que l’ha conduïda a la marginalització o subordinació lingüística. El nombre de parlants d’una llengua no és rellevant en aquest procés: el castellà (amb més de 330 milions de parlants al món) és actualment una llengua minoritzada a Puerto Rico respecte de l’anglès.

27. LLENGUA MINORITÀRIA

La comunitat lingüística d’una llengua minoritària és inferior a la comunitat lingüística d’una llengua majoritària. Segons aquesta definició, llengües com el búlgar, el danès o el suec són llengües minoritàries si les comparam amb el Xinès mandarí, el castellà o l’anglès, que són les tres llengües amb major nombre de parlants (majoritàries) del món. També es pot definir aquest concepte com una llengua usada tradicionalment en un territori d’un estat per nadius d’aquest estat que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de població de l’estat.

LLENGUA MAJORITÀRIA

Una llengua majoritària és la que disposa d'un alt nombre de parlants: l'espanyol, l'anglès, el xinès, l'àrab, o el francès.

EL TEATRE D’ÀNGEL GUIMERÀÀngel Guimerà va nàixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845. Quan va morir el seu pare es va traslladar a Catalunya amb el seu oncle i es van instal·lar al Vendrell. Es va donar a conèixer per les seves col·laboracions a La Jove Catalunya i va dirigir el diari La Renaixença. Després d'obtenir diversos premis als Jocs Florals, el 1879 va estrenar la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Plàcidia. El 1888 va obtenir un èxit sense precedents amb l'obra Mar i Cel. El 1889 va presidir els Josc Florals. El 1911 va ser membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, i va morir a Barcelona el 1924 y va tenir enterrament multitudinari al Cementiri de Montjuïc.Va ser un escriptor, poeta i dramaturg de la Renaixença al S.XIX . Durant la segona meitat del segle XIX, el teatre es va convertir en una de les peces clau per consolidar la Renaixença, i Àngel Guimerà va superar les dues tendències que hi havia ( teatre culte i teatre popular ) cap a finals de segle. Les seves primeres obres eren escrites en vers i estaven compostes per cinc actes, però més tard van passar a ser escrites en prosa i amb una estructura de tres actes. Durant la seva vida va rebre diversos premis com a poeta, però no van ser aquests els que li van donar prestigi internacional, sinó les seves obres teatrals com ara Mar i cel, Maria Rosa, Terra Baixa i La filla del mar.Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887) ,Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924)

Podem dividir les obres teatrals d'Àngel Guimerà en tres etapes:

-Primera etapaEtapa romàntica iniciada amb Gal·la Plàcidia (1879) Eren tragèdies on recreava temps i ambients passats, i amb una gran quantitat de personatges. Les seves obres d'aquesta etapa es mostren molt influenciades per les de Víctor Hugo i Shakespeare. Cal destacar l'obra més important d'aquesta etapa, Mar i cel (1888), una de les millors obres de Guimerà.Els temes de la primera etapa són el realisme i la natura.

-Segona etapaEn aquesta etapa, situada en els anys de plenitud artística, Guimerà va voler cercar un punt mig entre el romanticisme i el realisme, del qual esdevingué el drama rural. En aquest període, l'autor va escriure les seves millors obres: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La filla del mar (1900). Els tres llibres de la trilogia tenien en comú una mateixa estructura: el plantejament exposava els problemes, els quals determinaven el transcurs dels esdeveniments durant el nus, i en el desenllaç les passions individuals dels protagonistes desemboquen en la violència col·lectiva. El tema de la segona etapa és el drama rural.

-Tercera etapaCaracteritzada pel desig de Guimerà d'adaptar el seu teatre als nous corrents estètics. Va intentar connectar amb el modernisme regeneracionista ambL'aranya (1907) i més tard, ho intentà amb el modernisme simbolista, amb obres com La Santa Espina (1907) i La reina vella (1908). Així, però, Guimerà no va aconseguir l'èxit popular com ho havia fet a l'etapa

anterior. Connecta amb el corrent Europeu y tornar a les solucions de la primera etapa.

La figura de la dona (especialment mare o amant) també es constant en les obres de Guimerà i sol ser la protagonista.

SALVADOR ESPRIU. CARACTERÍSTIQUES, TEMES I MITES

Salvador Espriu (Santa Coloma de Gramanet, 1913-Barcelona,1985) és, possiblement, el més internacional dels nostres escriptors. Va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en el 1972 i va ser proposat més d’una vegada per al Nobel. La seua obra s’ha traduït a nombroses llengües. La seua trajectòria literària ha estat vinculada amb les dues estètiques poètiques més importants del segle xx: el Simbolisme, durant la primeres dues dècades de la postguerra i la poesia adscrita al Realisme social a partir dels anys 60.

Es va dedicar quasi exclusivament al conreu de la poesia d’estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixantes: Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949), Les hores i Mrs.Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint(1955). A partir de la publicació del poemari La pell de brau (1960) inicia una nova etapa creativa marcada pels postulats de la poesia del Realisme social: Llibre de Sinera (1963), Setmana Santa (1971), Per a la bona gent (1984).També va escriure obres teatrals sobre el conflicte bèl·lic: Antígona (1939), Primera història d’Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau (1978).

En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu poble, sotmés a la repressió política i al silenci. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible: la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida veritable és la de les persones sobre la terra.

Les característiques de la poesia de Salvador Espriu es poden sintetitzar en els enunciats següents:

La poesia d’Espriu és també una poesia de símbols, però, a diferència de la poesia pura, no dóna tanta importància a la musicalitat i l’harmonia.

La lectura i l’estudi de la Bíblia i la càbala jueva, del Barroc, dels clàssics grecollatins i de cultures llunyanes com ara l’egípcia influeixen en la seva poesia. Per això, aquesta es caracteritza per la presència dels mites següents:

Sepharad (l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de la postguerra), Sinera (el nom és la inversió d’Arenys, poble molt significatiu en la vida del poeta; per extensió, Sinera representa la seua pàtria, Catalunya), el laberint (la vida).

La reflexió sobre la mort i el més enllà són el tema central de tota la poesia

La preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra és una de les seues constants.

Domina tots els registres de la llengua.

Discurs metafísic sec i aspre i del discurs de profeta civil, es troben també d’humor dur i cruel.

Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.

SITUAU MERCÈ RODOREDA EN LA LITERATURA DE LA SEVA ÈPOCA

Mercè Rodoreda neix a Barcelona en 1908. Viu una infantesa envoltada d’un ambient afectuós i molt sensible als moviments culturals catalans de l’època i al catalanisme. La seva carrera literària es troba marcada pel segle XX qualificat de tenebrós per les seues guerres, exilis i règims totalitaris. És durant aquest segle on naix, gràcies a les teories de la psicoanàlisi de Freud, la novel·la psicològica que té com a característiques principals el subjectivisme i la introducció en el món interior dels personatges i la utilització del discurs indirecte lliure i el monòleg interior. I és aquest nou model de novel·la el que utilitzarà Rodoreda en les seves produccions.

L’autora deixa constància dels seus sentiments i pensaments compresos en un context gris corromput per la guerra i l’exili. En aqueta situació trobem una falta de comunicació entre els autors i inclús entre l’autor i els lectors, es per aixó que trobem característiques excepcional de l’autora.

D’aquesta manera, en la producció de Rodoreda podem distingir tres etapes, marcades pe l’època que viu:

1. Època de joventut: Que arriba fins a la fi de la Guerra Civil Espanyola, on publica diferents novel·les d en les quals Mercè Rodoreda dóna voltes a un tema: la frustració de l’edat adulta femenina enfront la felicitat de la infantesa encara propera. Al final d’aquesta època escriu Aloma, quan va guanyar el premi Creixells al 1937. És amb aquesta obra les seves heroïnes tindran com a característiques bàsiques el dolor, i la soledat.

2. Època de maduresa: Després de la guerra s’exilia a França i Suïssa. Reprèn la seua producció literària ben entrada la dècada dels cinquanta amb la publicació d’obres com Vint-i-dós contes (premi Víctor Cerdà 1957), La Plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (premi Sant Jordi 1966), Jardí vora a la Mar (1976) i La meva Cristina i altres contes (1969). D’aquestes obres cal destacar La Plaça del Diamant que, que presenta una reflexió sobre la seva vida de manera directa mitjançant la tècnica del monòleg interior. En aquest personatge s'observa com passa de l'adolescència i de la pèrdua de la seva identitat a la maduresa, al domini total sobre les seves decisions i descobreix el significat de la vida.

3. Època de vellesa: En aquesta època destaquen Mirall trencat, Viatges i flors. Està caracteritzada pel to mític, abandona l’estil narratiu anterior i reprèn tècniques narratives més tradicionals. L’obra Mirall trencat és una novel·la plena de simbolisme que narra la tragèdia d’una família a través de les generacions (infantesa, maduresa i vellesa) representades per tres personatges femenins. Un dels elements simbòlics és el mirall, que es trenca com es pot trencar una família o una vida.

En definitiva hi ha una gran influència en els personatges de la producció literària de Mercè Rodoreda, i d’aquesta manera l’autora deixa constància dels seus sentiments i pensaments compresos en un context gris corromput per la guerra i l’exili.

LLORENÇ VILLLALONGA: TEMES I OBRES PRINCIPALS

Llorenç Villalonga i Pons va néixer a Ciutat de Mallorca l'any 1897 i hi va morir l'any 1980. Escriptor i psiquiatre. Llicenciat en medicina.

De jove va comença a interessar-se per la literatura i serà en 1931 quan publica la seva primera novel·la, Mort de Dama, una caricatura d’un món tradicional en vies d’extinció. A partir de 1932 s’intensifiquen les col·laboracions periodístiques i entra en contacte amb els cercles intel·lectuals mallorquins més cosmopolites i amb artistes i escriptors estrangers.Durant la Guerra Civil es retira amb la seva dona i no serà fins els anys 50 quan reprendrà els contactes amb el món intel·lectual de l´illa, i, concretament, amb els cercles més catalanistes.Després d’haver intentat sense èxit guanyar-se el prestigi com a escriptor en castellà, Vilallonga aconsegueix el reconeixement dels lectors escrivint en català.

Les seves obres:Aquest escriptor no és partidari del realisme, ja que afirma que ningú pot escriure amb tanta objectivitat i, per això, proposa de fer una interpretació psicològica de la realitat. A més a més, la seva obra té una base autobiogràfica, perquè reflecteix l’ambient aristocràtic de Mallorca i del seu entorn familiar, amb personatges reals que havia conegut. Així, en el seu estil abunden el contrast i la paradoxa.

Els seus personatges masculins representen la vida més primària i la grolleria. Les dones, en canvi, són molt més representatives i simbolitzen la delicadesa, el refinament, la intel·ligència i l´equilibri.Entre les seves obres més característiques escrites durant la postguerra es poden separar en diferents cicles pels que passa l´escriptor:

"Cicle de Bearn": on descriu un món més mitificat e idealitzat. La novel·la "Bearn o la sala de les nines" publicada en 1961 ens narra la desaparició inevitable d’un llinatge, amb una base autobiogràfica i una rica galeria de personatges amb gran riquesa psicológica.

“Cicle de la raó i els seus dimonis”: l´autor veu la societat de consum que l´envolta desfeta per la barbàrie i la irracionalitat. Destaquen les obres“Desenllaç de Montlleó” publicada en 1963 en català “L´àngel rebel” de 1960, “Les fures” de 1967, “La gran batuda” de 1968.

“Cicle elegíac de les etapes vitals”: en aquest cicle Villalonga narra els records personals. Destaquen “Falses memòries de Salvador Orlan”de 1967, “La Virreyna” de 1969 i “El misantrop”de 1972.

JOAN SALVAT- PAPASSEIT: CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA SEVA POESÍA I TÍTOLS

Joan Salvat i Papasseit va néixer a Barcelona, el 16 de maig del 1894, i va morir el 7 d'agost del 1924, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda, però molt reconeguda actualment. Poeta Avantguardista, va tenir també una gran activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català, simpatitzant amb els ideals anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu és totalment contrari amb una vida d'obligada rutina i repòs deguts als problemes de salut.

Característiques de les seves obres:Fou un dels principals poetes de la literatura Avantguardista. En els seus primers llibres, es explica l'atracció que en els futuristes provocaven els nous invents com el telègraf, les ones hertzianes, i el tramvia.Va desenvolupar una línia lírica que el va fer acostar a la poesia popular, a la cançó, i a l'evolució que va portar a terme part del moviment Noucentista. Tot i que va començar com a poeta avantguardista, escrivint cal·ligrames, finalment es decanta cap a formes clàssiques.Salvat-Papasseit va partir de la seva realitat quotidiana i de les novetats que li arribaven a través de la premsa o de cartes per a elaborar tant els seus escrits en prosa com bona part de la seva poesia. A aquests elements quotidians hi aplicava la seva sensibilitat i passió, destacant detalls i situacions que convertien un instant en una vivència única i especial. El tractament de l'amor i l'erotisme és un tret distintiu de la seva poesia. El mar, el port, i l'ambient mariner formen una temàtica marcada per un esperit nòmada i aventurer. Gran part de la seva vida va transcórrer prop del mar, al Port de Barcelona. També va marcar-lo la figura del seu pare, mariner mort en alta mar.Va mostrar un gran amor i respecte als infants, en els quals veia les esperances d'un futur millor. La major part de relats i poemes relacionats amb aquest tema van ser publicats a la revista infantil La Mainada el 1921.Obres:

En poesía destaquen:-Poemes en ondes hertzianes-L'irradiador del port i les gavines-Les conspiracions-La gesta dels estels-El poema de la rosa als llavis-Óssa menor (duia el nom de: Fi dels poemes avantguardistes).